Arxiu d'etiquetes: poesia matriarcal

Maternitat i la dona com a educadora, amb molta iniciativa i en nexe amb lo terrenal

General, , , ,

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i molts trets matriarcalistes, i que figura en l’entrada “’El pou, l’origen’: poema dedicat a la meua mare” (https://passalavidapassa.blogspot.com/2015/04/el-pou-lorigen-poema-dedicat-la-meua.html), en el blog “Passa la vida”, de Maria Josep Escrivà, diu així:

“EL POU. L’ORIGEN

La meua mare és sàvia.
destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d’una hora lluny el cor de les persones”.

 

Per tant, copsem una dona amb molta espenta, amb molta facilitat per a posar-se en la pell de l’altre.

A més, la filla addueix que la mare és
“Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer”.

 

A banda, la mare de Maria Josep Escrivà, com moltes dones nascudes abans de 1920 i, com si es tractàs d’una comare, enllaça amb la terra (a qui està agraïda) i, de pas, amb la maternitat (simbolitzada, ací, pel pou, com ho podria fer, per exemple, per una cova):
“N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —‘què et sembla…!’— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents”.

 

En aquests versos, també es reflecteix la facilitat que tindria per a fer possible que hi hagués aigua, tret que podríem empiular, igualment, amb qui en té per a que cada persona puga aportar a la societat lo que millor té, el seu punt fort. Adduirem que, a més, enllacen diversos trets femenins i matriarcalistes: la terra (el pou), lo interior (el pou) i lo maternal (ací, el pou i, per descomptat, el naixement del nadó, representat per la marjal amb aigua).

Altres detalls que podríem relacionar amb el matriarcalisme, amb la dona i amb lo fosc, figuren quan Maria Josep Escrivà exposa sobre el conhort (que té a veure amb la tardor) i sobre la mort (la qual encaixa amb l’hivern):

“Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: ‘Què faig i què no faig
i tingueu pietat de nosaltres’. (…)”.

 

Finalment, Maria Josep Escrivà posa

“(…). Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe, 
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:

l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser
apèndix i ella va ser pou, origen
mare de vitalícia fortuna”.

 

I, per consegüent, lliga la fe amb la maternitat (el melic que l’escriptora compartia amb la mare el compara amb eixe vincle que encara té amb la mareta) i, així, perviu la relació entre la progenitora (el pou) i la filla (l’apèndix).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, els fills nobles, la llengua i la música vernacla

General, , , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en la primera meitat del segle XIX. Joaquim Rubió i Ors (1818-1899).

El 23 de juny del 2024, interessats pel tema d’aquest sentiment i per com es plasmava en la poesia del segle XIX o, a tot estirar, del primer terç del segle XX, trobàrem un poema de Joaquim Rubió i Ors publicat com “Mos cantars” (https://lletra.uoc.edu/especials/folch/rubio.htm) en la web “Lletra”, de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Primerament, direm que aquest escriptor de la ciutat de Barcelona (1818-1899), també conegut com Lo Gayter del Llobregat, en 1841, féu un manifest a favor de la llengua catalana. L’oda que escrivim (amb lleugeres adaptacions), de l’any 1839, diu així:

            “MOS CANTARS

Si amb mos cantars senzills, oh Pàtria mia!,

terra sagrada a on mon bressol sense gales

balandrejà, al trist to de ses balades,

        una mare amb amor;

si cantant de records jo puc un dia

ta corona refer que fulla a fulla

dispersà per tes planes regalades

        dels segles lo rigor;

dels antics trobadors la muda lira

jo arrencaré de llurs humits sepulcres,

i al geni que divaga entre llurs lloses

        plorant invocaré,

i despertant-ne les que el món admira

ombres sagrades, noms cenyits de glòria,

los comtes i antics reis, i llurs famoses

        batalles cantaré”.

