Arxiu de la categoria: General

Dones ben considerades, de bon cor, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’home, el joc i l’ànima”. Un home, a qui li agradava molt el joc, diu que donaria la seua ànima al dimoni a canvi de tenir un duro i poder tornar a jugar. Aleshores, se li apareix el diable i signen un tracte.

Més avant, quan l’home havia guanyat molt i, de nou, el dimoni fa acte de presència, podem llegir una frase prou significativa que empiula amb lo matriarcal i amb detalls com “ser un home de paraula”: “els tractes són els tractes” (p. 322).

No obstant això, el jugador li fa una proposta:

“-Escolta: jo compliré amb el meu tracte, però m’agradaria saber qui dels dos és més llest i més poderós. (…) Si tu em poses una prova i en surto jo victoriós, el pacte queda sense efecte. Què et sembla?

En Banyeta, després de pensar-s’ho uns moments, digué que acceptava” (p. 323).

Igualment, l’home es posava a sembrar camps i a fer viatges i, “En un d’aquests viatges, (…) es trobà, a la vora d’un camí, una dona velleta que li digué:

-No tinc res per menjar, si em fessis una caritat” (p. 323).

Aleshores, l’home li respon “tot aquest blat, te’l dono tot a tu. Així, almenys, tu, amb aquests sacs de blat, sortiràs de la pobresa. -I així ho féu” (p. 323).

Tot seguit, la dona li fa una qüestió, ell li explica tot i la velleta li comenta que, com que l’home “havia tingut tan bon cor amb ella, (…) ella li tornaria el favor” (p. 323).

A continuació, captem un passatge que enllaça amb lo matriarcalista: “Aquella nit mateix, la velleta, que tenia molts poders per la seva bondat, féu créixer el blat fins a espigar.

-Aquest blat, en sortir el sol, els seus primers raigs el tornaran daurat a punt de segar i, un cop daurat, (…) aniràs corrent, tallaràs una garba de blat, vés corrent al molí (…) i, amb la farina, fes uns pans” (p. 323) i li addueix que els tindrà en bones condicions. Per tant, l’home es troba amb l’anciana i ho fa en desembre (mes associat amb la sembra, quan comença l’hivern, és a dir, amb l’estació relacionada amb l’època de l’any de major foscor). Si ell segueix les indicacions que li fa la dona, quan serà juny, podrà arreplegar els fruits. Afegirem que, malgrat que aquests mesos no estiguen en el relat, són els que, simbòlicament i respectiva, es vinculen amb la sembra i amb la sega.

Al moment, podem llegir “Així ho féu l’home” (p. 323), una frase que plasma el matriarcalisme que figura en moltes rondalles en llengua catalana i entre dones nascudes abans de 1920.

Adduirem que, quan en Banyeta es presenta en el lloc on havien quedat, en juny, copsa el resultat, afavorit per la velleta: “s’havia sembrat la nit abans i [pogué] veure tot el blat daurat” (p. 324).

Finalment, “l’home va guanyar la prova i salvà la seva ànima (…) perquè (…) , dintre seu, va poder més la generositat i la bondat” (p. 324). I, així, la dona salva l’home.

En la rondalla “El dimoni es converteix en ase”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, captem que, per a començar, es fa esment a lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, figura com que la dona també està en relació amb animals benèfics (p. 71), en aquest cas, amb l’ase. Podríem dir que aquesta narració té a veure amb el tema del paganisme.

Així, un dia, Sant Paulí passa per la Vall d’Aran amb el missatge de la fe salvadora de Jesucrist. Uns dies després, “va decidir continuar el seu camí” (p. 325), deixa alguns dels seus companys i els encarrega la construcció d’un santuari (p. 325).

Aquells frares inicien la bastida i, durant la nit (moment relacionat amb la dona), els desapareixia, motiu pel qual el superior de l’orde convoca a tots els religiosos, i un llec li demana permís per intentar esbrinar què passava.

Un dia, en aplegar la nit, el llec copsa que “la foscor era més intensa, com si, fins i tot, la nit volgués ajudar a qui s’emparava” (p. 326). O siga, que la dona estava més forta i, igualment, generosa, en la foscúria i, a banda, fent costat.

