Arxiu mensual: juliol de 2021

Dones molt participatives i molt obertes

General, ,

 

En relació amb una dita interessant, “Sa madona ha de dur es calçons” (i semblants, en tot l’àmbit lingüístic, com ara “La dona ha de dur els pantalons”), el 30 de juliol del 2021, com indiquí en el meu mur i en molts grups de Facebook, trobí que “En la rondalla mallorquina ‘L’amo de So Na Moixa’, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, podem llegir ‘Sa madona havia de dur es calçons’.

En la meua família, d’arrels valencianes catalanoparlants, la dona és qui duu els calçons i, com deia el meu avi matern (1906-1992), ‘es fa lo que vol la dona’, per exemple, en cals meus pares.

¿I en la vostra família, en cas que el marit i la muller siguen catalanoparlants i nascuts, com a molt, en 1915? Gràcies”.

Les respostes, en Facebook, el 30 de juliol del 2021 i posteriorment, en el grup “La Catalunya del Nord”, “El que et puc dir de les quatre generacions que he conegut a la meva família, es que, si bé la ‘veu cantant’ de cara a coses exteriors que afectessin la família sempre hi anava l’home…, el cert és que sempre el tema s’havia debatut primer a casa i l’opinió de la dona és la que solia prevaldre” (Quim Murli Castello). En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, les respostes foren “Crec que, en la casa catalana, els calçons els du la ‘mestressa’” (Merce Boix Navarro), a qui, immediatament, li contestí “Sí, Merce (…).

La ‘mestressa’, en Catalunya, equival a la ‘senyora ama’ en el País Valencià”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 de juliol del 2021 i posteriorment, les respostes foren “A casa nostra, qui coman sempre ha estat sa madona. I són tres generacions” (Ángel Ruiz), “A casa nostra, el mateix” (Xisca Llorens Cladera), “Els homes només servien per anar a mercadejar. La casa, els fills i l’administració, la duia la dona” (Rosa Galmes), “A casa, sempre matriarcat” (Maria Antònia Ramon Bibiloni), “Ho hem viscut tota sa vida: padrines, repadrines, mare… I avui en dia, ara, ens toca a nosaltres. Sa frase ‘Demanau-ho a ta mare’” (Fina Ramon).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 30 de juliol del 2021 i després, respongueren “Els meus pares eren nascuts als anys 20 del segle passat i, del fet de manar la dona, en deien ‘Ella porta els pantalons’” (Núria Casanovas Mussons), “Els meus pares eren del 1913 i 1918 respectivament. La mare es va preparar per ser una bona mestressa de casa, i el pare estava en una oficina. Les coses de la llar, les duia la mare; i les coses ‘importants’ (diners, viatges, etc.), el pare.

Les dones servien al marit, però al cap i a la fi, eren elles les organitzadores de tot” (Carme Picas Guasch).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 de juliol del 2021 i després, les respostes foren “La mestressa, si és pubilla” (Maria Marsal). “Maria Marsal. Pot ser. D’on ho has tret?” (Merce Boix Navarro), “Si ho diuen ‘Ses Rondaies Mallorquines’, no se n’ha de parlar més. També hi ha una obra de teatre costumista, ‘Sa madona du es maneig’.

Evidentment, de portes cap a fora, es pot fer veure el contrari, però la realitat és ben coneguda. En mancar-se sa madona, tot és un desastre!” (Miquel S Tur Capo), “A casa ma mare, mentres va viure, era la que duia es calçons sempre. A Eivissa, ho he vist així.

A les Pitiüses, sa pubilla és s’hereva, i ma mare era s’hereva. I ho és el més gran, tant si fos mascle com femella” (Josep Bonet Roig).  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a totes les que em fan costat dia rere dia.

Dones que ensenyen i molt obertes

General, , ,

 

El 26 de juliol del 2021, plasmí un escrit en el meu mur de Facebook i en distints grups, que deia així:
“Imagineu-vos que viviu en un Estat independent on el govern admet tres opcions d’ensenyament:

a) en escoles,

b) en museus i biblioteques,

c)  l’aire lliure.

¿Quin ‘camí’[1] triaríeu? Gràcies”.

Una majoria considerable, el primer dia, més d’un 60%, havia triat el camí “a l’aire lliure”, la qual, també és la que jo preferesc. Tot seguit, exposarem les respostes, en el meu mur i en distints grups de Facebook. En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el dia 26 de juliol del 2021 i posteriors foren “Museus i biblioteques, però repensant-los, clar. Si són, com ara, en silenci,… no valen” (M. Rosa Vidiella Parera), “Molta calor, interior de l’escola; si no, a l’aire lliure, amb protecció solar cada dues hores” (Mari Antònia Plana Terraza), “Les tres són bones. Però, a l’aire lliure, seria ideal” (Dolors Monclus Gil), “A l’aire lliure” (Carmen Estruch Alrich), “A l’aire lliure. La natura és la mare de totes les ciències” (Rosa Rovira), “A l’aire lliure” (Carme GV).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, les respostes del 26 de juliol del 2021 i posteriors foren  “A l’aire lliure, sempre que fa ci bon temps (si no, un pla B)” (Carme Picas Guasch), “A l’aire lliure, com ja es va fer en el projecte pedagògic anomenat Walder-2, a Anglaterra” (Francesc Castellano), “Preferentment, a l’aire lliure” (Josep Querol), “A l’aire lliure” (Rosa Garcia Clotet), “Sempre que es pugui, a l’aire lliure” (Obdulia Bofarull).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, les respostes del 26 de juliol del 2021 i posteriors, foren “Alguns porten anys lluitant per aquesta il·lusió, Lluís. A les Escoles, Museus, a l’activitat a l’aire lliure, importantíssims, hi podríem afegir l’idioma, la cultura, la dignitat, la llibertat, la justícia, la democràcia de veritat, la república” (Ricard Jové Hortoneda), “C [= A l’aire lliure]. Pense que, igual que dins l’escola, els xiquets estan en contacte amb la natura, i el meida ambient. Els llibres els poden utilitzar igualment.

