Arxiu mensual: gener de 2023

Dones en línia amb el comunalisme, que deixen empremta i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “El cabdell d’or”, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la filla del rei, després d’estar amb la velleta i “ja molt aconhortada (…) i, a punta de dia, (…) amb prou sentiment de la sua ànima, se n’anà (…) fins que fou a un altre reialme i, en ell, a una gran ciutat” (p. 80) en què ella “començà de veure molta de gent que, d’ací d’allà, anava i venia com si no trobés lo que cercava” (p. 80). Aquestes paraules, que podrien semblar secundàries, ens exposen dues realitats: la comunal, receptiva i de consells de cara al demà i, en aquest cas, en la jovenesa (la filla del rei, en relació amb la velleta), i, per una altra banda, la individualista i de la ciutat. Es trobava “a la ciutat a on era el palau del rei” (p. 80).

Aquest relat ens ve molt bé per a comentar que, en l’estudi, hem copsat que, més d’una vegada, les relacions entre hòmens i dones (en la casa, en el barri, en la població, en la comarca, etc.) i, igualment, la visió de la vida, és més favorable a lo matriarcalista en ambients fora de les ciutats (bé mitjanes, bé grans, del primer quart del segle XX o abans). Aquest detall no solia figurar en llibres sobre la dona en la societat del segle XIX, ni en la del XX. ¿Casualitat? ¿Fruit de les recialles dels decrets de Nova Planta, de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), d’una república que proposava una “civilització” dirigida des de lo urbà (com es reflecteix en els programes d’instrucció escolar) i d’una dictadura de més de trenta-cinc anys (1939-1975) en tot l’Estat espanyol? ¿Interessos partidistes o de grups socials? ¿O, per exemple, resultat de bones intencions que, més d’una vegada, inclouen prejudicis respecte a lo rural? Cal dir que aquesta narració fou publicada, per primera vegada, en els anys setanta del segle XIX, en un ambient en què perviu (i molt) el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana.

La jove, amb el cabdell que li havia donat la velleta i seguint la pauta que l’anciana li havia comentat (per tal que la filla del rei fos sobirana de la seua vida), “anà preguntant preguntant fins a trobar-ne un que li explicà com, al brodar la reina un vestit per al seu real espòs, se li havia acabada la seda d’or, que n’era de mostra tan bona i fina” (p. 80), fet que havia afectat el rei, qui “en tenia contemplada i volguda a la sua gentil com virtuosa esposa” (p. 80).

Cal dir que, a banda de la bona consideració que rep la reina per part del seu marit, la paraula “gentil”, com escriu David Algarra en el seu article “El comú català sota un arbre: una forma d’organització social arrelada a la terra” (http://elcomu.cat/2017/06/04/el-comu-catala-sota-un-arbre-una-forma-dorganitzacio-social-arrelada-a-la-terra), publicat el 4 de juny del 2017 en el seu blog “El comú català”, la qual, “després va prendre un significat similar a pagà, prové dels membres de la gens. Aquesta era l’organització social, política i econòmica que existia en la Roma arcaica (no s’ha de confondre amb el significat actual del mot ‘gent’), abans de la irrupció de la civitas, la propietat privada romana, etc. Cada gens estava formada per un grup de famílies que compartien un esperit o divinitat protectora, uns costums particulars que promovien la solidaritat i el suport mutu entre els seus membres i, el que em sembla més interessant, que tenien la possessió de la terra en comú, cultivant-la col·lectivament, és a dir, que gaudien de béns comunals”.

La jove, als successius criats que la reben, els demana que la deixen passar i, al capdavall, “tant i tant pregà, que s’esdevingué el sentir-ho el fill del rei, jove molt ben dispost i noble, així d’ànim com de figura” (p. 80). El príncep demana llicència als seus pares per a que ella hi puga entrar, i, en acollir-la, la fa passar “fins a la cambra de la reina” (p. 80).

I, com que la reina veu que el fil és del mateix parió que el que ella no trobava, “donà ordre perquè li fos pagat amb bona moneda; més ella, com es recordava del bon consell de la velleta, en cap manera el volgué vendre i, per més que li oferiren tota mena de joies i riqueses, no pogueren (…), puix no volgué donar-lo com no fos per tractes de casament o de boda” (p. 81). Per consegüent, la jove continua fidel al comunalisme que ha abraçat sota l’arbre i que la velleta, una dona que ha deixat empremta en la fadrina, li ha transmés amb la confiança que la xica el mantindrà com a part de la seua vida i el passarà. Estem davant dos temes cabals: comprar una persona per diners, pactes amb diners pel mig, etc., i… deixar empremta en els fills, en els nets, en els jóvens, etc.

Però, com que els reis no acollien que una dona pobra, senzilla i filla del poble (p. 81) es casàs amb el príncep, la jove ho aconseguirà perquè el fill del rei sí que l’accepta com a futura muller. A més, “la noia, veient que el ser ella pobra en tenia tota la culpa, determinà descobrir com era filla del rei veí i en foren, d’això, tots molt joiosos i, incontinent, manaren a cercar al pare d’ella, que molt havia ja plorat per sa perduda filla (…) i, després d’haver-se tractat bodes, s’esposaren princesa i príncep” (p. 81). El fet que el pare de la noia no passàs un bon moment mentres que ella no es trobava en el seu regne, va en línia, com ara, amb la rondalla “El bon cagar”, en què el rei només tornarà a sentir-se millor quan la filla a qui rebutjava, serà acollida per ell. Per consegüent, la noia ha assolit el seu objectiu, com també el fill del monarca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que arriben a acords sota un arbre i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “El cabdell d’or”, el qual, a més, exposa passatges que tenen a veure amb el paganisme i, igualment, amb el comunalisme. Una vegada, un rei molt poderós desitjava tenir un fill o una filla “de sa molt aimada com gentil muller (…).

