“El gegant la va creure”, la dona, més eixerida, té la darrera paraula

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina amb trets matriarcals, com ara, que la dona és qui porta les regnes i en què es “tira junta”, és “En Joanet i es gegant”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, que podem veure en el Tom XVII i amb molts punts en comú amb algunes de les que arreplegà Sara Llorens en Pineda de Mar (Catalunya). Així, un home tenia tres fills i tots tres, jóvens, decideixen fer món. Cadascú passa per una casa en què els acull una dona però en què el marit, un gegant, encerta que hi ha carn humana. Per tant, comencem amb una característica matriarcalista: l’acollida, en lloc del rebuig al foraster.

Cal afegir que el pare d’aquests jóvens diu a En Pau (el segon dels fills): “Fill meu (…): fes lo que vullgues i no et queixaràs de ningú” (p. 22). No sols s’educa per a la llibertat, sinó per a rebre bé els altres (perquè s’hi estarà obert). Però, quan arriba el torn al caganius, al més petit dels tres fills, En Joanet, qui s’havia fet ferrer però que era un jove “destre per tota cosa que es fos vist mai: pesava es sol abans de sortir” (p. 23), diu:

“-No res: faré tres tascons de ferro, que seran bons de dur i podria esser que em fossen cent cavalls qualque dia” (p. 24). Se’ls fica dins la taleca, fa marxa i troba una velleta que filava (qui, igualment, abans, havia vist cada u dels germans), En Joanet li demana hospitalitat, ella li l’accepta (p. 24) i li adverteix del seu marit, el gegant.

Un poc després, veiem que En Joanet, qui porta la iniciativa i… es presenta al gegant (p. 26), cobra coratge i li comenta que ell, aventurer, ha decidit fer món. El gegant accepta tenir-lo com a missatge (treballador) i fan barrina (un acord) per “Un ase carregat de doblers” (p. 27).

Primerament, En Joanet se’n va “a dur un feix de llenya del pinar” (p. 27) i, quan el gegant li pregunta per lo que li havia ordenat, veiem un passatge matriarcalista:

“-I què fas, home? No t’havia dit jo quatre encenalls?

-És ver; però jo he dit: lo millor és sortir-ne d’un aixec, tallaré es pinar, en faç un feix i el me’n duc a ses cases i, així, en tendrà, de llenya, sa madona (…).

Es gegant s’ho va beure” (p. 28).

L’endemà, el gegant encarrega a En Joanet una altra faena i ell la compleix. I, quan passem a la tercera de les proves, el gegant, com que veu que En Joanet tira molta creativitat, tractarà d’embolicar-lo junt amb dos gegants més, però ell se’n desfà amb agilitat i amb enginy, per a “tirar enfora aquesta bóta de ferro” (p. 29). En Joanet, qui gira la vista cap a la mar, veu una barca que hi ha, i comenta a tots tres:

“-Que si no es decanta, li tiraré sa bóta damunt i barca i mariners a fons: no se n’escapen” (p.30).

I, mentres que els gegants aposten per la terra, En Joanet, valent, ho fa per la mar i… la creativitat permet que el jove guanye la mà als tres gegants (fins i tot, als dos que havien acollit fer costat al primer dels tres gegants) i, per això, En Joanet demana al primer dels gegants:

“-L’amo (…), a veure quina la feim ara! A on hem de fermar s’ase?

-Saps què? Ens en podrem tornar.

I se n’anaren, tris-tras tris-tras.

Es altres dos gegants digueren as seu germà, com l’acomiadaren:

-Si no vols que et faça morir verd, paga-li sa soldada tot d’una que arribes i abrevia’l com més prest millor” (p. 32). Un altre exemple de matriarcalisme: tirar junta.

I, a banda, el gegant…, atenent a unes paraules que li diu la seua dona, farà lo que ella li dictarà:

“-Parteix de quatres a l’acte! -li digué-, i encara seràs a temps d’aplegar-lo.

El gegant la va creure” (p. 33).

A més, el gegant deia a la seua dona “M’he estimada més la vida que s’ase i es doblers” (p. 34). Ara bé, En Joanet aplegà a ca seua “ric i ple, i donà a son pare unes velleses de primera (…). 

L’home cercà una al·lota, ben plaent de cos i d’ànima, es casaren” (p. 34). Afegirem que, en aquesta rondalla, la dona és la persona més eixerida i més oberta en la parella i que, igualment, és una aprovació a la creativitat i a l’enginy d’En Joanet, qui simbolitza el jovent i qui s’ajusta al refrany “La joventut tot ho venç”.

Com a anècdota, adduirem que, com en moltes rondalles en llengua catalana, és el tercer dels fills (i. alhora, el més jove), en aquest cas, tots ells, hòmens, qui ho aconseguirà, així com, en altres rondalles, ho fa la germana més jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista, com moltes més

General, ,

 

Quant al vincle entre les rondalles i la cosmovisió que té a veure amb la llengua catalana i, així, amb la cultura que es creà en els comtats catalans i que, amb el temps, es traslladaria a lo que constituïa l’àmbit lingüístic catalanoparlant i, sobretot, en les famílies catalanoparlants, adduirem que el 14 de febrer del 2022 escriguí en Facebook un text que incloïa informació i preguntes:

“Un compositor del segle XIX, Robert Schumann, recomanava els jóvens que tinguessen present la música de cada cultura (‘els cants populars’), perquè reflectia una manera de viure i d’entendre la vida i el món (lo que, més d’una vegada, es diu ‘cosmovisió’).