No vos oblideu que encara queden assignatures pendents dins l’escola, com ara, fer-se el propi menjar, d’utilitat per tota una vida” (Carles Nicolau Benito Castelló), “A l’aire lliure, sense dubtar-ho… Segur que tot serà més fàcil d’absorbir amb un espai obert”, “B [= En museus i biblioteques]”, “A l’aire lliure” (Assumpta Capdevila), “En museus i biblioteques” (MIla Doménech Serena)

En el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de juliol del 2021 i posteriors foren “Elegiría el primero, pero utilizando los otros dos, que son formas maravillosas de enseñar. NO olvidemos el método Montessori” (Margarita Bordoy), “Jo som mare i, realment, per un nin com es meu, que no li agraden ses aules, supòs que millor a l’aire lliure, on poden investigar més amb ulls i mans que només amb es cervell. Això sí, li encanten ses biblioteques i llibreries” (Rosa Abraham Miró). A Rosa Abraham, li contestí “Em passava igual. El meu  joc preferit és volar un catxirulo (estel).

Quan he fet classes (gratuïtes) a adolescents i a adults, els he donat molta llibertat i he tractat de crearun ambient molt creatiu i molt participatiu.

De fet, en el curs 2013-2014, un home de 60 anys (Antonio Samper Cervera), em digué: ‘Lluis: m’agrada com ensenyes, perquè no fa com alguns mestres [de l’EPA], que estan damunt dels alumnes’.

A més, els encoratjava a aprendre llengua catalana, per exemple, escrivint sobre coses que, en eixe moment, els agradassen o que fossen del seu interés”. Més respostes: “Escoles. A l’aire lliure, no es podria estudiar amb mal temps. I els museus/biblioteques són per a altres coses, no per la docència. Està bé que, des de les escoles, visitin museus i biblioteques. I també que, quan fa bon temps, facin qualque classe a l’aire [ja que], per un moment puntual, està bé. Dies totalment favorables i distraccions vàries són el handicap de fer classes a fora. Fred, renou, tràfic, acomodació, etc.” (Llorenç MD Fuaka), “A l’aire lliure, si no hia ha distraccions, afavoreix  certa actitu dinàmica respecte al grup i a la recepció de dades. Un té el cap més ‘net’, potser a l’exterior, després d’unes hores de feina” (Peptoni Pardo), “La primera, perquè les escoles integren les altres” (Catalina Romaguera), “En la escuela, lo demás son inventos progresistas” (Paolo Zerbato Cano), “En mi casa” (David DaSilva), “Museus i biblioteques” (Àngels Brusi Terrades). “Escollir una de sola, (…) jo, com a mestre de Primària d’escola alternativa, escolleixo[2] la primera, ja que els infants necessiten recolliment, esbarjo, rutina, novetats,… una combinació de concentració i expansió que només es pot fer a una escola flexible” (Ricard Ramos), “En mi criterio, escogería la escuela. Los maestros no sólo tienen el conocimiento, tienen la capacidad de transmitirlo. Los otros aspectos son importantes, para complementar la enseñanza escolar” (Arisel Arce Burguera), “Aire lliure. S’aprén de tot allò que veus, no de lo que te conten” (Xesc Grimalt).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

Finalment, direm que hui, en moltes poblacions catalanoparlants, es celebra la festivitat dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, uns dels patrons dels llauradors més vinculats amb moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

 

 

Notes:  [1] Al principi, posava “opció”, però, prompte, per a facilitar mes la resposta (i sense fer combinacions), posàrem la paraula “camí”.

[2] Textualment.

“Els tres segadors”, sexualitat matriarcal

General, , , , , , ,

 

En el llibre “Antologia eròtica”, d’Aureli Puig, podem llegir aquesta cançó, de línia matriarcal:

“Els tres segadors

Si n’hi ha tres segadors

n’han baixat de la Cerdanya,

n’han vingut a l’Empordà,

per segar la terra plana.

Sega molt arran,

sega molt arran,

que la palla va cara,

sega molt arran.

El més petitet dels tres,

duu la falç sobredaurada,

també porta un anell d’or

de la pedra virolada.

Ja es deturava a cantar,

vora d’una cantonada,

la cançó del segador,

n’és molt entonada.

Una senyora l’ha sentit,

n’ha quedat enamorada;

ja l’ha enviat a buscar,

per una de ses germanes.

Segador, bon segador,

Déu us do bona segada;

que em voldríeu segar un camp,

un camp que en tinc de civada?

No està posat en cap puig,

en cap puig ni en cap obaga,

que està enmig del regadiu,

que per sota hi passa l’aigua,[1]

Senyora, jo el segaré,

si em doneu bona soldada.

Us daré el que em demaneu,

si feu bé vostra segada.

Segador, bon segador,

quantes garberes heu segades?

Vint-i-set o vint-i-vuit,

a les trenta ho arribava.

Segador, bon segador,

bé n’heu fet bona segada!

L’any que ve ja tornareu,

per segar-me’n la civada.[2]

portareu vostre anell d’or

i la falç sobredaurada;

no us descuideu de tornar,

segador de la Cerdanya,

i aleshores trobareu,

ja nascuda la mainada” (p. 116).

 

Immediatament, Aureli Puig, sobre la cançó “Els tres segadors” que ací hem transcrit, comenta que “És una de les cançons més populars, en els ambients rurals. Es canta amb gran profusió[3] de tonades, generalment molt harmonioses, i algunes amb aires de ballet. Havia estat ballada en rodona pels segadors damunt mateix del rostoll o entorn de les garbes. Segurament recorda alguna vella cerimònia màgicoreligiosa de fecunditat de la qual formava part l’aparellament sexual en ple camp, del segador més jove el més viril i vigorós com sembla referir-ho la cançó, vestigis que encara se’n troben en el costumari” (p. 116).

El 27 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Victor SA plasmà una foto amb una versió de la cançó “Els tres segadors” (https://twitter.com/JaumeOliver4/status/1397205143213510661?s=19), que diu així[4]:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’havien baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

            Sega-me-la arran,    que la palla és cara,

            sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre li’n porta de plata

i el més petitet de tots   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar   per una seva criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a    les tres de la matinada.-

Quan les tres en varen ser,   garberet pujà l’escala.[5]

-Què se li ofereix a vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segar un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,    ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

(…)

-No em diràs, tu garberet,   quantes garbes n’has lligades?[6]

-Trenta-set o trenta-vuit,    trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixecar amb   força ous i cansalada”.

 

Agraesc el detall de Victor SA, ja que aquest poema és eròtic i, a més, de línia matriarcal.

En el llibre “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009, figura aquesta cançó sota el títol “Els tres segadors /Els tres garberets”, amb una lletra (a què vaig accedir per mitjà d’un correu electrònic de Núria Besora Serra) que diu així[7]:

“N’han baixat tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya.

n’han baixat a baix el pla   per segar una quinzenada.

            Segueu ben arran,   que la palla va cara,

            segueu ben arran.

i el més petit de tots   porta la falç adaurada

i en pota tres anells d’or,   lligador capçat de plata.

