Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Sexualitat matriarcal, dones ben considerades i que salven

General, , , , ,

Tot seguit, la dona clava Quico dins del cabàs i ella, amb la cama, aguanta la corda i rep el marit (p. 123), li parla i ell segueix les directrius de la muller. Altrament, en diferents passatges, el sagristà també fa lo que ella ordena fins que, al capdavall, la corda cau amb Quico (amb calçotets i agenollat), qui diu al marit “mira, perdona’m. Vols que rese?

I aquell li respon: (…)

-Corre, corre, ix cap al carrer! Ix cap al carrer! -i se’n va anar cap al carrer.

En acabant, el marit ix al carrer i diu al sagristà:

-La meua dona és més bona que el pa! Aneu vosté a tocar-vos totes, lo que vullgueu, però jo no vos he de fer cas! Per a què xarreu d’ella?

Llavors, el marit encara va donar la raó a la dona.

Veges per a què en xarren que el sagristà va a veure-la totes les nits! I el sagristà ha vingut i s’ha agenollat a fer resos!’” (p. 124).

Per consegüent, el marit es posa de part de la muller, la defensa, se l’estima i, com a mostra, el sagristà depén de la dona.

Una altra contarella, “L’os”, de temes pareguts i recopilada en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, apareix amb detalls en què capim el matriarcalisme: “Puix estò era una dona que tenia un amant, a qui va fer una contrasenya que, quan vinguera i el marit estava en casa, ella li deixava un os en la finestra perquè no tocara i perquè no podia entrar-hi” (p. 124). Així, la dona és qui marca el compàs, qui dicta què haurà de fer ell.

Passa que un dia se li oblidà posar-hi l’os i l’amant diu:

“-Doncs, bé: hi entre -i va tocar.

Llavors, el marit diu  a la dona:

-Allí fora toquen.

Ella li respon:

-Oi. Això segur que és una ànima en pena!

Aleshores, l’home diu a la muller:

-No em digues!

La dona diu al marit:

-Ara veuràs que prompte ho arregle! -i es va posar a la porta i diu a l’amant:

‘Ànima que estàs en pena,

vés a casa i pren repòs,

que està el meu marit en casa

i me s’ha oblidat de posar l’os!’.

 

I l’amant se n’anà”.

És per això que l’amant representa la tristor de la vida (mentres que la muller està amb el marit), que la dona fa el paper de jutgessa i, finalment, ell respecta les indicacions femenines.

Una altra rondalla que hem trobat en diferents fonts, i que recull el llibre del folklorista tarbener, és “El barret”. Així, un home se’n va a segar a l’Aragó i la dona “es va fer un estimat. Llavors, les veïnes deien:

-El xicon… Pobret: l’home, per allí, fet un negre segant (…); i ella, aquí, fent la gossa. En venir, li ho hem de dir tot! En venir ell, li ho diem tot!” (p. 125).

Més avant, la dona va fer un barret de llana per a quan tornàs el marit i, quan ell ho féu, les veïnes, totes decidides a dir-ho a l’home (pp. 125-126).

Ben mirat, la muller, lo primer que fa és comentar-ho a l’home, qui, finalment, fa lo que li diu la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb molta espenta, deixondides i maternitat

General, , , ,

Una altra contalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “Sa dona que ho donava tot”.

Un home se n’havia anat a França i un altre li diu un dia:

“-Ah!, recollons! Xe, tu, per ací, i sa teua dona ho dóna tot per allà!» (p.121).

Llavors, el marit li demana i el segon li afig que “és una poca vergonya lo que [ ella] fa.

El marit se’n ve, agafa i demana permís i se’n ve a sa dona i li diu:

-Vinc a veure.

I, quan torna cap a França, comenta:

-Ah!, recollons! Déieu que ho donava tot i resulta que en tenia més que quan me la vaig deixar” (p. 121). Lo que tenia més eren més relacions amb altres hòmens.

Un poc després, el recopilador plasma una narració en què apareix el tema de la maternitat i el de la sexualitat: “Es qui estava a França”. Així, hi havia un home que, de dos anys arrere ençà, estava en França “i sa dona estava ací i el va enviar a cridar perquè estava a punt de tindre un xiquet i que ell vinguera, almenys, as bateig i a apuntar-se com a pare des xiquet.

Aleshores, el marit va anar a veure s’amo i li diu ‘La meua dona resulta que tindrà una criatura (un xiquet) i he d’anar’” (p. 122). Altra vegada, la dona reporta l’home i, a més, ell fa lo que li indica la muller.

A continuació, l’amo li respon: “Xe!, però seràs ruc! Dos anys que estàs ací i ara la dona és prenyada ¿i tu te’n vols fer càrrec?

