Arxiu d'etiquetes: ´música eròtica i matrarcal

“Ara ve es blat, estimada”, juny, un mes amb trets matriarcals

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i plasmada en el Tom XXI, sobre juny, diu la jaieta:

“-Es juny! (…). Oh, quin mes més agradable i divertit! Dins es juny, comencen es conradors a replegar lo que en tot l’any escamparen. Dins es juny, seguen ordis i civades i, llavors, es blats i ses xeixes[1]. I, per això, diu sa cançó[2]:

Fins ara no és estat res

amb s’ordi, ni amb sa civada.

Ara ve es blat, estimada,

que és alt, granat i espès” (p. 104).

 

Afegirem que, en relació amb la collita del blat (també molt conegut com “forment”) i, sobretot, amb juny, hi ha refranys molt coneguts en tot l’àmbit lingüístic (encara que puguen tenir formes semblants): “Al juny, la falç al puny”, “En juny, corbella en puny”. I, així, un poc després, comenta la jaieta que “Sa feina caporal[3]des juny és es segar. I, per això, es diu: ‘As juny, sa falç as puny’” (p. 104). A banda, la velleta addueix que “Dins es juny, hi ha sa festa de Sant Joan[4], que es sol, quan surt, balla. (…) Ses al·lotes fan mil provatures per aclarir quina serà sa seua sort amb es festejadors que tenen o que, amb es temps, tendran. (…) Dins es juny, també hi ha sa festa de Sant Pere[5] (…). Per Sant Pere, enrevolten sa figuera[6], perquè ja comença a haver-hi figues flors[7] (roges i albercocs de molla vermella), que són tan saboroses, sobretot, ses crivellades[8] i dematinet” (p. 104).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, es comenta que, en el català occidental i en el parlar del País Valencià, s’utilitza la forma “seixa”. Quant a la definició, podem llegir “Blat de bona qualitat, que fa la farina blanca i més saborosa que la del blat ordinari”.

[2] Podem considerar que és una cançó eròtica.

[3] La principal, la que encapçala, la més representativa, en aquest cas, de juny.

[4] 24 de juny.

[5] 29 de juny.

[6] El 26 d’abril del 2022, mentres escrivia “enrevoltaven”, recordí el ball dels cossiers i, un poc després, la Moma, dos balls matriarcals en què la dona (en aquest passatge de la rondalla, simbolitzada per la figuera, de què fructifiquen les figues) està al centre i ballen al seu voltant.

[7] Aquest tipus de figa, més d’una vegada, apareix en cançons eròtiques i en rondalles que, si més no, en tenen la seua part. Igualment, en el DCVB, apareix com “figa flor”, “figa de flor” i com “figa de Sant Joan” i, a banda, s’indica que “és la del primer esplet de les figueres que en fan dos cada any, i madura devers el juny i juliol”… així com, per exemple, ho fa el forment, Demèter i, finalment, ho faran (ja el 30 de juliol, almenys, simbòlicament) els Sants de la Pedra.

[8] En relació amb les figues, el DCVB també posa que “Hi ha la cançó que resumeix les condicions d’una figa saborosa: ‘La figa, per ser madura / ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i picada de pardals’ (es canta a Catalunya, i amb lleugeres variants a les Balears)”... i, com a mínim, també en el País Valencià. Cal dir que, quan consultem aquesta cançó en Facebook, trobem que té molt bona acollida… per l’humor eròtic que hi ha darrere d’aquestes paraules amb doble intenció, i que, a més, té moltes entrades en Google.

“‘Auca i redolins’, construint la música popular eròtica i matriarcal

General, , ,

 

En setembre del 2021, trobàrem una publicació d’Anna R. Asencio, en “La Figa De Ta Tia Té Pel Al Llom?2”, del 5 de maig del 2020, que diu així:

“No hi ha flor com la rosella,

ni arbre com el codony,

ni fregall per al pardal

com els pèls del teu cony”.