I veus aquí que esdevingué un dia en què sa muller fou deslliurada d’una infanta que, per l’agraciada i bonica, (…) el rei havia desitjat sempre haver successió” (p. 79). Passa que el rei considerava que bé podia ser que es conservàs el bon nom i l’esplendor del seu poderós reialme, però no amb la ufana amb què ell l’havia sostingut fins llavors.

Aleshores, un dia deliberà traure-la de casa.

La filla, ja fora del palau, “camina que caminaràs, fins a tant que, essent nit, trobà un bosc. I ella no s’hi gosà a ficar, perquè mai havia eixit de casa sua” (p. 79). No obstant això, la jove s’obri i, ja dins del bosc, “veié un arbre de grossa capçalada i, sota de l’arbre, una velleta d’eixes que tenen molts de consells i sapiència i que sempre es troben a punt de fer una bona obra” (pp. 79-80).

El 25 de novembre del 2022 demanàrem en Facebook sobre la disposició a arribar a acords per part de dones nascudes abans de 1920. Antonia Verdejo, una dona d’arrels castellanes i que viu en Catalunya, ens escrigué: “Per lo que em contava l’àvia, per quan jo fos gran, es reunien diverses persones, les que havien d’arribar a un acord, i miraven la manera, pel bé de tots.

De vegades, estira i arronsa, però sempre trobaven una solució”.

Aleshores, li preguntí “¿Es reunien sota un arbre o ben pròxims?

-Sota un arbre, la majoria de vegades, potser una alzina. I l’avi, també, per fer tractes del bestiar i de la collita”.

Cal dir que, tot i que la família de la informadora procedeix de terres castellanes (des dels seus avis fins als seus pares i més), s’obriren molt a la llengua i a la cultura de Catalunya, àdhuc, culturalment, fet que inclou llur recepció al matriarcalisme. A banda, afegirem que rebé una educació matriarcal.

Continuant amb la rondalla i amb el tema de l’arbre, veiem que la velleta li fa de consellera i amb paciència i amb l’obertura amb què es relaciona amb la jove, com es llig en un passatge immediat. Comentarem que hi ha refranys que encaixen amb el paper (i amb l’actitud) de l’anciana: “De bon arbre, surt bon fruit”, “Arbre ben plantat, dona bon resultat” i, sobretot, u que, cap al 2014, em digueren uns amics de més de setanta anys, en relació amb un home molt receptiu, amb bona empatia i atrevit: “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”.

La dona, molt receptiva, demana a la jove, la filla del rei li ho conta i, al moment, ella “li donà un cabdell d’or tan bo (…), dient-li, abans, que li’n restava sols demanar-li que el rebés amb un consell que ella li donaria: de no desfer-se’n pas mai, per molt que en fos pregada, com no fos per tractes de casament o boda” (p. 80). I, de nou, la velleta, ací en vincle amb l’arbre, trau el tema dels acords. I… ¿on apleguen a aquest pacte, entre la jove i l’anciana? Sota un arbre: la filla del rei tenia bona ombra, i la dona, també. Finalment, direm que lo fosc té a veure amb el matriarcalisme. Tot seguit, la jove fa camí. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida, que fan fèrtil la terra i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La flor del penical”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Una vegada, un rei que tenia dos fills, un mal en una cama i que era molt vellet, comenta als seus fills que li cercassen la flor de penical, “que era, per a ell, la vida, prometent al qui l’hi dugués, que el faria hereu del seu regne. I veus aquí que els nois, amb tot delit, se n’hi anaren i (…) el més petit, que la troba” (p. 76), però el més gran “li pren la flor, fa un clot a terra i el colga al riu d’arenes” (p. 76). Per tant, copsem que la dona (ací, simbolitzada per la flor) és qui dona vida a l’home, d’ella sorgeix la vida.

Un poc després, llegim que, del clot, naixen “unes canyes i un pastor se n’hi féu un flabiol, d’una d’elles” (p. 76). És a dir, que la vida procedeix de la terra, de la Mare Terra, de la dona (de què naixen les canyes, planta relacionada amb el penis). I, a més, captem la figura masculina del pastor (associat, ací, al penis). Cal dir que, en una cançó eròtica mallorquina recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca” i vinculada amb l’acte sexual, podem llegir “Hi ha fadrina que diu: / Ara m’entren es canyissos” (p. 73).

Tot seguit, el pastor toca el flabiol i ou el fill petit, qui li diu que és colgat en el riu d’arenes i que volia ajudar son pare (“per la cama del meu pare”). Aleshores, com que la gent ho copsa i ho comenten, aplega al rei, qui, immediatament, “féu anar al seu davant el pastor” (p. 77), qui li toca l’instrument. Llavors, el monarca sent el fill més jove i, a continuació, fa que el fill gran toque el flabiol.

