Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Àvies i mares que promouen la bonhomia, fer el bé i molt receptives

General, , , ,

Àvies (padrines) i mares que impulsen a actuar amb bonhomia i a fer el bé.

El 4 de febrer del 2022, en Facebook, preguntí si les àvies (o padrines) o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, “¿vos impulsaven a actuar amb bonhomia i tractant de fer el bé, com podem veure en moltes rondalles? Gràcies”.

En el meu mur, el 4 de febrer del 2022 ens comentaren “La meva àvia i la meva mare sempre deien ‘El que no vulguis per a tu, no vulguis per a ningú’” (Glòria Reverter), “Molt cert, Lluís” (Neus Castellvi Asensio), “’A missa? Fes bé i no faces mal i altre sermó no cal’. Ho deia el meu avi patern (1912-1997)”[1] (Jose V. Sanchis Pastor), “’Tu, sempre fes el bé, que el mal ve sol’, la iaia. I també el que diu la Glòria: la mama i la iaia” (Montserrat Cortadella), “Ahir mateix, un familiar (té 89 anys), em va contar que la padrina, la seva mare, l’enviava a ca una tia i li deia ‘Si et donen uns doblers, no els agafis, que en tenen pocs’, perquè no fes res a canvi de doblers. I mu mare, sempre, diu ‘Qui dona del que té, menja del que no té’” (Xisca Gaya Riutort), “A casa, sempre m’havien dit que ‘El que no t’agrada que et facin, a tu, no ho facis a ningú’” (Rosa Garcia Clotet).

En el grup “Dialectes”, el 4 de febrer del 2022 plasmaren “Dues àvies ben diferents: una educava per a l’èxit i per tenir un bon marit i una posició social. L’altra era senzilla i bona cuinera, amb bon humor i no s’escandalitzava per les coses modernes, com la faldilla curta o portar pantalons…” (Lidia Bros Sarroca), a qui Maria Montserrat Morera Perramon li comenta “Lidia Bros Sarroca. El meu cas era el mateix!”; “La meva era molt masclista en el tracte. (…) És l’única que vaig conèixer” (Merce Regue), “Justament, tal com ho descrius” (Cèsar Ollé Garcia).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 4 de febrer del 2022 ens escrigueren, “A mi, sempre m’havien exigit que respectés les persones grans i la canalla. També inculcaven que no tenia que jutjar a ningú per com pensés, perquè, em deien que no era tot negre o blanc: els colors grisos també existien i eren respectables, sempre que no perjudiquessin a altres persones.

La meva mare va néixer al 1904” (Joaquima Basart), “La meva àvia era guaridora i, la gent, la respectava molt perquè feia el bé, curant a qui ho necessitava i volia. Sempre deia que ‘Una acció val més que mil paraules’. Era d’Olot. Va ser un exemple per a mi” (Maite Barcons).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de febrer del 2022, Eulàlia Pons Gomila comentà “Supòs que la meva mare em va donar una bona educació. Va néixer el 1916 i sempre va ser molt moderna i avançada a la seva època. Li estic molt agraïda. No crec, no obstant, que quadri amb estereotips de rondalla”.

En el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, el 5 de febrer del 2022, Josép Antoni Torres Torres plasmà “Sí, clar”.  

Adduirem que la manera d’actuar i de viure plasmades en molts comentaris tenen molta relació amb l’educació matriarcal. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Tot i que aquest comentari és d’un home, l’hem inclòs pel seu interés històric i educatiu.

Cançons i contarelles escatològiques i dones molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de les cançons escatològiques i amb la cançó de la caguerada de bou, afegirem, amb lleugers retocs, que, en l’entrada “existencialisme escatalògic valencià” (https://www.racocatala.cat/forums/fil/11397/existencialisme-escatologic-valencia), publicada en la web “Racó català” el 25 de febrer del 2005, EL CORC (nom de qui presenta el tema a tractar) comenta[1] “Hi ha qui pensa (jo mateix, sense anar més lluny) que l’humor valencià (jo sóc de la Plana Baixa) és, particularment, escatològic. Hi ha un concepte: LA BROFEGADA (…). Quan la meua àvia em contava històries de gent del poble (cançonetes, acudits…), pràcticament, tots anaven de sexe i escatologia (merda, pixum…).

Parlaríem, doncs, d’una forma d’entendre la vida basada en elements fonamentals: ‘MENJAR i BEURE, FOTRE i NO CREURE’. Aquesta és una dita molt usada al meu poble i sintetitza tota una filosofia de vida”. 

Quant a aquesta dita, des d’un primer moment, l’hem associada amb el matriarcalisme: una sexualitat oberta i moderada i una religiositat popular però en una cultura que no abraça el misticisme. A banda, copsem que la dona és qui transmet la cultura popular als nets i que ho fa de manera receptiva, sense deixar fora lo eròtic, ni lo sexual, ni lo escatològic.

