Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

L’educació matriarcal: pares que permeten que els fills trien el seu futur

General, , ,

 

Un altra rondalla en què es reflecteix l’educació matriarcal, en aquest cas, en la manera tan oberta amb què la mare (una pastora que ha adoptat tres xiquets que el seu marit havia trobat dins d’una caixeta que circulava per un riu) es relaciona amb els al·lots, és “S’aucellet de ses set llengües”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIV. Així, podem llegir:

“Aquells [al·lots] acudiren a sa que creien sa mare i li diuen:

-Ens diuen bords es tres petits! Com és això?

Sa pastora[1] romp en plors i els diu:

-Fills meus. Molt de greu em sap haver-vos-ho de dir! No sou nostres! Sou fills de rei…! Vos trobàrem dins una caixeta que es riu duia, no sabem d’on!

-Si no som d’ací -diuen ells-, si som fills de rei, ses nostres feines són cap a cercar a on és ca nostra.

Sa pastora crida es pastor[2], que encara conservava aquell sarronet de dobles de vint que trobà dins sa caixeta amb sos tres bessonets, i els ho donen, tot dient:

-Jau, això és vostre. Si voleu estar ací, no vos n’aneu; si estau resolts a fer sa vostra via, que Déu vos guard de perill i que aviat pugueu trobar es qui vos posaren en el món!

Es tres bessonets, plorant, s’acomiadaren[3] d’aquella bona gent i, amb es sarronet ben amagat, ja foren partits des d’allà” (p. 37).

I, molt prompte, troben la ciutat del rei (p. 37) i, al capdavall de la rondalla, els seus pares.

Resulta molt fàcil relacionar aquest paràgraf, com ara, amb comentaris relatius a com moltes dones nascudes abans de 1920 i, més encara, si havien nat a primeries del segle XX o, àdhuc, en el darrer terç del segle XIX i que eren catalanoparlants, tractaven el seu marit, com els tractava ell, i, com ara, un comentari que plasmà Cristina Pons Claros, de Sueca (la Ribera Baixa), en el meu mur, el 5 de desembre del 2021, en què deia “Tinc 72 anys, la foto és dels meus pares. Jo no he conegut, en la meua família, una dona sotmesa a un home. Sempre s’han fet les coses estant d’acord els dos” o, com ara, unes paraules de Sebastià Bennàssar, en l’article “La identitat reeixida: tot un clam”, que figura en el mur de Bartomeu Mestre (29 de gener del 2012), quan diu “Idò bé, comencem per demanar que a partir d’ara ningú no continui[4]creant ignorants. Que tots, sense excepció, facem el necessari per recuperar la història i la cultura del nostre país. La nostra cultura. I per ventura arribarà un dia que ens estimarem.

I no estam parlant de nacionalismes. Estam parlant de normalitat. Tan important és conèixer les tres muntanyes més altres de l’estat espanyol (Teide, Aneto, Mulhacen), com les tres més altes de Mallorca (Puig Major, Massanella, Tomir)”, ja que, com escriu Pere Riutort, en la seua explanació, “Són cridats tots a col·laborar en aquesta necessitat, de deixar constància per a les generacions futures. De tot n’ha de quedar constància com a veritat, no com a revenja o per pur orgull, sinó com acció de Poble com a tal” (p. 5).

I, en aquest sentit, el fet que els pares permeten que els fills decidesquen el seu futur (els dels jóvens) i, això sí, amb el mateix esperit que es plasma en el paràgraf, em recorden unes paraules que, de manera oberta i suau, em digué, ma mare, a primeries de juny del 2014, quan jo vivia, com a llogater, en una casa seua: “Podries comprar-te una casa”. Parlar així és més acollidor, crea més vincles i afavoreix que una persona actue amb sensibilitat pels altres i per lo que passa pel món. Unes hores després, li responguí obertament.

Així, parlem d’una educació, la matriarcal, que convé comentar i transmetre, no sols a les generacions del futur, sinó a les persones que, a hores d’ara, viuen com a forjadores d’empatia i tot.

Agraesc els comentaris en relació amb aquest punt, la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] La mare que els adoptà junt amb el seu marit.

[2] El marit de la pastora.

[3] En l’original, “Se despediren”.

[4] Literalment.

Vivències que també perduren, esperit comunitari i persones molt obertes

General, , ,

 

En relació amb les paraules de ma mare (“La vida, sobretot, són vivències”), també el 29 de novembre del 2021, en el meu mur, on només posí la frase de ma mare, em comentaren “La teva marona té tota la raó, és així” (Rosa Garcia Clotet), “Si les pots contar, rai!”[1] (Maria Teresa Ortiga Mulet), “Totalment d’acord!!!” (Marisa Vilalta Altes), “Ben cert” (Isabel Vazquez Frauca), “Cert, Lluís” (Àngels Plana Tejero), “Una mare molt sàvia” (Sisco Beltran Uno).

En uns quants grups, on, a més, els demaní “¿Què opineu? Gràcies”, ens feren comentaris en línia amb el matriarcalisme. Així, en el grup “Dialectes”, el 29 de novembre del 2021, Maria Montserrat Morera Perramon, ens escrigué “Que la teva mare és una dona que ha sabut viure”. Quant al grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia, ens escrigueren “Té tota la raó” (Montserrat Rius Malet), “Així és” (Leo Sánchez).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 29 de novembre del 2021 i posteriorment ens plasmaren “D’acord, i afegiria ‘La vida, sobretot, son vivències i convivències’” (Carme Burg), a qui li escriguí “També”, en la mateixa línia que, ma mare, l’endemà, quan li llisquí els comentaris que ací esmentem. Carme Burg també afegí  (i jo ho considerí cert) que “Les persones que passen per la nostra vida, sempre ens deixen una part d’elles, que passa a ser nostre per sempre”. Uns altres comentaris: “La vida comença a casa, amb la família: és el pilar del futur” (Agnès Matas).

