Arxiu d'etiquetes: “Poesies catalanes” (1888)

El sentiment de pertinença a la terra, esperit de barri i maternitat

General, , , , ,

Una altra composició del llibre “Poesies catalanes”, de Dolors Monserdà, i en què copsem el matriarcalisme, és  “A la Verge de Montserrat” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_la_Verge_de_Montserrat). Així, podem llegir

“Mareta mia, reina i Senyora,

de nostra terra, preuat joiell,

de nostra vida, rosada aurora,

en ses tempestes, segur vaixell:

 

Corona hermosa de flors polides

a ton front, verge, volem cenyir;

jamai ses fulles seran marcides

que amor santíssim les féu florir”.

 

Com podem veure, Nostra Senyora, en aquest cas, de Montserrat, apareix com a mare i, a més, com a Senyora, això és, com a reina. Ben mirat, la poetessa barcelonina trau detalls en nexe amb la natura (per exemple, les flors, les fulles i l’acte de florir).

Tot seguit, captem una relació entre els catalans i la Mare de Déu:

“¡Quin plaer, si digne mon brot d’herbeta

fos de la Mare de tot un Déu!

(…) La pàtria ofrena, fent romeria,

a tos peus, porten los catalans:

tots polsen l’arpa de l’harmonia,

(…), tots som germans”

 

i, a banda, el tema de la maternitat:

“Fes que, quants t’aimen com tendra Mare”.  

 

Un altre poema que hem triat de la mateixa obra de l’escriptora barcelonina, és “Les veïnes” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Les_vehines), en què, com ara, plasma l’esperit de barri i trets que connecten amb lo maternal:

“Jo les escolto quan, de ma mare,

mon front rebia lo darrer bes,

(…) ¿què havem de fer-hi? ¡Serà un fill més!

 

¡Ah!, quantes voltes són les veïnes

font abundosa de caritat,

conhort de penes, guardes divines (…).

¡Com los parlava m’aima agraïda!”.

 

Molt avançada la composició, indica que la cara de qui parla és bona

“com de la bresca la dolça mel”.

 

Finalment, adduirem que és generosa amb els pobres com també que “ses joies són sa honradesa” i que això és u dels trets que les veïnes han dit a l’escriptora. Per tant, l’ambient en què viu està a favor de persones de bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i la defensa de Girona i de Catalunya

General, , , , ,

Reprenent l’obra “Poesies catalanes”, de la catalana Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), un altre poema en què es reflecteix el matriarcalisme i, ben mirat, el sentiment de pertinença a la terra, és “Lo vint-i-quatre de Maig” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Lo_vint_y_quatre_de_Maig), relacionat amb la defensa de Girona en l’any 1684 i que fou premiat en 1883. Diu així:

                                   “¡Sant Narcís: Déu vos ho pac!

 

¡Que bella que n’és la pàtria

que el bon Déu nos ha donat!

Rius de corrents platejades,

vinya, bosc i fruiterars,

poblets, com ramells de lliris,

ciutats, com perles cabdals,

valls, com un somni de fades,

serres, com lo Montserrat,

i un poble com no n’hi ha un altre

de més honrat, de més brau”.

 

Com podem veure, la primera estrofa de la lletra comença amb una lloança a la terra, com un agraïment i destacant lo que li dóna vida. Després, a poc a poc, representa l’entrada dels francesos en la Catalunya hispànica:

“Si nostra terra és hermosa

quan l’hivern, amb crua fauç[1],

arrenca les verdes fulles

dels arbres més enlairats

i mata les flors gemmades

amb ses espumes de glaç

i treu la pobra oreneta

de son riu arrecerat:

¿què serà quan l’afalaga

l’embaumat alè de Maig?

La terra, vessant de vida,

(en)tapissa de flors los prats;

los arbres, vessant de vida,

omplen de fruit son brancam;

les aus, d’alegria, folles,

no paren son dolç cantar;

tot amor i goig respira;

sols lo monstre de cent caps,

la ¡Guerra! l’assot dels pobles

que els Pirineus ha passat,

aixeca en la nostra terra

son destructor estendard”.

 

 

Això explica que, en aplegar foranes a Girona, la poetessa escriga

“¡Sant Narcís, vulla ajudar-te,

que la feina bé s’ho val!”,

 

és a dir, el patró de la ciutat de Girona. Això la porta a plasmar, altrament, al sant, que

“Les nits, ¡que en són, de boniques,

quan s’arriba al mes de Maig!”

