Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

“La gent treballava la terra com la mare maternal de tots” (Vicent Torralba)

General, , , ,

 

En línia amb les paraules de Joaquina Viñals, el 22 de gener del 2022, en el meu mur, Graciela López Torres em comentà “Creo que las mujeres catalanas cuentan con una gran sabiduría. Es por eso que se les otorga tal mérito” i li escriguí les grans semblances, en el tema de l’educació, entre la cultura colla i la vinculada amb la llengua catalana, per exemple, com es transmet. Igualment, el 25 de gener del 2022, després que haguéssem posat, en el meu mur, l’article “La presència de la dona a l’Horta de Lleida: present, passat i futur” (https://www.territoris.cat/articulo/lleida/dones-lhorta-lleida/20211117140833078272.html), publicat en la web “Territoris.cat”, Pilar Ortiz De Paz m’escrigué “Jo he nascut a un poble de Lleida, Barbens. Fa anys que vaig marxar. El meu pare era el fill petit d’una família pagesa i, per tant, totes les terres van passar a l’hereu, sense cap problema: era lo establert. Això sí, els pares es quedaven a la casa pairal per sempre.

Ja us podeu imaginar. Dos dones manant: l’àvia i la jove. De vegades, hi havia problemes, però ‘no arribava la sang al riu’. Elles manaven en quasibé tot: economia, educació dels fills. Fins i tot, tenien un hort, conills i gallines, pel dia a dia”.

En relació amb aquest article sobre onze dones de l’Horta de Lleida, vinculades amb el món rural al voltant de la ciutat de Lleida, hem triat, per exemple, que “L’Anna Aragonès és neta i filla de pagesos i, a l’hora de decantar-se professionalment, decidí apostar per formar part de l’explotació familiar.

Recorda que, des de sempre, les reunions empresarials les han mantingut a la taula de casa, amb el menjar parat, i que en elles hi ha participat des del més gran al més petit. Això encara passa avui, una estima per la terra i per la feina que no ha fet més que créixer i que ha ajudat que la seva pròpia filla vulgui ser pagesa”. A més, una de les dones, Dolors Comes, presidenta d’una associació de veïns i del col·lectiu “Dones de l’Horta”, qui és “Filla de pagesos, casada amb pagès, no va dubtar mai en dedicar la seva feina a les tasques del camp, dures però alhora gratificants. Sent un gran amor per a la terra i la seva partida”, paraules que ens poden portar a unes que figuren en l’article “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), de Ramón Tarín i publicat en pdf en la web “QiA” (relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”).

En aquest article sobre llauradors en Alaquàs (l’Horta de València), hi ha que “Segons Vicent Torralba, l’home encarregat d’implantar a les acaballes de la república les estructures del sindicalisme de la CNT a Alaquàs des de les bases anarquistes: ‘Verdaderament des que l’home primitiu s’agrupà entorn d’una societat organitzada on no hi havia classes jerarquitzades ni llinatges hereditaris; en una societat participativa i lliure amb un sistema de vida comunal que exercia el repartiment de la riquesa de forma equitativa, jo crec que a Alaquàs no s’havia despertat un entusiasme tan gran per la terra com el viscut els primers dies d’haver esclatat la guerra… La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots…[1].’” (p. 92). En l’escrit, es parla en vincle amb la Segona República espanyola (1931-1939).

Tornant a l’article sobre dones de l’Horta de Lleida, al final, llegim “Un rebost de delícies de tota mena, una porta oberta a les tradicions, els sabors, els aromes de sempre. Saviesa que les dones han sabut recollir i transmetre (…).

Dones generoses, constants, valentes i treballadores, que han estimat (i estimen) amb totes les seves forces les seves famílies i la terra que les ha vist néixer i acollir.

(…) La vida al camp ha suposat per a totes elles, el nexe més fort i més real amb la vida  i el cicle de la natura”.

Adduirem que el 28 de gener del 2022, en un post que havia posat en Facebook, sobre si les àvies[2], o bé les mares, educaven “a estimar les vostres arrels i la vostra cultura[3] i, al mateix temps, a estar oberts als altres”, Pep Camarasa, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, em comentà “No vaig conéixer els meus avis, no recorde l’any de naixement de ma mare, però sempre que em ve al cap una sentència o un refrany o una paraula de les que ja no es diuen, l’he de prefixar amb allò de ‘com solia dir ma mare…’. I, de colp i volta, de que, qui em va amostrar i em va ensenyar el món, el meu món, va ser ella.

Ah: tinc ara 65 anys”. 

Finalment, direm que un dia que parlí amb Pere Riutort, si més no, en el 2020, li comentí sobre les paraules de Vicent Torralba en relació amb el vincle que tenien aquells alaquasers amb la terra, com si la terra fos llur mare, i recorde que ell em plasmà la idea que allò no era gens estrany, sinó que tenia a veure amb el matriarcalisme associat amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Hem remarcat en negreta aquestes paraules.

[2] Si havien nascut abans de 1920.

[3] Matriarcal i vinculada amb la terra com la mare que cal tractar bé i que ens proporciona la vida i lo que ens és menester, i a viure en unió amb ella i amb els altres.

“Les àvies em van explicar el que elles feien” (Ester Berenguer)

General, , ,

 

Continuant amb el tema de les àvies i de les mares com a introductores del saber, de costums, de tradicions, etc., en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 26 de gener del 2022 i després Salvador Lafuente Barceló plasmà que “L’educació, a casa, era conjunta. Suposo que perquè les nostres mares devien obediència a les seves mares o, almenys, varen ésser educades així.
(,,,) A part d’això, la meva àvia, només vaig conèixer la de la meva mare, era sàvia. Tenia, crec, totes les frases fetes i dites del món: per a cada moment, en tenia una per aplicar.

L’àvia va morir quan jo [, nascut en 1938,] tenia deu anys, amb 94 complerts, o sia, que va néixer el 1854”.

En el grup “Paraules ebrenques”, el 25 de gener del 2022 i posteriorment escrigueren“A mi, els pares; però les àvies em van donar molta riquesa explicant el que elles feien. Per exemple, una era rentadora i rentava roba als clots d’aigua de pluja i secaven la roba al roquer. També eren dides: donaven de mamar als nadons que la mare no tenia llet. Em van ensenyar a cuinar la cuina pobra de la postguerra. Tinc els records molt estimats de les dos iaies.

La mare em va ensenyar el mateix que les àvies: valors” (Ester Berenguer), a qui Ramona Ibarra li comenta “Ester: això que expliques… és el gran tresor de les dones catalanes, com a mínim, les antigues. (…) Jo també me les estimo, són el tresor més bonic que la vida m’ha donat”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de gener del 2022, Roser Artigues ens escrigué “No és el meu cas. Per si t’aprofita”.

