Arxiu d'etiquetes: Joaquín Marti Gadea (1837-1920)

Persones molt generoses, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma molt el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà dels temes de la generositat, de l’hospitalitat i de l’acollida, és “El Sant Crist de l’Hospital”. Així, veiem un pobre que “ja havia provat de demanar caritat a d’altres portes i no li hi havien fet enlloc. A l’hospital, el van deixar entrar i li varen donar tot el menjar que necessitava. Li feren caritat sense demanar-li ni qui era, ni d’on venia, ni cap on anava. També li varen donar un llit per poder passar la nit” (p. 101). Aquests detalls encaixen amb la tendència a l’acollida i, per tant, de pas, a l’obertura als altres i a la realitat, en línia amb les cultures matriarcalistes.

De nou, es plasma quan, tot seguit, llegim que “L’endemà, al matí, (…). En lloc d’ell, hi havia, estirat al llit, un santcrist. (…) Van portar aquella imatge del Sant Crist a l’església, (…) perquè resulta que no n’hi tenien cap (semblava fet a posta). Al cap de pocs dies, ja era una imatge molt estimada per tota la ciutat” (p. 101). Cal dir que, en les cultures matriarcalistes, no prima la devoció i que la visió de la religió és molt oberta. Afegiré que la primera vegada que escriguí aquestes línies, em recordà passatges del llibre “El Comú català”, de David Algarra Bascón, quan parla del paganisme entre una part molt important de la població, sobretot, de la rural i no mística, motiu pel qual podien no tenir cap Crist.

A banda, un poc després, captem el tema de “traure el sant”: “Quan, a Vic, feia falta pluja, perquè hi havia secada, es feien moltes pregàries i rogatives i sempre solia ploure. Però, una vegada, amb tot i això, no va ploure i van treure el Sant Crist de l’Hospital en processó cap a la Catedral. Quan tornava de la Catedral a l’Hospital, plovia molt” (p. 101). Per consegüent, el pas d’un espai més privat, religiós i que, àdhuc, podríem relacionar amb el cristianisme institucionalitzat (la Seu, en una ciutat), a un lloc públic i social (l’hospital), ha generat la pluja.

Una altra llegenda del llibre de la Plana de Vic i en què es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant la seua preferència per la terra i per la realitat, és “Sant Francesc s’hi moria”, també recopilada per Xavier Roviró i Alemany. Així, veiem que, durant una visita que feu Sant Francesc d’Assís a Vic, “passà pel seu costat el pagès de la masia d’allí a prop, que li portava aigua del pou per beure” (p. 105). Per consegüent, no solament apareix la figura del pagès, sinó la del pou, que té molt a veure amb la dona com també ho fa l’aigua i la terra. A més, el relat addueix que “Aquesta aigua li anà molt bé i semblava que li donava vida. Al cap d’uns quants dies, es recuperà i el mateix sant va posar el nom de Poudevida a la casa del pagès, pel prodigi que l’aigua del pou havia realitzat” (p. 105).

Per això, podem dir, sense embuts, que la rondalla plasma que la dona (l’aigua) salva l’home, que el pou proporciona vida i que, a banda, ho fa així com la mare a un fill mitjançant el naixement. I, més encara: el sant tria relacionar la casa del pagès i, així, simbòlicament, la terra, amb un “Poudevida”. O siga, que lo terrenal atorga existència a les persones i, de rebot, permet que puguen fer vida, fer camí i toquen els peus en terra: l’aigua ix del subterrani cap a la gent. No debades, tant la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista) i la cultura catalana consideren (i, en eixa línia, escrigué el valencià Joaquín Martí Gadea en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, publicada en 1908), que les persones són terra, mentres viuen, són terra que camina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal plasmada en les festes de carrer i en les de barri

General, , ,

 

L’educació matriarcal plasmada en les festes de carrer i en les de barri. 

En la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha l’entrada “Festes (les) de carrer”, en què el folklorista comenta, entre altres coses, que “Es feien en València i en tots els pobles importants del nostre antic regne i tenien per objecte i finalitat obsequiar els habitants de cada carrer al seu sant patró o titular, celebrant, el dia de la seua festa, una funció d’Església i passejant-lo, per la vesprada, en processó per tot ell al so d’una xaranga i del precís tabalet i dolçaina.

Per a fer eixes festes més lluïdes, adornaven de gerros tot el carrer, feien al sant un altar molt enflocat, un entaulat per a la música, omplien el pis del carrer de murta i altres plantes oloroses[1], i puto qui apanyaria millor l’entrada i els balcons de sa casa.

No cal dir que aquell dia es guardava per tot el veïnat, com si fóra de precepte, anant tots a missa, no alçant ningú una palleta de terra, pegant voltes sense parar d’un cap a l’altre la gent jove, amb la robeta de menjar bé, i estovant-se els avis i les àvies assentats a les portes.

Per la nit, feia revetla o serenata, la música, i s’acabava la funció amb una disparada, traca o castell de focs artificials[2].

Però tot això s’ha acabat des de que els governs, que no busquen més que el bé del poble, segons diuen, li retiraren eixes expansions de bon gènere, sense dubte, per a que no ens riguérem, ni gaudírem tant, ja que eixes antigalles són més pròpies de les aldees[3], a on la gent està encara molt endarrerida i, dels xics que tenen molts pardalets en el cap.

