Arxiu d'etiquetes: “Rondallari de Pineda” (llibre)

Dones que marquen la pauta, amb enginy i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què captem trets matriarcalistes és “El llop, la guilla i el formatge”, recollit en l’obra “Rondallari de Pineda” i arreplegat per Sara Llorens en 1909. “Hi havia una cabra que tenia set cabridetes. Quan se n’anava a pasturar, els deia:  -Tanqueu bé, que vindria la guilla, i no obriu pas si no és a mi” (p. 535), és a dir, a la mare, qui els diria que venia “amb totes les mamelletes plenes, / per dar-vos de mamar” (p. 535). Per consegüent, molt prompte apareix el tema de la maternitat i el de la mare com a educadora i com a organitzadora de la casa i del grup.

Un dia, la guilla (és a dir, la rabosa) ho sent i, a més, diu a les cabretes: “-Vull formatge!

Diu: -Té: aquí n’hi ha.

Més tard, el llop es troba la guilla, amb el formatge, i li diu: -D’on has tret aquest formatge?

Diu: -De les cabretes.

-Qui sap si, a mi, me’n donarien?

-Oh! Has de dir” (p. 535) i la guineu li diu les paraules que li permetrien entrar en la casa. A més, copsem que és la dona qui porta la iniciativa, com en moltes rondalles anteriors a 1932.

A més, de nou, és ella, eixerida, qui aconsegueix els seus objectius i, igualment, qui diu a l’home què ha de fer i qui li aplana el camí. Predomina, així, la part femenina, com en les cultures matriarcalistes.

Tot seguit, el llop (l’home), amb la seua veu, no assoleix que li òbriguen, ho comenta a la guilla i ella li diu què li convé fer: “-Para ment com ho dic jo i, després, fes-ho igual.

Se’n va a la cort i, amb veu com la de la cabra” (p. 536), ho diu. O siga, que ell fa lo que li ha ordenat la dona (la rabosa), ell segueix la pauta que ella li marca. És més: com podem llegir després, les cabretes… donen el formatge a la guineu, qui els afig que vindrà el llop i què els interessaria fer. En aquest passatge, la guilla fa el paper de mare.  

“El llop hi va” (p. 536), les cabridetes fan les passes que els havia indicat la rabosa i impedeixen que el llop puga fer-se amb el formatge.

Igualment, el llop recorre dues vegades a la guineu, per a que li done remeis,… i accepta els dictats d’ella.

I, quan la rabosa veu que se li acosta, li comenta: “-Guaita, quin formatge tan maco hi ha a baix del pou!

Era la lluna. Però el llop es va pensar que era un formatge. I ja està baixant-hi.

Quan hi va ser i es va trobar amb l’aigua, diu: -Ai, guilla, puja’m!

La guilla diu: -Sí, prou! Ja t’hi tinc!” (p. 536).

Al capdavall de la rondalla, copsem trets que empiulen amb lo matriarcalista: el formatge (redó, format a partir de la llet i que té a veure amb la mare), el pou (que enllaça amb la matriu, amb la vulva) i, òbviament, l’aigua (u del símbols més associats amb lo femení i amb el matriarcalisme).

Finalment, la rabosa, amb bona traça, el deixa caure, ja que, entre d’altres coses, ell, si hagués pogut, des del primer moment, hauria intentat matar-la.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aplanen el camí, amb iniciativa i fills eixerits, trempats i molt oberts

General, ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en el mateix llibre, a cura de Josefina Roma, és “La cabeça d’alls”. En aquest relat, la mare “torna a sentir la mateixa veu:

-Mare, mare. (…) Sóc jo, mare, que us vinc a ajudar. (…) A darrere de la porta!” (p. 523). Quant a la frase “que us vinc a ajudar”, el 12 de novembre del 2023, abans de plasmar aquestes línies, consideràrem que era molt típica de xiquets que, com la cabeça d’alls, són petits.

“La dona se n’hi va i hi troba una cabeça d’alls. Ella, tota contenta, acaba de fer el dinar i, en essent a migdia, el posa a dins d’un cistell i el dóna a la cabeça d’alls:

-Té: vés a la vinya a portar el dinar al teu pare” (p. 523). És a dir: primerament, la dona demana pel fill; en acabant, capta que ell té molta espenta i que li pot fer un gran favor i, finalment, confia en la destresa del noi per a fer lo que ella li encomane. Afegirem que la mare li posa el menjar a migdia (moment, simbòlicament, associat a la joventut, quan les mares solen donar als fills algunes funcions que abans no tenien). Igualment, cal dir que, en l’entrada “All” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, podem llegir “Planta protectora i guaridora; se’n posava una cabeça a la panera o al bressol dels nadons” i que, en el relat, la cabeça d’alls està en vincle amb la cistella (atifell semblant a una panera, en la seua funció de rebre).