Si s’han posat a cantar   sota d’una balconada,

la filla d’un argenter   d’ell se n’és enamorada,

si l’ha enviat a buscar   per una de les criades:

-Segador, bon segador,   la mestressa vos demana .

-Digueu-li que ja hi aniré[8]a   les quatre hores de la tarda-.

Les quatre hores van tocant,   segador mai arribava,

ja en toquen dos quarts de cinc,   segador puja l’escala.

-Oi per vós, dolceta amor,    què és lo que vostè demana?

-Segador, bon segador,   voleu segar un camp de civada?

-Prou la’n segaria jo   si sabés on t’és[9] sembrada.

-No és sembrada en cap rost, no,   ni en cap costa ni muntanya,

n’és sembrada amb un hortet,   la riera al mig hi passa,

de dies no hi toca el sol   ni de la nit, la rosada.

[…]

-Segador, el bon segador,   quantes garbes n’heu lligades?

-Trenta-vuit o trenta-nou,   i a la ralla de quaranta!

Més en lligaria, jo,    si el lligador no es blincava[10]!

-Ja li’n darem aliment:   cop de ous i botifarra” (pp. 12-13).

 

En relació amb lo eròtic i amb la seua difusió com a cançó, però com si no fos eròtica, Jaume Ayats comenta que “La temàtica eròtica d’aquesta cançó ha fet que hagi aparegut poc en els cançoners o que hagi estat publicada amb versos censurats o amb el text escurçat” (p. 15).

Així, un poc després ofereix dos versos de l’Alt Urgell extrets d’un enregistrament fet per Artur Blasco i que, al meu coneixement, no hauria de ser motiu per a que grups i persones que es qualifiquen d’esquerres, progressistes, d’idees avançades, etc., rebutjassen o, simplement, censurassen, retocassen d’aquesta versió o que s’esgarrassen les vestidures, en nom d’una actitud políticament correcta molt pròxima a lo que podríem dir puritanisme i, per descomptat, dogmatisme:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’han baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

                        Sega-me-la arran,   que la palla és cara,

                        sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre, li’n porta de plata

i, el més petitet de tots,   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà, en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar,   per una criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a   les tres de la matinada-.

Quan les tres en varen ser,   garberet puja l’escala.

-Què se li ofereix, a  vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segarà un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,   ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

[…]

-No em diràs, tu, garberet,   quantes garbers n’has lligades?

-Trenta-set o trenta-vuit,   trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixerar amb    força d’ous i cansalada-“ (pp. 15-16).

 

 En el llibre “Encisam de totes herbes”, hi ha una cançó eròtica en línia amb la cançó “Els tres segadors”, que, adaptada ortogràficament, diu així:

“Segador[11], bon segador,

¿quantes garbes has segat?

-Sols vint-i-una gavella[12]

i ara comence el falcat[13]” (p. 95).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Textualment, en lloc de “que per sota hi passa l’aigua.”.

[2] Textualment.

[3] Profusió vol dir gran abundància.

[4] Amb lleugers retocs.

[5] En la foto original, aquest vers figura amb el numeral 10.

[6] En l’original, aquest  vers figura amb el numeral 15.

[7] Amb lleugers retocs.

[8] En l’original, “ja hi ‘niré”.

[9] En l’original, “on·t”.

[10] Si no saltàs amb molta lleugeresa.

[11] “Segar” té el significar eròtic de copular, d’unir-se carnalment.

[12] En el DCVB, figura, per exemple, amb el significat de “Conjunt de manats o falcades d’espigues que el segador pot encloure dins la mà i que després deposita en terra per a formar amb algunes gavelles la garba”.

[13] En el DCVB, figura amb el significat de “Conjunt d’espigues o brins que omple la mà esquerra del segador amb cada dos o tres cops de falç, i que es deixa en terra per a poder continuar segant”.

La tia Maria i pedagogia matriarcal

General, , , ,

 

En relació amb paraules de la rondalla “El forçut de Xixona”, en què es parla de la tia Maria com a persona sàvia i com a principal font del saber del poble (un tret vinculat amb el matriarcalisme, ja que la dona és la principal transmissora de la cultura del poble), en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escrit per un amic meu que coneix molt la cultura colla, matriarcal, i en què parla molt sobre la matriarca (l’àvia Damiana), podem llegir paraules molt en línia amb el matriarcalisme i, igualment, amb la tia Maria, per exemple, quan diu que “La sociedad dedica muchos de sus recursos a la educación, para que fortalezca la cultura, se sigan desarrollando los proyectos y se consigan conocimientos para mantener la técnica necesaria que permita seguir manteniendo los recursos y se cultive la lengua y el sentir la constitución como pueblo.

Suele ocurrir que la sociedad se fija únicamente en el pueblo dominante, por lo que en ese caso, la escuela no es tan educativa ni tan edificante, pues margina a los pueblos no dominantes ignorando su lengua y dejando en el olvido su historia, sus próceres, su literatura y sus costumbres. Esto ocurre en las sociedades modernas formadas por un ambiente multicultural y multirracial.

(…) La abuela Damiana miraba con recelo la escuela, pues no aparecía en ella ninguna referencia a la historia de su pueblo ni se daba a conocer el aymará o el quétchua, idiomas de su pueblo; ni se instruía ni se preparaba para el modo de vida del pueblo colla. En ningún momento los niños colla iban a crear en la escuela ninguna socialización que les uniese en sus tradiciones, les introdujese en su cultura ni les preparase para integrarse en la vida de su pueblo. Así que, se negaba con toda su energía a que los niños colla acudiesen a la escuela.

Esa escuela era un centro ‘exterminador’ para su cultura, que no se adaptaba a su modo de vida, contraproducente para los conocimientos necesarios para la supervivencia y desarrollo de su pueblo, impostor de creencias y aniquilador de la historia” (pp. 19-20).

En aquest llibret, tot seguit, es plasma com educava l’àvia Damiana, en línia amb la pedagogia matriarcal i que, com hem vist, figura en la manera d’actuar la tia Maria. Diu així:

“La abuela Damiana procuraba instruir a los niños en su idiosincrasia, introduciéndolos en su historia y tradiciones, preparándolos para vivir (…), a leer el tiempo y a saber distinguir hierbas medicinales y minerales  valiosos. También a conocer la organización de su pueblo desde la cultura matriarcal y su sistema de gobierno, todo esto extraño e ignorado por la escuela del Estado oficial.

