Arxiu d'etiquetes: la figura del pagès

El sentiment de pertinença a la terra, pagesos realistes i l’educació matriarcal

General, , ,

Un altre escrit en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra és “Albert Maeso: ‘Els meus avis em van ensenyar la duresa i bellesa de la vida rural’” (https://www.smpalautordera.es/ca/informacio/noticies/pln293/albert-maeso-els-meus-avis-em-van-ensenyar-la-duresa-i-la-bellesa-de-la-vida-rural), de la web “Parc Rural del Montserrat” i publicat en novembre del 2021. Així, Albert Maeso, de vint-i-set anys i nét de família pagesa, comenta “he après dels meus avis materns, que sempre han viscut de la terra; han estat grangers durant molts anys i vaig créixer passant moltes hores amb ells. Avui dia són el gran pilar que em manté arrelat a aquesta regió. També he après tècniques més sostenibles i ecològiques d’agricultura de manera autodidàctica”. Per tant, aporta importància a l’educació rebuda pels seus avantpassats, en aquest cas, pels padrins, qui, a banda, li han transmés el sentiment esmentat i ell l’ha acollit de bon gust.

A més, resulta interessant la concepció que aquest xicot té de la terra, no com una mena de propietat privada, sinó, més aïna, com una mare, trets que empiulen amb la tradició dels pobles matriarcalistes: “No crec que puguem parlar de tenir terres en el sentit més estricte del verb”.

Igualment, quan exposa sobre les que treballa, captem el paper que fa la dona (com a mitjancer en tractes, que diuen els llauradors de l’Horta de València): “Finalment, després de rebuscar molt, vaig trobar un que resultava ser de l’avi d’una noia del poble que coneixia de feia anys. Vaig posar-me en contacte amb ella i els hi va agradar molt la idea, m’ho van posar tot molt fàcil.

Quantes hectàrees són i què hi cultives?
No arriba a mitja hectàrea i hi cultivo olivera, majoritàriament, tot i que també hi tinc algun ametller i un parell de figueres”.

En acabant, quan li demanen sobre la seua relació amb la terra i amb la pagesia, afig “Vinc de família de grangers i pagesos i n’estaré agraït eternament. Els meus avis em van ensenyar la duresa i bellesa de la vida rural. Un cop tastes la satisfacció de menjar allò que les teves pròpies mans han conreat, és difícil renunciar al desig d’intentar ser cada dia una mica més autosuficient, donar bons aliments a la gent que estimes i intentar mantenir vius els coneixements ancestrals que, generació rere generació, s’han anat traspassant amb l’objectiu de tenir la millor collita possible”.

En nexe amb el detall de donar part de lo que té, de compartir, direm que va associat a la cultura matriarcal i que, com ara, es manifesta en el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna” com també en la manera de transmetre lo que se sap i que ha passat d’avis a pares i a néts, principalment, mitjançant la dona: no és una educació magistral, ni instructiva (tipus militar), sinó com es pot llegir en moltes rondalles de la tradició catalana.

Adduirem que, en fer-li la qüestió sobre què li aporta el fet de ser pagès, diu “Crec que ser pagès és més una actitud que una afició o treball, tot i que també té molt d’això últim, evidentment. Jo vull ser pagès perquè em sembla una de les feines més dignes que existeixen; també, de les pitjors remunerades, per desgràcia. Deixant de banda la part més pragmàtica d’obtenir aliments saludables per a tu i els teus, crec, també, que ser pagès (…) ens obliga a veure que la natura segueix el seu propi ritme, que no és una línia recta i uniforme, sinó que segueix certs cicles i té límits. Podríem dir que ens fa sortir de la voràgine, per tocar de peus a terra”.

