“La meva àvia en deia un munt, de dites” (Maria Rosa Alcazar Rovira), dones com un llibre obert i obertes

General, , , , , ,

 

Prosseguint amb els comentaris en el grup “Frases i dites en català”, sobre frases, refranys, fets, dites, etc. que, fins i tot, puguen haver estat relacionats amb l’empremta que hagen deixat àvies, o bé mares, nascudes abans de 1920, el 5 de març del 2022 i més avant, escrigueren “La meva àvia va néixer al 1891 i deia ‘No m’interessen les xarroteries’ referint-se a que no volia saber crítiques, ni comentaris de la gent” (Anna Maria Taboada Ribera), “La meva àvia sabia una oració pel mal de queixal. Feia així:

‘Santa Apol·lònia,

Santa Apol·lònia,

em fa mal el queixal,

em fa mal el queixal.

Ara no me’n fa,

ara no me’n fa.

Doncs, si no et fa mal,

de què et queixes?’” (Glòria Reverter), “’Déu nos guard d’un ‘Ja està fet’. Referint-se a quedar embarassada sense estar casada” (Maria Quintana Vito), “Déu té un bastó que pica i no fa remor” (Carme Pagès Vicens), “’De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena!’, “Ajuda’t que ajudat seràs!’, ‘Déu dóna faves a qui no té queixals’. Les meves àvies són del segle XIX” (M Teresa Hortoneda), “’Ser cul i merda’, ‘Qui menja sopes, se les pensa totes’, ‘Ets com el gos d’en Móra, que, de tot, s’enamora’, ‘Ara li fan el mànec’[1], “Val més el mall que l’enclusa’[2], ‘Anar enrere com els crancs’, ‘Val més grans a la cara que petits al ventre’, ‘Fer creixent el burro’, ‘Ser més tossut que una banya de marrà’, ‘Cap geperut es veu la seva gepa’, ‘Quan tu hi vas, jo ja en vinc’” (Montse Miralles Teixidó), ‘On no n’hi ha, no raja’, ‘Tant faràs, tant tindràs’” (Rosa Sabate Mas), “La meva àvia (1917) deia ‘Qui, de jove, no treballa, de vell, dorm a la palla’” (Patricia Rebull Pallarés), “’La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos’, ‘De porc i de senyor, s’ha de venir de mena’, ‘Déu tanca una porta per obrir una finestra’” (Anna Maria Guirado Gelpi), “Jo el que recordo és l’esperit de vi (que, quan vaig començar a treballar a Barcelona, m’ho vaig sentir a dit[3] tot). ‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era’. ‘Tancar el barri’ també ho deia. I, a mi, que era una mica llepafils, de petita, el dia que tocaven llenties, em deia ‘Què et penses, que ets la marquesa del pa torrat?’” (Eva Ral Aloma), “Una frase de ma mare: ‘Lo millor es té que quedar per dir’. Ma mare, si tornaves a casa una miqueta tard, de passejar amb les amigues, et deia ‘Portes les claus del Mercat o del Passeig?’ (Mercat i Passeig eren llocs on anàvem a xerrar la gent jove)” (Maria Pilar Cabanes Borja), “’Dones més voltes que el 29’. Crec que era un tramvia’ (Maria Cristina Garcia Gonzalez), “Feina, fuig; mandra, no em deixis” (Eva Miquel Antonio), “La meva àvia era de 1909 i sempre deia ‘Feina, fuig; mandra, no em deixis’ i també ‘A la taula i al llit, al primer crit’ i s’empescava els contes, no els inventava. Ara me n’adono que moltes, les he anat oblidant i em sap molt de greu” (Teresa Ullod), “Qui canta, els seus mals espanta” (Ana Maria Osa Farre), “La meva padrina sempre deia ‘Els testos s’assemblen a les olles’” (Mercè Gassó), “Qui va amb un coix, a l’any i mig, coix i mig” (Anna Canales), “La meva àvia deia ‘Uns tenen lleganyes i, altres, coses estranyes’“ (Neus Paltré), “La pressa és parenta de la pobresa” (Carme Pagès Vicens), “La meva àvia, a qui jo m’escoltava molt, en deia un munt de dites. No acabaria…:

–Qui no guarda quan té, no menja quan vol.

-De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.

-Tal faràs, tal trobaràs.

I moltes de les dites que aquí es diuen” (Maria Rosa Alcazar Rovira), “Una que em deia l’àvia i que recordo molt: ‘Feina feta no té destorb’. I una altra àvia: ‘Els ulls no ploren tots el mateix dia’” (Cristina Mauri Llao).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, la dels qui m’encoratgen a prosseguir i a les que em fan costat dia rere dia

 

 

Notes: [1] Aquesta frase, irònicament, s’empra en referència a qui, per exemple, vol fer creure un fet o una situació que ben bé es sap que no són certs.

[2] Aquest refrany convida a fer una compra alternativa en lloc de triar, per exemple, respecte a una roba.

[3] Textualment.

“La meva besàvia, que vaig conèixer fins a tenir nou anys” (Natalia Farreras Costa), dones receptives i molt obertes

General, , , ,

 

 

Uns altres comentaris en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, relatius a frases, refranys i fets, àdhuc, en què es tracte sobre l’empremta de les seues àvies, o bé de les seues mares, i escrits el 5 de març del 2022 i despres foren “La meva àvia Elvira en deia un munt de dites. Una d’elles, quan jo em queixava que tenia grans a la cara: em deia ‘Més val grans a la cara que petits al ventre’.

També recordo paraules que utilitzava, com ‘esperit de vi’ a l’alcohol; i ‘tancar el barri’ a tancar la porta gran d’entrada a la casa de pagès en què vivia. Tinc tants grans records, que no acabaria” (Cristina Ezquerro López), “Ma mare, quan feien rebolicada, deia ‘Açò pareix l’any 19’” (Vicenta Vives Puigcerver), “La meva padrina va néixer al 1900. Recordo que em deia ‘No diguis que estàs plena, sinó farta. ‘Plena’[1] volia dir, per ella, embarassada.

