Arxiu mensual: abril de 2023

Dones i avis en l’educació matriarcal i com a baules molt obertes

General, , , ,

Continuant amb contarelles i amb contalles, en aquest cas, no eròtiques, el 29 d’abril del 2023, en el meu mur, escriguérem un post en què recordàvem algunes aportacions que havíem rebut eixe dia en relació amb àvies (o padrines) i amb mares catalanoparlants nascudes abans de 1920, en els seus comentaris sobre els avantpassats. En el cas que exposem tot seguit, són paraules de Familia Fuentes Itarte i n’hem respectat algunes pel significat que podrien tenir per a qui ens reportà:

<<Les contalles que ens feien els ‘abuelos’ dels nostres avantpassats, podríem dir que era la continuació de la seva vida amb la nostra, cosa que, per nosaltres, era molt intrigant i interessant.

Uns grans records.

La meva ‘abuela’ Maria, un dia, em va contar un poc de la història de la descendència del meu ‘abuelo’ Francisco Ramón, al qual no vaig arribar a conèixer….

Els seus avantpassats vivien en una masia prop del riu Cérvol, en un lloc o partida cadastral coneguda com “les Forques” perquè hi havien uns pals on penjaven a la gent en una època en què els bandolers proliferaven per aquelles terres.

Un dia, aquella masia formada per quatre cases juntes i coneguda com “el Mas de Colltort o dels Esteller”, va ser atacada pels bandolers i el meu ‘rebesbuelo’ o ‘tatarabuelo’ va enviar a la seva filla Valentina (la mare del meu ‘abuelo’ Francisco Ramón), de tan sols vuit anys, a demanar auxili a peu al poble de Traiguera, que estava a uns 6 km..

Quan, després d’unes hores, van arribar els veïns, la baralla ja s’havia acabada amb la fugida dels bandolers….

Em contava l’‘abuela’ que, durant l’atac al mas, van matar un d’aquells lladres i se van afanyar en fer un clot al corral del matxo i allí el van colgar de terra i fem…, per a que mai fóra descobert per lo que podia passar.

Són d’aquelles històries que vaig escrivint en aquest grup [ * de Facebook, “Històries i contalles de Sant Rafel i barri”] i que estan a l’abast de tots els que les vulgueu llegir.

Segurament, a tu, Lluís, t’agradarien i, tal vegada, trobes coses interessants per als teus estudis sobre el matriarcalisme>>.

A continuació, escriguí “Sí que n’he trobat: el sentit comunitari i els avis, els pares i els fills com a baules que enllacen amb altres persones”.

L’endemà, 30 d’abril del 2023, trobàrem que Familia Fuentes Itarte ens havia posat un segon comentari, el qual, el mateix dia plasmàrem en Facebook. Diu així:

<<Hola, Lluís,

Si, en l’anterior relat, t’he parlat de la descendència del meu ‘abuelo’ matern, ara ho vull fer del meu ‘abuelo’ patern i, més concretament, del (…) malnom, que tan habituals són als pobles menuts, on ens coneixem tots….

El meu ‘abuelo’ patern Manuel tenia de malnom ‘lo Magre’. Tanta altra gent tenen els seus al poble, que van passant de generació rere generació sense saber el perquè, ni el com de l’origen dels mateixos.

És, per això, que, quan era menut, a l’estiu, al temps de la verema del raïm i fer el vi, sempre anava al mas dels ‘abuelos’ amb els meus pares, per ajudar-los a recollir, trepitjar el raïm dalt del terradet, per a fer el vi i posar-lo dintre de les bótes de fusta.

I un dia vaig preguntar-li a l’‘abuelo’ per què, a la família, particularment, els homes, tenien aquell malnom de ‘magres’….

 Llavors, ell em va contar la següent història sobre els seus avantpassats:

“La nostra descendència de la família Fuentes prové de la part de l’Aragó i, fa molts anys, en alguna de les guerres passades, un avantpassat nostre que era militar i va lluitar per aquestes terres, va decidir quedar-se i formar la seva família aquí, de la qual provenim nosaltres.

Per poder-ho fer, va comprar aquest mas, conegut, de sempre, com ‘lo Mas dels Pilans’ pels sis pilans de pedra que hi han al davant del mas (ara ja desapareguts, a causa de la construcció, fa molts anys, d’un canal de reg que porta l’aigua a Ulldecona). L’ama d’aquest mas[1] era coneguda per tots com ‘la Magra’ i, d’aquí, va arrancar el malnom de ‘magre’, encara que, abans, era ‘el Mas de la Magra’[2].

Després, va passar als nostres avantpassats, fins ara. És, per això, que, a Ulldecona, d’on provenia la família d’aquella dona, hi han molts de veïns amb el malnom de ‘magres’ i ‘magrets’, que no tenen res a veure amb la nostra família”.

És un relat on tu, Lluís, pots fer un estudi sobre els orígens dels malnoms (…) de la gent dels pobles. (…) Aquest és real, com que, ara mateix, l’estic escrivint.

Quan et fas gran, moltes vegades, recordes moments passats que, de jove, no li dones importància i, amb el pas del temps, t’adones que no era així i, després, ho solem lamentar.

Recordo que, després d’haver mort l’‘abuelo’ Manuel, de tant en tant, solia anar al mas on el meu padrí, germà del meu pare, ara era l’amo. I un dia, com el mas era tan gran i antic, li vaig dir al meu padrí José Manuel si podia regirar pels corrals i engolfes[3], per si trobava alguna cosa amagada, ja que, igual que dalt, a l’engolfa, tenia un barrilet amagat que feia un vi ‘ranci’ molt bo, potser també podien haver-hi amagats alguns duros de plata d’aquells que es deien ‘de la mà al cul’ o de ‘sevillanos’, qui sap lo?

