Arxiu d'etiquetes: dones que menen

Dones i jóvens amb molta espenta, deixondides i que pacten

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató és “Les tres filles del rei”. Un rei se’n va a la guerra i, “Al vespre, truca una vella, la gran l’obre. Dóna una figa a cada una: les grans se la mengen; la petita, no” (p. 236) i, així, la més xicoteta no s’adorm. Ben mirat, la més xiqueta veu què feia l’anciana.

A més, es plasma el paper de la dona, àdhuc, ja major, en la cultura matriarcal (ací, com a cap de colla), ja que “aquella vella fa comparèixer altres dos lladres i es posen a foradar (…); la noia se’n va al celler a cercar un sabre i, a un lladre que entrava pel forat (…), li pega colp i li lleva una orella” (p. 236).

A continuació, el monarca torna de la guerra i, en acabant, fa unes dictes: “Ell havia promès que, qui li mataria una bestiota que tenia al regne, es casaria amb una filla seva; aquells lladres la maten i volen la filla petita” (p. 236) i, així, el sobirà compleix amb la paraula i la xicota es casa amb el lladre de l’orella tallada.

Passa que la dona, com que no ho volia, “demana per a anar a rentar el mocador, que el duia brut de llàgrimes, i l’hi deixen anar” (p. 236). Després, apareixen detalls matriarcalistes, com ara, una bassa i l’aigua, ambdues en nexe amb lo femení. Llavors, ella ho aprofita i fa via i, encara que l’acacen (la dona va per davant i on va la corda, va el poal), ella se’n va cap al palau.

Entremig, en línia amb el pactisme, “Ella troba un carreter que l’amaga a dintre un roure” (p. 236), un arbre present en rondalles i que, com tots, empiula amb lo maternal i, per tant, ella s’acosta a la mare. A més, “canvia el vestit amb una pastora” (p. 236) i, com que els escurabosses no la coneixen, “al capdavall, arriba al palau del seu pare vestida de pastora, ho explica tot i el seu pare la fa pubilla” (p. 236).

Un altre relat en el mateix llibre de Pau Bertran i Bros i en què capim el paper de les persones de bon cor, és “Els lladres, descoberts pel rector”, en una contarella prou coneguda en terres catalanoparlants. Un capellà, a qui havien furtat una mula, assegura que no ho dirà a ningú. I ho fa, un detall que enllaça amb el matriarcalisme. Així, un diumenge, “mentres deia l’ofici, va veure els lladres sota la trona, els descobreix, sense faltar la promesa” (p. 238). Tot seguit, fins i tot, diu a Joan Blanc quins són, on són i quina roba porten i ho remata amb unes paraules en llatí.

Una altra narració de l’obra “El rondallari català” i que empiula amb lo matriarcalista és “El poder que té rentar-se les mans”. Un pare deixa la filla al dimoni, però, com que ella era deixondida, el diable la cerca i, en captar que la jove s’havia llavat les mans, se’n va.

Igualment, la noia recorre a orins “i el dimoni tampoc se la va poder endur aquell dia” (p. 240). L’endemà, la xicota recorre al vi i el diable “se’n va haver d’entornar” (p. 240) i, per consegüent, es fa lo que vol la dona, la qual recorre a u dels trets vinculats amb lo femení i amb lo tel·lúric: l’aigua.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat, que pacten i que menen

Una altra narració arreplegada pel folklorista de Collbató és “La gallina i companys que anaven a Roma”, en la mateixa obra. Una gallina se n’anava a Roma i, pel camí, es troba amb un gall, amb una cabra i amb un porc (el qual, per un detall final, veiem que és una truja). En un passatge del relat, tots quatre fan un pacte, un tret associat al matriarcalisme i molt present en la cultura catalana: “arriben a un bosc; ells, que s’hi aturen i determinen de fer-s’hi cadascú la seva casa” (p. 215).

I, com en una contalla que vaig oir quan era xiquet, només resistirà la casa de la truja, qui aplega a acords… durant la nit (un moment feminal del dia, p. 216): anar a l’hort de les cols, fer-ho a l’hort de les bledes i trobar-se en l’hort de l’encisam.

Passa que la bacona obri una miqueta la porta de la casa i, aleshores, ell hi entra i se la vol menjar.

Ara bé: el llop diu a la truja: “tu mateix agafa la perola i vés-te’n a la font a cercar-te l’aigua.

(…) A la font, ¡feia uns plors!… La guineu ho va sentir i hi va córrer” (p. 216).

En acabant, la guilla s’interessa per la dona, fan una barrina en què la rabosa, qui coneixia el llop, tocaria un flabiol perquè ell li obrís la porta.

Al capdavall, la dona i la companya llancen al llop l’aigua que hi havia en la perola… i el maten.