També recordo que deia ‘No es pot ser vell sinó per força’” (Merce Regue), “La meva padrina deia ‘No et riguis dels meus dols perquè, quan els meus seran vells, els teus seran nous’” (Montse Meya), “La meva mare va néixer al 1905 i deia ‘Saps què et dic? Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit’” (Maria Zumaquero Martinez Zumaquero Martinez), “La meva àvia materna i padrina, nascuda al 1914, sempre deia ‘De joves, moren però, de vell, no en queda cap’” (Narcís Oliveres), “La meva iaia nascuda a Barcelona el 1915 sempre deia, quan entrava a una habitació, ‘Que és aquí on fan comèdia?’.

També deia ‘Què et penses, que tinc la renda d’en Rotxil?’, quan li demanaves diners. ‘Aquest és més fals que un duro sevillano’, quan no es refiava d’algú. ‘Sembla en Frégoli’, quan algú es canviava molt de vestit. ‘Soc vella, però tinc la mateixa tavella’, quan algú li deia que era ja massa gran per fer alguna cosa i ‘Hem fet un bon Tiberi’, quan havia menjat de gust. Deia moltes més coses com ‘A mi, no em mana ni Déu’, que em penso que ja eren de collita pròpia” (Gemma Martinez G.), “La meva àvia, 1900, em deia ‘Qui et vol bé, et farà plorar’” (Montse Matas), “’Qui va amb un coix, al cap de l’any, [ho][2] són dos’, el deia la meva àvia. Vol dir que qui té companys dolents, tots acaben malament” (Elena Juscafresa Juera), “La meva àvia, cada dia, deia ‘Bona nit i bona hora i bon cel quan siga l’hora’” (Maite Pujol Furriols), “La meva iaia sempre em deia:

‘Alaba’t, ruc, que a plaça et duc’.

‘Les cabretes, pels seus pecats, porten els genolls pelats’.

‘Les amigues porten fatigues’.

‘Seràs monja del convent de Sant Agustí: dos caps al mateix coixí’” (Silvia Cuminal Roquet), “L’àvia va néixer al 1904. Sempre deia ‘Qui no plora, no mama’.

‘El fill del gat, si no se li assembla per la cua, se li assemblarà per el cap’.

‘De bon vi, bon vinagre’.

‘De porc fart, bona cansalada’” (Dyana Basi), “La meva àvia Magdalena deia ‘Si no vols pols, no vagis a l’era’. I la meva àvia Paca deia ‘Haz el bien y no mires a quién’” (Magda Gomez Gibert), “Sí. La meva deia ‘Qui té mare, menja sopes si no es fa fotre’” (Angels Rodà), “La meva padrina, a ma germana i a mi, ens deia ‘Ojo amb els xicots!, que tots tenen el nas a la cara’” (Maricreu Roteta), “La meva besàvia, que vaig conéixer fins a tenir nou anys, sempre deia ‘De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena’” (Natalia Farreras Costa). Amb aquest darrer refrany, el missatge és que cal ser generosos i no moure’s en ambients de vulgaritat.

Com veiem, algunes dones visqueren molts anys, com també ho feren les dues àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX i que aplegaren als noranta anys o més.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:  [1] El DCVB, en la primera entrada de “Ple, plena”, posa “c) Prenys” i, tot seguit, la traducció al castellà, en la línia de les paraules de la padrina.

[2] Hem afegit aquesta nota, partint d’un refrany semblant que figura en el DCVB.

“Mira als que estan pitjor” (Lis Beltri Cruz), dones solidàries i molt obertes

General, , ,

 

 

Continuant amb l’entrada d’ahir, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”,  en què hi hagué entrades extenses, el 5 de març del 2022 i després ens comentaren “No només has de ser bona persona, també ho has de semblar!” (Julia Saura), “Sobretot, no facis parlar” (Maria Mercé Gibert), “La meva àvia, que va néixer al 1905, tenia un vocabulari tan ric que, quan vaig llegir ‘Solitud’[1], coneixia la majoria de les paraules de l’anomenat llenguatge mascle: batzac, nyafra, xacra, deixatar, xiribec, i moltíssimes més” (Susanna Creus Constantó), “El càntir, de tant d’anar a la font, es trenca” (Xelma Bonic), “La meva àvia, 1890. ‘Val més donar que agrair’” (Angela Siegrist), “No et casis amb cap pagès, que et farà menjar mongetes i t’aixecaràs a les tres” (Joan Segado Cano), “La meva padrina deia molt ‘Mossos vingueren, de casa ens tragueren’” (Magda Guasch Arques), “La meua padrina deia ‘Al febrer, ja es pot llogar jornaler’’ i també deia ‘Vals més pessetes que un duro sevillano’” (Rosa Maria Teixidó Escribà), “’¿Què et penses, que som a can Rotxil?’ (Família d’una gran riquesa)” (Ma Rosa Cal Roc Balcells), a qui Elena Brachs Serra respon “La mare també ho deia”  i a qui Pilar Salvador Bravo li comenta “La meva iaia també ho deia”.

Més comentaris en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, en relació amb frases, dites, refranys o fets que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta a través de les àvies, o bé de les mares, foren “La meva àvia ens deia ‘Que abaixeu la porta: parlarem, cantarem cançons catalanes, ballarem sardanes…’. Això passava als anys 50. Ella va néixer al 1888” (Neus Sastre Noci), “El qui guarda, sempre té” (Ycnan Ycnan), “Ets més fals que un duro sevillano” (MAngels Campeny), “La meva besàvia: ‘Si el Dijous Sant plantes violes, surten dobles’. I és veritat. L’àvia: ‘El Divendres Sant, no escombrar: surten formigues!!!’” (Montserrat More Mayoral), “Només mata la mania” (Pep Llorca) a qui Fina Juarez li comenta “La meva àvia també deia la de ‘Qui et vol bé, et farà plorar’”; “’Qui guarda, sempre tindrà’ deia la meva àvia, que va viure la guerra civil i va fer estraperlo” (Maria Cinta Juan Diviu), “Si tenim ‘tions’, en podrem fer estelles” (Pilar Alsina), “Records sense cistell, que se’ls fotin pel clatell” (Joan Garcia Feixas), “Jo sentia dir a la meva mare ‘No val un xavo’, referint-se, per exemple, a una peça de roba trencada o de pèssima qualitat” (Laura Artero), “La iaia va nàixer al 1903 i sempre deia ‘No mires als que estan millor que tu, mira als que estan pitjor. Així estaràs conforme amb la vida que tens’” (Lis Beltri Cruz). 

