Arxiu d'etiquetes: Pere Riutort Mestre

Dones que fan de guia matriarcalista als jóvens

General, , , , ,

 

En el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb relats de la comarca valenciana de la Ribera recopilats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez i publicat per Edicions Camacuc en 1994, hi ha una rondalla, “La serp de tres caps”, molt semblant a unes quantes que plasmen la bondat i la sinceritat. Igualment, en aquest relat, s’introdueix un missatge que no ho fa en aquelles: la dona (ací, simbolitzada per la lluna), no sols salva l’home, sinó que li marca les directrius que ell farà quan ja serà més gran, mercé, en bona mida, a la bonesa del jove. El passatge, curt, pot evocar-nos els rituals de pas de la infantesa a la jovenesa. Així, hi havia un poble en què, quan tocaven les dotze, una serp de tres caps agafava la donzella més jove i se la menjava (p. 33).

“Una d’aquelles nits va aparéixer un jove foraster” (p. 33) que tenia tres gossos i que feu nit en una fonda. L’hostaler li pregunta sobre els tres animalets i el jove li respon que una nit va sentir una gossa (p. 33) i que la lluna (que va unida a la dona), “semblava un formatge de redona i blanca que estava, (…) va guiar els meus passos i vaig arribar a un lloc arrecerat on hi havia una cadellada, vaig apartar els matolls i vaig descobrir tres cadells al voltant de sa mare morta” (p. 35). Per tant, podríem pensar que la lluna (amb el paper matriarcalista i, àdhuc, de mare) actua com a educadora del xicot, com a guia d’ell (com ho exerciria una mare respecte al seu fill) i que li facilita que puga trobar la gossa i salvar els cadells. O siga, que li aplana el camí de la vida i que li ho fa amb interés per la solidaritat, pels altres i per la col·laboració.

Un poc després, a la una de la matinada (a mitjan nit, en plena foscor), el jove copsa que cada u dels gossets ha crescut, i els posa un nom: Plater (era lluent), Tronxaferro (per la força, com el ferro) i Cadena (perquè corria com un llamp). De nou, el tercer dels fills (ací, un gos i, en moltes rondalles, una jove), és el més eixerit.

Aleshores, l’hostaler demana pel nom de Cadena i el xicot li comenta:

“-La cadena serveix per a lligar la persona o l’animal i deixar-los quiets, immòbils, però aquest animal no pot estar quiet, ha de ser lliure, córrer, fer cabrioles, saltar” (p. 35), trets molt en línia, principalment, amb la infantesa.

Immediatament, es sent remor pel poble i un home diu al jove que eixa nit, a la serp de tres caps, li toca menjar-se la filla del rei (p. 36) “i el rei ha promés que aquell que mate la serp, es casarà amb la seua filla.

El jove callà, va agafar els gossos i se’n va anar a l’encontre de la serp” (p. 36). Al capdvall, i, com en rondalles prou semblants, el rei agrairà la sinceritat del jove, perquè el xicot havia mort la serp, en lloc d’un altre jove “que se’n va voler aprofitar” (p. 37) i que havia tallat els tres caps. Ara bé, crida l’atenció que, igual que, en altres relats recopilats, com ara, per Enric Valor, el jove bonhomiós aparega com a llibertador (“beneir la unió de la princesa amb el llibertador”, p. 37)… com també quan el rei tria aprovar que el jove dels tres gossos es case amb la princesa: “el monarca, com a tal, el va complimentar com al vertader llibertador” (p. 38).

Quant a aquest detall, direm que, des del primer moment, l’he relacionat a un fet de què parlí amb Pere Riutort, per telèfon, el 10 d’agost del 2021, quan li comentí que s’havien conservat més, de generació en generació, les rondalles que les cançons, a causa de la menor incidència de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930, amb el consentiment del rei Alfons XIII… i del PSOE) i del general Franco (1939-1975). Doncs bé, Pere Riutort m’afegí unes paraules (sobre les cançons, però que podem ampliar a les rondalles) que no són alienes a alguns escrits que m’han fet, en Facebook, sobre els valencians i els catalans: “Els valencians teniu els castellans al costat…

De totes maneres, les rondalles reflecteixen la cultura popular: televisió, res; ràdio, res; premsa, pràcticament, ningú no en llegia”. No obstant això, els valencians, com els catalans, com els balears i com els algueresos, formem part d’una cultura que acull la llibertat i… tocar els peus en terra. Molt. Per això, en moltíssims relats, no apareix l’idealisme,… ni el misticisme, tan vinculat amb la cultura castellana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que estimen la terra, que la recorden, que la promouen i molt obertes

General, , , ,

 

Cal dir que podríem demanar-nos com es vivia l’estima per la terra, fins i tot, per part de persones que, malgrat ser d’arrels catalanoparlants, vivien en altres terres i continuaven recordant on havien nascut i lo que hi anava unit. Així, en el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas (versió en català de l’obra “Dos orillas para una crónica”, editada en Buenos Aires en el 2012[1]), l’autora, nascuda en Argentina en 1949, comenta que l’àvia materna “conservà sempre la dignitat i l’alegria de l’ametler florit i mantingué fins a la mort, emparada en una fe que anava més enllà de tota lògica i de qualsevol dolor o dificultat en aquest món” (p. 5). Cal dir que les cultures matriarcalistes són molt religioses, però des d’una visió molt oberta i que no acull el misticisme.

A més, Cati Covas addueix que, “A poc a poc, els dos amics es transmeteren sabers i habilitats (…) però procurant, això sí, conservar a ultrança, amb una tenacitat a tota prova, els usos i costums ancestrals” (p. 7) matriarcalistes, procedents de les Illes Balears.

En vincle amb aquestes paraules, hi ha el fet que “Na Isabel passava els comptes del rosari de fusta obscura i, a cada estació de la pregària, demanava per la seva vida i pel seu futur. (…).

Resant arribà la padrina Isabel a Bons Aires i resant visqué fins que morí. Segura d’un Déu que l’acompanyava, que l’estimava i perdonava més enllà de qualsevol fet o circumstància, tan sols per ser filla seva. Es tractava d’un Déu que sabia fer la torta[1] si feia falta, moderníssim per la seva època, sens dubte. Que, fins i tot, en això, na Isabel era precursora” (p. 8). Des del meu punt de vista, l’actitud de na Isabel podria ser una plasmació matriarcalista, malgrat que la figura religiosa (en aquest cas, Déu) siga masculina, així com, per exemple, els Sants de la Pedra (Abdó i Senent) procedeixen, si més no, en bona mida, de Demèter, la deessa grega de l’agricultura. Cal recordar que, en moltes rondalles en llengua catalana, Déu (i, en moltes més, Jesús) és un home molt obert a tots.

De fet, el matriarcalisme és molt receptiu en el tema religiós. Com a exemple, el 23 de juliol del 2022 férem una pregunta en Facebook, en relació amb la religió, amb la religiositat popular i amb lo que, popularment, es diria “beateria”, en àvies i mares nascudes abans de 1920, i, el mateix dia, Josep Moll Giner, en el grup “Dialectes”, ens plasmà un comentari que podríem empiular amb l’avia na Isabel:

“La meva àvia, 1900-1983, anava sovint a les funcions de l’església com actes socials. A casa, també feia rituals pseudoreligiosos: beneir taula, resar, passar el rosari.

Deia que la ritualitat era per al benefici immediat, socialitzar i harmonitzar passions”.

En eixe sentit, cal afegir que, com ja veiérem en l’estudi sobre els Sants de la Pedra (i comentàrem el 23 de juliol del 2022 en Facebook), “a mitjan segle XVI, els valencians eren més de celebracions de línia matriarcal i amb la terra, i no de la religiositat que impulsava lo místic, com plasma en 1542 el valencià Joan Baptista Anyés” en la seua obra sobre els sants Abdó i Senent.

A més, adduirem un altre detall: en determinades ocasions, em comentà Pere Riutort (qui havia tingut una educació matriarcal per part dels seus pares) que, quan pregava de manera més íntima a Déu, li deia “Paret” (“Pare”, amb un sentit afectiu). A banda, per les converses que tinguérem amb Pere Riutort i per lo reflectit en la seua explanació, captem una persona molt acollidora en el camp de la religió i receptiva a qualsevol cosa que puga fer avançar la humanitat pel bé de la gran majoria i, per descomptat, dels drets humans.

Igualment, Cati Covas escriu “Els meus avis paterns estrenyeren les dents i vinclaren el llom dia a dia amb la secreta esperança de tornar a Mallorca, de no romandre un dia més del que fos necessari en aquest ‘fer les Amèriques’” (p. 9) ja que convé remarcar que “es reunien els paisans a la Casa Balear, poc importava si els criolls eren anomenats així o d’una altra manera. Ells eren mallorquins i ho serien sempre, després de tot. En aquest riba i, a l’altra, tan llunyana” (p. 10). I, encara que visquessen en Argentina, molts mallorquins, com llegim en un passatge, acceptaven allò d’”Això sí: et serà difícil trobar-ne una[2] que no vulgui passar per l’església, sobretot, si ve de sa nostra terra” (p. 11).