I el marit li afig:

-Que no és la dona meua? Si és la dona meua, el xiquet és meu” (p. 122). Així, hi ha un empelt entre el marit i la muller i ell torna a fer lo que ella li ha escrit.

Una altra rondalla eròtica que hi ha en l’obra esmentada és “El sagristà”. Hi havia un sagristà, qui nomia Quico, que “anava a veure una dona totes les nits i aquella dona, Maria, li feia un pollastre rossadet i el marit se n’anava a pescar. Una nit van dir al marit:

-La nit que tu te’n vas a pescar, Quico va a veure Maria i Maria li fa un pollastre torradet!” (p. 122).

Com podem veure, el passatge esdevé de nit, un moment del dia vinculat amb lo femení, i ella empunya les regnes.

En acabant, copsem que el marit “Se’n torna de la mar i toca la porta. I la dona feia al sagristà:

-Aaaai! Això és el meu home, que ha tornat! I ara, ¿a on t’amague? (…) Mira!

Com tenia una agrunsadora, posava un cabàs de palma i el xiquet (que en tenien un que era xicotet), posava el xiquet dins el cabàs i l’agrunsava. A més, diu al sagristà:

-Doncs mira: tu estaràs allí, en el cabàs, i jo pessigaré el xiquet perquè plore i faré ‘Diguiling-dang!’ perquè el nen no plore” (p. 123).

Tot seguit, la dona clava Quico dins del cabàs i ella, amb la cama, aguantava la corda i rep al marit (p. 123), li parla i ell segueix les directrius de la muller.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones jóvens, amb iniciativa i amb molta espenta

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre del folklorista de Tàrbena, una altra narració eròtica en què es plasma el matriarcalisme és “El matrimoni jove”. “Un matrimoni de poc de temps van al metge, qui revisa la dona (i era una dona d’eixes fortes, ¡fortes!). I el metge diu a la dona:

-Puge’s damunt de la llitereta.

Hi puja i el metge diu al marit:

-Vosté veja lo que faré.

Puja el metge damunt de la llitera, pega un esclafit a la dona, ¡però de quinze! I el metge comenta al marit:

-La seua dona… La seua dona necessita tres passades d’estes tots els dies.

Llavors, el marit, tot satisfet, li diu:

-Bé. Vejam si ens entenem, doctor. ¿Ha de vindre vosté a casa o jo li l’he de portar?” (p. 111).

Per  tant, per una banda, el text és ple de vocabulari del ram esmentat, en nexe amb les expressions “ficar-se al llit”, “pujar damunt del llit” (ambdues, amb el significat de tenir relacions sexuals un home i una dona), “pegar un esclafit”, “esclafit” (mot que podríem empiular amb les galtes del cul, per semblança amb les de la cara), “pegar una” (copular) i “passada” (cada una de les vegades que el llaurador solca la terra acompanyat de l’animal de càrrega, com ara, del bou castrat, o bé amb l’arada).

Cal dir que hi ha vocabulari amb dues interpretacions: 1) “pegar un esclafit” és emprada per a quan u pega una galtada ben forta a un altre; i 2), quant a “passada”, té una definició semblant, àdhuc, amb la de «palissa» (en el seny real i en el figurat, per exemple, en una competició esportiva, una de les dues parts ha guanyat per molta diferència a l’altra).

En qualsevol cas, el metge aprofita la presència de la dona i, mentrestant, ell i la jove representen la part forta; en canvi, el marit veu que la dona és vigorosa sexualment, però ell es mostra indecís.

Una altra rondalla recopilada en “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i pareguda a una que ha estat recollida en altres indrets, és “El mig almud”. Es tracta d’un matrimoni amb mala avinença, tot i haver-se casat un poc abans: “En eixa vila, hi havia costum de deixar una barcella als novençans (…). Però es comencen a discutir. (…) I es posen els dos, allí, sense parlar. Era un hostal gros i va un arrier i diu:

-¿Podríem sojornar ací?” (pp.  113-114).

En altres fonts, entren uns lladres en la casa; ací, un arrier ho fa en l’hostal. El traginer i els seus acompanyants es mengen el sopar, es lleven de matí i, com que els amos no els diuen quant han de pagar per l’estada, se’n van sense afluixar ni un clau.

“En això, hi aplega la mare del novençà a veure com havien passat la nit” (p. 114).

Passa que, com que ella demana als dos i no li diuen res, la mare, que “era molt devota de Sant Roc, li diu:

-Sant Roc beneït: et promet que et done les castanyes del meu fill -ell tenia unes castanyoles que li encisaven molt tocar-les-. ¡Et promet les castanyes del meu fill, si li tornes la paraula!