Més avant, el frare entén lo que ocorria i, “anant a trobar el superior, fra Ambrós, va demanar-li una corda, tot dient-li que fos beneïda. El superior així ho féu i (…) va donar-li el seu consentiment” (p. 326). Per consegüent, copsem que el cap de l’orde dona facilitats al frare. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat a les jóvens, en pro de les relacions i de la terra i molt obertes

General, , , ,

Un relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma el matriarcalisme és “La font de Sant Felip Neri”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Començarem dient que Sant Felip Neri és un home nascut en el segle XVI, en què es celebrà el Concili de Trento (1545-1563), i que, en la narració, es copsa molt bé la filosofia que eixí d’aquell congrés religiós. Així, “el poble de Santa Fe era pròsper. Hi havia treball, alegria i bona harmonia entre tots.

La gent era senzilla i feliç” (p. 319), però, per a empiular amb lo matriarcal, s’indica que també estaven interessats pel dimoni (no perquè hi tinguessen bona avinença). I aquest nexe els permetia no caure en actituds pròximes al fanatisme (i, per això, apareixen la banda fosca i la clara).

A més, “Al poble, hi havia una font on, a primera hora del dia, hi feien cap les mestresses (…). El camí es feia amb joia i servia perquè les dones fessin la primera xerrada del dia. També aquella font servia per als caminants (…) amb el doll d’aigua clara i fresca” (p. 319). I, tot això, “sota l’ombra del roure gegant que la protegia” (p. 319). És a dir, que la gent anava a la dona (ací, la font, ben considerada), veia com a positiu lo fosc (l’ombra), es mostrava favorable als arbres (en aquest cas, com a punt de trobada) i, a més, a l’aigua (un altre tret femení).

Més avant, podem llegir que un dia, “Com sigui que tenien una estampa de sant Felip Neri, n’encomanaren una imatge, la qual consagraren i portaren en processó fins la font. Li feren vots.

L’aigua tornà a brollar bona. La fe i l’esperança havien vençut” (p. 320).

Nogensmenys, després d’aquest passatge que podríem considerar tridentí, passem a unes línies que van d’acord amb lo matriarcal, per mitjà del mes de maig (associat a les flors, a la dona com també a la mare): “En record d’aquell temps passat, el dia 26 de maig, el poble fa festa i va en processó fins la font, on es fa la benedicció de l’aigua que brolla. Després, s’omplen els cantirets i es dóna aigua a tothom” (p. 329).

Per tant, copsem lo que podríem dir la versió eclesiàstica i institucional (la que introdueix Sant Felip Neri) i la que va vinculada amb la mort del sant (en lloc de fer-ho, per exemple, amb el mes de juliol, quan ell va nàixer). A banda, aquesta versió tradicional enllaça amb l’aigua, amb el cànter (atifell receptiu i d’on es pot distribuir lo que hi ha) i amb el repartiment, com una mena d’acció de gràcies. Adduirem que l’acte de donar també està present en moltes celebracions que tenen lloc en festes religioses arrelades (com ara, els panets de Sant Antoni “del porquet” o diferents regals que es fan amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, sants relacionats amb el matriarcalisme mediterrani).

En la narració posterior, “El pont vell”, també en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras i en línia amb “La Font Vella”, plasmada en el mateix llibre, es reflecteixen moltes característiques matriarcals i, a més, direm que no figura cap capellà (o cap altre càrrec religiós que haja substituït un personatge femení i d’actitud matriarcal, un detall important).

En el poble d’Alfarràs, per a passar d’una banda del pont de la Guineu (animal, sovint, associat a la dona i a la raboseria), “hi havia una minyona d’una casa benestant, que cada dia havia de fer un munt de viatges per anar a buscar aigua” (p. 320).

Un dia, sota una ombra (un tret femení i que encaixa amb lo matriarcal), la jove diu que donaria lo que fos perquè hi hagués un pont (símbol de les relacions humanes i amb la realitat).

Llavors, se li apareix el dimoni i ella, eixerida (i en nexe amb el matriarcalisme), li diu:

“-Mira: fins l’ànima et donaria si aquí em fessis un pont per passar. Si, d’aquí a tres dies, el pont està fet, la meva ànima serà teva.`

-Tracte fet. D’aquí a tres dies, passaràs de l’un costat a l’altre per damunt del pont. Però recorda: quan moris, la teva ànima vindrà amb mi.

-Tracte fet, però si, quan canti el gall a l’albada del tercer dia, el pont no està acabat, no hi ha tracte” (p. 321).

Per consegüent, en aquest passatge, la dona (la jove) tria què haurà de fer ell, com haurà de ser l’acord i, al capdavall, l’home (el diable) ho accepta. Igualment, el dimoni representa lo patriarcal (amb semblança amb el cel, quan llegim “per damunt del pont”), mentres que la dona toca els peus en terra (“el pont”, la terra i les pedres que el fan possible i fort i les relacions).

