Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones conselleres, que donen fertilitat a parelles, sinceres i molt obertes

 

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El castell d’iràs i no en tornaràs”. De principi, ja s’inicia amb un posicionament a favor de les ancianes i de lo femení: “Eren els temps aquells del bon cantar de les velles, quan un pescador, dia i nit, a la vora de la mar” (p. 70) i, per tant, igualment, de la música (una part associada a lo creatiu), un pescador (i, així, un home en relació amb la dona, simbolitzada per la mar) que acull bé la dona al llarg del dia i de la nit; i, a més, ens apareix el numeral dos (la claror i la foscor, les dues parts del jorn).

Un poc després, veiem que un dia “s’esdevingué a passar per allí un ramadet[1] de peixos blancs i rojos com el coral i perles que, en aquell punt, feren aturada, lo qual, vist pel pescador, tirà sos hams de seguida” (p. 70). I, per consegüent, l’home copsa vida, per mitjà del blanc (puresa, innocència, infantesa) i del vermell (atreviment, espenta, joventut) i tria prendre-hi part:

“Un peix més gros que els altres, per golós que n’era, el va picar i l’home en fou tot ple d’alegria” (p. 70) i li diu que ha de matar-lo. Nogensmenys, el peix li respon “molts consells et donaria, si em perdonasses la vida (…), escolta’n un, tan sols, que en bé teu serà, no pas en el meu” (p. 70). La dona, ací, mitjançant el peix, no cerca el seu profit a costa de trepitjar l’home, sinó, en tot cas, resultarà beneficiada del favor que ella li proporcionarà.

“ -I així va dir-li-: Hauràs per muller una dona jove i bella, de la qual et naixeran tres fills, gentils i formosos com la mateix llum de l’alba, mes tan parescuts que, ni tu mateix, sabràs distingir-los. Valents, ardits, voldran veure llunyes terres i, encara no grans, fugiran de la tua casa, sens que, d’ells, res més en sàpigues, com no recullis bé ma sang i, neta ma espina, no ho posis tot dins una ampolla que, llavors, cada volta que s’enterbolirà aquella i es torni roja l’espina, serà senyal de que, a algun d’ells, succeeix una desgràcia” (pp. 70-71). Com captem, el futur de l’home i, de pas, dels seus fills, derivarà de si seguirà les pautes que ara li indica el peix, sempre benintencionades i com a resultat de la seua experiència, de lo que sap i de la seua capacitat per a aconsellar de manera encertada. Copsem, doncs, una posició a favor de la dona i en línia amb lo matriarcal.

“I veus aquí que, d’allí a poc, esdevingué al pescador el prendre esposa, de la qual, un any després d’altre, per successió de temps, n’hagué tres fills” (p. 71) i com el peix (la dona) li havia comentat. Per tant, ens trobem amb una rondalla que presenta la dona com una persona de confiança, que no enganya i que, igualment, afavoreix la fertilitat, a diferència de més d’un comentari que, a hores d’ara, encara sentim. Cal dir que aquesta narració és dels anys setanta del segle XIX i que plasma l’arquetip del rei: quan el monarca era obert, fins i tot, amb els súbdits, hi havia bones collites, en aquest cas, en forma de noces (el pescador es casa) i de tres fills.

Continuant amb el pescador i els fills, “al primer, com a tal, vingueren-li més aviat desitjos de veure terres i, un matineret, a la bona de Déu, sens prendre part amb Déu ni el diable, se’n va anar de casa seva” (p. 71), entra en un bosc i, “cercant eixida, es va trobar amb un barranc i, en ell, a una noia” (p. 71), la filla del rei, dona que, en demanar-li ell pel motiu pel qual hi era, li diu que, en aquell bosc, hi havia una fera que feia feredat “als habitadors d’aquell reialme, com que, per desgràcia, havien concertat amb ella, si els deixava en pau sos cabals i vides, de donar-li cada dia una de les més principals donzelles i que, en aquell, per sort, li havia tocat, a ella” (p. 71).

“Més el jovencell era esforçat de pit i cavaller com pertoca i, per sa espasa, féu sagrament, allí mateix, de tal perill lliurar-la o de morir en la demanda, cosa que ella li regracià” (p. 71). Aquestes paraules evoquen la visió patriarcal i castellana de la vida (véncer o morir), com si no hi hagués cap tercera opció, reflectit en l’himne espanyol de la Segona República.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “una manadeta”.

La Mare Terra en la pagesia matriarcal catalana, saviesa i dones garrides i molt obertes

 

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és El cas de la Nineta del Culleraire, el qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. “La Nineta de cal Culleraire era allò que se’n diu ‘una bona polla’. Una de les millors i ben plantades mosses d’Avellanos. Tota la farda[1], ja de ben xica, li havia anat al darrera; i, ara que era casadeta, els fadrins li feien la cort” (p. 152) i, per tant, la dona és presentada com una persona garrida i a qui els xicons complaïen.

Igualment, en un passatge, el seu germà “la tenia agafada pels cabells i la xinava amb tota la seua força, fins que la seua mare li va pregar que la deixés” (p. 153) perquè ell pensava que la xica podia haver estat embarassada. Com veiem, la mare es posa de part de la jove.

Una altra rondalla amb punts en comú amb aquesta és “El cas del nadó esvaït”, recopilada per Pep Coll. En Viu de Llevata, “La jove de ca l’Hostaler, l’Encarna, havia tingut feia poca cosa més de dos mesos, una criatura molt ufanosa, més rebonica que un sol.