Se la veía muy entregada a esta labor, con mucha paciencia y gran exigencia, procurando darles a conocer los valores del pueblo ‘blanco’, dominante de sus territorios, para que, a su vez, supiesen defenderse de las agresiones duras, capaces de poder exterminarlos como pueblo” (pp. 20-21).

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Jacint Verdaguer, nens creatius i pedagogia matriarcal

General, , , , ,

 

En la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, recopilada per Ximo Caturla, també es plasma una educadora (amb el seu paper de mestra) molt creativa, fins al punt que els xiquets no són oients passius, sinó que tenen la confiança de preguntar així com, en moltes classes de Magisteri, féiem futurs mestres, a mestres com Pere Riutort, ja que l’ensenyant (ací, la tia Maria) està obert a lo que li demanen i a totes les persones (“heu de tenir consideració amb totes les persones”), fet que també es plasma en una rondalla arreplegada per Jacint Verdaguer i, com ara, en la rondalla menorquina “El Bon Jesús i Sant Pere”, d’Andreu Ferrer Ginard (no. 3), en què mentres que el Bon Jesús i Sant Pere aconsegueixen que un home, En Joan, els acompanye, no sols En Joan considera que carregar una pedra molt grossa és de persones de poc de coneixement, sinó que, igualment, pensa “Jo no vull ser tan beneit. Que passi pena qui vulgui” (p. 24). I, com que En Joan tenia la pedra més menuda i Jesús les beneeix i fa que es transformen… en pans, ell tindrà el pa més menut (“cada un de sa mateixa grossària de sa pedra”, p. 84).

En Joan, unes pàgines després, es troba que el mestre (el Bon Jesús) li diu “Fes lo que et sembli” (p. 87) i, així, afavoreix el seu desenvolupament, la seua llibertat. I En Joan, mogut per la seua ambició (detall que no va en línia amb rondalles en llengua catalana, ni amb el matriarcalisme), estarà al límit de la mort en la forca. Aleshores, després de demanar compassió a Jesús (“Mon Mestre –començà a cridar-, compadiu-vos de mi”, p. 88), el mestre, amb una reacció molt pròxima a aquella amb què Pere Riutort Mestre (mestre de “Valencià” en Magisteri), durant el curs 92/93, en un examen que jo vaig fer, escampà tots els fulls d’una alumna jove que tractà de copiar i, al moment, li permeté continuar la prova i, al final del curs, rebé matrícula d’honor (encara recorde aquest fet), Jesús fa que En Joan no siga penjat i, com a moralitat, llegim:

“En Joan va prometre al Bon Jesús que el seguiria sempre i, aquest li va dir:

-Sí, però, abans, et vull donar una lliçó: ‘Desgraciat des deixeble que se pensa saber més que es mestre’” (p. 88).

Per tant, ací, la figura de Jesús, qui havia afavorit la prosperitat i, fins i tot, que tots tres poguessen fer camí fàcilment, representa més que el mestre: que la cultura matriarcal no aprova els actes de fer ostentació, però sí, com ara, que el mestre done moltes facilitats a l’alumne, a diferència d’un ensenyament centrat en les normes, en lo formal i, a hores d’ara, molt en lo políticament correcte. Per això, el deixa fer marxa, propi de cultures que consideren important la creativitat i, a més, amb bones paraules, així com, en més d’una rondalla, hi ha el pare que ho fa amb el fill que vol fer via i emprendre.

Tornant al tema de la consideració amb totes les persones i amb la pedagogia matriarcal, hi ha una rondalla del llibre de Jacint Verdaguer en què el recopilador català atorga molta importància al fet que les persones de més edat  (no necessàriament velles) siguen obertes, àdhuc, amb els xiquets: “L’herba dels pecats”. No és una simple rondalla, sinó un relat en què, a diferència d’un passatge del conte “Lo Mariner de Santa Pau”, en què un pare menysprea un fill i Jacint Verdaguer no entra en més detalls, sí que ho fa amb el xiquet relacionat amb l’herba dels pecats. Anem a pams. En la rondalla del mariner, un xiquet diu així:
“-És una pala de forn- respongué un noiet que no s’aixecava dos pams de terra.

-Què saps tu? –li digué son pare, qui havia estat a marina-. Això no és una pala de forner, que és una pala de barca” (p. 20).

El pare del xiquet demostra no saber estar al nivell del nen, ja que, si vols que un xiquet aprenga molt i amb facilitat, u dels millors recursos, és la didàctica, parlar-li com t’agradaria que ho fessen amb tu i, així, potser, fins i tot, pugues fer que una xiqueta de sis anys, en el primer curs de l’ensenyament primari, amb l’aigua al coll en quatre assignatures  (per novembre), a mitjan primavera d’eixe curs, ja entre a ta casa (on tu li fas classes de repàs) i somriga i haja aplegat a un nivell bo. El fet, real, el vaig viure fa més de setze anys.

En canvi, en “L’herba dels pecats”, Jacint Verdaguer diu prompte: “No me l’ensenyà a mi cap ermità dels Pirineus, ni cap savi botànic de la ciutat, ni cap Vayreda que s’enfila a les altes serres de Núria per fer-ne la flora (…). Me l’ensenyà un noiet de sis anys” (pp. 23-24). En paraules que Ramona Ibarra, la dona que em recomanà el llibre, em respongué, fa pocs dies, a un comentari que li fiu sobre aquest detall de Jacint Verdaguer (“Observe que (…) degué ser un home molt obert als xiquets”), ella m’escrigué “Ell era obert a tothom, estimava amb la seva bondat els pobres, als necessitats, als nens i nenes òrfens, i no li preocupava en absolut la riquesa. Per a ell, la riquesa és en el teu cor, deia  en una poesia: ‘On tens el cor, tens l’amor, si el tens al cel, tens l’amor’. Ja te l’escriuré”.

Un mestre de línia matriarcal, com Jacint Verdaguer, comenta que aquest noiet “baixà a un pradell que hi havia més avall, entre roures, i en un dir Jesús comparegué amb lo fruit estufat de la xicoira a la mà, posant-lo respectuosament en la meva” (p. 25). Per tant, el mestre es mostra receptiu a l’aprenent. I, com em digué Pere Riutort, el 29 de juny del 2019, en acabar la conversa amb motiu del dia del seu sant, “Jo he aprés de tu, tu has aprés de mi”. No debades, el narrador, després d’escoltar la resposta final del nen, afig “Jo quedí parat davant d’aquella sortida tan candorosa com inesperada, i, cercant en mon breviari l’estampa més bonica que hi restava, la hi doní amb un afectuós revesset per penitència. I els dos nos despedírem contents, ell amb lo sant, que gairebé es menjava a petons, i jo amb lo novíssim i exquisit mètode d’examinar-se la consciència, que no em sabia treure del cap” (p. 25).

