Arxiu d'etiquetes: la dona com a pal de paller

La casa de pagès, la maternitat paternal i la religiositat matriarcal

General, , , , ,

En línia amb l’entrada sobre la casa de pagès en Moià, Lydia Quera, el 24 d’agost del 2024, en el grup “President Puigdemont i Casamajó”, escrigué que “La casa de pagès era tot dignitat i estimar la terra i la família. I és veritat: tenien la religió per fer el bé, per ajudar al que no tenia; i caminades i romeries a la Verge o al sant que tocava, de cada poble.

El que crec que no era just: que el fill tingués les terres com a premi; i les germanes, calés. I això era molt diferencial. Ho sé molt bé pels pares dels meus avis. Fins i tot, l’àvia, a quinze anys, es digué que es moriria, i comprà una caseta a la platja, per poder vestir-se al moment; i tenia un ‘profe’ per ella sola. I, en quedar curada, clar, era la sàvia de la casa.

I ajudà als pares per la venda de tot el que era venut”.

En nexe amb aquest comentari, el 25 d’agost del 2024, Luis González Sese, en el meu mur, entre d’altres coses, posà “He conegut gent de la Vall d’Ebo que heretaven igual: els homes, les terres de secà; i les dones, l’aixovar.

Si la filla era la que cuidava els pares, sí que es quedava tots els diners. Raonable. L’àvia materna era vídua des de molt jove. Ma mare es va casar de negre, dol. Va viure sempre amb ma mare, a casa nostra.

Ma mare va ser l’ama dels diners (…). Mon oncle mai ha reclamat una pesseta: com si hi haguera una llei que ho ordenara així. Conec més casos similars. Ma mare viu amb nosaltres i la situació és com la que van passar la mare, l’avia i la besàvia, com a mínim”.

I el mateix dia, sobre la religiositat matriarcal, Joan Llàcer ens envià un escrit:

“-Si serveix el que em va contar el meu avi patern sobre la religiositat en ambients agrícoles, ell em contava que, a finals del segle XIX, al poble de Vilallonga (al voltant de quatre-centes ànimes), sols hi havia una persona que no anava a missa.

Però existia la violència i la misèria.

Es faria llarg allargar el tema, però no descarte, amb més temps, transmetre el que em van contar: tant l’avi, com els meus pares”.

En acabant, li enviàrem unes fotos relatives a la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista, tretes del llibret “‘La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què l’autor, un valencià, diu que és un poble “d’organització matriarcal i molt religiós”. Això sí, en relació amb la terra i amb la Mare Terra, no un poble místic.

Aquesta possibilitat de ser un poble, com ara, amb tendència a l’ascetisme, no es reflecteix en l’obra “Estampas de Massarrochos“, de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicada en 1950, en un diàleg popular  (ací, amb lleugers retocs) sobre una fadrina en relació amb la mestra nova i amb Sant Vicent Ferrer. Així, captem que una xiqueta (qui parla a una dona) diu que, com que eixe any ella és clavariessa de la festa de Sant Vicent Ferrer i, a la mestra, li diuen donya Vicenta, “li he demanat que visca encara molts anys entre nosaltres, li guarde un cel ben gran, ben bonic i que estigam junt amb ella totes les xiquetes de la costura. Ara, digues-me, tu, la teua petició” (pp. 340-341).

Ara bé, la major d’edat, realista, li diu:

“- Jo, com tinc molt de pesar de que se’n vaja la Senyora Mestra, li deia també, a Sant Vicent: ‘¡La que vinga en el seu lloc, baixeu-nos-la del cel; perquè, si no és així, ni serà millor, ni més treballadora, ni més bona, ni més santa de lo que ha sigut, per a nosaltres, donya Vicenta’” (p. 341).

