Arxiu mensual: març de 2023

La beneïda terra, l’estima per l’arrelament i per la Mare Terra en els Pobles matriarcals

General, , , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de le terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, com ara, en el tema de la ”Mare Pàtria”, terme que fa al·lusió a la terra on es viu i amb què u s’identifica (en vincle amb la llengua pròpia del territori, encara que no siga, com molt sovint ocorre, l’oficial d’un Estat), és “El tossal de la Talaia”. “Era pels anys 1705-1706 endavant, que començà a bufar més fort que mai el vent de la terrible guerra de Successió, en la qual els catalans, per la seva estima a la llibertat, pel seu valer, pel seu arrelament al país i, per la clara noció que hi havia que nosaltres teníem una total independència d’altres llocs que es creien els eixos, va ser posat a la nostra beneïda terra el cartell de ‘rebels’. Però, més que això, que no té sentit, els habitants de la vall del riu Set van demostrar ésser uns herois” (p. 23). Com veiem, aquesta part de la gesta, la qual figura un poc després de l’inici del relat, presenta trets matriarcalistes: 1) la llibertat però unida a l’arrelament a la terra, no de tipus colonitzador, ni de menyspreu cap a qui ve de fora, sinó de rebuig a lo que tracta de fer miques els Pobles i les cultures; 2) hi ha un missatge que l’oïdor i el lector poden captar, malgrat que no figure en la narració: relació directa entre els eixos i el Regne de Castella (el seu estil de govern i la seua cosmovisió, patriarcals). I 3) la terra és beneïda, és tractada com la mare amb qui u està relacionat i a qui no estaria disposat a trair, ni a fer-la caure.

Més avant, llegim (i el remarcat és nostre) que, “Davant d’aquestes realitats, van decidir d’enviar dues dones per tal de trobar una sortida al setge a què pràcticament estaven sotmesos, dient als bandolers que volien pactar” (p. 24). Com captem, és la dona qui fa de representant del poble i, en aquest cas, qui procura aplegar a acords amb els altres (els bandolers), ací, per a pacificar la situació. Això no exclou que, per exemple, a banda, es comente que, “A tal punt arribà, que només quatre joves de menys de dotze anys van quedar al poblat útils, per tal d’inventar la solució per sobreviure. Un vell coix era qui guiava les activitats de dones i joves del poblat, erigint-se com a cap d’aquell” (p. 24). Per tant, encara que siga un home qui faça de cap del poblat (després d’haver tirat junta, un tret en línia amb el matriarcalisme), és un vell i, per consegüent, es reflecteix la bona acollida que reben els ancians en les cultures matriarcals.

Com a més trets matriarcalistes, un poc després, veiem que “es dedicaren, els infants, a jugar pels carrers, mentre les dones contemplaven les belleses de les postes de sol” (p. 24). En aquestes línies, es reflecteix una obertura a la creativitat en els nens i a la contemplació cap a la mare, cap a lo maternal i, a més, de cara a la nit (signe matriarcal). Per això mateix, prompte llegim que “La idea d’abandonar el poblat passà per la ment de moltes dones, però l’estima a la llar les féu desistir i, així, intentaren de redreçar aquell desgavell” (p. 24). Això és, com diu un refrany, “La [Mare] pàtria sempre tira”, ben lluny del “[Pare] Estat”, tan primada en els qui, per mitjà de la paraula i dels fets, prefereixen lo matriarcal en la seua visió de la vida.

Això explica que, a diferència, per exemple, de lo que apareix en la lletra de l’himne “La Internacional”[1] (a què accedírem el 12 de març del 2023), del segle XIX i en línia amb lo patriarcal, en les cultures que estimen la terra (en el relat, de Catalunya), que la relacionen amb la Mare Terra i que la tenen com una mare que els dona vida i a qui cal considerar bé i estar-li agraïts per tot lo que proporciona: 1) no es pren a qui mana com una mena de tirà, sinó que és una persona (quasi sempre, una dona) triada per la matriarca (cap del grup) perquè considera que és qui millor portarà el territori i d’acord amb lo matriarcalista, 2) no s’espera cap salvació grupal acompanyada d’una futura pau ferma després de la guerra (la qual recordaria les que sorgeixen posteriors a aquests enfrontaments bèl·lics dins d’un estat i que van de la mà de règims dictatorials o bé de les paus que naixen de règims parlamentaris però amb política patriarcal i, com ara, en què es pretén anul·lar la creativitat, lo femení, lo maternal i lo que no combregue amb la llengua oficial de l’Estat, quasi sempre, la majoritària i amb la llei més al seu favor a nivell estatal), ni es fa una exaltació del sol, i, per descomptat, 3) la terra no és concebuda (ni tractada) com una possessió, sinó com una part de la Mare Terra. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota sobre la foto: És d’una obra del pintor Miquel Torner de Semir, nascut en 1938 en Santa Pau (la Garrotxa) i va en línia amb la cosmovisió matriarcal de la Mare Terra, de què hem escrit en relació amb aquest relat.

