Arxiu d'etiquetes: rondalles eròtiques

Facècies eròtiques amb el Senyor i Sant Pere i la primera dona

General, , , , ,

A continuació, passem a unes facècies (és a dir, narracions gracioses) que figuren en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb molt de component eròtic que empiula amb el matriarcalisme. En el relat “Sant Pere i Sant Pau”, Sant Pere i el Senyor anaven pel món. Jesús sabia que, a Sant Pere, li agradaven les dones. Tots dos fan via cap a ca Sant Pau, qui “tenia una dona que era molt guapa” (p. 131). Sant Pau els diu que, l’endemà, de bon matí, haurà d’anar a per llenya per a portar-la a la seua dona. “Aleshores, diu Sant Pere:

-Ara és la meua. Ara, quan, de bon matí, m’alçaré, em gitaré amb la dona.

El Senyor i Sant Pere estaven gitats en una habitació. I Jesús ja sent que s’alça el sant i li diu:

-Pere…

-No, Senyor: és que ara em gire de costat.

-Bé.

S’alcen els dos i li comenta Jesús:

-Hale: ens n’anem?

I Sant Pere, quan ja eren a dos-cents metres de la casa, li diu:

-Senyor: se m’han oblidat les espardenyes.

Jesús li respon:

-Doncs, vés i porta-te-les.

Hi va i, quan eren a uns dos-cents metres per la serra, els dos veuen que baixava Sant Pau: el Pau de les banyes. I Sant Pere demana al Senyor:

-Senyor: què porta Sant Pau damunt del cap?

-Les espardenyes que se t’han oblidat. Vols que es vegen o no?

Diu Sant Pere: -No: que no es vegen.

I, per això, els hòmens, si la dona és infidel a l’home, són banyuts” (p. 132), Quant al tema de les espardenyes, direm que, el 20 de juny del 2020, Elena Sanchis Pons, en relació amb la cançó “A la vora del riu, mare”, en què una jove comenta a la mare que, en el riu, s’ha deixat les espardenyes, la xica vol dir que ha deixat arrere la virginitat i que, per tant, ha tingut la primera regla.

La facècia següent, “La primera dona”, en la mateixa obra a cura de Brauli Moya, ens ha paregut interessant. Així, “Quan el Senyor va fundar la primera dona, diu que va cridar Sant Pere:

-Xe, Pere: vine aquí i veuràs què és lo que he fet.

-I, què has fet?

I li va mostrar la dona:

-Ai, ¡quina cosa més bonica, tan formosa, quina cosa més bonica, tan formosa! Però li trobe una falteta.

Llavors, el Senyor li demana:
-Xe: quina falteta li trobes?

-Doncs que li heu fet el wàter molt a propet de la sala de rebre visites.

En acabant, ve Sant Joan i li comenta Sant Pere:
-Xe, Joan: vine i veuràs lo que ha fet Déu.

L’amic li diu: -Què ha fet?

-Una dona que t’agradarà molt. 

-Ai, ¡quina cosa més bonica, Senyor, ai, quina cosa més guapa! Però li trobe una falteta.

I el Senyor, qui pensava ‘Vejam si és la mateixa falteta que ha fet Sant Pere’, li diu:

-I quina li’n trobes, tu, ara?

-Que vós li heu fet un pany i que totes les claus que hi ha en el món poden obrir-lo” (p. 133), o siga, que la dona feia possible que tots els hòmens (per mitjà de la clau, això és, del penis) fessen penetració.

Una tercera facècia, en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, titulada “Sant Pere i la pluja”, amb trets matriarcals, diu que “Feia molta falta que ploguera. Es feien moltes rogatives, es va formar un núvol” (p. 133) i, com que Sant Pere era qui feia de mitjancer entre el cel i la terra i, al capdavall, plogué massa, el Senyor li demanà com s’ho havia enginyat i el sant li respon:

“-Lo que vós m’heu dit. (…) Amb tanta il·lusió i amb tanta fe m’ho demanaven, que no m’ha donat temps ni a garbellar. He hagut de donar-los-la sense garbellar” (p. 133). Aquesta pluja podria empiular amb la menstruació, encara que no sembla que vaja per aquest camí i sí amb la manera amb com, més d’una vegada, les narracions presenten la figura de Sant Pere.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes eròtiques, amb dones receptives, transmissores i senyores ames

General, , , ,

Una altra llegenda recopilada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què copsem el matriarcalisme, fins i tot, en lo eròtic, és “Em vaig tornar Satanàs”. “L’any 1911, el dia onze d’agost, un home treballava en una casa on veia que l’ama i l’amo s’untaven amb una untura, desapareixien i se n’anaven al ball” (p. 121). Afegirem que, per exemple, untar la dona vol dir tenir relacions sexuals.

A més, qui narra el relat, comenta que una segona nit, ell es va untar, que es va tornar Satanàs “i me’n vaig anar amb les bruixes, és clar. I, a la nit vinent, m’unte amb un altre ungüent” (p. 121). És a dir, on va la corda (les dones, ací, bruixes, un nom que, de feia segles, es relacionava amb dones sàvies, que havien transmés molta cultura i que, arran del Renaixement, foren arraconades o motiu d’acaçament), va l’home que treballava en la casa on vivia la parella.