-Aquest plançó a fe de Déu, que el tenim esquerat abans de desvetllar-lo -deia el vell de la casa” (p. 154).

A més, la mare deia que “el xic tenia més gana que mai, perquè li deixava les mamelles més escurades que les alforges del Peirot. I amb tot, li buscava la popa[2] dia i nit, com si no l’hagués alletat” (p. 154), “Fins que un bon dia, el Jaume, que era el pare del marrec, va sortir de matinada cap al molí vell de Manyanet a buscar la Grassa, una dona vella que tenia fama de fetillera i molt entesa en pocions, beuratges i herbotes” (p. 154). Com veiem, hi ha un vincle entre la mare i el fill, com en tantes rondalles i en tantes cançons eròtiques en llengua catalana anteriors a 1970ho fan la mare i la filla.,

Tot seguit, llegim que, “Tan bon punt la dona va ser a ca l’Hostaler, va voler assabentar-se de tots els costums de la casa i, especialment, els de la mare i el nen” (p. 154). I, així, a banda que la dona vella serà qui, amb la saviesa, va a la casa a tractar d’aportar solucions, demana pels costums i per la casa (dos temes que tenen a veure amb el matriarcalisme) i, sobretot, per la relació mare/nen, detall que ens porta al tema de la maternitat.

Al capdavall, la velleta els comenta que hi ha una serpota (la serp està vinculada amb la dona i, en relats com aquest, se la presenta com la part a rebutjar) “que fa estada al prat de davant de casa i que jo he vist sobre la Roca Roja. (…) cada dia, a l’hora que l’Encarna alleta el marrec, va cap aqueixa cambra i, després d’haver adormit la mare, dóna a popar la cua al nen, mentre ella xurrupa[3]tota la llet de les popes” (p. 155). Per consegüent, la vella (amb més vivències i cultura de la vida) permet que el nen (qui representa l’home) continue amb vida i que la mare, des d’aleshores, puga alletar el fill.

Una altra rondalla de l’obra de Pep Coll i en què es reflecteix molt lo matriarcal (a més, simbòlicament) és “El drac de Saverneda”. Per a començar, se’ns diu que el Mas de Saverneda és “una casa de camp, arrecerada vora la riba esquerra de la Noguera Pallaresa (…). Rodejada d’extensos prats i d’esponeroses hortes, l’argenda de Saverneda és una de les més bones de la comarca. A més de la casa pairal, disposa de pallisses per a la pastura, magatzems per als estris del camp, corrals per a l’averia… i, fins i tot, de capella pròpia” (p. 156). En aquesta primera part del relat, captem 1) una casa, 2) de camp, 3) situada a l’esquerra (la  banda vinculada amb la dona i amb lo matriarcalista), 4) en contacte amb la natura i amb camps amb abundància, 5) aïnes per al camp, 6) animals (mitjançant el corral) i 7) una capella. Com hem dit, a la banda esquerra.

Aquests set detalls poden evocar-nos quan Jaume Vicens Vives, en l’obra “Notícia de Catalunya”, escriu sobre la Catalunya de la pagesia i de la relació amb una terra que el llaurador i els habitants d’eixes poblacions tracten amb bonesa, allò que podríem associar a la mare que els dona de mamar, com si fos la Mare Terra a qui cal considerar bé per a que ho compense amb les collites.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Sant Esteve (“la segona festa de Nadal”) i Bon Nadal.

 

Notes: [1] En el DCVB, s’indica que, per exemple, en la Ribagorça, vol dir “Mainada, conjunt d’infants”.

[2] La mamella.

[3] Xarrupar, beure xuplant.

Dones ben tractades, amb molta espenta i molt obertes

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “La Mare de Déu de la Posa”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Comenta que la imatge de la Mare de Déu de la Posa “fou trobada per un pastor (…), el qual guardava les ovelles per uns trossos propers a la població. El bon home recollí la imatge i, un cop a Isona, anà a veure el batlle per comunicar-li la preciosa troballa” (p. 116). “Al cap d’uns dies, quan l’home tornava a fer péixer el bestiar pel mateix lloc, la va tornar a trobar” (p. 116) i, en ambdós casos, Nostra Senyora desapareix. Aleshores, l’home “va convèncer un grup de persones perquè l’acompanyessin al lloc on se li havia aparegut la imatge. I, efectivament, la Verge tornava a ser allí” (p. 116), la porten a una capelleta que hi havia en Isona i, com que la Mare de Déu fuig, el poble anà a cercar-la i, al capdavall, ella diu:

“-Posa, posa, posa!!

Per fi van comprendre que la Verge es volia quedar en aquell lloc i li construïren una capella” (p. 116), l’ermita de la “Posa”.

Com veiem, la dona és qui diu què cal fer, ells ho fan i, a més, està ben tractada (ací, simbolitzat per bastir-li una ermita).

El relat que ve a continuació, “La llegenda de Sant Bartomeu”, també recopilat per Pep Coll, reflecteix el matriarcalisme, ací, en relació amb el poble de Vilamitjana. Un any, l’hereu de cal Bertran llaura amb un parell de bous i, quan se’n tornava a casa, u dels bous “s’encaminava (…) dalt d’un turonet proper. (…) Quan l’hereu va ser dalt del turó, es va adonar que el bou (…) havia obert un forat a terra. Al fons del clot, hi apareixia una imatge” (p. 117), que era la figura de Sant Bartomeu. Cal dir que, encara que el personatge religiós que apareix siga un home, ho fa sota terra, fet que podem vincular amb el matriarcalisme, i que, en moltes narracions, és una dona.

