Arxiu d'etiquetes: el matriarcalisme

“…, no et vol per puta primer”, un exemple de bon tracte cap a la muller

General, , , , , , , , ,

 

El 21 de desembre del 2020, un refrany que considerí matriarcal alçà molta polseguera en diferents grups de Facebook, sobretot, entre sectors que tracten el tema del matriarcalisme com si estigués reservat només a unes quantes cultures del món i, a més, amb el detall que només una persona de totes les que feren algun comentari… digué que l’havia oït: Ricard Jové Hortoneda, nascut en les Borges del Camp[1], en 1929, molt obert i amb 91 anys. El refrany és “Qui et vol per muller, no et vol per puta primer”.

Tot seguit, en parlarem. I ho farem, sobretot, a partir de comentaris de persones que anaven a la realitat, en lloc de tractar-ho de manera abstracta. Direm que, el 21 de desembre del 2020, en el meu mur i en molts més, publiquí unes paraules que Francesca Vidal Lluis havia plasmat, la vespra, en el grup “Paraules Ebrenques”: “La meua àvia també em deia ‘Qui et vol per muller, no et vol per puta primer’.

Hi estic totalment d’acord i considere matriarcal aquest refrany.

¿Què opineu? Gràcies”.

Una de les primeres respostes fou de Josep Maria Bertran Comellas, el 21 de desembre del 2020, en un grup de Facebook, on escrigué “Vaja, com els companys de la ‘mili’, que, quan eren de permís, a la nóvia la ‘respetamos’ i després se n’anaven de putes.

Qui ho entengui, que m’ho expliqui”.

I jo, en llegir el seu comentari, per primera vegada, vaig intuir que eixos companys de servici militar… serien castellans o de poblacions històricament vinculades al Regne de Castella. I… així fou. I, a més, com que Josep Maria Bertran es mostrava obert, immediatament, li responguÍ: “¿Eren castellans o castellanoparlants els que deien ‘la respetamos’? (…) Un valencià molt obert, i d’un poble amb poca influència castellana (el Camp de Mirra[2]), m’ha dit (i amb sentit d’estar d’acord) ‘Sí, sí, matriarcal’, perquè, primerament, es diu que cal valorar positivament la dona, en lloc de prendre-la com un drap amb què jugar. Aquest home té més de setanta anys”. I… ell contestà “Andalusos. N’hi havia d’Úbeda, Lucena, Olivares i Sevilla. Però fa 38 anys i no ho recordo massa bé quins eren o si eren més”. Unes paraules interessants.

Tot seguit, li vaig afegir: “Perquè hi ha una gran diferència entre la cultura relacionada amb el castellà i la vinculada amb el català i, per descomptat, la que estima les arrels catalanes i la que no.

Un exemple. El meu avi patern (1909-1983), valencià de soca-rel, deia ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’. I, el meu avi matern, també valencià de soca-rel, deia, irònicament, ‘No, no, si, en casa, manen els hòmens,… però les que controlen són les dones’.

Estic arreplegant molts comentaris de persones catalanoparlants i, la gran majoria, estan d’acord amb què són les dones qui comanden.

Fins i tot, ma mare, abans d’eixir de casa junt amb mon pare, li diu què aprova que faça i què no. I t’assegure que no és una dona dictatorial, sinó molt oberta. I, immediatament, ell li diu ‘Sí, mare’, ‘D’acord, mare’ i altres paraules semblants. Ell nasqué en 1942 i ella en 1943”.

El comentari que, a continuació, faria Josep Maria Bertran a les meues paraules fou: “Lluís Barberà. I tant que hi és la diferència! Encara em sorprenen certes actituds ‘castellanoparlants’ de gent culta i de classe mitjana alta, actituds que, per mi, són del més pur ‘landisme’ dels anys 70. Però és així”.

I, ràpidament, li responguí: “I, com més tiren a la terra, més oberts.

Compte, a més, i açò és un gran avantatge, amb un amic que coneix molt una cultura matriarcal de Sud-amèrica i que, fa poques setmanes, em digué que, com en les parelles valencianoparlants, ‘No teoritzen. Viuen i actuen’.

‘Notícia de Catalunya’, de Jaume Vicens Vives, aplana molt el camí per a entendre-ho”.

I, Josep Maria Bertran adduí “Ben cert. La dona catalana mana i molt. Per mi, concretament, massa. Tinc la impressió que, quan una dona atrapa un home, pensa que som de plastilina, però, quan s’adona que no som mal·leables, en fugen com del dimoni. Bé, el nostre món és així”.

Quant a les paraules de Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), foren “També l’havia sentit al meu poble!!!!”. I, com que em feia l’efecte que podria alçar pols aquesta entrada, li preguntí “¿Amb quin significat?” i vos diré que ja vaig intuir que aniria en la meua línia… I així fou: “En significat de respectar-la!!!!”[3]. Jo, en llegir la seua resposta, li comentí: “Eixe és el que m’han comentat un amic[4] i mon pare. I és el que jo done al refrany”.

Cal afegir que, persones com Ricard Jové, entre altres coses, tenen un punt favorable: han viscut formes distintes d’organitzar-se un Estat, com també molts anys, i, a més, acompanyats de vivències com un Estat laic i republicà, una guerra, una dictadura, una monarquia posterior a la dictadura, etc. Solen ser, com és el seu cas, molt obertes i, a més, com m’ha comentat, hui, el meu amic Víctor Ferrer, “Una magnífica aportació, plena de saviesa”.  I tenir present aquesta saviesa és bàsic per a conéixer la realitat, ja que, com deia el meu avi Miguel (el matern, 1906-1992), a vegades, “La ignòrància és molt atrevida”. 

Per això, des d’ací, el meu agraïment a totes les persones que col·laboren en aquesta recerca: junts, fent camí i oberts als altres i a la realitat.

 

 

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Baix Camp.

[2] En referència a Romà Francés i Berbegal, amb qui parlí sobre el refrany, el qual, des del meu punt de vista, és una dita matriarcal perquè fa una lloança a la dona, ja que remarca que la dona, com a membre de la parella, ha de ser ben tractada per part de l’home i no com una puta. De fet, la primera banda del refrany diu “Qui et vol per muller” (qui realment t’estima) i, la segona, “no et vol per puta primer” (no ho fa per a simple plaer puntual, sinó que t’estima com a persona). La seua resposta, immediata i amb ímpetu, fou “Sí, sí, matriarcal”.

Un poc després de raonar amb Romà Francés, ho fiu amb mon pare (nascut en Aldaia, en 1942)  i ell (d’arrels valencianes i valencianoparlants per part dels seus pares i dels seus avis) digué: “Hi ha altres caràcters, a més del sexual”. A més, no posà en qüestió que fos una lloança a la dona, ni que, per davant de considerar la dona com una possessió (“Qui paga, mana”, com qui ho fa, per exemple, en un prostíbul, ni d’acord amb la famosa frase castellana, que no existeix en llengua catalana, “La maté porque era mía”), no estigués el considerar-la i respondre-li, dia rere dia, com una persona.

[3] Aquests comentaris, de Josep Maria Bertran Comellas, de Ricard Jové Hortoneda i meus foren publicats el 21 de desembre del 2020.

[4] Romà Francés i Berbegal

 

“Al Pla de Pastor”, també es fa lo que la dona vol

General, , , , ,

 

El meu avi matern (1906-1992) deia que “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”, com molt bé ho veiem reflectit en el poema i en el goig que exposarem tot seguit. 

El 6 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, en un missatge, m’envià “Un vers de Quatretonda”, amb toc clarament eròtic i matriarcal, que diu així:

“Al Pla de Pastor [1]

no es cull cap raïm

que dolç no estiga,

ni es gita cap de dona,

sense que li toquen la figa”.

 

Per tant, cal tocar la figa… per a que es gite ella i no, per exemple, ser ella qui toque… el piu, per a que, com a dona, es gite. Un detall més de línia matriarcal. 

El 15 de desembre del 2020, Vicent Pla, un amic de Benigànim (la Vall d’Albaida) m’envià un correu electrònic amb uns quants escrits i, u d’ells n’era un goig de 1953, titulat “Lletania de la muller”. Diu així:

“LLETANIA DE LA MULLER

 

Terra del meu camí de l’esperança.

Alba sobre el meu temps d’il·lusió.

Lluna rere el meu sol en delectança.

Eva del meu Adam cara al perdó.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Rosada de les meues flors novelles.

Besada dels meus dies amb les nits.

Corol·la on van les meues cinc abelles.

Bresca per a la mel dels meus sentits.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Pa de la meua fam de massa coses.

Al·leluia del fang del meu treball.

Rose tocant de maig les meues coses.

Rosari del meu plor sobre la vall.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Almoina del meu ofici de pobresa.

Mà oberta del meu clam vora els perills.

Cos de la meua sang. Set i promesa.

Got dels meus llavis. Mare dels meus fills.

 

Dona, salva el vol meu,

muller: ala de Déu!”.

 

En la cultura basca (com també en la vinculada a la llengua catalana), no és la dona qui espera un home que la salve, sinó, al revés, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco”, elaborat per Andrés Ortiz-Osés i per Franz-Karl Mayr i editat per la Universidad de Deusto (País Basc). 