Un poc després, la dona escolta la resposta i diu:

-Això sí que no!

I el fill diu:

-Torna’m mig almud!” (p. 114).

Per consegüent, la dona enllaça la terra amb el representant celestial (el sant), trau el mot “castanyes” (instrument musical i, ben mirat, els testicles) com també el gaudi de la sexualitat (per part del fill) i, arran de la seua espenta, el novençà actua. Altrament, aquesta dona és molt arriscada i salva l’home (ell torna a parlar).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones arriscades i que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre esmentat del folklorista Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Es rabosot i es ruquet”. Un home usava un ruc que era castrat i gros per a poder llaurar el camp (simbòlicament, per a tenir relacions sexuals l’home amb una dona). Un dia s’atansa un rabosot i demana al propietari com podria ser capat ell.

En acabant, el pagès “li talla es ous i això i es rabosot arranca a córrer. Però l’endemà, el rabosot tirà a alçar-se i no gosava. Llavors, li diu la seua dona:

-Xico!, què et passa? Què et passa?

L’home li diu:

-Doncs mira… -li ho conta a sa dona-. Em passa açò… Ara, si vaig, ja veus…

-Doncs, toca -respongué sa muller” (p. 101).

En altres paraules, ens trobem amb un altre relat amb la dona activa de bon matí i en què l’home és la part passiva.

Altrament, com que la muller té més espenta i és arriscada, “Ella es vesteix de s’home, es posa sa roba i tot per a anar a treballar amb es ruquet. En tornar sa dona a casa, es rabosot ja l’esperava i li diu:

-Què? Com ha anat la cosa?

La muller li respon:

-¿Que com ha anat tot? Que (…) ara em toca capar-te!

-Ei!, xe! Si és així, capa’m.

Sa dona es lleva es pantalons, li mira i diu:

-Ah, redéu! Però si tu tens més mal que jo! Tens un badall més gran que jo!

I mira, no el va tocar” (p. 101).

Així, per una banda, la dona representa la casa, el grup familiar i, més encara: ella té la paraula definitiva i, com que veu el mal que té l’home, no li toca el punt on li podria fer-ne més.

La narració posterior, “Es ferreret de Benigembla”, té moltes semblances simbòliques. Un ferreret es juga l’ànima amb el dimoni, qui li guanya la mà.

Passa que l’home no accepta el resultat i, ben mirat, li proposa una segona opció i, si el diable la guanya, el ferreret li farà cas.

Ara bé, com que l’home no es veu amb força per a fer lo que ha dit a Banyeta, el marit se’n va a casa “i diu a sa dona:

-Escolta: jo m’he jugat la vida (l’animeta) amb el dimoni i ara ha vingut per mi i ara… ¿Per què no et poses es brials as cap i et poses així, cap avall, a veure si t’endevina lo que ets?

Com que sa dona ja ha anat així al dimoni i el diable diu:

-Ai! Açò, quin animal és? Açò serà alguna àguila.

La dona li diu:

-No, no.

El dimoni torna:

-Puix, què serà? Serà una pantera.

La dona li respon:

-No, tampoc.

Total: que el dimoni agafa i, amb es dit, li pega mullada i ho tasta i diu ell:

-Ai! -diu-. Humit i salat: tonyina! 

Al final, el diable diu:

-No, que és es cul de sa meua Serafina.

I no se’l va endur” (p. 103).

Per consegüent, el dimoni fa una pràctica pròxima a la del sexe oral (també coneguda com cunnilinció, del llatí “cunnus”, que vol dir “vulva”; i de “lingus”, això és, “llengua”), però, en lloc de fer-la amb la boca junt amb els llavis i la llengua, recorre al dit: la penetració amb el dit. I, de pas, la muller (el peix, animal vinculat amb l’aigua) ha salvat l’home.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Avis que ensenyen rondalles i dones que salven i protectores

General, , , , ,

Una altra narració de l’obra del folklorista de Vic, i en què capim trets matriarcals, és “L’últim moro del país”, començant per la manera amb què un avi educa el seu nét. Primerament, direm que una cabanera, com posa el DCVB, és un “Camí que almenys té 32 pams d’amplària i és per transitar el bestiar”. El relat comença amb mots del major:

“-Ah! No ho sé! Vés a saber per què la cabanera passa per aquí i no per un altre lloc. Això no ho sap ben bé ningú! -va dir el padrí al seu nét” (p. 115), un educador qualificat com “bon home” i “que no parava de mirar els crestons, les ovelles i els marrans que passaven davant seu” (pp. 115-116). A més, l’ancià li explica per què el ramat transitava per llocs alts i li afig que “Només n’hi ha una, de vila, per on passa la cabanera pel bell mig: la vila de Taús. I, saps per què, això? (…) És una història ben curiosa. Ara te l’explicaré…” (p. 116).