Igualment, en línia amb les paraules d’EL CORC, el 26 de febrer del 2005, JM li respon: “No és només valencià. És, de fet, un tret característic del poble català en general.

Això, m’ho han dit amics bascos, espanyols i francesos, que són força més objectius pel sol fet de mirar-nos des de fora. I tenen raó: l’humor català, en general, és escatològic. I, de fet, la pròpia manera de parlar: el caganer, la pixada fora de test, el pixapins, les cagades (errors), l’expressió ‘cul i merda’… no són més que la punta de l’iceberg”. Respecte a la paraula “pixapins”, cal afegir que els habitants de la ciutat de València i els de Gandia (població valenciana de la comarca de la Safor) reben el malnom “pixavins”.

En relació amb el comentari que fa JM, sí que podem dir que una part considerable de les cançons populars en llengua catalana té a veure amb lo eròtic, amb lo sexual i, no tant, amb lo escatològic.

A banda, EL CORC, tocant lo escatològic, redactà “Una breu història que contava la meua àvia:

Una dona vella (en aquells temps, sense roba interior, amb la falda i prou), duia al forn una coca. Quan hi va arribar, va esvarar i li caigué a terra la coca, i ella digué ‘Damunt, després’.

El forner, en veure aquella coca (tal i com va quedar), li preguntà:

-Xiqueta, això què és?

I la vella respongué:

-Trenta-tres arrugues que tinc al ses!


(el ses = el cul)”.

Més avant, nurietta, el mateix dia, plasma “És cert. Ma ‘güela’ també solia parlar d’estos temes… Sempre contava acudits sobre el tema” i obrint_pas, respecte al tema, afig “Ara recorde una cançoneta que es canta pel meu poble: ‘Esta nit fa bona nit / i demà farà bon sol. / La filla del boticari / s’ha cagat en el llançol’”.

També resulta interessant comentar que, en l’entrada “conversa fisiològica” (https://provisionals.blogspot.com/2016/03/conversa-fisiologica.html), la qual figura en el blog “provisionals”, apareixen unes quantes paraules sobre la cançó de la caguerada de bou i que Júlia redacta “Jo sabia, des de petita, una variant de la cançó que menciones, inserida en un acudit protagonitzat per valencians que explicaven a casa des de temps ancestrals.

Uns nuvis, en casar-se, surten al balcó a saludar el seguici, i la gent demana que la núvia canti. La núvia va repetint ‘Xe, si no sé’ fins que, al final, canta això de la ‘Caguerà de bou, quan cau, s’espatarra; la de burro, no, que cau apilotada’. I, aleshores, deia a la gent, ‘Vaja, ja he cantat’”. Com veiem, en aquesta cançó, es reflecteix que és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Fills amb molta espenta, eixerits, sincers i molt oberts

General, , , , ,

 

Un altre relat valencià en què es reflecteix molt el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb el tema de l’educació matriarcal, és “Nabet”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 6 de l’obra “Rondalles valencianes”. Direm que hi ha versions molt semblants en altres llocs de l’àmbit lingüístic. Així, Adrià i Maria-Agres vivien en Bèlgida i no tenien fills fins que un dia, Maria-Agres, mentres era en el bancal, digué a Déu “jo voldria tenir un xiquet, encara que fos petit com un nabet!

Déu la va escoltar (…) i el mes de maig vinent, va infantar (…) un xiquet molt boniquet de la grandària (…) d’un nap” (p. 27): Nabet. Cal dir que el xiquet naix en maig, en el mes, popularment, associat a les flors i a la mare.

Al moment, veiem que Nabet es desenvolupa ràpidament, sobretot, “en picardia i força: (…) son pare, quan Nabet va complir els set anys, començà a portar-lo al bancal, i allà el fillet l’aidava en tot” (p. 28).

A més, el pare manà fer ferraments preparats per al xiquet, qui els manejava amb deseiximent (p. 28). I, com veiem, igualment, Nabet actua de manera esparpellada, molt oberta, amb molta espenta i amb atreviment (p. 28).

Tot seguit, captem un passatge en què uns lladres entren en el bancal, i el xiquet, qui era en l’orella d’un ase, fa que se’n vagen (p. 30) i, en un passatge immediat, ho comenta a son pare (p. 31), a qui, més avant, en el bancal, li lliura diners que s’havien deixat els lladres… Aleshores, passem a unes paraules en què es plasma el matriarcalisme:

“-Els dus a la mare.

El xicó, que encara no havia desmuntat, diu adéu al pare i l’emprén de regrés a la llar” (p. 32) i, quan hi és, lliura a sa mare monedes de plata i un pitxeret de dobletes, i ella felicita  Nabet (p. 33).