Afegirem que, per al títol, hem triat part d’aquest darrer comentari perquè, entre altres coses, convida a apostar per lo que és possible i no per lo que pogués fer que el nen es sentís defraudat i, a banda, a la solidaritat, fet que implica estar oberts a tots.

Agraesc la col·laboració des d’aquest grup (més de cent comentaris), a les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Novel·la de l’escriptora Caterina Albert, sota el pseudònim Víctor Català, escrita i publicada a primeries del segle XX.

“Fa un petorro que talla el pixorro” (Nuria Martinez Arnal), acollidora i molt oberta

General, , , ,

 

 

Més comentaris en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, en relació amb frases, refranys, dites i fets que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta, per mitjà de les àvies, o bé de les mares, foren “La meva àvia, que era de La Franja, ‘Vísteme despacio, que tengo prisa’!” (Enric Llubes Rius), “Ja pots ben estirar, que, de vell, no passaràs”[1] (Imma Clotet-Pavia),“’Ditxós el que et vol i no et pot haver mai’. (No ho vaig entendre mai)” (Glòria Verdaguer), a qui Ramon Moix Marimon li comenta “Glòria Verdaguer. Als anys 60, al meu poble, una senyora sempre ho deia”…., quan es parla d’algú que, com em comentà una dona és una mala peça.

En el grup “La cosa nostra (Països Catalans)”, el 5 de març del 2022, Rutger von Blum escrigué “El matriarcat català de tota la vida”.

En el grup “Dialectes”, el mateix dia i més avant ens plasmaren “Tal faràs, tal trobaràs” (Maria Montserrat Morera Perramon), “’Anar a colgar-se’ (anar-se’n al llit). Mallorca” (Pep Delgado), “Qui els hagi fet, que els gronxi!” (Joaquim Torrent Blanch), “Ho solia dir la meva padrina: ‘Des teu pa, faràs sopes’: volia donar a entendre que seria la responsable de les meves accions. ‘Qui vol peix, que es banyi el cul’: que havia de lluitar per aconseguir el que volia. Palma” (Maria Perelló), “Quan em queixava d’un fet que hagués pogut evitar, em deia ‘Qui no vols pols, que no vagi a s’era’. Santa Maria del Camí, Mallorca” (Maria Perelló), “’A la taula i al llit, al primer crit’. Alboraia (L’Horta Nord)” (Josepa Carro de Mena), “Si bé m’has fet, més me’n mereixia” (Catalina Bernat Sastre), “’Tal faràs, tal trobaràs’, ‘Qui no té feina, el gat pentina’. La meva àvia va néixer al 1909” (Neus Soler Rodríguez), “Sempre consells de precaució: ‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era!’, ‘Qui dorm amb una mare, si no és avui, serà demà’” (Monique Peytavi), “Qui l’ha fet, que la gronxi” (Asuncion Rubi Gual), “Qui se colga amb un infant, compixat s’aixeca” (Asuncion Rubi Gual), “Algun dimoni s’ha trencat el coll” (Maria Pladelasala Terricabras), “Ditxós aquell qui et voldrà i no et podrà haver” (Maria Pladelasala Terricabras), “Com una pinta de guix, que no caga, ni pix” (Maria Pladelasala Terricabras), “Polls entrats en costura” (Margalida Rubí Tomas), “Pixar fora del test” (Margalida Rubi Tomas), “Sense mirar prim” (Margalida Rubi Tomas), “Molta fressa i poca endreça” (Roser Cortacans Barniols), “’Fa un petorro que talla el pixorro’. L’Horta Nord. Ma uela va nàixer en 1914” (Nuria Martinez Arnal), “’Bona nit, cresol, que la llum s’apaga’. Ella era d’Otos, Vall d’Albaida” (Llum Grau Borrás), “’De fora vindran i, de casa, ens trauran’. La Marina Alta” (Rosa Artiques).

Quant a les paraules que encapçalen la cita del títol d’aquesta entrada, considerem important que l’àvia com també la mare es guanyen la simpatia del nen i ser una mena de model a seguir. El tractament de vós (intermedi entre el formalisme del vosté i el tu informal, va prou en eixa línia) i l’hem vist en algunes rondalles mallorquines, per exemple, en paraules d’un fill a una mare molt oberta.

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que prengueren part en aquest tema de l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que em fan més fàcil l’estudi i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] En el DCVB, figura “De vell enllà, no es pot passar”.

“A tu, t’agrada ser el capdanser” (Jordi Talam), acollidor i molt obert

General, , , ,

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 5 de març del 2022 i posteriorment, en relació amb records, frases, dites i amb l’empremta que poguessen haver deixat àvies i mares, també escrigueren “Hi han ulls que s’enamoren de lleganyes” (Rosa Madurell Argemí), “La roba bruta es renta a casa” (Monte Botines), “’Qui té amigues, té fatigues’. La meva iaia va néixer al 1896” (Olga Soler Esquerda), “Olla vella, bony o forat” (Ricard Roy), “La meva em deia ‘A tu, t’agrada ser el capdanser’ (cap de balladors)” (Jordi Talam), a qui responguí “I a mi, manar, ser el cap de colla, el director d’orquestra de la meua vida, Jordi”; “La meva mare, quan feia servir les tisores feia muecas amb els llavis i jo me’n reia, i ella em deia ‘No te’n fotis dels meus dols que, quan els meus seran vells, els teus seran nous’” (Maria Sules Vilanova), “És llarg però divertit.

‘Gràcies.

Vostè les té totes.