Més avant, copsem que, el primer dia, la jove veu que, “durant la nit, s’havia començat a aixecar l’estructura d’un pont” (p. 321), això és, en un moment que té a veure amb lo matriarcal i amb lo femení. L’endemà, la noia veu que el diable en continua la bastida.

Aleshores, quan ja restaven poques pedres per a acabar el pont, corre “a contar-ho tot a la seva mestressa” (p. 321), en lloc de fer-ho a un personatge masculí i religiós, com hauria sigut, per exemple, un capellà. La mestressa li diu que tot s’arreglarà i què li caldrà fer.

“Aquella nit, en començar a fosquejar, la noia es posà al costat del pont i, quan entrada la fosca, aparegué el personatge en qüestió, per acabar l’obra, la noia tirà una galleda d’aigua freda al gall que havia portat dintre d’una cistella” (p. 321). I, per això, la jove s’allibera: “La noia havia salvat la seva ànima” (p. 321).

I, com que, a més, la gent d’Alfarràs veia que aquell pont no tenia fi, “Van decidir acabar-lo” (p. 321), amb la participació de tots. És el Pont Vell. Es feia possible, així, la connexió entre les dues parts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les rondalles, el paganisme, el sectarisme i l’adopció d’algun patró matriarcal, benèvol i fort

General, , , , ,

Una altra rondalla en què figuren molts trets matriarcals és “El pagès i els dos bous”, arreplegada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Al meu coneixement, és un relat amb molts símbols i en què hi ha passatges que podríem considerar posteriors a uns altres en què, prèviament, hi hauria hagut personatges femenins i pagans.

Un llaurador de Vinaixa (les Garrigues), “sense ambicions, ni afanys, anava fent, és a dir, anava treballant la terra per tal de donar manduca als fills i a la dona” (p. 316). Per a començar, és un home sense esperit competitiu. A més, “El bon home, això sí, era un bon devot. No s’oblidava pas, ni matí, ni vespre, de resar les seves oracions” (p. 316). Cal dir que, en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920, en pocs casos eren “beates” (en el sentit popular i pejoratiu de la paraula), sinó, més bé, de pregar i de fer.

Un dia, cansat de la misèria en què vivia, fa un renec i, llavors, el dimoni se li acosta i, somrient, li diu:

“-Però, què us passa, bon home?

-Res, home, res; que estic preocupat, car no me’n surto de poder tirar la família endavant -féu el bon pagès sense reconèixer en banyeta” (p. 317). Aquestes línies són molt bones per a l’educació matriarcal: el no deixar-se vendre a ningú, ni quan les coses van molt bé (als llepafils, a la fama i a l’ostentació), ni quan la corda està fluixa (als venedors d’il·lusions i a les actituds sectàries). De fet, a continuació, el diable diu unes paraules que podríem analitzar (i recórrer-hi, encara que no com a exemple) en promoure l’esmentada educació:

“-Si fas el que jo et dic, no caldrà que treballis més: viuràs bé tu i els teus.

-I què he de fer? Digueu, digueu.

-Primer que res, deixar de fer oracions: ja veus que no et serveix de res. I, després, quan moris, donar-me l’ànima” (p. 317). Comentarem que les paraules del dimoni (“no et serveix de res”) enllacen amb unes de les més comunes entre les persones políticament correctes i que promouen lo que consideren que fa fi, persones que, en el moment d’escriure sobre aquesta narració (11 de juny del 2023), abunden: tant en la política de la Unió Europea (per exemple, en el Parlament Europeu) com també en la castellana, en la valenciana, en la catalana, en la balear…, fins al punt que moltes persones estan decidides, com el pagès, a lliurar la seua ànima al dimoni (a renunciar a la seua identitat).

Igualment, adduirem que passatges com aquest podrien ser molt bons per a tractar sobre les sectes destructives, sobre les satàniques i sobre qualsevol intent de subjecció de les persones a la manipulació externa i, òbviament, de canvi als valors d’una altra cultura (aliena a la dels pares i a la dels avantpassats catalanoparlants i que ha passat de generació en generació). En aquest sentit, considere que es pot ser català culturalment, acollidor i viure, pensar, actuar i relacionar-nos en línia amb el matriarcalisme català.