 

Per a entendre part dels primers versos, cal saber que les tombes dels reis de la Corona Catalanoaragonesa es trobaven en el Monestir de Poblet (en la població catalana Poblet) i que, arran de la desamortització dels anys trenta del segle XIX, com em digué Pere Riutort pel 2021, foren profanades al mateix temps que es tractava de fer desaparéixer als fills de la terra senyals vinculats amb el passat, això és, amb la Història autòctona.

Igualment, l’escriptor enllaça la Pàtria (la terra vernacla) amb lo sagrat, amb el bressol i amb la senzillesa (sense ostentació) i amb una mare amb amor.

A més, Joaquim Rubió i Ors es proposa refer part de la història, detall que empiula amb la tasca de l’historiador com a investigador (recopilar, organitzar, associar idees, plasmar-la i fer-la accessible i a l’abast del seus coetanis).

Cal destacar que el poeta, amb els seus sentiments, plora la violació dels llocs on reposaven els ancestres (ací, membres de la noblesa) així com, després d’una guerra, ho solen fer persones de tots els bàndols (sobretot, entre els perdedors).

Tot i això, copsem un lligam entre les ombres (el passat desconegut i que ell aspira a conéixer), els comtes i els reis juntament amb part de la música i de la poesia medieval en nexe amb una de les dues llengües literàries que més presència tingué fins al segle XV (quan el valencià Ausiàs March passà a fer poesia en llengua catalana): l’occità, el qual també té a veure amb lo matriarcalista.

Adduirem que Joaquim Rubió i Ors és conscient dels més de cent anys que la seua llengua materna està bandejada i arraconada a nivell polític (1714-1839) com també en moltíssims camps de la cultura i de la societat. Però això no li impedeix aliar-se amb ella i, així, amb els qui nasqueren abans que ell i que es sentien de la terra. I, de pas, el poeta respon esperançat:

“Jove só, oh Pàtria!, sí, i la mà encara

tremola sobre l’arpa a on la cigala

brillà dels trobadors, a on ressonaren

        los cants dels Cabestanys:

jove só: ¿mes, què importa si m’ets cara,

oh Laietània[1]!, si a ton nom ses ales

bat mon trist cor; si em sobra en amor patri

        lo que me falta en anys?

Durs seran mos cantars, sens harmonia

saltaran de mon cor mos sentits versos,

com d’un acer ardent salten hermosos

        trossos de foc brillants;

mes no se’ls tatxarà de bastardia,

pus llemosins seran encara que aspres,

i en records rics i en fets cavallerosos

        dels hèroes laietans”.

 

Com captem, el poeta es posa de part dels seus avantpassats, no en renega (no se’l podrà qualificar de bastard), puix que ell, en els versos, usarà la llengua vernacla, la que mamà de la terra on nasqué. Podríem pensar que Joaquim Rubió i Ors aprofita la noblesa amb dues intencions: el passat nobiliari i el “ser una persona noble”.

A banda, afig

“Durs, sí, mes nobles com lo vol de l’àliga;

mes llibres com los monts que ses nevades

crestes, que boscos de mil anys cenyeixen,

        aixequen fins al cel;

ni en sonores voltes assentades

en lleugeres columnes d’or i marbre

daran venals llaors als qui mereixen

        sols despreci i cruel”.

 

Els mil anys de què parla podrien correspondre als de bona part de Catalunya (partint dels comtats catalans de mil anys arrere).

A continuació, posa

“Ni temes, Pàtria que amb cantars joioses

tes llàgrimes insulte de viudesa;

ni recorde vils noms dels qui trencaren

        lo ceptre de tos reis[2].

Preste’m son foc de Laietània el geni,

i al món recordaré la saviesa

dels antics i bravura que al món daren

        llur dialecte i llurs lleis.

Presten-m’ son geni els trobadors que dormen

en llits de marbre, en pau i exempts de pena;

i en melós llemosí, pus és lo idioma

        amb què parlo al Senyor,

cantaré tes grandeses, Catalunya,

tos comtes i antics reis que per l’arena

lo pendó orrossegaren de Mahoma,

        del sarraí traïdor.

