Arxiu d'etiquetes: Sara Llorens

“El gegant la va creure”, la dona, més eixerida, té la darrera paraula

 

Una altra rondalla mallorquina amb trets matriarcals, com ara, que la dona és qui porta les regnes i en què es “tira junta”, és “En Joanet i es gegant”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, que podem veure en el Tom XVII i amb molts punts en comú amb algunes de les que arreplegà Sara Llorens en Pineda de Mar (Catalunya). Així, un home tenia tres fills i tots tres, jóvens, decideixen fer món. Cadascú passa per una casa en què els acull una dona però en què el marit, un gegant, encerta que hi ha carn humana. Per tant, comencem amb una característica matriarcalista: l’acollida, en lloc del rebuig al foraster.

Cal afegir que el pare d’aquests jóvens diu a En Pau (el segon dels fills): “Fill meu (…): fes lo que vullgues i no et queixaràs de ningú” (p. 22). No sols s’educa per a la llibertat, sinó per a rebre bé els altres (perquè s’hi estarà obert). Però, quan arriba el torn al caganius, al més petit dels tres fills, En Joanet, qui s’havia fet ferrer però que era un jove “destre per tota cosa que es fos vist mai: pesava es sol abans de sortir” (p. 23), diu:

“-No res: faré tres tascons de ferro, que seran bons de dur i podria esser que em fossen cent cavalls qualque dia” (p. 24). Se’ls fica dins la taleca, fa marxa i troba una velleta que filava (qui, igualment, abans, havia vist cada u dels germans), En Joanet li demana hospitalitat, ella li l’accepta (p. 24) i li adverteix del seu marit, el gegant.

Un poc després, veiem que En Joanet, qui porta la iniciativa i… es presenta al gegant (p. 26), cobra coratge i li comenta que ell, aventurer, ha decidit fer món. El gegant accepta tenir-lo com a missatge (treballador) i fan barrina (un acord) per “Un ase carregat de doblers” (p. 27).

Primerament, En Joanet se’n va “a dur un feix de llenya del pinar” (p. 27) i, quan el gegant li pregunta per lo que li havia ordenat, veiem un passatge matriarcalista:

“-I què fas, home? No t’havia dit jo quatre encenalls?

-És ver; però jo he dit: lo millor és sortir-ne d’un aixec, tallaré es pinar, en faç un feix i el me’n duc a ses cases i, així, en tendrà, de llenya, sa madona (…).

Es gegant s’ho va beure” (p. 28).

L’endemà, el gegant encarrega a En Joanet una altra faena i ell la compleix. I, quan passem a la tercera de les proves, el gegant, com que veu que En Joanet tira molta creativitat, tractarà d’embolicar-lo junt amb dos gegants més, però ell se’n desfà amb agilitat i amb enginy, per a “tirar enfora aquesta bóta de ferro” (p. 29). En Joanet, qui gira la vista cap a la mar, veu una barca que hi ha, i comenta a tots tres:

“-Que si no es decanta, li tiraré sa bóta damunt i barca i mariners a fons: no se n’escapen” (p.30).

I, mentres que els gegants aposten per la terra, En Joanet, valent, ho fa per la mar i… la creativitat permet que el jove guanye la mà als tres gegants (fins i tot, als dos que havien acollit fer costat al primer dels tres gegants) i, per això, En Joanet demana al primer dels gegants:

“-L’amo (…), a veure quina la feim ara! A on hem de fermar s’ase?

-Saps què? Ens en podrem tornar.

I se n’anaren, tris-tras tris-tras.

Es altres dos gegants digueren as seu germà, com l’acomiadaren:

-Si no vols que et faça morir verd, paga-li sa soldada tot d’una que arribes i abrevia’l com més prest millor” (p. 32). Un altre exemple de matriarcalisme: tirar junta.

I, a banda, el gegant…, atenent a unes paraules que li diu la seua dona, farà lo que ella li dictarà:

“-Parteix de quatres a l’acte! -li digué-, i encara seràs a temps d’aplegar-lo.

El gegant la va creure” (p. 33).