Aquest tret, referent a la fiabilitat que ella deposita en el fill, encaixa amb el paràgraf immediat:

“La cabeça d’alls, que era molt eixerida, se’n va anar corrents i, a l’ésser al tros” (p. 523), el pare “es va quedar tot parat en veure arribar el cistell sol (…). Però, quan se’n va adonar i va saber que era el seu fill, va estar molt content i el va trobar ben trempat perquè li seguia la conversa d’allò millor” (p. 523).

Tocant aquestes línies, direm que ens hem trobat algunes narracions en què el fill fa com un ritus de pas i, com ací, passa d’un lloc a un altre i que, en el segon, és ben acollit (ací, el pare accepta el fill, malgrat que el xicot ja és un poc més fadrí) i, en tornar a casa, el noi passarà a estar a un nivell molt semblant al dels pares: ha evolucionat d’adolescent a fill amb edat de tenir descendència i de decidir en la seua vida, com ara fan els seus pares.

Prosseguint amb la bona traça i amb l’espenta de la cabeça d’alls, “Al cap d’una estona, mentre l’home acabava de dinar, el noi es va posar a córrer una mica per allà i, tot jugant, es va acostar a un safareig. Allà hi havia tres lladres que s’estaven partint diners” (p. 523). Per consegüent, el parent està en la plenitud de la vida, mentres que el fill continua en l’aventura.

En acabant, la cabeça d’alls decideix prendre partit en el safareig i els lladres “varen fugir corrents, deixant a terra tots els diners” (p. 523).

Posteriorment, els pillards tractaran de recuperar-los. Ara bé, l’enginy, el fet que el fill convença el pare sobre la veracitat de lo vinculat amb els lladres i que tant la mare com també el marit depositen confiança en la cabeça d’alls, permet que tots tres s’alliberen d’aquells escurabosses.

És més, finalment, “la cabeça d’alls els va soterrar i ell i els seus pares sempre més varen ésser rics” (p. 524). Això és, el relat “soterra” el vici de furtar i recompensa les persones eixerides, les trempades, la sinceritat i la facilitat per a fer bona pasta amb els pares i amb les persones molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, amb iniciativa i la maternitat en el matriarcalisme

General, , , , , , ,

Una altra narració recollida per Sara Llorens, en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en la mateixa obra a cura de Josefina Roma, és “El gra de mill”. Un home i una dona volien tenir un fill, encara que fos com un gra de mill. Un dia ho diu la dona, qui era en la cuina, i, al moment, sent: “-Mare, mare! Ja us aniré a comprar safrà i canyella.

Ella mira (…) i veu un gra de mill (…) i li diu: – Ja podràs dur el cistell?

-Prou!

La seva mare li dóna el cistell i se’n va” (p. 517). Per tant, la mare demana al fill si considera que ja té forces per a anar-hi, li dona moltes facilitats i, de pas, reflecteix l’educació matriarcal.

Més avant, el fill aplega a una botiga i “la dona de la botiga (…) el va veure i el va despatxar” (p. 517). És a dir, aquesta rondalla, de 1902, plasma que una dona (i, aleshores, n’hi havia moltes com aquesta) portava una empresa, encara que fos petita.

El xiquet, en arreplegar lo demanat per sa mare, recorre a la destresa i, amb iniciativa, “El gra de mill posà el cistellet per un regueró, hi saltà a dintre i deia” (p. 517) que fes via el cistell. O siga, que el fill el fa córrer per una canal i, així, facilita el trànsit cap a on era sa mare.

En acabant, copsem trets matriarcalistes, com ara, l’aigua (femení), l’horta (que representa la vulva) i una fulla de col (que simbolitza els pèls del pubis) junt amb la col (que ho fa de la vulva): “El cistell es va tombar i va quedar encallat, però l’aigua es va endur el gra de mill fins a una horta i va anar a parar sota una fulla de col” (p. 517). Cal dir que, en febrer del 2023, demanàrem sobre la maternitat (en relació amb xiquets que naixen sota una col de l’hort) i que algunes persones ens plasmaren que els havien dit que era allí on havien nascut. Açò, partint del fet que, en les cultures matriarcalistes, més d’una vegada, es parla de manera simbòlica sobre temes sexuals, ens fa associar aquest passatge al del naixement dels nens. 

A més, a continuació, podem llegir que, “Quan va passar la pluja, va venir un bou a pasturar i es va menjar aquella fulla de col, amb el gra de mill i tot” (p. 517). Recordem que el bou és un animal vinculat amb el camp, amb la lluna (femení) i amb la fertilitat.

Finalment, el gra de mill “a la comuna va anar a parar.

Però el seu pare (…) se’l va trobar i el va rentar” (p. 519), de la mateixa manera que, durant un part, es renta el nounat. A banda, com que el pare fa aquesta tasca, al mateix temps, accepta (acull) el fill i, per consegüent, la seua condició de pare.

En el relat següent, “En Tifolet”, en l’obra “Rondallari de Pineda”, els passatges són semblants. Així, una dona és qui fa de venedora en la casa del costat d’on viu el fill petit (en Tifolet). En Tifolet, seguint les directrius de sa mare, fa camí cap al camp, on era son pare:

“-Ah! En Tifolet ja és aquí! -diu-. Vine aquí, que dinarem tots dos junts!” (p. 521). I, per tant, hi ha bona avinença entre el pare (acollidor) i el fill (amb molta espenta i molt obert).

