Arxiu d'etiquetes: “Rondalles alguereses” (llibre)

L’educació matriarcal i dones que conviden a acollir i molt obertes

General, , , ,

 

Un relat de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, el paper de la dona com a transmissora de la cultura (sobretot, pel missatge del conte) i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, és “Rondalla de Nadal”. Així, primerament, comenta que, “A l’Alguer, hi havia la tradició que, durant la Nit de Nadal, mentre s’esperava, fent hora, la missa de mitjanit, les famílies estiguessin reunides en redol, tot calfant-se al foc del braser, rostint castanyes, menjant ametles i avellanes. Els grans contaven fets d’altres temps i, a voltes, alguna rondalla. La mia mare, aquell any, ens va contar justament aquesta rondalla” (p. 138) i, per tant, copsem la participació de la dona en l’educació, fins i tot, reflectida en paraules que així ho indiquen en la rondalla.

Tot seguit, veiem que hi havia un sabater, Josep, que treballava molt per a guanyar-se les garrofes, i que tenia una dona i nou fills. El fet és que “un repic de festa, passada mitjanit, anunciava el Nadal del Senyor, un vell mendicant pica a la porta del sabater dient: ‘-Bon Nadal, mia gent, i que pugueu tenir pau, salut i felicitat en la vida vostra! Acolliu-me en la vostra casa. Sóc vell, vengut de lluny a peu i tinc fred i fam. Feu-me la caritat d’ajudar-me” (p. 138). I, molt oberts, l’acullen en la casa.

Més avall, el vellet diu a Josep i a la resta de la família, que hi havia vingut per a ajudar-los en nom de Déu i “’- Em podeu demanar tot lo que vulgueu. Per vosaltres, aquesta nit, en aquesta taula, hi ha l’abundància de cada bé de Déu’. Dient així, toca la taula amb el bastó i, aquesta, en un instant, es transforma, ben aparellada i plena de tots els menjars tradicionals del temps de Nadal” (p. 139) i, a banda, una criatura deixa de tenir febre i “dues filletes del sabater, assegudes al costat del vell, el besaven, per mostrar-li amor i gratitud” (p. 139). Així, copsem l’obertura en la casa i, igualment, els nens reflecteixen la senzillesa i la bonesa amb què se’ls sol vincular simbòlicament.

A continuació, la dona (Maria), com que ja no eren com al principi, proposa al marit (Josep) fer-se més rics: “Demanem-li que ens faci rics!” (p. 139). I el vell, generós i home de paraula, els ho fa possible (p. 139) i, sota el llit matrimonial, trobaran un tresor (p. 139).

Al moment, l’ancià, el sabater, la dona i els fills més grans, passen a cavar i capten “una caixa plena de monedes d’or, i de perles i diamants. Ara eren rics, els més rics de la ciutat.

(…) Al principi de la nova vida, [Josep, el sabater] ajudava els pobres, recordant-se de la sua antiga condició” (p. 140), un detall que enllaça aquesta rondalla amb moltes amb el missatge de pensar en els altres i de fer obres de caritat, per a una societat més oberta.

No obstant això, deu anys després, la Nit de Nadal, un home que tenia un sol braç pica a la porta i Josep, l’històric sabater, el menysprea i fa que se’n vaja immediatament (p. 140). Aleshores, com a resposta, aquest home amb manquesa canvia d’aspecte, es torna el vell de feia deu anys i, dirigint-se a Josep, li diu: “Per això, et tornaràs com a primer, perquè, amb els germans pobres, puguis esperar dies millors també en aquesta terra. Tu, com a ric, podies fer lo que t’era possible per millorar aquest món, i no ho has fet. Es veu que pots fer més bé com a pobre, per construir un món millor, a on hi ha fraternitat vera i, per això, justícia” (p. 140). Afegiré que, mentres escriguí sobre aquesta rondalla, em semblà veure què hauria ocorregut a Sant Josep i a Maria (els noms del pare i de la mare són els mateixos que els dels personatges biblics), si haguessen sigut avariciosos i no haguessen pensat en els altres, com ara, rebent pastors, els Reis Mags, etc..

Finalment, el vell descompareix, el ric “s’és reduït a fer, novament, el sabater” (p. 141) i, això sí, implícitament, el vell no castiga els fills, ja que, tots dos, quan l’ancià passà, per primera vegada, l’acolliren amb una simpatia i amb un cor net que tenien i que encara conserven, malgrat que alguns ja són jóvens: “Però, sent els fills ja grans o grandets, ha passat la vida en pobresa, no en misèria” (p. 141).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal vinculada amb dones que aplanen el camí als jóvens

General, , , ,

 

L’educació matriarcal i mares que aplanen el camí als seus fills, en les rondalles.

Una rondalla en què es reflecteix molt l’educació matriarcal, per mitjà de les relacions entre els pares i el fill i, sobretot, per l’actitud de la mare respecte al seu fill, quan ell podríem dir que aplega a la jovenesa, és “Geraní”, recopilada per Pasqual Scanu i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”. Cal dir que n’hi ha, de semblants, i que s’han arreplegat en distintes poblacions catalanoparlants.

Així, una dona, mentres pastava, li cau un bocí en terra i, d’aquest bocí, “hi ha nat una criatura” (p. 134) i, per tant, veiem com, de la terra (la mare), naixen la vida i el futur (el fill), a més que ho fa d’un tros de pasta, detall que recorda el fang.