Un poc després, el monarca demana “al pastor d’on havia treta aquella canya (…) i, com el pastor li digués que ho havia fet de la vora del riu d’arenes, (…) el rei volgué anar-hi, féu que arranquessin el canyar i, colgat dessota d’ell, hi trobaren al fill petit que encara era viu” (p. 77). Aleshores, el rei condemnà a mort el fill gran, “donant el regne al seu fill petit, que era qui havia trobada la flor del penical” (p. 77). Per consegüent, veiem un rei molt obert, que també està al costat del poble (se’n va al canyar) i, en línia amb el matriarcalisme, troba el fill petit… sota terra, enmig de la terra, això és, de la mare, de la dona. I, al capdavall, un rei amb bona empatia.

Igualment, llegim una altra versió de la mateixa rondalla, però entre un pare i els tres fills (p. 77), qui també fa que cerquen la flor del penical. El petit “va entrar-se en una horta, va demanar la flor i l’hi donaren” (p. 77). I, així, trets matriarcals: l’horta, la flor i, a banda, que la flor li diu què calia que fes (amagar-se-la) i que ell ho fa: es fa lo que vol la dona.

Ara bé, els seus germans fan un clot (interior de la terra) en el riu de les arenes (clot, terra, riu, arenes… són trets vinculats amb lo femení) i el soterren, “en el qual nasqué de seguida un gros canyar” (p. 78) i, amb un final molt semblant, el pare feu sentència de mort al fill gran i al mitjà i, en canvi, feu hereu al fill petit, “que bé s’ho mereixia” (p. 78).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que aproven la sexualitat, que es reuneixen i molt obertes

General, , ,

 

El 9 de gener del 2023, Montserrat Rius Malet, una amiga de Reus, ens envià un missatge que deia “Avui he vist un retall de premsa del diari “El Vallenc”, de Valls (Alt Camp), que crec que et podria interessar”. Anava adjunt d’una foto de l’article “La mà del dimoni” (https://www.elvallenc.cat/opinio/opinio-ruben-clua-la-ma-del-dimoni), plasmat pel folklorista Rubén Clua i acompanyat d’una llegenda en què podem llegir que, “Al Pla, era tradició que les fadrines fessin un sortilegi per saber quina seria la seva fortuna a l’hora de fer marit. Heretat de padrines i velles, a la nit de Sant Joan, tiraven tres faves sota el llit abans de colgar-se: una de pelada, una de mig pelada i una amb la pell”. Com veiem, el relat ha sigut transmés per dones, un tret molt en relació amb el matriarcalisme. Igualment, fa al·lusió a la fava (paraula relacionada amb el penis i, per exemple, amb la vulva).

Tot seguit, afig que “L’endemà, quan s’aixecaven, les fadrines havien de cercar a les palpes una de les faves. Si agafaven la pelada, el fadrí amb qui es casarien seria pobre. Si agafaven la mig pelada, el futur espòs no seria ric ni pobre. I si agafaven la fava amb la pell, el marit seria ric.

Aquesta antiquíssima tradició era molt arrelada a totes les cases del Pla. Però un any, a les fadrines que van fer el sortilegi”, quan cercaven la fava, una mà peluda els agafa les mans i les va estirar cap a sota el llit.

Totes demanen ajuda i “Algunes (…) van poder sortir al carrer. A d’altres, les van poder salvar els planencs” que les havien oïdes. Com veiem, en la cultura popular (en aquest relat, reflectit en les fadrines), encara perviu el paganisme i la bona acollida de lo sexual com també la relació amb la terra, simbolitzada pel llit.

Més avant, “les velles sàvies van començar a contar què havia passat.

-Aqueixes mans peludes que surten de sota dels vostres llits són del diable. (…) no vol que pugueu saber les coses que vindran. Voler saber el futur és un sacrilegi.

A partir d’aquell dia (…), es va prohibir que les fadrines planenques continuessin fent aquell sortilegi. I ja fa molt i molt de temps que cap fadrina no ha gosat tornar a tirar les tres faves a sota el llit”.

Com que el llit simbolitza la terra, ficar les llavors en la terra, això és, donar-les a la Mare Terra, té a veure amb lo matriarcal, com un agraïment. I el fet que les dones (com també els nens, els jóvens i els hòmens) puguen viure la sexualitat, reflecteix una societat molt oberta, a banda que afavoreix la creativitat i, per descomptat, la fertilitat.

Adduirem que, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, editat per Herder en el 2015, sota l’entrada “Lecho”, captem que, “Entre els dogon, es col·loquen grans i llavors sota el llit nupcial”, això és, dels nuvis. Els dogon són un poble africà.

El fet que la dona (ací, igualment, representada per la velleta) siga qui té la darrera paraula, és significatiu. Per tant, ens trobem davant una narració eròtica que plasma part del paganisme relacionat amb la llengua catalana.

Personalment, estic a favor de lo que afavoreix la sexualitat i, per consegüent, la creativitat.

Agraesc la generositat de Montserrat Rius Malet i la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones conselleres i reis ben considerats, receptius i molt oberts

General, , ,

Prosseguint amb la rondalla “El castell d’iràs i no en tornaràs”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, a mitjanit, “de dins d’una cova, n’isqué un dragó (…). Mes el jove era coratjós i portava la fe en son cor i, per això, girant sos ulls al cel i clamant a la Verge Maria, grans cops a la fera donà, que la va deixar sens vida” (p. 72). I, així, copsem una relació entre la dona, la cova i el dragó (tres detalls en línia amb lo matriarcal) i, per una altra banda, el jove, la valentia, la fe, el cel i la mirada cap al cel, en lloc de procedir-ne, per exemple, una compensació des de dalt. Per consegüent, un passatge que plasma el tema de lo patriarcal i que, més avant, empiularà amb un altre, quan el jove ja s’ha casat amb la princesa.