 

El 22 de setembre del 2021 plasmí aquesta cançó en el meu mur i Ricard Jové Hortoneda em comentà “Aquesta és la pura realitat, ni més ni menys” i Joan Marrugat, en el grup “Som 10 milions”, n’escrigué una que, en paraules seues, “És oït a Sant Andreu de Palomar” i que diu així:

“No hi ha arbre com el noguer,

ni fruita com el codony,

ni res que s’ajusti millor

que allò que jo sé, al cony”.

 

També vinculat amb la cançó de la flor de la rosella, el 22 de setembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, Miquel F. Ash em comentà “Jo sabia una auca llarguíssima, però la vaig aprendre quan tenia uns 14 anys. Ara, ja he oblidat quasi tots els versos. En posaré uns quants”. Es tracta de l’”‘Auca i redolins’, d’en Jordi Terraplens i Tres Puntins” i, en els versos que ens escrigué Miquel F. Ash, diu així:

“Quins eren els pares d’en Jordi?

No hi ha Déu que se’n recordi,

sols se sap que, de petit,

ja es feia mamar el dit

i, a la primera envestida,

li fot el ventre a la dida.

Anant cap a l’escola,

guanyà el premi de titola.

Un dia, sota un arbre,

va trobar a la noia Gratacabra

que, de nom, se’n diu Eulàlia

i té un cony com una dàlia’”.

 

Miquel F. Ash també afegí que,

“Aquesta auca va ser escrita damunt un catre,

l’any mil nou-cents quatre…”

 

Igualment, ens comentà que “Era llarguíssim, però els anys passen”  i ens indicà que hi ha aquell que diu:

‘I tot, fent unes excavacions,

van trobar els collons

de Cèsar Emperador

i les mamelles dissecades

d’Agustina d’Aragó’”.

 

I, a banda, el 7 de gener del 2022, en un comentari en el meu mur, on havia posat aquestes línies de Miquel F. Ash (com també en diferents grups de Facebook), Joan Carrera Casacuberta m’escrigué més versos d’aquesta cançó:

“Més: en Jordi es fa gran

i, un dia, baixant l’escala,

s’entrebanca amb la cigala

i, rodant pels escalons,

se l’hi van aixafar els collons.

Per acabar de fer la punyeta,

morí amb la cigala dreta

i ningú no el posà al bagul

per por que els donés pel cul”.

 

Afegirem que, quan preguntí a Joan Carrera Casacuberta si continuava així, m’adduí “No. Entremig del teu tros i el meu, hi ha un bon tall que no recordo, només ratlles d’ací i d’allí”.

Enllaçant-la amb la versió que el 30 de novembre del 2020 ens havia escrit Angelo Gil Falcó[1] en el grup “Amics de les frases en català” (posteriorment, “Frases cèlebres i dites en català”), podem dir que hi ha versos en comú i que, com en més d’una cançó molt popular, compta amb lletres diferents però igualment eròtiques i, a banda, amb un toc d’humor matriarcal.

En relació amb la versió de Joan Carrera Casacuberta, hi hagué alguns comentaris en el meu mur: “Molt bona, Joan Carrera Casacuberta. (…) M’estic petant, és boníssima” (Ramona Ibarra), “Molt ‘romàntic’ i primmirat. Els càntics populars a Catalunya varen ser tots censurats en la Renaixença. Som així de ‘ben educats’” (Nicolau Moncunill Cirac), “Molt bona! No l’havia sentit mai” (Rosa Garcia Clotet).

Igualment, cal dir que aquesta cançó no figurava en cap web, ni en cap blog d’Internet el 8 de gener del 2022.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El 7 de gener del 2022 la posàrem en el meu mur com a comentari a diferents persones, amb l’entrada “’La cançó del Jordi’, un exemple de persones amb molta espenta” (https://malandia.cat/2021/01/la-canco-del-jordi), en la web “Malandia”, tal com l’havíem recopilada en novembre i en desembre del 2020.