Una altra rondalla que plasma Pep Coll en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava” i en què captem lo matriarcal és “Aigua passada…”, la qual, al final, porta la indicació “’Rondalles’ Mossèn Cinto Verdaguer”.  A mitjan relat, el comte de Pallars, “recordant-se de la (…) Verge del monestir de Gerri, la invocà de cor, prometent que, si li donava la mà, li faria una gran presentalla.

La Verge Maria, qui, com a mare amorosa de tots, està sempre amatenta per auxiliar a qui la invoca, li donà la mà i els tragué (…), a ell i un escuder” (p. 128). Però com que, tot seguit, el comte diu a l’escuder que tant li fa Nostra Senyora, es torna cec i, aleshores, per a veure de nou, “Es confessà del seu pecat humilment i, després, fent-se acompanyar a Santa Maria de Gerri, s’agenollà a sos peus, li demanà perdó (…) i tot seguit recobrà la vista” (p. 128).

I, finalment, el comte fa una escriptura de donació de tota la muntanya a la Mare de Déu, terreny que encara hui es troba verdós (pp. 128-129). I, així, està ben tractada i ell li fa un agraïment pel favor rebut.

Igualment, direm que, en la introducció del seté grapat, en què el capellà Serafí Planesdemunt escriu a l’amic sobre rondalles en què intervenen animals, com ara, l’os, el llop, el drac, la serp o la rabosa, li comenta que “Les faules populars més famoses ací dalt són les protagonitzades pel llop i la guineu. Una rabosa, llesta i garneua, i un llop més ruc que un sabatot fan tractes” (p. 140), com en moltes poblacions. A banda, li addueix sobre “l’oreneta pallaresa, potser perquè es menja els cucs i els mosquits, és un moixó afortunat i tothom el protegeix, perquè diuen que portava aigua a Jesús quan era a la creu. És un animalet matiner i treballador, per això ens diu:

-Si vols tenir, lleva’t de matí!

El pardal, en canvi, és l’altra cara de la moneda: és gandul, astut i golafre de blat” (p. 141). Des del primer moment, captàrem una relació entre l’oroneta (ocell femení) i la dona, i entre el pardal (ocell masculí) i l’home. Com veiem, la dona (ací, simbolitzada per l’oroneta), està ben tractada, fins i tot, a nivell popular.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal.

La bellesa de la Mare Terra, la pietat i la col·laboració

 

Prosseguint amb les rondalles del llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, en el relat “L’estany de Montcortés” copsem trets matriarcalistes. Així, comença dient que aquest estany és sorprenent, sobretot, “perquè el foraster no esperaria mai de trobar, precisament allí, lluny encara de les geleres del Pirineu, aquell bé de Déu d’aigua embassada” (p. 44). Per tant, captem una lloança a un detall femení i molt vinculat amb el matriarcalisme i amb la dona: l’aigua. A més, ho fa com una mena de regal de la natura (ací, simbolitzada per Déu). Adduirem que, en el 2013, un dia, en una conversa amb Pere Riutort (1935-2021), li comentí que jo no era creient, però que em fascinava la bellesa de les muntanyes: la vall, la grandiositat enmig de la qual en som una part més i la quantitat de coses que hi havia i que podia sentir en eixos instants. Aleshores, ell em digué sense embuts: “¡Això és Déu!”.

En eixe sentit, a primeries del segle XXI, aní a la ciutat de València, a sa casa (possiblement, amb motiu del seu sant o del seu natalici), i li regalí un paperet (el qual agafà i llegí) amb aquest missatge, tret d’un llibre amb rondalles del món vinculades amb la natura:

“No és la Terra un lloc preciós? Mireu com són de belles les muntanyes i les valls? No és un plaer sentir-se viu i ser capaç de comprendre, de parlar i de moure’s?

‘L’origen dels primers éssers’ (Relat tradicional quitxé)”.

Comentaré que, el 16 de desembre del 2022, quan escriguí aquestes paraules en el grup de Facebook “L’empremta de Pere Riutort Mestre”, vaig afegir “Fou un home que, des de molt prompte, estigué en contacte amb la natura i, de fet, considerava que Déu és lo que solem dir la Mare Terra”. Tot seguit, un membre comentà “Crec que sí. També solia dir que les primeres religions tenien llocs de culte en llocs naturals bonics, i que la bellesa del lloc conduïa a la idea de divinitat”.

Tot seguit, en la rondalla, llegim que l’estany “Té una forma lleugerament ovalada i en mitja hora escassa, se li pot donar la volta. Les seues aigües, netes i blavíssimes, semblen renovar-se contínuament. (…) Expliquen alguns que la seua fondària és tan abismal que, per més cordes que s’hagin nuat no s’ha pogut tocar mai el fons” (p. 44). Per consegüent, apareixen detalls en línia amb lo matriarcal: la forma ovalada (més semblant a lo circular com també a l’ou que penetra en la vulva així com la llavor ho fa en la terra), donar la volta a l’aigua (que pot evocar-nos el ball dels cossiers i el ball de la Moma). Igualment, la bellesa de l’aigua fa que el foraster se n’emporte un bon record. I, a més, l’aigua està en renovació: com les quatre estacions, com les persones, com la natura.

Ara bé, els desigs d’aplegar al fons de lo maternal fa que els forasters tinguen la temptació d’entrar en la terra. Però, com veiem, la vida prossegueix (“no s’ha pogut tocar mai el fons”). Afegirem que, si se n’hagués arribat a la part més pregona, hi hauria ocorregut com si tocàssem el cel: desapareixeria el plaer de viure i, més encara, la connexió amb la vida, amb els altres i posar res per damunt de cada u de nosaltres i que fes que la  vida tingués sentit. Per això, la rondalla també ens envia aquest missatge.