A més, el gegant deia a la seua dona “M’he estimada més la vida que s’ase i es doblers” (p. 34). Ara bé, En Joanet aplegà a ca seua “ric i ple, i donà a son pare unes velleses de primera (…). 

L’home cercà una al·lota, ben plaent de cos i d’ànima, es casaren” (p. 34). Afegirem que, en aquesta rondalla, la dona és la persona més eixerida i més oberta en la parella i que, igualment, és una aprovació a la creativitat i a l’enginy d’En Joanet, qui simbolitza el jovent i qui s’ajusta al refrany “La joventut tot ho venç”.

Com a anècdota, adduirem que, com en moltes rondalles en llengua catalana, és el tercer dels fills (i. alhora, el més jove), en aquest cas, tots ells, hòmens, qui ho aconseguirà, així com, en altres rondalles, ho fa la germana més jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“En Fidel”: fent camí i oberts als altres

 

Una rondalla en què es parla de fer el bé i que, qui ho fa, es veu compensat perquè moltes persones amb qui es troba pel camí, li ho fan fàcil, és la rondalla “En Fidel”. El pare de Fidel, deixa una clau per a quan el fill és gran. I, quan la clau passarà al fill, quan ja és jove, el xicot tocarà un roc i, aleshores, apareix un estable ple de cavalls i ell en tria u i se’n puja. Aquest cavall, molt prompte li diu que no agafe un barret d’una dona (aquest barret simbolitza les aparences), perquè, si no, tindria migranya. Però, l’agafarà i, des d’aleshores, Fidel seguirà les indicacions del cavall, aconseguirà l’objectiu, no sols amb diligència sinó, igualment, donant ell moltes facilitats als altres.

A banda, en un passatge posterior, en lloc d’agafar uns peixos, “El xicot va creure. Llençà els peixos al mar, pujà al cavall, i tornaren a agafar la via al pas” (p. 367) i, molt prompte, “els comparegueren tres gegants afamats” (p. 367). Immediatament, el cavall diu a Fidel “-Dóna’ls tot el que portes als sacs i els enllaminaràs.

El noi va creure. I tan contents van quedar els gegants que li van dir: -Vaja, ja veiem que ets un bon xicot. Digue’ns què és el que cerques, que t’ajudarem” (p. 367).

A més, no solament li ho posaran fàcil sinó que, junts, fan camí, per exemple, “cap a cal rei. El cavall amb en Fidel  es posà a córrer com el vent, i hi arribaren tots plegats” (p. 367). I, així, també els peixos, els quals, que ara estaven molt millor, respondran ràpidament a la demanda de Fidel i, així, faran que molts peixos troben unes claus. I, successivament, en altres passatges.

Però Fidel, a més, creient, no agafa els pardalets d’un niu de garses (“els petits”, p. 369), i, “Al mateix moment van arribar les garses velles i totes agraïdes que aquell xicot no hagués tocat els petits” (p. 368), li fan costat immediatament, per mitjà de lo que elles poden fer amb major agilitat, de manera que isquen guanyant les dues bandes.

I, quan ja són molt a prop del rei, el rei diu que ell també vol reviure, així com Fidel ho fa en un passatge pròxim al final. Però no serà així, i, a més, “La dama es va casar amb en Fidel i van ésser reis anant a viure al costat dels pares, i essent sempre més feliços. Un cop casats, el cavall, va dir a Fidel: -Ara que ja t’he ajudat, me’n vaig. Sàpigues que jo sóc l’Àngel de la Guarda, enviat pel teu padrí que no és altre que Nostre Senyor” (p. 368).

Per tant, parlem d’una rondalla que descriu com en Pineda de Mar, com en moltes poblacions catalanoparlants, no es prioritza l’enveja (el rei, al final de la rondalla), ni les ànsies de poder (però sí que es considera positiu manar) i, per descomptat, viure i actuar, estar oberts als altres (perquè sempre hi ha persones disposades a aplanar-nos el camí i nosaltres el d’ells), i que, com en l’esperit comunitari, si tu aportes per mitjà de lo que t’és més fàcil i de lo que més t’encoratja i que fa que la vida tinga sentit i, a banda, moltes persones també ho fan en el mateix sentit, i tots anem cap a un mateix objectiu (ací, relacionat amb el casament de Fidel amb la dama, com també de l’acció que portarà Fidel i més membres que prenen part en la rondalla), no solament la vida resulta més agradable i planera, sinó que, igualment, va acompanyada de cordialitat i tot (ací, presents en la figura del cavall) i amb confiança en u, en moltes persones i en el demà.

