Arxiu d'etiquetes: el matriarcalisme

“La mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare”

 

El 28 de novembre del 2020, envií un missatge a un amic, molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal: “Una pregunta: en la cultura colla, on intuesc que hi haurà més equilibri entre lo masculí i lo femení, ¿són més d’acció que de reflexió, vull dir, més d’experimentar que de racionalitzar en la vida?”. La seua resposta fou: “L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases[1], on la mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare. I no teoritzen. Viuen i actuen”.

Ara bé, molt distint seria qualsevol intent extern a la tradició matriarcalista vinculada a les persones valencianoparlants, per fer lo que una de les persones que ha pres part en l’estudi sobre el matriarcalisme, Pep Llopis, m’escrivia el 17 d’agost del 2020, en un missatge sobre la dona i la seua funció: “Volien a la dona a casa, fent feina de casa i, a ser possible, que anaren a missa i passaren el rosari”… Evidentment, això prové de la visió patriarcal (i, per descomptat, associada a la llengua castellana, que no, per exemple, a la cultura valenciana), encara que hi haja moltes persones que, pels motius que siga, no entren en aquest tema i, prioritàriament, es decanten pel social i per l’econòmic, en lloc de tractar-lo, també, en la cosmovisió que va unida a la llengua catalana i la relacionada amb la castellana.

 

 

Nota: [1] De famílies valencianes valencianoparlants.

Les campanes, la religiositat popular medieval i els Sants de la Pedra

 

A continuació, tractarem sobre les campanes i el paper que han fet com també sobre la religiositat popular del segle VIII al XIII i el seu vincle amb els Sants de la Pedra.

 

Les campanes.

Hem inclòs les campanes, ja que són un element que, no sols apareix en les obres literàries sobre els Sants de la Pedra sinó perquè, a més, formava part de la vida quotidiana dels segles VIII-XIII i, fins i tot, han desenvolupat un paper important, sobretot, en lo religiós i en l’avís als habitants (així com ara, per exemple, ho fem a través dels bans pels altaveus o, ja en grans ciutats, d’edictes públics i escrits), fins a fa poques dècades, tot i que encara perviuen. Per exemple, davant possibles pedregades o pluges que poguessen fer malbé les collites, tema clarament vinculat amb els Sants de la Pedra.

Primerament, citarem parts de l’article “Arqueologia del paisatge sonor: campanes i campanars a l’àrea pirinenca als segles VIII-XIII” (https://www.raco.cat/index.php/AnnalsCER/article/download/284112/421734), de Laura de Castellet. Així, en el resum, podem llegir que “Al llarg de l’Alta Edat Mitjana, el cristianisme es consolidà arreu del Pirineu, tant a partir d’una xarxa de monestirs, com de parròquies que solen establir-se allà on ja hi havia població anterior, i amb uns patrons de relacions humanes i de dinàmiques en el territori diferents de les àrees urbanes. Aquesta expansió coincideix amb el naixement d’un element sonor que, si bé va originar-se al redós del silenci del claustre monàstic per marcar les hores litúrgiques, acaba identificant i comunicant entre si tota la comunitat de fidels: el so de la campana”.

Laura de Castellet comenta que la presència de les campanes anà “sovint en paral·lel a l’esquella, un altre so ben conegut arreu de les pastures de muntanya, ja sigui del Pirineu (apareguda al Montsec, del segle VIII, o en la iconografia de la portalada de Ripoll)” i, entre les campanes més antigues, en fa esment al Vallespir: “tenen relació directa amb les esquelles dels ramats transhumants i amb la indústria del ferro (com al Vallespir)” i que “Les restes que ens han pervingut de campanes altmedievals són escasses (campana del Pallars al MEV; Combret, al Vallespir; Graudescales, al Solsonès)”.

De fet, com ja hem vist en l’apartat “Les comunitats rurals cristianitzades”, també feia un paper, com ara, per a comunicar senyals als veïns de les zones rurals, com n’escriu David Algarra.

Fins i tot, quant al nom de la campana, escriu que “sol tenir molt més a veure amb els aspectes de protecció davant els infortunis que no pas amb els patronatges locals, cosa que ens indica que aquesta relació de la campana com un ésser més de la comunitat tenia a veure més amb el seu concepte d’avís que no pas amb les seves funcions litúrgiques: el nom de la campana el posa el pagès, i no el clergue” (p. 71).  En lo tocant a l’avís, en “El llenguatge de les campanes a la Garrotxa”, article de Xavier Pallàs Mariani, publicat en la revista “Caramella” (no. 39, en el 2018), llegim que “Amb la seva veu també anuncia els esdeveniments del poble i alerta dels perills. Fins i tot se li ha donat el poder exorcista d’allunyar les tempestes i foragitar el maligne. Antigament, el so de les campanes era omnipresent i constituïa un dels elements més importants del paisatge sonor dels nostres pobles” (p. 14).

