Arxiu d'etiquetes: dones que fan costat

Dones que acullen vellets i humils, que fan de cap de colla i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El senyor i el jovenet”. Un dia, un vellet, assegut al costat d’un camí, veu un jovenet amb un tros de pa i que anava a portar llenya a sa mare. Llavors, diu l’home:

“-A on vas?

-Vaig a portar-me llenya, perquè ma mare ha de fer forn.

-Bo -diu el vellet.

-I què? -li respon el xic.

-No tindràs un bocinet de pa per a mi?

I el xavalet li diu: -Puix, mire: este bocinet és l’únic que porte. Li’n done la meitat” (p. 59). I així fa el xic i emprén el camí.

Quan va baixar el jove, el vellet encara hi romania assegut i el xicot li demana:

“-Què? Com va això?

-Doncs, res: ¿podria quedar-me esta nit en ta casa?

-Doncs, vinga: ho diré a ma mare” (p. 59).

Com podem veure, aquests passatges plasmen una bona relació entre el vell i el jove i, a més, la disposició del minyó a la generositat, àdhuc, cap a ancians, trets que enllacen amb la cultura matriarcalista. És més: el xic no el deixa caure i, per això, quan aplega a casa i sa mare veu el xavalet, li diu:

“-Sí que has tardat, fill.

-Mire: ha vingut este home vellet, a espaiet, i diu si pot quedar-se esta nit aquí” (p. 59).

I la mare l’accepta. Per tant, captem un personatge que intervé en les cultures matriarcalistes i que afavoreix l’altruisme: l’adult (ací, la mare) que tracta bé el nen (i els jóvens) com també els ancians.

A banda, la mareta afig al fill que la menja serà amb coca i, aleshores, al poc de temps, s’acosta l’home, s’asseu i diu a la dona:

“-Que encendrà el foc?

-Per a fer una coca per a sopar.

-No: no és menester. Vosté, on té el pa?

-Puix jo, ahí: en una gerreta que tinc en el pastador.

-Doncs, mire a veure si, potser, sense adonar-se, li’n queda algun bocí.

I la dona hi va anar i es va veure la gerra plena de pa” (p. 60).

Per consegüent, la rondalla ens diu que la generositat és agraïda i, més encara, quan la fem cap a les persones més necessitades i que menys defenses tenen de cara al demà. En aquest sentit, cal dir que, anys arrere, com que no hi havia cap tipus de seguretat social, la gent alçava per a l’esdevenidor i, així, en aplegar la vellesa, es podia passar amb més facilitat. Igualment, ho compensava el fet que, en moltíssims casos, en una casa (o en un mas) vivien tres generacions i, entre totes, anaven cap al demà.

La rondalla que ve a continuació, en el mateix llibre sobre literatura popular en el Carxe, “Laura i les formiguetes”, també copsa el matriarcalisme. Així, una xiqueta, Laura, era molt amiga dels animalets i els tenia cura, com ara, de les formigues. ”Aleshores, ella anava a les formiguetes i els posava bocinets de pa i més. Un dia, elles van acordar:

-Ja que està sola, per ahí, esta Laura, ¿per què no li fem nosaltres una habitació, per a que se’n vinga a viure amb nosaltres?” (p. 60). Aquest passatge empiula amb el capdavall del relat sobre el xicot i el vellet que hem vist abans. Afegirem que les formigues, entre d’altres coses, són uns animalets vinculats amb la terra i, igualment, amb parts interiors… Però també ho fan amb lo que toca terra: un arbre, una paret, una planta, etc.

Ara bé: podem pensar que elles també volien tenir una persona que les fes de cap de colla, ja que, tot seguit, podem llegir que “Laura era com una reina” (p. 60) i s’insereixen i, a més, li diuen “hem fet una porta molt més gran. La tenim oculta per a que no veja ningú que te’n véns amb nosaltres i que et tenim ahí” (p. 60).