I els haurem de donar les gràcies i la raó, per més que el verdader poble no està per les innovacions que l’oprimixen i li lleven la verdadera i sana llibertat” (pp. 84-85).

Amb les paraules dels dos darrers paràgrafs, el folklorista Joaquín Martí Gadea abraça el matriarcalisme i, irònicament, exposa la visió patriarcal de la festa i de la vida, amb què ell no coincideix, ni l’aprova, encara que la tinga com una més.

Tot seguit, addueix “Fem, puix, punt a estos renglons i, per a consolar-nos un poc, cantem l’acostumada cançó:

Les festes de carrer eren

l’alegria dels grans pobles

i, al llevar-les, han perdut

l’humor, tornant-se més pobres” (p. 85).

 

Amb aquests versets, Joaquín Martí Gadea exposa el vincle directe entre lo maternal, amb lo femení i amb lo matriarcalista, amb la terra, amb el Poble. En aquest sentit, afegirem que el 24 d’octubre del 2022, en una conversa telefònica amb ma mare, em digué “Sempre han dit que, en general, la gent que li agrada la música és prou pacífica”, que no passiva, detall que empiula amb el matriarcalisme i no amb la rectitud del racionalisme, del misticisme o, per exemple, dels extremismes.

Continuant en línia amb les paraules del folklorista, el 18 de juny del 2022, mon pare, per telèfon, em comentà que, en relació amb la cultura popular, un besoncle seu, que nasqué cap a 1869 i que morí en 1952, promogué una festa vinculada amb els llauradors: “Prop de casa, hi havia el Sindicat Agrícola d’Aldaia, i [el Sant Antoni] el comprà l’avi Nelo. Al costat de casa: Sindicato Agrícola San Isidro[4]. I el senyor Manuel Alfonso, el tio, per part de ma mare, li s’ocorregué comprar un Sant Antoni i feien la festa.

El sindicat, el carrer, feien la festa de Sant Antoni. I del Sant Antoni d’ell, és el lleó[5]. Es feu un Sant Antoni el 1947, quan jo tenia cinc anys. El comprà l’avi Nelo. El comprà abans de la guerra[6], i després de la guerra[7]”.

Cal dir que el fet que una festa i, més encara, eixa relació amb la terra i, sobretot, l’interés pel Poble i per lo que té a veure amb la cultura matriarcalista, fa que es faça molta festa, que hi haja esperit de barri i que no semble que qui l’organitza és alié als veïns dels carrers on es desenvolupa.

Igualment, en els actes, majoritàriament, dirigits i impulsats per dones de línia matriarcalista, hi ha molta participació i van units a una manera d’actuar i de viure col·laborativa.

Finalment, afegirem que, com un detall més, matriarcalista i que enllaça amb el tema de les festes de carrer i amb les de barri, abans que s’enrunaren les muralles de la ciutat de València en la segona meitat del segle XIX, lo que ara es sol dir “les Torres de Quart“,… rebien el nom de “Porta de Quart” i que, mentres que la porta es pot moure (matriarcalisme), les torres són estàtiques (com lo que afavoreix el model patriarcal): el carrer, el barri,… està obert, acull, no es limita a celebrar actes.

Agraesc a les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 Notes: [1] Els detalls amb les flors ho he vist, durant uns anys, en el Carrer Major com també en el barri del Carme, tots dos, en Alaquàs, entre el 2010 i el 2014. Quant a la participació en la preparació i en el desenvolupament, ho he copsat, durant molts anys, mentres que vaig viure en Aldaia (entre 1971 i el 2009), amb motiu de la celebració de la festa de Sant Antoni. El sant es trobava en la planta baixa de la finca on vivia, i, des de la mort del meu avi patern, passà a mans de mon pare. En el moment d’escriure aquestes línies, 24 d’octubre del 2022, encara perviu aquesta festa i l’esperit de barri en el Carrer Sant Antoni i voltants.

[2] En el Carrer Sant Antoni (en Aldaia), les dones són les que més porten l’organització i el desenvolupament de la festa. Àdhuc, el paper del capellà que fa de cap eixe any va en línia amb el de l’home en moltes rondalles i en la dita “L’home proposa i la dona disposa”.

[3] Aquestes paraules concorden amb la visió patriarcal de la festa: en primer lloc, la formalitat, l’orde, la rectitud; en segon lloc, lo maternal, la col·laboració, el sentiment de pertinença a la terra, la relació amb els altres…

[4] A primeries del segle XX, el seu nom estava vinculat amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, com poguérem captar durant l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

[5] Que figura en la imatge actual.

[6] De la imatge anterior a la guerra, s’han conservat el lleó i el porc.

[7] En al·lusió a l’obra actual.

L’educació matriarcal i dones molt obertes i molt servicials

General, , , , , ,

 

L’educació matriarcal en àvies (o padrines) i mares molt servicials.

El 7 de maig del 2022 posí en Facebook un escrit que deia així: “El 23 d’abril del 2022, ma mare, sobre les seues àvies, (…) em comentà ‘Fortalesa i servici’. ¿Eren molt servicials les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.  El mateix dia, en el meu mur, Ramona Ibarra comentà “Sí, Lluís, sí. Ma marona va néixer el 1923 i, les àvies, pels finals dels 1800[1], i et puc assegurar que eren, com t’ho deia ta mare, les seves àvies. Tenien una gran fortalesa i eren molt servicials: a ca meva, tenien sempre la porta oberta, tothom hi podia entrar, no ens enfadàvem. Si algú de nosaltres, estàvem dinant, els convidàvem a dinar o a sopar. I la mare i les àvies sempre van estar a disposició de tothom” (Ramona Ibarra).