Cantaré als paladins que en tes riberes

del Jordà venerat l’arena santa

amb sang tenyiren que amb sa sang divina

        lo fill de Déu regà;

i al jovenet galan que amb àgil planta

penjada l’arpa al coll que al vent gemega

baix lo dorat[3] balcó d’a on dorm sa nina

        venia a sospirar.

I cantaré els amors i l’hermosura[4]

de les filles gentils de les muntanyes

les del cos més airós que una urna grega,

        més que un gerro de flors:

pus no sempre ressona en les altures

ni entre sostres daurats, ni en salons gòtics;

pus no descenya les humils cabanyes

l’arpa dels trobadors!”.

 

Per consegüent, tot i el passat, el present lingüístic i polític que ell ha viscut i el tractament cap a la llengua catalana, Joaquim Rubió i Ors, aprofitant l’esperit juvenil, cantarà amb la llengua humil (però amb què es sent identificat): la vernacla, la catalana, la de les filles de les muntanyes i la del xicot i la de la nina que dorm. És a dir, la dels fills que estimen la terra on viuen.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Correspon, poc o molt, a les comarques del litoral català més pròximes a la ciutat de Barcelona (el Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Oriental i el Vallès Occidental).

[2] Altra vegada, apareix el tema de la profanació de les tombes, silenciat per la Història oficial d’Espanya instruïda en l’ensenyament primari obligatori i pels vassalls (d’aquell segle ençà) que abracen la llengua i la cosmovisió vinculades amb la cultura castellana i que, per exemple, no promouen lo vernacle, ni les relacions polítiques, socials, econòmiques, culturals i lingüístiques amb la resta de territoris catalanoparlants, com sí que es feia en el primer quart del segle XVIII.

[3] En la forma genuïna, “daurat”.

[4] En la forma genuïna, “formosor”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal, receptiva al camp, a muntanyes, a rius, plasmada i molt oberta

General, , , , , , ,

A continuació, posem el tercer dels poemes enviats per Rosa Rovira Sancho:
“LA DANSA DE LES LLETRES

Les lletres que estan adormides
dins d’un racó de la ment,
a l’alba desperten unides
amb goig de sorgir somrient.

Deixem que la veu les exhali
deixem que contemplin el sol,
deixem-les que dansin i ballin
deixem-les que emprenguin el vol.

Que explorin les noves fronteres
escapant-se pel vell finestral,
voltegin enmig la natura
gaudint del frescor matinal.

Que voleïn per rius i muntanyes
agitades, gronxades pel vent,
que escoltin la veu del silenci
pujant cap el blau firmament.

Més tard quan arribi el capvespre
retornin joioses al niu,
farcides d’idees i somnis
buscant un escalf amb caliu.

L’escalf elegant del poeta
que enllaça paraules i mots,
que expressa l’encant i bellesa
divulgant la poesia per tots.

 

Rosa Rovira Sancho, 2020″.

Com podem veure, hi ha una relació entre les lletres i els infants, els jóvens i, igualment, qualsevol persona oberta als altres. A més, té lloc amb la natura, amb la vida i, àdhuc, amb vivències noves, fins que, quan aplega el capvespre, torna a la casa maternal (al niu).

Això sí: tot esdevé no sols com si fos un xiquet, sinó, com ací exposa, com el poeta que ha trobat de què escriure i com enllaçar les paraules, de manera que puga plasmar un altre poema i, en acabant, divulgar-lo, fer-lo accessible a tots, en lloc de limitar la poesia a un nombre de persones.

Per consegüent, al meu coneixement, es tracta d’un poema que, sense recórrer a lo que podria ser la poesia social, fa poble… des de la cosmovisió matriarcalista. Així, el lector pot copsar una mena d’escriptor (el poeta) amb un paper semblant al de la padrina que narra rondalles als seus nets i a persones de totes les edats: transmissor i com qui comparteix temps de la seua vida junt amb els altres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les dones i les mares, ben considerades en la poesia matriarcalista

General, , , , , , , ,

Tot seguit, com a exemple de literatura matriarcalista, posarem un poema facilitat per Cristina Fons Fons el 1r de maig del 2022, quan iniciàvem el mes dedicat, per excel·lència, a la mare com a generadora de vida, no sols en lo agrícola, sinó també en el camp de les persones: la maternitat. Agraesc la seua generositat.