Passa que un dia, el rei cercava un promesa i, com que el monarca aplega on vivia Laura (la reina entre ella i les formigues), comenten al cap del regne: “nosaltres sabem on està, però direm a Sa Majestat que ell no li ha de fer mal” (p. 60). Llavors, una formigueta atrevida, se’n puja pel cavall del rei, s’acosta a l’home i li diu que ella sap on és la xica.

En eixe moment, l’home demana a la formiga:
“-Laura, aquí? Com pot ser aquí Laura?

Fins que van desfer allò i en va eixir Laura” (p. 61).

Finalment, podem dir que, així com, en altres narracions, unes aranyes fan que els romans no puguen fer-se amb Sant Josep, Nostra Senyora i el Nen, ací són formigues (un animal molt xicotet) qui fa costat la dona.

I, més encara: la rondalla plasma que és preferible que un monarca estiga obert a tots, no sols als més rics, ni als de la seua categoria social, i fer via per l’estat que regna.

Com a anècdota, diré que, en febrer del 2015, uns dies abans que ma mare em condonàs un  petit deute que  tenia amb ella (tot i que jo ja vivia en ma casa i no en la casa en què, abans, havia sigut llogater durant més de cinc anys), li diguí unes quantes vegades “Si demà morira el pare, tu podries viure en la casa” i, un poc més d’una setmana després, el deute restava perdonat. I la tornaria a acollir, pel gran favor que m’ha fet en moltíssims moments de ma vida. Escric açò el 5 de maig del 2024 (quan m’ha vingut al pensament). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Tot seguit, exposem dos enllaços de hui en relació amb el dia comercial de la mare:

https://www.facebook.com/share/p/6zRLaabtKQKGoTQp/

https://www.facebook.com/share/p/ANp9EyLuVe2jXdac/

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat i jóvens forts, que pacten i molt oberts

General, , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “Catorze Pans”. Una volta, hi havia un matrimoni que no tenia fills. Això sí: “ella, un dia va a l’església, a un sant que hi havia, Sant Ramon, com li deien, i s’agenolla davant d’ell i diu:

-Volguera tenir un fill” (p. 42) i li descriu com. En aquest passatge, apareix una dona que està a favor de la maternitat i que s’acosta a Sant Ramon Nonat, el patró de les parteres i de les comares com també protector de les mares en el moment del part.

Afegirem uns versos molt coneguts, en nexe amb el sant esmentat, arreplegats en l’entrada “Partera” del DCVB:

“Sant Ramon Nonat,

per la gràcia que Déu

vos ha dat,

alcanceu la gràcia

de que, lo que ve,

isca tan dolç com ha entrat”.

En eixa línia, tot seguit, podem llegir “Bo. Total: que comença a fer-se gorda i ja pareix allò” (p. 42). I, com que el fill creixia i menjava més que una revolta de riu, els diu: “Jo me’n vaig pel món” (p. 42).
I, després d’aplegar a un pacte en dos llocs diferents on treballarà, els segons l’envien al rei. I diu el monarca:
“-Puix, a eixe, ja no cal més que matar-lo. Que me l’envien aquí.

I ja diu l’amo al jove:

-Puix, s’ha d’anar, que el rei ha escrit que hi vages.

-(…) Jo estic bé aquí, a esta casa de vostés.

Diu: -No, home, no, no! Has d’anar!

Total: que hi va anar.

-I l’altre dia, ¿quina faena em dóna?

-Has d’anar al barranc d’Aniràs i no Tornaràs, en la carreta amb un parell de bous, a portar-te un carro de pins, de llenya” (p. 43).
Llavors, el xicot hi va i, com que solta els bous (animal vinculat amb lo femení), una serp se’ls menja. És a dir, un personatge femení (i que enllaça amb lo matriarcalista). Ara bé, el minyó accepta la serp (per la seua fortalesa) i, per això, li comenta:

“-Bo: tu t’has tragat el bou, però ara has d’anar enganxada amb la carreta” (p. 43). I així ho fa, i així veuen la serp, en aplegar a la Cort.

O siga, que copsem un quart pacte: el del jove i la dona. Fins i tot, “Ja se’n va anar altra volta la serp, allí. Total: que, més avant, estudien de fer pou” (p. 44), un altre tret que empiula amb el matriarcalisme i, àdhuc, amb la figura de la mare com a font de vida.

