Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Maternitat i relacions amb bona sensibilitat entre la mare i els fills

General, , , ,

Un altre poema en què es plasma el tema de la maternitat i, a més, escrit pel català Antoni Bori i Fontestà (1862-1912), és “Amor de mare”, el qual trobàrem en l’entrada “Dia de la Mare” (https://eltrobadorcatala.wordpress.com/2012/05/01/6-de-maig-dia-de-la-mare), del blog “El trobador català”. Diu així:

“AMOR DE MARE

El primer petó que, al front,
hem rebut en venir al món
i que tots sentim encara,
és el petó més preuat,
més ric i més perfumat
que ens ha fet la nostra mare”.

 

Com podem veure, primerament, el poeta enllaça el primer bes de la mare al nounat (i que la mareta ho fa amb afecte) amb u dels primers instants de la vida després del part.

En acabant, afig unes paraules que encaixen amb el punt de vista de les cultures matriarcalistes, quant a la dona (com a mare, com educadora, com a encoratjadora dels fills, etc.):

“Res del món no hi pot haver
que arribi mai a valer
el que val aquesta dona,
alegre com un estel,
pura com el blau del cel,
i, com els arcàngels, bona.

Amb delícia i bell consol,
ella ens gronxa en el bressol
i ens adorm en els seus braços;
ella ens ensenya a resar,
a creure en Déu, a estimar
i a donar els primers passos”.

 

Igualment, l’escriptor Antoni Bori i Fontestà tracta sobre la sensibilitat de la mareta amb el fill, fins i tot, quan els fills són en llocs ben distants i, nogensmenys, ella els recorda:

“Tots els nostres pensaments,
voluntats i sentiments,
el seu cor sempre endevina;
i s’afanya, amb tot el zel,
a complaure el nostre anhel
amb voluntat peregrina.

Ses més pures il·lusions
ens transmet amb sos petons,
i, quan no ens veu, ens enyora;
i ens porta un amor tan viu,
que, en nostres ditxes, somriu,
i, en nostres desgràcies, plora”.

 

En acabant, passem a unes paraules que m’evoquen unes que, algunes vegades, m’ha dit una cosina de mon pare nascuda en els anys trenta del segle XX: “Pensa una cosa: les mares hem tingut nou mesos els fills dins de nosaltres. I la relació entre la mare i el fill (amb tot lo que comporta) és una cosa que no s’oblida i que fa que no siga igual entre la mare i el fill, que entre el pare i el fill. No és igual”:

“Mai ningú podrà arribar
a sentir tant, i estimar
el que aquesta dona estima,
quan el seu llavi olorós,
perfumat i carinyós,
al front dels seus fills, arrima.

Altres amors hi hauran
que el seu perfum perdran,
quan hauran tret la florida:
l’amor de mare és l’encens
més olorós, més immens
que pot trobar-se en la vida”.

 

Tocant els versos següents, direm que, llevat de casos molt puntuals, les mares, com se sol dir (i amb el bon sentit de la paraula), pateixen pels fills fins al darrer moment. O, en altres paraules, no els deixen caure, no se n’obliden, s’hi interessen, s’hi mostren sensibles. Això porta l’autor del poema a posar dos missatges: u, a les mares; l’altre, als xics i a les xiques. Diu així:

“Fins a l’hora de la mort,
quan se’n va amb nostre record
carinyós en la memòria,
entre els àngels, allà al cel,
prega amb fervorós anhel
per la nostra eterna glòria.

A la mare, beneïu,
nois i noies que sentiu
sos petons al front encara;
estimeu-la de tot cor,
que, en la terra, no hi ha amor
tan gran com l’amor de mare”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, educació matriarcal i sensibilitat dels pares

General, , , , ,

Una altra composició d’Enric Duran i Tortajada, en el mateix llibre, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i molts trets matriarcalistes, és “Somni”, escrita en 1947. Com que l’hem considerada molt significativa i, àdhuc, que reflecteix com són les cultures matriarcalistes i com les patriarcals (ací, en al·lusió simbòlica a la cultura castellana, la qual havia vençut en la guerra de 1936-1939), hem reproduït tot el text (amb alguns lleugers retocs). Al capdavall, la tractarem. Diu així:

“He tingut un rar somni. Nit d’hivern, sense estrelles.

Vora la llar encesa de la casa pairal

ma mare -santa mare!-  brodava meravelles

i mon pare -bon pare!- amb ses contalles belles

de la seua paraula ens feia el grat regal.

 

Jo mirava a ma mare que escoltava amorosa

-ma mare: dolça imatge, cabells blancs com la neu!-

i admirava a mon pare -estampa bondadosa!-

que parlava i parlava… Sa paraula agradosa

era la veu de l’ànima, del seny era la veu.

 

A fora de la casa el llampec estremia

la fosca paorosa de la nit hivernal,

del tro el redoble tètric per l’ombra s’estenia,

la pluja assagetava i a la cambra es sentia

el benestar de viure arrecerats del mal.

 

Ai, la feliç estampa familiar oblidada

que hui reviu mon somni on veig l’antiga llar:

a ma mare, com sempre, cosint enfeinada

i a mon pare, amb paraula carinyosa i pausada,

contant velles històries o faules exemplars!

 

I a fora el vent rugia com si cent llops famèlics

rondaren vora casa nostra sort envejant;

orfes de llum d’estrelles eren els àmbits cèlics

i, en contrast, nostra casa s’omplia de cants mèlics,

de pau i benaurança i d’amorós encant.

 

I mon pare parlava… I jo, atent, l’escoltava…

De sobte una demanda en mos llavis florí:

‘Què és la Pàtria?’ -pregunte-. Mon pare en mi els ulls clava

i em diu: ‘La Pàtria teua -ma paraula al cor grava-

és aquesta llar nostra, tot lo que tens ací’.

 

‘A fora, el vent que xiula, la tempesta que brama,

l’ambició que rodola per els àmbits del món,

el foc sord que recrema sense arborar la flama,

l’odi vil que assageta, la veu que en el buit clama

per l’amor entre els homes i a qui ningú respon’.

 

‘A fora, la macabra, funesta cavalcada

-cavalls apocalíptics empentants pel mal vent-

esborrant les fronteres amb sang jove vessada,

sembrant dol, brollant llàgrimes i, en sa carrera irada,

enfonsant lo que sura, troncant tot lo existent’.