Ambdós jóvens se’n van al palau, sota la indicació de la fadrina (qui coneix el camí a seguir), i es troben en una ciutat “que, a sos reis, tothom volia” (p. 72). Els reis consideren el fet d’armes del jove amb la fera “com la més gloriosa batalla que hi hagués haguda” (p. 72), celebren festes i el xicot comenta que vol fer via.

Tot seguit, els dos jóvens es casen, ja que “molt s’eren agradats i era força lo que es volien” (p. 72).

Una matinada, el jove divisa un castell, la dona li comenta que era un castell encantat i que tots els qui hi havien anat, no n’havien tornat. I ell, símbol de lo celestial i de l’idealisme, malgrat que ella li aconsella que no hi vaja, “digué a sa esposa com era desitjós d’anar-hi” (p. 73).

Ja en el palau, hi troba una velleta que s’ofereix a fer-li de guia, “mes li fes plaer, ja que era dona i vella, de deixar (…) ses armes, per por que li feien, com en bona fe complí el jove”  (p. 73). Així, ell accepta la proposta de la dona, però resta encantat. El fet de no seguir les indicacions de la seua muller (amb el paper de mentor), li ha eixit car. Veiem, per tant, el tema de la prepotència i el de no recórrer a mitjans per a poder agafar el bou per les banyes.

A continuació, el segon del germans, compta amb la llicència del pare, fa camí i entra en la mateixa ciutat i, per la semblança amb el germà gran, creuen que és el príncep. I, novament, l’orgull (el no voler escoltar la princesa) i, posteriorment, lliurar les armes a la mateixa velleta, fa que el xicot quede de pedra.

Quant al germà més jove, rep un missatge paternal molt en línia amb lo matriarcal, després que el pare li aprove que puga emprendre:

“-Vés-hi, fill meu, vés-hi, mes pensa que ets molt petitet i l’únic de tres que em quedes. ¿De qui, en ma vellesa, hauré consol, si tu em faltes?

I el noi rebé la benedicció de son pare i emprengué camí i, pensant amb bon criteri (…), féu via vers la ciutat, capital del regne” (p. 74).

En aplegar-hi, és ben rebut pel monarca i el jove n’és content, però no per les festes i per les gales que se’n feren, “sinó pel camí que li obrien per trobar als seus germans” (p. 74), i accepta que el tinguen per espòs de la princesa.

Al moment, el jove determinà anar-se’n cap al castell d’iràs i no en tornaràs i, tocant el matriarcalisme, “fou molt tard quan hi arribà i sortí a rebre’l la mateixa velleta, la qual li féu precs de que se servís deixar llança i espasa” (p. 75), o siga, els mitjans per a defendre’s. Com veiem, l’escena esdevé durant la nit, quan l’anciana està més viva i es veuen tots dos. Però ell, “en lloc de donar-les-hi, les hi enfonsà al bell mig del cor i allí la deixà morta” (p. 75). 

De seguida, s’enderroca aquell castell, els dos germans recuperen la forma primitiva, abracen el germà petit i tots tres “deixaren aquell lloc, per dirigir-se al palau a on els reis i princesa n’eren” (p. 75).

Ara bé, com que els tres germans eren molt semblants, davant la Cort, el germà gran conta tot el que els havia succeït, “tornà a ésser reconegut per príncep (…) i enviaren a cercar al pescador” (p. 75), o siga, el pare, “fent-li, després, una habitació en el mateix palau, perquè allí acabés els anys de la sua vida” (p. 75). Així, captem que els ancians estan ben considerats en les cultures matriarcals, fins i tot, pels governants.

Finalment, en aquell regne, amb uns reis estimats per tothom, “Els altres dos germans es casaren amb dos gentils princeses, i el príncep i la princesa (…) foren reis per a sort de sos súbdits” (p. 75), motiu pel qual ho feren “portant tota mena de felicitats al seu reialme i terra” (p. 75).

Com hem pogut veure, en terres on el rei és molt obert i ben preuat pels vassalls i pel poble, el futur és bo i favorable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones conselleres, que donen fertilitat a parelles, sinceres i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El castell d’iràs i no en tornaràs”. De principi, ja s’inicia amb un posicionament a favor de les ancianes i de lo femení: “Eren els temps aquells del bon cantar de les velles, quan un pescador, dia i nit, a la vora de la mar” (p. 70) i, per tant, igualment, de la música (una part associada a lo creatiu), un pescador (i, així, un home en relació amb la dona, simbolitzada per la mar) que acull bé la dona al llarg del dia i de la nit; i, a més, ens apareix el numeral dos (la claror i la foscor, les dues parts del jorn).

Un poc després, veiem que un dia “s’esdevingué a passar per allí un ramadet[1] de peixos blancs i rojos com el coral i perles que, en aquell punt, feren aturada, lo qual, vist pel pescador, tirà sos hams de seguida” (p. 70). I, per consegüent, l’home copsa vida, per mitjà del blanc (puresa, innocència, infantesa) i del vermell (atreviment, espenta, joventut) i tria prendre-hi part:

“Un peix més gros que els altres, per golós que n’era, el va picar i l’home en fou tot ple d’alegria” (p. 70) i li diu que ha de matar-lo. Nogensmenys, el peix li respon “molts consells et donaria, si em perdonasses la vida (…), escolta’n un, tan sols, que en bé teu serà, no pas en el meu” (p. 70). La dona, ací, mitjançant el peix, no cerca el seu profit a costa de trepitjar l’home, sinó, en tot cas, resultarà beneficiada del favor que ella li proporcionarà.