Tot seguit, passem a unes paraules que enllacen amb lo matriarcal (per mitjà de símbols): “Satanàs era un sant i tots havien de besar-li el cul. A banda, el cul era al mig de la casa i tots ballaven, passaven i li besaven el cul” (p. 121). Per tant, la dona (ací, simbolitzada pel diable) era lo més important de la casa i, quant al cul (part del cos molt vinculada, àdhuc, amb la sexualitat), era besat per tots: ningú no es desentenia de lo femení. Fins i tot, captem un ball que podríem qualificar d’eròtic i que, a més, té lloc de nit.

Un altre passatge que empiula amb lo sexual posa “I mon avi diu que va agafar una alena i que, en lloc d’anar a besar-li el cul, a cada  moment que hi passava, li arrancava una polzada i comenta que li deia Satanàs:

-Recollons! Quin pèl de barba més fort que tens, que m’esgarres!” (p. 121). Per consegüent, l’home introdueix el penis a la dona.

Una altra llegenda, “Nostre Senyor a Ubeda”, que figura en la mateixa obra del Carxe i que ja es coneixia per l’any 1890 o abans, transmesa per una ama i que és semblant a altres relacionades amb Catalunya, tracta sobre una velleta a qui se li presentà el Senyor (que anava pel món). Aquesta anciana acull Jesús en sa casa, on també vivien llauradors que treballaven en el camp. Fins i tot, li donaven un llit (p. 126).

A banda, fan diferents oferiments al Senyor i l’home accepta un got de vi, un plat de calent i una cullera junt amb el plat. Llavors, “Amb la cullera i amb el got, el Senyor va formar lo que era una església i ell restava tancat en clau. I, quan el llaurador de la casa, va obrir l’home, veié que la clau s’havia desfet i que tenia formada allí una església. I això era… Déu, que anava pel món” (p. 126).

Adduirem que, en aquest passatge, abunden els trets matriarcals, en nexe amb la dona i amb la recepció: 1) la cullera acull lo que capta i és com els llavis del xiquet que mama; 2) el got fa de recipient de líquid (el qual enllaça amb la dona i, en el relat, amb el vi, el qual procedeix d’una planta que creix cap a la terra, o siga, cap a la mare, el raïm, en una de les dues èpoques de més foscor de l’any, la tardor), 3) l’home (la clau, que representa el membre viril) penetra en la dona, la qual 4) està simbolitzada per l’església (per exemple, en el llenguatge d’humor eròtic, en què és la vagina i, per extensió, la vulva) i, així, 5) el fill torna a la mare i, com a agraïment, s’ha creat una assemblea, una comunitat (dues paraules que tenen a veure amb el significat etimològic del mot “església”).

Finalment, direm que resulta significatiu que es bastís una església, ja que ens plasma el paper de la dona en les cultures matriarcalistes, no precisament secundari.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven en rondalles eròtiques, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració arreplegada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El capellà en conill”. Un capellà es gitaria amb una dona i, ell, que estava en conill (per a que no li destorbàs res), ou que l’home de la seua criada toca a la porta. Ella diu al capellà:

“-Tu, no tingues por, perquè, com que ve banyat, jo li pose la camisa del coll alt. I, mentre li la descorde, tu te n’ixes.

I se’n va el capellà, en porra. Ell havia dit a la criada que aquella nit no òbriga a ningú, fins que no isca el sol de l’altre dia.

Després, el capellà torna en conill a sa casa i la dona no li obri. Llavors, se’n va a un bancal de cols” (p. 89). Com podem veure, la dona aconsegueix que el rector faça lo que ella vol (que es pose la camisa), descorda la del marit i el rector se’n va de casa a un camp de cols, és a dir, a un lloc ple de vulves, això és, de dones.

A més, el capellà, ja en l’esmentat hort, “s’hi gita panxa avall i, al poc de temps, dos hòmens que van a robar cols, que el camp estava acabat de segar, i en trauen uns pilots de fang amb les cols.

-Xe: si aquí hi haguera algun cantal, per a poder espolsar les cols…

I veu les costelles del capellà.

-Doncs, allà rellueix.

Total: que hi arriben i el rector estava gitat panxa avall i diu:

-Jo: si em menege, em pegaran la batanada” (p. 89) i agafen unes cols, les espolsen i se’n van. O siga que, mentres que el rector fa penetració amb la dona (ell empiula amb la terra), ells tenen relacions sexuals amb altres dones.

Més avant , el capellà opta per anar-se’n a un vessant on hi havia un abellar (el qual representa els pèls del pubis) “i comença a toquejar els ruscs i en toca un que no tenia abelles. Era buida. I es va clavar, allí, agimponadet. Un poc després, dos hòmens que anaven a robar ruscs i que els sostovaven, n’arriben a aquell i diuen:

-Xe: este sí que ens l’emportem.

Total: que l’enrotllen amb una manta i el carrega l’un a l’altre” (p. 89). Per consegüent, altra vegada, el capellà fa penetració amb una dona que no era amb cap home (era buida) i, en acabant, ou els dos hòmens. El fet que u dels ruscs no tinga abelles podríem relacionar-ho, per exemple, amb què siga una joveneta.

En acabant, u dels lladres carrega el rusc i el que anava darrere comenta al primer:

“Xe: que es vessa la mel.

I ara diu:

-Xe: però si és merda!

-Com que és merda? Escolta: veuràs!” (p. 89). En aquest passatge, també copsem trets eròtics i escatològics: la mel, el vessament (podria tractar-se del semen) i la merda.

