Arxiu mensual: gener de 2023

“Lo Rondallaire”, una obra del segle XIX escrita per un folklorista molt obert

General, , , ,

 

Rondalles en l’obra “Lo Rondallaire. Primera sèrie. Segona sèrie”, de Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901).

En el 2022, accedírem al llibre “Lo Rondallaire. Primera sèrie. Segona sèrie”, un estudi de Josep M. Pujol i edició a cura d’Albert Mestres, publicat per Cossetània Edicions (1a. edició, del 2010), amb narracions molt fidels a la llengua del poble i, a més, al folklore. Així, en la introducció, llegim que “Lo rondallaire, de Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), editat en tres volums per la Llibreria d’Àlvar Verdaguer de Barcelona (1871, 1872 i 1874), és el primer aplec imprès de rondalles catalanes que es basa de manera sistemàtica i exclusiva en fonts orals i les posa per escrit en català respectant-ne l’argument i els personatges. ‘La veu mateixa del poble me les ha dictades’, diu l’autor, ‘i no he fet més, salvo en algunes vegades la forma, que transcriure-les de la mateixa manera com me les són dites’; i afegeix: ‘Podria haver-les arreglades un xic, mes no haurien tingut llavors son caràcter propi, que és lo que més me plavia servar’” (p. 7). En aquest punt, nosaltres farem una adaptació al vocabulari actual, amb intenció de facilitar la lectura i l’entesa, encara que conservant la intenció del recopilador i, òbviament, de plasmar la realitat vinculada amb els catalanoparlants que li reportaren, en la mateixa dècada que nasqueren els avis paterns de ma mare.

A banda, el folklorista comenta que “Jo sols m’he proposat conservar en lo que fos possible los qüentos populars nostres tal com se conten i diuen, ja que amb la facilitat de comunicacions, amb lo més comunes que són entre uns territoris i altres i amb la mudança de costums i de creències, que és d’allí a on naixen, se van los mateixos perdent” (pp. 7-8).

Quant al comentari de la semblança entre territoris, el 4 de desembre del 2022 llisquí a ma mare (1943) la gran majoria del text de la rondalla catalana “La salvadora del castell“, plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, la qual reflecteix molt el tema de la defensa de la terra, de les llibertats del poble i, moltes vegades, per mitjà d’una senyora noble, vídua i jove. A més, el tractàrem i coincidíem en molts punts, com ara, en el paper matriarcal.

A més, el mateix dia vaig rebre un article que Bartomeu Mestre i Sureda (nascut en Felanitx) havia plasmat en el seu blog “Etziba Balutxo…”[1]. El tema dels costums, el de la mudança de què parla el folklorista Francesc de S. Maspons i Labrós, el de la identitat i, per exemple, el de la terra no tenen una relació amb si governa un partit (o una coalició d’esquerres o no), com ja m’ho digué Pere Riutort en una visita a Tàrbena (en 1996): hi havia pobles valencians on el batle, del Partit Popular (de dretes), promovia més la llengua que no alcaldes socialistes (en terceres poblacions). I responguí a Bartomeu Mestre: 

“Genial, Bartomeu, genial. (…),

M’ha recordat dues coses: la quantitat de coses que aprenc (i ma mare, sobretot, per telèfon) durant l’elaboració de l’estudi sobre el matriarcalisme (de què ella em passa vivències que no ixen en ambients polítics del PSOE, ni de Més Compromís, ni d’ERPV…)… i les que aprenc amb els teus escrits i més. 

Continua, que fas una tasca que no té pèrdua. 

 ¿Saps què m’ha vingut hui al pensament, mentres et llegia? Emprar la forma ‘guerra de submissió’ (la trobe molt adient).

 Pere Riutort deia que hi havia molt a aprendre i a compartir, arran dels efectes de la Germania i, molt més, de la Guerra de Submissió i de l’actuació de l’Església valenciana. 

Com a exemple, si no ha canviat, al costat de l’Ajuntament de València, hi ha un carrer dedicat al Bisbe Mayoral, qui, en 1746, feu que un ritual en català, primerament, estigués en la ‘llengua llemosina valenciana’ i traduït al castellà. I, en 1750, ordenà que els valencians fóssem batejats en castellà. Ell havia nascut en Castella. Per això, moltíssims valencians tenim (o hem tingut) el nom en castellà com també familiars nostres nascuts abans de 1977”.

Per això, resulta fàcil entendre que Francesc de S. Maspons i Labrós afegís “Tan de bo que de sa lectura i de l’estudi de los altres que es publiquin, amb la bona coneixença del poble que donguessin, ne nasqués una nova literatura popular, ja que l’un cria l’altra” (p. 8).