Afegirem que Cristina Fons Fons feia esment a l’escrit com “una poesia molt antiga que l’ha recordat una gran mare i dona, per totes les mares del món”. Diu així:

“Mare,

Maria,

Maria,

jo voldria dir-te

Mare,

dir-te jo voldria,

que et vull.

 

Que et vull

contenta i viva,

Mare Maria,

contenta i viva

et vull.

 

De l’arrel profunda,

Mare,

d’on he nascut,

jo voldria,

Mare, 

que saberes que et vull,

ai, Mare.

 

De la solitud de Mare,

ai, Mare Maria,

que tu has tingut,

jo voldria agrair-te,

Mare,

que jo no l’haja viscut,

Mare.

 

I que, allà on jo estiga,

i que, allà on estigues,

jo voldria agrair-te,

Mare,

la vida que has viscut.

 

Jo voldria,

Mare, 

agrair-te sempre

la vida que m’ha

tocat viure amb tu,

Mare,

Maria,

Mare”.

 

Com veiem, des del primer moment, es tracta d’una acció de gràcies a la Mare, siga, ací, la mare biològica com a generadora de vida i humana, siga la Mare Terra com a mare de tota la Terra, siga Nostra Senyora, això és, la Mare de Déu.

Adduirem que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, la Mare de Déu és tractada com a “Nostra Senyora”, que, en moltes rondalles (però en relació a personatges humans), figuren les formes “senyora ama” i que, a banda, sovint, captem el tractament “senyora princesa” com també… el de “mestressa” i el de “madona”. En qualsevol cas, són dones ben considerades, ben tractades i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La llanesa catalana” i dones amb lligam amb la terra i molt obertes

General, , , , , ,

 

 

Poemes en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra.

El 23 d’abril del 2022, Antonia Verdejo González, una dona que el 15 d’abril del 2022 ens havia comentat, en un missatge, “sóc nascuda a Catalunya, però, entre una cosa i altra, fa uns cent anys que som a Catalunya. (…) Estimar la teva terra on vagis, portar-la al teu cor, però mai oblidar les teues arrels, perquè no pots estimar una terra si t’avergonyeixes d’on vens” i que ens afegí que “Mai es van sentir ni rebutjats, ni res de res: parlaven el català fora de casa” com també “Jo em considero catalana de cap a peus”, ens envià una foto corresponent a un poema de Francesc Vicenç Garcia (més conegut com “el Rector de Vallfogona”), poeta barroc que havia estudiat en l’Estudi General de Lleida i que fou ordenat sacerdot en Vic l’any 1605.

En paraules d’Antonia Verdejo, sobre el llibre “La poesia a l’escola”, de Celdoni Fonoll, de poemes, “el primer que vaig comprar als meus fills grans, per Sant Jordi, el 1985. Ells són del 1984 i encara no tenien ni un anyet.

Té alguns poemes en català antic”[1]. El que hem triat per al tema del sentiment de pertinença a la terra, que ens l’envià el 23 d’abril del 2022, diu així:

“A LA EXPRESSIVA SENZILLESA DE LA LLENGUA CATALANA[2]

Gaste, qui de les flors de poesia

Toies vol consagrar als ulls que adora,

Del ric aljòbar que plorà la Aurora

Quan li convinga dir que es fa de dia;

 

Si de abril parla, pinte l’alegria

Ab què desplega ses catifes Flora,

O a Filomena, mentres cantant plora,

De ram a ram, la llengua que tenia;

 

A qui es diu Isabel, diga-li Isabella,

Sol i esteles als ulls, als llavis grana,

Llocs comuns de les muses de Castella[3],

 

Que jo, per a que sàpia Tecla, o Joana,

Que estic perdut per tot quant veig en ella,

Prou tinc de la llanesa catalana[4].