També vinculat amb aquest tema de les vivències, el 30 de novembre del 2021, fiu un dibuix i, al moment, el passí al meu mur: 1) un rectangle molt menut i amb els extrems rectes (instrucció), 2) un segon, un poc més gran, però també amb els cantons rectes (educació formal), 3) un rectangle, un poc més gran que el segon, però amb  els cantons ja en forma de corva (educació no formal) i 4) un dibuix molt ample i de formes diverses, com si es tractàs d’un ou deixat caure que no hagués eixit precisament redó (educació informal). Doncs bé, en eixe post, escriguí: “Maneres de transmetre el saber, de formar les persones:

1) Instrucció: a l’estil militar, pròpia de les cultures patriarcals[2].

2) Educació formal: molt en línia amb la instrucció; escoles, instituts, universitats.

3) Educació no formal: museus, xarrades, conferències, viatges organitzats per associacions vinculades econòmicament amb ajuntaments.

4) Educació informal: saviesa, experiències, vivències, transmissió oral de generació en generació. Molt pròpia de les cultures matriarcals”. 

Al meu coneixement, en les cultures matriarcals, si bé les vivències i la saviesa no exclouen una possible formació escolar (amb una organitzacíó molt més oberta que en l’educació formal, educació a què preferesc qualificar d’“instrucció”), sí que podem dir que s’educa, sobretot, per a la vida, per a tenir simpatia per la Mare Terra i que, igualment, és compatible amb l’ús de les tecnologies, com ara, com a mitjà de relació social, de convivència, de solidaritat, etc. amb persones d’altres països, d’altres cultures i que també promouen l’esperit comunitari.

L’educació plasmada en moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover (la relació entre els pares i els fills; fins i tot, educació a l’aire lliure, això és, en vincle amb la natura) no és pura casualitat…, perquè, com ara, també té lloc en altres cultures matriarcals del món sobre les quals hem pogut llegir en altres fonts, per exemple, relatives a lo que es sol considerar pobles indígenes. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que també participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Ací “rai!” podria equivaler a “millor encara!”.

[2] Com comentí, el mateix dia, a ma mare, podríem reflectir-la, com ara, en la relacionada amb el franquisme. I, la segona, en molts sentits, amb la que, sense haver-se desfet del franquisme, encara perdura, com ara, mitjançant unes classes en què les taules estan organitzades com si fos una estructura militar (un exèrcit), en lloc de fer-ho en rogle (cooperació, col·laboració, obertura, esperit d’equip) o bé de barca, igualment, oberta.

El dibuix que veieu, el fiu el 30 de novembre del 2021 amb intenció de plasmar-lo en Internet.

 

 

Dones molt col·laboradores, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 de novembre del 2021 i posteriorment, algunes respostes foren “La meva iaia va néixer al 1892. Va ser una dona molt treballadora, peixatera. Anava a comprar en carro de cavall. Es deia ‘El xato’. Ara, amb la perspectiva dels anys, la ‘veig’ amb una gran psicologia innata, o saviesa, aquella que tenien moltes persones abans que vingués el progrés.

M’entenia molt bé amb ella, cosa que no vaig aconseguir amb la mare…” (Dolors Rodulfo Gimenez), a qui Eduard Roura Roca li comenta “Dolors Rodulfo Gimenez. La meva àvia per part de mare, (…) nascuda el 1896, era una dona amb molta empenta, treballadora i molt lluitadora… I una persona que no sabia de lletres. Era molt sàvia. L’enyoro moltíssim”. Més comentaris en aquest grup: “La meva iaiona per part de mare. El seu home la va deixar amb tres criatures: una d’elles, era la meva mare. En un judici, va dir que no els coneixia.

La meva mare rentava la roba a les senyores de bona casa en el safareig del barri, i els portava la roba neta a casa.

També cuidà de la meva mare i el noi, el meu tio” (Maria Dolors Del Baño).

En el grup “Cultura mallorquina”, on el 27 de novembre del 2021 i després, també ens plasmaren “Sa meva padrina materna va ser una dona valenta i molt bona persona, pel que m’han explicat. No la vaig conèixer però l’he estimada sempre” (Carme Andreu).

Igualment, també el 27 de novembre del 2021, Jose V. Sanchis Pastor, ens envià un missatge en què deia “La meua àvia paterna, una dona molt patida… Va criar quatre fills mascles en temps de postguerra. Un comerç clandestí amb productes que duia mon avi, de l’estraperlo. De nit i en bicicleta.

Ma àvia materna, una font de saviesa popular. Brodava a maquina per a altri. Morí als 85 anys” i Vicent Pla, un home molt col·laborador, em comentà “De la meua mare, no et puc contar res, ja que va faltar i jo tenia vint-i-dos mesos.

La mare de mon pare va criar amb biberó  al meu germà, que tenia tres mesos. Ja pots pensar tu com era: molt de caràcter… i això que no era gran d’alçada. A mi, no m’estimava tant perquè em va criar fins als quatre anys. No sabria què destacar, però, en casa, les dos eren les que portaven el comandament”.  

El 29 de novembre del 2021, quan ja havia escrit quasi tots els comentaris que veiem ací, llisquí a ma mare, la gran majoria dels que m’havien plasmat des de la vesprada del 28 de novembre en avant i li comentí que em cridava molt l’atenció que, tot i que la pregunta, molt oberta, obria la possibilitat, per exemple, de parlar sobre temes que ixen molt més en la premsa, en escrits de partits polítics, d’associacions de dones, en sindicats, en la televisió, etc., la gran majoria dels que m’havien plasmat estaven, més bé (i de bon tros), vinculats a lo que ella em digué “vivències”: “La vida, sobretot, són vivències”, em comentà. Ni temes relatius a la discriminació de la dona, ni al dret a votar, ni a les desigualtats socials, ni a la participació de la dona en els partits polítics, o bé en els sindicats, etc..

