Prosseguint amb el tema d’obrir les portes, a mitjan novembre del 2021, accedírem a un post de Facebook escrit per Lina Mira García el 3 de juliol del 2021, amb què m’identifique molt. Diu així[1]:

“El meu carrer era tan estret que, amb un bot, creuava d’una vorera a l’altra. A l’estiu, les portes estaven obertes de bat a bat, al migdia, es barrejava de l’olla de la tia Amparito ‘la Coca’, l’arròs al forn de la tia Conxa, la paella d’Encarna ‘la d’Asensi’. El soroll dels boixets de la Bunyerola canviant el fil d’un lloc a un altre, les rialles de les xiquetes menudes de Claudio ‘el de la botiga’ i els pets del Lepo eren com tronadors.

Les veïnes s’ajuntaven per a berenar en el racó del forn de la Maula. Era l’únic lloc que es podien assentar.

Els xiquets, amb les lleteres d’alumini ben lluentes, anàvem a per orxata a la ‘Jijonenca’ de Daniel. La tia Maria treia del forn rosquilletes[2] i, amb els gots de Duralex que portaven de casa, sucàvem fins que només quedava un poc i… anava cap a dins amb un glop.

Quan començava a fosquejar, calia fer el sopar; al meu carrer, canviaven les olors, aleshores, de truita de ceba, sardineta, mullarengue de tomaca i pimentó.

El meu veïnat era la família que tenia més a prop.

Cròniques del pensament”.

En relació amb aquest escrit de Lina Mira García, a qui escriguí molt prompte, direm que, en novembre del 2014, quan passí a viure en la casa on estic ara, convidí els meus pares a veure-la, ja feta després de la reforma i, ma mare, em digué unes paraules que, si bé jo ja les tenia en la ment com a molt bones per a viure en comunitat i com a persona, em semblaven molt interessants: “Tu, tracta de fer-te amb tots. Així, si alguna volta et fa falta, ahí els tindràs”. Doncs bé, uns quatre anys després, hi hagué un tema relatiu a la finca i, quan el comentí a una veïna (molt oberta, ella), em digué que ho tractaria amb qui jo, en aquell moment, no em venia bé. I, a banda, des de molt prompte (com tinc per costum des de fa més de vint-i-cinc anys), comencí a prendre nota del nom dels veïns amb què, pel motiu que fos, em parava un moment a parlar.

A hores d’ara, que porte més de set anys vivint en el barri, puc dir que encara hi ha molt bona relació i que, com més d’una vegada dic a ma mare, hi ha persones, sobretot, de més de seixanta anys, en què es plasma l’esperit comunitari com també en altres prou més jóvens.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en aquest tema, tan important i que, com que es veu que no mou gresca, fa que les respostes en siguen menys, encara que això no exclou que n’hi haja de molt interessants. També agraesc a les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Amb xicotets retocs.

[2] La meua àvia materna, Amparo, tenia el costum, quan els nets anàvem a cals meus avis materns, d’oferir-nos una rosquilleta i, com he comentat, alguna vegada, amb ma mare, això era una forma de crear nexe entre les dues persones.

En relació amb l’esperit de barri, amb les paraules que em digué ma mare i, a més, amb la intuïció que l’educació matriarcal afavoriria que les portes de les cases (físícament i també en les relacions amb els altres i amb la realitat) estiguessen obertes, el 21 de novembre del 2021, posí un post en el meu mur i en distints grups de Facebook, que deia: “¿Tenien costum d’obrir les portes dones de la generació de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920?¿Heu continuat el costum? ¿Què opineu? Gràcies.

Personalment, el barri on visquí fins als trenta-huit anys (entre 1971 i l’any 2009), en el carrer Sant Antoni, d’Aldaia (una població de l’Horta de València), era molt obert i en què el paper de les dones era molt important, per exemple, en l’organització, en la celebració i en els actes immediatament posteriors al dia de Sant Antoni i en altres temes, com ara, de línia social[1]. Els veïns eren majoritàriament catalanoparlants. Des del meu punt de vista, és un exemple de matriarcalisme.

Quant a la tradició d’obrir les portes de casa, en ma casa, en la primavera del 2016, un dia aplegàrem a ser-hi un valencià (jo), una dona de Marroc i una de Veneçuela”.