A continuació, “tira el rusc vessant avall i acaba en una séquia que anava a un molí… I el capellà, a dins. En acabant, el rector se n’ix i es clava en un caixó dels que tenen els moliners per a la farina” (p. 89). Aquestes paraules podríem enllaçar-les amb una expressió valenciana, per a indicar que una persona va de cap, que és lo que li passa al capellà: anar com cagalló per séquia.

Aleshores, com que el rector ou monedes d’argent, “estira el coll, bolca el caixó i diu:

-Oi, que es fota el molí!” (pp. 89-90), unes paraules que tenen a veure amb la vulva, ja que, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en l’entrada “molí”, “Tot lo món los té per mestre (els capellans) / dins lo molí, / no els contrasta remolí”, de “Col·loqui de dames, Poesia eròtica dels s. XV i XVI”.

Finalment, els dos lladres se’n van corrent, ell agafa les capes que portaven (bona roba), se’n posa una i, en aplegar a casa, diu a la criada:

“-I, per què no em va obrir anit?

-Vosté va dir que no obrira a ningú, fins que no isquera el sol. Així és que no pot dir-me res.

I el capellà es va salvar” (p. 90). O siga, apareix una dona de paraula i un capellà que no torna arrere la paraula i a qui ella salva.

En aquesta rondalla, a diferència de la dita “Puta primerenca, beata tardana”, és l’home qui es dedica a les relacions sexuals fora de la casa i qui, al capdavall, torna a lo que, en més d’un relat, es consideraria adient a nivell social: acollir amb bona avinença lo que diga la dona, qui, a més, el salva.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles eròtiques amb dones eixerides, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcalistes, és “Miguel i Rita”, de tipus eròtic. Un dia, Miguel comenta a la seua dona, Rita:

“-Mira, Rita: ja he pensat anar-me’n a Alacant a pagar la contribució.

I diu ella:

-Bé.

El marit li afig:

-M’emportaré diners, la pague i demà passaré per la posada i despús-demà me’n tornaré.

-D’acord -li respon ella” (p. 87). Com podem veure, l’home va a la dona i ella, que és qui té la darrera paraula, l’autoritza.

Aleshores, a Miguel, que era vellet, “se li fa poqueta nit abans d’Alacant. I, com que hi havia dues fulanes assegudes en un balcó, ell les mira i una d’elles diu a l’altra:

-Eixe deu ser del camp. Per la manera de mirar…

L’altra comenta a la primera: -Mira: li encertarem el nom.

La primera li afig: -Potser sojorne aquí. Porta diners, perquè esta gent del camp sempre ve a pagar contribucions o qualsevol cosa.

-No res: vejam si podem encertar.

L’una diu:

-Li diran Paco?

-No -diu. -Paco, no. Bo, però no.

-I si li digueren Miguel?

-Diu: -Oi, Miguel sí que pot ser que sí.

Com que la xicota agafa i diu al marit:

-Miguel.

I ja diu ell:

-Em coneixen. Què?

-Ja l’hem encertat, el nom!

Diu a Miguel: -Guarda’t, que tu ets oncle de nosaltres.

I respon l’home:

-Com? Puix la tia Rita no m’ha dit res.

Diu la dona: -Mira: ja sabem el nom de la dona.

Una de les dones demana a Miguel: -Diu que no li ha dit res la tia Rita?

Diu: -No” (p. 87).

Per consegüent, les dues dones, a més d’eixerides, estan ben tractades pel narrador, encara que siguen prostitutes.

Tot seguit, la rondalla inclou l’erotisme:
“Diu l’home: -Maria Santíssima: que despistada viu! Munta, munta!

Hala, ja el munten allí, a l’home, que era vell” (p. 87).

I, com que ell els amolla coses de la seua vida en casa, les dues dones saben com portar l’aigua al seu molí i, per exemple, li comenten: “Mira. Si ho diem nosaltres: esta nit la passa aquí. Sopa aquí; i demà o despús-demà, se’n va.

-Ai, doncs, mira. Ni dir-me que aquí tenia nebodes.

Com que ja sopen i diu una a l’altra:

-Doncs, li farem una sopa lleugereta i comprem tàrtago” (p. 88). I, com que elles sabien els efectes del tàrtago (o cagamuja), no sols ell fa lo que li diuen, sinó que Miguel els demana ajuda, dos trets que empiulen amb el matriarcalisme.

A més, ja li digueren lo que era i, quan ell ja baixa les escales i se’n va cap al carrer, li tanquen la porta (p. 88) i entrem en un altre passatge d’humor eròtic.

Així, el sereno veu Miguel i li demana a on va i li comenta que cridarà la policia. I, com que Miguel s’havia deixat tota la roba dalt, en la casa on l’havien acollit les dones, els qui es presenten en el lloc i un policia li diuen:

“-Puix, no li la donaran. Vosté se’n ve amb nosaltres, el portem a la comissaria, el vestim de soldat i vosté se’n va a la Romana” (p. 88). Afegirem que una de les lletres de la cançó eròtica “La manta al coll” diu que “Les xicones de Xixona / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana” i pensem que aquesta rondalla podria aprofitar el nom d’un indret i el detall de l’aïna per a pesar (la romana) de què fa esment la cançó.

Ja de mati, l’home els demana pels diners i li responen: “faça compte que els diners no els veu.