“El petit vailet”, sexualitat matriarcal

General, , ,

 

 

El 21 de juliol del 2021, Núria Besora Serra, una dona molt oberta, molt col·laboradora i mestra de música, m’envià un correu electrònic acompanyat d’unes quantes fotos amb cançons catalanes en línia amb el tema del matriarcalisme, cançons publicades en el llibre  “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009. Una d’elles és “El petit vailet”, amb el text tal com “va ser publicat per Francesc  Pelagi Briz (Cançons de la Terra, vol. III, 1871)”. Diu així[1]:

“Lo petit vailet   dematí es llevà,

agafà l’arada   i a llaurar se’n va.

La mestressa és jove,   n’hi du l’esmorzar;

un tupí de sopers   i un crostó de pa

i una arengadeta   per podè’l[2] passar,

i una carbasseta   per a xerricar.

-Fes-te ençà, vailet,    fes-te ençà a esmorzar.

– No pot ser mestressa   que tinc de llaurar;

aquest camp que llauro   tinc de conrear–.

Al mig d’aquell camp   una herbeta hi ha

que se’n diu falzia   que mai granarà.

Al mig de l’herbeta   una font hi ha

que tots los que hi beuen   s’han d’agenollar,

de genoll en terra,   sombrero a la mà.

Mentres ell bevia   l’amo hi arribà:

-Vailet, si te’n sembla    que això és treballar!

-Sí, per cert, nostramo,    molt que em fa suar.

-Vailet, passa a casa   que et vull despatxar:

tres dobles que et dec   no te les vull dar,

l’una me la quedo   pel poc treballar,

l’altra me la quedo   pel molt festejar,

l’altra per les banyes   que m’has fet portar—“.

 

Respecte a aquesta cançó, Jaume Ayats indica que “L’amo despatxa el vailet i (…), tanmateix, (…) no en coneixem cap versió que acabi de manera violenta. Sempre és una solució pactada” (p. 85). De nou, el pactisme i, per tant, el matriarcalisme, fins i tot, plasmat en la música en llengua catalana. I, a més, com indica el mateix estudiós, “és una de les balades narratives de gresca i xerinola, cantada sobretot per carnestoltes i a les tavernes, amb el tema inevitable del cornut” (p. 85).

Quant a la presència d’aquesta cançó en l’ensenyament, Jaume Ayats comenta que “Aquesta cançó també ha estat aprofitada en forma de joc infantil, amb un argument que no arriba al nus dels fets, però que –sorprenentment- es pot entendre prou bé en clau eròtica. Apareix publicada a diversos cançoners infantils, sense que els autors facin cap referència al significat eròtic que els versos detallen” (p. 86) i, sense embuts, addueix que “És un exemple més del procés d’infantilització de les cançons i els jocs atrevits dels joves, que han anat perdent memòria del significat social que tenien” (p. 86). Àdhuc, en una versió que Jaume Ayats trau i que vincula amb la xicalla “cap a les dècades de 1930 o de 1940” (p. 86), veiem una mostra més de matriarcalisme, ja que es rendeix homenatge a la terra, això és, a la mare, a lo maternal:

“El petit vailet   se n’ha mort de fred,

se n’ha anat a França   a collir bolets[3].

La mestressa jove   li’n fa l’esmorzar;

un tupí de sopes   i un crostó de pa

i una arengadeta   per sucar-hi el pa.

Allà baix a l’era   una font n’hi ha,

el qui hi vulgui beure   s’ha d’agenollar

de genolls en terra[4]   i el porró a la mà.

Ah….                      [s’agenollen i simulen beure en porró]” (pp. 86-87).

 

Afegirem que la font té un significat femení i eròtic: la matriu.

Quant a l’opinió de Núria Besora Serra, respecte a la música, en el correu electrònic del 21 de juliol del 2021, m’escrigué que “El tema de la cançó eròtica ha de ser molt ampli, perque, per ventura, durant molts segles, la paraula i la música amb les paraules ha estat una manera de lligar i d’explicar intimitats.

