Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

“La llanesa catalana” i dones amb lligam amb la terra i molt obertes

General, , , , , ,

 

 

Poemes en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra.

El 23 d’abril del 2022, Antonia Verdejo González, una dona que el 15 d’abril del 2022 ens havia comentat, en un missatge, “sóc nascuda a Catalunya, però, entre una cosa i altra, fa uns cent anys que som a Catalunya. (…) Estimar la teva terra on vagis, portar-la al teu cor, però mai oblidar les teues arrels, perquè no pots estimar una terra si t’avergonyeixes d’on vens” i que ens afegí que “Mai es van sentir ni rebutjats, ni res de res: parlaven el català fora de casa” com també “Jo em considero catalana de cap a peus”, ens envià una foto corresponent a un poema de Francesc Vicenç Garcia (més conegut com “el Rector de Vallfogona”), poeta barroc que havia estudiat en l’Estudi General de Lleida i que fou ordenat sacerdot en Vic l’any 1605.

En paraules d’Antonia Verdejo, sobre el llibre “La poesia a l’escola”, de Celdoni Fonoll, de poemes, “el primer que vaig comprar als meus fills grans, per Sant Jordi, el 1985. Ells són del 1984 i encara no tenien ni un anyet.

Té alguns poemes en català antic”[1]. El que hem triat per al tema del sentiment de pertinença a la terra, que ens l’envià el 23 d’abril del 2022, diu així:

“A LA EXPRESSIVA SENZILLESA DE LA LLENGUA CATALANA[2]

Gaste, qui de les flors de poesia

Toies vol consagrar als ulls que adora,

Del ric aljòbar que plorà la Aurora

Quan li convinga dir que es fa de dia;

 

Si de abril parla, pinte l’alegria

Ab què desplega ses catifes Flora,

O a Filomena, mentres cantant plora,

De ram a ram, la llengua que tenia;

 

A qui es diu Isabel, diga-li Isabella,

Sol i esteles als ulls, als llavis grana,

Llocs comuns de les muses de Castella[3],

 

Que jo, per a que sàpia Tecla, o Joana,

Que estic perdut per tot quant veig en ella,

Prou tinc de la llanesa catalana[4].

 

Francesc Vicenç Garcia

(El rector de  Vallfogona)”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] El 30 d’abril del 2022 accedírem a la foto del llibre i ens indicà “El vaig agafar pensant en la mainada”. A banda, ens envià un poema del valencià Teodoro Llorente, vinculat amb la Renaixença (segle XIX), “La cançó del teuladí”, i un poema de Ramon Llull, titulat “D’esperança”.

[2] El transcrivim textualment.

[3] Com veiem, vincula lo castellà amb el sol, amb els estels (que, tots dos, aporten llum), els quals tenen a veure amb el dia, amb la claror, amb lo elevat i, per descomptat, amb lo patriarcal.

[4] En aquest cas, la cosa senzilla, lo pla (“ser una persona plana”). Adduirem que, així com, per exemple, en Nepal, els elefants femelles es lliguen a un pal… en horitzontal en la banda superior (i que evoca lo circular i, per tant, lo matriarcal, etc.), Francesc Vicenç Garcia relaciona la llengua amb la terra on nasqué, a més que hi escriu en sentit general.

Tot seguit, el poema, en la foto que ens envià Antonia Verdejo.

 

“Les noies de Molló”, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Tot seguit, comentarem que, el 27 de maig del 2021, en el meu mur, Francesc Castellano escrigué una cançó que diu així:

“’Ai, noies de Campdevànol,

no aneu a pixar al riu,

que les de Ripoll es queixen

que l’aigua es torna lleixiu’.

 

(Els dos pobles estan al costat del riu Freser, Campdevànol aigua amunt)”.

En relació amb aquesta cançó, n’hi ha una en què es reflecteix molt el matriarcalisme, titulada “Les noies de Molló”, la qual figura en “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller” (p. 58), un treball amb texts i discs i publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, cançó que, amb lleugers retocs, diu així:

“Les noies de Molló[1]

són poques i mostatxudes[2],

quan passen pel carrer,

fan petar les ferradures[3].

 

Ai, noies de Rocabruna,

no pixeu pas tant al riu,

que les de Beget[4] se queixen

que l’aigua els hi embrutiu.

 

Noies de Beget,

són poques i ballen bé:

tenen la panxa arrugada

com la manxa[5] del ferrer.

 

Mare de Déu del Coral,

vós que sou tan coralera[6],

ajudeu-les a casar

les noies de la Menera[7]”. 