¿Considereu que eixes paraules són aplicables i, igualment, vàlides, per a les rondalles tradicionals sorgides en una llengua i des de la terra en què es parla (que no respecte a les incorporades en eixa llengua però procedents d’altres llengües, això és, d’altres cultures) i que han passat de generació en generació, àdhuc, durant segles? Gràcies.

Personalment, considere que sí”.

En el meu mur, el 14 de febrer del 2022, em comentaren “Un (…) apunt[1] sobre eixos trets culturals: Richard Dawkins els considera dins dels trets genètics, ho explica el Fenotip estès -el conjunt de propietats reals observades d’un organisme, en aquest cas, un organisme social, com la morfologia, el desenvolupament, el comportament o els trets culturals com les cançons, que viatgen a través dels segles”, a qui responguí “En aquest viatge a través dels segles, sí que podem llegir, com ara, en el ‘Rondallari de Pineda’ (…), amb rondalles anteriors a 1910 plasmades en Pineda de Mar (Catalunya), que hi ha rondalles molt semblants, fins i tot, a altres en cultures diferents, així com, per exemple, en el llibre ‘Metafísica del sexo’ (recomanat pels anarquistes que portaven l’escola lliure ‘Paideia’ de Mérida), trobem semblances entre cultures distants geogràficament.

La pregunta, entre altres coses, té com a objectius veure si comparteixen la idea que, si el matriarcalisme es reflecteix en moltes rondalles (i, a banda, en línia amb entrevistes a antropòlogues com Anna Boyé, qui ha viatjat a països llunyans de la península ibèrica i n’hi ha escrit), admeten que, per tant, la cultura valenciana, la catalana, la balear,… això és, la vinculada amb la llengua catalana, també ho és.

Perquè ací no es pot jugar amb dues baralles: per una banda, criticar i, després, quan s’aporten proves (rondalles de fa més de cent anys i tot), dir que no perquè no.

Que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal és tan veraç com que la muntanya més alta del món és l’Everest.

Una altra cosa és lo que s’ha ensenyat en les escoles i per mitjà de la instrucció pública i, ara, per molts mitjans de comunicació social… Això són altres calces. Però la realitat és la realitat”. Igualment, ens escrigueren “Jo crec que sí” (Rosa Garcia Clotet), “Les cultures populars d’arreu expressen, en bona part, l’ànima i l’essència de cada poble o nació!!!!” (Ricard Jové Hortoneda).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 14 de febrer del 2022, Fermi Banus Teule plasmà “Sense dubte. Cada idioma és una forma diferent de veure la vida: l’expresses tal com la vius i tots ho vivim diferent. La globalització ens fa menys curiosos i més incultes”. Li comentí “Aleshores, si, en les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, escrites en català i de persones que eren catalanoparlants i, moltes que no sabien el castellà o que a penes el parlaven, la dona és qui porta la casa, qui porta la iniciativa, el pal de paller, qui salva l’home, està ben tractada,… com diuen, en molts articles i llibres, que ho estan (les dones) en ‘societats matriarcals’, això vol dir que… la cultura vinculada amb la llengua catalana… ¡també és matriarcal o, com més es prefereix ara, a nivell científic, ‘matriarcalista’ (perquè la manera de manar no és impositiva, ni per la força)!

Això també val per a les arreplegades per Sara Llorens en Pineda de Mar, anteriors a 1915 com també per a les rondalles menorquines que escrigué Andreu Ferrer Ginard abans del mateix any, fruit de la recopilació” i li posí una entrevista a Anna Boyé, en què diu que, en les societats matriarcals, els hòmens estan molt contents, publicada en el diari català “Ara” en gener del 2016.

Finalment, en relació amb les rondalles a partir de les paraules del compositor europeu esmentat, en el grup “Cultura mallorquina”, el 14 de febrer del 2022, Rosa Galmes ens escrigué “No tenc cap dubte. De fet, els contes infantils influeixen molt a la psicologia dels infants”.  El compositor, en el punt 48, recomanava escoltar amb atenció els cants populars, perquè “constitueixen una rica font de formosíssimes melodies que et facilitaran l’estudi sobre el caràcter de la música de les diferents nacions”.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Hem inclòs quasi tot el segon comentari que escrigué.

“Ara t’he pogut treure des fang”, dones amb intel·ligència, amb reflexos i que salven l’home

General, , , , ,

 

En el Tom XVII, hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere de sa xulla”, en què es reflecteix molt el matriarcalisme. Així, veiem En Pere, un home molt fadrí i que no s’havia casat, i Na Joana, una dona que havia doblegats els trenta i que feia el mateix camí (p. 7). Però, mentres que l’home era curtet, la dona era “més viva de potències que una centella” (p. 7) i trien casar-se (p. 7).

Al moment, llegim que, quan calgué veure quin preu posarien a un porcell, “a Na Joana no li agradà es preu i va dir:

-Ens convé més matar-lo i el vendrem obrat i en traurem més” (p. 8). I, així, Na Joana és qui dicta què faran, qui s’encarrega de la cosa econòmica, i li diu que se’n vaja a Ciutat (a Palma) i “ja em duràs tretze pams de drap” (p. 8).