Ja el visten de soldat; i l’home, devers la Romana. Era a mitjan vesprada i la tia Rita fent calceta junt amb quatre fadrines. I diu una:

-Oi: ¡mira quin fadrí que ve allà vestit de soldat! Serà el fill d’Amparo?

-Puix serà el fill de Carmen[1].

I ja diu la tia Rita, mirant per damunt de les ulleretes:

-(…) diria que és Miguel, que ve net, vestit de soldat” (p. 88).

I, quan el marit parla a Rita, li diu la dona:

“Ai, Miguel. Ja sé que véns net, perquè t’han enganyat, fill meu” (p. 89).

I, per tant, al final del relat, la dona també és més desperta que l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Hem afegit dos noms, que no estaven en el text, per a facilitar la lectura.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Hòmens de bon cor i dones que pacten, que els agrada la música i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració recollida en l’obra esmentada sobre literatura popular en el Carxe, per Brauli Montoya, és “Compon-te, taula!”. Un xiquet tenia un burret que cagava diners i un dia se’n va a un hostatge i diu:

“-Burret: caga diners! Fes-te enllà i en cagaràs més!

Alçava la coa i tirava un doll de duros de plata. I el deixa en un hostal” (p. 46).

Més avant, la dona, com que ell li havia dit les paraules per a que el ruc amollàs, s’acosta a l’animalet i li diu:

“-Burret: caga diners!” (p. 46). I, com que el ruc feia lo que ella li indicava, la dona “se’n va a un lloc on hi havia gitanos i diu:
– Vejam si teniu un burret com este. Me’l canvieu?

Total: que li’l canvien” (p. 46). Com podem veure, no sols l’home (el ruc) fa lo que vol la dona (l’ama de la posada), sinó que ella es dedica a lo comercial, encara que, per exemple, fos a nivell del poble.

Tot seguit, el xavalet, pren un segon ruc (el que ha comprat la dona): “Ve el xiquet, agafa el burret i diu:

‘-Agafaré el burret i continuaré la marxa’. I diu a sa mare:

-Demà, diga, aquí, a tots els veïns que acudesquen a l’era, que este burret caga diners.

I, és clar, aquell burret ja no ho era” (p. 46).

En un segon passatge, el xiquet té una taula i, altra vegada, la dona diu “Compon-te, taula”, se’n va a un fuster, li encarrega que li’n faça una similar i, quan el xiquet, altra volta en sa casa, diu a sa mare que té una taula que dóna qüens, la mareta, que toca els peus en terra, li comenta:
“-Sí: vejam si fas com l’altra volta” (p. 46). I encerta la mare.

Ara bé: en un tercer passatge, en què el xiquet diria “Compon-te, verga!” (p. 47), una velleta que volia aprofitar-se del xic, diu les paraules i, com que l’anciana acaba amb moltes vergades, “li va donar tot lo que li havia furtat” (p. 47). És més: el xiquet va replegar un fanal que es podia tornar un parral de raïm molt bo i també recull una guitarra que permetia que, tots els qui la sentissen, es posassen a ballar.

En eixe sentit, la rondalla afig que “les someretes i tot lo que passava pel carrer, a ballar. I el xiquet es posa enfront de la casa del rei, amb aquella guitarra, aguaiten els criats del rei i diu la filla del rei:

-Ai, quina cosa més bona que té eixe home! Té una guitarra que tot el que la sent, balla” (p. 47). Per tant, copsem trets matriarcals: la música, la princesa que està oberta als súbdits i que estima lo musical (part del saber que està en relació amb la part femenina i ben vista en els pobles matriarcalistes) i que la jove està receptiva als interessos dels criats.

“I diu ell: -Açò no es pot vendre. Aquí no és més que tocar el turmell a la fadrina i el tou de la cama i la cuixa.

Aleshores, diu la princesa: -Malament: ja va per a amunt.

-Vosté no té res a veure. Vosté es tapa, ben tapada” (p. 47).

I, com que ella era molt oberta i li agradava la música, el jovenet “ja es clava allí, s’assenta al costat d’ella i ja se n’anava a dormir” (p. 47) amb la princesa i, finalment, “es va lligar amb la filla del rei” (p. 47), és a dir, es casaren.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb espenta, l’educació matriarcal i la jovenesa

General, , , ,

Una altra narració recopilada per Francesc Martínez i Martínez en la mateixa obra de 1912, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Els saragüells del tio Pantorrilla”, la qual té parts d’erotisme. “Els que, pel camí de les Rotes, voltejant, abaixaven en busca de la partida dels Arcs, veien al tio Pantorrilla regant el seu bancalet, precisament, el primer de la partida, el que està enclotxat entre dos filloles i els dos camins en què es parteix l’abans nomenat.

Quan l’aigua li tocava de nit, (…) enmig del bancal, posava en alt i encreuellats els seus saragüells” (p. 142). Com veiem, apareix molt de vocabulari relacionat amb la terra i amb l’aigua: el bancal (un tros de terra conradissa), les filloles (séquies petites respecte a la séquia mare), la nit (tret que empiula amb la dona). Afegirem que els saragüells són uns calçons molt amples i mitjans que portaven els llauradors i que eren molt típics en el litoral valencià, en Terres de l’Ebre i, fins i tot, en l’Horta de Múrcia, com poguérem llegir en Viquipèdia el 2 de desembre del 2023.