Agraesc la generositat que tingué d’enviar-me fotos en què es reflectís la maternitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] https://www.uv.es/~pla/PCPV/intcatal.html. Publicada per la Universitat de València.

“Tira més un pèl de dona que cent mules”, dones fèrtils i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els lladres i el ‘Dulero’”. Així, veiem que “El ‘dulero’ -el duler- era l’encarregat, al matí i al vespre, de dur a pasturar els bous i recollir-los.

Aquesta era una vall fèrtil, on la ramaderia dels bous n’era testimoni” (p. 19), detall que podem enllaçar amb la dona com a font de menjar, de vida, amb la Mare Terra com també amb els relats en què, quan el rei (o bé la reina) són molt oberts i pensen en els habitants del seu regne, hi ha prosperitat i, àdhuc, més fills (començant per la família dels monarques).

Per això, més avant, llegim “Aquesta fertilitat, aquesta abundància, propiciaren tant el creixement de cases fortes com també de les bandes de lladregots de camí ral” (p. 19), motiu pel qual, els veïns, avisats que, “pels voltants, hi havia (…) guineus de dues potes, decidiren amagar les seves pertinences d’or en una tenalla” (p. 19), això és, confien en la dona (ací, simbolitzada per la tenalla, atifell gros i de recepció). Cal dir que la forma d’una tenalla, com poguérem veure l’11 de març del 2022 en l’entrada “La Deessa Terra euskera: Mari” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2014/05/la-deessa-terra-euskera-mari.html), en el blog “El somni de la Deessa Terra”, és semblant a la que faria, externament, el cos de la “Representació moderna de la Deessa Mari, de Josu Goñi Etxabe”, com posa l’autor de l’escrit, Manel Jovani. I, per descomptat, similar amb eixes venus prehistòriques en què la dona apareix amb tot el cos gros (incloent-hi les mamelles i la panxa).

A banda, en línia amb el matriarcalisme, el dulero (el duler) “aprecià l’arribada de les mules i la gent. Enmig de la comitiva de mules, en va veure una” (pp. 19-20), ben garrida i adorada: “era la senyora de Grau” (p. 20). Per això, el duler “es posà en camí per tal de sortir al seu encontre i presentar-li els seus respectes” (p. 20), fet amb què copsem que la dona està ben tractada i ben considerada.

És més, a continuació, el ruquet del duler, “com flairant l’olor de les seves companyes d’existència, les mules de la comitiva, es posà a caminar a bon pas” (p. 20). Per consegüent, tot i que hi ha un animal masculí (el ruc, el qual, ací, simbolitza l’home), n’hi ha moltes mules (dones), detall que podríem relacionar amb lo matriarcal. De fet, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “ruc” està associat al membre viril i, més encara: figura en la frase “deixar arribar el ruc a les cols”, és a dir, tenir un home relació sexual amb una dona. Com veiem, un ruc, però cols (no sols una). Quant a la paraula “mula”, la trobem en un refrany que presenten els autors i que s’ajusta a aquesta narració: “Tira més un pèl de dona que cent mules”: la senyora de Grau (la dona) mena les mules. 

Finalment, quan el duler ja era molt a prop de la senyora de Grau, ella “va veure aparèixer pel camí la banda de lladregots” (p. 20), ho diu i “El ‘dulero’, traient-se ràpidament el corn, el féu sonar fortament (…). Els bous que pasturaven tranquil·lament, en sentir la crida, (…) com un ramat fidel, emprengueren carrera vers on sonava el corn” (p. 20) i els lladres emprengueren la retirada. Per tant, la dona fa de cap de colla (en lloc del duler i sobre les mules) i, a més, porta la iniciativa i ell li fa costat (per mitjà de l’avís als bous que pasturaven).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que porten els pantalons, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, copsem el matriarcalisme, com ara, en la rondalla “El traginer i els emboscats”, per mitjà de la terra. Així, podem llegir que, un dia, “aquesta gent d’armes agafà un pobre traginer que estava amb la seva promesa (…). Aquest traginer, jove ell, demanà que, abans, el deixessin acompanyar la promesa a casa d’ella (…).

-Almenys, deixeu-la anar a ella” (p. 13). Per tant, la dona esta ben considerada per l’home i ell no la deixarà caure.

Més avant, captem que “Els dos joves enamorats (…) havien rebut ajut dels emboscats i ara… No, no podien dur-los fins on es trobaven, no podien trair-los” (p. 14) i, així, es plasma la col·laboració.

A més, tot seguit, llegim “Aquells patriotes de parla com la seva, d’aquí, dels nostres pobles garriguencs, no podien morir a mans d’uns que no parlaven ni la nostra llengua. Calia (…) no descobrir-los” (p. 14). Per consegüent, es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant el tema de la terra i de lo que hi té a veure, en aquest cas, la llengua catalana.