En el meu mur, el 26 de gener del 2022, Ramona Ibarra ens comentà “La marona i les àvies, tot i que no em van haver de dir mai res, la lluita de treballar contínuament (de ma marona i ma àvia, i mon pare), em van fer entendre que el que elles en feien eren coses absolutament normals. I puc dir que el que en vaig aprendre, en van ser de tots: tant dels pares com dels avis”.

Afegirem que Rosa Garcia Clotet, el 10 de gener del 2022 m’envià un missatge (que podem considerar en línia amb el paper de la dona com a introductora als xiquets) acompanyat de part d’una cançó, el qual diu així: “L’àvia materna, em cantava una de la que només en recordo una petita part:

‘Mareta meva, tinc por,

deixeu-me dormir a la falda

que avui l’àvia m’ha contat

fets i rondalles de gegants

que es mengen nins

i de bruixes i de lladres.

Mareta meva, tinc por

deixeu-me dormir a la falda’.

 

M’agradaven molt les llegendes de Catalunya, sobretot, ‘les que feien por’. No em treien la son: no tenia por.

Cal dir que l’àvia era una dona molt dolça, tenia la veu molt suau.

Tanmateix, també em facilitaven materials per pintar, retallar…

Era puntaire i em va ensenyar a fer puntes al coixí, a tenir cura de les plantes… I l’amor a la lectura. Ella va estudiar en català, anava a ‘costura’, en deien abans.

L’avi tenia cura de que aprenguéssim a escriure correctament i amb bona lletra. Ens feia els estels, ens portava amb ell a pescar…”. 

Com veiem, en aquesta cançó es plasma que l’àvia és qui introdueix, per exemple, en les rondalles.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Àvies i mares que introdueixen els nets i molt obertes

General, ,

 

El 25 de gener del 2022, partint del llibret sobre l’àvia Damiana, de la cultura colla, en el nord de Xile, preguntàrem sobre l’educació i sobre el paper de les àvies i de les mares, si havien nascut abans de 1920, “com a introductores en la història, en les tradicions i, per exemple, en la manera d’organització (i d’entendre la vida) des de la cultura matriarcal”.

En el grup “Dialectes”, el 25 de gener del 2022 i posteriorment ens escrigueren “Sí” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Sí, Lluís, sí” (Ramona Ibarra).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 25 de gener del 2022 i després plasmaren “La meva mare, sempre. No vaig conèixer cap àvia” (Pilar Ortiz De Paz), “Tant la mare com les àvies, sí” (Rosa Garcia Clotet),”La mare i l’àvia” (Montserrat Cortadella),”La mare i l’àvia, i mai una desautoritzava a l’altra” (Teresa Bou Elisenda), “Quan, a la mare, li deia que nosaltres éram pobres, la mare sempre contestava ‘Pobres són aquells als que els hi falta la salut i l’alegria’, ‘Pobres són els nens de Sant Joan de Déu, que molts d’ells no tenen salut ni alegria perquè estan sols, o sia, que tu eres ric’.  I dit això, m’engegava a jugar” (Salvador Lafuente Barceló).

En el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia i més avant comentaren “A mi, em va educar la padrineta de fonts, germana del meu pare. (…) Era fadrina i molt avançada al seu temps, delegada de Falange i, quan va néixer el meu germà, vaig preferir continuar amb ella. Era una dona bandera, sempre ajudant als altres.

Vivíem a prop. Els caps de setmana, els passava amb els meus pares i, entre setmana, amb la padrina i la padrineta” (Rosa Galmes), “A jo, em criaren ses padrines. Sa mare de mun pare em va contar moltes rondalles de després de sa guerra, com emigraren a França. Elles ens cuidaren quan mun pare i mu mare feien feina. Dones molt fortes, però un poc fredes. (…) Molt respectades i estimades a casa fins es final.

Sa mare de mun pare va esser sa primera dona que es va casar de blanc en es poble. Bé, tantes històries, un dia les escriuré” (Victoria Torres).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Àvies i mares vinculades amb la terra i que ho transmeten

General, ,

 

En el meu mur, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment em comentaren“La meva mare només parlava català, ben poc l’havia sentit parlar en castellà. El meu pare, també. Però la meua mare va agafar una època que al cole els hi ensenyaven” (M Lluïsa Tudela Riera),”Contat per ma àvia a mi:

‘La nostra veïna Pilareta, que va morir al 1934, molt jove, es va traure un xiquet de l’inclusa[4] (casa bressol San Miguel, de València). El xiquet va vindre a Benigànim sent ja boniquet. Batejat amb el nom de Leandro. Era naixcut a Burgos. El pare adoptiu el presentà a l’ajuntament amb el nom de Miguel i li donà els dos cognoms de la família.

El gran problema ve quan el xiquet veu que estaven torrant cansalada a la brasa de la llar. I el xiquet diu ‘¡Tocino!’. I ningú l’entenia. Ja tens a la Pilareta corrent a ma casa, a preguntar què volia dir això de ‘tocino’. La mateixa passadeta amb ‘morcilla’, ‘cerillas’…

Diré que la meua besàvia (1888-1977) era neboda-neta de Mossén Isidor Benavent Pastor i, com que la va apadrinar, li va donar escola i sabia llegir i escriure” (Jose V. Sanchis Pastor). “Sa meva padrina mallorquina[5] (…) sempre bravejava que un germà seu sabia escriure en mallorquí (ella només en va aprendre, en castellà, a costura)”  (Carlos Bonet Haebler), “Supose que, amb la ‘vella normalitat’. Als vuit anys, vaig tornar del col·legi, plorant, perquè m’havien marmolat per no entendre el castellà. En nomenar-los un mestre que, compadit, em va tranquil·litzar en valencià, la meua bestia[6] només digué ‘Serà de Lo Rat Penat’” (Juanjo Pastor Trashumant), “Ma uela era una dona amb molta intel·ligència. (…) Ella havia aprés el valencià dels seus pares, tan sols parlat. Els pares eren d’Oliva.

Es sentia molt valenciana, es coneixia moltes cançonetes, em cantava moltes cançons que, després, li les he dit al Sifoner, en diferent versió” (Lourdes Hernandis).

Afegirem que agraïm la gran quantitat de persones que, en els seus comentaris, plasmen sensibilitat i, a més, bones maneres a l’hora d’escriure sobre persones de les generacions anteriors, especialment, cap a les que vivien en el camp (i que ho fan amb coneixement de causa) i que, a banda, no els redacten com qui es dedica al politiqueig.  