En el meu mur, el 21 de novembre del 2021, ens comentaren “Del meu record, les portes de les cases solien estar, quasi sempre, obertes!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Jo recordo, era molt petita. Vàrem acollir un home amb un nen. Arreglava coses. Crec que l’àvia esperava per a poder, cada vespre, donar-los sopar” (Montserrat Cortadella), “Jo, els meus fills, els he ensenyat a fer-ho i a cedir-los la plaça a dalt del bus” (Montserrat Rius Malet), “Recordo que, quan era petita, les portes estaven obertes. Més tard, es van haver de tancar… Hi havia ‘espavilats’.

Es feia ball al carrer, per les festes del barri. Tothom hi participava” (Rosa Garcia Clotet), “Sí, Ricard Jové Hortoneda. Sí eren obertes, a Calldetenes, i també en van ser a la Barceloneta. En Jacint Verdaguer ens va deixar escrit en un llibre com i de quina manera s’ajudaven les famílies de Folgueroles[2]. Era preciós i les portes eren sempre obertes. Jo tinc com a mot preferit aquest: ‘Déu vos guard’. S’emprava (s’usa) molt sovint, als pobles. A Vic, les persones es deien l’adeusiau. En entrar a una botiga, tothom deia ‘A Maria’[3], ‘Déu vos guard’. S’han desat al bagul de l’oblit. Els meus rebesavis de Folgueroles feien, segurament, aquest ajut bonic entre el poble, quan recollien el que havien sembrat”. I Ricard Jové, l’endemà, li contesta “Exactament. Ho confirmo exactament, Ramona!!!!”. Igualment, Maria Coca Juncosa ens escrigué “Encara hi ha joves educats i bones persones.

Deu fer uns mesos, a Cambrils, pagava a la caixa d’una botiga i, sense que me’n donés compte, em va caure un bitllet de 50€ a terra. Em toquen al braç i, un noiet que anava darrere meu, em diu: ‘Senyora, li ha caigut aquest bitllet’. A part de donar-li les gràcies, li vaig dir ‘Joves com tu fan molta falta a la nostra societat’”.

En el grup “Dialectes”, el 21 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “A casa meva, no, Barcelona. A Ciutadella[4], ho fan per les festes de Sant Joan” (Lui Sarrià), “Voldria puntualitzar que el paper de les dones és important a tot arreu i a totes les èpoques. El problema és haver camuflat aquesta importància” (Blanca Alabart), “A Favara, sempre estaven, les portes, obertes per a tothom. A l’hivern, tancades però amb la clau al pany. La dona era la que tenia cura de la casa. Ara, impossible” (Rosa Maria Bixquert Camarasa).

En el grup “Sóc valencià i sí que m’importa el nom País Valencià”, el 21 de novembre del 2021, Josep Ferrer Ferrer plasmà “Jo continue cedint el pas, cedint el seient del bus i, no sols a les dones, a les persones que els fa falta. I sols per educació”. Fins i tot, en alguns d’aquests comentaris, se’ns fa referència al matriarcalisme que, per mitjà de l’educació, transmetien les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia i, per descomptat, a Romà Francés i Berbegal, un amic planot i molt obert, del Camp de Mirra (una població valenciana de la comarca de l’Alcoià), qui hui m’ha oferit fer un escrit per a les festes patronals del 2022 en el Camp de Mirra i m’ha obert la possibilitat, àdhuc, de tractar-hi sobre el matriarcalisme: el tema serà el de l’educació matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

Notes:[1] Hi havia unes quantes persones que hi vivien i que participaven molt en temes com associacions, partits polítics, actes parroquials, etc. Igualment, durant uns anys, es solien fer partides de pilota valenciana. I, més tard, s’hi creà un centre de jubilats i pensionistes.

[2] Població catalana de la comarca d’Osona, on nasqué Jacint Verdaguer.

[3] Forma col·loquial de dir la salutació “Ave Maria”.

[4] Zona de la ciutat de Barcelona en què es construí u dels somnis anteriors a la guerra de successió: una ciutadella. Es bastí immediatament després de la caiguda de Barcelona (1714), en acabar la guerra.