Arxiu d'etiquetes: cultura matriarcal

Les cultures matriarcals s’inclinen per la moderació i inculquen a pensar en els altres

 

Un altre passatge interessant de la rondalla “El dragó del Patriarca”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, és quan trau el tema del silenci, de la discreció, etc. (ambdós vinculats amb el matriarcalisme), de què també ha escrit Bartomeu Mestre en l’article “Saetas a Mallorca?” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/saetas-a-mallorca), publicat en el blog “Etxiba Balutxo…”. Així, en aquest article, ens comenta que “els catalans no som renouers i ho podeu certificar amb mil detalls. També amb l’expressió d’alegria som discrets. Si anau a una platja a l’estiu entendreu què vull dir. Els que criden, els que corren i embruten d’arena l’altra gent o els que tenen un aparell de música a les totes, evidentment no pertanyen a la nostra nissaga. Aquestes conductes no tenen res a veure amb ètnies, sinó amb cultures. Els trets distintius que diferencien els pobles patriarcals dels matriarcals, com el nostre, aporten dades que, més enllà de les opinions, resulten irrefutables”. I, com m’afegí en relació amb l’article, els catalanoparlants, en el tema, som més bé “silents”. Aquests detalls, que empiularem amb els del conte, concorden amb els que podem llegir en una entrevista titulada “Amaia Gorostiza: ‘El País Vasco es un matriarcado’” (https://elpais.com/elpais/2020/10/02/eps/1601645189_218920.html) i publicada en el diari castellà “El País”, en què la presidenta de l’Eibar, un equip basc de futbol i en la Primera Divisió espanyola, comenta que, “A mí me han inculcado el trabajo, la austeridad, el no fanfarronear, la honradez…”.  Un “no fanfarronear” que evoca lo matriarcal.

Al cap i a la fi, no tractar de fer-se destacar, no inclinar-se per fer ostentació, que no es dedique la nit per a dificultar el bon son del veïnat, sinó que es prepare pensant en els altres, etc. i posant-se en la pell del proïsme, són detalls en línia amb el matriarcalisme i que, igualment, copsem en el relat valencià: “L’endemà, quan el dia fosquejava, el cavaller va baixar a la masmorra, sense el rosegó de pa i el pitxer d’aigua de totes les nits. Va deslliurar el presoner de les cadenes, el va ajudar a canviar-se de roba i (…) li va baixar una capa gran, per a cobrir-se i passar desapercebut. Després, els dos homes abandonaren les torres de Serrans amb tota la discreció del món i se’n van anar, pels carrers més foscos i solitaris de València, a sopar amb el regidor de la ciutat” (p. 17).

La primera vegada que llisquí aquestes línies de la llegenda, escriguí, en el llibre, “Bartomeu Mestre i les festes”, “eixir en la falla”, “matriarcalisme”, “la nit”. I, a més, vaig vincular el fet que es realitzàs de nit amb un tret matriarcalista, ja que les cultures matriarcals hi estan molt vinculades així com ho està la dona, la lluna, lo relatiu a la terra (que és de color més fosc que el sol), etc. És més: Biel Majoral, en una entrevista feta per “dBalears”, en què trau el tema d’escoltar la terra (això és, la banda materna i de la Mare Terra, de la terra on reposen els ancestres i de la terra on u viu, dels avantpassats, etc.) i de l’especulació, comenta que el patrimoni es pot salvar “A través dels gests senzills, que són els que marquen les pautes: la buferia no ha estat mai patrimoni d’un poble”.

Adduirem que el 3 de juny del 2022, ma mare, durant una conversa telefònica, em tragué el tema de la música quan ella tenia uns dèsset o díhuit anys, això és, cap a 1960. Així, un dia veié una jove que, quan passava pel carrer, feia un soroll procedent de la banda de la cintura… on tenia una ràdio menuda. Immediatament, li diguí que això no tenia a veure amb el matriarcalisme, sinó amb lo patriarcal, i li vaig afegir informació relativa a l’article de Bartomeu Mestre. Doncs bé: el 6 de juny del 2022 em va adduir que, “en aquells temps, seria un capritxo fora sèrie, això no ho podrien dur ni el 10% de la gent del poble” i que serien cap a les 11h del matí. Parlem d’un temps en què ja comença a haver-hi ràdio i en què la instrucció pública feia camí en la introducció de la cultura patriarcal castellana… en un ambient majoritàriament matriarcal, com era el dels pobles de la comarca de l’Horta de València, vàlid per a la gran majoria de les poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, el report de ma mare i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

L’Eivissa matriarcal del segle XVIII

 

