Una rondalla mallorquina de les més extenses  (de més de cinquanta pàgines) i en què, com ara, es plasma el matriarcalisme i l’arquetip del rei molt obert i que es guanya la simpatia del poble, és “N’Elienoreta”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, una joveneta com un sol, N’Elienoreta, té un pare que la tenia tan gelosa que la tanca en una torre (p. 7), però, “així mateix, s’hi campava bé, perquè totes ses coses d’allà dins parlaven i la servien” (p. 7), fins i tot, des de bon matí i amb simpatia:

“-Bon dia tenga, senyoreta! Que ens deix posar allà on ens pertoca des seu cosset.

-Hala, idò! -deia ella” (p. 7).

Aquest passatge ja convida a ser ordenats i, igualment, oberts. I, més encara, quan llegim (amb una metàfora entre les coses i les persones així com, en les faules, ho fan els animals) “Sortia N’Elienoreta a sa saleta, i ses cadires i sa tauleta i es mirallet i totes ses birimbolles penjades per sa paret, totes, li deien:

-Bon dia tenga, senyoreta!

-Bon dia i bon any que Déu nos do! -deia ella.

-Que no ha pogut dormir, senyoreta? -deien aquelles coses totes a la una.

-Massa! -deia ella.

I ja se n’entrava dins sa cuina i allà li donaven es bon dia amb una veu ben estil·lada totes ses coses d’allà dins” (p. 8). Per tant, ella era qui portava la paella pel mànec… i, a més, era ben tractada i ella també hi responia als altres. I, així, si ella demanava que li fessen un ou estrellat (p. 9), li’l feien. Però la seua manera de manar podríem dir que és de línia matriarcal i que recorda la història dels comtats catalans, el pactisme en els estats catalanoparlants i, per descomptat, en les famílies d’arrels catalanoparlants anteriors a 1920 i més. Així, “N’Elienoreta berenava amb una grapada i, llavors, deia:

-Ara hem de fer es recapte des llit (…), que han feta bona feina tota sa nit, aguantant-me, a mi, ben colgada i regositjada mentres vosaltres reposàveu.

-Si que és ver! Sí que és ver! -deien totes ses coses de dins sa cuina” (p. 9). No sols és una fadrineta que s’ho fa ella (moltes funcions de la seua vida), sinó que és estimada pel poble, pels súbdits, i ella els estima. Igualment, per exemple, esquitxava el llit amb aigua de roses (p. 9). A banda que es fa lo que ella vol i amb bona gana (“l’hi feien tot així com deia”, p. 10), la fadrineta s’ho gestionava per a aconseguir lo que necessitava en cada moment, com ara, “per tenir farina? Agafava un saquet de blat ben porgat i ben ple i ja li deia:

-Hala, saquet! Vés-te’n volant volant as molí. Digues que molguen aqueix blat i que et posin sa farina dedins. I es moliner que no moltur[1] massa tampoc!

(…) Allà molien es blat, posaven sa fadrina dins es mateix saquet, molturant es moliner lo just; i es saquet vola qui vola fins a sa torre” (p. 10). Aquest passatge també pot portar-nos a l’arquetip del rei desenvolupat amb sentit d’abundància i de fer ús de lo menester: la fadrineta (com faria un cap d’estat, d’un gremi o, com ara, d’una família i, àdhuc, un fadrí), parteix de la idea que hi ha molt i per a tots (com em comentà, en el 2014, un amic que havia anat al Monestir de Montserrat, on tenia un gran amic, Josep Miquel Bausset): cada persona triava per a menjar lo que considerava que li calia (i només una vegada) i, a canvi, no havia de deixar-ne res en el plat… 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Del verb “molturar”, és a dir, de “Cobrar el moliner la moltura” (DCVB), això és, lo que es mol.