Agregarem que alguns familiars dels que trau Cati Covas tenien un veí valencià i que la llengua catalana afavoria la unió i la col·laboració entre ambdues parts: “He de dir-vos que, per poder recollir el sembrat, ens ajuntam amb altres famílies valencianes que són veïnats nostres” (p. 17), els Soler.

I, en un altre passatge prou significatiu, copsem que Catalina Serra escriu a sa mare: “Això, sí. Tot i guanyar diners i menjar bé, la nostra illa és la nostra illa, ma mare. I cada una de les coses que allà tenim per costum, també la fan especial. El fogueró per Santa Catalina, els balls, les celebracions religioses. Nosaltres feim panades per Pasqua i també criam un porc per fer matances, però no és igual. Tot fa una altra olor i té un gust diferent” (p. 18).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Clucar un ull.

[2] Una dona amb qui festejar.

Persones que trien anar a córrer món, amb bonesa i molt obertes

General, , , , , ,

 

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina “En Joanet i sa filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover, en un altre passatge en què En Joanet demana al gegant que solte els dos germans, el gegant li diu que, si de cas, sí que li pot donar “aqueixa bosseta verda amb es cordonets d’or, a on, com més doblers es treuen, més n’hi compareixen” (p. 102). En acabant, i ja amb el gegant en una altra terra, En Joanet i son pare tornen a la barraca i continuen “fent sa gran vida devers aquella barraca amb aquell arbre que, cada dia, en sortir es sol, es vestia de flors, i amb es canyamet que els treia des menjar del senyor rei i amb aquella bosseta verda” (pp. 104-105). I, de nou, el gegant fa via cap a l’arbre de les flors dolces (p. 105) i, igualment, En Joanet i son pare passen a l’acció (el jove, dirigint i, el pare, col·laborant amb el fill). I, com abans, el gegant no li torna els dos germans, però sí li fa una donació, ara una selleta que permetrà En Joanet anar on vullga, quan li diga “Selleta, du-me a tal banda” (p. 106). De fet, el jove ho prova i veu que és cert i, un poc després, comenta a son pare que vol fer món: “vós ja ho veis: jo estic a la flor del món i (…) he pensat d’anar-me’n a córrer món amb es canyamet, sa bossa verda i sa selleta (…). Jo vos deixaré una bossa de dobles de vint, dotze dotzenes i es violí” (p. 107), detall amb què es plasma que el fill dona vida a son pare.

Al moment, veiem que, de bon matí, fa via cap a “sa ciutat del rei. Allà compraré sa casa més bona que hi haja i m’hi posaré a fer almoina” (p. 108). I així ho fa i, a més, davant cal rei (p. 108), i uns criats del rei li comenten que el monarca té una filla com un sol, que encara no festeja amb ningú i que no ha fet els setze anys (p. 108).

Tot seguit, En Joanet es compra una casa, la reforma i, igualment, actua de manera solidària amb els pobres que es presenten en sa casa (p. 109), fins al punt que els pobres deien “Vaja, quin home més bon home!” (p. 109).

I el rei copsa que el jove donava “a tots es pobres que es presentaven as seu portal i donant-los es doble de lo que els havien donat a cal rei”[1] (p. 111). I si ja la solidaritat està vinculada amb el matriarcalisme, també ho està el fet que En Joanet, “en passar el rei per allà davant, una capellada fins en terra! (…) Però encara era més blau és fester en passar sa filla del rei, la senyora princesa amb un estol de criades. Per ella sí que n’hi havia, de capellades fins en terra!” (p. 111). I, així, en distintes ocasions.

Afegirem que, en passatges següents, el rei i la princesa veuen que En Joanet no els enganya i que, a més, fa que els convidats al seu palau estiguen tractats i que mengen com un rei… A banda, per exemple, el jove fa que els dos membres reials vegen d’on trau els diners amb què pot organitzar tot (p. 115).

Ara bé, en un passatge, la filla del rei es vol fer amb la selleta, aprofita que ell no s’ha esplugat i la pitxorina li proposar fer-ho. I, com que ell ho accepta i… la filla del rei diu “Selleta, fes lo que saps fer! Du-me ara mateix a ca mon pare!” (p. 120) i, immediatament, ho fa, hi és i, a més, amb la selleta, el canyamet i la bosseta verda (p. 120).

En aquesta part de la rondalla, són molt significatius tres detalls: el treball en equip entre el pare i el fil i que el fill tracta bé el pare, en segon lloc, que En Joanet prefereix més lo vinculat amb la dona (ací, la filla del rei) i que es plasma en el tema referent a les capellades, i, per descomptat, la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Aquest detall em recordà Pere Riutort (1935-2021), d’origen mallorquí i que portà una vida molt en línia amb el matriarcalisme. Així, quan ell vivia en la ciutat de València i anaven a demanar-li, estava disposat a fer un bon menjar a qui li hagués demanat almoina.

“El català era la llengua; l’altra era una llengua estrangera” (Quim Batpar)

General, , , ,

 

Prosseguint amb com es sentien les àvies i les mares, nascudes abans de 1920, quan parlaven la seua llengua materna i què representava la llengua catalana, per a elles, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “La meva àvia no sabia parlar en castellà i la meva mare, amb prou feines. Recordo que havia tingut una nóvia madrilenya i va aprendre ella abans el català que no pas la meva mare a parlar-li bé el castellà” (Xavi Xbb), “Recordo que, al meu poble, les dones grans i homes, la majoria no van anar a col·legi i només parlaven en català. Els hi era molt costós expressar-se en castellà” (Carlos Piqué Terrés), “La meva àvia (la que vaig conèixer) no parlava el castellà… i tampoc recordo que ho fessin els avis.

Entendre’l, sí, perquè la ràdio i la televisió s’escoltaven i veien” (Josep Maria Pentinat), “Mira: les meves àvies són d’abans del 1920. Parlaven català. Era l’únic que sabien. Una, llegir i escriure, sumar i restar, perquè el seu pare l’hi va ensenyar. L’altra, no. Totes dues eren dones de camp, de camp endins. Vivien en diferents poblets molt petits, tant, que hi havien més cabres, gallines i porcs i matxos que persones. Es van fer un ‘fart’ de treballar al camp, a casa, tenint cura dels fills i de la gent gran. Ara, com se sentien? Crec que tan ‘fresques’: és lo que hi havia” (Mria Rosa Dalmau Llosas), “Recordo que només parlaven català. Jo vaig fer la primera comunió l’any 1948 i va ser en català. A les esglésies, tot era en català. Us parlo d’un poble de Lleida. Suposo que, a les capitals, deuria ser diferent” (Pilar Ortiz De Paz), “La meva àvia materna no sabia parlar en castellà” (Ramon Cillero Coma), “Se sentien molt bé. Les dues àvies i la mare sempre havien parlat català. Fins i tot, ma mare tenia un diploma de guanyadora d’un concurs de català de l’escola de la República. Encara el guardo. N’estava tan orgullosa!” (Joaquina Viñals), “L’àvia materna tenia dificultats per parlar castellà, poc se l’entenia. En tant que la materna parlava català, tot i que se li notava que no era catalana” (Rosa Garcia Clotet), “La meva sogra era del 1907 i, al poble, parlaven sempre català. Després, va anar incorporant el castellà” (Carme Andreu), “L’àvia paterna, no la vaig conéixer i el meu pare, amb prou feina. L’àvia materna, sí. Ella no sabia parlar en castellà, encara que era de pare basc i mare (…) andalusa i, al ser criada per una persona catalana, va aprendre el català i no sabia el castellà” (Maria Del Carme Blanch Méndez), “La meva àvia enraonava en català i tenia una botiga de queviures. Estava molt preocupada quan venien a comprar les dones dels guàrdies civils: s’esforçava en parlar-los en castellà, per si de cas, que no s’enfadessin…” (Mercè Ramionet), “Tant avis com àvies, maternes i paternes. Els pares, mai cap conversa que entrés l’idioma, cap mena de problema. Amb la mare, ja sí que l’havia escoltat remugar algun cop, de tindre algun contratemps, ja que, casada, doncs tenia una carnisseria en un barri obrer on hi havia molta immigració i, amb alguna clienta, perquè escoltava la mare parlar català amb clientes catalanoparlants, se li rebel·laven. Quant jo, sempre vaig observar que la mare s’adreçava en castellà, quan calia, sens cap mena de dubte i amb molta amabilitat.

No obstant, les senyores que no entenien, ni volien entendre, es posaven en converses que no anaven amb elles. Això ja ve de lluny…” (Montserrat Samarra Gibert), a qui Maria Borras comenta “Això és cert. Encara avui en dia, encara que la conversa no vagi amb elles, es rebel·len i protesten si parles català, cosa que no fan si es parla en anglès o francès”; “La meva mare, del 1910, ni una sola paraula en castellà a la seva vida. Sigui per la ràdio, o per la immigració que vingué a partir dels anys cinquanta, entenia perfectament el castellà. Havia anat a l’hospital i un metge li va dir que no l’entenia. Jo vaig fer de traductor” (Pere Plans Girabal), “La meva mare va rebre l’educació totalment en català i tenia una assignatura que era ‘Llengua castellana’” (Glòria Reverter), “La meva iaia paterna de Manresa, nascuda el 1889, no parlava castellà, ni el seu marit (Rodríguez) i, la materna, del 1912, de Sant Andreu de Palomar, igual” (Elisabet Rodríguez Lázaro), “La meva mare ara tindria 101 anys i escrivia el català… Tinc el llibre d’escola i és català” (Lina Folquer Gómez). “La meva mare (1901-1991) sabia que era catalana i, el català, la seva llengua.