Un poc després, la mare es baixa i veu el nen, “aquesta criatura petita petita” (p. 134), qui nomia Geraní, com li diu el fill. A banda, ell s’ofereix a portar el menjar al pare i “aquella dona fa així: després de cuit el cóc, l’embolica amb un tel i l’hi dóna” (p. 134).

En un passatge posterior, així com el xiquet Geraní arriba als afores del camp i capta son pare, un home molt obert (motiu pel qual tracta bé Geraní), li diu “sóc vengut a portar-li el cóc” (p. 135). El pare copsa que el fill té molta espenta i que li comenta “No em perd jo -respon Geraní-; vaig a casa i a veure’ns!’.

Se n’ix de la reixa i veu que està passant un ramat d’ovelles. Dóna un salt i se n’entra dins de l’orella d’un moltó” (p. 135) i, de pas, l’animal li aplana la tornada a casa.

Quan ja hi és, Geraní comenta a sa mare ‘-Miri, oh, mare, li he portat un moltó. (…) Doní’m la santa benedicció, que jo me’n vaig a girar el món.

La mare cerca de fer-lo estar en casa, però no ha pogut fer res contra la voluntat de Geraní, que, així, se n’és anat a girar el món” (p. 135).

Immediatament, Geraní aplega a una mata des d’on veu uns bandits, els escolta, se n’ix de la mata i els parla (p. 135). Però, malgrat que el tracten com un nen petit, ell els respon “-Jo sóc més bo que vosaltres a robar un bou: provau i veureu” (p. 136). I, com que Geraní, quan es fa de nit, els diu si prefereixen un bou blanc (infantesa, inici) o u i vermell (jovenesa i valentia) i l’amo es desperta, el propietari arriba al corral, per a donar una ullada.

Al moment, Gerani s’amaga dins de la menjadora on l’home donava palla a una vaca…, i la vaca s’engul el xic (p. 136). Ens trobem, per tant, davant d’un altre símbol femení i en línia amb la maternitat i amb la prosperitat: la vaca.

Aleshores, des de dins de l’animalet, el xiquet diu a l’amo, qui tracta de munyir-la: “-Hissa, hissa, que n’estic eixint” (p. 136). Tot seguit, l’home, molt col·laborador, “es posa a munyir i entén: ‘-Força, força encara de més, que n’estic eixint!’.

Alhora, l’amo estreny més fort i Gerani cau a dins de la canada de la llet (…), salta damunt d’un bou i se’n fuig. Després d’un bell poc, troba els bandits i, amb ells, porta lluny el bou robat” (p. 136).

Però, com que u dels bandits considera que el xiquet és massa petit com per a donar-li moneda, Geraní li fa un ull negre i, llavors, li han fet la part (p. 136).

Ràpidament, Geraní “pren, novament, el camí, per anar en casa de la mare” (p. 136), a qui, quan el veu, li comenta:

“-No m’agafa ningú, ni em mata (…), que jo em defenc de mi mateix’.

I la mare: ‘-I ara, cosa vols fer?’.

Geraní pensa un poc i, després, respon: ‘-Ara em dóna torna la santa benedicció i jo me’n vaig; però ara me’n vaig per compte meu, i en casa no hi tornaré més’.

I, així, se’n va per sempre, i camina camina és anat per les muntanyes i, a on era la mare, no hi és tornat” (p. 137).

Per tant, es reflecteix una educació molt oberta de pares a fills, una mare que, després de la valentia i de la tasca que ha fet el fill (Geraní), li dona la possibilitat de triar el seu futur (lo que ell voldria fer en l’esdevenidor) i, al capdavall, el beneeix, accepta la decisió que ha pres un fill que, pel context, veiem que ja és jove i que, com en la jovenesa, emprén amb força i sense deixar les coses per a un altre moment. I, així, la mare no ha tallat les ales a Geraní, al fill, ni al seu esperit aventurer.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal en relació amb persones amb bona empatia i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà de la visió de la religió, de la terra i de la fe (no en el sentit religiós) és “Sant Antoni Abat i el foc”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. “Antigament, en la terra no existia el foc i els hòmens, d’hivern, es tremolaven de fred. Un dia decidiren d’anar a parlar amb Sant Antoni, que estava en el desert. (…) Ell eixí d’una gruta i demana: ‘-Qui sou, vosaltres?’. Responen: ‘-Nosaltres, som hòmens de la terra (…). Faci’ns la caritat d’ajudar-nos’.

I, alhora, Sant Antoni, que era de bon cor, ha tengut compassió i els ha dit: ‘-Esperau, que vos ajudaré’. I pensa d’anar a l’infern. I hi va” (p. 132). Per tant, copsem molt prompte una manera de dir que ja ha passat quasi un mes de l’hivern (no sols en el sentit climàtic) i que els primers hòmens tenien fe i, per això, en col·lectiu (un detall molt vinculat amb el matriarcalisme), decidiren cercar un sant. I, com que ell és molt obert, per a començar, no els exigeix, per exemple, que preguen, sinó que no els deixa caure i també hi pren part. I, més encara, quan li diuen que són persones de la terra, fet que podem associar amb el matriarcalisme. A més, Sant Antoni, un home de bon cor i amb bona empatia, respondrà als diables que ell també ho és.