Al final de la rondalla, “va sortir en Tifolet de dins del ventre del bou. El pare, que el va veure, (…) el va replegar i el va fer anar cap a casa seva” (p. 521), on era la mare.

Novament, la mare, a principi, i, posteriorment, el pare, accepten el fill. I, a més, el pare fa un paper semblant al d’una comare. Un tret més que podríem empiular amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que fan de cap de colla, valentes i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que apareix en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”, recopilada en 1902. Començarem dient que, en aquest relat, com escriu l’antropòloga, intervé “La noia que pren la iniciativa i que és capaç de sortir-se’n de les situacions de perill que afecten a tots o a ella sola. Es tracta d’una actitud que no té res a veure amb la visió que ens han donat les rondalles manipulades en publicacions infantils i que, des de Perrault i, sobretot, els germans Grimm, tracten d’adoctrinar-nos cap a uns valors de feminitat passius i dòcils, tot esperant que un dia es presenti el príncep a rescatar-nos d’un entorn negatiu, que relega la noia a un paper secundari, fins i tot, per a decidir el seu futur. Aquesta manipulació es fa palesa quan s’adapten les rondalles tradicionals per a la formació dels infants i es produeix una doble mutilació” (p. 456). Els germans Grimm (segles XVIII i XIX) feren recerques sobre folklore vinculat amb l’alemany i, en 1806, escrigueren la seua obra de contes.

En eixe sentit, diré que, el 10 de novembre del 2023, mentres escrivíem aquestes paraules, recordava, per exemple, com una cançó valenciana, eròtica i molt coneguda, “La manta al coll”, en què, àdhuc, unes quantes jóvens apleguen a tenir diners, els gestionen i decideixen comprar-se una balança romana, sense haver de seguir els dictats de ningun home, estava accessible en Internet.

Doncs bé, no faria ni un any, en aquesta cançó, en un vídeo que hi havia en Internet i per a ensenyar música valenciana a xiquets, es podia oir una estrofa cantada pel grup musical Carraixet, però que deia “ahí teniu a Pep” i no prosseguia la música. El fet és que, amb la lletra completa de la versió del grup, podem escoltar “ahí teniu a Pep, tocant-se els collons”. I tot, en una època de suposada democràcia.

Aquest detall encaixa amb quan Josefina Roma escriu, “En primer lloc, s’edulcoren les rondalles, per a fer-les aptes a les oïdes dels nens, segons el concepte d’infantesa que en tenia la classe burgesa europea dels s. XVIII i XIX” (p. 456) i, de rebot, “creix la creença que les rondalles són masclistes en els seus valors” (p. 456).

Per això, i hi estic totalment d’acord, “No cal, doncs, tornar a escriure rondalles que desfacin el mite de la rondalla masclista, sinó redescobrir el patrimoni rondallístic tradicional en tota la seva amplitud i veure’n no l’home ni la dona, sinó la persona total que ha de créixer i completar-se” (p. 456). Adduirem que, mentres escrivia aquestes línies, el 10 de novembre del 2023, consideràrem que era més important el missatge que transmet, com ara, la germana petita en aquest relat, que el simple fet de ser dona, ja que, com aquell qui diu, podem captar la moralitat i ser-nos útil per al dia rere dia.

Passant a la narració esmentada, un pare diu a tres filles que no obriguen per ningú, però és la més jove qui, malgrat que ho fan una vegada a una velleta, se’n reeixirà i, més encara, té més iniciativa i és més valenta que el pare:

“Al cap d’una estona, la vella que baixa i obre la porta. La petita hi anava al darrere i paf!, li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta, per veure si la podia obrir” (p. 459). I, més avant, copsem que la noia “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho.

(…) Les seves germanes, dormint sempre, dormint sempre” (pp. 459-460). Al meu coneixement, aquest detall del dormir és simbòlic: la xica representa la dona que decideix, que marca la pauta, arriscada. És a dir, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, no com les que pertanyien a la burgesia i vivien en ciutats, sinó com la gran majoria de la població, a diferència de com (per manca de recerques sobre les dones més enllà del melic urbà o bé per comoditat) ens podria semblar que es pretenia inculcar en els catalanoparlants del primer quart del segle XXI.

Quan el pare torna a casa i veu les tres filles, la petita li diu: “Ai, pare! Ai, pare! Que és aquell! Que és aquell!

-No, dona! I ara! Si és un senyor! -li deia ell.

-Cregueu, que és aquell! Ja el conec!” (p. 460).

Com podem veure, i. potser, fins i tot, no restaríem desencertats d’establir un enllaç (com en algunes narracions amb dues espases i en què n’hi una curta i una que és llarga) entre dona, menuda, microcosmos i la terra i, quant al pare (qui representaria l’home), lo gran (ací, àdhuc, en edat), el macrocosmos i el món idíl·lic.