I, a més, li diguí un fet que pot comprovar el lector i a què, igualment, fa esment Maria Magdalena Gelabert, qui ha estudiat les quatre-centes trenta-tres rondalles escrites per Mn. Antoni Ma. Alcover: només en tres de les rondalles mallorquines es pot parlar que contenen lo que ella diu violència de gènere (vegeu l’entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones, són a les rondalles'” , https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reivindicar-son_1_1186321.html). Només en tres. I és que, com també vaig afegir a ma mare, en moltíssims comentaris arreplegats en Facebook o bé mitjançant correus electrònics, o bé a partir de converses amb ma mare, la dona està ben tractada: i, així, concorden les rondalles (i, no solament, moltes de les mallorquines, sinó també de les arreplegades per Joaquim G. Caturla i per Cristòfor Martí i Adell), lo que ens escriuen per Internet respecte a persones nascudes abans de 1920, i comentaris orals.

I, quan diem “moltes”, no ens referim a una minoria respecte al total de narracions sinó a una diferència molt alta en relació amb les que no ho fan. La cultura vinculada amb la llengua catalana, una vegada més, és matriarcal i la realitat ho reflecteix molt bé.

Que hi haja politics que trien viure en línia amb el refrany valencià “Governa’m bé i digues-me moro”, són altres calces. Personalment, preferesc un governant molt obert, que promoga la participació, la creativitat, el desenvolupament de les persones, amb empatia, amb sensibilitat i que afavoresca l’esperit comunitari.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Agraïment per l’educació, matriarcal, rebuda

General, , , , ,

 

Tornant al tema de la dolçor i del seu vincle amb el matriarcalisme i, per descomptat, amb l’educació matriarcal, direm que el 22 de novembre del 2021 accedírem a un article que consideràrem adient per al tema de l’educació, en aquest cas, a partir de com era una dona de huitanta anys i que reflectia molt la cultura matriarcal, “Verbs de gratitud a una dona” (https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2009/11/16/227732/verbs-de-gratitud-a-una-mare.html), de Miquel Àngel Limon, eivissenc, i publicat en el diari “dBalears”, en què l’autor es dirigeix a sa mare: “Abraçada per un estat de plàcida salut i acomodada en una dolça serenor anímica, hau travessat, mare, la ratlla dels vuitanta. (…) Que en pugueu complir molts, un gavadal a vessar! (…) com voldria un eivissenc de debò, un d’aquells tipus de saviesa pagesa d’ull viu, caldrà que us escombi: ‘Molts anys i bons!’. La raó entera assisteix els estimats pitiüsos, perquè, així que estan freturats de bonesa, que ho són de feixucs, d’insofribles , els anys! Per ventura, però, no és pas el vostre cas, mare”.

A banda, ens introdueix en el tema de com treballava la dona i, com podem intuir, com es relacionaria amb els altres i com seria la seua manera d’entendre la vida i, de pas, l’educació, en aquest cas, matriarcal: “Gràcies, mare perquè seixanta anys dels vuitanta heu estat model soberg[1] de servei actiu, de renúncia, de sacrificis, de donar sense rebre, de cobrir, de consolar; d’ensenyar, d’explicar, de guarir, de sofrir. M’heu donat les dues substancials dimensions humanes que més importen en l’animal racional. D’un cantó, m’heu atorgat la vida física, vull dir que m’heu proporcionat l’existència (…). En segon lloc, m’heu dat la consciència d’existir -açò és, la llengua com a eina per interpretar el món interior i exterior. I, així, amb l’instrument de la llengua m’heu dat armes per evolucionar en el camí que ens pertoca de recórrer: pensar, creure, sentir, aspirar, lluitar i ser”.

En línia amb aquestes paraules, el 22 de novembre del 2021, posí un post en Facebook, relacionat amb l’educació matriarcal, plasmada en la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom XV, i, per exemple, en el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia, Nair Ines Berrocal ens comentà “Es meu padrí era de poc xerrar, i sa padrina era molt dolça! Varen venir a Argentina en es 1906”. 

Adduirem que la dolçor no és, per dir-ho així, cosa de dones i que, entre el 2009 i el 2014, que poguí parlar amb persones nascudes, com a molt, en 1930, fins i tot, de terres castellanes, copsí major obertura als altres, un parlar més savi, més forjador de ponts entre generacions distintes, i encara recorde la imatge d’un amic, Julián, natural de Narboneta (una població castellana), qui, amb uns noranta-cinc anys, obrí els braços a un xiquet d’uns tres anyets, a tot estirar, que anava acompanyat d’una dona d’uns seixanta. Podríem parlar de quatre generacions en una plaça d’Alaquàs, població on visc des del 2009. 

Això sí, en moltes rondalles en llengua catalana (més de les que m’imaginava en un primer moment) i, totes elles de fa uns quaranta anys o arreplegades en 1930 o abans, es plasma la dolçor i, a més a més, és considerada un punt clau per a que una dona gran i amb saviesa, trie fer costat a un jove.

Igualment, diré que preferesc raonar amb persones així: són més simpàtiques al llarg del dia rere dia. 

Agraesc la participació i, en temes com aquest, més encara, de les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:[1] Notable.

 

 

 

Educació matriarcal, com les portes obertes del veïnat

General, , , ,

 

Prosseguint amb el tema d’obrir les portes, a mitjan novembre del 2021, accedírem a un post de Facebook escrit per Lina Mira García el 3 de juliol del 2021, amb què m’identifique molt. Diu així[1]:

“El meu carrer era tan estret que, amb un bot, creuava d’una vorera a l’altra. A l’estiu, les portes estaven obertes de bat a bat, al migdia, es barrejava de l’olla de la tia Amparito ‘la Coca’, l’arròs al forn de la tia Conxa, la paella d’Encarna ‘la d’Asensi’. El soroll dels boixets de la Bunyerola canviant el fil d’un lloc a un altre, les rialles de les xiquetes menudes de Claudio ‘el de la botiga’ i els pets del Lepo eren com tronadors.

Les veïnes s’ajuntaven per a berenar en el racó del forn de la Maula. Era l’únic lloc que es podien assentar.

Els xiquets, amb les lleteres d’alumini ben lluentes, anàvem a per orxata a la ‘Jijonenca’ de Daniel. La tia Maria treia del forn rosquilletes[2] i, amb els gots de Duralex que portaven de casa, sucàvem fins que només quedava un poc i… anava cap a dins amb un glop.

