Persones molt generoses, que toquen de peus a terra i molt obertes

 

Un relat del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma molt el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà dels temes de la generositat, de l’hospitalitat i de l’acollida, és “El Sant Crist de l’Hospital”. Així, veiem un pobre que “ja havia provat de demanar caritat a d’altres portes i no li hi havien fet enlloc. A l’hospital, el van deixar entrar i li varen donar tot el menjar que necessitava. Li feren caritat sense demanar-li ni qui era, ni d’on venia, ni cap on anava. També li varen donar un llit per poder passar la nit” (p. 101). Aquests detalls encaixen amb la tendència a l’acollida i, per tant, de pas, a l’obertura als altres i a la realitat, en línia amb les cultures matriarcalistes.

De nou, es plasma quan, tot seguit, llegim que “L’endemà, al matí, (…). En lloc d’ell, hi havia, estirat al llit, un santcrist. (…) Van portar aquella imatge del Sant Crist a l’església, (…) perquè resulta que no n’hi tenien cap (semblava fet a posta). Al cap de pocs dies, ja era una imatge molt estimada per tota la ciutat” (p. 101). Cal dir que, en les cultures matriarcalistes, no prima la devoció i que la visió de la religió és molt oberta. Afegiré que la primera vegada que escriguí aquestes línies, em recordà passatges del llibre “El Comú català”, de David Algarra Bascón, quan parla del paganisme entre una part molt important de la població, sobretot, de la rural i no mística, motiu pel qual podien no tenir cap Crist.

A banda, un poc després, captem el tema de “traure el sant”: “Quan, a Vic, feia falta pluja, perquè hi havia secada, es feien moltes pregàries i rogatives i sempre solia ploure. Però, una vegada, amb tot i això, no va ploure i van treure el Sant Crist de l’Hospital en processó cap a la Catedral. Quan tornava de la Catedral a l’Hospital, plovia molt” (p. 101). Per consegüent, el pas d’un espai més privat, religiós i que, àdhuc, podríem relacionar amb el cristianisme institucionalitzat (la Seu, en una ciutat), a un lloc públic i social (l’hospital), ha generat la pluja.

Una altra llegenda del llibre de la Plana de Vic i en què es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant la seua preferència per la terra i per la realitat, és “Sant Francesc s’hi moria”, també recopilada per Xavier Roviró i Alemany. Així, veiem que, durant una visita que feu Sant Francesc d’Assís a Vic, “passà pel seu costat el pagès de la masia d’allí a prop, que li portava aigua del pou per beure” (p. 105). Per consegüent, no solament apareix la figura del pagès, sinó la del pou, que té molt a veure amb la dona com també ho fa l’aigua i la terra. A més, el relat addueix que “Aquesta aigua li anà molt bé i semblava que li donava vida. Al cap d’uns quants dies, es recuperà i el mateix sant va posar el nom de Poudevida a la casa del pagès, pel prodigi que l’aigua del pou havia realitzat” (p. 105).

Per això, podem dir, sense embuts, que la rondalla plasma que la dona (l’aigua) salva l’home, que el pou proporciona vida i que, a banda, ho fa així com la mare a un fill mitjançant el naixement. I, més encara: el sant tria relacionar la casa del pagès i, així, simbòlicament, la terra, amb un “Poudevida”. O siga, que lo terrenal atorga existència a les persones i, de rebot, permet que puguen fer vida, fer camí i toquen els peus en terra: l’aigua ix del subterrani cap a la gent. No debades, tant la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista) i la cultura catalana consideren (i, en eixa línia, escrigué el valencià Joaquín Martí Gadea en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, publicada en 1908), que les persones són terra, mentres viuen, són terra que camina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Print Friendly, PDF & Email