Una vegada, un home demana al tio Pantorrilla què havia esdevingut aquell dia i ell li respongué: “Un dissabte, per la nit, estant regant ací, al toc de les dotze, vaig oir un gran avalot per l’aire, el que em va fer alçar el cap, veient un ramat de bruixes” (p. 142). Altra vegada, copsem que les dones estan en nexe amb la foscor, amb la nit.

Aquell dia, el tio Pantorrilla digué “’¡Qui no les poguera arranjar en un jonc i passar-les per aigua de sal, com a les sardines!’ (…). Quasi no havia acabat  de pronunciar similars paraules, quan (…) se’n vingueren damunt (…) mamprenent-me a pessics (…) i alçant-me en alt (…) , em varen traure els saragüells” (pp. 142-143). Per consegüent, captem dones fortes, diligents i arriscades.

Llavors, el tio Pantorrilla, quant als saragüells, “arreplegant-los jo, al vol, per a defendre’m de les escomeses i pensant espantar-les com a les mosques, agarrant-los dels camals, vaig intentar aüixar-les. Més prompte que ho haguera fet.

Al punt, desaparegueren, prenent vol cap a les Foies Blanques” (p. 143), possiblement, perquè ell portava el fondello (un reforç de roba) dels saragüells.

En el relat que ve a continuació, “Sap més que li han ensenyat”, també en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, es plasma molt el matriarcalisme. Així, hi havia un corb vell que es veia en un destret i amb poques plomes. Un dia “va veure un niu d’animalets de la seua espècie, que encara estaven pelats i, traient forces de flaquesa” (p. 144), s’enfilà per l’arbre i, “aprofitant l’ocasió que el paret i la mareta no estaven” (p. 144), es fica junt amb els altres animalets que hi havia en el niu. 

“Vingueren aquells i, el nostre ancià, piulant, tragué el bec, com sos germans postissos” (p.  144) i es pegà una bona fartada.

Passa que els altres ocells començaren a plomar i a moure’s i, “últimament, guiats pels parets, començaren a volar” (p. 144). Ara bé, com que el corb no creixia i tragava més que els germans junts, en Tots Sants, aquests pares li digueren que no anaven bé de menjar: el raïm, les figues, la dacsa, les olives, les pluges, etc.. I més: “Així, que és menester que et faces un ànim i que isques d’ahí. Mira: els teus germanets ja fa a muntó de temps que se la busquen” (p. 145). Aquestes paraules, al meu coneixement, empiulen amb l’estil d’educació matriarcal.

Aleshores, “a l’oir estes raons, va respondre el porretó: ‘Miren: vagen als plans de l’Albir, que allí, el tio Pep de l’Hermosa té una figuereta tardana que fa unes figues molt bones i és carregadora’” (p. 145). Immediatament, el pare i la mare es digueren “Este dimoni sap més que li han ensenyat. I, de dos becades, el tiraren de dalt a baix” (p. 145). Adduirem que, des de la primera lectura que férem d’aquesta rondalla, vinculàrem les figues amb la vulva. Com a tret interessant, el tio Pep té una bona figuera, en fa moltes i… és tardana: podríem enllaçar-la amb la joventut en el moment en què, tradicionalment, es solia tenir més fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb esperit comunitari, amb bondat i en què lo femení dona forces

General, , , , , ,

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que, a més, enllaça amb lo eròtic, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La Sisqueta despacientada”. Així, molt prompte exposa l’esperit comunitari i d’obertura: “En Paulet és fuster d’ofici i la porta de casa seva, com totes les del poble, roman oberta (abans ningú tancava la porta de casa) i, ves per on, un gos entra dintre la casa.

(…) La mestressa de la casa surt corrent al seu darrere (…), intentant que algú deturés el gos i poder recuperar el que aquest duia a la boca” (p. 508). En altres paraules, un poble obert, receptiu i en què no sols entraven persones, sinó també animals. A més, la dona, com a cap de la casa, així actua, motiu pel qual segueix el gos.

A continuació, intervé el metge del poble, qui veu la mestressa i li fa una qüestió. Llavors, ella li comenta:
“-El gos: ha pres el pixador del Paulet!

En sentir-ho el metge, s’esverà (…), mentre pensava ‘Pobre Paulet: ja està ben arreglat’” (p. 508). Com veiem, ni tan sols en el camp sexual, apareix fort l’home, ja que el relat fa pensar que el gos s’ha menjat el penis del marit.

Ara bé, el metge, interessat, diu a la dona:
“-A veure: expliqueu-me ben bé el que ha passat! Com està i on és en Paulet? (…).

-Aquell gos, que s’ha emportat el pixador d’en Paulet. El pixador del porc que en Paulet fa servir per engreixar els xerracs i la resta d’eines de treball de la fusteria -digué la Sisqueta.

El metge, fent un sospir, exclamà:
-Ai, carai, carai… -i seguí el seu camí” (p. 508).

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals, almenys, en la figura del pare, i recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “Un plat de sopes”, amb semblances amb altres relats en què conviden a u que ve de fora. Comença dient que “Un dia estaven dinant un matrimoni i els seus quatre fills i, de primer, hi havia una cassola gran de sopes, mentre que, de segon, tenien una altra cassola, però (…) amb cols i tres arengades cuites.

