Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que menen i que eduquen i hòmens que s’espavilen

General, ,

Prosseguint amb la rondalla de la cabuderia d’un sabater, recopilada en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de 1920, l’esmentat home s’acosta al mort i a la trona i, “ja allí, començà a aguaitar i (…) va veure entrar quatre o cinc hòmens, els quals, descarregant un sac, feren rogle al costat del mort. Per les paraules i per lo que, de dins del sac, al buidar-lo, va eixir, comprengué que aquells eren lladres, (…) eren hòmens per a tot” (pp. 190-191).

A més, addueix que “tants lladres com hi havia, tants muntons feren, però sobrava un florinet i tots al·legaven dret d’ell. L’u, per ser el capità; l’altre, per conéixer les passeres de la casa robada; este, per haver combinat el pla; aquell, perquè entrà el primer; el de més enllà deia que ell havia trobat el niu. Tots es creien en millor dret (…), quan el cap digué: ‘¡Quiets tots! El florinet serà per al que li pegue una punyalada en el cor a este mort’” (p. 191). Altra volta, en línia similar a la del sabater, els lladres prefereixen l’individualisme. A banda, apareix el tema de l’atreviment i que el cap és qui decideix, qui posa orde i qui trau una idea que tots acceptaran. Igualment, aquest paràgraf compta amb una moneda (el florinet) que, d’acord amb el DCVB, circulà entre els segles XIII i XVI, fet que ens diu que aquest relat és molt antic.

Quant al marit, “no gosava menejar-se, ni dir res, al mateix temps que pensava i es deia ‘Estos lladres, en maten, de veres. No tinc remei. I, després, la meua dona, ¿què dirà?’. Entreobrí un ull un poc i es va veure que un xato (…), punyal en mà, s’acostava cap a ell” (p. 191). Per tant, la dona, no sols és més valenta que ell, sinó que és qui mena la família, la casa i qui aprova o desaprova les decisions que vol prendre el marit i les que ell adopta.

Però, com que l’home tenia idees, el fet “li donà forces i, de sobte, asseient-se en el taüt amb els braços en creu, cridant tot lo que podia, digué:

’- ¡Ànimes dels morts que estan ací: acudiu totes!’. A l’oir açò el sabater, de seguida, tirant des de dalt de la trona a baix la tauleta i les ferramentes, fent la veu grossa, va dir ‘¡Ahí anem totes!’” (pp. 191-192).

Aleshores, els lladres fugiren cap al carrer, “mentres els sabater i Pepo, amb molta calma, es posaren a repartir-se els diners” (p. 192).

Més avant, els lladres es reuneixen i u proposa anar tots a l’església. I així ho fan. Això sí: des de la plaça, sense entrar a l’edifici “i oint clarament que dins deien ‘¡Vinga, dona’m el meu sou!’, lo que u dels lladres comentà amb estes paraules, dites a sos companyons:

‘-Mireu si són gent, que han eixit a sou. ¡Anem-nos-en lleugerets!’.

A veure si, a voltes, la cabuderia d’un home no és de profit.

Me’l contà ma germana Rosa” (p. 193).

En aquest darrer apartat, hi ha dues coses que considerem importants comentar: 1) la paraula “gent” és emprada pel lladre i ho fa amb un significat que rep, modernament, però ja quan acabà la tasca del DCVB (en els anys seixanta del segle XX), un matís despectiu. Per això, 2) indica el terme “sou”, el qual no fa referència a cap de les monedes de més valor que hi havia en l’històric Regne de València, ni en Catalunya, ni en les Illes Balears (per exemple, la lliura).

Finalment, el sabater aconsegueix lo que volia i, com en altres narracions, qui l’ha transmesa ha sigut una dona. La rondalla, com podem veure, reflecteix que, majoritàriament, la gent és més de donar que de lluitar per rebre un xicotet deute per part de qui no havia pagat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

Bon Nadal, bona Nit de Cap d’Any i bon any nou. 

Notes: Un enllaç sobre Facebook i un post que tractà de censurar: https://www.facebook.com/100009118826995/posts/pfbid02AkmbgJUAqGtwUnvsY3WxvNndmJwU5xWQnYGGSA9HKKJcvgtBrMa2e952yMJfx6uDl/?app=fbl.

Un enllaç sobre Facebook, del 31 de desembre del 2023, i vídeos de pornografia: https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=pfbid024jxESDV7Tb8HztK2Z55Fy3sM47WQFTdhJCawGh1hJEk5HrXnaARMMLjfDTh2XqEyl&id=100009118826995.

Un enllaç sobre Facebook, en Twitter, de 1r de gener del 2024, dia de Cap d’Any o Ninou: https://twitter.com/LluisBarbera50m/status/1741743113121468842?t=w5UjmmHWLBTMyGwEkgz3Xg&s=08.

“El llaurador, de bona gana, ho dona”: dones amb bona empatia i pagesos que perdonen

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i arreplegada en el mateix llibre de Francesc Martínez i Martínez, de 1920, és “La cabuderia d’un sabater”. Una parella no sabia com tirar avant i alliberar-se dels nombrosos deutes que tenien amb tot lo món. Un dia tracten el tema entre tots dos (pp. 187-188) i, així, captem el tret matriarcalista de tirar junta, molt comú en catalanoparlants nascuts abans de 1920. “De sobte, a l’home, se li va ocórrer una idea, que exposà a la dona, dient-li:

‘- Estem salvats. Mira lo que he pensat: jo, en moriré, de mentiretes. Tu ploraràs com si fóra veritat i veuràs com, a tots, els entra llàstima i, veient que ja no poden cobrar de cap manera, fent-se els generosos i, per a tindre mèrits, ens ho perdonaran. ¿Què et pareix la ideeta?’.