Diré que, com a mestre, em resultà impactant aquesta rondalla i, immediatament, viu plasmada, en ella, la pedagogia matriarcal.

Finalment, unes frases d’un amic meu que, fins i tot, ha sigut mestre d’institut: “Un ‘professor’, instrueix; un mestre, crea deixebles”.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

“El peu polidor” i la pedagogia matriarcal

General, , ,

 

Una altra de les cançons que em facilità Núria Besora i que figura en el llibre “Explica’m una cançó”, de Jaume Ayats, és “El peu polidor[1] /Ball de la Margarideta”, també eròtica, la qual diu així:

“Qui en tocarà lo peu

a la Margarideta?

            Peu polidor,

            lairó, laireta,

            peu polidor

            lairó, lairó.

 

Qui en tocarà la cama

a la Margarideta?

Peu polidor,

cama llargueta,

            peu polidor

            lairó, lairó

 

… el genoll,

genoll redó.

 

… la cuixa,

cuixa maduixa.

 

… el conill,

conill pelut.

 

… lo ventre,

ventre molut.

 

… les tetes,

tetes bufetes.

 

… lo coll,

coll de tortuga.

 

… la barba,

barba de cabra.

 

… la boca,

boca xerraire.

 

… lo nas,

nas de cardaire.

 

… els ulls,

ulls d’espiaire.

 

Qui en tocarà la front

a la Margarideta?

Front de rumiaire,

ulls d’espiaire,

nas de cardaire,

boca xerraire,

barba de cabra,

coll de tortuga,

tetes bufetes,

ventre molsut,

conill pelut,

cuixa maduixa,

genoll rodó,

cama llargueta,

            Peu polidor,

            lairó, laireta.

Peu polidor,

lairó, lairó” (pp. 28-30).

 

Afegirem que Jaume Ayats comenta que “És la més coneguda de les cançons eròtiques de carnestoltes , tot i que ha passat de les exhibicions de joves a tenir un lloc entre els jocs destinats als infants.

(…) En alguns llocs, com a l’Empordà, els balladors s’anaven tocant les parts del cos enumerades, amb unes llibertats excepcionals d’aquests dies. I, si ens hem de refiar d’algunes explicacions, algunes dones també les ensenyaven. Sembla, doncs, que aquest ball permetia un cop l’any un espai de tocaments que, com podeu suposar, era blasmat per les autoritats” (p. 30).

I, quant al fet que ara se la considere, sovint, una cançó infantil i que, al meu coneixement i, sobretot, partint de comentaris i de com es plasma el matriarcalisme (des del llibre “Speculum al foder”, amb manuscrits del segle XV, fins a poemes del segle XIX i, àdhuc, a cançons del segle XX i del segle XXI), no com a eròtica (que sí que ho és), tenen molt a veure tres fets històrics (alguns, comentats amb Pere Riutort): la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930, amb el suport del rei Alfons XIII i del PSOE), la dictadura del general Franco (1939-1975) junt amb el postfranquisme i, per una altra banda, la línia actual a lo políticament correcte, àdhuc, des de grups que solen posar-se l’etiqueta de progressistes, d’esquerres o de contraris a lo patriarcal, però que no afavoreixen el desenvolupament creatiu de la societat. Per això, m’identifique amb Jaume Ayats, quan plasma que “Durant el segle XX aquest ball s’ha anat reciclant i ha passat de ser un joc eròtic a reconvertir-se en un joc infantil. Els cançoners infantils volen justificar el joc amb l’argument que fa descobrir als més petits les parts del cos. Queda clar, però, pels adjectius ‘tetes bufetes’ (inflades, exuberants) i ‘conill pelut’ (en altres pobles ‘castanya peluda’ o directament ‘figa peluda’) que la justificació infantil és recent. La cançó ja era educativa, ja, però des d’un altre angle” (p. 31).

I, més encara, quan diu que es desconeix l’origen de la cançó (p. 32), “però sí que sabem que els aires ‘moralitzadors’ i ‘civilitzadors’ la varen anar eradicant de tot el país entre el segle XIX i el XX: era considerada una romanalla ‘bàrbara’ dels temps antics” (p. 32), això és, quan s’aprova la “Ley de Instrucción Pública” (1857), la qual duraria fins a 1970, i, per tant, un intent d’eradicar la transmissió de la cultura diferent a la castellana, mitjançant la instrucció pública, obligatòria i patriarcal en tot l’Estat espanyol, creat, jurídicament, en el segon terç del segle XIX.

Així s’explica que “a gairebé totes les publicacions infantils i a totes les pàgines web destinades a cançons de nens no hi aparegui ni el ‘conill pelut’ ni cap equivalent , i que les ‘tetes bufetes’ o ‘mofetes’ hi sigui molt rares. En canvi, quan ens l’han cantada a diversos pobles, són elements que gairebé mai no hi falten” (p. 32), fet semblant al que copsà el nord-americà Alan Lomax, a mitjan segle XX, en música de les Illes Balears.

Per això, considere  que una pedagogia matriarcal sí que accepta la sexualitat, fins i tot, en la música i en els primers quinze anys de les persones així com, per exemple, en moltíssims centres d’instrucció (eufemísticament, coneguts com centres escolars) ho fa un esport en què es tolera una violència que no s’acceptaria en el carrer: el futbol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

Finalment, vos diré que, cap a les 17h20 de hui, després d’haver fet, hui, una pregunta oberta sobre ensenyament, en Facebook, un 26% de les persones eren favorables a un ensenyament en les escoles, un 11% en biblioteques i museus i un 63% a l’aire lliure. Predomina, per tant, l’opció a favor del matriarcalisme, ja que, per exemple, en una rondalla de Ximo Caturla, la vella que transmet el saber (com a persona molt formada en molts camps), a més de saber i d’actuar de manera molt oberta i creativa amb els xiquets, ho fa a l’aire lliure.

 

 

Nota: [1] En l’original, “polidó”.

Música eròtica i pedagogia matriarcal

General, , ,

 

El 23 de juliol del 2021, com diguérem en una altra entrada, preguntí “¿Introduiríeu en l’ensenyament la música eròtica en llengua catalana com una part més de la cultura tradicional? ¿Per què? Gràcies.

Jo, sí, primerament, perquè forma part de lo vinculat amb la llengua catalana”.