 

‘A dins, la nostra casa, la casa dels besavis

que conserva la saba del vell tronc familiar,

l’estampa vuitcentista dels venerables avis

-a la mà el vell rosari i el Pare-Nostre als llavis-

donant to de puresa a l’ambient exemplar’.

 

‘A dins, tot lo que és nostre: esperit, sang; la raça

que perdura en nosaltres i es tramet als hereus.

Els volguts murs i els sostres de la paterna casa

acollint-nos sortosos; amorosa lligassa

per als delits del cor i els familiars conreus’.

 

‘No és la Pàtria eixa línia que un dit fred fixa al mapa,

ni la bandera estranya que un tirà pot hissar,

ni l’Estat que l’imposa del poderós la grapa.

La Pàtria és…’.. I el rar somni s’esvanix, se m’escapa….

I reste melancòlic, tot sol, en despertar” (pp. 359-361).

 

 

Com podem veure, els passatges esdevenen en l’estació més femenina per excel·lència: l’hivern, una època de l’any que, en cal poeta, va unida 1) a la germanor, 2) a una mare ben tractada, creadora i amorosa amb els fills, 3) a un pare amb una sensibilitat i amb una paciència oral que li permeten transmetre als fills les tradicions (contalles, històries i faules) per mitjà del seny, de l’afecte i de la benaurança.

Mentrestant, Enric Duran i Tortajada exposa com és la cultura forastera (ací, representada per lo extern). Llavors, el fill, com si fos adolescent, demana a son pare què vol dir Pàtria. Com a aclariment, direm que, en el primer terç del segle XX, el terme “raça”, sovint, rebia el significat de “Poble, cultura”.

I heus ací que l’home vincula la Pàtria amb la terra vernacla (començant per la casa pairal, per la llar i per tot lo que en forma part) com també ho veiem en l’inici de la lletra de l’himne a la Mare de Déu dels Desemparats: “La Pàtria valenciana”.  Aquesta connexió entre Mare i Pàtria va unida al terrer on nasqueren els ancestres i els progenitors, a aquella on es parla la llengua indígena (no l’idioma imposat per conquistadors d’una cultura patriarcal estrangera). Evocarem que “estrangera”, etimològicament, vol dir “estranya” i que, en 1939, el 49% dels valencians eren analfabets en llengua castellana, d’acord amb report facilitat per Pere Riutort el 31 de gener del 2021.

Per això, eixa és la terra “que conserva la saba del vell tronc familiar” junt amb allò “que perdura en nosaltres i es transmet als hereus”: primerament, la llengua i el folklore, tret que s’inicia amb el contacte entre la mare i el nen arran del naixement del nadó i amb la maternitat.

Finalment, el pare empiula la terra amb lo pròxim, amb lo maternal, amb la Mare Terra (encara que no pose aquestes paraules), ja que escriu que la Pàtria no és fruit d’una línia freda (les fronteres que, més d’una vegada, fixen els polítics en reunions internacionals o d’un Estat), ni té a veure amb la bandera amb què s’identifica un tirà foraster, ni, per descomptat, amb lo procedent d’un Estat que imposa.

Al meu coneixement, un poema molt sucós i molt interessant per a tractar a nivell pedagògic i, òbviament, entre els catalanoparlants que estan interessats pel sentiment de pertinença a la terra, per la maternitat i per l’educació matriarcal, ben allunyada de la que va unida a l’esperit militarista i agressiu de les cultures patriarcals (per exemple, de la castellana).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Lletra de Carme Cabús: matriarcalisme, maternitat i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Quant a la literatura matriarcal i els poemes de Carme Cabús, el 2 d’agost del 2024 li enviàrem un correu electrònic (“Estudi sobre el matriarcalisme català. Literatura matriarcal i maternitat”) en què li indicàrem que havien trobat la seua web, “amb moltes entrades relatives al tema de la maternitat, el qual ja m’interessava de xiquet, quan tenia entre sis i deu anys. Ara en tinc cinquanta-tres.

Vos agrairia que em reportàsseu sobre el tema”. Doncs bé, el 5 d’agost del 2024 rebérem aquesta resposta:

“Benvolgut Lluís,

Em sembla realment interessant el tema que tracteu, i penso que fer llum sobre matriarcalisme català, que, sens dubte, té unes arrels tan fondes i reculades en civilitzacions clàssiques, és un fet imprescindible per a comprendre’ns millor com a civilització actual.

La veritat és que jo no he pensat mai en aquest tema, tot i que, en els meus poemes, sens dubte, hi deuen aparèixer aquests conceptes, però d’una manera totalment involuntària.

Només puc dir que escric des de la meva experiència personal, dins del context del poble on vaig néixer i viure: Cerdanyola del Vallès, a 15 km de Barcelona.

La mare era de Ripollet, d’una casa de pagès, i tota la seva infantesa i joventut va treballar de pagesa. Era una narradora excel·lent, i també poeta i escriptora, i tot el que ens explicava en relació al seu poble, d’una civilitat estrictament catalana, per a nosaltres, era com si ens expliqués una meravellosa mitologia, plena del seu amor real per totes les coses i per la seva capacitat de viure i experimentar amb tots els sentits del seu cos. Una vida immensament més lliure que la que, a les monges, vaig fer jo.

Així doncs, la meva mare encarnava una civilitat que venia de l’inici dels temps, amb sensibilitat, llum i llengua mediterrànies. I, per extensió, encara avui totes les dones pertanyen a aquesta civilitat.

El món dels homes, per altra banda, amb el seu masclisme, exacerbat en l’època de la dictadura, amb la seva obsessió de manar, era hostil i fosc i, en certa manera, temible. Pensi que jo vaig néixer al 1956.

Només puc dir-li que la meva mare, per a qui he escrit aquests poemes, és la llum de la meva vida, allò de real que hi ha, de bo, de constructor, amb un amor tan gran com per sostenir-me sempre.

No sé si, amb el que li dic, puc ajudar-lo gaire, però, si els meus poemes li poden servir, em sentiré encantada.

El remeto també a un altre poema, que no apareix en els dedicats a la mare, sinó als poemes de maltractament, que duu per títol ‘I com t’estimava, mare’.

