Arxiu d'etiquetes: “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya” (llibre)

El sentiment de pertinença a la terra i persones agraïdes a la Mare Terra i amb molta espenta

General, , ,

Enllaçant amb l’agraïment cap a la terra de què parlen llauradors, persones de zona rural i, igualment, gent que estima la terra on viu i la Mare Terra, en l’entrevista “Si cuides la terra, és molt agraïda” (https://formenteraavui.com/2017/08/12/cuides-la-terra-molt-agraida), publicada en la web “Formentera Avui”, a un jove agricultor (a qui deien Martí Juan i que havia nascut en 1989), podem llegir que “Ha après de la tradició familiar i continua elaborant el producte local.

El que recull al seu hort, ho ven al mercat (…), al supermercat (…) i en alguns restaurants de l’illa”. Aquestes paraules m’evocaren unes relacionades amb l’àvia paterna de ma mare, qui se n’anava a València amb un saquet de fesols, els hi venia i tornava a casa.

Quan li demanen si, en sa casa, hi havia hagut tradició d’agricultors, comenta “La meva àvia ha cultivat sempre i, al meu pare, també li agrada molt el camp. Per aquest motiu, m’he animat a fer-ho; sense aquesta empenta, no ho hauria fet tot sol (rialles).

Ets feliç amb el que estàs fent?

Sí…; si no, no ho faria (rialles)… Ara, parlant en serio, m’agrada el contacte amb la naturalesa. Però, sobretot, la satisfacció de veure com creix el que estic cultivant. Encara que no ho paregui, l’ofici de pagès és una feina dura i, per tant, quan creixen les tomates, els melons o les xíndries, és molt gratificant. Si cuides la terra, és molt agraïda”.

Continuant amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i, a més, de tractar-la com una mare faria amb un nen de pocs mesos, en l’entrevista “Alba Casasayas: ‘Treballant aprens que la terra, si la cuides, t’ho dona tot’” (https://cc.bingj.com/cache.aspx?q=alba+casasayas+treballant+aprens+que+la+terra%2c+si+la+cuides%2c+t%27ho+dona+tot&d=4790302021854236&mkt=es-ES&setlang=ca-ES&w=1VBxN6S0xEeCYKWRFJArXsJzFqpCY3zf), que figura en la web de la Diputació de Barcelona, Alba Casasayas, una jove pagesa de Manresa (comarca catalana del Bages), qui sempre ha mamat la terra (perquè son avi ja vivia del camp), diu “El meu pare sempre recorda que, en aquella època, dir que eres pagès no tenia prestigi. En canvi, repartir a Barcelona ja era tota una altra cosa.

La percepció de l’ofici de la pagesia ha començat a canviar i ara és molt més positiva. Comparteixes aquesta visió?

Sí, és cert. T’he de dir que, quan jo tenia quinze anys, deia que venia de família pagesa amb la boca petita, però ara ha canviat i ho dic en positiu. Quan creixes, et vas adonant de tot allò que comporta l’ofici”.

Més avant, li fan la qüestió “Ara que ja tens una mica de perspectiva, què és el que has après a la finca?

Treballant, aprens que la terra, si la cuides, t’ho dóna tot. No hi ha res més: només cal que la cuidis. I cal ser-hi”.

Finalment, copsem dos temes que empiulen amb el matriarcalisme i que apareixen, com ara, en el llibre “Arrelats”, sobre les famílies més antigues de Catalunya, aparegut en el 2021:

“L’estima per a la família és molt present en el teu dia a dia, oi?

Jo recordo com va lluitar el meu avi per aquestes terres; després, el meu pare. Deixar-ho perdre, sentimentalment, seria dur. Si uns ho han lluitat, per què deixar-ho perdre si es pot continuar?

Per acabar, una pregunta gastronòmica. T’importaria compartir un record de menjar bo que t’hagi marcat?