‘- ¡Meravellosa!’, respongué la dona. ‘Ja pots morir-te. Però mira: de mentiretes, no siga cosa que et muires de veres i em deixes a soles. ¡Ja veuràs quin plor et fas i quanta cosa et dic!”.

L’ocurrent home, despullant-se, es ficà en el llit. I la dona, després de fregar-se els ulls” (p. 188), comença a parlar i plora i sospira. Llavors, “acudiren apressades les veïnes i encara alguns hòmens, restant tots estamordits al veure el quadro: l’home, allargat en el llit, amb les mans plegades i amb la boca oberta. I la muller, feta una Magdalena, mig tombada en una cadira” (p. 188).

Com podem copsar, al principi, el marit fa la proposta, la muller li l’aprova, ella li marca unes condicions (o siga, que la dona determina com haurà de ser el simulacre) i, a banda, li ve a dir que toque els peus en terra.

La resposta dels veïns empiula amb l’esperit comunitari: “Les dones li feien cor: amb acompanyament de gemecs, unes; amb exclamacions llastimoses, altres; i, algunes, dient ‘La pobreta, quina llàstima fa… ¡Quina desgràcia tan gran! ¿Qui ho havia de dir, tan sa i tan fort?  Si no som res: en aquest món, tot és misèria i misèria’.

Els hòmens anaven acudint també. I u deia ‘¡Vaja una feta que ens ha fet esta bona persona! ¡Veges com li cobres ara la mitja unça que li tinc deixada! Altres, afegien ‘Puix les quatre barcelles de blat que li vaig fiar, ja les puc donar per cobrades’… ‘I jo que li tenia pagades unes càrregues de brossa’… ‘I jo uns diners i un quarteró d’oli, a compte de jornals,… Ja els puc fer creu’” (p. 189). En aquest passatge, el folklorista trau dues respostes interessants: les dones, amb l’empatia cap a la dona i amb la part dels sentiments i amb la bonesa; els hòmens, amb lo laboral i amb les tasques del camp… i tots ells perdonaven al marit els deutes que els tenia o bé ho deixaven córrer.

Ara bé, en acabant, el narrador trau que hi hagué un home, el sabater, que isqué dient “Puix, a mi, em devia un sou i, no sols no li’l perdone, sinó que me l’he de cobrar. Jo no perd lo que és meu” (p. 189-). Resulta interessant que l’actitud dels llauradors enllace amb la dita “El llaurador, de bona gana, ho dona” (àdhuc, en tirar terra als deutes, per mitjà del perdó) i que, en canvi, un home d’un xicotet comerç, no. Per tant, 1) mentres que els primers actuen en línia amb la cultura matriarcal, el comerciant ho fa en nexe amb la patriarcal (la qual promou l’individualisme). És més, 2) el sabater se n’anà cap a l’església on reposava el cos amortallat de l’home junt amb els ciris. Aquest detall, al meu coneixement, 3) feu que el 30 de desembre del 2023 el vinculàs amb el fet que la cultura tradicional arraïlada en el País Valencià (i, per extensió, la de les terres catalanoparlants) inclogués l’advocacia dels Sants de la Pedra (dos), a diferència, per exemple, de la cultura castellana (en què ho fa un sant, Sant Isidre, i dedicat a pregar).

Per consegüent, excepte quan l’home presenta la seua idea a la dona, és ella la part activa i, més encara, qui salva l’home i, a més, qui, com ens han comentat, tirava avant (ella, plora; ell, reposa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Contarelles amb dones manaires i amb esperit patriarcal: toquem els peus en terra

General, , , , , ,

En línia amb unes paraules que ens havia posat Bartomeu Mestre i Sureda el 22 de març del 2023, respecte a la feminització dels noms, hi ha una contarella que, encara que té alguns trets que plasmen una cultura matriarcalista, reflecteix molt una actitud patriarcal des de dones, tema que hem decidit tractar molt de raspalló i, sobretot, per a que els fills de la terra (i els curiosos) toquen els peus en terra quant a la demonització dels hòmens per part de determinats grups socials, d’associacions culturals, de sindicats, de polítics i de particulars, a què algunes persones, sense embuts, qualifiquem de femellistes (això és, de promotors d’eixa actitud des de la banda femenina, que no des de la matriarcalista). Es titula “Si Déu vol… i ‘les Boles’” i figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, publicat en 1920. Diu així:

“Home acomodat era el tio Sideuvol, que vivia en el carrer de Sant Miquel, el que disfrutava de vida còmoda, gràcies a la hisenda que heretà dels seus pares, ja molts anys morts.

Com era pubil i el matrimoni no li tirava, tenia al seu servici a dos, més que criades, ames de govern, que eren germanes i que, per la bona i regalada vida que es donaven, s’havien posat molt grosses.

Estaven, segons expressió d’allí, més amples que llargues. Si entropessaven i queien, de segur que redolaven. Sense dubte, per açò, o bé per descendir de família que portava el malnom, que encara existeix, per més que jo crec en lo primer, deien les Boles.

Estes eren entrometedores i dominants, com quasi totes les que ocupen este càrrec al costat d’un home fadrí, viudo o d’un capellà. Elles havien de ficar cullerada en tot, donar el seu paréixer, encara que no els el demanaren, i imposar la seua voluntat en les resolucions que, al seu voltant, es prenien.