 

All-focus

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] En paraules de Jose V. Sanchis Pastor, “Pla de Pastor: partida del terme de Quatretonda, camí de Dorresment”, una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

En el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, es reflecteix el matriarcalisme que hi havia en el primer quart del segle XX, en Pineda del Mar i que també estem veient en cançons, contarelles, versos, escrits, etc. recopilats, per mitjà de persones de tot l’àmbit lingüístic i d’arrels valencianoparlants, com a mínim, des de fa dues generacions o més.

Agraesc la col·laboració de Jose V. Sanchis Pastor i de Vicent Pla.

El cristianisme matriarcalista, les cultures matriarcals i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , ,

 

A continuació, tractarem  sobre el tema del cristianisme en el segle XXI, en relació amb les festes patronals com també sobre la  religió i les cultures matriarcals, sobre el cristianisme matriarcalista en la cultura catalana, en la valenciana i en la balear i, finalment, sobre el cristianisme del segle I com a possible model a seguir en tot l’àmbit lingüístic, en relació amb els Sants de la Pedra.

 

LA RELIGIÓ I EL CRISTIANISME EN EL SEGLE XXI: dos elements bàsics per a comprendre i per a estimar el nostre passat, el present i per a créixer amb una visió àmplia del terme “tolerància”.

 

Les festes patronals en el segle XXI, més enllà de lo folklòric.

El 4 de gener del 2019 escriguí un missatge a Vicent Sanchis, cronista de Rafelguaraf, amb la intenció de conéixer el seu punt de vista sobre la religiositat, de què només n’oferiré bona part, llevat de lo més personal. La pregunta de partida era “¿Què representen, per a tu, les festes patronals, això és, les religioses, en el segle XXI, en la cultura valenciana?”. La finalitat d’aquesta pregunta, com li comentí, després de conéixer el seu punt de vista, era per a “conéixer una visió més” i  afegir-la al tema de “la religió en el segle XXI” (sic).

El 5 de gener del 2019, Vicent Sanchis escrivia que, “Quant a què representen per a mi, (…) amb tots els meus respectes, veig el tema de les festes patronals (amb els actes religiosos, processons, etc.) a hores d’ara més com una qüestió un poc ‘folklòrica’; és a dir, em sembla que són més una festa o una tradició o costum que no una manifestació d’autèntic sentiment religiós. Repetisc, sense ànim d’ofendre les persones que tenen més arraigat eixe sentiment”. La meua resposta (en relació amb aquest tema que ara comencem a tractar), després de llegir el seu parer, eixe mateix dia, fou “Jo sóc cristià i tinc ben clar que una cosa és la religiositat com a tema etnològic, que una altra és el ‘folklore’ impulsat per sectors de l’Església purament en línia amb el Concili de Trento (la cultura de la imatge, típicament patriarcal) i, molt diferent, és, per exemple, el cristianisme de base i que, fins i tot, s’inclina per l’entesa entre religions i per una visió matriarcal de la vida, línia que seguesc”.

I, un poc abans del Nadal del 2018, un amic que és capellà, m’havia comentat que creia que, tots els Pobles, en el fons, des del principi, deuen haver tingut la religió com un element que hi ha estat associat. De fet, indistintament de l’origen de la paraula “religió”, sí que és cert que, en les cultures matriarcalistes, està present i de manera més arrelada que en les patriarcals (com ara, la capitalista i la castellana). Com a anècdota, comentarem que, en el llibre “La llengua dels valencians”, de Manuel Sanchis Guarner (Editorial 3 i 4, edició del 2009), hi ha que, en el segle XVIII, quan el Regne de València (com els de l’antiga Corona Catalanoaragonesa) perdé els seus furs (en el cas del regne valencià, el dret civil i tot) i, a més, ja estava en plena època de la Il·lustració (moviment afí a la idea de progrés, de la raó i, per exemple, del capitalisme), “Si bé la Il·lustració havia guanyat alguns aristòcrates i clergues intel·lectuals, no havia trobat gens de ressò en la naixent burgesia, i provocava oberta hostilitat en la petita noblesa, la baixa clerecia i la massa popular. A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i era rabiosament antifrancés” (p. 312) i, de França,… provenia la dinastia dels Borbons i, a més a més, un centralisme molt acusat i que, en els nostres temps, encara coneixem i vivim, el qual està clarament associat a lo castellà i al castellà, malgrat que es tracte d’ocultar o de suavitzar en les publicacions sobre història d’Espanya i, per descomptat, sobre les que tracten els segles XVIII i posteriors en relació amb la península ibèrica (en lo polític, en lo social, en lo cultural, en lo etnològic, en lo sexual, etc.). Això m’ha fet pensar que, per exemple, el fet que, àdhuc, la festivitat dels Sants de la Pedra encara s’haja mantingut en el País Valencià com també en Catalunya, en la Catalunya Nord, en la Franja d’Aragó[1] i en les Illes Balears, deu tenir una relació directa amb què, en aquests territoris, hi haja arrels matriarcalistes i, així, que això influesca en la visió de la religió (i, òbviament, de la vida).

També comentarem que la lectura dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols i l’estudi sobre les divinitats gregues Demèter i Persèfone (especialment, Demèter) i sobre els Sants de la Pedra, provocà que, quan vaig llegir el document “Saviesa ancestral” (http://www.fundaciontierra.es/sites/default/files/web_antiga/ca/data/pa47.pdf), dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat”, trobàs[2] un fil de continuïtat entre l’Alta Edat Mitjana (moment en què es formen els comtats catalans i en què naix el català, llengua que va unida a una visió matriarcal de la vida) i, per exemple, els comtats catalans (i, així, amb la cultura catalana) com també que, fins i tot, entre Pius XI (1922-1939), Pius XII (de mitjan segle XX), Joan XXIII (en l’encíclica “Pacem in terris”[3], de 1963), l’encíclica “Gaudium et Spes” (de 1965), Joan Pau II (1978-2005, amb discursos fets en l’ONU i en la UNESCO) i el papa Francesc (papa des del 2013), es mantenia aquesta línia matriarcal en relació amb els pobles, amb les nacions i amb les llengües, això és, el paradigma que, al meu coneixement (però també atenent a observacions d’altres persones i d’altres  moments de la història), triomfarà en el segle XXI, segle que, si hem de ser francs, s’assembla molt a la caiguda de l’Imperi Romà (una època plena de corrupció i en què entraren persones procedents d’altres cultures i en què, finalment, es donà pas a un model de vida que, si més no, duraria, com a principal, fins als segles XII-XIII, per exemple, en tot l’àmbit lingüístic).

 

La religió i les cultures matriarcals.

Continuant amb la religió (en relació amb lo matriarcal), des de  ben prompte, especialment, en trobar lo matriarcalista en vincle amb informació sobre l’Alta Edat Mitjana, he vist una semblança molt gran amb l’època actual, com a mínim, en lo estructural, de la nostra llengua i de la nostra cultura i, així, un camí a seguir per a viure i, fins i tot, per a aplicar al cristianisme i a la manera de viure. I, perquè açò no semblen paraules buides, escriurem unes línies de Chris Wickham, tretes de la seua obra (en versió castellana) “Una historia nueva de la Alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800”, publicat per Editorial Planeta, en el 2016, i que, àdhuc, trobe molt útils per a tenir-les presents i per a viure en funció del model de societat a què estem assistint en el segle XXI: “En Occidente, el elemento que distingue a la alta Edad Media es el hecho de que tanto sus pautas de asentamiento como sus identidades aldeanas fueran relativamente fluidas, sobre todo por comparación con lo que se observa antes y después de dicho período, es decir, por contraste con los más monumentales, pero también más estáticos, mundos de la villa por un lado y del castillo por otro” (p. 731). Ací, Chris Wickham, es refereix a la vil·la romana, la qual perdura, generalitzant, abans del segle VI (ja que l’Imperi Romà d’Occident cau l’any 476) i, quant al castell, direm que correspon a l’Edat Mitjana i, sobretot, després del segle X, és a dir, lo que es sol conéixer com Baixa Edat Mitjana. A més, un poc després escriu que “las aldeas poseían un número relativamente bajo de estructuras políticas formales” (p. 731). A més, en ressaltarem que “hacia el final de la época[4] (…) las pruebas de que disponemos señalan con claridad, y en todas partes, la existencia de territorios e identidades aldeanos, a pesar de que antes del año 800 las iglesias sean relativamente raras y de que las prácticas colectivas formales, así como las instituciones, no empiecen a verse con regularidad hasta el año 1050” (p. 732).

Eixe fil, àdhuc, reforçat per la informació sobre la història medieval, em dugué a deduir que el cristianisme originari de les arrels cristianes, això és, el del segle I i també del que no s’havia decantat, com a mínim, ni cap al protestantisme ni cap a lo patriarcal, era una manera d’entendre la religió present en la cultura catalana i que encara es manté en festes patronals i en actes festius de danses i de balls que recorden, fins i tot, moltes cultures precristianes que foren matriarcalistes.

Finalment, i, de cara a facilitar el seguiment, direm que, llevat de casos en què hi haja alguna nota, la informació relativa al Vaticà, però que no fos escrita ni per Joan XXIII (en l’encíclica “Pacem in terris”, en 1963), ni pel papa Francesc (“La joia de l’Evangeli”[5], en el 2013), partirà del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat, en 1973, per la “Junta Diocesana d’Acció Catòlica”. Agraesc la generositat de Pere Riutort, qui, amb motiu d’una trobada amb ell el 30 de novembre del 2018, en la Ciutat de València (on la vespra se li havia fet un homenatge), em donà aquest document. Anem a pams.