“ -I així va dir-li-: Hauràs per muller una dona jove i bella, de la qual et naixeran tres fills, gentils i formosos com la mateix llum de l’alba, mes tan parescuts que, ni tu mateix, sabràs distingir-los. Valents, ardits, voldran veure llunyes terres i, encara no grans, fugiran de la tua casa, sens que, d’ells, res més en sàpigues, com no recullis bé ma sang i, neta ma espina, no ho posis tot dins una ampolla que, llavors, cada volta que s’enterbolirà aquella i es torni roja l’espina, serà senyal de que, a algun d’ells, succeeix una desgràcia” (pp. 70-71). Com captem, el futur de l’home i, de pas, dels seus fills, derivarà de si seguirà les pautes que ara li indica el peix, sempre benintencionades i com a resultat de la seua experiència, de lo que sap i de la seua capacitat per a aconsellar de manera encertada. Copsem, doncs, una posició a favor de la dona i en línia amb lo matriarcal.

“I veus aquí que, d’allí a poc, esdevingué al pescador el prendre esposa, de la qual, un any després d’altre, per successió de temps, n’hagué tres fills” (p. 71) i com el peix (la dona) li havia comentat. Per tant, ens trobem amb una rondalla que presenta la dona com una persona de confiança, que no enganya i que, igualment, afavoreix la fertilitat, a diferència de més d’un comentari que, a hores d’ara, encara sentim. Cal dir que aquesta narració és dels anys setanta del segle XIX i que plasma l’arquetip del rei: quan el monarca era obert, fins i tot, amb els súbdits, hi havia bones collites, en aquest cas, en forma de noces (el pescador es casa) i de tres fills.

Continuant amb el pescador i els fills, “al primer, com a tal, vingueren-li més aviat desitjos de veure terres i, un matineret, a la bona de Déu, sens prendre part amb Déu ni el diable, se’n va anar de casa seva” (p. 71), entra en un bosc i, “cercant eixida, es va trobar amb un barranc i, en ell, a una noia” (p. 71), la filla del rei, dona que, en demanar-li ell pel motiu pel qual hi era, li diu que, en aquell bosc, hi havia una fera que feia feredat “als habitadors d’aquell reialme, com que, per desgràcia, havien concertat amb ella, si els deixava en pau sos cabals i vides, de donar-li cada dia una de les més principals donzelles i que, en aquell, per sort, li havia tocat, a ella” (p. 71).

“Més el jovencell era esforçat de pit i cavaller com pertoca i, per sa espasa, féu sagrament, allí mateix, de tal perill lliurar-la o de morir en la demanda, cosa que ella li regracià” (p. 71). Aquestes paraules evoquen la visió patriarcal i castellana de la vida (véncer o morir), com si no hi hagués cap tercera opció, reflectit en l’himne espanyol de la Segona República.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “una manadeta”.

Dones ben considerades, que trien lo matriarcal, senzilles i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que l’aprova és “Barba d’or”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. “Vivia, en no molt llunyanes terres, un ric pagès de llarg propi i bons cabals, el qual tenia una filla gentil i bella com altra no n’hi hagués en tota la terra. Formosa com una flor de lliri i eixerida com un gínjol, era tal que, amb sos ullets de cel i cabells d’or, ni pas els serafins de la glòria. I, com, a bon romaní, sempre hi van moltes abelles, era un eixam el de joves que, de nit i dia, la revolotejaven, qui li’n deia ‘clavellet de mos amors’, qui ‘sol de la vida mia’, qui ‘pensament del meu cor’, així, tots li tiraven amoretes” (p. 66). Com veiem, apareix una dona garrida, ben considerada pels jóvens i que era atractiva. I només cercava (i acceptaria) un futur marit amb barba d’or (p. 66).

Heus ací que, fins i tot, aplegaren a saber-ho nobles i un jovenet, el qual podrem vincular amb lo patriarcal, justament, en aquesta narració que, a diferència de moltes, és l’altra cara del típic relat de bruixes (resultat dels intents de patriarcalització cultural, en què la bruixa representa la dona així com el dimoni ho fa respecte a Sant Jordi o, com ara, a Sant Esteve).

El motiu, perquè, per mitjà de la cultura patriarcal i, del Renaixement ençà (òbviament, passant pel moviment il·lustrat dels segles XVIII i XIX i de texts reials, com ara, la “Real Cédula” de 1738 del rei Felip V de Borbó), s’ha volgut anul·lar lo que fos popular en els Pobles matriarcalistes. Recordem que aquest monarca, arran de la creació de la “Real Academia de la Historia” eixe any, considerà que la missió de l’entitat era aclarir “la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o la malicia, conduciendo al conocimiento de muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado el descuido”. I l’aclariment va unit a la llum…, tret vinculat amb lo patriarcal com també ho fa l’or que veurem en el relat, en entrar aquest jovenet “tan ple de tresors i joies, que dava goig tan sols de veure, i era de cos gentil i figura formosa” (p. 66). Adduirem que els catalanoparlants, llevat dels menorquins, en el moment de l’orde reial, ja havien vist anul·lats els seus drets lingüístics, si més no, a nivell polític, i que l’Església anava per camins pròxims als reials.