Continuant amb la narració, veiem que “Un dia, la nit de Nadal, va passar per allí Nostre Senyor, ben esporret, vestit només amb un senzill hàbit de pobre. El captaire pidolava porta per porta un mos de pa, però a tot arreu l’engegaven a pastar fang, i amb males maneres (…).

Quan ja anava a sortir de la ciutat, va trucar a la darrera porta i el va obrir una dona que pastava. En veure’l fet un Sant Llàtzer, s’apiadà d’ell i li va dir que s’esperés que li pastaria una coca escaldada, és a dir, sense llevat. La dona agafà una engruna de farina i començà a pastar” (p. 44).

Aquesta velleta, en tres ocasions, pasta i, cada vegada, la coca és més gran. Al capdavall, diu a Nostre Senyor:

“-Teniu, home, i traieu el ventre de pena!

-Gràcies, bona dona! -digué el captaire. I afegí: -Aneu-vos-en de seguida d’aquesta maleïda ciutat, perquè d’ací uns moments hi haurà un cataclisme i no hi serà a temps ni l’extrema unció!

La dona es carregà la pastera al cap i, cames ajudeu-me” (pp. 44-45), s’alliberà de la inundació de la ciutat com també Nostre Senyor. La bonesa, la pietat i la generositat de la dona han fet possible que l’home no passe fam (ella salva l’home) i, igualment, com que ella confia en la paraula de l’home, també es salva. Els dos han eixit guanyant, com les persones de bona voluntat. Cal dir que, com en moltes rondalles en què figura algun personatge bíblic, la seua manera de relacionar-se és oberta i planera.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal.

Dones que tracten bé el marit (i ells, la dona), persones agraïdes i molt obertes

 

Un altre relat en línia amb el matriarcalisme és “S’esclau de ses varques”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un home, qui era amb un al·lot seu, veu que ve la barca dels pirates; en acabant, el rapten, se l’emporten cap a Alger i, “Des cap de set o vuit dies, li digueren:

-Te n’aniràs amb aquest (moro) a un hort i allà faràs feina.

Allà estava bé perquè ses feines de cuidar sa terra no eren pesades i, com ell era entès, l’amo de s’hort el tractava bé. Es cap de poc temps, el varen quitar i es seu amo li va dir:

-Ja està pagat es teu tribut” (p. 368).

En aquest apartat, copsem que pren part en un hort (detall vinculat amb la terra, amb els arbres, amb les plantes, amb el conreu… i, per descomptat, amb la dona, amb la muller i, àdhuc, amb la Mare Terra).

A banda, el pagès feia feines de la terra que no li eren feixugues, fet que indica que, així com ell treia suc a l’hort, ho realitzava amb avinença com també en les cases de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en les que encara viuen i tracten bé la dona i sense degradar-la (ni ella, el marit, ni els fills, ni els parents, etc.).

De fet, en molts relats, podem dir que les tasques es reparteixen i, igualment, les funcions de cadascú, i que, malgrat que, per exemple, al capdavall, l’home faça lo que ella li indica, el marit no ho interpreta com una càrrega, sinó com que la muller té la darrera paraula i que la decisió ha sigut encertada, adient.

Tot seguit, veiem que el propietari li encarrega una tasca que haurà de fer abans d’anar-se’n a la terra on havia nascut. Aleshores, apareix un personatge que podríem relacionar amb la dona (ja que, com en articles en què se’ns parla d’obscurantisme, hi ha un vincle estret amb introducció de lo patriarcal), ací és el moresc qui li aplana el camí i a qui ell segueix la pauta. Cal afegir que el moro, sovint presentat com si fos el roín, per dir-ho així, lo negre, el vincularíem amb un color que s’associa amb lo matriarcalista i, per exemple, amb els moros de les festes en moltes poblacions valencianes: “Es moro que feia feina amb ell li digué:

-Ses varques són males d’espenyar, però si fas lo que jo et diré, dins dos dies estaran espenyades. Les has d’enterrar tot un dia davall terra i, en treure-les es vespre, ja estaran podrides.

Ell ho va fer així i l’endemà les mostrà as senyor i li digué que ja no les podia dur” (p. 369) i, immediatament, el senyor “Li va amollar i ell se’n tornà a Son Servera” (p. 369).

En línia amb aquesta rondalla i amb la relació entre moro/dona/matriarcalista, en la narració “S’esclau gabellí”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, “Es moros agafaren en Colau Vell i el feren esclau. El se’n dugueren a Alger i allà el veneren a un moro molt principal que tenia una filla molt guapa, una de ses al·lotes més guapes des moros” (p. 369). Un dia, la jove, en un paper molt semblant a la del moresc de la rondalla anterior, li diu què podria fer per a alliberar-se, ell li segueix les indicacions “i se n’anà a vorera de mar i trobà un llaüt i se’n vengué a Mallorca.

Quan va esser aquí, tot d’una, se n’anà a la Mare de Deu de l’Esperança” (p. 369). I, així, captem l’agraïment d’home a dona, en aquest cas, a Nostra Senyora, i, a més, de l’Esperança, de la mateixa manera que, en moltes cases, quan l’home cobrava la paga,… la lliurava a la muller i era ella qui decidia en què emprar lo rebut pel marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Finalment, una foto amb un detall nadalenc que hui he rebut per part d’una amiga, en un correu electrònic acompanyat de les paraules “Naixement és alegria”.