A continuació, el dimoni es presenta i el llaurador, que toca els peus en terra, li diu una frase en nexe amb la pagesia de la Catalunya de l’Edat Mitjana, sobretot, abans del segle XIV, és a dir, quan els llauradors estaven molt forts junt amb el comunalisme i, de pas, la dona (a nivell familiar i entre els camperols, molt més que en les ciutats):

“-A veure, explica’m bé això” (p. 317). A banda, el pagès li afig: “Però, amb una condició -s’havia encès una llumeta en el seu cor-: que jo sigui l’últim en morir de la meva família.

-Bé, per això, no hi ha problema -digué en banyeta” (p. 317).

Tot seguit, com que el llaurador ja s’hi havia venut, fa lo que li dicta el diable: llaurar el camp. Ara bé, immediatament, la seua sexualitat (i, de pas, la seua creativitat), simbolitzada per la rella (que representa el penis, part del cos vinculada amb la fecunditat), es veu ancorada: “encara els bous no havien caminat deu passes, que la rella s’enganxà en algun lloc. (…) en una tenalla plena d’unces d’or” (p. 318). La dona (plasmada en la tenalla, com a objecte que acumula, que rep i, igualment, que proporciona i que facilita la prosperitat) li fa costat.

Més avant, l’home ho comenta a la seua muller, qui, encara que es fan rics i que ells dos i els fills creixen, un dia li proposa:

“-Ai, sant Bonifaci gloriós! (…). Això només es pot arreglar encomanant-se a sant Bonifaci.

I, a partir d’aquell dia, home i dona pregaren insistentment al sant, patró d’aquesta contrada, per tal que el deslliurés de tal pacte i d’anar a cremar” (p. 318).

Quant a aquest passatge, resulta adient escriure que Sant Bonifaci (que deu el seu nom a unes paraules que li digué un papa, que li ressaltava la bonesa) està vinculat amb els intents de cristianització de terres que no ho eren durant els segles VII i VIII. A més, com que la dona no havia fet cap acord amb el diable, abans de morir, “exhortà el seu marit a tenir confiança amb el patró” (p. 318). I, com en la rondalla que plasmàrem més amunt, l’home segueix la recomanació de la dona.

Així, una nit, mentres ell somiava, se li apareix el dimoni, qui li evoca l’acord que havien fet tots dos. I el pagès es despertà d’un ensurt i tot suat. I, aleshores, encara es posa de part de Sant Bonifaci (recordem-ho, associat a la bonhomia).

En canvi, durant el somni d’una segona nit, se li apareix l’esmentat sant, qui li diu “sóc el teu patró i, com que m’has invocat fervorosament, t’ajudaré, faré que no moris i que quedis viu pels segles dels segles: així, mai no aniràs a l’infern” (p. 318). El fet de seguir les indicacions de la dona ha garantit que el pagès puga reeixir i, a més, que compte amb el patronat d’algú que, dia rere dia, li farà costat i no el deixarà caure.

Cal adduir que, al capdavall del relat, durant una forta tempesta, “L’home es refugià en una cova de pedra que allí hi havia, tot pregant, car pensava” (p. 319) que l’hauria provocada el diable. Afegirem que, a diferència de lo que posa en la narració “Mare de Déu del Fa”, i, com ja escriguérem (encara que no coincidís amb la versió popular que es reflecteix en el llibre), la provoca un personatge que es posa de part de lo matriarcal, Sant Bonifaci (el qual podria haver substituït un personatge femení, ja que la pluja està associada amb la foscor i l’obscuritat ho fa amb la dona).

Finalment, l’actuació del sant permet que “l’home i els bous romanen allí colgats” (p. 319), és a dir, tocant terra, en relació amb lo femení (reflectit per la cova).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que proposen als marits, que menen, eixerides, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “El sabater de Torregrossa”. Una vegada, en Torregrossa, hi havia un sabater que tenia molts fills però poca faena. Un dia diu que es lliuraria al dimoni si el diable li fes possible guanyar-se la vida com a sabater.

Al moment, se li apareix el dimoni, qui li comenta “et donaré feina i treballadors per a fer-la” (p. 312). Més avant, l’home diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “tractes són tractes” (p. 312). A més, quan veu que se li presenten uns treballadors, trobem unes paraules que també hi tenen relació: “no crideu tant, homes, que em sentirà la dona i m’escridassarà” (p. 312), ja que és ella qui mena.