A continuació, En Pere se’n va a Ciutat i no aprofita el preu econòmic a què li ho posen, com ara, en la venda de draps (p. 10) i, quan aplega a casa i la dona pregunta pels doblers i ell li diu que s’ha acontentat amb menys diners dels que podria haver obtingut (p. 11), En Pere li afig “però me n’han hagut de donar es tretze. No m’han enganat, no!

Com Na Joana sentí es manifest, el se cuidà a menjar frit” (p. 11).

Un poc després, fa una cosa semblant, però “des cap d’un parell de setmanes” (p. 11), novament, a Ciutat, però amb una xulla prima i unes sobrassades (p. 11) i, un temps després, “Na Joana l’envia a dur llenya pes fogó, perquè l’havien acabada.

Se’n va a sa garriga des batle i carrega.

Es batle l’hi troba. Li sabia greu ferm que li robassen sa llenya i ja li diu:

-¿As batle, que és es batle, robaràs sa llenya, cara de poca-vergonya? Passa’m davant i cap a sa presó” (p. 15).

Però ell, cames em valguen, se’n va cap a casa seua. Però, com que troba gent pel camí que veuen que eixa llenya no és seua i li demanen d’on l’ha treta, el tema va més lluny i el porten a la justícia.

I és, aleshores, on veiem molt plasmat el matriarcalisme i el paper capital de la dona. Així, “Arriba a ca seua i, com Na Joana sap lo succeït, pensa qui pensa com sortir-ne (…), li vengueren dues idees bones de tot.

-Tu, espera’m: no et mogues d’aquí dins -diu a En Pere” (p. 15).

Aquestes paraules poden portar-nos, com ara, a la cultura colla, d’Amèrica del Sud, en què, com em comentà un amic que la coneix molt, la dona se’n va al bar i… l’home roman en casa, un detall semblant a aquest.

En Pere, davant del Justícia, parla amb molta naturalitat. Tots els personatges vinculats amb els fets, en lloc de plegar-se en un tribunal, ho fan al costat d’un pou, on havien tingut lloc uns esdeveniments relacionats amb la rondalla.

El personatge que fa de jutge tracta de mostrar que En Pere és culpable, però la intel·ligència, la creativitat i els reflexos de Na Joana lliuraran En Pere d’una condemna, demostrant que, en el pou, no es trobava el batle, a qui hauria mort En Pere:

“-¿Ho veuen -deia aquella traïdora-, com no era es batle?… Jo hi hauria posat es coll que no ho era! Quin està En Pere meu per fer tal atemptat! Ell no és capaç de matar una puça!” (p. 18).

Al capdavall, el Justícia considera que el marit de Na Joana és innocent i la parella fa via. Ara bé, “Na Joana agafa En Pere per sa mà i el se’n mena a ca seua més que de pressa.

Com hi foren, ella va dir:

-Mira, ja pots veure si et deixondeixes de bon de veres i si estàs més alerta, si no vols arribar a sa forca! Si ara t’he pogut treure des fang, no esperes que t’hi puga treure sempre! (…) Ulls espolsats, idò, i fora son!… o, si no, et rompré una espatla! Com som dona te la rompré.

En Pere va mudar de verd en blau: no deixava mai es gonellons de Na Joana, no féu cap bel·landina pus i visqueren a pler una mala fi d’anys” (p. 20). Un exemple explícit en què la dona salva l’home, per mitjà de la creativitat de Na Joana, i no, necessàriament, a l’estil dels llibres de cavalleria, en una rondalla plasmada en 1897.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim una foto que figura en la rondalla mallorquina “Sa mula de plata”,  en el Tom IV, en què es plasma molt bé el matriarcalisme, no sols en el fet que la dona és qui té la darrera paraula.

 

“La meua àvia paterna era la directora” (Teresa Isabel Reig), dones que fan de pal de paller i molt obertes

General, , , , , ,

 

El 8 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què, en relació amb les àvies, si havien nascut abans de 1920, preguntava “Les vostres àvies (també conegudes com padrines o bé com majorales), ¿tenien molta facilitat per a aplegar a acords amb el marit i, fins i tot, per a portar-lo, amb bon cor, cap a l’opció que elles consideraven millor? Gràcies.

La meua àvia materna, com, algunes vegades, m’ha comentat, ma mare, sí. I el meu avi li ho aprovava”.

En el meu mur, el 8 d’octubre del 2021, Josep Maria Bertran Comellas escrigué “Sí: àvies, mares, ties i altres parentes”.

En el grup “Dialectes”, el 8 d’octubre del 2021, Rosa Garcia Clotet comentà “Sí, sense cap problema. També era així amb els pares.

De fet, es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona” i, immediatament, li escriguí “Com els meus avis materns i com els meus pares”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “Bé. Jo tenia a la meua àvia, filla de ferrers. En l’any 1931 o 1933, li compraren un local i li ficaren un ‘casino’,… bar, ara. La major es va quedar amb la ferreria. Dos dones fortes i avançades als seus temps” (Teresa Sale Sanz), “Abans, quan venia algú a fer un negoci a casa o alguna reparació, sempre preguntava per l’ama.

Si era en un negoci o tenda, per l’amo” (Emilio Conca Puig), “La meua àvia paterna era l’ama… i la ‘directora’ del negoci de transports, cavalls i, després, cotxes. El meu avi, a les ‘órdens’ però a la seua” (Teresa Isabel Reig).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “A casa meva, manava, sense que es notés, la meva padrina. Ella era la que tenia els diners” (Maria Pons), “Jo puc parlar de la mare. Va néixer el 1912.