En la rondalla següent, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, “Els Tòfols i els lladres”, també copsem lo matriarcal. En un moment del relat, posa “Era l’hostal de la Dona de la Berruga, com (…) tothom el coneixia, encara que, en un rètol, es podia llegir Hostal de la Serra” (p. 15). O siga, que la dona porta els pantalons, com entre moltes dones nascudes abans de 1920.

Igualment, veiem que “Els Tòfols avançaren fins arribar a l’hostal, (…) per tal d’anar seguint tots els pobles de la rodalia” (p. 17), el qual portava una dona.

Fins i tot, llegim que, en aquest hostal, “Els dos homes entraren a la seva cambra (…). Després, es posaren uns llargs i vells vestits de padrina, en lloc de pantalons, un vestit negre al damunt i cuitaren a posar-se un mocador al cap, ben lligat. De tal manera que semblaven (…) dues velles” (p. 18), és a dir, que abracen lo femení i lo matriarcal, com ho reflecteix, com ara, la roba i el color.

Finalment, comentarem que, en aquesta rondalla, també es capta que la dona salva l’home, ja que aquests dos traginers, “Amb aquesta aparença i, sense despertar les sospites dels lladregots, pogueren allunyar-se d’aquí sense ésser víctimes dels lladres de la roca” (p. 18).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal, per mitjà de les dones i molt oberta

General, , , ,

Continuant amb la introducció que fa Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, també addueix que l’educació (matriarcal) incloïa “la transmissió, de generació en generació, de mites, tradicions, llegendes, històries i rondalles.

És remarcable la gran tenacitat i persistència de la memòria col·lectiva en aquells diversos aspectes que afecten la vida cultural, molt més, però, que en els fets històrics i en els esdeveniments de tot ordre” (pp. 8-9). En altres paraules, que l’educació tenia com a prioritari lo que podríem dir una formació a llarg termini (per a la vida) en lloc d’una centrada en lo que, en el camp de la Història, es diu positivisme: guerres, batalles, persones que han ocupat càrrecs de poder, culte a la bandera i a l’himne d’un Estat o d’un territori, arraconar els grups minoritaris o, tradicionalment, marginats o els que, aleshores, no solen sobreeixir, etc.. En eixe sentit, cal dir que, en moltes rondalles en llengua catalana recopilades abans de 1932 (quan morí Mn. Antoni Ma. Alcover), hi ha dones que, àdhuc, figuren com a heroïnes i que són ben tractades i ben considerades com també que pensen en els altres.

En línia amb el paper de la dona com a transmissora de la cultura popular, d’experiències, de vivències i com a educadora, Joan Bellmunt i Figueras comenta que històries i llegendes, “Universalment s’han anat contant vora del foc i al voltant de la llar. El foc encarna per als pobles primitius l’essència dels avantpassats i se’ls té per la divinitat mare; la llar és temple i altar” (p. 9). Això sí, una “divinitat” que encara perviu entre les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Resulta interessant el paràgraf següent, en escriure que “la tradició no deixa d’ésser flama maternal i patriarcal, simbolitzadora del passat, que reviu a l’entorn de qualsevol llar encesa on s’assimila la tradició per fer-la arribar i traspassar dels qui ja estan a punt d’anar-se’n als qui vindran” (p. 9). I ho dic perquè Joan Bellmunt i Figueras, per exemple, no vincula aquesta flama amb l’home. És més: primerament, posa la dona (maternal) i, a continuació, patriarcal (al meu coneixement, o bé com a sinònim de “relacionada amb els parents” o bé com a equivalent a “per part de l’home (o del marit)”, ja que podria fer-ho un padrí o un home que no estigués casat).

En línia amb eixe traspàs de saber (molt sovint, de cultura popular), adduirem que, entre persones nascudes (unes poques) abans de 1930 o durant els anys quaranta, hem captat major interés per la transmissió de generació en generació i, sobretot, quan la seua visió de la casa i de lo maternal està ben vista (i, de rebot, per descomptat, de la terra i de la llengua catalana). Són persones que han rebut una educació matriarcal de manera pregona i que l’han acollida amb bon gust. 

Un poc després, afig que “El fet de contar les llegendes i rondalles prenia caràcter de cerimònia, no litúrgica i qui sap si només de mestratge” (p. 9). Com a anècdota, posarem que, quan jo tenia uns deu anys (a primeries dels anys huitanta), una dona més gran que els meus pares, em regalà un llibret de contes hispanoamericans en castellà i encara en recorde, com ara, u en què un globus aerostàtic presumia davant un catxirulo que comanava un xiquet, però que podia tallar-li. En aquest sentit, afegirem que, mitjançant aquests relats, aprens més, per a tota la vida i, més encara, per a les relacions amb els altres i allà on vas.

Finalment, adduiré que, una vegada, durant l’elaboració d’aquest estudi sobre el matriarcalisme, una dona que havia llegit rondalles mallorquines, m’escrigué que havia pres com a model a imitar, com a referent en la seua vida,… no una feminista, ni una dona que fos famosa (i com, més d’una vegada, no catalanoparlant, ni nascuda en cap població de les Illes Balears), sinó un personatge femení d’una rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb capellans matriarcalistes en defensa de la dona

General

Tot seguit, una rondalla matriarcal catalana recopilada per Joan Bellmunt i Figueras  (en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, publicada en el 2004), en què un capellà es posà de part d’una jove (pp. 629-630).