En relació amb la terra, comentarem que el 1r d’octubre del 2022, Antonia Verdejo, una dona de més de seixanta anys, nascuda en Catalunya i d’arrels castellanes per part dels dos pares i dels quatre avis, m’escrigué sobre la seua àvia materna unes paraules que podríem vincular amb aquesta part del relat: “De les ensenyances que em van donar els avis, eren ‘Els teus cognoms només diuen que no són catalans, però les nostres arrels i lo que has de defensar és aquí, aquesta és la nostra Terra (sic). Aquí hem arrelat i aquí morirem i aquí deixeu també la vostra vida, si cal’. El funeral del pare va fer-se en català i, de música, ‘El cant del ocells’. Així ho havia deixat dit” com també em plasmà que “Una vegada vaig acompanyar l’àvia a veure la família [de la terra on la meva àvia havia nascut] i, la veritat, no veia que les dones tinguessin molta veu: més aviat, callar”. En eixe sentit, Sant Antoni no fa callar els primers que se li presenten, sinó que els acull com tampoc no ho faria, en una cultura matriarcalista, a la dona, a diferència de com ocorria en les terres castellanes a què Antonia Verdejo es referia.

Adduirem que, en el relat, el terme ‘hòmens” s’empra en el sentit de conjunt de persones que vivien en la Terra, en el planeta.

Tot seguit, veiem el matriarcalisme, com ara, en les primeres paraules que diu Sant Antoni, eixerit, quan el reben en l’infern: “Pica a la porta i els diables pregunten: ‘-Qui és?’. Sant Antoni respon: ‘-Obriu; sóc un home de la terra i estic tremolant-me de fred; deixau-me calfar un poc’” (p. 132). I, així, com es sol dir, el sant estava “al costat del Poble”, tot i representar, per als primers hòmens, una mena d’autoritat moral.

Els dimonis no volien obrir-li, perquè sabien que ell no era un pecador. No obstant això, ell persisteix i, com qui cerca, troba: el reben, ell solta el porc, no aconsegueixen matar l’animalet i, al capdavall, com que els diables veuen que el garrí semblava un dimoni més i Sant Antoni capta que el bastó “s’encén sense que es vegi part de fora” (p. 133), “pren el bastó i diu al porc: ‘-Ara, sí que ens en podem anar!’” (p. 133). D’ací podem dir que el sant (en aquesta rondalla, vinculat amb el matriarcalisme) prioritza per damunt del bacó i que té la darrera paraula, motiu pel qual “Es posen en camí i retornen a la terra. Alhora, Sant Antoni fa el senyal de la creu amb el bastó i diu: ‘-Foc, foc en cada lloc i per a tots, foc viu i flamant!’.

I, així, a partir d’aquell dia, el foc s’és difós per tot el món” (p. 133) i, per això, la fe en els altres i en el demà.

Com hem pogut veure, per mitjà de les rondalles, l’educació matriarcal recorre a explicar la vida, l’origen de molts fets i, a banda, a fer-ho amb un llenguatge pròxim als oïdors, intel·ligible, amb símbols (el pas de les nits més curtes de l’any, quasi un mes després) i, igualment, a fer que el xiquet, el jove, el pare, la mare, els ancians i qualsevol persona, entenga el contingut com també el missatge: si actuen amb noblesa (i no com un dimoni), cap sant els deixarà caure, que és com feren aquells primers habitants, els quals, a més, no teoritzaven, sinó que vivien i actuaven, com en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal i la noblesa de la dona, en les rondalles

General, , , ,

 

Una rondalla de l’Alguer en què es reflecteix molt el matriarcalisme, per mitjà del tema de la sexualitat matriarcal, és “Vinya era i vinya sóc”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. Aquest relat té, sobretot, al capdavall, trets que van en línia amb moltes gloses de les Illes Balears. Així, “Un emperador anava en cerca de prendre una bella muller i deia que, si ella fos estada casada, se l’hauria presa lo mateix, encara que el seu marit no ho hagués volgut.

Heus ací que, dels cortesans, que li feien d’espies, ve a saber que una dona, que, verament, es pogués dir bella, era la muller d’un cert oficial que ell tenia al regiment” (p. 110).

Tot seguit, uns oficials del rei se’n van a ca la dona de l’oficial i, quan, més avant, hi aplega aquest oficial i troba que el monarca podria haver rebut llicència per a passar per ca la seua dona, aquest oficial fa via i, al moment, l’emperador “ix de sota el llit, es pren el guant i, a la sua volta, deixa la cambra, mentre la dona dormia encara” (pp. 110-111).

A més, la dona de l’oficial, en casa, esperava el seu marit i, com que no podia trobar pau i altres oficials (qui eren amics del marit), copsen que lo que havia esdevingut podia ser motiu de discòrdia i no ho volien, pensaren una manera de fer-los tornar en pau. Així, de nou, captem el detall matriarcalista de tirar junta, de prendre decisions en grup.

Immediatament, llegim que el rei organitzà un gran dinar i “hi convida tota la gent noble (…).

Tots hi acudeixen i només falten l’oficial i la muller.

Alhora, u dels amics es mou i va a prendre a l’oficial.