El pare treballava, però la mare administrava els diners. Vivien a Barcelona” (Dolors Canet).

En línia amb aquesta pregunta sobre la facilitat per a aplegar a acords, el 9 de febrer del 2022, en Facebook, preguntí sobre si bé les àvies, o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, “vos havien educat per a cercar acords, als pactes”. Comentarem que, el mateix dia, en el grup “La Catalunya del Nord”, Mariangels Tarres ens escrigué “Si, molt”  i que, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, ens plasmaren “La meua àvia materna (1917-2002) deia: ‘Per mi, no. Tu, a partir d’ahí, fes el que vullgues’” (Jose V. Sanchis Pastor),  a qui li comentí “No deixa de ser un acord, perquè ella et facilitava que decidisses el teu futur. I, a més, te’n faries càrrec i prou a gust”; “Educaven en el respecte, en transmetre l’empatia, sempre interessant-se per la salut dels veïns, amics, per ajudar en les celebracions. És el que més admire.

Sí, pot ser. Sempre buscaven la justa mesura. Les relacions, les tenien en alta estima. Recorde sempre, a ma mare, dient ‘A vore si es pot solucionar d’una altra manera…’”  i, llavors, Jose V. Sanchis Pastor li afegí “Teresa Isabel Reig. ‘Açò ha de tindre un altre giró’”.

Igualment, sobre el tema dels pactes, el 10 de febrer del 2022, en el grup “Cultura mallorquina”, Maribel Vidal Colom ens escrigué “Con mucho amor” i, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentà “La iaia, no; la mare, sí”.

Cal dir que, en moltes rondalles, hi ha el tema del pacte, de l’acord i que no deixa de ser un tret vinculat amb el matriarcalisme, amb molts segles d’història de la Corona Catalanoaragonesa i, per descomptat, molt plasmat en moltes rondalles, com ara, en què, si bé la dona parla amb l’home, o bé ell comenta qualsevol cosa a la dona, és ella qui té la darrera paraula i qui marca les directrius, com, per exemple, ja ho feien el meu avi matern (nascut en 1906) i la meua àvia materna (nascuda en 1910) i moltes persones nascudes abans de 1920.

En aquest sentit, adduirem que el 13 de febrer del 2022, durant una visita que feren els meus pares a ma casa, tractàrem, com ara, sobre el feminisme i els comentí que, en moltes rondalles mallorquines (fins i tot, ¡recopilades i plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover… abans de 1900!), la dona està ben tractada, és qui mana, és llesta, sàvia i tot, actua amb molta espenta, és qui salva l’home[1] i, a banda, és qui porta la casa (però no entesa en el sentit de pis, sinó, àdhuc, incloent el jardí, si en tenia, les plantes, el camp…), és qui gestiona els diners i que fa vida en el barri, qui porta els pantalons. Ara bé, que eren rondalles (com també molts comentaris en Facebook o bé per correu electrònic) sobre bona part de la realitat… anterior a la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), als canvis que tractaren de fer-se durant la república (1931-1936) i, sobretot, durant el franquisme (1939-1975). I ma mare, com a exemple, em digué que l’organització “Manos Unidas”, que és valenciana (com m’afegí), havia sorgit… a partir d’una iniciativa de dones. El pactisme, els acords, etc. ho havien fet possible i la participació femenina havia sigut molt considerable.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La vespra havia escrit sobre la rondalla mallorquina “Es raïm del rei Moro amb set pams de morro”, del Tom XVI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

La dona, amb molta espenta i molt oberta, respon que sí i salva l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme és “Es raïm del rei Moro amb set pams de morro”, la qual figura en el Tom XVI de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, al principi, llegim que hi havia una jove, Na Catalineta, que era eixerida i bona al·lota i que vivia junt amb son pare, vidu.

Ara bé, el rei dicta que, en un mes, haurien de partir del regne tots els hòmens vidus del país i que, posteriorment, sí que s’admetrien els qui, procedents de Mallorca, estiguessen casats (p. 96). Aleshores, el pare de Na Catalineta, un home amb poca espenta, s’embarca i, un poc després, veiem que “L’home deixà comanada Na Catalineta a una dona vella un poc parenta seua i, en es moment de partir, digué a s’al·lotona:

-Vaja, Catalineta! A veure què vols que et duga de fora-Mallorca[1]es dia que jo en puga tornar!” (p. 97) i, així, és la dona, primerament, la dona vella i, en aquesta conversa, la filla, qui porta els pantalons. I, com que la filla li comenta que lo que ell vullga, aleshores, son pare tria un raïm.

A banda, ja en una barca, el patró diu al pare de Na Catalineta que, si vol fer-se amb un raïm, haurà d’anar a cal rei Moro amb set pams de morro (p. 98), però… sense que el descobresca el rei Moro. I, llavors, sense pensar-s’ho dues vegades, l’home fa via i aplega on és el raïm, el cull i, com que el rei Moro veu el pare de Na Catalineta, i el pare li comenta que ella és “s’al·lota més garrida, aguda i bona al·lota que trepitja terra” (p. 100), qui encara corre els setze anys (p. 100), el rei Moro el condona (p. 100) i li diu que hauran de fer uns pactes que, entre altres coses, inclouen que “d’aquí a un any i un dia, la m’has de dur, a ella, aquí” (p. 100). De nou, apareix el tema dels acords, tan vinculat amb el matriarcalisme i amb la història de la Corona Catalanoaragonesa.