Adduirem que el 8 de maig del 2022, en el meu mur, Joan Sala Vila (nascut en 1929), ens plasmà un comentari: “L’estudi que estàs fent sobre el matriarcalisme i la presència, en particular, de les àvies, palesa com la humilitat de la dona menyspreada pels grans poders esdevé de veritat la defensora de la pau complidora del missatge rebut en el Jardí Terrenal abans de la falta.

La dona més propera a Déu es l’exemple que segueixen les més menyspreades pels poders humans i esdevenen estrella que guia i vivifica la història”.

El 7 de maig del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentà “Sí; i fortes, també”.

També el 7 de maig del 2022, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, ens escrigueren “La meva àvia era fantàstica. Arribava a tot!!! Ho feia tot!!! I era molt feliç.

Això sí: quan la volia ajudar, no et deixava. Deia: ‘Deixeu estar, ja et vagarà’” (Margarita Roset), “La meva àvia materna era Àngela: de nom i de fets” (Margarita Frau Mir), “La mare del pare ajudava a tota la gent del poble, quan estava malalta”(Dolors Canet).

En relació amb aquest tema, direm que, en l’apèndix de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea i publicada en 1908, hi ha l’entrada “Esclafa-tarròsos (els)”, en què, quant al terme “esclafa-terrossos”, podem llegir “Este mot el tragueren els valencians de la capital als de l’horta, al vore que, enmig de l’antagonisme que, uns als altres, es tenien, els de fora deien pixavins als de dins, sobrenom que s’escampà per tot el regne. Hui en dia, ja no es miren, els ciutadans i hortolans, amb tanta prevenció, perquè n’hi ha alguns, d’estos, que saben més que oli de tenda i discorren com si foren lletrats, instruïts, sense dubte, dins l’estudi, per les dones, que, generalment, són més llestes i espavilades que ells.

Però, encara es burlen i fan menyspreu dels pobres llauradors, sent així, que conserven més la dignitat i formalitat de caràcter que els senyorets i no estan tan desbrafats[2] com estos, com es veu en l’estadística criminal, en la qual apareixen molt pocs llauradors complicats en tota classe de crims i delictes.

Quedem, puix, que els nomenats esclafa-terrossos poden servir de model als naixcuts en la ciutat, en punt a moralitat i bons costums, i, amb tal sentit, hem tret nosaltres a rogle i els cantem la cançó (…):

Esclafa-terrossos diuen

els pixavins, als de l’horta,

perquè estan torrats del sol

i tenen aspra la corfa.

 

(…) dins d’eixos cossos, (…) hi ha ànimes nobles i cors formosos disposats sempre a fer tot el bé que poden” (pp. 45-46). I, així, copsem que, en els pobles, els habitants eren molt més acollidors i de bon cor que en les grans ciutats, detall que va en línia amb el matriarcalisme. Cal dir sense embuts que, en França, els casos de matxisme augmentaren després de la guerra de successió i, com ara, en acabar la contesa de 1936-1939 en Espanya…, fets que no tenen a veure amb el matriarcalisme i sí, per exemple, amb l’entrada de castellanoparlants en territori francés.

Adduirem que el 22 d’octubre del 2022, en una conversa amb mon pare (nascut en Aldaia, una població de l’Horta de València, en 1942, i que la seua rama materna és de la mateixa localitat), en què li preguntí si el seu besoncle Manuel Alfonso (“’l’abuelo’ Nelo”, oncle de sa mare) havia nascut cap a l’any 1870 i que faltà en 1952, em comentà que l’avantpassat morí amb uns huitanta-tres o huitanta-quatre anys i, tot seguit, m’afegí que el seu besoncle “Tocava el violí, tenia coneixements de piano. Ell, a vegades, dirigia la banda [‘la lliberal’]. Era un home molt cult, aficionat a la col·lecció de vins. I no era ric però, amb lo que tenia, podia viure relativament bé. Llegia molt”.

Igualment, m’agregà que, a vegades, anaven a sa casa (àdhuc, després d’haver mort algú que tenia llibres) i li deien “‘Aquí tenemos libros’. Estava subscrit a revistes culturals, a [publicacions ] setmanals, etc., perquè jo ho he vist. Jo vaig veure un anuari des de 1906 a 1916 o 1917 i els tenia enquadernats.

[Tocava ] Clarinet i violí”.

Com veiem, el tema de l’acollida també passava per voler aprendre més, en aquest cas, amb una actitud de línia lliberal (malgrat que era catòlic), i que, per consegüent, no s’abracen els extremismes.  

A banda, direm que el 22 d’octubre del 2022 accedírem a l’entrevista “No et pregunten d’on ets ni per què has vingut” (https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2207118-no-et-pregunten-d-on-ets-ni-per-que-has-vingut.html), publicada el mateix dia en el diari “El Punt Avui”, en què Guiovanna Lucy Tello Hortado, una migrant peruana resident en Catalunya i amb una filla, comenta que, “D’ençà que hem arribat, totes les persones són molt bones amb nosaltres, com si les haguessin educat per ser així d’amables”. En llegir, per primera vegada, aquestes paraules, trobàrem un vincle amb les de moltes rondalles i, per descomptat, amb molts comentaris que empiulen amb l’actitud receptiva i oberta de les cultures matriarcalistes com també de l’educació matriarcal.