A penes hi arriba, l’emperador demana de la sua muller i perquè no l’havia portada. I l’oficial li respon amb aquestes paraules:

‘-Ni muller tenc, ni  muller cerc;

primer la tenia i ara no més’” (p. 111).

Llavors, l’emperador li pregunta per què i veiem que un segon oficial fa camí per a prendre la muller i que ella també vaja a la Cort. I, quan la dona hi aplega, “A les fruites, l’emperador dóna orde que tots els convidats diguessin un conte, i la muller de l’oficial li fa saber que, si li permetia, ella també en diria el seu.

-Digueu, digueu -respon l’emperador (…).

I ella pren a dir així:

‘-Vinya era i vinya sóc[1],

amada era i més no sóc

i no sé per qual causió[2]

la vinya ha perdut l’estajó[3]’.

 

I el marit:

‘-Vinya eres i vinya ets[4],

amada eres i més no ets.

Per la barba de Lleó,

la vinya ha perdut l’estajó’.

 

L’emperador, que entén això, havent comprès tot lo que volien dir, respon:

‘-Vinya eres i vinya ets,

amada eres i més no ets.

Jur, damunt de la mia corona,

que he alçat la fulla[5] i no he tocat la rosa[6]’.

 

I, després d’haver jurat, a damunt la sua corona, de no haver ofès per a res la muller de l’oficial, els fa unir de nou. I, d’aquell dia, marit i muller es passen la vida sempre en pau i concòrdia” (pp. 111-112).

Finalment, afegirem que, en una nota que figura a peu de pàgina, podem veure que el folklorista Joan Amades “publica la mateixa rondalla com escoltada per boca materna. Els respectius recitats de la muller, el marit i el rei són, a tenor del folklorista barceloní esmentat:

‘Vinya era i vinya en só;

amada n’era i ara no;

sense cap força ni cap raó,

sense perdre fulla ni perdre olor’.

 

‘Vinya era i vinya en só;

amat n’era i ara no;

sense cap força ni cap raó,

aixecada la fulla i escampada l’olor’.

 

‘Vinya era i vinya en só;

amada era i ara no;

sense cap força ni cap raó.

Jo la fulla he aixecada,

però la rosa no he tocada,

i com a rei fort i potent

de ma paraula faig jurament’” (p. 112)

 

I, així, el rei, tant en la rondalla com en la versió que acollí Joan Amades, fa possible que la dona reste ben tractada, no sols aleshores, sinó de cara al futur i, per això, no la deixa caure.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, la forma figura com “só”.

[2] Motiu.

[3] En el sentit que ja s’ha perdut la jovenesa, que ja ha madurat, que li ha passat el temps.

[4] En l’original, “sés”.

[5] El pubis.

[6] La vulva.

L’educació matriarcal per part de dones molt obertes

General, , ,

 

Una rondalla de l’Alguer en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, mitjançant el tema de l’educació matriarcal i el de la maternitat, és “Pegueta”, la qual figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. L’any 1355, en la costa occidental de l’illa de Sardenya (on està l’Alguer), hi havia una família catalana que s’hi havia establit sota el regnat de Pere el Cerimoniós (p. 100). “El pare era pescador i de la pesca vivia aquesta pobra família.

Pegueta (…) era l’única filla d’aquesta família. Un germà, Benet, era més petit d’ella dos anys, i, de bon temps, s’era dedicat, ell també, a la pesca i ajudava el pare en tots els treballs de barca” (p. 100). Com podem veure, molt prompte copsem un detall: la filla és més gran que el germà,… així com, en la vida dels catalanoparlants, es dona prioritat a lo vinculat amb la dona, amb lo femení.

Tot seguit, llegim que “La mare -una bella i santa dona, encara jove- era l’àngel de la casa, la font a on es desanava el cor del seu (…) marit, Jaume, aquest fort mariner” (p. 100) i, així, és l’home (ací, el marit) qui recorre a la dona, la qual, a més, està ben tractada, no solament perquè era garrida, i, a banda, és ella qui porta els pantalons. I, igualment, la muller tira la casa avant.

A més, “Anna Teresa, la mare de Pegueta, acudia a l’educació dels dos fillets i, sota la seua direcció, emparaven els primers elements de llegir i escriure; en les hores en què el seu home i Benet tornaven a casa, tots es dedicaven a la lectura i Pegueta començava ja a llegir correntment” (p. 100). I, per tant, sense ser una família rica, els pares sabien llegir i estaven interessats perquè els seus fills dominassen la lectura. Cal dir que, en la rondalla, la muller, com a educadora, té, a banda, el paper de mestra, mentres que el seu marit també es dedica a la lectura.

Més avant, copsem que, quan Pegueta (la filla) “ja tocava els 15 anys, la sua estatura agraciada i sortuosa[1] feia rellevar les formes d’un cos ple de força i vigoria” (p. 100), en línia molt semblant a la del germà, Benet, qui, “quan tenia 13 anys, deixava ja entreveure que d’ell fóra adquirit tot: força, vigoria, fermesa d’ànim i de propòsits” (p. 101) i, per consegüent, la jove va en línia amb moltes dones de què ens han comentat en l’estudi sobre el matriarcalisme: fortes.

I, enmig d’aquest ambient acollidor i que, en la rondalla, fins i tot, apareix com una mena de santuari[2], per les bones relacions i pel dia rere dia de la família, “hi havia una altra casa, habitada d’una família aragonesa (…).