Com el meu padrí va dir-me que fera lo que volgués, perquè segur que no trobaria res, doncs, vaig començar a regirar per racons i raconets i, en una vella calaixera d’una habitació, vaig trobar unes velles escriptures manuscrites (algunes, rossegades pels ratolins) i, en una, posava la compra de terrenys per un tinent de l’exèrcit i ‘Fuentes’ de cognom. Com lo que jo buscava no era allò, ho vaig tornar a deixar, aquells papers, als calaixos. Un fet del qual ara me’n penedeixo, ja que, en elles, segurament, estaven els orígens de la nostra família, de la qual em va parlar l’‘abuelo’ Manuel.

En fi, no vaig trobar cap duro de plata, ni tan sols, cap de ‘sevillano’ i sí vaig deixar per als ratolins un gran tresor sentimental. Què hi farem? >>.

Adduirem que el 30 d’abril del 2023, després d’haver posat en Facebook la segona contalla, en el grup “Històries i contalles de Sant Rafel i barri”, Familia Fuentes Itarte,  va inserir el post de la vespra i indicava “Quan les teves contalles tenen ressò i són degudament escrites, deixant arrere la nostra manera tan peculiar d’expressar-nos amb la llengua materna.

Gràcies, Lluís Barberà, per fer-ho possible”.

Immediatament, li responguí amb un comentari: “Gràcies, Familia Fuentes Itarte, per la teua aportació, molt valuosa i que fa possible que els qui ara vivim i els qui naixeran puguem saber més i posar-ho a l’abast dels altres.

Fas una tasca important i interessant com a ‘reportera’ de Sant Rafel i barri”.

Un poc abans de plasmar-li les meues paraules, copsàrem el paper tan cabal que fan les relacions humanes i, sobretot, tenir una miqueta de sensibilitat i l’empatia com també, en el dia rere dia, detalls que van en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El tractament “ama”, en el País Valencià, reducció de “senyora ama”, equival a “mestressa” (per exemple, en Catalunya) i, en Mallorca, a “madona”, on és molt popular la frase “Sa madona du es maneig”, és a dir, la dona té la darrera paraula.

[2] En un document relatiu a les ordenances de l’any 1740 vinculades amb una de les séquies valencianes que es reuneixen en el Tribunal de les Aigües, de la ciutat de València, la de Benàger (encara que, en el text, consta com de Benàger i Faitanar), es pot llegir “Partida de Na Pastora”, en el terme d’Alaquàs (l’Horta de València), fet que reflecteix que, a mitjan segle XVIII, el tractament “Na” encara estava viu en el Regne de València.

[3] Golfes.

Dones que lideren sexualment, lliures, bondadoses i molt obertes

General, , , , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La bruixa Mamaxó”. U dels qui repartien el correu per Lleida i per diferents pobles de la contrada, un dia “va veure, per primera i única vegada, ‘el ball de les bruixes’. (…).

Hi havia al poble una noia molt bonica, (…) vivia als afores del poble, en una cova (…); el seu nom era Mamaxó” (p. 165). I, malgrat que ningú no se li acostava perquè deien que es reunia amb bruixes, “La noia tenia un gat a la cova, que era pràcticament la seva única companyia i, on ella anava, el gat la seguia” (p. 165). Dos trets que tenen a veure amb lo que podríem dir “llibertat en la comunitat [matriarcal] “. Recordem que els gats són animals que van prou per lliure, encara, a vegades, se’ls puga veure junts. Així, copsem una dona que està vinculada amb una cova (el lloc on es gesta el nen del demà) i, a banda, que l’home (el gat) la segueix, com en el refrany “On va la corda, va el poal”. 

En línia amb el refrany, resulta prou significatiu l’ús del verb “anar”, bé en el relat, bé en la dita i, d’aquesta manera, permet trobar una associació entre l’aforisme i el matriarcalisme: la dona té la darrera paraula.

Però un dia, un jove del poble la veu “avançant amb el seu caminar jove i encisador i no pogué estar-se de dir:

-Aquest no és el caminar d’una bruixa. (…) la Mamaxó és jove i té un caminar dolç. M’aproparé a parlar-li” (p. 165).

Un poc després, es veuen i, quan ell li diu que està molt atrafegada, la dona, amb personalitat, li contesta:

“-Qui ets tu que et poses en el meu camí?” (p. 166).

Mamaxó li addueix que s’ho pense bé, malgrat que, com veiem més avant, “si és cert que tenia poder de bruixeria, també és cert que mai no el va usar per fer mal a algú” (p. 166). O siga, el relat transmet el missatge que, encara que les persones podem fer el bé i podem fer el mal, sempre podem optar per viure i respondre als altres amb la part positiva, sense tractar de derruir les vides d’altri.

A més, en línia amb la sexualitat matriarcal, la dona és qui fa passar unes proves al jove: “La parella s’estimava, però ella, abans de casar-se, va voler fer una sèrie de proves al noi (…) i, a poc a poc, aquest semblà anar-se refredant (…), fins al punt que tornà amb els amics, deixant quasi de banda la Mamaxó” (p. 166). Ara bé, “a ella, no se li apagava el foc” (p. 166), continuava viva. Per consegüent, veiem que la dona, en lo eròtic, és qui aporta vida a l’altre (ací, a un home), més que en el sentit contrari.

Un altre dia, la jove Mamaxó, des de l’entrada de la cova, veu com passava un grup de gent i que, “entre ells, hi anava el seu estimat” (p. 166), un poc abans d’acabar l’any.