A banda, copsem que els diables reflecteixen trets que enllacen amb una cultura aliena a la matriarcal: el culte a la fama, a l’èxit i a les modes passatgeres, en lloc de tocar els peus en terra. Per això, “els altres, en un tres i no res, deixaven les sabates enllestides, sabates d’última moda” (p. 312).

Un poc després, la dona intervé, demana al marit i ell li comenta que ha llogat tres fadrins. Igualment, llegim que, “A còpia de tenir parells de sabates, posà aquell sabater un aparador que donava bo de mirar. Allò semblava un magatzem a l’engròs. (…) El sabater es feia d’or” (p. 313). Però, com en el cas dels qui opten pel culte a l’arribisme i a la fama i que es presenten com a imprescindibles, el sabater estava amargat. Per això, una dia se n’anà a les golfes (part de la casa vinculada amb el cap), on, en acabant, el veu la dona. La muller li fa suggeriments:

“-No treballis tant.

-He de donar feina als fadrins.

-Acomiada’n algun!

-Si pogués, ho faria, però no els puc acomiadar.

-I  per què no?

-Doncs,.. perquè el dia que els acomiadi, m’hauré de morir. És que un dia, quan érem tan pobres, vaig fer un tracte amb el dimoni” (p. 314).

Per tant, com podem veure, la dona, molt oberta, aporta opcions al marit. I més, perquè, tot seguit, li afig:

“-Anem: això ja ho arreglaré jo. Si m’ho haguessis dit abans, hauríem acabat més aviat. Anem.

En arribar a la botiga, tan bon punt entrar, els fadrins” (p. 314) estaven ociosos i demanaven faena. Llavors, la dona, amb molta espenta i que era el cervell de la casa i de la sabateria, els comenta:

“-D’ara en endavant, jo mano en aquesta casa. Així, que la feina us la donaré jo -digué la dona” (p. 314).

Aleshores, la dona, molt oberta i eixerida, pren un paper molt important i decisiu en el desenvolupament i en el futur i és ella qui mena, qui tria i qui té la darrera paraula, detalls que permetran que el seu marit es salve i que continue la sabateria:

“-Feina voleu, feina us donaré. Vine -digué a un d’ells-: vés allà a la cuina i porta una cistella que hi trobaràs.

(..) vés al pou i omple’m la pica que hi ha a l’hort, d’aigua, per tal que pugui rentar-los.

(…) Quan aquell hagué marxat, diu a un altre:

-Ara et donaré feina a tu. -Va a dalt, a la cambra, i agafa el nen que feia disset, que dormia al bressol. Mira: aquest nen té un mes. Així que desperti, has d’ensenyar-li a llegir i a escriure.

I, adreçant-se al tercer, li digué:

(…) -Veus aquesta pell negra? Doncs l’has de rentar fins que es torni blanca” (p. 314).

I els tres fadrins segueixen les seues indicacions. Cal dir que la blancor de què parla la dona està en vincle amb lo patriarcal, mentres que la brutícia (en línia amb la foscor) ho fa amb lo matriarcalista. Llavors, la dona es dirigeix al sabater i, amb ironia, li comenta:

“-Què et sembla? Tindran o no tindran feina?

-No l’acabaran pas! -digué l’home.

-Doncs, amb l’ajuda de Déu, de Maria i de Josep, ja pots estar tranquil i no tinguis por del dimoni” (p. 315).

Afegirem que el qui havia d’ensenyar a llegir i a escriure el nen, tracta de mestressa a la dona, o siga, de senyora ama, de madona i, així, expressa que ella fa de cap de la casa. És més: la dona li diu “vull que el meu nen arribi a ser un sant i, per això, ha de saber de lletra. Mira l’angelet” (p. 315). En acabant, la muller s’acosta al tercer, a veure com porta la roba, per si ell es lluïa.

Amb el temps, el marit s’espavila i, per això, com a exemple, quan se li presenta el dimoni, li diu sobre els fadrins:

“-I qui en parla de que l’acabin? Es tracta de que tinguin feina i, de feina, en tenen” (p. 316). El diable, que veu que el sabater li guanya, li comenta “Jo et proposo de tornar-te l’ànima, si tu em tornes els dimonis. Què, hi estàs d’acord?

-Ja ho crec que hi estic d’acord! -féu el sabater (…).

I van fugir corrent cap a l’infern” (p. 316), el diable i els fadrins.