Una altra contarella en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), en què es plasmen trets matriarcals, és “El corb, la guineu i el llop”. La guineu veu que el corb menja un formatge i, per a aconseguir el seu objectiu, li diu:

“-Ai, corb, corbet: hauries de cantar una mica, tu que tens la veu tan dolça. ¡M’enyoro més de sentir-te! Canta un xic.

El corb, sentint-se alabar la veu, tanmateix, va voler cantar (…). I, és clar, li va caure el formatge” (p. 217). Per consegüent, l’home ha fet lo que li ha indicat la dona i, a més, ella ha assolit lo que volia.

En un altre passatge d’aquesta rondalla, la dona (la guineu) torna a eixir guanyant. Ella és dins d’un pou; ell, fora. Després, la guilla li comenta que menja formatge fresc i molt bo. Llavors, com que el llop vol menjar-ne, li demana com podria fer-ho… i la dona li marca les directrius i s’allibera.

A continuació, tots dos se’n van a una vila i, més encara, l’estudiós posa que l’home “se’n va anar a prendre consell de la guineu” (p. 218) i el llop seguirà el rumb que ella li dirà i, immediatament, la dona, amb intenció de franquejar-se de l’altre, porta l’avís a la vila, dient on era el llop. I, finalment, el maten i, a banda, se salva la rabosa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que toquen els peus en terra, que porten la iniciativa i pageses

Una altra rondalla semblant, però amb un rector i amb sa neboda i majordona, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El robatori del senyor rector que volia un marit valent per a la majordona”, recollida en el llibre del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891). Un vespre, un jove que volia casar-se amb la majordona (qui era molt garrida), passa per cal rector, qui “volia que, el que es casés amb la seva neboda, fos un xic valent.

-Això rai! -diu-, encara que me’n vinguin cent -respon el jove” (p. 114).

Llavors, el capellà diu al xicot que faça el mort eixa nit al mig de l’església. A un segon jove, li comenta que haurà de vetlar el difunt. I, quant al tercer, com ja havia fet el mossén amb els altres dos, “li diu que, com que és una casa de camp, desitjaria que fos un jove que fos un poc valent.
(…) El jove li diu que sí i el rector el vesteix de Llucifer i el fa anar cap a baix a l’església, tot vestit de llums”
(p. 115). En altres paraules, el minyó es vist de dona.

Un poc després, s’ajunten els tres fadrins i fugen. Però, a banda, “el senyor rector, un per un, els va desenganyar completament dient que eren uns covards” (p. 115).

En un paràgraf posterior, u dels tres proposa als companys:
“-N’hi hem de fer una, al rector: mirem de romandre tancats dins de l’església, al vespre” (p. 115).

Com podem veure, tot i que els personatges són clarament masculins (llevat de la majordona), els fets esdevenen a principi de la nit, en l’interior i, a més, en una església (local que, en el vocabulari eròtic i sexual, simbolitza la vagina i, per extensió, la vulva), tres trets que empiulen amb lo matriarcal junt amb el vestit que es posa el tercer (femení).

Igualment, “quan va ser més tard, varen encendre totes les llànties i tots els ciris i es varen posar a cantar, vestits d’àngels, amb una gran solemnitat” (p. 115).

Per consegüent, el rector i els tres fadrins recorren a la cultura de la mentira; i els jóvens ho fan per mitjà de figures que tenen a veure amb lo patriarcal i amb lo celestial: els àngels. Ben mirat, en companyia d’un altre detall que no és propi dels Pobles matriarcals: la solemnitat.

Per contra, en acabant, apareix la neboda, qui representa lo tel·lúric i la cultura vernacla: “I la majordona els va sentir i va cridar:

-Senyor rector: a baix, a l’església, hi ha tres àngels que canten.

I el senyor rector li diu:

-¡Vés, vés, dona, vés!

I ella li respon:

-Sí, sí: vingui.

I el senyor rector va anar a escoltar i sent que cantaven (…):

-‘Senyor rector: si es vol salvar,

els diners ha de portar’.

I el senyor rector diu:
-Ara sí que me n’he d’anar del món, que em criden els àngels”
(p. 116).

O siga que, primerament, sembla que el capellà porte la iniciativa, però, al capdavall, ell segueix les indicacions de la dona.

A continuació, en aplegar a l’església, els tres xicots peguen colps forts al rector i el deixen mig fet xixines.

Finalment, la majordona torna a enllaçar amb lo matriarcalista, mentres que l’home ho fa amb lo eteri, fet que explica el comentari amb què la neboda remata la rondalla:

“A l’endemà, quan la majordona va anar a donar menjar a les gallines, se’l troba allà, a terra, i diu:
-Senyor rector, ¿què hi fa, aquí?

-Espero -diu- que obrin les portes del cel.

