Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Dones que segueixen les indicacions de bon cor, que salven i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “El castell d’iràs i no hi veuràs”, en què un home molt pobre va cridar el dimoni i s’hi va vendre. Aleshores, aplega a un acord amb el diable: ell rebria molta riquesa i, a canvi, un any després, donaria al dimoni una de les seues tres filles (p. 102). L’home signa el pacte, ho comenta a cada una de les tres filles i, quan ho fa a la tercera, li afig que “és arribat el dia que va assenyar-ne per venir-la a cercar.

I diu la noia:

-Pare, ja hi aniré jo.

I, en sent a mitjanit, la noia baixa l’escala” (p. 103) i es fa el senyal de la creu.

L’endemà, al matí, el dimoni diu a l’home que ha de tallar la mà dreta de la filla petita. I ell ho fa.

En acabant, la jove es torna a fer el senyal de la creu i el diable exigeix al pare que talle la mà esquerra de la minyona. 

De nou, la noia fa el mateix senyal i el dimoni ordena al pare que talle el cap de la jove.

“Mes la noia no ho volgué (…). Camina que caminaràs, va arribar a una gruta a on va recollir-se” (p. 103) i per la qual passen els gossos del rei, i, “veient-la tan formosa, portaren el pa que van donar-li. L’endemà també van portar-l’hi i, així, cada dia, que no li faltava res” (p. 103). Per tant, copsem que la dona està ben tractada pels criats del rei i que la serveixen. Cal dir que la gruta és un tret relacionat amb lo matriarcal.

Un dia, el rei segueix els gossos, entra en la gruta, hi troba la noia “i va endur-se-la al seu palau” (p.  104) i, al capdavall, es casen.

Un poc després, veiem que “vingué una guerra i el príncep, ja rei, hagué d’anar-hi. I, quan hi fou, la reina n’infantà un bell noi i una noia i, incontinent, féu dur al rei la nova per un dels seus patges” (p. 104). Però, com en altres relats, una persona (ací, el dimoni) canvia el text dels missatges: en el primer cas, el rei comenta al patge: “digues a la reina que els crie bé” (p. 104). 

Més avant, passem a un apartat en què, des del palau, per fidelitat a la paraula del dimoni, fiquen el xiquet i la xiqueta en dos bagulets i els llancen a una bassa del molí. Llavors, un moliner els troba, els adopta i, posteriorment, un capellà, qui els va dir que, “si volien quedar-se amb ell, a la sua mort, els deixaria sa fortuna, a lo qual ells hi vingueren bé, per tal que qui els ho deia era un home de ciència i ells eren massa petits” (p. 104).

Ja jóvens, rics i garrits els dos germans, unes dones amb molta espenta cerquen una velleta, qui diu als xicons que els mancava “un arbre que tinga fulles de tots colors.

I diuen els nois:

-I, ¿a on el trobaríem?

-Anant al castell d’iràs i no hi veuràs” (p. 105).

Com en narracions semblants, el xic fa camí i, ací, es troba amb el rei Salomó, qui li comenta “Veuràs en el castell molts d’arbres, tots bonics i de tots colors. (…) Agafa una fulla solament d’un arbre molt sec i lleig que hi ha i emporta-te-la, planta-la en el teu hort i tindràs lo que desitges” (p. 105). I el noi ho aconsegueix. La secor i la lletjor podríem vincular-les amb la vellesa i, quant a l’acte de plantar, un simbolisme de la llavor que colga en la terra amb l’esperança d’un fruit en el demà i del nen que està obert al vell.

Aleshores, les dones del poble donen cent lliures més al xic i la velleta fa que se’n vaja a un estany on hi ha aigua de tots colors. Novament, el noi segueix la paraula del rei Salomó i n’ix fruitós.

Ara bé, en el tercer cas, el jove agafa un ocell de tots colors i resta encantat en el castell.

Llavors, la seua germana deslliurà d’anar a cercar-lo, es troba amb el rei Salomó, qui li diu “omple un got d’aigua d’un sot (…), frega els polsos al teu germà i el veuràs altra volta en vida” (p. 107). I la jove, que segueix les indicacions del rei, fa que es desencante el germà, agafen un ocell arrupit i lleig i se l’emporten, perquè l’au seria qui els diria quan calia actuar. Cal dir que, en aquest passatge, apareix un tret matriarcal: el sot (que evoca un recipient).

Quan ja són en el palau del rei, com que l’ocell no els diu res, ells no prenen el primer plat, però sí el segon. El monarca, molt obert, copsa que el pardal és ben parlat. Finalment, l’ocell diu al rei que eixos dos jóvens “eren els seus fills propis que va perdre quan era a la guerra i varen ésser recollits per un moliner (…).