 

Quant al fet que la panxa de les jóvens estiga arrugada i, a més, com la manxa del ferrer, ens portà a la semblança amb el tema de l’espasa rovellada (foscor, dona, rovellat, negre…) i amb què el ferrer també va en línia amb el matriarcalisme, ja que, si no, per exemple, primaria la manxa acabada de fer (o d’adquirir). Cal dir que aquest detall també figura en altres versions que hem trobat d’aquesta cançó.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Ripollès.

[2] Per tant, ja són jóvens. Ací, es refereix als pèls del pubis.

[3] Són dones fortes.

[4] Com podem llegir en el llibret que hi ha en aquest treball relacionat amb Beget, Kristin Müller escrigué que, en 1965, com a estudiant, “vaig anar a parar en un poblet de muntanya molt agradable: Beget, a l’Alta Garrotxa (…) era un indret on també s’havien conservat tradicions i costums; antics oficis; festes; celebracions; eines per treballar el camp; els interiors de les cases, especialment la cuina; vocabulari… (…).

La meva tasca, doncs, va ser descriure i analitzar aquells objectes d’ús i els costums tradicionals (…). Alhora, però, i perquè sempre he estat una persona molt curiosa i especialment interessada en la música, no podia deixar de descobrir (…) el record de les antigues cançons que s’amagaven en la memòria col·lectiva i especialment en la de certes persones d’aquell Beget” (p. 7).

[5] La manxa és un instrument per a fer vent o per a donar aire que utilitzen els obradors del metall, en aquest cas, com podem llegir en el DCVB, “de molta grossària”.

[6] La referència a “Coral” i a “coralera” ens porta a vincular aquests mots amb l’aigua i, de pas, amb la pesca i amb el matriarcalisme.

[7] Població de la comarca del Vallespir, en la Catalunya del Nord.

 

 

Dones molt creatives, valentes i molt obertes

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “El Castell del Sol”, arreplegada per Enric Valor, tot seguit, Miriam, feta formiga, diu al príncep Muhammad que vaja darrere d’ella, i Muhammad, “Silenciosament la segueix” (p. 30), una part del relat que pot evocar-nos el refrany “On va la corda, va el poal”, en què la corda representa la dona i, quant al poal, l’home.

Igualment, la jove recorre a l’enginy i afig al príncep “Agafa el cavall negre que jo muntaré el blanc” (p. 30), ja que serà el negre qui el salvarà, així com, en altres rondalles, no ho fa, per exemple, el més gros.

A més, passem a passatges molt semblants a altres relats i, a banda, en què és la dona qui, per mitjà de la facilitat creativa i per a tirar avant, fa que Muhammad, els cavalls i ella es transformen.

Adduirem que, al mateix temps, el pare de Miriam va darrere d’ells i, quant a la seua muller, encerta què fa la filla (Miriam) i el príncep Muhammad en cada moment i com es presenten davant del pare de la jove.

En eixe sentit, és molt significatiu quan, en un segon passatge, la jove “S’agenolla, trau el talismà i fa les seues màgiques lletanies. Després va dir:

-Els cavalls que es tornen tanca d’un hort, jo el bancal ple de cols i tu l’hortolà” (p. 34), en què captem ben reflectit i fàcilment el matriarcalisme: mentres que la dona pren un paper semblant al de la deessa grega Demèter (relacionada amb l’agricultura) o, com ara, amb la Pachamama (en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), deesses que proporcionen la fertilitat de la terra (en aquest cas, un camp ple de menjar); és l’home (ací, Muhammad) qui fa la faena més pesada i, això sí, sota la figura de l’hortolà, tan vinculada amb lo matriarcalista.

I, en un altre passatge, la jove Miriam, eixerida, com una mare amb un estil de vida matriarcal i amb molta espenta, diu a Muhammad:

“-Ja està! Entre ella[1] i nosaltres es farà un ample riu. Els cavalls en seran l’aigua fluent; tu, els peixos, i jo, la terra de les ribes” (p. 35). I, per tant, així com els cavalls fluirien per la terra, ara ho faran com a aigua del riu; l’home serà la part minúscula però que aporta vida d’animalet (el peix) i, al capdavall, la dona, de nou, serà la terra. Demèter, la dona en moltes rondalles en llengua catalana, el lligam a la terra, la jove que fa el paper de terra… plasmen el matriarcalisme com també el fet que, en la part final de la rondalla, “Al poc d’entrar en el seu reialme, Muhammad s’acostà a una font abundant” (p. 36) i, així, a un altre detall matriarcal que va unit a la dona, a lo femení. En resum, en aquesta banda del relat, van plegats dos elements molt vinculats amb lo matriarcal: l’aigua i la terra.

A continuació, el príncep, “Després d’haver begut, amb tota reverència, delicadesa (…), la demanà per muller i reina (…) de Benillup” (p. 36) i, així, és l’home qui fa la reverència a la dona i qui li demana que es case amb ell.