A banda, aquest jove tenia una barba “tota d’or. Per cert, que era tot ell meravella i, així fou com, tan bon punt l’hagué vist la noia, que, tot d’una, se n’agradà d’ell i li mostra molta d’amor” (p. 67). Ell comença a galantejar-la i, àdhuc, després de rebre ella, per part de son pare, el permís per a casar-se, “se n’anaren ambdós vers el palau del jove, que no era sinó un dels prínceps més poderosos del regne” (p. 67).

Tots dos són ben rebuts per patges i donzelles amb riques vestimentes i ben joiosos “d’haver per mestressa i jove a una tan gentil senyora” (p. 67). Si la jove, primerament, ha tingut la darrera paraula (en dir sí al futur marit i al casament), ara rep el tractament de “mestressa”, això és, de cap de la parella i dels futurs fills.

I, com que el príncep volia ser conegut i li importava molt la fama, “el palau era tot de cristall, que s’hi reflectien, nit i dia, llums i i estrelles” (p. 67); però, ara, amb la dona ja com a cap de la casa (ací, del palau), és ella qui s’alliberarà: la joveneta entra en la cambra del nuviatge, hi trobà, com a més volgut present, “una filosa tota d’or amb el seu fus de plata, de la qual se n’agradà la donzella i, tan bon punt fou sola, hi començà de filar brins d’or i seda” (p. 67). Captem, doncs, un altre passatge matriarcalista: la dona està associada amb l’or (la part masculina, la solar, la de la llum) i amb la femenina i matriarcal (l’argent, la de la lluna, la de la foscor). Ara bé, com que dues formes de viure no podien tenir la mateixa acollida per part seua i n’havia de rebre amb els braços només una, “li caigué el fus en terra. I, com el palau era de cristall i d’una sola peça, tot d’un cop s’esberlà en mil bocins i miques i, per l’esvoranc que es féu en terra, hi veié la nina al seu espòs entremig de roges flames que, amb sos cavallers, dins de l’infern la clamaven” (p. 67).

Així, si, en primer lloc, apareix el numeral dos (l’or i la plata, en la jove), el qual té a veure amb lo matriarcal (una cosa no desfà l’altra); en acabant ho fa l’u (associat a lo patriarcal, en aquest relat, quan diu que el palau era d’una sola peça). I, ¿qui s’ha alliberat de morir? La muller. ¿Qui ha mort? El jove príncep que només pensava en l’or, en la bellesa i en la fama: al cap i a la fi, la jove, malgrat haver-se casat amb un home de la noblesa, ha acollit una tasca tan en relació amb la dona… com és filar. ¿Qui ha anat a l’infern, on és el diable? El jove príncep, en lloc de la dona que, en més d’un relat patriarcal, és alliberada per Sant Jordi, per un altre sant o per un heroi cavalleresc.

Per consegüent, aquesta rondalla matriarcalista reflecteix que, en els Pobles matriarcals, la llum és secundària a la foscor, lo femení va per davant de lo masculí, la senzillesa no es desentén del fet d’ocupar càrrecs de poder (com ara, ser princesa o una reina) com tampoc no ho fa l’argent respecte a l’or, ni la seda respecte a l’or. En altres paraules: totes les persones mereixen ser ben tractades i ben considerades, fins i tot, indistintament de la seua condició social. I la jove és molt oberta. Personalment, m’identifique amb la jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La creació”, una rondalla matriarcal catalana sobre l’inici de la vida i de la Terra

General

Tot seguit, comentarem que, en la rondalla “La creació”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, i que reflecteix el matriarcalisme, es narra com es creà el món i, igualment, copsem semblances amb cultures d’altres llocs de la Terra, com ara, amb la colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista). La llegírem, per primera vegada, el 16 de novembre del 2022. Diu així:

“Quan Déu, amb sa voluntat omnipotent, va criar-ne cel i terra, eixa, en senyal d’agraïment, li va alçar un crit de lloances i, de tot arreu, mil veus li respongueren com que cada una de les coses creades cantà amb la seva nova vida. I un himne de glòria pujà cap amunt enmig la celestial bellesa.

Sols l’abella, al veure’s tan formosa, tingué orgull i va demanar a Déu que, amb el fibló, pogués matar a cada picada a un home i que fos d’or la seva casa. I el Senyor, en càstig, la va condemnar a morir a cada una d’elles, a que sa casa fos de brutícia i a que tingués de treballar sempre per fer-li llum en alabança sua i, per això, d’ella, en surt la cera que, davant dels altars, crema. I, a la vespa, que, essent tan semblant, es contentà solament amb picar i fugir-ne, l’hi va concedir per sa modèstia.

La salamandra, orgullosa, veient-se amb tant poder, li demanà que, amb sa sola mirada, causés la mort a l’home; mes Déu, en càstig, la condemnà a ésser cega tota la vida. I, així, a totes les bèsties, donà lo que mereixien.

I un peix que, des de bon principi, mai parà de preguntar lo que faria i quin nom li posarien, i tot ho deia, no reparant a on era, ni en la conversa en què es ficava, Déu li digué:

-No has pogut callar tot aquest temps, mes callaràs d’aquí endavant-. I va callar per un mai més i, per això, se li dóna el nom de bacallà[1].

I, quan totes les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o paga, la terra es va oferir a Déu i li digué:

-Senyor, ¿què es lo que us plau, de mi, fer-ne?

I Déu li va respondre:

-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs, perquè tot t’ho menjaràs.