Finalment, en un passatge posterior, la filla petita compta amb el suport de dos traginers i “seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home! (…).

Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Per consegüent, la petita, a més de la seua iniciativa, ha sigut capaç de convéncer uns hòmens, ells l’han emparada i, al capdavall, la noia ha fet de cap de colla. Un relat que exposa molt bé la realitat i el dia rere dia de moltes dones catalanoparlants del primer quart del segle XX, no sols, la de les adinerades i de ciutat, a qui, més d’una vegada, es tracta que associem a “la societat” del moment que tria l’investigador. Les dones de moltes rondalles reflecteixen un matriarcalisme que encara es conserva en el segle XXI, que reïx i vinculat amb el sentiment de pertinença a la terra en què, històricament, viu la comunitat catalanoparlant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home i transmissores de la cultura popular

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “L’estudiant sortós”, la qual figura en l’esmentat llibre a cura de Josefina Roma i fou recopilada en 1902. “Un estudiant, a qui se li va fer fosc al mig de la carretera, va pujar a un palmer per dormir-hi. Quan són les onze de la nit, se li presenten molts homes i dones a fer ballades allà sota, amb flabiols i tamborins i es divertien molt” (p. 391). Com podem veure, al costat de la palmera, arbre que, en algunes endevinalles (o en cançons) populars, té relació amb lo eròtic (per exemple, en la població valenciana Xàtiva, on es diu “Set pams: sis de cabota, les castanyes penjant i els pèls en la soca”), es  reuneixen persones. Aquest detall empiula amb el matriarcalisme (no sols perquè esdevinga de nit, un moment del dia que enllaça amb lo femení) i, igualment, amb el comunalisme, ja que, en ambdós casos, sovint, es feien aplecs al costat d’arbres, els quals, tradicionalment, eren considerats com testimonis del pas dels anys.

“Al cap d’una estona, una dona es  va posar: -La filla del rei està molt malalta.

Aquell s’ho escoltava (…) dalt del palmer” (p. 391).

Així, es reflecteix que, en la reunió, amb hòmens i dones (un altre tret matriarcal i que va en línia amb la tradició de participar les dones en actes socials i en què també tenien dret de veu i de vot), es prenien decisions (per exemple, per a salvar una dona, ací, la filla del rei).

Tot seguit, una dona considera que la princesa no té cura i, al moment, una altra sí que en troba a la jove: “Ací hi ha aquest palmer, que té una grana que, fent-n’hi aigua i donant-n’hi a prendre, li seria molt bo” (p. 391).

Afegirem que, en l’entrada “Grana” en el DCVB, la grana, entre d’altres coses, vol dir “Llavor vegetal”. A més, aquesta dona afig que, si l’aigua es posa en un tupí (això és, en una olla petita) i, en acabant, li la donen, restarà guarida. Per consegüent, és la dona qui salva l’home, qui sap més sobre la cultura que han transmés de generació en generació, malgrat que també hi haja hòmens.

Quan els de l’aplec foren fora, l’estudiant “agafa les granes del palmer i se’n va cap a Madrid. Troba un altre estudiant, que ho era de metge, i diu: -Em vols baratar el vestit? Ja te’l tornaré.

Es baraten el vestit i mangala, i ell se’n va cap al palau” (p. 391). La mangala és el bastó d’autoritat. I allà, com que es passejava però “no feia res de mal a ningú, no li deien res” (p. 391).

Posteriorment, el rep el sentinella, qui li demana on va i, un poc després, l’estudiant  se’n va a parlar amb el rei. “El rei, quan ho va saber, corrent, va fer-lo pujar. I ell li va explicar que la curaria fent bullir la grana que portava en un tupí i fent prendre l’aigua a la noia” (p. 391), és a dir, seguint les indicacions que havien comentat en la reunió… , entre les quals intervé l’aigua, tret molt vinculat amb les cultures matriarcals.

Finalment, “Quan va veure que se li curava, el rei li hauria donat tot.

-Quin títol voleu? Demaneu!

Diu: -Un títol de res, i és que no hagi de treballar més per viure. El rei, de seguida, l’hi va concedir” (p. 391). Per tant, la narració ens presenta un rei molt obert i, a més, generós i agraït. Resulta significatiu que, des del principi, l’home (ací, l’estudiant) faça el paper d’aprenent, un altre tret que podríem enllaçar amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que li marquen la pauta i que garanteixen la pervivència del Poble

General, , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, recopilat per Sara Llorens en 1903 i amb trets matriarcalistes, és “Roses que fan reviure”. Així, a mitjan relat, podem llegir que, un soldat, “Tancat al calabós, heus aquí que, a la nit, li surt la Mare de Déu, li dóna tres roses i li diu: -Mira: aquí et dono aquestes tres roses. Abans de morir, demanaràs a un company teu que, un cop siguis colgat, et descolgui i te les passi tres vegades per la cara al punt de la mitjanit. I tornaràs a quedar viu” (p. 379). Com podem veure, en aquest passatge, és la dona qui farà possible que es salve l’home i que reviscole. Afegirem que aquesta rondalla l’escriguérem i l’analitzàrem el dia de Tots Sants (1r de novembre) del 2023, la vespra del dia de Difunts (2 de novembre), i que la mitjanit no sol anar unida a la Mare de Déu i sí, com ara, a relats de por i, per descomptat, amb molts de línia matriarcalista i en què apareixen detalls femenins.