Per consegüent, ens trobem amb un relat que plasma molt el matriarcalisme, bé en les cases, bé en les relacions comercials, bé en detalls psicològics relacionats amb les dones catalanoparlants (sobretot, entre les nascudes abans de 1920) i amb les de les cultures matriarcals. I, òbviament, que és la dona qui salva l’home, a diferència, per exemple, de figures com Sant Jordi, Sant Miquel o de la de l’heroi cavalleresc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Jo sé una cançó de fil i cotó

General, ,

Tot seguit, posem una versió que es publicà en el grup “Dialectes” el 5 de setembre del 2022 i que ens plasmà Maria Labrador, qui escrivia “Doncs, a la Vila Joiosa, el meu iaio en cantava:

‘Jo sé una cançó

de fil i cotó,

me’n vaig a la tenda

i em compre torró;

torró de Xixona,

torró d’alegria;

ja toquen les campanes

de Santa Maria.

Sant Pere i Sant Pau,

doneu-me les claus,

que els pobres angelets

estan morint-se de fam.

Deixeu-los morir

que, al cel aniran,

el dia de la Quaresma’.

 

Fins aquí el que jo recorde. Però diria que s’acabava ahí”.

Una versió, com li comentí, “Interessant”. 

Afegirem que, en la lletra de la cançó, ens havia posat “morint-se de fam” i, per la rima i pel context, hem considerat que corresponia adduir “estan”.

Capellans que suggereixen, en nexe amb el matriarcalisme i molt oberts

General, , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “La Font Vella”. Així, “Una de les més belles encontrades de les Borges Blanques és la Font Vella” (p. 309), especialment, entre “la gent jove, desitjosa de fruir de la frescor del lloc i d’aquella aigua” (p. 309). Per tant, apareix un detall femení que empiula amb la terra, que dona vida i que, en més d’un cas, fins i tot, entre catalanoparlants de la generació dels meus pares (anys quaranta del segle XX) o de la dècada anterior, més d’una vegada, està relacionat amb el festeig de jóvens i amb la Pasqua, quan els jóvens eixien a veure si, finalment, trobaven pasqüera (o pasqüer)… amb qui festejar.

Igualment, podem llegir que “El camí que hi mena és deliciós (…), fa que hom pugui arribar-hi (…).

Se l’anomena Font Vella, car el seu record es perd en la vellúria del temps, essent antigament molt més abundosa encara” (p. 309), un passatge que podríem enllaçar amb lo matriarcal i amb la presència del matriarcalisme en la cultura vinculada amb la llengua catalana: el camí representa el que porta a la mare, a lo femení, a la foscúria, a la dona, a lo matriarcal. 

A més, u d’aquells dies, una jove d’uns díhuit anys, formosa i bona, torna de la font i, al moment, se li apareix el dimoni.

Primerament, el diable li diu “et portaria l’aigua de la font, fent-la rajar on tu volguessis” (p. 310). Per això, és ella qui té la darrera paraula i, a més, li fa una promesa i, tot seguit, llegim “amb la condició que el dia següent la font havia de rajar al mig de la plaça” (p. 310): la dona marca les directrius a l’home.

Més avant, fan un segon pacte i, de nou, l’home accepta lo que la dona li proposa:

“-Està bé” (p. 310)

Un poc després, “en anar la gent a cercar aigua a la font, tothom pogué admirar (…) com, al peu del poble -car aquest era situat al cim d’un tossal-, hi rajava abundosa una font pura i cristal·lina” (p. 310): el poble resta en la part més alta i abraçaria lluentor i puresa, trets en línia amb lo patriarcal.

Això fa que la jove acudesca al rector, qui, “després d’advertir-li el seu mal procedir, (…) li digué (…) que tingués gran confiança en Déu i la Verge, que ells la salvarien de les urpes del banyut” (p. 310). Per consegüent, el capellà (amb un paper semblant al de psicòleg), no la censura, ni sembla que la reprimesca, sinó com qui desglossa el fet i, en acabant, fa un suggeriment de cara al demà, perquè considera que li resultarà molt millor actuar d’una altra manera.

De fet, les paraules següents van en eixa línia. A més, el mossén no s’acull només a Déu (personatge masculí), ja que també inclou Nostra Senyora (personatge femení que, en moltes narracions de tradició en llengua catalana, està en nexe amb la terra).