Aquest document de Xavier Pallàs ens aporta informació molt interessant i en la línia de la recerca i de la funció que feien els Sants de la Pedra, quan es plasma que “Hi havia la creença que amb aquest toc de campana s’esvaïen els temporals que podien malmetre les collites o causar desperfectes amb la pedregada i els llamps. Aquest costum té el seu origen en els rituals pagans precristians i fou assimilat pel catolicisme. Es creia que fent soroll s’espantaven els esperits malignes que provocaven les tempestes. Es feien batallades [1] amb les dues campanes grosses. Com més gros era el temporal i més perill de pedregada més fort i ràpid tocava el campaner. En sentir aquest toc, els capellans agafaven la sagrada forma del sagrari [2] i la posaven a la custòdia [3]. Seguidament es dirigien al comunidor per beneir la tempesta i demanar a Déu que deixés de pedregar. Si la tempesta amainava s’havien d’alçar totes les campanes, deixant-les en silenci absolut, fins que hagués passat el temporal.

Aquest toc, que al segle XXI ens pot semblar anecdòtic o una superstició d’ambients rurals molt tancats, va tenir una gran importància per a tota la societat durant segles. L’any 1368 el bisbe de Girona manà als clergues de Sant Vicenç de Maià de Montcal que cada dia, entre sexta [4] i nona [5], toquessin la campana per tal que els habitants del poble resessin tres parenostres i tres avemaries per demanar la protecció contra la pedregada i la tempesta.

(…) La transcendència del toc va portar l’any 1648 que alguns pagesos es neguessin a pagar la seva contribució de blat i fajol a l’Obra de Sant Esteve, ja que no s’havia tocat a mal temps” (pp. 18-19).

Així mateix, el 7 de setembre del 2018, en resposta a un missatge que havia enviat a Francesc Llop i Bayo, estudiós de les campanes, sobre el toc de les campanes, l’acte de traure el sant, etc., m’escrivia que “En molts llocs, com la ciutat de València, el toc contra les tronades desapareix el segle XVIII, En molts perviu –amb el normal trencament de la guerra- fins al concili [6], és a dir, els anys seixanta, on treien o bé una relíquia o bé el mateix Santíssim per desfer els núvols. (…) El soroll per fer fugir el mal [7] és antic: ja he proposat algunes vegades que la tabalà de la vespra de Santa Llúcia, el 12 de desembre, el dia tradicional més curt de l’any, pretén animar el sol a que no s’amague cada dia més i que torne a lluir com en estiu”.

Sobre la pervivència del valor de la campana, en aquest cas, ja en el segle XX, en el llibre “L’Horta en festes”, d’Antonio Ariño Villarroya, editat per Fundación para el desarrollo Caixa Torrent (1a ed., 1992), hi ha que “En Silla todavía se ha efectuado después de la guerra el toque de rogativas, hasta que ‘el va llevar el retor’. Cuando tocaba la campana acudía a la iglesia ‘hòmens i dones, tots correguent i ressaven [8] davant del Crista a la capella per que desapareguera la tronada” (p. 82). La finalitat era molt semblant a la de traure el sant i la comandava el rector.

Finalment, i també amb paraules de Francesc Llop, però tretes de l’article “Toques de campanas y otros rituales colectivos para alejar las tormentas” (http://campaners.com/pdf/pdf156.pdf), de la web “campaners.com”, adduïrem que “No tengo conocimiento de ningún trabajo ‘científico’ que demuestre una cosa o la otra, es decir, que los toques de campanas atraen o repelen las tormentas. Me imagino que el propósito de estos autores es menospreciar un sistema de creencias que no es el suyo: arrinconándolo al mundo de la superstición queda en una posición desprestigiada, carente de toda credibilidad. Dentro de la Iglesia, en los últimos años, ocurrió algo similar. Son los mismos sacerdotes quienes plantean la presunta efectividad de los toques contra tormentas basándose en sus efectos físicos” (p. 131), que “el propósito último parecía la apropiación del control de un medio de comunicación, todavía uno de los más importantes, de acuerdo a la tecnología de la época” (p. 132) i, a més, que “en el momento actual, (…) da la impresión que la legislación influyó poco sobre su final y que fueron la pérdida de confianza en su eficacia, así como un intento de racionalización por parte de la jerarquía eclesiástica, quienes terminaron con esos toques” (p. 133).

Finalment direm que hi ha casos de campanes on figuren paraules dedicades als Sants de la Pedra. Així, en l’article “L’església parroquial dels Sants Joans de Faura” (http://campaners.com/php/textos.php?text=102), de la web “campaners.com”  i signat per Josep Martínez Rondán, rector de Faura, llegim que La llegenda de l’altra campana diu:

             SANTS DE LA PEDRA GLORIOSOS ABDÓ I SENENT. MàRTIRS,
                                         ADVOCATS DELS LLAURADORS,
                                            PREGUEU PER NOSALTRES.
                            SANTA COLOMA I SANT CRISTÒFOL, MàRTIRS,
                                              PREGUEU PER NOSALTRES.
                                                          FAURA ANY 1980”.

 

La religiositat popular (segles VIII-XIII).

Començarem aquest apartat amb unes línies del llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, de Francisco Javier Fernández Conde i publicat per Ediciones Trea (1a. ed., 2008), que m’han semblat interessants, per la seua manera oberta de tractar el tema.