A banda, com que el volien matar i, “quan ell ja alçava la picota per a amunt, la pedra baixava i va matar un o dos que hi havia fora” (p. 44).

Més avant, Catorze Pans es troba amb el dimoni en la serra, enganxa el diable i se l’emporta al rei.

Després, captem un passatge semblant al d’alguna rondalla en què ni en el cel, ni en l’infern, volien un home. Ara bé, quan aplega al cel, Sant Pere li diu “tu, aquí no entres, collons!” (p. 44). Mentrestant, el jove roman en el passadís i, com que el sant era amic del vi, li convida el xicot: “Vine aquí davant.

Aleshores, diu que va anar-hi Sant Pere i va començar a beure vi, a tirar a la mamela. I, finalment, Catorze Pans es va assentar en la butaca” (p. 44).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles en què es fa costat a la maternitat, a la bondat i a les vivències

General, , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “Les aranyes”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras. “Hi havia una antiga creença segons la qual es deia que matar les aranyes era pecat. El motiu no era altre que, quan la Sagrada Família fugia cap a Egipte, mentre era perseguida pels soldats d’Herodes, (…) van optar per amagar-se darrere uns pinatells i garrics” (p. 570). Començarem dient que, tant els pins com també els garrics (una mena d’alzina), eren petits. Igualment, adduirem que, en l’entrada “Aranya” de l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, captem que “És filadora i teixidora de teranyina, regna des del seu centre com una deessa, amb fil produït de la pròpia substància teixeix el vel del destí amb fils invisibles” i “Animal lunar: lliga els humans, assenyala les pluges, la fecunditat, la salut, la mort, la regeneració; les grans deesses lunars eren filadores i teixidores còsmiques”. Per això, podem pensar que aquesta aranya s’alia amb la fecunditat que ha tingut Nostra Senyora i, de pas, amb el Nen. De fet, “Mentre s’estaven darrere els matolls reposant i amagats, van aparèixer un estol d’aranyes que van teixir un seguit de randes tan fines, espesses i brutes que, només de mirar-les, donava la sensació que eren molt velles” (p. 570) i, així, facilitaven que els tres es sentissen protegits en eixa mena de niu maternal, de cova.

A banda, de nou, lo femení va lligat a lo vell, a lo lleig, a lo fosc (la brutícia). És més: com que les aranyes fan el paper de mare, “Quan passà l’escamot de soldats, s’adonà dels arbres, però, en veure aquelles teranyines, pensà que, per allí, no hi havia ningú, ja que allò era molt vell i, si s’hi haguessin posat, ho haurien trencat” (p. 570). En aquest passatge, semblant a altres de rondalles en què la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen Jesús parteixen cap a Egipte en temps de sembra (en desembre, quan naix el xiquet) i tornen a la seua terra en juny (quan es sega el forment), però amb un pagès en la narració, ací ho fa una figura femenina: l’aranya. I, a més, en grup, un tret que podria evocar-nos lo matriarcalista.

Afegirem que, al meu coneixement, els soldats menyspreen lo vell (l’experiència i les vivències acumulades amb l’edat) i simbolitzen lo patriarcal: consideren que aquella mena de porta (el teixit de les aranyes) hauria sigut trencat, fet que no ha ocorregut.