Finalment, sobre el tema de si ser llaurador és una afició, hem recordat que, cap al 2005, una colla de membres d’una coordinadora ecologista veïnal d’Aldaia i d’Alaquàs (CEVA), dues poblacions de l’Horta de València, ens proposàrem portar un hort. Doncs bé: un dia, en aplegar l’amic que n’era propietari, i parlar-li sobre la tasca, ens vingué a dir que és una faena en què cal inclinar el llom i que no és precisament còmoda, encara que sí que ens podem beneficiar d’estar en contacte amb la natura. Així, en cançons tradicionals catalanes, com ara, la de Mambrú, està ben reflectit: el pagès mira al cel (la pluja), mira enllà (l’esdevenidor) i mira en terra (toca els peus en terra, on són els arbres i els conreus) i no es dedica a eixa mena de vida contemplativa (com sí que pot fer el pastor, mentres que les ovelles, en un prat ben ample, mengen) més pròpia de cultures patriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El matriarcalisme, el realisme dels pagesos i el tema de la mort

General, , , , , , ,

Després de tractar sobre els trets matriarcalistes que copsàvem en el pagès Ramon Gel, passarem a l’entrada “Els pagesos de Josep Pla” (https://ramonbassas.blogspot.com/2020/10/els-pagesos-de-josep-pla.html), publicada en octubre del 2020 en “El bloc d’en Ramon Bassas”, amb comentaris de Josep Pla (1897-1981) fets en la seua obra “Els pagesos”, editada en Barcelona en 1975. Així, l’escriptor empordanés plasmà que “’El nombre d’idealistes cada dia augmenta. Cada dia és més gran el contingent de persones que somnien l’impossible i que per aconseguir-ho passen per sobre de tot el que se’ls presenta. Les persones que s’acontenten amb el que simplement tenen, amb la matèria del nostre pa de cada dia, els materialistes, som considerats uns perfectes infeliços. (…). S’han de tenir grans ideals —diuen—, o sia cotxes de vuitanta-mil duros… S’ha de tenir l’esperit esvelt i alterós, etcètera’ (pp. 27-28)”. Aquestes paraules, en el primer quart del segle XXI, quan les afegíem a l’estudi, continuaven essent una realitat que es podia percebre i, així, véiem que les persones que millor vivien dia rere dia eren les que tocaven els peus en terra, com moltíssimes de les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Un altre tema que trau Josep Pla i que enllaça amb lo matriarcalista és escoltar, el qual figura en moltes rondalles tradicionals. Ell considera  que, “’Per aprendre alguna cosa s’ha de saber escoltar. Jo desconfio de les persones que no saben escoltar: solen ésser fanàtiques, grotescament dogmàtiques’ (p. 31). Recordarem que la tendència al fanatisme i a l’integrisme són germanes de la cultura patriarcal (per mitjà de lo políticament correcte i del “buenrollismo”).

Un altre paràgraf interessant és quan l’escriptor posa detalls que van molt associats al matriarcalisme en els catalanoparlants i, com ara, amb la tradició i amb el tema de contribuir a la comunitat i amb el de la faena: “’En situacions així, els pagesos es tornen, a més a més, obvis; utilitzen refranys i frases fetes; es dediquen a formular la prudència, el seny i el bon sentit. L’anomenada saviesa popular és la filosofia de les persones considerades intel·ligents perquè guanyen diners. Quan els pagesos guanyen diners, la saviesa popular traspua del seu cos a simple vista —la suen, per dir-ho francament. Us amollen frases com aquestes: ‘Qui fa un cove fa un cistell. La navegació vol vocació. On hi ha la mort, no hi ha bona sort. Peresa, clau de pobresa. Qui primer arriba primer mol, si el moliner vol. Qui talla mai no s’enganya. El bou perquè llauri i la dona perquè guardi. No es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat…’” (p. 86).