En aquesta línia, en la mateixa entrevista, aquesta dona d’origen peruà diu “Aquí, (…) tu arribes i no et pregunten d’on ets, ni per què has vingut, no et pregunten res de res… simplement et diuen: ‘Hola, com estàs?’”.

Per això, quan algunes persones ens han preguntat per què hi ha aquestes diferències entre el primer quart del segle XX i el primer del segle XXI, els hem contestat, sense embuts, que té molt a veure amb l’aplicació de les lleis d’instrucció estatals que van en línia amb el capitalisme del segle XIX en avant. I, així, resulta fàcil entendre quan Joaquín Martí Gadea, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), escriu, com ara, que, en relació amb la imatge de Jesús, “El costum de portar gravada la seua imatge les Cartilles en el lloc i d’usar-se estes en les escoles i costures durà en els districtes d’Alcoi fins a quasi mitjan del segle XIX” i que “d’aquella època daten les reformes malsanes introduïdes en l’ensenyança” (p. 123), per mitjà de l’acollida de lo patriarcal, detall que també va unit a la “Ley de Instrucción Pública” de 1857, la qual estigué vigent en Espanya fins a 1970.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En al·lusió a les darreries del segle XIX.

[2] Mancats d’espenta.

Rondalles arreplegades per Joaquín Martí Gadea: bon cor i persones molt obertes

General, ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, tocant el tema de la bonesa com també per la manera amb què actua la figura bíblica de Jesús, i que podem llegir en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, del folklorista valencià Joaquín Martí Gadea, publicada en 1908, és “La coca de Sant Pere”, la qual està en l’apèndix. Diu així: “Com este apòstol, encara que era tan senzill i tan pla, no deixava de tindre alguna astúcia, en certa ocasió, diuen que li donaren una coca i, aprofitant la circumstància de caminar darrere de Nostre Senyor, se l’anava cascant així, fent la desfeta, sense dir res, ni convidar a ningú.

Nostre Senyor ho sabia i ho veia amb un ull que diu que tenia en el tos i, a cada mos de coca que Sant Pere pegava, el cridava:

-¿Pere?

I, com este no volia que ho sabera, ni l’agafara amb el bocí en la boca, cada vegada, el tirava en terra i responia:

-¡Senyor!

Lo cert és que no li deixà menjar gens de coca i, coneixent el sant que, allò, ho havia fet el seu Mestre per a provar-li la paciència i ensenyar-li que no fera res sense comptar ans amb Déu, s’agenollà als seus peus i li demanà perdó, prometent-li que no ho tornaria a fer.

Nostre Senyor es somrigué, sense dubte, al vore la humilitat del seu apòstol; però, amb allò, li donà una lliçó que no devem oblidar tots nosaltres, que és, precisament, lo que ens hem proposat, al recordar ací esta anècdota, amb la cobla corresponent:

Sant Pere prengué la coca

per a menjar-se-la ell;

mes, com Jesús no volia,

no li tocà el gargamell[1]” (pp. 34-35).

 

Una altra rondalla, en el mateix apèndix, és “El ferrer de Benigembla”, en què es plasma molt el matriarcalisme, per mitjà de l’actitud d’alguns personatges. Diu així:

“Segurament, era molt revolicat, prou verd en coses de religió i un avalotador de primera, puix, per no res, armava un quedir, parlava sempre cridant, com si tots estigueren sords, i tot ho volia matar i degollar.

Però aquell cavall es tornà rossí, com tots, a l’entrar en certa edat. Li agarrà un patatús i feu coll de figa. Mes, al sentir que la pelada venia per ell, manà a la família que li ficaren el martell i les estenalles dins el taüt i, armat d’eixes ferramentes de l’ofici, així que expirà, es presentà a les portes del cel, pegant dos colps ben forts al picaport.

El criat de Sant Pere diu:

-¿Qui és?

El ferrer de Benigembla respongué, ell:

-¿Que no em coneixes?

I Sant Pere, que ho va sentir, diu:

-Tu no pots entrar ací, que eres massa revolucionari. Ves-te’n a l’infern a tractar amb els del teu igual.

Se’n va i toca a la porta de l’infern i, veient que tardaven a obrir-li, comença a crits i a malediccions, dient:

-¿Que no obriu, maleïts? Obriu prompte, covards.

I ja anava a obrir-li un diable tort, quan, notant-ho un altre, diu:

-No li òbrigues, que eixe és pitjor que nosaltres i pot armar ací una revolució que acabe amb tots.

I un diablet nanet, que volgué obrir el finestronet, a penes es descuidà, li tallà mig nas amb una estenalla. Tal fon el dit ferrer que, de tan mal que era, no el volgueren rebre ni en el cel, ni en l’infern” (p. 54).

Afegirem que aquesta segona rondalla coincideix amb un fet molt important i que ens plasmaren en el 2022, quan demanàrem en Facebook, si les àvies (o padrines) o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, eren més bé moderades (en el sentit de no radicals) i que la resposta… anava en línia amb aquest relat.

De fet, la bonesa, que rep l’aprovació en ambdues rondalles, va unida al fet que, tant en el cel com en l’infern, s’obrin al ferrer. Ara bé, lo que no hi acullen és l’extremisme com a model de vida. 