Gràcies per tot. Una abraçada forta,

Carme Cabús”.

Com podem veure, el text de Carme Cabús exposa molts trets matriarcalistes en nexe amb la dona, amb lo femení i, per descomptat, amb la maternitat: la mitologia (que empiula amb lo matriarcal), el panteisme (quan parla sobre sa mare i “per totes les coses”), la sensibilitat, el vincle entre les actituds dictatorials (l’escriptora parla de la dictadura franquista) i l’obsessió per manar (també reflectida en partits polítics que es qualifiquen d’alternatius, d’esquerres, de progressistes, de transversals i que, en el fons, actuen de manera patriarcal, fet que no s’aprova en narracions tradicionals de terres catalanoparlants, abans de 1932). Igualment, plasma el naturalisme, una mare (la de la poetessa) oberta a la vida, a la Mare Terra i al proïsme i que ajudava els fills a gaudir del sentiment de pertinença a la terra.

Tocant el tema de la llibertat, agregarem que la recopilació de comentaris i de fonts ens ha permés poder dir que era major abans de la República (1931-1936) i que després de la Restauració postfranquista de la suposada democràcia (fonamentada en l’imperi de la llei i, per consegüent, formal i patriarcal, de línia castellanista), dos mites encara promoguts per partits, per associacions i per altres col·lectius afins al “buenrollismo” de la tradició castellana.

A banda, copsem que la dona és qui fa de pal de paller i de roca de la casa (com, simbòlicament, ho captem en moltes rondalles tradicionals vernacles i en escrits relatius a dones catalanoparlants, de segona generació o més, nascudes abans de 1920).

Prosseguint amb les paraules de Carme Cabús (les quals encaixen amb les del correu electrònic que ens havia enviat), en un poema seu que teníem preparat per a tractar eixos dies, titulat “Origen” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/cami-de-la-placa), el qual figura en la web  “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, l’escriptora (altra vegada, en una foto, agafadeta a la mare, un detall prou representatiu), relaciona amb sa mare la seua primavera de la vida i, a més, ho fa amb l’ombra (un tret femení i matriarcal com també ho fa la nit):

“La meva infantesa,

 vinclada a la teva ombra,

encara avui traspassa

aquells carrers amb tu,

 

m’agafes de la mà (…)”

 

i Carme Cabús afig sobre sa mare (per exemple, paciència i creativitat):

“Em pentines les trenes

en el petit mirall,

en una casa pobra

que tu fas un palau,

 

la teva veu ressona

amb vibracions d’amor

i és tot aquell teu riure

l’alegria que sóc”.

 

Ressona la veu, però agradable, no violenta i en connexió amb l’altre.

Igualment, la poetessa exposa una època en què les dones feien de comerciants, compraven què hi hauria (o què es menjaria) en casa i, per altra part, en cap moment indica que elles seguesquen les directrius dels marits, detall que empiula amb rondalles anteriors a 1932 i amb comentaris que ens han transmés. La xiqueta ho aprofita per a fer món i per a captar:

“El camí que va a plaça

 és com el paradís,

un món de coneixença

i nova expectativa,

 

el mercat, l’univers

on aprendre la vida,

sensacions i contrastos

que corprenen d’encís.

 

Llavors és quan jo toco

la teva llibertat,

quan tries peix i fruita,

 tu reina del mercat”

 

un lloc en què, fins i tot, hi ha dones de plaça

 “i em donen caramels,

bastons de pa i cireres”.

 

 

Més  avant, parla sobre comerços que hi havia per on ella feia vida i que la mareta,

 “A les tardes m’expliques,

en acabat de dinar,

les precioses històries

de pagès i del camp,

 

l’amor pels animals,

la bellesa sencera

del món que has conegut,

la teva arrel primera.

 

De nits a les bardisses

lluen cuques de llum

mentre tu a la cuina

recrees el perfum

 

d’aliments que les dues,

tu i jo ben de la mà,

hem comprat a la plaça

i tan bé saps cuinar.

 

Quan és tardet em portes

a acotxar-me al meu llit,

no em deixis, mare meva,

abraça’m al teu pit

 

que dins teu hi ressona

un cant meravellós,

mai no pot emmudir,

és l’origen de tot”.

 

Com podem veure, no sols hi ha una relació ben estreta entre la mare i la filla, sinó que la dona és qui, en la nit, li aporta una miqueta de llum (eixa esperança que, entre d’altres coses, afavorirà un bon son de la noia).

Finalment, Carme Cabús connecta el cor de la mare (d’on podem pensar que ixen les cançons de bressol, de la mateixa manera que, potser, més d’una vegada, en cantaria la mare abans del part i, òbviament, després de nàixer la nina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia com també el missatge de l’escriptora Carme Cabús.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, dones que fan de pal de paller i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Uns altres versos de Carme Cabús, en l’entrada “Sota tovallola blanca” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/sota-tovallola-blanca), els quals podem llegir en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, no sols apareixen junt amb una foto en què es capta el nexe entre mare i fill, sinó que són un exemple de literatura matriarcal:

“Tot temps en transformació,
amb el cel sense una taca.
Vora del mar, amb passió,
la mare el seu nin esguarda.

Natura nua en cristall,
potència alta elevada
de la fruïció de la terra,
foc de l’aire i immensa aigua”.

 

Com podem veure, la poetessa trau la transformació (el creixement biològic i el desenvolupament qualitatiu en la vida), el vincle de la mare (com a protectora), la innocència (ací entesa com el bon cor del xiquet), el paper tan important que Carme Cabús atorga tant a la terra (fruïció) com també a l’aigua (immensa), els dos elements tradicionalment associats a lo femení, a la dona: 1) la terra, perquè és d’on procedim i a on tornem, i 2) les aigües de què nasquérem (sovint, representades pel pou). No debades, tot seguit, posa

“I com a nexe vital
una dona tendra abraça
el seu fill després del bany
sota tovallola blanca”.

 

Al meu coneixement, una dona (siga mare o no), com també un home, que abraça un nen o, com ara, una anciana, expressen la seua obertura i la seua simpatia cap a dues etapes molt importants de la vida: la infantesa (l’aprenentatge i la bonesa) i la vellesa (la saviesa i l’educació unida a tocar els peus en terra i a la transmissió de la cultura tradicional, principalment, a les altres generacions).

