Arxiu d'etiquetes: pares que fan de mares

La casa de pagès, la maternitat paternal i la religiositat matriarcal

En línia amb l’entrada sobre la casa de pagès en Moià, Lydia Quera, el 24 d’agost del 2024, en el grup “President Puigdemont i Casamajó”, escrigué que “La casa de pagès era tot dignitat i estimar la terra i la família. I és veritat: tenien la religió per fer el bé, per ajudar al que no tenia; i caminades i romeries a la Verge o al sant que tocava, de cada poble.

El que crec que no era just: que el fill tingués les terres com a premi; i les germanes, calés. I això era molt diferencial. Ho sé molt bé pels pares dels meus avis. Fins i tot, l’àvia, a quinze anys, es digué que es moriria, i comprà una caseta a la platja, per poder vestir-se al moment; i tenia un ‘profe’ per ella sola. I, en quedar curada, clar, era la sàvia de la casa.

I ajudà als pares per la venda de tot el que era venut”.

En nexe amb aquest comentari, el 25 d’agost del 2024, Luis González Sese, en el meu mur, entre d’altres coses, posà “He conegut gent de la Vall d’Ebo que heretaven igual: els homes, les terres de secà; i les dones, l’aixovar.

Si la filla era la que cuidava els pares, sí que es quedava tots els diners. Raonable. L’àvia materna era vídua des de molt jove. Ma mare es va casar de negre, dol. Va viure sempre amb ma mare, a casa nostra.

Ma mare va ser l’ama dels diners (…). Mon oncle mai ha reclamat una pesseta: com si hi haguera una llei que ho ordenara així. Conec més casos similars. Ma mare viu amb nosaltres i la situació és com la que van passar la mare, l’avia i la besàvia, com a mínim”.

I el mateix dia, sobre la religiositat matriarcal, Joan Llàcer ens envià un escrit:

“-Si serveix el que em va contar el meu avi patern sobre la religiositat en ambients agrícoles, ell em contava que, a finals del segle XIX, al poble de Vilallonga (al voltant de quatre-centes ànimes), sols hi havia una persona que no anava a missa.

Però existia la violència i la misèria.

Es faria llarg allargar el tema, però no descarte, amb més temps, transmetre el que em van contar: tant l’avi, com els meus pares”.

En acabant, li enviàrem unes fotos relatives a la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista, tretes del llibret “‘La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què l’autor, un valencià, diu que és un poble “d’organització matriarcal i molt religiós”. Això sí, en relació amb la terra i amb la Mare Terra, no un poble místic.

Aquesta possibilitat de ser un poble, com ara, amb tendència a l’ascetisme, no es reflecteix en l’obra “Estampas de Massarrochos, de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicada en 1950, en un diàleg popular  (ací, amb lleugers retocs) sobre una fadrina en relació amb la mestra nova i amb Sant Vicent Ferrer. Així, captem que una xiqueta (qui parla a una dona) diu que, com que eixe any ella és clavariessa de la festa de Sant Vicent Ferrer i, a la mestra, li diuen donya Vicenta, “li he demanat que visca encara molts anys entre nosaltres, li guarde un cel ben gran, ben bonic i que estigam junt amb ella totes les xiquetes de la costura. Ara, digues-me, tu, la teua petició” (pp. 340-341).

Ara bé, la major d’edat, realista, li diu:

“- Jo, com tinc molt de pesar de que se’n vaja la Senyora Mestra, li deia també, a Sant Vicent: ‘¡La que vinga en el seu lloc, baixeu-nos-la del cel; perquè, si no és així, ni serà millor, ni més treballadora, ni més bona, ni més santa de lo que ha sigut, per a nosaltres, donya Vicenta’” (p. 341).

Això és un exemple de “Tocar els peus en terra”: que baixe del cel (que no es dedique, bàsicament, a l’oració), que siga laboriosa (tret reflectit en la tradició matriarcalista) i que, per consegüent, estiga amb els altres i que siga una persona en pro de lo terrenal. I té lloc en un poble valencià (independent de la ciutat de València fins a 1899, quan s’hi adjuntà) en què, com posa l’autor del llibre, “Un xicotet sector del poble romania, si voleu, al marge d’aquests fervors tradicionalistes [carlins]. Posteriorment, a primeries del segle actual [= XX], nasqueren els primers brots republicans, quan la ciutat de València estava sotmesa a aquestes influències polítiques, acabdillades per Blasco, per Soriano i per Azzati.

Podria esmentar noms i cognoms del foraster que introduí la primera cèdula republicana, aprofitant uns pocs elements que no simpatitzaven amb els ideals de la tradició. Fins aleshores, s’havia viscut en pau i sense les fregades que continuaren molt després de la fundació del primer cercle republicà” (p. 277). Els polítics a què fa esment són Vicente Blasco Ibáñez, Rodrigo Soriano y Barroeta-Aldamar (1868-1944) i el jornalista Félix Azzati y Descalci (1874-1929).

De fet, en eixe ambient rural del segle XIX i del primer quart del segle XX en Massarrojos, copsem que, sense necessitat de passar per grups republicans o no religiosos (ni, com ara, en el segle XXI, per grups feministes antipatriarcals contraris a la maternitat), hi havia un matriarcalisme plasmat, àdhuc, en pares (per exemple, en Manuel Alandes Granell, 1883-1940) que feien de mares als seus fills. Així, aquest home, qui era catòlic de creences arraïlades, recte, just i caritatiu (p. 319), se n’anava al treball i, “després de dotze o de catorze hores separat dels seus fills, mentres que la seua bona dona havia de fer el sopar, el cor del pare gaudia de prendre en els seus braços el més petit, a qui, amb la seua pròpia mà, li donava els darrers aliments i, en acabant, l’adormia cantant-li

La meua xiqueta és l’ama,

del corral i del carrer,

de les fulles de la parra

i la flor del taronger.

 

Com (…) en llars tan pregonament cristianes, com la que formava amb la seua esposa i amb els fills. Els diners que guanyava amb el seu treball els lliurava íntegrament a la seua dona; ell només en portava en la seua cartera lo indispensable per a no fer el ridícul” (p. 321). Aquestes paraules sobre el paper del pare i de la dona en l’administració, les llisquí als meus pares durant una visita que em feren el 25 d’agost del 2024. Aprovaren la funció de cada u dels dos.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més  fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)