 

Francesc Vicenç Garcia

(El rector de  Vallfogona)”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] El 30 d’abril del 2022 accedírem a la foto del llibre i ens indicà “El vaig agafar pensant en la mainada”. A banda, ens envià un poema del valencià Teodoro Llorente, vinculat amb la Renaixença (segle XIX), “La cançó del teuladí”, i un poema de Ramon Llull, titulat “D’esperança”.

[2] El transcrivim textualment.

[3] Com veiem, vincula lo castellà amb el sol, amb els estels (que, tots dos, aporten llum), els quals tenen a veure amb el dia, amb la claror, amb lo elevat i, per descomptat, amb lo patriarcal.

[4] En aquest cas, la cosa senzilla, lo pla (“ser una persona plana”). Adduirem que, així com, per exemple, en Nepal, els elefants femelles es lliguen a un pal… en horitzontal en la banda superior (i que evoca lo circular i, per tant, lo matriarcal, etc.), Francesc Vicenç Garcia relaciona la llengua amb la terra on nasqué, a més que hi escriu en sentit general.

Tot seguit, el poema, en la foto que ens envià Antonia Verdejo.

 

“Són elles”, directores de la coral, bonhomioses i molt obertes

General, , , , ,

 

Tot seguit, plasmarem el matriarcalisme reflectit en un llibre de poesia de Joan Sala Vila (nascut en 1929 en un mas d’Hostalets de Balenyà, població de la comarca catalana d’Osona) titulat “Són elles”, a partir de l’edició de març del 2017, editada per Kit-book Servicios Editoriales. Així, en el poema “Elles”, el primer de l’obra, podem llegir

“Són elles,

(…) mares de la humanitat.

Són elles,

Bressol del miracle de vida,

Jardineres (…).

Són elles,

deesses de la terra,

directores de la coral de l’amor universal,

amb batuta a les mans

marcant les notes del cant etern” (p. 11).

 

Es tracta d’un poema que, clarament, va molt en línia amb moltes rondalles mallorquines, amb la deessa grega Demèter (vinculada amb l’agricultura i, a banda, d’on, parcialment, provenen els Sants de la Pedra, Abdó i Senent) i amb la dona com a “mestressa” (terme equivalent, en el País Valencià, a “senyora ama” i, en les Illes Balears, a “madona”).

A més, en el poema “Rebeca”, el poeta comenta que

“Els homes més valents i més forts

no sempre configuren la història.

Són dones senzilles i humils,

que estimant,

creen cabdills de futur.

El fill, que en el cor hi porta la mare,

escriurà el llibre de la seva vida

il·luminat pel sol infinit de l’amor matern” (p. 15).

 

Un amor matern que acompanyarà el fill junt amb l’espenta que haurà copsat de la mare, mitjançant l’educació matriarcal, el qual torna a reflectir en la pàgina 19, amb el poema “La filla del faraó”:

“Amors de mare

són més forts que amors de lleis,

i sovint encarrilen el rumb de la història.

Tres dones (…),

han donat al poble el seu cabdill”.

 

Cinc versos en línia amb uns quants del poema “Dèbora” (p. 21), quan expose sobre una dona valenta i, sobretot, forta i eixerida:

“Profeta i jutgessa

accepta el repte del general,

no seràs tu, qui vencerà l’enemic,

serà una dona

que el deixarà mort sobre el llit”.

 

I, en el mateix poema, veiem la mare com a pedagoga, com a guia del camí dels fills i de més persones:

“l’amor de mare, orgull dels pobles,

escoltar la seva veu i seguir els seus consells,

garantia de pau, com Dèbora” (p. 21).