Quan anaven a començar les sopes, sentiren que, a l’entrada, cridava un captaire, tot demanant caritat (llavors, en passaven molts) i l’home de la casa, que tenia bon cor, digué al fill gran:
-Baixa i digues-li que, si vol un plat de sopes, li’n donarem”  (p. 509).

Tot seguit, el fill enganya el captaire i, més avant, quan el pare veu l’home que demanava, s’aixeca de la taula, se n’ix al balcó i el torna a convidar (ara, ell, personalment).

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, també hem vist alguna narració que, encara que no siga eròtica (si més no, de manera directa), podria tenir alguns elements en eixa línia: “Les roques de Rocallaura”. En la segona de les llegendes sobre les dues roques que hi ha a Rocallaura, es relata que, “un bon dia, quan un pagès devot i treballador era al camp i fent els preparatius per a llaurar, tenia el ruc dintre d’una balma on li havia posat menjar perquè agafés forces” (p. 511). Quant a aquest passatge, direm que la devoció no exclou la faena (en el camp) i que el ruc (símbol del treballador) ha entrat en la balma (en la cova), això és, en la dona. Igualment, la dona dona forces a l’home (ací, representat pel ruc) i ens recorda l’expressió “donar farratge al conill” (la qual empiula amb la idea de relació sexual entre un home i una dona).

Més avant, en línia amb la frase eròtica “arribar el ruc a les cols” (amb el mateix significat), podem llegir “L’home aixecà el seu devot prec al cel (…): ‘Roca he de llaurar’, referint-se al fet que la roca no li permetia llaurar, ja que el ruc havia quedat enxampat. El seu prec es veié escoltat i, mentre la roca tornava a quedar posada al seu lloc, l’home s’adonava que el seu camp havia quedat, en un instant, tot llaurat” (p. 511). Per consegüent, l’home havia tingut una relació sexual amb una dona (havia llaurat la roca) i li havia anat bé i de manera senzilla. I, a continuació, l’home ho agraí i passà a contar-ho a tot el poble.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Ovelles negres i dones que menen en relats eròtics del Pallars i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre relat, curt, en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’estany del Diable”. Així, en l’estany anomenat del Diable, en Tavascan, “un dia llunyà, quan un pastor (…) pasturava el seu ramat, va veure, astorat, com, de les aigües de l’estany, sortia una ovella negra que es deixà muntar pel marrà del seu ramat” (p. 333). Així, ens trobem amb una narració eròtica. Anem a pams.

En primer lloc, la contaren en Tavascan (un poble del terme de Lladorre, el qual està en la comarca del Pallars Sobirà). Igualment, el marrà (el mascle de l’ovella) munta damunt, això és, l’home, que està estirat damunt de la dona, li introdueix el penis en la vagina. A més, la dona porta la iniciativa (ha sigut qui ha impulsat l’acte sexual, en aquest cas, eixint de l’aigua, un lloc vinculat amb lo matriarcal) i és ella qui li permet l’acte, no el marrà (l’home) a l’ovella (la dona).

Cal afegir que la narració és del Pallars i que, d’acord amb l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, on hi ha l’entrada “Be”, la qual, més avant, inclou “Be negre, ovella negra”, “Al Pallars, tenir una ovella negra o ‘burella’ porta sort a la casa, té caràcter diví i inspira el respecte als pastors”. Així, es pot entendre millor la reacció del pastor. Igualment, es comenta que, en aquesta comarca, “La mestressa obsequiava amb botifarres el pastor a qui naixia una ovella negra. El manyac que s’ofrenava en la missa del Gall la Nit de Nadal havia de ser, preferentment, negre. Una ovella negra -i més si és ‘estelada’ o ‘coronada’, és a dir, amb una taca blanca al front- porta sort i guarda el ramat de llamps i llops”. Aquestes línies aporten un report molt sucós per a l’estudi sobre el matriarcalisme i adduirem que el 17 de juny del 2023, quan plasmàrem, per primera vegada, aquesta paraules, no esperàvem una informació així. A banda, ens parlen d’estreles en el front, detall que copsem en més d’una rondalla.

A continuació, el narrador posa que l’acabament del relat té dues versions. “La primera diu que, des d’aquell moment, totes les ovelles que deixà prenyades aquell mascle van parir ovelles negres, símbol que fou el dimoni, en forma d’ovella, qui sortí del llac” (p. 333). Un detall més en nexe, i positiu, amb les paraules que escriu Joan Soler i Amigó relatives al Pallars.

La segona versió diu que “aquella ovella negra, després que la muntés el marrà, va matar-lo i l’arrossegà dintre de l’estany, on van desaparèixer per sempre més sota les aigües” (p. 333). Per consegüent, la dona (l’ovella) aprofita la seua força per a menar l’home cap al territori que ella regenta (sota les aigües), dos trets matriarcalistes com també ho són 1) que la dona propose, però que, al capdavall, el marit cedesca a ella (com ens han plasmat en comentaris sobre dones nascudes abans de 1920) i 2) l’aigua (símbol femení molt present en relats en llengua catalana).