 

El cristianisme matriarcalista en la cultura catalana, en la valenciana i en la balear.

Al meu coneixement, la pervivència del matriarcalisme en la cultura catalana, en la valenciana i en la balear ha sigut possible, en bona mida, perquè una part important de la població ha preferit transmetre’l de generació en generació, promocionar les arrels (i incloure, fins i tot, la religió, en aquest cas, el catolicisme i els seus orígens en temps de l’Imperi Romà) i, de pas, per exemple (però, sobretot, en els darrers deu o quinze anys), indagar sobre els Sants de la Pedra i, més encara, en un moment com l’actual, detall que representa mirar cap a la Terra Mare i, així, també, cap a la part religiosa de la persona  (però, igualment, de la cultura) com un tret més a desenvolupar i a ampliar. També he observat que, en les darreres dues dècades, hi ha hagut un reviscolament de les recerques sobre la cultura i que això també ha abraçat el tema de lo matriarcal, tot i que, sobretot, en el segle XXI.

Aquest acte d’interés pel passat representa una espècie de complement (però clau) als coneixements derivats de la ciència i de la tecnologia (com ara, Internet) amb lo que supon el cultiu, la conservació i la valorització positiva de la cultura catalana, de la mateixa manera que ho fan les indígenes en els llocs on són presents.

En aquest sentit i, com a exemple de Pobles indígenes, escriurem bona part de la primera entrada d’un llibret, “’La abuela Damiana’. Vivències que perduren” elaborat per un capellà que visqué cinc anys en el nord de Xile, on contactà amb la cultura colla i on, a més, la defenia, capellà amb qui he tingut l’oportunitat de raonar sobre el tema, en distintes ocasions.

Aquest llibret, que comença a parlar sobre el Poble colla i també sobre la matriarca, l’àvia Damiana, conté paraules que són traslladables, no sols a lo històric o a lo etnològic, sinó, per exemple, al model de cristianisme que considere que cal impulsar, a més que siga el que aplique, com moltes persones, com ara, aquest capellà, qui, en el 2010, em digué: “La cultura valenciana és matriarcal”. A més, l’autor, amb un cristianisme que aprove, plasma trets de la cultura colla que, àdhuc, van d’acord amb la cultura catalana, ja que ambdues són matriarcals. Diu així:

“Hay historias e historias. Unas adquieren mucha notoriedad y otras, simplemente, pasan desapercibidas. No quiere decir, por sí, que unas sean más importantes que otras, sino que, sencillamente, unas han sido más difundidas y otras se han quedado en el anonimato.

De estas últimas quisiera hablarles yo; de esas que son muy importantes porque han sido vividas por personas esforzadas y generosas como pudieron ser nuestros propios abuelos y cualquiera de nuestros seres queridos, y que han marcado el devenir de todos aquellos que coincidieron en su tiempo o que posteriormente han escuchado alguna reseña de ellas.

Me han inquietado mucho las personas que no salen en los libros y que ni siquiera sus nombres suenan como para que se les ponga rostro, y sin embargo, han dejado su impronta, su granito de arena para la construcción de una humanidad más afable, más ética y más humana.

¡Son tantas y tantas las personas que han dejado vida y que no habla la historia de ellas!

(…) Les quiero presentar a la abuela Damiana, una mujer minera, del pueblo de los Colla, oriundo del altiplano andino, de costumbres y vida propia, de organización matriarcal y muy religiosos[1]. La abuela Damiana vivía en la cordillera de los Andes, al interior de la mina de El Salvador, en la frontera entre Chile y Argentina, a los pies del volcán Doña Inés, a 4.000 metros sobre el nivel del mar.

A sus 90 años, Damiana era capaz de caminar por los cerros, a alturas en donde el oxígeno escasea y el frío aprieta. De carácter firme, (…) y vida probada por la dureza de su condición. Era la matriarca del pueblo colla de la zona y asumía los quehaceres que la responsabilidad le exigía.

Para el pueblo colla, la matriarca es la autoridad, tanto civil como religiosa, e incluso la judicial. En ella recaía toda la responsabilidad de organización como pueblo, así como el mantenimiento de las normas de comportamiento y el proceso de la vida de fe de sus hermanos collas.

No fue a la escuela del campamento minero ni permitía que sus conciudadanos collas fuesen a la escuela, ni que llevaran a sus hijos a ninguna escuela del país, porque era la responsable de conservar la integridad y los valores de su pueblo y, a la vez, velar por la perpetuidad de la historia y la vida de su pueblo colla.

Las escuelas no respetan a los pueblos llamados indígenas, a los pueblos que les son distintos, y éstos quedan sometidos al dominio y al interés del pueblo dominante y exterminador. (Al pueblo dominante[2] no le importa que los demás pueblos pierdan lengua, religión, organización…, esto es, su historia)[.]

Llevaba con mucha dignidad el ser colla y hacía notar su presencia sin estridencias, sin crear problemas, aceptando sus necesidades, pero con orgullo de ser india colla. Su vida era muy sacrificada y, a la vez, compartía con la sociedad del pueblo blanco con respeto, servicio y agradecimiento.

No recibía el mismo respeto del pueblo blanco, pues su manera de vestir, su peinado y su rostro curtido movía alguna burla que otra, y en muchas ocasiones, incluso, a desprecios. Parece que ni se inmutaba ante estas situaciones, pues seguía su quehacer, acudía a solucionar los litigios territoriales que le acarreaban las patentes mineras concedidas por los gobiernos a las multinacionales, cosa que obligaba a su pueblo a tener que ir dejando sus lugares sagrados (hogar, hábitat, muertos…)[3] y acudía a contactar con el sacerdote (para ella, el equivalente católico al guía religioso) sin faltar al respeto, manteniendo la dignidad y, a la vez, enseñando a respetar las raíces profundas y sagradas de su pueblo.

Es posible que esto nos resulte extraño, quizás, incluso nos cueste aceptar que nuestros Estados, llamados democráticos, civilizados y cultos, puedan ser sufridos por los demás pueblos como autoritarios, dominadores, abusadores e injustos.

Con un poco de paciencia, y si nos damos tiempo para seguir el relato de la mano de la abuela Damiana, tal vez podamos interiorizar sobre nuestro actuar tan seguro y tan endogámico[4], incapaz de descubrir atropellos y, en algunos casos, hasta exterminación” (pp. 3-5).

I, poc després, acaba aquest escrit introductori.

No obstant això, abans de passar al punt següent, direm que, el mateix dia d’escriure aquestes línies sobre la cultura colla, envií un escrit a l’autor: “¿Com et veia l’‘abuela’ Damiana, pel fet de no ser de la mateixa cultura? ¿Quina relació teníeu i com eren les relacions entre una colla, ella, i un ‘occidental’?”. El capellà, que visqué cinc anys en el desert d’Atacama (en el nord de Xile) i en contacte amb la cultura colla, respongué que “Em veia com l’autoritat que ofereix proximitat a la divinitat i sempre em veia respectuós, sense imposar”  i que la relació entre ells fou “d’igual a igual”.

Finalment, direm que, després de tot aquest escrit sobre l’àvia Damiana i en relació amb el poble colla i a com hi exercia ella l’autoritat, podem afegir que hi ha moltes semblances entre com s’ha tractat, des de fora, el poble colla (tal com ho descriu l’autor) i com s’ha fet respecte a les poblacions catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic (i hi inclourem, les que ho són ara i les que ho eren en el segle XVI i que encara formen part del País Valencià, com ara, Oriola). Així mateix, trobem que ens diu que és un poble molt religiós, fet que M. Sanchis Guarner inclou com a vinculat al Regne de València del segle XVIII, quan ens parla sobre la Il·lustració (això és, principalment, sobre mitjan segle XVIII o més), en lloc d’un Poble valencià que renunciàs a lo matriarcal (com ara, la llengua i la religió), com pretenia la línia il·lustrada que provenia de França i a què, prioritàriament, s’unia la castellana i que, al llarg del segle (com també fins ara), tractà d’anul·lar lo lingüístic i lo cultural que no combregàs amb lo castellà i amb la castellanització dels regnes peninsulars que estaven sota la política dels reis Borbons.

 

El cristianisme del segle I com a possible model a seguir en tot l’àmbit lingüístic.

Afegirem que, tenint present els temps que vivim i la possible evolució qualitativa del planeta, considere que, com que el cristianisme del segle I és matriarcalista (com ho podem comprovar fent un estudi dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols), i, a hores d’ara, ho és el que, des del catolicisme, no va en línia del Concili de Trento (1545-1563), veig convenient que promoguem aquest cristianisme de manera matriarcal i generosa com també l’esperit de comunitat i, igualment, la defensa de totes les cultures (especialment, les que formen part de comunitats culturals i lingüístiques sense Estat polític). Però també engegar el saber arreplegat pels ancians i una actitud receptiva cap als mitjans moderns de transmissió de la informació i de comunicació entre les persones, com ara, Internet, com a pont entre cristians… i dels cristians amb les persones i amb el món en què vivim.

Aquest “cristianisme matriarcalista” no s’alinea amb paraules com les següents, tretes de l’article “Santo Tomás de Villanueva”, de José Máximo Lledó i publicat en la revista “Cresol” (no. 137, març-abril 2017), editada per la Unió Apostòlica de València, relatives a Sant Tomàs de Villanueva: “Nace en una época en la que España comienza a caminar hacia el esplendor en todos los campos, el Siglo de Oro. España se constituye en una unidad de Reinos por el matrimonio de los Reyes Católicos. Con su heredero, Carlos V, en los dominios de España no se ponía el sol.