Adduirem que el rector, que s’alia amb lo matriarcal, li diu:  “-Mira (…). Avui, així que comenci a fer-se fosc, te n’aniràs allà on raja la font nova i, quan vegis que el dimoni comença a treballar per a pujar l’aigua a la plaça, tu li diràs, de manera que ell et senti: ‘Sia per sempre beneït i lloat el Santíssim Sagrament de l’Altar, i la Puríssima Concepció de Maria, concebuda sense pecat original’. I ho aniràs repetint fins a punta de dia” (pp. 310-311). Cal dir que, d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, la paraula “altar”, com pensàrem el dia que escriguérem aquestes línies, el 9 de juny del 2023, té una connotació sexual: representa la vulva. Igualment, enllaça amb la concepció, amb el naixement, amb el futur. I, per descomptat, tot això esdevé de nit, en plena foscor, moment del dia que empiula amb la dona i amb lo femení,… i la jove restaria, com la Mare de Déu, amb el cor net.

“La noia ho féu així (…) i així se salvà (…) i la font quedà rajant allí” (p. 311). I, per consegüent, ni ella, ni el rector abracen l’elitisme (el dimoni que portaria l’aigua al cim, sovint, associat a les ànsies de poder i d’èxit) i la jove resta lliure de culpa.

Finalment, afegirem que el fet que la Font Vella reste amb aigua i profitosa podríem relacionar-ho, per semblança, amb l’espasa rovellada (amb vivències, que toca els peus en terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones amb fortalesa, que fan costat, moderades i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu del Fa”. Primerament, podem llegir que “Una primitiva (i quasi oblidada) llegenda conta que, en temps llunyans, veien des del poble i, al lloc on ara hi ha l’ermita, una llumeta que brillava a la nit” (p. 303), és a dir, un indret relacionat amb l’acollida (l’ermita) i amb la dona (la llumeta que llueix de nit, moment del dia en nexe amb lo femení).

 A més, captem que una nit que plovia molt, “aquella llum brillava més que cap altre dia i la gent, des de llurs finestres, la miraven, tot pregant” (p. 303) que el desenvolupament no fes mal a ningú, ni malmetés bestiar o collita. I així es feu.

Afegirem que, com que l’aigua, la nit i la foscor tenen a veure amb la dona i, a més, la pluja era forta, el text plasma la fortalesa de les dones, àdhuc, en les hores de menys llum.

Com que la tractaren bé (ací, pregant), l’endemà pogueren veure que enlloc hi havia fet cap estrall. “Tothom atribuí a aquella llum, a aquell ‘far’ (…), el fet miraculós d’haver-los salvat en la tempesta, talment succeeix amb els mariners quan estan en alta mar (…), que es guien pel far per arribar a bon port” (p. 303). Per consegüent, la foscor de la nit apaivagà la claror que podria haver espatlat i és la dona (la penombra) qui salva la població: perquè fa que es modere aquella lluminositat.

En la rondalla que ve a continuació, “La roca del diable”, també recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, de nou, és la dona qui fa costat a la població. El diable, després de tirar junta amb els seus correligionaris súbdits, s’instal·la en la vall del riu Set i aplega fins a l’Albagés, un poble que “vivia ple de pau i convivència. Allí, no hi tenia estada ni l’odi, ni l’enveja, el que feia que la gent, amb el seu treball, la seva honestedat i la seva bondat, anés omplint, cada dia més, els seus cors de pau” (p. 307), detall que empiula amb l’arquetip del rei i amb lo humanístic.

Un poc després, el dimoni en cridà tres més a consell i acordaren (com en les cultures matriarcalistes) aixecar un gran ventada…, però feu figa. A continuació, tria per provocar un tempesta (detall que té a veure amb l’aigua), però els de l’Albagés continuaren tenint aigua de beure (p. 308), tret femení.

En acabant, tracta de provocar una sequera, però els habitants “decidiren anar a cercar aigua a d’altres llocs” (p. 308).

Tot seguit, el dimoni opta per fer nevar (un altre detall que empiula amb lo matriarcal, ja que la neu està formada per aigua). I els del poble prossegueixen amb bones provisions.

Igualment, el diable es decanta per una pesta, però “la rectitud d’aquella gent, la seva creença i la seva esperança” (p. 308) els fan d’aliats.

Al capdavall, el dimoni passa pel fons del torrent, del llit del riu (dos detalls que enllacen amb la dona), es posa a ploure i “una grossa pedra que rodolà avall, (…) anà a caure (…) on era el dimoni” (p. 308), és a dir, una dona forta (la pedra) i que toca els peus en terra salva els pobladors de l’Albagés.