Home bondadós i de geni apocat, l’amo tot ho feia bo, no sabent, a res, dir que no, encara que la seua tornada era de ‘… si Déu vol’, en comptes de respondre ‘Sí’ a seques. I este és el motiu perquè se l’anomenava el Tio Sideuvol.

Ocorria, a sovint, que se li demanava una pretensió, a què, invariablement, accedia. Anava a casa, ho contava a les criades o, més ben dit, ames, i li armaven un cartapell, fent-lo tornar arrere. Altres voltes ho callava, però, a l’anar l’agraciat a rebre el favor, s’adonaven les arredonides dones i no era quefer el que movien.

L’amo s’ajupia i el presumpte beneficiat se n’anava amb unes orelles com a pàmpols rebecats. La repetició d’estos succeïts donà lloc a la frase en aquell temps. Quan es tractava d’un acte que havia de portar a cap el nostre bondadós personatge, que mai podia creure passara a la posteritat son malnom i el de les seues criades, el que continuarà perpetuant-se i repetint-se, quan una cosa és difícil: ‘Si Déu vol… i ‘les Boles’” (pp. 174-175).

Adduiré que he conegut dones molt pròximes en el seu estil de vida, de qui no direm el nom (una, dels anys quaranta; i dues més, de la generació següent), que tractaven el marit com si fos un drap. Òbviament, aquesta actitud no és aprovada per persones que, o bé han rebut una educació matriarcal des de xiquets, o bé han captat trets matriarcalistes en les relacions entre els seus pares i entre els seus avis (i, com més cap a mitjan segle XIX, més) i en les que hi havia a nivell familiar o, com ara, en el petit comerç familiar. 

Així, el 28 de novembre del 2023 llisquí a ma mare aquest escrit del folklorista Francesc Martínez i Martínez i em comentà que la pàgina 174 (la introducció i el tema de qui prenia les decisions, ací, les dones), “tenia poc de matriarcal”. Igualment, teníem uns punts en comú sobre l’escrit: 1) elles eren valentes, 2) manaven (com molt bé es reflecteix en la frase final, “Si Déu vol… i ‘les Boles’”) i 3) que elles tenien la darrera paraula.

Per consegüent, hem considerat bo escriure i comentar aquestes pàgines de l’esmentada obra, per a que els catalanoparlants, els alumnes i qualsevol persona curiosa pel tema, tinga un exemple més amb què veure la realitat (i conéixer-la) davant intents de submissió a determinades campanyes, suposadament, de sensibilització social i a favor de la dona (però, encara que no ho diguen, reduccionistes, tendencioses i poc matriarcalistes). Al meu coneixement, la sensibilització i l’empatia, en aquest cas, passen per posar-se en la pell de l’home i, com em digué ma mare el 29 de desembre del 2023, “Dir les coses pel seu nom”,  com, per exemple, feia la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones eixerides i capellans que toquen els peus en terra i molt oberts

General, ,

Una altra narració matriarcalista i de la mateixa corda és “¿Seria bonàs?”, la qual figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”. “En un poble de la Marina, (…) es donà una missió per Pares Jesuïtes. La primera faena dels missioners fon la de reunir les fadrines més distingides de la vila i alguns dels jóvens i ensenyar-los unes cançons, per a cantar-les en diferents moments dels actes religiosos. Per cert, que eren en castellà i, com vullga que allí la gent, la llengua oficial de la nostra nació[1], si bé l’entén malament, no la sap parlar gens” (p. 145). Comentarem que aquestes paraules empiulen amb un tema important que plasma Pere Riutort en la seua explanació (del 2018): 1) des del segle XVIII, l’ús de la llengua catalana per part de l’Església valenciana es reduí, sobretot, a algunes celebracions amb motiu de la festivitat de Sant Vicent Ferrer, 2) que, encara que alguns capellans i altres membres de l’Església valentina continuaren emprant la llengua, 3) la catequització, en el primer quart del segle XXI, era en castellà,  4) que, al voltant d’un 5% de les misses que es feien en el País Valencià (un poc abans del 2018) i que 5) hi havia contribuït molt el rector Antonio Rodilla (per mitjà de la seua acció antivalencianista en el “Seminario Metropolitano”, entre 1939 i 1969, als qui estudiaven per a capellans i, així, durant quasi tot el franquisme).

A mitjan relat, el folklorista exposa un altre tema molt sucós: la dona és qui ordena què farà l’home i ell li segueix les directrius. “De la bona obra de posar en pau i ajuntar a este matrimoni, s’encarregaren el Sr. Rector i un capellà del poble. Era un beneït home, com sol dir-se, el rector: de lo més senzill i bonàs. Lo que dins sentia, per fora, ho demostrava, sense preocupar-se mai d’amagar els sentiments, així foren mals, que alguna persona li inspirara. El capellà era molt amic del marit.

La primera visita va ser per a la muller: li digueren l’objecte d’ella i la dona va fer un llarg plec de càrrecs greus contra son marit” (p. 146). Com podem veure, el rector i el capellà estan molt en contacte amb la terra, amb el poble, i el rector és un home de bon cor i ben estimat, si més no, pel folklorista. 

Tot seguit, llegim que, “Oït amb molta paciència tot el conte, i fetes les oportunes amonestacions, i donats els deguts consells, s’acomiadaren de la senyora i se n’anaren.

No varen fer més que eixir al banquet. Girant-se el rector al mossén, li digué, al·ludint al marit: ‘¡Ai, quin roder!’. A lo que respongué el capellà: ‘Ara veurem lo que diu l’home’.