Això és un exemple de “Tocar els peus en terra”: que baixe del cel (que no es dedique, bàsicament, a l’oració), que siga laboriosa (tret reflectit en la tradició matriarcalista) i que, per consegüent, estiga amb els altres i que siga una persona en pro de lo terrenal. I té lloc en un poble valencià (independent de la ciutat de València fins a 1899, quan s’hi adjuntà) en què, com posa l’autor del llibre, “Un xicotet sector del poble romania, si voleu, al marge d’aquests fervors tradicionalistes [carlins]. Posteriorment, a primeries del segle actual [= XX], nasqueren els primers brots republicans, quan la ciutat de València estava sotmesa a aquestes influències polítiques, acabdillades per Blasco, per Soriano i per Azzati.

Podria esmentar noms i cognoms del foraster que introduí la primera cèdula republicana, aprofitant uns pocs elements que no simpatitzaven amb els ideals de la tradició. Fins aleshores, s’havia viscut en pau i sense les fregades que continuaren molt després de la fundació del primer cercle republicà” (p. 277). Els polítics a què fa esment són Vicente Blasco Ibáñez, Rodrigo Soriano y Barroeta-Aldamar (1868-1944) i el jornalista Félix Azzati y Descalci (1874-1929).

De fet, en eixe ambient rural del segle XIX i del primer quart del segle XX en Massarrojos, copsem que, sense necessitat de passar per grups republicans o no religiosos (ni, com ara, en el segle XXI, per grups feministes antipatriarcals contraris a la maternitat), hi havia un matriarcalisme plasmat, àdhuc, en pares (per exemple, en Manuel Alandes Granell, 1883-1940) que feien de mares als seus fills. Així, aquest home, qui era catòlic de creences arraïlades, recte, just i caritatiu (p. 319), se n’anava al treball i, “després de dotze o de catorze hores separat dels seus fills, mentres que la seua bona dona havia de fer el sopar, el cor del pare gaudia de prendre en els seus braços el més petit, a qui, amb la seua pròpia mà, li donava els darrers aliments i, en acabant, l’adormia cantant-li

La meua xiqueta és l’ama,

del corral i del carrer,

de les fulles de la parra

i la flor del taronger.

 

Com (…) en llars tan pregonament cristianes, com la que formava amb la seua esposa i amb els fills. Els diners que guanyava amb el seu treball els lliurava íntegrament a la seua dona; ell només en portava en la seua cartera lo indispensable per a no fer el ridícul” (p. 321). Aquestes paraules sobre el paper del pare i de la dona en l’administració, les llisquí als meus pares durant una visita que em feren el 25 d’agost del 2024. Aprovaren la funció de cada u dels dos.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més  fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que són servides, pal de paller, solidàries i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme, i que és una narració semblant a altres, és “La Torre de la Minyona”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, un noble cristià “tenia una filla maca com un pom de flors. Abans, però, de la desbandada moresca, aquesta mossa s’havia encaterinat d’un jove moro, molt ben plantat” (p. 210) i, tot seguit, veiem que el pare ordena que engarjolen la filla en una torre del castell d’Àrreu, on, “Cada dia, deu donzelles accedien al recinte per una porta, oberta per la part de dins del castell. Pentinaven la noia, la guarnien amb vestits balders i joies radiants i li preparaven les menges més llamineres” (p. 210). Així, per exemple, ens recorda la rondalla “Ous de somera”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i plasmada en el Tom IV, en què unes dones tracten bé la muller, mentres que el marit roman en el llit i les paraules d’aquestes dones faran que ell bote del llit i que ella siga ben tractada.

Un poc després, llegim que, “Al cap d’uns mesos, una nit d’hivern, (…) el jove moro arribà al peu de la torre. Allí féu mans i mànigues per escalar el mur i se n’endugué la seua estimada” (p. 210) i el pare mai no tornà a veure la filla, qui havia fet camí junt amb el nuvi. I, així com en hivern comença la sembra, ací ho fa una nova parella i, a més, copsem que “Avui encara s’hi pot observar el forn i la pastera -feta d’un tronc de pi- on es pastava el pa per a la jove enamorada” (p. 211). Per tant, la xicona era servida.