Quan començava a fosquejar, calia fer el sopar; al meu carrer, canviaven les olors, aleshores, de truita de ceba, sardineta, mullarengue de tomaca i pimentó.

El meu veïnat era la família que tenia més a prop.

Cròniques del pensament”.

En relació amb aquest escrit de Lina Mira García, a qui escriguí molt prompte, direm que, en novembre del 2014, quan passí a viure en la casa on estic ara, convidí els meus pares a veure-la, ja feta després de la reforma i, ma mare, em digué unes paraules que, si bé jo ja les tenia en la ment com a molt bones per a viure en comunitat i com a persona, em semblaven molt interessants: “Tu, tracta de fer-te amb tots. Així, si alguna volta et fa falta, ahí els tindràs”. Doncs bé, uns quatre anys després, hi hagué un tema relatiu a la finca i, quan el comentí a una veïna (molt oberta, ella), em digué que ho tractaria amb qui jo, en aquell moment, no em venia bé. I, a banda, des de molt prompte (com tinc per costum des de fa més de vint-i-cinc anys), comencí a prendre nota del nom dels veïns amb què, pel motiu que fos, em parava un moment a parlar.

A hores d’ara, que porte més de set anys vivint en el barri, puc dir que encara hi ha molt bona relació i que, com més d’una vegada dic a ma mare, hi ha persones, sobretot, de més de seixanta anys, en què es plasma l’esperit comunitari com també en altres prou més jóvens.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en aquest tema, tan important i que, com que es veu que no mou gresca, fa que les respostes en siguen menys, encara que això no exclou que n’hi haja de molt interessants. També agraesc a les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb xicotets retocs.

[2] La meua àvia materna, Amparo, tenia el costum, quan els nets anàvem a cals meus avis materns, d’oferir-nos una rosquilleta i, com he comentat, alguna vegada, amb ma mare, això era una forma de crear nexe entre les dues persones.

“El paper de les dones és important”: persones empàtiques i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb l’esperit de barri, amb les paraules que em digué ma mare i, a més, amb la intuïció que l’educació matriarcal afavoriria que les portes de les cases (físícament i també en les relacions amb els altres i amb la realitat) estiguessen obertes, el 21 de novembre del 2021, posí un post en el meu mur i en distints grups de Facebook, que deia: “¿Tenien costum d’obrir les portes dones de la generació de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920?¿Heu continuat el costum? ¿Què opineu? Gràcies.

Personalment, el barri on visquí fins als trenta-huit anys (entre 1971 i l’any 2009), en el carrer Sant Antoni, d’Aldaia (una població de l’Horta de València), era molt obert i en què el paper de les dones era molt important, per exemple, en l’organització, en la celebració i en els actes immediatament posteriors al dia de Sant Antoni i en altres temes, com ara, de línia social[1]. Els veïns eren majoritàriament catalanoparlants. Des del meu punt de vista, és un exemple de matriarcalisme.

Quant a la tradició d’obrir les portes de casa, en ma casa, en la primavera del 2016, un dia aplegàrem a ser-hi un valencià (jo), una dona de Marroc i una de Veneçuela”.

En el meu mur, el 21 de novembre del 2021, ens comentaren “Del meu record, les portes de les cases solien estar, quasi sempre, obertes!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Jo recordo, era molt petita. Vàrem acollir un home amb un nen. Arreglava coses. Crec que l’àvia esperava per a poder, cada vespre, donar-los sopar” (Montserrat Cortadella), “Jo, els meus fills, els he ensenyat a fer-ho i a cedir-los la plaça a dalt del bus” (Montserrat Rius Malet), “Recordo que, quan era petita, les portes estaven obertes. Més tard, es van haver de tancar… Hi havia ‘espavilats’.

Es feia ball al carrer, per les festes del barri. Tothom hi participava” (Rosa Garcia Clotet), “Sí, Ricard Jové Hortoneda. Sí eren obertes, a Calldetenes, i també en van ser a la Barceloneta. En Jacint Verdaguer ens va deixar escrit en un llibre com i de quina manera s’ajudaven les famílies de Folgueroles[2]. Era preciós i les portes eren sempre obertes. Jo tinc com a mot preferit aquest: ‘Déu vos guard’. S’emprava (s’usa) molt sovint, als pobles. A Vic, les persones es deien l’adeusiau. En entrar a una botiga, tothom deia ‘A Maria’[3], ‘Déu vos guard’. S’han desat al bagul de l’oblit. Els meus rebesavis de Folgueroles feien, segurament, aquest ajut bonic entre el poble, quan recollien el que havien sembrat”. I Ricard Jové, l’endemà, li contesta “Exactament. Ho confirmo exactament, Ramona!!!!”. Igualment, Maria Coca Juncosa ens escrigué “Encara hi ha joves educats i bones persones.

Deu fer uns mesos, a Cambrils, pagava a la caixa d’una botiga i, sense que me’n donés compte, em va caure un bitllet de 50€ a terra. Em toquen al braç i, un noiet que anava darrere meu, em diu: ‘Senyora, li ha caigut aquest bitllet’. A part de donar-li les gràcies, li vaig dir ‘Joves com tu fan molta falta a la nostra societat’”.

En el grup “Dialectes”, el 21 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “A casa meva, no, Barcelona. A Ciutadella[4], ho fan per les festes de Sant Joan” (Lui Sarrià), “Voldria puntualitzar que el paper de les dones és important a tot arreu i a totes les èpoques. El problema és haver camuflat aquesta importància” (Blanca Alabart), “A Favara, sempre estaven, les portes, obertes per a tothom. A l’hivern, tancades però amb la clau al pany. La dona era la que tenia cura de la casa. Ara, impossible” (Rosa Maria Bixquert Camarasa).