Amb les seves i les meves,

en faríem moltes més.

Això és favor que vostè em fa.

No és favor, que és justícia.

Justícia que no mereixo.

Vostè mereix això i molt més.

Gràcies…’ (I tornaven a començar)” (Rosa Carreño Lorente), “La meva ens deia, a ma germanes i a mi, quan volíem menjar fora hores i li dèiem ‘Tinc gana’, ens contestava ‘Menja’t l’os de la cama’” (Ester Olària Rius), “La meva àvia dormia a l’habitació amb la meva germana i jo i, cada dia, ens explicava un conte per dormir i ens feia resar ‘Jesús, Josep i Maria, / us dono el cor i l’ànima mia. / Si més tingués, / més us donaria’ i també un ‘Àngel de la Guarda, / dolça companyia, / no em deixis sola, / ni de nit, ni de dia, / que jo em perdria’” (Maria Rosa Font Bonada), “Vigila, que ens afaitaran en sec!” (Anna Babra), “Viu més el que piula que el que xiula” (Pepa Febre), “La meua iaia parlava amb dites. No les puc reproduir totes. A mi, m’agradava quan alguna xicona (familiar) es casava o festejava amb un xic lleig i insuportable. Ella deia ‘Tindrà el piu d’or i no ho sabem’” (Magda Lazaro Mascarós), a qui, quan li preguntí quines en recordava, m’afegí “Lluís. Millor faré un recull i ja t’ho passe. Ma mare era com la seua iaia. Ella estava a una cadireta al balcó del Carrer Tomassos. Quan passava algú, li llançava una dita.

Molts feien volta per no passar pel seu carrer. Ma mare en sap moltes i el meu fill les està apuntant. Ja te les passaré, quan puga” (Magda Lazaro Mascarós). Resulta positiu que hi haja persones, com ara, el fill de Magda Lazaro Mascarós, que plasmen dites que encara perviuen o bé que poguessen haver dit persones de generacions anteriors.

Uns altres comentaris foren “Quan et deien que passaria alguna cosa que es veia venir, ‘Ja t’ho deia jo!!!!’” (Neus Padilla Mestres), “Tal faràs, tal trobaràs” (Pigem Teixidor La Ita), “Les maldicions[1] són com les processons: d’on surten, entren” (Octavi Font Ten), “La meva àvia deia ‘No riguis dels mals del veí, que els teus venen de camí’” (Roser Rivas), “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú” (Glòria Reverter), “Si vas ben dreta i segura, la por no t’atura’ (Imma Clotet-Pavia), “Quan el riu baixa ‘esvolotat’[2], els pescadors ja han pescat’” (Imma Clotet-Pavia), “Si no vols pols, no vagis a l’era” (Imma Clotet-Pavia), “Cada casa, és un món i, cada família, una història” (Imma Clotet-Pavia), “’Les coses s’han de fer bé, no pas per tu, sinó pel darrer’ (suposo que es referia pels qui venen darrere, o així entenia jo la dita)”, a qui responguí que sí, que eixe és el sentit de la dita. De fet, en més d’una cultura matriarcal, es considera que cal fer les coses pensant, no en una primera generació, sinó, fins i tot, en més de tres generacions.

Finalment, gosaria escriure que, en moltes d’aquestes paraules, es reflecteix molt el matriarcalisme. En eixe sentit, com m’escrivia el 13 de març del 2022 una amiga, Rosa Garcia Clotet, “Hi ha persones afables que, quan cal, saben treure el geni”: una cosa no desfà l’altra. I això té molt a veure amb l’autocontrol, amb ser u el rei de la seua vida.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades ací, la gran participació, a les que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: [1] Castellanisme per “maledicció”.

[2] En lloc d’”esvalotat” o bé, com ara, d’”avalotat”, per exemple, amb el significat de “Mogut tumultuosament”, com figura en el DCVB.

“Cada casa és un món i, cada rajola, una pobla” (Beatriu Mestres), matriarcalisme i obertura

General, , ,

 

 

Continuant amb frases, refranys i detalls positius que poguessen haver comentat les àvies (les padrines), o bé les mares, direm que, en el meu mur, on s’exposaren els primers comentaris que inclourem ací, foren més vinculats amb anècdotes o bé amb fets, mentres que, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, la gran majoria, foren refranys, sovint, relacionats amb la bonhomia. Així, en el meu mur, el 5 de març del 2022 i després ens plasmaren “La meva àvia Doloretes va nàixer a la Vilavella amb el segle, l’any 1900. Jo no tinc massa records de les seves frases. Encara que ella no sabia ni llegir ni escriure, va traure endavant sis filles.

El meu avi, que era una persona de món i viatjà, va faltar al 1947, deixant-la a soles, bregant amb els franquistes. Ma mare em va contar que, tant a ella com a ma tia Doloretes també, els feixistes les van rapar el monyo a zero perquè una dona de Nules les va acusar d’haver furtat unes peces de roba requisades als ‘rojos’. Després, van saber que eixa denúncia va ser falsa, perquè van trobar a la persona que ho havia fet” (Xavi Portalés), “Ma iaia, que provenia de Barcelona, deia ‘Vesteix un bastó i semblarà un senyor’” (Maria Teresa Ortiga Mulet), “Jo recorde algunes anècdotes que em contava la meua iaia materna Amparo ‘la Quinesa’(1910), de quan anava a l’estraperlo i altres… Quins records més bonics!!” (Reme Gadea Blasco), “La meva iaia Maria deia ‘Els nens es tapen quan les mares tenen fred’” (Ester Berenguer), amb què indica que els nens tendeixen molt a imitar les mares.

