Arxiu d'etiquetes: dones molt obertes

Dones que protegeixen el Poble, que marquen el compàs i molt obertes

General, , , , , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “Es tresor de ses cases d’Alfàbia”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, “Diuen que, a davall ses cases d’Alfàbia, hi havia una cova amb un tresor que consistia en un munt de doblers guardat per una serp” (p. 343). Cal dir que aquest apartat de la rondalla té semblances amb la llegenda de Vic “El Soler Botei”. Com veiem, és la dona qui protegeix el tresor, qui fa que no passe a mans inoportunes, que puguen fer-lo malbé.

Tot seguit, llegim que, “Per agafar es tresor, havien de donar a sa serp, a sa boca, un diner de julivert comprat a Can Caietano, de Sóller” (p. 343). Per tant, és la dona qui dicta què han de fer els aspirants, no ells a ella.

A continuació, posa que “Un home agosarat, acompanyat d’altres dos, anà a cercar es tresor i dugué es julivert a sa serp” (p. 343), però se’n moren dos.

A més, “Aquell home que quedà viu, hi tornà una altra vegada, li donà es diner de julivert, sa serp el se menjà i es morí i es tresor [passà ] a ser d’aquell home” (p. 343). L’home, per a assolir el seu objectiu, ha hagut de fer un “pagament” a la dona (ací, representada per una serp ben tractada per qui vol lo que ella els ofereix): el diner de julivert. Igualment, copsem una compensació per a les dues bandes. 

En el conte que segueix en la mateixa obra, titulat “Es negret de sa Coma”, el qual podríem vincular, fins i tot, amb lo sexual, abunden els símbols. “És un negret que guarda un munt d’or i només surt es dissabte de Pasqua, quan toquen glòria. Per agafar es tresor, hi han d’anar amb un ciri beneït encès amb es foc nou” (p. 344). Per a començar, en el títol, ja apareix “negret” (i, per consegüent, un color molt relacionat amb lo matriarcalista i amb la dona, el negre, com també ho fa el marró de la terra). A banda, un lloc d’acollida, en línia amb una cova o semblant. Igualment, veiem el ciri beneït i encés (per tant, hi ha llum enmig de la foscor, esperança, i que la presència de dos colors indica pluralisme, actitud oberta). Al capdavall, captem que el ciri també té un possible simbolisme sexual: el penis en erecció.

Ara bé, “Per prendre-li es tresor, li han de prendre, amb sa boca i amb una besada, un anell d’or que té a sa boca” (p. 344). O siga, que han d’entrar en la boca (que no en la gola d’un llop), li han de besar i d’engolir (senyal d’acceptació) lo femení, lo matriarcalista. I, “Si li prenen s’anell, ell cau mort i, es qui li ha pres s’anell, se’n du es tresor” (p. 344). Prendre l’anell seria fer-se amb tota la part femenina, de la mare, de lo matriarcal. I, per descomptat, representaria la mort de la dona i, per això mateix, ella (ací, plasmada en el negret) ha de tractar que no li’l roben. Al cap i a la fi, l’anell simbolitza un lligam, un vincle, una relació i, si s’arrambla, ja és història i deixa d’existir.

Per eixe motiu, aquesta rondalla té un missatge: cal posar-nos de part de lo matriarcal, de la terra, de lo que té a veure amb lo femení i amb la mare (la Mare Terra), malgrat que estiguem oberts. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones acollidores, laborioses, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i en què el narrador es posa de part de les persones que faciliten les relacions humanes és “Es dotze mesos”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Comença dient que “Hi havia una casa que tenien una padrineta vella molt bona dona i es mes d’agost arreglaren que ella anàs a sa caseta des figueral a guardar les figueraleres” (p. 177) i, així, captem un fet comú fins a ben entrat el segle XX: els ancians que també vivien en companyia de persones d’altres generacions, si més no, de l’anterior, i, per tant, amb la possibilitat de fer-ho amb nets i tot. Igualment, veiem que prengueren una decisió en grup i, a banda, que era una dona forta i laboriosa. Adduirem que aquest relat fou recopilat i plasmat en les Illes Balears en els anys noranta del segle XIX.

“Quan era as figueral, passaren per allà dotze senyors molt ben vestits i s’hi aturaren i ella els va fer molt bona escomesa i els va rebre molt bé (…) i els tractà molt bé” (p. 177). A més, llegim que “tots li agradaven perquè tots tenien qualque cosa bona” (p. 177).

I, després de raonar amb ella, tots dotze tiraren junta i, “per pagar-li es favor que els havia fet, parlaren de fer-li una gràcia i cada mes hi deia sa seva, però es mes de gener va esser de parer que lo millor era que, cada vegada que escopís quan filava, escopís una pesseta; i així ho resolgueren sense dir-li res, a ella” (p. 177) i, per consegüent, es recompensa el tracte de la persona (ací, una dona i, a més, velleta, lluny de la típica figura de l’ancià reguinyós).