 

Un camí que ens plasma que Joan Sala Vila (com molt sovint exposa en els seus escrits en Internet) està per la pau, que no per la passivitat, i que ho reflecteix en un vers que vincule molt amb persones de la generació de ma mare (nascuda en 1943) i de generacions anteriors, en què moltes dones van en la mateixa línia. Ara bé, no pel simple fet de ser, biològicament, dones, sinó perquè, com solen comentar-nos, “Les mares hem tingut nou mesos els fills i estimem molt la vida d’ells”:

“Dones que porten la pau del món” (p. 23).

 

I és que eixe “Amor de mare…” (poema en la pàgina 25) es real, paraules acompanyades d’honradesa i que he viscut molt, com ara, amb ma mare:

“Amor de mare,

la distància per llunya que vagi

sempre acaronarà el seu fill”.

 

Un amor de mare que encaixa amb el poema “Fe de mare”, també de Joan Sala Vila, quan comenta que

“La paraula del profeta i una mica d’oli

obriren les portes de l’esperança.

Veïns solidaris i l’oli del treball que omplia les gerres

feren el miracle.

Creure en les persones,

tenir fe en tu mateix,

dóna força a l’amor de mare

(…) La fe i l’amor de mare (…)

són la solució” (p. 28).

 

Un camí que considera que va per davant de fer miques el proïsme, com veiem en el poema “Atalia, reina”:

“Amor de mare i poder de dona

difícils de conjugar” (p. 29).

 

I és que cal aguantar els altres, tenir corretja, que aquest amor de mare i matriarcalista estiga per damunt de l’amor pel poder i que la valença no exclou la cavallerositat, fet que, puc comentar que sí que estan presents en la vida i en els escrits de l’amic Joan Sala Vila.

Agraesc la gran generositat i l’esperit obert que, des del primer dia que conec Joan Sala Vila, he pogut copsar i, adhuc, assaborir en ell i en moltíssims dels seus poemes, sobretot, en els vinculats amb les dones, amb la sexualitat i amb la seua infantesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Dones laborioses, amb molta iniciativa i disposades a tots

General, , ,

 

 

En el document “Llibret de Falla Taüt 2017 by Falla Taüt Cullera – issuu” (https://issuu.com/fallatautcullera/docs/llibret_taut_2017_issuu), que es tracta d’un llibret de falla (això és, d’un informatiu que es reparteix amb motiu de la celebració de la festa de les falles i en què, entra altres coses, es fa una explicació en versos, sobre la falla gran i la falla infantil), de la “Falla Taüt”, de Cullera (la Ribera Baixa),  publicat en el 2017, hi ha un poema de línia matriarcal (el qual també podíem haver inclòs en l’apartat sobre sexualitat o bé en el de literatura matriarcal) titulat “De Juan Soler a Rosa Romero”, en què la dona està ben tractada i, a banda, en què se’ns parla sobre una dona amb molts trets com els que podem veure en molts escrits sobre dones catalanoparlants i que hem triat. Diu així:

“Com a oli en un cresol,

quan tu agafes el timó,

amb treball i il·lusió,

no hi ha cap detall

que es quede sol.

 

Un cabet ben moblat,

una ment com no hi ha.

Casolana i de bon plat,

del cuinar has fet un clam!

 

Gran matriarca i familiar,

sempre estàs disposada a tots.

Servicial i detallista

i sempre, sempre,

rodejada de nebots!

 

Filla i germana disposada,

una dona treballadora,

una mare d’experiències,

i una tia… consentidora!” (p. 48).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i als que em fan costat dia rere dia.

La dona guia i salva l’home

General, , ,

 

El 7 de juny del 2021, Francisca Farre m’envià un poema de línia matriarcal, el qual, com poguí veure l’endemà, es correspon a u que Joan Maragall escrigué i que, en una de les versions completes i textualment, en aquest cas, la que figura en l’entrada “Visions i Cants/ L’esposa parla” (https://ca.wikisource.org/wiki/Visions_i_Cants/L%27esposa_parla), diu així[1]:

“L’esposa parla

-Quan te parlo i l’esguard se t’esgarria

i escoltes i em mig-rius, però no’m sents;

quan, fugint d’aprop[2] meu, se’n va fent via

el teu esprit al bell etzar[3] dels vents,

 

jo veig la nau del pensament que’t porta

navegâ[4] al lluny de l’horitzó marí.