Un poc després, “Ella (…) li donà el sí, i prometé així mateix abraçar la fe cristiana (…).

Arribaren per fi a les proximitats de la fortalesa de Benillup” (p. 36) i la mare recobra el fill “i havia guanyat una valenta nora” (p. 36), detall que va en línia amb els comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren valentes, arriscades, fortes, etc..

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La mare de Miriam.

Dones amb molta fortalesa, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “El Castell del Sol”, la qual figura en el Volum 7 de les “Rondalles valencianes” d’Enric Valor, veiem que, de nit, és quan Muhammad, enmig del silenci, aplega a la mansió de l’Home del Sol. Nit i silenci (p. 20), dos detalls que ens evoquen el matriarcalisme com també el fet que, quan l’Home del Sol ja ha menat el príncep cap a un saló central, “Allí, sobre una estrada, hi havia quatre dones:

-Aquesta és la meua muller, príncep Muhammad, i aquestes, les nostres tres filles” (p. 21). Cal dir que, no perquè, per exemple, en una casa, hi haja més dones i siguen les que la porten, parlarem de matriarcalisme, ja que, com és ben conegut, hi ha hagut dones, com ara, Margaret Tatcher (presidenta del govern britànic entre 1979 i 1990), qui implantà una política de mà dura i, que, àdhuc, són destacades com a exemplars per grups feministes i per persones a favor dels drets de les dones.

Adduirem que, més avant, l’Home del Sol posa una prova a Muhammad, en què es reflecteix lo matriarcalista i, fins i tot, en línia amb la cançó eròtica “Les nenes maques de matí”: “Escolteu ara la primera prova: us donaré una cistella; us alçareu de bon matí i anireu a un camp (…); allà fareu una tanca de paret; dins, cavareu un hort i el plantareu tot de rosers i clavellineres, i en la nit m’haureu de portar la cistella plena de roses i clavellines de les que en collireu” (p. 23). I, així, 1) comencem donant prioritat a escoltar (i no a mirar, “Escolteu (…) la primera prova”), 2) cava un hort i hi copsem detalls hortícoles que poden recordar-nos la senzillesa i, a banda, la sembra que, en l’estiu (o bé, com ara, en juny), porta la recollida dels fruits, 3) el lliurament dels fruits no té lloc en moments de sol, sinó en plena foscor (“en la nit”) i 4) el príncep no portarà, per exemple, en un carro (el qual tindria forma rectangular), lo collit, sinó en un objecte que ens podria semblar, sobretot, circular: una cistella. Cal recordar que lo redó té un vincle amb el matriarcalisme.

Igualment, copsem un passatge en què la més petita de les filles, quan els pares i les seues germanes ja dormien, es converteix en una formigueta (animalet que recorda el treball i, a més, la facilitat per a entrar amb discreció en molts llocs) per mitjà d’un talismà: “el frega i digué:

Per les banyes de la cabra

i per les barbes del boc,

per a passar per la porta

formiga sóc.

I es torna formiga (…). Entra a la cambra a on dormia Muhammad i, a l’acte, recobra la seua forma de dona” (p. 25) i, entre altres coses, diu al príncep: “jo t’aidaré a eixir-ne amb bé.

(…) -I tu per què m’aides, si tot just em coneixes?

-Perquè ets bo, noble i confiat. I ara… adéu!” (p. 26).

Per tant, no solament la dona salva l’home, sinó que, per exemple, la jove no prioritza que Muhammad siga més fort que un bou, sinó la bonesa, la noblesa i la innocència, el cor net. I, més encara: no es tracta d’una dona fluixa, ja que, en un passatge immediat que em recorda les dues àvies de ma mare (qui eren fortalesa i servici, com sintetitzava ma mare), així es plasma:

“-Ara t’aidaré, Muhammad.

-Com?

-Doncs ara veuràs! Ajuda’m!” (p. 26), li indica què ha de fer i com (“es fa lo que vol la dona”) i, a més, llegim “Així ho feren. Miriam tallà en el boscatge més de cinc-cents tronquets, i el príncep els va anar lligant. Després Miriam féu una estacada que rodava tot el camp aquell” (p. 26). Afegiré que, quan ma mare em parla sobre la força de les seues àvies, ho fa com qui troba que, no sols era u dels punts forts que elles tenien, sinó que considera que, moltes dones d’aleshores, en tenien més que moltes del segle XXI o més a prop en el temps, detall en què hi estic totalment d’acord. A banda, en aquestes línies, es reflecteix el pactisme i, al moment, la dona, Miriam, explica a Muhammad la història del talismà i, igualment, es posa a recitar una lletania amb molts símbols matriarcalistes:
“Duc dels ulls redons:

ou les meues oracions!