Diu:

-Sí… -diu- ¡i és a les portes del galliner!” (p. 116).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.                                                      

Dones que menen, que perdonen i que salven l’home penedit

Una altra contalla de l’obra “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), en què copsem trets matriarcalistes, és “El ruc de les bruixes”. “Una vegada era un mosso d’una casa que va entrar a saber que les seves mestresses, sogra i nora, eren bruixes i que, a les nits, sortien per la xemeneia (…). Ell, que ho va voler experimentar, i un dia es posa a fer l’adormit a l’escó” (p. 25). Comencem, doncs, amb unes frases relacionades amb un moment femení i actiu del dia en els Pobles matriarcalistes: la nit. Igualment, aquesta rondalla comença amb el tema sexual (les dones i, a més, per damunt del mànec de la granera, això és, de l’home, el tronc recte de la qual ens portaria al penis).

Les dues dones, després d’haver preparat unes olles amb untets, se’n van cap a Altafulla, una vila famosa per la bruixeria.

I “ell ho va veure tot i, encara no van ser fora, s’alça per fer com elles” (p. 25): l’home imita la dona, no al contrari; ella és, per dir-ho així, el model a seguir.

“Després, ben tip, s’unta, l’home I:

-¡Altafulla, xemeneia amunt! -i, tot plegat, es torna un ruc (¡Havia errat l’olla dels untets!)” (p. 25). Aquest detall empiula amb un fet cultural: en els Pobles esmentats, les dones menen l’ase (l’home, és a dir, l’animal de càrrega) i, altra vegada, capim el simbolisme de l’olla (circular i receptiu).

I més: quan les mestresses (l’anciana de la casa i la joveneta) tornen a casa i veuen que, en el perol, hi ha un gat (animal, sovint, vinculat amb les bruixes), podien haver castigat el xicot, no solament, fent que romangués sense poder-se moure… En eixe seny, Pau Bertran i Bros atorga molta importància a la vella, puix que diu que “semblava un dimoni” (p. 25).

Ara bé: el preu que pagarà el jove per haver passat la ratlla resulta significatiu, com molt bé exposa l’estudiós, potser, una bona temporada (de l’hivern de la vellesa, a bona part de la primavera de la infantesa i de la bonhomia), com si es tractàs d’una mena de fase de penediment (en aquest relat, masculí). Així, “Tant i tant, la jove va arribar a tenir-ne compassió, i un dia li va dir:

-Mira: ara ve la festa del Roser; quan passi la processó per aquí davant, surt. Amb una queixalada, arrenca una rosa del tabernacle de la Mare de Déu i et tornaràs home altra vegada” (p. 26). Adduirem que, no sols l’home segueix les directrius de la jove, sinó que les fa, possiblement, en el mes de maig, un mes que té molt a veure amb la figura maternal, amb la de Nostra Senyora i amb les flors. I, ben mirat, un personatge feminal (Nostra Senyora) salvarà l’home…

Afegirem que, com que Pau Bertran i Bros era català i, en el relat, inclou les roses, pensem que el passatge esdevé en plena primavera i, més encara, tenint present que qui parla amb el minyó és una fadrina (no una dona que passa per la maduresa de la vida, o siga, per la primavera d’hivern).

Finalment, posarem que, un altre dia que sol celebrar-se la festivitat de la Mare de Déu del Roser (però no tant en Catalunya), és el 7 d’octubre (com indica el filòleg Gabriel Bibiloni en el seu llibre “Santoral apòcrif. Els sants i la cultura popular”, p.4, publicat en el 2024 per Edicions Documenta Balear), un mes en l’etapa en què la terra fa saó (i, simbòlicament, les persones en l’època adulta de la vida) i, més aïna, de reflexió.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Àvies i dones que fan de pal de paller, avis molt oberts i lligams amb la terra

Una altra entrada en què apareix el tema de la dona en la família catalanoparlant és “Elegia dels Farriols (Ferriols) Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa” (https://tribusdelasegarra.cat/2024/06/06/elegia-dels-farriols-ferriols-homenatge-als-meus-avis-padrins-esteve-i-elisa), escrita per Ricard Domingo el 15 de setembre del 2020 i publicada en la web “Tribus de la Segarra”. Així, posa que “Els Farriols, què són? Una casa pairal, records d’infantesa, dels avis (padrins), oncles, cosines. Records dels camps de blat, d’ordi, dels temps de sega, del batre, dels trills, del garbejar, de les tandes, de girar la batuda, del sol que semblava que queia foc, de records…, records i records.

La masia està situada al capdamunt d’un turó des d’on es veu tota la vall de l’incipient riu Gaià”.