En el grup “Dialectes”, les respostes del 23 de juliol i posteriors foren “Per a mi, perfecte, però hi ha masses puritans” (Montserrat Rius Malets), “Jo, sí, totalment. Perquè forma part de la nostra història i perquè és una forma –diria que única- de veure el món” (Mati Sancho), “No hi veig cap problema” (Rosa Garcia Clotet), “És clar!!” (Sergi Sanprat), “Sí, però hauries de pensar a qui. No és el mateix ensenyar-ho en un institut a grups de batxillerat com a part de la temàtica de la música tradicional valenciana o gent adulta d’altres nivells, amb una sexualitat desenvolupada i madura, que a xiquets de 1r d’ESO que estan descobrint què és la sexualitat. Per als preadolescents, pense que seria prematur. A partir de 3r d’ESO, no crec que anara contra el currículum, és una forma del coneixement mes. Parle de l’àmbit educatiu reglat.

Ara segurament trobaries forta contestació entre col·lectius de pares o entitats conservadores. S’hauria de fer bé amb l’assessorament d’especialistes com els orientadors i psicòlegs” (Paco Hernández Flor), “I tant que sí, es té que conéixer tot” (Paco Turégano), “I també la poesia eròtica catalana… I valenciana” (Ferran De San Martin), “’El virgo de Vicenteta’ de Bernat i Baldoví té un riquíssim lèxic, i ben gustós” (Josep Piera), “Treballe amb adults i els n’he posat alguna, però no m’hi entretinc massa. Som més que folklore”, “Ens falta temps i tot” (Colònia de Llibres).

En relació amb alguns d’aquests comentaris que, en el fons, al meu coneixement, plasmen hipocresia, que abracen lo que fa fi o, com es sol dir ara, lo políticament correcte, i que quasi quasi toca el dogmatisme (sovint, perquè jutgen partint de poca informació o perquè es fan generalitzacions), diré que, tot i que el futbol, com exposava Pedro Escartín, en 1942, en un llibre sobre el reglament de futbol (a què vaig accedir, cap a 1985, quan me’l regalà el meu avi matern), devia molt del seu èxit… a la violència, encara no he vist cap persona, llevat, per exemple, de grups antisistema (com ara, la “Escuela Libre Paideia”, de línia anarquista i llibertària, en un butlletí de fa més de vint-i-dos anys), de línia molt pròxima o bé partidaris de la introducció dels jocs lúdics en l’ensenyament (no únicament en la instrucció pública o quasi germana) que haja proposat, com ara, una introducció progressiva del futbol en els centres públics, que no es practique en els centres escolars o, àdhuc, que s’haja recomanat els pares que els fills no passen a veure partits de futbol fins que no tinguen, per exemple, setze anys. Hipocresia.

En canvi, estic totalment d’acord amb les persones que, com feu Maria Montserrat Morera Perramón, una dona molt oberta i dialogant, el 25 de juliol del 2021, en veure que jo havia plasmat la cançó “Peu polidor”, en el grup “Dialectes”, com a “cançó eròtica carnavalesca”, em preguntà “Com és que poses cançons infantils com a eròtiques?”. Immediatament, li responguí “És una cançó eròtica. T’envie un correu electrònic”, amb unes quantes fotos d’un llibre de Jaume Ayats, en què es podia llegir sobre aquesta cançó que, a hores d’ara, hi ha qui intenta que faça fi i llevar-li el suc eròtic. Ella em comentà que “A Manresa, és un ball infantil” i, un poc després, li vaig afegir que ja li havia enviat el missatge i, ella, un “Molt bé”. Com diu un amic meu, molt coneixedor de la cultura colla (la qual és matriarcal i de Sud-amèrica), “Junts, fent camí” i, a més, que, en els pobles matriarcals, “No teoritzen. Viuen i actuen”. 

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que han pres part en aquest tema i a les que em fan costat dia rere dia.

Goigs, Cullera i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, exposarem part dels goigs, himnes, cants i cobles vinculats amb els Sants de la Pedra  que figuren en llibres o bé, que encara es canten, i a què poguérem accedir per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació relativa a determinades publicacions com també la dels qui, fins i tot, me n’enviaren de franc.

Per motius d’ajust de l’original a PDF, la lectura de la informació comença en la pàgina 2.

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia) - còpia

Dones molt actives, amb energia i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb l’esperit emprenedor de moltes persones, també hi ha la gran quantitat de dones, en línia amb el matriarcalisme, que són molt obertes, fins i tot, a persones de distintes edats. Així, durant l’entrevista que fiu a ma mare, el 15 de febrer del 2021, em parlà sobre una bestia seua, la tia Vicenteta, una dona molt activa, àdhuc, amb quasi noranta-dos anys.

Així, ma mare, em digué que una de les seues àvies i la tia Vicenteta tenien molt bones relacions: “Hi havia molt bona relació.

La meua àvia és que seria molt llesta. Sí, perque ella [, la tia Vicenteta,] era fadrina i ella, a més, feia punt de ganxo i tot això. Però tota l’altra faena, la feia la meua àvia. Però, per exemple, venien les amigues (al sant, o un diumenge), que venien a veure-la (a la tia Vicenteta) i ella, ¿què feia? La meua àvia havia fet coques cristines o magdalenes, o alguna cosa.. i entrava un plateret al quarto de la cunyada: ‘Així, si venen les amigues, les pots convidar’,

-¡Ai!

– Hui… Uns detalls bons per a la convivència. Hui en dia, no s’aguanta ningú. Ella es casà, i tota la vida, la cunyada estigué vivint amb ells”.

Tot seguit, ma mare, amb molta espenta, passa a contar que eren molt resadores, que escoltaven el Rosari a través d’una emissora de Guadassuar (una població valenciana de la comarca de la Ribera Alta) i, al moment, afig que “Després, jugaven a la baralla i es reien.

-¿S’ho passaven bé?

-Molt bé.

-Molta harmonia, molta harmonia. Però, clar, hui en dia, no sé si haguera…

-Hui, hui…

-Jo no sé quantes famílies haurien aguantat una cunyada ahí.

-És que, abans,… En les cultures matriarcals, tenen el costum de viure les generacions, si no en la mateixa casa,…

-Sí, aguantar.

-Sí. O en un mas, moltes generacions”.

I, un poc després, en línia amb les dones actives i molt treballadores i, al mateix temps, ben considerades, fins i tot, ja molt velles, ma mare, em comentà que “Quan estava morint-se, morint-se[1], s’ajuntaren: la meua germana, la meua àvia, ma mare i jo. Les quatre, en l’habitació. Morint-se. I es gira [, la tia Vicenteta], a ma mare, i li diu: ‘Amparito, no m’has comprat el fil i me muic i no li faig la puntilla a la xiqueta’ (sic).