Es la época del esplendor cultural: Antonio de Nebrija, Juan Luis Vives, Fray Luis de León, Fernando de Rojas, Francisco de Vitoria, Miguel de Cervantes, Luis de Góngora, Francisco de Quevedo, Lope de Vega.

Es la época del renacer religioso: Santa Teresa de Jesús, San Juan de la Cruz, San Ignacio de Loyola, San Francisco Javier, San Luis Beltrán” (p. 44).

I també el de l’extermini cultural de molts pobles amerindis, el de la introducció de la censura eclesiàstica, el de la cacera de bruixes i el del triomf de lo patriarcal i del culte a l’autoritat eclesial, tan unit a la llengua i a la cultura castellanes.

A més, que, en els segles XV i XVI, quan viu Tomás de Villanueva (predicador castellà que naix en el regne de Castella en 1488 i que mor en la Ciutat de València en 1555), entre altres coses, i, des del Regne de Castella com a punt de partida, s’introduí la Inquisició i, per exemple, es plantejà seriosament l’expulsió dels moriscs. Un poc d’humilitat sempre va bé. A més, assistim a una època de falsificacions d’autories, com ara, les de Miguel de Cervantes (que encara no estan tombades amb arguments de força) o de tendenciositat: s’incorpora el reduccionisme i també l’autor no fa esment, per exemple, al fet que Joan Lluís Vives era jueu i  que emigrà per a salvar la pell… Per tant, denuncie, des d’ací, aquesta manera de fer cristianisme  i d’informar: una versió clarament tergiversadora de la història i rebutjable des de la cultura cristiana, per exemple, per mitjà dels Fets dels Apòstols (capítols 10 i 11) o de la Carta als Gàlates (Ga 3,28) en què es comenta que ja no hi ha diferències entre home i dona, jueu i no jueu, esclau i lliure… A més, que no l’aprove, historiogràficament, ni per la forma, ni per la simplicitat, més pròpies d’un estil propagandístic.

I, com que aquests intents d’extermini no són una cosa llunyana i que només afecta cultures i nacions presents en altres Estats (lo que, tradicionalment, i, amb bones paraules, es diu “cultures indígenes” o, per exemple, “societats matriarcals”), sinó que també està present en lo que ara és l’Estat espanyol, inclourem unes paraules en línia amb el cristianisme matriarcal, un tipus de cristianisme que molt bé exposa Pere Riutort en uns escrits personals que em donà en novembre del 2018 i que es titulen “Explanación[5] de algunos aspectos de mi vida y de mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”: “No se ha querido que fuese una auténtica y justa unidad, sino una subordinación indigna e inaceptable para todo lo que corresponde a nuestro pasado, las raíces de nuestra cultura auténtica, incluida de una manera especial nuestra lengua (…). Así lo desean vehementemente[6] desde Castilla, aunque frecuentemente se lo callen” (p. 172). Concorda, doncs, amb les línies referides a la cultura colla i d’acord amb el cristianisme matriarcal. Per això, traslladem lo aplicable a la cultura colla (i simbolitzat per l’àvia Damiana, com a persona i com a cap del grup encarregada de vetlar perquè no es perda la cultura heretada dels avantpassats així com tot lo que caracteritza i fa singular aquest Poble) a la nostra cultura i, en paraules de Pere Riutort, copsem les línies següents amb la intenció que la nostra cultura (i, de pas, la llengua i, per exemple, lo religiós i unit a la tradició catalana) no siga anihilada per la manipulació, ni per la formació educativa institucionalitzada (escoles, instituts, universitats, centres de formació oficials i creats des del govern espanyol o no provinents de persones favorables a la pervivència de la cultura catalana, de tipus matriarcalista): “¡Cuántas realidades se presentan ante nuestros ojos, que exigen una reflexión sincera, precedida de la adquisición de los respectivos conocimientos, sobre todo históricos! La búsqueda de la verdad exige huir de todo apasionamiento previo y también rehusar constituir en verdad incuestionable, aquellos principios convertidos en leyes injustas, que hemos padecido y hemos tenido que aceptar durante siglos, que moralmente no pueden continuar” (p. 167).

A més, com escriu un poc després, “Tenemos que añadir que para nosotros ha de ser el ámbito histórico auténtico, no el ámbito histórico que es producto de sustitución o colonización, como lo padecemos desde hace siglos con Castilla-España.

Con la historia vamos a nuestras raíces. Hay que reconocerlas y ver lo que estas raíces nos proponen y exigen a día de hoy. Tenemos que partir de nuestra identidad y desde ella hemos de programar y hacer realidad nuestro futuro, que no puede quedar sólo en palabras” (p. 167).

 

 

 

Notes: [1] Recordarem que Manuel Sanchis Guarner, en el llibre “La llengua dels valencians”, en parlar sobre el segle XVIII, escriu que, “Si bé la Il·lustració havia guanyat alguns aristòcrates i clergues intel·lectuals, no havia trobat gens de ressò en la naixent burgesia, i provocava oberta hostilitat en la petita noblesa, la baixa clerecia i la massa popular. A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i era rabiosament antifrancés” (p. 312).

[2] Açò es pot aplicar, perfectament, al castellà respecte a la nostra cultura, sobretot, després de la Guerra de Successió (segle XVIII): la política colonialista, castellanitzadora i anihiladora, des del primer moment, llevat de persones de bon cor, que sempre n’hi ha.

[3] Recordem, per exemple, que en 1838, com podem llegir en el llibre “La identitat reeixida” , de Bartomeu Mestre, “es feren retirar tots els epitafis en català del cementiri de Barcelona” (p. 40).

[4] Endogàmic, del grec endos- “dins” i gamos “casament”, és a dir, procurar que els casaments no siguen entre persones de fora de la família o de la nissaga. Ací pren un altre significat, més bé com a sinònim de purità, de no voler creuar-se amb persones d’altres cultures o de formes diferents de veure la vida.

[5] Una explanació, en aquest cas, és una explicació d’un tema fosc  i que, per tant, es considera que cal aclarir. En aquest cas, es tracta de la “Versión en lengua castellana” i comprén l’”Apartado A. del – Capítulo 1º: Introducción personal previa, especialmente referida a la sociedad del País Valenciano y a la Iglesia Católica Valenciana”.

A finals del 2019 m’envià un exemplar complet d’aquest apartat, de 206 pàgines, el qual va acompanyat de documents eclesials i d’altres informacions que no figuren en el que em donà en el 2018.

[6] De manera forta i impetuosa, amb ardor.

“La mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare”

General, , , , ,

 

El 28 de novembre del 2020, envií un missatge a un amic, molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal: “Una pregunta: en la cultura colla, on intuesc que hi haurà més equilibri entre lo masculí i lo femení, ¿són més d’acció que de reflexió, vull dir, més d’experimentar que de racionalitzar en la vida?”. La seua resposta fou: “L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases[1], on la mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare. I no teoritzen. Viuen i actuen”.

Ara bé, molt distint seria qualsevol intent extern a la tradició matriarcalista vinculada a les persones valencianoparlants, per fer lo que una de les persones que ha pres part en l’estudi sobre el matriarcalisme, Pep Llopis, m’escrivia el 17 d’agost del 2020, en un missatge sobre la dona i la seua funció: “Volien a la dona a casa, fent feina de casa i, a ser possible, que anaren a missa i passaren el rosari”… Evidentment, això prové de la visió patriarcal (i, per descomptat, associada a la llengua castellana, que no, per exemple, a la cultura valenciana), encara que hi haja moltes persones que, pels motius que siga, no entren en aquest tema i, prioritàriament, es decanten pel social i per l’econòmic, en lloc de tractar-lo, també, en la cosmovisió que va unida a la llengua catalana i la relacionada amb la castellana.

 

 

Nota: [1] De famílies valencianes valencianoparlants.

Les campanes, la religiositat popular medieval i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, tractarem sobre les campanes i el paper que han fet com també sobre la religiositat popular del segle VIII al XIII i el seu vincle amb els Sants de la Pedra.

 

Les campanes.

Hem inclòs les campanes, ja que són un element que, no sols apareix en les obres literàries sobre els Sants de la Pedra sinó perquè, a més, formava part de la vida quotidiana dels segles VIII-XIII i, fins i tot, han desenvolupat un paper important, sobretot, en lo religiós i en l’avís als habitants (així com ara, per exemple, ho fem a través dels bans pels altaveus o, ja en grans ciutats, d’edictes públics i escrits), fins a fa poques dècades, tot i que encara perviuen. Per exemple, davant possibles pedregades o pluges que poguessen fer malbé les collites, tema clarament vinculat amb els Sants de la Pedra.

Primerament, citarem parts de l’article “Arqueologia del paisatge sonor: campanes i campanars a l’àrea pirinenca als segles VIII-XIII” (https://www.raco.cat/index.php/AnnalsCER/article/download/284112/421734), de Laura de Castellet. Així, en el resum, podem llegir que “Al llarg de l’Alta Edat Mitjana, el cristianisme es consolidà arreu del Pirineu, tant a partir d’una xarxa de monestirs, com de parròquies que solen establir-se allà on ja hi havia població anterior, i amb uns patrons de relacions humanes i de dinàmiques en el territori diferents de les àrees urbanes. Aquesta expansió coincideix amb el naixement d’un element sonor que, si bé va originar-se al redós del silenci del claustre monàstic per marcar les hores litúrgiques, acaba identificant i comunicant entre si tota la comunitat de fidels: el so de la campana”.