L’empenta de l’amor també és prou forta

per dur-me al teu costat fins an allí.

 

Navego al teu costat com encantada,

empesa per l’amor que se m’endú.

La via no conec ni la encontrada

sols sé que soc l’esposa enamorada

qu’avanço[5] a vora teu i vaig am tu.

 

                        El Poeta

-Mes tu ets la guïadora[6], tu la forta,

perquè en mig de la calma o la maror

saps que la nau del pensament que’m[7] porta

sempre retorna al port del teu amor.-

                                                           1900”.

Un exemple més en què es plasma que la dona salva l’home i en què la dona, igualment, és ben tractada per l’home (el poeta), qui, fins i tot, la considera guiadora d’ell. En altres paraules, un poema de principis del segle XX que reflecteix uns quants trets matriarcals vinculats amb la llengua catalana.

Agraesc el detall de Francisca Farré, d’enviar-me un missatge amb bona part del poema i la col·laboració de moltes persones en el tema del matriarcalisme i en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En aquesta entrada, el 10 de juny del 2021, s’indica que “Aquest text tracta sobre una versió de 1912”.

[2] El DCVB, en l’entrada “Prop”, indica “sovint precedit de a, escrit a prop o a prop”. A hores d’ara, s’escriu “de prop”.

[3] Atzar.

[4] Navegar.

[5] “que avanço”.

[6] “guiadora”.

[7] “que em porta”.  A hores d’ara, no s’apostrofa, com tampoc no es faria en distints versos del poema.

“Lo conyet”, sexualitat matriarcal en poesia

General, , , , ,

 

En el poema XX del llibre “Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII”, a cura d’Albert Rossich, hi ha uns versos on es descriu, per exemple, “Lo conyet” (en el vers 39), les cuixes, les cames i, a més, en què l’home es troba amb una dona que el tracta com una persona, així com ell a ella:

    “Lo conyet, fresc i vermell,

barbaprim, estreta gola,

pareix la rosa poncella

quan li toca el sol la copa;

      posat entre les dos cuixes

ab serrells de or que l’adornen,

pareix lo arc de sant Martí

al mig de dos blanques torres;

   les cuixes, dos traspontins[1],

tan blanques, tan amoroses,

que de quatre en quatre dits

ne fan altres tants de botxa[2];

     les cames com uns barrils,

ab delit que hi gasta, a estones,

perquè, quan té apetit,

salta, balla, riu i es folga” (pp. 39-40).[3]

 

 

Notes: [1] Matalafers, matalassers.

[2] Sacsó.

[3] En relació amb aquests versos sobre el conyet i més, en resposta a la meua publicació, el 8 de febrer del 2021, en el grup “De Reus al món”, Joan Solanes Gispert comentà que “Tota la vida hi ha hagut lectura eròtica i qui ho negui és un fals. Que era, diem, contrabando, sí…”.

“Una València ben gran”, oberta i matriarcal

General, , , , , ,

 

El 23 de febrer del 2021, Josep Fontestad Molina escrigué un poema de línia matriarcal, en el grup “Dialectes”, en resposta a un comentari de Joan-Carles Martí Casanova. En paraules de Josep Fontestad, “Jo tinc un verset de quan, a València, existia el teatre ‘Novetats’, abans de la guerra civil, que me l’ensenyà el meu avi, nascut el 1863, que començava així:

‘Al rompre el matí,

tot són poals i llibrells,

puix, fins el fem de la casa,

és de l’Ajuntament”.

 

Immediatament, Joan-Carles Martí Casanova li escrigué “Preciós” i, aleshores, Josep Fontestad, més encoratjat, li respongué “Com he vist que t’ha agradat el verset, te l’envie complet:

‘Al rompre el matí,

tot són poals i llibrells,

tot són contribuents,

puix, fins el fem de la casa,

és per a l’Ajuntament.

