Arxiu d'etiquetes: esperit comunitari

Rondalles amb dones amb molta espenta, iniciativa i esperit comunitari

Rondalles plasmades en el llibre “Aplec de rondalles” de Valeri Serra i Boldú (1875-1938).

En l’obra “Aplec de rondalles. Nova recopilació de rondalles populars catalanes”, del folklorista català Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1875- Barcelona, 1938), editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2007, la qual fou publicada per primera vegada en 1922 (per Editorial Catalana), hi ha contarelles en què es plasma el matriarcalisme. Així, en la rondalla “La criada Malbusques”, apareix una dona que, en altres relats, es correspondria a la petita de les germanes.

Una vegada, un rei se n’anà a una guerra i deixà les dotze filles a la criada, Malbusques. Com que les filles “no podien guaitar sinó per dalt del terrat i passejar-se per dins del jardí, que era molt gran i estava posat dins del castell” (p. 11), però acabaren sense provisions, “La Malbusques cridà les princeses a capítol i els digué” (p. 11) que calia espavilar-se totes.

Llavors, com si la dona fos una dida, fa de mare d’elles, en demana sis voluntàries i totes set fan camí “fins que, en ésser en un paratge tot amagat, la Malbusques” (p. 12) diu que cercaran alguna cova d’eixes muntanyes.

“Mira per ací, mira per allà, veuen potades de cavall. Seguiren les petges i les conduïren a una gran cova” (p. 12).

Com podem veure, les set dones se’n van a la mare, simbolitzada per la cova. A més, com indica el narrador, es troben ben subministrades.

En un passatge posterior, les set tornen al castell i, aleshores, no sols aporten provisions, sinó que, més avant, “la Malbusques diu:

-Hi hem de tornar, i ara heu de venir amb mi les sis que l’altre dia romangueren aquí” (p. 13) i la segueixen i se’n van cap a la balma.

Passa que, en un tercer viatge a la cova, un lladre les descobreix i la criada, amb molta espenta, fa que el capità, un poc després, accepte les set dones i, a banda, que hi puguen anar les sis que restaven.

A continuació, la Malbusques comenta a totes les princeses sobre una beguda que elles no veuran, però a què ella convidarà els escurabosses (qui sí que la consumiran). Per això, diu als lladres: “ja que vosaltres ens heu tractat tan bé, apa, que jo mateixa vull servir-vos” (p. 15) i tots ells pararen la copa i ho begueren.

En acabant, després de l’efecte dormidor de la beguda, elles regressen al castell.

Per tant, en aquesta primera part de la contarella, la dona porta la iniciativa, és eixerida i fa pactes (amb les filles del rei i amb altres persones, ací, els hòmens). Igualment, aconsegueix que la seguesquen i que cada una afavoresca l’esperit comunitari en el grup i totes actuen d’acord amb les indicacions que els fa la Malbusques i amb bona avinença.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat, dones que donen vida a hòmens i esperit comunitari

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “Les cabres”, recollida en l’obra del folklorista de Collbató. Així, diu que una vegada era un pagès que tenia unes cabres i que va llogar un corb per cabrer (p. 219). En acabant, de vespre, l’amo demana a les cabres, les quals simbolitzen la maternitat.

En un passatge posterior, dues cabres s’han fet una barraqueta en el bosc i, en línia amb lo maternal, diuen uns mots a les cabretes:

“-Obriu, obriu, filletes:

portem rama a les banyetes

i foc a les potetes

i llet a les mamelletes

i sal en un gresal;

obriu, obriu, filletes.

Això, la guilla ho va sentir i, un dia que les mares eren fora, va trucar a la barraqueta” (p. 220).

Tot seguit, les filles obrin la casa a la rabosa i, més avant, ella diu al llop què li convé fer i, així, es fa lo que vol la dona: que se’n vaja a la barraqueta.

Una altra narració en què es reflecteixen trets matriarcals és “El lleó i el grill”, en què un grill cantava de nit (un moment femení del dia) i, a continuació, passa el lleó i l’aixafa i, després, fan un pacte i acorden el lloc on es veurien: “van triar el punt, que era un pla molt ample rodejat a tot volt de barrancs (…).

Arriba l’endemà i (…) el lleó es presenta” (p. 222) junt amb óssos, llops, raboses i bèsties de queixalada; i el grill va comparéixer acompanyat de mosquits, tàvecs,…

Un poc després, el grill diu als seus amics:

“-¡Vespes: a les cames del lleó; tàvecs, a les orelles dels óssos; mosquits, al morro de les guineus!” (p. 222).

