Dones conselleres i reis ben considerats, receptius i molt oberts

Prosseguint amb la rondalla “El castell d’iràs i no en tornaràs”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, a mitjanit, “de dins d’una cova, n’isqué un dragó (…). Mes el jove era coratjós i portava la fe en son cor i, per això, girant sos ulls al cel i clamant a la Verge Maria, grans cops a la fera donà, que la va deixar sens vida” (p. 72). I, així, copsem una relació entre la dona, la cova i el dragó (tres detalls en línia amb lo matriarcal) i, per una altra banda, el jove, la valentia, la fe, el cel i la mirada cap al cel, en lloc de procedir-ne, per exemple, una compensació des de dalt. Per consegüent, un passatge que plasma el tema de lo patriarcal i que, més avant, empiularà amb un altre, quan el jove ja s’ha casat amb la princesa.

Ambdós jóvens se’n van al palau, sota la indicació de la fadrina (qui coneix el camí a seguir), i es troben en una ciutat “que, a sos reis, tothom volia” (p. 72). Els reis consideren el fet d’armes del jove amb la fera “com la més gloriosa batalla que hi hagués haguda” (p. 72), celebren festes i el xicot comenta que vol fer via.

Tot seguit, els dos jóvens es casen, ja que “molt s’eren agradats i era força lo que es volien” (p. 72).

Una matinada, el jove divisa un castell, la dona li comenta que era un castell encantat i que tots els qui hi havien anat, no n’havien tornat. I ell, símbol de lo celestial i de l’idealisme, malgrat que ella li aconsella que no hi vaja, “digué a sa esposa com era desitjós d’anar-hi” (p. 73).

Ja en el palau, hi troba una velleta que s’ofereix a fer-li de guia, “mes li fes plaer, ja que era dona i vella, de deixar (…) ses armes, per por que li feien, com en bona fe complí el jove”  (p. 73). Així, ell accepta la proposta de la dona, però resta encantat. El fet de no seguir les indicacions de la seua muller (amb el paper de mentor), li ha eixit car. Veiem, per tant, el tema de la prepotència i el de no recórrer a mitjans per a poder agafar el bou per les banyes.

A continuació, el segon del germans, compta amb la llicència del pare, fa camí i entra en la mateixa ciutat i, per la semblança amb el germà gran, creuen que és el príncep. I, novament, l’orgull (el no voler escoltar la princesa) i, posteriorment, lliurar les armes a la mateixa velleta, fa que el xicot quede de pedra.

Quant al germà més jove, rep un missatge paternal molt en línia amb lo matriarcal, després que el pare li aprove que puga emprendre:

“-Vés-hi, fill meu, vés-hi, mes pensa que ets molt petitet i l’únic de tres que em quedes. ¿De qui, en ma vellesa, hauré consol, si tu em faltes?

I el noi rebé la benedicció de son pare i emprengué camí i, pensant amb bon criteri (…), féu via vers la ciutat, capital del regne” (p. 74).

En aplegar-hi, és ben rebut pel monarca i el jove n’és content, però no per les festes i per les gales que se’n feren, “sinó pel camí que li obrien per trobar als seus germans” (p. 74), i accepta que el tinguen per espòs de la princesa.

Al moment, el jove determinà anar-se’n cap al castell d’iràs i no en tornaràs i, tocant el matriarcalisme, “fou molt tard quan hi arribà i sortí a rebre’l la mateixa velleta, la qual li féu precs de que se servís deixar llança i espasa” (p. 75), o siga, els mitjans per a defendre’s. Com veiem, l’escena esdevé durant la nit, quan l’anciana està més viva i es veuen tots dos. Però ell, “en lloc de donar-les-hi, les hi enfonsà al bell mig del cor i allí la deixà morta” (p. 75). 

De seguida, s’enderroca aquell castell, els dos germans recuperen la forma primitiva, abracen el germà petit i tots tres “deixaren aquell lloc, per dirigir-se al palau a on els reis i princesa n’eren” (p. 75).

Ara bé, com que els tres germans eren molt semblants, davant la Cort, el germà gran conta tot el que els havia succeït, “tornà a ésser reconegut per príncep (…) i enviaren a cercar al pescador” (p. 75), o siga, el pare, “fent-li, després, una habitació en el mateix palau, perquè allí acabés els anys de la sua vida” (p. 75). Així, captem que els ancians estan ben considerats en les cultures matriarcals, fins i tot, pels governants.

Finalment, en aquell regne, amb uns reis estimats per tothom, “Els altres dos germans es casaren amb dos gentils princeses, i el príncep i la princesa (…) foren reis per a sort de sos súbdits” (p. 75), motiu pel qual ho feren “portant tota mena de felicitats al seu reialme i terra” (p. 75).

Com hem pogut veure, en terres on el rei és molt obert i ben preuat pels vassalls i pel poble, el futur és bo i favorable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.