Aquest passatge em recorda els mots que em digué l’alaquaser Francisco Monzó (nascut en Quart de Poblet, una vila de l’Horta de València, en 1930) el 20 de desembre del 2006, abans de començar a contar-me una llegenda sobre dues séquies de l’esmentada comarca i el per què del trajecte de cada una. Aquest valencià, com que em veia amb un bolígraf a mà i amb material on plasmar-la, em demanà si la coneixia. Llavors, li responguí que no i la inicià de manera pareguda a com ho fa el narrador d’aquesta rondalla.

Tot seguit, s’endinsa en la contalla: “Es veu que, prop de Taús, (…) hi ha una torre enrunada que, de temps antics, havia estat la casa del darrer moro que vivia en tot aquest país. Sembla que aquest home solitari s’alimentava només del que podia arreplegar per la muntanya i de si aconseguia saquejar algun passavolant que gosés acostar-se massa a la seva fortalesa. (…) ell vivia sempre amb l’ai al cor, vigilat i perseguit a tota hora. És per això que s’havia tornat tan agressiu i desconfiat” (pp. 116-117).

Aquest fragment enllaça molt amb la figura del pastor (la soledat), amb la de les cultures que promouen la guerra, l’expansió i la competitivitat, molt diferents de les matriarcalistes.

En acabant, Gerard Canals Puigvendrelló trau la figura de la dona i, altra vegada, és un personatge femení qui apaivaga el masculí i, aleshores, ell és presentat com un home dependent emocionalment d’una dona: “Diuen que només s’amansia, i encara, quan veia una dona. Sí, vés, com la majoria d’homes! -deia el padrí” (p. 117). Cal remarcar el cor net i la franquesa de l’avi, un tret igualment viu en moltíssims llauradors catalanoparlants d’arrels autòctones.

Després, com si un nou personatge sabés que les dones solen guanyar la mà als hòmens, captem que, un dia, “un pastor de Taús, que coneixia la debilitat del moro, va engiponar-se la roba més bona de la seva dona, va improvisar-se una llarga cabellera rossa feta amb la cua de la millor euga del ramat i, tot decidit, va dirigir-se cap a l’altiva fortalesa. En veure’l arribar, de l’espiell més alt de la torre estant, el moro va restar captivat per la bellesa d’aquella dona” (p. 117). No cal dir que aquest tros és ple de simbolisme: la protecció (per part dels punts forts de la muller) fa d’aixopluc del marit, com si la roba i la resta de detalls de la indumentària o de decoració fessen d’aixopluc i s’adherissen a l’home. Per consegüent, la dona el podria salvar i ell hi confia.

Més avant, “el moro va baixar de la torre i va obrir les portes de bat a bat, content de pensar que, per fi, tindria una dona que li fes companyia en aquella solitària fortalesa” (p. 117) i, així, copsem que es rebaixa l’orgull (vinculat amb lo solar i amb lo celestial).

A l’instant, el jove que havia entrat en el terreny del moro, el lliga, el porta a l’indret on vivia el noi  i “Va arribar com un autèntic heroi a la vila, on tothom l’esperava” (p. 117), en bona mesura, gràcies al paper de la roba femenina. Com a premi, les autoritats cristianes li demanen quina recompensa volia per aquella proesa i el minyó els diu que la cabanera passàs pel bell mig de la seua vila. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Filles que salven, pares maternals i prínceps de bon cor

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la contarella “El comte d’Oliver”, recopilada en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, el fill s’acosta a la mare i ella li exposa una altra prova: “aquesta nit, quan retirareu, trobarà que li hem parat el llit al costat del teu. Si és dama, no voldrà entrar-hi” (p. 218). Així, quan la regina ho comenta a la princesa, ella li ho accepta i ambdós jóvens “Entraren a la cambra i, quan el fill del rei es volia despullar, D. Lluís agafa un guitarronet i s’asseu sobre el llit” (p. 218) i, com que els criats de la jove sí que ho senten, la fadrina addueix al xicot: “com que dormo vestit quan és temps de guerra, no m’ajec fins que em fa venir son la música” (p. 218). Més avant, ell s’adorm i “D. Lluís va sortir de puntetes” (p. 218).