Aleshores, ella diu “Aquesta nit duré a terme el que he decidit i ja està. Quan tornin pel camí, ho faré!” (p. 166) i ell, a poc a poc, s’acosta vers el lloc d’on eixia un gemec i, de darrere d’unes oliveres estant, “ho pogué reconèixer, a la llum de la lluna” (p. 166): era la Mamaxó. Per consegüent, com en altres narracions, parlant en térmens militars, l’home està en la rereguarda, mentres que la dona ho fa al front i, igualment, amb els vents al seu favor (la llum en la nit, un tret matriarcal) i més alliberada: “Despentinada, es contorsionava com si dansés, estirant mans i cabells vers l’aire.

En aquestes, sentí les petjades d’un grup nombrós de gent. A mesura que s’atansaven, pogué reconèixer els joves del poble, els quals, (…) avançaren amb pas trèmul i apinyats” (p. 167). Tornem a captar, en aquest passatge, que la dona, a més de llibertat, frueix d’una espenta que no té l’home, detall que podem enllaçar amb refranys i, per descomptat, amb comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920 respecte als marits.

De colp, la Mamaxó digué ben fort:

“-Bruixa sóc, t’he estimat i cap mal no t’he donat; però, sense el teu amor, desapareixeré i sempre cabra seré -i, a l’instant, es convertí en cabra” (p. 167). En altres paraules, les dones trien en lo sexual i hi tenen la darrera paraula.

Finalment, afegirem que “Els joves, en adonar-se del fet, intentaren encerclar-la, però fou impossible, car es feia fonedissa una vegada i una altra, fins que, per fi, desaparegué” (p. 167)… perquè ells no l’agafaren. En relats com aquest, resulta interessant llegir les paraules que figuren en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mari Carmen Basterretxea, quant a les bruixes (pp. 103-105) i al seu vincle amb el model de vida matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que ho posen fàcil, generoses, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què copsem el matriarcalisme, és “El bruixot que no era dolent”. En una família en què la mare havia restat sorda com una campana, “Després de parlar i més parlar sobre el que podien fer per tal que la mare recuperés l’oïda, decidiren anar a trobar un bruixot, que no era dolent com els altres” (p. 163). Resulta interessant que l’inici del relat ho faça amb un tret matriarcalista com és el parlamentarisme, en aquest cas, podríem dir que a xicoteta escala (a nivell de la família), de què ens han fet molts comentaris que tenen a veure amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, quant a com es vivia en casa i com es feia la tria de les decisions finals: més d’una vegada, en situacions semblants a la de la rondalla.

“Però aquell bruixot, que vivia en un poble del costat, (…) guaria la gent, en lloc de fer-los patir” (p. 163).

En acabant, veiem que el fill gran fa camí cap al bruixot, per a “guanyar l’afecte dels seus pares, els quals, per la vida més treballadora i exemplar que duia, s’estimaven més el segon fill” (p. 163). El fill gran fa via, es troba amb una velleta que “li va indicar el camí per arribar-hi” (p. 163), però a qui ell no li fa cap detall.

Més avant, el xicot aplega a una vall, a unes serralades i, en sentir que, en ambdós llocs, unes veus li diuen que no passarà, ell torna a casa.

“Davant d’això, el petit demanà que li deixessin anar a ell, cosa que els seus pares van consentir” (p. 163). El jove troba la velleta i, quan ella li demana si li donaria quelcom per a menjar, “El noi, posant-se la mà a la butxaca, tragué els dos pans i els donà a la velleta. Aquesta, veient la bondat del noi, li digué:
-Mira, en ser a la vall, sentiràs unes veus que diran: ‘D’aquí no passaràs’” (p. 164) i li diu com i quina cançó ha de cantar per a aconseguir aplegar a casa del bruixot.

“El noi, després d’acomiadar-se de la velleta, seguí el camí que aquesta li havia indicat” (p. 164), això és, segueix “les petjades” de la dona, “i, en arribar a la vall i començar a travessar-la, sentí les veus que la velleta li havia dit, però ell es posà a cantar amb tota la força la lletra que li havia ensenyat” (p. 164). En aquest passatge, captem característiques matriarcalistes, a més del símbol de la vall (semblant a quan, en una narració, una persona passa a l’altra banda del riu), el qual podria anar unit a la caiguda de la infantesa (en el pas cap a l’adultesa): 1) el noi actua d’acord amb els dictats de la velleta (dona), 2) el xic recorre a la música (un detall creatiu que sol associar-se a lo emocional i a lo femení) i 3) la dona és qui ha ensenyat, qui ha transmés part de la cultura heretada dels seus avantpassats i derivada de les seues vivències.

I, com que el jove respon atenent a les indicacions de l’anciana, qui, igualment, no li havia mentit, “pogué travessar la vall i arribar a casa del bon bruixot” (p. 164).

“Aquest, després d’escoltar-lo, li donà el remei (…).

El noi (…) tornà content a casa seva. En passar per la vall, tornà a sentir les veus” (p. 164) i ell arriba a l’altra banda. Comentarem que aquesta rondalla té punts en comú, i molt interessants, amb la narració “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicada en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre (editat en 1980), en què un adolescent creua una vall i lliura una bossa al cap d’una tribu. En acabant, la travessa de nou i, quan torna a casa, sa mare li diu que ara ja no és un xiquet, sinó un home. Per consegüent, aquesta rondalla catalana no sols reflecteix la bonesa sinó, igualment, el tema de la jovenesa (en línia amb el refrany “La joventut tot ho venç”).

Finalment, llegim que “Va ser així com, gràcies a la bondat amb la velleta, assolí el remei per a la seva mare, la qual, plena de joia, agraí al seu fill el seu bon cor, fent realitat el refrany que diu:

            Si, del teu cor, surt la bondat,

            tots els camins se’t faran plans” (p. 164).

