Arxiu d'etiquetes: esperit de barri

El sentiment de pertinença a la terra i projectes culturals de barris oberts i que van avant

General, , , , ,

Tornant a la història local i, a més, amb el sentiment de pertinença a la terra, el 14 de setembre del 2024 trobàrem l’article “Benimaclet, un barri emblemàtic que explica la seva història per segon any” (https://perlhorta.info/2014/11/26/benimaclet-un-barri-emblematic-que-explica-la-seva-historia-per-segon-any), publicat en la web “Per l’Horta – Defensem el territori” en novembre del 2014, sobre aquest barri de la ciutat de  València. Així, posa que, “Fa més d’un any que s’inicià aquest projecte de recuperació de la memòria oral de Benimaclet. La idea sorgí quan Britt-Marie Thurén -antropòloga sueca i veïna d’aquest barri- proposà a l’associació veïnal realitzar la recopilació històrica a través de la narració dels seus majors, una iniciativa ja desenvolupada en el passat en la seua Estocolm natal”.

Tot seguit, comenta sobre l’annexió: “En 1882, Benimaclet deixà de ser poble, per convertir-se en pedania de València. El desenvolupament econòmic i urbà féu que posteriorment perdera el seu alcalde pedani, que complí funcions fins a 1970, i que passara a ser el districte 14 de la ciutat de València”.

Igualment, addueix “No obstant, les arrels del poble de llauradors que va ser segueixen sent visibles a dia d’avui en els seus carrers, especialment, els més cèntrics. La major part mantenen el seu esquelet rural amb cases de planta baixes i sostres de teules, així com alqueries i trossos d’horta.

A partir d’eixe moment, l’associació conformà un reduït grup de treball que començà a recopilar informació, imatges i fotos antigues, en base a una llista oberta de llocs que, segons expliquen els majors, van ser emblemàtics en el passat. En alguns casos, afortunadament, eixes localitzacions són senyals d’identitat vigents de Benimaclet. En tots ells, l’associació ha intentat col·locar unes plaques commemoratives que també compleixen una funció informativa.

Després d’un any de treball, el projecte ha pogut materialitzar-se. Avui dia, en caminar pels carrers de Benimaclet, poden veure’s les plaques amb el nom i la foto antiga de cada lloc assenyalat”.

Resulta interessant quan diu que “Tota la informació queda recollida a la pàgina web” i que “Les dades recopilades s’han obtingut majoritàriament a través d’entrevistes informals al veïnat del barri. Els testimonis han permès aconseguir una recuperació de la memorial oral per reconstruir l’imaginari col·lectiu. Les vivències personals, quotidianes i subjectives dels veïns passen a ser el cos de la iniciativa, cosa que constitueix una forma de crear llaços entre la joventut que manifesta un interès palès en aquest districte i la gent major de la qual emergeix la major part de la informació”.

Enllaçant amb aquest article, en l’entrevista “Joan López: Els veïns de la Plaça Barcelona tenim un gran sentiment de pertinença” (https://www.totsantcugat.cat/actualitat/societat/joan-lopez-veins-placa-barcelona-tenim-gran-sentiment-pertinenca_2191592102.html), la qual figura en la web “Tot Sant Cugat”, un barri de Barcelona, copsem que havien creat el popular pessebre de la Plaça de Barcelona, iniciativa que sorgí pels anys setanta del segle XX, i que, com diu Joan López, “Aquesta és una plaça que té un sentiment de pertinença molt gran. Si ens remuntem als nostres avantpassats, ells són els que van plantar aquests plataners que decoren la plaça fa més de 100 anys. Com a anècdota, com els arbres els van plantar els veïns de la plaça de Barcelona, els deixaven estendre la roba a sobre les branques.

(…) Aquí hi ha creients i d’altres que no ho són tant. Però aquesta iniciativa ens uneix de manera espiritual més que religiosa.

(…) Tot plegat, forma part d’aquest sentiment de pertinença. Potser és el lloc de Sant Cugat on més pertinença hi ha”.

La darrera frase podria evocar-nos altres escrits de la mateixa corda i, a més, la conveniència d’accedir a fonts referents a altres barris (o, àdhuc, a històriques poblacions que ara, formalment, són districtes de grans ciutats) i captaríem els molts punts en comú que hi ha: com ara, la tendència 1) a ser realistes, a tocar els peus en terra, 2) a l’acollida i, per descomptat, 3) a comentar a qui ve de fora i fa qüestions referides a festes o a trets de la zona. Així ho visquí durant una visita a Catalunya, potser, en els anys noranta del segle XX, en demanar a un home què farien aquells castellers: em digué “Tres de vuit amb folre”. O, per exemple, quan ens trobem en altres terres i ens interessem per la premsa comarcal o, fins i tot, per la local. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, al poble i punts en comú amb altres Pobles