En la mateixa entrada de Ramon Bassas, també ens addueix frases molt sucoses en nexe amb els llauradors i amb els hortolans, les quals coincideixen amb fonts (àdhuc, comentaris) sobre la tradició cultural en terres catalanoparlants: “’[Els pagesos] Són conservadors perquè creuen que la naturalesa humana no pot canviar i que en tota postulació de canvis s’amaga una trampa. En tots els ordres de la vida, la humanitat d’avui creu que es poden tenir duros a quatre pessetes. Els pagesos no ho han cregut mai, perquè el seu fons psicològic és fet d’una granítica obvietat. En contrast amb la concepció d’avui, la seva concepció no és miraculista; el que no pot ésser no pot ésser! Aquesta és la seva veritat’ (p. 135-136)”. Quant a la frase “Lo que no pot ser, no pot ser”, diré que, més d’una vegada, l’he oïda a valencians de l’Horta de València nascuts abans de 1950 i que toquen els peus en terra.

Cal dir que, en l’entrada “Els pagesos de Josep Pla”, Ramon Bassas també exposa el tema de la mort, la qual, en la cultura matriarcalista, és acollida de manera tranquil·la (com escriu Bartomeu Mestre i Sureda en un article sobre “las saetas” durant la Setmana Santa, festa aliena a la cultura matriarcalista i que, en el primer quart del segle XXI, potser per una mena d’exotisme, es promovia en algunes poblacions catalanoparlants) i no és tema tabú: “’Els pagesos no creuen que la mort sigui una llei universal. En la naturalesa no hi ha res que mori totalment; en la naturalesa tot reviu, tot torna a brotar i a florir. Així, doncs, la mort és un problema personal, una cosa que ineluctablement s’ha de fer, però que interessa l’interessat d’una manera exclusiva. Se’n va sense pena ni glòria, sense alegria ni tristesa, amb la seguretat, però, que vagi allà on vagi trobarà una altra terra per cultivar i tenir. La mort, potser, en definitiva, no és més que un canvi de terra— una altra masoveria. Per això els cementiris els agraden poc, per no dir poquíssim’ (p. 157)”. Això explica que els Pobles matriarcalistes vegen la vida com un canvi d’estacions i, per eixe motiu, celebren rituals de pas.

A més, Josep Pla també demanà:

“’—No us agraden els cementiris? 

—Home! Si, dels cementiris, se’n pogués sortir de tant en tant, em sembla que serien més bonics. S’hi ha d’estar massa estona, i això els fa perdre una mica’ (p. 157)”.

És un tema en què, quan accedírem a aquest escrit, a penes havíem entrat, però que sí que teníem previst afegir-lo a la recerca.

Finalment, direm que, en més d’una rondalla en què apareix la figura del pastor (patriarcal), li fa por la nit i la foscor. Ara bé, en les cultures matriarcals, les vinculen amb lo maternal, amb la dona, amb lo femení i són ben rebudes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El matriarcalisme i la figura del pagès i el seu nexe amb la terra vernacla

General, , , , ,

Aprofitem el tema de la personalitat i el dels trets que Roman Galimany captava en els adults, per a dir que, en l’article  “L’element bàsic de l’organització històrica catalana és la casa” (https://historiavibrant.cat/lelement-basic-de-lorganitzacio-historica-catalana-es-la-casa), de Jesús Llòria i publicat en la web “Associació Cultural Vibrant”, figuren unes declaracions interessants de Francesc Macià al diari “Le Petit Journal”, de París, el 5 de desembre de 1926: “Optimista i treballador, el català té un caràcter totalment contrari al dels castellans, generalment indolents, d’esperit estret i dominador, de temperament tràgic fins en l’alegria i les festes, tal com afirmen il·lustres historiadors espanyols. Per aquesta raó, mentre hom troba espanyols emigrant en massa i abandonant terres riques al peu mateix dels rius, hom veu els catalans aferrats a la terra conquerint a poc a poc les aspres muntanyes amb durs esforços. Per això, Catalunya és una de les contrades més riques de les que componen l’artificial Estat espanyol”.