Igualment, comenta que “També la carretera que va a Sta. Coloma de Queralt. Els dilluns era, suposo que encara deu ser, mercat, aquell mercat de pagesia on anaven a vendre llurs mercaderies casolanes i fresques, fins i tot, vives, on el regateig era la norma, tant a la puja com a la baixa. Allà es trobaven parents, amics i coneguts de tota la comarca”. Sobre aquest tema, direm que hem trobat moltes fonts en què s’exposava sobre dones que, o bé anaven als mercats i exercien el seu paper comercial (no sols com a compradores), o bé, fins i tot, portaven petits comerços (sovint, familiars), en casa.

A més, afig un tret molt comú en els Pobles matriarcalistes: la dona fa de pal de paller. Com a exemple, La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera, era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil; en aquelles èpoques, res era fàcil, però se’n sortia força bé, malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro”.

En un altre passatge de l’escrit, plasma que “En Pep es va quedar vidu i la padrina…

I la padrina es va quedar sola en el govern de la masia com única dona”. Aquest fet ve a dir que ella tenia molta espenta: no se sentia sola, ans emparada.

Quant a vivències del narrador (Ricard Domingo), indica que, “a casa dels altres avis, on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol, vaig començar a interpretar les lletres i axis a llegir. Com que els contes eren d’abans de la guerra, ho eren en català i, sense adonar-me’n, llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi: per primer cop, em vaig trobar en una llengua diferent … Tot i que, uns mesos després, ja no se’m feia estranya”. Per tant, ens trobem en un ambient favorable a la llengua vernacla, com ara, en temps anteriors al franquisme (ací, mitjançant llibres i tot), perquè ho havia estat en la Catalunya promotora de la llengua (durant la Mancomunitat i en els anys de la Segona República espanyola).

A banda, copsem que Ricard Domingo prefereix la vida en el camp, un indret on la dona tenia la darrera paraula (realitat reflectida en la figura de la mestressa, equivalent a la senyora ama valenciana i a la madona mallorquina): “Em passava el temps pensant a tornar als Farriols: els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot, els dilluns, en què anar a mercat era la veritable festa. Que costava que arribés l’estiu!

Els mossos que venien per ajudar al segar i batre, no sempre eren els mateixos: a vegades, eren gent força original. Recordo un tal Ignasi de Tous, que se li va donar una habitació i, al cap d’un parell de dies, li digué a la padrina: ‘Mestressa, ¿què us faria res si anava a dormir a la pallissa, doncs no estic avesat a dormir tancat en un quarto i dormir amb matalàs i llençols?’. I es va passar l’estiu dormint sempre a la pallissa. Era un bon mosso.

Cap al final de l’entrada, Ricard Domingo addueix que ell, quan podia, anava junt amb son avi: “Jo sempre anava amb ell i aprenia tot allò que es relacionava amb la mel i les abelles. Si agafaven malalties, les havíem de separar del seu conjunt transportant-les en una mena de civera a través del bosc fins a trobar el lloc ideal perquè es guarissin”.

Per consegüent, encara que, en el reportatge, la dona va unida a la comanda de la casa pairal i de la propietat, les paraules que el narrador associa, per exemple, a son padrí, són positives, entre d’altres coses, perquè l’adult li permetia sentir-se de gust en el terreny i fruir del nexe amb la terra.

En eixa línia, finalment, escriu que, “A partir del 1956, es van acabar les estades estiuenques, però no l’estimació pels Farriols, que, d’alguna manera, encara perdura i, de tant en tant, hi tinc de fer alguna anada… Seure sota la freixa, al davant de la capelleta,… I recordar, somiar…”. I, així, es fa manifest el lligam entre Ricard Domingo (ací, nét) i els avis, entre el passat i el present i, òbviament, amb la casa pairal i amb la terra.

Àdhuc, podem pensar que aquests bons records del passat li faciliten veure amb esperança l’esdevenidor (els records van associats a lo pretèrit, mentres que els somnis ho fan a la infantesa, època que, simbòlicament, empiula amb les il·lusions).

En relació amb aquesta entrada, el 30 de novembre del 2024, Montserrat Cortadella ens envià un missatge en què deia “Lo poc que vaig viure de la pagesia, és que les dones varen tirar del carro: al càntir, la font. I, més cap aquí, amb la guitarra, cantàvem cançons sota una figuera. I l’endemà, a remull, en una bassa que servia per donar aigua al bestiar.

Dolços records”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que menen, amb molta espenta i molt obertes

Una altra narració que figura en el llibre Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La Regineta”. Un matrimoni feia anys que eren casats i, un dia, el marit demanà que volia ser pare, encara que fos d’un fill petit com una regineta, això és, “com una granoteta d’aquelles tan petites i totes verdes” (p. 286). Per tant, apareix la granota, un animalet vinculat amb l’aigua, u dels passatges típicament femenins junt amb la terra.