En la prova següent, la mare diu al príncep que ell convide la fadrina a nadar. Tanmateix, com que un serf fa un senyal a la princesa i ella llig una lletra, la xica diu al fill:

“-Guaita: el meu pare és malalt. Me’n vaig de seguida” (p. 219).

Per consegüent, com en altres contalles, la dona és la part forta i el pare és el malalt a qui un fill (ací, una dona) farà reviscolar.

En un passatge posterior, tots dos (el jove i la princesa) se’n van al palau del monarca i, quan ell els rep, el sobirà demana a la minyona uns mots que ou el príncep:

“-I, doncs, ¿per què véns tan aviat, filla meva?

-Ja us ho diré, pare.

-Que estàs ferida, potser?

-No, gràcies a Déu!

-¿És que, potser, has tingut mal comportament?

-(…) m,És el fill del rei” (p. 220).

En aquestes línies, es reflecteix el tema de la maternitat, com una part més de l’educació matriarcal que la jove ha rebut de son pare i que es pot veure en què li diu el sobirà.

En acabant, podem llegir que “El comte volia besar-li la mà, però el príncep l’abraçà explicant-li que la seva presència allí era deguda a l’afecte que sempre havia sentit per don Lluís, sense manifestar-li de paraula (…) i ell continuà dient:

-Comte d’Oliver: al palau del rei, mon pare, tots han cregut sempre que el vostre enviat era un cavaller, perquè, com a tal, s’ha portat; però jo sempre he cregut el contrari i he dit sempre a la meva mare que

                 el comte d’Oliver,

                 a mi, em sembla que és dama

                 i no cavaller” (p. 220).

Un poc després, el xicot agrega al monarca: “jo, convençut que era dama, l’he acompanyada fins aquí per sortir de dubtes” (p. 221).

És a dir: ell ha anat al seu costat, ho ha fet darrere de la fadrina, però, en cap moment, l’acusa de mentir-lo. És més: li diu “I ara que veig que és veritat el que el cor em deia, us demano que me la vulgueu donar per esposa, que serà ben respectada com es mereix.

Es va acabar la guerra i es va celebrar el casament amb unes festes” (p. 221).

En altres paraules: en aquest final (paregut al de diverses narracions de la mateixa corda), el xicot ha estat fidel a la jove, és un home de bon cor i, altrament, encara que el sobirà és qui aprovarà les noces, també és cert que la princesa serà respectada pel príncep, un tret en nexe amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Hòmens, reis i roders que agraeixen i que recompensen l’altruisme

General, , , ,

Prosseguint amb la narració “Els quatre germans que se surten de tot”, recopilada per l’estudiós de Castellserà en l’esmentada obra, el germà segon, seguint el seu camí, “va arribar al peu d’un arbre on hi havia un senyor d’alguna edat” (p. 95), qui li diu que s’assega a dinar junt amb ell.

A més, com que el veia un bon noi, li comenta que ell és caçador i li indica que, si vol viure amb ell, “li ensenyaria totes les habilitats d’un bon caçador” (p. 95) i, en un passatge posterior, ja de cacera, diu al minyó:

“-Vejam si forades l’orella esquerra d’aquell conill que menja al corral…” (p. 96). Així, fins a aquest moment de la rondalla, apareixen símbols que enllacen amb la dona: l’arbre, l’orella (recepció), l’esquerra i el conill (sovint, representat per la llebre que va per davant del gos o del caçador i, en cançons eròtiques, per una jove a qui segueix un home).

Una vegada, caminant caminant, ouen el so d’un corn i un pastor els comenta que, en aquell regne, cada dia havien de donar una jove al drac perquè se la menjàs, i que eixe dia en seria la del rei. Aquest fet figura en més d’una contarella.

Aleshores, el xicot demana al caçador:

“-No us sembla que hi anem? (…).

-Anem, anem. Així m’agrada: veure’t tan coratjós.

Entraren a la vila amb el pastor i, els veïns, en veure els caçadors, en parlaren al rei” (p. 97). I, per tant, veiem que la relació entre tots tres facilita que apleguen al monarca.

Més avant, el jove mata el drac i, “A la vila, hi hagué grans festes. Tot li ho haurien donat, a l’alliberador del reialme; però ell, enmig de les gestes, recordant-se que s’acostava el temps de reunir-se amb els seus germans, va fer via” (p. 97).

En altres paraules, el noi és ben rebut, recompensat, però torna a la terra i, de pas, a la mare (ací, simbolitzada per la casa pairal).

Quant al tercer dels germans, s’endinsa en uns boscs i accedeix a una font (dona).

Llavors, “Sentint uns ais tots llastimosos, cercà d’on provenien i pogué veure un lleó (…) plorós (…) el lleó, com si conegués les intencions del noi, li diu:

-Ajuda’m: no em matis!