Este era famós per lo parlador i docte (com a bon barber) i es despatxà a son gust allargant i esplaiant-se en gran.

Si l’altra entrevista havia sigut bona, la segona fou magna. A totes les objeccions dels clergues, tenia raons a respondre. A tots els fets que la muller li atribuïa, ell n’oposava altres. Llarga i detinguda fou la conferència i s’acabà sense que, en aquell punt, quedara res arreglat. Però, a l’eixir al carrer, girant-se molt seriosament i, com a carregat de raó, a son company, digué el rector, referint-se a la dona: ‘- ¡Carall, la guilopa!” (pp. 146-147).

Per consegüent, la dona havia preparat el desenvolupament de la visita al rector i al capellà, i el marit havia seguit les passes que li havia indicat la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: Convé consultar el document ”El Diccionari Valencià-Castellà de José Escrig. Any 1851 Un diccionari Valencià-Castellà del segle XIX” (pp. 8 i 9), a què vaig accedir en Internet (on es podia consultar en pdf), per primera vegada, el 21 d’abril del 2020. L’enllaç era http://cch.cat/pdf/martinez_01.pdf.

[1] El folklorista Francesc Martínez i Martínez es refereix a la de l’Estat-nació, Espanya, no a la de la “terra pàtria”.

 

 

Dones ben rebudes, que ocupen càrrecs de poder, que fan de pont i molt obertes

General, , ,

Un altre relat que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, publicat en 1920 i en què copsem trets matriarcalistes, és “Per què en Oliva no hi ha burros”. La narració parteix del Regne de València a mitjan segle XVI, en aquest cas, en el Marquesat d’Oliva, una població pertanyent a la comarca de la Safor. Entre d’altres coses, apareix el tema de l’arquetip del rei i, com veurem, serà una dona qui farà de cap i qui respondrà oberta.

El fet és que “passaven els anys i els senyors no s’acostaven per aquella vila, cosa que tenia un poc malhumorats els vassalls; i encara marmolaven, sobretot, quan el Pleva, després del sermó que els diumenges, en la missa major, predicava, al resar un avemaria per la salut dels marquesos.

A estos, aplegaren les queixes d’aquells i, comprenent la raó que els cabia, determinaren que anara a visitar-los la marquesa” (pp. 135-136). Primerament, direm que Pleva, com indica el folklorista Francesc Martínez i Martínez, en una nota (p. 136), és el nom que rep el rector de la Parròquia de Santa Maria. En aquest passatge, que podria semblar insignificant, es plasma que, en un aplec dels nobles (tiren junta, un tret matriarcalista), opten per una dona. Afegirem que, sovint, es diu que les dones solen tenir més facilitat per a fer de pont, per a pactar: ací, la marquesa.

Tot seguit, passem a la descripció de la preparació que li fan i detalls amb què la reben: “La notícia s’estengué amb ales del vent. (…) els jurats reunits tractaven de les festes que s’havien de celebrar per a fer-li agradós, a la marquesa, el temps que estiguera en Oliva” (p. 136) i més actes i cerimònies.

“Eixí el sol, el dia senyalat en què la senyora d’Oliva havia d’entrar en el poble, i este l’esperava com a sa dignitat corresponia. Els carrers estaven enramats de murta i de baladre, de tros en tros, pels quals aquella havia de passar fins al palau. Arcs de llorer i savina els adornaven; de les finestres de les cases, penjaven cobertors i, en les que no en tenien, llençols de tela sense estrenar” (p. 137). Adduirem que, narracions com aquesta poden resultar útils, àdhuc, per a escriure (i per a tractar) sobre la presència de la dona en càrrecs (a banda dels polítics i dels empresarials) i de la política que portaven i de la seua psicologia, això és, de la seua manera de relacionar-se amb els altres i amb la realitat. 

Prosseguint amb el relat, en la mateixa línia, captem que, no sols, per exemple, l’acolliren amb vitols, amb volteig de campanes i amb música, sinó que “tingué lloc la breu cerimònia en el portal, de lliurar l’alcaid a Sa Senyora les claus de la vila i del castell, continuant fins al palau. Ja en este, la marquesa ocupà l’estrada de la cambra principal, rodejada de les dames i dels cavallers del seu seguici, per a rebre l’homenatge: dels jurats, primer; i dels altres vassalls, després, segons categories” (p. 138).

Per tant, aquest passatge reflecteix (encara que ho faça en una narració que podria semblar una rondalla) part de la realitat en la cultura matriarcalista: la dona ocupa importants càrrecs de poder, compta amb el suport, la porten als llocs més destacats i, igualment, rep el reconeixement per part dels altres.

Finalment, hi ha un passatge que hem considerat millor no comentar-lo (per a no ferir la sensibilitat) i, en canvi, sí que n’hem triat u que enllaça amb el matriarcalisme: “De tal modo es va posar en pràctica l’acord dels jurats i es va complir, que hui, encara, en la vila d’Oliva, no es veuen més que burres, per cert, en gran número” (p. 140). És a dir, que la dona (ací, simbolitzada per les burres), a més d’estar molt present en Oliva, predomina, en lloc de lo masculí (de l’home)… així com molts trets matriarcals. Adduirem que els jurats, en l’època foral, eren els qui, posteriorment a la guerra de successió, serien substituïts pels regidors.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

“Per a on salta la cabra, salta la xota”, mares, capellans i ironia

General, , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, publicada en 1920 i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pare Bergant”. Així, “el pare vicari de les Cases, lo mateix acudia a confessar les seues parroquianes d’Altea, que eren moltes, que s’encaramellava dalt de la serra a visitar la plantació d’ametlers marcons que allí tenia (…).