Tota la vida hem menjat d’allò que fèiem a casa, tant la carn com l’horta. Sempre hem matat el porc. El meu avi tenia vedelles, pollastres, la verdura, els ous, el porc… I tot era de casa”. Tocant la festa de la matança del porc (en novembre), direm que n’és una (i molt arrelada) en la tradició matriarcalista dels llauradors, en tot l’àmbit lingüístic, i que és motiu de celebració en casa i, àdhuc, amb persones del veïnat i en què es recorden persones que, en altres temps, eren junt amb els qui hi són.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la masia i la pàtria matriarcal

General, , , , , ,

Continuant amb l’escrit “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa”, l’autor també posa que “De tots els que hi van ser com mossos, el més emblemàtic va ser en Josep de la Mel. Les seves grans aficions eren la caça i les abelles. Tant era així que el meu avi li havia arrendat un tros de terra plantat de trepadella, que fa una flor molt productiva. Tenia un munt de caixes, ja modernes, però, de tant en tant, s’havien d’anar a revisar i cuidar-les perquè també agafen malalties i romanços d’aquesta mena. Jo sempre anava amb ell i aprenia tot allò que es relacionava amb la mel i les abelles”. Per tant, Ricard Domingo (el narrador) comenta que les relacions entre el padrí i el mosso eren bones, que l’avi confià fàcilment en el mosso, el fet que ell també participava en les tasques, que hi aprenia sobre el camp i, igualment, ho exposa amb un estil que no rebutja, ni desconsidera el món rural. De fet, afig que, “A partir del 1956, es van acabar les estades estiuenques, però no l’estimació pels Farriols, que, d’alguna manera, encara perdura i, de tant en tant, hi tinc de fer alguna anada… Seure sota la freixa, al davant de la capelleta… I recordar, somiar…” i, així, prosseguí el vincle amb aquell indret i el sentiment de pertinença a la terra, tot i el pas dels anys.

Un article amb què podem enllaçar aquesta entrada és “Masos i masies, el rostre de la nostra terra” (https://emporion.org/masos-i-masies-el-rostre-de-la-nostra-terra), de l’historiador Josep Torroella i publicat en la revista “Emporion” en desembre del 2022. L’autor entra en un tema clau en el matriarcalisme català: el paper, molt important, de la casa, de la masia (i, en altres territoris catalanoparlants, de la possessió, de l’alqueria, etc.). Diu així: “A Notícia de Catalunya (1954), Jaume Vicens Vives dedicà un capítol a la masia catalana. Amb la seva prosa gairebé literària, l’eminent historiador explica que l’element bàsic, indiscutible, de la societat històrica catalana, no és l’home, sinó la casa. ‘Casa i família, mas i terra, vet aquí el poderós enreixat de la subestructura social catalana abans i després del XIV…’, escriu l’historiador. El terme mas apareix documentat ja al segle XX; el de masia és més tardà. Mas i masia no són sinònims, com creu molta gent. El mas és una propietat rural que inclou la casa, les corts, la pallissa, l’era, els conreus, els boscos… La masia és la casa i n’hi ha una àmplia tipologia”.

Quan llegírem aquestes línies per primera vegada, pensàrem la quantitat de persones que, dins de les que figuren en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat per Edicions Sidillà en abril del 2021, diuen que no canviarien la casa per una altra, ja que, per mitjà del nexe amb ella, en forjaven u també amb la terra, hi estaven en contacte. Igualment, adduirem que, en més d’un cas, entre els comentaris que ens han fet relatius a la vida en les generacions nascudes abans de 1920, n’hi ha que ens parlaven de la masia (la qual també copsem en poemes del segle XIX) i que, en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), apareix la possessió. És més: la figura de l’home (en l’obra de Jaume Vicens Vives, amb el significat de “la persona”) empiularia amb lo patriarcal (amb lo filosòfic), mentres que la casa ho fa amb lo terrenal (i, de pas, amb lo matriarcalista i amb lo maternal).