Finalment, en aquella casa, regnà de nou la joia i, a més, el germà gran “fou també un exemple de generositat” (p. 164).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, amb bona empatia, emprenedores i molt obertes

General, , , , ,

Una narració que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma el matriarcalisme, és “L’olla d’or”. Al principi, llegim que, un dia, un rei musulmà que portava un castell “va haver de deixar-lo per anar a lluitar contra els cristians i fou la seva bella filla la que en quedà al càrrec” (p. 155). Aquest tret reflecteix que la dona està ben considerada i que, a més, el pare es fia de la capacitat de la jove per a remenar les cireres.

Ara bé, hi havia un pretendent que volia casar-se amb ella i a qui la jove no acceptava. Això fa que l’aspirant convertesca la noia en una serp.

Però, ràpidament, “Els vassalls que havien presenciat l’encanteri van córrer a avisar el seu senyor, el qual va retornar a galop de cavall fins a l’indret del seu bastió casteller” (p. 156) i prometé “que donaria una olla plena d’or a aquell que aconseguís de desencantar-la.

Un jove cristià, enamorat en silenci de la jove mora, es va decidir a dur a terme l’empresa, però no per la recompensa” (p. 156). Per tant, copsem lo matriarcal, com ara, l’olla (recipient), el silenci i que es considera que la dona ha d’estar ben tractada.

El minyó s’acosta a la xicota (en aquest passatge, en forma de serp), per a introduir-li unes herbes (detall que indica entrada i amb què, de nou, es reflecteix el matriarcalisme). I, al moment de fer-ho ell, “La noia havia recuperat la seva personalitat” i, dins del castell, “encara hi havia l’olla plena d’or, recompensa del desencantador.

La noia i el jove van marxar d’aquestes contrades” (p. 156), per a fer la seua vida.

En el relat que ve a continuació, “La capella de Santes Creus”, també captem lo matriarcal, per exemple, quan llegim que la pubilla d’un senyor, molt oberta, des de la torre, albirava “la gent que veia passar per fora o en la llunyania (…), que treballava, que es movia. Saber d’ells i preocupar-se per les seves vides” (p. 157), com a “futura senyora de la contrada” (p. 157), en línia amb l’arquetip del rei. Però, com que el pare no li aplanava el camí, “Deia, a la mare, que volia tornar-se oreneta per volar lliure arreu de la terra solsonina” (p. 157).

La mare, molt receptiva i amb bona empatia, “la consolava dient-li que un dia es casaria i que el seu espòs la portaria en un llarg viatge per terres que ara no podia ni somiar” (p. 157).

A continuació, la mare aconsegueix que el pare cedesca: “La mare va insistir al casteller perquè permetés casar la seva filla i, (…) amb els dies, (…) accedí” (p. 157).

Però, com que, quan estava a punt de casar-se, mor el jove amb qui ho faria, la mare i la filla “Van agafar el camí i, en la carena de l’obaga negra, basteixen una senzilla casa i una esglesiola dedicada a Santes Creus” (p. 157). Per consegüent, no sols les dones emprenen, sinó que, igualment, construeixen el seu futur. A més, erigeixen en un espai pla (com l’elefant femella que, en Nepal, estava lligat a un pal que, en la banda superior, acabava en llis, mentres que el mascle ho feia en u que finia en punta cap amunt), fosc (l’obaga) i xicotet.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que empunyen les regnes i reis nobles i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals és “Castell d’Alsamora”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Primerament, llegim que “El castell d’Alsamora pertanyia a una jove i bella mora” (p. 154), qui era l’atracció de “tots els cabdills i senyors sarraïns d’aquesta contrada” (p. 154) i que un rei moro es passejava per la muralla del castell de la jove, “àvid de poder-la veure” (p. 154). Com veiem, la dona està ben considerada i, en aquest cas, a més, és la cap d’un territori nobiliari.

Tot seguit, amb semblança amb relats en què apareixen espases llargues i curtes, o bé lluentes i rovellades, i es recomana triar-ne la menys grossa o bé la rovellada, captem que “el castell de la dama era situat en un pla molt més baix que el de Moror (…) i la torre no era llavors gaire alta” (p. 154). Igualment, també podem considerar matriarcalista el detall que el castell femení estiga més baix que el masculí i, a banda, en concordança amb un fet històric: abans de la  penetració patriarcal (progressiva) en la noblesa catalana i del sorgiment dels castells cap al segle XI.

Afegirem que una altra característica que reflecteix el matriarcalisme és que l’home sol·licita “a la dama que alcés la torre del seu castell perquè ell la pogués veure a son plaer” (p. 154). Per consegüent, la dona té la darrera paraula, encara que el moro li puga fer suggeriments.

En la rondalla que Joan Bellmunt i Figueras posa a continuació, “El ferrer Llordà”, també es reflecteix lo matriarcal, en aquest cas, per mitjà de l’arquetip del rei. “En Pere Llordà era un ferrer d’Isona, (…) de molta empresa i ple d’energia per a d’altres coses. Mentre el rei Jaume guerrejava a Mallorca i a València, en Llordà treballà (…) en la seva ferreria i feia eines per al conreu de la terra. Procurà que es conreessin els camps de les altes contrades lleidatanes per poder assegurar l’avituallament dels exèrcits catalans que guerrejaven contra els moros” (p. 155).