 

 

junt amb les brises, els flaires dels lliris, les roses,

“lo firmament s’engalana

amb son mantell més preuat”.

 

Tot seguit, agrega que els forasters, al capdavall, han entrat en la ciutat. I, justament, en la nit (una part del dia en nexe amb la dona) i Dolors Monserdà afig uns trets molt propis dels Pobles matriarcalistes: la seua actitud contrària als enfrontaments bèl·lics, a les guerres. Com ara, indica que

“Ells no en saben d’arts de guerra;

no n’han après de matar,

mes són lleons que defensen

lo tros de terra on són nats;

i els acers, a l’envestida,

se’ls osquen guspirejant;

topen les llances i espases,

cauen homes i cavalls,

i les bales van i vénen

i reüllen los punyals,

i, ardent, fumeja la terra,

regada per dolls de sang!”.

 

Finalment, aquest sentiment de pertinença farà que el francés recule i que guanyen els catalans:
“Tan forta ha estat l’escomesa

que el francès va reculant;

ja n’és fora de la plaça,

ja los ulls fixa en el camp;

ja perseguit va tornant-se’n

pel camí que ha fet abans;

ja en los cims de ses trinxeres

onegen los quatre pals;

i ja l’àliga vençuda (…)

s’aixopluga en la muntanya

deixant lliure la ciutat.

    Brillant ha estat la jornada;

Sant Narcís: ¡Déu vos ho pac!

 

¡Que bella que n’és la terra

(…) i un poble que té en sa història

un Vint-i-quatre de Maig!”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Falç.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Reis que defenen la natura, la bonesa, la poesia, la maternitat i dialogants

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Poesies catalanes”, de la barcelonina Dolors Monserdà, i en què copsem el matriarcalisme, és “Lo decret dels Jocs Florals” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Lo_decret_dels_Jochs_Florals), premiat en els Jocs Florals de València de 1888, en la web “Viquitexts”. Un monarca se’n va de cacera i, en tornar, comenta sobre la bellesa de la natura i de la terra, detalls que, en el fons, podríem considerar com un agraïment a la Mare Terra i, igualment, com que ell trau el sentiment de pertinença. Així,

 “ Per a sortir a caçar,

s’alçà el rei de matinada:

per veure si apunta el sol

vers son finestral s’atansa.

   Bé n’ha vist d’aubes d’abril,

donoses com belles fades,

brillants, esplendents i riques

com orientals emperantes,

mes cap n’ha vist tan gentil,

com la que sos ulls esguarden.

Apar hermosa il·lusió,

per l’artista somniada;

apar deessa naixent

en un bres de satí grana,

adornat amb cintes d’or

 

i ramells de flors de plata”.

 

Més avant, indica

   “¡I que hermosa es veu la terra

rere la nit despertant-se

per rebre entre cants i olors

lo bes misteriós de l’alba!

   Los capolls que es van obrint

amb perles de la rosada;

les roses que es balancegen

en les bellugoses branques;

los folls papallons que volen

dessobre camps d’esmeragda;

los dolços perduts remors

de fontetes amagades;

la cantadissa d’aucells

arrecerats entre els arbres;

i l’alosa que, a son niu,

va a portar lo bri de palla,

i els sospirs del ventijol,

i, del temple, la campana,

tot ho sent i ho veu lo rei

com no ho ha vist cap vegada;

i, a la llum de la celístia

que es va desprenent de l’auba,

fins li semblen més esbeltes”.

 

Podríem dir sense embuts que aquest rei gaudeix de la bonesa de la vida. En acabant, el noble passa a la part de les seues arrels polítiques i, així, als familiars i als avantpassats: gestes, il·lusions, fites, amors, aventures somiades…

“i ja, de graó en graó,

davalla a la boira blanca

que el duu de la jovenesa

a los besos de la mare:

i, tot rialler, esplendent,

envolt en tintes rosades,

dolç com lo somni d’un nin,

bell com l’encís d’una fada”.