En nexe amb aquests detalls, amb la terra i, igualment, amb la masia, en el 2024, trobàrem l’escrit “Ramon Gel, pagès de Canyamars” (https://www.capgros.com/actualitat/ramon-gel-pages-de-canyamars_713851_102.html), de l’escriptor Josep Puig-Pla i que aparegué en el butlletí “Capgròs” el 18 de març del 2018. Aquesta font reflecteix molt el matriarcalisme, per mitjà de la figura simbòlica del llaurador d’arrels catalanes (i, de rebot, de la manera matriarcal d’entendre la vida). Diu així: “Ens ha deixat als 74 anys Ramon Gel i Amat. Un home bo, senzill, savi, coneixedor de la pagesia i del seu entorn rural immediat. Devot de la terra i de tot allò que podia donar. Amant de la història, de la natural i de la social. Tant et donava raó d’aquells arbres de tal indret, plantats per qui ell sabia, com et parlava de les masies, dels seus propietaris i dels seus habitants”.

Com podem veure, el pagès coneix molt el seu món pròxim i, com molts hortolans, es tracta d’una persona senzilla i sàvia (com a resultat del seu realisme) i plasma un gran sentiment de pertinença a la terra junt amb eixa “devoció” que podríem connectar amb la maternitat (com el xiquet que alleta de sa mare).

A banda, aquest llaurador és un home “Amè narrador de fets i gents, sempre amb el to just, la ponderació i el respecte per a tot i per a tots. Explicador objectiu del que havia viscut, sense callar res que considerés que s’havia de conèixer. Per als recercadors del passat (es diguin historiadors o aficionats) era una font fiable, detallada i objectiva. Parlava amb rigor, tocant de peus a terra, sense ofendre ningú, però també assenyalant allò que considerava censurable”.

Els detalls que copsem ací empiulen amb moltes narracions i amb comentaris relatius a dones catalanoparlants de segona generació o més nascudes abans de 1920.

L’escriptor Josep Puig-Pla, en passar al tema de la masia, exposa que “Can Gel és una masia antiquíssima, documentada a l’arxiu familiar des de fa molts segles. Els actuals propietaris encara duen el cognom de la casa, com els Guinart d’Alfar i potser ningú més en tot el terme municipal de Dosrius. Can Gel dóna nom tanmateix a dos topònims, la Serra d’en Gel i els boscos de Can Gel.

La família ha sabut fer la reconversió obligada pels temps en el món agrari, reconvertint i modernitzant la hisenda. La Granja Can Gel compta actualment amb 250 vaques de llet. S’hi organitzen visites, entre divulgatives i de lleure, per a escoles i grups, en una encertada simbiosi entre el sector primari i el terciari. Allí van rebre la consellera d’Agricultura de la Generalitat l’any passat” i, així, es plasma eixa mena d’enllaç cordial entre el camp i lo urbà de què ja parlava l’historiador Jaume Vicens Vives en “Notícia de Catalunya” en 1950, en referència amb la manera de ser dels catalans.

Finalment, l’autor de l’article afig que aquest pagès de Canyamars fou evocat “com una bona persona, de poble, enamorat del seu Canyamars, i com qui sempre hi era quan feia falta, ajudant en iniciatives o projectes, des de la modèstia i sense donar-se importància.

(…) Se n’ha anat un pagès de soca-rel, un bon ciutadà i un referent per a molts. Sens dubte la trajectòria de la família i la vida del mas donen per a més d’un llibre”. Quant a aquestes darreres paraules, adduirem que, sobre les masies i els llibres, en febrer del 2021, se’n publicà u molt sucós per al tema del matriarcalisme català i per al de la cosmovisió catalana: “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, els llauradors i la Mare Terra

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra: els llauradors, la pagesia i la figura del llaurador i la mare.