I, com que la gent va tenir-li enveja, en acabar la guerra, “el rei Jaume, en persona, volgué veure què hi havia de veritat en el dir de la gent” (p. 155). Aquestes paraules empiulen amb u dels trets del desenvolupament de l’arquetip esmentat. I, enllaçant amb molts relats i amb lo matriarcalista, el monarca, molt obert, “Un dia (…) es presentà a casa del vell ferrer (…). En Llordà mostra al rei la seva ferreria i les eines que hi feia, gràcies a les quals s’havia pogut conrear la terra i assegurar el menjar dels qui guerrejaven amb les armes a les mans” (p. 155). Més avant, el ferrer li comenta que tot ho havia fet pel bé de la terra, promet alçar un castell, i que en bastí el de Llordà.

Finalment, “El rei, agraït al gest de l’humil ferrer, el féu nomenar cavaller” (p. 155). Per tant, en aquesta narració, hi ha un rei que fa una política molt oberta i, de pas, comportà que hi hagués prosperitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i  a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que protegeixen, ben preades, fortes i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell de Tuixén”. “Els castellers d’Odèn i de Tuixén eren família, un fet que facilità que, (…) davant l’embranzida dels sarraïns, el seu senyor decidís agafar els seus tresors i posar-los a resguard (…) i (…) portar-ho tot al castell de Tuixén” (p. 153).

I, com que el casteller de Tuixén era molt obert, “va decidir complaure el seu familiar, tot donant-li paraula d’honor que vetllaria per allò que ara n’era dipositari” (p. 153). 

En el paràgraf següent, copsem trets matriarcals, per exemple, quan llegim “va disposar que fos guardat el tresor en la més fosca caverna del castell” (p. 153). Per tant, el tresor (lloc on alçar material) empiula amb la dona com també ho fan la foscor i la caverna (en línia amb la cova com a lloc de recepció).

Més avant, veiem que el senyor de Tuixén (el que havia rebut el primer dels castellers) “i els seus homes havien d’acudir a la lluita. Si ell marxava, volia deixar a bon resguard el tresor del seu parent, així que, reunint totes les bruixes del lloc, els comminà que fessin encanteri per tal que ningú pogués tocar ni un bri del que contenien aquells baguls. I així ho van fer” (p. 153). És a dir, que tiren junta (com en moltes rondalles) i el rei confia en elles, això és, en les dones (en aquest cas, com a protectores).

A continuació, es plasma que aquest casteller i els seus hòmens se’n van a la lluita i que “La veu popular parla del fabulós tresor. Hi ha atrevits que s’hi acosten, (…) però ja no en surten. (…) Ningú més s’hi acosta” (p. 153). O siga, que les dones defenen la terra i, junt amb el noble, qui fa via, són la part forta. Podríem dir que el senyor les ha triades com a persones que ell considera més adients per a l’objectiu, detall amb què es reflecteix que la dona està ben preada.

Tot seguit, captem que “Una de les bruixes que van participar en l’encanteri revela, abans de morir, per què no tornaren aquells intrèpids que van entrar al castell” (p. 154) i, així, és la dona qui fa de transmissora de la cultura popular, com en moltes rondalles i entre dones nascudes abans de 1920.

Aleshores, la bruixa comenta que “La porta negra que guardava l’entrada al tresor era folrada amb planxes de ferro,  i un estol de serps (…), tirant-se sobre aquell que intentés obrir la porta. Al costat de dins, un drac” (p. 154). Per consegüent, de nou, la força està associada a la figura de la dona i lo femení ho fa amb representacions com la serp (la qual toca terra i puja per les plantes i pels arbres), amb el drac i amb lo fosc. Adduirem que, en llengua catalana, hi ha la frase “tocar ferro”, la qual té a veure… amb la porta.

Per això, finalment, llegim que “La gent afirma que qui vulgui abastar els tresors que encara romanen amagats en les cavernes del castell de Tuixén, els caldrà desencantar primer el drac i les serps” (p. 154), passatge en què copsem que, en molts relats com també en la realitat, la dona està vinculada amb la fortalesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les mares i els pares nobles, amb esperit maternal i que eduquen molt oberts

General, , , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i, com ara, l’arquetip del rei, és “L’hereu del castell”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. “Es conta que l’amo del castell de les Torres tenia un fill de tendra edat i que era la il·lusió de la seva vida, ja que li garantia la continuïtat de descendència” (p. 151). Aquesta continuïtat té a veure amb l’arquetip esmentat i, com en molts relats, és fruit de les bones relacions amb la dona i, òbviament, amb els súbdits i amb els qui vivien en el territori del noble així com, en casos semblants, en què, a més, hi ha bones collites.

Tot seguit, i, com a senyal de la bona sensibilitat de l’home, llegim que “L’espòs i senyor del castell va plorar amargament aquella mort, no endebades estava profundament enamorat de la seva bella i jove esposa” (p. 131), paraules que enllacen amb el comentari que hem fet respecte a l’inici de la narració.

Afegirem que, en línia amb l’educació matriarcal i amb la maternitat, ben considerada en les cultures matriarcalistes, a continuació, s’indica que, “A més, al dolor, s’hi venia a afegir el fet que el seu descendent, una criatura encara, es quedava sense mare, sense aquells braços amorosos que el cuidaven i aquells llavis que l’emplenaven de petons” (p. 151). Per tant, copsem un fill molt petit, una mare i un pare en bona sintonia i un vincle forjador d’avinença entre tots tres i, de pas, reflecteix el que hi havia entre els nobles i els qui vivien en el territori que regia el senyor.