En la narració següent, “El Salt de la Núvia”, llegim que “fa molts anys, un xicot de Solduga es va casar amb una noia d’un poble de la Ribagorça. Com era costum, la cerimònia religiosa i el banquet de noces van tenir lloc al poble de la núvia” (p. 212). Cal afegir que, en tema de casaments o, si no, per exemple, de donar l’aprovació a ser nuvis, era la dona qui tenia la darrera paraula. I, per mitjà de ma mare (nascuda en 1943), puc dir que, com ara, sa mare donà el consentiment al futur marit (el meu avi matern, perquè veié que no la deixaria a banda) i que ma mare ho feu a mon pare (nascut en 1942).

Igualment, veiem que “Havien preparat una cavalcadura (…) perquè la nova mestressa anés a cavall amb tota comoditat i tingués una bona entrada al seu futur poble” (p. 212). Per consegüent, la muller és presentada com la senyora ama, sa madona…, qui seria el pal de paller de la futura casa i com si fos una mena de reina. I, a més, les noces es fan en la població on ha nascut ella, però passen a viure on residia ell.

En el següent grapat de narracions, el mossèn Serafí Planesdemunt comenta al seu amic i recopilador de rondalles, de llegendes, etc., que alguns lligams “sostenen la comunitat rural ben estructurada.

En el marc d’una societat tradicional com la pallaresa, l’individu queda situat, ja des de naixement, dins de dues comunitats (…): la família i el poble nadiu. (…) sempre més se’l relacionarà amb aquestes dues comunitats d’origen. Per als veïns del seu poble, serà tota la vida ‘el cabaler de la Tonya’; i, per a la gent d’altres indrets, ‘un rodamon de Caregue’.

Com t’he avançat més amunt, la primera comunitat natural de la persona és la família. Gràcies a ella, l’individu podrà sobreviure i créixer. (…) El veritable nom del nou-vingut anirà indefectiblement lligat al nom de la casa” (p. 219), fet que també coincideix amb paraules exposades per Jaume Vicens Vives, en vincle amb què dona vida als catalans, i que podem veure en el llibre “Notícia de Catalunya”, publicat en 1960: l’eina, la casa i la tradició comunitària (p. 61).

Més avant, el rector Serafí Planesdemunt addueix a l’amic que “Totes aquestes consideracions que t’he fet a propòsit de la comunitat familiar, poden ser aplicades, igualment, a la comunitat-poble. (…)

Festes Majors, aplecs i tota mena de celebracions anyals s’encarregaran de reforçar els llaços d’aquesta comunitat (…), un acte de solidaritat amb el poble de procedència” (p. 220).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon Cap d’Any (també dit “Ninou”), Bon Nadal i Venturós Any 2023.

 

“L’hi feien tot així com deia”, l’arquetip del rei, abundós i molt obert

General, , , , ,

 

Una rondalla mallorquina de les més extenses  (de més de cinquanta pàgines) i en què, com ara, es plasma el matriarcalisme i l’arquetip del rei molt obert i que es guanya la simpatia del poble, és “N’Elienoreta”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, una joveneta com un sol, N’Elienoreta, té un pare que la tenia tan gelosa que la tanca en una torre (p. 7), però, “així mateix, s’hi campava bé, perquè totes ses coses d’allà dins parlaven i la servien” (p. 7), fins i tot, des de bon matí i amb simpatia:

“-Bon dia tenga, senyoreta! Que ens deix posar allà on ens pertoca des seu cosset.

-Hala, idò! -deia ella” (p. 7).

Aquest passatge ja convida a ser ordenats i, igualment, oberts. I, més encara, quan llegim (amb una metàfora entre les coses i les persones així com, en les faules, ho fan els animals) “Sortia N’Elienoreta a sa saleta, i ses cadires i sa tauleta i es mirallet i totes ses birimbolles penjades per sa paret, totes, li deien:

-Bon dia tenga, senyoreta!