Igualment, comentaré que un besoncle de mon pare (oncle de la meua àvia paterna) nasqué cap a l’any 1870, era de línia lliberal (formava part de la banda de música lliberal d’Aldaia, abans que començàs la guerra de 1936-1939), tenia molts camps i li agradava llegir i formar-se. A més, era partidari que la gent rebés una bona formació, que es culturitzassen, que llegissen, etc. per a que no hi hagués actes, a nivell social, com els que reflecteix el ferrer i que, sense embuts, direm que no van en línia amb el matriarcalisme. Estic d’acord amb el pensament del meu avantpassat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La gola.

Cançons i versos eròtics plasmats per Joaquín Martí Gadea

General, , , ,

 

Continuant amb cançons i versets eròtics recopilats per Joaquín Martí Gadea, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, publicada en 1908, també podem llegir sobre una dita antiga que “corre per la comarca i pel comtat de Cocentaina (…) diu lo següent:

Els fills de Montaverner,

tot ho volien saber;  

hasta [1] un corbo[2] de bacores[3],

quants peçons podia haver” (p. 68).

 

En l’entrada “Jamèles (les) de Nadal”, també en la primera part de l’obra, exposa aquesta cobla, la qual em comentà ma mare, el 10 d’octubre del 2022, que ella coneixia:

“Esta nit fa bona nit

i demà farà bon sol;

la xica del potecari [= apotecari]

s’ha cagat en lo llançol[4]

i sa mare la torcava

amb una fulla de col” (p. 118).

 

En el mateix llibret, addueix una altra cobla, la qual hem vist en el DCVB i en Internet:

“Bones xiques, en Turballos[5],

xiques de bon gra de cara

i, a la baixada del Port,

està l’auela Santa Anna” (p. 206).

 

En l’entrada “Topudes (les) de Vinaròç”, escriu sobre les xiques de Vinaròs i plasma “hem volgut nosaltres donar-les a conéixer (…) i, de pas, recordar l’antiga cançó:

Les xiques de Vinaròs

porten lo topo molt gros;

se pensen que és cabellera

i és carabassa amb arròs” (p. 227).

 

Al capdavall de la primera part, escriu “com una antigalla de la terra, a la qual fa referència la següent quinteta:

Una vella, en Benillup,

carregant-se una taleca,

li deia al compare Lluc:

-Quina[6] botifarra tan seca,

que no li puc traure el suc”  (p. 241).

 

En la segona part, hi ha l’entrada “Cul (pareix) y bufa”,  en què posa una cançó amb uns versets que diu així:

“Cul i bufa diuen tots,

que estan sempre tan units

que, quan ella vol eixir,

ell ja té oberts els postics” [7] (p. 272).

 

Com podem veure, malgrat que Joaquín Martí Gadea també fou capellà, com a folklorista, recopilà cançons eròtiques molt populars i, algunes, antigues i tot.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: [1] En l’original, “dasta”.

[2] Un corbo és un recipient de vímens o d’espart.

[3] Figa de pell negra.

[4] Llençol.

[5] Turballos és un llogaret que es troba en el terme de Muro d’Alcoi (en la comarca del Comtat).

[6] En l’original, escriu “Qué”.

[7] Les portelles, les portes petites.

Cançons i versets eròtics plasmats per Joaquín Martí Gadea

General, ,

 

Cançons i versets eròtics en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920).

Tot seguit, exposarem cançons i alguns versets eròtics que hem copsat en aquesta obra de primeries del segle XX, malgrat que fos redactada per un home que, a més de folklorista, per exemple, era capellà.

En la primera part de l’obra, veiem una entrada relacionada amb els habitants de Pedreguer (una població valenciana de la Marina Alta), amb aquests versos:

“Per a senyorets, Ondara;

per a tesos, el Verger;

per a bones figues[1], Pamis;

per a boçals, Pedreguer” (p. 29).

 

N’hi ha una altra, i semblant, en el mateix llibret, la qual figura com una “cobla popular”:

“Per a bon raïm, Xixona;

per a figues, Ontinyent;

per a gaiatos, Corbera;

p’a taronges, Carcaixent” (p. 45).

 

A continuació, addueix “I, si vostés en volen més, al batre; si no a este, a l’altre” (p. 45), i, així, convida a aprendre’n més.

A banda, en l’entrada “Carrasqueta (la) de Xixona”, també en la primera part de l’obra, inclou “la cançó antiga” (p. 47) que diu així:

“En l’alt de la Carrasqueta,

una vella es va pixar;

va regar un bancal d’horta

i un altre tant de secà” (p. 47).

 

Un poc després, en l’entrada “Catarròja descubèrta”, escriu “El poble canta, a dos per tres, esta cançó que nosaltres reproduïm:

Catarroja descoberta

i Albal sense fonament;

si voleu xiques guapes,

Alcàsser i Picassent” (p. 50).

 

Igualment, Joaquín Martí Gadea, en l’entrada “Cega (la) de la Ollería”, comenta que, “Segurament, era molt nomenada en la província de València a mitjan segle dènau[2], per la seua gran veu, per la gràcia en cantar i tocar la guitarra i, més que tot, per tindre tanta facilitat en versar o traure cançons, trobos[3], col·loquis i romanços. Per això, hem volgut nosaltres traure-la a relluir ací i, com a final, dedicar-li esta cobla:

La cega de l’Olleria

tingué una veu de barranc,

molta gràcia p’a fer versos

i romanços prou picants.