Finalment, podem llegir que, “D’aquesta manera, es van salvar Sant Josep, la Mare de Déu i el Nen i, per aquest motiu, no es poden matar les aranyes, segons la tradició popular” (p. 570). Per consegüent, la moralitat és que s’ha de fer costat a la gent que és innocent i bondadosa i, òbviament, als qui faciliten els fruits de la maternitat (ací, el Nen, a qui els soldats pretenien matar).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que desenvolupen l’arquetip del rei, protectores del Poble i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme és “La llegenda de les serps a la Vall de Boí”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Podríem dir que Nostra Senyora fa el paper que, anteriorment, realitzaria un personatge pagà i que, tot i això, no ha sigut substituït, per exemple, per un sant. Així, molt prompte, es comenta que, “quan la vall era tancada, a l’altura de Cardet, per unes portes que, durant la nit, eren tancades, per tota la Vall de Boí hi havia innombrables serps. (…) passaven del costat obac al costat assolellat, i a l’inrevés” (p. 375), és a dir, de l’ombrívol al que tenia llum. Per tant, la narració ens situa en la nit (associada amb la dona), presenta un animal femení i vinculat amb lo matriarcal (la serp), el qual, com moltes dones nascudes abans de 1920, “toca terra” (i, si no ho fa directament, li és possible, com ara, mitjançant un arbre). Adduirem que el fet de passar d’una posició a una altra (però per espais intermedis) li permet viure de manera oberta.

A continuació, el relat comenta que, “segons diu la tradició, tota la vall estava protegida per la Mare de Déu de Caldes, que evitava que mai ningú fos mossegat o atacat per cap serp” (p. 375). Per consegüent, en aquestes línies captem l’arquetip del rei i, al mateix temps, el paper de mare, en nexe, com ara, amb altres narracions en què Nostra Senyor fa costat a qui estava presoner i ell li ha promés que farà bondat i que seguirà les indicacions que li marca la Mare de Déu (la dona).

Ara bé, tot seguit, la dona també fa el paper de mare, de protectora pròpiament dita: “Des de la pedra foradada (entrant a Cardet), fins al santuari de Caldes, tothom estava sota la protecció de Maria” (p. 376). Açò pot evocar-nos altres narracions (o fets històrics) en què dones de les comarques més altes del Pirineu català (on s’ha mantingut molt el matriarcalisme) feien de caps de la zona. Recordem que Caldes està en l’alt Pirineu català. En qualsevol cas, el text ve a dir-nos que ella feia el paper de reina. No obstant això, ací ens fa esment de detalls religiosos: la cova i el santuari.

Finalment, el narrador exposa uns versos que es canten en uns goigs a la Mare de Déu de Caldes, en què, de nou, es poden veure trets matriarcals, per exemple, quan diu “Oh, Mare del Redemptor, / de Caldes anomenada” (p. 376). Per consegüent, el fill (Jesús, ací presentat com a redemptor) sorgeix de la mare, de la mateixa manera que, en les cultures matriarcalistes, per exemple, el foc (masculí) ho fa de la fusta (femení). I el naixement del fill (Jesús, home) permetrà la redempció (això és, l’alliberament de captivitats) del Poble, és a dir, de la Vall de Boí.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat a les jóvens, en pro de les relacions i de la terra i molt obertes

General, , , ,

Un relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma el matriarcalisme és “La font de Sant Felip Neri”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Començarem dient que Sant Felip Neri és un home nascut en el segle XVI, en què es celebrà el Concili de Trento (1545-1563), i que, en la narració, es copsa molt bé la filosofia que eixí d’aquell congrés religiós. Així, “el poble de Santa Fe era pròsper. Hi havia treball, alegria i bona harmonia entre tots.

La gent era senzilla i feliç” (p. 319), però, per a empiular amb lo matriarcal, s’indica que també estaven interessats pel dimoni (no perquè hi tinguessen bona avinença). I aquest nexe els permetia no caure en actituds pròximes al fanatisme (i, per això, apareixen la banda fosca i la clara).

A més, “Al poble, hi havia una font on, a primera hora del dia, hi feien cap les mestresses (…). El camí es feia amb joia i servia perquè les dones fessin la primera xerrada del dia. També aquella font servia per als caminants (…) amb el doll d’aigua clara i fresca” (p. 319). I, tot això, “sota l’ombra del roure gegant que la protegia” (p. 319). És a dir, que la gent anava a la dona (ací, la font, ben considerada), veia com a positiu lo fosc (l’ombra), es mostrava favorable als arbres (en aquest cas, com a punt de trobada) i, a més, a l’aigua (un altre tret femení).

Més avant, podem llegir que un dia, “Com sigui que tenien una estampa de sant Felip Neri, n’encomanaren una imatge, la qual consagraren i portaren en processó fins la font. Li feren vots.