Com que el rei Moro concedeix llicència al pare, ell fa marxa, es presenta en ca la seua dona i lliura un raïm a Na Catalineta (p. 101) i, quan ja porten quasi un any, la filla veu que canvia la cara del pare: “Sa vostra cara no ment! (…). Es cor m’ho diu, que teniu cosa; i ja ho sabeu que es cor no ment” (p. 101). Un altre detall matriarcal: la filla posa per davant el cap (la cara) i, en segon lloc, el cor i, així, no rebutja cap de les dues bandes, tot i que prioritza la primera que li ha dit.

A banda, com que Na Catalineta té molta espenta, comenta a son pare “Lo promès, sia atès. Jo no vull que facen de sa vostra paraula dolenta” (p.. 102) i, així, se’n van cap a cal rei Moro.

Ja en cal rei Moro, uns ombres faran costat i tractaran Na Catalineta com si fos una princesa i, igualment, el pare demana al rei que, “si és vostra voluntat de casar-vos amb sa meua filla, lo que vos deman, que la me tracteu bé” (p. 104). I així ho farà, el rei, des del primer moment. Un poc després, el monarca pregunta a Na Catalineta si ella voldria casar-se amb ell i la jove li diu que no desfarà la paraula de son pare (p. 104).

Igualment, el rei Moro diu a la jove que ell és un encanteri i que només la pot veure cada cert temps (p. 105). Cal dir que a Na Catalineta, tot i que romandrà en una torre i molt ben tractada (àdhuc, com una reina), també arrisca i, com ara, va avant per mitjà d’una claueta d’or que li ho posa molt fàcil i, com que es trobarà amb moltes dones que treballen per al rei (però que mai no li diuen per al rei Moro) i ella té molta paciència, un any i un dia després, en eixir el sol (p. 112), es trobarà ella amb un nin ros com un fil d’or (p. 112).

I, com que, a la cambra on era Na Catalineta, només podia accedir ella, però, en un passatge de la rondalla, també ho fan son pare i sa mare, la jove ha de fer via… i, així, carrega l’infantó, se’n va cap a unes casetes on troba “una dona d’edat damunt es portal” (p. 114), a qui ajudarà en les faenes de la casa i, a més, farà bona pasta amb les dues filles de la dona que l’acull.

No obstant això, com que el rei Moro visita la casa i ni amb la filla gran i Na Catalineta, ni amb la segona i amb la jove, veu la dona d’edat que s’ho traga la jove i, igualment, el rei Moro diu a Na Catalineta “Oh, Catalineta! Si tu et volies amollar de dalt a baix d’una torre que jo et mostraria, em llevaries d’encantament!” (p. 116) i la jove comenta tot lo relacionat amb son pare i amb el raïm, la madona, quan veu que el rei Moro oferia a Na Catalineta casar-se amb ella i que la jove fos qui el salvàs, la madona respon a Na Catalineta: “Hala, beneita, respon més que de pressa! Respon-li que sí!” (p. 118) i, així, l’encoratja i li dona molta espenta i, immediatament, Na Catalineta ho accepta (p. 118), ella fa marxa cap a llevant (p. 120) com també les dues filles de la madona i… es llança des de dalt la torre. Aleshores, el rei Moro, des de baix, l’agafa amb els braços i… es torna un senyor rei desencantat. La dona havia salvat l’home (p. 121).

Afegirem que, al capdavall, entre altres coses, “encara en feien més, d’ulls, aquella madona i ses seues dues filles, que el senyor rei i la senyora reina feren quedar amb ells per estar-hi tota la vida.

I, allà, tots plegats, el senyor rei i la senyora reina amb el seu infantó i aquella madona i ses dues filles d’aquesta, i tot aquell estol de senyoretes i senyorets, es passaren anys i més anys” (p. 121).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Literalment.

“Un rei tenia una filla, s’al·lota més llesta”, la dona, molt oberta, tria el marit

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme i, a més, molt semblant a la rondalla valenciana “L’endevinalla de la princesa (Arreplegada a L’Altet)”[1], és “En Pere Tort”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVI, en què “un rei que només tenia una filla, s’al·lota més llesta i sabuda” (p. 75), “va fer unes dictes: que es fadrí que li dirà una endevinalla que no sabés desllatigar, es casaria amb ella” (p. 75). I,  tot i que hi anaven els fadrins ben eixerits, ella encertava les endevinalles.

Un poc després, En Pere Tort, perquè tenia tort un ull, diu a sa mare que ell havia pensat d’anar-se’n a la cort. La mare hauria preferit que el fill no hi anàs i unes veïnes comenten a ella que faça una coca. Ara bé, En Pere, l’endemà, de bon matí, agafa l’ase i la coca i fa marxa (p. 77). La mare, finalment, li aprova que ell faça via i, a migdia, l’ase es menja la coca i, com que tenia metzina, es mor. Aleshores, En Pere se’n va cap a cal rei, troba dos hòmens (p. 78) i, al capdavall, veu una llebre i se la menja. I, ara, com que ja sap què preguntarà a la filla del rei i, ja en cal rei, diu als criats:

“-Vénc per dir una endevinalla a la princesa!” (p. 81), el rei aprova que En Pere entre (p. 81) i que li’n demane una a la princesa, però tot i que els criats, per orde del rei, tractaran que En Pere no siga el príncep, ell els respon, però no els diu la solució de l’endevinalla (p. 84).