Tu que dorms de dia

i vius de nit,

transforma tot el que assenyale

amb el dit” (p. 27). I, consegüentment, si més no, simbòlicament, el duc estarà viu durant la nit, serà el seu moment fort,… justament, vinculat amb la dona (associada a la foscor, al negre,…) i la dona, també. A més, serà ell qui farà la faena que li encarregarà la muller: “transforma tot el que [jo] assenyale” amb el dit. La part que porta lo més feixuc és la masculina.

Agraesc a les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“Us podré portar al castell que busqueu”, dones que aplanen el camí i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat arreplegat per Enric Valor i en què es plasma molt el matriarcalisme és la rondalla “El Castell del Sol”, el qual figura en el Volum 7 de les “Rondalles valencianes”. Així, hi ha dos hòmens que aspiren a fer-se amb la possessió dels dominis de Benillup i que, des del primer moment, el narrador els vincula amb dos personatges musulmans. I, relativament prompte, copsem que, “sota un cel puríssim tingué lloc una de les justes més famoses i curtes que es recorden per aquelles contornades” (p. 11) i que l’acte no té lloc… “en el cel” sinó “sota el cel”, això és, en la terra. Ja comencem amb un detall matriarcalista: esdevé en un espai relacionat amb la dona i amb lo femení, amb lo terrenal.

Un poc després, llegim que, “A les darreres hores del capvespre, mare i fill es retiren en un discret gabinet per parlar” (p. 11) i, per tant, no sols tiren junta, sinó que ho fan dues parts que van plegades així com quan el nen era dins la mare i quan encara no li havien tallat el cordó umbilical: la mare (la terra, el present amb els peus en terra) i el fill (el demà).

Al moment, captem un altre tret matriarcalista, ja que, en plena nit (i no de dia), un home sent unes passes, “es girà i va veure una ombra que se li acostava amb una petita torxa encesa a la mà” (p. 12) i, així, predomina la foscor (lo femení) sobre lo masculí (la torxa, en aquest relat, petita).

En un passatge posterior, el príncep Muhammad, u dels personatges principals de la rondalla, una nit fosca (i, per tant, no, com ara, a migdia) troba una casa. “Aleshores li obriren i el feren passar avant” (p. 15), mitjançant l’acollida i l’hospitalitat de l’ermità Bartomeu.

A més, quan Muhammad aplega a un segon ermità, veiem que Muhammad “escoltava amb gran interés” (p. 17) i, d’aquesta manera, es reflecteix el paper de l’escolta en les cultures matriarcalistes com també ho fa el tacte.

Més avant, el príncep és en casa d’un tercer ermità, molt acollidor i molt obert (“Passeu, passeu avant!”, p. 18), i la rondalla, de nou, plasma trets matriarcals: “S’alçà l’ermità i conduí Muhammad dins una gran nau, i a la llum d’una gran torxa (…): les parets negrejaven d’ocells de tota mena i color” (p. 18). Ocells, per tant, negres i amb altres colors i, així, no uniformes, sinó com qui acull punts de vista com el seu i que no rebutja parers diferents.

Adduirem que, si, en altres rondalles, el color fosc es vincula, com ara, amb el rovell de l’espasa, ací ho fa amb el del pardal, qui, de manera semblant a l’espasa rovellada, serà qui salvarà el jove, qui aplanarà més la situació. Per això, veiem un passatge en què l’ermità demana:

“-Pardal negre, saps per ventura a on para el Castell del Sol?

L’endolat ocell obrí les seues alasses de corb gegant.

-Ja ho crec que ho sé! -contestà amb veu grossa.

Muhammad tingué fins i tot ànim de preguntar:

-Senyor corb…

-Jo no sóc corb -tallà malhumorat l’ocellot-. Jo sóc l’Ombra del Sol! I, si voleu, us podré portar, demà mateix, al castell que busqueu.

Muhammad va dir que sí, que hi estava d’acord, i quedaren que eixirien a primera hora del dia” (p. 19).

Podem veure, ací, com es fa dues parts: el Sol (ho posem en majúscula per a seguir la línia de la rondalla) i, a banda, l’Ombra del Sol (la qual podríem relacionar, per descomptat, si més no, per semblança, amb la lluna, amb la nit, això és, en lo simbòlic, amb la dona, amb el matriarcalisme).

Afegirem la proposta (positiva i generosa) del pardal (portar el príncep Muhammad al castell que cerca el jove), la diligència amb què ho faran tots dos i, al capdavall, el pactisme: Muhammad i el corb apleguen a un acord.