Així, tots els amics del grill seguien les indicacions que ell els feia.

Finalment, el narrador posa que “el grill va guanyar; i això vol dir que el petit no s’ha d’estamordir pel gran” (p. 223).

Una altra narració que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “L’aucellet”, en què “Una vegada era una dona que es va casar amb un vidu que tenia dos fills: un noi i una noia que es deia Margarideta.

(…) La noia, anant cap al tros a dur el dinar, troba una vella; qui li diu:

-Escolta, noia: d’això que avui menjarà el teu pare, guarda-me’n tots els ossets, que te’n faré una cosa.

Ella els hi va guardar tots i aquella vella n’hi va fer un aucellet” (p. 225) i na Margarideta plora l’home (ací, l’ocell).

Finalment, com podem veure, hi ha un nexe entre la dona (l’anciana) i la jove i, ben mirat, apareix el tema de la maternitat (la provecta fa de mare de l’au i, per tant, el salva).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven i receptives, esperit comunitari i agraïment

Prosseguint amb rondalles en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, també capim el matriarcalisme en la narració “El gat del gegant”. Un dia, una mare diu a dues filles que vagen a per llenya. Entremig, se’ls apareix un gegant i els diu que, si accepten viure amb ell, no hauran de treballar en la casa bonica i que “l’única feina que tindreu, el fer sopes al gat.

Però la petita no hi volgué anar, només la gran” (p. 35), com en molts relats en què la
filla més xicoteta és la més eixerida i no segueix la temptació.

Ja en la casa, el gegant diu al gat (el qual, al llarg del relat, podria simbolitzar una dona) que la jove li farà les sopes.

Passa que un dia no li la fa com cal. Llavors, el felí ho diu a l’home i ell unta el coll de la jove i resta encantada (pp. 35-36).

Ara bé: com que el tità no tenia qui li fes els menjars, se’n va a cercar la germana petita. Així, quan ja vivia un temps en la casa, la noia demana al gat per la seua germana “i el gat no li ho volia dir; però, a l’últim, li ho va donar entenent i li diu” (p. 36) que és en una cambra.

Aleshores, com que el felí accepta acompanyar la xica i dir-li com alliberar la germana gran, es fa lo que vol la dona: “entra a dintre i veu la seva germana encantada i la cambra tota plena d’encantats” (p. 37).

En acabant, l’al·lota salva la germana i la resta d’encantats: “La noia agafa l’ampolla i una ploma i unta el coll de la seva germana i, després, dels altres encantats, i tots van tornar a viure” (p. 37).

Tot seguit, el gat, com si fos una fada, diu a la jove (i als qui hi havia en la cambra) què han de fer per a alliberar-se del gegant.

En el passatge següent, quan feien camí, copsen una formiga, una àguila i un lleó que es barallaven per repartir-se un conill. Nogensmenys, com que tots (els humans i els animals) ouen el tità, decideixen fer lliga i matar el gegant. Per això, la formiga els diu “Digueu: ‘¡Déu formiga!’”; l’àguila, “¡Déu àliga!”; i el lleó, “¡Déu lleó!” (p. 38).

Finalment, encara que aplega el gegant, com que no els veu i cada una de les persones s’havia transformat, “tots plegats van esmicolar el gegant.

Mort que va ser, tots ells van tornar persones altra vegada” (p. 38) i, com a agraïment col·lectiu cap a la germana petita, “el palau del gegant va ser per a aquella noia que els havia desencantat; i ella se n’hi va anar amb sa mare i amb sa germana” (p. 38).

Per consegüent, la filla xicoteta no castiga la major i, ben mirat, com en altres rondalles, dóna hospitalitat a sa mare (i ací, a més, a la germana gran).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Bruixes i famílies arraïlades i hòmens (i dones) de paraula del segle XIX

Continuant amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha una narració derivada d’un cas viscut per la Pepa de la Tria (terme d’Olost) a la darreria del segle XIX, el qual, com indica el folklorista, “L’explicà a la seva filla, i aquesta me l’ha contat” (p. 64). Començarem dient que es plasmen trets que tenen a veure amb el matriarcalisme: 1) el sentiment de pertinença a la terra, 2) fer costat els malalts (esperit comunitari), 3) que la dona salva l’home i 4) el fet que, en els Pobles matriarcals, la paraula és molt important (“Ser home / dona de paraula”).