Agraesc les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [4] La inclusa era el local de recepció de xiquets que havien estat abandonats en un lloc on poguessen ser acollits. A banda, se’ls hi criava.

[5] Entre una pregunta que li fiu, en relació amb el seu primer comentari, i la seua resposta, podem dir que la seua padrina mallorquina, quan sentia mallorquí, en una conversa, com indica Carlos Bonet Haebler, “mentre ella ho entengués i es fes entendre, ja li anava bé”.

[6] En l’original, “tia-àvia”.

La llengua apresa dels pares, la materna, ‘es mama’

General, ,

 

Continuant amb les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, del 17 de desembre del 2021 i posteriors, sobre el sentiment de les àvies i de les mares en relació amb la llengua, també ens plasmaren “Era l’única llengua que coneixia: la que havia après dels seus pares…” (Maria Núria Pons), “La meva àvia paterna va néixer a pagès, a la Catalunya Central, a finals del segle dinou.

Va venir a viure a ciutat, ja de gran, i mai va aprendre a parlar castellà. Curiosament, es relacionava amb una altra àvia, veïna, vinguda del sud, que no sabia català i era molt divertit sentir les seues converses perquè cadascuna parlava el seu idioma i s’entenien a la perfecció” (Assumpta Capdevila), a qui comentí “Certament, curiós, perquè, entre el català i el castellà, en els seus orígens, està l’aragonés: no són, precisament, llengües germanes” i ella m’afegí “Potser era perquè volien entendre’s. Només els calgué posar-hi el cor” i, a banda, Maria-lidia Busquets Buezo li respon “Totalment d’acord amb tu. La meva veïna de replà és brasilera, fa anys que viu aquí, i tant parla en brasiler com en català o castellà”; “La meva mare va néixer el 1915 i va morir el 2014. Per ells, el català no era la llengua oficlal; era la llengua. L’altra era una llengua estrangera” (Quim Batpar), “L’àvia era catalana i parlava català. Crec que havia nascut l’any 1900 a Terrassa. Havia fet de mestre. A l’esclatar la guerra, ja no va tornar a treballar, però sí,  a casa seva, feia classes a les amigues de la meva mare, en català. Ella, si tenia que parlar castellà, ho feia. En canvi, l’avi no va saber mai parlar el castellà… No ho va voler[1]” (Elvira Vila Domenech), “La meva àvia paterna va néixer el 1887. Cada dia, llegia el diari, en castellà, quin remei! Però sempre parlava en la nostra llengua, mai en foraster” (Caterina Albert).

En el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon em comentà “No la van deixar mai…”.

En el grup “Gent de Banyoles i del Pla de l’Estany”, el 17 de desembre del 2021 i després, ens plasmaren  “Els avis i pares que jo he tingut, mai han dit res de la llengua. Simplement, a casa, es parlava català i punt!!!!!!” (Maria Carme Coll Xargay), a qui Núria FP li contesta “Exactament així…!!!”; “Els meus pares i avis parlaven el català a casa i al poble, però, a l’escola, amb els mestres, parlaven i cantaven en castellà i elles només sabien escriure en castellà” (Pilar Casademont Arnau), “A casa i casa els meus avis, sempre en català i amb orgull de ser-ho” (Gemma Colprim Ferrer), “A la meva iaia, li van posar una multa 5 ptes[2] per no parlar en castellà. Tenia un amic que era guàrdia civil. Sempre havien parlat en català i, de cop, es va girar la truita i li va dir que, a partir d’aquell moment, estava prohibit parlar català o l’hauria de multar. La meva àvia mai havia anat a escola, no sabia ni llegir, ni escriure, i li va respondre… ‘Ni el sé, ni el  vull aprendre’ i, així, li va caure la multa. Va anar a can Ginferrer a demanar el préstec de 5 pessetes per pagar” (Montse Privat Colom), “Sóc filla de català per segles. La mare, nascuda a Barcelona a 1907, filla d’andalús i de brasilera, parlava català i m’explicava la història de Catalunya, en ple franquisme. Em portava al teatre Romea, a veure el poc teatre en català que es feia. Estava més orgullosa de ser catalana que el pare, que ja és dir.

(…) A Barcelona, a principi del segle XX, els immigrants eren orgullosos de tenir fills catalans. El meu avi, quan li preguntaven d’on era, responia ‘Yo soy de donde comen mis hijos’” (Lulu Coll), “Els meus avis sempre m’havien explicat que es sentien orgullosos de poder parlar en català, que, en temps de la guerra, se’ls hi va prohibir.

El seu record més gran és que anaren casa per casa a recollir tots els llibres que hi havia en català, per poder fer una muntanya i poder cremar-los”  (Sussi Geli Corominola), “En aquells temps, no hi havia cap llengua invasora” (Margarita Rustullet Girones).

Quant al grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment, ens plasmaren “No té sentit la pregunta. Aquí, els nostres avantpassats parlaven el valencià i s’entenien perfectament amb catalans i balears. Menys amb els castellans” (Vicent Peris), a qui responguí “La llengua materna ‘es mama’, es viu amb el cor; la llengua imposada, s’aprén i, fins i tot, es pot acceptar, però les persones no hi responem igual.

Ma mare, fora de la terra, durant uns mesos, quan ella tenia uns vint-i-set anys, s’emocionava quan, vivint en Madrid, sentia parlar sobre València o quan parlava per telèfon amb u dels seus germans”; “Ma mare era valencianoparlant. En casa, nosaltres parlàvem castellà. Mon pare, castellanoparlant, al mercat, en valencià, i, quan anaven al poble, tornava a ser ella, valencianoparlant, a tot arreu.

Cert és que costava dir-los, als familiars, que em parlaren en valencià. Lo normal era passar-se al castellà, amb nosaltres. Complex d’inferioritat? Venien de la capital… Trist” (Pasqual Esteve Perez), “Les meues àvies, una del Maestrat i, l’altra, dels Ports. Mai van tindre cap complex de parlar-nos en valencià.

Sí algun dels tios i ties. Per sort, els meus pares ens van criar parlant valencià. (…) Per cert, van anar poc a escola i s’expressaven perfectament en castellà, quan feia falta” (Esperança Moliner Ferrer).

Afegirem que, en el moment de plasmar aquest escrit, hem llegit un comentari que toca aquest tema, de Rosa Rovira, qui diu “La meva mare, nascuda el 1913,  en tenia molta, de mà esquerra, i, mira, va tenir set fills”. Un tret més vinculat amb la llengua catalana: s’ensinistra… amb paciència i com ho faria una mare amb un xiquet de pocs anys, de manera que ell progressa més i gaudeix més de l’aprenentatge i en l’ambient.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre  el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

Notes: [1] Veiem que la dona és qui aprén castellà (era mestra) i que es passava amb més facilitat al castellà. Un fet que podria dur-nos a la semblança amb el matriarcalisme basc, en què les dones, com que feien el paper de gestores amb l’administració en castellà, dominaven més el castellà que no els hòmens.