Tot seguit, té una filleta, “Però, amb tot i ésser tan xica, xica, feia tota la feina com una dona gran i, sobretot, cantava com un àngel, amb una veu que encisava. Cada dia anava a portar el dinar al seu pare” (p. 286) i, mentres que ella l’esperava per a tornar a casa, la filla “es posava dalt d’un arbre i canta que canta” (p. 286) com també cantava quan tots dos feien via cap a casa.

Un dia, mentres que son pare treballava i ella cantava, passa el príncep, l’ou i, de seguida, “tot van ésser orelles per sentir aquell cant que semblava baixat del cel” (p. 287) i demana al pagès (ací, al pare) qui hi cantava. Com podem veure, en aquesta rondalla, apareix un sentit molt vinculat amb lo matriarcal (l’oïda) i, a banda, un fill del rei molt obert.

Llavors, el príncep diu, al pare, que es volia casar amb la filla i que “la paraula de príncep no torna enrere (…). Vull conèixer (…) la vostra filla” (pp. 287-288) i la noia es posa a l’espatla de son pare i diu al xicot “Senyor príncep: aquí em teniu” (p. 288).

En un passatge immediat, es reflecteix un altre tret matriarcal: els pactes baix d’un arbre. Així, “el fill del rei va enviar a cercar el capellà del poble i, allí mateix, sota de l’arbre (…), els va casar.

(…)  El príncep, tot sovint, anava a veure la seva mullereta i passaven llargues estones sota l’arbre” (p. 288).

Més avant, el rei i la reina digueren al príncep que, “com més aviat, millor, portés al palau la seva esposa, puix que volien conèixer la seva nora” (p. 289). Copsem, així, uns pares molt oberts.

Un altre passatge interessant, i en què es plasma el matriarcalisme, és quan diu que, un dia, la Regineta “es va fer el càrrec de seguir-lo d’amagat i d’anar amb ell fins al palau. I, així que el príncep va muntar al cavall i se’n va anar, ella va saltar damunt d’un gall i va córrer cap al seu darrere. El pollastre corria tant com el cavall” (p. 290). Per consegüent, així com el noble està associat al cavall, ella mena un animalet vinculat amb lo masculí (el gall, en nexe amb el matí, amb l’eixida del sol) i és la dona qui té la darrera paraula. A més, la Regineta és una dona amb molta espenta.

A continuació, el príncep i la noia “van passar per davant d’una església i el capellà (…) els va ruixar d’aigua beneita. Al moment, la Regineta es va tornar una gentil donzella rossa (…). I el gall es va tornar un cavall blanc” (p. 290). Altra vegada, la dona (ací, na Regineta) és qui porta el cavall, el qual, a més, és de color blanc, el qual té a veure amb lo masculí.

Finalment, “el príncep prou la va conèixer que era la seva muller i, en arribar al palau, (…) la va presentar als seus pares” (p. 290) i, molt prompte, el xicot “passà a ésser rei i la Regineta va ésser reina” (p. 291). Per això, podem dir que, encara que ella semblàs xicoteta, té un paper molt important, en aquest relat, reina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que menen, que acullen, que eduquen i molt obertes

Una altra rondalla que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és La princesa granota. Un pare tenia tres fills i, com que no els podia mantenir, un dia els comenta que “el millor que podeu fer és anar-vos-en pel món a provar fortuna. Sigueu bons minyons i no feu mal a ningú i, d’aquí a un any, torneu tots aquí, a casa, per veure quina ventura heu tingut” (p. 240). Com podem veure, en aquest passatge, apareix l’educació matriarcal, la qual inclou tractar els temes en grup i amb els educadors (ací, el pare, com una persona que els mena i que, obertament, es relaciona amb ells). Igualment, captem suggeriments que empiulen amb refranys tradicionals sobre com viure ara i demà. Finalment, els diu que, un any més tard, els tornarà a acollir en casa: continuarà tractant-los com a fills seus.

Tot seguit, “Els tres minyons es varen posar en camí plegats fins que van arribar a un entreforc de tres camins; allí es van separar per un camí diferent” (p. 240), de la mateixa manera que, en la jovenesa, les persones comencen a separar-se dels seus pares (per a formar-se en contacte amb realitats diferents a les més habituals) i, posteriorment, tornen a la casa i ho fan a un nivell prou igual al dels parents (ací, al del pare). El més gran farà de moliner; el segon, d’ase d’una sénia i, quant al tercer, com en molts relats, serà qui reeixirà i qui més es desenvoluparà en línia amb lo matriarcal.