En el grup “Sóc valencià i sí que m’importa el nom País Valencià”, el 21 de novembre del 2021, Josep Ferrer Ferrer plasmà “Jo continue cedint el pas, cedint el seient del bus i, no sols a les dones, a les persones que els fa falta. I sols per educació”. Fins i tot, en alguns d’aquests comentaris, se’ns fa referència al matriarcalisme que, per mitjà de l’educació, transmetien les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia i, per descomptat, a Romà Francés i Berbegal, un amic planot i molt obert, del Camp de Mirra (una població valenciana de la comarca de l’Alcoià), qui hui m’ha oferit fer un escrit per a les festes patronals del 2022 en el Camp de Mirra i m’ha obert la possibilitat, àdhuc, de tractar-hi sobre el matriarcalisme: el tema serà el de l’educació matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

 

 

Notes:[1] Hi havia unes quantes persones que hi vivien i que participaven molt en temes com associacions, partits polítics, actes parroquials, etc. Igualment, durant uns anys, es solien fer partides de pilota valenciana. I, més tard, s’hi creà un centre de jubilats i pensionistes.

[2] Població catalana de la comarca d’Osona, on nasqué Jacint Verdaguer.

[3] Forma col·loquial de dir la salutació “Ave Maria”.

[4] Zona de la ciutat de Barcelona en què es construí u dels somnis anteriors a la guerra de successió: una ciutadella. Es bastí immediatament després de la caiguda de Barcelona (1714), en acabar la guerra.

Educació matriarcal, acollidora, empàtica i molt oberta

General, , , ,

 

El 19 de novembre del 2021, quan parlí amb ma mare, li llisquí tots els comentaris que s’havien escrit fins aleshores, i ella em digué que, “Si han vist bons exemples, es continua la cadena”.  I jo, com moltes persones que conec, la continue. Igualment, m’afegí “Si tu actues bé, prompte o tard, sempre hi ha alguna cosa que queda” i, en relació amb festes que ma mare havia conegut (i en què es plasmava molt l’esperit de barri i la col·laboració), em comentà “Eixien tots al carrer (xiquets i majors): cada u, de la manera que poguera col·laborar, per a que estiguera tot lluït” . I, quant a la festa de Sant Antoni, en Aldaia (població on visquí junt amb els meus pares fins als trenta-huit anys, això és, entre 1971 i el 2009), i que hem conegut molt, em digué que les persones que la feien i que hi prenien part, “N’eren més del barri, del poble”.  A banda, com, dos dies després, coincidírem, ma mare i jo, en què era una festa (la de Sant Antoni “del porquet”), organitzada i impulsada per dones, en un barri molt obert. Aquest detall el vincule amb el matriarcalisme: la participació del capellà (molt obert a les clavariesses i a les persones que hi preníem part) era, fonamentalment, la celebració de la missa i la benedicció dels animals. La resta d’actes, la gran majoria, partien de dones.

Un altre comentari en el grup “Cultura mallorquina”, relatiu al tema que tractem ara, fou “Som del 1968! Mumare, del 1921.

M’interessa i m’agraden la nostra història, tradicions i costums. Crec que molt més viscudes i enyorades que les que tindran la joventut d’avui en dia” (Rosa Vives Cifre).

Igualment, en el grup “Refranys i dites valencianes”, ens comentaren “Totalment… Saludar a les persones pel carrer i ajudar sempre a les persones majors” (Carmina Marco Morera), “Quan eixíem d’escola (o costura, com deien) es trobaven amb el veïnat de dones cosint.

Tenies de saludar i besar-les, a totes” (Rosario Bataller Garcia). Un altre comentari, curiós, però amb una aportació interessant, ple de refranys, fou el de Miquel Fernandez: “’Marit i muller, a la vellea, s’han de menester’; ‘La rabosa sap més per vella que per rabosa’; ‘A la vella, foc amb ella’; ‘Criatures neixem i criatures ens tornem’; ‘Gallina vella fa bon caldo’; ‘Amor de vella, aigua en cistella’; ‘Quan l’esparver envelleix, se’n burlen els ocells’”. En relació amb el refrany sobre l’esparver, diré que, a les darreries dels anys huitanta del segle passat, raonant raonant amb el pare d’una tia meua, qui, entre altres coses, prengué part en la batalla de l’Ebre, durant la guerra, me’n digué u que diu així: “Quan u és vell, les rates juguen amb ell”.

En el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, el 19 de novembre del 2021, les respostes foren “Les meues eren les conselleres, acollidores, mestresses, etc. de tot el poble” (Lluis Miren Zalbidea Gomez), “La meua güela Carmen va néixer en 1903 i, ma mare, en 1927. Lo que deien era que estudiàrem (jo, 1955, i, la meua germana, 1960), per poder ser independents i guanyar bé la vida, que les coses de casa eren fàcils…” (Ermelinda Felis Molina), “La meua àvia m’ensenyava moltes coses. En diré una: ‘Quan faces una faena, et diran que ben feta! o que mal feta està!, però ningú et preguntarà quan de temps t’ha costat de fer’. I sí, no era una dona sobreprotectora, et deixava fer la teua vida però, sempre que la volies, la tenies al teu costat. Havia nascut el 1903 o 1904” (Tomàs Llopis Guardiola), “No és el meu cas, ho sent, però és una línia molt interessant a treballar”.

En el grup “Paraules ebrenques”, el 20 de novembre del 2021, Teresa Herrero Calpe ens comentà “Els meus, sí”.  

Quant a l’esperit de barri, hem trobat un post molt interessant, en Facebook, plasmat per Lina Mira García, en el seu mur, el 3 de juliol del 2021. El recomanem.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que continuen la cadena, amb molta iniciativa, empàtiques i molt obertes

General, , , ,

 

També en relació amb l’educació matriarcal, el 19 de novembre del 2021 escriguí un post en Facebook que incloïa “¿Què és lo que més vos ensenyaven les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Afavorien que participàsseu en el barri on vivíeu i que fósseu persones molt obertes i interessades pels altres? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 19 de novembre del 2021, ens comentaren “Lluís. A ca meva, eren unes persones generoses i bondadoses. Sempre van ser oberts a tota mena de persones, fossin com en fossin i  d’allà on fossin. Crec que ells, amb el seu fet obert a les persones que convivien en la Barceloneta[1], em van fer oberta i generosa amb tothom. La mare i l’àvia es guanyaven la vida venent en un quiosc, i també la marona[2], que va obrir una botiga de queviures a la botiga on vivien els meus pares Lluïsa i Manel.