Adduirem, abans de passar a les rondalles, que, àdhuc, en posà d’eròtiques (com també feu l’Arxiduc Lluís-Salvador en els anys noranta del mateix segle en les Illes Balears) i, per exemple, un relat semblant a una narració que havíem llegit, uns quinze anys arrere o més (en relació amb la creació de la Terra), però d’un altre continent i que empiulava amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] Ens referim a l’article “SICÍLIA SENSE MORTS… a la Mallorca colonitzada” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/sicilia-sense-morts-a-la-mallorca-colonitzada).

Pobles que transmeten relats, amb persones bonhomioses i amb estrategues molt obertes

General, , , ,

 

En el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, el rector Serafí Planesdemunt escriu al seu amic i interessat pel folklore, sobre la transmissió de contes amb motiu dels aplecs familiars i, fins i tot, quan ve alguna persona de fora. “De la mateixa manera, doncs, que el nostre cos necessita d’un descans físic, a l’ànima li’n cal un, d’espiritual. Un poble sense relats fantàstics -que no somniés despert- fóra un poble sense il·lusió, un poble sense futur.

(…) En aquests pobles, la vetllada comença per Tots Sants i s’allarga fins a la Candelera (…). I no et pensis pas que aquest aplec quotidià sigui un orgue de gats. Ben al contrari, (…) en el fons, la sessió o tertúlia està ben estructurada. Cada membre de la família hi té un paper assignat” (p. 235), paraules que podríem empiular amb unes que em digué ma mare el 15 de febrer del 2020 durant una entrevista: cada u dels seus avis prenia el seu paper. I, com m’afegí, posteriorment, els hòmens, com que les dones eren fortes i portaven molt bé la casa i el seu lideratge (i, ambdues  bandes, es respectaven), els ho posaven fàcil. Eren catalanoparlants nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX.

Més avant, el capellà li addueix que, “qualsevol anècdota, per més anodina que ens pugui semblar, aporta molta informació sobre la vida rural” (p. 237), ja que pot complementar part de lo que no havíem arreplegat i, com ara, que no havíem pogut compartir amb altres persones. Igualment, li afig que, “Quan es mor un padrí, ¿quants records personals i comunitaris es moren també amb ell? Doncs tots, excepte allò que ha explicat als més joves. Fins avui, ‘els contes de la vora del foc’ s’han salvat d’aquesta manera. Ara, (…) jo els he escrit en el paper i tenen més probabilitats de subsistir” (p. 237). I més perquè “aquests darrers anys han arribat fins ací dalt dos invents que no afavoreixen pas gaire la continuïtat de les vetllades tradicionals. Em refereixo, especialment, a la ràdio i a l’electricitat. (…)

En el futur, doncs, ¿què s’esdevindrà de la vetllada familiar, aquesta gran escola de tradició?” (p. 237). En relació amb aquesta qüestió que es fa el rector, direm que, en la tardor del 2022, em trobí que, més d’una vegada, ma mare (nascuda en 1943), a qui molts dies li contava part de narracions plasmades en llibres amb llegendes, amb rondalles, etc. en llengua catalana, em demanava, per telèfon, “I hui, ¿quina rondalla em contes?”.

I, com que el telèfon era un mitjà més de connexió entre persones, en aquest cas, entre dues generacions i, a tots dos, ens permetia aprendre, li responia “Ara te’n llig una”. I, per descomptat, li la llegia (sovint, parcialment, per a exposar, sobretot, els passatges que li podrien reportar més, que podrien fer que estigués més creativa o bé els que li facilitaven conéixer més sobre el matriarcalisme). Igualment, allò feia possible que ella em transmetés comentaris, anècdotes en vincle amb persones que ella coneixia (o havia conegut, com ara, avantpassats seus) i, així, que es pogués ampliar més el report per a la investigació sobre el matriarcalisme.

En el relat “El soldat de Campirme”, plasmat per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, copsem persones de zones rurals i molt obertes, per exemple, a jóvens: “Un dia hi passava un venedor ambulant amb un ruc carregat de terrissa. Un soldat s’acostà a l’home que menava l’animal:

-Escolteu, bon home. ¿Que em deixaríeu dir tres coses al ruc, a cau d’orella?

-Prou, home, prou! I quatre i tot, si voleu…!  -li contestà tot refiat el viatger” (p. 239). Si llegim la part posterior de la rondalla, veiem que el soldat fa una broma de mal gust al ruc i que, com que no diu la veritat al capità, aquest el lliura. Evidentment, el contacte amb la cultura patriarcal castellana (per mitjà del servici militar, obligatori), no va en línia amb la de l’amo de l’animalet i sí amb la del soldat.

En la rondalla “Mossos vingueren…”, es reflecteix el tema del lideratge: “El mosso (…), fent sonar un flabiol, mena tot el ramat davant del seu amo.

