“La llegenda de les Dreugels”, dones fortes, protectores i que fan costat

Una altra llegenda, en aquest cas, del Pirineu català i a què accedírem el 22 de novembre del 2024, és la que figura en l’entrada “LLEGENDES 2: La llegenda de les Dreugels” (https://muntanyesencantades.blogspot.com/2012/06/llegendes-2-la-llegenda-de-les-dreugels.html), en el blog “Muntanyes encantades”, plasmada per Elisenda Ortega (qui afig comentaris molt sucosos). Té a veure amb Oliana, un poble de l’Alt Urgell. L’autora, pintora, escriptora i mestra de restauració demana “’A qui no li han explicat una història, un conte, una llegenda relacionada amb la màgia i els poders d’algun ésser sobrenatural o d’algun element fantàstic del paisatge?

‘Els orígens dels pobles es perden en la nit dels temps com si es tractés d’una espessa boira. Per sort, quan la història és incapaç d’explicar els fets, la llegenda, el mite estan allà per suplir amb la imaginació la manca de documents. La llegenda està allà, aquí, per satisfer a cor què vols, la necessitat de saber qui som, d’on venim, les nostres arrels…’.

 (…) Així va néixer la llegenda de les Dreugels, una llegenda basada en la mitologia de l’Alt Urgell, d’unes ‘grans Dames’ que viuen al Castell d’Oliana des de temps immemorial i donen energia a tot aquell espai màgic, així com a la gent que visita el jardí del Castell buscant un espai on gaudir de pau i tranquil·litat. 

 Són esperits de la naturalesa i cuiden tot allò que creix, però també són entitats elementals de l’aire, el foc, l’aigua i la terra. No fa pas gaire temps, la gent depenia de la naturalesa i creien que el món estava ple d’esperits i que se’ls havia de respectar perquè els rius tinguessin peixos, els arbres fruites i els camps fossin fèrtils.

 Les Dreugels que dormen ajagudes entre les runes de l’antiga Oliana viuen sota les arrels dels arbres i es deixen transportar per l’Espunyola; a l’hivern, es vesteixen amb una llarga bata gris i estenen la boira per les terres adormides, portant-nos imatges del passat i del futur”.

Com podem veure, les Dreugels (el nom de les quals prové de mestallar Andreu i Àngels) estan associades al poder, possiblement, al que exercien les dones de la noblesa en els comtats catalans de l’Alta Edat Mitjana (com ara, dels segles IX-XI, tractats per la historiadora Teresa Vinyoles en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”), en què n’hi havia amb alts càrrecs i molt interessades, fins i tot, per la gent del poble, no sols pels del seu ram, i un matriarcalisme molt reflectit en la vida quotidiana.

A més, l’escriptora afig que donaven vida i cercaven un ambient pacífic i cordial en l’ambient, trets que empiulen amb lo indígena i, per descomptat, amb l’estil de governar en una família i de viure-hi, com molt bé es plasma en rondalles, en llegendes, en cançons i, a banda (i molt), en comentaris referents a dones nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants.

Igualment, les Dreugels desenvolupen un paper maternal (de protecció) i hi havia un respecte (no en el sentit d’obediència, sinó pel fet de tenir-les com una autoritat moral, més que política) i en nexe amb la Mare Terra, detall que les enllaçaria amb altres Pobles aborígens del món.

Quant a la frase sobre la dependència de la natura, al meu coneixement, les persones en depenem: la natura pot prescindir dels éssers humans, però no els éssers humans (ni els altres éssers) de la Mare Terra. Adduirem que les paraules de la pintora van unides a una actitud d’estima per lo terrenal, per lo maternal.

A més, quan diu que romanen tombades, ho connecta amb trets femenins: sota (baix), les arrels (la terra), els arbres (no toquen el cel, però sí lo tel·lúric), l’hivern (una de les dues estacions associades amb la dona, amb lo passiu), la son (terres adormides), l’evocació (els avis, els ancestres) i el futur (el naixement, el pas del dia més curt de llum de l’any, desembre, el mes de colgar les llavors d’on eixiran els fruits de les collites).