Àdhuc, el narrador n’afig una tercera versió: “fou un marrà que va sortir de les aigües i va cobrir totes les ovelles, de les quals n’haurien nascut corders negres que, en sentir belar el mascle una nit de lluna plena, s’haurien abocat de cap a les aigües de l’estany, sense deixar ni rastre, ni veure’ls mai més” (p. 333). En aquest passatge final, l’home (el marrà) naix de les aigües (de la dona), de la mateixa manera que el fill ho fa de les aigües de la mare. En acabant, té fills (els corders), són de color negre (el qual empiula amb lo matriarcalista i amb la dona) i, quan ouen el mascle (i ho fan durant una nit, moment del dia vinculat amb lo femení), s’acosten a la mare (a les aigües) i, així, no l’abandonen… fins que n’eixiran. El motiu és perquè la lluna plena, com poguérem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, sota l’entrada “Lluna”, està associada amb la sembra: “un costumari agrícola que encara es manté: sembrar en lluna plena”. Per consegüent, l’home ha introduït la llavor (el semen) en la dona i ho ha fet en desembre, o siga, en el mes, tradicionalment, vinculat amb la sembra i en què es registren els dies de menys llum de l’any.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que salven l’home, en pro de la renovació, de bon cor i molt obertes

General, , , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “Aigua passada, verge enganyada”, el comte i l’escuder veuen que un cervatell, és a dir, un cérvol petit, s’endinsa “en les gelades aigües de l’estany, per creuar a l’altre costat” (p. 122) i, com que el comte s’hi dirigeix amb intenció de fer-ne un trofeu, el glaç cruix i, si bé es salva el cervatell, el noble demana protecció:

“-Verge Maria de Gerri, si em salvo, us faré un ric present, una generosa donació per al vostre monestir. Promesa de comte!

La Verge escoltà aquell prec (…) i va fer que el glaç no cedís més” (p. 122). Per tant, la dona salva l’home i és qui té la darrera paraula.

Afegirem que, com poguérem veure en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, on consultàrem l’entrada “Cérvol, cérvola”, el cervatell està relacionat amb “la vida que es renova, a causa dels brots de les seves banyes, semblants a un arbre de la vida; en relació amb la claror, mitjancer entre el Cel i la Terra” i, per això, Nostra Senyora fa costat al cérvol xicotet.

Tot seguit, el comte i l’escuder tornen al castell, l’escuder demana al noble quina donació pensava fer a la Mare de Déu i el comte li respon que cap ni una, malgrat que el cavaller sabia que, com posa el relat, “ja ho deia el mateix proverbi: ‘A la Verge i als sants, el que els promets, els daràs’” (p. 123).

Un poc després, el comte perd la vista i ningú no podia guarir-li-la. Així que, “al final, va decidir d’enviar a buscar un d’aquells sants barons que feien vida de monjo” (p. 123) i, més avant, s’adreçà al seu escuder i li comentà:

“-Confio en tu, en Déu o en la Verge Maria de Gerri, perquè espero que sàpiga que jo, aquesta vegada, compliré la meva promesa.

L’escuder va preparar els cavalls i van emprendre el camí del monestir” (p. 123).

En aplegar-hi, el comte es posa sol als peus de la imatge de la Mare de Déu i, llavors, “la imatge prenia vida, allargava la mà i acariciava el cap del comte (…), que, en sentir com l’acaronaven, aixecà el cap de terra” (p. 124) i copsa que els seus ulls tornen a veure.

Com captem, la dona (ací, Nostra Senyora) salva l’home. Igualment, el relat va en línia amb el tret que, en les cultures matriarcalistes, s’aproven les accions de bon cor.

Finalment, el comte fa donació de la gran muntanya de Pentina i de terres.

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Les pedres precioses de Ceuró”. Adduirem que l’inici pot recordar-nos relats eròtics, quan es comenta que “Hi havia un lloc que, popularment, era conegut com ‘el safareig del rector’, situat en un racó del camí vers el Puitot. Era un lloc ideal per esbandir-hi la bugada i també s’aprofitava aquella aigua per a regar l’hort del rector” (p. 124). De fet, “esbandir”  vol dir “estendre” (detall que pot evocar la frase “haver-hi roba estesa”) i el fet d’entrar en l’hort significa tenir un home relació sexual amb una dona. A més, l’hort representa la vulva i apareix l’aigua, un tret vinculat amb lo femení.

Tot seguit, en línia amb lo matriarcal, llegim que “Deien els vells que aquell lloc mai no s’havia vist eixut d’aigua. Sempre era clara, transparent, nítida” (p. 124) i, així, com en moltes narracions, captem la dona com a font de vida i, a banda, associada amb accions fetes amb bon cor.

A continuació, s’indica que, “Precisament és, en aquest lloc, on la tradició ens diu que, si us hi acosteu en una nit clara d’hivern, hi podreu contemplar unes pedres precioses als seus fons” (p. 124). Per consegüent, així com el Nen Jesús naix enmig de la foscor i va unit a la llum, la dona també aporta esperança, fins i tot, en l’època de menys llum de l’any.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que manen (en rondalles eròtiques i tot), que pacten i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “El fill del pescador”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, així com el jove havia partit cap a Tarragona com si es tractàs d’un príncep, en aplegar-hi, “se n’anà envers la casa de sos pares, mes ningú hi havia i, preguntant preguntant, els trobà en una casa que pareixia palau de fades, de tan bella i rica que era” (p. 114) i, així, els pares també havien canviat i en positiu.