General, , ,

Prosseguint amb aquest sentiment, en l’entrevista “Josep Guzmán: ‘Conèixer la història local genera sentiment de pertinença’” (https://zona-sec.cat/2024/04/02/josep-guzman-coneixer-la-historia-local-genera-sentiment-de-pertinenca), publicada en la web “Zona-Sec”, i a què un antivirus Kaspersky que no teníem activat privava l’accés el 8 de setembre del 2024, l’historiador Josep Guzmán, u dels impulsors del “Centre de Recerca Històrica del Poble-Sec”, comenta que la Història que havien transmés en l’ensenyament primari espanyol (sota la llei de l’EGB, de 1970), era prou, però ell afig que “no té massa a veure amb la història que volem explicar. Quotidianitat és la paraula clau. Vam convidar una vegada a l’historiador Josep Fontana a fer un discurs inaugural. Li vaig dir: ‘Nosaltres fem la petita història’. Ell em va respondre: ‘Vosaltres feu la història de veritat: la dels llibres és la història dels personatges; la història és la història del poble’. Parlem de com la gent feia les festes majors, com van passar la guerra, (…) persones anònimes que han fet la història d’un barri. L’any 1998 ens constituïm com a associació per tenir més força. Els 25 anys ja els tenim, doncs”.

En relació amb aquestes paraules de Josep Fontana, en el 2024, recordí que, a setze anys (curs 1987/1988), en la primera classe d’”Història”, la mestra ens repartí un poema en què es reflectia que, les grans fites que eixien en molts llibres, eren resultat de la suma de xicotets detalls de moltes persones. Un fet semblant, com ara, a quan veiem els castellers en bona part de Catalunya o, si som en el País Valencià, per exemple, durant la celebració d’una marededéu trobada (com ara, en Algemesí, una població de la Ribera Alta, el 8 de setembre). Sobre la història dels personatges a què fa al·lusió aquest historiador, direm que, en el primer quart del segle XXI, encara predominava en els grups feministes antipatriarcals, quasi trenta anys després que et parlassen en Magisteri sobre aquesta línia de presentar la Història: la positivista (la Història, en aparença, objectiva i, més bé, centrada en els emperadors, en reis, en guerres, en grans monuments…). Per cert, la possibilitat d’estudiar Magisteri amb l’especialitat Humanes fou eliminada en temps dels socialistes espanyols (PSOE, 1982-1995), no de la dreta (PP, 1995-2004).

Més avant, quan la jornalista li demana sobre un fet històric que moltes persones del barri no sàpien, Josep Guzmán, entre d’altres coses, respon “Per a mi, es molt important que, quan, a una persona nouvinguda, li expliques la història d’aquí, li provoqui arrelament. Un jove acabat d’arribar d’Àfrica va conèixer la història de Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, nascut al barri, i va dir: ‘Això, a la meva terra, encara passa’. Genera sentiment de pertinença i això és molt positiu”. Un fet semblant esdevé quan copsem que, per exemple, hi ha trets comuns entre cultures matriarcalistes d’altres indrets de la Terra i la cultura catalana i, a més, en molts temes: no sols captem més trets forasters, sinó que, en comentar-los a altres persones i, de pas, fer-los qüestions que hi tenen a veure, sovint, et responen que sí, que també ho han conegut, que això era un fet en la família o bé en el poble (o en el barri) on vivien…

Un altre punt interessant és quan Josep Guzman, al capdavall, trau unes paraules molt sucoses, que, cap al 2006, ja em digueren algunes persones i que, en fer recerca i, a banda, possibilitar l’accés a ella, mitjançant Internet, ho evoquem: que escriguéssem en un diari (en aquest cas, en una web), per a que les generacions de l’esdevenidor poguessen conéixer el present que ara vivim:

“-I, per als propers 25 anys?

-Créixer en investigadors i que hi hagi més consciència de barri. N’hi ha, però falta preservar més. Sempre dic: escriviu i preserveu. Escriu un dietari i preserva, ja que vivim en un món digitalitzat amb la generació que té més imatges i de la qual perduraran menys imatges. (…) Fes vint fotografies i, almenys, una en paper. Si no, perdràs el disc dur, canviaràs el mòbil…”.

Per això, aprofitem Internet i, com ara, Facebook i Twitter: per a aplanar una educació que enllaça amb lo matriarcalista i amb lo maternal.

Agraesc la generositat de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Per molts anys a totes les qui hui celebren la festivitat d’alguna marededéu trobada, les quals tenen molt a veure amb el matriarcalisme.

En Alaquàs, el poble on visc, de l’Horta de València, hui n’és la de la Mare de Déu de l’Olivar. En una de les entrades de setembre del 2023, hi ha una llegenda que em narrà ma mare i que hi té a veure: https://malandia.cat/2023/09/una-llegenda-relacionada-amb-la-mare-de-deu-de-lolivar-alaquas-lhorta-de-valencia.

Finalment, vos diré que ahir, 7 de setembre del 2024, Agustí Carbonell Mestre ens comentà que, “A Sitges, les persones acostumem a fer ofrenes a la Mare de Déu del Vinyet.

La del Vinyet, la va trobar un moro que treballava per a una família rica. Posava la imatge dins un cabàs i, quan arribava a la casa, aquesta no estava dins. Per això, van decidir construir l’ermita al lloc on la van trobar”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

La casa pairal, el retorn al barri de la infantesa i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Una altra composició en què apareix el tema de la casa pairal, i que trobàrem en Internet el 25 d’agost del 2024, és “Nous poemes/Poema d’un matí de setembre” (https://ca.wikisource.org/wiki/Nous_poemes/Poema_d%27un_mat%C3%AD_de_setembre). Així, en “Poema d’un matí de setembre”, posa aquests versos:

“II. La casa pairal

Ara el camí s’és fet planer de cop,
té un rengle d’ametllers a cada rasa
i, al capdamunt de tot, ja ben a prop,
reveig ma vella casa.