Entre les dues famílies, (…) s’anava, a poc a poc, formant un lligam d’amistat i de benevolència que era quasi necessària (…). Així, ells es sentien més units i també, essent de diversa raça[3], sabien que el mateix rei era el que els governava” (pp. 101-102) i, per tant, es reflecteix el matriarcalisme: l’obertura, acollir els altres, la bonesa, etc. entre dos col·lectius.

Al capdavall, veiem que figura el tema de la maternitat i que la dona està ben tractada, ja que el marit, Jaume, quan tornava de la pesca, “abraçava la sua filla i la cobria de besos” (p. 102) i la muller, Anna Maria, captava que li augmentava la maternitat: “I era la filla!” (p. 102).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Afortunada.

[2] “A prop d’aquest santuari” (p. 101).

[3] Tenint present que qui recopilà aquesta rondalla, Carme Dore i Galesio (l’Alguer, 1869-1954), viu una època en què el terme “raça” es vinculava amb el de parlants d’una llengua, això és, amb el de “nació”, considerem que aquest és el significat que rep aquesta paraula en la rondalla.

La dona, ben acollida i molt oberta, salva l’home

General, , , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona està ben tractada i que la dona salva l’home, és “La llegenda dels moros”, la qual figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. L’any 1647, “tres barques de la ciutat de l’Alguer, mentre que estaven pescant amb dotze homes d’equipatge, foren preses de les gents dels bergantins morescos i que, per tendre salva la vida” (p. 97), els demanaven que un home entràs en el port de l’Alguer i que l’endemà en “retornés amb dotze jovenetes entre les més belles, si volia salvar la vida i la dels seus compatricis” (p. 97). Per tant, implícitament, la dona allibera l’home.

Quan l’home que se’n dirigiria a l’esmentat port, el capità, troba obertes les portes de la ciutat, ho comenta en sa casa, en casa dels seus companys i a llurs mullers i fills (p. 97). A més, el comanador els addueix “Jo he de fer retorn amb dotze joves belles, d’edat de divuit a vint anys, perquè és així el pacte” (p. 97). Per tant, es reflecteix el pactisme i apareix la jove garrida, tan present en moltes rondalles.

Un poc després, mentres les mares ploraven, “va entrar en la cambra un jove tan bell que semblava una minyona” (p. 97). Immediatament, el patró, eixerit, té una idea i diu al jove: “- ¿Pots trobar-me altres onze joves com tu, així, bells i galants?’. Ell li respongué que sí. Llavors, els capità va dir: ‘-Preparau dotze vestidures de dones, les més riques que tingueu, que jo vestiré aquests joves i, així, cercaré de divertir els moros i de salvar els nostres pares i marits’” (p. 98). Per consegüent, participen tots:  persones preparant els vestits i el jove cercant hòmens que s’ajusten a lo que li ha dit el capità. A banda, serà la dona i lo matriarcalista lo que alliberarà l’home.

A continuació, es plasma l’esperit comunitari, igualment vinculat amb el matriarcalisme, després d’acceptar tots la proposta del comanador: “després, es reuniren totes les altres famílies i, tots, en silenci, començaren a treure hàbits per vestir els joves, que així semblaven tan belles minyones; tant eren eixerits i galants” (p. 96).

En acabant, la barca amb les dones fa via cap al Port del Comte i “els capitans dels bergantins preguntaren: ‘-Tens les dones?’. ‘Sí -li respongué el capità alguerès-; són dotze fresques com a flors i belles com el sol” (p. 98). Com copsem, la dona està ben tractada.

A més, tot seguit, apareix el tema de la sexualitat: “A penes els joves vestits de dona entraren en els bergantins, començaren els moros a servir-los-hi refrescos i, després, aparellaren les meses; (…) preguntaven ja l’hora deliciosa de l’amor i de la voluptat[1], (…) fins que els feren la proposta d’anar a dormir amb ells.

Els joves respongueren que sí (…).

Lo mateix feren en l’altre bergantí” (p. 98).

Podríem dir que els jóvens, abraçant la part femenina (ací, plasmada en la roba), fan possible que ells es salven i que, per tant, la dona allibera l’home. Àdhuc, això fa que els morescs els comencen a abraçar. O siga, que la dona també estava ben tractada per persones distintes als algueresos i és ben acollida com també en les cultures matriarcalistes.

Al capdavall, tant els jóvens com altres mariners algueresos que havia instruït el capità, maten els morescs i “Salparen, després, tots els algueresos amb els bergantins i llurs barques per l’Alguer” (p. 99) i hi retornaren i foren ben rebuts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Complaença en els delits sensuals.

La dona com a transmissora de la cultura popular i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es reflecteix molt el matriarcalisme (per exemple, la dona porta la iniciativa, és qui té la darrera paraula i com a transmissora de la cultura popular) és “El tresor de Montristit”, recollida per Pasqual Scanu i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”. Al principi, se’ns diu que el Montristit és un puig que hi ha al sud de Mont Dolla[1] i, tot seguit, podem llegir “La llegenda diu que el Duc ravanès[2], salvat de l’estrall de l’Àliga -ara, l’Alguer- i fugit per un conducte subterrani a Montdolla, hagué amagat els seus immensos tresors en Montristit, posant-hi a custòdia la més jove i la més bella de les tres filles (…), amb el vincle de no cedir-los sinó a aquell que la portés en l’església, la bategés i la fes sua muller.