En un passatge relativament immediat, el corb i el jove emprengueren camí (p. 20) i “Feren nit dins coves que el corb coneixia, menjaren vora fonts amagades i, al cap d’uns dies, al deixar arrere una enlairada serra, aparegué a la vista del príncep una vall verda i frondosa, on s’albirava un castell no massa gran[1].

-Mireu -digué l’ocellot-, ací davant tenim una font rodada de corpulentes alzines” (p. 20).

Coves, fonts, valls verdes, castells no massa grans, una font envoltada d’arbres d’una mateixa espècie,… són detalls que van en línia amb el matriarcalisme, amb la dona, amb la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] L’espasa rovellada, en alguna rondalla, és la més petita de les dues espases i no la lluenta. Adduiré que el 9 de juliol del 2022, durant una conversació amb ma mare (nascuda en 1943), en què eixí el tema de l’espasa rovellada i detalls en la mateixa línia, em demanà com és que esdevenia així. I, tot seguit, li comentí que és com ho fan en les cultures matriarcalistes: la foscor per damunt de la claror, lo rovellat (i, per tant, lo no pur, ni lluent) ho fa en lloc de lo brillant (entre altres coses, perquè lo que podríem dir impur, com li senyalí, és més fàcil de copsar en la realitat).

Dones que proposen, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , , ,

 

Un relat valencià prou semblant a una rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en línia amb el matriarcalisme, per mitjà del missatge que acull la bonesa i pensar en els altres i, per descomptat, per l’encert de la dona en proposar al marit, és “Els set plets de Pasqua Granada[1]”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 6 de les “Rondalles valencianes”. Així, en Alcoi, hi havia un batle que li deien don Ferran, qui tenia uns cinquanta anys i, igualment, en la mateixa població, vivia “un ric burgés que li deien Joan el de la Capa Gran. Joan era d’estatura mitjana, fi i de bones maneres; i (…) tenia un germà que era (…) baixotet, bast” (p. 81). Per tant, des de molt prompte, apareixen trets matriarcalistes en línia amb el de l’espasa rovellada: el germà baixet (com en la rondalla valenciana “La Mare dels Peixos”, en què l’espasa rovellada era la més curta i, nogensmenys, amb què un germà salvarà l’altre) i bast (en lloc de pur).

Mentres que Joan vivia sense problemes, Blai i la família se les enginyaven com podien: “ells no sabien un altre ofici més que anar a treballar la terra” (p. 82), és a dir, fer-la fèrtil, un tret vinculat amb lo matriarcal.

Tot seguit, la dona de Blai diu al marit:

“-Mira, Blai (…), jo no crec que hi puguem fer res més que anar a cal teu germà a demanar-li diners amprats.

-Al meu germà? (…).

-Sí, sí, al teu germà. A qui havia de ser?” (p. 82).

I així ho fa l’home, d’acord amb la proposta de la seua muller: se’n va a cal seu germà (qui, a més, estava casat i no tenia fills) i apleguen a un acord: “Et deixe una vaca… Us la mengeu aquest hivern, i després me’n cries una i me la tornes.

Blai li donà les gràcies” (p. 83) i el germà ric, Joan, li addueix “Me l’has de tornar per sant Josep.

-La vespra” (p. 83).

Ens trobem davant d’un altre símbol en relació amb el matriarcalisme i amb la fecunditat, en aquest cas, humana i més: la vaca, la qual té a veure amb la llet i, per tant, amb la mare i amb la dona.

Però, com que Blai, el germà pobre, tot i que tracta bé la vaca i ho intenten, no pot, Joan (el germà benestant) envia la justícia a ca Blai. I, des d’aleshores, comencen sis passatges semblants en què Blai col·labora amb persones que li demanen ajuda i que, al capdavall, el porten a juí, i passem a un passatge en què es plasma molt el matriarcalisme i, àdhuc, trets relacionats amb la històrica Corona Catalanoaragonesa.

Així, ja en el judici, copsem que hi havia “un cavaller esvelt, fi i aristocràtic: aquell devia ser el famós Batle reial don Ferran.

Davall l’estrada hi havia els acusats. A la dreta d’aquests, s’asseien quinze o vint persones de tota condició social entre les quals Blai va poder descobrir el (…) seu germà” (p. 93) i la resta dels qui l’havien acusat. I, com que el batle fa que Joan, el germà adinerat, es pose en la pell de Blai, Joan li perdona el deute (p. 95). I, així, la resta de personatges que havien acusat Blai.

Al final de la rondalla, podem llegir:

“-Què fem de Blai? -preguntà el secretari.