A banda, l’home es mostra fidel a la terra i a la llengua materna.

[2] Pessetes. La pesseta fou la moneda oficial d’Espanya anterior a l’euro.

La llengua materna, “la manera de viure i entendre el món” de cada Poble

General, ,

 

Contiuant amb el tema de com es sentien les seues àvies i les seues mares quan parlaven en llengua catalana, en la llengua materna, si havien nascut abans de 1920, en el grup “Cultura mallorquina”, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment, també ens comentaren “Les meves padrines xerraven mallorquí. El castellà, just per a anar al metge. La meva mare, també mallorquí, però el castellà li anava millor (…), Sineu” (Xisca Gaya Riutort), “Senzillament, era la seva llengua, com la meva. La manera de viure i entendre el món.

El castellà, per parlar sols en comptades ocasions. Quan era estrictament obligat” (Magdalena Mayol Mas), a qui Catalina Portell Buades li respon “Exacte!!”; “No sabien, molta gent (padrines incloses), altra llengua que la pròpia. A prou feines, s’aprenia a llegir. Un mínim percentatge era alfabetitzada en castellà i, molt menys, llegir llibres. Es començava a treballar als vuit o als deu anys”[1] (Joan Garcia Codina), “Els pagesos no sabien castellà. Avui en dia, hi ha persones majors que els costa xerrar l’espanyol” (Gabriel Reynes Alomar), “Es meu padrí era pagès mallorquí i encara que li costàs, xerrava espanyol i no sabia llegir ni escriure” (Amparo Hibernón),”Pensau que es castellà és una llengua imposada”[2] (Pep Lluís Risueño Ramon), “Mi bisabuela paterna, Conxa Alemany Planelles, de Palma, hablaba mallorquín siempre, lo leía y lo escribía. Mi bisabuelo Rafael Matas Gueri, también. Se fueron a vivir a Alicante capital y sus hijos hablaron mallorquín y valenciano en casa; y castellano, en la calle.

Sus nietos, es decir, mi padre y mis tíos, hablaban valenciano a escondidas: época de dictadura y castellano.

Sus biznietos, algunos hablamos catalán/ castellano y, otros, valenciano/ castellano, libremente. Según donde vivamos. Somos  bilingües gracias a mi familia venida de Mallorca” (Agnès Matas), “Per sa meva padrina, nada el 1906, es mallorquí era es parlar de cada dia, es familiar, de sa intimitat, es veïnats, des poble. No sabia llegir ni escriure, perquè no va anar a escola. En castellà, no sabia xerrar: el coneixia, però d’enfora, com a llengua de ‘senyors’.

Crec que va ser en temps de la república[3], que hi va haver una campanya d’alfabetització (en castellà, és clar) i va anar a classe, però ja era gran i no hi va anar gaire.

Per cert, que, en es poble, varen tenir uns veïnats catalans i bé que s’entenien sense haver de canviar de llengua (és lo que passa quan xerram una mateixa llengua). Mumare es va recordar de sa paraula ‘petó’. ‘Teníem uns veïnats catalans’ -em deia- ‘i, a un beso, li deien petó, un petó’” (Antònia Villar), “Sa meva padrina materna era mallorquina nascuda a Gènova[4], de família 100% mallorquina i es va casar amb so meu padrí, que era de Llubí, així que tota sa vida va xerrar es mallorquí. Però, quan havia de xerrar castellà amb mon pare, que era madrileny (i amb sa seva família), no tenia cap problema per expressar-se ni per entendre.

Amb so temps, els nets i netes es varen anar emparellant amb al·lots i al·lotes de fora de Mallorca, així que va tenir més gent per practicar es castellà.

Supòs que feia qualque ‘forasterada’, però es defensava perfectament en una llengua que no era sa seva i, més, tenint en compte que xerram d’una dona que va néixer a principis de 1900 i que poca escola degué trepitjar, si és que hi va anar” (Maria Antonia Pedregal), “Es meu padrí era de Son Flor i, sa padrina, de Galilea. Xerraven mallorquí i sabien poc espanyol” (Juan Benito Juan Gonzalez), qui, a la meua pregunta “¿I com es sentia quan parlava mallorquí, Juan Benito?”, em respongué “Se sentien bé: era sa seva llengua”; “Mumare ara tendria 103 anys i, es meu pare, 111 anys, i mai van xerrar altra llengua més que sa mallorquina i es que jo vaig aprendre, i sempre he xerrat, és mallorquí (…). També  vaig aprendre es castellà a s’escola, però ningú (ni es mestre) ens va prohibir mai xerrar es mallorquí dins s’escola, ni tan sols a dins d’església es mateix capellà. Durant tot l’any, es mestre ens llegia rondalles mallorquines un pic per setmana i, es temps de sa lliçó, la deim en castellà: es llibres ho eren.

Teníem vocabularis i varios llibres en mallorquí. (…) Jo som de l’any 1954” (Guillermo Ribot Nadal) a qui Gori Clar Perpinya li comenta “Exacte! As carrer i en es pati des col·legi, mai se’ns va prohibir xerrar mallorquí i, si es mestres eren mallorquins, de vegades, fins i tot, dins sa classe, feien comentaris en sa nostra llengua. Una altra cosa eren ses assignatures, que sí es feien en castellà”. 

Vull afegir, en relació amb alguns comentaris que figuren ací, que, si bé és cert que Eivissa i Mallorca, durant la guerra (1936-1939), foren part del bàndol nacional (en línia amb el general Franco), també hi ha constància que l’Església, fins i tot, acabada la guerra, per mitjà de l’arquebisbe-bisbe mallorquí Josep Miralles, es posà de part de la llengua catalana, com escriu Pere Riutort, quan les autoritats franquistes exigiren a l’esmentat bisbe que ordenàs que la predicació en les esglésies de Mallorca es fes en “la lengua del Imperio” (p. 151): ell els digué “Que en las Iglesias mandaba él” (sic, p. 151). 

Ara bé, això no exclou que no hi hagués cap mena d’imposició del castellà i que tot fos tan pla per a la llengua materna, ja que, com em comentà Pere Riutort, la introducció del castellà en el catecisme, en les Illes Balears, tingué lloc relativament prompte, si bé no un poc després de finalitzar la guerra.