-Bon dia i bon any que Déu nos do! -deia ella.

-Que no ha pogut dormir, senyoreta? -deien aquelles coses totes a la una.

-Massa! -deia ella.

I ja se n’entrava dins sa cuina i allà li donaven es bon dia amb una veu ben estil·lada totes ses coses d’allà dins” (p. 8). Per tant, ella era qui portava la paella pel mànec… i, a més, era ben tractada i ella també hi responia als altres. I, així, si ella demanava que li fessen un ou estrellat (p. 9), li’l feien. Però la seua manera de manar podríem dir que és de línia matriarcal i que recorda la història dels comtats catalans, el pactisme en els estats catalanoparlants i, per descomptat, en les famílies d’arrels catalanoparlants anteriors a 1920 i més. Així, “N’Elienoreta berenava amb una grapada i, llavors, deia:

-Ara hem de fer es recapte des llit (…), que han feta bona feina tota sa nit, aguantant-me, a mi, ben colgada i regositjada mentres vosaltres reposàveu.

-Si que és ver! Sí que és ver! -deien totes ses coses de dins sa cuina” (p. 9). No sols és una fadrineta que s’ho fa ella (moltes funcions de la seua vida), sinó que és estimada pel poble, pels súbdits, i ella els estima. Igualment, per exemple, esquitxava el llit amb aigua de roses (p. 9). A banda que es fa lo que ella vol i amb bona gana (“l’hi feien tot així com deia”, p. 10), la fadrineta s’ho gestionava per a aconseguir lo que necessitava en cada moment, com ara, “per tenir farina? Agafava un saquet de blat ben porgat i ben ple i ja li deia:

-Hala, saquet! Vés-te’n volant volant as molí. Digues que molguen aqueix blat i que et posin sa farina dedins. I es moliner que no moltur[1] massa tampoc!

(…) Allà molien es blat, posaven sa fadrina dins es mateix saquet, molturant es moliner lo just; i es saquet vola qui vola fins a sa torre” (p. 10). Aquest passatge també pot portar-nos a l’arquetip del rei desenvolupat amb sentit d’abundància i de fer ús de lo menester: la fadrineta (com faria un cap d’estat, d’un gremi o, com ara, d’una família i, àdhuc, un fadrí), parteix de la idea que hi ha molt i per a tots (com em comentà, en el 2014, un amic que havia anat al Monestir de Montserrat, on tenia un gran amic, Josep Miquel Bausset): cada persona triava per a menjar lo que considerava que li calia (i només una vegada) i, a canvi, no havia de deixar-ne res en el plat… 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Del verb “molturar”, és a dir, de “Cobrar el moliner la moltura” (DCVB), això és, lo que es mol.

“Vos estim, padrineta meua, benvolguda”, educació matriarcal i bonesa

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX, veiem que la mala fada i criada de la reina vella pica talons cap al palau que hi havia enfront, en què vivien els dos jóvens i la velleta, i amb detalls que plasmen el matriarcalisme (però, ací, emprats amb males intencions), la criada es dirigeix a Na Catalina: “Oh, pintura des meus ulls i mirall de sa meua vida! Oh, estimadeta des meu cor i de sa meua ànima!” (p. 111),”Oh, filleta meua, dolça i estimada des meu cor i de sa meua ànima. Venc cansada i morta de s’altre cap de món, de fer una feina que la senyora reina m’ha comanada (…).

-Entrau, entrau! -va dir Na Catalineta, sense fer mal fel ningú; i li treu una cadira encoixinada i amb braços, i la hi fa asseure, a aquella mala pell” (p. 112).