El rei (…) abraçà als seus fills (…), manà treure en seguida a la reina” (p. 108) i accepta el pare (i les dues filles) dels dos germans… per a que visca en la cort. Veiem, per tant, dos jóvens molt oberts, una noia que salva el seu germà i, al capdavall, un rei molt obert a tots els súbdits.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que encapçalen pobles de pagesos guerrers, ben tractades i molt obertes

General, , , , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La vaca de Serradell”, la qual figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. “El poble de Serradell es troba situat al peu d’unes penyes, en les quals abunden les coves. (…) en la cova Sorta, situada sobre mateix del poble, hi resta encara el dipòsit de l’aigua” (p. 27). Resulta curiós l’inici d’aquest relat, sobretot, perquè en el Pallars s’ha conservat molt el matriarcalisme, el qual, com sabem, està vinculat (simbòlicament) amb la cova (la dona) i amb l’aigua com també que el cap d’aquesta cova estigués en la part més alta de la població, així com la dona ho fa en la cultura matriarcalista (però de manera molt oberta i democràtica).

Més avant, llegim que, “Segons la llegenda, quan els àrabs van ocupar aquestes terres, els habitants de Serradell (…) es van refugiar a la cova Sorta, on es feren forts” (p. 27). Cal dir que podem empiular aquestes paraules amb el comentari que fa Jaume Vicens Vives, respecte als catalans dels primers comtats (segles VIII-IX), en el llibre “Notícia de Catalunya”, lo que plasma com Marca Hispànica. Així, en un moment en què els musulmans eren a quatres passes, “Defensar els castells, concórrer a l’host del príncep, jugar-se la vida per emparar la família, era un exercici tan sovintejat, que féu dels primers catalans un poble de pagesos i guerrers. (…) A excepció d’alguns alts funcionaris francs i d’alguns soldats d’ofici, els homes de la Marca foren essencialment soldats pagesos” (p. 38).

Continuant amb lo matriarcal, els assetjats decidiren una estratagema: “Van agafar una vaca (el darrer cap de bestiar que els quedava) i la van fer atipar de blat” (p. 27) i, quan l’animal considerà que ja havia menjat prou, el varen estimbar costes avall com dissimulant que els hagués caigut. De nou, captem que els habitants trien una dona (simbolitzada per la vaca, com en moltes rondalles), que ella és el cap del poblat i, a banda, que estava ben subministrada (com la Mare Terra a qui cal donar part de les collites, com a senyal d’agraïment). Per això, els moros pensaren que, “si els cristians feien anar tan abundant el blat, és perquè dins deurien tenir moltes provisions (…) i disposaren la retirada” (p. 27).

Una rondalla prou semblant d’aquesta obra i en què els catalans se les hagueren d’enginyar és “Mur o el bosc que camina”, en què, igualment, veiem el tema de l’educació matriarcal del pare (un senyor) a una filla petita. “El castell de Mur, centre militar i polític de la Baronia (…), és avui la fortificació pallaresa més ben conservada” (p. 28). En un moment en què estava ocupat pels moros, als exèrcits cristians, “se’ls va ocórrer finalment un enginy per tal de poder-s’hi atansar, sense que des de dalt els descobrissin. L’exèrcit cristià es revestí de branques i ramatge i (…) els soldats van anar avançant muntanya amunt” (p. 28). Per consegüent, aquest relat caldria situar-lo cap al segle XI o posteriorment, que és quan sorgeixen els castells i es consoliden progressivament, però no abans.

La filla petita de castellà moro, de pocs anys, capta que, malgrat que feia molt de vent, aquests grups de catalans feien camí, i ho comenta a son pare:

“-Papà, com és que les mates avui caminen? -li preguntà amb inquietud infantil.

(…) -No tingues por, filleta, que els arbres no caminen mai. És el vent de port que els sacseja -li contestà amorosament el pare” (p. 28). Resulta interessant que aquesta rondalla del Pallars plasme un pare tan obert i dolç amb la filleta com també en molts relats que hem tractat.

Finalment, els cristians “van poder arribar fins al peu de la muralla, sense ser descoberts pels guardians. I, gràcies a aquesta estratagema, aconseguiren, poc després, apoderar-se d’aquesta estratègica fortalesa” (p. 28).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal, bona empatia i dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, un altre relat en què hem copsat trets matriarcalistes és “Es poll i sa puça”, sobretot, bona empatia entre els personatges: “Això era un poll i una puça. Sa puça se’n va anar a missa i es poll se’n va anar a davallar xulla i va caure dins s’olla” (p. 314). Cal dir que, en aquest passatge inicial, és la dona qui fa vida social i, a més, veiem que també hi ha hòmens de la darrera dècada del segle XIX que fan tasques en relació amb la cuina. Tot seguit, el poll cau en l’olla i hi mor. Llavors, la puça “es va posar a plorar en es balcó i va passar un aucell i va dir:

-Què tens, puceta?” (p. 314), ella li conta què ha passat al seu marit i, a continuació, l’ocell li afig:

“-Oh! Si deis ver, jo em plomaria.

Diu:

-Ja et pots plomar, ja.

I es va plomar” (p. 314). I així, però amb fets semblants, fan un arbre, un bou, una font, un criat, el senyor i un hortolà. Quan el llaurador li dona lo que li havia promés, una coleta, ella li respon “Ja la’m pots donar, ja.

Li va donar sa coleta i sa puça va romandre aconhortadeta” (p. 316).

Es tracta d’un relat que podríem vincular amb l’educació matriarcal.