L’avi estava malalt, tenia quistos al cap, d’haver patit el tifus. Les dues anaven i formaven una coral. Ma àvia li deia, a sa nora: ‘On està la nena’. Anaven al Born[3], a comprar la teca per a vendre, i el camàlic, quan no els cabia en el carretó, els portava fora al xamfrà del carrer. Ma marona va plegar abans que jo a la comunió: tenia una llibreta plena de deutes que li devien i mai, mai va demanar a ningú que li tornessin res del que li devien. Ho va perdonar. Ella i l’àvia també havien passat misèria i coneixien el que es passava” (Ramona Ibarra Solà), “Valors com l’esforç, responsabilitat, empatia, generositat, sense discriminar a ningú” (Maria Grimau), “Respectar gent gran, ser educats i tirar les coses a la paperera” (Roser Mas Bel), “I no llençar mai el menjar. Això era sagrat” (Carme Alsina Sánchez).

En relació amb aquest tema, en el grup “Dialectes”, el 19 de novembre del 2021, Maria Montserrat Morera Perramon em comentà “Sí. Casa nostra sempre estava i està oberta”. I, al moment, li escriguí “I ma casa, com també la dels meus pares.

Des de xiquet, he viscut lo que es diu ‘esperit de barri’ i ‘l’esperit comunitari’, perquè, en el carrer on vivia, hi havia la imatge d’un sant (en el carrer Sant Antoni) i hi havia molta obertura, molta sensibilitat i molta col·laboració entre els veïns i cap als altres.

Hi vaig viure fins als trenta-huit anys i, quan hi vaig a veure els meus pares, encara el percep.

Està en una població de més de 30000 habitants, a pocs kilòmetres de la ciutat de València” . I Montserrat Morera Perrramón m’afegí “Nosaltres, a Manresa, en un carrer que abans era ple de pagesos que feien verdura”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 19 de novembre del 2021, Vicent Pla em comentà “Jo, lo que recorde, de quan era xicotet, en la dècada dels ’50, és que hi havia molta por i ens obligaven a anar a missa tots els diumenges i festes de guardar, etc., etc..

Ara bé, ens ensenyaven a ser respectuosos, més educats i a obeir als pares.

Eren altres temps. Ni millor, ni pitjor”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 19 de novembre del 2021, Angela Bosch Jerez ens escrigué “Vaig combregar el 1970. Mumare em va donar l’opció de regalar el vestit a una nina de l’escola, que no li’l podien comprar. Li’l vaig donar, i molt contenta de fer-ho”. 

El mateix dia, quan parlí amb ma mare, li llisquí tots els comentaris que s’havien escrit fins aleshores (quasi tots els que figuren ací) i ella em digué que, “Si han vist bons exemples, es continua la cadena” . I jo, com moltes persones que conec, la continue.

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: 

[1] La Barceloneta és un barri mariner de la ciutat de Barcelona.

[2] Forma familiar de dir “mare” i sinònima de “mareta”.

[3] El Born és un barri de Barcelona.

L’educació matriarcal, més oberta i per a la vida i tot

General, , ,

 

Continuant amb el tema de l’educació matriarcal, afegirem que, el 17 de novembre del 2021, en un post d’Hilari Gascó en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, on ell havia escrit “Fa molts anys, els xiquets anàvem a Escola i, les xiquetes, a Costura (anàvem al mateix lloc). Recordeu, els més majors?”, Carlos Bonet Haebler, li comentà “Jo ho he sentit, de sa meva padrina. Moltes vegades, ses dones ‘tenien més lletra’ perquè, amb els nins, els posaven a treballar abans i elles podien anar un parell d’anys més a costura, on aprenien a llegir i matemàtiques, per tal de poder interpretar patrons de costura, llibres de receptes…

I això és una de ses raons de per què elles duien es comptes, perquè havien tengut s’oportunitat d’aprendre més que es mascles”. El mateix dia li comentí que “Un dia, Pere Riutort Mestre (Petra, 1935) em digué que, en l’any 1900, el 60% de les dones de Mallorca sabien escriure en castellà, lo que, tradicionalment, es diu ‘estaven alfabetitzades’” i Assumpta Jane li escrigué “Gràcies per l’extensa explicació!

La cançó que conec diu: ‘La Mare de Déu, quan era xiqueta, anava a costura, a aprendre[1] de lletra’. Costura i lletra= escola.

La història a través de les cançons. Que bonic!!”. I de les rondalles.

En línia amb les paraules d’Assumpta Jane respecte a l’escola, direm que, el 8 d’agost del 2021, David Algarra, en “Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre  El Comú català”, escrigué un post de què reproduïm la major part: “Avui dia, encara perdura la creativitat i profunditat sobre reflexions del món, la capacitat de pensar quelcom nou i d’endinsar-se en la realitat, però els motors de cerca i les xarxes socials els amaguen perquè els seus algorismes i els seus filtres donen veu majoritàriament als dogmatismes.

Igualment, els continguts educatius, si durant un temps incorporaven només un coneixement humanístic acceptat pel poder, ara es tracta d’eliminar inclús les assignatures d’humanitats, es tracta de retallar la capacitat de pensar que no s’ha de limitar només a allò que ens fa fora de treball del mercat. La mediocritat patològica ha de ser substituïda per una societat que potenciï en l’ésser humà l’actualització del seu potencial de veure, estimar i actuar”.

Quan el 15 de novembre del 2021, llisquí aquest post de David Algarra, li comentí “Soc dels darrers estudiants de Magisteri, de la Universitat de València (cursos 1991-1994), que seguíem l’especialitat Humanes.

Una mestra de filosofia i d’antropologia, Estrella Somoano Ojanguren, i u d’història (Enric Sebastià Domingo, 1930-2006), ja ens comentaren que el fet de no fer pensar (filosofia) i el de no conéixer el passat i no estar oberts amb comprensió, amb sensibilitat (història) es pagaria car en les generacions que no haguessen estudiat dues coses tan importants per a la persona: raonar i la sensibilitat.