Aquesta jove és anomenada la Fada Reina de Montristit” (p. 93). Com veiem, el duc (per tant, un home) fa via cap a l’interior de la terra, on, a banda de desar-hi els tresors, els confia a la dona (en aquest cas, a una jove, la de menys edat entre les tres filles). Cal dir que, en moltes rondalles, la dona més eixerida, la més garrida, la que ho porta avant, etc., és la més jove de totes les germanes.

I li’ls dona amb una condició: que aquell que els vullga, haurà de portar-la a l’església i d’acceptar-la com a muller. En altres paraules: que la dona siga ben acollida, ben tractada… i que es faça lo que vullga ella.

Aquesta jove (la Fada Reina) apareix cada set anys, cap a mitjan nit i només un temps curt, quan l’entrada als tresors roman oberta. A més, només qui els hi trobe, podrà fàcilment ensenyorar-se’n.

Igualment, copsem que, “En l’Alguer, no hi ha vell o dona del burg que no sàpiga dir quantes vegades aqueixa fada sigui apareguda” (p. 93) a molts hòmens. A banda, “Hi ha velles curioses que saben dir, d’aqueixos, també el nom, la descendència i fins els últims nebots” (p. 93). I, així, aquesta rondalla plasma que, encara que la cultura popular era més coneguda pels vells (hòmens i dones), en línia amb el matriarcalisme, les dones són les que més saben sobre el passat i els qui més transmeten el saber.

Un poc després, veiem que, una vegada, “un pastoret pasturava el seu bestiar als peus d’aquell puig i, amb un flautí[3] de canya, feia ressonar (…), de tant en tant, (…) suaus i melodioses notes. Es diu que la fada, afalagada d’aquella harmonia, li aparegué bella com el sol, amb vestit de reina, amb una diadema al cap rica d’or i de gemmes i, així, cantant, el convidés a seguir-la” (p. 93). I, tot seguit, la fada li marca les directrius:

 “Vine, pastor eixerit,

  que et vist de brocat;

  de Comte, seràs servit

  i, de Rei, coronat.

 

Del teu pifre melodiós,

l’harmonia m’ha despertat.

Vine al meu cor, oh, donós[4]

que, per a tu, ha palpitat.

 

En qui tenc jo tancat

un tresor d’or i d’argent;

després[5] que m’hauràs batejat,

es farà el casament.

 

Vine, pastor eixerit,

que et vist de brocat;

de Comte, seràs servit

i, de Rei, coronat” (pp. 93-94).

 

Però, com que el pastor no pogué moure’s, la fada, “després d’haver repetit per tres voltes aquell cant, desaparegué” (p. 94). Com veiem, la dona actua amb iniciativa, amb espenta i molt oberta, fins i tot, a un altre home que tinga interés per casar-se amb ella i per aspirar als tresors, com ara, desenvolupar l’arquetip del rei. El missatge és que cal aprofitar les ocasions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En distintes fonts consultades en Internet, com ara, una notícia del “Centre Excursionista de l’Alguer”, en l’apartat “Blocs de VilaWeb”, apareix escrit “Mont Dolla”.

[2] Però no de Ravenna, com s’indica en la nota 1 (p. 93).

[3] En l’original, “pifre”.

[4] En la nota 6 (p. 93), podem llegir “Graciós, gentil, xamós”.

[5] En l’original, “lego”.

L’educació matriarcal, en relació amb la jovenesa i amb els pares

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Un pobre mariner”, recollida per Pasqual Scanu i que figura en l’obra “Rondalles alguereses”, els fills són enviats a l’escola i, quan fan els quinze anys i donen per acabats els cursos (p. 86), els pares els lligen una lletra del rei, qui els deia que s’havia iniciat una guerra per terra i per mar. Aleshores, ells responen que l’endemà se n’hi anirien. I, com que els germans foren “ferms en tal resolució, digueren que foren partits i que cap obstacle els fóra impedits de fer això (…) en ajuda del seu padrí” (p. 86), del rei.

Tot seguit, els pares beneeixen els dos germans i els jóvens fan camí cap al regne on vivia el rei (p. 86). Ja en la Cort, el monarca, malgrat que els veu inexperts en temes de guerres, com que “Ells insistiren i digueren que, absolutament, volien prendre part en el combat i que eren vinguts per a tal fet, i que, així, eren disposts a prendre el comandament d’algunes esquadres” (p. 87), “u, per la part de terra -Florindo- i, l’altre, de marina -Pledemonte-“ (p. 87), els ho accepta i, “en efecte, destinà u a cap d’armada de terra i, l’altre, de mar” (p. 87). Ens trobem davant trets en vincle amb l’educació matriarcal: donar facilitats als fills i a les persones en allò que els és més senzill i, sobretot, quan se’ls veu amb espenta i pel bé de la comunitat, del grup i, en aquest cas, de l’Estat. I, òbviament, que, com quan volem un catxirulo, hi ha relació (i positiva) entre els pares i els fills.