I, des de llavors, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és l’ànima que va allí a on li pertoca” (pp. 68-69).

Com veiem, la terra és la gran beneficiada per part de Déu, del creador. A continuació, plasmarem part del llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escrit en castellà per un psicòleg i capellà que la conegué personalment, a què accedírem en el 2018, en què es tracta sobre la cultura colla: “L’àvia Damiana, al llarg de la seua vida, es preocupà d’ensenyar al seu poble colla a viure en sintonia i en comunió amb la terra, a venerar la ‘Pacha Mama’, deessa protectora del seu poble, l’origen de la qual esdevé en fecundar el déu Sol, amb els seus raigs plens d’energia, les aigües del Titicaca[2] i, així, engendrar la deessa, mare de tot el poble.

Essent diví el seu origen, i manifestat per mitjà de la natura, [el poble colla] guarda una consideració reverencial a tota la vida de la natura que els cuida, els alimenta, els ofereix els elements bàsics de vida i els facilita tot el seu desenvolupament” (p. 29). I, per tant, el déu Sol baixa a la terra (al riu) així com Jesús ho fa a la Terra.

Com podem veure, en ambdues cultures, un déu masculí engendra la Mare Terra, però ella és qui dona vida als altres i, per això, li ho agraeix, així com, per exemple, encara ho fan en la celebració de festes com la dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, procedents, en bona mida, de la deessa grega Demèter (matriarcal i vinculada amb la Mare Terra), en oferir-los part de la collita.

Afegirem que, en juny del 2022, trobàrem l’article “Campions en català, castellà i anglès” (https://www.lesportiudecatalunya.cat/opinio/article/855645-campions-en-catala-castella-i-angles.html), publicat en “L’Esportiu”, en què el periodista Germà Capdevila comença l’escrit plasmant que “S’ha dit moltes vegades que cada llengua és una visió del món particular i concreta. La cultura maputxe de la Patagònia era una societat matriarcal, i la cap de família era anomenada amb un mot sense equivalent en altres llengües que es pot traduir com ‘batec del meu univers’. Únic. Els catalans ho sabem de sobres. Valorem la maternitat per sobre de la virginitat, per això tenim marededéus i no pas verges”.

¿Què fa una mare, sobretot, quan els fills són nadons, quan tenen pocs anys, sinó mantenir-los i, àdhuc, més tard, principalment, educar-los per a la vida? A banda, la terra, en la rondalla, figura com una dona forta (com moltes de les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920).

Cal dir que, al capdavall de la rondalla, llegim que tot torna a la terra. En aquest punt, adduirem que els colla consideren que les persones són terra en moviment i, per consegüent, és ella qui els dona la vida i vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La rondalla aprofita la pronúncia de “va callar”, amb una -r final muda, com fan en moltes poblacions catalanoparlants.

[2] El Titicaca és un llac situat en l’altiplà, en la frontera entre Xile i Bolívia.

Dones que fan de reina, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Joan de l’ós”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, Joan de l’os encén una candela i copsa la dama més formosa que havia vist i “li’n caigué una gota de cera en els pits d’ella, que es despertà i (…) li digué (…) que no tenia altre remei que matar-ne, si podia, al negre, el seu guardià, que la tenia encantada” (p. 60) i, al moment, se li apareix un home lleig i negre, qui es llança sobre Joan de l’os. Aleshores, el jove, com en moltes rondalles en línia amb el matriarcalisme, agafa un sabre rovellat, el qual, “a l’entrar, havia recollit de darrere de la porta, li’n tirà un cop” (p. 60) que li lleva una orella i ella resta desencantada junt amb el palau i moltes de les persones que hi eren. Des d’aquest moment, l’orella li farà el paper d’una mena de vareta màgica. I, com veiem, hi ha col·laboració entre les dues parts i Joan de l’os segueix la pauta que li indica la dama.

I “la donzelleta, que no era altra que la filla del rei, la qual volgué que anés amb ella fins al palau dels seus pares, pus molt se n’alegrarien de conèixer al qui l’havia salvada” (p. 60).

Ja en el palau, els reis, molt oberts, demanen a Joan de l’os què vol ell com a recompensa. I “en Joan demanà la mà de la princesa, perquè molt li agradava” (p. 61). Però, com que els reis no li ho accepten, la princesa, amb molta iniciativa, diu al jove “que ella li donaria mitjà per guanyar-la, que era una pinya d’or exactament igual a l’altra que ella es guardava, la qual seria la prenda que exigiria per escollir-ne jove amb qui casar-se.

I anà als seus pares i els hi digué que no s’emmaridaria amb ningú més sinó amb aquell que presentàs una pinya d’or exactament igual a la que ensenyava. Els pares hi convingueren” (p. 60). I, així, com en molts relats, la dona (ací, la jove princesa) tria amb qui es casarà i, per això, el rei fa una dicta que, al capdavall, beneficiarà la jove i Joan de l’os: “fins que n’obriren a Joan de l’ós, que ensenyà la sua que (…) era exactament pariona i exigí als reis sa paraula (…). Per ço, la princesa se li acostà i li digué que demanàs a l’orella que tenia del negre que, per la virtut que Déu li havia dada, li donés la bellesa humana. I Joan ho féu” (p. 61). Joan demana que es fes home, es torna un home garrit i els reis li donaren la seua filla per esposa (p. 61).