Home corrent i temperat, com sol dir-se, sempre tenia un pollastre a punt, per a fer-lo amb arròs, quan algun amic el visitava en la seua casa abadia d’Altea” (p. 119). Com podem veure, el capellà és un home molt obert, que no es limita a fer misses i, fins i tot, té una miqueta de llaurador, trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb la dona.

De fet, com Francesc Martínez i Martínez escriu un poc després, “Cal fer constar que este bon senyor, molt estimat, no sols per sos feligresos, sinó per tots els que el tractaven (i jo em contava en el número d’estos), li deien el pare Bergant, malnom heretat dels seus pares” (pp. 119-120).

Igualment, el folklorista valencià addueix que, “en els sermons de les festes dels pobles dels voltants, i este, en els de collita pròpia que els diumenges dirigia a sos feligresos, en què els reprenia els mals costums” (p  120). O siga, que ens trobem amb un home que es feia els sermons que, en acabant, deia. Això sí: “els sermons més cèlebres eren els que predicava en la seua església. Allí es dirigia, per descomptat, en valencià, amb tota llibertat, a sos feligresos, que eren com la seua família i, als que, gelosament, els reprenia els vicis i mals costums, entre estos, (…) que les xiques anaren a soles a collir espart i fer ullols” (p. 120). Un ullol és una palma sense obrir.

Aquest major èxit entre lo dit en la llengua materna encaixa amb paraules que, com ara, em comentà Pere Riutort cap al 2020 i que ell posa en la seua explanació del 2018: aquesta llengua està associada al cor i és així com s’aprén més i millor, amb major facilitat, perquè aplega a l’interior de la persona que la parla i va adjunta amb els seus sentiments.

En el passatge relatiu a les jóvens, diu el capellà “… Debades, estic tots els dies tòl-le, tòl·le, dient-vos que és una vergonya que les fadrines vagen a soles per eixa serra. Puix no em fan cas: no hi ha esmena… Però, ¿què n’ha d’haver, si les mares ho han fet igual i, clar, ‘Per a on salta la cabra, salta la xota’?” (pp. 120-121).

Com a anècdota, i que podem relacionar amb aquestes paraules del vicari referents a les jóvens, ma mare (nascuda en 1943), més d’una vegada, m’ha contat que conegué una dona arriscada, àdhuc, amb son pare. Per exemple, hi havia dies que ell deia a la filla que no hauria d’anar a festejar de nit amb el nuvi, no fos cas que li passàs res. Aleshores, la fadrina, valenta, li responia que,… per a anar als camps, a mitjan nit, ¿no li era problema, al pare, i sí festejar en eixe moment del dia? El pare cedia a la filla…

Afegirem que, en el paràgraf esmentat, copsem altra vegada lo matriarcal: “Per a on salta la cabra, salta la xota”. Aquesta dita, entre d’altres coses, reflecteix 1) que la dona, molt oberta (i, ací, mare), permet que la filla seguesca les seues passes i, igualment, 2) el sacerdot manifesta que la dona és qui té la darrera paraula.

Finalment, un altre tret matriarcal interessant, és quan, Francesc Martínez i Martínez comenta que, “En certa ocasió, el nostre notable predicador tingué un gran quefer amb  un veí seu que volia aprofitar-se d’un trosset de terra o, millor, córrer la fita des de la seua propietat cap a la del vicari. Varen mitjançar xarradories, hòmens bons (…). aplegà el diumenge i, al pujar a la trona, es veié al del plet, i, encarant-se en ell, (…) digué: ‘¡Oh, tú, hombre mundano, que, por un pedazo de tierra, entregas el alma al diablo!’. A l’oir açò l’al·ludit, s’alçà per a anar-se’n, però el de la trona li digué: ‘Xe, aguarda’t ahí fins que acabe, que has d’oir coses molt bones’” (p. 122).

Per consegüent, apareix la figura del mitjancer (els hòmens bons) i, òbviament, la ironia, dos trets que tenen molt a veure amb la cultura matriarcalista vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que regnen amb el seu criteri i monarques molt oberts als nobles i al poble

General, , ,

Prosseguint amb la rondalla “Don Joan de la Panarra”, recopilada en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, el rei comenta a Don Joan de la Panarra que hi ha molts lladres i que, quan superarà la prova, es podrà casar amb la filla.

Llavors, al del Finestrat, quan estava a punt de trobar el camí del seu poble, se li va ocórrer emprendre cap al temut país muntanyós on actuaven els malfactors. I ho fa amb les butxaques ben plenes de pedretes (pp. 176-177).

Tot seguit, copsem l’educació matriarcal: “Esmunyint-se entre els arbusts i amagant-se per darrere les roques, va anar observant els costums i, encara, algunes voltes, oint les conversacions dels de la quadrilla i, de consegüent, coneixent genis dels que la componien” (p. 177).

Un poc després, veiem que Don Joan se’n va a “una cova que estava entre unes roques, damunt d’un pradet rodejat d’arbres i en què riallera font naixia” (p. 177). Per tant, podríem dir que l’home recorre a la dona i que ella l’acull i, a més, en un espai on hi ha esperança (una font que naix i, més encara, riallera, amb bona aigua). La font, l’aigua i el naixement enllacen amb la figura femenina i, en aquest cas, de la mare.