Havia estat escolaritzada en castellà, que, per a ella, no era la seva llengua. Tot el que va escriure, ho va fer en català, tot i no haver-lo estudiat. Ho feia molt bé.

Deia que parlar en castellà la cansava” (Valldeflors Farre), “Els meus avantpassats coneguts procedien de l’Aragó. La meva mare va arribar a Catalunya, ben menuda, cap al 1918. A casa, érem bilingües, amb la mare en català i, amb el pare, en castellà. La meva mare, sempre ho he dit, era més catalana que jo, per l’estima a la llengua i al país. Jo no he fet cap canvi: sóc d’aquí” (Araceli Ciria Isas), “Les dues àvies parlaven en català i, una, deia ‘Tu, que n’hi ha un d’aquells que no parla com nosaltres’ i la mare sempre en català, i que, a l’escola, només l’havien castigada alguna vegada, quan se li escapaven paraules en català” (Joan Sole Roca), “Als meus avis, tant paterns com materns, gairebé no els vaig sentir mai parlar en castellà. L’una, crec que el va aprendre llegint ‘La Vanguardia’: llegia, fins i tot, els anuncis. L’altra, no sé com el va aprendre.

Els meus pares, el poc temps que van anar a l’escola, era en català, però parlaven i escrivien castellà perfectament i millor que molts garrulos que hi ha per aquí. Crec que devia ser perquè llegien molt: diaris, llibres. Eren pagesos: molta feina i poc temps, però recordo veure’ls amb un llibre a les mans el poc temps lliure que tenien”[1] (Maria Borras), “La meva àvia era del 1901 i parlava el català amb tota normalitat. Als castellans, en castellà” (Raquel Bosch Aparici), “La meva mare, 1915. Era filla de Barcelona, va anar a l’escola en català. Encara corre algun llibre per casa.

Jo vaig aprendre a llegir en català pels llibres que hi havia a casa” (Maria Masnou Resino).

Com veiem, en molts casos, aprengueren la llengua materna, la de la terra, la que els era molt més familiar, per mitjà de llibres i tot. Una de les explicacions podria estar en la força que tingué l’anarquisme en Catalunya, el qual convida a llegir, no solament per a ser lliures, sinó per a combatre els intents de subjugació de la persona a altres persones que, per exemple, tracten de manipular i, òbviament, a ser més cultes. No obstant això, afegirem que, en l’any 1900, el 60% de les dones de Mallorca sabien parlar, llegir i escriure en castellà i que això fou possible gràcies a la creació d’onze organitzacions de monges, que totes tenien escoles i que s’encarregaven d’educar, sobretot, les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

[1] Un comentari així podria anar molt en línia amb l’anarquisme.

Fets que esdevingueren, vinculats amb el present i que transmetem també al futur

General, , , ,

 

El 6 de desembre del 2021, un poc abans de llegir part del llibret en què figura unes línies sobre com veia l’àvia Damiana, de la cultura colla, l’educació (en aquest cas, la instrucció), en les escoles estatals, em passà pel cap, com ja havia pensat la vespra, que, possiblement, seria molt interessant, per als  catalanoparlants, siguen del Poble que siguen, llegir el Decret de Nova Planta del 1707, el primer i el més sever, que afectà el Regne de València i el Regne d’Aragó i que reproduesc, tot seguit, a partir del text que figura en l’explanació de Pere Riutort:  

“Considerando haber perdido los reinos de Aragon y Valencia y todos sus habitadores, por la rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban, así por mí como por los reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás reinos de mi corona, y tocándome el dominio absoluto de los referidos reinos de Aragón y Valencia, pues en la circunstancia de ser comprendidos en los demás, que tan legítimamente poseo en esta monarquía, se añade ahora el de justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente  mis armas con el motivo de su rebelión; y considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía, es la imposición y derogación de las leyes, las cuales con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres podría yo alterar; aún sin los grandes y sobrados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia: He juzgado por conveniente, así por esto, como por mi deseo de reducir todos los Reinos de España a la uniformidad de unas mísmas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo, abolir y derogar enteramente como desde luego doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en sus tribunales, sin diferencia alguna en nada, pudiendo obtener por esta razón igualmente mis fidelísimos vasallos castellanos motivos para que acrediten de nuevo los afectos de mi gratitud, dispensando en ellos los mayores premios y gracias tan merecidas de su experimentada y acrisolada fidelidad, y dando a los aragoneses y valencianos recíprocas e igualmente pruebas de mi benignidad, habilitándolos para lo que no están, en medio de la gran libertad de los fueros de que gozaban antes y ahora quedan abolidos.

En cuya consecuencia he resuelto que la audiencia de ministros que se ha formado para Valencia, y la que he mandado se forme para Aragón se gobiernen y manejen en todo y por todo como las dos cancillerías de Valladolid y Granada, observando literalmente las mismas reglas, leyes, prácticas, ordenanzas y costumbres que se guardan en estas, sin la menor distinción ni diferencia en nada, excepto en las controversias y puntos de jurisdicción eclesiástica, y modo de tratarla; que en esto se ha de observar la práctica y estilo que hubiese habido hasta aquí en consecuencia de las concordias ajustadas con la santa Sede Apostólica, en que no se debe variar; de cuya resolución he querido participar al Consejo, para que lo tenga entendido.

Buen Retiro, a 29 de Junio de 1707” (p. 189).

En relació amb pervivències matriarcals i també amb decrets com aquest (que podríem ampliar amb molts més i que, la gran majoria de les escoles valencianes, catalanes, balears, etc., podem intuir, i molt bé, que no ensenyen a hores d’ara) direm que, el 3 de desembre del 2021 posí un post sobre si “els pares faciliten als fills el dret a decidir”. ¿Quantes respostes hi hagué i en línia amb lo que demanàvem? Ací ho tenim. En el grup “Dialectes”, eixe dia, Maria Montserrat Morera Perramon escrigué “Sí” i, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, també el 3 de desembre del 2021, ens plasmaren una, ara, per part de Cristina Albert: “La meva àvia paterna, nascuda bastant a finals del segle XIX, era una persona molt respectuosa que va deixar elegir el futur de cada fill. Això va ser tant abans com després de quedar vídua. Tristament, sobretot, una filla seduïda per la ideologia feixista hi va imposar el seu criteri dictatorial”.

Tocant el segon comentari, direm que, en moltes rondalles i en molts escrits, quan parlen sobre les relacions entre pares i fills, o bé entre les dones com a educadores, quasi sempre, són de diàleg, obertes. ¿De veres no té res a veure aquest decret, i normatives posteriors, amb la cultura vinculada amb la llengua catalana, tal i com perviu ara? Si que hi té relació. I, per mitjà d’Internet, com també de les vivències i dels sabers que hom adquireix i comparteix, fem possible que, com l’àvia Damiana, sapiguem distingir lo que pertany a la cultura nostrada,i lo que té el seu vincle amb la castellana, o bé amb altres. I, més encara, que la nostra cultura té molts punts en comú, molts, amb la de molts Pobles matriarcals de la península ibèrica i… del món i tot.

Per tant, quan algú ens comente que “Això és casualitat”,  com ara, que, en una rondalla de fa més de cent anys, un príncep (o un rei) diga que la seua dona ha de ser ben tractada per la Cort, no és ni casualitat, ni natural i cal pensar que té un per què. I el motiu n’és manifest: pertanyem a una cultura matriarcalista. I el del comentari que ens fan, com deia Pere Riutort (1935-2021): “Són tres-cents anys…”. Per això, és tan important informar-nos més sobre el passat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la de l’autor (i amic) del llibret sobre l’àvia Damiana i a les persones que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota:

Confirmat:

Ahir, de vesprada, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i em dificultà la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil. Era el dia de la “Constitución española”.

Fins i tot, un poc abans de signar aquest apartat de l’entrada, que són les 11h40 del matí del 7 de desembre del 2021, en el rellotge que hi ha en la taula d’estudi des d’on escric, tampoc no puc fer-ho per mitjà del telèfon mòbil, però sí des de l’ordinador portàtil amb què plasme aquestes línies, amb molta facillitat.

Una vegada més, vivim en una democràcia formal, i molt formal.

Lluis Barberà i Guillem

“Conte pagès”, pedagogia matriarcal

General, , , , ,

 

En línia amb una rondalla de Jose V. Sanchis Pastor, en el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona i publicat per J. J. de Olañeta Editor, en el 2006, hi ha la rondalla “Conte pagès sobre un mambo saliner”, la qual té vocabulari escatològic (referent als excrements, i en un passatge en què es destaca) que no hem trobat en moltes rondalles plasmades anteriorment (escric aquestes línies el 1r de juliol del 2021) en aquest llibre, ni tampoc en cap obra anterior, ni, menys encara, amb la funció que té en eixe conte. A banda, aquest relat té una moralitat interessant: les bones accions es premien i, de rebot, no ho són les acusacions falses, en aquest cas, a un jove. Tot seguit en reproduïm part:

“Veureu que a una casa hi havia un pare que tenia dos fills: un que era punyeter i s’altre que era… pareixia mambo[1].