Finalment, En Pere comenta al rei:

“-Senyor rei: pactes són pactes. Sa seua filla vull; la m’he guanyada i, cadascú, que tenga lo que és seu. ¿No li he dita una endevinalla que no ha sabuda desllatigar?

(…) El rei (…) crida sa seua filla i tota la cort i diu:

-Paraula de rei no pot mentir: vaig prometre sa filla as qui li diria una endevinalla que no sabés desllatigar. En Pere la hi ha dita: amb En Pere s’ha de casar” (pp 85-86).

En acabant, En Pere els explica l’endevinalla (p. 86) i, a banda, torna a sa casa i, quan parla amb sa mare, entre altres coses, li diu, que, durant un moment en què ell feia barates, deia “Hala, qui em barata ous amb mel! Hala, dones, una mel de primera! Bona la vaig haver dita. Al punt, vaig estar revoltat de dones, que se’n venien amb sos ous dins es davantalet o dins un paner” (p. 89). Així, veiem que és la dona qui fa les compres i, per tant, ella és qui decideix sobre els diners.

Immediatament, la mare d’En Pere li pregunta:

“-I ara, què hem de fer amb tants ous?

-Bon refoll! -dic jo-. Posau lloques i farem una llocada” (p. 89). Per tant, la dona és qui té la darrera paraula.

A banda, En Pere es troba amb la seua germana (p. 91), a qui tracta de “Filleta meua” (p. 91), un detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. I, més encara, quan, un poc després, llegim que En Pere comenta “Pes meu gust, seria quedat per a sempre, però sa germana em digué:

-Fillet, te n’hauràs de tornar a córrer, fins a la fi, sa carrera que Déu et té destinada” (p. 91) i, per tant, la dona salva l’home com també, al moment, ho farà Na Xinoi a En Pere (p. 92).

I, al capdavall de la rondalla, veiem que, quan ell explica l’endevinalla, “tothom quedà convençut de que (…) era més viu que un centella (…), que (…) sempre trobava portell o forat per on sortir i que, per això, era s’home més trempat i més avengut, que era fet a posta per sa filla del rei” (p. 95). I, immediatament, veiem que el rei, la reina, la filla del rei i la cort accepten En Pere com a príncep i… es casaren la filla del rei i En Pere (p. 95).

Com veiem, la dona (la filla del rei) és qui posa les condicions, a més, salva l’home (en diferents passatges de la rondalla) i, finalment, és qui tria amb qui es casarà, en aquest cas, amb En Pere.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Aquesta rondalla valenciana figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim G. Caturla.

Reis i dones que donen moltes facilitats i molt oberts

General,

 

Una altra rondalla en què es plasmen molts trets vinculats amb el matriarcalisme és “Es soldadet de sa motxilla”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVI, en què un jove havia tornat de servir al rei i, mentres que tornava a sa casa, es troba amb Jesús i amb Sant Joan (p. 58). El jove, generós, donarà a Sant Joan part de lo que té i, a més, molt obert: “acosta’t i ens ho partirem com a bons germans” (p. 58) com també farà, un poc després, a Sant Jaume (p. 59) i a Sant Bartomeu (p. 60). A més, el Bon Jesús comenta que l’al·lot s’havia guanyat un premi i diu a Sant Felip que li done una motxilla (p. 61).

Al moment, el jove aplega a una ciutat i una dona molt oberta (“sa senyora”, p. 62), no sols l’acull en sa casa sinó que li confia una clau i ell fa que els dimonis no puguen fer-se amb la casa i, a banda, els fica en la motxilla i, així, els guanya la mà (p. 64).

Tot seguit, se’n va a cal ferrer i, immediatament, “Es soldadet anà a contar es pas a sa senyora de sa casa i estigué amb ella una quinzena de dies” (p. 64) i “Camina caminaràs, arriba a una altra ciutat” (p. 64) i farà un gran servici al rei, ja que el monarca i el dimoni havien fet una barrina i l’endemà passaria el dimoni (p. 64). Aleshores, el soldadet, sense pensar-s’ho dues vegades, l’endemà es presenta a cal rei i, amb molta espenta, li comenta que ell li farà costat i que ho aconseguiran. I, així, com que el rei i els altres el consideraven una persona forta, el soldat actua i, els dimonis que acompanyaven el dimoni, només veure el soldadet, diuen “Ja és es soldadet de sa motxilla!” (p. 67) i “El rei i els seus feren un alè (…) i anaren a donar una aferrada pes coll as soldadet” (p. 67).

De nou, apareix el dimoni al rei i li diu “Senyor rei, pactes són pactes” (p. 67), un tret vinculat amb el matriarcalisme: el pactisme. Ara bé, el soldadet fica tots els dimonis en la motxilla (p. 67) i, com els hi tingué, se’n va al rei i li comenta:

“-Senyor rei: a cal ferrer, tenim ses feines!

Se n’hi van i diuen:

-Mestre, una calda a aquesta motxilla!” (p. 67) i, després que el ferrer hagués pegat un passó als dimonis, els dimonis es tornen a l’infern.

Aleshores, “El rei carregà de dobles de vint es soldadet de sa motxilla, que se n’anà a casa seua i trobà encara sa mareta viva, i fadrina s’al·lota que festejava abans d’anar-se’n as servici. Es casaren i va viure amb elles” (p. 68). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Jo hi aniré i tu guardaràs es nin”, la dona porta la iniciativa

General, , ,

 

Un altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, en què es fa lo que vol la dona i en què la dona porta els calçons (lo que també es diu “portar els pantalons”), això és, comandar i tenir la darrera paraula, és “En Gornals”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV. Així, al principi, es diu que l’home, En Gornals,“no era bo a res a res; ara, per menjar, en volia com qui alenava” (p. 137).