Oh, casa dels passats, casa pairal!
Salta mon cor de joia, quan t’albira.
Obert al meu davant és ton portal,
com un gran ull que em mira”.

 

Per tant, el poeta, mentres torna a casa, amb el camí aplanat, veu ametlers; però, lo que més goig li fa, és albirar la casa dels seus avantpassats, la qual podem pensar que, simbòlicament, li evoca la infantesa (època representada, per exemple, pel matí, i unida a l’esperança).

A més, com era costum fins a ben avançat el segle XX, el portal de la casa és obert, per si algú hi vol entrar, sia familiar, sia veí, sia del barri o bé de la zona.

Igualment, l’escriptor enllaça amb aïnes de treball (el cup en què es pitjava el raïm), amb el camp (l’era) i amb el paisatge (ací, plasmat en arbres i en plantes com també en els animals), tret que reflecteix la cultura matriarcalista:

“Ja veig els cups, i l’era més enllà,
i aquelles dues corpulentes alzines,
i aquell llorer gentil vora el quintar
clapejat de gallines”.

 

Tot seguit, el poema exposa un element bàsic de l’esperit comunitari, si més no, en un primer moment (per la seua proximitat): el barri. Per això, podem llegir

“Ja sóc al barri. —Déu vos guard!—. I surt
la jove masovera atrafegada;
i lladra el gos i, al porxo, de l’ensurt,
s’esvera la llocada”.

 

Com podem veure, un personatge femení (la masovera) és qui rep el visitant que torna al seu poble.

Afegirem que, de quan passí a viure en Alaquàs (l’Horta de València) ençà i, puntualment, me n’anava a cals meus pares, en acostar-te al barri on havies viscut fins a trenta-huit anys, sents, poc o molt, com en aquests versos, sobretot, perquè encara hi tenim un lligam: amics de la infantesa, veïns amb qui has tingut bones relacions, valencians de soca-rel, i, de pas, evoquem bona part de la història del poble en què ets aleshores. És més: quan trobem persones molt pròximes i molt obertes, la resposta és pareguda a la dels versos que plasma a continuació: 
“—Els homes són a fora a treballar—
diu. I parlem de coses de la terra;
de la bona verema que hi haurà,
de les perdius que canten per la serra”.


Per consegüent, no sols és una dona qui acull l’home, sinó que tots dos tracten sobre temes del terreny.

Després, llegim uns versos en què apareix un fet que captem en molts poemes relatius a terres catalanoparlants: la llar, punt d’aplec (principalment, en dies de fred), de trobada i, sovint, de transmissió de la cultura tradicional:
“Vora la llar fumosa, al vell escó,
m’assec un poc. I, per reprendre l’aire,
rossego un mos de pa, que Déu n’hi do,
i aixeco el porró enlaire.

S’acosta el gos, que ja em coneix i sap
que som amics i, al meu costat, s’ajaça.
Li tiro un tros de pa i, alçant el cap,
el copsa al vol amb traça”.

 

Sobre els animals domèstics, com ara, els gossos, direm que, partint de comentaris de ma mare (1943) i de persones uns deu anys més jóvens que ella, en bona mesura, se’ls tractava com un fill més, perquè, més d’una vegada, tenien un paper important com també ho feien els cavalls, els gats, etc..

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La casa pairal, el realisme que marca la terra i el nexe entre lo rural i lo urbà

General, , , , ,

Sobre l’article “Una família d’artistes de la terra”, també escrivim unes paraules de la filla de Maria, una jove de vint-i-quatre anys: “’Pot sonar molt poètic, però la natura et mana i tu et cenyeixes a ella’, explica la Mariona. I, perquè ho entenguem bé, comparteix experiències freqüents que poden passar quan es treballa la terra. Pot ser que dimecres ella vulgui collir el raïm, però aquell dia caigui una pedregada de por o una tempesta; doncs és obvi que la feina s’ha de posposar fins a un millor moment. També pot passar que es trobi de vacances al juliol i arribi una onada de calor que faci madurar el raïm abans d’hora i la verema s’avanci; doncs ha de tornar ràpidament, perquè a la vinya falta gent.

Saber prendre’s les coses del camp amb filosofia és tan important com assumir que la vida de pagès implica bones dosis de sacrifici. ‘Quan les coses no depenen només de tu, frustrar-te no serveix de gaire. Això també aplica a la vida personal’, reflexiona. (…) la Mariona té clar que ser pagesa conforma un estil de vida. No para mai: després de fer els estudis a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i fer feina en altres cellers de la zona, ha fet una estada a l’Uruguai, on ha pogut treballar a la verema”.