Immediatament, els dos lladres trien fer via cap a un altre poble, en aquest cas, a Bèlgida, on vivia Nabet. I el xiquet, que era en casa (però no els seus pares), sent que entren els roders i, en distints passatges, fa que no puguen robar cada u dels dos hòmens. I, sense pensar-s’ho dues vegades, els trau de la caldera (p. 35), se’n va al dormitori dels pares, els desperta i els diu que baixen on eren els lladres (p. 35).

A banda, el fill proposa que, entre els pares i ell, porten els dos hòmens a cal batle (p. 35). I Nabet diu al batle que, “Amb una agulla de fer espardenyes i una caldera (…), he donat bon compte d’ells. Si no ho creuen peguen darrere mi.

La gent no s’ho creia. Però, (…) anaren tots a casa de Nabet i ho veren tot tal com els ho havia dit” (p. 37).

I, finalment, “el batle premià Nabet amb una agulla de plata per a fer espardenya, tothom tornà a la feina del camp” (p. 37) i millor que abans i, a més, la rondalla acaba amb unes paraules relacionades amb Nabet i interessants, en línia amb el matriarcalisme: “la seua fama ben guanyada” (p. 38). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Les cultures matriarcals prefereixen la moderació i toquen de peus a terra

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla en què apareix molt el jardí, la jardineria com també el tema de l’educació matriarcal, el de tocar de peus a terra i, igualment, el de la sexualitat matriarcal i que ací hem triat pel tema del jardí (perquè apareix reflectit en una dama i en una jove), és “La delicada de Gandia”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”. Així, se’ns comenta que la terra de la comarca valenciana la Safor, “és bona i fèrtil; la pluja, generosa i el clima, temperat” (p. 107) i que, malgrat que el duc n’era l’home més ric, la seua dona, la duquessa Maria, “només era feliç a l’església o al jardí del palau, quan contemplava els gesmilers, els rosers, els geranis i les altres plantes que cultivava amb el mateix amor que una mare posa en l’educació, l’alimentació i la salut dels seus fills” (p. 110). Com veiem, el narrador ja ens indica el vincle (per semblança) entre la manera de tractar les plantes i el de l’educació dels fills. I ho fa mitjançant uns trets que van molt en línia amb el matriarcalisme, com ara, la simpatia, la paciència i la bonesa. I, per això, “les plantes del jardí, agraïdes, li pagaven l’amor que ella els donava amb pomells de gesmil que feien olor de cel, roses esponjoses com les ales dels àngels i geranis” (p. 111).

Més avant, llegim que el duc i la duquessa “se n’anaren a viure a una alqueria que tenien en una muntanya on sempre bufaven vents saludables” (pp. 112-113) i, a banda, que la duquessa fa un encàrrec al mestre Damià Forment i que ell l’accepta (p. 116), en relació amb una església. En acabant, Damià Ferrer passarà a viure en el palau ducal junt amb els dos nobles i la jove Anna Maria (filla d’un germà de la noble).

El pare d’Anna Maria escriu una carta a la duquessa, “demanant-li que acollira la seua filla al palau ducal i que l’educara com hauria educat una filla, que la guiara pel bon camí i que l’ajudara a convertir-se en una dama noble, elegant i discreta, com ho era ella” (p. 118) i la duquessa ho acull i es proposa cercar un bon marit a la jove, a qui tracta com ho faria amb les plantes: amb els peus tocant a terra.

De la mateixa manera que en relació amb les plantes, “Anna Maria sabia que l’ociositat era la mare de molts vicis i per això procurava estar sempre ocupada (…) i li agradava molt la dansa, encara que no solia acudir a molts balls dels salons valencians perquè, com molts savis antics, opinava que un excés d’alegria fa perdre la decència i, a voltes, el trellat” (p. 118), paraules molt d’acord amb la dita “Primer l’obligació que la devoció” i amb la preferència, de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, per la moderació.

Així com la duquessa es dedicava prou a la jardineria (i a educar com amb la vegetació), la jove Anna Maria “Era una fadrina ben plantada, amb moltes ganes de viure i d’estimar; una donzella alegre que cantava sovint, quan regava les plantes o estenia la bugada; que tenia unes mans divines per als dolços i que feia goig de vore” (p. 120) i que, a més, “tenia l’ànima i les intencions tan netes com la roba, la mirada i el cos” (p. 120) i que, a banda de dur bronxes de gesmil entre els pits, per costum i per higiene, també ho feia per un amic que tenia: el jove vicari (p. 121).

I, com que “Primer és l’obligació que la devoció”, no sols, a primera hora del matí, Anna Maria anava a la col·legiata de Gandia a oir missa (p. 121), sinó que, “Després s’arromangava i ajudava les monges” (p. 121).