Per consegüent, com captem, la dona fa d’alliberadora de l’home, Joan de l’os segueix els dictats de la jove, dona que, igualment, fa el paper de fada i que li aporta solucions (l’orella i les paraules que ha de dir). Com que l’orella (un detall vinculat amb lo matriarcalista) està en bones mans i és ben tractada, compleix les órdens del xicot.

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “El claveller”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Tres germanetes garrides “tenien un claveller que tot l’any floria.

Al davant de casa seva, habitava el fill del rei, el qual era tan agradat dels festeigs, que sempre era a la finestra” (p. 62), per veure què feien quan, “cada matí, quan anaven a regar el claveller, que ho feien amb l’aigua de nou colors” (p. 62). Cal dir que hi ha una cançó eròtica molt coneguda que diu que les noies maques, de bon matí, es lleven i reguen el jardí.

Un dia, la germana gran veu el fill del rei i s’amaga com també fa, després, la segona. En canvi, la petita, amb molta espenta, quan ell li demana quants clavells hi ha en el claveller, li pregunta quantes estrelles hi ha en el cel.

Un altre dia, el príncep decideix vestir-se de marxant i “comença carrer amunt carrer avall, per davant de casa de les noies” (p. 63), dient “A sou i a dos sous els didals de plata” (p. 63), però la més jove el reconeix i, quan el fill del rei li addueix “a més a més, un petó i una abraçada” (p. 63), ella, ràpida, li trau el tema de les estrelles del cel.

Al capdavall, la germana més jove s’embolica amb un llençol blanc i, “a passes llargues, se’n va cap al palau del rei” (p. 63), on, a banda, els sentinelles són dones. Un altre tret en línia amb el matriarcalisme: la dona com a protectora. Immediatament, li deixen passar, ella se’n va cap a la cambra del príncep i li pega una bufetada en la cara (p. 64).

A més, quan el príncep demana per les poncelles que hi ha en el claveller, la petita li contesta “¿I el revés d’anit?” (p. 64). Llavors, el jove es planteja matar-la en la cambra, però ella, amb creativitat, se n’allibera i, com que ell copsa la vivesa i l’espenta de la fadrina, “fou, la noia, esposa del príncep i, fins més endavant, tota una reina” (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat als jóvens, que marquen les directrius i, sexualment, molt obertes

General, , , ,

 

En la primera rondalla que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, “Joan de l’ós”, copsem el matriarcalisme, fins i tot, en passatges eròtics. “N’era una dona que, en un bosc, feia llenya, quan, del fons de la boscúria, n’isqué un ós (…) i se l’endugué vers la seva cova. Tingué tracte amb ella i la féu mare d’un noi, mig ós mig persona” (p. 57). Per tant, ja captem la cova (tret relacionat amb lo femení), una dona fent llenya i tracte (això és, relacions sexuals).

Tot seguit, el fill, “tot just petit, volgué fugir de la cova a on era” (p. 57) i la mare, a més que es posa de part d’ell, aconsegueix que el pare no se’l menge: “si no fossin estats els precs de la sua dona, per tal que era esposa i mare” (p. 57). És a dir, que el marit cedeix a la dona i ella té la darrera paraula.

Un poc després, el fill, “altra volta fora l’ós, amb força i manya de son punt, arrencà la llosa i fugí juntament amb la sua mare” (p. 57). I, encara que l’os els acaça, mare i fill n’ixen alliberats, ja que “el jove era coratjós i de força i tenia la raó i coneixença, (…) per fi, va matar-lo; recollí a la sua mare (…) i tots dos junts se n’anaren vers un poble veí, a on feren posada” (p. 57). I, així com, en moltes cançons eròtiques mallorquines, veiem un vincle entre la mare i la filla, ací n’hi ha entre el jove i la mare, molt compenetrats. A banda, ambdós fan via.

A continuació, veiem l’avinença entre tots dos: “La mare en cercà feina i posà el noi a estudi, en lo qual mostrà (…) bravesa” (p. 57). Igualment, ell avisa a sa mare i fa camí. I la mare no li diu res en contra.

“Camina que caminaràs, veus aquí que va trobar-ne un home a dins d’un bosc, (…) li digué si volia ésser el seu company i (…) junts emprengueren via” (p. 58). I, així, amb més hòmens, ell fa cap al demà i aquest relat té passatges en comú amb una rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i es plasma el refrany “La joventut tot ho venç”.

Més avant, amb intenció que la justícia no els culpe, Joan de l’os i els companys “determinaren tots junts el separar-se” (p. 59) i Joan de l’os “anà caminant caminant fins que veié un formós palau, que va entrar-hi i en el qual tot eren cambres molt ben aparellades amb catifes d’or i seda” (p. 59). Al cap d’una estona, se li apareix “una mà blanca i formosa que duia una atxa i la qual va guiar-lo per corredors i sales a una cambra a on hi era una taula tota plena de viandes” (p. 59) i ell segueix les directrius de la dona (ací, la mà blanca). A més, la dona “el conduí envers una altra cambra, a on hi era un llit molt ben aparellat de totes robes” (p. 59).

Al moment, “sent passos per l’estança, els quals s’anaven acostant a poc a poc en el llit a on era, fins que fou alçada la cobertora que el cobria i se n’entrà a dins una altra persona (…), que era una dona” (p. 59). Direm que aquesta rondalla fou una de les primeres en què copsàrem un passatge eròtic com aquest i, a més, adduirem que fou publicat en els anys setanta del segle XIX i que ens plasma una societat oberta, àdhuc, en lo sexual.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.