(…) -I què t’hi puc fer, jo?

De primer, treu-me l’espina. Després, dóna’m beure” (p. 98).

En acabant, el lleó, com que el xic l’arrimà a la font (la dona) i l’animal se’n sentí molt alleujat, el felí, feta la bona obra, li digué:

“-No vull deixar sense premi la teva bona acció” (pp. 98-99) i li permet que li arranque un pèl del cap, pèl que li servirà d’agulla per a cosir.

Com a exemple, el jovenet aplega a una botiga de fuster i refà un espill partit i va adquirir bona fama. Però, com que s’acostava el dia de la reunió dels germans, fa camí.

Passa que, quan el germà tercer era prop d’una masia, veu que la carrossa del rei i de la reina s’havia trencat i que no podien continuar. Ara bé: el monarca l’autoritza per a reparar-la i el noi, de seguida, ho cus.

“El rei li féu un gran present i prosseguí el seu viatge” (p. 100).

En relació amb el germà més petit de tots (el quart), es troba amb una roca, amb un riu i amb un arbre, tres detalls femenins: la força, l’aigua i la mare.

En aquella cova, vivien lladres, amb qui es troba posteriorment. I, com que ell vol aprendre i el cap de colla li proposa ajuntar-se amb ells i li diu a què es dediquen, el minyó li afig que accepta el pacte (p. 103). A banda, l’home contà a la resta “que era un nou company.

El noi, que tenia bon caràcter, es féu estimar de tots aquells (…) sortia sempre amb ells i aprenia totes les coses que feien els altres i, en alguna ocasió, el cap de colla li havia dit que havia sortit mestre” (p. 104). Adduirem que la consideració cap al noi connecta amb els gremis, els quals encara existiren durant bona part del segle XIX, centúria en què nasqué Valeri Serra i Boldú.

A la fi del relat sobre el quart dels fills, un dia digué als escurabutxaques que se’n volia anar perquè tenia convingut un acord amb els altres germans i “el van creure i no s’oposaren que fes camí” (p. 104). I, així, altra vegada es plasma la germanor matriarcal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona salva l’home, altruisme i lideratge matriarcalista

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra del folklorista de Castellserà, i en què capim trets matriarcalistes, és “En Peret i el rei golafre”. Una vegada, un pobre sabater tenia tres fills. Un dia se li acosta un ancià molt pobre, qui li diu:

“-Bon home (…), demano per favor si em voleu vendre un parell de sabates.

El sabater les hi va donar, (…) se’n va apiadar i va dir al vellet:

-(…). No us en vull cobrar res, de les sabates” (p. 57).

Com a recompensa, el provecte (que era un jueu errant) li comenta que encara tenia un pinyol d’un presseguer i que li’l donava com a agraïment a l’amor al proïsme. I més: “el seu darrer pinyol fou plantat pel sabater i per sos fills en el seu hortet i no tardà a néixer, a desenrotllar-se i a donar préssecs riquíssims quatre vegades l’any” (p. 58). Aquest passatge evoca els que apareixen en contarelles en què les bones relacions en un matrimoni fan que tinguen fills (en aquesta contalla, simbolitzats pels fruits després de plantar la llavor).

Tot seguit, el rei, a qui agradava molt la fruita i, més encara, els préssecs, “va arribar a prometre la mà de la seva filla a qui li portés un cistell de préssecs d’hivern” (p. 58), això és, d’una de les estacions feminals.

En aplegar la notícia a cal sabater, l’home ho exposa al fill gran, qui, a mitjan camí, troba una velleta. L’anciana, com també farà al fill segon, li demana què porta. I, com que el fill major li respon glans, quan el xicot serà en la cort, el rei veurà que no són préssecs, sinó glans. Un fet paregut, amb el segon, en aquest cas, granotes. Per això, el monarca castiga tots dos: “perquè aprengués que, amb els reis, no s’hi jugava” (p. 59).

En canvi, en Peret, el fill petit, a mitjan camí, “no tardà a trobar aquella vella tan vella” (p. 61), a qui digué “Ai, bona dona; hi porto préssecs, per a darreries del rei -respongué amablement el noi.

-Molt bé, fill meu -digué la vella-: desitjo que siguin els millors que s’han vist de la creació del món ençà.

En Peret continuà son camí” (p. 61).

Ja en la cort, el monarca es menja els préssecs que li duia el jovenet i deixa els pinyols. Afegirem que el sobirà, entre d’altres coses, li diu:

“-Quin ofici tens?

-Sabater.

-Jo no vull ser, sabatera -respongué la princesa.