Un rondalla semblant a aquesta i que també figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, és “S’aucellet”, la qual podríem relacionar amb el nen creatiu i obert a aprendre. Un pardalet veu que li ha caigut un terròs de gel i li ha romput una cameta. Cal dir que “rompre” va en línia amb “fer miques”. Aleshores, demana al gel. Tot seguit, ho fa al sol, al núvol, al vent, a la paret, a la rata, al gat, al ca (gos), al garrot, al foc, a l’aigua, a la calor i, finalment, a Déu. La calor li diu:

“-Demana-ho a Déu, qui em comanda.

S’aucellet s’afluixà d’anar a Déu i es posà a cantar i, cantant cantant, es va curar sa cameta” (p. 323). I, de pas, captem un missatge: cada element de la natura i cada persona té el seu paper. El fet que tots els membres del conte hagen tractat bé el pardal i que ell ho haja fet amb ells, ha portat Déu a guarir l’aucellet. Una altra rondalla en què es reflecteix l’educació matriarcal.

En el conte “Sa rateta”, en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, el qual també hem trobat, com ara, en u dels relats algueresos a què hem accedit, es plasma que les dones porten la iniciativa i que es fa lo que vol la dona. “Això era una rateta que agranava sa carrera i va trobar un dineret” (p. 316) i, entre altres coses, diu “Compraré una coleta i em faré una caseta. Des tronxos, en faré ses bigues; de ses fulles més grosses, en faré ses parets; de ses fulles més petites, en faré ses mitjanades[1], i, de ses fulles més fines, en faré un llitet i llençolets.

Així ho va fer” (pp. 316-317).

Un poc després, en línia amb moltes rondalles en què el rei fa una dicta, es presenten molts hòmens i, la filla del rei, al capdavall, tria amb qui es casarà (i, així, és ella qui té la darrera paraula), ací ho fa la rateta: xots, indiots, galls, moixos (gats) i un gatet coix. I, al gatet coix, li diu:

“-Entrau, entrau, que tota sa caseta m’alegrau i a mi també.

Entraren es moixets petits i sa rateta es va casar amb es moixet coix” (p. 317). I, per tant, com en moltes rondalles, el personatge que simbolitza el poder també compta amb els més febles.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, figura com “Paret de mitjans que separa una habitació d’una altra”, això és, com un barandat.

Pares que tracten bé els fills, que encoratgen, amb bona empatia i molt oberts

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “En Joan, es comerciant”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, i que, com molts refranys, va en línia amb què la dona sol prendre millors decisions que l’home. Així, “un comerciant que estava casat i que era ric perquè es seus negocis anaven vent en popa i encara” (p. 184), com en molts reis que governaven i que, per mitjà de la seua actitud oberta i amb bona empatia, afavorien que hi hagués bones collites, la dona té un fill. Aquest fill, que nomia Joan, de jove, comenta a son pare que ell no volia ser estudiant, sinó mariner. Per tant, molt prompte, captem dues professions vinculades, tradicionalment, amb el matriarcalisme associat amb els catalanoparlants: el mercader (el pare) i el mariner (el fill).

“I son pare, que l’estimava molt, feu fer un barco, el carregà d’aiguardent i l’avià, i en Joan ja va haver partit cap a Alger a fer negoci” (p. 184).

En arribar-hi, copsa un home mort enmig de la plaça, després d’una condemna. I ell, a qui demanen una quantitat alta, la paga i “li feu fer un bagul de bronze i avià, ja va ser partit cap a Mallorca” (p. 184).

Quan es troba amb els seus pares, que eren contents de l’agilitat del fill, a qui reben amb simpatia, “li deien:

-Bé: i què ens dus, Joan?

-Mon pare -digué en Joan-: duc obra morta. I els contà tot lo que li havia passat.

Els pares s’alegraren d’aquell fet i n’estaren orgullosos, puix comprengueren lo molt que havia de valer davant Déu aquella tan bona obra. Feren desembarcar es mort i li daren sepultura” (pp. 184-185).

Cal dir que, en aquest passatge, veiem que el mort… és un home. 

Llavors, el pare li ompli de botes d’esperit el vaixell i en Joan se’n torna a Alger. Per consegüent, el parent afavoreix el projecte del fill. I quan el jove hi aplega, es troba una embarcació en què, al capdavall, després de pagar Joan molts doblers, un home li permet accedir a un camarot i el xicot “va veure dues al·lotes; una d’elles, guapíssima, i, s’altra, no tant, però que també ho era. Aquell home li digué que eren dues captives, senyora i criada” (p. 185). Per tant, veiem dues dones (com en relats on ho fan mare i filla) i un home (en Joan) com també que les dones, a diferència de l’home mort del primer viatge, estan vives, i que són elles la part més activa…, com en el dia rere dia en les cultures matriarcalistes.

En Joan vengué el carregament d’esperit que duia, “s’endugué aquelles al·lotes a bordo i avià, feu rumb a Mallorca.

Arribà i son pare li preguntà:

-Joan, i què ens dus, que vens tan prest?

-Mon pare: duc obra viva.

I, quan son pare i sa mare hagueren sentit tot lo que li havia passat, i vist aquella senyora tan guapa i sa criada, quedaren molt contents” (p. 185) i en Joan emprén un tercer viatge, entre altres coses, per a donar la notícia al pare de la senyora (pp. 185 i 186).