Va en línia amb paraules de Jaume Vicens Vives, plasmades en 1960, sobre l’Església catalana i els catalans: “no solament l’Església és el mateix poble, sinó que a Catalunya l’Església ha emparat el naixement de la comunitat i aquesta, viceversa, l’ha reformada i endegada, en moments dificilíssims de la seva vida” (p. 78 del llibre “Notícia de Catalunya”).

 

 

 

 

L’educació matriarcal transmesa per pares, avis i àvies amb dolçor i molt oberts

General, , , ,

El matriarcalisme plasmat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004.

En aquesta obra extensa, de més de sis-centes pàgines i amb cinc-cents relats de terres de Ponent de Catalunya, el recopilador, Joan Bellmunt i Figueras, ens introdueix dient que “El meu padrí Josep i els meus pares eren un pou insondable de tradicions, uns personatges folklòrics de primera talla i, dintre de la seva senzillesa, el seu gran coneixement en el món tradicional els feia veritablement savis en aquest àmbit” (p. 7). Direm que, majoritàriament, la dona ha sigut qui ha transmés la cultura popular.

En línia amb el matriarcalisme, ens addueix “vaig poder escoltar en la meva infantesa un quantiós recull d’històries i llegendes que (…) el padrí i el pare deixaven brollar de les seves boques, la dolça flaire i el suau perfum de les quals conformaren les primeres espècies de la saviesa tradicional” (p. 7). Com podem veure, fins i tot, la relació amb els hòmens (ací, l’avi i el pare) va associada a eixa dolçor que, més d’una vegada, captem o que, àdhuc, es posa per escrit en obres amb rondalles i també en paraules que ens han plasmat vinculades amb dones nascudes abans de 1920. 

És més: en el paràgraf següent, escriu “Vaig iniciar el recull en la pròpia casa” (p. 7), que ell passà cap a l’ambient casolà, cap a la comarca de les Garrigues i que ho feu amb la col·laboració de “gent humil i bondadosa que van acollir bé i van atendre la demanda” (p. 7).

Més avant, copsem que Joan Bellmunt i Figueras considera important que, de la mateixa manera que deia Plató, s’eduque també per mitjà de les rondalles i que s’utilitzen com a mitjà “per a educar la joventut i per a ben pujar els fills” (p. 8). Aquestes paraules i les que posarem tot seguit van en línia amb l’educació matriarcal i són vàlides per a l’ambient del primer quart del segle XX i, òbviament, per al que hi havia molt abans: “L’escola d’aleshores venia a ésser com una mena de sessió de narracions llegendàries, de les quals el mestre feia comentaris i deduïa conseqüències i ensenyaments.

El mot català de rondalla va prendre origen no pel fet, sinó per la forma com eren contades; és a dir, formant rodona els oients al voltant del recitaire, tal com ho feien els antics mestres grecs, que reunien els deixebles asseguts a terra al seu voltant” (p. 8). Adduiré que, a principis de març del 2023, comentí a ma mare (nascuda en 1943) la conveniència de fer reunions en forma circular, en lloc de realitzar-les de manera rectangular (aquest segon, a l’estil militar que predomina en les escoles i en els centres d’instrucció), ja que afavoreix que el contingut aplegue a més persones, que la participació siga més tranquil·la i, igualment, perquè resulta millor per al sistema nerviós, detall que afavoreix la creativitat.

En aquest sentit, direm que, en més d’una foto amb una persona narrant contes, observem que apareix en rogle, forma que, igualment, evoca lo democràtic i que, per descomptat, reflecteix el matriarcalisme.

Afegirem que Joan Bellmunt i Figueras posa que el terme “escola”, “significa també rodona, rondalla. El nostre terme ha conservat, doncs, el regust del mot grec en record de la vella forma de celebrar classe que, com deia, a la Grècia clàssica venia a ésser com una narració de rondalles, de llegendes” (p. 8). Si aquestes paraules ja empiulen amb lo matriarcalista i amb el fet que, entre els catalanoparlants, durant moltes generacions, s’ha conservat el matriarcalisme, també ho captem quan, en el paràgraf immediat, escriu (i podem confirmar que anava per bon camí, i ens emparem en l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr), que l’escola grega, “havia derivat, a bon segur, de les escoles o rotllanes primitives, on les mares de l’home cavernari difonien i propagaven la saviesa tradicional a la fillada en una rodona formada al voltant del foc” (p. 8). I adduirem que també, com ara, quan passejaven per la natura, com ens han comentat algunes persones (i, així, per exemple, aprenien noms d’herbes medicinals o els noms dels estels).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“L’home proposa i la dona disposa” i dones ben considerades i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, que figura en l’obra “Lo Rondallaire” i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El fill del rei, desencantat”. Un pare que tenia tres filles gentils i belles, a qui ell estimava molt i en què la més xica era “obedient i treballadora, mai mostrava enuig i el seu voler no era altre que el del seu pare i germanes” (p. 226), comenta a les filles que se n’anirà a una fira, com solia fer, com a bon hisendat.