I, tot seguit, veiem que “Sa dona no havia tengut altre remei que posar-se es calçons i dur-los sempre. Si En Gornals, al manco, hagués fet lo que sa dona li deia, sa cosa encara haguera tengut un poc d’aguant. Però, ca!, sa dona li deia una cosa i ell ho feia tot capgirat, tot a la biorxa[1]” (p. 137).

Cal dir que hi ha rondalles, fins i tot, en tot l’àmbit lingüístic, en què la dona és qui s’ho trau de les mans, intel·ligent i encertada, a diferència de l’home. La dona considera adient que ell vaja a per llenya, amb l’ase, i que la porte a casa (p. 137), però, com que ell hi torna però sense la llenya, ella “li va dir:

-Res, en haver dinat, jo hi aniré, a dur sa llenya, i tu guardaràs es nin” (p. 138). I, per tant, veiem que, si bé la dona és qui porta la casa, el marit es fa càrrec del xiquet, un detall que cal remarcar.

A més, la dona, quan ja ha dinat, “treu s’ase i cap a sa garriga manca gent, a dur sa somada de llenya[2]!” (p. 138). Ella “l’aplega, la posa as bast i, des d’allà, cap a sa garriga!

Hi arriba, fa es tres feixos, els carrega a s’ase i cap a sa casa manca gent!” (p. 138).

La dona, en veure com l’home s’ha encarregat del nen, “se’n va corrents as nin, que era dins es bres” (p. 139).

Ja molt avançada la rondalla, apareix la figura del fosser qui, ja en casa d’En Gornals i de la dona, diu:

“-Es meu ofici -digué es fosser- no és enterrar es vius, sinó es morts.

Aquí tragueren En Gornals de sa mortalla i de dins sa caixa” (p. 140).

I la dona, com en alguna altra rondalla, fa que l’home faça bondat: “En Gornals, des d’aquell dia, cobrà seny, es posà a creure sa dona en tot lo que li manava, però sense ses bajanades i ses carabassencades de primer” (p. 140). Per tant, la dona, d’alguna manera, és qui, àdhuc, educa el marit, lo que un cosí de mon pare deia que calia fer amb un xiquet, quan era petit, això és, quan es considera més a temps i millor: adreçar-lo com l’arbre de poc de temps, ben plasmat en el refrany valencià “L’arbre xiquet, si està tort, es pot fer dret”.  M’identifique amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes:[1] En el DCVB, veiem “A la torta”.

[2] Per tant, la dona serà qui durà la llenya, la “somada”. En el DCVB, “Fer somada” figura que, en Mallorca, s’utilitza amb el significat de “tallar llenya i carregar-la damunt les bísties”.

Rondalles en què es premia el bon tracte, l’obertura als altres i la bonhomia

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què, fins i tot, es fa lo que vol la dona, és “Sa filla i sa fillastra des moliner”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV. En aquesta narració, un moliner té dues filles: una, Catalineta, és “garrida, galanxona i aguda ferm” (p. 123) i, posteriorment, una segona, quan, a ell, se li mor la dona i el moliner es casa amb una vídua que tenia una filla que nomia Catalinota.

Un poc després, veiem que el moliner diu a Na Catalineta, “torna sa farina as gegants de sa cova des Fangar” (p. 123), d’uns gegants que hi vivien i que, mentres que els tractassen bé, ells “els feien amples i els deixaven córrer” (p. 123). I, així, aquesta filla, que és un tros de pa, fa marxa cap a la cova, hi entra i diu:

“-Qui hi ha a la casa de Déu? Qui hi ha aquí? Sortiu, que vos duc sa farina.

(…) entra a sa cova i, al punt, tot ho tengué net i ben encitronat” (p. 124).

Tot seguit, els gegants troben que la cova està molt neta “i romangueren tan agradats i satisfets que s’apleguen i diu es caporal.

-Es mereix aquesta al·lotona que li donem un do; massa que el s’ha guanyat” (p. 125), detall que també veiem en rondalles d’altres indrets, com ara, una del País Valencià, en què quatre animals acorden concedir un do a un jove que havia aconseguit que tots quatre s’entenguessen i aplegassen a un acord[1]. I ho pacten: “Es do ha d’esser que, en badar boca Na Catalineta, per cada paraula que li broll de sa boca, li broll una pesseta.

-Aprovat! Aprovat! -digueren tots es gegants.

-Tantes de gràcies! -diu, aleshores, Na Catalineta, i, zas!, li brollen de sa boca tres pessetes per ses paraules que acabava de dir” (p. 125).

Quan veuen els pares de Na Catalineta que la filla tenia eixe do, el pare estava contentíssim (p. 125).

A banda, el moliner envia l’altra filla, Catalinota, a la de la vídua amb qui ell s’ha casat. I les coses canviaran. De fet, el pare, esperançat, li comenta:

“-Hala, Catalina[2] , si t’hi espitxes! Vejam si tornaràs com s’altra Catalina!

-Jo hi faré tots es possibles! -diu sa grosseranda” (p. 126).