Així, “El més petit va fer cap a un estany de granotes que es passaven tot el dia rac, rac, rac, i, com que mai no n’havia sentit cantar, es va quedar tot parat (…), fins que es va fer migdia i va saltar una granoteta fora de l’aigua, tota eixerida i tota bufona, que, tot bellugant-se, va semblar que deia a aquell noi que la seguís; i el noi la va seguir i van fer cap a una gran cova” (p. 241). Per tant, el xic s’acosta cap a un ambient femení (l’estany, l’aigua, les granotes), en què les dones tenien la seua pauta de conducta. I ell, en l’inici de la seua joventut, es troba amb una noia més preparada i més feta que ell (de la mateixa manera que, entre els dotze i els setze anys, les xiques estan més desenvolupades que els xics). A banda, la granota (la xica) és qui fa marca les directrius i el porta al seu terreny i, igualment, ella passa de l’aigua (vinculada amb la dona) a la terra (ací, a la cova, la qual està en nexe amb la maternitat).

En acabant, ja en eixa cova, “la granota va semblar que deia al noi que s’assegués i que mengés. El minyó (…) es va asseure i es va entaular. La granota no es va moure mai del seu costat. Unes mans (…) li van servir un dinar a cos de rei (…). Quan va haver dinat, li va semblar que la granoteta li deia que la seguís (…). El minyó la va seguir i van arribar plegats fins al peu de l’estany i la granota es va tirar dins” (p. 241). Altra vegada, com en més apartats, el xicot va darrere de la dona, on ella li indica. A banda, la dona li fa costat i, al capdavall, la granota (el personatge femení sorgit de l’aigua) passa de la terra a l’estany, o siga, pel dos terrenys que enllacen amb lo matriarcalista: el realisme i la fluïditat.

En el paràgraf posterior, llegim que “el noi vinga escoltar-s’ho i, com més s’ho escoltava, més li agradava, fins que es va fer vespre i va tornar a sortir aquella granota petita i eixerida i, altra vegada, va semblar que feia per manera de dir-li que la seguís. Van tornar a la cova” (pp. 241-242). Podríem dir que aquests passatges trauen trets matriarcalistes: l’escolta, el vespre (l’inici de la nit), la dona com a cap de colla, la cova (símbol de la vulva i, a més, en nexe amb la maternitat) i la paciència (el noi accepta seguir la mateixa pauta i passar per paratges femenins i en què una dona el mena i li aporta menjar, com la mare que alleta el nadó).

Per això, quan ja havia passat un any, el minyó, “quan va arribar a la cova, per dinar, va trobar asseguda a la taula una gran princesa” (p. 242) i molt mudada, qui li digué “Jo sóc una princesa que em varen encantar i em van tornar granota i no podia desencantar-me fins que hi hagués una bona persona que es passés tot un any escoltant com cantava sense saber-li greu, ni sense replicar: aquesta persona has estat tu. Per agrair-te el gran servei que m’has fet, et dono la meva mà. Ara mateix, enviaré a buscar una carrossa al palau del meu pare, ens n’hi anirem i farem unes grans noces” (p. 242). Al meu coneixement, aquest passatge té a veure amb la sexualitat i amb l’educació matriarcals. En lo sexual, perquè ella és ben tractada; en lo educatiu, perquè ella convida a escoltar (un tret matriarcalista), a no replicar mentres que uns altres fan la seua tasca o, com ací, canten, i a servir de bon cor a les dones. A canvi, ella li dona la seua mà i aprova la conducta del noi: ell és molt servicial i ben plàcid.

Passa que, eixe dia, el xic havia d’anar a ca son pare (on, un any després, havien de reunir-se els germans) i, com que ell havia donat la paraula a son pare abans de conéixer la princesa i la xica és molt oberta i amb bona empatia, “La princesa granota va enviar aquella granoteta que tot l’any l’havia acompanyat, a l’estany de les granotes” (pp. 242-243) i, així, captem que la dona té criats i que els dirigeix.

Un poc després, el fill petit, ja en casa, es troba amb els dos germans (i amb la dona de cada u d’ells) i no els diu com li havia anat, ni que, quatre dies més tard, els  enviaria a cercar.

Finalment, el fill més xic se’n va a la cova i, al capdavall, quan ja s’havia casat i el rei havia vist la princesa (abans, granota) i “va fer preparar un gran convit” (p. 244), el monarca accepta acollir els altres germans amb les seues dones (p. 244).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa, pal de paller i molt obertes

Una altra narració que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, en què copsem trets matriarcalistes, és una llegenda plasmada per Núria Lara, Lluís Serra i Guillem Torres en l’obra “Senders d’interés botànic i cultural de l’Alcoià i el Comtat”. Així, comença dient que “Conten els més vells del lloc que, abans de la seua expulsió definitiva de la península, els moriscos que habitaven aquestes terres van voler assegurar un amagatall on protegir els seus objectes de valor. Per això, van recórrer a un encanteri, segons el qual (…) romandrien submergides en les (…) aigües del barranc, custodiades per una bella princesa” (p. 103). Com podem veure, la transmissió cultural va associada als vells (tret en vincle amb el matriarcalisme). Igualment, la part fosca, la protecció, les aigües (ací, a més, relacionades amb el barranc, el qual pot evocar el riu) i la custòdia empiulen amb la dona, amb lo femení (en aquest cas, amb una princesa).