Així, en l’inici, posa que “La família de la Pepa va viure més de tres-cents anys a la Tria (Olost). Era una d’aquelles famílies que, si es trobaven bé en un lloc, els costava molt de canviar de masoveria. En canvi, a la casa veïna de cal Barxó, tot sovint, canviaven de masover” (p. 62) i, per exemple, ho fa “un matrimoni de mitjana edat que no tenia fills. (…) Com sempre passava a pagès, quan arribava un nou veí, el primer que es feia era anar a presentar-se al nou veïnat per oferir la seva llar i, per a tot allò que els fes falta, es posaven a la seva disposició” (p. 62).

Aquestes línies lliguen amb uns mots que posa un poc després i amb un tema de què ens comentaren sobre dones nascudes abans de 1920: “com passava en aquell temps, els veïns s’ajudaven quan hi havia malalts” (p. 62), un fet de què, com ara, ens parlà Pere Riutort (1935-2021) el 24 de desembre del 2019.

Un altre passatge interessant és el que exposa que una dona reviscola i, tot seguit, és inclòs el simbolisme de l’aigua (la qual enllaça amb lo femení i amb lo matriarcal): “el primer que va demanar fou que ruixessin totes les finestres amb aigua beneïda que guardava del salpàs” (p. 62).

En els paràgrafs següents, apareix lo de ser una persona de paraula i dels qui no es fan arrere. Així, el marit d’aquesta dona demana a la Pepa (la de la família arrelada d’ençà de feia anys), “si es podia restar a fer companyia a la seva dona, mentre ell anava a visitar una curandera per trobar un remei” (pp. 62-63).

En aplegar a la guaridora, ella li diu “Mireu: si voleu que la vostra dona es curi d’aquest mal, heu de fer exactament tot el que jo us digui, passi el que passi i vegeu el que vegeu, tant se val el que sigui. Quan feu alguna de les coses que ara jo us diré, no feu cas de res, és a dir, heu de fer com si no veiéssiu, ni sentíssiu res. Només cal que compliu l’encàrrec que jo us faci” (p. 63).

Al meu coneixement, resulta molt significatiu aquest relat, ja que reflecteix un fet arraïlat en els Pobles matriarcalistes: la confiança en qui, més que parlar, compleix la paraula i, així, ve a dir que és de fiar.

Ben mirat, també copsem el paper determinant de la dona: si ell fa les passes que li marca, llavors, el marit ho assolirà i, de pas, la muller guarirà.

A mitjan escrit, “L’home tornà a veure la remeiera i li comentà el que havia passat (…). La remeiera ho va veure molt bé:

-La cosa va per bon camí. Ara heu d’anar a cercar aigua de tres fonts diferents” (p. 63), és a dir, l’home haurà de recórrer a lo que, simbòlicament, serien tres dones (en nexe amb lo líquid) que aportarien vida a la muller.

Passa que, quan l’home se n’anava cap a les fonts, veu uns gossos i, a més, no segueix les indicacions de la bruixa (qui representa la saviesa i la figura de la remeiera ancestral). Per això, quan el marit parla amb la sàvia, ella li evoca “Vós no heu fet tot el que jo us vaig recomanar. Recordeu que (…) només faríeu el que jo us vaig dir” (p. 64).

A banda, la bruixa li addueix la idea de pacte i que l’home havia acceptat que no el tiraria arrere: “Quan es comença un conjur, no es pot fer ni un sol moviment que no sigui en relació amb el mateix. (…) el retrocedir en el camí iniciat i l’intent d’estomacar els dos gossos que hi havia davant casa vostra, va desfer el conjur (…).

-I, com ho sabeu vós, tot això, si no hi éreu?

-I tant que hi era! ¿Recordeu els dos gossos que volíeu estomacar? Un era jo; i l’altre, un veí vostre” (p. 64).