 

No és la primera que ha descollat en eixe gènere, però, segons conten, era una notabilitat i, per això, la incloem” (p. 51).

Quant a les cançons eròtiques, més avant, tractant sobre Llíria (una població valenciana de la comarca del Camp de Túria), escriu que, “en altres pobles, les dones, per no res, ja estan, a lo millor, dient-se mil picardies” (p. 64).

Igualment, afegirem una altra cobla en el mateix llibret:

“Les cireres de Laguar[4]

són prou dolcetes i bones,

mes les d’Almudaina guanyen

en ser cruixents[5] i grosses” (p. 53).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Agraesc, igualment, els comentaris de l’amic Víctor Ferrer, molt interessat per l’etnografia, en relació amb la tasca de Joaquín Martí Gadea i a com se li podria traure més suc.

 

 

Notes: [1] Tot i que Joaquín Martí Gadea no en faça cap comentari, hem considerat que podria tractar-se d’un detall eròtic i femení: la vulva.

[2] Dènou, dinou.

[3] “Trobo”, en el DCVB, figura, per exemple, com “Composició en vers de caràcter vulgar, sobretot de tema narratiu”.

[4] En al·lusió a la població la Vall de Laguar (en la comarca de la Marina Alta).

[5] En l’original, “cruiyxentes”.

Contarelles, anècdotes i escrits oberts relacionats amb la sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

En l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea, publicada en 1908, també hem trobat algunes curiositats i contarelles eròtiques, com ara, en l’entrada “Nano (el) del carrer d’En Llop”, la qual figura en la primera part, en què es plasma el matriarcalisme: “En eixe carrer de València, (…) un ninot de pedra, encastat en la portalada d’una caseta antiga i representat nuet i amb les anques al carrer; este és l’esmentat Nano (…). Este és l’origen i significat d’aquella estàtua, a la qual els xics, quan passen per allí, solen rascar-li i encendre mistos al cul” (p. 153). A més, en l’entrada “Pimentons (més) qu’el sermó de Sent’ Ana”, comenta “S’aplica este modisme a una cosa àrdua, costosa i difícil de complir i es referix al panegíric de la Santa, sense dubte, per les poques dades que es tenen de la vida d’ella i els pocs recursos oratoris de què pot tirar mà el predicador. En este sentit, corre prou eixa frase pels pobles del nostre regne, encara que empleant, en lloc de pimentons, una altra paraula més vulgar i manco decent, puix la gent del poble, quan està de gorja i de broma, no es sol parar en barres respecte a termes i paraules picants: quant més gorda i grollera, millor la diu. Deixem, puix, el modisme com està i apliquem-li (…) esta copla:

Molts pimentons deurà tindre

el sermó de nostra Santa,

quan corre molt entre el poble

i la seua fama és tanta.

 

Però, vaja vosté a saber el per què es nomena tant eixe sermó i no altres que tenen més peripècies i oferixen més camp a la imaginació” (pp. 179-180).

Tot seguit, passem a una contarella prou coneguda en el País Valencià, en l’entrada “Calses (això son atres)”, en la segona part de l’esmentada obra de Joaquín Martí Gadea: “Es referix este modisme a que, havent-se acusat certa dona que dormia amb calces, el confessor li digué: ‘Això no és pecat, que jo també dorc amb elles i no peque’. A lo qual replicà ella: ‘No, pare: és que jo dorc amb u que li diuen Calces’. ‘Això són altres calces’, respongué, aleshores, el capellà. I, d’ahí, la dita o modisme que s’escampà i encara dura en molts pobles del nostre regne” (p. 377). Com podem veure, la resposta del confessor és oberta, fins i tot, en lo eròtic.

Finalment, en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador (nascut en Felanitx, Illes Balears, en 1945) i publicat en el 2021, hi ha un article en què es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà de la visió oberta de la sexualitat: “L’eròtica de la llengua”. En aquest article, podem llegir que un amic seu, En Miquel, “Me contava, dijous passat, que havia ferit l’orgull teutònic d’un client que va voler saber com havia après la seva llengua. En Miquel li va contestar que, naturalment, dins el llit. ‘I no et pensis -va afegir-, jo som molt travat per a això dels idiomes, de manera que he necessitat milers d’alemanyes per arribar a parlar així: però tu no et preocupis, perquè tres o quatre mallorquines probablement te bastaran per aprendre el català“ (p. 52).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

                                                                                                

Les cultures matriarcalistes primen viure i actuar

General, , ,

En relació amb la cultura valenciana de primeries del segle XX, si més no, com la plasma Joaquín Martí Gadea en la seua obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), i amb el fet que, en línia amb el matriarcalisme, les persones no teoritzen, sinó que viuen i actuen, en la primera part de l’obra, veiem diferents entrades que ho reflecteixen. Així, en “Ballar sempre en la més lleja”, comenta “açò es deu entendre de teulades per avall, perquè, si és per amunt, es pot dir que no hi ha ningú, desgraciat, com tinga fe i confiança en Déu: este món són quatre dies i lo que convé és emplear-los en bé” (p. 19).