En un passatge posterior, captem que la duquessa Maria, àdhuc, els dies que plou, toca de peus a terra i prioritza l’obligació i la moderació. I, així, un matí va dir a Anna Maria que no eixís de casa, que Déu li perdonaria una falta molt lleu (p. 124) i, de pas, es reflecteix un detall molt vinculat amb les cultures matriarcalistes: el realisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

L’Església matriarcal, el sentiment de pertinença a la terra i el comunalisme

General, , , , ,

 

 

En la rondalla valenciana “El capellà de Favara”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, hi ha molts passatges en què es reflecteix molt l’Església matriarcalista, el sentiment de pertinença a la terra, el comunalisme i el fet que, com escriu Jaume Vicens Vives (en 1960 i traslladable a la tradició matriarcal), el poble fa l’Església i l’Església fa el poble, això és, que hi ha bon vincle entre ambdues bandes: una tradició, clarament, d’origen matriarcalista.

Així, en aquest relat, veiem que un xiquet, Antoniet (Antoni Cunyat i Forés), de Favara (p. 88) i que no parava en torreta, passa per distints seminaris i, un dia, el bisbe “li va encarregar que es posara al capdavant d’una parròquia, en un poblet de muntanya” (p. 89) i, com que les bones persones d’aquell poble, “que eren la majoria” (p. 89), havien tingut molta mala sort, confiaven en un capellà.

Ara bé, un segon mossén (l’anterior en el càrrec en la parròquia) era un amic dels bons menjars, de les aparences i de la paraula bonica, fins al punt que, com que abusà de la bona voluntat dels feligresos, “un dia, les dones del poble elegiren una comissió, anaren a contar-li el cas al senyor bisbe i aconseguiren que el traslladara a un altre poble, perquè elles ja estaven fartes de convidar-lo” (p. 90), un fet que enllaça amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), en què, com ens comentà el 18 de maig del 2022 un home molt coneixedor d’aquella cultura, a qui havíem demanat “En la cultura colla, ¿són les dones qui inicien accions semblants?”, ens respongué “Aquella és una cultura matriarcal”. Com copsem, les dones, qui fan de cap de colla, prefereixen autoritats eclesials de línia matriarcal.

Per això, quan un vicari es posa en contacte amb el pare Toni (Antoni Cunyat i Forés) i el capellà Toni se’n va a un convent molt antic que tenien unes monges a unes tres llegües del poble (p. 91), el nou capellà s’acosta en un ruc (p. 91), capta que elles li envien un xiquet que li ajudaria a dir missa i més… però que era un xavalet que necessitava molt a aprendre. En aquesta part de la llegenda, veiem que el narrador no s’inclina per la vida asceta de les monges, sinó per la vida en vincle amb la població.

Al poc de temps, el mossén copsa com és el xiquet i, com que, per al pare Toni, primer era l’obligació que la devoció, “es va deixar de catecismes i li va demanar que es preparara amb la campaneta i totes les altres coses necessàries per ajudar-lo a dir missa” (p. 95).

Les bones paraules del pare Toni convencen la mare del xiquet (p. 95) i, a més, l’educació matriarcal del capellà fa que “el senyor rector del poble va començar a guanyar-se la confiança dels seus feligresos, perquè tots van comprendre que un home capaç d’educar una criatura amb tanta paciència havia de ser una bona persona.

Al llarg dels mesos següents, les coses anaren millorant a la parròquia de Sant Pasqual. El pare Toni també havia trobat per fi una dona treballadora (…) i volia Ramonet com si fóra fill seu” (pp. 95-96).

Així, es plasma que, en les cultures matriarcalistes, les autoritats no ho són, simplement, pel càrrec que ocupen, sinó, més encara, perquè la gran majoria de la població, consideren que són bones persones, que són un exemple a seguir i que es pot confiar en elles.

I, com en una parròquia de què tinc molt de coneixement i de què conec el rector, com que el capellà Toni tenia molta harmonia i connectava molt bé amb els habitants del poble, “Els dies de precepte, l’església de Sant Pasqual s’omplia de gom a gom i tots esperaven l’hora del sermó, perquè el pare Toni tenia el costum d’acabar sempre amb uns versets, innocents i divertits, que alegraven els feligresos. I, entre setmana, tampoc no hi faltaven els bons cristians que, quan Ramonet passava amb la cistelleta de la col·lecta, es rascaven la butxaca” (p. 96).

Del paràgraf anterior, podem extraure punts interessants: en les cultures matriarcals, 1) la participació és alta, 2) el sermó (lo formal) i les relacions humanes, la bona harmonia, el fer bona pasta, etc., es consideren molt importants en la vida i 3) la generositat perquè el cap és una persona receptiva a tots i que no mira ningú de dalt a baix i que s’interessa per la comunitat, és elevada.

Per això, com llegim en el paràgraf següent, “D’aquella manera, amb paciència, fe i bon humor, el reverend pare Toni va aconseguir que els seus feligresos oblidaren els conflictes que havien tingut amb els rectors anteriors” (p. 96).