Afegirem que, el 12 de març del 2022, quan posí en la web “Malandia” part de les entrades en el meu mur, vaig rebre els missatges següents: “Mira: una de les frases que em deien, tant l’àvia Estrella (materna) com la mare, era ‘Tal faràs, tal trobaràs’. El que he après d’elles és tot. No sé desglossar-ho en poques paraules” (Rosa Garcia Clotet), a qui comentí que eixe refrany és u dels meus preferits i que “La meua àvia materna (només en tinguí una), quan anaven a sa casa, tenia per costum oferir una rosquilleta als nets: com he comentat a ma mare, era la seua manera de connectar amb els nets. Era una dona senzilla, arriscada i molt oberta”; “Molt cert, el que he llegit. El pare deia ‘No et fiïs ni de la camisa que portes’; i l’àvia deia ‘Vesteix un basto que semblarà un senyor’, ‘De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena’” (Montserrat Cortadella), “Hi ha un munt d’expressions que s’estan perdent. El ‘Fins demà, si Déu vol’ m’ho deia la iaia per part de pare. Jo li contestava ‘I per què Déu no ha de voler?’. No entenia el significat. Ara, ja no ho diem.

Això de ‘Que Déu l’hagi perdonat’ o ‘En pau descansi’, tampoc ho diem ja” (Montserrat Rius Malet), a qui responguí “Ma mare (1943) encara diu ‘Fins demà, si Déu vol’. I jo li sol dir ‘Sí, mare, Déu és bo’”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 5 de març del 2022 i després ens plasmaren “Qui dies passa, any empeny” (Joan Perelló Sansó), “Qui, de jove, no treballa, de vell, viu a la palla” (Montserrat Martí), “Les penes, amb pa, fan de més bon passar” (Conxita Aribau), “De rialles, en vindran ploralles” (Teresa Furcat), “Hi ha roba estesa”[1] (Montserrat Gessé Llosses),  “No riguis del meu dol, que, quan el meu serà vell, el teu serà nou” (Carme Martorell Torras), “Tant és que et piquin el cul, com les anques” (Josefina Costa Oliver), “Qui no plora, no mama” (Remei Puntí), “Xe, noi que la burra pixa vinagre” (Jösse Terricabras Mas), “Em fas quimera” (Jösse Terricabras Mas), “’No trobaries aigua al mar’, quan buscava alguna cosa i em costava de trobar. Quan estava a prop, em deia ‘Si és un gos, et mossega’” (Teresa Teixido), “Març marçot mata la vella i la jove si pot” (Cesca Guix Canals), “Tal faràs, tal trobaràs” (Rita Pairoli), “Cada casa és un món” (Beatriu Mestres), “Cada casa és un mon i, cada rajola, una pobla[2]” (Beatriu Mestres), “La meva iaia va néixer a l’any 1900 i deia ‘Qui et vol el bé, et farà plorar’” (Magda Rovira), “No es pot llençar res que no faci quinze dies que pudi ‘pudor, mala olor’. Això, m’ho deia sempre la meva àvia, que, a la guerra, ho va passar molt malament” (Rosa M. Asens Fortuny), “Ai, Senyor, tanta roba i tan poc sabó i tan neta que la volen!” (Montse Viñas Morera), “Ets un carallot’, ‘Posa fil a l’agulla i engega’” (Teresa Manzano Martín), “Va, espavila, que sembles la Mare de Déu de l’Empenta!” (Magda Bohigas).

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que em facilitaren aquest punt de l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Que hi ha nens o xiquets i es considera que cal no tractar determinats temes, sobretot, relacionats amb la sexualitat.

[2] Refrany que ens recorda que entre tots formem un conjunt i que cada u és diferent.

Dones (sobretot, mares i àvies) que han deixat empremta i molt obertes

General, , , ,

 

Frases, refranys i detalls preferits que, procedents de l’àvia, o bé de la mare, han deixat empremta.

 

El 5 de març del 2022 posí en Facebook un post que incloïa “De les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quina és la frase, o bé el refrany, o bé el detall preferit que en recordeu o bé que, fins i tot, vos haja pogut haver deixat empremta? Gràcies”.

En el meu mur, el 5 de març del 2022 i posteriorment, ens escrigueren “De ma mare: ‘El que sàpiga la teua mà dreta, que no s’entere l’esquerra’. Refrany castellanitzat, però que m’ha servit molt” (Pepa Benavent Margarit), “Pel poc de temps que vaig tenir una de les àvies, el que recordo més: devia ser l’estiu, veure-la asseguda, envoltada de les seves filles (entre elles, la meva mare) davant de la façana de casa seva, assegudes en sengles cadires baixes, cosint o sargint roba. Era molt dolça” (Ricard Jové Hortoneda[1]), “Molts i grats records puc esmentar, no de la padrina de casa, que va morir abans jo no hagués nascut, però sí de la tieta Maria[2], que, per raons de salut, no es va voler casar i vivia amb nosaltres.

Recordo frases fetes: ‘El que atura el fred, també atura la calor’. Quan venia el matí i, per a despertar-me, obria de bat a bat els finestrons i deia ‘Beneïda sigui la llum del dia / i el Senyor, que ens l’envia’[3]. I, als crits desesperats de ‘Vull dormir més’, responia ‘Ja dormirem, quan serem morts’. ‘Quan serem morts, nooooo’.

Un espectacle, a llavors. Ara mateix, un dolç i entranyable record. Com els he enyorat, als tres: pare, mare i tieta!!

Com els enyoro encara!!” (Rosa Bernat), “’Estàs fet una bossa caliuera’, quan tornaves a casa plorant per una baralla de xiquets.