Finalment, direm que el tema que més tracta el relat, la fidelitat a lo que acorden dues bandes, és present en moltes rondalles anteriors a 1932 i que, fins i tot, quan un rei (o una reina o bé una princesa) intenta violar-los (com ara, no aprovar  l’aspirant a marit de la princesa, pel fet que és lleig), qui plasma la narració fa que, al capdavall, aquest físic fastigós siga compensat per la bonesa. Per consegüent, el personatge de la noblesa, acull positivament l’aspirant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, balls, patronatges, poesia i germanor

Prosseguint amb el poema “Catalunya”, de Rosa Rovira Sancho i plasmat en el llibre “Poemes 2000/2011”, veiem trets de la terra, com ara, balls, el patró de Catalunya (Sant Jordi junt amb el color de la bandera, la quadribarrada, groc i vermell) i Nostra Senyora de Montserrat (patrona de Catalunya, coneguda afectivament com la Moreneta):

“Catalunya és la sardana

ballant petits i grans,

units fent la rotllana

enganxant totes les mans.

 

Catalunya és sant Jordi

una rosa duu al seu pit,

és l’amor de tots els homes

del cor gran al més petit.

 

Catalunya és la senyera

tramada amb el fil d’or,

quatre barres pinzellades

amb la sang del nostre cor.

 

Catalunya és la Moreneta

és l’estrella del matí,

resplendor per tots els pobles

il·luminant nostre camí” (p. 14).

 

 

Per consegüent, es reflecteix l’esperit comunitari (balls en rotgle), l’aliança (moltes persones donant-se les mans), la germanor entre persones de totes les edats (per mitjà dels sentiments) junt amb la idea de lluita (o, si més no, de força, d’un Poble fort i optimista com qui veu llum solar). I, a banda, una Mare que fa de guia de Catalunya.

Afegirem que la Moreneta (bruna pel seu nexe amb la vellesa i amb la saviesa, que no per influència d’espelmes, com, més d’u, pensa) connecta amb el simbolisme matriarcalista, en aquest poema, fóra com una mena de foscor que, enmig d’un ambient més bé de claredat (ha despuntat el sol), és com el cresol de Catalunya.

Aquesta funció no aniria associada, per exemple, a Sant Jordi, i, per tant, constitueix un detall significatiu que, al meu coneixement, té a veure amb una tradició ancestral i tel·lúrica de relació Mare-fills-néts, a diferència d’un patronatge de Sant Jordi (modern, iniciat, de manera general, a mitjan segle XV, en un moment d’expansió “cavalleresca” per la mar Mediterrània).

Finalment, la poetessa escriu uns versos que plasmen una cultura ben llunyana de l’eixamplament i sí, en canvi, de contacte amb la terra, on la infantesa té espai com també la literatura i la poesia popular, els sentiments i, fins i tot, representa un indret on la gent s’agermana. 

Per això, l’autora considera que Catalunya és on millor viu i, així, hi continua lligada (com si fos la mareta i el nen):

“Catalunya és poesia

és tendresa, és amor,

Catalunya és la terra

que estimem amb tot el cor.

 

Catalunya és la família

una terra de germans,

és la terra més formosa

de tots els catalans!”.

 

Com a afegitó, direm que, sobre aquestes composicions del llibre esmentat, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic el 18 de febrer del 2025: “Moltes gràcies, Lluís. Em fan goig aquestes poesies tan emocionants. Expressen, també, una altra realitat (no tan, o gens, positiva); que ens oblidem massa dels Països Catalans! I no estem sols, som PAÏSOS CATALANS! Les lleis de les dictadures monàrquiques ens han separat massa i han posat massa barreres que haurem de lluitar molt per a poder-les esborrar.

Una forta abraçada, Lluís!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“El nostre campanar”, esperit comunitari, la terra, la patrona i Massarrojos

Continuant amb el poema “El nostre campanar”, en passar al tema de les campanes, tornem a copsar el sentiment de pertinença a la terra i, igualment, apareix l’esperit comunitari junt amb molts trets matriarcalistes i, per descomptat, el paper comunicatiu que exercien les campanes, mitjançant els distints sons. Primerament, direm que, amb l’accent circumflex (^), plasmem la reducció de la -d- entre vocals (com ara, “Immaculâ” en lloc d’”Immaculada”), amb intenció de no forçar (ni de trencar) l’adaptació lingüística:

“LES CAMPANES

                                   I

      Quatre campanes el volten

una per cada costat;

són filles del patrimoni

que el poble unit ha creat.

      Les ha format a sa imatge,

que és de família exemplar;

molt unida i ben entesa,

de cor ample i front ben alt.

      Família que canta o plora,

del poble sempre al compàs; 

família que viu serena

de cara a l’eternitat.

      Per a entranyar-les al poble,

les ha volgut batejar.