Son pare tenia tres mules i quan se va morir va deixar ses dos bones as puta i sa vella as mambo i, a més, les havia de dar per llogar. Es primer dia que les va dur a llogar, a la nit, quan anava a tornar sa mula bona as germà va pensar que ja podia tenir sa vella. Quan l’entrega as seu germà aquest li diu:

-No, torna-me-la, aqueixa no és sa meua.

I comencen a disputar fins que es germà li diu:

-Demà presenta’t as tribunal que allí ho arreglarem” (p. 91).

Aleshores, el germà petit, qui considera que ja n’hi ha prou, comença a anar pel món i li passaran fets semblants: en una casa amb una dona a punt de ser mare (p. 92), i , com ara, quan “troba una dona que duia una cimada de llenya a Vila i s’ase li havia caigut dins una sèquia” (p. 91) i demanava ajuda. I totes dues, com també havia fet el germà gran i que posseïa dues mules (i millors que les del seu germà), el porten a juí. I, en el quart episodi del germà jove, “ell pensà: ‘Ja va  bé, abans en tenia dos i ara amb tres ja no em puc salvar. Ja sé què faré! Em tiraré de dalt sa murada. I així estarà tot llest’.

Llavors hi havia frares i puja dalt sa murada i diu:

-A la una, a les dos, a les tres…

I es tira i cau dalt des prior des frares, que estava cagant, i el va deixar tapat, i ell no es va fer res. I tots es frares amb una crida:

-As tribunal mos vorem!” (p 93).

Ara bé, immediatament, passem als passatges en què, u per u (des del germà gran, fins als frares), davant del jutge, presenten les queixes. I el jutge determina què ha de fer el germà jove i cada u dels acusadors. Però tots els que han portat el jove al tribunal, en haver escoltat el magistrat, no ho accepten. I, com a exemple idoni, el darrer, quan llegim que “llavors salten tots es frares:

-Així s’ha tirat de damunt sa murada i mos ha xafat es prior.

-Idò, sabeu què, l’heu de fer frare en es mateix lloc que estava es prior i vos hi anau tirant damunt (des de dalt sa murada) i també el xafau –diu es jutge.

-No! –digueren tots. Ningun s’hi va voler tirar” (p. 94).

Per això, tots, podem dir que retiren l’acusació al jove.

Considere que, fins i tot, rondalles d’aquest estil haurien de ser accessibles al gran públic, àdhuc, als xiquets i als jóvens.

Agraesc la col·laboració de moltes persones que fan possible que compensem una de les dues balances: la dels relats en què, o bé intervé lo eròtic i lo sexual, o bé, per exemple, com en aquest conte, lo escatològic, i, així, el fem més accessible i més obert a les persones i, fins i tot, als xiquets i als jóvens. Un espai més del tema de la pedagogia matriarcal. Com ens comentava Pere Riutort, en una classe de Magisteri del curs 92/93, “Cal afegir pes en l’altra balança”. I això, i més, fem.

 

 

Nota: [1] Fava, bajoca, beneit. Però, com veurem, no ho és.

Agermanat amb Pere Riutort Mestre, un model a seguir

General, , , , , ,

 

Entre els valencians, com també entre els catalans, els balears i més persones de tot l’àmbit lingüístic, n’hi ha que són models a seguir. En el meu cas, una d’elles és Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935).

I, per una altra banda, hi ha persones que acullen, com molts il·lustrats del segle XVIII i que eren catalanoparlants, la cultura castellana, la qual, entre altres coses, té tres pilars: furtar, mentir i, per descomptat, el fet que un home puga fer de la dona lo que li rote, ja que, per a moltíssims castellans, la dona és una propietat de l’home (“La maté porque era mía”), amb què jo no combregue com tampoc no ho fan molts catalanoparlants que abracen, dia rere dia, un model de vida i d’actuació matriarcals. 

Afegirem que, passant al segle XVI, per mitjà de l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, en el col·loqui sisé, Lívio comenta a Don Pedro que “trobam dels cathalans poques coses escrites de les moltes que han obrades y per ço podem dir, ab veritat, que los de Cathalunya han tingut en tot temps més obres que paraules, lo que contrari és en los castellans, que tot temps han tingut més paraules que obres” (p. 338), paraules que molt bé enllacen amb algunes de Francesc Eiximenis sobre els castellans, en el capítol 894 de la seua obra “Lo Crestià” i que podem llegir en la tesi “La filosofia social i política de Francesc Eiximenis”, de Lluís Brines i Garcia: “Deya en Guillem de Monpeller, avi del rei en Jacme d’Aragó, qui pres València, e pare de madona Maria de Monpeller, mare del dit rey, que traversura hy avia en tres maneres, car la primera se apel.la ytaliana, la segona africana e la terça castellana. La ytaliana termenava tostemps en venjar e conquerir; la africana en bon temps e en gaudir, mas la castellana en furtar e en mentir” (p. 585).

Des d’ací, el meu agraïment a Pere Riutort Mestre, mestre i amic, a hores d’ara i tot, per haver-nos transmés, als alumnes de Magisteri, que la veritat havia de surar i, per tant, que els mestres no havíem d’oblidar ni d’ocultar la part de mentira, sinó fer possible que més persones tinguessen criteri propi i, òbviament, ser nosaltres models a seguir, com a ensenyants, com a educadors de l’esplai i com a persones, en lloc de ser i d’actuar com, anys a venir, farien Lluís Miquel Campos Sanchis o, per exemple, Enric Morera, dos polítics vinculats al partit valencià Bloc i de què també hi ha informació en aquest text redactat per Pere Riutort.

 

 

 

 

 

Pedagogia matriarcal plasmada en escrits i comentaris de catalanoparlants

General, , , , , , , , , , , ,

 

Gràcies a totes les persones que decidíreu comentar experiències i compartir coneixements que, en molts casos, vos deixaren empremta i, sobretot, perquè encara considereu que val la pena continuar amb la pedagogia matriarcal. 

En un altre correu electrònic, però del 18 d’abril del 2020, i escrit per Montserrat Cortadella, llegim lo següent: “T’envio el que m’ha vingut al cap de quan era petitona; per poder afegir el comentari que et vaig fer.

Jo devia tenir uns 8 o 9 anys.
La meva àvia tenia una lleteria al carrer Rosal, de Barcelona. A la finca del davant, vivia una nena; amb el seu pare, aquest home es va tornar casar. Això ho va saber més tard l’àvia.

La sentia plorar. Aquesta nena devia tenir, llavors, uns 12 anys. Un dia, quan va baixar per comprar la llet, la iaia es va atrevir a preguntar-li per què plorava: aleshores, es va assabentar de la història: la nena li explicà que la mare no era mare, sinó la madrastra i que li pegava. I el seu pare, no feia res de res.

Això t’ho explico perquè va lligat a lo següent.

La meva àvia es va cuidar d’aquesta nena.

Després va néixer la meva mare (va vindre la guerra).

Tots junts ho varen passar tot.

Al cap d’uns quants anys, vaig néixer jo. Els meus padrins: la germana bessona de la mare i el germà del pare.

Al cap de set anys, va néixer la meva germana segona (els padrins: l’avi matern i la FAMOSA NENA que l’àvia havia fet gran). Totes dues li dèiem ‘la padrineta’.

Com que ella, la meva germana, era massa petita, anava sempre amb la padrineta (que tenia tres fills i els petit tenia tres anys més que jo). En aquells temps, li agradava tocar a les nenes.

Cada diumenge anàvem a veure la padrineta. Quan arriba el dia, em feia quedar a dinar. Jo no volia de cap manera.

Quan sortíem de casa, li deia: ‘Mama, si us plau, no vull quedar-me a dinar’. El meu pare deia: ‘Sí, dona. Que… tal i que qual… Bueeeno, ja parlaré amb ta mare’. I??????? Em quedava a dinar.

És llarg, però perquè et faces una idea de que entre la mare i l’àvia, unes bones matriarques. Fins i tot elles m’ajudaven amb els deures. El pare no tenia gens de paciència!!!”.

Partint del testimoni de Montserrat Cortadella, veiem una àvia que sembla interessada pels altres (per la xiqueta que plorava i a qui decideix acollir i fer gran, qui, amb el temps, fa de padrina de la germana segona de Montserrat Cortadella). Aquesta padrina (“la padrineta”).

Quan Montserrat no coincidia amb son pare, li ho comentava i, en acabant, era ell qui ho feia amb la seua muller (“ja parlaré amb ta mare”). I la mare de Montserrat tenia la darrera paraula.

Com diu Montserrat, l’àvia i la mare no sols eren les qui tenien la darrera paraula, sinó que, a més, ajudaven en la tasca pedagògica, com ja han manifestat més testimonis.