-¡Ostres! ¡Emprenedora!

-A l’hora, a l’hora o un poc més, ja estava en la caixa. Tu me diràs que bé estava.

-¡Que sana estava!

-¡Amb quasi noranta-dos anys!

-¡Que sana estava!

-El cabet…

-Això és…

-El cabet,… el cabet…

-Jo, quan veig a persones com Pere [Riutort], que tenen els anys que tenen (huitanta-cinc), que veig que, a les 10h, ja estan ahí i que, encara no són les 7h, ja han consultat el WhatsApp,… Jo li dic [, a Pere Riutort,]…

-Són persones molt actives, molt actives i que tenen la sort de no perdre el cap.

-Com la teua àvia que estàs contant.

-Esta és germana de la meua àvia. Bestia. (…) La xiqueta era la meua germana[2], que li havia fet alguna puntilla. Però, la meua germana acampava molt per ahí, i, quan els avis eren majors, ella, quan venien al poble, acudia a ca l’àvia Consuelo (…) i, com també, des de xicoteta, [la tia Vicenteta] estava acostumada a fer de tot,… ¡a fer faena!

Però la meua germana, la volia molt. I li hauria fet alguna puntilla per a un joc de llit, perquè la meua germana ja era major (…).

-La teua família és que és gent molt activa.

-Això és. Molt. Molt treballadors: cada u en la seua especialitat. Molt treballadors”.

Afegirem que, en el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)”, de Josep A. Carrégalo Sancho, podem llegir l’acudit “La vella i els conills”, que, entre altres coses, diu[3]: “Una dona molt vella d’un mas es va morir. Abans que es refredara, la van vestir amb la millor roba que tenia. I la van posar allí, al llit, de cos present.

Però, quan tots l’estaven vetlant, de manera sobtada, la difunta va obrir els ulls i aixecant una mica el cap, va preguntar:

-Ja hau donat menjar als conills?

Els altres, mig esglaiats, li van contestar que sí i, aleshores, la iaia es va tornar a quedar” (pp. 45-46).

En relació amb l’anècdota contada per ma mera i amb l’acudit, que, com veiem, plasmen unes dones molt actives, direm que, el 24 de juliol del 2021, escriguí en el meu mur i en distints grups de Facebook que la bestia de ma mare, “amb quasi noranta-dos anys, encara estava molt activa, i era molt treballadora i molt oberta, fins i tot, a jóvens.

Era catalanoparlant.

¿Coneixeu dones així, que, com aquesta bestia de ma mare, haguessen nascut abans de 1880 o, com a molt, en 1915? Gràcies”. 

Les respostes, que foren immediates, per exemple, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, foren “La meva àvia havia nascut a l’any 1900. Era una dona valenta que, amb 12 anys, va tenir cura dels nebots que s’havien quedat sense mare. Va portar una botiga de queviures només sabent llegir, sumar i restar. Era capaç de fer càlculs més complexos.

Tota la vida va ser una dona d’empenta, amb molt criteri sobre tot lo que passava al seu voltant. Com a nena i jove, li podia comentar qualsevol cosa i segur que em comprenia.

A més, sempre havia parlat en català. Quan venien a comprar les dones dels guàrdies civils, s’esforçava a parlar en castellà perquè ‘no ens passés res’ (Mercè Ramionet), “La meva mare va néixer l’any 1927. Va morir amb 89 anys. Jo soc la petita dels fills. Els meus germans tenen 10 anys més que jo.

Vaig  conèixer la meva àvia i, ella, als meus fills. Va morir amb 89 anys. La besàvia va morir amb 99 anys. Tota una saga de mares” (Carme Matas Martínez), “Síííí. La meva àvia, nascuda el 11 de l’11 de l’any 11.

Als 13 anys, va haver de fer de mare del seu germà acabat de néixer. Ella ens ha deixat escrit la seva vida.[4]

Una dona amb molta energia.

La meva mare li va dir que escrigués la seva vida, i ho va fer.

(…) Una gran dona” (Dolors Pareta Rubau), “La meva àvia paterna era del 1903 i els germans i germanes (…), tots de Benicarló. (…) La paterna era magnífica. La recordo perfectament, sempre corrent pendent de la família i ocupant-se de mi, quan la mare treballava” (Francesc Castellano), “La besàvia paterna va morir als 103 anys. Al vespre, estava donant menjar als animals, van sopar, va passar al llit i ja no es va despertar. A casa, per l’edat que tenia, també estava activa, tot i que les tasques més importants ja les feia la néta” (Rosa Garcia Clotet). Afegirem que, en altres grups, també ens han aplegat a comentar sobre dones de més de noranta anys però, no sols amb molta iniciativa sinó, fins i tot, molt creatives.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme (alta, en relació amb aquest tema) i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb quasi noranta-dos anys.

[2] La germana de ma mare ha nascut en 1938.

[3] Amb lleugers retocs.

[4] A partir d’ací, incloc part de la informació que m’envià, un poc després, per correu electrònic.

“El petit vailet”, sexualitat matriarcal

General, , ,

 

 

El 21 de juliol del 2021, Núria Besora Serra, una dona molt oberta, molt col·laboradora i mestra de música, m’envià un correu electrònic acompanyat d’unes quantes fotos amb cançons catalanes en línia amb el tema del matriarcalisme, cançons publicades en el llibre  “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009. Una d’elles és “El petit vailet”, amb el text tal com “va ser publicat per Francesc  Pelagi Briz (Cançons de la Terra, vol. III, 1871)”. Diu així[1]:

“Lo petit vailet   dematí es llevà,

agafà l’arada   i a llaurar se’n va.

La mestressa és jove,   n’hi du l’esmorzar;

un tupí de sopers   i un crostó de pa

i una arengadeta   per podè’l[2] passar,

i una carbasseta   per a xerricar.

-Fes-te ençà, vailet,    fes-te ençà a esmorzar.

– No pot ser mestressa   que tinc de llaurar;

aquest camp que llauro   tinc de conrear–.

Al mig d’aquell camp   una herbeta hi ha

que se’n diu falzia   que mai granarà.

Al mig de l’herbeta   una font hi ha

que tots los que hi beuen   s’han d’agenollar,

de genoll en terra,   sombrero a la mà.

Mentres ell bevia   l’amo hi arribà:

-Vailet, si te’n sembla    que això és treballar!

-Sí, per cert, nostramo,    molt que em fa suar.