I, com que la mare portava més (i molt bé) l’educació, l’amo del castell, que volia compensar l’orfenesa del nen, optà per “buscar una nova muller, perquè tingués cura de fer créixer el petit infant i de donar-li allò que dóna una mare” (p. 151). Adduirem que, malgrat que lo que solem dir maternitat, la tenim molt associada amb la dona (i per motius evidents, com és la relació entre la mare i el nen mentres que ell mama, en els primers anys de la seua vida, i lo que hi va adjunt), hem trobat algunes rondalles en què l’home fa un paper molt pròxim al de la mare, llevat, per descomptat, del tema de la lactància. I n’hi ha en què, tot i que la narració esdevé entre el parent i els fills (en sentit general), el pare fa un paper educatiu molt obert, de preparador i d’orientador per al futur dels fills i, a banda, els atorga moltes facilitats així com un home ho podria fer el dia de Pasqua amb un catxirulo, àdhuc, per a que facen món.

En un passatge posterior, veiem que la dona amb qui es casa tenia un fill d’una edat molt similar i el senyor del castell de les Torres creia que ell faria bona pasta amb la nova esposa. Ara bé, ella només cercava el benefici propi.

Més avant, hi hagué una guerra contra l’infidel, i l’home, abans de partir-hi, “va encomanar amb intensitat que tots tinguessin cura del seu fill i, de manera especial, a la seva darrera esposada” (p. 152).

En acabant, es plasma que, “A la notícia de la mort en lluita del senyor de les Torres, que va sotragar tot el territori, per l’afecte que hom li professava, no va trigar a esdevenir-se (…) la mort del jove hereu del castell” (p. 152). Així, de nou, captem l’arquetip del rei: un governant interessat més enllà de lo seu i de lo personal té bona acollida entre els qui ell encapçala i dirigeix.  

Ben avançat el relat, es comenta que la gent atribuïa la mort del fill del propietari a la madrastra, malèvola. I, finalment, durant una tempesta, es feu justícia i s’enfonsà la madrastra i el castell, motiu pel qual l’ombra de l’hereu deixà de passejar-se per la serra i, per descomptat, “La justícia divina s’havia complert” (p. 152). 

Per consegüent, la justícia (que, històricament, anava unida als reis i als qui feien de cap d’un territori nobiliari o bé d’una zona o, si no, de la casa), en aquest cas, de la mà de Déu, s’havia posat de part de l’amo i del seu fill i la seua empremta es plasmà en la contrada: “Una creu de fusta s’aixeca silenciosa cel amunt damunt de les poques restes del castell” (p. 152). En altres paraules, el senyor i l’hereu havien obrat cristianament i, per això, romanen en la memòria popular, ací, en forma d’una creu associada amb el matriarcalisme: de fusta, la qual és de color terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: He posat “Les mares i els pares” en el títol perquè, en aquest relat, el tema de l’educació i el de la maternitat (tots dos), malgrat que molt repartits, estan més vinculats amb la dona. De fet, en línia amb aquest detall, en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de M. Carmen Basterretxea, podem llegir paraules a què accedírem, per primera vegada, el 24 d’abril del 2023: “tant la paternitat com la maternitat eren viscudes amb un sentit comunitari, en què són tots els adults de la casa, els qui cuiden els seus familiars.

La divisió del treball segons el gènere fou elaborada per l’Església i plasma que no és propi del concepte de treball que correspon al model matrilineal” (p. 96).

I, més avant, addueix que “Aquests hòmens, malgrat la seua edat avançada, continuen preocupant-se de l’alimentació i del benestar dels seus i estan disposats a fer lo que siga menester en la família” (p. 97).

Heus ací dues fotos amb el text original sobre aquest detall de la cultura basca.

La sexualitat matriarcal i pagana, amb dones que regeixen, intuïtives i molt obertes

General, , , , ,

Una altra versió de l’arbre del nassos, la qual trobàrem el 21 d’abril del 2023 i en línia amb el matriarcalisme i amb el relat plasmat per Joan Bellmunt i Figueras (p. 150), és el que figura en l’entrada “L’arbre dels nassos (versió en català)” (http://janonomar.blogspot.com/2012/02/larbre-dels-nassos-versio-en-catala.html), publicada el 29 de febrer del 2012 en el blog “Mundos propios”, de Joan Ramon Santasusana Gallardo: “Entre les criatures fantàstiques de les terres catalanes (i d’aquelles que, de vegades, anomenem com Països Catalans), sovint, la gent oblida que, a part dels molts tipus de follets, fades, fantasmes, dracs i moltes altres criatures llegendàries d’aquestes terres, hi ha un petit grup d’éssers fantàstics corresponents al món vegetal. (…) Entre aquestes espècies fantàstiques de vegetals, avui voldria parlar-vos de l’arbre dels nassos, un arbre extraordinari propi de Catalunya i la Catalunya Nord i, específicament, de zones molt concretes d’aquests indrets.

 

L’ARBRE DELS NASSOS

Per les terres del Pirineu francès, alguna persona s’ha trobat l’arbre dels nassos, el qual té tants nassos com dies té l’any; els esmentats nassos tenen forma de fulla i, quan l’arbre es moca, es sotraga d’arrels a copa, totes les fulles alhora, i produeix un so fort com corresponent a tantes mocades simultànies. Aquesta mocada dura com una exhalació i, si bé són molts els que l’han sentida, pocs són els que l’han vista; de fet, aquest arbre és tan escàs que es pot dir que mai ningú no l’ha vist, encara que l’hagin oïda [a] gran distància”.

En relació amb aquest primer paràgraf del relat, direm que l’arbre té a veure amb la dona (l’arbre de la vida), el qual trau fulles (els detalls finals que, junt amb els fruits, renaixen en la primavera). A més, lo matriarcal promou més l’escolta i el tacte que la vista i això, com captem, concorda amb la narració. Igualment, té bona veu i, més encara, ressò. Afegirem que mai no es diu que aquesta mena d’espolsada siga com un senyal de rebuig.