De fet, hem pogut llegir noves en Internet sobre residències de vells en què, el fet de permetre que hi hagués relació entre persones de la primera etapa de la vida (la primavera) i ancians (l’hivern), havia generat que totes dues (junt amb els qui ho havien preparat) eixissen guanyant.

Una altra composició matriarcalista, amb el tema de la maternitat, amb el de l’educació i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, fins i tot, després de la guerra en Espanya (1936-1939), és “Cerdanyola en instantània” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/cerdanyola-en-instantania), en la mateixa web de Carme Cabús. L’autora comenta que les dones són el pal de paller i, igualment, exposa trets de la vida quotidiana d’aquells anys:

“Cases de pagès i església,
torres colonials i plantes,
món d’esplendor vegetal
entorn vides casolanes.

(…) dones que van a la compra
i són el pilar de sempre.

Exuberància de plàtans,
romaní, flors, farigola,
ginesta groga i alegre
i veïns de boca molla.

Homes que apareixen poc,
sempre darrere ses dones,
bigotis, seriositat,
i gent xamosa del poble”.

 

Sobre el detall que l’home representa la persona de poca-solta, direm que no és un tòpic com tampoc no ho és el refrany “On va la corda, va el poal”: està molt reflectit en la cultura tradicional del primer terç del segle XX (rondalles, dones que havien nascut abans de 1920, etc.) i en cançons arreplegades en el segle XIX pel folklorista Manuel Milà i Fontanals. 

Després, ens comenta que, encara que ella anava a l’escola, sa mare era qui més li feia fruir (i interessar-se) per l’ensenyament (ací, en casa):

“Modernisme i torres àuries,
partits d’hoquei, pagesia,
la passarel·la del riu
i el col·legi on sóc captiva.

La mare, on m’encarnava (…).
Escola de vida humana,
llarg temps, infància i natura,
presó dins l’aula a l’escola,
horror que a casa madura”.

 

A més, afig que l’Església féu un paper a favor de la llengua catalana. En aquest sentit, recorde que, en 1985, durant un viatge familiar que férem al Pirineu català, en passar per Les (la Vall d’Aran), poguí llegir un exemplar del còmic “Cavall Fort” (a tot estirar, de 1965), el qual posava “Amb llicència eclesiàstica”:

“I el vell Casal Parroquial,
petita llavor de pàtria,
Pastorets i Virolai

en la llengua catalana”

 

i la mare la protegeix i serà qui, en aquell ambient (oficialment, patriarcal), aplanarà més el camí i l’esdevenidor de la filla. I, a més, la dona serà la transmissora del sentiment de pertinença a la terra:

“La mare, tendresa meva,
sempre mare auxiliadora,
cos proper que dolç transpira,
ànima humida i deu fonda.

(…) Mare que explicaves contes,
que ballaves amb mi, viva,
més tard, mare embarassada,
mare gran, definitiva.

Mare, sosté d’aquell temps,
tu, confiança en la vida,
amor pel gènere humà,
passió per les coses vives.

(…) Mare que compraves palmes,
quan era Pasqua florida,
plaça de sant Ramon plena,
i el mossèn dient la missa.

(…) L’envelat, Festa Major,
les tauletes de can Salla,
el tren, sempre amb gran retard,
l’estació, amb l’horitzó ample.

Cerdanyola, poble estès,
placenta que m’embolcalla,
carrers oberts d’un clos món
on créixer amb petites ales”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, ancianes en nexe amb mares i amb néts i educació matriarcal

General, , , ,

Tornant a versos de Carme Cabús en l’esmentada web, podem trobar el tema de la maternitat però unida al de la vellesa i literatura matriarcal. Així, en el poema “Pedregar” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/pedregar), exposa

“Mare, a tot arreu on anava

carregava el nostre somni,

com una lluna eclipsada

que esperava la teva llum.

Davallaven els anys

i el meu fill creixia,

jo lentament madurava

i en tu s’estenia, luctuosa, la vellesa,

i totes les nostres trobades

per mi eren esperança de claror”.

 

Així, el tema de l’ancianitat no és tabú, sinó que també forma part de la vida ordinària. A banda, tot i el pas dels anys, la velleta encara dóna esperança a la filla (la llumeneta en plena nit), el nét creix, la mare madura (potser perquè es posa les sabates de sa mare, qui augmenta en dol) i, per això mateix, en les trobades entre l’anciana i l’escriptora, la filla no entén la vida com si ella hagués vençut la mare, ans com un temps en què cal tocar els peus en terra i, de pas, aprofitar encara lo que la mareta pot compartir amb Carme Cabús i amb moltes persones.

Sobre açò, direm que, arran de la mort de Pere Riutort (el 21 de novembre del 2021), no sols passàrem a pensar que els nostres pares anaven a continuació, sinó que calia gaudir més la vida amb ells, perquè ningú no viurà tota l’eternitat. Com em digué Pere Riutort en el 2018, amb motiu del seu sant, “Ars longa, vita brevis” (una dita que significa “L’art és llarg; la vida, breu”) i que, per consegüent, cal que, cada u de nosaltres, la dedique, principalment, a lo que més fa que tinga sentit.

Ara bé, la poetessa, com en les cultures matriarcalistes, acull amb simpatia la infantesa. Com a exemple, en l’entrada “Jocs d’infants” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/jocs-dinfants), en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, ella plasma com la mare empara la filla, els nens, els descendents i com fa que la xiqueta també participe en la vida comunitària (per exemple, en la taula):

“Antics jocs d’infants
protegits a l’ombra
de tardes radiants,
d’estius com un conte.

En les mans petites
s’hi cabdellen faules
que observen de biaix
dracs i sargantanes.

En els ulls absorts
de llum vellutada
hi dansen estrelles
belles, rondallaires”.

 

O siga, que Carme Cabús trau trets matriarcalistes que empiulen amb la dona i amb lo femení: la protecció dels fills per part de la mare, l’ombra (la foscor), les vesprades, el paper en la transmissió de la cultura tradicional (mitjançant les rondalles i les faules), els dracs i les sargantanes (dos animals que, entre d’altres coses, toquen els peus en terra).