A banda, Josep Torroella plasma que, “Poc després, el 1959, Joaquim Camps i Arboix -historiador, jurista i polític gironí, i un dels que fundà ‘Emporion’– conscient que l’època dels masos i masies com a centres de producció agrícola i ramadera s’havia acabat, publicà La masia catalana, on escriví que ‘la casa és com un rostre, és el rostre de la terra, de la pàtria; és com el mirall de la seva gent…’. (…). 

De masies, no sols n’hi ha a Catalunya. També en trobem a altres indrets dels Països Catalans, per bé que amb altres denominacions. Possessions (a Mallorca), llocs (a Menorca), alqueries (al País Valencià). Pel que fa a les de Catalunya, la major part foren construïdes entre les darreries de l’Edat Mitjana i el segle XVIII. (…) Abunden sobretot al Pirineu i a les comarques prepirinenques”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes escatològiques, amb dones que salven i fortes

General, , , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, del 2021, amb uns passatges escatològics i en què es reflecteix el matriarcalisme, està vinculada amb Can Castellví de la Rierada, establit en Molins de Rei (en la comarca del Baix Llobregat) a partir de 1380. Podem llegir “Vet aquí que, a mitjans del segle XIII, un peregrí anava cap a Montserrat i el va enxampar una tempesta. Va veure un castell d’aquestes contrades i, com que estava afamat i xop, va demanar aixopluc. L’amo del castell celebrava una festassa i el vi havia començat a fer els seus efectes. Van fer passar el peregrí al menjador i li van posar a davant un porcell rostit.

-Teniu. Mengeu el que vulgueu, però amb una condició: tot el que li feu al porcell, després, us ho farem a vós.

El peregrí s’hauria abraonat sobre la carn, hauria trossejat el porcell, hauria arrencat una orella i una cuixa, però, és clar, si ho feia, tot seguit, li tallarien l’orella o la cama, a ell… Després de rumiar-hi, el peregrí va aixecar la cua al porcell, li va posar el dit al cul i se’l va llepar amb delit.

-Sou un home intel·ligent -va dir el senyor-. Mereixeu el meu reconeixement.

I el varen emplenar de viandes i de vi i de tot” (pp. 173-174).

Més avant, empiulant amb Casa Postils, residents en Navès (el Solsonès) de 1414 ençà, es plasma el matriarcalisme, ací, amb un relat més semblant a més d’u dels que hem trobat en altres fonts: “De Tolosa, se n’explica una llegenda relacionada amb Tentellatge [1]. La va publicar Mossèn Joan Serra i Vilaró el 1917. Diuen que, a la casa (o castell) del Vilar, que és davant, per davant de l’església de Tentellatge, hi ha les ruïnes de la Torre que va construir un gegant. Era tan fort, aquell gegant, que carregava les rodes d’un molí com si fossin de palla. Ell sol havia construït la Torre, roca sobre roca. Les més petites d’aquestes roques pesaven cent arroves. Com que era tan fort, el gegant treia de la polleguera les portes dels masos sense cap esforç i la gent n’acabava fugint. Quan les cases eren buides, ell hi entrava i s’enduia el que volia. La seva Torre era plena de tresors.

-Ai, que ve el gegant, que ve el gegant! I els nens corrien a acotxar-se a les faldes de les mares.

El gegant, però, també es feia vell, ja no hi veia de cap ull. Quan sortia de la seva Torre, es feia acompanyar d’una noieta que ningú no sabia d’on havia sortit. Les cases més properes eren el seu rebost i els veïns estaven tips d’aguantar-lo. Però, què hi podien fer? ¡Si, fent la roda amb la biga que portava per batall, hauria fet caure alzines centenàries i la roca amb què tapava la porta de la Torre no l’haurien moguda ni cent homes junts!

Un dia de tardor, el gegant jeia cansat sobre un jaç fet de pells d’óssos que havia mort quan era jove. Els vents pallaresos bufaven fort i vinclaven els arbres. La noia, que jugava amb el tresor del gegant, espantada, li va dir:

-Pare Gegant: el vent bufa molt fort. Sembla que els arbres caminen. Un ja s’atansa! Anem a dins de la Torre, que tinc por!