Per eixe motiu, per exemple, durant el 2020 i el 2021, amb una participació alta en molts punts de l’estudi, captàrem que les persones que tenien sentiment de pertinença a la terra, realistes i que empiulaven amb la tradició matriarcalista, trobaven un al·licient i, fins i tot, un mitjà per a gaudir més el moment i el dia: aprofitaven opcions (com ara, Internet i Facebook), per a estar lligades a la terra i per a relacionar-se amb els altres sense necessitat de recórrer a les modes, ni al culte a lo superficial, ni amb eixa sensació de fracàs per no poder fer lo que sí que realitzaven a primeries del 2020. Afegirem que, en aquells dos anys, també era fàcil trobar molts polítics del Parlament Europeu amb ànsies de viatjar pel món com si això no tingués repercussions en la Humanitat: un virus, fruit de la política capitalista a nivell mundial i en les darreres dècades, havia pogut més que el desig ambiciós d’una minoria de persones de domar la Mare Terra (i d’abusar-ne) sota les seues directrius patriarcals i d’acord amb les seues fal·leres.

De fet, “Cenyir-se a la natura no està renyit amb ser creativa. Segons la jove, el secret és trobar la manera d’equilibrar el que la natura necessita i el que a ella li agradaria. Per exemple, quan la jove pagesa poda un arbre fruiter observa cap a on ha crescut l’arbre; i, encara que talla les branques necessàries per poder-ne tenir fruit, alhora deixa que l’arbre vagi cap allà on vol, sense envair-lo. ‘Quan desenvolupes aquest tipus de vincle amb la natura, és espectacular’, afegeix”.

Quan llisquí les paraules referents a natura i creativitat, no em resultaven novedoses, perquè, quan fas classes o expliques res a una persona i, a més, vols que gaudesca de lo que li transmets i de la possibilitat d’aprendre, li atorgues un grau alt de llibertat (les branques de què parla) i, al mateix temps, toquem els peus en terra: eixe mínim d’organització i l’actitud de recepció, trets que podrien evocar-nos un vincle paregut al de la mare (qui ensenya) amb el fill (qui té menys vivències i, com l’arbre, està més verd).

És més: en aquest tipus de casa pairal, “A banda de les ganes de fer coses noves, els va motivar una raó pràctica: el raïm els el pagaven a preus tan baixos que van decidir iniciar el camí de la viticultura. ‘Sempre hi ha hagut la mateixa polèmica: el preu del raïm no és just per al pagès’, ens recorda la Maria. Ara fan vins tranquils de mínima intervenció (…). Per això, assegurem que el raïm és ecològic i que té un mínim de divuit mesos de criança», explica”. Per consegüent, en aquesta família, s’educa a ser creatius i, igualment, a tenir bona empatia amb els altres i estan atents a veure què els comenten i què desitjarien que milloràs.

Agregarem que, “Per a ells, no té preu veure com la gent tasta i lloa els seus vins i sentir que aprecien la seva cura de l’entorn. ‘Ens encanta que la gent vingui i conegui de primera mà com treballem i d’on surten els productes que elaborem’, explica la Maria”. Aquestes paraules poden evocar-nos l’esperit de barri, el qual fa possible una relació estreta i cordial entre el venedor i el comprador i en què ningú dels dos considera l’altre com una cosa, sinó com una persona amb qui paga la pega estar en contacte.

Cal adduir que “La Mariona també valora molt positivament les activitats d’enoturisme que organitzen a la finca (…). ‘Sense la pagesia, ningú no podria menjar. Però, en canvi, és un ofici que no es veu’, es queixa. Quan un amic li diu que viu enmig del no-res, ella li respon: ‘Tu segueix amb aquestes brometes, però, sense la meva feina, no podries viure!’”. Ací hi ha un fet que ja ve del segle XIX: 1) qui viu en la ciutat (o amb mentalitat urbana i patriarcal) i menysprea lo rural i el camp i 2) qui veu com a bo el nexe entre pobles agrícoles i poblacions mitjanes o ciutats.

I és que, com afig Mariona, “davant la desconnexió amb la natura que pateixen moltes persones consumidores, cal fer molta pedagogia. Abans, l’agricultura i la ramaderia eren el dia a dia de cada persona del planeta i la gent sabia quins aliments proporcionava la terra en cada estació”.

Finalment, l’article exposa que, abans d’anar-se’n els entrevistadors, “admirem la determinació d’una família que s’esforça per mantenir les maneres de fer de la pagesia tradicional i, a la vegada, transformar els elements que no funcionen”. Com a anècdota, direm que, en setembre del 2023, un dia poguí llegir en Facebook un comentari interessant: una persona escrivia que havia vist gent que, en iniciar-se la tardor, automàticament es canviava de roba…  i vestia amb la que, tradicionalment, s’emprava abans d’acostar-nos a novembre.

“Per a ells, viure i treballar al celler de Can Morral del Molí és un camí que els omple de joia i, malgrat la paperassa o les preocupacions, els compensa. Un camí coherent que esperem que duri molts més segles”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i el paper dels avis

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’escrit “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)”, del blog “Memòria dels barris”, copsem altres trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb l’esperit de barri: “A la finca Renom, s’hi van celebrar les primeres festes majors, les primeres cantades de caramelles, ballades de sardanes i revetlles populars del barri del Guinardó, sobretot, la de Sant Pere, que era el nom del propietari de la casa”, això és, incloïen actes tradicionals en la cultura de Catalunya (com ara, caramelles i sardanes). A més a més, podem llegir que “Mossèn  Eugeni Florí va ser el rector de la parròquia durant molts anys. El recordo com una persona molt entranyable i acollidora i molt dedicada a les necessitats dels seus feligresos. (…).