A continuació, llegim que “Una altra llegenda d’un arbre que és conegut com l’arbre dels nassos es trobava lligada a Cervera, al castell de Malacara (Estaràs, la Segarra). Sembla ser que el senyor d’aquest castell tenia un rostre ferotge (d’aquí, el nom del castell) i s’enamorà d’una monja que professava al convent de la Conreria, en el terme de Tiana, a prop de Badalona. Aquesta monja li va preguntar què era el que volia i el captivava tant, per sentir-se tan apassionat. Al dir-li ell que [era] la finor del seu nas, de línia delicada i exquisida, ella es retirà i, al cap de poca estona, sortí desnassada, portant-li el nas en una safata,  doncs no volia abandonar els seus vots”. Per això, podem escriure que l’home és la part dependent en el camp de lo sexual, de lo eròtic, i que la bona olor de la dona (fins i tot, en el sentit d’intuir i de pressentir el futur, més immediat o no) està ben reflectida i en línia amb lo femení, a banda de ser una part del cos que, per la seua forma, fa com els raigs del sol: cap a davant i cap avall.

En eixe sentit, cal dir que la monja (qui ací representa lo matriarcal) fa de capitana, això sí, assertiva, molt oberta (les dues coses poden conviure) i que, encara que no es rebaixa a l’home, sí que s’hi obri.

Tot seguit, el narrador plasma que “El cavaller, esmaperdut, volgué abandonar el convent, però ella l’obligà a prendre el nas que li oferia. I ell, penedit, el va enterrar a prop del castell”. I, d’aquesta manera, no sols la religiosa respecta el pacte (cedir-li el nas, és a dir,  afavorir que ell tinga més olfacte en la vida), sinó que es confirma el pressentiment que tinguérem la primera vegada que escriguérem la versió de l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” (p. 150): que el cavaller hauria passat per una fase de penediment, la qual, ací, sí que s’exposa.

És més: ella li ordena un dictat (això és, la monja regeix la seua vida) i fa que ell li pague lo que, en moltes versions patriarcals, es qualificaria d’una mena de luxúria. Ara bé, sota una visió matriarcalista i no de culte a la mort, sinó de pervivència de la vida: “Nasqué, doncs, en aquest lloc, un arbre d’espècie nova, anomenat l’arbre dels nassos, amb fulles que prenen la forma de nas i són quelcom vermelloses. De la descendència d’aquest cavaller, es diu que va patir sempre d’insuficiència nasal”. Al cap i a la fi, ella sí que havia copsat les previsions i les havia encertades, però no ell, simbòlicament, vinculades amb el nas.

Finalment, “una altra versió diu que tota la descendència de la família dels Malacara es distingien per tenir el nas més llarg que un pam. Fins que un cavaller d’aquesta casta va pregar perquè el seu fill tingués un nas petit; els seus precs van ser escoltats i el nen va néixer amb un nas tan petit i esquifit que el cavaller només va poder exclamar: ‘-Massa n’és!”.

(…) També se l’anomena ‘arbre de foc’, amb motiu del color que tenen les seves flors”, color que té a veure amb la sexualitat, amb lo eròtic (recordem la sang de la menstruació), amb la jovenesa i amb l’atreviment, tots ells, simbòlicament, associats amb l’estiu, com ja ho plasma que les flors siguen de color roig.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal, el paganisme i dones ben considerades i molt obertes

General

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que, a més, el 21 d’abril del 2023 trobàrem amb entrades interessants en Internet, és “L’arbre dels nassos”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. “Conta la llegenda que hi havia una noia bonica com el sol. Tanta era la seva bellesa que enamorava qui la veia. El senyor feudal d’aquestes contrades urgelleses n’estava enamorat, però ella, humil de cor com era i de casa senzilla, no pensava en res més que en la seva feina, atendre els seus pares, ja vells, i a dedicar llargues hores a l’oració i a collir flors boscanes” (p. 150). Per tant, la dona, a més de la bellesa, estava molt relacionada amb els pares i, encara que pregava, també feia vida en plena natura, tret que, clarament, té a veure amb lo matriarcal.

Però, com que l’afrontava que ell volgués casar-se amb ella i, a banda, els seus pares moren, la xicota tria “agafar el camí del convent (…). Era tal la seva virtut que fou monja i arribà a superiora del convent” (p. 150), és a dir, que tenia facilitat per a menar un equip.

El senyor, en un passatge que plasma molt la sexualitat matriarcal, “en conèixer la decisió de la dama dels seus amors, no se li acudí res més que voltar cada dia a l’entorn del convent” (p. 150). I, així, la part dependent sexualment i eròtica, és la masculina, àdhuc, malgrat que ell siga senyor (adult) i, en canvi, ella, una jove.

Aleshores, en reportar-se’n la religiosa (qui, com hem dit, feia de cap del convent), li demanà “què era allò que tant li agradava d’ella (…). I el senyor feudal contestà que li fascinava la bellesa i la perfecció del seu nas” (p. 150). Afegirem que ací concorda lo que prioritza l’home, és a dir, la rectitud i lo extern, amb lo patriarcal. La noia “es va tallar el nas dintre de la seva cel·la i li féu portar en una safata de plata. El cavaller, en rebre’l, l’agafà i fugí d’aquell entorn per sempre més.

Diu que va ser tanta la impressió del senyor feudal per aquest fet heroic de la noia monja, que (…) decidí ingressar en una cartoixa on es féu frare” (p. 150). Per consegüent, copsem una característica important i de línia matriarcalista: mentres que la noia ha triat formar part d’un convent d’acord amb lo que considera positiu, ell fa un ingrés com a castic, després d’una fase de penediment que el narrador dona per assumida en el context de l’oïdor. Això està molt lluny de la tradició patriarcal en què, com ara, dones que, en la seua jovenesa, s’havien dedicat a la prostitució, per exemple, aprofitant la seua formosor, en acabant, vivien la seua adultesa i la seua vellesa en un centre religiós regentat per monges… castellanoparlants.