-Mira -digué tot campal el Batle-, li dones cent dobletes del meu tresor, per tal que puga criar ben criats els fills. Però, Blaiet… quedes condemnat a no eixir del terme de Castalla en tot el que et queda de vida… perquè quan vas pel món no fas més que ficar-te en embolics” (p. 97).

Quant a aquestes frases del Batle, comentarem que, en més d’una rondalla, el marit fa un recorregut, i, no obstant això, la dona en va més lluny i, a banda, és ella qui va pel món i tira la casa avant (i millor que l’home).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La Pasqua Granada, també coneguda com Pentecosta, Pasqua de Pentecosta o, per exemple, com Cinquagesma (cinquanta dies, com m’indicà, una vegada, Pere Riutort), és una celebració cristiana que s’escau cinquanta dies després del dia de Pasqua (també conegut com dia de Resurrecció o Pasqua Florida, antigament, igualment, dita Pasqua de flors).

Jóvens amb bonhomia, enginyosos, i molt oberts

General, ,

 

Una altra rondalla valenciana en què es plasma prou el matriarcalisme és “Home roig, gos pelut i pedra redona”, recopilada per Enric Valor, la qual figura en el Volum 6 de l’obra “Rondalles valencianes”. Un pare tenia tres fills: els dos primers n’eren grandots i arriscats, mentres que el tercer, a banda de resistent, avantatjava tots pel seu enginy i per la seua tenacitat (p. 59).

Un dia, el pare convoca els tres fills (qui eren fadrins) i els comenta com considera ell que superaran les proves amb major facilitat quan els fills veuran un home roig, un gos pelut i una pedra redona (p. 59) i, l’endemà, de bon matí, fa via el germà gran, Josep. Després, ho fa el segon, Jeroni (p. 67), qui, entre altres coses, se n’anà pel mateix camí que el germà gran (p. 67).

Immediatament, veiem que el fill petit, Tonet, quan va fer els díhuit anys, digué al pare:

“-Pare, jo voldria eixir; com els meus germans” (p. 68) i sense menysprear les paraules del pare (p. 68). I, quan Tonet aplega al mas on era l’home roig, li pregunta sense embuts “Quines condicions em posa?” (p. 69) i, tot seguit, el jove li diu que hi estava conforme (p. 69).

A més, Tonet, abans de gitar-se, copsa en el mas les tres filles de l’amo, totes elles fadrines i garrides (p. 70).

A continuació, l’home li demanarà una prova rere l’altra i el jove li respon que ja és feta. I, a banda, l’amo capta que és cert.

Igualment, un dia, Tonet troba que la mare del masover jeia en terra (p. 72) i, en el passatge posterior, copsem un detall en què es reflecteix molt el matriarcalisme, quan l’home diu al jove:

“-Mira, xicot: te n’aniràs al peu de la serra (…): que totes les branques que em portes siguen lluentes i rectes com un fus” (p. 74) i Tonet hi fa camí sabent que “les branques solen ser totes rasposes i tortes” (p. 74). De fet, en el matriarcalisme, no solament apareix, com ara, lo raspós i lo tort (per exemple, en aquest relat), sinó l’espasa rovellada (en lloc de la lluenta).

Immediatament, passem a un passatge en què es plasma molt lo matriarcalista: Tonet s’emporta el gos que li ha deixat l’amo (qui li diu que done pa i botifarra a l’animalet) i, al capdavall, el jove proporcionà pa i dues sardines al gos. Pel pa, hi ha el vincle amb la terra així com el forment ho fa amb la deessa Demèter (la deessa grega de l’agricultura) i, quant a les sardines, tenen a veure amb la mar, amb l’aigua, amb els mariners. Terra i aigua: dos elements relacionats amb lo femení, amb la dona, amb el matriarcalisme i que figuren en moltes rondalles.

Igualment, el jove troba un tractant, amb qui fa un acord (p. 76): que li done cent duros però que li deixe “les orelles i les cues” (p. 76). Lo auditiu està molt en relació amb lo matriarcalista.

Al capdavall, Tonet, raboser i eixerit, se’n va cap a les tres filles del masover (p. 76) i comenta a totes tres que l’amo havia dit que besàs les filles. I Tonet, tot seguit, “pega una besada a la galta de cada fadrina” (p. 77) com també “una abraçada” (p. 77). I, com veu l’amo que Tonet complia lo que ell li demanava, donà trenta duros de plata al jove, les fadrines veuen com Tonet fa via cap a la seua terra (p. 78) i de manera que el masover tractàs amb bonesa les persones (p. 78).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Fills amb molta espenta, eixerits, sincers i molt oberts

General, , , , ,

 

Un altre relat valencià en què es reflecteix molt el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb el tema de l’educació matriarcal, és “Nabet”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 6 de l’obra “Rondalles valencianes”. Direm que hi ha versions molt semblants en altres llocs de l’àmbit lingüístic. Així, Adrià i Maria-Agres vivien en Bèlgida i no tenien fills fins que un dia, Maria-Agres, mentres era en el bancal, digué a Déu “jo voldria tenir un xiquet, encara que fos petit com un nabet!