A banda, aquests detalls de convivència real, de qui toca de peus a terra i pensa més en els altres i en projectes que vagen més enllà del seu jo i del dels altres, no sols cohesionen sinó que, en el relat, apleguen al palau episcopal i al bisbe, qui “no es cansava de dir que estava molt orgullós de la faena que havia fet el reverend pare Antoni Cunyat i Forés” (p. 96), capellà que, a mes, per a rematar el matriarcalisme tan palpable en aquesta llegenda valenciana, “Sant Pasqual estava bé i ell no tenia queixa dels veïns; però el pare Toni, com qualsevol bon valencià, anhelava tornar al seu poble” (p. 97) i ho fa. La terra sempre tira i el realisme i el bon cor del mossén li havien fet possible moltes coses que, d’una altra manera, no haurien reeixit. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura matriarcal promou el vincle entre el rei i els súbdits i el pactisme

General, , , , , ,

 

En la rondalla valenciana “L’oroneta i el rei Jaume”, arreplegada per Josep Franco i que figura en el llibre “Llegendes valencianes”, copsem el matriarcalisme mitjançant un precedent del pactisme que, a nivell de les institucions, es considera que s’inicia durant el regnat de Pere el Gran (1276-1285), fill de Jaume I.

Així, veiem que la mare del rei Jaume I, la reina Maria de Montpeller, mentres que el fill, petit, romangué empresonat, “es va desviure per recuperar el seu fill Jaume (…). I ho va aconseguir, al cap de dos anys de negociacions, gràcies a la intervenció del papa de Roma” (p. 30). Per tant, no apostà per lo militar, sinó per tractat d’assolir un pacte.

A més, la llegenda comenta que la mare del rei “va decidir ocupar-se de l’educació del fill i va deixar les regnes del govern en mans d’un consell de cavallers lleials i valerosos que, units, impediren que els enemics del rei es feren forts” (p. 31). És a dir, que, com veurem un poc després, la reina feia de cap d’estat de manera formal i els nobles ho exerciren així com ara ho fa un govern en la gran majoria dels estats que, en la realitat (per mitjà dels fets, que no de paraules buides molt en línia amb lo patriarcal), actuen democràticament, amb tolerància i obertament, mitjançant els representants del parlament. Així, es plasmen les primeres passes cap a lo que seria un parlamentarisme amb trets clarament matriarcalistes i que, a nivell institucional, perllongaria fins als decrets de Nova Planta de temps del rei Felip V de Borbó (segle XVIII).

Per això, llegim que, en relació amb el rei Jaume I, encara adolescent, “amb el consentiment de la reina Maria, els cavallers lleials li aconsellaren[1] que es casara” (p. 31). A banda, com que el rei volia guanyar-se la confiança dels governats, “Jaume estava decidit a afermar com fóra els llaços que havien d’unir els seus vassalls. De manera que, per a guanyar-se el respecte dels seus súbdits[2], el rei els va convocar a una reunió: volia proposar-los que s’uniren a la corona per a afrontar una gran empresa” (p. 32). Aquests detalls, a hores d’ara, es reflecteixen en moltes famílies catalanoparlants des de fa generacions i, més encara, si, per exemple, ens referim a catalanoparlants que nasqueren en el segle XIX o en el primer quart del segle XX.

Prosseguint amb la llegenda “L’oroneta i el rei Jaume”, recopilada per Josep Franco, també veiem que el rei En Jaume “va convocar Corts a Barcelona perquè volia que s’uniren a la causa l’arquebisbe de Tarragona, tots els bisbes de la corona, els abats dels monestirs i els cònsols de les ciutats més poblades del territori. Quan, després de dos dies de converses, tots arribaren a un acord (…), va començar a preparar la conquesta del regne de Mallorques” (p. 35), en 1229.

I, per a rematar el tema del pactisme i de l’estil matriarcalista de govern (traslladable, igualment, a les famílies catalanoparlants i a molts temes tractats per David Algarra en el llibre “El Comú català”, publicat en el 2015), la rondalla comenta que “Jaume havia aprés de la reina Maria de Montpeller, que la fe sense obres no val res” (p. 36), paraules que ens evoquen a una dita molt comuna entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: “Primer l’obligació que la devoció”, típicament matriarcal. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Al rei Jaume I.

[2] El detall que un rei cal que tracte de guanyar-se la simpatia dels seus súbdits, fins i tot, figura en la rondalla valenciana “L’amor de les tres taronges”, en la versió arreplegada per Joaquim G. Caturla en el Campello (població valenciana de la comarca de l’Alacantí), en què comenta que un jove, “Jaume (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones quan el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits”. Són paraules molt en línia amb la visió matriarcalista de la vida i de la política.