-Si no us agrada, ja em canviaré d’ofici- digué en Peret (…).

-¿Aprendràs l’ofici de rei? -li demanà el monarca.

-Si vostra majestat té la bondat d’ensenyar-me’l…

-Molt bé! Demà mateix vas a començar l’aprenentatge” (p. 62).

En un passatge posterior, com que el rei no complia amb la paraula i pretenia ajornar el casament, primerament, envia un criat; després, un altre. En acabant, la filla intentarà guanyar la mà al xicot (emportar-se els conills que menava el noi) i, al capdavall, serà el rei.

En els quatre casos, la participació d’una velleta serà decisiva i favorable per a en Peret, a qui dóna un flabiol d’argent (p. 63). Adduirem que el color argent és vinculat amb lo femení, amb la dona i que apareix en moltes contalles de la cultura vernacla catalana. A partir d’eixe moment, el xic aconseguirà que els conills que el primer criat havia intentat que se n’anassen a la seua, ho facen darrere del fill xicotet i, així, copsem el lideratge d’aquest noi:

“En Peret els va pasturar fins a la vesprada i, en ser l’hora, toca altra vegada el flabiol i tots els conills els van seguir” (p. 63), “i tots els conills acudiren al seu costat” (p. 63).

Ben avançada la rondalla, el rei se’n va a cercar en Peret i el jove li diu que el monarca li haurà de besar els esclops. Malgrat que el sobirà ho fa i que tracta d’emportar-se els conills, “en Peret anà per darrera vegada al palau amb tot el seu ramadet” (p. 65).

Això fa que, ja en la cort, el rei li diga:

“-Realment, has donat proves que, si arribes a ser rei, sabràs guardar els teus súbdits” (p. 65), uns mots que empiulen amb la tradició matriarcalista de no deixar caure els que són de categoria inferior (ací, els conills).

Finalment, en Peret, abans de passar per la cort, “va baixar al corral per donar una afectuosa mirada als seus conillets” (p. 66) i, com que el rei fa una qüestió al minyó sobre un diamant i el xic li diu on és i com el podrien trobar… i és recuperat, el monarca “el deixà casar amb la princesa” (p. 67).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Velletes que salven xiquets, generositat i retorn a la mare

General, , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “Aplec de rondalles”, de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), és “El camí de la fortuna”. Així, en una vila de muntanya, un marit i una muller vivien junt amb els seus tres fills. Un dia, el gran diu als pares que vol fer via i els adults ploren.

Un poc després, el noi troba una velleta, a qui demana on és la fortuna i ella li respon i, de pas, el salva:
“-Sí (…). Vés a aquella muntanya (…) i, quan hi siguis, veuràs molts arbres; puges al més alt i veuràs una cova on hi ha set gegants. Quan els vegis sortir, fixa’t bé amb el que diguin; i, després, vindran a l’arbre on seràs tu, el faran moure de l’un costat a l’altre i, si caus, se’t menjaran (…). Sobretot, aguanta’t fort.

-Així ho faré” (pp. 49-50). O siga que, per una banda, la dona salva l’home (ací, un jovenet) i ell seguirà els passos que li indique l’anciana i, altrament, trau el tema de la fortalesa. Passa que, com que ell no li dóna res, no superarà la prova.

A continuació, el germà mitjà comenta als pares que vol fer món i, altra vegada, és la dona qui podria aplanar el camí al xic i fer que ell ho assolís, si segueix lo que ella li diu. A més, la velleta també s’ofereix a fer-li costat:

“-Sí -respongué ella, i li digué el que va dir al germà més gran” (p. 51).

En un passatge posterior a veure ell els gegants, “va baixar de l’arbre i es dirigí cap a la cova” (això és, cap a la mare). Però, com que capta uns calaixos, però no recorda els mots que ha de dir per a poder eixir de la balma, els titans es fan amb ell.

Ara bé: el fill petit, en demanar-li la provecta si li podria donar res, li respon:

“-Teniu: aquí us dono tot el que porto.

I va fer via.

Quan va arribar a dalt de la muntanya, va pujar a l’arbre més alt i es posà a escoltar.

(…) -Obre, bitjoc!

Ell es treu llapis i paper i s’apunta aquestes dues paraules” (p. 55).

Ben mirat, el xic, no sols posa part de la seua vida al servici dels més necessitats i dels majors (i, així, també manifesta que els té ben considerats), sinó que, igualment, escriu els mots que diu i que li permeten eixir de la cova.

Sobre aquest passatge, hem pensat que podria ser modern i no descartem que, anteriorment, hagués figurat d’una altra manera, ja que la tradició era més aïna oral i eren poques les persones que sabien escriure.