En el treball sobre el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, les persones més obertes podríem dir que són majors de seixanta anys i, sobretot, de setanta. Ho plasmen en la manera més oberta, més objectiva i més empàtica de comentar.

Nasquí en 1971”.

I, el mateix dia, David Algarra em respongué “Dues grans disciplines. Estic totalment d’acord, cal la llum de la raó per ser lliures”.

En relació amb la paraula raó, cal dir que, molt sovint, s’ha associat el segle XVIII amb la Il·lustració i amb el tema de la raó i que, com ara, David Algarra, en el llibre “El Comú Català”, comenta que eixa introducció comportà un menyspreu cap a lo que no anava en línia amb el capitalisme (fet que, quasi mai, es diu, ni s’escriu, en els centres d’instrucció) i que això provocà una major desigualtat cap a la dona i, per descomptat, una desconsideració cap a la cultura matriarcal.

Igualment, afegirem que, en moltes rondalles, veiem que la dona és la principal transmissora del saber popular i, a mes, que, fins i tot, per exemple, en la rondalla valenciana “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, veiem que la tia Maria, que feia de transmissora d’eixe saber i, igualment, deia com considerava que calia respondre a les persones i en el dia rere dia, era una dona “tan simpàtica i tan amiga de tots, sempre tenia visites, sobretot, de xiquets, que li preguntaven moltes coses i li demanaven:

-Tia Maria, va, conta’ns una rondalla!

I no li ho havien de dir dues vegades. Sempre en tenia alguna a punt i, si no se’n recordava de cap, se la inventava” (p. 57). Molt lluny, per tant, de l’ensenyament instructiu en què s’aprovava que els coneixements entrassen per mitjà de la força, de la violència i, a més, del menyspreu cap a les llengües distintes a la castellana.

I, més encara, per mitjà d’aquesta rondalla valenciana podem intuir que l’educació matriarcal és molt oberta: “A la nit, una altra vegada, els veïns feren junta” (p. 62), de la mateixa manera que, en moltes rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, el rei i altres autoritats (o, com ara, una mena de consell de savis o de consellers i el rei, tiren junta).

Doncs bé, recorde que, un dia, en una classe de filosofia (en el segon curs de Magisteri, 1992-1993) amb Estrella Somoano Ojanguren com a mestra, ens digué que ella era de cultura basco-asturiana. Ambdues cultures són matriarcals, com em confirmà en una ocasió, quan jo ja havia iniciat el treball sobre el matriarcalisme. I, de la mateixa manera que en la rondalla, “féiem junta”, un acte que també portàrem a terme en les darreres setmanes d’aquell curs.

Això, vist des d’ara, que toquem el tema del matriarcalisme, em porta a pensar que, en un ambient matriarcal, és molt més fàcil una educació més oberta, també plasmat en la rondalla “El forçut de Xixona” quan la tia Maria diu els xiquets “Ai, xiquets! (…). Vosaltres no us podeu figurar quins despereons i quines bracillades pegava aquell forçut” (p. 63). Una manera d’educar molt pròxima a l’aprenent, en la llengua materna de les dues bandes (educador i aprenent) i que convida a assistir més i més, en lloc de fer fugina o, per exemple, de participar per participar perquè toca participar. Com a anècdota, vos diré que, quan, en el curs 2013-2014, feia classes de franc de valencià, donava la possibilitat que els alumnes escriguessen amb retoladors de colors, que n’hi havia molts. I hi participaven molt.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la participació de les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “apendre”.

L’educació matriarcal, “sempre més a prop” i molt oberta

General, , , ,

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Cultura mallorquina”, en relació amb l’educació matriarcal i amb la participació que hi tenien les seues àvies (o bé, les mares i tot, si havien nascut abans de 1920), n’afegirem aquests: “Es meus padrins varen esser molt importants a sa meva vida. Varen venir d’Argentina, quan eren molt joves i varen fer feina, molt fort, pels seues fills.

Tots dos tenien molta paciència amb jo. ¡Jo era sa seva reina! Totes ses nits em xerraven de Mallorca. Estimaven sa seva terra i em varen transmetre aquest amor.

Espero haberme logrado expresar un poquito en aquesta llengua que tant amo. Me cuesta mucho intentar escribirla porque, mayormente, era transmisión oral, pues es meus padrins només xerraven mallorquí a ca seva.

Sa meva padrina era una persona de gran paciència. Tant ma seva padrina com ma seva repadrina eren fonamentals a sa família[1]” (Nair Inés Berrocal), “Precisament a Mallorca SA madona mallorquina era una dona treballadora que fou tota sa organització i SA que, realment, ho manejava tot.

Jo no sé si es fet de que, a Mallorca, sempre hi ha hagut separació de béns, ha fet que sa dona mallorquina fos molt més avançada[2] que a la resta d’Espanya.

I no necessitava CAP ‘Ministerio de Igualdad’” (Magdalena Cantallops Alberti), “L’altra padrina, nascuda a Menorca, tenia s’aparença de més dona de bona família, però no sé per què es mudaren a Mallorca. Sa història, aquí, no es contava tant.

Vengueren des de Pollença a Palma i, amb la mare, no tingueren bona relació.

La meva percepció, als comentaris de ma mare, és que la feien sentir una càrrega de mon pare. Aquesta padrina no era massa infantera i anàvem de cortesia, i el padrí ens duia als llocs on la padrina no hi volia anar: plata, hort,… Ella, més de TV o de xerrar amb les veïnades.

Això sí: a ca aquests padrins, sempre dinàvem tot el plat i, s’horabaixa, berenar de Nocilla. Sabien com tenir-nos contents, i pessetes per les bones notes” (Pons Fuster Fca), “Sa meva era mestra” (Maria Antonia Tejada Martínez), “Humilitat i generositat. Ensenyar a fer les coses per donar un cop de mà, sense esperar res a canvi!” (Joana Escalas Fullana).