I la criada, com veié tot el jardí, li diu “Teniu es palau i es jardí més garrits del món! (…) Però mira: una cosa hi falta encara, just una cosa, a aquest jardí, sa flor de gerical” (p. 112), “És sa cosa més preciosa que persones nades hagen vista mai baix de la capa de Déu! Oh que hi escauria i que hi escauria aqueixa flor dins aqueix jardí” (pp. 112-113).

Al moment, Na Catalineta li pregunta què cal fer per aconseguir-la, i li afig que ella, immediatament, se n’anirà cap a un penyalar on està la flor de gerical (p. 113): caldrà que la jove vaja a un jardí on està aquesta flor, que l’agafe i que faça via ràpidament i “Te’n vens (…) i sembres aquella flor en aquest jardí” (p. 114). Na Catalineta se’n va a l’esmentat jardí, la cull, se n’ix del penyalar, i troba que, encara que aquesta flor de gerical “Era s’única que no parlava, (…) ella tota valia més que totes ses altres des jardí” (pp. 114-115). Llavors, se’n torna a sa casa i la planta enmig del jardí (p. 116).

Però la velleta i fada, que, a més de bon cor, fa de protectora dels dos jóvens, diu a Na Catalineta: “Sa qui et posà dins es cap que te n’anasses a dur-la i la sembrasses dins es nostre jardí, és una mala ànima que et vol llevar des mig més que de pressa” (p. 117) perquè eixa flor… hauria engolit Na Catalineta.

En un passatge següent, ocorre un fet semblant, però, en aquest cas, amb En Joanet, el fill adoptat per la fada i velleta de bon cor. La criada i mala pècora guipa el jove jugant pel carrer[1] (p. 118) i, així com abans, la fada dolenta havia parlat amb la jove amb bones paraules però amb males intencions, ara ho fa amb En Joanet i, a més, impulsant-lo a un esperit competitiu i a l’ambició: “Ja és de raó que, a un bell jove com tu, li pertocaria tenir-ne moltes, de coses precioses, per entretenir-se i passar el temps, xalest i divertit” (p. 118) i el tempta i “el mena cap dret as jardí davant una gàbia que hi havia com unes cases de gran, tota plena d’aucells” (p. 119), per tant, amb la llibertat tancada, així com ho seria un catxirulo (molt sovint, associat amb un pardal no clos) dins d’una casa, en lloc de volant-lo. I, així, li diu “Idò, n’hi falta un, d’aucellet, dins aqueixa gàbia! -diu la mala fada-. Hi falta s’aucellet d’or! Si hi tenies s’aucellet d’or, ho tendries tot”  (p. 119). Justament, clouria l’ocellet més preuat: el d’or. Aquest passatge pot recordar les sectes i, per descomptat, les temptacions de felicitat… però sota els dictats i les il·lusions alienes i, per tant, no, com ara, en línia de les nostres preferències, de les nostres aficions, etc.

I, així, En Joanet se’n va amb diligència cap a un pinar, n’agafa u, el tanca en la gàbia (p. 121)… i, de nou, la intervenció de la fada (la velleta bona) farà que En Joanet no muira junt amb la seua creativitat i la seua jovenesa, com molt bé es reflecteix en unes paraules de la fada, les quals podem vincular amb l’educació matriarcal:

“-Joanet, què fas? Alerta si no vols ser difunt! Ja vénc! No faces res, si no vols acabar la vida!

I ja va esser partida corrents cap a En Joanet! Hi va esser amb quatre llongos, i ja li diu:

(…) Veiam, treu-lo primer, a aquest aucellet; i tu que tens bona vista, mira-li bé tot es plomatge, a veure si li afines cap ploma o plomissó negre! (…) arrambassa-li tot aqueix plomissó negre abans de més raons.

(…) tant que ho és, precís! -diu sa jaieta-. Però, per ara, no et puc dir es perquè.