‘Pollets en [= amb] braga nova i dormirem calentets’. Quan ens posàvem a les faldes de la mare, per escoltar el que parlaven” (Jose V. Sanchis Pastor), “Tot ho sàpigues fer i res tingues a menester” (José Javier Carmona Rodríguez), “La meva besàvia em deia, quan em veia plorar pel xicot, ‘El millor, per penjar’. ‘Tracta’l com un senyor, que et respondrà com un traïdor’. Em va quedar més que clavada i puc dir d’ella que va ser una dona entranyable i va estimar al marit i als fills al màxim” (Montserrat Cortadella), “Jo era molt calorosa i la meva mare em feia portar samarreta, i jo no volia. I, llavors, em deia ‘Qui no té fred, no té seny’. Aquest refrany m’ha quedat gravat” (Pilar Ortiz De Paz), “Quan rebíem la notícia de la mort d’un conegut, l’àvia, i també la mare, sempre contestaven ‘Que Déu l’hagi perdonat’” (Joan Prió Piñol), a qui Jose V. Sanchis Pastor comenta “Joan Prió Piñol. L’àvia meva deia, quan parlava del seu avi: ‘Déu el tinga on s’haja mereixcut’”, com volent dir que… u s’ho ha d’haver guanyat. Més comentaris foren “Idò, ja tornaràs’. Aquesta frase donava tota una lliçó de vida, advertint que si feies, deies o tocaves el que no es podia, tenies conseqüències. Avui en dia, els nins i adolescents estan sobreprotegits” (Xavi Canyelles), “Totes les dites que totes i tots t’han dit, et puc dir que la meva marona les deia. Totes” (Ramona Ibarra), “La padrina, quan preníem malament després d’haver fet alguna malifeta, ens deia ‘Pel pecat, la penitència’. Aleshores, la quitxalla no ho enteníem. Ara, sí” (Rosa Canela Vies), “El meu avi, quan jo anava a dormir, deia ‘Bona nit i bona hora fins demà, si Déu vol. Déu et faci boneta’”[4] (Angels Rosell Nadal), “Era catalanoparlant, però la meua iaia Berta sempre em deia aquesta frase: ‘A la mujer sumisa, cargadla que es una burra’. La pobra, sempre va estar sotmesa al marit, encara que tinguera ‘les claus de casa’” (Mireia Marques Gargallo), “Una àvia em deia ‘No et fiïs de cap home que dugui nas a la cara’” (Isabel Reig Meya), “Tinc records molt bons de la meva família. El pare, afectuosament, deia ‘De llevant a ponent, de la DONA (muller) sigues parent’” (Isabel Reig Meya) i, per tant, l’home acollia bé que fos la dona qui menàs; “La meva àvia, hortolana, nascuda a finals del segle XIX i força geniüda, quan xerràvem tot treballant amb les verdures, si ens aturàvem un moment, ens deia, autoritària:

‘Mans i llenga!, mans i llenga!’.

(‘Llenga’ és com diem a Osona ‘llengua’)” (Ramon Vila Alsina), “’I torna que torna, truja a les cols!!!’. La mare, quan jo insistia en demanar alguna cosa. No ho he sentit a ningú més” (Maria Rosa Vernet).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, la participació, alta, amb comentaris que es feren en relació amb aquest tema (durant tres dies seguits), i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Nascut en 1929.

[2] Hem inclòs el comentari vinculat amb la tieta Maria perquè, com molt bé sabem, en més d’una casa, era costum que, fins i tot, visquessen persones que, com la tia Maria, eren de la mateixa generació dels avis i que, en més d’un sentit, feien de pares.

[3] Hi ha una rondalla valenciana arreplegada pel valencià Joaquim G. Caturla, “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost)”, la qual figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí” (p. 23), en què podem llegir que, “Passades algunes hores, allà des de l’horitzó, (…), traspuntà el sol. Llavors, tot seguint el costum d’aquell poble, Joan s’alçà, es llevà la gorra i pronuncià les paraules que se solen dir en aquest moment:

Beneït siga el sol

i tot lo que Déu vol.

Dit açò, el pescador va notar que la xarxa pesava bastant” (p. 23). Un detall molt en línia amb el matriarcalisme.

[4] Les paraules que li deia l’avi podríem associar-les a l’educació matriarcal i, així, veiem que l’home, per exemple, també parla a la neta amb un missatge relatiu a la bonesa.

“Ara podem partir”, jóvens que porten el timó de la seua vida, eixerits i molt oberts

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i sa barca que caminava per terra i per mar”, la qual figura en el Tom XIX de les recollides per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare i una mare tenien tres fills, En Pere, En Pau i En Joan, que era el més jove; i, quan el rei fa unes dictes que qui faria una barca que caminàs per terra i per mar (p. 7), “es casaria amb sa seua filla, una pubileta de devuit anys” (p. 7), els dos primers comenten als seus pares que tenen intenció de presentar-s’hi i, els pares els ho aproven i els dos fills fan via cap a cal rei. Però, com que aquests dos germans no col·laboren amb una jaieta que els demana qualsevol cosa i veuen que no podran assolir l’objectiu que marca el rei, se’n tornen a casa (pp. 7-12).

Aleshores, el petit, En Joan, ho comenta als seus pares, i camina caminaràs, es troba amb la velleta, li dona “una lliura d’arròs i una mica de sobrassada” (p. 12), amb què la jaieta ja es conformava, i la dona li demana cap a on va tan acanalat (p. 12). I En Joanet, amb molta espenta, li diu “Me’n vaig a veure si seré capaç de fer aqueixa barca que camín per terra i per mar, que es qui la farà, es casarà amb sa filla del rei” (p. 13). Llavors, la velleta, agraïda pel favor que li ha fet En Joanet, li diu que havia pensat de venir amb ell “i jo et mostraria a on tendries bona de fer aqueixa barca” (p. 13) i, immediatament, segueix les directrius de la dona: els arbres que haurà de tallar i què ha de fer en cada moment, fins i tot, ben tractat per la jaieta.

I, com a premi, l’endemà, de bon matí, troba que la barca ja és feta, la qual ell “va col·legir que era estada aquella jaieta que li havia feta sa barca” (p. 14). Des d’eixe moment, el jove pren el timó de la seua vida, en aquest cas, simbolitzada per la barca: “L’home no es talla pus: puja en aquella barca, hissa veles, s’asseu as timó i li dóna cap a cal rei, i aquella barca ja és partida des d’allà, terra terra, ben acanalada” (p. 14). A més, En Jonet troba distints hòmens que li faran de missatges i cadascú li serà decisiu en el viatge cap a cal rei i quan ja siga davant del rei.