Moltes de les cançons infantils tenen doble sentit que obviem i, a voltes, desconeixem. Jo sóc mestra de música a Primària i, amb els anys, he anat veient que, ara, la subtilesa de les cançons, els infants més grandets ni la capten. En canvi, capten coses més gruixudes i de més pes sexual (que no pas eròtic), influenciats per temes de reggaeton i altres imputs que troben a les xarxes”.

En línia amb les paraules de Núria Besora, el 23 de juliol del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook (la gran majoria, amb més de deu mil membres), preguntí “¿Introduiríeu en l’ensenyament la música eròtica en llengua catalana com una part més de la cultura tradicional? ¿Per què? Gràcies.

Jo, sí, primerament, perquè forma part de lo vinculat amb la llengua catalana”.

Francesc Castellano, un home molt obert i molt col·laborador en el treball sobre el matriarcalisme, em comentà que “No és un tema fàcil de respondre. Per un costat, hi ha la considerada ‘eròtica’ i, per un altre, la ‘pornogràfica’, amb una línia molt fina que les separa.

Per un altre, hi ha una tradició oral de les dues i, fins i tot, els grups d’havaneres tenen cançons que es mouen entremig de les dues consideracions.

I, després, encara hi ha un ‘problema’  i és decidir a quina edat es poden començar a ensenyar, sempre i quant els mestres les sàpiguen.

Catalunya és una terra molt rica en aquest  folklore, però hi ha una mena de censura moral que ha fet que molts col·lectors folklòrics hagin callat davant les pornogràfiques i, de les eròtiques, tan sols han recollit les més suaus: parlo dels col·lectors antics, ja que els més moderns, afortunadament, ja les recullen.

Hem estat, tradicionalment, massa lligats als dictàmens de morals de l’Església, a una idea molt burgesa de que ‘cal ser molt correctes i amagar tot allò que no sone bé’, que es tradueix en un refrany que diu ‘La cara neta, que el cul no surt per la finestra’, és a dir, mostrar tan sols allò que no pot ofendre a ningú”.

En relació amb la mateixa pregunta, el 23 de juliol del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Simó Casanova em respongué “Evidentment que sí. Jo ho faig a l’hora de tractar les gloses mallorquines a l’aula. La nostra llengua i cultura és ben rica pel que fa a l’erotisme. Si no el coneixen en català, el coneixeran en castellà. Endavant i enhorabona per la tasca feta, i no facis cas de qui voldria la nostra llengua per a usos exclusius de folklore;  per a la resta, volen el castellà”.

Una tercera resposta, en aquest cas, de Montserrat Bosch Angles, el mateix dia, però en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, amb una pregunta a mi, deia “És complicat. A quin ensenyament et refereixes? P3, P4, P5, Primari, ESO; Batxillerat o universitari?”, immediatament, li contestí: “Jo l’ensenyaria des de xiquet, des dels primers anyets, de manera que el xiquet veja que la creativitat també fa bona pasta amb la sexualitat.

Això sí, amb introducció progressiva de vocabulari”.

Recordem que el futbol s’ensenya des de xiquets i que, per exemple, Pedro Escartín, en  1942, en el seu llibre de reglament de futbol (que me’l regalà el meu avi matern), ja deia (en les primeres pàgines) que el futbol devia molt del seu èxit a la violència i,… de moment, no és un esport precisament exclòs de les escoles, ni del nivell secundari de l’ensenyament. Estem, de nou, davant d’un altre cas d’hipocresia, si bé,  com a mínim, des de primeries dels anys noranta, ja es feia veure a futurs mestres, que calia introduir jocs no agressius i, fins i tot, inventar-ne, com així ens ho feu una mestra de Magisteri, molt oberta, que tinguí en el curs 1993-1994.

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] El reproduïm textualment, tot i que farem indicacions per a facilitar la lectura.

[2] Poder-lo.

[3] La paraula “bolet” té a veure amb el penis com també amb la vulva, com veiem en el “Diccionari eròtic i sexual”.

[4] Per tant, han d’estar en contacte amb la terra, això és, amb la mare i, així, amb lo matriarcal.