 

O siga que el monarca encara té present el paper fonamental de sa mare i, de fet, mare i fill s’empelten: els besets, la dolçor que ella li comparteix, les rondalles i les llegendes que li transmet la dona, etc. Aquesta empremta és molt exposada per ell a la reina, quan la muller li fa qüestions sobre política en el regne:

“-Mal haveu fet, Na Violant,

de mos somnis, despertant-me:

no pensava en crues guerres

que los meus pobles devasten,

que mon erari arruïnen,

que mos braus soldats me maten:

pensava en raudals de llum,

en boires de neu i grana,

en capolls a mig obrir,

en ramells de roses blanques,

 

en papallons que follegen,

en nius penjats en los arbres,

en jovencells que somnien,

en nines enamorades,

en rossos infants que es besen

en la falda de llurs mares,

en verges i en monestirs,

en artistes i en retaules,

en sospirs i en oracions…,

en notes que el vent escampa…”.

 

Al cap i a la fi, com ell agrega a la seua dona,

“Ja que, a lo bell, rendeix l’ànima.

No vull oir sons de guerra;

vull inspirades esparses;

 

vull l’arbre dels Jocs Florals

floreixent en mon reialme;

vull lluites de trobadors;

no de sanguinoses armes”.

 

Aquests set versos enllacen amb dos dels trets del matriarcalisme català: 1) la preferència per la part creativa de la persona i del Poble (ací, la poesia), en lloc de fer-ho per la guerra associada amb cultures d’esperit conqueridor (en nexe, àdhuc, en lo sexual, amb l’home com a conquistador de la dona) i 2) la protecció d’aquestes arts, per part del rei, com a promotor de la cultura, en aquest cas, mitjançant la celebració d’uns Jocs Florals que, a través de la figura de l’arbre, lliguen amb la tradició i amb la maternitat.

Com a anècdota, destacaré que el 10 de maig del 2025, en tractar aquesta composició, vaig descobrir que no havia llegit mai uns versos amb un rei benèvol i tan connectat amb la terra on viu i amb els qui hi habiten.

Finalment, el monarca signa la norma, els rossinyols canten i el finestral s’ompli de papallones blanques.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El mot castellà “raudal” es podria traduir per “doll”.

assemblea-pagesa-6f (1)

El bateig en la Catalunya del segle XIX i el paper de les àvies i de la comare

General, , , , , , , , , ,

Un altre punt en què es reflecteix la literatura matriarcal de Dolors Monserdà és en la composició “La prometença” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_prometensa), de 1884, en què capim molts trets que, a més, ens presenten bona part dels costums del segle XIX i que, igualment, apareixen en poemes i en comentaris que ens escrigueren en relació amb dones nascudes abans de 1920. Així, diu que,

“Dels alts cims de la muntanya,

davalla una airosa nina:

si no ha complert los quinze anys,

no li manquen gaires dies.

(…) Amb quinze anys de jovenesa

i una cara tan bonica,

¿per que, en sos ullets hermosos,

la fera tristesa brilla?”.

 

Però, en aplegar on hi ha una velleta, la cosa millora:

“Per lo camí que ella passa,

una caseta s’hi obira

i, en son portal, una vella

que, resant, lo cànem fila”.

 

L’anciana li demana per què està trista i, llavors, la joveneta li diu que

“en lo mercat de la vila,

que tinc a ma pobra mare

fa molts jorns emmalaltida

i no resta altre remei…”

 

i li addueix que donaria molts dels presents que ha rebut, a canvi de salvar la parenta i que, si ho assoleix, duria a la mareta la primera de les seues flors clavellines.

“I presa per l’esperança,

que és lo goig que més anima,

deixant sola la velleta,

seguí el camí de la vila”.

 

Podríem dir que ens trobem davant una xica que, amb l’entrada en la jovenesa, exposa el seu parer, vivències pròximes en el temps i, ben mirat, que agrairia que l’adulta li fes costat i que li fes algun suggeriment. Com que la velleta l’haurà escoltada, la minyona, amb esper, prossegueix el camí.

Tot seguit, el poema plasma tradicions del segle XIX referides als bateigs:

    “Al carrer major del poble,

ha arribat l’Agna-Maria:

mes, ¿què és aquest rebombori,

aquesta bellugadissa

de mainada i bordegassos,

de minyons, vells i fadrines

i aquest córrer vers la plaça

on ni una agulla hi cabria?

    És que bategen l’hereu

de la casa més antiga

que, per terres i diners,

cap altre n’hi ha a la vila.

