“Tradisió i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940”, poema de Manuel Nacher

 

El poema que plasmem tot seguit, escrit per l’aldaier Manuel Nacher (1917-2008), fou publicat per l’Ajuntament d’Aldaia, una població de l’Horta de València, en el llibre de les festes patronals de 1973. 

Hi tinguí accés quan, a principis del 2004, un poc després de donar-me Pere Riutort una bossa de llibres que ell valorava en unes 25000 pessetes, trobí vocabulari valencià del segle XIX que estava escrit en poemes populars del primer quart del segle XX i d’un poc després de la guerra i tot.

Aleshores, passí a interessar-me per la poesia popular que figurava en els llibres de festes patronals d’Aldaia, de què hem transcrit el poema com apareix en l’original (i que hem inserit en aquesta entrada) llevat de lleugers retocs.

Finalment, direm que hi ha trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la natura és tractada com una mare i, a banda, unes quantes estrofes eròtiques en línia amb la poesia i amb la música sarcàstiques.

 

****

 

“Abans l’horta d’Aldaia,

era un jardí de veres,

tot el món et convidava,

a menjarte quatre peres.

 

Els diumenges de matí,

a segar i a rascar,

i en les nits de les festes,

a cuidar del melonar.

 

Arribava el mes de juny,

i s’armava un gran rebol,

a segar i fer la parva,

abans d’eixir el sol.

 

Despres de vindre de l’horta

i la camiseta suar,

la partida de pilota,

es tenia que jugar.

 

Recorde els tres ‘borrullets’,

que formant bona quadrilla,

eren capaços de jugar,

contra el ‘Ratat i Patilla’.

 

Pues partides de pilota,

s’en jugaven a muntó,

en les millors jugaven,

‘Chapa’ i ‘Toni el fanfarró’.

 

En el carrer del sastre,

les partides de reserva,

sempre les solien jugar,

Paco ‘el fuster’ i Ernesto ‘el de la conserva’.

 

Aquelles partides de pilota,

jugades a la perja d’esquerra,

ja no s’han tornat a vore,

desde que pasà la guerra.

 

Alló era una tradició

d’homens forts i bragats,

pues la joventut d’ara,

quedarien espatarrats.

 

I per anar a la cisterna,

les xiques s’arreglaven

perque els jugadors de pilota,

a totes les dotorejaven.

 

I de la guerra de les músiques,

vos contaré un poquet,

recorde dels grans trompetes,

Rafelet i Perolet.

 

No es vajen a pensar

que me s’ha quedat en el putxero

pues també fon bon trompeta

el amic ‘Txocolatero’.

 

I aquella font de la plaça

de dos o tres escalons

com s’acajaven els homens

a voré a les xiques els garrons.

 

I aquells montons de melons,

que posaven en la plaça,

et soltaven cada cocombro

que feia gust a carabassa.

 

I desde dalt del campanar,

aquelles nits d’albades,

i baix estava Cirilo,

amb les panolles torrades.

 

I d’aquelles berbenes,

i aquells balls familiars tan formosos,

ara toca la Xaranga,

i pareix que ballen els osos.

 

I d’aquella gran processó,

que no podia faltar,

al acabar la ‘carxofa’

i la traca del campanar.

 

Dinar el dia de les festes,

era cosa reposà,

pues no podia faltar per a postres

el plateret de sopà.

 

Siguent jo un xavalet,

jugaven molt a pilota,

Najer i Esteve Caseta,

contra Batiste ‘Garrofa’ i ‘Peret’.

 

I si anaves cap a l’horta

buscant algun gafarró,

solien pagar-ho els nesprers

del tio Ricardo ‘Farró’.

 

A menjar peres de la reina

t’en anaves molt content,

procura que no t’agafe 

el tio Elies ‘el Ravalench’.

 

Tots a nadar al pont-nou

era la nostra piscina,

a menjar fruta a l’horta

era una marxa divina.

 

Alló eren persones d’or

honrades amb molta gallardia

ara lo que relluix no es or

sino molta fantasia.

 

Un salut atent a tot el mon,

 a festers i autoritats,

i pregue que me perdonen, 

si en algo els he faltat.

 

                                           MANUEL NACHER

                                                    ‘el cicliste'”

 

 

Print Friendly, PDF & Email

Un pensament sobre ““Tradisió i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940”, poema de Manuel Nacher

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.