El gegant no es volia moure. Però, vet aquí que, un d’aquells arbres, caminant caminant, es va acostar fins al gegant i, d’una de les seves branques, en va sortir un jove valent com els que més, desconeixedor de la por i dels perills com només els joves ho poden ser. El noi va saltar damunt del gegant i li va enfonsar un punyal al pit. Ferit al cor, el gegant encara es va aixecar, va mirar d’agafar una roca per ferir l’enemic, però el roc li va caure al damunt i li va fer de mortalla. El jove va quedar parat de veure la força del gegant i la bellesa d’aquella noia que l’acompanyava i que va afanyar-se a demanar-li clemència. El jove era el fadrí de Tolosa, on va portar de seguida la noia, de qui s’havia enamorat. ’Tolosa -escrivia mossèn Joan- és una gran pagesia blanca, tota de volta, feta a tot cost. (…) Amb el tresor del gegant, esdevingué la casa més rica de la Terra’” (pp. 191-192).

Com podem veure, en aquesta llegenda, hi ha trets matriarcalistes. Per exemple, quan aplega la tardor (o primavera d’hivern), el personatge masculí (el gegant) minva i n’apareix u, femení i xicotet (la xiqueta), en una estació vinculada amb la dona i amb l’inici del predomini de la foscor. A banda, la noia li fa de crossa i tots dos fan vida conjunta.

Adduirem que el gegant, ja adult, pot tombar-se a reposar còmode (i torna a la mare, ací, en forma d’ós, un animal relacionat amb la maternitat) i on vol i això ens evoca una dita molt coneguda i que reflecteix la cultura catalana: “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla”.

Igualment, un personatge masculí però petit de grandària (si més no, en comparança amb el gegant), aplana el camí cap a la mort del personatge més voluminós. Afegirem que, encara que el xicot tractaria de matar-lo o, si no, de massacrar-lo (tot i que el gegant la  hagués mort), llavors, la dona intervé i salva el gegant (això és, l’home que li havia fet costat durant molt de temps) i, de pas, ella no tomba el passat (les dues estacions masculines). 

Finalment, direm que els Buxeda de Can Illa, que ja residien en Molló (el Ripollès) en 1592, per mitjà de Roser, conten una llegenda que li havia narrat la seua sogra: “’hi havia una àliga que matava un bou cada any a la nit de Nadal, mentre tota la família era a festa major i que aquesta àliga era l’àvia del mas, que estava embruixada’, no passava aquí, sinó a Can Freixa” (p. 317).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Tentellatge és una entitat de població en el terme de Navès.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes narrades per les famílies més antigues de Catalunya

General, , , ,

Llegendes recopilades en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya” (del 2021).

Tot seguit, direm que, en l’obra “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés i publicada per Edicions Sidillà en el 2021 (2a. edició), hi ha llegendes que hem triat per a l’estudi. Així, en relació amb Can Rovira, en Sant Miquel de Campmajor (el Pla de l’Estany), del 1182, podem llegir unes paraules que tenen a veure amb en Bonaventura Rovira i amb la Joaquima Morgat, “que es van casar l’any 1856.

-Era dels Morgat de Porqueres?

-Si, els de la llegenda de l’origen de l’estany, aquella que diu que, mentre en Morgat estava llaurant, va sentir una veu que deia: ‘Morgat, Morgat: / agafa la llaura / i ves sota teulat’.

-Diuen que en va fer cas.

-I, gràcies a això, es va salvar, perquè va començar a néixer l’estany de Banyoles una mica abans que ell arribés a casa” (p. 43).

El narrador no comenta si la veu era d’una dona. Nogensmenys, sí que copsem que el relat empiula amb el naixement de l’aigua (un estany, tret vinculat amb el matriarcalisme) i, així, de la dona, de la mare. Al meu coneixement, àdhuc, podria enllaçar, a més, amb la naixença de la vida. Afegirem que la part femenina (l’estany) és la forta i que creix damunt de la terra (que és lo que toca la dona): aigua i terra.