El 5 de febrer del 2024, vespra d’una tractorada, és a dir, d’una manifestació general de llauradors, de pagesos i d’hortolans, amb tractors, que hi hauria en l’Estat espanyol (i en nexe amb altres que hi havia en Europa), un amic i llaurador (Francesc Garcia i Barberà, qui ja havia pres part en un estudi que férem entre el 2003 i el 2006 en relació amb les séquies de Benàger i de Faitanar, dues de les que es reuneixen en el Tribunal de les Aigües de la ciutat de València, en què les sentències es fonamenten en el dret consuetudinari i són orals), ens envià un document titulat “Pagesia en lluita, propostes per canviar-ho tot”, signat per l’“Assemblea Pagesa de Catalunya” en Balaguer (comarca de la Noguera) el 1r de febrer del 2024. Després de llegir-lo, li responguí “Hi estic molt d’acord. Bona part de lo escrit ho veig en el tema que porte i en comentaris que em fan en relació amb la terra i amb el sentiment de pertinença a la terra i, per descomptat, a la Mare Terra.

El passaré a una dona d’uns seixanta-tres anys que té un fill i un net molt lligats a la terra”.

Tot seguit, l’enviàrem a l’esmentada dona i a un pagès català, amb qui estàvem en,, contacte de feia poc ençà: Modesto Cristòfol Sales, d’Almenar (de la comarca del Segrià).

Aquest llaurador, el 6 de febrer del 2024 ens escrigué “Boira i boira al Segrià. Avui, moguda per part del sector pagès.

Com cada vegada, els resultats també com cada vegada. El món va encaminat (o reconduït) amb un altre sistema.

Nosaltres, el que havíem de fer, ben fet o mal fet, ja està fet. Els jóvens ho tenen complicat, però, com tu dius, ‘Endavant les atxes’”.

Aleshores, li responguí “Rebeu el meu suport. Sou dels qui més estimeu la terra i la Mare Terra”.

A banda, el 6 de febrer del 2024 parlí amb ma mare, per telèfon. Entre d’altres coses, li diguí que, durant l’entrevista que fiu en el 2003 a mon oncle José Palop Besó (1935-2021), llaurador des dels dotze anys i que em comentà que l’aigua… no s’havia de balafiar, perquè escassejava, ma mare m’exposà fets i detalls que empiulen amb el món agrícola (el qual ella conegué i amb què estava empeltat son pare, Miguel).

Així, el meu avi Miguel (1906-1992), en paraules de ma mare, “sol·licità, una vegada, una propaganda que feia l’’Instituto de Colonización’[1], per a fer reformes per al camp. L’’Instituto de Colonización’ donava diners als llauradors per a fer séquies. Si no netejaven les séquies, passava ‘la dobla’. Es deia ‘la dobla’ perquè haurien de pagar el doble.

En aquesta obra que feu mon pare (el teu avi), guanyà camp. Era un préstec que feia el govern als llauradors per a arreglar séquies o algun marge d’un camp. A canvi, el llaurador ho tornava a poquet a poquet durant uns anys”.

A més, ens adduí que aquestes subvencions eren una “Iniciativa de cara als llauradors. I era per al bé de la comunitat”.

Afegirem que el sentiment de pertinença a la terra explica, per exemple, que, com em deia ma mare, “Mon pare, en hivern, en un camp de garroferes, entremig, plantava ordi”: o siga, que s’aprofitava la terra, tot i que, en determinats llocs, se la deixàs reposar un temps (l’any de guaret), per a no explotar-la i que, per consegüent, pogués estar fèrtil en el demà.

I encara ens transmeté més: fins i tot, el seu avi patern, Miguel, nascut en 1874, també estimava la terra i la sentia com a pròxima. Per això, més d’una vegada, se n’anava al camp, on, àdhuc, eren nets, i deia “¡Vinga! Dona’m un sac, que ací faig més faena que vosaltres”.

Finalment, escriuré dues frases que digué ma mare i que podem relacionar amb el sentiment de què tractem, tan plasmat en la pagesia i en la figura del llaurador. 1) “Tot són coses encadenades”: a) persones arrelades a la terra, a la mare i que la senten com a subministradora i com a mareta, b) el comunitarisme i, sobretot, c) que lo que fem en una banda del món té a veure amb lo que esdevé en la resta. I 2) “M’ha estat enganxada a la terra”: el lligam amb la terra “aborigen” on es viu, amb les seues tradicions, amb el folklore, etc. i, així, amb lo maternal i, per tant, amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] Amb aquest nom, es coneix un institut que es creà durant la dictadura del general Franco (1939-1975).