En la terra on apleguen, un príncep empresona el jove Joan. La senyora diu que l’alliberen, com a compensació als favors que li havia fet ell i, així, és ella qui salva l’home (en Joan).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que col·laboren, amb bona harmonia i molt obertes

General, , , , ,

 

Una rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i semblant a altres relats és “Es dos geperuts”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, un sabater que, en ple estiu, no podia dormir-se en el llit, se’n va al terrat “i va veure un parell d’esbarts de bruixes que passaven volant per damunt es terrat i deien, fent com una cançoneta” (p. 181), els dies de la setmana, llevat del diumenge.

“I cada vespre feien sa mateixa cançoneta, però es geperut va reparar que no anomenaven mai es diumenge” (p. 181) i, un tercer dia, quan les torna a veure i a escoltar, els digué:

“-I diumenge, set!

-I té raó! – digué sa major de ses bruixes-. I té raó aquest home. Mirau, i nosaltres, que no anomenam es diumenge. Meem, meem, debaixau a aquest terrat i mirau qui és que ens ha fet aquest favor, a veure si nosaltres n’hi podem fer qualcun a ell.

-Oh! Ell és un geperut -digué una bruixa (…).

-Sí? -va dir sa major-. Idò, una pessigadeta perhom as gep i l’hi llevarem, i no serà geperut aquest pobre home.

(…) La bruixa major li pegà sa darrera i digué:

-Per art des nostre secret,

ara ets un home condret[1].

I es sabater ja no tengué gep” (p. 181). I, per consegüent, la dona salva l’home i, com podem veure, l’alliberen de la condició de pobre, de la llosa que portava damunt (el gep). Afegirem que aquesta mena de donar i rebre (en aquest cas, l’home facilita el nom del seté dia; elles li lleven el defecte físic) és típic en una quantitat interessant de relats.

L’endemà, tothom veia que el sabater ja no tenia gep i un amic, a més, li demana com se les havia enginyat. A banda, el sabater no manté el secret i, tot seguit, l’amic li qüestionà si li importaria “deixar-lo jeure un vespre as terrat, per veure si ses bruixes li llevarien es gep.

Aquell li digué que sí” (p. 182) i ell, el mateix vespre, hi va i copsa les bruixes. Però ara la bruixa major diu:

“-I diumenge, set!” (p. 182) i, com que l’amic volia dir alguna cosa, “cridà tot d’una:

-I dilluns, vuit!” (p. 182).

Aleshores, les bruixes interpreten que, com que elles ja canten “Dilluns, un”, l’amic no s’havia d’haver ficat en bucs. I, així, trien:

“-Idò, posau-li es gep que llevàrem a aquell d’ahir.

-Però ell ja en té un, de gep! -digué una bruixa que s’hi havia acostat de prop (…).

-Idò, posau-li s’altre, davant -digué sa bruixa major- i, així, no tendrà ganes de desbaratar-nos” (p. 182).

I, com a exemple, el matriarcalisme sí que acull la col·laboració, però no les intervencions fetes, com podem llegir en la rondalla, perquè, com ara, “Es geperut (…) volia dir qualque cosa” (p. 182). Un relat, per descomptat, en què es reflecteix l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, podem llegir el significat “Que no té defecte físic”.

Dones acollidores, laborioses, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i en què el narrador es posa de part de les persones que faciliten les relacions humanes és “Es dotze mesos”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Comença dient que “Hi havia una casa que tenien una padrineta vella molt bona dona i es mes d’agost arreglaren que ella anàs a sa caseta des figueral a guardar les figueraleres” (p. 177) i, així, captem un fet comú fins a ben entrat el segle XX: els ancians que també vivien en companyia de persones d’altres generacions, si més no, de l’anterior, i, per tant, amb la possibilitat de fer-ho amb nets i tot. Igualment, veiem que prengueren una decisió en grup i, a banda, que era una dona forta i laboriosa. Adduirem que aquest relat fou recopilat i plasmat en les Illes Balears en els anys noranta del segle XIX.

“Quan era as figueral, passaren per allà dotze senyors molt ben vestits i s’hi aturaren i ella els va fer molt bona escomesa i els va rebre molt bé (…) i els tractà molt bé” (p. 177). A més, llegim que “tots li agradaven perquè tots tenien qualque cosa bona” (p. 177).

I, després de raonar amb ella, tots dotze tiraren junta i, “per pagar-li es favor que els havia fet, parlaren de fer-li una gràcia i cada mes hi deia sa seva, però es mes de gener va esser de parer que lo millor era que, cada vegada que escopís quan filava, escopís una pesseta; i així ho resolgueren sense dir-li res, a ella” (p. 177) i, per consegüent, es recompensa el tracte de la persona (ací, una dona i, a més, velleta, lluny de la típica figura de l’ancià reguinyós).