Igualment, que Nostra Senyora porte les tres flors (les quals, en paraules de Josefina Roma, representarien “la seva puresa abans, durant i després del part”, p. 376), ens recorda narracions en què una dona recorre, per exemple, a herbes o a altres mitjans i que guareix la persona que ho necessita: és el cas de les remeieres, com ens recordà Antonia Verdejo González en un missatge del 1r de novembre del 2023.

Tocant el tema del retorn a la vida, el passatge podria empiular amb el mes de desembre, quan mor el dia més curt (la mort) i, després, comença a acurtar-se la foscor que havia aplegat al màxim, així com la llavor que cau en terra i, des de dins, s’enfila amunt, malgrat que ho faça a poc a poc, i que, posteriorment, donarà els seus fruits.

Prosseguint amb la rondalla, “L’endemà, al portar-lo a afusellar, li van demanar què volia d’aquest món. Ell va dir: -Tenir un parlament amb tal company.

El seu company plorava. Ell li va fer: -Si plores perquè m’han d’afusellar, no ploris, que, si vols, em pots salvar.

L’altre, tot parat, diu: -Com?” (p. 379).

Llavors, el soldat li comenta què li ha dit la Mare de Déu i com ho ha de fer el company.

A mitjan nit, se’n va al cementeri, passa les tres roses a l’amic (al soldat), li demana i el xicot s’alçà “I se’n va anar lluny” (p. 379). Per consegüent, el primer dels hòmens compleix amb la paraula (fa lo que li ha indicat la dona, Nostra Senyora) i, tot seguit, el soldat fa via cap a Madrid, on “la reina estava a les portes de la mort” (p. 380).

Com podem pensar, el fet que el xicot vullga salvar la dona enllaça amb el matriarcalisme: no deixar que caiga la casa, ni la dona (qui fa de cap de colla), ni lo femení, etc.,  sinó fer-hi costat i, de pas, garantir la pervivència del grup (així com, per exemple, en un regne, es faria assegurant la descendència de l’estrateg, les bones collites i la bonesa).

“Ell, que, de seguida, li passa tres vegades les roses per la cara i la reina queda viva. (…) Li van dir què era el que demanava: riquesa, benestar….; que parlés, que se li donaria” (p. 380). Ell els diu que una revenja pel cap que l’havia ordenat matar. Aquest passatge empiula amb el fet que el matriarcalisme no promou, com a prioritari, l’acumulació, sinó, com ara, la ponderació.

Aleshores, el rei li ho va consentir i “van fer un convit de tots els caps i de totes les senyores dels caps” (p. 380).

Més avant, encara que no s’indique, podem imaginar que el rei fa de jutge i que, com que capta que el soldat no li ha mentit, ordena que castiguen els qui havien fet mal a l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que es casen amb qui prefereixen, adults consellers i que eduquen i persones agraïdes

General, ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en la mateixa obra, a cura de Josefina Roma, és “En Fidel”. Un pare, que no tenia cap fill, desitja tenir-ne u i diu que vol fer padrí el primer pobre que trobe pel carrer.

En copsa u i, quan ja havien batejat el fill, el pobre comenta al pare:

“-Me’n torno a córrer món i, com que, potser, no veuré més al meu fillol, li vull deixar un record.

Es va treure una clau de la butxaca” (p. 365) i digué “Guardeu-la fins que el noi sigui gran i, llavors, li doneu” (p. 365). Afegirem que, el paper del padrí, en aquest cas, podem pensar que correspondria a un home ja casat o de mitjana edat. A banda, és important, ja que ell, en cas de morir el pare, el substituiria com a encarregat del fill. Igualment, en aquest passatge, la clau té el significat de lo que obri, de lo que farà de pont al noi per a facilitar la vida en el demà així com les claus de casa permeten obrir les portes cap a l’objectiu.

Quan el fill es fa gran i el parent li dona la clau, el xicot “hi va tocar un roc i, vet aquí que el roc se li badà i li sortí un estable ple de cavalls. Ell que n’agafà un i hi pujà. El cavall es posà a córrer com el vent fins que en Fidel el va aturar per collir un barret molt bonic que havia caigut a una dama” (p. 365). Ara bé, el cavall li diu: “-No el cullis pas, massa et portarà migranya” (p. 365). Com escriu Josefina Roma, el barret representaria les aparences i, el fet de no seguir el noi la recomanació del cavall, farà que, des d’aleshores, el xicot necessitarà l’ajuda de moltes persones i, igualment, tocar els peus en terra i pensar en els altres.