Déu la va escoltar (…) i el mes de maig vinent, va infantar (…) un xiquet molt boniquet de la grandària (…) d’un nap” (p. 27): Nabet. Cal dir que el xiquet naix en maig, en el mes, popularment, associat a les flors i a la mare.

Al moment, veiem que Nabet es desenvolupa ràpidament, sobretot, “en picardia i força: (…) son pare, quan Nabet va complir els set anys, començà a portar-lo al bancal, i allà el fillet l’aidava en tot” (p. 28).

A més, el pare manà fer ferraments preparats per al xiquet, qui els manejava amb deseiximent (p. 28). I, com veiem, igualment, Nabet actua de manera esparpellada, molt oberta, amb molta espenta i amb atreviment (p. 28).

Tot seguit, captem un passatge en què uns lladres entren en el bancal, i el xiquet, qui era en l’orella d’un ase, fa que se’n vagen (p. 30) i, en un passatge immediat, ho comenta a son pare (p. 31), a qui, més avant, en el bancal, li lliura diners que s’havien deixat els lladres… Aleshores, passem a unes paraules en què es plasma el matriarcalisme:

“-Els dus a la mare.

El xicó, que encara no havia desmuntat, diu adéu al pare i l’emprén de regrés a la llar” (p. 32) i, quan hi és, lliura a sa mare monedes de plata i un pitxeret de dobletes, i ella felicita  Nabet (p. 33).

Immediatament, els dos lladres trien fer via cap a un altre poble, en aquest cas, a Bèlgida, on vivia Nabet. I el xiquet, que era en casa (però no els seus pares), sent que entren els roders i, en distints passatges, fa que no puguen robar cada u dels dos hòmens. I, sense pensar-s’ho dues vegades, els trau de la caldera (p. 35), se’n va al dormitori dels pares, els desperta i els diu que baixen on eren els lladres (p. 35).

A banda, el fill proposa que, entre els pares i ell, porten els dos hòmens a cal batle (p. 35). I Nabet diu al batle que, “Amb una agulla de fer espardenyes i una caldera (…), he donat bon compte d’ells. Si no ho creuen peguen darrere mi.

La gent no s’ho creia. Però, (…) anaren tots a casa de Nabet i ho veren tot tal com els ho havia dit” (p. 37).

I, finalment, “el batle premià Nabet amb una agulla de plata per a fer espardenya, tothom tornà a la feina del camp” (p. 37) i millor que abans i, a més, la rondalla acaba amb unes paraules relacionades amb Nabet i interessants, en línia amb el matriarcalisme: “la seua fama ben guanyada” (p. 38). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Àvia, mare i neta amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla valenciana en què es plasma molt el matriarcalisme és “Les animetes”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 4 de l’obra “Rondalles valencianes”. Així, “vivien a Biar una fadrina que li deien Marieta i la seua àvia anomenada Casilda.

Marieta (…) s’havia criat amb la seua jaia, la qual la volia moltíssim” (p. 47). A més, molt prompte, veiem que Marieta és una jove garrida, qui, un dia copsa que un cavaller, Albert de Muntalt, se’n va cap a la font on eren unes fadrines (p. 48) i, entre altres coses, ella li adreça:

“-Si voleu beure en canterella…

-Ja ho crec, simpàtica fadrina” (p. 48) i, així, es plasma que es fa lo que vol la dona.

Un poc després, l’àvia Casilda comenta a la jove que, “Pels teus ulls conec que el vols” (p. 48) i un detall relacionat amb el matriarcalisme: “Si vertaderament ell l’estimava, ja es presentaria a casa el cavaller de Muntalt.

Les coses s’esdevingueren tal com la velleta (…) Casilda les havia pensades. Allà al cap d’un parell de setmanes, l’Albert acabà per presentar-se una vesprada en la casa de Casilda acompanyat d’un veí de Biar. I així, (…) demanà la mà de la fadrina” (p. 50).

I, com que l’àvia havia ensenyat a Marieta, sobretot, a filar i a teixir (p. 51), la velleta parla amb les Animetes del Purgatori i li ho posaran molt fàcil i la velleta, immediatament, els comenta “Doncs vos convide a la boda” (p. 52) i, en un passatge posterior, l’àvia Casilda diu a la jove “tingues cert que, dos dies abans del casament, tindràs fetes la camisa i les randes. Ara, (…) a menjar fort i ferm i a estar ben fina per al dia de les noces” (p. 53).