A continuació, llegim que la dona, treballadora, “Horabaixa, quan (…) tengué sa caseta adesada, agafa sa filosa i es posà a filar asseguda as portal de sa barraca” (p. 177) i li comencen a eixir monedes (pessetes). A més, diumenge, mentres que els nets l’acompanyaven a la vila, per a anar a missa, ella els ensenya la senalla plena de pessetes i “Es nets, que l’estimaven molt, s’alegraren d’aquella ventura[1] que havia tenguda i abocaren sa senalla (…) dins un sac per dur-les-se’n a la vila” (p. 177). Així, captem una dona que fa bona pasta amb els nets, amb el demà.

El pare dels nets, en línia amb la mare (l’àvia), fent el paper de guia i desenvolupant l’arquetip del rei, comenta els fills que “allò succeïa a sa mare, que era sa padrina, per lo bona que era, que aquells senyors eren es dotze mesos, que anaven a cercar el món per donar un premi as bons i que, aquells que tractaven bé sa gent, trobarien sa recompensa” (p. 178). D’aquesta manera, el pare plasma l’educació matriarcal i un mètode obert i didàctic d’ensenyar a viure i, àdhuc, d’aprendre. A més, eixerit i, com qui té prou de món, el pare “També els comanà que no importava que diguessen res a ningú” (p. 178) i, tot seguit, els nens ho amollen a uns al·lots amics.

Però, com que la padrina d’aquest segon grup de xiquets era enutjosa, els dotze senyors “se n’anaren i resolgueren que, per lo malament que els havia tractat, cada vegada que escopís, li sortís una figaflor de sa boca” (p. 178). Cal dir que la figaflor, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, a més de ser una figa primerenca (la qual es colliria en estiu, l’estació vinculada amb la joventut), també representa la vulva i, per tant, la velleta escup la sexualitat, lo eròtic, la jovenesa.

Per això, aquesta rondalla acaba amb una moralitat en pro de comportar-se bé amb els altres i, de pas, amb les dones (independentment de l’edat): “sempre és millor tractar bé sa gent que tractar-la a barrades i que es bons trobaran sa recompensa de ses seves obres” (p. 179). En eixe sentit, en unes paraules que ma mare em transmeté el 7 de setembre del 2022, hi ha una “dita popular” (així, com sona) que diu “Tu respecta a una dona com si fóra ta mare o una germana”, refrany vàlid per a totes les dones.

Per aquest motiu, és fàcil d’entendre el missatge d’una segona dita que em digué el mateix dia i que ella havia oït a la seua àvia Consuelo (padrina paterna nascuda en els anys setanta del segle XIX): “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”. Com podem veure, rondalles i aforismes a favor de les persones, indistintament, àdhuc, de com es guanyen la vida,… sempre que no siga fent mal als altres com a mitjà per a viure.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esdeveniment.

Dones que convenen, que trien i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme, fins i tot, en relació amb l’educació matriarcal, és “Sa rondalla de na Margalida”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Una filla que era malfaenera, “Un diumenge va veure dos mariners que venien de cap a ca seva i havien de passar per davant i va posar, enmig de sa casa, un paner ple de fusades” (p. 179) i sa mare li diu que no vol que faça faena en diumenge.

Tot seguit, “Es mariners arribaren a s’endret des portal i se’n temeren i li digueren, a sa mare:

-Ma germana: per què pegau a aquesta al·lota? (…) Aturau, no li pegueu; no li pegueu pus” (p. 179). Aquestes línies s’ajusten a l’educació matriarcal i plasmen una cultura en què està ben vist tractar les coses a bones: des de lo educatiu, fins a qualsevol tema en relació amb dues persones o més, motiu pel qual, els hòmens (quan fan el paper de pares), sovint, figuren molt oberts.

A continuació, llegim que els mariners, “quan varen esser més amunt, un va dir a s’altre:

A mi, em convendria aquesta al·lota; (…) li deixaria un quintar de cànem i un quintar de lli perquè ho filàs” (p. 179) i, així, el mariner considera que la jove té bones mans i, per tant, la dona està ben considerada. A banda, immediatament, es plasma el tema de les noces i, de pas, el fet que la dona (en aquest cas, la filla) té la darrera paraula i que la mare respecta la decisió de la jove. Açò, evidentment, té a veure amb l’educació matriarcal i, així, el mariner “Tornà arrere i digué a sa mare:

-Ma germana. ¿Què voleu que em casi amb sa vostra filla?

Diu:

-Això, ha de ser ella qui s’ha de convenir i jo no hi dic res.

-Idò, tu, Margalida, què hi dius?

-Jo? Que sí; jo ja em vull casar, si tu et vols casar.

-Idò, ens casarem.

I es casaren” (p. 179).

El marit, en Toni, confia en la dona i li encarrega que faça una telerada.

“Ella va dir:

-Sí, bé, bé.

Però, quan ell no hi va esser, no tocava es cerro i sa mare li deia:

-Margalida, ¿i encara no files?

-Jo! Ja filareu vós” (p. 180).

Per consegüent, malgrat que el marit dona unes órdens a la muller (que faça una telarada), és ella qui tria què fer, quan i com. Així, més avant, captem que, “As mateix poble, hi havia una senyora que havia menjat conill i s’havia travessat un osset i, de cap manera, l’hi podien treure, i li daren de consell que anàs a passejar a veure si veuria res que la fes riure” (p. 180). I, en veure com filava la xicota, “s’osset li sortí i quedà bona” (p. 180).