Rondalles amb les figures de la cova i del llaurador, matriarcalistes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, i en què captem el matriarcalisme, és “Una mina d’or”. Així, “En altre temps, un pastor que guardava el seu ramat a la muntanya, es topà, sense saber com, amb un forat que donava accés a una profunda cova” (p. 547). Per tant, a diferència del pastor que actua com si la vida fos un joc i improvisació (com aquells passatges en què toca el flabiol, mentres que les ovelles fan la seua tasca), la cova arrela en la terra, té un “pou” pregó, així com un arbre ho faria mitjançant les arrels.

A més, la rondalla addueix que “El bon pastor va pensar ràpidament que aquella era la boca de la cova on hi havia guardat un preuat tresor amb moneda d’or, segons deia la veu popular de tota la contrada d’Alòs” (p. 547). Cal dir que aquest passatge empiula amb els d’altres rondalles en què un pastor (o un militar),.. fan les seues interpretacions (sovint, idíl·liques o plenes de fantasia). I tot, en un moment que pot aprofitar l’ocasió (en nexe amb la Mare).

Nogensmenys, “Sense saber si decidir-se a entrar o seguir el ramat, per tal que no se li extraviés, va decidir la segona opció” (p. 547). Per consegüent, copsem que, en els Pobles matriarcalistes, hi ha una relació amb la terra 1) com a mare, 2) com una dona a qui no abandonen els fills de la terra i que predomina l’enllaç amb els altres, amb la terra, etc.. , 3) la dona (i, alhora, matriarcal), en lloc de ser-ne el cap de tot un grup (malgrat que no es menyspree l’autoritat, que és matriarcalista i, quasi sempre, femenina, com es plasma en moltíssimes narracions i en comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de  1920), ho fa però, per exemple, amb esperit comunitari, tocant els peus en terra i molt acollidora. 

Per eixe motiu, quan el pastor torna a la cova, “no va trobar ni cova, ni socs” (p. 547). En línia amb aquest relat, comentarem que, en el 2022, la Generalitat de Catalunya va atorgar la Creu de Sant Jordi (un sant de línia patriarcal) a una pastora nascuda en 1927, Marina Vilalta Fajula, a qui hom va qualificar com “Convertida en símbol d’una Catalunya arrelada a la terra”, una mentira com una catedral. Així, com sona: una mentira. Vejam: 1) la figura (en rondalles, en narracions, en cançons i, per descomptat, en la vida diària i real) que està en nexe amb la terra i que la toca amb els peus i que la té com a mare,… és el llaurador, el pagès, l’hortolà, 2) el llaurador no abandona la terra, ni els seus cultius i 3) el pagès, sovint, fa les tasques en grup i no de manera solitària, ni, òbviament, lluny de la terra (com ara, la gran majoria dels dies de la setmana). El punt tercer l’he vist entre familiars, per exemple, un oncle meu, José Palop Besó (1935-2021), qui, des dels dotze anys, fins a quan tenia uns setanta-cinc anys, estigué constantment en el camp i que s’ajustava a la dita “El pagès sempre ha d’estar prop dels que fa treballar”. En eixe sentit, la pastora catalana, en una entrevista feta per Andreu Barnils, comentava que la cosa més bonica que havia viscut… “Poder caminar. I guaitar el bestiar, la millor del món”: en altres paraules, el nomadisme i fer de cap d’un grup (el qual podria ampliar-se a un col·lectiu de persones). No obstant això, mai, mai, mai, diu la terra. Mai.

Per consegüent, podem dir que la cova sí que enllaça amb el matriarcalisme i que, a banda, ho fa com la mare als seus fills i a persones de totes les edats. Afegiré que preferesc la figura del llaurador i lo que representa com també què simbolitza la cova.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.