En el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, també recopilàrem, el 16 d’abril del 2020, un testimoni: “Vaig viure una etapa molt fosca a tota l’EGB[1] i, excepte un sol professor, el qual ens posava música clàssica amb el tocadiscs i feia obres de teatre, la resta eren uns reproductors del règim. Vaig acabar 8è[2] l’any 1978, prou desmotivat i sense que cap[3]es preocupés per nosaltres com a alumnes.

La cosa va canviar quan, al cap de 5 anys, vaig tornar a estudiar en horari nocturn[4]. Era altre nivell i també vaig trobar molts bons professors.

No vaig tindre ajuda externa o complementària”  (Joan-Miquel Tomàs).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 17 d’abril del 2020, hi havia la resposta següent: “Jo tenia deu anys l’any 65 [1965]. Això és important. Fins als 10 anys, vaig viure al meu poble amb els pares i solament vaig rebre educació a l’escola, a la parròquia o de la mare. En aquella època, els pares es cuidaven poc dels fills.

Als 10 anys, vaig anar a viure amb uns tiets, a Barcelona, i tot va canviar” (Pere Ramon Nadal). En preguntar-li “¿Com era l’educació que rebies de ta mare? ¿I la de la parròquia?”, Pere Ramon Nadal comenta[5]: “La meva mare, abans de l’any 35 [=1935], havia viscut a Suïssa i, a part de conèixer català, castellà i francès, tenia molts coneixements en estudis comercials que realitzà tant a Barcelona com a Suïssa.

Al tornar a Barcelona, treballà en una important empresa tèxtil, portant la correspondència internacional que, com tu saps, en aquell temps, es feia sempre en francès.

L’empresa fou col·lectivitzada i restà tota la guerra en mans dels anarquistes.

Una vegada acabada la guerra, va tornar al poble i es va casar amb el meu pare (ex-soldat republicà que ella havia apadrinat durant tota la guerra).

Jo no vaig anar a l’escola fins als 5 anys. Això era habitual en les escoles rurals.

Per això considero molt important l’educació que vaig rebre de la mare”. En llegir fins ací, li escriguí: “Ta mare t’educaria amb una formació prou íntegra” i ell contestà: “Quan vaig anar a l’escola (‘Unitaria de Niños’), on ens trobàvem junts nens dels 5 anys fins els 14, si no et fotien fora abans, tenia una important formació pròpia de l’edat: sabia llegir, escriure i les taules matemàtiques, però havia rebut una bona formació social i llegia molt bé el francès, encara que no el parlava.

Com tu saps prou bé, a l’anar al col·legi, els nens catalans no podíem tenir mestres catalans , però vaig tenir la sort de gaudir d’un mestre aragonès, don Antonio (…) i, després, un altre, castellonenc: don Vicent Pitarch Montferrer.

No podien donar cap classe en català, però, amb don Vicent, quan estàvem fora d’hores de classe, en xerràvem”.

En el testimoni de Pere Ramon Nadal, hi ha un paper clau i positiu, fins i tot, en la formació, de la mare i, un altre i, escolar, del mestre valencià que sí que utilitzava el català en Catalunya, en lloc d’haver abraçat el castellà… en temps de la dictadura franquista (1939-1975).

En el meu mur, el 16 d’abril del 2020, escrigueren les respostes següents: “Em costa molt de recordar gaires coses d’aquella època[6]. D’abans de la guerra, només recordo un rètol electoral, suposo de les eleccions del 34, si no m’erro, que deia: ‘Si guanyen les esquerres, tornarem a patir gana’. No cal dir qui ho havia penjat. I recordo que algunes vegades, per berenar, menjàvem pa sucat amb tomàquet, i algunes vegades si no teníem gana, l’amagàvem en una ‘gatonera’ o ‘gatera’, un forat que es feia a les portes perquè hi poguessin passar els gats. I tant que ens en recordàrem, durant la guerra i després de la guerra incivil.

En temps de la guerra, vam tenir uns mestres que ens van deixar senyal en nosaltres (parlo en plural, perquè érem dos germans bessons, Lluís): era el senyor Pàmies i el senyor Poch. Tota la vida he recordat els mestres que he tingut, Lluís. A la postguerra, vam tenir un mestre valencià, Antonio Cantos Corrons; no puc referir-me gaire positivament d’ell, no pas perquè no fos competent, sinó perquè havia de governar més de 70 alumnes que anàvem des dels 6 fins els 14 anys, distribuïts en seccions segons l’edat. I, la veritat, diria que li vam fer la vida bastant difícil. No vam sortir gaire aprofitats. Sort en vam tenir que, als 14 anys, que vam començar a treballar en una pedrera familiar, el nostre pare va voler que reforcéssim la nostra instrucció i vam anar uns anys a l’escola nocturna que li deien; eren dues hores diàries durant el curs, el mestre es deia Ignasi Pagés Oromí. Per a nosaltres, va ser una mena de miracle i allí va començar la nostra formació autodidacte[7]” (Ricard Jové Hortoneda).

La meua resposta a Ricard Jové, eixe mateix dia, fou: “Molt interessant, el teu escrit, entre altres coses, perquè ets una de les poquíssimes persones que, a hores d’ara, encara pot dir que, en començar la guerra, tenia sis anys, una edat a què el xiquet, per exemple, ja filosofa i pot tenir primers records d’aquest tema”.

El 18 d’abril del 2020, després d’haver escrit totes les respostes anteriors al tema de la pedagogia, vaig decidir contactar amb Pere Riutort, no sols per a exposar-li el tema sinó, més encara, per a preguntar-li sobre si el fet que l’Església catalana hagués estat de part de la llengua catalana i de la cultura (a diferència de la valenciana, la qual, majoritàriament, hauria abraçat lo patriarcal, com ara, mitjançant l’acció antivalencianista del rector D. Antonio Rodilla, en el “Seminario Metropolitano”, entre 1939 i 1969, als futurs capellans, això és, durant bona part del franquisme[8]), hauria influït, fins i tot, en què moltes de les respostes de catalans anassen més en línia amb lo matriarcal, com ara, el tema de l’empatia, el fet que, molts escrits fossen més extensos (i, si no, que no semblassen secs o rectes), fet que podria tenir una relació amb lo que, tradicionalment, s’ha considerat femení i no, per tant, amb unes formes més bé severes.

Igualment, i, abans de donar-me ell la seua resposta, li comentí que, en un document sobre Pobles matriarcals (en Internet, “Saviesa ancestral”[9]), es podia llegir que els xiquets que havien estat en contacte amb cultures patriarcals, havien adoptat una manera de parlar més ruda i violenta[10]. La seua resposta fou que sí, tot i que a penes entrà en el tema. No obstant això, immediatament després d’afirmar-ho i, en línia amb aquest detall sobre lo “femení” i “matriarcal” en els comentaris en Facebook, Pere Riutort digué que, “A Mallorca, com a Catalunya, hi ha hagut escoles femenines, congregacions femenines dedicades a l’educació de la dona. No podien anar tots: els xics, fins als set anys, podien anar a les monges; les xiques, tots els cursos[11]. Els ensenyaven, per exemple, feines de la casa, catecisme… Hi havia les Filles de Maria: era el nom d’una associació de Mallorca i les dones [que la formaven], eren mares cristianes.

A Mallorca, es van crear onze organitzacions de monges. Eren unes ‘Mares Teresa de Calcuta’. Totes tenien escoles. En Petra, per exemple, hi hagué una durant cent vint anys. S’encarregaven d’educar, sobretot, les dones.

En 1900, a Mallorca, el 60% de les dones estaven alfabetitzades. Això es devia a les dones. En una llengua que no era la seua, en castellà[12]. Però resaven en mallorquí.

De fet, com hauràs vist [en l’explanació],en 1900[13], eixí un decret que deia que l’estudi del catecisme s’havia de fer en castellà. [A Mallorca], feien l’edició en castellà i l’enviaven a Madrid. I, després , feien el catecisme en mallorquí.

En 1950 es dictà que el Rosari havia de resar-se en castellà, perquè el Rosari no es deia mai si no era en mallorquí”.

Les dones, a les Illes, duien la casa i l’administració. Jo també ho veig per ací: és la dona qui administra”.

Pere Riutort també comentà que, com que la llengua en què se’ls educava, en les escoles, era el castellà, passava com a mitjan segle XIX en el País Valencià, on, atenent al pròleg del “Diccionari Escrig”, redactat per Vicente Boix, manifestava que els xiquets no entenien, ni interioritzaven lo que aprenien en els centres d’ensenyament i, sobretot, en al·lusió al catecisme.

Finalment, Pere Riutort afegí que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que hi havien anat, havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què no havia tingut accés abans.

Sobre el fet que els xiquets, en Mallorca, poguessen estudiar junt amb les dones, Carlos Bonet Haebler, de les Illes Balears, el 17 de juliol del 2020, escrivia en el meu mur de Facebook: “Encara així, hi havia nins (mascles) que tenien s’oportunitat d’anar a escola uns anys més. Sa meva padrina em contava orgullosa que, un familiar seu (no record en quin grau) fins i tot escrivia en mallorquí. Ella només va aprendre en castellà”.