Manco raó i u que acabe

amb tot el que deu desaparéixer.

I, ¿qui és el guapo que s’atrevix

a repartir llenya?

Jo, a soles, a soles jo,

amb el garrot a les mans.

Quina és la meua missió?

Ser l’única salvació

que esperen els valencians.

Jo acabe hui amb l’avarícia

de tots els desaprensius[1].

¿Hi ha qui vullga regalíssia?

Palo al deshonrat i al viu.

Jo sóc el soldat primer,

del medicament provat,

del remei que vullguen desfer

de l’origen del passat.

¿Què demana  el poble, hui,

mentre, a València, va?

Una València ben gran[2]!

Públic, amable, i senyor,

reclame vostres bondats,

i, com a obsequi de l’autor,

donem-li marxa al motor

i, ¡xòfer[3]!, ¡a Novetats!”.

 

Com m’afegí Josep Fontestad, “És del meu avi[4], qui va nàixer en 1863. Era de Massalfassar, a l’Horta Nord; mon pare, també. I jo, també.

Els meus avis materns, de la Safra (pedania de Villena, però que parlen valencià) i la meua àvia, de Fontanars dels Alforins[5]”. Igualment, direm que Josep Fontestad, nascut en 1947, adduí que “El meu iaio, em deia que ell anava molt a València, al teatre ‘Novetats’, teatre que clausuraren en acabar la guerra, i tot això ho aprenia allí.

Encara que tenia una memòria prodigiosa, va morir l’any 1957, el dia abans de la riuada, als 95 anys. Devia haver anat moltes voltes o, efectivament, la memòria era real”  i, un poc després, escriu “El meu iaio, el de Massalfassar, regentava, en temps de la república, i abans, el Casino Republicà, i va ser agutzil del poble, durant un grapat d’anys”.

 Agraesc la col·laboració de Josep Fontestad i de Joan-Carles Martí Casanova, entre altres motius, perquè, com poguí comprovar abans de passar l’escrit a la web, els versos no figuraven en Internet. 

 

 

Notes: [1] L’avi de Josep, Francesc Fontestad Andreu, identifica avarícia amb els ajuntaments de les grans ciutats, on, com  sabem, hi havia major presència de la llengua castellana. Caldrà recordar que Ferran I d’Aragó, el primer rei de la dinastia dels Trastàmara (1412-1416), també es negava a pagar, en aquest cas, el vectigal, això és, l’impost sobre la carn, de què, com llegim en Viquipèdia, “els compradors de la Casa del monarca adquirien a la ciutat” de Barcelona (ciutat en què, de fet, estava el govern de la Corona Catalanoaragonesa).I això, simplement, perquè ell era el rei.

Ara bé, finalment, per pressió de Joan Fiveller, conseller segon de Barcelona, acceptà el pagament. Es tracta d’un fet que ens recorda que, en la cultura vinculada a la llengua catalana, el rei, com a cap d’Estat, és el representant del conjunt de la població, però que, com en els Pobles matriarcals, això no l’autoritza a abusar de la seua condició de sobirà. Es tracta d’un fet molt important per a distingir entre una cultura matriarcal i una patriarcal, ja que, en les matriarcals, el superior no actua amb esperit absolutista.

Finalment, comentarem que això està vinculat amb el matriarcalisme de la llengua catalana i amb el que encara conservem molts catalanoparlants i que ja existia en els històrics comtats catalans, fa més de mil anys.

[2] Joan-Carles Martí Casanova comentà a Josep Fontestad Molina que “Eixa és la València Gran que estime com el meu cap-i-casal dels valencians”.

[3] Literalment, com es sol pronunciar, popularment, encara que la forma genuïna és xofer.

[4] En paraules de Josep Fontestad, li deien Francesc Fontestad Andreu.

[5] Població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.