Quan entra en la cova (en l’úter), troba els vint-i-cinc lladres de què li havien parlat i, com que veu que es podrien bufar i, després, tots ells acaben a males, ell els talla el cap, els lliga pels cabells, “els carregà en els cavalls que li paregueren millors i mamprengué el retorn a la Cort” (p. 179). Mentres que ell entrava triomfant i rebut amb vítols, el rei és reportat i, àdhuc, “en algunes esglésies, en la missa major, s’havia donat gràcies a Déu i a la Senyora Santa Maria, per l’esforç que, a aquell cavaller, li havien donat amb el que lliurà la Nació d’aquelles calamitats” (p. 179). Com que molts ciutadans s’estimaven Don Joan de la Panarra i consideraven que havia de ser recompensat, això aplega al monarca, qui envia ambaixadors en busca del de Finestrat i “s’aparellà a eixir a rebre’l acompanyat de tota la Cort i desplegant el més faust possible (…), amb sos cortesans, tots cavallers, amb briosos cavalls, isqueren a rebre’l a les portes de la ciutat” (pp. 180-181). I el poble continuava aprovant l’home de Finestrat.

Més avant, des de la Cort, es proposen fer que Don Joan de la Panarra se n’haja d’anar al seu poble i, com a estratègies, “el feien assistir a totes les reunions de la Cort, tant quan eren recepcions oficials que íntimes (…), especialment, amb presència de la princesa” (p. 182). Resulta interessant i, igualment, un tret matriarcalista, que siga la dona qui marque com respondran els altres: si ella hi és, el rei i els altres nobles hi assistiran. 

Passa que “el rei, assessorat de sos consellers, vist ja lo curt que era, intel·lectualment, Panarra” (p. 183), es proposa desenganyar-lo i, així, llevar-se la llepassa de damunt. Això explica que, un dia, després de dinar, el monarca faça un discurs fastuós i anuncie que es celebraran les noces “de la princesa amb l’esforçat i valent cavaller Don Joan de la Panarra, fill de Finestrat, la mà de la qual, per tres vegades, la té guanyada” (p. 183). En acabar, el cavaller donà les gràcies al rei i li besà les mans.

Durant la celebració del casament de la princesa (p. 184), “anà a la cambra, a on estava preparat un altar, al peu del qual, (…) estava la princesa, acompanyada de son pare, sostinguda per dos dames i rodejada de moltes més, de diversos cavallers i d’un rector” (p. 184). Aquestes paraules, altra vegada, plasmen la cultura matriarcalista: la festa no es centra en la part del cavaller, sinó en la de la dona.

La filla del rei, eixerida, ja casada amb Don Joan de la Panarra, està junt amb ell. I ell, com que li fa qüestions i la princesa calla, se’n va al monarca i li diu “jo vinc a dir-vos que, a mon poble, me’n torne, deixant-vos a vostra princesa i a la vostra Cort, barata mil lliures, que és lo que allà em farà falta per a viure tranquil i menjar sense treballar” (p. 185).

El rei, content del desenllaç i dels propòsits de Panarra, “donant-li les mil lliures demanades i molts més coses, el va acomiadar” (p. 185).

Finalment, podem llegir que “Sortós passava Don Joan la vida en Finestrat, prenent, en hivern, el sol, i la fresca, en l’estiu, gaudint de la renda de les mil lliures i repetint a cada punt: ‘Cada ovella, amb sa parella; i la Cort, per al que haja nascut en ella’” (p. 185).

Per tant, així com, en la rondalla del vestit de l’emperador, el poble (arran d’unes paraules dites per un xiquet) posa en ridícul el rei i la seua prepotència, ací és el monarca, els cavallers i la princesa, qui es desfan de la vanitat de Joan de la Panarra. Un missatge que, en el primer quart del segle XXI, empiulava amb molts polítics valencians, catalans i de les Illes Balears que feien ostentació i que, uns dies després, en les eleccions (municipals o , àdhuc, autonòmiques) feien pala (com ara, en les del 2023).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, que regnen en el seu territori i l’educació matriarcal

General, , , ,

Una altra rondalla, igualment, recopilada per Enric Valor, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Don Joan de la Panarra”, la qual figura en el mateix llibre de Francesc Martínez i Martínez, de 1912. En Finestrat, un poble valencià de la Marina Baixa, hi havia un fadrí que sempre deia “Faena fuig” i, si no, “Faena, gira esquena” (p. 167) i, com posa el folklorista, “sense fer-ne un brot” (p. 167).

El fet és que un dia mata cent mosques i, en acabant, “li va suggerir una idea que, de seguida, posà en pràctica: l’encomanar, al llander, li fera un rètol que posara” (p. 168) que, “d’un colp, matà a cent, / i res, a ell, li ha passat” (p. 168).

En haver-ho fet el llander, “se’l va posar en el barret i se n’anà pel món, molt ufà, en busca d’aventures (…).

Rodant de poble en poble i passant de nació en nació, va aplegar a un regne en què tota la gent estava amb gran consternació” (p. 168) perquè hi havia una serp, gran, que cada dia es menjava, si més no, una persona. A més, “les trampes les havia burlades; els exèrcits, havia destrossat” (p. 168). Com podem veure, es tracta d’un home d’acció i, això sí, ufanós i vanitós, detalls que prompte captaran en la Cort i que influirà en les respostes que li donaran. Afegirem que apareixen trets matriarcalistes: la serp (que toca els peus en terra i que simbolitza la dona), la qual és forta i es fa lo que ella vol.