Quan ell accedeix on estaven els calaixos que deien Or, Argent i Coure, “començà a embutxacar-se’n fins que en tingué prou” (p. 55), un detall en nexe amb la cultura vernacla catalana: la moderació. Tot seguit, se’n torna a cals pares i, “En arribar-hi, els seus pares ja l’esperaven i l’abraçaren i visqueren sempre junts” (pp. 55-56). En altres paraules: hi ha un empelt entre el fill i els pares, entre qui creix i la terra i, com hem vist, entre els ancians i els més jóvens, el futur (en aquesta contalla, ben plasmat en l’acte d’escoltar i en l’altruisme del xiquet).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritus de pas a la jovenesa, esperit comunitari i agraïment

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals és “El jove que va perdre la memòria”, recollida en el llibre “Aplec de rondalles”, de l’estudiós esmentat. Una vegada, en una casa, vivien un llenyater, la dona i el fill petit. El marit se’n va al bosc i se li apareix un senyor, qui fa un pacte amb l’home: el pare li donarà el fill el dia que el noi faça vint anys.

Tot seguit, el senyor li trau el tema de la fidelitat a la paraula, un detall que explica el fet que, en les cultures matriarcalistes, siga ben considerat ser una persona de bon cor:

“-Fet. On l’hauré de portar, el noi?

-Aquí mateix. Però, sobretot, recorda’t de complir” (p. 30) i, al mateix moment que desapareix aquell home, el pare es troba amb un sac ple de monedes d’or.

Un poc després, en aplegar a casa, capim un tret que empiula amb lo matriarcal, amb lo femení i amb la maternitat (mitjançant el simbolisme de l’arbre): “I, disposat a no dir res a ningú d’això del noi, ni a la seva dona, arriba a casa i li diu:

-Mira: ja no som pobres. He trobat això a la soca d’un arbre” (p. 30) i, així, la dona salva l’home.

Afegirem uns mots en relació amb la gestió tradicional en terres catalanoparlants: “La dona s’ho va creure i es pot dir ben bé que, d’aquelles riqueses, no en van fer cap mal ús” (pp. 30-31), el qual moderava la muller i mare.

En la segona part del relat, el pare i el xiquet travessen camins, se’n van a la mar i, al capdavall, “arriben al peu d’un gran palau, que era el d’aquell senyor.

Allí vivien la seva dona i tres filles” (p. 32) i el fill prefereix la petita “perquè era més amorosa en el parlar i no gastava gens d’orgull” (p. 32), dos fets que hem arreplegat en qüestions i en moltes contarelles autòctones.

En la tercera part, el xicot, com en rondalles paregudes, fa el paper de cap de colla, després d’haver passat a eixa altra terra i, així, d’haver realitzat el ritu de pas de xiquet a jove.

Un dia se’n va a caçar i veu una formiga, una àguila i un lleó que es barallaven per un bou mort que havien trobat. En destacarem que, en fer el repartiment del bou, la dona farà de cap (com en la realitat catalanoparlant vernacla):

“-Mira, tu, lleó: esbocina’l. L’àguila es menjarà els tous de carn; tu, tots els ossos; i, a la formiga, li podeu donar el cervell.

Trobaren tan encertada la solució que tots posaren mans a l’obra” (pp. 32-33). Així, encara que la dona siga xicoteta, ella duu els calçons.

A continuació, com a agraïment, cada u dels tres aporta al xicot la seua presentalla i li diuen que, quan els haja de menester, podrà comptar amb ells i que li faran costat. I la formiga, altra vegada, en nexe amb el paper de la mare: “sempre que et convingui, digues: -Valga’m Déu, formiga!-. I em tindràs a la vora” (pp. 33 i 35), com la marona amb el nen de pocs anys.

En la quarta part, el minyó aplega a l’indret a què es dirigia i hi “troba la noia petita, que l’esperava i que li digué que estigués preparat perquè el seu pare volia perdre’l, però (…) que ella l’ajudaria” (p. 35).

Per tant, copsem que, de bon principi, quan el fill menut ha passat a la joventut de la vida, ha rebut el suport de dones que el superaven: la formiga i la xica. Ben mirat, el pare de la noia indica al jovenet les tasques que li ha de fer i, llavors, el xic recorre a la noia i ella li ho aplana com també els tres animals amb què havia fet bona lliga.

En l’apartat cinqué, el minyó i la fadrina se’n tornen a la terra del xic, per mitjà de la participació de l’àguila, qui els adoba el terreny “fins que van ésser prop del poble on ell havia nascut” (p. 40).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.