El passatge immediat resulta interessant i l’hem considerat ple de simbolisme: “Als pocs anys, morí l’heroica noia, filla d’aquestes contrades, i, al lloc on va ser soterrada, va néixer un arbre que feia una flor força semblant a una rosa, de la qual en sortia un fruit consistent, com un granet vermellós, que tenia ben definida la forma d’un nas petit” (p. 150). Una dona heroïna, filla de la terra, catalana, que genera vida futura (així com, un poc després del dia més curt de l’any, es celebra l’eixida de la foscor, amb el llum de l’esperança que, en el cristianisme, representa la Nativitat, el 25 de desembre, mitjançant el Nen), que fa ressorgir l’arbre de la vida.

Aquest arbre, encara que endinsa les arrels, s’enfila amunt i, finalment, trau flors i tot (la primavera). Això sí, una primavera (esperança) que perviu, motiu pel qual, igualment, ho fa el fruit: la bellesa (representada pel color rosa) i la sexualitat (el granet de color vermell), ben considerada en les cultures matriarcals i que, en aquest relat, enllaça amb la joventut. 

Ara bé, com que el personatge és femení (la noia), el nas era petit (p. 150), detall que podem empiular amb el microcosmos que va unit amb lo matriarcal.

A continuació, es comenta que els llenyataires de la contrada coneixien prou bé aquesta llegenda, la qual, finalment, “acaba dient que aquest arbre va ésser tallat per un religiós, però que les arrels tornaven a brotar i el prodigi es repetia” (p. 150).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal, el paganisme i el gaudi de lo eròtic en Pasqua i després

General, , , , , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La font Bordonera”. Cal dir que, des d’un principi, ja veiem el detall matriarcalista de la font, vinculat amb la dona, com ara, com a font de vida: “De la font Bordonera d’Organyà, es conta una bella llegenda que (…) diu que el comte de Sellent va tenir, del seu matrimoni, una bella filla, d’una formosor fora del normal” (p. 149), i que, quan cresqué, s’adonaren que era cega (p. 149).

“Els bons pares van fer venir tots els entesos en la matèria (…) però no defalliren i, a mesura que la noia es feia més gran i més bella, més confiança tenien que recobraria la vista” (p. 149). Així, si, primerament, captem que la claror (la bellesa immaterial) s’associa a la foscor (la ceguesa i material, corporal), els pares, en qualsevol moment, són optimistes.

A mitjan narració, el comte fa promesa a “Santa Maria d’Organyà de fer-li donació de la font Bordonera si la seva filla recobrava la vista” (p. 149). Llavors, Nostra Senyora, en recompensa al propòsit i a la fe del pare, volgué que “la noia hi comencés a veure, davant l’esclat d’alegria dels seus pares.

Va passar, però, que el comte s’oblidà del compliment que havia promès i, al poc temps, la noia tornava a quedar-se a les fosques” (p. 149). Per tant, el missatge que transmet el relat és que les promeses s’han de fer realitat i, si no, no fer-les. Igualment, veiem que l’oblit i la foscor estan molt relacionades, àdhuc, a banda, amb l’hivern, en aquest cas, simbòlic i que empiula amb passatges posteriors.

En resposta a la nova realitat, el comte fa memòria de la prometença i, “en un veritable acte de contrició, demanà perdó, va renovar la promesa i, a més, va proclamar que, no sols donaria la font Bordonera a Santa Maria d’Organyà, sinó que faria conduir l’aigua fins al mateix temple, cosa que començà a portar a la pràctica l’endemà mateix” (p. 149). Sobre aquestes línies i d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, comentarem 1) que la fonteta, en el vocabulari eròtic i sexual, simbolitza la vulva, 2) que el temple (almenys, el “temple de l’amor”) representa la vagina i, per extensió, la vulva, mentres que 3) l’aigua és el símbol del semen. En altres paraules, per a una bona relació entre el noble (l’home) i la dona (ací, fins i tot, en forma de Nostra Senyora), calia que hi hagués vida així com ho fan un home i una dona que vullguen tenir descendència sense recórrer-hi a adopcions, ni a fecundacions fruit de la ciència.

A més, en concordança amb el paràgraf anterior, en el següent, s’indica que “Era el dia de Pasqua quan l’aigua arribava a la col·legiata. I era, en aquest dia, quan la filla del comte recobrava la vista definitivament per a glòria de qui li havia atorgat i per a satisfacció dels pares i de tothom” (p. 149). Per consegüent, de la mateixa manera que el dia de Pasqua, en el món catòlic, es celebra el triomf de la vida (la resurrecció) sobre la mort, ací (en un relat que sembla d’arrels paganes, encara que adaptat amb trets cristians) ho fa la llum sobre la foscor, detall que, òbviament, té a veure amb el renaixement de la vida amb l’arribada de la primavera.

Així, es pot comprendre per què, finalment, la narració posa que “És tradició d’anar-hi el Dilluns de Pasqua Florida a passar-hi el dia; la gent oeix missa, s’hi queda a dinar i recorda tan bella llegenda” (p. 149), relat, per descomptat, que té a veure amb la sexualitat matriarcal, ja que la gent que hi va, l’evoca i, de pas, promou el gaudi de lo eròtic i de la noblesa en el dia rere dia. Igualment, entre una dona (la font) i l’altra (el temple), l’home fa d’enllaç i, a més, captem que es prima la part femenina (dos elements) sobre la masculina (el comte).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.