En Joanet, ben creient com era, arrabassa aquell plomissó negre de cada ala” (p. 124). Un poc després que el jove seguesca les directrius de la fada, ella li respon que, ficant la gabieta xicoteta dins de la gran, però sense el plomissó negre, ha impedit que l’ocell s’hagués tornat un drac que s’hauria menjat tots els altres pardals.

I, per això, En Joanet li respon: “Oh, que vos estim i que vos estim, padrineta meua, benvolguda” (p. 125) i tots dos s’abracen (p. 125). I, així, es confirma aquell passatge bíblic que convida a fugir del mal i a abraçar el bé (carta als Romans): “Que l’amor no siga fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé” (Rm 12,9).

Adduirem que el verb “estimar”, en el context en què l’empra el jove, té a veure amb el fet que ell premia la tasca de la velleta i fada per ell.

A banda, en aquesta segona entrada referent a l’esmentada rondalla, veiem que no és prou amb estar jóvens físicament (o amb ser-ho, per motius biològics), ja que cal estar obert a les persones que tenen més món i, igualment, rebutjar les il·lusions que pretenen que siguem poderosos, famosos i, si pot ser, que, de pas, tractem d’eclipsar els altres.

Finalment, puc dir que, en molts moments, ma mare (nascuda en 1943) ha sigut qui ha fet un paper semblant al de la fada (fet que he recordat mentres escrivia aquesta rondalla): són paraules que no se les enduu el vent, com aquelles de finals del 2014 (quan jo ja havia començat a viure en la casa on ara estic), amb què ella em convidava a tractar de tenir bones relacions amb els altres veïns de la finca de cara al demà.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per tant, veiem que el jove fa vida social, igualment, i d’esbarjo.

“Ara t’he pogut treure des fang”, dones amb intel·ligència, amb reflexos i que salven l’home

General, , , , ,

 

En el Tom XVII, hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere de sa xulla”, en què es reflecteix molt el matriarcalisme. Així, veiem En Pere, un home molt fadrí i que no s’havia casat, i Na Joana, una dona que havia doblegats els trenta i que feia el mateix camí (p. 7). Però, mentres que l’home era curtet, la dona era “més viva de potències que una centella” (p. 7) i trien casar-se (p. 7).

Al moment, llegim que, quan calgué veure quin preu posarien a un porcell, “a Na Joana no li agradà es preu i va dir:

-Ens convé més matar-lo i el vendrem obrat i en traurem més” (p. 8). I, així, Na Joana és qui dicta què faran, qui s’encarrega de la cosa econòmica, i li diu que se’n vaja a Ciutat (a Palma) i “ja em duràs tretze pams de drap” (p. 8).

A continuació, En Pere se’n va a Ciutat i no aprofita el preu econòmic a què li ho posen, com ara, en la venda de draps (p. 10) i, quan aplega a casa i la dona pregunta pels doblers i ell li diu que s’ha acontentat amb menys diners dels que podria haver obtingut (p. 11), En Pere li afig “però me n’han hagut de donar es tretze. No m’han enganat, no!

Com Na Joana sentí es manifest, el se cuidà a menjar frit” (p. 11).

Un poc després, fa una cosa semblant, però “des cap d’un parell de setmanes” (p. 11), novament, a Ciutat, però amb una xulla prima i unes sobrassades (p. 11) i, un temps després, “Na Joana l’envia a dur llenya pes fogó, perquè l’havien acabada.

Se’n va a sa garriga des batle i carrega.

Es batle l’hi troba. Li sabia greu ferm que li robassen sa llenya i ja li diu:

-¿As batle, que és es batle, robaràs sa llenya, cara de poca-vergonya? Passa’m davant i cap a sa presó” (p. 15).

Però ell, cames em valguen, se’n va cap a casa seua. Però, com que troba gent pel camí que veuen que eixa llenya no és seua i li demanen d’on l’ha treta, el tema va més lluny i el porten a la justícia.