Tot seguit, l’escriptora plasma detalls importants en la infantesa i que, amb una educació matriarcal, poden deixar empremta en l’esdevenidor de la filla:

“En el riure clar,

fràgil com un vidre,
hi esclata de cop
tota l’alegria.

Entre la il·lusió
del joc, mentre avança,
s’hi fica ara el gat,
la formiga hi passa.

I una abella grossa,
capriciosa i calma,
festeja una flor,
i a tothom espanta”.

Per tant, la xiqueta capta la joia de viure, animalets, insectes, flors, la natura i, així, està en relació amb la vida natural i amb els altres, en lloc de mirar-se el melic.

Igualment, ho farà, de manera pareguda, amb plantes, amb arbres i, al capdavall, amb la mare, a qui, altra vegada, torna (i, a més, com si fos simbòlicament)…, i ho fa de nit, ben rebuda per la dona:

“Saluden les testes
de les margarides,
dels badabadocs
de les sajolides.

Va gronxant-se el temps
penjat d’una branca,
cadenciós i lent,
fins a l’horabaixa.

La mare que, atenta,
sortia a observar,
amb amor, sens pressa,
crida pel sopar”.

 

Ens trobem, així, amb un escriptora que reflecteix l’educació matriarcal i, igualment, copsem el fet que, en les cultures matriarcalistes, totes les fases de la vida humana són ben acollides: s’entén que cada una té el seu paper i que és fonamental per al Poble, per a la comunitat i per a la terra en què es viu (en el nostre cas, lo vernacle i la llengua catalana).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota del 4 d’agost del 2024: Com que ja s’ha fet l’actualització de la web, d’ara en avant, donarem prioritat a aquesta web, en lloc de fer-ho al blog “Mèlpita”. Gràcies per la vostra paciència.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el bressol, educació matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença esmentat (sovint, enllaçant-lo amb la maternitat), en la mateixa obra a cura de Narcís Garolera, Jacint Verdaguer posa “¡Que ho diga nostra terra!” (p. 149), “¡Mirau-la bé, mirau-la bé a la reina / de nostre cor, l’aimada Catalunya” (p. 153) i, sobretot, en el poema “L’Oreneta”, dedicat “A Don Antoni Aleu, director del setmanari d’aqueix nom a Buenos Aires”, quan escriu que

 “En Amèrica ha niat

l’Oreneta catalana;

son niu és un pom de flors,

un vol d’amors sa niuada”

 

i que evoca la terra, Catalunya:

 

“-Aires dolços d’orient,

alè de ma dolça pàtria (…).

L’Oreneta ja se’n ve

de la mar esflorant l’aigua;

amb lo bec ple de cançons,

de cançons i de corrandes;

quan arriba a Montserrat,

prenien totes volada.

 

                    II

 

-Vine, aucellet del bon Déu,

a reposar en ma falda,

vine a niar en mon pit

tot ple d’amor a la pàtria”.

 

Com podem captar, la mare (qui simbolitza la dona que s’ofereix a acollir-lo, així com ho faria la terra on ell nasqué), li obri els braços com si ell fos un fill biològic.

Un poc després, la mareta li diu

“Oreneta, si te’n vas,

Déu te dó bona tornada,

missatgera de l’amor,

de l’amor de nostra raça;

tu uniràs los catalans

los d’Amèrica als d’Espanya;

lo llaç serà de cançons,

cada nus una posada,

tes ales de pont faran

a l’esperit de la pàtria”.

 

Per consegüent, la terra té el fill com a pont entre els catalanoparlants, però més enllà de la música: el sentiment de pertinença a la terra també el porta.

Més avant, empiulant Jacint Verdaguer amb Antoni Aleu, l’escriptor català li diu trets que, no sols enllacen amb la maternitat sinó, simbòlicament, àdhuc, amb la mare, amb l’indret on nasqueren els seus ancestres:

 

“Aleu, que n’ets l’aimador,

si vas al Riu de la Plata,

per sos boscos i ciutats

cerca bé ta enamorada.

Si malalteta la veus,

li donaràs una carta

de com l’esperem ací

amb lo cor ple d’enyorança:

la donzella al finestral,

al peu del bressol la mare

per ensenyar ses cançons

a l’infant de ses entranyes;

de com verdegen los camps

i el bell ginestar se daura,

de com hi canta el verdum

e hi refila la calàndria”.

 

 

Per tant, aquests versos reflecteixen trets matriarcalistes, com ara, la dona (la mare) com a educadora del nounat, de l’infant: no solament de cançons, sinó de la flora i de la fauna (la calàndria).

Per això mateix, quan, finalment, el poeta català comenta que si, prop de Don Antoni Aleu, algú

 

“fes sentir lo nom de pàtria,

i tornarà a pendre el vol

vers la terra catalana”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la pedagogia, la puericultura i la llengua catalana

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en la pedagogia, en el magisteri i en la puericultura desenvolupats per Empar Navarro Giner (1900-1986).

Continuant amb aquest sentiment, en el llibre “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I”, de Maria Lacueva i Lorentz i editat per Fundació Nexe en el 2022, trobem la valenciana Empar Navarro Giner, una dona vinculada amb el valencianisme, amb la pedagogia, amb la puericultura (sobretot, amb xiquets que, de bon principi, tenien més problemes per a participar en les escoles) i amb el feminisme del seu temps. Tot seguit, exposem unes paraules que digué en gener de 1922 (ací, amb lleugers retocs):

“Tot patriota sent en l’ànima el dolor de vore la llengua valenciana, tan elegant, tan pròcer, tant rica, passar per una etapa de decadència. I ‘Nostra Parla’[1] és una concreció d’eixa dolor.

Com s’evitarà? Fent que la llengua valenciana s’envole en ales de la cultura, que ressone en les entitats públiques, que honre els llavis de l’aristocràcia, que altifique el parlar del poble i, per damunt de tot, que siga ensenyada a les novelles generacions de València” (p. 89).