Sa mare intenta abraçar-lo, ell li diu que no i, al capdavall, “la seva mare hagué gran desig de saber el secret del seu fill i no parà fins i a tant que li féu explicar tot lo que li havia esdevingut” (p. 114). Copsem, doncs, un passatge en què el fill torna a la casa dels pares i hi és ben acollit i un altre en què el jove reflecteix confiança cap a sa mare com també que es fa lo que vol la dona. I, com quan un fill passa a la condició de jove i les relacions es renoven i continuen entre ambdues bandes, “diu ella:

-Jo posaré en ta butxaca esca i pedra foguera i una candeleta i, d’aqueix modo, tu podràs saber qui s’hi fica en el teu llit” (p. 114). Com veiem, la mare acompanya el fill mitjançant la matèria seca (l’esca, que pot recordar-nos la tardor), la força (la pedra, l’estiu) i l’esperança (la llum de la candeleta, la primavera). Ens trobem davant d’una mare amb moltes vivències i amb fe en el demà (ací, simbolitzat pel jove).

“I, al cap de tres dies, el noi se’n torna al port i troba les tres naus amb veles negres i, ficant-se ell dins, prengueren vela per entre fortes onades” (p. 114). Per consegüent, la saviesa (el color negre, resultat de la suma de tots els colors) li fa de guia i serà lo que el portarà avant acompanyat de la seua tasca de capità.

Tot seguit, passem a un altre passatge eròtic: “I, en arribant al palau, féu com solia fer els altres dies i, tantost conegué que el qui era amb ell al llit ja dormia, pica la pedra amb l’esca i encengué la candela i veié una dama tan formosa, a son costat, dormida” (p. 114) i “li caigué una gota de cera al pit de la donzella, la qual va despertar-se de seguida” (p. 114). I, així, lo sexual apareix com el pit (vinculat amb la llet, amb la maternitat i amb l’esdevenidor), com una gota de cera (la flama de la jovenesa i de la vida), com el despertar…

Llavors, si bé ell ha fet que la jove reviscole, ara la donzella li diu que un gegant que s’acosta la té encantada en el castell i, despenjant-se del coll una vareta, li afig “Si pots amagar aquest bastonet, que ell no te’l vegi, et salvaràs i, si volguesses, també podries desencantar-me” (p. 115). Com podem veure, com en les cultures matriarcalistes passa molt sovint, la dona actua de manera que puguen beneficiar-se les dues bandes i que es mantinga la confiança entre ambdós i recepció a la realitat externa. La solidaritat també es plasma en aquestes línies.

“I diu ell:

-Senyora: no solament voldria, sinó que obligat hi sóc, encara que em costi la vida.

I li diu ella:

-Puix que així ho vols, que Déu t’ho pagui i, amb la sua ajuda, surtis amb bé de totes cuites de les quals et salvarà també aquesta vareta” (p. 115). Per tant, no sols la donzella encoratja el noi, sinó que li transmet la idea del refrany “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”  i la de la dita “Primer és l’obligació que la devoció”. Afegirem que, entremig, apareix el símbol del pa (el sol, la joventut), del vi (com si fos una espasa rovellada, la maduresa) i de la serp (la dona). Igualment, la donzella li addueix: “I, puix que vols desencantar-me, vés-te’n al cim del pic més alt d’una muntanya que veuràs prop de la mar salada (…), al mateix temps que donaràs un bes a una donzella (…). I (…) te’n dono, amb aquesta vareta, la virtut que, tan bon punt digues ‘Déu i formiga’, et tornaràs formiga i, tan bon punt digues ‘Déu i colom’, te’n tornaràs colom i, tan bon punt digues ‘Déu i home’, seràs home” (p. 115). I ell, així ho farà. Com captem, primament tocarà terra i la laboriositat (la formiga), en acabant, l’espiritualitat, la visió de conjunt i la llibertat (l’au) i, finalment, farà de mitjancer entre el cel i la terra i serà el cap de la seua vida (l’home).

A continuació, el jove aplega a una casa on l’amo “li diu que sí, que havien menester pastor per guardar-ne ses ovelles.

I, al sendemà, al matí, li digueren que se n’anés a pasturar-les” (p. 115). I, per tant, el xicot fa el paper de líder, de cap de colla. A banda, ell se’n va cap al cim, encara que l’amo li ho hagués prohibit (la jovenesa, el lideratge i la fidelitat a la paraula de la donzella fan que ell prenga eixa decisió i que la porte a terme).

Al final del relat, veiem un passatge en línia amb el paper de la dona com a cap de colla i amb molta espenta. El xicot, després de convertir-se en formiga, en colom i en home, “quan vingué la nit, sentí altra volta rumor de passos i soroll com d’una persona que es despulla i que es ficava en son llit, i ell, que va dreçar-se i crida a la donzella, que era una princesa, i li dóna el carboncle. I ella se’n va anar per uns grans soterranis i corredors cap a la cambra del gegant, que dormia, li calà el carboncle al mig del cap (…) i el palau va desencantar-se i ells dos se’n maridaren i en foren per sempre més feliços” (p. 116). Comentarem que l’acció de la donzella té lloc en zona de terra, en soterranis, com en moltes rondalles, detall en línia amb el matriarcalisme.

La primera interpretació d’aquest final, en plasmar-lo per escrit en l’estudi, fou que, en les parelles (i en els ambients) on les dones són ben tractades (i també els hòmens), ambdós són més feliços que quan una de les dues bandes intenta anul·lar l’altra. I més: en la gran majoria de les parelles nascudes abans de 1920 i catalanoparlants per segona generació o més, hi havia molta avinença i eren molt obertes.

Agraesc les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.