Els ha posat noms de casa

noms dolços i familiars.

      La més xiqueta de totes

és Maria Inmaculâ;

seguix Abdon i Senén,

que són els Sants titulars.

      Després dels Sants de la Pedra,

l’Àngel Miquel té l’entrâ,

i per ser Patrona i Mare

és Assumpció la més gran”.

 

Com podem veure, per una banda, apareix el comunalisme (la vila ha creat les campanes, les ha encomanades, un tret que enllaça amb el matriarcalisme). A mes, aquest detall religiós i, alhora, històric de l’indret, evoca la dita “El cor net i el cap dret”. També es diu que els noms són molt coneguts i de la terra. Agregarem la bona sintonia entre els veïns de Massarrojos, qui han posat els noms de les campanes.

És a dir: les decisions finals han sorgit de la gent del poble, no d’autoritats externes. Després, es reflecteix el paper, important, dels Sants de la Pedra (patrons dels llauradors i protectors de les collites) i, al capdavall, el de la dona (ací, mitjançant un matriarcalisme associat a lo maternal, com a “Patrona i Mare”, això és, àdhuc, com a defensora).

Tot seguit, passa a les campanes:

       “II

 

      Quatre campanes el volten,

una per cada costat,

són tornaveus que interpreten

els grans sentiments humans.

 

     Comencen al toc d’alba,

quan ve a morir la vesprâ,

com missatgers del nou dia

que el bon Déu torna a donar.

 

     Planyen la dolçor de l’Angelus,

quan el jorn ha despertat,

convidant-nos al repòs

en el caliu familiar.

 

     Repiquen a totes hores:

quan se bateja un infant,

si algú es casa, en la Doctrina

que als xics es té que ensenyar.

 

     A vegades també doblen

a mig vol si algú ha faltat,

com uns martells que colpegen

el cor de l’home mortal.

 

     Però quan elles voltegen

en les festes populars,

solten rolls de veus dolcíssimes

que als cors de goig fan brincar”.

 

Per tant, la mort és vençuda per la vida (les festes patronals).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia festiva, esperit comunitari, persones obertes, educadors i Massarrojos

En un altre passatge del llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha el poema “De acòlit a fraret” (pp. 104-105), també en la llengua aborigen i, possiblement, referit al rector José Bau Burguet (1867-1932). Aquesta composició plasma la poesia festiva i l’esperit comunitari:

“N’hi havia un xiquet

recollit per les mongetes

d’un Asilo; molt listet.

Allí viu, com germà d’elles.

 

És lo germanet,

com la flor silvestre:

senzillo, humil,

espavilat, llestre[1].

 

‘-¿Per què, al germanet

de les germanetes,

no li’l tenen sos pares

i li posen mestre?’.

 

‘-Perquè són pobrets

en béns i pessetes

i manca, a més,

la falta d’exemple.

 

No hi ha lo talent

de pares, que ens veuen

en lo seu fillet

la sang de ses venes’” (p. 103).

 

Com podem veure, com passava en més d’un cas, per exemple, quan un xiquet provenia de casa pobra i no trobaven qui el pogués cuidar i decidien deixar-lo a la porta d’un convent (com, alguna vegada, m’ha comentat ma mare), això apareix en aquest poema.

Igualment, en la segona part de la lletra, un frare parla als xiquets i ell li respon què vol ser de major:

“Al xiquet, porten a escola

tots els dies les mongetes;

el mestre està que redola

al veure com deprenen lletres.

 

Un dia, en l’escola,

se presenta un fraret,

Pare dels que en diuen Missa,

i va i pregunta als xiquets:

 

‘-¿Qui, de vosatros, voldria

fer, amb mi, acompanyament,

perquè l’hàbit vestiria

del Seràfic[2] Sant Francesc?’.

 

Al punt, d’entre els nens,

se’ns planta Angelet,

que així ens nomena

lo nostre xiquet.

 

I allí, en l’Asilo,

fa d’acolitet

i ajuda la Missa

que es diu p’als vellets.

 

Amb veu clara i firme,

cantant com l’aucell,

‘-Jo!’, respon al Pare:

‘-Me’n vaig amb vosté’.

 

‘-Molt bé’, li contesta;

‘-Molt bé me pareix.