L’aigua tornà a brollar bona. La fe i l’esperança havien vençut” (p. 320).

Nogensmenys, després d’aquest passatge que podríem considerar tridentí, passem a unes línies que van d’acord amb lo matriarcal, per mitjà del mes de maig (associat a les flors, a la dona com també a la mare): “En record d’aquell temps passat, el dia 26 de maig, el poble fa festa i va en processó fins la font, on es fa la benedicció de l’aigua que brolla. Després, s’omplen els cantirets i es dóna aigua a tothom” (p. 329).

Per tant, copsem lo que podríem dir la versió eclesiàstica i institucional (la que introdueix Sant Felip Neri) i la que va vinculada amb la mort del sant (en lloc de fer-ho, per exemple, amb el mes de juliol, quan ell va nàixer). A banda, aquesta versió tradicional enllaça amb l’aigua, amb el cànter (atifell receptiu i d’on es pot distribuir lo que hi ha) i amb el repartiment, com una mena d’acció de gràcies. Adduirem que l’acte de donar també està present en moltes celebracions que tenen lloc en festes religioses arrelades (com ara, els panets de Sant Antoni “del porquet” o diferents regals que es fan amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, sants relacionats amb el matriarcalisme mediterrani).

En la narració posterior, “El pont vell”, també en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras i en línia amb “La Font Vella”, plasmada en el mateix llibre, es reflecteixen moltes característiques matriarcals i, a més, direm que no figura cap capellà (o cap altre càrrec religiós que haja substituït un personatge femení i d’actitud matriarcal, un detall important).

En el poble d’Alfarràs, per a passar d’una banda del pont de la Guineu (animal, sovint, associat a la dona i a la raboseria), “hi havia una minyona d’una casa benestant, que cada dia havia de fer un munt de viatges per anar a buscar aigua” (p. 320).

Un dia, sota una ombra (un tret femení i que encaixa amb lo matriarcal), la jove diu que donaria lo que fos perquè hi hagués un pont (símbol de les relacions humanes i amb la realitat).

Llavors, se li apareix el dimoni i ella, eixerida (i en nexe amb el matriarcalisme), li diu:

“-Mira: fins l’ànima et donaria si aquí em fessis un pont per passar. Si, d’aquí a tres dies, el pont està fet, la meva ànima serà teva.`

-Tracte fet. D’aquí a tres dies, passaràs de l’un costat a l’altre per damunt del pont. Però recorda: quan moris, la teva ànima vindrà amb mi.

-Tracte fet, però si, quan canti el gall a l’albada del tercer dia, el pont no està acabat, no hi ha tracte” (p. 321).

Per consegüent, en aquest passatge, la dona (la jove) tria què haurà de fer ell, com haurà de ser l’acord i, al capdavall, l’home (el diable) ho accepta. Igualment, el dimoni representa lo patriarcal (amb semblança amb el cel, quan llegim “per damunt del pont”), mentres que la dona toca els peus en terra (“el pont”, la terra i les pedres que el fan possible i fort i les relacions).

Més avant, copsem que, el primer dia, la jove veu que, “durant la nit, s’havia començat a aixecar l’estructura d’un pont” (p. 321), això és, en un moment que té a veure amb lo matriarcal i amb lo femení. L’endemà, la noia veu que el diable en continua la bastida.

Aleshores, quan ja restaven poques pedres per a acabar el pont, corre “a contar-ho tot a la seva mestressa” (p. 321), en lloc de fer-ho a un personatge masculí i religiós, com hauria sigut, per exemple, un capellà. La mestressa li diu que tot s’arreglarà i què li caldrà fer.

“Aquella nit, en començar a fosquejar, la noia es posà al costat del pont i, quan entrada la fosca, aparegué el personatge en qüestió, per acabar l’obra, la noia tirà una galleda d’aigua freda al gall que havia portat dintre d’una cistella” (p. 321). I, per això, la jove s’allibera: “La noia havia salvat la seva ànima” (p. 321).

