Respecte al fet que la dona siga qui comande, direm que, en l’article “Del origen del ‘festeig’” (https://www.diariodeibiza.es/ibiza/2013/10/13/origen-festeig-30624004.html), de Miguel Ángel González i publicat en el “Diario de Ibiza”, podem llegir[1] que, a nivell de casa i en el tema dels negocis com també en els balls i en les danses, “l’home (…) no donava cap pas decisiu sense el consentiment de la seua dona. I era així, perquè valorava la seua intuïció, el seu sentit pràctic, el seu bon criteri i la seua prudència”.

En relació amb aquestes paraules, el 28 de juliol del 2022, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, Carmen Galan Aguilar ens comentà “La iaia d’una amiga meua ens contava que sa mare, quan ella festejava, es sentava front a ells i com mig endormiscada i el davantal tapant cara i cap… No se li escapava una, ja que, quan el nóvio, confiat en què dormia, a l’allargar [ell] la mà cap a la nóvia, rebria espardenyada en el cap!”. En eixe sentit, el 26 de juliol del 2022 llisquí per telèfon a ma mare bona part de l’article sobre l’origen del festeig, com ara, quan l’autor escriu que, durant el festeig, hi havia una dona, “bé la mare, bé la padrina, que, això sí, dissimulava la seua incòmoda funció de carabina i feia veure que pegava una cabotada o que s’entretenia en qualsevol manualitat domèstica, fent llata, filant, cosint o brodant, però sense perdre reble ni gest del seu Romeu i de la seua Julieta”. Aleshores, ma mare m’afegí “Era per si [els nuvis] es pegaven alguna fartada o algun bes”.

En línia amb l’article i amb els comentaris, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila, hi ha unes cançons que diuen així:

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé,

i ella, per quedar bé,

baixava es cap i becava.

Llavors, sa mare em digué:

-Si no l’hi fas, ets un ase” (p. 145).

 

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé,

i, per dissimular es paper,

calava es cap i becava” (p. 145).

 

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé.

La jove, per quedar bé,

baixava es cap i becava;

i sa mare me digué:

-Si no l’hi fas, ets un fava” (p. 145).

 

Adduirem que, com podem veure en el poema “Tradisions i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940” (https://malandia.cat/2022/05/tradisio-i-costums-del-poble-daldaia-1925-al-1940-poema-de-manuel-nacher), escrit per Manuel Nacher (ciclista i poeta d’Aldaia, 1917-2008) i publicat en el llibre de festes patronals d’Aldaia (una població de la comarca de l’Horta de València) de 1973, també fa esment al vestit, a les jóvens i al fet que eren les dones qui tenien la darrera paraula, en vincle amb possibles relacions i tot:

“I per anar a la cisterna,

les xiques s’arreglaven

perquè els jugadors de pilota,

a totes les dotorejaven.

 

(…) I aquella font de la plaça

de dos o tres escalons

com s’acajaven els homens

a voré a les xiques els garrons”.

 

Com podem veure, quan les xicones anaven a la cisterna (que es trobava en el Carrer de la Pilota, el qual ja existia, si més no, des de mitjan segle XVIII) i els jóvens aprofitaven que eren molt a prop d’elles, les doctorejaven. Aleshores, ells, àdhuc, podrien fer un festeig de manera més fàcil com també quan els jovenets s’acostaven a la font de la Plaça Major i s’ajupien a veure els garrons que tenien les xiques, en una època en què les dones portaven roba molt llarga. 

Finalment, afegirem que els dos casos plasmats per Manuel Nácher s’ajusten al refrany “On va la corda, va el poal” i que és ella qui porta la iniciativa. En maig del 2022, posàrem aquest poema en la web “Malandia”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Traduïm el text.