Prosseguint amb el tema de festes ancestrals anteriors al cristianisme, el 26 de desembre del 2024, en el diari digital “El Nacional”, hi havia un altre article de l’historiador Marc Pons, però en relació amb la festa de Sant Esteve, la qual, encara que fos cristiana, arrelà en zones paganes i podem considerar de línia matriarcal: “Per què els catalans celebrem Sant Esteve i els espanyols no?” (https://www.elnacional.cat/ca/cultura/catalans-celebrem-sant-esteve-espanyols-no_1336540_102.html).

L’autor ho situa en l’any 789, en “Època del govern de Carlemany (768-800), rei dels francs, creador dels comtats carolingis catalans i, posteriorment, emperador (800-814). Carlemany imaginava una nova Europa, inspirada en el vell i desaparegut Imperi romà, però construïda sobre la nova realitat germànica i cristiana de l’estat carolingi. I la seva cancelleria promulgaria l’Admonitio Generalis, una capitular que anunciava la Renovatio Carolingia; el ressorgiment de la vella cultura clàssica, però mediatitzada per la vigorosa tradició germànica. Amb el decurs del temps, la Renovatio seria la reforma ideològica, educativa, artística i eclesiàstica més important de l’Europa medieval”, després de la declaració del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà (en el segle IV).

Tot seguit, addueix que, amb la “Renovatio” (“Renovació” en llatí), “Molts elements de la vella tradició romana (sobretot, els relacionats amb aspectes tan importants com la litúrgia i el calendari) serien declarats obsolets i quedarien reclosos al calaix de l’oblit. La Renovatio era la posada de llarg de la cultura franca. Era la majoria d’edat del projecte carolingi, iniciat unes dècades abans amb Carles Martell (l’avi de Carlemany i el primer que havia aturat els àrabs en la seva progressió pel continent europeu). I la nova celebració de Sant Esteve s’emmarcava en el context d’aquesta renovació.

Carlemany i la nova litúrgia

Carlemany va veure la xarxa d’espais dedicats al culte cristià com una gran oportunitat per a divulgar la nova ideologia del seu règim. Va subordinar l’Església i es va servir del seu potent altaveu, format per milers de temples, per fer arribar el seu missatge a tots els racons de l’Imperi. Això explica, per exemple, un curiós detall que forma part d’aquest projecte: es va prohibir la celebració dels oficis religiosos en la llengua llatina culta que, a cavall dels segles VIII i IX, ja quasi ningú entenia; i es va decretar l’obligació d’oficiar en les llengües vernacles de cada territori. El primer esment documentat de l’existència d’una llengua pròpia a la Marca carolíngia de Gòtia (Llenguadoc i Catalunya vella) és amb aquest decret”.

En nexe amb el tema de les llengües vernacles (és a dir, de les autòctones, de les aborígens, no, com ara, de la llengua oficial de la metròpoli), el 26 de desembre del 2024, l’estudiós, filòsof i vernaclista Jordi Salat ens enviava un missatge acompanyat de les paraules que Marc Pons havia plasmat en l’article, ja que, com l’esmentat investigador escriu en l’obra “Vernaclística” (de què és autor-editor), en la versió del 2024, el Papa Francesc (qui ho era a partir del 2013) no practicava el do de llengües. Com a exemple, posava la inauguració de l’estel de dotze puntes i corona de dotze estels en el Temple Expiatori de la Sagrada Família de Gaudí en Barcelona, on usà el castellà o, igualment, la posició del Vaticà sobre el referèndum de la independència de Catalunya celebrat el 1r d’octubre del 2017, de què no digué res a favor de la causa vernaclística catalana, “Potser perquè té lligams o arrels que el relacionen amb el cristianisme arrià i hel·lenista contra el que és hostil el catolicisme niceanià i la cultura de llengua catalana comporta una ensenyança i Coneixement que es vol reprimir i amagar” (p. 11).

Tornant a l’article, Marc Pons considera que Carlemany és el fundador d’Europa, principalment, “perquè va crear la cultura europea. El primer pas d’aquell projecte seria l’esmentada obligació d’oficiar en llengua vernacla. El segon seria l’obertura d’escoles a tots els monestirs dels seus dominis, no per alfabetitzar la societat (tot i que albergava l’ambició que, en un futur no massa llunyà, tothom podria llegir i interpretar la Bíblia, naturalment, a conveniència del poder); sinó per formar els difusors de la Renovatio; abnegats i voluntariosos religiosos, que portarien el missatge i el contingut de les reformes i les implantarien arreu de l’Imperi”.