I, com que, a més, la gent d’Alfarràs veia que aquell pont no tenia fi, “Van decidir acabar-lo” (p. 321), amb la participació de tots. És el Pont Vell. Es feia possible, així, la connexió entre les dues parts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que assaonen la terra, que fan costat, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de la Verge de les Neus”. Primerament, l’autor comenta que “tenim dues versions de com l’excelsa mare va arribar fins a Betlan, convertint-se en la seva patrona i protectora” (p. 282), és a dir, cap a la Vall d’Aran, comarca catalana vinculada amb la cultura occitana, matriarcalista. Com veiem, la dona (com a mare i com qui fa de sopluig dels seus fills) està ben considerada (bella, excelsa, patrona i protectora), detalls que empiulen amb la cultura catalana.

La primera versió conta que, en ple estiu, la gent li demanava la intercessió perquè posàs remei a la calor i a la sequera. Nostra Senyora escoltà la súplica “i el 5 d’agost va caure una gran nevada, restant tota la vall coberta d’aquella neu salvadora que, en desfer-se, assonaria boscos, camps i prats” (p. 282). Per això, la Mare de Déu aplana la situació de la zona i fa possible que hi haja vida i futur: la saó en la terra (que pot evocar-nos una pluja fina) i per als habitants (els llauradors), per als ramaders (els prats) i, per exemple, per als llenyataires (els boscs).

A més, veiem que Nostra Senyora (amb un paper similar als raigs del déu Sol en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), “Enmig d’aquesta gran nevada, va baixar del cel entre flocs de neu la imatge de la Verge, la qual fou trobada en un prat, quan la neu es fongué” (p. 282). I, així, lo femení (en forma de neu que cau suau, com es sol presentar una nevada) 1) passa a ser aigua (la neu fosa, tret que podríem empiular amb lo matriarcal, entre altres coses, perquè baixa del cel a la terra), 2) la imatge és trobada i ho fa en un prat, o siga, en un espai obert, no en un ambient artificial, i, a banda, 3) en un lloc on hi ha vida.

L’altra versió, prou sucosa en detalls matriarcalistes, diu que un 5 d’agost, “uns pastors van veure (…) com, per les rodalies d’aquesta població, hi havia una clapa[1] de neu que resplendia com si fos un sol” (p. 282). Per tant, copsem com, enmig de la fredor de la neu, la dona aporta llum, esperança i llueix, com qui desenvolupa un paper no precisament secundari.

Més avant, els pastors, “Acostant-se a la neu, van comprovar que, com més s’hi acostaven, més intens era el resplendor que aquesta llançava” (p. 282). De nou, no sols ella reïx, sinó que ells s’hi dirigeixen esperançats i ella podríem dir que, mitjançant la llum, els orienta. Després, podem llegir que els pastors “van cercar sota la neu i van trobar-hi la imatge de la Verge” (p. 282). Per consegüent, no sols ells fan camí cap a on és ella, sinó que, igualment, ho fan cap a l’interior de la terra: interior i terra, dos detalls que enllacen amb el matriarcalisme i, que, adduirem, figuren en moltes rondalles mallorquines plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I això en un ambient en què la dona, entre altres coses, fa de mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Petita extensió.

Marededeus que emparen i dones que estimen la natura, ben considerades i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què copsem molt trets en línia amb el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu de l’Alba”. Conta la tradició que, durant una contesa entre els carolingis (encapçalats per Carlemany) i els moros, en Tàrrega, “Carlemany, que es trobava al cim on ara hi ha l’ermita de Sant Eloi, va implorar fervorosament l’ajut de la Mare de Déu (…). De matinada, la Mare de Déu se li va aparèixer i li va dir que lluités amb fe i que venceria, puix que ella no l’abandonava” (p. 268). Com veiem, el passatge esdevé en primavera (l’alba, l’inici del dia acompanyat de llum de sol) i, a més, l’home prega a la dona (ací, a Nostra Senyora) i ella li fa costat. A banda, la dona li comenta què haurà de fer. Igualment, el missatge que transmet la Mare de Déu a Carlemany és vàlid per a qualsevol moment de la vida d’una persona com també el no deixar caure ningú de bon cor.