“L’home, abans d’anar-hi, cridà a les seves tres filles i (..) les hi demanà què volien que els dugués d’ella” (p. 226), com en altres rondalles semblants.

La gran li diu un vestit d’or; la mitjana, un vestit de plata. En canvi, la petita li digué “vull casar-me amb el fill del rei” (p. 227). I, així, mentres que les dues primeres trien per lo material i molt preuat, la més jove opta per lo que té a veure amb la direcció, amb l’autodomini, amb fer de cap de la seua vida, a casar-se amb un home que escolta, que organitza, que rep, que dona, que modera, que regula, que jutja, que decideix en la seua vida, que té la darrera paraula, etc..

Ara bé, el pare, com que no comparteix la demanda de la filla, fa que un criat se l’emporte a un bosc, amb intenció de matar-la. Però el criat “no tingué cor i, fent un petó a a la noia, tirà a fugir corrents, no sens que una llàgrima corregués per ses ben enfortides galtes” (p. 227). Com veiem, en aquest paràgraf, hi ha detalls que encaixen amb l’humanisme que va associat a lo matriarcal i que hem pogut copsar en algunes rondalles.

A continuació, la noia, enmig de la foscor, comença a caminar i, de sobte, “se li aparegueren dos llumets que se li atansaven i, darrere d’ells, una manota que li feia senyals de que anés cap allí a on ella era” (pp. 227-228) i que, al capdavall, la jove segueix la manota. Com veiem, l’esperança, fins i tot, durant la nit, formava part de la vida de la noia.

La jove, immediatament, es troba un llop (el qual reflecteix l’home passiu però que coneix com pot eixir de l’atzucac). De fet, ell se li acostà i “començà de besar-li les mans. I ella, al veure aquella mostra de bondat i de tendror, tota la por se li tornà en agraïment i li passà la mà per l’esquena i li feu festes i més festes fins que el llop es posà a caminar i ella va seguir-lo” (p. 228).  En passar-li la mà per l’esquena, la jove reflecteix que li fa costat.

“I, a poca estona, arribaren a un cova pregona i fosca (…), més el llop s’hi ficà i la noia, darrere d’ell, també va entrar-hi i, endins endins, que la noia no sabia a on anava, van trobar-se amb un forat xic i estret, per on tots dos van travessar-hi” (p. 228). O siga, que la xica, malgrat que el camí era estret, estava encoratjada i, a banda, confiava en la bonesa del llop (de l’home).

“A l’altre cantó del forat, s’aparegué a sos ulls un palau gran i formós d’encatifades sales que tot era un pa d’or i una estesa de diamants i perles” (p. 228). En altres paraules, viure esperançats té la seua recompensa, ací, reflectida simbòlicament en el pa daurat (li assegura viure dia rere dia i la prosperitat) i el futur (la lluentor dels diamants i de les perles). I la jove, com qui passa a l’altra banda d’un riu, ho ha aconseguit i, a més, està ben considerada.

Igualment, tot seguit, també es tracta bé a la dona: “la noia va menjar per una mà que les hi va anar servint” (p. 228). No obstant això, eixa mà “agafà una atxa i es posà a caminar i la noia hagué de seguir-la per no quedar-se sola les fosques” (p. 228). Això és, que convé seguir qui coneix millor un camí que no hem transitat, bé en el sentit físic, bé en el simbòlic.

Àdhuc, la mà mena la xica cap a una cambra on hi havia un llit tot parat d’or i de plata, vestits de plata i de seda que podria posar-se (pp. 228 i 229). Ara bé, la jove veu unes lletres damunt d’una porta que li indiquen què se li permet i què se li prohibeix.

A més a més, el llop li comenta com li caldrà actuar davant d’un lloro. I ella fa cas a lo que li encomana el llop (p. 229). Per això, “De seguida, se li apareix el llop i li diu:

-Ja estem salvats” (p. 230).

No obstant això, el llop ordena a la noia que faça lo que, a ella, no li agradava, per l’estima que la xica tenia per ell. Per eixe motiu, i perquè el llop era bonhomiós, la dona considera que “devia tant al llop i aquest l’hi havia demanat de tantes veres, que s’havia determinat a fer-ho” (p. 230). Cal dir que el llop li havia fet de guia, quan ella coneixia poc el terreny.

Per consegüent, copsem que, encara que ella fa lo que li sol·licita el llop, el passatge s’ajusta a la dita “L’home proposa i la dona disposa”: la sinceritat del llop porta la dona a aprovar les paraules de l’home i a fer-li costat i, així, “la noia no tingué altre remei que complir sa promesa” (p. 230). Recordarem que hi ha el refrany “Ser dona de paraula”.