Aleshores, la senyora de l’osset, en senyal d’agraïment (un tret que apareix en moltes rondalles, com ara, amb una velleta i germans), diu:

“-Jesús! (…) Aquesta dona és causa que estic bona. Que em deman tot lo que vulga.

-Sí -va dir na Margalida-. Idò, vull una telarada de drap i una de brinet i que se n’enduguen tot això” (p. 180). I així es fa. De nou, es dona moltes facilitats a la part femenina del relat (en aquest cas, a la jove).

A més, com que la xicota no volia treballar en això, quan aplega el marit i veu que la tasca és feta, ella, amb creativitat, li comenta que estava cruixida de tant de filar, “i s’home ho va creure i li digué:

-Idò, mira: si et cures prest, farem una promesa a la Mare de Déu, de no filar més.

Ella, quan s’home no hi va esser, va llevar ses clovelles d’ous, ja va estar bona, feren una festa a la Mare de Déu i no va filar més” (p. 180). I, per tant, mitjançant la creativitat, la muller aconsegueix el seu objectiu i, igualment, com en moltes rondalles, la dona és la part eixerida i es fa lo que ella tria: des del casament (la mare no li posa inconvenients), fins a lo relatiu a la tasca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Adduirem que hui, 16 de novembre del 2022, en el llibre “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), hem trobat una rondalla, “La creació”, amb característiques en línia amb el matriarcalisme i, àdhuc, amb semblances amb la Pachamama de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista): Déu no feu l’home (les persones) com el més fort, sinó la terra (la Mare Terra i, així, la dona). 

Dones que marquen les directrius, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “L’amor de les tres taronges”, recollida a Mallorca i molt semblant a altres amb el mateix títol o molt similars. Començarem dient que, àdhuc, es copsa en l’actitud del rei cap al poble:  “A una ciutat, hi havia molta misèria i el rei va fer fer una crida dient que, per espai de tres dies, donaria un setrill d’oli i un saquet de farina a tots es pobres que hi anassen.

Hi anaren molts i, es vespre, quan tot s’oli i tota sa farina varen estar acabats, hi comparegué una velleta i demanà si li volien deixar omplir es setrill d’oli i es saquet de farina” (p. 163). I la velleta, malgrat que li deien que s’ho havien dut tot, respon:

“-Tira! Deixau-me mirar si encara en queda qualque mica.

-Idò, mirau-ho.

Sa velleta (…) encara pogué omplir es setrill (…) i també pogué omplir es saquet” (p.  163). Per tant, ens trobem amb un rei, no sols obert a tots, sinó que ho fa, fins i tot, als més pobres i, a banda, a les ancianes i que, detalls com aquest, plasmen que el matriarcalisme prefereix els monarques i les autoritats amb bona empatia amb el Poble.

Afegirem que aquest passatge pot recordar-nos el del repartiment dels pans i dels peixos, del Nou Testament: n’hi havia per a tots. Cal dir que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben tractada, quan és anciana i tot, i que, en aquest relat, a més, es fa lo que ella dicta.

Tot seguit, el fill del rei, que jugava amb una bolla d’or, la llença al setrill de l’anciana i el trenca. Aleshores, com en altres rondalles, ella li diu “Mal no estigues bo fins que hauràs trobat l’amor de les tres taronges” (p. 163).

El príncep s’entristeix i son pare, molt obert, li demana:

“-Què tens, Bernadet?

-Aquella vella em digué que no estaria bo fins que hagués trobat l’amor de les tres taronges i ara no tendré més remei que anar-lo a cercar.

-Idò, pots partir en voler.

Son pare volia que un parell de criats l’acompanyassen, però ell no volgué més que un cavall, un sac de doblers i dues espases, i partí a cercar l’amor de les tres taronges” (p. 164).

Per consegüent, captem una educació matriarcal per part del pare, qui, a més, dona moltes facilitats al fill (primerament, que puga fer via i, de pas, espavilar-se) i li obri la possibilitat de comptar amb servidors. Però el jove tria pel transport (el cavall), per recursos per a eixir al pas i per la generositat (els doblers) i per si calgués lluitar (les espases).

El jove Bernadet fa camí i aplega a una casa on és ben rebut per una dona:

“-Ai, fillet! Es meu home és un drac (…).

-Tirau! Deixau-me quedar, m’amagaré i es vostre home no em trobarà. Vós, en sa nit, li demanareu a on està l’amor de les tres taronges i demà, de matí, m’ho direu i jo vos pagaré bé.

La dona hi va consentir” (p. 164). I, per això, és ella qui té la darrera paraula, ja que, per a començar, podia no haver-lo admés en la casa. Copsem una mena de pactisme entre dues persones de bon cor, i que, primerament, ho farà la dona i, a continuació, el jove: ella pregunta al marit, ell li ho diu i la muller ho comenta al xicot. El xicot paga la dona (considera positiva la col·laboració de la muller del drac) i fa via.