Llavors, com que Carlemany seguí les directrius de Nostra Senyora, tot seguit, llegim “I lluità i vencé” (p. 268), motiu pel qual, “A l’indret on es trobava el gran cabdill, van aixecar-hi una capelleta” (p. 268). Cal recordar que, malgrat que ell era en el cim (simbòlicament i tot), no deixava fora el poder millorar com a persona.

Al final de la narració, podem captar lo matriarcal, com ara, quan diu que “La realitat ha estat que la gent de Tàrrega i dels pobles de la rodalia, o bé els de l’Urgell, han demostrat, en el decurs de les diverses generacions, molta veneració a la Mare de Déu de l’Alba” (p. 268). En el moment d’escriure aquestes línies, 22 de maig del 2023, trobe que el fet que una població, un lloc o, per exemple, un grup de persones, aculla un sant, una santa, una marededeu, etc. no és alié a la cosmovisió que es té i que reflecteix, en bona mida, el punt de vista dels qui prenen eixa decisió (sobretot, si ja ve de generacions arrere i no del pa i circ, ni del cosmopolitisme del darrer quart del segle XX ençà). I dic això perquè els habitants, primerament, tocaven els peus en terra i ho feien amb fe.

Un altre relat en què es plasma lo matriarcal és “La Mare de Déu dels Arcs”, recopilat en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, i en què hi ha trets en línia amb el paganisme. “Conten que una pastora que pasturava bous (…), es va adonar que un bou anava sempre en un mateix lloc (…). La pastora, encuriosida per aquest fet que es repetia feia uns dies, s’acostà vers aquell lloc (…) i pogué veure una balma o cova (…) i, allí, (…) una imatge de la Mare de Déu voltada d’unes arcades que havien format els troncs i arrels dels arbres i malesa que tapaven la cova” (p. 268). Per tant, a banda que els personatges són femenins (la bovera, el bou, la cova i Nostra Senyora), també ho són els arcs, detall que pot evocar-nos la lluna, associada amb la dona i amb la nit, dos trets de la mateixa corda. Adduirem que una balma és una cova poc fonda. ¿Una dona jove i ja en època de poder tenir fills (la cova representa l’úter) i emparada (per mitjà dels arbres i de la malesa)? Podria ser així com ho serien les arrels d’un arbre de pocs anys.

Igualment, figuren les arrels (el passat i el contacte amb la terra) i el tronc (el suport a la persona i que s’enfila amunt i s’obri a les branques d’on sorgiran les fulles i, àdhuc, flors i, més d’una vegada, fruits).

Afegirem que el matriarcalisme també es reflecteix en el passatge següent: “Quan la pastora ho comunicà al poble, van anar-hi tots i van decidir aixecar-li una capella allí mateix, a la balma” (p. 269). Per consegüent, tiraren junta, es prengué una decisió i el poble seguí cap a on anava la dona, qui encapçala el col·lectiu. A continuació, triaren nomenar-la “la Mare de Déu dels Arcs, en record de les arcades (…).

La devoció del poble de Claravalls i dels de la rodalia va ser gran i van decidir que, a una imatge de tanta devoció, li corresponia una capella més gran i no tan lluny del poble, amb la qual cosa van decidir aixecar-n’hi una altra, en un lloc més proper” (p. 269). Per consegüent, no sols acullen i positivament la dona (Nostra Senyora), mitjançant un acte que empiula amb el comunalisme, sinó que no la tracten a distància i, al capdavall, ho fan amb consideració i concebent Nostra Senyora com una part més del poble.

Finalment, direm que aquesta narració reflecteix la germanor tan estreta, en les cultures matriarcals, entre la Mare Terra (els arbres, la cova, els troncs, els indrets…), la natura i els qui es senten part d’aquestes cultures i les promouen (el detall de la proximitat final entre els habitants de la població i dels voltants i la dona).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat, que salven, de bon cor i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La petjada del cavall”. A l’inici, llegim que, “on ara es troba l’ermita de sant Roc, al poble de Torrebesses, ja antigament havia estat habitat per l’home primitiu” (p. 238).