(…) La mestressa, llavors, decideix de prendre cartes en la qüestió i proposa al seu marit una estratègia definitiva” (p. 243): “Jo esplomaré unes quantes gallines, et sucaré tot el cos de mel i t’hi enganxaré les plomes. Després, tu t’enfiles en un arbre i cantes com el cucut. Llavors, no tindrà altre remei que marxar (…).

L’home se’n pujà, doncs, a la figuera de vora casa i començà” (p. 243).

Finalment, davant l’habilitat estratègica del mosso i dels resultats, al seu favor, la mestressa tria casar-se amb ell i varen tenir tres fills (p. 243). I, així, copsem que el mosso i la dona són líders, però no el marit d’ella (qui segueix els dictats de la muller). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal i Venturós Any 2023.

El lligam amb el poble, amb el comunalisme i amb lo matriarcal i molt obert

General, , , , ,

 

Continuant amb l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, el capellà Serafí Planesdemunt addueix un refrany eròtic a l’amic, “A Palau, es tanquen lo cul amb clau” (p. 221) i que, si prosseguíssem considerant detingudament ambients més amplis, “com la vall i la comarca, trobaríem també més d’una anècdota entretinguda. Però, sens dubte, que aquestes són molt més escasses perquè la consciència de pertànyer a una mateixa vall i, sobretot, a una mateixa comarca, són ací dalt molt més febles” (p. 221) i, per tant, és major el vincle al poble.

Igualment, li afig que “el recurs de crear-se enemics forasters, per tal d’unir solidàriament els membres d’una comunitat, ha estat un enginy, emprat sovint pels poders públics” (p. 222) i, així, més bé de les ciutats.

Potser tinga a veure el comunalisme, el qual copsem en la rondalla “El campanar d’Aramunt”, un tret relacionat directament amb el matriarcalisme i, per tant, amb les poblacions catalanoparlants. “Des de principis de segle [XX], alguns familiars han anat abandonant l’antiga població murallada i s’han edificat una casa nova a les ‘Eres’, més a prop de les terres de conreu.

Expliquen els pobles veïns que, una vegada, els qui vivien a les Eres, es van reunir i van determinar de fer baixar al nou poble, l’església vella” (p. 226). La vespra d’escriure aquestes línies, el 1r de gener del 2023, llisquí unes paraules que David Algarra, autor del llibre “El Comú català”, havia plasmat en Twitter eixe mateix dia: “Segons historiadors, com Pablo C. Díaz Martínez, la constitució de monestirs familiars alt-medievals[1] podria respondre a un subterfugi legal de les comunitats camperoles per mantenir les seves propietats familiars i béns comunals que estaven sent usurpades pel poder visigot.

Això pot canviar les coses respecte a les afirmacions que el monacat va crear el comunal. El comunal era anterior i les comunitats camperoles van transformar-se en monestirs perquè els seus béns estan protegits sota el nou ordre constituït”.

A banda, en el relat, llegim que, “A més dels homes més forçuts, hi van acudir també les dones, canalla, gossos i tot gat i fura que pogués aportar-hi una mica de força” (p. 226).

En la rondalla que segueix, “’La xent del lloc’”, també recollida per Pep Coll, veiem que “Un veí del poble ribagorçà de Durro va anar a Sort per solucionar uns assumptes comunals” (p. 228) i, quan aplega a la capital del partit, “En veure aquell beneitot de muntanya, els senyors de la vila van voler burlar-se d’ell, que, més que un delegat municipal, semblava un encortador de llops” (p. 228). El muntanyenc, quan parla amb un oficinista, li diu “resulta que ahir, a la vetllada, la gent del lloc ens vàrem reunir i vàrem determinar que, per a parlar amb vostès, ja era prou bo jo! -contestà de bona fe” (p. 228).

Per consegüent, Pep Coll torna a traure un relat en què apareix el comunalisme: decisions en grup i entre la gent (cal pensar que hòmens i dones, perquè, si no, hauria escrit “els hòmens”).

En acabant, dos treballadors més de ciutat, tracten el veí de Durro com qui mira els altres de dalt a baix i, al capdavall, “l’home s’acostà els dos dits índexs a la boca i féu un xiulet lànguid i suau” (p. 228), detall (el de la suavitat, que podem lligar amb lo matriarcalista com també ho faria la dolçor). Aleshores, els treballadors de camisa blanca li demanen:

“-No sabeu xiular més fort? -insistiren els funcionaris (…).

-Prou, però, com diu la dita:

            Quan els burros són a prop,

            no cal xiular tan fort!