En el mateix llibre, però relacionada amb els Nualart, establits en la Garriga (el Vallès Oriental) en 1352, captem que “La llegenda que els Nualart conserven escrita en uns papers a la mateixa capella, on, de tant en tant, fan actes culturals, explica que, durant molts anys, un traginer passava dos o tres cops per setmana per davant de la capella amb una rècula de set mules amb un carro carregat de metall procedent de la farga Lacambra d’Ordeig. Diu la llegenda que els traginers estaven obligats a travessar la Garriga i que els carrers, en temps de sequera, eren una polseguera i, en temps de pluja, un fanguissar. En definitiva, un mal pas. Superat el poble, els traginers passaven per un camí més amable, entre la riera i les alzines de Can Nualart; després, per Can Terrers, per la capella de Santa Maria del Camí, pel Bosc gran de Can Terrers i travessaven la riera, camí de Granollers.

Aquell traginer tenia pressa i no parava de fuetejar les bèsties i d’insultar-les. Com més insults, més lentes anaven les mules, fins que, arribant al caminoi que mena a la capella de Sant Gervasi, es van aturar definitivament. Els renecs del traginer encara van créixer més i, alçant un puny al cel, va dir:

-Que Sant Gervasi i Sant Protasi siguin sota la cua de les meves mules!

El càstig va ser immediat. La llengua del traginer va quedar travada i no va poder tornar a articular ni una sola paraula. Van passar els anys. El traginer continuava fent tragines, ara emmudit del tot. Cansat i penedit, un dia va dir per dintre seu:

-Tantes paraulotes i renecs que he dit al llarg de la meva vida, mira com em veig ara, ben mut! I sense poder parlar amb ningú! Quina vida més trista pel meu mal cap!

I, amb els ulls negats de llàgrimes, mirant la capella, va pensar:

-Si em volguéssiu ajudar!… Prou sabeu com he blasfemat al llarg de la meva vida. Però, per Déu, oblideu-ho! Tingueu compassió de mi! Jo us prometo que m’esmenaré i, de la meva boca, no tornarà a sortir mai més cap blasfèmia.

El penediment era tan sincer que la llengua del traginer va quedar, tot seguit, deslliurada i tots els pagesos van començar a explicar el miracle. Diuen que, en agraïment, aquell traginer va comprar una esquella gran al mercat de Granollers i que la va penjar, com a exvot, a l’espadanya[1] de la capella de Sant Gervasi i Sant Protasi, on encara la podem veure avui” (pp. 144-145).

En aquesta llegenda, apareix el tema de l’educació matriarcal (però mitjançant lo que no promou) i, a més, l’inici del relat (les relacions entre el traginer i les mules), el 10 de juny del 2024 em recordà un proverbi budista zen que llisquí a mitjan dels anys noranta del segle XX: “Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat i ho serà”.  O siga que, en les relacions amb els altres (tema que plasma aquesta narració), convé no esgotar-los, no sols físicament, i tractar-los com ens agradaria que ho fessen amb nosaltres.

Igualment, trau que, el llenguatge que emprem, facilita, en major o en menor grau, el fet que puguem continuar amb persones obertes a nosaltres i amb qui compartir part de la nostra vida.

Finalment, direm que, el fet que la llegenda estigués escrita, ja ens ve a dir que els Nualart no volien que es perdés, sinó que pogués passar de generació en generació, no sols de paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Campana.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles en què es reflecteix l’educació matriarcal, la bonesa i la realitat

General, , ,

En relació amb la rondalla “El cor de la mare”, la qual comentí (i en llisquí una part) a ma mare el 17 de febrer del 2024, ella (nascuda en 1943) em digué que era molt coneguda i que, igualment, “Eixa història del cor, eixa, jo l’he sentit. Mon pare o ma mare la contarien”. I, a banda, té punts en comú amb la que Joan Amades plasma a continuació, “La bossa on sempre hi havia cent unces”, recopilada en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”.