El 16 de novembre del 2021, posí en el meu mur una entrada de la web ”Malandia”  i Rosa Garcia Clotet em comentà “Molt interessant, Lluís.

És cert el que diuen, ho he viscut.

Avui dia és molt diferent, tot i que encara hi ha famílies així”. I li comentí “Si que ho és, Rosa. Jo no alcí mai la veu a ningú dels meus avis, ni a la meua àvia. Simplement, perquè els tenies respecte i, al mateix temps, te’n fiaves.

La meua àvia (1910), molts dies, quan anàvem a visitar-los, immediatament, ens treia una rosquilleta. I, molt sovint, tenia el somriure. Una dona molt senzilla i que afavoria la proximitat”.

En relació amb la frase de Pere Riutort “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”, el 15 de novembre del 2021, posí un post en què, a més d’aquestes frases, afegírem “Quan teníeu menys de deu anys, ¿preferíeu aprendre per mitjà de l’educació de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Per què? Gràcies”. En el meu mur, el mateix dia, em comentaren “Jo no recordo tindre preferències per l’aprenentatge a aquesta edat. Suposo que vaig anar aprenent del dia a dia, tant de la mare com de les àvies. Vivíem molt a prop i les veia molt sovint. Per tant, vaig rebre la influència de totes elles” (Rosa Garcia Clotet), a qui responguí “Jo (que nasquí en 1971), en l’escola, no aprenia el català i, en canvi, amb motiu de la primera comunió, un cosí de mon pare em regalà un llibre de poesies festives en llengua catalana (que no s’ensenyava en l’escola, ni s’emprava en les misses de les parròquies). Gaudia llegint en la llengua materna”.

Al moment, Rosa Garcia Clotet em comentà “Jo anava a l’escola, tot en castellà, tota l’ensenyança. El català, a casa.

L’avi tenia llibres en català antic i m’agradava llegir-los. Ell em feia petits dictats i, poc a poc, vaig anar aprenent. També em feia fer cal·ligrafia. El pare eren més les matemàtiques”. A banda, també ens escrigueren “Quan tenia menys de deu anys, Lluís, si podia jugar-me l’escola, ho feia. No gaire, perquè a casa ens castigaven” (Ricard Jové Hortoneda), paraules plasmades per un home nascut en 1929, i “Jo tinc una anècdota de quan tenia 10 o 11 anys, de voler fer campana. U… síiiiii, em va pillar, ben pillada, la mama” (Montserrat Cortadella).

Tres aportacions interessants: en la primera, la dona (de més de setanta anys) reflecteix que aprenia més en companyia de familiars (que no per mitjà de l’escola) i, en les altres dues, intents de fer fugina, de no assistir a l’escola. ¿Tenia a veure amb el fet que, com a hores d’ara, en les escoles, les aules, per exemple, estiguessen organitzades, físicament, a manera d’un exèrcit, com encara ho fan moltes, ja en el primer quart del segle XXI, i, àdhuc, sota l’aixopluc de governs locals, autonòmics i estatals que es posen l’etiqueta de progressistes, d’esquerres, però que abracen la instrucció (tan vinculada a la cultura castellana, la qual és patriarcal i està molt relacionada amb el famós “ordeno y mando” castellà, a lo patriarcal, com també a lo políticament correcte) i l’elitisme (una creativitat que cerca més el sobreeixir, que no l’educació matriarcal tan ben plasmada en moltes rondalles en llengua catalana, de fa més de cent anys, dels anys vint del segle passat o, per exemple, valencianes de fa uns quaranta anys)? Les vivències, les hores compartides, fins i tot, amb castellans que, quan començà la guerra, ja tenien sis anys i, en alguns casos, més de dèsset (com un amic, nascut en 1918, de Narboneta, en terres castellanes, però molt obert a xiquets uns noranta anys o més més petits que ell), em fan que considere que sí.

En el grup “Dialectes”, el 15 de novembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Jo vaig aprendre a llegir amb la iaia. Als quatre anys, ja llegia” (Maria Montserrat Morera Perramon) i “Jo vaig aprendre a llegir amb la tia Sinta (una tia padrina) i, gràcies a ella, m’ha agradat llegir sempre” (Bruna Esteve Ibars).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 15 de novembre del 2021, Montserrat Cortadella em comentà “Jo aprenia de les dues. La mama, en qüestió de deures de l’escola, m’ajudava. Havia anat al col·legi de monges de Sitges. I la iaia, per lo viscut”. Montserrat Cortadella, de més de setanta anys, plasma que l’educació matriarcal li vingué per mitjà de l’àvia (“per lo viscut”), mentres que la instrucció fou a partir de l’ensenyament en una escola religiosa (en l’original, “colegio”).

En el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, el 15 de novembre del 2021, Lluis Tomas Roig ens escrigué “La meva mare. Era sempre més a prop”. Una educació més encaminada a respondre als xiquets i als aprenents (i a formar-se qui fa de transmissor del saber popular, del llegat dels avantpassats, de saviesa, de les tradicions, de la simpatia cap a una natura entesa com la Mare de la vida, de la llengua materna i vinculada amb el Poble, d’empatia i de sensibilitat cap als altres i cap a lo que fa més fàcil viure amb esperit comunitari i afavorint el desenvolupament obert de cada persona, etc.), que no a fer de l’aprenent un simple consumidor passiu de lo que li transmeten, en el cas patriarcal, mitjançant la instrucció.

La cultura patriarcal instrueix; la matriarcal, educa (per a la vida i tot i, moltíssimes vegades, per mitjà de la dona). Preferesc la matriarcal, com moltes persones que conec.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Hem escrit textualment aquesta frase i, al llarg del comentari, hem respectat la llengua en què fou escrit. Ens trobem davant d’un cas d’una persona que, per mitjà dels seus padrins, ha accedit al domini oral de la llengua, però que plasma molta voluntat per aprendre-la i per emprar-la, àdhuc, per escrit. Podem intuir fins a quin punt li ha influït, positivament, el llegat dels seus avis i l’interés per la terra (i per la llengua materna, la catalana) dels seus avantpassats.

[2] En l’original, “adelantada”.