En acabant, la jove trau un ou de dins d’un colom, el trenca i, de dins, “n’eixí el fill del rei, que havia sigut encantat en aquell palau sota la figura de llop i que, així que es veié altra vegada persona, regracià molt a la noia el favor que li havia fet. I fou tan content i la noia era tan guapa i formosa , que li demanà si volia emmullerar-se amb ell” (p. 230). En aquest passatge, veiem que la dona ha salvat l’home, un tret en línia amb el matriarcalisme.

Finalment, la noia aprova la proposta del fill del rei, i, en acabant, els pares al príncep i es celebraren les noces.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tracten bé els altres, en pro de la terra i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es copsa el matriarcalisme és “Les germanastres”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Una dona tenia una filla i una fillastra i, quant a la fillastra, la feia escombrar, anar a la pastura, etc.. Nogensmenys, la fillastra “tot ho prenia en bé, perquè era molt pacient” (p. 223).

Un dia, la mare fa matar un be per a un convit que tenien i fa anar la jove a rentar els budells al riu. Però la noia, que no podia fer lo que li demanava la dona, veu que un tros de budell se’n va aigua avall. Aleshores, molt oberta, “se’n va cap avall cap avall i troba un pagès que llaurava.

I li diu:

-Pagès, el bon pagès, Déu vos do bona llaurada. ¿Hauríeu vist un budellet (…) que anava aigua avall?

El pagès que li diu:

-Jo, no, mes vés a trobar aquell vellet, que potser t’ho sabrà dir.

La noia se n’hi va:

-Vellet, bon vellet, Déu vos do bona vellesa. ¿Hauríeu vist passar un budellet (…) que anava aigua avall?

I diu el vell:

-Jo, no, mes, potser t’ho dirà aquella vella” (pp. 223-224).

Com veiem, la xica tracta bé els dos hòmens (al pagès, li desitja bona llaurada; al vellet, bona vellesa) i ells la tracten bé. 

Ara bé, la vella diu a la noia:

“-Jo, no, mes no ploris. Entra i et donaré una cosa.

La noia, que entra a casa de la vella, i aqueixa li ensenya tot de joguines d’or i plata i li diu que triï, mes la noia pren un fus de fusta i diu que ja està contenta” (p. 224).

Com podem captar, la jove, en lloc de triar la riquesa en lo més alt (l’or i la plata, en grans quantitats), prefereix un tret relacionat amb lo matriarcal: la fusta (en aquest cas, mitjançant un fus), la qual té el color de la terra, el marró. De fet, d’acord amb l’entrada “Fus” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, el fus com també “la filosa, són símbols de la vida, i el fus és un atribut de la Gran Mare; moltes divinitats femenines duen un fus a la mà”. Continuant amb el relat, “Llavors, la vella, tot acomiadant-la, li digué:

-Vés cap a casa teva, pel camí sentiràs com brama un ase: no alcis pas el cap. Més avall, sentiràs tocar una campaneta: llavors, aixeca’l” (p. 224).

I, com que ella compleix amb lo que li ha dit l’anciana, “Al cap d’una estona, ella que sent tocar una campaneta. Alça el cap i li cau al front una estrella d’or que tota brillava” (p. 224). Per consegüent, el fet de seguir les indicacions de la vella (qui, entre altres coses, representa l’experiència i l’educadora), té la seua recompensa: una estrella d’or… en el front, on es considera que està el sentit comú (“Tenir dos dits de front”). I, per tant, l’anciana ha captat que la noia ha fet la tria encertada, ací, en línia amb el matriarcalisme.

A continuació, llegim que, “quan va arribar a casa seva, amb aquella estrella, la mare i la germanastra, tot era preguntar-li d’on l’havia treta. La noia els hi explicà i aqueixa també volgué anar-hi” (p. 224). O siga, que la filla, ara sí que vol anar al riu. Passa que, com que ella era molt diferent a la fillastra, la velleta li posa al davant una caixa plena de joguines d’or i de plata i no se les podrà endur totes. A banda, en sentir la campaneta, no alçarà el cap i, més avant, al mig del front, li cau una pota de burra que dugué tota sa vida (pp. 224-225).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, emparada per Nostra Senyora, per la Mare Terra i en la cultura popular

General, , ,

Un altre relat recollit per Francesc de S. Maspons i Labrós, el qual figura en l’obra “Lo Rondallaire” i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El sac de farina”, de què n’escriurem la major part. “Hi havia una noieta, formosa i bella com una flor de lliri, que era molt devota de Maria Santíssima i tenia per nom Maria, la qual, així que la gentil primavera s’esdevenia a la terra i omplia de flors i aromes els camps i els boscos, cada matí, a trenc d’alba, anava a fer un pomell de margarides i violes i el duia a una Mare de Déu que tenia en una capelleta i, després, quan venia l’hivern i fred i neu tot ho arrabassaven, collia brots de romaní que tot l’any flaireja o de farigola i, amb les flors que sempre el bosc en cria, també en formava un pomell, no tan bonic, mes sí tan vistós, i el duia també a la Verge” (p. 219).