Igualment, en l’entrada “Cantal (el) del cornut”, exposa “Però, ¿qui serà més fort, el cantal o el que s’assentava o recolzava en ell? Esbrine-ho el curiós[1], que nosaltres no volem calfar-nos tant el cap en això” (p. 41) i, com ara, quan, molt avançat el llibret, escriu “perquè així ho demana el caràcter festiu i bromesc dels valencians. No ens calfem, puix, el cap en fer comentaris i reflexions sobre açò, perquè seria perdre el temps i mallar debades, i acabem, com en tots, per una cançó” (p. 174).

En aquesta línia, al capdavall de l’entrada “Pixavins (els) de Valencia”, comenta “tornaria en molt gust a ressuscitar les seues aficions i costums típics d’altres temps, que no són més que males criances, parlant en plata. Però nosaltres no tenim per què ficar-nos més a dins i concloem estes ratlles entonant-los una cançó” (pp. 180-181) i, a banda, quan, tractant sobre els habitants de Parcent (una població de la comarca valenciana de la Marina Alta), diu “Nosaltres no anem a esbrinar si tenen raó o no en tenen els que els han posat eixe malnom, perquè no és eixe el nostre propòsit, però sí que estan batejats així” (p. 191) i, per consegüent, Joaquín Martí Gadea plasma que el seu objectiu no és precisament teoritzar, com remata amb unes paraules en eixa entrada: “Però això no els deu entrar de les dents en a dins, perquè, segons es veu, és més per buscar el consonant que altra cosa, i ni tampoc els trenca ninguna costella” (p. 191).

En la segona part de l’esmentada obra, hi ha una entrada en què també ho reflecteix, en escriure sobre el refrany “Moda, la que acomoda” (p. 309): “Este (…) cos, que és de terra i a ella ha de vindre a parar. Açò, suposat, no anem a passar revista d’elles, perquè seria allargar massa aquestes ratlles”. Cal dir que, en aquestes paraules, es plasma un detall en línia, per exemple, amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista): que les persones som terra (entre els colla, diuen que la persona és terra caminant) i, a més, unit al tema de la prioritat per lo femení, per lo maternal i, així, per la terra.

Finalment, ho copsem quan també en la segona part, escriu “I vagen vostés a esbrinar[2] per què ve la cosa així i no d’altra manera, puix, per molt que cavil·len i es calfen el cap, no trauran més” (p. 392). I, per tant, veiem com, àdhuc, no sols a primeries del segle XX com també entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, igualment, entre persones que viuen en l’any 2022, quan escrivim aquestes línies, per exemple, quan es tracta sobre el matriarcalisme, els catalanoparlants tendeixen més a fer-ho a partir de fets, de publicacions, de refranys, de vivències, etc., en lloc, com ara, de fer xarrades, articles, etc. sobre què és el matriarcalisme. Açò concorda amb moltíssimes rondalles tradicionals en llengua catalana recopilades abans de 1930 o bé abans de 1990.

En eixe sentit, preferesc la que opta per tocar els peus en terra i l’estudia i el promou des de la vessant femenina, maternal i de sentiment de pertinença a la terra. I moltes persones que conec, també.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “apoyava en ell? Averígüeu el curiós”.

[2] En l’original, “averiguar”.

El sentiment de pertinença a la terra, lo maternal i la seua promoció

General, , ,

 

El sentiment de pertinença a la terra en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea (1837-1920). Una altra part del matriarcalisme.

En moltes entrades de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea, es plasma el sentiment de pertinença a la terra i, així, el matriarcalisme. Per exemple, en la primera part, el copsem en l’entrada “Granerérs (els) de Torrent”, en remarcar la “serietat, patriotisme i amor a la terra que els va vore nàixer (…), encara que es troben a l’altra banda del món” (p. 106). I, això, com indica, implícitament, en un escrit referent als maçons i als judeus (p. 140), en un ambient en què les dones no són considerades com els mobles de la casa (p. 141), “per a apreciar el caràcter i els costums dels nostres avantpassats” (p. 172).

Una de les entrades en què més ho reflecteix és en “Pixavins (els) de Valencia”, o siga, els qui viuen en la ciutat de València, en escriure “tenen gran enginy i inventiva per a totes les coses, una gràcia i sal especials per a burlar-se fins de la seua ombra, una finor que ratlla en exageració en el tracte social, però poc patriotisme i amor a les coses de la seua regió natal, les quals desconeixen en general, posposant-les a les d’altres regions i països” (p. 180), motiu pel qual, més avant, plasma que “nosaltres devem conservar el mot, perquè pertany a la història” (p. 186) i, per tant, promou l’ús social de la llengua materna de la gran majoria dels valencians de l’època.

En la segona part de l’esmentada obra, ho tracta, com ara, en l’entrada “Almonedes (les) en Valencia”, quan posa que, “comparat amb lo que usaven[1]a mitjan del segle passat[2], ara tot es publica en castellà, com si estiguérem enmig de Castella i, abans, tot en valencià, lo mateix que els catalans ho fan també en la seua llengua” (p. 249). Cal dir que, en el primer terç del segle XVIII, després de la guerra de successió i tot, en moltes parròquies s’escrivia en llengua catalana, però, posteriorment a la guerra, moltíssims periòdics es publicaven en castellà i que penetrà molt en l’àmbit eclesial.

