L’educació matriarcal plasmada en les festes de carrer i en les de barri

 

L’educació matriarcal plasmada en les festes de carrer i en les de barri. 

En la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha l’entrada “Festes (les) de carrer, en què el folklorista comenta, entre altres coses, que “Es feien en València i en tots els pobles importants del nostre antic regne i tenien per objecte i finalitat obsequiar els habitants de cada carrer al seu sant patró o titular, celebrant, el dia de la seua festa, una funció d’Església i passejant-lo, per la vesprada, en processó per tot ell al so d’una xaranga i del precís tabalet i dolçaina.

Per a fer eixes festes més lluïdes, adornaven de gerros tot el carrer, feien al sant un altar molt enflocat, un entaulat per a la música, omplien el pis del carrer de murta i altres plantes oloroses[1], i puto qui apanyaria millor l’entrada i els balcons de sa casa.

No cal dir que aquell dia es guardava per tot el veïnat, com si fóra de precepte, anant tots a missa, no alçant ningú una palleta de terra, pegant voltes sense parar d’un cap a l’altre la gent jove, amb la robeta de menjar bé, i estovant-se els avis i les àvies assentats a les portes.

Per la nit, feia revetla o serenata, la música, i s’acabava la funció amb una disparada, traca o castell de focs artificials[2].

Però tot això s’ha acabat des de que els governs, que no busquen més que el bé del poble, segons diuen, li retiraren eixes expansions de bon gènere, sense dubte, per a que no ens riguérem, ni gaudírem tant, ja que eixes antigalles són més pròpies de les aldees[3], a on la gent està encara molt endarrerida i, dels xics que tenen molts pardalets en el cap.

I els haurem de donar les gràcies i la raó, per més que el verdader poble no està per les innovacions que l’oprimixen i li lleven la verdadera i sana llibertat” (pp. 84-85).

Amb les paraules dels dos darrers paràgrafs, el folklorista Joaquín Martí Gadea abraça el matriarcalisme i, irònicament, exposa la visió patriarcal de la festa i de la vida, amb què ell no coincideix, ni l’aprova, encara que la tinga com una més.

Tot seguit, addueix “Fem, puix, punt a estos renglons i, per a consolar-nos un poc, cantem l’acostumada cançó:

Les festes de carrer eren

l’alegria dels grans pobles

i, al llevar-les, han perdut

l’humor, tornant-se més pobres” (p. 85).

 

Amb aquests versets, Joaquín Martí Gadea exposa el vincle directe entre lo maternal, amb lo femení i amb lo matriarcalista, amb la terra, amb el Poble. En aquest sentit, afegirem que el 24 d’octubre del 2022, en una conversa telefònica amb ma mare, em digué “Sempre han dit que, en general, la gent que li agrada la música és prou pacífica”, que no passiva, detall que empiula amb el matriarcalisme i no amb la rectitud del racionalisme, del misticisme o, per exemple, dels extremismes.

Continuant en línia amb les paraules del folklorista, el 18 de juny del 2022, mon pare, per telèfon, em comentà que, en relació amb la cultura popular, un besoncle seu, que nasqué cap a 1869 i que morí en 1952, promogué una festa vinculada amb els llauradors: “Prop de casa, hi havia el Sindicat Agrícola d’Aldaia, i [el Sant Antoni] el comprà l’avi Nelo. Al costat de casa: Sindicato Agrícola San Isidro[4]. I el senyor Manuel Alfonso, el tio, per part de ma mare, li s’ocorregué comprar un Sant Antoni i feien la festa.

El sindicat, el carrer, feien la festa de Sant Antoni. I del Sant Antoni d’ell, és el lleó[5]. Es feu un Sant Antoni el 1947, quan jo tenia cinc anys. El comprà l’avi Nelo. El comprà abans de la guerra[6], i després de la guerra[7]”.

Cal dir que el fet que una festa i, més encara, eixa relació amb la terra i, sobretot, l’interés pel Poble i per lo que té a veure amb la cultura matriarcalista, fa que es faça molta festa, que hi haja esperit de barri i que no semble que qui l’organitza és alié als veïns dels carrers on es desenvolupa.

Igualment, en els actes, majoritàriament, dirigits i impulsats per dones de línia matriarcalista, hi ha molta participació i van units a una manera d’actuar i de viure col·laborativa.

Finalment, afegirem que, com un detall més, matriarcalista i que enllaça amb el tema de les festes de carrer i amb les de barri, abans que s’enrunaren les muralles de la ciutat de València en la segona meitat del segle XIX, lo que ara es sol dir “les Torres de Quart,… rebien el nom de “Porta de Quart” i que, mentres que la porta es pot moure (matriarcalisme), les torres són estàtiques (com lo que afavoreix el model patriarcal): el carrer, el barri,… està obert, acull, no es limita a celebrar actes.

Agraesc a les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 Notes: [1] Els detalls amb les flors ho he vist, durant uns anys, en el Carrer Major com també en el barri del Carme, tots dos, en Alaquàs, entre el 2010 i el 2014. Quant a la participació en la preparació i en el desenvolupament, ho he copsat, durant molts anys, mentres que vaig viure en Aldaia (entre 1971 i el 2009), amb motiu de la celebració de la festa de Sant Antoni. El sant es trobava en la planta baixa de la finca on vivia, i, des de la mort del meu avi patern, passà a mans de mon pare. En el moment d’escriure aquestes línies, 24 d’octubre del 2022, encara perviu aquesta festa i l’esperit de barri en el Carrer Sant Antoni i voltants.

[2] En el Carrer Sant Antoni (en Aldaia), les dones són les que més porten l’organització i el desenvolupament de la festa. Àdhuc, el paper del capellà que fa de cap eixe any va en línia amb el de l’home en moltes rondalles i en la dita “L’home proposa i la dona disposa”.

[3] Aquestes paraules concorden amb la visió patriarcal de la festa: en primer lloc, la formalitat, l’orde, la rectitud; en segon lloc, lo maternal, la col·laboració, el sentiment de pertinença a la terra, la relació amb els altres…

[4] A primeries del segle XX, el seu nom estava vinculat amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, com poguérem captar durant l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

[5] Que figura en la imatge actual.

[6] De la imatge anterior a la guerra, s’han conservat el lleó i el porc.

[7] En al·lusió a l’obra actual.

Print Friendly, PDF & Email