Agraesc la col·laboració de les persones que han respost a la pregunta, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Com sabem, per mitjà de Pere Riutort, en 1900, el 60% de les dones de Mallorca sabia parlar, llegir i escriure en castellà. Comentaris com el que ens han escrit en relació amb la pregunta van en línia amb un prejudici que cal tombar a través de la presentació d’informació veraç.

[2] Es feren més comentaris relacionats amb aquest, d’una línia que no va amb l’esperit de la pregunta.

[3] El període republicà a què es refereix, si només inclou abans de començar la guerra, abraça d’abril de 1931 a juliol de 1936.

[4] Es tracta d’un barri de Palma, als afores de la ciutat.

Àvies mà de ferro en guant de vellut; educació matriarcal

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de “besar la terra”, adduirem que el 13 de desembre del 2021, una amiga mexicana, Graciela López Torres, en resposta a unes fotos que li havia enviat en què es veia part de lo tractat ací, em comentà (i ho exposarem tot seguit, junt amb el diàleg):

–Leí la información y me parece muy propia para quienes aman la tierra que los vio nacer e intentan propagar las buenas costumbres a las siguientes generaciones.

Trataré de aplicarlo para mi tierra, mi amado México, donde hay que tratar de ir implementando el amor sincero a la ‘Patria que nos vio nacer’ a través de actos de empatía con quienes están a lado”.

Immediatament, li escriguí:

-Aquí, en España el día nacional es el 12 de octubre y, por ahora, ningún jefe de estado español ni ningún presidente del gobierno ha pedido disculpas, en nombre de sus antepasados castellanos, por el genocidio cultural que se hizo en las históricas colonias castellanas. Ni uno.

-Es porque aún tienen la conciencia adormecida y no se han dado cuenta del daño que se ha hecho.

-Manifiestan muy bien la política del conquistador (patriarcal), a diferencia de la del labrador (matriarcal). Por eso, en tantas canciones en catalán, hay muchos detalles relacionados con la tierra y no, simplemente, con el acto de penetración del pene, y en los que se invita a la mujer a permitir que el hombre haga lo que él le diga (eso, en muchas canciones de 1970 para acá)”, a què ella contesta:

-No se reconoce el error.

-No.

-Así es.

-Sí”.

En resposta al tema de besar la terra, el 14 de desembre del 2021, Montserrat Cortadella em comentà “La meva [àvia], havia llegit la Bíblia. Una dona amb molta empenta. Treballadora al màxim i encantadora” i Rosa Garcia Clotet m’escrigué[1] “Les àvies. He conegut dues besàvies i dues àvies. L’àvia paterna era forta i decidida. Va quedar vídua molt jove, amb dos fills petits. Va tirar endavant fent diverses feines (rentant roba d’altres persones, sargint roba, portava nadons a les mares que treballaven perquè els alletessin…) fins que va trobar feina fixa en una escola, com a netejadora.

Era nascuda a la província d’Osca, però va venir a Barcelona, als 18 anys, a servir.

L’àvia paterna, de tant en tant, per ajudar a casa, treballava, esporàdicament, fent barnussos. De caràcter fort però ferm.

Les dues ens contaven rondalles i coses de quan eren petites. La materna, a més a més, ens cantava cançons”.  Quant a la seua àvia paterna, sobre si era catalanoparlant de la Franja de Ponent, em comentà “No era catalanoparlant. Parlaven una mena de ‘xapurriau’. El poble es diu Fonz[2], un poble petit, actualment, 890 habitants. Molt antic i amb història”. Li vaig afegir que, segons informació de Viquipèdia, del 15 de desembre del 2021, en Fonts, es parlava català en l’Edat Mitjana, i, a banda, que “La cultura aragonesa és patriarcal, a diferència de la nostra, que és matriarcal”. Aleshores, Rosa Garcia Clotet em contestà “Em deixes parada amb això que havien parlat català. No ho hagués dit mai. Gràcies, Lluís. Una informació interessant; per a mi, molt interessant. Mercès!!! Fantàstic! Em fa il·lusió poder tenir més dades.

Sí, sens dubte, és patriarcal, tot i que, a casa, al poble, qui duia les regnes era l’àvia (la besàvia, per a mi), fins que va morir als 103 anys, amb tot el cap i el caràcter ben ferm i activa”.

Com que volíem saber més sobre si en Fonts podria encara haver reeixit el matriarcalisme o, almenys, si l’àvia paterna de Rosa Garcia Clotet el plasmaria en el seu dia rere dia, li demanàrem “La teua àvia paterna, ¿també era dolça, com la materna? ¿Podríem dir que s’ajustava a l’expressió ‘ser mà de ferro en guant de vellut’, o siga, ser ferma però suau en les formes, sociable?”  i m’adduí “Diria que la paterna s’ajusta a la frase. No era tan carinyosa com la materna, però feia que et sentissis bé amb ella. Sí, era sociable (però, mai li vaig sentir dir res de ningú que no fos al davant i, així, m’ho ensenyava)”.

Aquestes paraules, com veiem, van molt d’acord amb part de l’escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), de Bartomeu Mestre Sureda i publicat en el blog “Etziba Balutxo…”, quan, parlant sobre la cultura vinculada amb la llengua catalana i sobre la cultura castellana, comenta “Ells adiestran: domestiquen amb la mà dreta de la força. Nosaltres ensinistram: educam amb la mà esquerra de la diplomàcia”. I aquesta mà esquerra no és aliena a unes paraules del papa Francesc, en l’encíclica “Fratelli tutti” (“Germans tots”), publicada per Editorial Claret en el 2020, quan, en el punt 160, escriu “la categoria de ‘poble’ és oberta. Un poble viu, dinàmic i amb futur és el que està obert permanentment a noves síntesis incorporant el diferent. No ho fa negant-se a si mateix, però sí amb la disposició de ser mobilitzat, qüestionat, ampliat, enriquit pels altres, i d’aquesta manera pot evolucionar” (p. 110). I això va molt en línia amb l’educació matriarcal com també el fet que, en una foto d’una parella valenciana catalanoparlant, anterior a 1930, en paraules d’un amic molt coneixedor de la cultura colla,“La dreta de l’home sempre queda lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Queda lliure força i intuïció”. La dona té la seua mà dreta damunt de l’home i, com que parlem d’una cultura matriarcal, predomina (i es prioritza) la intuïció (el diàleg) per damunt de la força (la rectitud).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El 14 de desembre del 2021, l’endemà i el 16 de desembre del 2021.

[2] És el nom en aragonés; en català, Fonts.