Més avant, en passar a la tercera dona casada amb un gegant, Bernadet també li paga i camina cap al jardí de què ha parlat el gegant a la seua muller (p. 166). Com en moltes rondalles, el jardí és una part més dels símbols matriarcalistes, de la mateixa manera que l’hort o que el tros que cal llaurar. El jove entra en el jardí, troba el taronger, mata els dos lleons que hi eren, cull el ramell les tres taronges (p. 167), capta que ja està tot bo i “pes camí, li agafà set” (p. 167).

El xicot obri la primera taronja i n’ix una jove molt garrida, “la va posar damunt les anques del cavall” (p. 167) i abraça lo matriarcalista, però no troba cap font i mor la jove.

Amb la segona taronja, però de què surt una jove més guapa, passa un fet semblant.

I, al capdavall, “Camina caminaràs, trobà una font amb un lledoner just a devora, que ses branques arribaven fins as coll. Va beure aigua i encetà sa darrera taronja i, de dins, en sortí una al·lota guapíssima, que duia un vestit d’or i plata. (…) Va tenir set i en Bernadet li donà aigua de sa font i no es va morir” (p. 167).

En aquest darrer apartat, apareixen trets vinculats amb el matriarcalisme: no sols la jove porta vestit de color or (que podria recordar el cel), sinó, igualment, de color argent (que va en línia amb la foscor, amb lo femení) i, a més, lo que inclina la balança cap a lo matriarcalista és la font (un detall relacionat amb l’aigua i, per tant, amb la dona).

Molt prompte, apareix una mora que, aprofitant que és fada, tracta de fer malbé la jove garrida. I, com en altres rondalles, al final, veiem que en Bernadet, mentres que la mora, més persones i ell eren en el palau, veuen que hi ha un colomet volant (que és la jove guapa).  Igualment, com que el jardiner se’n va al jardí i, més avant, li lleva l’agulla que ella  tenia ficada en el cap, “tot d’una quedà convertida en aquella al·lota tan guapa” (p.  169). Al capdavall, el jove també se’n va al jardí, la coneix i es casa amb aquella tercera xicota de la rondalla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La fecunditat i la renovació del camp en la poesia matriarcalista

General, , , , , , ,

 

En relació amb la rondalla “El bon cagar”, la qual figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, podríem posar un poema extens, en línia amb la literatura matriarcalista i plasmat per Joaquín Martí Gadea (1837-1920) en l’obra “Encisam de totes herbes”, publicada en la ciutat de València en 1891 i en què, igualment, escriu la frase “Et vull més que a un bon cagar”, molt coneguda, fins i tot, en el primer quart del segle XXI. D’aquesta obra de 1891, en plasmarem bona part del poema “DE LA MERDA”. Diu així:

“Cavallers: guarde’ls Déu;

si volen, poden callar,

però jo no gaste preàmbuls

(…) Però, ¿de què hem de parlar,

que siga cosa de riures

i a ningú li faça mal?

Parlarem,… xito, senyores,

que ja m’ha vingut al cap:

dic jo, i és cosa gustosa,

i, si no, vostés veuran[1]:

vaig a parlar d’una cosa

que, en tots els llocs, n’hi ha

i que val tant com l’or,

les perles i diamants

i no hi ha lladres d’açò,

a pesar de que tant val.

D’açò, tots [en] tenim collita 

i ningú la guarda amb clau;

i uns, no la volen en casa,

i altres, la van buscant (…).

Tot lo món és fabricant

sense pagar aprenentatge,

ni tindre’s que examinar;

diàriament, se consumix,

diàriament, se sembra i naix

i, diàriament, se cull” (pp. 343-345).

 

Com podem veure, tractar, fins i tot, sobre una cosa tan quotidiana i tan associada a tothom, ja es plasmava en la literatura de les darreries del segle XIX. I, a més, implícitament, es trau que el fem fa bo per als llauradors, que són els qui la cercarien, si més no, per als camps, en un moment en què molt de lo que es menjava i de lo que hi havia hagut en les cases, s’aprofitava, àdhuc, per a utilitats posteriors.

I, com que està vinculada amb tots, a continuació, addueix

“Vegen si és collita gran:

no paga en cap, de duana,

ni en ninguna llotja està,

ni en los aranzels es troba,

ni tarifa li han posat,

ni paga contribució,

(…) per los dependents

de l’empresa és respectada

i no li claven l’agulla,

quan passa per lo portal” (pp. 345-346).

 

De manera semblant, i, més encara, tenint present que hi ha rondalles en què apareix la vaca (com a símbol de la mare, de la fecunditat i associada a lo femení) i que, en algunes, també ho fa alguna vaca que fa de cos, podríem, igualment, relacionar aquests versos amb la dona: a) collita gran, b) no ha de pagar pel fet de ser dona, c) està ben considerada, àdhuc, per alts càrrecs i d) no la pungen.

Tot seguit, posa que

“Gènere és sempre de moda,

gènere privilegiat,

gènere que, abans que, amb l’ull,

el sent tothom amb lo nas.

¿No saben encara què és?

Puix, per descoberta, va:

vaig a parlar de la merda.

¿Ho volen, vostés, més clar?

(…) Puix la substància és la merda,

 que, encara que sona mal,

és cosa de molt profit

i, si anem a escodrinyar, 

si no fóra per la merda,

¿de què havíem de menjar?