En aquest passatge inicial, podem copsar l’estima per la terra, una religiositat popular en què la Mare Terra (ací, cristianitzada en la figura de Nostra Senyora) és qui ens proporciona vida i a qui rendim agraïment pel fet que, al llarg de l’any, la terra està viva, no erma. Igualment, captem que, tot i que la primavera siga una època de reviscolament, també hi ha vida en l’hivern. Des del moment en què preparava plasmar aquestes línies, vaig veure el fet que, en altres cultures matriarcals, com ara, la colla (d’Amèrica del Sud), també es fan ofrenes d’acció de gràcies a la Mare Terra…, un fet semblant al que té lloc en moltes poblacions catalanoparlants amb motiu de la celebració dels Sants de la Pedra (els quals formen part del matriarcalisme mediterrani).

Passa que, quan la noieta tornava a casa, comença a ploure i es banya un sac ple de farina que portava. Llavors, mentres ella s’havia aixoplugat i, amb la farina mullada, “se li aparegué un jove, alt i de bona presència, de parlar melós i ull que captivava, qui li preguntà què era lo que tenia” (p. 219). La jove li ho explica i, tot seguit, “ell, que li diu:

-(…) Jo faré que la farina se t’assequi i més: que no hagis d’anar mai més al molí a cercar-ne. Et donaré joies i riqueses com mai n’hagis vistes, i seràs rica, perquè és llàstima que noia de tanta gentilesa s’ocupi de feines tan baixes. Una sola condició t’exigeixo i és que et treguis el nom de Maria i siguis, per sempre més, meva” (pp. 219-220). Així, si, primerament, el jove se li ha presentat amb un parlar dolç i amb un físic garrit, en aquest segon passatge, la tempta 1) a vendre’s i a abraçar l’afany de riquesa, 2) a considerar de poca categoria les tasques que ella fa, simplement, pel fet de ser gentil (aquest detall encaixa amb la típica frase de l’actitud políticament correcta “Sembla mentira que una persona com tu, amb tant / tanta… com tens, faces això”), 3) a renunciar al seu nom, això és, a la seua identitat, 4) a deixar a banda la seua fe (adjunta al nom “Maria”, el mateix que el de “Nostra Senyora”) i 5) a acceptar que ell siga qui la manege.

En el punt 5), no descartem que, fins i tot, hi haja un significat sexual: que el jove, en aquest camp, tingués la darrera paraula i, igualment, que ell fos una mena de propietari de la dona, un tret que no s’ajusta ni amb la cultura matriarcal, ni amb la tradició de la cultura popular dels catalanoparlants, sobretot, dels nascuts abans de 1920. En eixe sentit, direm que aquesta rondalla fou publicada per Francesc de S. Maspons i Labrós en els anys setanta del segle XIX.

Ara bé, ella fuig del dimoni i, “El jove que va, l’encalça, agafa el sac, l’obre, llença tota la farina per terra i comença de pegar a la noia, amb tanta força, que l’hauria morta si aqueixa no hagués fet un crit de ‘Maria Santíssima’ i el jove no hagués desaparegut sens saber de quina manera” (p. 220). Com podem veure, la relació entre la noia i la Mare de Déu (que pot evocar-nos la que fa una filla amb la mare, entre altres coses, perquè, en sentit religiós, Nostra Senyora és la mare de tots els fills de la Terra, així com ho són de la Mare Terra) és lo que salva la xicota: “Nostra Senyora empara el futur dels fills de la terra”, escriguí el 5 de març del 2023.

I encara es reflecteix més, quan, en el passatge següent, “se li aparegué una senyora, semblant a la Mare de Déu que ella tenia en la capella, que va preguntar-li què tenia. (…) I la senyora, que li diu:

-No t’espantis, perquè, de seguida, la tindràs eixuta -i, estenent el braç, isqué un raig de sol per entremig de la nuvolada, tan fort que, en un minut, va assecar tota la farina i, una munió d’ocellets que hi havia pels arbres, baixaren tots cap al raig de sol i, quan foren a terra, de gra en gra, amb el seu bec, tornaren a omplir tot el sac de farina. I va desaparèixer la senyora” (p. 220). En aquestes línies, àdhuc, hi ha semblances amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal): el raig baixa a la terra (del Sol a la Mare Terra, la Pachamama entre els colles), els ocells (vinculats amb el cel, amb lo patriarcal) toquen els peus en terra i fan costat a la jove així com l’home, en les cultures matriarcals, fa de complement de la dona (qui té la paraula definitiva).

Finalment, la dona se’n va cap a casa, dona el sac a sa mare i, al capdavall, “se n’anà a donar gràcies a la Mare de Déu” (p. 220), és a dir, a la mare que, tant en la primavera (amb el renaixement de la vida) com també en l’hivern (amb la mort i amb la vida nova espiritual), permet que la vida continue i que la terra i la natura no romanguen terrelleres, sinó amb detalls que fan possible el gaudi de la vida. Afegirem que el passatge final de la rondalla és molt semblant a l’inici del relat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones regraciades, que donen vida i força i molt obertes

General, ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El desertor”. Dos desertors que havien fugit, que anaven per cims i muntanyes i que no sabien on dar-la, en aplegar al cim d’una roca, “senten una veu prima i clara que els diu:

-Pegueu tres pics a la roca i sereu feliços” (p. 216).