A banda, també copsem el matriarcalisme en el fet que l’àvia, qui fa el paper de mare, és qui admet que tres velletes, que eren les tres ànimes, passen a casa:

“Els nuvis, de cap de taula, sentiren trucar a la porta de l’entrada -on es feia el convit- i unes veuetes (…) que demanaven permís per a passar.

-Avant! -va dir Casilda” (p. 54).

I, a més, tot seguit, la jove Marieta, molt receptiva, diu a les tres velletes:

“-Passen, passen, bones velletes i prenguen cadira” (p. 54).

A continuació, el nuvi, Albert, demana a la primera velleta; tot seguit, “Casilda preguntà (…) a la segona velleta” (p. 56) i, en acabant, la núvia Marieta ho fa a la tercera de les velletes (p. 57).

Finalment, el nuvi, després d’escoltar què ha respost cada una de les tres velletes, accepta que no es barallaria amb ella si Marieta no agafava el bastidor, és a dir, si no es posava a brodar. I la núvia, qui té la darrera paraula, li respon que no ho farà i, des d’eixe moment, hi hagué avinença entre Albert i Marieta.

Comentarem que, encara que, en aquesta rondalla, la dona apareix com a àvia, com a mare (Casilda és anciana i, igualment, fa el paper de mare) i com a jove (Marieta), en tot moment, es fa lo que vol la dona. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

‘Unfla, unfla, unfla el baló’, una cançó eròtica que reflecteix el matriarcalisme

General, , , ,

 

 

En relació amb la cançó “Unfla, unfla, unfla el baló”, el 12 de novembre del 2020, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Maruja Cloquell López escrivia uns quants versos que diuen així:

“I, si no l’agarre,

¿què diran de mi?

Per això, no em case

i em quede fadrí”.

 

Adduirem que, en la rondalla valenciana “Joan Antoni i els torpalls”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 4, Joan Antoni, qui, cada vegada, considerava que, a diferència de lo que ell pensava abans sobre la seua dona, estava “més aconhortat” (p. 15), “Agafà una costa avall i vinga xiular la tonada d’aquella cançoneta” (p. 15) que, amb lleugers retocs, diu així:

“Mare, vull casar-me;

mare, no sé amb qui.

Més val que no em case

i em quede fadrí.

 

Si em case amb una alta,

semblarà un gegant;

no hi haurà prou roba

al moll d’Alacant.

 

Si em case amb una xiqueta,

l’hauré de criar;

només que la toque,

es posarà a plorar[1].

 

Si em case amb beata,

pitjor que pitjor[2];

de matí, va a missa,

de nit, al sermó.

 

Si em case amb criada,

ja sé lo que fan;

d’amagat, dels amos,

es mengen la carn[3].

 

Si això fa amb els amos,

també ho farà amb mi[4].

Més val que no em case

i em quede fadrí”.  

 

Comentarem que, el 4 de juliol del 2022, a una dona de Llatinoamèrica que havia vingut a ma casa, se li obriren els ulls quan li posí exemples reals de persones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que, fins i tot, en el tema de la sexualitat (i en el de les relacions entre el marit i la muller), actuaven de manera molt democràtica i no en línia amb la cultura de la mà dura.

Li vaig afegir que els comentaris, les rondalles, moltes cançons eròtiques, etc. ho reflectien, malgrat que, en les escoles, no es diga i que la llengua, durant uns quants segles, haja estat prohibida en les escoles públiques.

La cara d’aquesta dona, de persona bocabadada. La seua actitud, molt oberta.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] És un home que, com en molts comentaris relatius a l’educació matriarcal i a com eren les dones nascudes abans de 1920, no abraça els extremismes.

[2] Cal destacar la mala fama que, en molts casos, tenen els capellans, els religiosos i, fins i tot, les monges, bé en cançons eròtiques (sobretot, els mossens), bé en rondalles en llengua catalana. Em fa pensar que té a veure amb un fet: els catalanoparlants, si bé, com els colles (d’Amèrica del Sud), som un poble matriarcalista i molt religiós, és una visió oberta de la religiositat i, més aïna, de línia popular, que no vertical i devocional.

[3] Per tant, ell sospita que podria passar més fam que garró i, per això, tria viure fadrí i ser ell el rei de la seua vida i no deixar-la en mans d’altri. ¿Té, ací, el terme “carn”, un significat, àdhuc, eròtic? No descartem eixa possibilitat.

[4] Aquests dos versos ens evoquen el refrany “Del color del rei, se tinyen els vassalls”. ¿Com no faria la fadrina, amb la resta de persones, lo que feia amb el senyor?