    L’hereuet ha nascut sa,

com pometa camosina,

i els avis, que són padrins,

i rumbosos, que és follia,

per celebrar lo bateig

com en la terra s’estila,

ha fet portar de Girona

xocolate i pastes fines

 

i, per tirar pels balcons,

a més de sacs de joguines,

confits, coloms i pollastres;

i, fins diu qui les ha vistes,

dues gerres de diners

que, de plenes, esgarrifen

on, entre quartos i plata,

fins monedes d’or hi brillen”.

 

 

El fet que els avis fessen de padrins fou comú fins a ben entrat el segle XX, com ara, en el cas dels germans majors de ma mare (1943), nascuts en els anys trenta, i en un de què ens escrigué Montserrat Cortadella (1948) el 9 de maig del 2025: “L’avi matern va ser padrí de ma germana mitjana. De la petita, en sóc jo”.

Tocant el tema de les llepolies, encara ho evoque quan, en els anys huitanta del segle XX, nasqueren els meus cosins més jóvens. La festa anava acompanyada de cançons i de versets (en ambdós casos, en la llengua vernacla i menats als padrins de bateig).

En acabant, introdueix el paper de la llevadora (o comare):

   “No és, doncs, estrany la gentada

que, enfront la casa, s’apinya,

ni que tinga grans treballs

per passar la comitiva.

    Va davant la llevadora;

rodenxona i eixerida,

portant l’hereuet vestit

de randes seda i batista:

a la dreta, amb cara alegre,

l’àvia, que, per ser padrina,

s’ha posat de quan fou núvia,

arracades i faldilles;

van detràs les seguidores,

amb ses blanques mantellines;

les velles, ¡molt satisfetes!

les joves, avergonyides;

i més ufans que els fruiters,

que esclaten la florida,

lo pare i l’avi voltats

dels homes de la família”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra en el segle XIX i en Catalunya

General, , ,

Continuant amb l’obra “Poesies catalanes”, de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), el matriarcalisme també es plasma en el poema “L’enyorament de la Pàtria” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/L%27anyorament_de_la_Patria), el qual figura en la web “Viquitexts” i té molts punts en comú amb l’”Assaig de càntic en el temple”, escrit per Salvador Espriu (1913-1985). Així, qui havia estat en una illa llunyana de la Barcelona en què havia nascut (i on ara exposa els versos) i, més encara, de Catalunya, diu que

“Inclemències de mon fat

m’han portat a llunyes terres,

terres a on són les flors

un ric tresor de bellesa;

on lo cel és sempre blau;

on los boscos ne són verges;

on los daurats raigs del sol

amb major esclat brillegen;

on les aus, que, de l’espai,

per l’àmplia volta, travessen,

lluen plomes de colors

que mai somnià la pensa”.

 

Per tant, l’altra terra (la illenca) empiula amb la claror i, anys a venir, el poeta català de Santa Coloma de Farners escriu uns versos semblants.

Però, tot seguit, comenta que

“Mes, enmig de tanta llum,

 

lo meu cor viu en tenebres,

que enyora un poble petit:

lo raconet on vaig néixer”,

 

una obagor que enllaça amb lo matriarcalista i amb el simbolisme de la dona i de la mare (ací, àdhuc, junt amb lo tel·lúric).

A més, afig que, en eixe illot, on hi ha abundància i molta vida,

“S’afadiguen los meus ulls

d’obirar les meravelles

que, com a perles gentils,

en eix nou món, me rodegen.

Arbres d’ufanós brancam

que jamai lo sol travessa;

jardins on passa l’oreig

rublert de flairants essències,

hermosos llacs cristal·lins,

on les aigües joguinegen;

selves on van a niar

les pintades aus parleres;

mes, enmig de tants joiells,

lo meu cor se mor de pena,

enyorant los negres murs

del poblet en què vaig néixer”.

 

Després, Dolors Monserdà, indica que,

“Amb los anys que estic a l’illa,

¡bé n’he fet, de coneixença!

En totes parts, hi ha cors nobles

que, allà on se troben, s’entenen”.

 

Nogensmenys, estén

“Mes los que em tracten aquí,

com los d’allà, no em coneixen;

no hem anat a estudi junts,

 

en los anys de la infantesa;

no hem anat a collir nius

en lo matí del diumenge;

no ens hem partit lo berenar,

ni hem ballat junts en les eres.

Res dels meus saben ací,

ni qui fou la mare meva,

com ho saben los vailets

del poblet en què vaig néixer”.