Igualment, un altre detall en línia amb aquesta educació és que “el Rei partí amb tots sos regiments i homes d’armes, amb els quals partiren també (…) els dos fillols” (p. 87), comença la batalla i el monarca “estava a veure, des del principi de la batalla, tot que va fer Florindo” (p. 87), el germà vinculat amb la flor, amb la terra i amb l’esquerra. Com veiem, el rei (com a padrí) atorga molta llibertat al fill i pretén veure com es desenvolupa el jove, de la mateixa manera que un pare (o que una mare) ho fa amb cada u dels seus fills.

A continuació, el jove Florindo, qui encapçalava les tropes en el combat per terra, després de la victòria, és ben rebut pel monarca, qui el felicità.

Més avant, s’inicia una altra guerra, però, ara, en la mar, i hi pren part Pledemonte, el germà de la mà amb el bitllet, relacionat amb el cel (p. 88) i amb la dreta: “Parteix, llavors, Pledemonte com a cap de tal expedició i el Rei va restar en el camp de guerra, d’on, d’una altura, veia, així com havia vist en la batalla de terra, tot quant es feia en aquella de mar” (p. 88). Copsem, per tant, persones i una educació oberta. I, com a detall relacionat amb la mà dreta, hi ha que “aquest jove guerrer era reeixit a fer tants actes de valor (…) i va atribuir-se a un ver miracle i, per això, Pledemonte va ésser considerat com a un favorit del Cel” (p. 88). 

Un pas més en l’evolució dels dos germans, en plena joventut, és quan, al moment, llegim que, “acabades les dues batalles (…), el Rei i ses armades i altres homes d’armes i Cort i seguit del rei i els dos Comandants en cap (de terra i de mar), Florindo i Pledemonte, (…) foren retorn a la Cort” (p. 88), i, així, es reflecteix el pas de l’adolescència a la joventut: són tractats com a dos comandants en cap, això és, com a dos persones que poden conduir i dur a terme activitats col·lectives i com a caps de grup. I tot, amb la simpatia del monarca.  

En eixe sentit, el rei, com que no tenia fills, ja en la Cort, “els hi va proposar de voler-los tenir en sa Cort com a fills, (…) i que, a sa mort, u d’ells heretaria sa corona i son govern” (p. 89). Els dos jóvens accepten la proposta del rei i, igualment, li comenten que “sols bastant-los-hi d’haver fet el propi deure, per ésser intervinguts a defendre el seu Padrí (…), com ell s’era dispost i destorbat a anar a la casa d’ells per a batejar-los” (p. 89).

Immediatament, els germans diuen al monarca que tots dos encara són jóvens i que “havien de viatjar i de girar el món i fer altres obres i que, tot més, deturarien en la Cort encara tres dies” (p. 89). El rei els ho accepta i, tres dies després, els dos germans fan via amb la benedicció del monarca.

Com podem veure, en aquest apartat de la rondalla, llarga, s’explica, per mitjà del simbolisme, el pas de l’adolescència a quan les persones estan en plena jovenesa,… des de la visió matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, cap de la casa i molt oberta, marca la pauta

General, ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es plasma molt el matriarcalisme és “Un pobre mariner”, arreplegada per Pasqual Scanu i que figura en l’obra “Rondalles alguereses”. Una volta, un mariner que anava a pescar i que tenia molts deutes, pesca un peix molt gran. “El peix parla i li diu: ‘-Mira: de mi has de fer-ne tres porcions. Has de dar-ne el cap, a ta muller; la cua, la poses en una menjadora i el dau de mig, en l’altra menjadora. Però t’adverteix que no t’isques mai d’on ets!’” (p. 85). Com veiem, la dona es porta la part més important: el cap (pensar, reflexionar, ser, comandar, portar la casa, coordinar, educar…). I el mariner continuarà la pauta que li marca el peix, perquè, indirectament, li assegura que li serà profitosa i, àdhuc, bona a llarg termini.

Amb el temps, el pescador i la dona poden pagar els deutes i, a més, “Anant sempre i avançant en la pesca cada dia, pescava sempre peix en abundància; així que vingué ric, i sa muller, essent prenyada, no havent mai fet fills” (p. 85) i “Ell, amb les paraules de quan va dir-li el peix, es comprà la casa i la convertí en un palauet, deixant l’estable com estava.

(…) A nou mesos, pareix sa muller i va fer dues criatures, totes homes: totes dos homes, tots dos bells i robusts, dels quals u nasqué amb la mà dreta tancada” (p. 85). Per tant, a banda que la prosperitat econòmica va unida al part de la muller (qui té dos fills) i que el mariner actua d’acord amb les indicacions del peix (un animal vinculat amb lo femení com també l’aigua), la part més feble és la dreta (detall que pot recordar, per exemple, el fet que, en les parelles catalanoparlants, ha sigut tradició posar-se l’anell en la mà esquerra, la de l’educació matriarcal). 

Però, com que ni els pares, ni ningú aconseguia obrir la mà, van al bisbe, qui “avisat i essent a coneixença de tal fet, avingué en casa de dit pescador i, després d’haver-lo visitat i presa en ses mans la mà del minyó, va obrir-lo i, enmig d’ella, va trobar un bitllet[1] escrit en sentit en lletres d’or, que aquests minyons havien d’ésser batejats del Rei” (p. 85). Per consegüent, ens trobem davant unes autoritats (ací, el bisbe i el rei, això és, el braç religiós i el polític) molt obertes a la població, com en altres rondalles en llengua catalana, que no viuen de baldraga a costa dels súbdits i que els responen amb bona empatia.