 

Dones amb bona empatia, ben tractades i molt obertes

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “Es moro cego”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “A Alger, hi havia un captiu mallorquí que estava a ca un senyor moro que era cego i l’havia comprat com a esclau. Aquest captiu era molt estimat des seu senyor perquè era molt jove i sabia fer molt bé totes ses feines. Un dia, es senyor li digué:

-Si tu fesses lo que jo et diria, i no m’enganasses, jo et donaria sa llibertat i tots es doblers que voldries.

 -Diga què vol que faça?

-Si t’enviàs a Mallorca, no tornaries, perquè és sa teva terra; però si tornasses, jo t’assegur que estaries content de mi.

“-Diga què vol que faça a Mallorca i confiï amb sa meva paraula” (p. 348).

Com podem veure, des de molt prompte, trau el tema de no enganyar els altres i que l’esclau era ben tractat, qüestió que el 12 de desembre del 2022, mentres preparàvem aquest relat, ens feu pensar en les relacions entre l’home i la dona i, en el cas matriarcalista, en el fet que la dona és ben tractada per l’home així com l’home ho és per part de la dona, malgrat que mane la muller.

Quant al vincle amb la terra de naixement, el moro té assumit que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), La Terra Pàtria es besa, perquè és la terra dels pares, dels avantpassats, on reposen llurs cendres; la terra de la comunitat humana autèntica de cadascú, no la sovint imposada per una situació de domini, de substitució, de colonització(p. 38). I, d’alguna manera, veiem que el bon tracte de l’amo cap a l’esclau, li ha permés copsar el punt de vista del mallorquí respecte a la terra on ha nascut i d’on prové.

Tot seguit, llegim que l’amo dona set parells de sabates a l’esclau com també  que el mallorquí li promet fidelitat i addueix que no li faltarà a la paraula (“tot es farà així com vostè diu”, p. 349) i, per això, el senyor li respon:

“Bé (…): si tu tornes a venir, jo t’assegur que no et sabrà greu, perquè, llavors, et daré sa llibertat i tots es doblers que vulgues” (p. 349). Així, el propietari li trau, per segona vegada, el tema de complir amb la paraula.

El mallorquí feu lo que havia indicat l’amo i, quan torna diumenge, agafa el parell de sabates que feia set, ben condicionades, com el de cada u dels dies de la setmana, i “el se passa per davant la vista i, tot d’una, va quedar curat de sa ceguera i hi va veure de lo més bé. (…) Es senyor es tirà as coll des captiu i li començà a donar besades i, llavors, sa llibertat i una partida de taleques de doblers.

Es captiu va tornar a Mallorca i va estar ben arreglat tota la vida i es seus descendents encara estan rics” (p. 350).

Una altra rondalla en què també es reflecteix el matriarcalisme i en què es plasma que cal tractar bé els treballadors, fins i tot, els esclaus (i això va en línia amb determinats passatges bíblics), és “Sa font de Xorrigo”, la qual també figura en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. En aquest relat, la dona comenta a l’home que seria adient comprar un esclau moro, i l’home, seguint les indicacions de la dona, ho accepta i fan via. Ara bé: en aquesta narració, l’amo no tracta bé l’esclau (qui nomia Amet) i el moro, al capdavall, en lloc de fer que no rage gens ni mica d’aigua, sí que ho farà…, però, per la bona empatia amb què el tracta “una pastora d’una possessió veïnada que havia anat a beure a sa font i amb qui es moro ja havia parlat altres vegades” (p. 352).

Així, el moro Amet li comenta que l’amo li havia fet una mala passada i ella es posa de part d’Amet i li addueix “la t’ha feta, però jo et deman un favor i és que, si la tapes, almenys, me’n deixis un raget per poder beure jo s’estiu (…).

-No pot esser, perquè l’amo el trobaria.

-Per petit que sia, Amet, feu per jo.

-Em sap greu per l’amo, però el deixaré sols per tu” (p. 353).

I, per tant, no sols l’home (Amet) fa lo que li proposa la pastora (molt oberta i de bon cor), sinó que la dona aconsegueix que ell no tinga rancor cap a l’amo. Per això, “N’Amet va esbarriar sa font i s’acomiadà de sa pastora, que li da les gràcies pes raget d’aigua que, per ella, havia deixat” (p. 353), raget amb què s’haurà de conformar l’amo, en un passatge posterior (p. 353) i que reflecteix un tret d’acord amb el matriarcalisme: la dona salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’arquetip del rei i la dona valenta i molt oberta

 

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Ses tres filles des sastre”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, hi havia un sastre que tenia tres filles molt garrides i, quant al rei, era vidu i molt bell. Una de les filles diu que, si es casàs amb el monarca, li faria un vestit que cabria dins d’una nou; la segona, que cabria dins d’una avellana i, en canvi, la tercera diu que “tendria un nin i una nina amb un estel d’or as front.