El llaurador llaura la terra i li fa fer bon fruit pel bé de la societat

General, , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es copsa molt el matriarcalisme, en aquest cas, quant a la relació amb la terra i per mitjà del símbol del llaurador, és “Es gegants des Puig de Sant Salvador de Felanitx”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. En el segon dels relats d’aquesta entrada del llibre, podem veure “I conten també que, una vegada, un gegantet pollastrell[1] davallà quatre passes per baix de Sant Salvador i m’afina dins una coma un home qui llaurava de bous, i allò li vengué ben de nou.

-Oh, quina cosa tan menuda! -diu ell.

S’hi acosta, es treu es falderet de davant i hi posa es bover, es bous i s’arada i ja s’espitxa per amunt a mostrar-ho a son pare, més xalest que una Pasqua.

Com son pare ho va haver vist, va dir a s’al·lot:

-Mira: torna-te-n’ho allà on ho has trobat, abans de més raons; perquè has de saber que això és un llaurador que, amb aquests bous i aquesta arada, llaura sa terra i li fa fer bon fruit i, així, la gent pot viure. Si no fos pes llauradors, tots ens moriríem de fam.

Es gegantet es torna a posar dins es faldar es llaurador, es bous i s’arada i els en tornà allà on els havia trobats.

I, en la seua vida, tornà a dir res pus a cap llaurador” (p. 25).

Així, com veiem, el llaurador fa possible que el camp resulte profitós, el prepara, el llaura i ho fa acompanyat per bous que ell mena, així com, diàriament, ho fa amb la seua vida i, en aquest relat, els animals són els qui porten la càrrega. Per tant, el pagés confia en el demà i, per això, és en el camp.

A banda, el jove agafa el bouer, els bous i l’arada, els alça en un falderet i els ensenya a son pare, com a novetat. I son pare, en lloc de desaprovar el fill i, igualment, amb simpatia cap als treballs del camp i amb empatia per la pagesia, li comenta que, gràcies als qui fan fèrtil la terra, la població pot menjar (s’entén que, ací, parla pensant en moltíssims dels menjars més habituals en les cases, llevat dels que tenen a veure amb la pesca o, per exemple, amb la ramaderia). D’aquesta manera, el pare plasma molt l’educació matriarcal, molt més interessada per pensar en els altres i no sols en u mateix i, òbviament, per col·laborar amb els qui fan possible que visquem millor.

Adduirem que el fill, qui interpreta la resposta del pare com oberta (i que li fa copsar l’empatia cap als altres), accepta la proposta del pare i, més encara: no els deixa en el primer lloc on se li ocorre, ni en la terra on ell triàs destinar-los, sinó allà on el bouer i els animals feien la faena.

Una rondalla que, des de molt prompte, a banda, convida a estar receptius a tots i a tot, àdhuc, als més xicotets (el jove és un gegant, mentres que el llaurador i els seus animals són petits).

Finalment, afegirem que, el 29 d’abril del 2022, ma mare em digué que el refrany “El llaurador, de bona gana ho dona” vol dir “Noblesa: no t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat” i li comentí “Sí: noblesa”. Conec aquesta dita.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, veiem que vol dir “Jovenot, al·lot que comença a tenir aspecte d’home”.

“La mare servia dites i sentències” (Maria Teresa Braut Garriga), educació matriarcal i dones molt obertes

General, , , , , , ,

 

“No teoritzen. Viuen i actuen”, un estil de vida molt reflectit en les rondalles i en el dia rere dia dels Pobles catalanoparlants.

Un altre tema interessant i que, tot seguit, exposarem junt amb comentaris, és el fet que, com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (la qual és matriarcalista) i ja hem tret en algunes ocasions (i que també és vàlid per a la vinculada amb la llengua catalana), “No teoritzen. Viuen i actuen”, paraules aplicables a tot poble matriarcal. De fet, el 25 de novembre del 2021, en relació amb aquestes paraules i amb les àvies (o padrines), o bé amb les mares, nascudes abans de 1920, preguntí en Facebook “¿Eren més de teoritzar, per exemple, sobre com es podria millorar la bonhomia, o de viure i d’actuar? Gràcies”. I, com veurem, les respostes encaixaven amb les frases que m’havia escrit l’amic.

Així, en el grup “Dialectes”, el 25 de novembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Les àvies no eren gens teòriques!” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Ma àvia era una persona pràctica que no volia més que viure amb el major benestar possible i no complicar-se de bades l’existència.