Aquesta pregunta,

contesta, xiquet:

 

-¿Vols ser dels que canten Missa

o vols consagrar-te a Déu,

com els frares d’obediència,

treballant en lo convent?…

 

‘-¡De missa, vullc ser-ho;

no calia més!

Tot lo meu anhelo,

mon cor i cervell,

amb molta alegria,

em diuen: -Xiquet!

Has de ser de Missa;

Ministre de Déu!…”.

 

En la part tercera de l’escrit, el xiquet torna al convent, ho comenta a les monges, la Mare li ho aprova i ell li diu que, quan ja serà frare, passarà altra vegada per l’edifici de les religioses per fer missa a vellets:

“Angelet, de l’escola,

retorna al convent.

Les monges li hi veuen

l’alegria ensems.

 

‘-Per què eixa alegria?’,

la Mare li prec.

‘-Ai, Mare!’, li dia:

‘-Demaneu a Déu!!

 

Ha de saber, Mare,

partixc al convent.

Esta flor silvestre

trasplantà al verger

que n’hi ha allà, en Benissa,

la Mare de Déu,

per dir jo, algun dia,

Missa reverent.

 

Jo tornaré un dia,

vestit de fraret,

amb cordó, sandàlies

i el cerquillo[3] fet.

 

Vos diré la Missa

ací, als ancianets,

on estes mongetes,

tot bé em varen fer.

 

Per donar-li gràcies,

a Déu i a vosté,…

veurà tot el poble

quin sermó faré’”.

 

Finalment, en la part quarta de la composició, podem llegir

“Se’ns volà a Benissa

dient Angelet:

‘¡JA VEUREU, MONGETES,

QUINS SERMONS FARÉ!…”.

 

Per consegüent, l’escriptor (possiblement, el capellà José Bau Burguet) es decanta per grups socials interessants: els infants, els qui acullen xiquets i persones majors (ací, les monges), els mestres (en aquest cas, religiosos, com havia estat costum durant molts segles) i, a més, pels vellets.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Aquest mot, possiblement, siga “llest” i es tracte d’una adaptació per fer rimar “silvestre” i “llestre”.

[2] En el DCVB, figura com “Qualificatiu que s’aplica a Sant Francesc d’Assís i a l’orde religiosa que ell fundà”.

[3] Paraula castellana que té el seu equivalent en “serrell”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Poesia festiva i esperit comunitari i sentiment de pertinença i Massarrojos

En nexe amb el campanari de Massarrojos, trobem unes quartetes que exposa el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert:

“-Mira el campanar, Marina.

-Xica! Que alt i que bonico!

¿Costaria molt?

-Un pico!

És que sàpies, tu, cosina,

que, quan Massarrojos diu

‘Açò anem a fer’, se fa.

És com t’ho dic.

-Ja veig, ja!

Seguiu aixina, seguiu!” (p. 97).

 

A continuació, el poeta passa als clavaris i al seu paper en les festes de 1906:

Quarteta:

‘-¿Veus eixos, tan ben posats?’.

‘-Qui són, Tonet?’.

‘-Els Clavaris.

Són molts i tots voluntaris.

Vítol als hòmens templats’.

 

Dècima:
‘-Xe! Me para bé la roba?’.

‘-¡Vaja que te para bé!’.

‘-¿I, a mi, la brusa?’.

‘-També;

però te para molt tova’.

‘-És que és nova!’.

Jo tinc un quinzet cabal’.

‘-¡Mira: ja toca el tabal!’.

‘-I els músics, ¿tocaran?’.

‘-Sí!…’.

‘-¡Ai, quanta festa n’hi ha hui!

Viva! Viva!’.

‘-No va mal’” (pp. 97-98).

 

Quant al mot “quinzet”, direm que és el nom popular que rebia la moneda de vint-i-cinc cèntims de pesseta (la moneda oficial en Espanya). 

Així, captem el sentiment de pertinença a la terra, ja que l’esperit dels versos presenta uns jóvens, uns veïns de la vila i, fins i tot, músics, que participen en els actes.

Fins i tot, aprofiten el pregó per a fer endevinalles (ací, xarades) de caràcter religiós. En aquest cas, com un amic que és capellà ens indicà el 24 de gener del 2025, “Es tracta de la conversió del pa i del vi en la presència de Jesucrist en l’Eucaristia”, fet que coincidia amb lo que consideràvem la transformació del Cos (el pa) i de la Sang (el vi):
“Bé consagrem, la primera,

o consagrem la segon,

se realitza el misteri

de la transubstanciació.