En l’entrada “Llengua (la) valenciana”, la qual podem empiular amb l’anterior, escriu que “els catalans (…), en la mateixa Barcelona, veiem que, fins a les senyores i senyors més distingits i de bona posició (…), tots parlen en la seua llengua (…). A més, els catalans prediquen, resen, canten i ho diuen tot en català, fins en els cercles, patronats, confraries, casinos, fondes i tota classe d’associacions científiques, literàries i recreatives” (p. 299). ´

Per això, considera important “fer una propaganda més activa, (…) parlant sempre en valencià, publicant, almenys, un setmanari i un almanac tots els anys” (p. 299) i, de pas, “no afrontar-se de parlar-lo, encara que siga davant del sursum corda” (p. 299), és a dir, davant de personatges anònims de categoria social elevada. Per consegüent, captem uns paràgrafs molt en línia amb el matriarcalisme.

Igualment, també es reflecteix en fer esment del “refinament de costums” (p. 347) de primeries del segle XX, quan es publicà l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, en què, àdhuc, trau la part maternal, en escriure “les glòries de la mare atenyen als seus fills” (p. 365), és a dir, que hi apleguen. I, a banda, en acabant, comenta que els valencians, els catalans i els mallorquins, “tenen més desenrotllats l’amor i sentiment de la regió natal que els de les altres regions d’Espanya” (p. 380), paraules que, a més, podríem vincular amb la cultura basca, amb l’asturiana i amb la gallega, totes elles matriarcalistes, a diferència de la castellana i de l’aragonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “empleaven”.

[2] El segle XIX.

Hem traduït la forma castellana “patria chica”, la qual empra Joaquín Martí Gadea (en l’original, “patria gica”), per “regió natal”. Igualment, on l’original posa el castellanisme “encopetats”, hem escrit “de bona posició”.

“Qui vullga honra i fama, que se la guanye”, paraules en línia amb el matriarcalisme

General, , ,

 

Prosseguint amb la dita “Primer és l’obligació que la devoció”, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, també podem llegir comentaris que van en eixa línia. Així, en l’entrada “Arrieros (els) de Salém” (en el volum primer), veiem “I, per tant, (…) el que vullga menjar i beure i no deure un clau a ningú, que treballe quan siga jove i tindrà un tros de pa per a la vellesa” (p. 14), unes paraules que encaixen amb escrits de Bartomeu Mestre i Sureda com també del filòleg català Jordi Badia, que han tractat sobre temes que toquen el matriarcalisme.

Per això, més avant, Joaquín Martí Gadea, en l’entrada “Cajuja (el tío) de Benilloba”, comenta que “no es sufocava de res, ni de ningú, tirant-li de codillo a la faena, com tots ells, no pensant més que en menjar i beure lo millor que podia i en passar la vida ben divertit, tirar doctoreries[1], (…) per a menjar de baldraga i passar-ho amb la cama en alt” (p. 35). I és que, en la cultura matriarcalista, encaixa molt l’aforisme “I, si vostés en volen més, al batre, si no a este, a l’altre” (p. 45), o siga, pencar, per exemple, si u vol portar avant un negoci: “Qui tinga cucs, que pele fulla” (p. 80).

Per això, resulta fàcil d’entendre que, en l’entrada “Gorres (els de les) de pèl de conill” (volum primer, p. 103),  reflectesca que, “segons contaven els nostres pares, al preguntar-los què s’estimaven més, terme o vergonya, respongueren que terme” (p. 103), paraules que podem enllaçar amb un refrany que, després d’haver-lo vist en aquest volum, diguí a ma mare el 10 d’octubre del 2022: “Qui vullga honra i fama, que se la guanye”. La seua resposta fou “Eixe el sentia a l’àvia Consuelo”, la seua àvia paterna, qui havia nascut en els anys setanta del segle XIX i que era molt treballadora, activa i molt arriscada. I, així, aquesta darrera dita i l’estil de viure i d’actuar de l’àvia Consuelo concordaven.

Igualment, el tema de l’obligació per davant de la devoció va més per aquest camí: “el peix, per a qui se’l mereix; i l’espina, per al gat” (p. 193), com indica Joaquín Martí Gadea que diu un refrany. I si, a més, la fama (ben vista en moltes rondalles, quan és fruit del treball i, com ara, de les accions de bon cor que ha desenvolupat una persona al llarg del relat), va acompanyada de filantropia (p. 198), i, a banda, per part de persones molt riques i tot (p. 198), és ben acollida, molt ben acceptada: “Qui vullga honra i fama, que se la guanye” (p. 198).

Aquestes entrades i frases, plasmats en 1908 per un catalanoparlant, reflecteixen una cultura que, àdhuc, entre persones que algú, en el segle XXI, ha aplegat a qualificar d’integristes, no giren l’esquena al matriarcalisme que hi havia en l’ambient, el qual no era receptiu al misticisme, ni al racionalisme, ni a accions que abracen allò de “De prometre, ningú es fa pobre” (segona part, p. 337) i que sí que acollia lo matriarcalista, en lloc, fins i tot, d’actuar com “algun desocupat, que volia menjar i beure sense treballar, a la salut dels bajoques[2]” (p. 291).

Per consegüent, podem copsar com aquests comentaris empiulen amb molts que ens feren en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i també amb les preferències de moltes de les dones que ens els transmeteren, ja que, en les cultures matriarcalistes, no teoritzen, sinó que viuen i actuen. Estic d’acord amb elles.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Xafarderies.

[2] En l’original, “dels tontos”.