Ara bé, el jove i el cavall van al poble i es presenten al rei. El monarca, en veure el barret, farà que el xicot passe unes proves, si vol estar viu. I ací és quan l’animal, fidel, li farà de conseller i no el deixarà caure (“Ja t’ho vaig dir (…), però, vaja, puja i et portaré allà on és”, p. 367).

Llavors, seguint l’orde del rei, cerquen una dama, la porten a cal monarca i, allí, ella diu a l’estrateg: “-No em casaré amb vós, fins que m’hàgeu portat sencers els tres castells que tinc a dalt de la muntanya” (p. 367). Per tant, la dona té la darrera paraula.

Tot seguit, el noi, per segona vegada, ha de fer lo que li dicte el rei. En aquesta part del relat, el cavall, per a compensar la decisió inicial del xicot, li diu “Abans de sortir, recorda’t d’omplir els sacs tant com puguis amb coses bones per menjar” (p. 367). En altres paraules, el convida a portar la bondat allà on vaja.

Al moment, el noi troba tres peixos, comenta que se’ls podrien menjar (ell i el cavall), però el company li diu:

“-No els mengis pas (…). Llença’ls al mar i encara podran viure.

El xicot va creure” (p. 367).

A continuació, fan via cap al castell, es troben amb tres gegants i el cavall li comenta “-Dóna’ls tot el que portes als sacs i els enllaminaràs.

El noi va creure” (p. 367). En acabant, com a agraïment, els gegants diuen al jove que li ajudaran en lo que ell cerque: i cada u portà un castell al rei.

Aleshores, el monarca, “de seguit, els donà a la seva promesa, pensant que ara ja s’hi podria casar.

-No pas encara -va fer ella-. Primer, vull les claus dels castells, que són a dins de la mar” (p. 367) des de fa anys. Per consegüent, el jove fa lo que li ha ordenat el rei, qui segueix els dictats de la dona. A més, ella farà que el noi haja d’anar a l’interior de la mar, és a dir, a un terreny matriarcalista, femení i en què la dona, de temps arrere ençà, és qui governa.

En aplegar a la mar, els tres peixos a qui en Fidel havia ajudat, li demanen per què està trist i, posteriorment, li fan costat: “Al cap d’una estona, en Fidel ja tenia les claus i se’n va tornar per presentar-les al rei” (p. 368), qui les passa a la promesa.

Igualment, en un altre passatge, el rei demana al noi una ampolla de l’aigua viva i una de l’aigua morta. Durant el trajecte, en Fidel capta un niu de garses i, primerament, pensa tocar-les. Ara bé, el cavall, amb bona empatia, fa que el jove li crega i, “Al mateix moment, van arribar les garses velles i, totes, agraïdes que aquell xicot no hagués tocat els petits, van demanar-li (…) si podien, l’ajudarien” (p. 368). Després, les garses porten les ampolles al rei.

Passa que la promesa del rei diu “Primer, vull provar si aquestes aigües són veritables” (p. 368) i, en primer lloc, ella llança la de l’aigua morta al jove i, al moment, la de l’aigua viva. I en Fidel continua amb vida.

Però, com que el rei era envejós, la dama li tira l’ampolla de l’aigua viva i, a continuació, la de l’aigua morta… I mor el monarca. Aleshores, “La dama es va casar amb en Fidel i van ésser reis” (p. 368).

Finalment, el cavall diu al xicot que ell era l’Àngel de la Guarda i que el padrí era Nostre Senyor. Adduirem que Josefina Roma considera que aquesta rondalla podria reflectir un canvi de personatges, fruit de la cristianització de versions anteriors d’aquesta narració i de què ara no hi ha constància. Empiulant amb això, en un comentari de Sara Llorens en la p. 369, podem llegir que, en Transilvània, hi ha un relat amb una flor “que camina i parla, que dirigeix sempre l’heroi vers la felicitat. El protagonista troba en son camí animals a qui fa favors, i ells, després, l’ajuden. Quan ja ha obtingut la felicitat, la flor fuig volant, tot dient-li: ‘Sóc l’ànima de la teva mare'” (p. 369). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones i hòmens que trien, de bon cor, generosos i molt oberts

General, , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes, i que apareix en el llibre “Rondallari de Pineda”, és “El fill del negociant (variant B)”, recopilada per Sara Llorens i semblant a altres rondalles. Un home fa estudiar el seu fill fins als díhuit anys i, llavors, “li va dir: -Ara faràs el meu ofici. Vet aquí cent duros. Vés, fes bé i no facis mal!” (p. 353).

El xicot fa via, troba una dona que “tenia les criatures afamades i l’home mort sense poder-lo soterrar” (p. 353). El noi li dona els cent duros i se’n torna a sa casa.

Aleshores, son pare, com que el fill havia seguit el consell, li’n va donar nou-cents “i que se’n tornés” (p. 353).