Allí, posant-se present,

Jesucrist, Nostre Senyor,

una vocal és la tres,

que, si duu davant la dos,

te dóna per a on anar.

Fruits i ciutat és el tot” (p. 98).

 

Com hem pogut veure, la llengua que va unida a la festa, al sentiment esmentat i a la cultura tradicional (endevinalles religioses i tot), és la catalana, la vernacla.

En un altre passatge del llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha el poema “De acòlit a fraret” (pp. 104-105), també en la llengua aborigen i, possiblement, referit al rector José Bau Burguet. Aquesta composició plasma la poesia festiva i l’esperit comunitari:

“N’hi havia un xiquet

recollit per les mongetes

d’un Asilo; molt listet.

Allí viu, com germà d’elles.

          És lo germanet,

com la flor silvestre:

senzillo, humil,

espavilat, llestre[1]”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Aquest mot, possiblement, siga “llest” i es tracte d’una adaptació per fer rimar “silvestre” i “llestre”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia festiva i capellans i convidats en les festes de Massarrojos

Uns altres versos del poeta, relatius al pregó de les festes de Massarrojos de 1906 i recopilats en l’obra “Estampas de Masarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, tenen a veure amb els veïns. A més, apareix la figura del capellà foraster que va a la vila a fer el sermó, un tret que també apareix en més d’un relat. Igualment, u dels qui parla sobre la festa, diu que tres fills del poble assistiran (com a rectors) a la Missa Major, com  encara esdevé en actes semblants en el primer quart del segle XXI:

Quartet:

‘-De tou i ple que estic, m’agarra risa,

¡ja vingué el Centenar!…’.

‘-Per què, Joano?’.

‘-Dona! ¡Tres fills del poble dir Missa;

i el sermonet, del Padre Laureano!’.

 

Full volant:

‘-¿No tens goig, fadrí, de veure

tres capellans, tots rumbosos,

que, molt contents i gustosos,

prenen part en la funció?’.

‘-Tinc tant de goig, tio Quico,

que vullc dir en alta veu:

¡Viva als Ministres de Déu

i tota la religió!’.

 

Seguidilla:

‘-Tres fills del poble formen

la revestida’.

‘-¿De veres? ¡Home, vaja

cosa bonica!’.

‘-És molt bonico!

Don Ramon, Don Carlos

i Don Domingo’ (p. 96).

 

En acabant, en la missa, el compositor valencià Salvador Giner (1832-1911) mena la seua partitura i la celebració s’acosta als feligresos de la vila:

Quintet:

‘-En Massarrojos, hi ha festa:

me’n vaig a Missa Major’.

‘-¿Hui, dilluns? Que corredor!’.

‘-Sí: que hi haurà bona orquestra,

dirigix don Salvador’.

 

Un consell:

‘-¿Vens a Missa Major, Cento?

‘-¡Encara no hi ha ningun toc!’.

‘-És que hui convé anar prompte,

si volem pillar bon lloc,

perquè gent, n’hi haurà molta;

serà llarguet el sermó

i…, com no pilles assiento,…

tindràs que estar de plantó’” (p. 97).

 

Per tant, molts veïns participen en el pregó i, així, copsem un nexe entre la festa i el sentiment de pertinença a la terra (ací, començant per la llengua i per Massarrojos), encara que, per exemple, apareguen castellanismes (“Viva; “pillar”, en lloc de “prendre”…).

A continuació, els forasters que han passat per Massarrojos comenten sobre la festa:

Full solt:

‘-Tan xicotet que és el poble,

¿i diu que fan tan gran festa?’.

‘-Vaja que sí! Bona orquestra,

processó amb lo Sagrament,

un predicador de fama,

traques, castell, arcs, banderes’.

‘-Això, ¿és de veres?’.

‘-Sí’.

‘-¡Ai, quanta festa hi ha hui!…

¡Viva, viva!’’.

‘-¡No va mal!’.

 

Quintet:

‘-Tio: a la vesprada, tornaré’.

‘-Què no te quedes a dinar?’.

‘-Si me convidara!…’.

‘-Sí, xe!’.

‘-Tio: ¡mire que vosté

té bon modo de pensar!…” (p. 97).