El rei ho va saber i envià un criat a ca d’aquell sastre a dir-li que hi anassen a veure’l ell i ses tres filles” (pp. 219-220) i, així, copsem trets vinculats, àdhuc, amb l’arquetip del rei, prou present en moltes rondalles. En primer lloc, la necessitat de virilitat, això és, de tenir descendència, ja que, en molts casos, s’associava les bones collites al fet que el cap d’estat tingués fills, com, per exemple, comenta Álvaro Bonilla (Naxos) en el seu escrit “La esencia de la masculinidad 9: El arquetipo del rey” (https://www.estrategiadelaseduccion.com/2012/04/la-esencia-de-la-masculinidad-9-el), el qual figura en el blog “La estrategia de la seducción”: “D’acord amb el text que hem tractat, els reis eren associats amb la fertilitat i amb la creació. Moltes cultures ancestrals creien que l’habilitat del rei per a procrear determinava el destí dels seus conreus. Si el rei era viril, fèrtil i tenia descendència nombrosa, hi hauria prosperitat en els canvis, en les sembres i en els conreus. L’arquetip del rei en l’home modern es vivencia en la seua capacitat creadora, (…) també s’orienta la creativitat en tots els camps, en el llegat i en l’emprenedoria”. Aquestes paraules són igualment vàlides per a la figura de la reina, de la mare, de la velleta, del pare democràtic, etc., també habituals en rondalles en llengua catalana anteriors a 1930.

El rei, com a monarca molt obert, se’n va a cal sastre i, a les filles, “els preguntà:

-Quina conversa teníeu tal hora?

Elles li digueren lo que havien dit i ell digué a sa darrera:

-Amb tu em vull casar.

Es casaren i, des cap d’un any, el rei es va haver d’embarcar perquè hi havia guerra, i sa seva dona va tenir un nin i una nina amb un estel as front” (p. 220).

D’aquesta manera, copsem la coincidència entre la tria de la jove que estava interessada per la fertilitat (la petita), el fet que ell se’n vaja als camps de batalla i, a més, amb espenta, i, al capdavall, que la dona (ara, reina) té dos fills i, per tant, no sols u.  Així, ha fructificat la reproducció i, de pas, la descendència estarà més garantida, detall que podem vincular amb les cultures matriarcalistes, les quals tendeixen molt més a centrar-se en fer les coses a llarg termini, pensant en generacions futures.

En aquest sentit, aquesta rondalla no és la típica en què un membre de la cort fa via cap a la batalla (i, per consegüent, no actua en línia amb el refrany “Qui no vullga pols, que no vaja a l’era”), sinó d’un rei molt obert, com, en aquest relat, si més no, a burgesos (un sastre) i als jóvens,… i vigorós.

La rondalla, molt semblant a altres en què un matrimoni troba dos xiquets en una caixa (ací ho fa un moliner, p. 220), té un passatge en què una velleta diu al xiquet què haurà de fer i en què ell segueix les directrius de la dona (“Així ho va fer ell”, p. 221), qui, a banda, li diu “te n’has de dur la flor més mustia que hi haurà”, p. 221).

Adduirem que, vist des de la mentalitat matriarcalista, podríem relacionar aquesta flor amb no deixar caure les persones madures (en aquest passatge, representa una dona que ja ha passat la jovenesa i que no ha aplegat a la vellesa). Però, al capdavall, el germà resta dins un castell.

Aleshores, la velleta diu a la germana què haurà de fer, ella sí que segueix totes les seues órdens i, de pas, fins i tot, la xica li comenta que se’n va  “A cercar es meu germà, que se n’anà a dur es gorrionet de la veritat i no ha tornat.

-Jas! Vet aquí una vergueta: pega tres tocs a damunt una pedra que trobaràs davant es castell i es teu germà sortirà.

Així succeí i tots dos, plegats, se’n tornaren a ca seva amb es gorrionet de la veritat(p. 221).

Captem, per consegüent, que la dona (l’anciana) salva l’home (el nin) mentres que ell accepta les indicacions femenines; que la jove salva el germà i que, finalment, la part masculina i la femenina van juntes i la xica porta la iniciativa. I, més encara, la flor mustia… es converteix en la mare del rei: la dona madura, però encara viva (p. 222), així com ho fa la primavera d’hivern (la tardor) respecte a les quatre estacions de l’any. Al meu coneixement, la maduresa inclou l’empatia i, per descomptat, l’atreviment.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, agraïdes i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i semblant a altres, fins i tot, de cultures matriarcalistes com la basca, és “Sa cadeneta”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un pare que tenia tres fills, Toni, Joan i Bernat, un poc abans de morir, els diu “com tenc poc, vos daré tot lo que tenc i, si ho sabeu aprofitar, vos serà molt. Quan seré mort i enterrat, vos n’anireu per aquell camí a passejar tots tres plegats i, quan haureu caminat molt, trobareu una cova” (p. 202) i cada germà, començant pel més gran, hi entraran. I, així, els fills passen a ser jóvens, s’acosten a lo femení, a la dona (ací, reflectida en la cova). A més, han de dir unes paraules, entrar en la cova i eixir-ne amb lo que hauran arreplegat.

Quan hi entra el petit, en Bernadet, es fa amb una bossa i diu als seus germans:

“-Però està plena de doblers. Voleu que els comptem?

Els comptaren i, com més els comptaven, més n’hi havia” (p. 202) i en Bernadet, el germà més jove, en veure que els germans estan enutjats, els diu “Això és sa bossa, que mai s’acaba. Ens partirem els doblers entre tots” (p. 202). Per tant, copsem que seguir les petjades dels pares (ací, del pare), genera una merescuda recompensa: no tornaran a ser pobres. A més, en línia amb el matriarcalisme, en lloc de restar tot, per exemple, en mans d’u, es fa un repartiment entre tots, es posa tot al servici de tots, com, àdhuc, veurem més avant. 