Diu que “la noción de religión indígena, definida con algunos rasgos y elementos comunes en casi todas partes, resulta, en buena medida, equivalente a la de religiosidad popular. De hecho, la cultura popular, asentada sobre una tradición multisecular, transmitida de generación en generación y alimentada por la experiencia cotidiana de cada grupo social, que se nutre del contacto permanente con la naturaleza, está impregnada de religiosidad en muchas de sus manifestaciones” (p. 376), i que “durante los primeros siglos del Medievo, se descubre enseguida la existencia de superposiciones, sustituciones o préstamos parciales entre las creencias o ritos prerromanos, romanos y del cristianismo sencillo, sin grandes exigencias racionales. Se conocen infinidad de fenómenos sincréticos en todas partes” (pp. 376-377). I, això, com escriu més avant, “lejos todavía de la aureola de universalidad excluyente, propia del ser supremo de las grandes religiones monoteístas”.

Resulta realment interessant que l’autor, un capellà de ment oberta, de línia social i que decidí obrir-se a les persones senzilles (trià una parròquia en una zona rural) i a lo que venia d’Amèrica Llatina, escriga amb aquesta visió sobre el cristianisme [9], detalls que es manifesten en distints apartats d’aquest llibre, com ara, quan, al final d’aquest capítol de la seua obra, parla (amb unes paraules que considere molt adients) d’una“religiosidad propia de la cosmovisión cristiana, recibida por el pueblo a partir de la enseñanza multisecular y tradicional de la Iglesia institucionalizada” (p. 412), és a dir, que separa el cristianisme social i comunitari, del de les autoritats que tracten d’institucionalitzar, això és, de formalitzar, el cristianisme originari (manifest, com ara, en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, del Nou Testament [10], on es parla del pas del paganisme al cristianisme), un detall clau per a no caure en una tendència històrica a unir cristianisme amb conservadorisme i amb ment tancada, ja que, com ara, en els temps que vivim, hi ha (com també hi ha hagut al llarg de la història i, per exemple, ho feu en el segle XX), persones i línies cristianes de caire social i en consonància amb el matriarcalisme que es reflecteix en eixos capítols del Nou Testament, això és, en el cristianisme inicial.

Eixes pervivències, atenent a lo que escriu Francisco Javier Fernández Conde, com a lo plasmat per Angie Simonis sobre quina política hi havia sota l’Imperi Romà, a nivell peninsular, explicaria que tant en Astorga (Lleó, d’on parla l’autor) com en la banda mediterrània (a què fa al·lusió Angie Simonis), hi hagués prou tolerància cap a lo autòcton, perquè “La religión romana pasaba (…) a ser un medio de integración de las poblaciones indígenas que, por diversas vías, podrían llegar a considerar beneficios un poder político que contaba con el respaldo de unos dioses propios. Como en otros lugares, el Estado romano permitió la continuidad de los cultos indígenas en áreas rurales del territorio” (pp. 377-378).

Així mateix, ens comenta que “En las comarcas pirenaicas más orientales, el sustrato de la religiosidad indígena era muy parecido al de las demás regiones norteñas, a pesar de haber experimentado mucho antes la influencia del cristianismo, contando, relativamente pronto, con unas estructuras eclesiásticas de carácter administrativo mucho mejor definidas que las de los vascones y las de los cantabroastures” (p.384).

Aquesta manera d’entendre la religió, lo diví, lo fantàstic, etc. , es manifesta, per exemple, en la pervivència de balls, com ara, el dels bastons, actes en què l’ésser humà, com llegim en l’article “El rito convertido en danza. Los cossiers de Mallorca” (https://repositorio.uam.es/bitstream/handle/10486/8699/46401_11.pdf?sequence=1), de Francesc Vallcaneras Jaume, estudiós de la música balear, feia ús d’“Una fe primitiva que le hacía creer, entre otras cosas, que el ruido alejaba los malos espíritus, que los saltos violentos favorecían la siembra de la tierra, o que el danzar rítmicamente propiciaba la buena cosecha” (p. 71). Aquests balls encara es conserven, com ara, en les Illes Balears i en moltes poblacions de l’àmbit lingüístic.

També podem agregar, partint de l’article “El mitopaisatge Pirinenc: una aproximació” (http://www.francescroma.net/web/laseu.doc), de Francesc Roma i Casanovas, que, en el context en què entraren els Sants de la Pedra (així com ho havien fet altres, ja que aquest article no tracta sobre els sants Abdó i Senent), “adquireixen un sentit extraordinari. En el mateix sentit, Enrique Satué ha demostrat en la seva tesi doctoral com aquest procediment era una manera de fer penetrar la religió a través d’elements viscuts, tangibles i concrets. Per a ell, els elements naturals (un arbre, un camp, una roca o una font) podien donar estatge a una llegenda o a un aprenentatge que conformarien un microcosmos pedagògic o una gran enciclopèdia per integrar-se a la comunitat (…).