Laura de Castellet comenta que la presència de les campanes anà “sovint en paral·lel a l’esquella, un altre so ben conegut arreu de les pastures de muntanya, ja sigui del Pirineu (apareguda al Montsec, del segle VIII, o en la iconografia de la portalada de Ripoll)” i, entre les campanes més antigues, en fa esment al Vallespir: “tenen relació directa amb les esquelles dels ramats transhumants i amb la indústria del ferro (com al Vallespir)” i que “Les restes que ens han pervingut de campanes altmedievals són escasses (campana del Pallars al MEV; Combret, al Vallespir; Graudescales, al Solsonès)”.

De fet, com ja hem vist en l’apartat “Les comunitats rurals cristianitzades”, també feia un paper, com ara, per a comunicar senyals als veïns de les zones rurals, com n’escriu David Algarra.

Fins i tot, quant al nom de la campana, escriu que “sol tenir molt més a veure amb els aspectes de protecció davant els infortunis que no pas amb els patronatges locals, cosa que ens indica que aquesta relació de la campana com un ésser més de la comunitat tenia a veure més amb el seu concepte d’avís que no pas amb les seves funcions litúrgiques: el nom de la campana el posa el pagès, i no el clergue” (p. 71).  En lo tocant a l’avís, en “El llenguatge de les campanes a la Garrotxa”, article de Xavier Pallàs Mariani, publicat en la revista “Caramella” (no. 39, en el 2018), llegim que “Amb la seva veu també anuncia els esdeveniments del poble i alerta dels perills. Fins i tot se li ha donat el poder exorcista d’allunyar les tempestes i foragitar el maligne. Antigament, el so de les campanes era omnipresent i constituïa un dels elements més importants del paisatge sonor dels nostres pobles” (p. 14).

Aquest document de Xavier Pallàs ens aporta informació molt interessant i en la línia de la recerca i de la funció que feien els Sants de la Pedra, quan es plasma que “Hi havia la creença que amb aquest toc de campana s’esvaïen els temporals que podien malmetre les collites o causar desperfectes amb la pedregada i els llamps. Aquest costum té el seu origen en els rituals pagans precristians i fou assimilat pel catolicisme. Es creia que fent soroll s’espantaven els esperits malignes que provocaven les tempestes. Es feien batallades [1] amb les dues campanes grosses. Com més gros era el temporal i més perill de pedregada més fort i ràpid tocava el campaner. En sentir aquest toc, els capellans agafaven la sagrada forma del sagrari [2] i la posaven a la custòdia [3]. Seguidament es dirigien al comunidor per beneir la tempesta i demanar a Déu que deixés de pedregar. Si la tempesta amainava s’havien d’alçar totes les campanes, deixant-les en silenci absolut, fins que hagués passat el temporal.

Aquest toc, que al segle XXI ens pot semblar anecdòtic o una superstició d’ambients rurals molt tancats, va tenir una gran importància per a tota la societat durant segles. L’any 1368 el bisbe de Girona manà als clergues de Sant Vicenç de Maià de Montcal que cada dia, entre sexta [4] i nona [5], toquessin la campana per tal que els habitants del poble resessin tres parenostres i tres avemaries per demanar la protecció contra la pedregada i la tempesta.

(…) La transcendència del toc va portar l’any 1648 que alguns pagesos es neguessin a pagar la seva contribució de blat i fajol a l’Obra de Sant Esteve, ja que no s’havia tocat a mal temps” (pp. 18-19).

Així mateix, el 7 de setembre del 2018, en resposta a un missatge que havia enviat a Francesc Llop i Bayo, estudiós de les campanes, sobre el toc de les campanes, l’acte de traure el sant, etc., m’escrivia que “En molts llocs, com la ciutat de València, el toc contra les tronades desapareix el segle XVIII, En molts perviu –amb el normal trencament de la guerra- fins al concili [6], és a dir, els anys seixanta, on treien o bé una relíquia o bé el mateix Santíssim per desfer els núvols. (…) El soroll per fer fugir el mal [7] és antic: ja he proposat algunes vegades que la tabalà de la vespra de Santa Llúcia, el 12 de desembre, el dia tradicional més curt de l’any, pretén animar el sol a que no s’amague cada dia més i que torne a lluir com en estiu”.

Sobre la pervivència del valor de la campana, en aquest cas, ja en el segle XX, en el llibre “L’Horta en festes”, d’Antonio Ariño Villarroya, editat per Fundación para el desarrollo Caixa Torrent (1a ed., 1992), hi ha que “En Silla todavía se ha efectuado después de la guerra el toque de rogativas, hasta que ‘el va llevar el retor’. Cuando tocaba la campana acudía a la iglesia ‘hòmens i dones, tots correguent i ressaven [8] davant del Crista a la capella per que desapareguera la tronada” (p. 82). La finalitat era molt semblant a la de traure el sant i la comandava el rector.

Finalment, i també amb paraules de Francesc Llop, però tretes de l’article “Toques de campanas y otros rituales colectivos para alejar las tormentas” (http://campaners.com/pdf/pdf156.pdf), de la web “campaners.com”, adduïrem que “No tengo conocimiento de ningún trabajo ‘científico’ que demuestre una cosa o la otra, es decir, que los toques de campanas atraen o repelen las tormentas. Me imagino que el propósito de estos autores es menospreciar un sistema de creencias que no es el suyo: arrinconándolo al mundo de la superstición queda en una posición desprestigiada, carente de toda credibilidad. Dentro de la Iglesia, en los últimos años, ocurrió algo similar. Son los mismos sacerdotes quienes plantean la presunta efectividad de los toques contra tormentas basándose en sus efectos físicos” (p. 131), que “el propósito último parecía la apropiación del control de un medio de comunicación, todavía uno de los más importantes, de acuerdo a la tecnología de la época” (p. 132) i, a més, que “en el momento actual, (…) da la impresión que la legislación influyó poco sobre su final y que fueron la pérdida de confianza en su eficacia, así como un intento de racionalización por parte de la jerarquía eclesiástica, quienes terminaron con esos toques” (p. 133).

Finalment direm que hi ha casos de campanes on figuren paraules dedicades als Sants de la Pedra. Així, en l’article “L’església parroquial dels Sants Joans de Faura” (http://campaners.com/php/textos.php?text=102), de la web “campaners.com”  i signat per Josep Martínez Rondán, rector de Faura, llegim que “La llegenda de l’altra campana diu:

             SANTS DE LA PEDRA GLORIOSOS ABDÓ I SENENT. MàRTIRS,
                                         ADVOCATS DELS LLAURADORS,
                                            PREGUEU PER NOSALTRES.
                            SANTA COLOMA I SANT CRISTÒFOL, MàRTIRS,
                                              PREGUEU PER NOSALTRES.
                                                          FAURA ANY 1980”.

 

La religiositat popular (segles VIII-XIII).

Començarem aquest apartat amb unes línies del llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, de Francisco Javier Fernández Conde i publicat per Ediciones Trea (1a. ed., 2008), que m’han semblat interessants, per la seua manera oberta de tractar el tema.

Diu que “la noción de religión indígena, definida con algunos rasgos y elementos comunes en casi todas partes, resulta, en buena medida, equivalente a la de religiosidad popular. De hecho, la cultura popular, asentada sobre una tradición multisecular, transmitida de generación en generación y alimentada por la experiencia cotidiana de cada grupo social, que se nutre del contacto permanente con la naturaleza, está impregnada de religiosidad en muchas de sus manifestaciones” (p. 376), i que “durante los primeros siglos del Medievo, se descubre enseguida la existencia de superposiciones, sustituciones o préstamos parciales entre las creencias o ritos prerromanos, romanos y del cristianismo sencillo, sin grandes exigencias racionales. Se conocen infinidad de fenómenos sincréticos en todas partes” (pp. 376-377). I, això, com escriu més avant, “lejos todavía de la aureola de universalidad excluyente, propia del ser supremo de las grandes religiones monoteístas”.

Resulta realment interessant que l’autor, un capellà de ment oberta, de línia social i que decidí obrir-se a les persones senzilles (trià una parròquia en una zona rural) i a lo que venia d’Amèrica Llatina, escriga amb aquesta visió sobre el cristianisme [9], detalls que es manifesten en distints apartats d’aquest llibre, com ara, quan, al final d’aquest capítol de la seua obra, parla (amb unes paraules que considere molt adients) d’una“religiosidad propia de la cosmovisión cristiana, recibida por el pueblo a partir de la enseñanza multisecular y tradicional de la Iglesia institucionalizada” (p. 412), és a dir, que separa el cristianisme social i comunitari, del de les autoritats que tracten d’institucionalitzar, això és, de formalitzar, el cristianisme originari (manifest, com ara, en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, del Nou Testament [10], on es parla del pas del paganisme al cristianisme), un detall clau per a no caure en una tendència històrica a unir cristianisme amb conservadorisme i amb ment tancada, ja que, com ara, en els temps que vivim, hi ha (com també hi ha hagut al llarg de la història i, per exemple, ho feu en el segle XX), persones i línies cristianes de caire social i en consonància amb el matriarcalisme que es reflecteix en eixos capítols del Nou Testament, això és, en el cristianisme inicial.