Tot seguit, el jove aplega a una plaça on uns gegants es menjarien una noia. Aleshores, ell la compra i, més avant, el minyó i la fadrina “van determinar anar-se’n cap a la terra d’ella, que era filla del rei i estava promesa amb un comte, amb qui s’havia de casar” (p. 353). Com podem veure, no sols copsem el bon cor del jove, sinó que salva la dona (en dues ocasions), però, igualment, tria anar-se’n a la terra on ella vivia i, així, ell no imposa el seu punt de vista, sinó que, àdhuc, segueix el model matriarcalista: les noces seran on ella residia. Aquest tret vinculat amb el casament ens l’han comentat algunes persones.

Ja tots en la taula (el rei, la filla del rei, el comte i el jove), la noia, quan el xicot li ofereix la cassola de què menjaven, “amb bona cara, la prenia i se servia” (p. 353). Per això, el comte llança el noi a l’aigua.

Quan el jove aplega a un prat i passa a viure-hi, “va arribar la vigília del dia que la filla del rei s’havia de casar” (p. 353) amb el comte. Aleshores, mentres ell es dolia que no hi podria assistir, se li apareix un fantasma, “El va avisar que fes de pobre i el va portar a la porta del palau” (p. 353). La semblança amb altres passatges en què, com ara, apareix una mà, de nit, i que fa de guia del xicot o d’una jove, ens porta a identificar aquest fantasma amb un personatge femení. Ens trobem, per tant, amb trets matriarcalistes. I serà la dona qui el portarà on ella triarà.

En el passatge posterior, “Sortí la noia a fer-li caritat, li conegué l’anell i va a dir al seu pare que volia que el pobre entrés a dinar amb ells.

-I ara! -diu el rei-. Compta si, a casa, dinarà un pobre!

Però, com que la tenia tan contemplada, ho va haver de fer” (p. 353). Afegirem que el tema de la caritat, de donar una part a les persones que necessitaven, als captaires o als qui anaven de pas i volien allotjar-se, està molt plasmat en comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i el considerem un tret que empiula amb el matriarcalisme. Igualment, es fa lo que la dona vol, perquè és ella qui té la darrera paraula.

De nou, “Quan s’havia servit el pobre, li passava la cassola, i ella, amb una bona cara, se servia” (p. 353).

En acabant, el rei explicà la seua història; després, el comte i, quan tocava al pobre, demana al comte sobre els fets esdevinguts en el vaixell, des d’on el noble l’havia tirat a l’aigua (p. 353).

“Com que l’altre no ho va poder desmentir, el rei el va treure a fora i la noia es va casar amb aquell noi” (p. 355).

Catorze anys després, tingueren fills i, una nit, un fantasma s’apareix al noi i, com que el xicot, temps arrere, li havia promés que li donaria la meitat de lo que estalviàs en catorze anys, el fantasma li demana una de les dues criatures i mitja dona.

Finalment, en veure que el jove faria aquest repartiment, el fantasma li diu “No vull dona, ni criatura, ni diner” (p. 355), perquè el xicot ha actuat amb bon cor. Un passatge que enllaça amb el del juí que fa el rei Salomó a les dues mares i en què el monarca aprova la versió de la mare que defenia el seu fill.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones jóvens i xicots que reben suport, amb iniciativa, de bon cor i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’esmentada obra a cura de Josefina Roma, és “El noi pilot (variant A)”. Un noi comenta als seus pares que vol ser pilot. Llavors, ells li arreglen una barca, li donen suport i, a més, “Van fer anar amb ell un oncle mariner (…).

La barca se’n va anar mar enllà fins que va arribar a les costes de Moreria” (p. 349). 

Tot seguit, la narració plasma passatges semblants a altres rondalles, en què un jove fa via cap a l’estranger i, allí, salva a diferents persones. Així, en el primer poble, veu que anaven a soterrar un home sense caixa i ell la paga.

En un segon viatge a Moreria, “va veure una pila de gent a la plaça (…) i trobà que subhastaven tres donzelles” (p. 350) i, quan ja ha pagat lo que li demanaven, diu a una de les tres: “em vull casar amb tu. Jo sóc de terra de cristians, com tu. Vine a la meva barca. Jo et portaré a casa, amb els meus pares, i, després, ens casarem.

-Això de seguir-te, no ho faré essent donzella. (…) Casem-nos aquí, si vols. Es casen i se’n van a casa seva” (p. 350), és a dir, a la del xicot. Com podem veure, el jove fa lo que ella li diu i, en el tema de les noces, la dona té la darrera paraula.

Els pares, com que el fill havia esmerçat en la compra de la jove, i “la noia, llavors, va dir que era de sang reial i que el seu pare era el rei d’un poble de lluny” (p. 350), fan que els dos jóvens “Se’n van anar a viure amb aquell oncle, que era molt bon home” (p. 350). Aquest oncle va fer que els pares enviassen diners al fill i a la minyona com també, un poc després, quan tenien un fillet (p. 350).