Enrique Satué ha estudiat les processons i romeries de l’Alt Aragó. En aquests rituals, alguns elements ‘en pedra’ reforçaven el culte als sants: són les ‘empremtes didàctiques’ o marques on la tradició diu que el sant s’havia aturat o agenollat. Els santuaris i la religió varen trobar en els arbres, roquissars, coves i fonts uns aliats molt potents (…). Aquesta religiositat popular ens mostra una estratègia pedagògica molt útil a l’Església en el moment d’adaptar-se a les creences i superestructures dominants; s’hi pot veure una fusió entre el natural i el sobrenatural, el pagà i el cristià. En el seu treball, Enrique Satué ens mostra com es troben petjades de sants en els camins de les peregrinacions per on abans havien caminat els sants personatges. Aquest procediment ‘constituïa un efectiu mecanisme pedagògic fomentat per l’Església per tal que la mentalitat popular (…) fos motivada davant d’una cosa viva i directa com l’empremta d’un sant’ (pp. 4-5).

 

 

Notes: [1] Fer batallades: Fer que colpege la campana per mitjà del toc produït per la peça de ferro en forma de pera suspesa en l’interior de la campana.

[2] Part interior del temple on es guarden les relíquies i coses sagrades.

[3] Peça d’or, d’argent, etc., en què s’exposa el Santíssim Sagrament en la veneració pública.

[4] Hora menor del rés eclesiàstic que pertoca recitar-se a migdia.

[5] La darrera de les hores menors eclesiàstiques que es diu abans de vespres.

[6] El Concili Vaticà II (1962-1965).

[7] Em recordà, des d’un primer moment, el toc de fusta a terra, durant determinats balls, per a que la terra no s’adormís, sinó que es mantingués fèrtil.

[8] Textualment.

[9] “Sufrí crisis de fe a los 50 y me recuperé, pero la más ingenua dio paso a otra más unamuniana” (https://www.lne.es/asturias/2010/07/12/sufri-crisis-fe-50-recupere-ingenua-dio-paso-unamunianan/941378.html), entrevista publicada en “La Nueva España”.

[10] Part de la Bíblia que inclou els passatges dels quatre evangelis i dels escrits que es consideren posteriors a la mort del Jesús literari. En els capítols esmentants, el matriarcalisme està present i, a més, podem partir que, fins i tot, persones crítiques amb la versió oficial del cristianisme, com ara, Pepe Rodríguez, admeten la veracitat de l’autor dels Fets dels Apòstols, tot i que els situen en un moment històric lleugerament diferent, però dins del mateix segle, i dels texts, això és, que no foren manipulats posteriorment, ni que es tracta d’una versió falsa.

La historiografia, el feudalisme, la dona i els Sants de la Pedra.

 

Tot seguit, tractarem el tema de la historiografia en relació amb el feudalisme, amb la dona i, per exemple, amb les comunitats rurals com també a la introducció dels Sants de la Pedra en terres catalanes en el segle X i amb la seua expansió posterior.

Sobre la manera de tractar l’època que va des de la caiguda de l’Imperi Romà fins al segle XII, si fa no fa, per part de la historiografia, tinc molts punts en comú amb comentaris realitzats per historiadors que, per exemple, estudien la Història des de la vessant social i, incloent, igualment, la gran majoria de la població (popularment, el poble senzill) a més de donar entrada a les persones que ocupaven càrrecs de poder o que han estat més presents en els escrits, com ara, en els llibres escolars, en la premsa, en publicacions de recerca, en els mitjans de comunicació social, etc.

Així, el 7 de juliol del 2018, vaig trobar que, en l’entrada “Pagesos sense senyors” (https://reconstruirelcomunal.net/pagesos-sense-senyors), de la web “Reconstruir el Comunal”, hi ha un vídeo en què apareix Meritxell Bru, membre del grup de recerca “Arqueologia Agrària de l’Edat Mitjana” (ARAEM, UAB), amb la transcripció de part de la seua exposició. La historiadora diu que “Tradicionalment, la historiografia s’ha interessat més per aquells períodes històrics en què hi ha una documentació abundant que facilita la tasca investigadora. En canvi, això ha fet que aquelles èpoques en què hi ha poca documentació s’hagin deixat una mica de banda, i fins i tot s’hagin tractat de forma pejorativa. Se’ls hi ha posat adjectius com ‘època fosca’, ‘edat obscura’… (…) La presència de documentació ens indica que hi ha un poder fort que té la capacitat d’organitzar, o si més no ordenar, els processos productius. Aquest centre de poder és el que tradicionalment ha interessat més als historiadors.

(…) Les comunitats pageses no necessiten documents per organitzar-se, per tant, la manca de documentació no té per què ser una qüestió negativa, sinó que pot indicar precisament el contrari. Una època en què no hi ha molta documentació pot indicar precisament que hi ha major autonomia per part dels camperols”.

Aquesta menor presència de documentació, seguint la mateixa línia que en la tesi d’Angie Simonis, quant toca la península ibèrica en temps de l’Imperi Romà, podria tenir lloc amb el fet que hi hauria major tolerància entre hòmens i dones i, per tant, una cultura matriarcalista que considera important la paraula (recordem les expressions “ser home (o cavaller) de paraula”, que encara perduren en l’àmbit lingüístic).