Aquesta princesa, jove i garrida, cada cent anys “ofereix a qui troba en les proximitats del seu toll la possibilitat d’escollir entre ella i el tresor, però, només aquell que, mancat d’avarícia, trie la jove, podrà quedar-se també amb el tresor” (p. 103). Per consegüent, es reflecteix una dona que viu en punts pregons del barranc, molt oberta i que, a més, ofereix dues possibilitats. I, de pas, la narració exposa que, com aquell qui diu, qui tria una dona (ací, de bon cor i generosa), rep un tresor. Aquestes paraules enllacen amb quan diem que una persona ha trobat un tresor per a la seua vida. 

Finalment, la llegenda comenta que, segons la tradició i, sempre que observem “amb els ulls de l’ànima” (p. 103), “podrem albirar, en el fons d’aquest magnífic barranc, la jove encisadora que habita en les seues aigües cristal·lines” (p. 103). Per tant, aquestes paraules estan en relació amb la part femenina (l’ànima, que prima en el matriarcalisme) i, a banda, amb la part interior (ací, del toll) i, al capdavall, plasmen que la dona és qui fa de cap de colla (vinculada amb l’aigua) i que ella té el seu regne (en aquest relat, en un barranc, detall que empiula amb lo terrenal i amb l’aigua) i es reflecteix el paper important de la dona en les cultures matriarcalistes, àdhuc, com a pal de paller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que el recompensen, agraïdes i molt obertes

Una altra narració recopilada per Sara Llorens, que figura en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, i en què copsem el matriarcalisme, és “Les noies encantades al pou (resum)”. Comença dient que “Anaven tres germans perduts i van veure una gran bugada de roba estesa i, a prop, un gran palau. Ells hi entren i una llum els acompanya a una taula ben guarnida i (…) els porta a la cambra” (p. 108). Aquesta rondalla té semblances amb l’anterior i, per exemple, una jove els fa de guia (ella porta la iniciativa), els aporta bon menjar i benestar (com una mare, als nadons) i, a més, pel context, veiem que ella els salva (ja que anaven perduts).

Tot seguit, podem llegir que “L’endemà, la llum els porta a un pou. Un hi baixa i li surt una noia i li diu que, si el gegant el troba, el matarà; però que, si agafa l’espasa rovellada i no la lluenta, ell matarà el gegant. Així ho va fer i li compareixen tres noies” (p. 108). Per tant, com en altres rondalles, el xicot tria la part fosca i experimentada (l’espasa rovellada, tret que empiula amb lo femení i amb lo matriarcalista) i actua d’acord a lo que ella li comenta. Igualment, li apareixen tres xiques, les quals (com també ho faria una velleta o una dona d’edat mitjana) enllacen amb les vivències, amb la destresa : “L’una, li dóna una pera d’or; l’altra, una poma, i, l’altra, un anell” (p. 108).

Afegirem que, en línia amb altres relats, ell fa possible que les tres germanes puguen eixir del pou i, en canvi, els dos germans que ell té el deixen caure. Ara bé, com que el noi tenia “l’orella del gegant, li venta mossegada i, de pic, es va trobar al seu poble i es va llogar en una argenteria” (p. 108). La dona, per mitjà de l’orella del gegant, salva l’home (en aquest cas, al de bon cor i generós).

A continuació, hi ha un passatge en què les noies apleguen al palau i son pare els pregunta què han fet amb les joies, elles li ho expliquen i “El rei en fa fer altres, d’iguals” (p. 108), a l’argenter, qui recorre al xic que tenia, i el jove “li va dir que ell les hi faria” (p. 108). L’amo (que és una persona bondadosa) “els va dir que les havia fet el seu aprenent” (p. 108). En altres paraules, el monarca, amb bona empatia, ha considerat encertada l’actitud de les seues filles i, per això, les recompensa.

Immediatament, el minyó, com que el rei li estava agraït, “és cridat a palau i munta el cavall més maco (…) i, quan es veu perdut, clava mossegada a l’orella del gegant i es troba, de seguida, (…) a ca l’amo” (p. 108). Per consegüent, captem que la primera jove amb qui el noi s’ha trobat en el pou li ha fet de pont i que això permet que ell es salve. I, així, un dia més, a través de l’esmentada orella.