A continuació, llegim que “el Rei havia manat fer un pregó, en el qual es deia que aquell que matara l’esmentat animalot, es casaria amb sa filla que, com era sabut, era pubila i, per això, sa hereua en el trono” (p. 169). En aquest passatge, es plasma que, en les cultures matriarcalistes (i en moltes rondalles), la dona és l’hereua (ací, se la tracta de pubila, nom que rep la filla major que, en una casa o, per exemple, en un mas, hereta la possessió). Adduirem que u dels costums que més han durat és que, malgrat ser-ne la propietària, fa costat els germans i els pares.

El rei rep Don Joan i li comenta que “ara, al llegir el mot que Don Joan portava, havia renascut la confiança en ell i en tota la Cort (…). Més, sabent que el premi era casar-se amb la princesa. Acceptà Panarra” (p. 167) i, quan li demanaren què necessitava, respongué “un tros d’espasa, pa i bacallà” (pp. 169-170). Molts membres de la Cort i, a més, el rei, copsaren el nivell de Joan de la Panarra i, des d’aleshores, són ells qui marquen el compàs a l’home de Finestrat.

Un altre passatge interessant, i en què es reflecteix el matriarcalisme, posa que “Tenia la fera el seu cau en un castell (…) que estava a l’entrada d’un extens i espessíssim bosc. El nostre cavaller, de pas que s’encaminava a aquell paratge, procurava reportar-se bé dels costums de l’animal, a les hores que eixia a caçar persones, els llocs per a on solia passar amb més freqüència” (p.  170) i més, i els emmagatzemà en sa testa.

Més avant, es comenta que la fera dormia i que, “segons es digué per la comarca, de bon matí, es tragà un pastor, el xicot i, encara, per a postres, alguns cabrits” (p. 171). Per consegüent, la dona apareix forta i respectada en la comarca, com si fos una autoritat.

Adduirem que, en tornar a la Cort i dir al rei que havia fet lo que ell li demanava, el monarca li posa altres proves. I Don Joan de la Panarra hi reïx.

I, altra vegada, apareix un tret que enllaça amb el matriarcalisme i amb la figura de la dona: Don Joan de la Panarra s’acosta a un cavall i “li deixava caure en la boca trossos de pa mesclats amb molletes de bacallà, al mateix temps que li parlava afectuós. (…) d’allí, a uns quants més, ja li llepava les mans a qui era ja son amic i prompte fon son amo, ja que, amb paciència, pa, bacallà, paraules i palmadetes, li posa un fre i li puja a cavall. Quan cregué que ja el tenia ben domesticat, va prendre el camí de la Cort” (p. 175). En aplegar-hi, troba que els nobles assistien a corregudes de joies (el rei, la princesa, els cortesans…) i, quan Don Joan de la Panarra es presenta al monarca, ell li diu que haurà de superar una tercera prova. Així, captem que el rei (i la Cort) tenien un model de persona a fer de marit de la princesa i només estaven oberts a admetre’n en aquesta línia i no, per exemple, una persona prepotent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que es reuneixen en assemblees, fortes i la Inquisició

General, , , , ,

Una altra rondalla, recopilada en el mateix llibre de 1912 i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Gepeta”, la qual també figura en altres obres i amb un desenvolupament similar. El tio Gepeta era un home molt doctor i que, més d’una vegada, es ficava en bucs. “En certa ocasió, li va tocar l’aigua de nit i, quan va acabar de regar les cebes, aquella havia amistançat” (p. 163). Per tant, captem trets en línia amb lo femení i amb lo matriarcal: l’aigua, la nit, que el torn siga en plena foscor i la séquia (la qual, encara que toca els peus en terra, és receptiva i fa fluir, i en nexe amb lo terrenal).

Quan el tio Gepeta aplega a l’era del tio Narices, “es va veure que, agarrades de les mans, fent rogle, botaven un nombre gran de bruixes, cantant ‘Dilluns, dimarts i dimecres, tres; dijous, divendres i dissabte, sis. Dilluns, dimarts i dimecres, tres; dijous, divendres i dissabte, sis’. Portat de sa afició a ficar-se en tot lo que no li importava, va dir: ‘I diumenge, set’” (p. 163). Cal dir que diumenge es celebra el dia del Senyor, de Déu, i que elles eren bruixes i, per això, no deien el nom d’aquest dia.

Llavors, totes les dones s’acosten a ell, el castiguen per la seua intromissió i l’home, “donant corda a les cames, arrancà a córrer, però no va ser tan llest que no les donara temps per a que li arrancaren la gepa i, cosa meravellosa, sense deixar-li ferida, ni més senyal que els floroncs i les blaüres” (p. 163) i un poc més. Per consegüent, les dones, més fortes, eixerides, fan com qui defén el seu terreny. Igualment, en són més que hòmens i, com sol donar-se en les dones, estaven reunides (ací, amb caire festiu).

Adduirem que, quan el tio Gepeta eixí de casa i la gent del poble veié que ell ja no tenia gepa en l’esquena i ho feien per a “donar-li l’enhorabona, li preguntaven quin miracle havia sigut aquell. Però el nostre senyor guardava el secret de por no tinguera a veure amb cert Tribunal. En tocant a aquest afer, desmentia la fama de xarrador, puix que sa boca era un cadenat” (p. 164).