Parlem d’un període, si més no, de més de quatre segles, arran de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, en l’any 476, en què predomina un estil de vida més d’acord amb el matriarcalisme. De fet, mentres he estat indagant en Google sobre “els pagesos a l’Edat Mitjana”, he trobat algunes entrades, com ara, el document “L’Europa feudal: L’Alta Edat Mitjana” [1] (http://www.iescanpuig.com/ewccp/lib/exe/fetch.php?media=vmvitutia:europa_feudal.pdf), i una de les primeres coses que pensí, en veure les dues parts en què es divideix l’Edat Mitjana, fou en la foscor (i el matriarcalisme) i l’expansió (i lo patriarcal i el patriarcat).

Caldria comentar que, per exemple, en les recerques sobre la creativitat, es considera que una persona la desenvolupa més (i això val per a una cultura i per a una part de la Història) quan, entre altres coses, trau idees noves sense recórrer tant a anteriors i, fins i tot, quan n’aporta de noves i que no tenien antecedents, detall que va en línia amb els segles anteriors a aquesta expansió i que, a més, van afavorides pel matriarcalisme, ja que no pretén anul·lar ni unificar la creació de les persones i que, a més, fa costat a l’escolta de l’altre, del proïsme i a una ment oberta. Ho podríem confirmar, per exemple, recorrent al llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval” , de Teresa Vinyoles Vidal, quan, sobre els segles IX-XI, escriu frases com les següents: “Amb la mateixa fortuna o misèria, la dona no és objecte de cap mena de menysvaloració particular per part dels homes que l’envolten en la vida quotidiana, i especialment per part del marit.

(…) Hem trobat molt poques referències concretes a violència domèstica en els documents consultats dels segles IX a l’XI. Les fonts, almenys aparentment, ens mostren una gran cohesió familiar, entre marit i muller, entre generacions, o entre germans (…) Podem assegurar que en la mentalitat de mil anys enrere el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons  l’antic costum: l’homicidi de la muller”. Açò no és una cosa puntual i que, així, ens ve a dir que aleshores predominava el matriarcalisme a nivell rural i, fins i tot, social, de la mateixa manera que, com encara fan algunes cultures de l’Índia, no hi ha infanticidi femení, ni s’infravalora la dona[2].

Continuant amb el tema de la dona i, de rebot, amb el matriarcalisme, hi ha informació que, fins i tot, està relacionada amb la comarca del Vallespir, en què està Arles, i, concretament, al segle X, és a dir, quan s’incorporaren els Sants de la Pedra a la cultura catalana. Figura en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles. Podríem dir-ne que són molt sucoses, ja que ens donen moltes pistes sobre com es viuria i, per tant, quina hauria estat la visió de la cultura catalana en els seus orígens, no sols en el temps, sinó en l’espai geogràfic: “La seua filla [3] Goltregoda, vídua de Llop I de Pallars, com la mare fou vídua durant una trentena d’anys (950-980), donà als seus fills els noms de Borrell i Sunyer, onomàstica emprada en la casa de Barcelona, però estranya a les cases de Pallars-Ribagorça. Tant ella com la seva nora Ermengarda de Vallespir, filla d’un noble local i muller d’Oliba Cabreta, foren dones que tingueren preeminència [4] dins la família, la seva autoritat fou gran. A Ermengarda, el marit la va deixar l’any 988 al capdavant dels comtats de Cerdanya i Besalú, per ingressar a Montecassino, i ella va governar-los i administrar-los al costat dels seus fills, als quals traspassà el poder. Es reservà els béns propis que tenia al Vallespir, on continuava exercint la seva autoritat, de manera que l’any 994 presidia allà un judici.

(…) Aquestes primeres figures femenines de l’època carolíngia, actives, revestides d’autoritat i lloades pels seus contemporanis, se sostenen en un context social i uns costums favorables (…); però són només uns pocs exemples entre molts d’altres i són aproximadament com una avançada del gran protagonisme polític que tindran les dames del segle XI” (p. 24).

Aquest matriarcalisme té lloc en un ambient on predomina la transmissió de la cultura majoritàriament, per mitjà de la paraula oral (a diferència de la que tindrà lloc, principalment, en el segle XVIII i posteriors, això és, a partir de la Revolució industrial), llegat cultural que, a més, es difonia de generació en generació i per mitjà del sentiment de comunitat, com, també, d’una actitud conservacionista o, com diríem ara, ecologista, de la natura i de la vida. Així, com llegim en “La humanización de la naturaleza en la Edad Media” (https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/197011.pdf), article de Carlos Barros publicat en la web “Dialnet” [5], “Para el hombre medieval el ganado, los árboles y sus frutos, podían llegar a ser tan importantes como las personas, no en balde el hombre medieval se consideraba parte inseparable de una naturaleza viva.