Entre els anys 40-60, els joves del barri estaven molt vinculats a totes les activitats de la parròquia, tant si aquestes eren religioses, lúdiques com culturals”. Cal recordar el gran paper que l’Església catalana d’eixos anys féu per la llengua vernacla.

Finalment, Carme Martín comenta que “Els avis tenien oberta la casa al barri per tot el que fos necessari. A casa seva, es van arribar a celebrar concerts, on van actuar alguns dels artistes lírics més coneguts de l’època, tan importants com Emili Vendrell o Caietà Renom, que, segons sembla, era parent llunyà de la família.

El foment de la cultura catalana no va ser gaire ben vist durant anys per qui manava en el nostre petit país; i la família Renom, d’acord amb les seves conviccions catalanistes de caire conservador, va contribuir, dins el que va poder, a mantenir-les, almenys, en el Guinardó, durant els anys que van viure” (en el cas de la dona, fins a primeries dels anys setanta del segle XX).

Sobre el fet de tenir la casa oberta al barri, direm que ma mare (nascuda en la ciutat de València en 1943, en un barri no precisament ric) m’ha contat algunes vegades que, en la zona, hi havia una dona que era mestra (possiblement, ho fos durant la República) i, com que no en podia exercir, rebia els xiquets que hi volien participar. Igualment, aquesta mestra era d’una pedagogia avançada: entre els materials que tenia, n’hi havia, de lúdics, i, en l’aprenentatge, també intervenia el lleure.

Tornant a les paraules sobre les activitats en la família Renom, captem que el fet de ser d’idees conservadores (i, en aquest cas, acollidors), facilitava el matriarcalisme, ja que promovien trets relacionats amb la terra, en lloc de preferir el desarrelament i les activitats en pro de la cultura castellana o d’altres Estats i tot.

Una altra entrada, amb punts en comú amb la de la família Renom-Baguñà, és “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa” (https://tribusdelasegarra.cat/2024/06/06/elegia-dels-farriols-ferriols-homenatge-als-meus-avis-padrins-esteve-i-elisa), del blog “Tribus de la Segarra”, en què Ricard Domingo, en setembre del 2020, comenta que, en la casa pairal, “La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera, era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil, (…) però se’n sortia força bé, malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro”.

Afegirem que “ Les meves estades als Farriols eren les vacances d’estiu: llibertat, natura, amplis espais. Les tornades a Barcelona eren una creu i un fàstic: els dies eren grisos, llargs, avorrits. Només eren una mica animats a casa dels altres avis, on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol (…). Com que els contes eren d’abans de la guerra, ho eren en català i, sense adonar-me’n, llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi: per primer cop, em vaig trobar en una llengua diferent… Tot i que, uns mesos després, ja no se’m feia estranya. El que mai vaig entendre era el perquè. La classe es feia en castellà, però, quan parlàvem personalment amb els professors, ho fèiem en català… Van haver de passar uns anys fins que ho vaig entendre… a mitges.

Em passava el temps pensant a tornar als Farriols: els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot, els dilluns, en què anar a mercat era la veritable festa”. Com podem veure, el fet d’empiular la llengua vernacla (la dels avis, la dels pares i la del narrador) amb les rondalles i amb els llibres, fa que ell se senta en nexe amb la terra i amb els seus ancestres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, al barri i l’esperit comunitari i acollidor

General, , , , , ,

Un altre escrit en què hem copsat el sentiment de pertinença a la terra i, a més, junt amb l’esperit comunitari i el de barri, és l’entrada “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)” (https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2011/09/familia-renom-baguna-families-antigues.html), del 5 de setembre del 2011 i que figura en el blog “Memòria dels barris” (d’història gràfica dels barris del Districte Horta-Guinardó, de la ciutat de Barcelona). Així, l’autora, Carmen Martín, comenta que, a primeries del segle XX, els seus avis anaren al Guinardó i s’hi establiren en companyia dels quatre fills.

Més avant, posa fets relatius a la participació que els seus padrins tingueren en el Guinardó, no sols bastint, sinó perquè “la família Renom es va anar consolidant com una de les importants del barri. La construcció de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat ja estava molt avançada i l’àvia Maria, que era una dona molt activa, va treballar abastament en tasques vinculades amb l’església, creant, entre d’altres, el servei de Càritas”.

Quan l’autora passa a la guerra (1936-1939), exposa sobre el tema dels relats populars (ací, de ben avançat el segle XX) i diu que “Totes les ciutats tenen les seves llegendes urbanes, les històries familiars també les tenen. A casa meva, sempre havia sentit a dir, i els meus oncles així ho corroboren, que, quan els anarquistes van voler calar foc a l’església, un veí va avisar als meus avis del que pretenien fer. La meva família i l’indicat veí es van arribar fins al temple i els va donar temps d’endur-se la imatge de la Moreneta fins la bodega-soterrani de casa seva (davant per davant de la parròquia) i la van amagar dins el pou d’aigua que allà hi havia, a la fi que no fos profanada. Fins i tot, tinc entès que s’havien arribat a celebrar misses d’amagatotis en aquesta bodega durant la guerra. 

