Dones que donen vida, que fan fèrtil la terra i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La flor del penical”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Una vegada, un rei que tenia dos fills, un mal en una cama i que era molt vellet, comenta als seus fills que li cercassen la flor de penical, “que era, per a ell, la vida, prometent al qui l’hi dugués, que el faria hereu del seu regne. I veus aquí que els nois, amb tot delit, se n’hi anaren i (…) el més petit, que la troba” (p. 76), però el més gran “li pren la flor, fa un clot a terra i el colga al riu d’arenes” (p. 76). Per tant, copsem que la dona (ací, simbolitzada per la flor) és qui dona vida a l’home, d’ella sorgeix la vida.

Un poc després, llegim que, del clot, naixen “unes canyes i un pastor se n’hi féu un flabiol, d’una d’elles” (p. 76). És a dir, que la vida procedeix de la terra, de la Mare Terra, de la dona (de què naixen les canyes, planta relacionada amb el penis). I, a més, captem la figura masculina del pastor (associat, ací, al penis). Cal dir que, en una cançó eròtica mallorquina recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca” i vinculada amb l’acte sexual, podem llegir “Hi ha fadrina que diu: / Ara m’entren es canyissos” (p. 73).

Tot seguit, el pastor toca el flabiol i ou el fill petit, qui li diu que és colgat en el riu d’arenes i que volia ajudar son pare (“per la cama del meu pare”). Aleshores, com que la gent ho copsa i ho comenten, aplega al rei, qui, immediatament, “féu anar al seu davant el pastor” (p. 77), qui li toca l’instrument. Llavors, el monarca sent el fill més jove i, a continuació, fa que el fill gran toque el flabiol.

Un poc després, el monarca demana “al pastor d’on havia treta aquella canya (…) i, com el pastor li digués que ho havia fet de la vora del riu d’arenes, (…) el rei volgué anar-hi, féu que arranquessin el canyar i, colgat dessota d’ell, hi trobaren al fill petit que encara era viu” (p. 77). Aleshores, el rei condemnà a mort el fill gran, “donant el regne al seu fill petit, que era qui havia trobada la flor del penical” (p. 77). Per consegüent, veiem un rei molt obert, que també està al costat del poble (se’n va al canyar) i, en línia amb el matriarcalisme, troba el fill petit… sota terra, enmig de la terra, això és, de la mare, de la dona. I, al capdavall, un rei amb bona empatia.

Igualment, llegim una altra versió de la mateixa rondalla, però entre un pare i els tres fills (p. 77), qui també fa que cerquen la flor del penical. El petit “va entrar-se en una horta, va demanar la flor i l’hi donaren” (p. 77). I, així, trets matriarcals: l’horta, la flor i, a banda, que la flor li diu què calia que fes (amagar-se-la) i que ell ho fa: es fa lo que vol la dona.

Ara bé, els seus germans fan un clot (interior de la terra) en el riu de les arenes (clot, terra, riu, arenes… són trets vinculats amb lo femení) i el soterren, “en el qual nasqué de seguida un gros canyar” (p. 78) i, amb un final molt semblant, el pare feu sentència de mort al fill gran i al mitjà i, en canvi, feu hereu al fill petit, “que bé s’ho mereixia” (p. 78).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.