Però, els gegants, com veuen que Na Catalinota és ruda, no li faran costat i, més encara, li ho deixen ben clar: “Es bé és des qui se’l guanya! Na Catalineta els se guanyà” (p. 126). I, quan arriba a sa casa, una trompa que portava darrere, li fa soroll. I, com que veu que no se’n desfà, d’eixe soroll, tria no parlar.

Ara bé, un home s’enamora de Na Catalinota, perquè “no havia trobada cap altra al·lota que el volgués (…) i dins vuit dies es casen sense que Na Catalinota badàs boca fins que fou casada” (p. 127), àdhuc, quan eixien de l’església on s’havien casat. I, per això, al capdavall de la rondalla, llegim “Idò. No fos estada tan maleita, grosseranda i malambrosa! Més se’n mereixia!” (p. 129). Per tant, tot i el caràcter de Na Catalinota, ella aconsegueix que l’home faça lo que ella vol. No obstant això, es tracta d’una rondalla en què, clarament, es premia l’obertura als altres, el bon tracte cap al proïsme i la bonhomia, com en tantes narracions en llengua catalana.

Adduirem que aquesta vesprada he acabat de llegir la rondalla mallorquina “Es fuset”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII. Es plasma molt la sexualitat matriarcal i, a més, des de molt prompte, es fa lo que vol la dona, la dona salva l’home i, per exemple, ella té la darrera paraula. I… s’escrigué en 1897. Recomane la seua lectura.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Fou arreplegada per Joaquim G. Caturla.

[2] Ací es refereix a Na Catalinota.

“I es nóvios se n’anaren a Roma a veure el papa”, molt oberts i honrats

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla d’ahir, en u dels passatges immediats, la filla del rei, com que veu que En Pere porta una bossa i que ell, a més, li ha dit “tenc una bossa que es doblers no s’hi acaben mai!” (p. 110), novament, tracta d’enganyar En Pere i, així, comana que la dona que feia bosses, li’n porte una com la de l’aventurer. I la princesa ho assoleix i, al moment, En Pere se’n va a Roma, i el germà (el papa) li comenta:

“ -T’he donades dues coses, que, cada una, bastava i sobrava per fer carrera. Ara te’n donaré una altra, però no tornis a demanar-me’n pus!” (p. 112) i li dona una vàvana, això és, un cobrellit d’abric i d’ornament, la qual permet que ell vaja allà on vullga i, a banda, “en un moment” (p. 113).

En veure’l la filla del rei, li convida a fer una prova i ell li ho accepta (p. 113): un altre exemple en què es fa lo que vol la dona. Així, llegim:

“En Pere estén sa vàvana, ella i En Pere s’hi posen damunt i En Pere demana:

-A on vols que sa vàvana ens duga?

-A s’altre cap des regnat! -diu sa filla del rei.

Aquí, En Pere diu:

-Vavaneta, du-nos a s’altre cap des regnat.

Què me’n direu? Sa vavaneta pren el vol i, amb una exhalació, foren a s’altre cap des regnat” (p. 113).

I, com que la princesa és molt llesta, es farà amb la vavaneta i, aleshores, En Pere, atenent a les paraules del seu germà, s’espavila i, com que ja no té ni un clau, no té més remei que robar, en aquest cas, en un camp. L’hortolà, qui, primerament, l’acusa de lladre i de tenir poca vergonya (p. 114), quan En Pere li comenta que només té la roba que porta, “es reblaní i digué:

-Res, esperau una mica i aquestes banyes les vos llevaré” (p. 115). Aleshores fan un pacte: el llaurador li donarà tres figues de cada casta i li addueix: “Res (…), jo vos donaré aqueixes sis figues i ja me les pagareu en poder.

-Sí que em fareu un gros favor! -diu En Pere.

(…) En Pere s’estoja ben estotjades ses figues i… cap a sa ciutat que hi havia el rei!” (p. 115).

Ja en la ciutat, En Pere fa el paper de venedor, una criada de la reina ho sent, i, per orde de la senyora reina, la criada se’n va a comprar-les (en aquest cas, tres) i, immediatament, a tres persones de la cort, els eixiran banyes: a la reina, a la filla de la reina i, al capdavall, a la criada.

I, com en algunes rondalles semblants, en la rondalla mallorquina “Dos fills de viuda, que un arribà a esser papa i s’altre arribà a esser rei”, En Pere fa el paper de metge. Això sí: després de “tirar junta” els metges de la ciutat, un altre exemple de matriarcalisme, en línia amb el parlamentarisme. I, així, llegim que “Ells tiraren consulta” (p. 117).

Aleshores, En Pere es presenta com a metge, acorda amb el rei (com a condició per a que els desapareguen les banyes) que tots els altres habitants se n’isquen bé del palau, bé de la ciutat i,… sense parar-se en palles, En Pere pegarà quatre passons a les tres: a la criada, a la reina i a la filla del rei (pp. 118-120). I, per a rematar-ho, En Pere fa que “la Senyora Altesa em don paraula de casament i que el senyor rei i la senyora reina hi posin sa firma! I, dins set dies, hem d’esser casats!” (p. 121). El rei i la reina li ho accepten, En Pere dona a la princesa la figa que li restava (i que sí que era bona), desapareix el banyam de la jove i… es casen. I l’aventurer En Pere, al capdavall, junt amb la princesa, “se’n van a Roma a veure el papa, que els rebé braços oberts” (p. 122). De nou, ens trobem amb una rondalla que premia l’honradesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.