Finalment, podem llegir “l’enorme i negra pedra que es troba a l’esquerra del riu” (p. 309). Per consegüent, es plasmen característiques matriarcalistes, com ara, la fortalesa de la dona (la pedra), el color negre (el qual empiula amb lo femení i, així, amb la dona), l’esquerra i el riu (el qual té a veure amb l’aigua).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Folklore valencià. Arreplega de llegendes, tradicions y costums del Reine de Valencia”, de Francesc Martínez i Martínez

General

A continuació, exposem l’obra “Folklore valencià. Arreplega de llegendes, tradicions y costums del Reine de Valencia”, de Francesc Martínez i Martínez, publicada en 1927 per la Societat Valenciana de Publicacions, a què es pot accedir en Internet.

Folklore valencià (arreplega de llegendes, tradicions i costums del Reine de València)

Dones que empiulen amb la seua voluntat, artistes, humils, dolces i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en que captem molts trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “Mare de Déu dels Esclopets”. Un pastor troba una marededeu “que anava calçada amb esclops” (p. 301).

“La gent va creure que una imatge de la Mare de Déu no podia anar calçada d’aquella manera, ja que, més aviat, era signe de pobresa i que, a la reina del cel, li corresponia un calçat millor, per la qual cosa van treure-li els esclops i van posar-li el millor calçadet que van trobar” (pp. 301-302). Per consegüent, Nostra Senyora ha triat el calcer que ella ha preferit i copsem uns habitants que abracen l’elitisme, la fama i, per això, vinculen la dona amb el cel. A banda, està ben considerada (rep el tractament de reina).

“No obstant això, l’endemà (…), quan anaren a veure la seva imatge estimada (…) [,] van trobar que duia altra vegada els esclops” (p. 302). Com veiem, la dona (ací, la Mare de Déu), no cedeix. A més, “Van agafar aquell fet com obra d’algun irreverent que, durant la nit, havia fet el canvi, amb la qual cosa tornaren a treure-li els esclops i li posaren de nou les sabates.

Aquest fet es va repetir diverses vegades” (p. 302), fins que decidiren posar dos hòmens de guardians de la Mare de Déu.

Però, tot i això, en obrir la porta, veieren “que, de nou, s’havia produït el canvi i que la Mare de Déu calçava esclops. Això els obrí els ulls i entengueren la voluntat de la Verge: li deixaren, per sempre més, els esclops” (p. 302). Com podem veure, la dona no abraça lo que no vol i, al capdavall, respectaren la voluntat de Nostra Senyora: fan lo que ella tria, com en moltes poblacions catalanoparlants.

A més, cap al final del relat, llegim que “Van penjar aquelles sabates a la paret, on van restar-hi molts anys” (p. 302), fins al punt que moltes generacions les pogueren veure-hi… i Nostra Senyora no se les va posar… i, així, feu lo que ella tenia com a objectiu.

En la narració següent, “La Mare de Déu dels Àngels”, també es plasma el matriarcalisme, per exemple, mitjançant la dolçor i la dona, en un relat que enllaça amb un pintor del segle XVI: “El bon pintor començà la seva tasca (…). En arribar a trenc d’alba, l’ermità custodi, que dormia en una humil caseta ubicada al costat de l’ermitatge, veié el seu son trencat en escoltar uns dolços cants que provenien del setial de l’excelsa Mare de Déu” (p. 303). Així, copsem 1) un pintor (art) 2) la humilitat, 3) estar molt pròxim a un lloc d’acollida i, així, femení (com ara, l’ermita), 4) cants dolços (la música) i, per descomptat, 5) la Mare de Déu, ben considerada, és a dir, trets que empiulen amb el matriarcalisme. Igualment, captem la dolçor de l’inici del dia així com, en les estacions de l’any, aquest moment restaria vinculat amb la infantesa.

A continuació, el narrador posa més detalls de línia matriarcal: el pintor “Acudí presurós i restà meravellat davant allò que veien els seus ulls: la imatge de la Verge era acabada de pintar!, però, al mateix temps, havia estat feta amb tanta delicadesa i finor que (…) acudí presurós vers el poble anunciant la bona nova” (p. 303). O siga que Nostra Senyora ha fet costat a la tasca de l’home i, malgrat que el relat no reporte més, sí que podem dir que aquests trets estan en nexe amb lo femení i amb lo maternal (per exemple, en les relacions amb els nens de pocs anys).

Adduirem que, per a que una persona desenvolupe la seua vena artística o, per exemple, literària (ací, lo artístic està reflectit en el pintor i en la Mare de Déu), cal que toque els peus en terra (una altra característica associada a les cultures matriarcalistes). I tots dos ho fan.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.