Sobre el tema de la societat i de la línia de l’emperador, afig que, junt amb els qui feien costat al monarca, sabia que “aquest corrent de renovació no calaria en la societat si no entrava a totes les cases. I aquesta tasca ja no la podien fer els religiosos. L’havia d’assumir la gent, com un fet natural. I el poder construeix un nou imaginari inspirat en els episodis històrics més importants del cristianisme. Nadal era una festa important del calendari cristià. Però, amb la Renovatio, no tan sols esdevé la més important del nou calendari cristià, sinó que, a més, s’apropia de i suplanta les velles tradicions paganes —que encara es practicaven— de les reunions familiars per la conclusió de l’any agrari (finals de novembre) i del solstici d’hivern (finals de desembre); i s’hi superposa. Era el tercer pas del projecte”.

Per consegüent, uns sis segles després, la realitat anava en línia semblant a la dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols (del segle I, en el Nou Testament), els quals trauen el tema del paganisme, encara viu.

Després, en l’apartat “Per Nadal cada ovella al seu corral, per Sant Esteve cada ovella a casa seva”, inclou que, “A partir de la Renovatio, la celebració de Nadal a l’Imperi carolingi —i això vol dir, també a la Marca de Gòtia—, bressol dels comtats catalans medievals— va rebre un impuls formidable. Es va concentrar la mobilització de gent, que es desplaçava als punts de reunió d’aquells amplis grups familiars, propis de l’arquitectura social medieval. Però els desplaçaments eren llargs, feixucs i, en moltes ocasions, difícils i insegurs. Per aquest motiu, el poder va oficialitzar el caràcter festiu de l’endemà, diada de Sant Esteve, perquè no es volia retallar els temps de reunió; no es volia limitar la difusió de la Renovatio, que era el propòsit final d’aquella nova cultura festiva. I es va instituir la diada de Sant Esteve com la jornada del retorn”.

Enllaçant amb aquestes paraules, el 26 de desembre del 2024, ma mare, per telèfon, em digué que ella recordava la festa de Sant Esteve (dia de la “Segona Festa de Nadal”; “sa Mitjana Festa”, en bona part de les Illes Balears) com a tradicional en el País Valencià i li comentàrem que ho fou fins a 1994 i tot, però que l’esquerra valenciana féu possible que no continuàs l’any vinent. 

Referent a la festa, Marc Pons, dient les coses pel seu nom, exposa que “El cas del Dilluns de Pasqua és idèntic al de Sant Esteve. Ambdós són fills de la cultura social i festiva impulsada per la Renovatio carolíngia. Pel projecte polític de Carlemany, el pare d’Europa i el fundador dels comtats catalans, bressols de la nació catalana medieval, moderna i contemporània. Però no de l’Espanya atàvica que s’ha projectat fins a l’actualitat. La celebració del Dilluns de Pasqua i de Sant Esteve, instituïdes pel mateix poder i amb el mateix propòsit, ens expliquen que catalans i espanyols no compartim ni un mateix origen, ni una mateixa tradició, ni una mateixa evolució. Ni històrica, ni política, ni social, ni cultural. I ens recorden, cada any, des de fa més d’un mil·lenni, que som dues comunitats nacionals diferenciades”.

Finalment, adduirem que això té a veure amb el tema del matriarcalisme i que, com ja ens comentaren en una qüestió que férem anys arrere per a la recerca, ma mare em confirmà que el dia de Nadal era tradició fer l’aplec familiar en la banda materna; i, l’endemà, festivitat de Sant Esteve, en la casa de la branca paterna de la família. En eixe sentit, encara em ve al pensament quan vivien els meus dos avis materns i el meu avi patern: primerament, anàvem a cals pares de ma mare. I més: Montserrat Cortadella, de Catalunya, el 26 de desembre del 2024 ens envià un missatge en què deia “Un magnífic escrit. Del tema de Nadal i de Sant Esteve, n’era coneixedora, una mica; avui, ho he aclarit. I, lo de la teva mare, sens dubte, es feia així”. Agraesc ambdues aportacions.  Això, coincideix amb l’article “El 26 de desembre, segona festa de Nadal, tampoc no serà festiu a les Balears el  2024” (https://www.dbalears.cat/balears/balears/2023/07/31/383243/desembre-segona-festa-nadal-tampoc-sera-festiu-les-balears-2024.html), publicat en “dBalears”, a què accedírem eixe dia, en què podem llegir que “La tradició és menjar amb la família paterna, ja que el dia de Nadal és tradició menjar amb la família materna”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.