“Oh, colomets del cel, veniu a gust a tastar-lo”, educació matriarcal

General, , , ,

 

Una de les petjades en el camí de l’educació matriarcal, passa, com ara, per presentar a les generacions del present i a les del futur, com ens han contat la història i, per exemple, mitjançant texts de la primera meitat del segle XX i de la segona, que vegen informació relativa a la cultura castellana, patriarcal, imperialista, unificadora i opressora, en lloc d’acollidora, amb la intenció que els permeta tombar mites, com ara, la frase tan romàntica (i, així, gens recomanable per al cor, ni per a lo referent a la sexualitat) i tan castellana i uniformadora “¡Con lo bonito que es estar juntos!”.

¿Qui no preferiria forjar el seu futur, decidir-lo, lluitar per la seua emancipació (junt amb molts parlants de la seua llengua materna o bé pertanyents al seu Poble) així com els dos nuvis que, sense necessitat de cap votació “familiar” per part dels seus pares i dels germans i seua, del futur matrimoni, en què s’acabàs fent lo que triàs la majoria? Si una llei és legal (figura com a registrada en la llei, per escrit) però no es legítima (no va en línia amb els drets humans), cal rebutjar-la, modificar-la i, fins i tot, crear-ne d’acord amb el dret natural (això és, amb els drets que van units a cada persona simplement pel fet de ser persona). ¿Qui acceptaria, passivament, una convivència formal en una casa on visquessen, com ara, huit persones i que, per exemple, Mantil maltractàs Noplit, àdhuc, encara que ambdós fossen del mateix sexe (o no) o si fossen molt diferents en punts claus? ¿Continuaria sent tan bonica una vida tots plegats? ¡Ja ho crec que no!

L’educació matriarcal plasma molt bé la idea de germanor i la de convivència, però no mitjançant mites, ni del parloteig, fins i tot, en rondalles en què apareix la Mare Terra amb un respecte (i amb una simpatia) importants per part de personatges jóvens[1].

I, en eixe sentit, plasmem un text a què Pere Riutort fa esment en la seua “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, però, ací, ampliat. En primer lloc, escriu unes paraules de Ramiro Ledesma, fundador de “las JONS”[2], que hem trobat sota el títol “Discurso de Ramiro Ledesma Ramos en el mitin de Falange Española de las JONS celebrado en Valladolid” (https://www.ramiroledesma.es/textos-politicos/jons/41-jons-numero-9/138-discurso-de-ramiro-ledesma-ramos-en-el-mitin-de-falange-espanola-de-las-jons-celebrado-en-valladolid), publicat en la web “Ramiro Ledesma”, a què accedírem el 14 de desembre del 2021:”estamos aquí, ante Castilla, un poco como aprendices, porque ya en estas tierras se realizó una vez la gran tarea de unificar a España, de ligarla a un destino gigantesco, con ataduras tan resistentes que han durado y permanecido cuatro siglos.

(…) Creed, camaradas, que hay objetivos formidables que esperan nuestra acción. Así la primera conquista revolucionaria que hoy se nos ofrece es sostener, afirmar y recobrar la unidad de España.

(…) nosotros sabemos que España es la primera Nación moderna que se constituyó en la Historia y que sus cuatro siglos de unidad, durante los cuales realizó los hechos más decisivos que presenta la historia del mundo, son la más formidable e imperiosa ejecutoría de unidad que se puede presentar como bandera contra los separatismos criminales.

Pero si se nos dice que esas justificaciones históricas no son suficientemente válidas, que contra esos argumentos hay otros más firmes, entonces, camaradas, nosotros sabemos en efecto abandonar ese campo de la Historia y proclamar que en último y primer término España es indivisible y única, porque nosotros lo queremos, porque nos posee y nos domina la firme y tenacísima voluntad de mantenerla única e indivisible”.

I, per si els intents de genocidi cultural no reeixien, persones com Leopoldo Calvo Sotelo, president del govern espanyol a primeries dels anys huitanta del segle XX, digué que “Hay que fomentar la emigración de las gentes de zonas de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español”[3].

Igualment, considerem molt interessant (i d’acord amb una educació matriarcal), bona part del text del discurs que feu el papa Joan Pau II, al consell executiu de la UNESCO, el 2 de juny de 1980, i que plasmem com figura en el llibre “Ser independentista no és cap pecat. L’Església i el nacionalisme català”, del monjo i historiador Hilari Raguer i publicat per Editorial Claret en el 2014:

“Sóc fill d’una nació que ha viscut les experiències més grans de la història, que els veïns l’han condemnada a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i que ha restat ella mateixa. Ha conservat la seva identitat, i ha conservat, malgrat les particions i les ocupacions estrangeres, la seva sobirania nacional, no recolzant-se en els recursos de la força física, sinó únicament en la seva cultura. Aquesta cultura s’ha revelat en aquest cas, d’una potència més gran que totes les altres forces” (pp. 69-70).

I, un poc després, Hilari Raguer n’afig una part que diu així:

“M’adreço a tots vosaltres, senyores i senyors, que des de fa més de trenta anys us reuniu ací, en nom de la primacia de les realitats culturals, dels pobles i de les nacions. Us dic: amb tots els mitjans a disposició vostre, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l’esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu que aquesta sobirania arribi a ser presa de qualsevol interès polític i econòmic. No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes, dels imperialismes o de les hegemonies per als quals l’home no compta sinó com a objecte de dominació i no cam a subjecte de la seva pròpia existència humana. Per a aquests també, la nació -llur pròpia o les altres- només compta com a objecte de dominació i d’atracció d’interessos diversos, i no com a subjecte: el subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que li pertany en el sentit propi. ¿No hi ha, al mapa d’Europa i del món, nacions de la seva cultura i, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania? ¿No és un punt important per a l’esdevenidor de la cultura humana, important especialment a la nostra època, quan és tan urgent eliminar les restes del colonialisme?” (p. 70).

 ¡I tant que és important!

Agraesc la col·laboració a totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

En aquesta entrada, també hi ha hagut persones vinculades a la telefonia. Continuarem tractant el tema del matriarcalisme i sense embuts. Les generacions del present i les del futur es mereixen la possibilitat d’accedir, àdhuc, a reports que vagen en linia amb el matriarcalisme i a qualsevol part del saber en què la voluntat estiga al servici de la intel·ligència i que tinga com a objectiu que la veritat vaja pel davant.

Escric aquestes línies, un poc després d’haver introduït l’entrada, hui, 15 de desembre del 2021.

I, òbviament, també s’ho mereixen les generacions del passat integrades per persones que encara viuen.

El mapa escolar que mostrem és dels anys cinquantes del segle XIX.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] Ho hem trobat molt ben reflectit en la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV.

[2] Partit polític “Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista” existent entre 1931 i 1934, de caràcter totalitari.