Després d’aquest moc tan ben donat, aquells pinxos de sabata baixa van quedar ben motxos i més mansos que el matxo vell, van atendre aquell senyor, sense dir ni xerric ni merlic” (p. 229). I, per tant, els de la ciutat han fet lo que volia el del poble i, de rebot, el matriarcalisme ha continuat, en aquesta narració, per mitjà del veí de Durro.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Lo que es sol dir Alta Edat Mitjana va des del segle V (amb la caiguda de l’Imperi Romà d’occident) fins al segle XI, quan els castells i els senyorius comencen a guanyar, a poc a poc, espai i protagonisme a lo comunal, i en què, com ara, el paper de la dona és molt important i de primer orde, àdhuc, a nivell polític i de la pagesia.

Dones que són servides, pal de paller, solidàries i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme, i que és una narració semblant a altres, és “La Torre de la Minyona”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, un noble cristià “tenia una filla maca com un pom de flors. Abans, però, de la desbandada moresca, aquesta mossa s’havia encaterinat d’un jove moro, molt ben plantat” (p. 210) i, tot seguit, veiem que el pare ordena que engarjolen la filla en una torre del castell d’Àrreu, on, “Cada dia, deu donzelles accedien al recinte per una porta, oberta per la part de dins del castell. Pentinaven la noia, la guarnien amb vestits balders i joies radiants i li preparaven les menges més llamineres” (p. 210). Així, per exemple, ens recorda la rondalla “Ous de somera”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i plasmada en el Tom IV, en què unes dones tracten bé la muller, mentres que el marit roman en el llit i les paraules d’aquestes dones faran que ell bote del llit i que ella siga ben tractada.

Un poc després, llegim que, “Al cap d’uns mesos, una nit d’hivern, (…) el jove moro arribà al peu de la torre. Allí féu mans i mànigues per escalar el mur i se n’endugué la seua estimada” (p. 210) i el pare mai no tornà a veure la filla, qui havia fet camí junt amb el nuvi. I, així com en hivern comença la sembra, ací ho fa una nova parella i, a més, copsem que “Avui encara s’hi pot observar el forn i la pastera -feta d’un tronc de pi- on es pastava el pa per a la jove enamorada” (p. 211). Per tant, la xicona era servida.

En la narració següent, “El Salt de la Núvia”, llegim que “fa molts anys, un xicot de Solduga es va casar amb una noia d’un poble de la Ribagorça. Com era costum, la cerimònia religiosa i el banquet de noces van tenir lloc al poble de la núvia” (p. 212). Cal afegir que, en tema de casaments o, si no, per exemple, de donar l’aprovació a ser nuvis, era la dona qui tenia la darrera paraula. I, per mitjà de ma mare (nascuda en 1943), puc dir que, com ara, sa mare donà el consentiment al futur marit (el meu avi matern, perquè veié que no la deixaria a banda) i que ma mare ho feu a mon pare (nascut en 1942).

Igualment, veiem que “Havien preparat una cavalcadura (…) perquè la nova mestressa anés a cavall amb tota comoditat i tingués una bona entrada al seu futur poble” (p. 212). Per consegüent, la muller és presentada com la senyora ama, sa madona…, qui seria el pal de paller de la futura casa i com si fos una mena de reina. I, a més, les noces es fan en la població on ha nascut ella, però passen a viure on residia ell.

En el següent grapat de narracions, el mossèn Serafí Planesdemunt comenta al seu amic i recopilador de rondalles, de llegendes, etc., que alguns lligams “sostenen la comunitat rural ben estructurada.

En el marc d’una societat tradicional com la pallaresa, l’individu queda situat, ja des de naixement, dins de dues comunitats (…): la família i el poble nadiu. (…) sempre més se’l relacionarà amb aquestes dues comunitats d’origen. Per als veïns del seu poble, serà tota la vida ‘el cabaler de la Tonya’; i, per a la gent d’altres indrets, ‘un rodamon de Caregue’.

Com t’he avançat més amunt, la primera comunitat natural de la persona és la família. Gràcies a ella, l’individu podrà sobreviure i créixer. (…) El veritable nom del nou-vingut anirà indefectiblement lligat al nom de la casa” (p. 219), fet que també coincideix amb paraules exposades per Jaume Vicens Vives, en vincle amb què dona vida als catalans, i que podem veure en el llibre “Notícia de Catalunya”, publicat en 1960: l’eina, la casa i la tradició comunitària (p. 61).

Més avant, el rector Serafí Planesdemunt addueix a l’amic que “Totes aquestes consideracions que t’he fet a propòsit de la comunitat familiar, poden ser aplicades, igualment, a la comunitat-poble. (…)

Festes Majors, aplecs i tota mena de celebracions anyals s’encarregaran de reforçar els llaços d’aquesta comunitat (…), un acte de solidaritat amb el poble de procedència” (p. 220).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon Cap d’Any (també dit “Ninou”), Bon Nadal i Venturós Any 2023.