Jo no asseguro que aquesta història sigui ni verdadera ni falsa, només explico el que he sentit comentar a casa i, en tot cas, és un bonic misteri a desxifrar perquè, si és certa, com penso, per què mossèn Florí va explicar en el seu llibre que els meus avis havien comprat una de nova? Era, potser millor, que ningú sabés que havia estat amagada en una casa particular determinada? És fantàstic mirar en darrere i tractar de desvetllar les històries amagades.

De tota manera, és molt possible que la veritat sigui tan fàcil com pensar que tres anys dins un pou pot deteriorar qualsevol imatge i que, tot veient com el temps i la humitat l’havien fet malbé, els avis van decidir comprar-ne una de nova i, d’aquesta manera, serien veritat totes dues versions”.

Com podem veure, el sentiment esmentat està reflectit per mitjà de l’interés per l’indret: els qui vivien en els barris, com hi participaven i en què hi contribuïen, històries que transmetien persones que hi residien, etc.

A banda, en part de les paraules de Carme Martín, veiem com hi havia gent del districte que estimava la zona, que hi estava arraïlada com si fos a la mare.

Respecte a les paraules sobre la guerra, m’han evocat un fet paregut que esdevingué en Aldaia (el poble on nasquí, de la comarca de l’Horta de València), però, en aquest cas, en nexe amb la imatge de Sant Antoni: només se’n salvà la figura del porquet i la del lleó (com m’afegí mon pare el 18 d’agost del 2024, durant una visita a ma casa). La del porquet,  durant molts anys, una tia meua (germana de mon pare i nascuda en 1939) la tenia com si fos un tresor i, a banda, allò et transmetia un sentiment semblant a una baula entre el passat i el present i li demanaves o bé pensaves com es faria la festa en un esdevenidor pròxim o altres temes sobre el barri.

Adduirem que, en l’entrada, es fa al·lusió a la parròquia i a la gent que col·labora amb ella, qui fan que, en bona mesura, reviscole el Guinardó i, així, les relacions entre els veïns: “Els meus avis, tan vinculats a la parròquia de sempre, van estar entre les persones que hi van contribuir amb generositat”. I podem pensar que, com en la tradició catalana, matriarcalista, amb els forasters i amb els nouvinguts. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Educació matriarcal, com les portes obertes del veïnat

General, , , ,

 

Prosseguint amb el tema d’obrir les portes, a mitjan novembre del 2021, accedírem a un post de Facebook escrit per Lina Mira García el 3 de juliol del 2021, amb què m’identifique molt. Diu així[1]:

“El meu carrer era tan estret que, amb un bot, creuava d’una vorera a l’altra. A l’estiu, les portes estaven obertes de bat a bat, al migdia, es barrejava de l’olla de la tia Amparito ‘la Coca’, l’arròs al forn de la tia Conxa, la paella d’Encarna ‘la d’Asensi’. El soroll dels boixets de la Bunyerola canviant el fil d’un lloc a un altre, les rialles de les xiquetes menudes de Claudio ‘el de la botiga’ i els pets del Lepo eren com tronadors.

Les veïnes s’ajuntaven per a berenar en el racó del forn de la Maula. Era l’únic lloc que es podien assentar.

Els xiquets, amb les lleteres d’alumini ben lluentes, anàvem a per orxata a la ‘Jijonenca’ de Daniel. La tia Maria treia del forn rosquilletes[2] i, amb els gots de Duralex que portaven de casa, sucàvem fins que només quedava un poc i… anava cap a dins amb un glop.

Quan començava a fosquejar, calia fer el sopar; al meu carrer, canviaven les olors, aleshores, de truita de ceba, sardineta, mullarengue de tomaca i pimentó.

El meu veïnat era la família que tenia més a prop.

Cròniques del pensament”.

En relació amb aquest escrit de Lina Mira García, a qui escriguí molt prompte, direm que, en novembre del 2014, quan passí a viure en la casa on estic ara, convidí els meus pares a veure-la, ja feta després de la reforma i, ma mare, em digué unes paraules que, si bé jo ja les tenia en la ment com a molt bones per a viure en comunitat i com a persona, em semblaven molt interessants: “Tu, tracta de fer-te amb tots. Així, si alguna volta et fa falta, ahí els tindràs”. Doncs bé, uns quatre anys després, hi hagué un tema relatiu a la finca i, quan el comentí a una veïna (molt oberta, ella), em digué que ho tractaria amb qui jo, en aquell moment, no em venia bé. I, a banda, des de molt prompte (com tinc per costum des de fa més de vint-i-cinc anys), comencí a prendre nota del nom dels veïns amb què, pel motiu que fos, em parava un moment a parlar.

A hores d’ara, que porte més de set anys vivint en el barri, puc dir que encara hi ha molt bona relació i que, com més d’una vegada dic a ma mare, hi ha persones, sobretot, de més de seixanta anys, en què es plasma l’esperit comunitari com també en altres prou més jóvens.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en aquest tema, tan important i que, com que es veu que no mou gresca, fa que les respostes en siguen menys, encara que això no exclou que n’hi haja de molt interessants. També agraesc a les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb xicotets retocs.