[3] “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre, nota 37 (p. 61).

“Besar la terra”, un acte de germanor amb la Mare Terra

General, , , ,

 

Començarem dient que Pere Riutort entra de valent en el tema de “besar la terra”, en què insistirà en altres punts de l’explanació: “ c-4) La Tierra Patria se besa, porque es la tierra de los padres, de los antepasados, donde reposan sus cenizas; la tierra de la comunidad humana auténtica de cada uno, no la frecuentemente impuesta por una situación de dominio, de sustitución, de colonización.[1] Las colonizaciones han sido esto, sustitución de lo propio por lo correspondiente a otro pueblo, que ha dominado a un Pueblo originario con los esquemas de dominio y coacción, sustituyéndoles los elementos de cultura e imponiendo los del Estado colonizador, con sus intereses económicos, militares, de expansión territorial…

En un viaje que hice a California en 1987, nos dijo el militar que nos llevó a ver una base de lanzamiento de cohetes, que siempre que tenían que hacer una construcción militar, consultaban a los indios nativos, aún existentes, por si en aquel lugar había algún cementerio desconocido, porque si removían la tierra con los huesos de sus antepasados se volvían furiosos: Era la ofensa más grande que se les podía inferir.

Este sentimiento y razón de Patria, que está en la humanidad, es la primera característica cultural de un pueblo histórico, que descansa sobre la cultura de los antepasados y que se quiere ‘operante’ en los tiempos actuales por la acción responsable de los que constituyen una determinada Comunidad. Esta actuación responsable es la razón y justificación de una auténtica democracia política: No son aceptables las dictaduras, ni tampoco las dictaduras de las monarquías, como se han sucedido casi siempre a través de los siglos” (p. 38).

I, en línia amb aquesta primera característica cultural d’un Poble i al fet que el Poble viu damunt de la terra dels seus avantpassats (els quals romanen terra endins), Pere Riutort, en el punt c-5, passa al País Valencià, amb les paraules següents: “El himno de la Coronación de la Virgen de los Desamparados empieza así: ‘La Pàtria valenciana, s’empara…’. Es el concepto auténtico de Patria el que se expresa en el inicio de este himno, porque responde a las raíces auténticas familiares, las raíces del Pueblo Valenciano, actualmente sin Estado propio como lo tuvo, a lo menos, teóricamente, hasta 1707, cuando se instauró el decreto de Nueva Planta de Felipe V: Nuestros[2] antepasados formaron un pueblo, una estirpe, una sociedad cohesionada, una nación confederal, que nosotros hemos recibido como herencia y a la que moralmente no podemos renunciar” (pp. 38-39).

I, per a aclarir el concepte de “Pàtria”, Pere Riutort comenta que “c-8) Patria: Es una palabra y un concepto que hemos heredado de las lenguas y culturas grecolatinas (…). Besaban la tierra patria, propia, como se besa a una madre. Para los griegos era ‘He gue méter: La Madre Tierra’. El concepto de estirpe, (…) viene de las raíces del vegetal, imprescindibles para la vida de la planta”[3] (p. 39). En relació amb aquestes paraules direm que el 12 de desembre del 2021  accedírem a dos articles en Internet publicats en valencià i vinculats amb la Falla Na Jordana (una de les falles que més vegades sol aconseguir el títol de guanyadora en la ciutat de València) i que, en la versió en castellà, poguérem llegir uns versos[4] clarament patriarcals:

“Tierra mía, tierra mía,

tu suelo no he de besar.

Para hacerte una expresión de amor,

yo ya no me pienso agachar.

Beso de cromatismo onírico,

beso de tambor y dulzaina.

Beso de firme muixeranga”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En canvi, el mateix 12 de desembre del 2021, trobàrem un escrit interessant i en línea amb el matriarcalisme, “La terreta (14). Amor a la terra i raïm de moscatell a la taula”, publicat també en el 2016, i amb què m’identifique molt com també amb molt de lo vinculat amb els Sants de la Pedra, molt coneguts com Sant Nin i Sant Non (i que formen part del matriarcalisme meditarrani), i que, com ara, en moltes representacions d’art, no apareixen pregant (com tan sovint ho fa el castellà Sant Isidre), sinó amb unes cistelles amb collita del camp (i que ells dos sostenen amb uns braços juvenils) i, així, amb el llaurador i “amb els qui llauren” les seues vides i la del seu Poble de manera que la terra no estiga fèrtil i sinó ben tractada, com en els Pobles matriarcalistes.

Convé dir que Pere Riutort, en moltíssimes ocasions, en parlar amb els térmens “nació”, “pàtria” o, per exemple, “poble”, plasma els significats que dona a aquestes paraules la visió matriarcal que hi ha en molts escrits vinculats  amb el Vaticà, sobretot, en documents de papes del segle XX (com ara, Pius XII i Joan XXIII) junt amb Joan Pau II (que estigué de papa entre 1978 i el 2005), quan, tots ells, toquen el tema de la llengua i de la cultura.

Tornant al tema de “besar la terra” dels pares i dels nostres avantpassats, Pere Riutort, si bé de passada, en la pàgina 112 de l’explanació, addueix que “La lengua patria claramente es el valenciano[5], la lengua de los antepasados, de los ‘padres’. El castellano es la lengua de unos de fuera, de quienes queremos como hermanos, pero, son miembros de aquella nación constitutiva del Estado nacionalista, descrito por Pío XII, que ha usado la nacionalidad castellana con la respectiva lengua y sus intereses de toda clase, como elemento de sustitución y destrucción de nuestra lengua y de todo aquello que es propio de nuestra auténtica nacionalidad Cf. Pio XII Radiomensaje Navidad 1954”. I, per tant, no considera prou (ni jo, ni moltes persones que conec) que una persona entenga el valencià (ampliable, per exemple, a viure junt amb persones d’arrels valencianes i que s’interessen per la dignificació del valencià i de la cultura valenciana d’arrels catalanes, és a dir, la no castellana): “¡Cuántas poblaciones, hablan en casa en valenciano, hasta incluso reciben la enseñanza en el Colegio en valenciano y la catequesis en la Iglesia en castellano!.