Tornant al tema de la rudesa, Francesc Castellano Vilamu, en resposta a un correu electrònic que jo havia enviat a unes quantes persones, diu[14] que “faltaria veure el paper de les mares en l’educació de les criatures de la zona alta de Barcelona, la ‘gente bien’, que en un moment donat van pràcticament abandonar parlar en català fins i tot amb els fills ja a principis del segle XX; en molts casos van transferir la seva educació als internats, tant d’aquí com de l’estranger, donant fills bilíngües, trilingües… però amb un mínim coneixement del català.

Em va ‘fer gràcia’ quan (…) es parla del parlar rude dels xiquets criats pels pares en contraposició del parlar més dolç de les mares, encara que es referís al Perú[15]; a Barcelona, en els barris on moltes dones treballaven al tèxtil, no tant sols mantenien un to de veu molt fort (penso que per causa del soroll de les màquines que forçava a cridar al parlar) hi havia bastantes dones que tenien un llenguatge molt dur i groller, plè de renecs. Solien ser dones de famílies tradicionalment obreres, allò que se’n pot dir classe baixa, i que es posaven a treballar en edats molt joves encara i amb una educació escolar molt pobre, allò que se’n deia llegir, escriure i les quatre regles. Òbviament, les ‘senyores’ del barri (mestresses de botiga, p. ex.) empraven un parlar més suau, més delicat’, i amb més eufemismes com ‘casun déna’ en comptes de ‘em cago en Déu’, ‘cordins’, ‘cordons’ o ‘cordills’ en comptes de ‘collons’ i altres per l’estil”.

El 22 d’abril del 2020, Francesc Castellano, en un correu electrònic, m’escrivia que, “si t’interessa puc fer-te algunes aportacions sobre el paper de la dona en les famílies de classe alta de Barcelona (i aquí sí que entra ben clara la figura de la matriarca) i una cosa que crec interessant, la preparació dels fills per a succeir els pares en els negocis, totalment en paral·lelisme amb les iniciacions dins les societats tradicionals africanes, l’endogàmia d’aquestes famílies i situacions que semblen tretes d’antigues novel·les de lords i ladies angleses però ben nostres”. Òbviament, i, sense pensar-m’ho dues vegades, li diguí que sí, que m’interessaven aquests temes.

El 23 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, l’escriptora Montserrat Espallargas, en resposta a una cançó eròtica que jo havia publicat (acompanyada d’un aclariment), comentava “Molt bones, totes”, en al·lusió a les cançons i, tot seguit, deia “No sé si el que tu exposes sobre el matriarcalisme català és real, però, per la meva experiència personal, potser tens raó. La meva àvia nascuda el 1902, en la ruralia del Priorat, era una dona d’una educació igualitària”.

No obstant això, i per a que l’actitud de les mares no semble ni idíl·lica ni un camp ple de roses, direm que hem accedit a uns quants testimonis, sobretot, a u que ens facilità una dona (dona que em demanà que no l’inclogués en l’estudi, però que sí que el tingués present), amb la intenció de no caure en prejudicis, en què el paper repressiu… el juga la mare, per motius psicològics que aplegaren a determinar bona part del futur de la família. Com dic, el d’una dona. En casos, així, l’empatia també és menester i, per tant, el matriarcalisme, això és, una vida oberta també (i amb simpatia) a la part femenina de les persones i en què cada u de nosaltres ens fem càrrec de la nostra vida i ens interessem, amb bon cor, per la d’altri i per lo que passa pel món.

 

 

Notes: [1] “Educación General Básica”, era el nom oficial que rebia el model d’ensenyament primari, en Espanya, de 1970, el qual, entre altres coses, per primera vegada en la història de l’Estat espanyol, permetia que s’ensenyassen les llengües maternes, com ara, la llengua catalana.

[2] Era el darrer curs de l’EGB, abans de poder passar a l’intitut d’ensenyament secundari, de cara a la universitat o bé a l’institut de Formació Professional.

[3] Literalment.

[4] Es refereix a quan tindria uns 18-19 anys.

[5] Les paraules següents, entre Pere Ramon Nadal i jo, són del 19 d’abril del 2020, en aquest grup de Facebook.

[6] Ricard Jové Hortoneda nasqué en 1929.

[7] Textualment, en lloc d’autodidàctica.

[8] El règim del general Franco, des del final de la guerra, fou entre 1939 i 1975.

[9] Publicat per Fundació Terra, en novembre del 2009, en la revista “Perspectiva ambiental” (no. 47).

[10] El text diu així: “Segons Grimaldo Rengifo, els pares indígenes dels Andes veuen que els seus fills han adoptat ‘un parlar rude i dur’, en comptes del ‘parlar dolç i suau que lliga els humans amb la natura’” (p. 23, del document esmentat, “Saviesa ancestral”. Ampliarem, un poc més, lo de la rudesa,  per mitjà d’informació treta d’un correu electrònic del 21 d’abril del 2020, quan acabarem aquests comentaris de Pere Riutort.

[11] De fet, en el llibre “Madre y maestra. Alberta Giménez Adrover. Alberta Giménez Adrover”, de José Mª Javierre, imprés l’any 1969, amb llicència eclesiàstica, llegim que “María Alberta no mezcló las niñas de todos los niveles en sus colegios, no deshizo las barreras sociales que separaban las hijos de los proletarios de las colegialas de clase media burguesa y clase alta. Semejante ‘escándalo’ quizá no estuvo siquiera en su mente; pero aunque lo hubiera estado sería inútil porque la mentalidad de su época no toleraba aventura de este tipo…, que tanto trabajo nos cuestan ¡ahora mismo!” (pp. 306-307). No obstant això, sí que hi hagué moviments pedagògics d’aquella època i d’abans de la guerra (1936-1939), que sí que ho feien, amb molta iniciativa, com també ocorre, a hores d’ara.

[12] En aquest sentit, un bon reflex el tenim en el llibre “Madre y maestra. Alberta Giménez Adrover”, ja que se’ns parla molt sobre la tasca pedagògica de la religiosa Alberta Giménez i mai se’ns diu que s’ensenyàs llengua catalana en els centres que ella impulsà i que dirigí.  A més, per exemple, sobre un tema tan clau com és la línia capdavantera, l’autor comenta que “Pero el sentido práctico de Madre Alberta evitaba un escollo que la pedagogía moderna advierte a la hora de establecer las relaciones entre colegio y familia. Ocurre que la actual renovación de los centros docentes va consiguiendo que el colegio sea un lugar agradable, apetitoso, donde los educadores procuran encauzar la personalidad de niños y niñas sin choques ni violencias; la chiquilla se encuentra atendida, observada, le adivinan, le ayudan, está feliz. Y muchas veces compara con su casa, con el carácter de sus padres, su tosquedad e ignorancia. En el paralelo sale perdiendo la familia” (pp. 181-182). Però, per exemple, no es diu, en el llibre, sobre l’ensenyament del català, fet que, unit als comentaris de Pere Riutort, deixa clar que no s’hi ensenyava. En canvi, com hem vist, l’Església balear continuava fidel a la llengua catalana, per exemple, fent possible que els feligresos sabessen pregar en català.

[13] És en 1902.

[14] El 21 d’abril del 2020.

[15] En el text, es deia als Andes.

“La cultura matriarcal estava en la realitat” (Pere Riutort Mestre)

General, , , , ,

 

 

Despús-ahir i ahir, en el grup de Facebook “Paraules de les illes Balears”, de què forme part, es feren uns quants comentaris que em recordaren possibles justificacions que s’oculten, sovint, quan ix el tema de la violència de gènere,com ara, quan una dona és agredida sexualment per un home. Com a exemple, n’exposaré uns quants, que he triat fotografiar hui, per a que el lector conega millor la realitat i, per tant, el present. 

A més, afegiré que ahir envií uns quants missatges a l’administrador per a que sabés que, per exemple, a principis d’octubre del 2020, quan ja portava recopilant cançons eròtiques en valencià, si més no, des del 13 de juny del 2020, més d’un 80% dels comentaris fins aleshores (o de les valoracions, per exemple, els “M’agrada”) o, com ara, les aportacions amb cançons que coneixien els que hi prenien part,… es mostraven favorables a la música popular eròtica en llengua catalana i, a més, al voltant d’una mitat de les persones que ho feien,… eren dones. 

Com em digué Pere Riutort Mestre, el 16 de desembre del 2020, durant una conversa, “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. Ací tenim alguns dels efectes de la lluita que, alguns sectors (això sí, minoritaris), estan fent contra el patriarcat i amb la intenció d’imposar una mena de matriarcat.

Com diem, és un corrent minoritari i que no compta amb el suport d’eixe 80% de què parlem. Si no, ¿per què tanta valoració positiva i tanta aportació a l’estudi? La llengua catalana, des de les seues arrels (parlem, com ara, del segle X ençà) va unida al pactisme i a l’obertura als altres i a la realitat. En eixe sentit, com em deia Pere Riutort en eixa conversa, caldria lo que podríem dir misericòrdia, ja que la ignorància, des de fa quasi cinc segles (després de les Germanies), és viva. Són paraules en línia amb unes del meu avi Miguel, el matern (1906-1992), valencià de soca-rel i molt obert: “La ignorància és molt atrevida”. I més: com més grans són les persones, més matriarcalisme hi ha hagut en l’educació dels fills i en les relacions entre pares i fills. Em referesc a pares d’arrels catalanoparlants i que ara, molts, tenen més de setanta anys.