Para entender la relación del hombre con su medio ecológico, en la Edad Media, hay que prestar particular atención al bosque, que en el siglo IX ocupaba aún el 40% de las tierras de la abadía de Saint-Germain-des-Près [6], zona especialmente adelantada desde el punto de vista agrícola. Por regla general, en la Europa altomedieval, el bosque domina la mayor parte de las tierras, y la economía campesina dependía de él para sobrevivir. En el siglo XII, lo primero que apunta el Códice Calixtino[7] sobre la tierra de los gallegos es que ‘abunda en bosques’ y, cuatro siglos después, otro viajero, Fernando de Colón, muestra su asombro por las leguas [8] de robledales y castañares que rodean sus poblaciones” (p. 186).

Podem admetre, doncs, que hi havia, en paraules de Carlos Barros, un “equilibrio altomedieval entre tierras de cultivo, pastos y bosques” (p. 187).

Lo comentat en els paràgrafs anteriors, ho entendrem millor quan passarem a les lectures següents. Començarem per un escrit del segle XIX (un poc més de deu anys abans de la introducció en Espanya del sistema d’ensenyament públic obligatori, en 1857, per mitjà de la “Ley de Instrucción Pública”, per a captar com ens ha aplegat fins a nosaltres, des de l’ensenyament, la visió sobre lo rural i sobre el matriarcalisme i, tot seguit, n’exposarem per orde cronològic.

En primer lloc, Pascual Madoz, el cap de la desamortització (del segle XIX i que afectà Espanya), com llegim en el llibre “El comú català”, de David Algarra Bascón, deia així, en un diccionari que elaborà i datat en 1844: “otro motivo que abre anchura senda á los atentados contra la propiedad agrícola, es el hábito contraído en el territorio de entrometerse en los montes, campos y viñedos, sustrayendo de ellos los frutos, y destruyendo bosques y arbolados. Observándose en casi todos los pueblos, que desde una edad muy tierna acostumbran los padres obligar á sus hijos á ir a los bosques agenos a cortar leña y traerla á sus casas (…) La represión de este delito pende tanto de los propietarios, como del Gobierno; los primeros asociándose para la recíproca protección de sus intereses, con el establecimiento de guardar, y otras medidas que permite la ley; y el segundo, por medio de la competente policía rural (…). La falta de instrucción pública se deja conocer por las circunstancias de ser más frecuentes, allí donde es menor, los actos de violencia contra las personas. Cree la junta gubernativa lo mismo que nosotros creemos, y no puede durarse que, generalizando la instrucción primaria, y procurando que las escuelas y establecimiento de esta clase, contasen como uno de los principales deberes, la enseñanza de los principios religiosos, cimentando el sistema de aquellos, sobre la buena moralidad, se conseguirá suavizar las costumbres, introducir hábitos de respeto a las personas y a las propiedades y destruir por fin las inclinaciones funestas que han dejado impresas en los pueblos (…) hace algunos años” (p. 212).

D’aquestes paraules deduïm que en el segle XIX, com ja ho feia en el X, quan apareix l’abat Arnulf i comença el procés d’expansió dels Sants de la Pedra pels comtats catalans, moltes persones que vivien en les zones rurals, anaven a la muntanya, que consumien fruita, que en treien llenya, que el model de vida era creador i que l’educació, majoritàriament, era oral, lluny de l’interés per “la buena moralidad” (uns principis morals, detall que va en línia amb lo patriarcal) i per la “suavització” (eliminació) de costums antics i no precisament en la línia capitalista i que, per mitjà de l’escolarització obligatòria, es presentaria com a digna d’imitació per part de la població.

És més, les paraules de Pascual Madoz (segle XIX), quan escriu “la falta de instrucción pública” pot recordar-nos el mite de l’obscurantisme, de la decadència o de la ignorància [9] el qual podríem dir que comença a tractar de quallar, socialment, a partir del Renaixement (segles XV i XVI) i amb la Contrareforma catòlica de mitjan segle XVI, la qual accentuarà lo masculí. De fet, hi ha una entrada que ho plasma d’una manera interessant: “Edat Mitjana, edat fosca?” (http://www.antonijaner.com/miscel-lania/item/1101-edat-mitjana-edat-fosca), d’Antoni Janer Torrens, i publicada en la seua web “Batecs clàssics”, també del 2017, de què en reproduirem bona part: “El terme Edat Mitjana fou encunyat durant el Renaixement. Un dels primers a utilitzar-lo va ser el bisbe Giovanni Andrea Bussi (segle XV), que definí com a media tempestes –‘període mitjà’- en llatí- els gairebé mil anys que havien transcorregut des de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) fins a la seva època (…).

Així doncs, al segle XV s’imposà una divisió tripartida de la Història: Edat Antiga, Edat Mitjana i Edat Moderna. La primera part de l’edat que ens ocupa (fins a principis del segon mil·lenni) se sol anomenar Alta Edat Mitjana, en contraposició a la Baixa (la resta). Aquesta denominació procedeix del terme alemany alt, que no significa ‘alt’, sinó antic.

L’artífex de l’Humanisme, l’italià Francesco Petrarca (1304-1374), ja tingué consciència de viure una etapa més o manco ombrívola que s’havia interposat entre els gloriosos temps clàssics i el resplendent món modern. Enterrar la barbàrie medieval per recuperar els valors de la cultura grecoromana seria l’obsessió de l’època, batejada com a Renaixement per l’historiador de l’art del segle XVI Giorgio Vasari”.