I és, aleshores, on veiem molt plasmat el matriarcalisme i el paper capital de la dona. Així, “Arriba a ca seua i, com Na Joana sap lo succeït, pensa qui pensa com sortir-ne (…), li vengueren dues idees bones de tot.

-Tu, espera’m: no et mogues d’aquí dins -diu a En Pere” (p. 15).

Aquestes paraules poden portar-nos, com ara, a la cultura colla, d’Amèrica del Sud, en què, com em comentà un amic que la coneix molt, la dona se’n va al bar i… l’home roman en casa, un detall semblant a aquest.

En Pere, davant del Justícia, parla amb molta naturalitat. Tots els personatges vinculats amb els fets, en lloc de plegar-se en un tribunal, ho fan al costat d’un pou, on havien tingut lloc uns esdeveniments relacionats amb la rondalla.

El personatge que fa de jutge tracta de mostrar que En Pere és culpable, però la intel·ligència, la creativitat i els reflexos de Na Joana lliuraran En Pere d’una condemna, demostrant que, en el pou, no es trobava el batle, a qui hauria mort En Pere:

“-¿Ho veuen -deia aquella traïdora-, com no era es batle?… Jo hi hauria posat es coll que no ho era! Quin està En Pere meu per fer tal atemptat! Ell no és capaç de matar una puça!” (p. 18).

Al capdavall, el Justícia considera que el marit de Na Joana és innocent i la parella fa via. Ara bé, “Na Joana agafa En Pere per sa mà i el se’n mena a ca seua més que de pressa.

Com hi foren, ella va dir:

-Mira, ja pots veure si et deixondeixes de bon de veres i si estàs més alerta, si no vols arribar a sa forca! Si ara t’he pogut treure des fang, no esperes que t’hi puga treure sempre! (…) Ulls espolsats, idò, i fora son!… o, si no, et rompré una espatla! Com som dona te la rompré.

En Pere va mudar de verd en blau: no deixava mai es gonellons de Na Joana, no féu cap bel·landina pus i visqueren a pler una mala fi d’anys” (p. 20). Un exemple explícit en què la dona salva l’home, per mitjà de la creativitat de Na Joana, i no, necessàriament, a l’estil dels llibres de cavalleria, en una rondalla plasmada en 1897.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim una foto que figura en la rondalla mallorquina “Sa mula de plata”,  en el Tom IV, en què es plasma molt bé el matriarcalisme, no sols en el fet que la dona és qui té la darrera paraula.

 

“La meua àvia paterna era la directora” (Teresa Isabel Reig), dones que fan de pal de paller i molt obertes

General, , , , , ,

 

El 8 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què, en relació amb les àvies, si havien nascut abans de 1920, preguntava “Les vostres àvies (també conegudes com padrines o bé com majorales), ¿tenien molta facilitat per a aplegar a acords amb el marit i, fins i tot, per a portar-lo, amb bon cor, cap a l’opció que elles consideraven millor? Gràcies.

La meua àvia materna, com, algunes vegades, m’ha comentat, ma mare, sí. I el meu avi li ho aprovava”.

En el meu mur, el 8 d’octubre del 2021, Josep Maria Bertran Comellas escrigué “Sí: àvies, mares, ties i altres parentes”.

En el grup “Dialectes”, el 8 d’octubre del 2021, Rosa Garcia Clotet comentà “Sí, sense cap problema. També era així amb els pares.

De fet, es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona” i, immediatament, li escriguí “Com els meus avis materns i com els meus pares”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “Bé. Jo tenia a la meua àvia, filla de ferrers. En l’any 1931 o 1933, li compraren un local i li ficaren un ‘casino’,… bar, ara. La major es va quedar amb la ferreria. Dos dones fortes i avançades als seus temps” (Teresa Sale Sanz), “Abans, quan venia algú a fer un negoci a casa o alguna reparació, sempre preguntava per l’ama.