Ara bé, aplega a cal rei junt amb aquells companys de viatge que ell dirigeix amb harmonia, i el rei s’acosta cap a la barca i “va veure que era així com ses dictes demanaven, però, com va reparar que En Joanet era negre, robí i malcarat” (p. 17), ho comenta a la filla, per si podien desfer-se d’En Joanet. I trien que, “primer, has de demostrar que ets una primera per guardar i replegar” (p. 17) i, En Joanet, com que estava interessat per casar-se amb la filla del rei, ho accepta. Això sí, quan ell veja que la jaieta “tal volta em donaria un camí” (p. 17), amb què es plasma que la dona salva l’home, la jaia li dicta què ha de fer i ell la creu i ho assoleix (per exemple, conills).

A banda, el rei, un dia tria recórrer a la raboseria per a tractar que En Joanet no siga el futur rei. Però el jove, toca un fabiolet que li havia fet possible la velleta, i tornen a aparéixer els conills que indicava el rei (p. 21).

Un poc després, és la reina qui tracta que En Joanet no siga el rei de demà i, En Joanet, eixerit, fa la barrina amb la reina i el rei veurà els conills que li demanava. I, com que la princesa també anava en la mateixa línia que els seus pares, es disfressa d’una dona qualsevol (p. 25), se’n va cap a on és En Joanet i apleguen a un acord.

Al moment veiem que, quan els tres membres reials ja eren en la taula, En Joan fa sonar el fabiolet (p. 27) i tots els conills, tots, fins i tot, els que el rei, la reina i la filla del rei s’havien menjat, es mouen. Això sí, tots els conills seguint les pautes que indica En Joanet (p. 27), qui, per exemple, diu “Ara podem partir” (p. 27).

Finalment, En Joanet recorre a tots els seus missatges, fan via cap a cal rei, i el rei, la reina i la princesa, com que els missatges aplanen molt el camí d’En Joanet i el jove ha complit amb la paraula, accepten que En Joanet es case amb la filla del rei. I, àdhuc, la princesa es casa de bon gust (p. 32).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Fernando Peiró Coronado: retrats de persones, amb detalls matriarcals i molt obert

General, , , ,

 

L’artista Fernando Peiró Coronado està obert a lo més senzill, no solament a lo gros i, igualment, com veiem en l’entrevista “En primera persona” (http://peirocoronado/en-primera-persona-entrevista), publicada en la web “Peiró Coronado”, l’entrevistador, Javier Palomo, comenta que la realitat forma part de l’estil de pintar de Fernando Peiró Coronado, ja que “no hi ha cap intenció de fer que les teues obres siguen premeditadament morals o immorals”. De fet, el 2 de març del 2022, després que Joan Peiró Ferrer, en un correu electrònic, em posàs l’enllaç http://peirocoronado.com/2013-universo-femenino, correponent a l’entrada “2013. Universo Femenino”, copses que, ja en 1968, pinta una dona amb un barret i veus que apareixen mamelles o, com ara, en quadres de la mateixa època o de principis dels setanta, també ho fan el pubis o el melic i un sostenidor, etc. i que són moltes les obres en què es veu la clòtxina (com indicava el seu nebot Joan Peiró Ferrer), és a dir, la vulva (de la mateixa manera que ho fa en moltes cançons eròtiques de tot l’àmbit lingüístic).

A banda, és una pintura que també la continua a primeries dels anys huitanta del segle XX, amb atreviment, per exemple, en l’obra “Componiendo con cuerpo de mujer”, de 1983, en què es veu la banda del subjectador cap avall i, igualment, la de les natges.

Però veiem que també està obert a detalls de la vida quotidiana de les dones, com ara, una randa que feia sa mare, la tia Quinti, robes d’una núvia vespres de casar-se, una clòtxina oberta una vesprada al costat de la mar, una dona voladora, i, a banda, el matriarcalisme en què la dona salva l’home i, fins i tot, reflectit en el títol d’una obra (“Mujer no me dejes”), un quadre en què els muscles fan el paper d’ulls (“Variantes de mujer”), el triangle invertit (que figura en el llibre “Metafísica del sexo”, de Julius Evola, i vinculat amb moltes cultures i amb la vulva) unit a una clòtxina per mitjà del blau de l’aigua, etc.

Afegirem que, en els seus retrats a llapis, plasmats en l’entrada “Retratos a lápiz” (http://peirocoronado.com/retratos-a-lapiz), es reflecteix el matriarcalisme des de molt prompte. Així, l’encapçalament és un retrat de sa mare i, tot seguit, apareixen persones de totes les edats: des de dones grans, fins a sa mare, dones de mitjana edat, xiquets, hòmens i la seua dona. I, a més, veiem que, junt amb alguns retrats de xiquets, també hi ha escrits seus de la mateixa manera que en el retrat d’Inés Kuster.

Per tant, no solament plasma la realitat, sinó que, a més, està molt obert als altres i a lo que esdevé pel món i, com que la part sexual (com la de les persones de la vida diària) també en forma part i no figura en més d’un escrit en Internet vinculat amb ell o amb la seua obra, recomanem la web que porta la seua filla Mamen Peiró: http://peirocoronado.com.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Fernando Peiró Coronado, retrats de persones, sexualitat matriarcal i molt obert

General, , , ,

 

El 23 de febrer del 2022 vaig rebre un missatge de Gema Marzá, una dona vinculada amb la Generalitat Valenciana i amb l’Ajuntament de Benicarló (una població valenciana de la comarca del Baix Maestrat), relacionat amb la “Germandat d’Abdo i Senén de Benicarló” . Com que mon pare tenia familiars en Benicarló (perquè el seu padrí, el pare de l’artista Fernando Peiró Coronado, de nom Ramón Peiró Sanchis [*], junt amb la dona, a qui coneixíem per la tia Quinti, i els seus fills, s’hi havien traslladat des de que els fills eren xiquets, i, quan anàvem de viatge cap a Catalunya, solíem passar-hi a visitar la tia Quinti), li parlí sobre els vincles familiars entre mon pare (i ma mare i els meus germans i jo) i, l’endemà se m’ocorregué preguntar i informar-me sobre Fernando Peiró Coronado per mitjà de Ràdio Benicarló, recorrent a Facebook.