 

 

 

 

Persones amb autoritat, obertes i agraïdes

 

En algunes rondalles, intervé la figura del rector del poble (en lloc de la d’una dona, com a resultat de la cristianització de les rondalles, de què Josefina Roma parla en més d’un moment[1]) i, per exemple, és ell qui fa de guia del xicot que actua en la rondalla “El pagès i l’encantada (variant C)”. Aquest jove, que és un pagès, veu un forat que “era fondo i fosc i, al capdavall, quan hi havia claror, es va trobar amb una catedral.

No hi havia ànima vivent, però encara no ho va dir: -Voldria grana pel cavall- ja la tenia, i encara no va dir: -Ara menjaria- va tenir menjar en taula molt ben parada, i encara no va dir. –Ara beuria- li va sortir una ampolla de vi i el got” (p. 215). Per tant, troba el camí aplanat, en línia amb aquell refrany que diu “La joventut tot ho venç”.

Un poc després, “se’n va anar i ho va explicar al rector del seu poble” (p. 215), qui li diu què ha d’agafar i què ha de fer i, al moment, es relata que el jove “ho va fer” (p. 215).

Al llarg del trajecte, el jove pagès rep ajuda a temps i, amb molta espenta, supera les proves. Es transformarà, en distints moments, segons lo adient en cada cas, fins que, “A tres quarts de dotze de la nit, la noia pentinava el dimoni. Ell va vigilar i mentre li tenia el cap a la falda, va tirar l’ou, al bell mig del front[2] i ja el va tenir mort. Llavors es va casar amb la noia” (p. 216).

Mentres escric aquestes línies, la primera cosa que m’ha vingut al cap, és que es pogués tractar de la representació del pas de l’adolescència a l’entrada en la fase de la joventut i, a més, amb el casament, però també d’un jove que accepta la dona com a part de la seua vida, en lloc de rebutjar-la. I, si alguna cosa li ho ha facilitat, en bona mida, ha sigut la seua diligència, l’esperança que ho superaria i es compensa amb les noces: està en condicions de fer de pare, i, com en les cultures matriarcals, de tractar amb la dona lo que es faça i lo que caldria fer, encara que, finalment, siga ella qui tinga la darrera paraula.

I, com a exemple de la presència de la vella (o bé de la dona que és mare) com a persona que fa de guia de l’home (o bé del jove), enmig d’algunes rondalles amb trets religiosos o amb personatges vinculats al cristianisme (com és el cas del rector que hem vist ara mateix, o bé d’altres rondalles en què apareix la Mare de Déu),  hi ha el de la rondalla “El palau d’encantament”, també recopilada per Sara Llorens. En ella, “Hi havia una vegada un rei que va avorrir la reina i la va fer viure al soterrani. Allà desterrada, va tenir un noi. Aquest va anar creixent i li va ensenyar de lletra” (p. 219). Per tant, és la dona qui ensenya el fill. Ara bé, el fill es proposa emprendre un objectiu: anar-se’n a un palau d’encantament.

I és, aleshores, quan intervé la mare, de manera més activa i com a consellera, enfront del desig del fill d’anar-hi, per a fer-se ric.  Llavors, ell, immediatament, li pregunta què ha de fer, ja que, els qui ho han intentat, han restat encantats. I, com que ella veu que el fill s’ho ha proposat i va cap a l’objectiu, intervé i li diu:

“-Per molt que sentis que t’insulten, no et giris mai. En lloc de girar-te, garrotades al cavall[3]!

El noi fa: -Oh, quin cavall?