Aquestes paraules empiulen amb un detall que hem captat en molts escrits sobre la instrucció obligatòria en lo que ara, jurídicament, és Espanya, del segle XVIII ençà (eufemísticament, educació o formació escolar): es presenta com si l’estil militar de la cultura castellana (començant per la manera en què s’organitzen les aules i les classes) fos un alliberament per a la suposada incultura de la gran majoria de la població i, igualment, s’aprova (molt sovint, sense cap però) aquest sistema junt amb el fet que la llengua en què s’ensenyava (quasi sempre, i, més encara, en terres valencianes, pel paper castellanitzador de l’Església institucional) fos el castellà.

A més, Empar Navarro Giner afig que “Aquesta tasca és urgentíssima. La reclama l’interés pedagògic perquè la majoria de nostres fills perden molt de temps i malgasten molts esforços aprenent la Gramàtica castellana en castellà, quan convé que els l’ensenyen en valencià, lo qual facilitaria una comparació de caient científic.

I, a més, la reclama l’interés patriòtic.

‘Nostra Parla’, volent laborar per l’ensenyança valenciana, obri aquest III Concurs Infantil de Lectura, quines bases i recompenses s’indiquen a continuació.

Per dur-lo a bon terme, demanem l’ajuda dels senyors professors, tant oficials com particulars. La seua clara intel·ligència els mourà, segurament, a col·laborar amb nosaltres. Pensem que Europa està plena de països on els mestres ensenyen els alumnes llengües no oficials, lo qual és perfectament lícit.

També demanem l’ajuda de les persones i corporacions de bona voluntat. Com ‘Nostra Parla’ és molt pobre, està mancada de diners. I els que es gasten per a foment de la llengua valenciana, pot dir-se que són gloriosament gastats (…) els fruits ja es voran. Es parlarà correctament el valencià, es deixarà de martiritzar el castellà, s’obriran noves sendes de cultura, florirà un nou patriotisme…” (pp. 89-90).

Sobre aquesta martirització, la primera vegada que llisquí el text, em féu pensar si no seria una estratègia per a fer fi. No debades, si, alguna de les dues llengües havia sigut martiritzada (legalment i eclesiàstica), no era precisament la castellana. I, més encara, després del Decret de Nova Planta de 1707 i de la política del bisbe  Andrés Mayoral (arquebisbe de València nascut fora de la Corona Catalanoaragonesa) i de la del Cardenal Belluga (en el bisbat d’Oriola, qui empunyà les armes durant la Guerra de Successió), totes dues, en el segle XVIII.

Afegirem que, un poc després, apareixen unes línies que, cent anys després, continuaven essent una realitat en la política valenciana de partits que es posaven l’etiqueta d’esquerres o bé de progressistes. Així, en temps d’Empar Navarro Giner, un polític valencià del partit de Vicente Blasco Ibáñez (grup que no era, precisament, nacionalista), Faustí Valentín, “va mostrar el seu acord amb la conveniència d’ensenyar valencià a les escoles públiques i fins i tot va assumir el compromís d’implantar-lo en poc de temps.

El líder del seu partit, Félix Azzati, el va desautoritzar i finalment, Valentín va dimitir com a alcalde de València. Ser progressista, doncs, no implicava en cap cas ser valencianista en aquells temps” (p. 90)… ni, en el primer quart del segle XXI, no donar suport a un primer ministre espanyol de línia castellanista, patriarcal i mentirós compulsiu i sí acollir una bona síndrome d’Estocolm per a mantenir-lo en aquest càrrec, encara que, com ara, el polític esmentat no promogués la no discriminació social (la del dia rere dia) per fer ús de la llengua catalana en terres catalanoparlants, ni la restauració del dret civil valencià derogat amb el Decret de Nova Planta de 1707. I és que la cultura tradicional que promou la terra, lo vernacle, lo maternal i lo matriarcal, i que patrocina els drets de la dona, va més enllà de lo políticament correcte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Com indica l’autora de l’obra, era “l’entitat fundada el 1916 per catalans, balears, rossellonesos i valencians amb l’objectiu principal d’impulsar la unitat de la llengua catalana”.

 

pebrella01-pioneres (1) assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, els fills nobles, la llengua i la música vernacla

General, , , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en la primera meitat del segle XIX. Joaquim Rubió i Ors (1818-1899).

El 23 de juny del 2024, interessats pel tema d’aquest sentiment i per com es plasmava en la poesia del segle XIX o, a tot estirar, del primer terç del segle XX, trobàrem un poema de Joaquim Rubió i Ors publicat com “Mos cantars” (https://lletra.uoc.edu/especials/folch/rubio.htm) en la web “Lletra”, de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Primerament, direm que aquest escriptor de la ciutat de Barcelona (1818-1899), també conegut com Lo Gayter del Llobregat, en 1841, féu un manifest a favor de la llengua catalana. L’oda que escrivim (amb lleugeres adaptacions), de l’any 1839, diu així:

            “MOS CANTARS

Si amb mos cantars senzills, oh Pàtria mia!,

terra sagrada a on mon bressol sense gales

balandrejà, al trist to de ses balades,

        una mare amb amor;

si cantant de records jo puc un dia

ta corona refer que fulla a fulla

dispersà per tes planes regalades

        dels segles lo rigor;

dels antics trobadors la muda lira

jo arrencaré de llurs humits sepulcres,

i al geni que divaga entre llurs lloses

        plorant invocaré,

i despertant-ne les que el món admira

ombres sagrades, noms cenyits de glòria,

los comtes i antics reis, i llurs famoses

        batalles cantaré”.

 

Per a entendre part dels primers versos, cal saber que les tombes dels reis de la Corona Catalanoaragonesa es trobaven en el Monestir de Poblet (en la població catalana Poblet) i que, arran de la desamortització dels anys trenta del segle XIX, com em digué Pere Riutort pel 2021, foren profanades al mateix temps que es tractava de fer desaparéixer als fills de la terra senyals vinculats amb el passat, això és, amb la Història autòctona.

Igualment, l’escriptor enllaça la Pàtria (la terra vernacla) amb lo sagrat, amb el bressol i amb la senzillesa (sense ostentació) i amb una mare amb amor.

A més, Joaquim Rubió i Ors es proposa refer part de la història, detall que empiula amb la tasca de l’historiador com a investigador (recopilar, organitzar, associar idees, plasmar-la i fer-la accessible i a l’abast del seus coetanis).