A més, el bisbe escriu una carta al rei i posa el bitllet que trobà en la mà del minyó (p. 85), el qual permet entrar en la Cort.

“Respon el Rei, que era content de fer el bateig i que vindria al cap d’un mes.

Va passar el mes i el mariner va a preparar la seva casa en modo tal de poder rebre el Rei, el qual vingué a l’època fixada i anà en casa del pescador, on trobà tots els familiars i va conèixer els minyons i digué d’ésser content de poder ésser ell el padrí de tals minyons” (p. 86). Com veiem, apareix, indirectament, el refrany “Paraula de Rei no pot mentir”, amb què es reflecteix que un governant ha de complir amb la paraula (“El bou per la banya i l’home per la paraula”) i, igualment, es tracta d’una casa oberta a tothom i en què tots prenen part (a banda que el monarca respon receptiu a tots): la mare, el pare i els fills… i el rei.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, figura com “Paper escrit relativament petit” i, per exemple, com “Paperet que dóna dret a entrar en algun lloc o a viatjar en un vehicle determinat”.

La dona amb bondat i molt oberta aprova la bonesa d’altri

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “La filla del rei Serpentí”, recollida per Pasqual Scanu en el llibre “Rondalles alguereses”, el rei Serpentí, amb la intenció que la filla isca guanyant, li diu que prenga la clau i què ha de respondre ella a un papagai que se li apareixerà.

L’endemà, la jove Maria obri la finestra, actua com li havia indicat el monarca i, un poc després, “treu el cap de la finestra i es veu al fill del rei, ferm en una cantonada.

Era el fill del rei de prop i tenia la cort al davant d’aquella del rei Serpentí” (p. 79). El príncep, quan el papagai li comenta que eixa és la filla del rei, li respon que el monarca no tenia cap filla, ni n’havia tingut mai (p. 79).

Aleshores, l’animalet parla a Maria, ella li contesta i, tot seguit, la jove, amb molta espenta, li diu “Tenc bon pare i bona cara” (p. 80), tanca la finestra i el jove, immediatament, copsa que Maria sí que és princesa i, “Alhora, el fill del rei de prop, envia dos patges al rei Serpentí, dient-li que ell tenia plaer de la filla” (p. 80), és a dir, que volia casar-se amb Maria.

El monarca, per a fer-ho fàcil a la filla, li diu:

“-Maria: ara, tu em mates i, després que hauràs posada tota la mia sang a dins d’una olla, untaràs totes les parets; després faràs a trossos la mia persona i la posaràs a bullir. (…) O tu em mates a mi, o jo et mate a tu.

Doncs, Maria mata al pare” (p. 80). I, així, la jove Maria, en aquest passatge (semblant al d’altres rondalles), farà possible que el rei Serpentí torne a com era abans, i, encara que ell li dona les órdens, ho fa per a que la dona… puga salvar-lo:

“De la sang, unta totes les parets, les quals ixen totes de corall. Fa a trossos, després, la sua persona, i la posa a bullir i compareix altra volta el rei, viu i més bell de com era.

Alhora, Maria esposa amb el fill del rei” (p. 80).

La princesa Maria, que era bella i gitava resplendor com un sol (p. 80), “va tenir un fill bell com un pom d’or” (p. 80) i convida a un dinar a tots els senyors i a tots els reis que volguessen anar a veure el nen (p. 80). Fins i tot, hi va el seu germà Antoni, qui no la reconeix (però Maria sí a ell) i, quan el germà volia besar el peu de la criatura, la filla del rei no li ho accepta (p. 80).

A continuació, durant el dinar, trauen una tassa a cada convidat, però Antoni (el germà de la princesa) volia que li posassen el vi en una capsa amb els cervells d’un gos que es trau de la butxaca (p. 81). Com que ell deia “a la salut de ma germana” i ella “a la salut del cutxo” (del gos) i, a més, Antoni volia saber per què ell no havia pogut besar el peu de la criatura, es dirigeix al rei i, llavors, “li respon Maria:

-Si tu vols saber el motiu de tot això, n’enraonarem tots sols en una cambra, sense res de mal.

Després del dinar, Maria (…) es dóna a conèixer per la germana i li conta tot lo que li havia passat de quan l’havia enviada a matar” (p. 81). D’aquesta manera, es fa lo que vol la dona i, a banda, “Alhora, Antoni es penedeix, de la sua, d’haver cregut a la muller i demana a Maria lo que deia ella de merèixer la sua cunyada.

-Jo no vull que li facis res -li respon ella” (p. 81).

I, finalment, com que el germà prega tant a Maria que ella li deixe actuar segons la seua intenció (i, per tant, la dona té la darrera paraula i és qui ho aprova), “va de la muller, la treu de la casa, l’envia a l’almoina[1] i, després d’haver-se venut tot[2], se’n va de la germana i s’està sempre amb ella” (p. 81). Per consegüent, la rondalla plasma que, així com el germà estimava la germana, la bonesa vol bonesa, tan reflectit en moltes rondalles en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] És a dir, a captar.

[2] Lo vinculat amb la dona d’Antoni.