-El teu, home. És que si no vas a cavall, estàs perdut. Mira, vés a la cort i tria el que vulguis” (p. 219.

I, ell, ho fa. Igualment, és el jove qui porta el cavall i,  a més, ho fa amb èxit: “A cada insult, ell, garrotada al cavall! Així va arribar al palau, que era molt bonic. Hi havia tota mena d’ocells. No hi va veure cap persona, però li va sortir una ombra que va estendre les estovalles. Li va parar la taula bé i li va portar un bon dinar. Després li va portar tabac i foc. Més tard, li va portar una escopeta perquè pogués anar a caçar.

Hi va anar i va caçar tota mena d’ocells! Un dia, aquella ombra es va tornar dona i ell s’hi va casar. I va enviar a cercar la seva mare. I varen viure molt feliços!” (p. 220).

Per tant, aquest jove, no solament supera les proves sinó que, immediatament, tria enviar una persona a cercar sa mare, qui, temps arrere, li havia fet de mestra i, fins i tot, de guia: es tracta, entre altres coses, d’una rondalla en què ix el tema de superar els possibles parapeus com també el de l’agraïment als qui ens han fet costat quan uns altres no creien ni en els col·laboradors, ni en nosaltres (el rei respecte a la mare) i, a més, als qui ens han  aplanat el camí i que encara viuen i ens fan una vida més fàcil i agradable (com també nosaltres la de tots ells).

Finalment,  dir-vos que, ara mateix, he rebut un comentari d’Elisa Gonzalez, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, encara que, en relació amb els Sants de la Pedra, que diu així:

“Sant Nin i Sant Non:

me’n vaig a dormir,

que tinc son”.

 

Agraesc a Elisa Gonzalez la seua aportació, vinculada a l’entrada que, ahir,  escriguí en relacíó amb l’estudi sobre els Sants de la Pedra, també coneguts, com ara, com Sant Nin i Sant Non.

 

 

Notes: [1] Per exemple, parla del poder de les relíquies d’un sant, “com va passar amb les relíquies de Sant Abdó i Sant Senén, a Arles de Tec” (p. 609) o, com ara, que, en relació amb l’os (una festa que té lloc a primeries de febrer, més o menys, quan es celebra la Candelera, això és, el 2 de febrer), “La versió que Bosch de la Trinxeria ens dóna a la fi del s. XIX, és ja cristianitzada i també va ser relacionada amb una gràcia de la Mare de Déu del Coral, a la qual la noia presonera de l’ós, que en aquest cas era el mateix dimoni, invoca. I és precisament el dia de la Candelera, el 2 de febrer, que és deslliurada” (p. 79) i, per exemple, quan, en la pagina 363, comenta que “La transposició dels antics personatges que es van cristianitzar en l’àngel i Nostre Senyor, no la sabem, encara que hi ha rondalles similars en què un pare difunt fa aquest paper de conseller”.

[2] Del dimoni.

[3] El cavall simbolitza lo impulsiu, els instints, els desigs i, com ara, la llibertat. Això explica que, el jove, com a aprenent (podem imaginar que, en plena adolescència) pregunta a quin cavall es refereix la mare. I, ella, fent el paper de consellera, de psicòloga, de persona més versada per les vivències i per lo que sap, li diu que tinga present la realitat (“No et giris mai”, ni emocionalment, ni mentalment, això és, “escolta lo que et diguen”), però que actue com a guerrer, amb força (“garrotades al cavall!”), i, així, ell evitarà respondre com si fos el vell que ha perdut forces i ja està de volta de tot, ni com el xiquet que es pren la realitat com si fos un joc i que prefereix que siguen uns altres els qui decidesquen per ell.

Per eixe motiu, immediatament, li afig “El teu [cavall], home. És que si no vas a cavall estàs perdut”. Ell, com el cavaller que va dalt del cavall i porta les regnes, no sols comptarà amb la velocitat, amb la força i amb la noblesa que van unides al cavall, sinó que dominant-lo (però donant-li moltes facilitats, tractant-lo com a ell li agradaria que ho fessen els altres i encoratjant-lo), guanyarà les proves que se li presentaran.