[2] La meua àvia materna, Amparo, tenia el costum, quan els nets anàvem a cals meus avis materns, d’oferir-nos una rosquilleta i, com he comentat, alguna vegada, amb ma mare, això era una forma de crear nexe entre les dues persones.

“El paper de les dones és important”: persones empàtiques i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb l’esperit de barri, amb les paraules que em digué ma mare i, a més, amb la intuïció que l’educació matriarcal afavoriria que les portes de les cases (físícament i també en les relacions amb els altres i amb la realitat) estiguessen obertes, el 21 de novembre del 2021, posí un post en el meu mur i en distints grups de Facebook, que deia: “¿Tenien costum d’obrir les portes dones de la generació de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920?¿Heu continuat el costum? ¿Què opineu? Gràcies.

Personalment, el barri on visquí fins als trenta-huit anys (entre 1971 i l’any 2009), en el carrer Sant Antoni, d’Aldaia (una població de l’Horta de València), era molt obert i en què el paper de les dones era molt important, per exemple, en l’organització, en la celebració i en els actes immediatament posteriors al dia de Sant Antoni i en altres temes, com ara, de línia social[1]. Els veïns eren majoritàriament catalanoparlants. Des del meu punt de vista, és un exemple de matriarcalisme.

Quant a la tradició d’obrir les portes de casa, en ma casa, en la primavera del 2016, un dia aplegàrem a ser-hi un valencià (jo), una dona de Marroc i una de Veneçuela”.

En el meu mur, el 21 de novembre del 2021, ens comentaren “Del meu record, les portes de les cases solien estar, quasi sempre, obertes!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Jo recordo, era molt petita. Vàrem acollir un home amb un nen. Arreglava coses. Crec que l’àvia esperava per a poder, cada vespre, donar-los sopar” (Montserrat Cortadella), “Jo, els meus fills, els he ensenyat a fer-ho i a cedir-los la plaça a dalt del bus” (Montserrat Rius Malet), “Recordo que, quan era petita, les portes estaven obertes. Més tard, es van haver de tancar… Hi havia ‘espavilats’.

Es feia ball al carrer, per les festes del barri. Tothom hi participava” (Rosa Garcia Clotet), “Sí, Ricard Jové Hortoneda. Sí eren obertes, a Calldetenes, i també en van ser a la Barceloneta. En Jacint Verdaguer ens va deixar escrit en un llibre com i de quina manera s’ajudaven les famílies de Folgueroles[2]. Era preciós i les portes eren sempre obertes. Jo tinc com a mot preferit aquest: ‘Déu vos guard’. S’emprava (s’usa) molt sovint, als pobles. A Vic, les persones es deien l’adeusiau. En entrar a una botiga, tothom deia ‘A Maria’[3], ‘Déu vos guard’. S’han desat al bagul de l’oblit. Els meus rebesavis de Folgueroles feien, segurament, aquest ajut bonic entre el poble, quan recollien el que havien sembrat”. I Ricard Jové, l’endemà, li contesta “Exactament. Ho confirmo exactament, Ramona!!!!”. Igualment, Maria Coca Juncosa ens escrigué “Encara hi ha joves educats i bones persones.

Deu fer uns mesos, a Cambrils, pagava a la caixa d’una botiga i, sense que me’n donés compte, em va caure un bitllet de 50€ a terra. Em toquen al braç i, un noiet que anava darrere meu, em diu: ‘Senyora, li ha caigut aquest bitllet’. A part de donar-li les gràcies, li vaig dir ‘Joves com tu fan molta falta a la nostra societat’”.

En el grup “Dialectes”, el 21 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “A casa meva, no, Barcelona. A Ciutadella[4], ho fan per les festes de Sant Joan” (Lui Sarrià), “Voldria puntualitzar que el paper de les dones és important a tot arreu i a totes les èpoques. El problema és haver camuflat aquesta importància” (Blanca Alabart), “A Favara, sempre estaven, les portes, obertes per a tothom. A l’hivern, tancades però amb la clau al pany. La dona era la que tenia cura de la casa. Ara, impossible” (Rosa Maria Bixquert Camarasa).

En el grup “Sóc valencià i sí que m’importa el nom País Valencià”, el 21 de novembre del 2021, Josep Ferrer Ferrer plasmà “Jo continue cedint el pas, cedint el seient del bus i, no sols a les dones, a les persones que els fa falta. I sols per educació”. Fins i tot, en alguns d’aquests comentaris, se’ns fa referència al matriarcalisme que, per mitjà de l’educació, transmetien les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia i, per descomptat, a Romà Francés i Berbegal, un amic planot i molt obert, del Camp de Mirra (una població valenciana de la comarca de l’Alcoià), qui hui m’ha oferit fer un escrit per a les festes patronals del 2022 en el Camp de Mirra i m’ha obert la possibilitat, àdhuc, de tractar-hi sobre el matriarcalisme: el tema serà el de l’educació matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

 

 

Notes:[1] Hi havia unes quantes persones que hi vivien i que participaven molt en temes com associacions, partits polítics, actes parroquials, etc. Igualment, durant uns anys, es solien fer partides de pilota valenciana. I, més tard, s’hi creà un centre de jubilats i pensionistes.