Aquesta narració catalana té un principi molt sucós i que, clarament, empiula amb l’educació matriarcal com a mitjà per a comentar a l’oïdor (sia un nen, sia un jove, sia un adult, sia un ancià) sobre u dels punts que havia de rebutjar en la vida i, de pas, li ofereix una opció matriarcalista: “Vet aquí que, una vegada, hi havia un rei que va voler fer unes grans guerres i va necessitar molts cavalls. Va enviar pertot arreu criats i més criats a comprar tants cavalls com van trobar però, com que no sabia a quant els hi faria pagar i no tenia prou confiança en tots els criats, no els va donar cap diner i va enviar el majordom amb una bossa d’unces d’or molt grossa per a pagar els cavalls que havia comprat.

El rei va encarregar al majordom que, sobretot, no es deturés pel camí, que no escoltés ningú i que tornés tan aviat com pogués, puix que el necessitava per a altres negocis de la guerra que volia armar” (p. 49). Com captem, aquestes paraules tenen a veure amb les cultures (i amb les actituds) patriarcals: aquelles que, més que pensar, viure, fer i actuar per un projecte que beneficie a qui el promou i a moltes persones, ho fan en ells mateixos i en les del seu ram i, si poden escanyar-los amb raboseria i amb mentires, millor encara. 

En eixe sentit, durant una pandèmia que s’inicià a les darreries del 2019, copsàrem governs, com ara, l’espanyol, que, per exemple, a primeries, decidiren que determinats militars ocuparen càrrecs de primera línia, en lloc de cercar com a braç dret investigadors de pandèmies i d’epidèmies i que, àdhuc, algun militar tractàs els habitants de l’Estat com si fossen soldats i en un ambient com si fos el servici militar. En altres paraules, l’educació patriarcal estava ben reflectida… però, a més, en llengua castellana, o siga, en “la lengua del Imperio” i amb l’aprovació de moltíssims polítics de l’estat esmentat.

Afegirem que aquesta part de la rondalla “La bossa on sempre hi havia cent unces” no sabem si, per exemple, pogué tenir relació amb fets com els que trobàrem en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés (publicat en el 2021), quan escriu sobre Can Nualart: “El 1717,  poc després de la derrota del 1714, l’Estat decidia fer un cens de la població, perquè les despeses d’aquella guerra l’havien de pagar els vençuts i calia saber què tenia cadascú i qui vivia a cada casa. (…). Les batalles a mar obert exigien fusta per fabricar les naus i els interessos de la Corona sempre van passar per davant dels de la gent. (…) L’Estat volia fusta bona i boscos a disposar” (pp. 151 i 152). Òbviament, una escola pública de línia castellanista silencia aquests fets i, fins i tot, renuncia a difondre’ls.

En canvi, tornant a la rondalla, el majordom, “quan feia unes quantes hores que caminava, va trobar un homenet menut, menut, amb una barba blanca molt llarga que gairebé li arribava a terra, que el va deturar, li va donar conversa i va acabar per convidar-lo a jugar. Van fer uns tractes” (p. 49). Adduirem que, el 17 de febrer del 2024, mentres escrivia sobre aquesta narració, captí una relació entre el majordom (semblant a la d’un fill o bé a la d’un jove) i el vell (en nexe amb l’hivern, és a dir, amb l’estació associada amb la foscor, amb la dona, amb la saviesa).I és ací, on la vida del majordom (similar a la d’un aprenent), connecta amb el matriarcalisme: 1) pactes (molt plasmat en dones nascudes abans de 1920), 2) obertura a conversar (els diàlegs entre moltes parelles catalanoparlants del mateix temps o bé entre pares i fills) i 3) el joc (creativitat), mares que permetien que els fills desenvolupassen els seus talents, que tocassen els peus en terra i que fruesquen de la benvolença del món real, de la recepció a l’entorn i a la vida.

I, com que el vell li guanya la mà i el deixa sense un clau, el majordom s’hagué d’espavilar i, d’aleshores enllà (com qui passa el dia més curt de l’any), entra en uns passatges que el portaran cap a una realitat matriarcalista i en què la gent li donarà suport. Això sí: començant per una dona. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)