El segon, en veure el resultat del petit, vol veure quina és la seua sort i ix amb una cadeneta de la cova (p. 202) i diu “Cadena: torna’m allà on era!” (p. 202) “i sa cadena li tornà” (p. 203), o siga, la dona. Cal dir que la cadena (la qual, ací, podria simbolitzar la continuïtat) està feta de peces redones (les baules) i, per consegüent, podríem vincular-les amb lo femení. Com llegim en la tercera definició de “baula” en el DCVB, “Cada una de les anelles que formen una cadena”. Redó, cercle, anell, anella,… són paraules relacionades amb la dona.

El tercer fa una cosa semblant, però amb un corn, el qual podem empiular amb l’abundància i, de nou, amb la dona: ¿no és la dona, en les cultures matriarcalistes, qui aporta la vida, tot lo que cal per a viure, el menjar,… qui afavoreix la subsistència així com la terra (com a mare de tots), com ara, ho fa als llauradors i a les persones que la tracten bé? En aquest cas, del corn, sorgeixen soldats i, per indicació del germà gran, hi tornen.

Un poc després, “Quan va veure això, els digué es petit:

-Ja vos podeu aconhortar amb lo que teniu. Jo vos donaré un parell de doblers a cadascun i ens separem en aquests tres camins, i cada un prendrà per una banda i, es cap d’un any, ens tornarem a aplegar a veure com ens ha anat” (p. 203). Aquest passatge l’hem trobat també, com ara, en un relat que figura en el llibre “El matriarcalismo vasco” (pp. 53-55), d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr.

El més jove, en Bernadet, “se n’anà a un poble i allà s’enamorà de sa filla d’un comte” (p. 203), però ella, que té la darrera paraula, no el volgué. I ell, com que volia que l’acceptàs, es posà a menjar peres (p. 203) i “li sortí as cap una pua grossa. (…) tornà a trobar un figueral i es posà a menjar figues i, per cada figa que menjava, li queia una pua.

-Bé va -digué ell-. Això em servirà” (p. 203). Cal dir que u dels significats que té el mot “pera”, en el llenguatge eròtic i sexual, és “fer nosa” i que, en canvi, el terme “figa” té a veure amb la dona i, així, és la dona qui salva l’home. A més, la figa és un fruit dolç, tret vinculat amb el matriarcalisme.

Tot seguit, en Bernadet troba un pastor, li diu si volia baratar el vestit, i l’home, molt vell, li ho accepta. “Quan va estar vestit de pastor, cercà un paner, l’omplí de peres i se n’anà a passejar per davant cas comte”(p. 203). I, com en rondalles semblants, la filla del comte vol peres, en menja i, al capdavall, li ixen pues (p. 203).

El germà petit, eixerit, es vist de metge, se’n va a cal comte, i el comte li diu que si aconsegueix llevar les pues a la filla, es casaria amb ella. I, quan ho fa, “A ella, ja li agradava, però es comte volia que es casàs amb un home molt ric i molt poderós (…), que tenguésseu molt de poder i moltes tropes” (p. 204).

No obstant això, com que el germà petit, molt obert, se’n va als germans, els comenta el tema del casament i que necessitaria el corn i la cadeneta i els addueix (el dia de la trobada) que els ho tornaria, “Es seus germans li deixaren i ell se’n tornà a cas comte” (p. 204). Aleshores, com que cada cosa que li demana el comte, en Bernadet la fa possible i, a més, la filla vol casar-se amb el germà més jove, el comte accepta la decisió de la filla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones col·laboradores, que aplanen el camí i molt obertes

 

En la rondalla següent, “Sa rondalla des felistroncos”, també en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, trobem un altre cas de col·laboració amb els pobres, recopilat de manera semblant en distints llocs de tot l’àmbit lingüístic i en línia amb el matriarcalisme: no deixar que ningú romanga pobre si és una persona bonhomiosa. “Això era un home que era molt pobre i tenia un germà molt ric. Un dia es determinà d’anar a veure es germà i sa dona li va dir:

-No hi vages que, tanmateix, no et darà res” (p. 199).

“Quan va haver caminat molt, trobà un home vell i li va dir a veure si li volia acompanyar. Aquell home digué que sí” (p. 199) i el vellet li comenta “si et demana què vols, diga-li, a s’anell, que du posat as dit. Ell el te donarà i t’anirà bé.

Així ho va fer ell i, quan tengué s’anell, el s’endugué i, més avall, li digué:

-Anellet, per sa conversió de sant Pau, treu dinar per nosaltres.

Dinaren i s’home vell, llavors, s’acomiadà d’ell. Més avall, trobà un gegant” (p. 199). Veiem que, després que el vell (qui podríem dir que fa el paper de mestre) copsa que l’home ha aprés què li cal fer, no torna a aparéixer en el relat: el missatge podria ser que el mestre i l’alumne, ara, estan en un nivell més semblant.

Tot seguit, l’home, com el gegant li diu que se’l menjarà, li respon que no i fa que l’anellet li traga “què menjar i beure” (p. 199). Com a agraïment, el gegant li demana si li vol baratar l’anell per un felistroncos. I el marit li qüestiona:

“-I quina habilitat tenen es felistroncos?

-En dir-los ‘pega’, peguen; i, en dir-los ‘mata’, maten.

-Sí -digué ell tot d’una” (p. 199) i, sense pensar-s’ho dues vegades, ordena que maten el gegant i, així, ell continua amb l’anell i amb els felistroncos. Aquest mot, “felistroncos”, que no figura en cap diccionari, com s’indica en una nota a peu de pàgina, pel context i per les semblances amb altres rondalles, es refereix a una mena de porra, de bastó. 