Cal destacar que el poeta, amb els seus sentiments, plora la violació dels llocs on reposaven els ancestres (ací, membres de la noblesa) així com, després d’una guerra, ho solen fer persones de tots els bàndols (sobretot, entre els perdedors).

Tot i això, copsem un lligam entre les ombres (el passat desconegut i que ell aspira a conéixer), els comtes i els reis juntament amb part de la música i de la poesia medieval en nexe amb una de les dues llengües literàries que més presència tingué fins al segle XV (quan el valencià Ausiàs March passà a fer poesia en llengua catalana): l’occità, el qual també té a veure amb lo matriarcalista.

Adduirem que Joaquim Rubió i Ors és conscient dels més de cent anys que la seua llengua materna està bandejada i arraconada a nivell polític (1714-1839) com també en moltíssims camps de la cultura i de la societat. Però això no li impedeix aliar-se amb ella i, així, amb els qui nasqueren abans que ell i que es sentien de la terra. I, de pas, el poeta respon esperançat:

“Jove só, oh Pàtria!, sí, i la mà encara

tremola sobre l’arpa a on la cigala

brillà dels trobadors, a on ressonaren

        los cants dels Cabestanys:

jove só: ¿mes, què importa si m’ets cara,

oh Laietània[1]!, si a ton nom ses ales

bat mon trist cor; si em sobra en amor patri

        lo que me falta en anys?

Durs seran mos cantars, sens harmonia

saltaran de mon cor mos sentits versos,

com d’un acer ardent salten hermosos

        trossos de foc brillants;

mes no se’ls tatxarà de bastardia,

pus llemosins seran encara que aspres,

i en records rics i en fets cavallerosos

        dels hèroes laietans”.

 

Com captem, el poeta es posa de part dels seus avantpassats, no en renega (no se’l podrà qualificar de bastard), puix que ell, en els versos, usarà la llengua vernacla, la que mamà de la terra on nasqué. Podríem pensar que Joaquim Rubió i Ors aprofita la noblesa amb dues intencions: el passat nobiliari i el “ser una persona noble”.

A banda, afig

“Durs, sí, mes nobles com lo vol de l’àliga;

mes llibres com los monts que ses nevades

crestes, que boscos de mil anys cenyeixen,

        aixequen fins al cel;

ni en sonores voltes assentades

en lleugeres columnes d’or i marbre

daran venals llaors als qui mereixen

        sols despreci i cruel”.

 

Els mil anys de què parla podrien correspondre als de bona part de Catalunya (partint dels comtats catalans de mil anys arrere).

A continuació, posa

“Ni temes, Pàtria que amb cantars joioses

tes llàgrimes insulte de viudesa;

ni recorde vils noms dels qui trencaren

        lo ceptre de tos reis[2].

Preste’m son foc de Laietània el geni,

i al món recordaré la saviesa

dels antics i bravura que al món daren

        llur dialecte i llurs lleis.

Presten-m’ son geni els trobadors que dormen

en llits de marbre, en pau i exempts de pena;

i en melós llemosí, pus és lo idioma

        amb què parlo al Senyor,

cantaré tes grandeses, Catalunya,

tos comtes i antics reis que per l’arena

lo pendó orrossegaren de Mahoma,

        del sarraí traïdor.

Cantaré als paladins que en tes riberes

del Jordà venerat l’arena santa

amb sang tenyiren que amb sa sang divina

        lo fill de Déu regà;

i al jovenet galan que amb àgil planta

penjada l’arpa al coll que al vent gemega

baix lo dorat[3] balcó d’a on dorm sa nina

        venia a sospirar.

I cantaré els amors i l’hermosura[4]

de les filles gentils de les muntanyes

les del cos més airós que una urna grega,

        més que un gerro de flors:

pus no sempre ressona en les altures

ni entre sostres daurats, ni en salons gòtics;

pus no descenya les humils cabanyes

l’arpa dels trobadors!”.

 

Per consegüent, tot i el passat, el present lingüístic i polític que ell ha viscut i el tractament cap a la llengua catalana, Joaquim Rubió i Ors, aprofitant l’esperit juvenil, cantarà amb la llengua humil (però amb què es sent identificat): la vernacla, la catalana, la de les filles de les muntanyes i la del xicot i la de la nina que dorm. És a dir, la dels fills que estimen la terra on viuen.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Correspon, poc o molt, a les comarques del litoral català més pròximes a la ciutat de Barcelona (el Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Oriental i el Vallès Occidental).

[2] Altra vegada, apareix el tema de la profanació de les tombes, silenciat per la Història oficial d’Espanya instruïda en l’ensenyament primari obligatori i pels vassalls (d’aquell segle ençà) que abracen la llengua i la cosmovisió vinculades amb la cultura castellana i que, per exemple, no promouen lo vernacle, ni les relacions polítiques, socials, econòmiques, culturals i lingüístiques amb la resta de territoris catalanoparlants, com sí que es feia en el primer quart del segle XVIII.

[3] En la forma genuïna, “daurat”.

[4] En la forma genuïna, “formosor”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la mare en la poesia

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra, en el llibre “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I” (https://fundacionexe.org/wp-content/uploads/2022/09/pebrella01-pioneres.pdf), de Maria Lacueva i Lorentz i editat per Fundació Nexe en el 2022, hem trobat escrits interessants de Manuela Agnés Rausell Soriano (ciutat de València, 1839-1918), com ara, el poema “A ma pàtria”, en què podem llegir

 “Volen que un llenguatge intrús

use la ciutat del Cid,

deixant lo seu en desús

i és intolerable abús

fer-la parlar com Madrid.

Mares hi ha, amb certa jactància,

que, a sos fills, lo castellà,

amostrant, des de la infància,

creuen donar-se importància

suprimint lo valencià.

Cap de província en Espanya,

vol matar lo seu dialecte;

sols ací, per moda estranya

que, als naturals, enganya,

cabre pogué tal projecte.

Que es té ací per un no-res

al que parla en son idioma;

i exigir-nos açò és,

com si volgueren que, en Roma,

s’expressaren en anglés[1].

Per què, puix, tal confusió

entre la gent ignorant?

Perquè ningú, en conclusió,

ha tingut de saber tant

en sa vida obligació.

Que es deprenga[2] el castellà,

que s’escriga en hora bona;

propi és de gent il·lustrada[3],

mes molt bé el valencià sona

en boca del valencià” (p. 25).