Tot seguit, veiem que “També en aquella banda hi ha la Font del Roc, amb propietats guaridores” (p. 238) i que, “segons conten els vells, (…) l’home primitiu havia descobert el naixement d’aquesta font d’aigua, que, llavors, no estava batejada amb el nom de sant Roc, sinó, senzillament, com la ‘font guaridora’” (p. 238). Per tant, apareix una font, detall que està vinculat amb la dona, encara que, en la narració, es parle d’home primitiu. Igualment, captem el paper positiu que ella fa.

I, com que estava ben considerada (la dona, mitjançant el brollador), a continuació, es comenta que “situaren el poble molt a prop, fent de la font el lloc de veneració al déu guaridor” (p. 238),  fet que empiula amb el matriarcalisme. Afegirem que, actualment, es sap ( i s’aprova) que molts invents i molts avenços que, anys arrere, es relacionaven amb l’home, foren obra de la dona i, a més, que, primerament, la vida en la Mare Terra es desenvolupà en línia amb lo matriarcal.

Cal dir que el 13 de gener del 2023 posí un tweet adreçat a David Algarra i a Josep Maria Mallarach (https://twitter.com/LluisBarbera50m/status/1613920299996839936) el qual, a més de la foto de l’inici d’aquest relat, deia “Deu haver alguna relació entre l’ermita, una font pròxima a un poble i que es faça veneració a l’aigua.
L’aigua està vinculada amb la dona i amb el matriarcalisme. ¿Podríeu reportar-me’n? Gràcies”. Josep Maria Mallarach comentà “El ritus iniciàtic del cristianisme és el baptisme amb aigua (beneïda), originàriament, per immersió. Aigua i Terra són femenins. Foc i Aire són masculins”. Al capdavall, li plasmí “Respecte als ‘elements’, efectivament, l’aigua i la terra són femenins.

De fet, en moltes rondalles (o en llegendes) catalanes, apareixen. En canvi, a penes ho fan el vent i el cel”.

Prosseguint amb el relat, més avant, captem “Conten que un dia hi havia una jove donzella, filla d’una vídua, que eren molt humils. Mare i filla treballaven en el pasturatge i en la terra (…), vivien molt felices” (p. 239).

Adduirem que, en la narració, també s’indica que “Els capitostos del poblat o la tribu van presentar-se a la humil barraca de la vídua (…). En veure l’aspecte de la noia, van dir que, ràpidament, s’havia de dur a la font” (p. 239). A més a més, en línia amb les bones relacions entre la mare i la filla, “Tota la comitiva s’adreçà vers el lloc, amb la mare al darrere” (p. 239).

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra, és “La Mare de Déu del Camí”. Així, “un cop que hi havia forta sequera, (…) començaren a fer pregàries a la Verge per assolir el do de la pluja” (p. 244).

Però, com que pensaven que la culpa era d’una musulmana que estava ben arrelada en la terra, un bon matí, la dona decidí deixar el poble i, “en passar per davant de l’ermita de la Verge del Camí, es veu que li demanà a la Verge per què la feien culpable de la sequera?” (p. 244) i, immediatament, començà a caure una pluja ”que remeià tota la contrada” (p. 244).

Aleshores, l’actitud de Nostra Senyora feu que la gent de Granyena de Segarra entengués que “la Verge havia escoltat la súplica de la mora, (…) volia dir que l’acollia i la protegia, amb la qual cosa anaren a buscar-la i li pregaren que tornés al poble, on va rebre un tracte exemplar d’acollida i hospitalitat que s’ha conservat en el decurs dels segles entre la gent” (p. 244) del poble.

Finalment, copsem que la dona es convertí al cristianisme i que li restà un cor blanc (això és, la innocència) i, a banda, que ho feu agraïda a Nostra Senyora com també que, “a partir d’aquell moment, (…) foren molts els pobles que acudien” (p. 245) a la Mare de Déu del Camí.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.