En aquest sentit, però en l’article “La humanización de la naturaleza en la Edad Media”, de Carlos Barros, hi ha que “En la ciudad [medieval] el hombre vive libre de la tiranía de la naturaleza, de la opresión del frío, de la noche, del hambre. Evidentemente es una exageración milenarista hacer del mundo urbano una especie de paraíso terrenal, pero sí es cierto que la ciudad medieval introduce transformaciones mentales destacadas. Se pierde el contacto con la naturaleza, que se observa desde la ventana, con mayor distancia psicológica, sustituyendo la visión medieval mágico-maravillosa por el goce estético y el deseo de estudiarla empíricamente para dominarla mejor” (p. 191).

A tot això,  l’article “Edat Mitjana, edat fosca?” addueix que “La visió propagandística de l’Humanisme alimentà la creença errònia que l’Edat Mitjana consistí en deu segles de retrocés intel·lectual. Res més lluny de la realitat. Va ser durant  l’Edat Mitjana quan sorgiren diversos dels petits avenços que milloraren la nostra vida: botons, coberts, brúixola, ulleres o el rellotge mecànic. També aleshores es començaren a configurar institucions com els bancs i les universitats; es construïren les grans catedrals  gòtiques (…) i es difongueren les notes musicals i els nombres indoaràbics, a més dels escacs i els jocs de cartes.

Tampoc no sembla (…) que fos una era d’aïllament. Basta recordar que (…) a l’any 1000 el víking Leif Eriksson desembarcà a Nord-Amèrica. D’altra banda, hi ha qui s’atreveix a titllar de vandàlica la societat medieval, a qui s’acusa d’arrasar els monuments de l’antiguitat clàssica. El cert, però, és que en moltes ocasions els vertaders responsables d’aquests saquejos foren les estrelles del sofisticat Renaixement.

Un altre tòpic que convé desterrar és el relacionat amb la manca d’higiene de l’Edat Mitjana. No és veritat que la gent es rentàs només dos o tres cops a l’any. Els banys calents foren durant aquells temps una pràctica molt estesa, vista com a motiu de plaer i hàbit sanitari.

(…) Certament, la Inquisició fou creada al segle XII per acabar amb l’heretgia càtar, però la vertadera caça de bruixes es generalitzà sobretot en l’Edat Moderna. A més, cal tenir en compte que l’Índex de llibres prohibits també va sorgir en l’Edat Moderna –el 1515 el papa Lleó X establia la censura prèvia a tota la Cristiandat”.

Un altra publicació interessant, com ara, “Dones poderoses a l’Edat Mitjana” (https://amascrav.wordpress.com/2015/07/10/dones-poderoses-a-ledat-mitjana), entrada de la web “Historia magistra vitae et testis temporum, de principi, ja tomba la suposada falta de formació d’una part de la societat que, en les cultures matriarcalistes, no resta a banda, ni es té com a complement de lo masculí, com ara, les dones. Així, llegim que “La visió que té la gent de l’Edat Mitjana avui dia és una visió molt allunyada de la realitat, carregada de tòpics, mites, llegendes, manipulacions i sovint molt distorsionada gràcies a les pel·lícules que reprodueixen als cinemes i que tenen una temàtica típicament medieval. Ens imaginem l’Edat Mitjana com una etapa de la nostra història carregada d’obscurantisme, en una decadència contínua, on la societat vivia en condicions insalubres, on l’esperança de vida no arribava ni a la meitat de la que hi ha avui dia, on l’Església maldava per tenir a tothom controlat i dominat sota els dogmes de la cristiandat occidental, i un llarg etcètera. Tot i així, aquesta visió que ens ha arribat a partir de pel·lícules i de la mitografia, és totalment errònia. L’Edat Mitjana no va ser ni de bon tros una època tan diabòlica com ens l’han volgut vendre les empreses cinematogràfiques, ni els filòsofs humanistes del segle XV en ple Renaixement.

Un dels grans tòpics que ens ha arribat avui dia i fa que la gent tingui associada l’Edat Mitjana a una època retrògrada és el que afirma que les dones no eren gens considerades, que estaven relegades a un paper secundari, que no les deixaven participar en la política, que només tenien assignada la funció de procrear i que vivien la resta de la seva vida sotmeses a les ordres del seu marit. Si (sic) que és cert que dins d’una gran part de la societat, les dones tenien assignades el paper de la procreació, les preparaven per ser bones esposes i donar bons hereus als seus marits. No obstant, (…) a Catalunya, hi va haver dones molt poderoses que van tenir papers molt rellevants en la política, que han passat a la història per ser unes autèntiques mecenes de les arts, la cultura i el saber, que van recolzar als més necessitats víctimes de les pressions arbitràries del sistema polític i econòmic medieval, i que han arribat als nostres dies per ser dones amb caràcter i capacitats de govern”.