Ella no concebia exercitar-se físicament fora de la faena diària per a fer les tasques i el treball que fornia els diners amb què sobreviure” (Joan Montpou), “La meva àvia era ambiciosa i treballadora, manava a casa, sens dubte, li agradava aparençar i rentar els draps bruts a casa. Era més de sentències que de teories” (Lidia Bros Sarroca).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 25 de novembre del 2021, Montserrat Cortadella ens escrigué “A casa, uuummmm. Potser les dues i/o viure i actuar la iaia, la mama. El papa, a la reserva”. Hi ha algunes rondalles mallorquines en què l’home roman en la cuina o bé en casa, mentres que la dona passa, com ara, a fer la gestió fora de casa o, simplement, a fer lo que solem dir vida social. Afegirem que, com em comentà l’amic, quant a la cultura colla, en aquest poble d’Amèrica del Sud, “Les dones van al bar. Els bars estan plenes de dones. No hi veuràs hòmens”, un detall que, quan me’l contà (a tot estirar, a primeries del 2020), em resultà nou i molt curiós. Això sí, molt en línia amb el matriarcalisme.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 25 de novembre del 2021, Antonia Nadal comentà “Comunicació, comunicació, comunicació…

Saber perdonar. És més feliç el que perdona que el qui ofèn”.

Adduirem que el 2 de març del 2022, en Facebook, preguntí sobre si les àvies, o bé les mares, nascudes abans de 1920, eren més de teoritzar o de sentències. En el grup “Paraules ebrenques”, on havíem posat el post el mateix dia, Ester Berenguer comentà “A mi, la iaia Maria, quan s’enfadava, em deia ‘Si t’agafo, et faré xinxines’, sentenciant i amb el dit amunt i avall”.

En el grup “Valencians per la independència”, el 3 d’abril del 2022, Conxa Navarro Ramada ens escrigué “De sentències, sempre”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, per eixos dies, Isabel Mateu plasmà “Sentències!!!”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 2 d’abril del 2022 i posteriorment ens comentaren “Teoritzar” (Victoria Humet), “La meva mare era un no parar. Un any vàrem tenir un cosí de Boise perquè aprengués castellà, i anava amb una llibreteta apuntant les dites de la nostra mare i el significat que tenien” (Ana Maria Osa Farre), “La meva mare era del 1905. Deia ‘No estiris més el braç que la màniga’ i ‘Prepara’t, per si ve la guerra’” (Josep Maria), “La mare era de 1910 i feia servir totes dues coses. A tot, tenia dites i sentències” (Maria Teresa Braut Garriga).

Finalment, comentarem que, encara que hui comença la Setmana Santa, entre els catalanoparlants, sobretot, els qui també ho som des de fa generacions, donem més importància a la Pasqua, la qual comença el dia de Pasqua (o de Resurrecció). I també que un tret que ho plasma molt bé són les cançons eròtiques que, per exemple, es canten Diumenge de Pasqua i durant les festes d’aquesta època de l’any i de què ens informen des d’ahir: com ara, “La tarara”, quan parla del catxirulo que no s’empinava. Ja n’inclourem en altres entrades.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Boise és una ciutat dels Estats Units.

“Ja fonc partit vent en popa”, persones que aplanen molt el camí i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme i, com ara, que la dona té la darrera paraula i que els pares donen moltes facilitats als fills és “En Joanet carnisser”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, al principi, veiem que un carnisser tenia un fill, En Joanet, eixerit, agraciat i bon al·lot (p. 7) i que, porta per porta, vivia un matrimoni que només tenia una filla, Catalina, “tan garrida i gentil com bona al·lota” (p. 7).

A més, veiem que “En Joanet i Na Catalina sempre jugaven plegats, des que començaren a sortir pes carrer un i altra, que eren des mateix tenor” (p. 7). I, com ja hagueren doblegats els deu anys, la gent els veia molt agermanats (p. 7).

Igualment, el pare de Na Catalineta, a un esclau que tenia, li proposa de matar En Joanet, a canvi de la llibertat (pp. 7-8). L’esclau se’n va a ca En Joanet, pregunta per ell i demana permís per a que l’acompanye al jardí del seu amo, jardí en què jugaven els dos xiquets (p. 8). Una vegada més, ix el jardí, com en moltes rondalles i, a més, vinculat amb el matriarcalisme. I, després, sense pensar-s’ho dues vegades, diu a En Joanet:

“- I ara, ¿no t’agradaria anar a pescar amb aqueixa barqueta per endins per endins?” (p. 8). A banda, l’esclau ho comenta amb els pescadors, l’al·lotó es posa dins la barca i per endins per endins de la mar (p. 8), fins a un illot. El deixen i, un poc després, veiem que En Joanet veu una barca “i el capità de sa barca, el fa pujar” (p. 9) i, com que el veu tan etxerevit i ell era casat però no tenia cap fill, “resolgué prendre per tal En Joanet.

El fa vestir bé, arriben a ca seua, el presenta a sa senyora, que també el va rebre amb amor i conformada de tenir-lo per fill” (p. 9) i En Joanet, molt obert, ho accepta. Ací es plasma que la dona té la darrera paraula, ja que és ella qui aprova que el tinguen com a fill.