El món és una cadena

en què tot està agarrat:

¿per a què treballem tots?

Clar és que, per a menjar:

menjar per a no morir-se;

dormir, per a descansar.

I aixina succeïx tot,

puix tot està encadenat:

lo que menjàrem ahir,

hui, és precís, ho ham de cagar.

Ho agarren els llauradors

i va, de seguida, al camp

i, al cap de dos o tres mesos,

la tal merda s’ha tornat

lletugues, faves, tomaques.

I ens ho tornem a menjar

i ho caguem altra vegada

i altra vegada torna al camp.

I altra vegada ens ho mengem

i aixina seguix rodant

esta bola que es diu món” (pp. 346-347).

 

Com podem captar, per mitjà de la poesia i, de pas, de manera senzilla, plana i per al gran públic, àdhuc, es podia explicar la digestió, el paper del fem en la renovació del camp (ben tractat, al llarg dels versos), el fet que la terra sempre dona vida.

Adduirem que, en uns versos de música de l’“Escola de Danses” d’Alfarb, que figuren en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, podem llegir

“La Petenera s’ha mort

i l’han colgada en un femer,

i ha eixit una melonera

amb quatre melons d’Alger” (p. 20). 

 

El tema de la Terra, com una mare, evidentment, es reflecteix en la poesia i en la música matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes  i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] En l’original, “y sinós vostes, veuran” (sic, p. 345).

Cançons, corrandes, frases eròtiques i dites que plasmen el matriarcalisme

General, , , , ,

 

 

Cançons, corrandes i frases eròtiques en l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, recopilades per Josep Espunyes.

En l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, Josep Espunyes també plasma cançons que podríem qualificar d’eròtiques. Així, en la pàgina 35, en comentar sobre Altés (dins del terme de Bassella), en posa una que diu així:

“Les mosses d’Altés,

ja fossen casades,

la mitat o més,

o totes plegades:

les de Montconill

són les capitanes;

les de cal Miquel,

les seues criades;

la del Molí,

la més regalada;

les de la Codina,

les més ben parlades;

les de Tapioles,

les perdius pintades;

les de Riudebàs,

les més enlletrades;

les de la Vila,

les pedres picades;

les de Potrony,

les més festejantes;

les de Gabarnet

són xiques encara

-quan en seran grans,

s’enduran la palma-;

la de cal Magí,

pubilla de casa;

la de cal Castell,

roseta galana;

la de cal Carbassa,

la flor d’Espanya”.

 

Més avant, quan tracta sobre el municipi de Fígols i Alinyà, comenta que les jóvens, “de vegades, s’aprofitaven del desig de festeig dels xicots per a passar l’estona i riure, fotetes; de vegades, els posaven la mel del sexe als llavis i, a l’hora de la veritat, eren ben pocs els afortunats de tastar-lo. Ho recollia una corranda:

A Perles, són les merles;

a Cambrils, les gentils;

a Alinyà, les fumades,

burladores de fadrins” (pp. 61-62).

 

Afegirem que, des d’un primer moment, el darrer vers d’aquesta corranda em portà a una cançó eròtica molt coneguda en el País Valencià, “Maria, la xirivia”, la qual, per exemple, també inclou la paraula fadrins.

Igualment, Josep Espunyes plasma “una cançoneta, abans molt popular:

Quan lo carall està dret,

cent quarteres en promet

i, quan torna a estar pla,

no en voldria donar ni un gra” (p. 78).

 

I, per si no n’hi havia prou, en la mateixa obra, Josep Espunyes addueix que, en Sant Pere de Lavansa, dins del terme de Lavansa i Fórnols, hi ha una dita, “A Sant Pere, tot s’esvera”[1], la qual “apunta subtilment cap a una altra direcció: el sexe.

Abans -i, poc o molt, encara avui-, la societat muntanyenca practicava força la frase de doble sentit, amb segones, sobretot, quan, allò que suggeria, menava de dret al sexe” (p. 81). I, un poc després, posa una endevinalla eròtica, relativa a les parpelles i molt coneguda en moltes poblacions catalanoparlants, que moltes persones ens han escrit durant l’estudi: una dona convida el marit a anar-se’n tots dos al llit i, per exemple, posar pèl sobre pèl i el belluguet al mig.

Fins i tot, quan l’autor passa al terme d’Oliana, plasma que “frases com ‘Au, ara vés a cagar a l’hort’ o ‘Ja pots anar a cagar a l’hort’, aplicades, encara ara, a la persona que acaba de fer un bon àpat” (p. 95). Cal dir que el llibre fou publicat en el 2001.

Com veiem, lo eròtic està ben vist i, àdhuc, en vincle amb la terra: bé com a part de la música, bé en els refranys, bé en frases vinculades amb coses tan usuals com menjar. I, per descomptat, amb bones intencions, com aquella dita valenciana, ja recopilada per Joaquín Martí Gadea en l’obra “Encisam de totes herbes” en l’any 1891: “Et vull més que a un bon cagar” (p. 349).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] En el llibre, posa “A Sant Pere, tot s’esvere”.