I, ara sí, unes fotos que reflecteixen també part de la realitat, a què estic obert, però amb què no combregue (com moltes persones que conec). I és que, com escrivia una dona (en l’escrit “Matriarcat a Manresa”, plasmat en la web Malandia), no calia anar a Polinèsia.

“Junts, fent camí”

“¡Avant les atxes!”

 

 

 

 

 

 

Junts, actuant cap al demà de manera matriarcal i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, tractarem sobre el cristianisme de línia matriarcal, en el segle XXI, i mostrarem alguns motius pels quals considerem que cal prioritzar més el matriarcalisme i, sobretot, junts, fent camí i actuant cap al demà, oberts als altres i prioritzant més l’acció que la reflexió (com en les cultures i en els Pobles d’arrels matriarcalistes) i, de pas, a les religions (sense deixar fora la tecnologia ni la ciència), en relació amb els Sants de la Pedra.

 

  1. Religió matriarcal i “civilització” tecnològica i científica: lo matriarcal, prioritari.

En línia amb aquesta actitud receptiva cap a la nostra identitat (unida a la d’efusió de lo que va adjunt a la nostra identitat com a nació), cal fer esment als goigs, tant als que es canten i es recorden, com als que estan escrits i, de pas, dir que, darrerament, hi ha poblacions valencianes (per exemple, Cullera, on hi ha molta tradició cultural relacionada amb els Sants de la Pedra, allí coneguts com “els Benissants”) on han incorporat el valencià en els goigs i que, així, han trencat amb molts segles de tendència a emprar el castellà en aquests temes vinculats amb la religió i, deixem-ho ben clar, amb la llengua pròpia, llengua en què, durant molt de temps, no s’han escrit molts goigs (tot i que és u dels camps en què més presència ha tingut la llengua catalana, però no, precisament, en el País Valencià i, més encara, des del segle XVI) i, a més, de manera contínua. O en uns cants populars dedicats als Sants de la Pedra, en el Camp de Mirra (població valenciana de la comarca de l’Alcoià), tot i que els goigs, en el 2018, encara estaven en castellà.

Igualment, sobre la presència de la nostra llengua en el camp religiós i, de cara al futur, cal recordar que, en paraules del “Criteri de la UNESCO sobre l’ús de les llengües vernacles en l’ensenyament”[1] (de 1954 i traslladable a la resta de camps), el punt tercer diu que “No hi ha res en l’estructura de cap llengua que li impedesca d’esdevenir un vehicle de civilització moderna” (p. 8).

Per això mateix, com llegim en la carta “Octogesima adveniens”[2] (del 14 de maig de 1971), escrita per Pau VI, cal oposar-se a tots els motius d’injustícia per part d’aquells “qui són objecte de discriminacions, de dret o de fet, per raó de la seua raça, el seu origen, el seu color, la seua cultura, el seu sexe o la seua religió” (p. 7). En un moment, com ara, en què sembla que s’invita, a nivell mediàtic i en part dels grups de lo que sol qualificar-se com “esquerra”, com ara, en el País Valencià, a no donar importància i, fins i tot, a menysprear lo religiós i lo etnològic, en favor de lo utilitari i de lo que prové de les llengües del món que tenen més parlants o també a una mena d’exotisme etnològic cap a fora però no de recerca del matriarcalisme més enllà de la cultura basca i d’alguns detalls solts, aquestes paraules van de perles.

Així, la raça (és a dir, el “Poble”), la cultura (això és, el llegat, on s’inclou la llengua) i la seua religió (en aquest cas, la cristiana i, majoritàriament, el catolicisme), no deurien restar menyspreades per cap polític, independentment del càrrec que ocupàs, de lo famós que fos o, com ara, dels estudis que tingués, i sí, en canvi, que actuassen (i açò és aplicable a moltes autoritats eclesials) en línia amb el missatge que feu el papa Pau VI, en la UNESCO, el 5 de novembre de 1971, amb motiu del XXV aniversari de l’organització: promoure el desenvolupament integral de l’ésser humà, “responsable del seu destí davant els seus germans i la història, i cridat a resoldre les nombroses antinòmies[3] davant les quals es troba: intercanvis culturals multiplicats i saviesa ancestral conservada, expansió d’una cultura nova i fidelitat viva a l’herència de les tradicions, harmonització entre l’antiga cultura clàssica i la nova cultura científica i tècnica” (p. 7).

Aprove pensar i dir que el sentit de la justícia, en un moment en que ix molt la paraula dignitat, sobretot, relacionada amb temes socials, no ha de deixar a banda ni els lingüístics ni, per exemple, els etnològics, sinó respondre com un pas més enllà i que impulsa, en paraules del sínode de bisbes de 1971 celebrat en Roma, a assumir que “Reafirmem el dret dels pobles a conservar la pròpia identitat” (p. 7), com fem moltes persones valencianoparlants i de tot l’àmbit lingüístic. La justificació és ben clara en el sínode: “La nostra acció ha d’estar primerament orientada a aquells hòmens i nacions que, a causa de les diverses formes d’opressió i de l’actual índole de la nostra societat, són víctimes silencioses de la injustícia i no tenen manera de fer sentir la seua veu” (p. 7). No seria just que, com ara, la Generalitat Valenciana o bé el Govern balear, menyspreassen, en els seus territoris respectius, la llengua i lo que hi ha de llegat cultural i vinculat a la llengua pròpia o bé a la religió, simplement, perquè o bé no està de moda, o bé no resultàs rendible en les urnes o, per exemple, que considerassen la religió com una part rebutjable, a diferència de la ciència o de la tecnologia.

El motiu és que la conservació del valencià i de lo etnològic i que fa diferent el llegat ancestral, no és una mena de joc amb què entretenir-se en temps d’esplai (ni, per part de sectors cristians, per a deixar a banda o com a secundari)… mentres que el castellà i la cultura castellana resten molt valorats (i de manera positiva) pel govern espanyol i pels qui aproven l’actitud unificadora i d’assimilació cultural del govern central, indistintament del partit en què militen i de com es presenten (exteriorment) com a polítics o de la línia religiosa (o respecte a la religió) que hagen triat per a viure. En canvi, sí que resulta molt favorable per al sentiment de grup i per a adquirir més esperit comunitari (en l’apartat matriarcalista i tot), que l’herència cultural i lingüística, com ara, la vinculada amb els Sants de la Pedra, per exemple, en forma de refranys i de versos, estiga present i es difonga en lo relatiu amb el lleure i en temps lliure.

Sobre la conservació de la pròpia identitat i sobre la seua relació amb la religió i també amb la ciència i amb l’Estat modern i laic, en l’article “Liberar la religión del politicismo”, signat per Jesús Conill (de la Universitat de València) i publicat en la revista “Cresol”[4] (juliol-agost 2017, no. 139), hi ha unes paraules que he considerat molt importants des del primer dia que el llisquí: “Una noción compleja de ciudadanía implica aceptar que no existen personas sin atributos, sino personas cuya mismidad[5] se forma con los aspectos significativos de su religión y que, en consecuencia, tratar a todos con igual respeto a su mismidad exige al Estado tratar de integrar las diferencias que la componen. Entender la ciudadanía al modo simplista implica borrar las diferencias en la vida pública, mientras que entenderla como compleja exige intentar gestionar la diversidad, articulándola. Esto requiere vincular un Estado laico con una sociedad pluralista, también en la dimensión religiosa.

(…) Privatizar las religiones es inaceptable, y no sólo porque los ciudadanos tienen derecho a expresar su mismidad en público, sino porque las religiones tienen vocación de publicidad y prestan el buen servicio de hacer ofertas de vida feliz” (p. 19). M’identifique amb les paraules de Jesús Conill i, a més, en lo referent a la “vocació de publicitat” de la religió, ja que va en línia amb el matriarcalisme i, així, amb el cristianisme de base, el qual va un poc més lluny del cristianisme patriarcal i derivat, per exemple, del model generat arran del Concili de Trento.

Tot seguit, afig que “Cuantos más proyectos de vida digna con altura humana se presenten, más altas serán las exigencias de justicia y mayor la posibilidad de las personas de elegir proyectos capaces de generar ilusión. Pero también las religiones tienen que ser fieles a su razón de ser y hacer sus ofertas de vida buena, sin imposiciones, pues a tales propuestas sólo desde la libertad puede invitarse y sólo desde la libertad pueden aceptarse” (p. 19).

A més, com llegim en l’article “Laïcisme, religió i tolerància” (http://diarieducacio.cat/laicisme-religio-i-tolerancia), de Pere Solà Gussinyer i publicat en la web “el diari de l’educació”, “L’espai religiós ben entès és un espai laic perquè fa una valoració positiva i respectuosa de totes les creences que defensen els valors humans. L’espai religiós/laic, entès en aquest sentit positiu i ampli, és compatible amb el respecte de l’altre” i, a més, addueix que “la tolerància laico-inter-religiosa ajuda a combatre i neutralitzar aquests nous ídols que escometen en el dia a dia, ‘ídols’ com la temptació autoritària de tirar sempre pel dret sense consultar, com la mateixa fe cega en el déu mercat i com l’afany de triomfar a la vida al preu que sigui i trepitjant a qui convingui”. Hi estic de part de Pere Solà.