Al moment, veiem que la dona del capità fou mare d’un infantó, Bernadet, qui, com en altres rondalles ho fan altres xiquets, un dia, qualifica de bord a En Joanet. Aleshores, En Joanet se’n va als pares (p. 9) i els ho comenta, els diu que està agraït per lo que han fet per ell i que ha triat fer via (p. 10). I el capità i la capitana, com en altres passatges semblants de rondalles mallorquines, plasmen l’educació matriarcal i, entre altres coses, “es capità entregà a En Joanet una barca nova de trinca[1]perquè s’hi pogués guanyar la vida anant per mar i, llavors, li dóna sa caixeta on guardava sa roba que En Joanet duia quan es capità el trobà damunt aquell illot”  (p. 10).

Immediatament, llegim que En Joanet carrega amb mercaderies la barca i que “ja fonc partit des d’allà a vendre-les a unes altres terres” (p. 10) i, a més, com a capità, “vent en popa” (p. 10) i amb bones relacions amb els mariners (p. 10).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Nova, acabada de fer.

“Cap a cal rei falta gent!”, persones deixondides i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme és “En Tinyoset”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XX. Així, una mare té dotze fills i, el petit, En Tinyoset, molt deixondit, viu, un dia diu a sa mare “Mare, me’n vull anar a descobrir món” (p. 63), la qual, com el veu tan encarat, li ho aprova.

Un dia, de bon matí, fa via i troba una dona de mitjana edat (p.  63) i s’ofereix a treballar per a ella (p. 65) i la dona el porta a un bosc i, a més, li diu “Sa teua feina ha d’esser menar sa casa neta i fer lo que et manaré” (p. 65), casa que es trobava baix, després de passar una escala de caragol, això és, en l’inframón (vinculat amb el matriarcalisme). Ara bé, la dona li comenta que no jugue amb Na Rossa (p. 65) i que no òbriga una cambra.

La dona se’n va, l’encoratja “Si sempre ho fas així, t’assegur que et camparàs bé i que no te’n penediràs” (p. 66) i, un poc després, veiem que En Tinyoset obri la porta, es troba amb un cavall, un corb i un porc, però tria el cavall (p. 66). A cada animal, li dona lo que deia que preferia.

El cavall li comenta que la dona copsa molt i que sabrà que En Tinyoset ha entrat en la cambra i, a més, li diu que lo millor que poden fer es que el traga i que emprenguen ràpidament (p. 67). A banda, el corb, agraït, diu a En Tinyoset que li agafe tres plomes i que, quan el jove diga “Val, Déu i corb!, ja veuràs com jo t’assistiré” (p. 68).

Igualment, “Aquell cavall, que se n’anava com la bala, amb En Tinyoset damunt i, cada instant, li deia:

-Gira’t darrere, vejam sa madona, si ens encalça!” (p. 68). ¡I tant que ho feia, la madona! I, per això, el cavall, en tres passatges, en què ells actuaven amb diligència, li diu que tire una ploma (la verda, la vermella i la blava) i En Tinyoset diu “Val, Déu i corb! Plometa, fes lo que saps fer!” (p. 71) i, així, impedeixen que els agafe la dona, ja que, respectivament, en brollen un pinar, unes brases i un braç de mar.

Un poc després, el cavall comenta a En Tinyoset “-Ara estam salvats per aqueix vent, gràcies a Déu! Ja veus si t’he fet un bon favor. Crec que ho deus veure, que és gros es favor!” (p. 71), i el jove ho reconeix, accepta fer-li un favor i el cavall li demana que li talle la cua i, com que En Tinyoset li havia donat paraula, ho aprova. Aleshores, el cavall li afig que, quan ho crega adient, que diga “’Val, Déu i cavall! Coeta, fes lo que saps fer!’. Te n’aniràs sempre cap a llevant cap a llevant; trobaràs un riu, t’hi rentaràs es cap, fregant-t’hi amb aquesta coa meua (…) i sa tinya que hi tens, s’abolirà a l’acte (…) i et podràs representar a onsevulla, davant el rei” (p. 72). I així ho fa i, immediatament, considera que “Lo millor és que me’n vaja a cal rei a veure si em volen per criat i, allà, sempre seria més fàcil trobar qualque ventura i fer-me home!

Dit i fet, es posa ses cames as coll, i cap a cal rei falta gent!” (p. 73).

A més, es presenta a cal rei, un monarca molt obert i que l’accepta com a jardiner a les órdens del jardiner major del rei. I En Tinyoset, molt prompte recorre a la cua del cavall i, en un moment, ja havia fet el clot que li havia demanat el jardiner (p. 73). A banda, llegim que, “tot quant li manava, per gros que fos, a l’acte, quedava fet (…) perquè es treia sa coa des cavall” (p. 74).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.