En acabant, el marit veu la geganta i ell dicta que l’anellet traga “què menjar per sa geganta” (p. 200), i llegim que ella li diu:

“-Que em vols baratar aquest anell amb aquesta bossa? (…) cada pic que l’obrin, cau una pesseta.

-Sí!” (p. 200).

I, sense ajornar-ho, indica que el felistroncos mate la geganta. I, per tant, ell, ara, a més, es fa amb la bossa.

Com veiem, no sols l’home (com també els altres personatges) fan barates i, per tant, comerç, sinó que ell, per mitjà de la dona (recordem que l’anell és un objecte redó i que lo circular té a veure amb lo femení i, ací, igualment, amb lo matriarcalista), aconsegueix fer camí i fer-se amb lo que, inicialment, no tenia previst.

L’endemà, l’home se’n va a un hostal i, després, a sa casa. Aleshores, comenta a la dona que ja no són pobres i, quan tracta de fer-li-ho veure, s’adona que, en l’hostal, li han robat la bossa: “Idò, s’hostalera la’m deu haver baratada.

Se’n va a s’hostal i digué a s’hostalera que li donàs sa bossa i ella li digué que no sabia res” (p. 200).

Llavors, ell ordena que el felistroncos pegue “a s’hostalera fins que haja tret sa bossa.

-No pegueu, no pegueu -digué ella-. Ja la trauré. I l’hi donà” (p. 200).

A continuació, el marit torna a casa i, ara sí, l’anellet li fa costat i els aporta “què menjar per sa dona i pes infants.

S’anellet els en va treure” (p. 200) i, a banda, ell dicta a l’anellet que “demà, de matí, tenga un palau com es del rei” (p. 201). Però el monarca, envejós, se’n va a cal matrimoni i, com que es posa molt encarat, la dona considera adient donar-li una gerra que li demana el rei, i…, eixerida, la muller “digué a s’anell:

-Anellet, per sa conversió de sant Pau, fes que no es puga aturar de pujar i davallar s’escala amb sa gerra as coll” (p. 201).

En uns passatges posteriors i semblants, intervenen els criats del rei, el monarca i la reina, fins i tot, al capdavall, intentant matar l’home (pròxim a un ase), però el marit ordena que se’n vagen a matar l’animalet. Aleshores, l’ase perviu i el rei, “quan va veure que no li podia fer res, el va deixar anar i ell visqué ric tota la vida” (p. 201).  Com hem pogut veure, l’anell (la dona), des del primer moment, fa costat al marit i és qui li atorga força i espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones que col·laboren, amb bona harmonia i molt obertes

 

Una rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i semblant a altres relats és “Es dos geperuts”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, un sabater que, en ple estiu, no podia dormir-se en el llit, se’n va al terrat “i va veure un parell d’esbarts de bruixes que passaven volant per damunt es terrat i deien, fent com una cançoneta” (p. 181), els dies de la setmana, llevat del diumenge.

“I cada vespre feien sa mateixa cançoneta, però es geperut va reparar que no anomenaven mai es diumenge” (p. 181) i, un tercer dia, quan les torna a veure i a escoltar, els digué:

“-I diumenge, set!

-I té raó! – digué sa major de ses bruixes-. I té raó aquest home. Mirau, i nosaltres, que no anomenam es diumenge. Meem, meem, debaixau a aquest terrat i mirau qui és que ens ha fet aquest favor, a veure si nosaltres n’hi podem fer qualcun a ell.

-Oh! Ell és un geperut -digué una bruixa (…).

-Sí? -va dir sa major-. Idò, una pessigadeta perhom as gep i l’hi llevarem, i no serà geperut aquest pobre home.

(…) La bruixa major li pegà sa darrera i digué:

-Per art des nostre secret,

ara ets un home condret[1].

I es sabater ja no tengué gep” (p. 181). I, per consegüent, la dona salva l’home i, com podem veure, l’alliberen de la condició de pobre, de la llosa que portava damunt (el gep). Afegirem que aquesta mena de donar i rebre (en aquest cas, l’home facilita el nom del seté dia; elles li lleven el defecte físic) és típic en una quantitat interessant de relats.

L’endemà, tothom veia que el sabater ja no tenia gep i un amic, a més, li demana com se les havia enginyat. A banda, el sabater no manté el secret i, tot seguit, l’amic li qüestionà si li importaria “deixar-lo jeure un vespre as terrat, per veure si ses bruixes li llevarien es gep.

Aquell li digué que sí” (p. 182) i ell, el mateix vespre, hi va i copsa les bruixes. Però ara la bruixa major diu:

“-I diumenge, set!” (p. 182) i, com que l’amic volia dir alguna cosa, “cridà tot d’una:

-I dilluns, vuit!” (p. 182).

Aleshores, les bruixes interpreten que, com que elles ja canten “Dilluns, un”, l’amic no s’havia d’haver ficat en bucs. I, així, trien:

“-Idò, posau-li es gep que llevàrem a aquell d’ahir.

-Però ell ja en té un, de gep! -digué una bruixa que s’hi havia acostat de prop (…).

-Idò, posau-li s’altre, davant -digué sa bruixa major- i, així, no tendrà ganes de desbaratar-nos” (p. 182).

I, com a exemple, el matriarcalisme sí que acull la col·laboració, però no les intervencions fetes, com podem llegir en la rondalla, perquè, com ara, “Es geperut (…) volia dir qualque cosa” (p. 182). Un relat, per descomptat, en què es reflecteix l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, podem llegir el significat “Que no té defecte físic”.