-Vailet, passa a casa   que et vull despatxar:

tres dobles que et dec   no te les vull dar,

l’una me la quedo   pel poc treballar,

l’altra me la quedo   pel molt festejar,

l’altra per les banyes   que m’has fet portar—“.

 

Respecte a aquesta cançó, Jaume Ayats indica que “L’amo despatxa el vailet i (…), tanmateix, (…) no en coneixem cap versió que acabi de manera violenta. Sempre és una solució pactada” (p. 85). De nou, el pactisme i, per tant, el matriarcalisme, fins i tot, plasmat en la música en llengua catalana. I, a més, com indica el mateix estudiós, “és una de les balades narratives de gresca i xerinola, cantada sobretot per carnestoltes i a les tavernes, amb el tema inevitable del cornut” (p. 85).

Quant a la presència d’aquesta cançó en l’ensenyament, Jaume Ayats comenta que “Aquesta cançó també ha estat aprofitada en forma de joc infantil, amb un argument que no arriba al nus dels fets, però que –sorprenentment- es pot entendre prou bé en clau eròtica. Apareix publicada a diversos cançoners infantils, sense que els autors facin cap referència al significat eròtic que els versos detallen” (p. 86) i, sense embuts, addueix que “És un exemple més del procés d’infantilització de les cançons i els jocs atrevits dels joves, que han anat perdent memòria del significat social que tenien” (p. 86). Àdhuc, en una versió que Jaume Ayats trau i que vincula amb la xicalla “cap a les dècades de 1930 o de 1940” (p. 86), veiem una mostra més de matriarcalisme, ja que es rendeix homenatge a la terra, això és, a la mare, a lo maternal:

“El petit vailet   se n’ha mort de fred,

se n’ha anat a França   a collir bolets[3].

La mestressa jove   li’n fa l’esmorzar;

un tupí de sopes   i un crostó de pa

i una arengadeta   per sucar-hi el pa.

Allà baix a l’era   una font n’hi ha,

el qui hi vulgui beure   s’ha d’agenollar

de genolls en terra[4]   i el porró a la mà.

Ah….                      [s’agenollen i simulen beure en porró]” (pp. 86-87).

 

Afegirem que la font té un significat femení i eròtic: la matriu.

Quant a l’opinió de Núria Besora Serra, respecte a la música, en el correu electrònic del 21 de juliol del 2021, m’escrigué que “El tema de la cançó eròtica ha de ser molt ampli, perque, per ventura, durant molts segles, la paraula i la música amb les paraules ha estat una manera de lligar i d’explicar intimitats.

Moltes de les cançons infantils tenen doble sentit que obviem i, a voltes, desconeixem. Jo sóc mestra de música a Primària i, amb els anys, he anat veient que, ara, la subtilesa de les cançons, els infants més grandets ni la capten. En canvi, capten coses més gruixudes i de més pes sexual (que no pas eròtic), influenciats per temes de reggaeton i altres imputs que troben a les xarxes”.

En línia amb les paraules de Núria Besora, el 23 de juliol del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook (la gran majoria, amb més de deu mil membres), preguntí “¿Introduiríeu en l’ensenyament la música eròtica en llengua catalana com una part més de la cultura tradicional? ¿Per què? Gràcies.

Jo, sí, primerament, perquè forma part de lo vinculat amb la llengua catalana”.

Francesc Castellano, un home molt obert i molt col·laborador en el treball sobre el matriarcalisme, em comentà que “No és un tema fàcil de respondre. Per un costat, hi ha la considerada ‘eròtica’ i, per un altre, la ‘pornogràfica’, amb una línia molt fina que les separa.

Per un altre, hi ha una tradició oral de les dues i, fins i tot, els grups d’havaneres tenen cançons que es mouen entremig de les dues consideracions.

I, després, encara hi ha un ‘problema’  i és decidir a quina edat es poden començar a ensenyar, sempre i quant els mestres les sàpiguen.

Catalunya és una terra molt rica en aquest  folklore, però hi ha una mena de censura moral que ha fet que molts col·lectors folklòrics hagin callat davant les pornogràfiques i, de les eròtiques, tan sols han recollit les més suaus: parlo dels col·lectors antics, ja que els més moderns, afortunadament, ja les recullen.

Hem estat, tradicionalment, massa lligats als dictàmens de morals de l’Església, a una idea molt burgesa de que ‘cal ser molt correctes i amagar tot allò que no sone bé’, que es tradueix en un refrany que diu ‘La cara neta, que el cul no surt per la finestra’, és a dir, mostrar tan sols allò que no pot ofendre a ningú”.

En relació amb la mateixa pregunta, el 23 de juliol del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Simó Casanova em respongué “Evidentment que sí. Jo ho faig a l’hora de tractar les gloses mallorquines a l’aula. La nostra llengua i cultura és ben rica pel que fa a l’erotisme. Si no el coneixen en català, el coneixeran en castellà. Endavant i enhorabona per la tasca feta, i no facis cas de qui voldria la nostra llengua per a usos exclusius de folklore;  per a la resta, volen el castellà”.

Una tercera resposta, en aquest cas, de Montserrat Bosch Angles, el mateix dia, però en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, amb una pregunta a mi, deia “És complicat. A quin ensenyament et refereixes? P3, P4, P5, Primari, ESO; Batxillerat o universitari?”, immediatament, li contestí: “Jo l’ensenyaria des de xiquet, des dels primers anyets, de manera que el xiquet veja que la creativitat també fa bona pasta amb la sexualitat.

Això sí, amb introducció progressiva de vocabulari”.

Recordem que el futbol s’ensenya des de xiquets i que, per exemple, Pedro Escartín, en  1942, en el seu llibre de reglament de futbol (que me’l regalà el meu avi matern), ja deia (en les primeres pàgines) que el futbol devia molt del seu èxit a la violència i,… de moment, no és un esport precisament exclòs de les escoles, ni del nivell secundari de l’ensenyament. Estem, de nou, davant d’un altre cas d’hipocresia, si bé,  com a mínim, des de primeries dels anys noranta, ja es feia veure a futurs mestres, que calia introduir jocs no agressius i, fins i tot, inventar-ne, com així ens ho feu una mestra de Magisteri, molt oberta, que tinguí en el curs 1993-1994.

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] El reproduïm textualment, tot i que farem indicacions per a facilitar la lectura.

[2] Poder-lo.

[3] La paraula “bolet” té a veure amb el penis com també amb la vulva, com veiem en el “Diccionari eròtic i sexual”.

[4] Per tant, han d’estar en contacte amb la terra, això és, amb la mare i, així, amb lo matriarcal.