Igualment, l’oncle aconsegueix que, de nou, els pares donen suport al fill i, “Amb això, es van poder embarcar. Al cap d’uns quants dies, van albirar les costes de la seva terra i la filla del rei va fer aixecar una bandera que havia brodat amb or i plata, perquè, des del poble, la coneguessin” (p. 350). Per tant, captem que fan via cap a la terra on viu la dona, que apareix una bandera brodada de color clar (or) i de color fosc (plata) i que la noia ocupa un càrrec molt important, ja que ella fa que, els habitants d’on viuen, posen una bandera en un lloc visible, trets que empiulen amb el matriarcalisme. 

Mentrestant, el monarca fa unes dictes per a recompensar qui trobàs la filla: si fos fadrí, amb casar-se amb ella.

Un altre tret que podem vincular amb lo matriarcal és quan llegim que, “Al veure la bandera brodada, (…) tothom va conèixer que era la filla del rei i, corrents tots els homes, es van tirar al mar amb barques” (p. 350).

Un poc després, un noi fadrí es va enfilar, pensant que la jove no estava casada. I ella, eixerida, “li va conèixer la intenció i ho va explicar al seu marit” (p. 350).

A mitjan relat, el marit de la filla del rei aplega a una terra i, allí, el va rebre un vellet, a qui, generós, diu:

“-Veniu i viureu sempre amb mi (…). Jo us portaré a coll-i-be quan no pugueu tirar més endavant” (p. 351). I així ho fan.

Més avant, “van arribar al poble del rei. La filla estava brodant darrera d’una finestra” (p. 351), coneix el xicot, li marca unes directrius i ell les segueix. Ella comenta al pare que eixe jove és el seu marit i, al capdavall, el rei fa unes qüestions a tots dos i els diu que “ja els prenia com a fills” (p. 352).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que posen les instruccions als hòmens, que fan costat, que subministren i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Sara Llorens en 1903, que figura en l’obra “Rondallari de Pineda” i en què captem trets matriarcalistes, és “L’ocell que parla (variant A)”. De manera semblant a l’anterior, la germana petita, quant al fill del rei, diu “-Si jo em casés amb ell, li donaria un noi i una noia amb una estrella al front” (p. 309). Novament, la germana més jove es casa amb el príncep, qui, tot seguit, se’n va haver d’anar a la guerra.

Quan els dos germans “van ser grans, van voler anar a servir: l’un, de jardiner; i l’altra, de cuinera, però tots dos a la mateixa casa” (p. 309) i, “al capdavall, al palau els van llogar. Quan va arribar el rei, de la guerra, va dir que trobava a faltar al jardí un arbre que donés tota classe de fruita” (p. 309). Com podem veure en aquests passatges, no sols la germana xicoteta té un fill i una filla (que representarien les dues parts de la persona, això és, la masculina i la femenina), sinó que, en acabant, u es dedica a la jardineria (el xic, un tret matriarcalista i molt plasmat en poemes i en cançons de tradició catalana) i l’altre ho fa a la cuina (més bé interior). 

Aleshores, el jove se’n va a cercar l’arbre i, mentrestant, la seua germana, per mitjà d’una ampolla d’aigua, podria copsar com es troba el xicot.

Més avant, podem llegir que el noi troba una vella i que, “Seguint les instruccions, va aconseguir l’arbre” (p 309). És a dir, l’home compleix les indicacions de la dona: es fa lo que ella vol i, a més, ella li aplana el camí.

“Llavors, el rei va voler una font que li ragessin set classes d’aigua. La vella li va indicar un lloc en què n’hi havia tota una filera” (p. 309). De nou, copsem el matriarcalisme: la font (empiula amb lo femení, amb la dona i amb l’aigua), la riquesa que aporta l’aigua (un tret matriarcal) i, finalment, n’hi havia a muntó (“tota una filera”). A banda, l’home segueix la pauta que li marca la dona (ací, una velleta), qui, a més, li fa costat (la filera de fonts).

Al capdavall, el rei “va voler l’ocell que parla. La vella li va dir que el trobaria a una banda molt llunyana, on hi havia un palau amb un jardí ple d’estàtues” (p. 309) i li comenta que agafe la primera au que hi veja i que isca corrent del palau, per a no convertir-se en estàtua. I així ho fa, fet que permeté que, amb l’ocell en el palau del monarca, el rei fes “una gran reunió. A l’hora del convit, l’ocell va dir: -Vull que vingui el jardiner i la cuinera” (p. 309).

Per consegüent, ens trobem amb un rei molt obert, a) no sols als de la cort, sinó b) als qui, com l’ocell, provenen de llocs ben llunyans, c) als qui són vells i testimonis del pas dels anys (l’arbre) i, igualment, d) als més jóvens i que representen el futur (el jardiner i la cuinera). En un mateix passatge, tres generacions (l’arbre, el rei i el germà i la germana): un tret que podríem enllaçar-lo amb lo matriarcalista.

Finalment, l’ocell (com qui ha tingut moltes vivències en la seua terra i fora i és molt obert) explica tota la història del jove i de la seua germana i, “quan el rei va veure’ls l’estrella, va ben creure-ho. I va treure del calabós la seva dona” (p. 309), o siga, la mare dels dos nois i reina, i va ficar-hi les seues germanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.