 

Al cap i a la fi, lo que més ha mamat, ha estat la terra on nasqué (en Catalunya) i amb què se sent vinculada com la xiqueta ho fa amb la mareta, no sols en els primers anys de la seua infantesa. En eixe seny, agrega que, en eixes terres llunyanes culturalment i geogràficament de la natal,

“Per carrers i per passeigs,

me volta gentada immensa,

més jo sempre em trobo sol

entre la gent que em rodeja.

Ne són altres ses costums

i sa parla no és la meva…

Per sentir un mot català,

¡daria sang de mes venes!

Los plaers me deixen trist,

les festes l’ànima em gelen…

fins m’apar, Déu m’ho perdó,

¡que no sé resar en l’església!

M’apar que mos precs no escolten,

eixes escultures belles,

com m’oïa el Sant Feliu,

del poblet en què vaig néixer”.

 

 

Finalment, posa uns mots que, un amic meu que visqué cinc anys en el nord de Xile en relació amb la cultura colla (matriarcalista), deixà per escrit uns onze anys després d’haver tornat al País Valencià on havia nascut:

“No se sap què és Catalunya

fins que s’està molt lluny d’ella:

 

lo dol de l’enyorament

¡que hermosa la representa,

amb sa costa llevantina

com un enfilall de perles,

amb la mar que l’afalaga

i el Montserrat que la vetlla!

¡Ai, serres del meu país,

quan vos podré tornar a veure!

No vulla Déu que la mort,

ans de tornar, me sorprenga,

que vull dormir el darrer son

en la terra en què vaig néixer”.

 

Barcelona, 11 Juliol 1885″.

 

I és que, el sentiment de pertinença a Catalunya és inserit en la poetessa i, igualment, en aquests versos.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, mares que empelten amb els fills i religiositat matriarcal

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesies catalanes” (1888), de Dolors Monserdà, també capim detalls matriarcalistes en el poema “Les set ferides” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Les_set_ferides), amb molts punts semblants amb el de l’Assumpció de Nostra Senyora: la mare (la Mare de Déu) reflecteix la dona que no abandona el seu fill. A banda, l’autora exposa la figura femenina com a autoritat i del punt de vista maternal:

“Regna en la terra entre foscor que espanta,

lo silenci ferest, indefinit,

que l’home sent a l’assentar sa planta

dins los murs del fossar en negra nit”.

 

Com podem veure, apareix una Mare forta en plena nit i, a més, la mort no és un tema tabú, un fet que poguérem constatar quan, en l’estiu del 2024, demanàrem sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants. És més: com en moltes rondalles i en altres relats vernacles, en plena obagor…, àdhuc, hi ha vida, encara que siga una petita llum:

“Les estrelles del cel són apagades,

sols en l’espai, amb sepulcral acord,

empenyent-se les boires endolades,

clamen: ‘¡Jesús ha mort!¡Jesús ha mort!’”.

 

Agregarem que, després, indica que, durant eixa obscuritat, no hi ha qui tracte de retrucar la dona, un tret que connectem amb el fet que és respectada. Com a exemple, la poetessa de la Ciutat Comtal escriu

“Dins les palles del niu, esporuguides,

no gosen a piular les xiques aus,

ni en lo desert, les feres més ardides

s’arrisquen a deixar llurs negres caus”,

 

o siga, la casa maternal… de color negre.

És aleshores quan el fill (ací, el Fill de Nostra Senyora) expira i, potser, Dolors Monserdà enllaça el vent (u dels dos elements relacionats amb lo místic i amb lo actiu), amb el darrer sospir:

“Tan sols lo vent (…)

clama: ‘¡Jesús ha mort! ¡Jesús ha mort!’”.

 

Nogensmenys, l’ambient és feminal i amb una important presència de la maternitat:

“vetlla una Mare dins estatge humil,

porta en son front l’estel de la puresa,

petja amb son peu lo cap del fer rèptil”.

 

Cal dir que, en aquestes tres darreres línies, copsem símbols matriarcals i, ben mirat, hi ha una part que podríem qualificar com a resultat de la introducció de lo patriarcal en la religiositat vernacla, fruit de la influència eclesiàstica: el rèptil. D’aquesta manera, associa 1) dona, mare i humilitat; 2) un estel que també apareix en el front d’infants que eren de casa reial, encara que la família senzilla que els ha acollit (en lloc de deixar-los morir en el riu), no ho sap; i 3) el fet de trepitjar, com ara, una sargantana (animal que toca els peus en terra i, de pas, empiula amb lo tel·lúric i, a més, amb plantes, amb arbres, amb parets…, això és, amb detalls que no poden volar i que estan en contacte amb la realitat).