Si era en un negoci o tenda, per l’amo” (Emilio Conca Puig), “La meua àvia paterna era l’ama… i la ‘directora’ del negoci de transports, cavalls i, després, cotxes. El meu avi, a les ‘órdens’ però a la seua” (Teresa Isabel Reig).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “A casa meva, manava, sense que es notés, la meva padrina. Ella era la que tenia els diners” (Maria Pons), “Jo puc parlar de la mare. Va néixer el 1912.

El pare treballava, però la mare administrava els diners. Vivien a Barcelona” (Dolors Canet).

En línia amb aquesta pregunta sobre la facilitat per a aplegar a acords, el 9 de febrer del 2022, en Facebook, preguntí sobre si bé les àvies, o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, “vos havien educat per a cercar acords, als pactes”. Comentarem que, el mateix dia, en el grup “La Catalunya del Nord”, Mariangels Tarres ens escrigué “Si, molt”  i que, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, ens plasmaren “La meua àvia materna (1917-2002) deia: ‘Per mi, no. Tu, a partir d’ahí, fes el que vullgues’” (Jose V. Sanchis Pastor),  a qui li comentí “No deixa de ser un acord, perquè ella et facilitava que decidisses el teu futur. I, a més, te’n faries càrrec i prou a gust”; “Educaven en el respecte, en transmetre l’empatia, sempre interessant-se per la salut dels veïns, amics, per ajudar en les celebracions. És el que més admire.

Sí, pot ser. Sempre buscaven la justa mesura. Les relacions, les tenien en alta estima. Recorde sempre, a ma mare, dient ‘A vore si es pot solucionar d’una altra manera…’”  i, llavors, Jose V. Sanchis Pastor li afegí “Teresa Isabel Reig. ‘Açò ha de tindre un altre giró’”.

Igualment, sobre el tema dels pactes, el 10 de febrer del 2022, en el grup “Cultura mallorquina”, Maribel Vidal Colom ens escrigué “Con mucho amor” i, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentà “La iaia, no; la mare, sí”.

Cal dir que, en moltes rondalles, hi ha el tema del pacte, de l’acord i que no deixa de ser un tret vinculat amb el matriarcalisme, amb molts segles d’història de la Corona Catalanoaragonesa i, per descomptat, molt plasmat en moltes rondalles, com ara, en què, si bé la dona parla amb l’home, o bé ell comenta qualsevol cosa a la dona, és ella qui té la darrera paraula i qui marca les directrius, com, per exemple, ja ho feien el meu avi matern (nascut en 1906) i la meua àvia materna (nascuda en 1910) i moltes persones nascudes abans de 1920.

En aquest sentit, adduirem que el 13 de febrer del 2022, durant una visita que feren els meus pares a ma casa, tractàrem, com ara, sobre el feminisme i els comentí que, en moltes rondalles mallorquines (fins i tot, ¡recopilades i plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover… abans de 1900!), la dona està ben tractada, és qui mana, és llesta, sàvia i tot, actua amb molta espenta, és qui salva l’home[1] i, a banda, és qui porta la casa (però no entesa en el sentit de pis, sinó, àdhuc, incloent el jardí, si en tenia, les plantes, el camp…), és qui gestiona els diners i que fa vida en el barri, qui porta els pantalons. Ara bé, que eren rondalles (com també molts comentaris en Facebook o bé per correu electrònic) sobre bona part de la realitat… anterior a la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), als canvis que tractaren de fer-se durant la república (1931-1936) i, sobretot, durant el franquisme (1939-1975). I ma mare, com a exemple, em digué que l’organització “Manos Unidas”, que és valenciana (com m’afegí), havia sorgit… a partir d’una iniciativa de dones. El pactisme, els acords, etc. ho havien fet possible i la participació femenina havia sigut molt considerable.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La vespra havia escrit sobre la rondalla mallorquina “Es raïm del rei Moro amb set pams de morro”, del Tom XVI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.