Partint del llibre “Sexo, amor y matrimonio en Ibiza, durante el reinado de Carlos III”, de Jorge Demerson i de Paula de Demerson i publicat per El Tall editorial (de Ciutat de Palma, en 1993), trobem unes paraules que considere encara aplicables a bona part del segle XX, ací, referent a les tasques que feia una dona: “La vida de la mujer ibicenca solía ser sumamente laboriosa y dura. (…) Por eso, la que más se resquebraría[1] sería la más hacendosa[2], la que fuera más limpia y curiosa, la que fuera un genio dulce, apacible, paciente, trabajador y que supiera todo lo que hace una buena ama de casa: guisar, lavar, hilar la rueca, tejer, cortar, coser y remendar[3] prendas de vestir, criar pollos y patos, ordeñar ovejas y cabras y hacer queso, enjalbegar[4] la casa, cultivar la huerta y recoger la fruta, ocuparse de los niños cosa que aprendió cuidando de sus hermanitos- y la que fuera capaz de darle cada año y medio al marido otro hijo que andando el tiempo, le ayudaría en las faenas del campo” (p. 89).

Però els autors d’aquesta obra sobre Eivissa també comenten que, En la sociedad pitiusa del siglo XVIII, que hoy día se la calificaría de ‘machista’, los hombres indiscutiblemente llevaban la voz cantante[5]. Sin embargo, nos parece justo subrayar el papel que correspondía a la mujer en esta institución jurídica original. En su auto, el Juez eclesiástico mandaba que la joven sería secuestrada en casa de tal médico, notario o abogado, pero siempre añadía: ‘al cuidado de la esposa de éste’ o ‘al cuidado de la madre o del ama de llaves’, si se trataba de un canónigo o sacerdote’ o, en fin, ‘apud matronam honestam’” (p. 172), és a dir, amb una senyora honesta[6].

I, per a reflectir el gran paper que jugaven les dones, àdhuc, les jóvens, en aquell temps i, per tant, el grau alt de participació, llegim que, en aquella Eivissa, la institució del “depòsit”, vinculada a l’Església i que tenia una finalitat que ho aplanava a les dones i també als hòmens: “reconocer y hacer respetar la libertad de un ser menor de edad y como al sometido a la autoridad de sus padres, permitiéndole en una sociedad en la que la patria potestad[7] era poco menos que absoluta, expresar libremente su gusto y voluntad.

Esta institución que existía desde tiempo inmemorial, era el reconocimiento por la Iglesia del derecho de las muchachas a escoger al que iba a ser su marido, el compañero de toda su vida. Años antes de que se representara el Sí de las niñas[8], en ese rincón excéntrico de España que se consideraba inculto y salvaje, florecía esta institución plausible que manifestaba palmariamente, adelantándose medio siglo a la tan cacareada Revolución Francesa, que en España se reconocían ya y protegían ciertos derechos del hombre, y lo que resulta más notable todavía, ciertos derechos de la mujer y de la doncella” (pp. 173-174). Informació cabal i que va en línia amb alguns escrits de Bartomeu Mestre en relació amb el segle XVIII i amb la cultura balear. A més, per mitjà d’informació treta de comentaris plasmats en el grup “Dialectes”, el 27 de febrer del 2021, veiem que, “A Barcelona, també entraven a casa. El noi demana casar-se, a la noia, i, si acceptava, després ho comunicava als pares” (Esther Jolin) i que, com ara, “En la generació dels meus pares, l’home li parlava a la dona i, finalment, es casaven” (Antoni Porcar Gómez). Per tant, l’home havia de passar per l’adreçador (no coercitiu, ni, per exemple, xantatgista) de la futura dona, això és, de la núvia, de la festejadora. 

Un fet que no es sol comentar (ni en els mitjans de comunicació social, ni en els partits polítics, ni en els sindicats, ni, per descomptat, en els centres d’instrucció pública des del nivell primari fins a l’universitari) i que no em negaré a plasmar: en el segle XVIII, s’imposen els decrets de Nova Planta (amb la filosofia castellana de la vida, patriarcal) i, àdhuc, afectaren el tema sexual i l’eròtic.

Tot seguit, afegirem una part de l’estudi sobre els Sants de la Pedra, feta, en bona mida, en el 2018, i en línia amb la família i amb el paper de l’home i amb el de la dona. Comptem, a més, amb escrits fets en Facebook.