Després, Elisenda Ortega exposa el relat i, entre d’altres coses, diu

“La llegenda de les Dreugels:

Sabeu qui són les vertaderes sentinelles de la porta del Pirineu?

 Al jardí del Castell, hi viuen els follets i les Dreugels, que, amb la seva màgia, atrauen els animalons del bosc: isards, conills, ocells… Tots s’hi troben bé i retornen al jardí per gaudir de la seva pau i de la seva energia.

 Els follets del Castell tenen cura de les diferents necessitats del jardí en cada estació; la seva feina gairebé mai no s’acaba i només gaudeixen de descans durant les llargues nits de boira i gel”, és a dir, durant la part passiva del dia.

A continuació, la narració diu que Les fades de la boira s’amaguen al fons dels llacs i entre les runes dels pobles abandonats. Al Castell d’Oliana, n’hi dorm una que jeu embolcallada per les runes de l’antic poble. Ella ens porta imatges del passat, de quan els homes i dones vivien al Castell i els nens jugaven entre les roques i muralles que l’envoltaven. Si passegem entre la boira, just quan aquesta s’aplana i les petites espurnes de llum comencen a traspassar-la, la podrem veure engalanada amb una llarga bata gris i sentirem com ens inspira pensaments que ens ajudaran a resoldre dubtes i incerteses.

Els follets del Castell se senten estimats per tots els éssers de l’entorn, però, sobretot, per les grans dames del Castell, les Dreugels, que, amb la seva serena presencia, fan de l’entorn un ambient acollidor i penetren arreu sense molestar ni ser molestades”.

Per consegüent, copsem un relat (i, com a perllongament, un Poble), en què, malgrat que la part activa té a veure amb personatges femenins (les Dreugels), i elles afavoreixen la bona avinença en el seu territori (ací, el castell i el poble antic), ajuden els altres a eixir de dubtes (els fan de conselleres, de mares, de mestres, d’educadores…) i, igualment, tenen bona reputació, àdhuc, entre els més petits (ací, els follets). Cal dir que, el 27 de novembre del 2024, mentres escrivíem aquestes línies, ens demanàvem fins a quin punt, partint de les línies d’Elisenda Ortega, els follets representarien els infants i els xiquets i, en canvi, les Dreugels ho farien amb les mares, ja que captàrem que podrien encaixar en lo simbòlic.

Finalment, la recopiladora posa que el nom “Dreugels” provindria de la unió dels noms Andreu i Àngels, abundants per la contrada i que “No se sap com van arribar a Oliana, si a través del riu Segre o potser arrossegades per una forta ventada, el cas és que des de fa molt de temps viuen al Castell, entre les pedres de l’antiga Oliana.

 Però és per la nit, i emparades per la foscor, quan les Dreugels escampen els seus poders  per regalar una mica d’immortalitat a aquests de vegades incomprensibles humans.

Des de sempre, hom creu que l’esperit de les Dreugels dorm en les pedres, somnia en les flors, bufa en el vent i protegeix tothom que puja un capvespre a contemplar la bellesa del paratge i gaudir del silenci misteriós d’aquest indret.

Diuen que una nit d’agost encalmada i bella

Dintre de l’estany va caure una estrella,

Va caure ruixant

Als Prats del voltant

De flors esblaimades…

D’ençà de llavors, que a dintre hi ha fades!”.

Com a nota relacionada amb aquesta llegenda, el 28 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens escrivia un correu electrònic amb aquestes paraules: “Bon dia, Lluís,

Com de costum, m’he de mostrar admirat per les teves notes, que són veritables descobriments per mi. Les Dreugels són una altra font d’informació, una llegenda que desconeixia absolutament. I m’encanten, també, les explicacions que vas donant a cada tema, que resulten una boníssima guia per anar-ho descobrint i entenent.

Moltes gràcies.

Una forta abraçada!!!!”.

Agraïm el suport que hem rebut, del primer moment de conéixer-nos ençà, per la seua disposició a reportar-nos i a compartir sabers i vivències.

 

 Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Deixa un comentari