[2] Població catalana de la comarca d’Osona, on nasqué Jacint Verdaguer.

[3] Forma col·loquial de dir la salutació “Ave Maria”.

[4] Zona de la ciutat de Barcelona en què es construí u dels somnis anteriors a la guerra de successió: una ciutadella. Es bastí immediatament després de la caiguda de Barcelona (1714), en acabar la guerra.

Polinyà de Xúquer, esperit de barri i els Sants de la Pedra

General, , , , ,

 

 

El 30 de juliol del 2021, en què jo havia escrit un post en Facebook, amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, Julio Navarro Peris m’envià un correu electrònic en relació amb Polinyà de Xúquer (una població valenciana de la Ribera Baixa) i amb els Sants de la Pedra. El text deia així:

“Responent a la teua pregunta a Facebook et puc dir que, a Polinyà, ho celebrem el 5 d’Agost, dins la setmana gran (de festes) que comença (o millor dit, començava el 2/8[1] , Mare de Déu del Àngels: Barri del Àngels) i acabava el 6/8 (Crist de la Sang). Enmig, el 3/08 (Mare de Déu del Roser: Barri de la Formiga), 4/8 (Sant Josep: Barri de sant Josep) i 5/8 (Sants de la Pedra). 

Com pots veure, els dies de les festes anaven per barris (pels tres que hi ha, els veïns dels quals ho pagaven absolutament tot) amb la corresponent competició: a veure qui feia la millor disparà (mascletà), castell, o cordà. Una altra, els Sants de la Pedra (la dels llauradors, que pagava la CNS[2] i que quedà totalment esmorteïda quan a la transició, amb la desaparició del sindicat vertical, i la del Crist, que pagaven els festers a base de rifes i loteries setmanals, ajudats i subvencionats per l’Ajuntament. 

Per cert, el patró del poble no és, com pogués semblar, el Crist de la Sang, sinó Sant Sebastià, que celebrem amb una fireta, el 20/1[3]. 

Un altre camp de competició entre els barris de Polinyà eren les fogueres de sant Antoni, la vespra del 17/01[4]. A veure quin dels tres la feia més gran.

 Les festes (cap a finals dels cinquanta) s’avançaren al primer d’Agost amb la proclamació de la reina i dames. Tot i que el tret d’eixida era el dissabte anterior al 2/8[5] amb la Retreta (una mena de carnaval, en ple estiu, on la gent eixia disfressada tant en pla individual com en grupets corresponents a les quadrilles). 

També l’acabament de les festes s’allargà al dia 7/8  (dia dels iaios) i 8/8 (enterrament de la cassalla). 

Ara, tot açò ha quedat en quasi no res, degut a la introducció, de fa pocs anys, de les falles, a les quals Polinyà, com l’aldea d’Astèrix, s’havia resistit amb heroisme.

 Són molt cares les falles, i el poble massa menut per a aguantar tanta despesa. O falles o festes i, com no podia ser d’una altra forma, han acabat guanyant les falles. Unes falles, una només (¿on ha quedat la competència entre els barris?), de tercera regional, sent molt optimistes, en comptes d’unes festes populars que congregaven gent de tota la contornada.

 Així són les coses”.

Un escrit interessant i en què es plasma que les festes dels Sants de la Pedra, com també les altres esmentades, a diferència de les falles, afavorien l’esperit  de barri i la participació dels membres que en formaven part. Personalment, ho he viscut, des de xiquet, si bé en Aldaia (on visquí fins als trenta-huit anys, això és, fins al 2009), en relació amb la festivitat de Sant Antoni “el del porquet” (17 de gener). I, durant cinc anys que visquí en el Carrer Major, d’Alaquàs, en aplegar la festa del Còrpus. Són detalls que fan que es desenvolupe el sentiment de pertinença al barri i lo comunitari.

Acabarem dient que, el treball sobre els Sants de la Pedra, ens ha portat, entre altres coses, a la conclusió que, aquests sants vinculats amb el matriarcalisme mediterrani, estan molt arrelats en la memòria col·lectiva de moltíssims catalanoparlants i que, a més, són patrons (o se’ls fa molta festa) en moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic (més, per exemple, que Sant Jordi, històric patró del Regne de València fins que, en el segle XVI, fou substituït per Sant Vicent Ferrer).

Com a anècdota, direm que, hui, 29 d’agost del 2021, en el grup “Cercle català d’història”, Joan Anguera Castelló ha escrit “El meu avi sempre deia ‘Sant Nin i Sant Non, a fer nones tothom'”, un refrany que encara no havíem recopilat.

Agraesc la seua generositat, com també la de les persones que, en algun moment, m’enviaren informació sobre els Sants de la Pedra i que m’aplanaren molt el camí, com també la de les que em feren costat o me n’enviaren de franc.

 

 

Notes: [1] Es refereix al 2 d’agost, com, posteriorment, ho farà en escriure “/8”.

[2] “Central Nacional Sindicalista”, nom que rebé, durant el la dictadura franquista (1939-1975), el sindicat vertical i, per tant, l’únic legalment reconegut, en Espanya, pel règim polític d’aquells anys. Existí entre 1940 i 1976.

[3] El 20 de gener.

[4] El 17 de gener.

[5] El 2 d’agost.