Eixes pervivències, atenent a lo que escriu Francisco Javier Fernández Conde, com a lo plasmat per Angie Simonis sobre quina política hi havia sota l’Imperi Romà, a nivell peninsular, explicaria que tant en Astorga (Lleó, d’on parla l’autor) com en la banda mediterrània (a què fa al·lusió Angie Simonis), hi hagués prou tolerància cap a lo autòcton, perquè “La religión romana pasaba (…) a ser un medio de integración de las poblaciones indígenas que, por diversas vías, podrían llegar a considerar beneficios un poder político que contaba con el respaldo de unos dioses propios. Como en otros lugares, el Estado romano permitió la continuidad de los cultos indígenas en áreas rurales del territorio” (pp. 377-378).

Així mateix, ens comenta que “En las comarcas pirenaicas más orientales, el sustrato de la religiosidad indígena era muy parecido al de las demás regiones norteñas, a pesar de haber experimentado mucho antes la influencia del cristianismo, contando, relativamente pronto, con unas estructuras eclesiásticas de carácter administrativo mucho mejor definidas que las de los vascones y las de los cantabroastures” (p.384).

Aquesta manera d’entendre la religió, lo diví, lo fantàstic, etc. , es manifesta, per exemple, en la pervivència de balls, com ara, el dels bastons, actes en què l’ésser humà, com llegim en l’article “El rito convertido en danza. Los cossiers de Mallorca” (https://repositorio.uam.es/bitstream/handle/10486/8699/46401_11.pdf?sequence=1), de Francesc Vallcaneras Jaume, estudiós de la música balear, feia ús d’“Una fe primitiva que le hacía creer, entre otras cosas, que el ruido alejaba los malos espíritus, que los saltos violentos favorecían la siembra de la tierra, o que el danzar rítmicamente propiciaba la buena cosecha” (p. 71). Aquests balls encara es conserven, com ara, en les Illes Balears i en moltes poblacions de l’àmbit lingüístic.

També podem agregar, partint de l’article “El mitopaisatge Pirinenc: una aproximació” (http://www.francescroma.net/web/laseu.doc), de Francesc Roma i Casanovas, que, en el context en què entraren els Sants de la Pedra (així com ho havien fet altres, ja que aquest article no tracta sobre els sants Abdó i Senent), “adquireixen un sentit extraordinari. En el mateix sentit, Enrique Satué ha demostrat en la seva tesi doctoral com aquest procediment era una manera de fer penetrar la religió a través d’elements viscuts, tangibles i concrets. Per a ell, els elements naturals (un arbre, un camp, una roca o una font) podien donar estatge a una llegenda o a un aprenentatge que conformarien un microcosmos pedagògic o una gran enciclopèdia per integrar-se a la comunitat (…).

Enrique Satué ha estudiat les processons i romeries de l’Alt Aragó. En aquests rituals, alguns elements ‘en pedra’ reforçaven el culte als sants: són les ‘empremtes didàctiques’ o marques on la tradició diu que el sant s’havia aturat o agenollat. Els santuaris i la religió varen trobar en els arbres, roquissars, coves i fonts uns aliats molt potents (…). Aquesta religiositat popular ens mostra una estratègia pedagògica molt útil a l’Església en el moment d’adaptar-se a les creences i superestructures dominants; s’hi pot veure una fusió entre el natural i el sobrenatural, el pagà i el cristià. En el seu treball, Enrique Satué ens mostra com es troben petjades de sants en els camins de les peregrinacions per on abans havien caminat els sants personatges. Aquest procediment ‘constituïa un efectiu mecanisme pedagògic fomentat per l’Església per tal que la mentalitat popular (…) fos motivada davant d’una cosa viva i directa com l’empremta d’un sant’” (pp. 4-5).

 

 

Notes: [1] Fer batallades: Fer que colpege la campana per mitjà del toc produït per la peça de ferro en forma de pera suspesa en l’interior de la campana.

[2] Part interior del temple on es guarden les relíquies i coses sagrades.

[3] Peça d’or, d’argent, etc., en què s’exposa el Santíssim Sagrament en la veneració pública.

[4] Hora menor del rés eclesiàstic que pertoca recitar-se a migdia.

[5] La darrera de les hores menors eclesiàstiques que es diu abans de vespres.

[6] El Concili Vaticà II (1962-1965).

[7] Em recordà, des d’un primer moment, el toc de fusta a terra, durant determinats balls, per a que la terra no s’adormís, sinó que es mantingués fèrtil.

[8] Textualment.

[9] “Sufrí crisis de fe a los 50 y me recuperé, pero la más ingenua dio paso a otra más unamuniana” (https://www.lne.es/asturias/2010/07/12/sufri-crisis-fe-50-recupere-ingenua-dio-paso-unamunianan/941378.html), entrevista publicada en “La Nueva España”.

[10] Part de la Bíblia que inclou els passatges dels quatre evangelis i dels escrits que es consideren posteriors a la mort del Jesús literari. En els capítols esmentants, el matriarcalisme està present i, a més, podem partir que, fins i tot, persones crítiques amb la versió oficial del cristianisme, com ara, Pepe Rodríguez, admeten la veracitat de l’autor dels Fets dels Apòstols, tot i que els situen en un moment històric lleugerament diferent, però dins del mateix segle, i dels texts, això és, que no foren manipulats posteriorment, ni que es tracta d’una versió falsa.

La historiografia, el feudalisme, la dona i els Sants de la Pedra.

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, tractarem el tema de la historiografia en relació amb el feudalisme, amb la dona i, per exemple, amb les comunitats rurals com també a la introducció dels Sants de la Pedra en terres catalanes en el segle X i amb la seua expansió posterior.

Sobre la manera de tractar l’època que va des de la caiguda de l’Imperi Romà fins al segle XII, si fa no fa, per part de la historiografia, tinc molts punts en comú amb comentaris realitzats per historiadors que, per exemple, estudien la Història des de la vessant social i, incloent, igualment, la gran majoria de la població (popularment, el poble senzill) a més de donar entrada a les persones que ocupaven càrrecs de poder o que han estat més presents en els escrits, com ara, en els llibres escolars, en la premsa, en publicacions de recerca, en els mitjans de comunicació social, etc.

Així, el 7 de juliol del 2018, vaig trobar que, en l’entrada “Pagesos sense senyors” (https://reconstruirelcomunal.net/pagesos-sense-senyors), de la web “Reconstruir el Comunal”, hi ha un vídeo en què apareix Meritxell Bru, membre del grup de recerca “Arqueologia Agrària de l’Edat Mitjana” (ARAEM, UAB), amb la transcripció de part de la seua exposició. La historiadora diu que “Tradicionalment, la historiografia s’ha interessat més per aquells períodes històrics en què hi ha una documentació abundant que facilita la tasca investigadora. En canvi, això ha fet que aquelles èpoques en què hi ha poca documentació s’hagin deixat una mica de banda, i fins i tot s’hagin tractat de forma pejorativa. Se’ls hi ha posat adjectius com ‘època fosca’, ‘edat obscura’… (…) La presència de documentació ens indica que hi ha un poder fort que té la capacitat d’organitzar, o si més no ordenar, els processos productius. Aquest centre de poder és el que tradicionalment ha interessat més als historiadors.

(…) Les comunitats pageses no necessiten documents per organitzar-se, per tant, la manca de documentació no té per què ser una qüestió negativa, sinó que pot indicar precisament el contrari. Una època en què no hi ha molta documentació pot indicar precisament que hi ha major autonomia per part dels camperols”.

Aquesta menor presència de documentació, seguint la mateixa línia que en la tesi d’Angie Simonis, quant toca la península ibèrica en temps de l’Imperi Romà, podria tenir lloc amb el fet que hi hauria major tolerància entre hòmens i dones i, per tant, una cultura matriarcalista que considera important la paraula (recordem les expressions “ser home (o cavaller) de paraula”, que encara perduren en l’àmbit lingüístic).

Parlem d’un període, si més no, de més de quatre segles, arran de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, en l’any 476, en què predomina un estil de vida més d’acord amb el matriarcalisme. De fet, mentres he estat indagant en Google sobre “els pagesos a l’Edat Mitjana”, he trobat algunes entrades, com ara, el document “L’Europa feudal: L’Alta Edat Mitjana” [1] (http://www.iescanpuig.com/ewccp/lib/exe/fetch.php?media=vmvitutia:europa_feudal.pdf), i una de les primeres coses que pensí, en veure les dues parts en què es divideix l’Edat Mitjana, fou en la foscor (i el matriarcalisme) i l’expansió (i lo patriarcal i el patriarcat).

Caldria comentar que, per exemple, en les recerques sobre la creativitat, es considera que una persona la desenvolupa més (i això val per a una cultura i per a una part de la Història) quan, entre altres coses, trau idees noves sense recórrer tant a anteriors i, fins i tot, quan n’aporta de noves i que no tenien antecedents, detall que va en línia amb els segles anteriors a aquesta expansió i que, a més, van afavorides pel matriarcalisme, ja que no pretén anul·lar ni unificar la creació de les persones i que, a més, fa costat a l’escolta de l’altre, del proïsme i a una ment oberta. Ho podríem confirmar, per exemple, recorrent al llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval” , de Teresa Vinyoles Vidal, quan, sobre els segles IX-XI, escriu frases com les següents: “Amb la mateixa fortuna o misèria, la dona no és objecte de cap mena de menysvaloració particular per part dels homes que l’envolten en la vida quotidiana, i especialment per part del marit.