 

Per tant, fa una defensa de la llengua vernacla i, així, de la terra, la qual trau, tot seguit, i l’enllaça amb la mare i, amb encert, associa el castellà amb lo masculí:

“Si, de ta més humil filla,

has oït sens despreciar

la pobra cançó senzilla,

és per vore si més brilla

ton nom en qui el sap cantar.

Naixcuda jo entre el gesmil

de la ribera del Túria,

també faré esforços mil

per lliurar de tanta injúria

ton llenguatge baronil” (p. 25).

 

Igualment, en uns altres versos, també es plasma l’esmentat sentiment:
“Qui no vol a la família,

ni a la pàtria en que naixqué,

encara que, en ella, vixca,

viurà com un estranger.

Hi ha, a València, fills ingrats

que l’olviden[4]per Madrid;

jo, estant en la Vila i Cort,

per València sospirí” (p. 29).

 

Finalment, comentarem que el “Diario de Valencia”, el 24 de juny de 1918, arran de la mort de Manuela Agnés Rausell Soriano uns dies abans, posà en castellà unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme i amb la terra: “podem dir que dedicà la seua vida a la pràctica de totes les virtuts, especialment, la de la caritat (…). Fou poetessa inspirada i escriptora feliç, el nom de la qual aconseguí assolir un bon renom en les lletres valencianes, de què era preferentment conreadora” (p. 39).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “inglés”.

[2] En l’original, en lloc de la forma “que s’aprenga”.

[3] En l’original, “ilustrá”.

[4] En lloc de “que l’obliden”.

A continuació, adduïm el llibre en pdf.

 

pebrella01-pioneres (1) assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana i la maternitat en un poema

General, , , , ,

Prosseguint amb el tema d’aquest estil maternal (el qual podríem vincular amb la maternitat, ben arraïlada en les cultures matriarcalistes i en nexe amb el sentiment de pertinença a la terra, ja que terra i mare són com una parella de bessones), direm que, en l’entrada “Antologia Margalida Caimari 1839-1921” (https://www.escriptors.cat/autors/caimarim/antologia), en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, hi ha el poema “Veu de mare”, de l’escriptora i benefactora balear Margalida Caimari i Vila. Aparegué en “Lo Gay Saber”, en l’any 1878.

Nogensmenys, començarem dient que, en les cultures matriarcalistes, s’entén que qui renega de la terra nativa dels seus avantpassats (en aquest cas, ho seria de les Illes Balears) i, de pas, de la llengua vernacla (ací, de la catalana), ho fa de la mare [1]. El poema diu així:

“Veu de mare

Agraciada, tendra, pura,
sols m’ha dat Déu una filla,
alegria del meu cor,
bella fada que m’encisa,
tresor per tots molt preuat,
llaç hermós que dos cors lliga.
És l’àngel que batiaren
ab lo dolç nom de Maria”.


Per tant, copsem un enllaç entre la mare (la poetessa) i la filla (la generació vinent, ací, plasmada en la nina).

Tot seguit, escriu que

“Quan, jugant damunt ma falda
jo la mir i ella me mira,
los seus ulls són dos estels
que lo meu cor il·luminen.
Quan plena de goig sa veu
diguent-me ‘mare’ me crida,
me sembla que del cel baixen
les més pures harmonies”.

Aquestes paraules podrien evocar-nos detalls com que, en la cultura colla, es considera que el déu Sol envia els raigs a la terra i, així, la Pachamama (la Mare Terra) es fa fèrtil i, per tant, l’home baixa a lo terrenal i toca els peus en terra, en lloc de restar en el cel.

En acabant, continuant amb el nen, Margalida Caimari posa que

“Quan un so color de rosa
li tanca els ulls fent-la riure,
al seu Àngel de la Guarda
li deman que ab ella visca.
És amor per sa meua ànima
bella rosa que té espines,
per gosar sos perfums dolços,
què m’importa a mi ferir-me?
Quantes voltes malalteta,
filla aimada, jo t’he vista,
i no espines, sinó espases,
m’han deixada ben ferida!”.

No sols la poetessa estima la infantesa, sinó que gaudeix d’empiular amb la filla i, així, amb el futur, i la protegeix i, al capdavall, la nina ha continuat amb vida.

“Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells; veig a ma filla
avui nina, demà dona.
Recta, pura, tendra amiga;
sempre pura, sempre noble,
sobretot caritativa,
que sens aquesta virtut
poc les altres li valdrien.
Més envant, ditxosa mare,
de ca seua és l’alegria,
d’un espòs orgull i glòria,
mirall de les seues filles”.

Així, la part vivencial de la persona (de la filla), l’esperança que transmet i que capta la mare junt amb la noblesa, amb la generositat (essencial per a Margalida Caimari i Vila), fan que l’escriptora estiga contenta de la filla que ella engendrà un dia.

Igualment, la dona i mare conserva la fe en el demà (les branques de l’arbre i, de rebot, de la família) i en els bons fruits que ha generat i que, psicològicament, li permeten portar una vida amb fe i tranquil·la:

“Ai, si fos tan venturosa
que pogués tenir la ditxa
de besar lo front hermós
dels infants de na Maria!
Si a les branques del meu arbre
d’altres noies se n’hi afillen,
donant fruits tan profitosos
que d’amor em fessen rica,
mes velleses venturoses
seran per Déu beneïdes,
donant-me una vida alegre
i una mort dolça i tranquil·la!”.

Al capdavall, com si fos una pregària, escriu que espera que l’esdevenidor no se li siga tort, ans acompanyat de flaire de les flors (potser, per allò de “la flor de la vida”). I, com una mare més que frueix dels infants (i, millor, si en són més d’u), així ho plasma:

“Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells. Si se mostien,
si la flor que em dóna flaire
s’esfullàs abans d’obrir-se…!
Ai, Déu meu, mon Déu aimat,
no em doneu tanta desditxa!
Mesquineta de la mare
qui no té més que una filla!”. 

 

Nota: [1] Com a aclariment, posaré que, en aquest punt de la recerca, no incloem els sentiments de persones d’arrels procedents de terres amb una cosmovisió no matriarcalista (perquè no entra entre els objectius de l’estudi).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)