 

Per consegüent, en aquest quintet, el nebot accepta la proposta de l’oncle.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia festiva i esperit comunitari i matriarcal en Massarrojos

Prosseguint amb la promulgació de les festes de Massarrojos, el rector que féu el poema es dirigeix als fills de la vila:

“Tots els fills d’este poble

que viuen fora

procuren que la festa

siga ben grossa,

perquè se tracta

de Déu i de la seua

volguda pàtria” (p. 95).

 

Sobre la paraula “pàtria”, direm que, com en l’Himne de la Coronació de Nostra Senyora dels Desemparats, el qual comença amb els mots “La Pàtria valenciana”, plasma el sentiment de pertinença a la terra i, explícitament, no s’identifica amb Espanya (això és, amb el nom modern de l’històric Regne de Castella i del resultat de la creació jurídica de l’Estat espanyol en el segon terç del segle XIX).

Tot seguit, en relació amb l’eixida del sol, posa

Diana:

 

El dia clareja,

alceu-se, veïns,

i, al Rei de la glòria,

cantem-li victòria

casats i fadrins.

 

Quintet:

 

Tot el poble dominat

per un mateix sentiment,

crida i diu entusiasmat:

‘Siga, per sempre, alabat

el Santíssim Sagrament’” (p. 95).

 

Per tant, els versos poden evocar-nos cançons tradicionals valencianes, com aquella que diu “Xiquets i xiquetes, casats i fadrins”.

Nogensmenys, l’invitatori que addueix després, a Crist, com a Rei dominador del món, està en castellà i, a banda, connecta amb la cosmovisió castellana (l’afany de conquerir).

Ara bé, immediatament, en tornar al terreny (ací, a les festes de la vila), es plasma el matriarcalisme:

Avís:

 

Una setmana de festes

va Massarrojos a fer:

Dilluns serà la més grossa,

al Santíssim Sagrament.

Dimarts, als Sants de la Pedra,

Sant Abdon i Sant Senén.

Dimecres, a Santa Bàrbara

i, en los tres dies següents,

la Puríssima, l’Assumpta

i, les ànimes, després” (p. 95).

 

Per consegüent, no sols les festes tenien lloc en estiu (l’estació que simbolitza la joventut), la meitat té a veure amb sants associats al camp i, en el cas dels Sants de la Pedra, a una part més del matriarcalisme català i mediterrani. Això, en un moment en què la gran majoria dels valencians es dedicava al camp i atorgava importància a lo festiu de línia comunitària i al vincle, igualment, amb persones d’altres poblacions:

Quartetes:

 

Diu el campanar d’Alfara,

a la Torreta de Cuesta:

‘-En Massarrojos, fan ara,

segons jo veig, molta festa’.

I contesta el Miramar:

‘-Està el poble molt content

celebrant el Centenar

del Santíssim Sagrament’” (p. 96).

 

I és que, com afig en acabant,

Quarteta:

 

Fa cent anys, bé se portà

i, ara, al present, molt rebé;

per això, sempre diré

‘¡Visca el poble de Montcada!’.

 

Data cèlebre:

 

El dia deu de setembre

de l’any mil huit-cents i sis

sigué, per a Massarrojos,

un dia gran i feliç,

puix vingué, des de Montcada,

amb lo poble, a residir

el Santíssim Sagrament

per a bé d’estos veïns” (p. 96).

 

Així, es reflecteix el tema de l’agraïment a qui ve de fora i, a més, fa un favor als de la vila de Massarrojos. Quant als mots “Montcada” “Data”, en l’original, posa “Moncá” (per reproducció de la pronúncia popular) i “Fecha” (castellanisme).

Finalment, direm que, el mateix dia que plasmàvem aquesta part del llibre “Estampas de Masarrochos”, el 22 de gener del 2025, ma mare em parlà sobre el reportatge “Déu també parla valencià”, publicat en el 2024 pel canal televisiu valencià “à punt” (https://www.apuntmedia.es/documentals/video-deu-tambe-parla-valencia_134_1735200.htm), detall que m’evocava quan, en el 2004, Pere Riutort em donà una bossa de llibres (alguns, amb estudis sobre el parlar popular en el País Valencià) i copsàrem com podria incorporar-se part del vocabulari mitjançant aquestes fonts i, per això, prompte passàrem a cercar poesia i escrits en llengua catalana… que figurassen en els llibres de les festes patronals de la vila on jo vivia, Aldaia (l’Horta de València)…, és a dir, vinculats amb un punt més del folklore valencià vernacle.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)