Al capdavall, la Mare de Déu, com la mare que fa costat els seus fills, àdhuc, en el darrer moment i tot, l’acompanya i hi estableix un lligam fort, després d’oir els àngels:

“la Verge se redreça com lo llir,

que, en jorn de sequedat, constant rosada

amb son bes vaporós, torna a nodrir”.

 

Aquest passatge pot evocar-nos la unió entre el déu Sol i la Pachamama i, com a mostra,

“(…) Maria s’hi atansa amb breus petjades

(…) ¡La Mare se l’estreny sobre son cor!”.

 

Aquests mots ens acosten als que, més d’una vegada, hem oït en veu de dones nascudes abans de 1945: que la mort, per naturalesa, hauria de ser, en primer lloc, de la mare (i no del fill) i que, altrament, haurien donat la seua vida per la del fill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, l’empelt mare-fill i la dona salva l’home

General, , , , ,

Continuant amb el llibre “Poesies catalanes”, de l’autora barcelonina esmentada, també copsem trets matriarcalistes en la composició “L’Assumpció de la Verge” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_assumpci%C3%B3_de_la_Verge), premiada en el certamen de Badalona de 1880 i recopilada en “Viquitexts”. Així, quan diu que els àngels agafen Nostra Senyora, escriu

“la Verge Escollida,

hi apar enmig d’ells;

los àngels la pugen

¡que n’és, de bonica!

del sol, la llum rica,

no té raigs tan bells.

 

Al trono, la porten,

Jesús la corona”.

 

A més, la poetessa agrega uns versos que connecten amb el vincle entre el cel i la terra…, en ambient matriarcal:

“Lloem a Maria,

lo llir de puresa,

la font de tendresa,

lo temple sagrat,

 

del cel i la terra

l’eterna delícia,

l’espill de Justícia

tresor de bondat.

 

            Era el cel, Senyora,

            verger delitós,

            la flor més hermosa,

            li ha dat Déu en Vós”.

 

Per tant, apareixen detalls que evoquen lo femení, la infantesa i, ben mirat, lo eròtic (ja que el temple, en aquest cas, sagrat, podria empiular amb la forma “temple de l’amor”, no sols de lo sexual, sinó de la casa i de la vida, mitjançant eixa mena d’empelt entre la Mare Terra i els seus fills). Afegirem que els mots que posa en aquests versos ho manifesten: “puresa”, “font”, “font de tendresa” (com la mare que alleta), “Justícia” (ella té la darrera paraula, com la dona en els Pobles matriarcalistes), “bondat”, “verger” (té a veure amb l’exuberància), “flor”… junt amb la relació favorable i amb bona avinença entre Déu i Nostra Senyora.

Tot seguit, indica que la Mare de Déu, el dia de la mort de Jesús (el fill), el divisa (l’obira) i el salvarà:

“i, a ell, los ulls gira

llençant-ne dolç plor.

 

Ses llàgrimes pures,

van ser meravelles,

de cada una d’elles,

va nàixer un altar,

de sobre ses grades,

la Verge ens espera,

puix que Mare ens era.

No ens volgué deixar”.

 

Com a resultat, altra vegada, es plasma el nexe entre el cel i la terra (com en altres poemes matriarcalistes que hem tractat) i, de rebot, que l’escriptora no separa el fill de la mare (fet que concorda amb lo matriarcal):

“Junten cels i terra,

per eix jorn de glòria,

dels cants de victòria

vostre himne millor;

pels àmbits ressonen

los sons d’alegria,

lloant de Maria

la sacra Assumpció”,

 

fet que, en la vida pagana, ve simbolitzada per l’arribada de la primavera i, per consegüent, de l’estació associada a la infantesa. No debades, en els versos finals, exposa que

“Era el món, Senyora,

trist vall de dolor,

camí de la glòria,

l’ha fet vostre amor”.

 

És a dir: la dona (com a mare) ha acompanyat el fill, li ha donat vida (el lligam que hi ha tingut) i això ha aplanat que continuàs la joia de la vida entre tots dos i… a nivell tel·lúric, com el xiquet que, tot i que unit amb la mareta, ja no ho fa com un nadó (el naixement en hivern), ans com un nin.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Literatura matriarcal del segle XIX, sentiment de pertinença a la terra i maternitat

General, , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919).