Tenint present que Francesc Martínez i Martínez, el folklorista que arreplegà aquesta narració, havia nascut en 1866 i que la Inquisició (un tribunal que, des del darrer quart del segle XV, fou el braç dret dels reis de Castella i dels de la Corona Catalanoaragonesa, amb l’objectiu de fer minvar el poder de la noblesa, d’engrandir el reial i de fer fora els qui pensassen diferent o els qui portassen idees noves) havia desaparegut en 1834, podem considerar que el silenci de què parla té a veure amb aquell aparell judicial, el qual encara existia quan nasqueren els seus avis.

Ara bé, en el poble, Altea, hi havia un home, també geperut, que volia saber com se les havia enginyat el tio Gepeta i, com en altres relats, ell també diu “i diumenge, set” (p. 164). Aleshores, les bruixes fan que aquest segon home, al capdavall, “Com pogué, es desllapissà d’elles i va pegar a fugir, però no tan llest que no li plantaren la gepa de l’altre damunt de la seua” (p. 165). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Anècdota lingüística (del 6 de desembre del 2023): Hui, entre ma mare i jo, ha eixit la paraula “aïna” i li he comentat que, com ja ens digué Pere Riutort en una classe de Magisteri del curs 1992-1993, la paraula “aïna” com també “faena” són genuïnes i, igualment, anteriors a “eina” i a “feina”. 

A banda, les dues primeres, procedeixen directament de l’arrel, mentres que les altres dues són el resultat de l’evolució a partir de la llengua popular.

Aleshores, m’ha afegit que el meu avi matern (1906), nascut en Alaquàs (l’Horta de València),  emprava “aïna” i “faena” i que, en la seua família, es deia “¿Duem les aïnes?”.

L’educació matriarcal, la jovenesa i autoritats que recompensen el bon cor

General, , ,

Una narració que, entre d’altres coses, té passatges eròtics i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, és “Tres figues i quatre corbos”, en què, a més, es plasmen trets matriarcalistes. Primerament, direm que un corbo és un recipient semblant a un cove i que serveix per a traslladar fruita, peix, etc. Un home “no tenia més propietat que una casa no molt gran i, junt amb ella, un corralet descobert en què va plantar una figuera, la qual començà a créixer amb molt de poder. Veritat és que, fora de les hores de jornal, son plantador no feia més que cuidar-la, no deixant créixer al seu voltant una herba i tenint sempre la terra ben mulladeta. Els dos únics i grans volers que tenia eren la dona i la figuera” (p. 156). Per tant, veiem que la filla (la figuera) gaudia de prou llibertat, que estava forta i jove i que l’educaven de manera que no agafàs les males herbes de la vida.

Igualment, la dona (ací, plasmada en la filla) frueix de saó, de la mateixa manera que, com ara, els llauradors de l’Horta de València, quan plou i veuen que farà bé a les collites, més d’una vegada, diuen “Esta aigua farà saó”.

Afegirem trets importants en nexe amb lo matriarcal, per exemple, que el pare estime la filla (la figuera) i, a banda, la muller. I, més encara: “no estant aquella [= la muller] malhumorada i esta ben poderosa, ja estava ell desvanit i era feliç” (p. 156). Copsem, per consegüent, bones relacions entre tots tres.

Prosseguint amb la rondalla, “Cresqué la planta amb molta força, tirant unes rames com a verdancs i uns pàmpols com a plateres i va fer tres figues que eren l’encant del matrimoni” (p. 156). Com podem veure, no sols creix la filla, sinó que rep bona acollida per part dels pares i tots tres donen bons fruits (els parents, mitjançant l’educació; la xica, com a resultat d’aquesta i de la seua manera de viure i de relacionar-se). 

A mitjan relat, havia aplegat Sant Joan i es reuneixen els pares per a veure a qui donarien les tres figues: “Este diàleg passà entre marit i muller, quedant-se tranquils, després de resolt (…). Atabollaren les figues i començaren a clavillar, i la dona va amanir una cistelleta molt fina i guapeta. Per fi, maduraren i era glòria el veure-les tan polides i clavillades” (p. 157). Un poc després, les cullen amb cura i la muller encarrega al marit aquell present, per al rei, i ell emprén “el camí cap a València, a on llavors estava la Cort” (p. 157).

Adduirem que, en un passatge posterior, podem llegir que els jurats de la ciutat, no el deixaven passar. Cal dir que els jurats eren els càrrecs forals que es corresponien a lo que, en la cultura del Regne de Castella, deien “concejales” i que, després de la guerra de Successió, foren substituïts pels esmentats “concejales”. Això, des d’un primer moment, ens portà a pensar que aquesta rondalla pogués ser del segle XVIII o anterior.

A mitjan camí, l’home es menja dues figues i, quan aplega a la Cort, un home l’introdueix en una cambra on estaven el rei i altres persones. Quan el monarca li demanà què li ocorria, el marit li parla amb el cor en la mà, sense ocultar-li que era pobre, que li portava només una de les tres figues que duia al principi, i li ensenya la cistella.

Aleshores, el rei li ordena que es menge la figa que restava i, en veure l’obediència de l’home, “i coneixent la bona voluntat i l’honradesa del vassall, manà que li carregaren un maó de diners i de roba de vestits per a ell i per a la seua dona” (p. 160), i l’acomiadà.

En canvi, en la tercera part de la rondalla, un home que era ric i molt avariciós, quan va saber de la recompensa que havia fet el rei al marit, es proposà aconseguir lo mateix. Però, com que es presenta arrogant davant del monarca, el rei decideix castigar-lo. Finalment, aquest segon home se’n torna al poble i aprengué que, com digué ell, “L’avarícia esgarra el sac”. Una altra narració acompanyada d’un refrany com a moralitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.