(…) Hem trobat molt poques referències concretes a violència domèstica en els documents consultats dels segles IX a l’XI. Les fonts, almenys aparentment, ens mostren una gran cohesió familiar, entre marit i muller, entre generacions, o entre germans (…) Podem assegurar que en la mentalitat de mil anys enrere el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons  l’antic costum: l’homicidi de la muller”. Açò no és una cosa puntual i que, així, ens ve a dir que aleshores predominava el matriarcalisme a nivell rural i, fins i tot, social, de la mateixa manera que, com encara fan algunes cultures de l’Índia, no hi ha infanticidi femení, ni s’infravalora la dona[2].

Continuant amb el tema de la dona i, de rebot, amb el matriarcalisme, hi ha informació que, fins i tot, està relacionada amb la comarca del Vallespir, en què està Arles, i, concretament, al segle X, és a dir, quan s’incorporaren els Sants de la Pedra a la cultura catalana. Figura en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles. Podríem dir-ne que són molt sucoses, ja que ens donen moltes pistes sobre com es viuria i, per tant, quina hauria estat la visió de la cultura catalana en els seus orígens, no sols en el temps, sinó en l’espai geogràfic: “La seua filla [3] Goltregoda, vídua de Llop I de Pallars, com la mare fou vídua durant una trentena d’anys (950-980), donà als seus fills els noms de Borrell i Sunyer, onomàstica emprada en la casa de Barcelona, però estranya a les cases de Pallars-Ribagorça. Tant ella com la seva nora Ermengarda de Vallespir, filla d’un noble local i muller d’Oliba Cabreta, foren dones que tingueren preeminència [4] dins la família, la seva autoritat fou gran. A Ermengarda, el marit la va deixar l’any 988 al capdavant dels comtats de Cerdanya i Besalú, per ingressar a Montecassino, i ella va governar-los i administrar-los al costat dels seus fills, als quals traspassà el poder. Es reservà els béns propis que tenia al Vallespir, on continuava exercint la seva autoritat, de manera que l’any 994 presidia allà un judici.

(…) Aquestes primeres figures femenines de l’època carolíngia, actives, revestides d’autoritat i lloades pels seus contemporanis, se sostenen en un context social i uns costums favorables (…); però són només uns pocs exemples entre molts d’altres i són aproximadament com una avançada del gran protagonisme polític que tindran les dames del segle XI” (p. 24).

Aquest matriarcalisme té lloc en un ambient on predomina la transmissió de la cultura majoritàriament, per mitjà de la paraula oral (a diferència de la que tindrà lloc, principalment, en el segle XVIII i posteriors, això és, a partir de la Revolució industrial), llegat cultural que, a més, es difonia de generació en generació i per mitjà del sentiment de comunitat, com, també, d’una actitud conservacionista o, com diríem ara, ecologista, de la natura i de la vida. Així, com llegim en “La humanización de la naturaleza en la Edad Media” (https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/197011.pdf), article de Carlos Barros publicat en la web “Dialnet” [5], “Para el hombre medieval el ganado, los árboles y sus frutos, podían llegar a ser tan importantes como las personas, no en balde el hombre medieval se consideraba parte inseparable de una naturaleza viva.

Para entender la relación del hombre con su medio ecológico, en la Edad Media, hay que prestar particular atención al bosque, que en el siglo IX ocupaba aún el 40% de las tierras de la abadía de Saint-Germain-des-Près [6], zona especialmente adelantada desde el punto de vista agrícola. Por regla general, en la Europa altomedieval, el bosque domina la mayor parte de las tierras, y la economía campesina dependía de él para sobrevivir. En el siglo XII, lo primero que apunta el Códice Calixtino[7] sobre la tierra de los gallegos es que ‘abunda en bosques’ y, cuatro siglos después, otro viajero, Fernando de Colón, muestra su asombro por las leguas [8] de robledales y castañares que rodean sus poblaciones” (p. 186).

Podem admetre, doncs, que hi havia, en paraules de Carlos Barros, un “equilibrio altomedieval entre tierras de cultivo, pastos y bosques” (p. 187).

Lo comentat en els paràgrafs anteriors, ho entendrem millor quan passarem a les lectures següents. Començarem per un escrit del segle XIX (un poc més de deu anys abans de la introducció en Espanya del sistema d’ensenyament públic obligatori, en 1857, per mitjà de la “Ley de Instrucción Pública”, per a captar com ens ha aplegat fins a nosaltres, des de l’ensenyament, la visió sobre lo rural i sobre el matriarcalisme i, tot seguit, n’exposarem per orde cronològic.

En primer lloc, Pascual Madoz, el cap de la desamortització (del segle XIX i que afectà Espanya), com llegim en el llibre “El comú català”, de David Algarra Bascón, deia així, en un diccionari que elaborà i datat en 1844: “otro motivo que abre anchura senda á los atentados contra la propiedad agrícola, es el hábito contraído en el territorio de entrometerse en los montes, campos y viñedos, sustrayendo de ellos los frutos, y destruyendo bosques y arbolados. Observándose en casi todos los pueblos, que desde una edad muy tierna acostumbran los padres obligar á sus hijos á ir a los bosques agenos a cortar leña y traerla á sus casas (…) La represión de este delito pende tanto de los propietarios, como del Gobierno; los primeros asociándose para la recíproca protección de sus intereses, con el establecimiento de guardar, y otras medidas que permite la ley; y el segundo, por medio de la competente policía rural (…). La falta de instrucción pública se deja conocer por las circunstancias de ser más frecuentes, allí donde es menor, los actos de violencia contra las personas. Cree la junta gubernativa lo mismo que nosotros creemos, y no puede durarse que, generalizando la instrucción primaria, y procurando que las escuelas y establecimiento de esta clase, contasen como uno de los principales deberes, la enseñanza de los principios religiosos, cimentando el sistema de aquellos, sobre la buena moralidad, se conseguirá suavizar las costumbres, introducir hábitos de respeto a las personas y a las propiedades y destruir por fin las inclinaciones funestas que han dejado impresas en los pueblos (…) hace algunos años” (p. 212).

D’aquestes paraules deduïm que en el segle XIX, com ja ho feia en el X, quan apareix l’abat Arnulf i comença el procés d’expansió dels Sants de la Pedra pels comtats catalans, moltes persones que vivien en les zones rurals, anaven a la muntanya, que consumien fruita, que en treien llenya, que el model de vida era creador i que l’educació, majoritàriament, era oral, lluny de l’interés per “la buena moralidad” (uns principis morals, detall que va en línia amb lo patriarcal) i per la “suavització” (eliminació) de costums antics i no precisament en la línia capitalista i que, per mitjà de l’escolarització obligatòria, es presentaria com a digna d’imitació per part de la població.

És més, les paraules de Pascual Madoz (segle XIX), quan escriu “la falta de instrucción pública” pot recordar-nos el mite de l’obscurantisme, de la decadència o de la ignorància [9] el qual podríem dir que comença a tractar de quallar, socialment, a partir del Renaixement (segles XV i XVI) i amb la Contrareforma catòlica de mitjan segle XVI, la qual accentuarà lo masculí. De fet, hi ha una entrada que ho plasma d’una manera interessant: “Edat Mitjana, edat fosca?” (http://www.antonijaner.com/miscel-lania/item/1101-edat-mitjana-edat-fosca), d’Antoni Janer Torrens, i publicada en la seua web “Batecs clàssics”, també del 2017, de què en reproduirem bona part: “El terme Edat Mitjana fou encunyat durant el Renaixement. Un dels primers a utilitzar-lo va ser el bisbe Giovanni Andrea Bussi (segle XV), que definí com a media tempestes –‘període mitjà’- en llatí- els gairebé mil anys que havien transcorregut des de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) fins a la seva època (…).

Així doncs, al segle XV s’imposà una divisió tripartida de la Història: Edat Antiga, Edat Mitjana i Edat Moderna. La primera part de l’edat que ens ocupa (fins a principis del segon mil·lenni) se sol anomenar Alta Edat Mitjana, en contraposició a la Baixa (la resta). Aquesta denominació procedeix del terme alemany alt, que no significa ‘alt’, sinó antic.

L’artífex de l’Humanisme, l’italià Francesco Petrarca (1304-1374), ja tingué consciència de viure una etapa més o manco ombrívola que s’havia interposat entre els gloriosos temps clàssics i el resplendent món modern. Enterrar la barbàrie medieval per recuperar els valors de la cultura grecoromana seria l’obsessió de l’època, batejada com a Renaixement per l’historiador de l’art del segle XVI Giorgio Vasari”.

En aquest sentit, però en l’article “La humanización de la naturaleza en la Edad Media”, de Carlos Barros, hi ha que “En la ciudad [medieval] el hombre vive libre de la tiranía de la naturaleza, de la opresión del frío, de la noche, del hambre. Evidentemente es una exageración milenarista hacer del mundo urbano una especie de paraíso terrenal, pero sí es cierto que la ciudad medieval introduce transformaciones mentales destacadas. Se pierde el contacto con la naturaleza, que se observa desde la ventana, con mayor distancia psicológica, sustituyendo la visión medieval mágico-maravillosa por el goce estético y el deseo de estudiarla empíricamente para dominarla mejor” (p. 191).