I u dels motius d’acollir la religió, concretament, com a mínim, del cristianisme de línia catòlica (el més vinculat als Sants de la Pedra), és, com veiem en el document “Una comunidad cristiana y una presencia pública significativas para nuestro tiempo”, signat pel “Grup de Seglars i Rectors del Dissabte”, del País Valencià, el 19 de gener del 2019:

“. Trabajar por un despertar de la fe en Jesucristo y no tanto por un despertar religioso.

(…) . Encarnarse en la propia realidad, aquélla en la que vive cada comunidad, colaborando en la búsqueda de soluciones a los problemas que ha de afrontar. Esta encarnación implica inculturarse de manera real y efectiva en la cultura del pueblo con el cual camina cada comunidad.

(…) . Potenciar la apertura, el diálogo, la acogida sincera y afable de todo el mundo, la comunión, el ecumenismo y la colaboración interreligiosa.

. Suprimir cualquier indicio de clericalismo[6] (…).

. Reivindicar el papel de servidor del miembro ‘ordenado’ y negar el de funcionario o dueño. Es fundamental que se respete a la comunidad a la cual ha de servir con su historia y su idiosincrasia. Ella es la que permanece.

. Propiciar espacios de encuentro (…) que favorezcan la experiencia comunitaria y contrarresten la actual indiferencia generalizada”.

Aquest cristianisme sí que va en la línia que aprovem en aquesta recerca. A més, perquè, no sols acull la visió matriarcal de la vida sinó perquè aquestes paraules estan escrites per persones que creen credibilitat entre bona part de la població.

Igualment, afegirem que, partint d’aquest matriarcalisme (present, com ara, en aquest darrer document, del 2019), per exemple, com escriu Pere Riutort en el document sobre l’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina, publicat en 1973, “Per a l’Església no hi ha Pobles petits sense drets i Pobles grans amb drets; hi ha simplement Pobles: El Líban, Escòcia o Croàcia són tan Poble com el nombrós grup humà d’Alemanya-Àustria o de Xina. Tampoc no constitueix a una part de la humanitat en Poble el fet que tinga govern civil autònom o exèrcit, sinó que tots els documents de l’Església contemplen uns elements que no són ni la quantitat ni l’estatalitat[7] com a constitutius essencials dels Pobles” (p. 13). Cal dir que, aleshores, Croàcia, fins als anys noranta del segle XX, formava part de l’estat Iugoslàvia.

Per això mateix, com també escriu en la pàgina 13 del document de 1972 esmentat, “Els germans de fora que han vingut a estar entre nosaltres, estrangers o immigrants s’han d’acomodar a la nostra llengua. Això ho demana el núm. 10 d’Eucharisticum Mysterium (695) i el mateix seny. Els germans recentment arribats han de ser empelts del nostre Poble; mai no poden ser considerats ciutadans de segona categoria, si fos així, seríem racistes; per altra banda, no voler acomodar-se al lloc on s’ha anat a viure, sinó exigir el contrari, és senzillament tenir actitud de colonitzador.

La naixença no és l’única raó per la qual s’entra a pertànyer al nostre poble històric; tot aquell que viu amb nosaltres és de la nostra comunitat”.

Per tant, com que la nostra nació com també tots els territoris on es parla la llengua catalana són d’arrels matriarcalistes, moltes persones, que estem en pro de la nostra identitat com a Poble, donem prioritat a lo matriarcal, per exemple, perquè comporta el desenvolupament de trets singulars vinculats a la nostra llengua i que afavoreixen el sentiment de comunitat i, com ara, l’esperit emprenedor, la diplomàcia, el parlamentarisme o, per exemple, el dinamisme. Així, Thomas S. Harrington, un nord-americà d’esquerres, que sap parlar català i que ha investigat sobre Catalunya, en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista a Catalunya”[8] (publicat en el 2018, per l’editorial Gregal), escriu que “Catalunya és, com totes les societats que conec bé, una societat diversa (…). Hi ha molta gent allí que s’identifica aclaparadorament amb un passat català, la llengua catalana i, potser més important, patrons estrictament catalans d’organització social i comportament cívic, uns patrons que posen un èmfasi excessiu –almenys en relació amb els tradicionals espanyols- en la negociació (en contraposició a les autoritzacions), el comerç (en contraposició a la intimidació estratègica i a fer la guerra), a l’enquesta racional i a la primacia de la consciència personal (en contraposició a l’obediència a ortodòxies socials i culturals àmpliament propagades)” (p. 215).

Per aquest motiu i perquè la llengua també va unida als actes religiosos i als costums (com ara, als goigs i a la tradició de cantar-los) com també ho fa a la novetat i a l’acció (per mitjà de l’esperit d’iniciativa), igualment podem considerar que aprenent sobre costums i festes que tenen a veure amb la cultura catalana (i coneixent un poc més la cultura d’origen del nouvingut), promocionem la germanor entre les persones i, de pas, un reviscolament i una vitalitat de la nostra cultura (heretada dels nostres pares i d’altres avantpassats i també apresa mitjançant l’obertura a altres persones) amb la intenció de fer-la més viva i més present en la societat en què vivim i en el segle XXI, com ara, per mitjà d’informació i de recerques sobre els Sants de la Pedra i sobre altres festes relacionades amb el món agrícola que hi són vives des de fa segles i que no són cap residu del passat i a tombar sinó, fins i tot, un testimoni més de l’educació matriarcal transmesa, molt sovint, per les dones. De fet, com molt bé indica Teresa Vinyoles Vidal, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, si bé podem dir que sobre el segle XIII, “parelles joves del Principat (…) repoblaran pam a pam Mallorca, d’altres aniran al País Valencià i encara després d’altres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de l’Alguer. Sembla que no ens hem aturat quasi mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que ens dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.

Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals” (p. 81).

Es tracta, de la mateixa manera que en el camp de l’ús del valencià en les diòcesis valencianes, però quant als Sants de la Pedra, d’actuar. De fet, he pogut comprovar, durant l’estudi, que, si bé la investigació causa certa curiositat inicial per part de moltes persones de tot l’àmbit lingüístic (i, fins i tot, d’altres territoris de la històrica Corona Catalanoaragonesa), sí que hi troben que, en rebre més informació  relacionada amb els dos sants, senten com una mena de calor perquè hi veuen que hi ha molt escrit i que, àdhuc, anem molt més lluny de lo que sabem i d’on som, tot i que estiguem en contacte amb la terra. Saben que, per exemple, sobre la qüestió que ha permés trobar que la nostra cultura és matriarcal, la història, el futur, no perdonaria que deixàssem a banda aquesta realitat sinó que, per contra, agraeix que la tinguem present i que la difonguem en la societat, amb l’objectiu d’aplanar el camí d’aquest expandiment de la nostra identitat, sobretot, entre les persones que estan molt interessades pel nostre país i per lo vinculat a la nostra cultura.

Així, amb aquesta promoció de la nostra cultura, fem costat a lo que Joan XXIII escrivia com “els signes dels temps”, és a dir, patrocinem i escampem aquest patrimoni cultural, no sols entre la comunitat catalanoparlant sinó, a més, com si es tractàs d’un producte i de publicitat, cap a les altres persones i cap a les altres comunitats de parlants. Una manera més, al meu coneixement, de fer evangelització i tot. Recordem que la paraula “evangeli”, partint del “Diccionari Català-Valencià-Balear”, és un mot grec que, originàriament, significa “bona notícia”. I si, a més, seguim els signes del segle XXI, hi recorrem, com ara, a Internet i a nous mitjans de divulgació.

En resum, una manera de dir sí a tot lo que tractaria de revifar la nostra identitat, en aquest cas, a través del manteniment de la nostra base religiosa de tipus matriarcal, el cristianisme, acció que, moltes persones de tot l’àmbit lingüístic sí que estem disposades a admetre i a realitzar sense que això cerque l’anul·lació d’altres formes de pensar, de ser i d’entendre el món i la vida.

 

 

 

Notes: [1] Informació treta del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973, per la “Junta Diocesana d’Acció Catòlica”.

[2] Informació treta del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, realitzat per Pere Riutort Mestre. Des d’ara, mentres que no fem cap indicació, partirem d’aquest document per a moltes entrades relacionades amb l’Església.

[3] Contradiccions.

[4] Aquesta revista és editada per la Unió Apostòlica de València.

[5] En valencià, ipseïtat, és adir, el conjunt de propietats que caracteritzen una persona en la seua individualitat. Informació treta de l’entrada del blog “Scriptorium” (http://www.ub.edu/scriptorium/com-es-diu-mismidad-en-catala) , elaborat per la “Comissió de Dinamització Lingüística i Cultural de la Facultat de Filosofia” de la Universitat de Barcelona. El 2 de març del 2020 es podia consultar els diccionaris que hi ha en aquest blog a través de l’enllaç http://www.ub.edu/scriptorium/diccionaris-2.

[6] Intervenció del clericat en el govern de l’Estat.

[7] El fet de ser un Estat polític.

[8] Aquest és el títol original del llibre.