Començarem aquest apartat dient que, en documents com “El cicle de la  vida: els rituals de la vida de l’individu dins d’un context familiar i social” que tracten, fins i tot, sobre moments més pròxims als nostres dies, podem llegir, sobre el matriarcalisme en les Illes Balears (si més no, en el document, com estava, mentres férem l’estudi sobre els Sants de la Pedra, que no l’actual), que “Les dones casades eren les que comandaven, no només dins la casa, sinó fora. En Pere Capellà[9] escriptor de comèdies de costums mallorquins en té una titulada Sa madona du es maneig. N’Antoni Galmés (1982) conta que quan els poblers[10] anaven el dimecres al mercat de Sineu a comprar mules, en arribar a un acord amb el venedor deien ‘sa barrina està feta, si sa mula li agrada a sa meva dona’ o ‘a mumare’ (si era fadrí). Els jornalers i missatge[r]s solien donar el sou a les seves dones i la dona els hi donava una quantitat per fumar i anar al bar. La majoria de dones controlaven els diners familiars i quan s’havia de fer una despessa grossa, donaven els diners a l’home perquè ell pagués (ell era ‘l’amo’ i així semblava que ell era el qui tenia el control de l’economia familiar). N’Antoni Galmés també conta que un home de S’Aranjassa deia que els homes casats són de dues castes: els qui diuen que a ca seva la dona comanda i els qui estan avergonyits de dir-ho. Un altre exemple el trobam a la novel·la Bearn d’en Llorenç Villalonga, aquest escriptor contraposa la intel·ligència i el seny de la senyora Maria Antònia amb les bajanades i quimeres del seu marit el senyor Toni” (p. 23).

Però això era una cosa que ja venia de lluny, com comenta en la pàgina següent, en afegir que, en el dret consuetudinari (basat en els costums) mallorquí, es reflectia el paper predominant de la dona, cosa que ens ve a dir que, els seus avantpassats (i, per tant, en part, pobladors de l’històric Rosselló, és a dir, de la banda del Pirineu on està el Vallespir i, així, Arles, la població on es sol considerar el punt de partida dels Sants de la Pedra cap a la resta de l’àmbit lingüístic) vivien de manera matriarcal, com m’ho confirmarien, per Facebook, persones del País Valencià i de Catalunya, com veurem immediatament.

Finalment, plasmaré unes paraules que, hui, 19 de juliol del 2021, m’ha dit Pere Riutort Mestre (Petra, 1935), durant una conversa, en què, fins i tot, li he llegit un passatge d’una rondalla recopilada per Ximo Caturla, en què l’home diu que ella l’ha salvat: “¿No saps què has de fer lo que diu ta mare?” (la mare de Pere Riutort, al marit), “Eren feliços [, els meus pares, com a parella]“, “Les feministes eren les nostres mares”“Els matrimonis que són feliços és així: en què la dona [, sense coerció,] mana l’home”.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia

 

 

Notes: [1] En valencià, fendre, esberlar, obrir.

[2] La més treballadora, la més diligent.

[3] En valencià, apanyar, apedaçar…

[4] En valencià, emblanquinar.

[5] En línia amb aquestes paraules i, això sí, sense deixar fora que testimonis com aquest són clarament minoritaris entre persones d’arrels catalanoparlants per part de pare i de mare com també dels avis i de les padrines, escrivim un testimoni d’una dona, Joana Silvestre, publicat en el meu mur, el 19 de gener del 2021: “Bon dia!!!! A casa la meva àvia, el que manava era l’avi i lo que ell deia anava a missa. Jo havia vist això a casa els avis paterns i matern. El patern, la meva àvia va respirar quan es va morir: tenia que tenir el dinar a taula a les dotze, no podia venir.-me a buscar a l’escola, perquè el senyor es quedés sense dinar o tingués que menjar més tard. I el matern, ‘bueno’, una altra pel·lícula. Actualment, si passés això amb els marits, anirien tous”. El mateix dia preguntí a Joana Silvestre si tots dos eren d’arrels catalanes” i li comentí que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, en eixe moment, hi havia “un testimoni molt semblant al teu (l’únic), però de dona a filla” i respongué “Sí, de Setmenat, de Lleida, d’Agramunt”. A més, li vaig afegir que “Eixa actitud era molt més pròpia de persones que havien entrat molt en contacte amb la cultura castellana, com ara, capellans i persones ‘lletrades’ en castellà” i ella rematà el diàleg dient “Puix eren catalans”. Sobre els capellans, em referia pensant en la posició del capellà que escrigué el llibre “Estampas de Masarrochos”, Cipriano Ibáñez Chisvert, en 1950, respecte a la que tenia son pare quan, el futur capellà, era xiquet i ajudava en el camp a un pare (el seu) molt pacient i amable amb el fill.

[6] La traducció l’he feta mitjançant el traductor d’Internet i no figura en aquesta pàgina del llibre.

[7] La pàtria potestat és el conjunt de drets que les lleis reconeixen als pares sobre els seus fills, sobretot, quan són menors d’edat.

[8] Es refereixen a l’obra de teatre “El sí de las niñas”, del castellà Leandro Fernández de Moratín (Madrid, 1760 – París, 1828), en què es fa una defensa de les dones, estrenada en 1806, en Madrid.

[9] Escriptor balear (Algaida, 1907- Ciutat, 1950). L’obra esmentada fou escrita en 1950.

[10] Nadiu o resident a Sa Pobla (illa de Mallorca).