Prosseguint amb la literatura matriarcal, hem recorregut a poemes de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), en què capim temes, com ara, la maternitat, la relació mare-fill o, encara que siga en menor grau (però en la lletra), el sentiment de pertinença a la terra, per exemple, en l’obra “Poesies catalanes”, publicada en Barcelona en 1888 amb el pseudònim Dolors Monserdà de Macià.

En aquest llibre, ho reflecteix en la composició “A Déu” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_Deu), a què accedírem en “Viquitexts” (com també ho faran les entrades següents en nexe amb l’esmentada autora), en què hi ha versos que evoquen la cultura colla (d’Amèrica del Sud), quan el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (la Mare Terra):

“De la pols del no-res, Vós me formàreu

i, en la matèria de mon cos, posàreu

un cor, un esperit”.

 

Un poc després, la poetessa connecta amb lo tel·lúric:

“Tot lo que sento en mi, quant me rodeja,

tot quant ma vida alenta i hermoseja,

ho dec a vostre amor;

deixeu-me, doncs, que la primera segada

que he fet al cor, la posi enamorada

a vostres peus, Senyor”.

 

Aquests versos es poden llegir com que la part activa i la passiva van unides, així com ho fan l’home i la dona o bé la mare i el fill.

Un altre poema de la mateixa corda, però relatiu a la maternitat i a l’empelt entre la mare (fins i tot, com a educadora) i els xiquets, és “La Nit de Reis” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_nit_de_Reys), en aquesta web. Així, una dona pobra, que fa més hores que un rellotge i forta, es prepara per a la Nit de Reis:

“La Nit de Reis n’és vinguda

i sembla que amb més afany,

treballa la pobra mare

tot mirant-se el seu infant:

‘-Mareta’, li diu la nina,

‘fiqueu-me al llit, que és prou tard

i tinc por vindran los Reis

i encara no hi hauré anat’.

‘-¡Qui sap si vindran, filleta!

Lo nostre pis, ¡és tan alt!’.

‘-Prou, com que baixen del cel,

ja els hi ve bé de passar!

I, a fe, mare, que els espero

amb gran desig aquest any.

¡Vull que em portin una nina

com aquella que hi ha baix!’.

‘-Les nines son per les nenes

que ja res falta els hi fa;

tu, fill meu, que estàs descalça,

los hi tens que demanar

que et portin sabates noves’.

‘-¡Ai, mare: no em feu plorar!

Ja n’estic aconhortada

de caminar a peu descalç,

de portar robeta vella,

de morir-me treballant;

però que em duguen la nina,

que jo sempre he demanat!’”.

 

 

Per tant, la filla, com molts xiquets, té un propòsit i, encara que la mare va per un altre camí i empiula amb la nina, al capdavall, cedirà a l’objectiu de la nena i aniran per la mateixa via, entre d’altres coses, perquè la dona permet que li expresse el seu sentiment i el seu punt de vista:

“Des de l’any que van portar-la,

a la nena, que està baix,

jo hi he pensat cada dia,

jo, de nit, l’he somiat.

‘-¡Ai, mare, i que n’és, d’hermosa!

¡i que bonica que va!

Té una careta tan fina,

(…) ¡Jo en vull una com aquella,

que tot l’any l’he demanat!

Puix, si demà, quan me llevi,

la nina no haig de trobar,

com que, de nit, la somnio,

la toco i la duc a braç,

pregaré a Déu que, al dormir-me,

mai més torne a despertar!

 

(…) ‘-Ves-te’n al llit, amor meva’,

li digué amb febrós afany,

‘- Ves, mes, a Déu, no demanis

que no et vulla despertar,

que la nina que tu esperes,

com la desitges, tindràs’”.

 

Això explica que, després, Dolors Monserdà indique que,

“Quan tot just lo dia apunta,

ja la nena s’ha llevat;

plora i riu i salta i brinca (…).

Li han portada aquella nina

que ella tant ha demanat”.

 

I, més encara: la nineta s’ajusta a com volia la xiqueta: boqueta, dentetes, vestidet, mitges, barret, guants…

Finalment, l’escriptora reflecteix que la mare ha fet costat la nina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)