Així mateix, se’ns parla sovint de l’esclavatge en relació amb l’Edat Mitjana i amb el feudalisme. En canvi, en el llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media, de Chris Wickham, hi ha que “el modo de producción esclavista era una de las consecuencias posibles de la desigualdad existente en el seno de las viviendas familiares, y el hecho de que no se desarrollara en la época medieval da fe de que la independencia económica de los campesinos contó con un sólido arraigo en el marco que define el conjunto de las economías locales medievales” (p. 771).

Així mateix, per mitjà de l’entrevista “Araceli Rosillo: ‘La dona medieval no es resignava, lluitava’” (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170314/la-dona-medieval-no-es-resignava-lluitava-5897331), publicada en “el Periódico”, llegim que Els llibres parlen d’una època fosca [, l’Edat Mitjana],assolada per guerres, malalties i amb una estructura social molt rígida, però jo no veia aquesta foscor en els clàssics de la literatura ni en la música dels trobadors. La vida real no és així, la vida real té serrells [10] que s’escapen d’aquesta rigidesa. (…)Jo veig que aquestes dones medievals no es resignaven, lluitaven (…). El meu granet de sorra és visibilitzar aquestes dones que no surten als llibres, les aristòcrates, però també les del poble. (…) Berenguera I, la mare de Ferran III de Castella, va participar en mediacions durant les guerres de conquista del món musulmà i va defensar places mentre el seu marit estava guerrejant pel món. Imagini’s que una noia que estudia l’ESO [11] pogués tenir com a referent no només el Cid, sinó també Berenguera I”.

També hi ha un article, centrat, sobretot, en el segle XVII, “CAPITULACIONS: El mite de l’amor convertit en negoci (i II)” (http://cabinetdhistoire.blogspot.com/2016/02/capitulacions-el-mite-de-lamor.html), de la  web “Cabinet d’Histoire”, de l’historiador Marc Pons [12], que tracta el tema del matriarcalisme i on llegim que la Catalunya del segle XVII (“la Catalunya rica i plena dels Segadors”) és, també, “la Catalunya del Barroc, l’expressió artística senyera de la Contra-reforma catòlica. Les icones religioses femenines són progressivament marginades i substituïdes pels prototipus masculins. La contra-reforma catòlica es sustenta sobre la idea que la feminitat –i per extensió el matriarcalisme- és l’expressió del passat fosc (l’antiguitat, la medievalitat); i la masculinitat –i per extensió el patriarcalisme- es el símbol d’un present triomfant i d’un futur brillant. Un axioma que va arrelar amb força en el conjunt de la societat catalana del 1500 i del 1600 [13].

I en aquest context històric, l’economia i la ideologia sumen, i esdevenen cultura social. La dona, que havia estat el centre de la vida en les comunitats catalanes primigènies dels segles VIII i IX recloses en les valls pirinenques, veu degradat el seu paper fins a esdevenir objecte i expectativa”. I, tot seguit, comenta casos.

 

 

Notes: [1] El 30 de gener del 2020 era distint l’enllaç d’aquest document, i el títol era “L’Europa feudal”.

[2] “Estas son las sociedades en las que las mujeres tienen el mando” (https://www.lainformacion.com/asuntos-sociales/interes-humano/sociedad/sociedades-mando_0_896311746.html), article de la web “La Información”.

[3] Es refereix a Ava, vídua de Miró II de Cerdanya (898-927), qui, com diu en la plana 23, “era filla d’un noble local”.

[4] Preferència, privilegi, etc., concedit a una persona sobre una altra o d’altres pels seus mèrits especials.

[5] El 28 de gener del 2020 havia canviat la forma d’accedir a l’enllaç de “Dialnet”, però es podia llegir el document en aquesta web.

[6] Està en París.

[7] També conegut com Codex Calixtinus, data, si més no, de 1160-1180 i es tracta d’un manuscrit que conté obres relacionades amb l’apòstol Sant Jaume.

[8] Una llegua és una mida itinerària que podia oscil·lar entre quatre i set quilòmetres, en els històrics territoris  del Regne de Castella. En Catalunya, uns cinc quilòmetres i mig.

[9] Aquestes paraules figuren en l’article “L’Edat Mitjana, una època fosca? Déu nos en guard” (https://www.nuvol.com/noticies/ledat-mitjana-una-epoca-fosca-deu-nos-en-guard), de Francesc Ginabreda i publicat en la web “Núvol”, en el 2017. Llegim que, per exemple, en una exposició del British Museum, hi havia invents com “un escuraorelles per posar en dubte la manca d’higiene i refinament dels individus d’aleshores”.

[10] Floc de cabells més llargs que els altres, que es deixa créixer en la part davantera del cap.

[11] Etapa del sistema d’ensenyament espanyol que comprén des dels 12 anys fins als 16 anys.

[12] El 30 de gener del 2020 no figurava l’autoria en aquesta entrada.

[13] I que tornarà a fer-ho en el segle XVIII, quan es reforce la idea de la llum com a símbol de cultura, de progrés, d’avanç, amb què s’intenta d’arraconar la cultura del poble senzill i lo matriarcal, en pro del capitalisme i de la cultura patriarcal que l’acompanya.