De nou, la mateixa veu els diu les paraules esmentades i, encara que u dels dos desertors fa via i no se’n sabé res més, l’altre “volgué provar fortuna, pegà tres cops a la roca i, de seguida, eixa li fou oberta i s’aparegué a sos ulls un gran i formós castell, amb el parament d’or i plata, (…) ficà un peu a dins i se li aparegué, de seguida, una atxa per guiar-lo” (p. 216). Com veiem, des d’un primer moment, la dona està vinculada amb la força. A més, és una atxa qui li fa de llum, de guia, qui el portarà per on ella determinarà en cada instant: “Ell, que la segueix i arriba a una sala a on hi havia aparellades tota mena de viandes” (p. 216).

Ara bé, per segona vegada, “ell, que en tasta una mica per confortar-se, i l’atxa, una volta llest, el guia cap endins cap endins, que tot era meravellós” (p. 216) i se’ns addueix que, tot i això, ell tenia temença, motiu pel qual no l’acompanya i… s’adorm. En altres paraules: la dona és qui dona vida, qui fa de líder i, si no es fa lo que ella diu, l’home pot caure (en aquest cas, simbolitzat pel son).

Llavors, el jove recorre al foguer i a l’esca que portava i, “amb aquella claror, veié al seu davant una porta oberta” (p. 217) i s’hi fica. Més avant, torna a picar el foguer amb l’esca i “se li aparegué a sos ulls la més formosa dama” (p. 217), la qual estava encantada per un gegant.

Tot seguit, la jovencela “li pregava que li fes mercè d’anar-se’n, si volia salvar la vida. Mes el jove ja s’havia prendat d’ella i no era el seu voler l’anar-se’n, (…) puix, sens ella en el món, ja no podia tenir ventura” (p. 217). Així, copsem que la dona és en qui el jove deposita l’esperança i, per tant, és ella qui el salvarà.

Igualment, com que ambdós estaven interessats perquè ella no fos presa d’un gegant que l’havia encantada allí, la fadrina li comenta com els podrà eixir bé a tots dos: “prenent-li [, al gegant,] les sabates de ferro que sempre portava i amb les quals corria pel món, se les posés qui volgués salvar-la, fins a foradar-les.

El jove prengué comiat de la donzella, amb prou llàgrimes que va costar-li, se n’anà per tot el castell fins a trobar el gegant, que dormia, se li posà les sabates de ferro i isqué al defora, a on va començar a córrer món i més món” (pp. 217-218). En aquests dos passatges copsem dos detalls matriarcals: 1) el xicot podrà salvar-la…, si fa lo que ella li indica i 2) la jove té més experiència que ell, qui, des d’aleshores, figura com una mena de jove que comença a fer món. I tot això, “fins que, al cap dels set anys i un dia, se li féu un foradet petit en una d’elles i el jove, tot content, se’n torna a la roca, hi pega tres cops i se li apareix, als seus ulls, el mateix castell que havia vist” (p. 218). El mateix dia que escriguí aquestes línies, el 4 de març del 2023, em cridà l’atenció el fet que la suma d’aquests set anys als catorze (o quinze), amb què es considera que un xic comença a ser jove, passaven els vint, o siga, quan ja es sol dir que un xic ha superat l’adolescència i que té prou avançada la jovenesa.

Aleshores, el noi entra al castell, es troba amb el gegant (qui, com que no havia fet món durant eixos set anys, estava més esgotat) i, “d’un cop del jove, quedà estès a terra. S’oí, al moment, una gentil música i eixiren, de totes les cambres, una porció de dames a qui el gegant tenia encantades” (p. 218), molt garrides, sobretot, la jove que ell havia vist primerament, “la qual li regracià molt lo que havia fet per ella i va endur-se’l al seu palau, puix que era una princesa, i el prengué per senyor i espòs i li donà, després, tot el seu regne” (p. 218).

I, així, no solament el xicot ha mort el gegant i ha pogut facilitar que les dones acampassen en un ambient matriarcal (totes les persones que resten alliberades són dones), sinó que ell veu culminada la seua jovenesa: 1) per mitjà del casament amb la princesa, per aprovació de la dona i 2) la dona li atorga el regne, en què, de totes maneres, és ella qui té la darrera paraula, la definitiva. Si no, ¿per què ha triat que el xicot puga ser-ne el cap d’estat? Una vegada més, el matriarcalisme reflectit (i molt) en la cultura popular i no, com ara, en moviments socials (i en autoritats) que es limiten a promoure el culte a la fama, a l’imperi de la llei, a lo urbà i, per exemple, a l’ètica formal (els principis).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.