Un día saludé a un joven sacerdote de la Archidiócesis de Valencia, un párroco en un pueblo profundamente valenciano, Parcent, que me dijo ‘que podía hablarle en valenciano, porque lo entendía’ [.] Quien es titular de una Parroquia, en cualquier lugar del mundo, no le basta con entender la lengua de sus feligreses, tiene que hablarla con fluidez y correctamente. Tiene que sentirla, amarla y usarla, si es que quiere llegar al corazón de sus fieles. Entre nosotros es imprescindible defenderla. Nelson Mandela explicó magistralmente la diferencia entre la lengua conocida y la lengua propia, que entra en el interior y llega a la emoción del sentimiento humano” (p. 118). I, així, s’aconsegueix, no solament saber una llengua, emprar-la i donar-hi dignitat, sinó, com que (en el cas del valencià) té trets matriarcals, aplanar el camí a un model de vida matriarcal i en línia amb les arrels del Poble valencià, i no, així, del castellà (com tampoc dels qui abracen el castellà, ni dels qui menyspreen el valencià, ni, per descomptat, dels botiflers), motiu pel qual enllacem el parer de Pere Riutort sobre aquest capellà de Parcent, amb paraules que plasma en relació amb l’Horta d’Oriola, comarca històricament valencianoparlant fins a mitjan segle XVIII, quan, una política dura, repressiva i molt castellanista, feu que desaparegués en moltíssimes poblacions i que el seu ús fos quasi testimonial, fins a l’extrem que, fa quatre dies, era quasi totalment castellanoparlant: “*c-4) Se tiene que contribuir, como deber de conciencia de parte  de la Iglesia, a que los hijos de la ciudad de Oriola vuelvan a considerar como lengua propia, la lengua de sus antepasados.

(…) Fue muy importante la existencia de esta lengua entre sus habitantes, en la decisión de constitución de la diócesis oriolana, al separarla de Cartagena el 14 de julio de 1564, por bula de Pio IV” (p. 82).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, a ma mare (per alguns comentaris que m’ha fet en relació amb el tema de la terra) com tambe a l’amiga Graciela López Torres (de Mèxic, molt oberta i que ara, entre altres coses, aprén la llengua catalana i està molt interessada pel tema del matriarcalisme) i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

Confirmat:

Hui, 12 de desembre del 2021, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i ens ha dificultat la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil.

 

 

Notes: [1] Aquest subratllat sí que segueix el de l’original. No obstant això, no subratllarem sempre, per a facilitar la lectura.

[2] Textualment.

[3] En relació amb aquestes paraules, en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què se’ns ofereix molta informació sobre el poble colla, matriarcal, en el nord de Xile, en el desert d’Atacama, l’autor comenta que la matriarca, l’àvia Damiana, “a lo largo de su vida, se preocupó de enseñar a su pueblo colla a vivir en sintonía y en comunión con la tierra, venerando a la ‘Pacha Mama, diosa protectora de su pueblo, cuyo origen acontece al fecundar el dios Sol, con sus rayos llenos de energía, las aguas del Titicaca, engendrando así a la diosa, madre de todo el pueblo” (p. 29). El Titicaca és un llac situat en l’altiplà, en la frontera entre Xile i Bolívia.

[4] “Fallas de Valencia 2016 – Falla Na Jordana” (http://www.fotosfallas.com/fotos_fallas2016/fallas/naj.htm), amb la traducció al castellà dels escrits de la falla. La versió en valencià que presentem ací figura en un post de Toni Martínez Bernat publicat en el grup “País Valencià: memòria, present i esperança” el 17 de març del 2016, la font a què accedírem primerament i que el 12 de desembre del 2021 créiem haver perdut.

[5] Nom que, popularment, rep, en el País Valencià, la llengua catalana.

L’educació matriarcal, persones amb consciència de Poble i constructores de vincles

General, , ,

 

En relació amb el gran interés de l’àvia Damiana per la tasca que duia a terme, amb la seua paciència, amb la gran exigència i amb consciència de Poble i des de la seua ànima, com se’ns comenta en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (pp. 20-21), direm que considere molt interessant que, fins i tot, a nivell de l’ensenyament reglat, es comente un text que escriurem, tot seguit, com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, amb molts texts i reflexions i comentaris, realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica, quan exposa unes paraules del radiomissatge de Pius XII amb motiu del Nadal de 1955, i que considerem que, en un règim democràtic i en una aula com també en una família o en un col·lectiu social (com ara, polític, sindical, educatiu, religiós, a favor de la tolerància, etc.) caldria que es fes públic, amb la intenció de contribuir a la construcció de persones més obertes. Hem considerat que van molt en línia amb el matriarcalisme. Així, Pius XII digué: “La substància de l’error consisteix a confondre la vida nacional, en sentit propi, amb la política nacionalista: la primera, dret i honor d’un poble, pot i ha de ser promoguda; la segona, germen com és d’infinits mals, no serà mai suficientment rebutjada.

La vida nacional és per si mateixa el conjunt operant de tots aquells valors de la civilització que són propis i característics d’un determinat grup, de la unitat espiritual del qual constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la vida de tota la Humanitat donant-li com la seua pròpia contribució.

En la seua essència, doncs, la vida nacional és alguna cosa no política, de tal manera que, com ho demostren la història i l’experiència, pot desenvolupar-se al costat d’altres dins d’un mateix Estat; com també pot estendre’s més enllà dels confins polítics d’aquest.

La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió. Nasqué aleshores l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies…

Seria certament una equivocada política d’unificació, si no l’havíem d’anomenar més aviat de traïció, el fet de sacrificar a interessos nacionalistes les minories ètniques que es troben privades per la força per a defensar els seus béns suprems, la seua fe i la seua cultura cristiana. Els qui així obrassen no serien dignes de confiança, i no actuarien honestament si després, quan ho exigeix el propi interés, invocassen els valors de la Religió i el respecte de dret” (pp. 4-5).

¿Aniria en línia amb el matriarcalisme, que els catalanoparlants, fins i tot, en les classes, o bé en les sessions d’ensenyament de la llengua catalana, àdhuc, poguessen tenir accés a texts com aquest, no solament per a aprendre a llegir i a escriure, sinó, com veiem en l’encíclica “Gaudium et spes” (de 1965), del Concili Vaticà II, per a ser “els autors i promotors de la cultura pròpia de la seua comunitat” (no. 55) i, així, comentar-los amb persones d’altres Pobles i, de pas, crear més vincles interculturals? Sí, així com, per exemple, se’ls convida a reflexionar i a redactar a partir de texts de pensadors diferents. D’aquesta manera, sorgeixen persones més sociables, tan vinculades amb les cultures matriarcalistes, cultures en què es contribueix (“pagar la contribució”, fet que té prou a veure amb l’aportació solidària, diem en la llengua catalana), però no s’imposa (“impuestos”, diuen en la cultura castellana, patriarcal)…, i, així, es forma les persones a forjar ponts (“contribueixen com el vincle”, diu Pius XII, qui no aprova les imposicions) i no a actuar fent perorates, ni recorrent al politiqueig. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.