A més, el 1r de març del 2022, Joan Peiró Ferrer, nebot de Fernando Peiró Coronado (Alaquàs, 1932 -Benicarló, 2011, qui era fill de la dona del padrí de mon pare, això és, de la tia Quinti) i net de la tia Quinti (qui, en paraules seues, era de la Puebla del Salvador, en Cuenca), m’envià un correu electrònic i, l’endemà, en un altre missatge també del mateix correu electrònic (però, ara, en relació amb l’artista), m’inclogué que Fernando Peiró Coronado “va pintar una sèrie de figures femenines i simbologia matriarcal (petxines, clòtxines, mantilles, elements de roba interior…) que conformen bona part de la seua obra.

La seua filla, Mamen Peiró, t’informarà i proporcionarà documentació. No fa massa, es va organitzar una exposició sobre Peiró i les dones, on la seua mare Quinti apareixia en molts quadres a través de diferents símbols que evocaven la feminitat.

(…). Ací trobaràs també molta informació:

www.peirocoronado.com

Salutacions”.

Afegirem que el 3 de març del 2022 parlí per telèfon amb Mamen Peiró i, entre altres coses, tractà sobre la web i comentà que sí que era cert que son pare havia fet moltes obres en què eixien dones, sobretot, per mitjà de retrats i que hi havia entrevistes accessibles com també un parell d’estudis sobre la seua obra i que calia cercar informació vinculada amb Silvia Tena, amb Josep Igual i amb el cantautor José Antonio Labordeta, de qui jo sí que sabia (per mitjà de mon pare) que era molt amic de Fernando Peiró Coronado. En paraules de Mamen Peiró, relatives a l’estudi sobre el matriarcalisme, “Ja pots fer camí”.

Quant a l’artista (i ací tractarem la part que considerem en línia amb el matriarcalisme), sobretot, a partir d’informació de la web esmentada[1] i dedicada a la seua obra i a la seua vida, principalment, des de la vessant artística, direm que Fernando Peiró Coronado havia nascut en Alaquàs (l’Horta de València) en 1932, on visqué fins als nou anys, quan,  arran de l’ascens laboral de son pare (a secretari de jutjat) es trasllada a Benicarló, on viurà fins al 2011.

En 1950, s’inicia de manera autodidàctica en la pintura i, des de molt prompte, es dedicà a fer retrats, sobretot, com escriu Pascual Patuel, “en el seu àmbit més immediat” qui, a més, afig que “L’interés per la pintura fou una cosa quasi innata”. Igualment, partint de l’entrada sobre la biografia, veiem que “Les arrels del seu estil sempre han estat instal·lades en l’avantguarda, malgrat no haver-se integrat mai en cap de les escoles que han aparegut dins del moviment. Autodidacte (…). En constant evolució, la seua curiositat per investigar diversos terrenys” l’ha fet passar per moviments (i tècniques) distintes però amb el tret que “Tots els salts de la seua carrera, tanmateix, s’han caracteritzat per una coherència en què no hi ha ruptures ni buits”.

A banda, en l’entrada “Biografia” (http://peirocoronado.com/biografia),veiem que, pels anys setanta, “tingueren gran repercussió els treballs de col·laboració que desenvolupà junt amb José Antonio Labordeta. La inquietud de tots dos per descobrir camins nous els portà a fondre la poesia, el grafisme i la pintura, a més de presentar interessants propostes” que tingueren reconeixement molt gran. Respecte a aquest punt, el d’unir dues bandes artístiques o bé dels camps de la bellesa (com ara, la literatura i la pintura), em cridà l’atenció, des de molt prompte, el fet que, en molts retrats fets amb llapis, hi hagués escrits per part de Fernando Peiró.

En aquesta entrada biogràfica, veiem que, “En el 2005, Benicarló l’acollí com a Fill Adoptiu, després de tota una vida desenvolupada en la ciutat en què havia viscut tots aquests anys”.

Ara bé, una manera molt bona de veure què representava per a Fernando Peiró Coronado la creativitat, la vida, són unes paraules seues que figuren en l’article sobre la seua vida (en què hi ha part del text original, en foto, i la transcripció):

“¿Y por qué no este momento?

Ahora mismo estoy viendo desde mi atalaya un hombre vestido de oscuro, en medio de un campo verde. En el fondo sobre él está el mar y el cielo. Sólo se interpone entre nosotros el transparente cristal de la ventana de mi estudio.

En mi estudio hay una puerta que da a la calle y aquí arriba una ventana que me llena los ojos sí, de hombres pequeños que me caben dentro; de verdes; de amarillos; de ocres; de sienas; de violetas; de blancos, de blancos amarillentos; de recuerdos…

Idas y venidas tentando en el vacío auscultando el sonido, la forma y todo oscuro ¡ja, ja, ja!

Pero uno se obsesiona en ser mago ¡ja ja ja ja! -lo desconocido en el soporte blanco-virgen- y galopo el viento, ingrávido[2], lleno de ecos hasta el resquicio de luz. ¡ya está, ya está! que bien. Esto era ayer -vanidoso guiñapo de mago- ja ja ja ja ja… pero nuevamente galopo el viento, ingrávido, lleno de ecos auscultando el sonido, la forma, preguntando.

 

Fernando Peiró – Abril 1975”.

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Biografia” (http://peirocoronado.com/biografia), “Pascual Patuel” (http://peirocoronado.com/pascual-patuel) i “En primera persona” (http://peirocoronado/en-primera-persona-entrevista), entrades en la web “Peiró Coronado”, que porta la seua filla Mamen Peiró i la del nebot . Traduïm el text de les diferents entrades llevat d’unes paraules que escrigué ell en 1975. Agraesc la col·laboració i la generositat de Mamen Peiró i la del nebot Joan Peiró Ferrer.

[2] Lleuger.

[*] El detall del segon cognom me’l facilità mon pare el 25 de maig del 2025 durant una visita dels meus pares a ma casa. Ma àvia paterna era Paquita Iglesia Sanchis i era cosina del pare de l’artista.