A tot això,  l’article “Edat Mitjana, edat fosca?” addueix que “La visió propagandística de l’Humanisme alimentà la creença errònia que l’Edat Mitjana consistí en deu segles de retrocés intel·lectual. Res més lluny de la realitat. Va ser durant  l’Edat Mitjana quan sorgiren diversos dels petits avenços que milloraren la nostra vida: botons, coberts, brúixola, ulleres o el rellotge mecànic. També aleshores es començaren a configurar institucions com els bancs i les universitats; es construïren les grans catedrals  gòtiques (…) i es difongueren les notes musicals i els nombres indoaràbics, a més dels escacs i els jocs de cartes.

Tampoc no sembla (…) que fos una era d’aïllament. Basta recordar que (…) a l’any 1000 el víking Leif Eriksson desembarcà a Nord-Amèrica. D’altra banda, hi ha qui s’atreveix a titllar de vandàlica la societat medieval, a qui s’acusa d’arrasar els monuments de l’antiguitat clàssica. El cert, però, és que en moltes ocasions els vertaders responsables d’aquests saquejos foren les estrelles del sofisticat Renaixement.

Un altre tòpic que convé desterrar és el relacionat amb la manca d’higiene de l’Edat Mitjana. No és veritat que la gent es rentàs només dos o tres cops a l’any. Els banys calents foren durant aquells temps una pràctica molt estesa, vista com a motiu de plaer i hàbit sanitari.

(…) Certament, la Inquisició fou creada al segle XII per acabar amb l’heretgia càtar, però la vertadera caça de bruixes es generalitzà sobretot en l’Edat Moderna. A més, cal tenir en compte que l’Índex de llibres prohibits també va sorgir en l’Edat Moderna –el 1515 el papa Lleó X establia la censura prèvia a tota la Cristiandat”.

Un altra publicació interessant, com ara, “Dones poderoses a l’Edat Mitjana” (https://amascrav.wordpress.com/2015/07/10/dones-poderoses-a-ledat-mitjana), entrada de la web “Historia magistra vitae et testis temporum”, de principi, ja tomba la suposada falta de formació d’una part de la societat que, en les cultures matriarcalistes, no resta a banda, ni es té com a complement de lo masculí, com ara, les dones. Així, llegim que “La visió que té la gent de l’Edat Mitjana avui dia és una visió molt allunyada de la realitat, carregada de tòpics, mites, llegendes, manipulacions i sovint molt distorsionada gràcies a les pel·lícules que reprodueixen als cinemes i que tenen una temàtica típicament medieval. Ens imaginem l’Edat Mitjana com una etapa de la nostra història carregada d’obscurantisme, en una decadència contínua, on la societat vivia en condicions insalubres, on l’esperança de vida no arribava ni a la meitat de la que hi ha avui dia, on l’Església maldava per tenir a tothom controlat i dominat sota els dogmes de la cristiandat occidental, i un llarg etcètera. Tot i així, aquesta visió que ens ha arribat a partir de pel·lícules i de la mitografia, és totalment errònia. L’Edat Mitjana no va ser ni de bon tros una època tan diabòlica com ens l’han volgut vendre les empreses cinematogràfiques, ni els filòsofs humanistes del segle XV en ple Renaixement.

Un dels grans tòpics que ens ha arribat avui dia i fa que la gent tingui associada l’Edat Mitjana a una època retrògrada és el que afirma que les dones no eren gens considerades, que estaven relegades a un paper secundari, que no les deixaven participar en la política, que només tenien assignada la funció de procrear i que vivien la resta de la seva vida sotmeses a les ordres del seu marit. Si (sic) que és cert que dins d’una gran part de la societat, les dones tenien assignades el paper de la procreació, les preparaven per ser bones esposes i donar bons hereus als seus marits. No obstant, (…) a Catalunya, hi va haver dones molt poderoses que van tenir papers molt rellevants en la política, que han passat a la història per ser unes autèntiques mecenes de les arts, la cultura i el saber, que van recolzar als més necessitats víctimes de les pressions arbitràries del sistema polític i econòmic medieval, i que han arribat als nostres dies per ser dones amb caràcter i capacitats de govern”.

Així mateix, se’ns parla sovint de l’esclavatge en relació amb l’Edat Mitjana i amb el feudalisme. En canvi, en el llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media”, de Chris Wickham, hi ha que “el modo de producción esclavista era una de las consecuencias posibles de la desigualdad existente en el seno de las viviendas familiares, y el hecho de que no se desarrollara en la época medieval da fe de que la independencia económica de los campesinos contó con un sólido arraigo en el marco que define el conjunto de las economías locales medievales” (p. 771).

Així mateix, per mitjà de l’entrevista “Araceli Rosillo: ‘La dona medieval no es resignava, lluitava’” (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170314/la-dona-medieval-no-es-resignava-lluitava-5897331), publicada en “el Periódico”, llegim que “Els llibres parlen d’una època fosca [, l’Edat Mitjana],assolada per guerres, malalties i amb una estructura social molt rígida, però jo no veia aquesta foscor en els clàssics de la literatura ni en la música dels trobadors. La vida real no és així, la vida real té serrells [10] que s’escapen d’aquesta rigidesa. (…)Jo veig que aquestes dones medievals no es resignaven, lluitaven (…). El meu granet de sorra és visibilitzar aquestes dones que no surten als llibres, les aristòcrates, però també les del poble. (…) Berenguera I, la mare de Ferran III de Castella, va participar en mediacions durant les guerres de conquista del món musulmà i va defensar places mentre el seu marit estava guerrejant pel món. Imagini’s que una noia que estudia l’ESO [11] pogués tenir com a referent no només el Cid, sinó també Berenguera I”.

També hi ha un article, centrat, sobretot, en el segle XVII, “CAPITULACIONS: El mite de l’amor convertit en negoci (i II)” (http://cabinetdhistoire.blogspot.com/2016/02/capitulacions-el-mite-de-lamor.html), de la  web “Cabinet d’Histoire”, de l’historiador Marc Pons [12], que tracta el tema del matriarcalisme i on llegim que la Catalunya del segle XVII (“la Catalunya rica i plena dels Segadors”) és, també, “la Catalunya del Barroc, l’expressió artística senyera de la Contra-reforma catòlica. Les icones religioses femenines són progressivament marginades i substituïdes pels prototipus masculins. La contra-reforma catòlica es sustenta sobre la idea que la feminitat –i per extensió el matriarcalisme- és l’expressió del passat fosc (l’antiguitat, la medievalitat); i la masculinitat –i per extensió el patriarcalisme- es el símbol d’un present triomfant i d’un futur brillant. Un axioma que va arrelar amb força en el conjunt de la societat catalana del 1500 i del 1600 [13].

I en aquest context històric, l’economia i la ideologia sumen, i esdevenen cultura social. La dona, que havia estat el centre de la vida en les comunitats catalanes primigènies dels segles VIII i IX recloses en les valls pirinenques, veu degradat el seu paper fins a esdevenir objecte i expectativa”. I, tot seguit, comenta casos.

 

 

Notes: [1] El 30 de gener del 2020 era distint l’enllaç d’aquest document, i el títol era “L’Europa feudal”.

[2] “Estas son las sociedades en las que las mujeres tienen el mando” (https://www.lainformacion.com/asuntos-sociales/interes-humano/sociedad/sociedades-mando_0_896311746.html), article de la web “La Información”.

[3] Es refereix a Ava, vídua de Miró II de Cerdanya (898-927), qui, com diu en la plana 23, “era filla d’un noble local”.

[4] Preferència, privilegi, etc., concedit a una persona sobre una altra o d’altres pels seus mèrits especials.

[5] El 28 de gener del 2020 havia canviat la forma d’accedir a l’enllaç de “Dialnet”, però es podia llegir el document en aquesta web.

[6] Està en París.

[7] També conegut com Codex Calixtinus, data, si més no, de 1160-1180 i es tracta d’un manuscrit que conté obres relacionades amb l’apòstol Sant Jaume.

[8] Una llegua és una mida itinerària que podia oscil·lar entre quatre i set quilòmetres, en els històrics territoris  del Regne de Castella. En Catalunya, uns cinc quilòmetres i mig.

[9] Aquestes paraules figuren en l’article “L’Edat Mitjana, una època fosca? Déu nos en guard” (https://www.nuvol.com/noticies/ledat-mitjana-una-epoca-fosca-deu-nos-en-guard), de Francesc Ginabreda i publicat en la web “Núvol”, en el 2017. Llegim que, per exemple, en una exposició del British Museum, hi havia invents com “un escuraorelles per posar en dubte la manca d’higiene i refinament dels individus d’aleshores”.

[10] Floc de cabells més llargs que els altres, que es deixa créixer en la part davantera del cap.

[11] Etapa del sistema d’ensenyament espanyol que comprén des dels 12 anys fins als 16 anys.

[12] El 30 de gener del 2020 no figurava l’autoria en aquesta entrada.

[13] I que tornarà a fer-ho en el segle XVIII, quan es reforce la idea de la llum com a símbol de cultura, de progrés, d’avanç, amb què s’intenta d’arraconar la cultura del poble senzill i lo matriarcal, en pro del capitalisme i de la cultura patriarcal que l’acompanya.