Ara bé, “El tercer dia, ell es deixa agafar, les noies l’abracen dient que era ell qui les havia tret de l’encantament i, tot explicat” (p. 108), el rei fa costat al xicot “i el noi es casa amb la primera noia, que li havia dit què havia de fer per a matar el gegant” (p. 108). Amb aquestes paraules del final de la narració, copsem dues coses: 1) ell tria casar-se amb qui li ha salvat (a través de la recomanació) i, a banda, 2) el noi ha fet lo que la filla del rei li havia comentat, és a dir, lo que ella volia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Ovelles negres i dones que menen en relats eròtics del Pallars i molt obertes

Un altre relat, curt, en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’estany del Diable”. Així, en l’estany anomenat del Diable, en Tavascan, “un dia llunyà, quan un pastor (…) pasturava el seu ramat, va veure, astorat, com, de les aigües de l’estany, sortia una ovella negra que es deixà muntar pel marrà del seu ramat” (p. 333). Així, ens trobem amb una narració eròtica. Anem a pams.

En primer lloc, la contaren en Tavascan (un poble del terme de Lladorre, el qual està en la comarca del Pallars Sobirà). Igualment, el marrà (el mascle de l’ovella) munta damunt, això és, l’home, que està estirat damunt de la dona, li introdueix el penis en la vagina. A més, la dona porta la iniciativa (ha sigut qui ha impulsat l’acte sexual, en aquest cas, eixint de l’aigua, un lloc vinculat amb lo matriarcal) i és ella qui li permet l’acte, no el marrà (l’home) a l’ovella (la dona).

Cal afegir que la narració és del Pallars i que, d’acord amb l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, on hi ha l’entrada “Be”, la qual, més avant, inclou “Be negre, ovella negra”, “Al Pallars, tenir una ovella negra o ‘burella’ porta sort a la casa, té caràcter diví i inspira el respecte als pastors”. Així, es pot entendre millor la reacció del pastor. Igualment, es comenta que, en aquesta comarca, “La mestressa obsequiava amb botifarres el pastor a qui naixia una ovella negra. El manyac que s’ofrenava en la missa del Gall la Nit de Nadal havia de ser, preferentment, negre. Una ovella negra -i més si és ‘estelada’ o ‘coronada’, és a dir, amb una taca blanca al front- porta sort i guarda el ramat de llamps i llops”. Aquestes línies aporten un report molt sucós per a l’estudi sobre el matriarcalisme i adduirem que el 17 de juny del 2023, quan plasmàrem, per primera vegada, aquesta paraules, no esperàvem una informació així. A banda, ens parlen d’estreles en el front, detall que copsem en més d’una rondalla.

A continuació, el narrador posa que l’acabament del relat té dues versions. “La primera diu que, des d’aquell moment, totes les ovelles que deixà prenyades aquell mascle van parir ovelles negres, símbol que fou el dimoni, en forma d’ovella, qui sortí del llac” (p. 333). Un detall més en nexe, i positiu, amb les paraules que escriu Joan Soler i Amigó relatives al Pallars.

La segona versió diu que “aquella ovella negra, després que la muntés el marrà, va matar-lo i l’arrossegà dintre de l’estany, on van desaparèixer per sempre més sota les aigües” (p. 333). Per consegüent, la dona (l’ovella) aprofita la seua força per a menar l’home cap al territori que ella regenta (sota les aigües), dos trets matriarcalistes com també ho són 1) que la dona propose, però que, al capdavall, el marit cedesca a ella (com ens han plasmat en comentaris sobre dones nascudes abans de 1920) i 2) l’aigua (símbol femení molt present en relats en llengua catalana).

Àdhuc, el narrador n’afig una tercera versió: “fou un marrà que va sortir de les aigües i va cobrir totes les ovelles, de les quals n’haurien nascut corders negres que, en sentir belar el mascle una nit de lluna plena, s’haurien abocat de cap a les aigües de l’estany, sense deixar ni rastre, ni veure’ls mai més” (p. 333). En aquest passatge final, l’home (el marrà) naix de les aigües (de la dona), de la mateixa manera que el fill ho fa de les aigües de la mare. En acabant, té fills (els corders), són de color negre (el qual empiula amb lo matriarcalista i amb la dona) i, quan ouen el mascle (i ho fan durant una nit, moment del dia vinculat amb lo femení), s’acosten a la mare (a les aigües) i, així, no l’abandonen… fins que n’eixiran. El motiu és perquè la lluna plena, com poguérem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, sota l’entrada “Lluna”, està associada amb la sembra: “un costumari agrícola que encara es manté: sembrar en lluna plena”. Per consegüent, l’home ha introduït la llavor (el semen) en la dona i ho ha fet en desembre, o siga, en el mes, tradicionalment, vinculat amb la sembra i en què es registren els dies de menys llum de l’any.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.