A continuació, llegim que la dona, treballadora, “Horabaixa, quan (…) tengué sa caseta adesada, agafa sa filosa i es posà a filar asseguda as portal de sa barraca” (p. 177) i li comencen a eixir monedes (pessetes). A més, diumenge, mentres que els nets l’acompanyaven a la vila, per a anar a missa, ella els ensenya la senalla plena de pessetes i “Es nets, que l’estimaven molt, s’alegraren d’aquella ventura[1] que havia tenguda i abocaren sa senalla (…) dins un sac per dur-les-se’n a la vila” (p. 177). Així, captem una dona que fa bona pasta amb els nets, amb el demà.

El pare dels nets, en línia amb la mare (l’àvia), fent el paper de guia i desenvolupant l’arquetip del rei, comenta els fills que “allò succeïa a sa mare, que era sa padrina, per lo bona que era, que aquells senyors eren es dotze mesos, que anaven a cercar el món per donar un premi as bons i que, aquells que tractaven bé sa gent, trobarien sa recompensa” (p. 178). D’aquesta manera, el pare plasma l’educació matriarcal i un mètode obert i didàctic d’ensenyar a viure i, àdhuc, d’aprendre. A més, eixerit i, com qui té prou de món, el pare “També els comanà que no importava que diguessen res a ningú” (p. 178) i, tot seguit, els nens ho amollen a uns al·lots amics.

Però, com que la padrina d’aquest segon grup de xiquets era enutjosa, els dotze senyors “se n’anaren i resolgueren que, per lo malament que els havia tractat, cada vegada que escopís, li sortís una figaflor de sa boca” (p. 178). Cal dir que la figaflor, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, a més de ser una figa primerenca (la qual es colliria en estiu, l’estació vinculada amb la joventut), també representa la vulva i, per tant, la velleta escup la sexualitat, lo eròtic, la jovenesa.

Per això, aquesta rondalla acaba amb una moralitat en pro de comportar-se bé amb els altres i, de pas, amb les dones (independentment de l’edat): “sempre és millor tractar bé sa gent que tractar-la a barrades i que es bons trobaran sa recompensa de ses seves obres” (p. 179). En eixe sentit, en unes paraules que ma mare em transmeté el 7 de setembre del 2022, hi ha una “dita popular” (així, com sona) que diu “Tu respecta a una dona com si fóra ta mare o una germana”, refrany vàlid per a totes les dones.

Per aquest motiu, és fàcil d’entendre el missatge d’una segona dita que em digué el mateix dia i que ella havia oït a la seua àvia Consuelo (padrina paterna nascuda en els anys setanta del segle XIX): “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”. Com podem veure, rondalles i aforismes a favor de les persones, indistintament, àdhuc, de com es guanyen la vida,… sempre que no siga fent mal als altres com a mitjà per a viure.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esdeveniment.

Rondalles en què es plasma el matriarcalisme i dones molt obertes

General, , , , ,

Rondalles i llegendes en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs i en relació amb les recopilades per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana (1847-1915).

En abril del 2022, s’edità el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, publicat per Galés Edicions i en què, entre altres coses, copsem rondalles que “no les havia recollit directament Lluís Salvador,  sinó que n’havia encarregat la recerca al professor i escriptor Antoni M. Penya (1863-1948)” (p. 11) i que es recopilaren en els anys noranta del segle XIX: “cent quinze narracions inèdites, entre rondalles, llegendes, succeïts i tradicions explicatives” (p. 15).

En la primera rondalla, “Sa rabosa i s’eriçó”, molt semblant a la de la rabosa i el pot de mel, relat que és molt conegut i que figura en altres obres, es reflecteix molt el matriarcalisme i que es fa lo que vol la dona. Així, “Una rabosa i un eriçó es juntaren i prengueren una escarada de segar. L’amo de sa terra els va prometre que, a més de ses messes des tracte, els daria una salsera de mel, que es menjarien es dia que acabarien s’escarada” (p. 140), és a dir, el contracte de treball en què es paga a tant la faena feta.

Tot seguit, la rabosa diu a l’eriçó:

“-Eriçó, jo me’n vaig, perquè som comare i hem de dur a batiar un infant” (p. 140), i l’eriçó s’ho creu i la rabosa, en lloc d’anar-se’n a batejar cap infant, fa via cap a on era el pot de mel. I, per tant, es fa lo que vol la dona.

En tornar a on era l’eriçó, li diu que li havien posat, per nom, Comencelis.

Un poc després, llegim que tots dos es posen a segar i que l’endemà, de matí, diu la rabosa a l’eriçó:

“-Eriçó: jo me n’he d’anar a batiar un altre infant.

Diu s’eriçó:

-Ves-te’n i torna prest, jo seguiré segant.

Sa rabosa se’n va a ses cases, troba sa salsera (…). Llavors, se’n torna as sementer i s’eriçó li diu:

-Que ja l’heu batiat?

Diu:

-Sí” (pp. 140-141).

I, així, captem que la dona fa lo que tria. I, immediatament, veiem que l’endemà, també de matí, la rabosa diu a l’eriçó “me n’he d’anar a batiar un altre infant” (p. 141). Quan la rabosa torna del bateig, el company li comenta que, a ell, li toca tota la mel, ja que la rabosa se n’havia anat cada dia.

Aleshores, la rabosa, que porta la iniciativa, comenta a l’eriçó que ell se la menjarà i, a més, fa una proposta al company:

“-Bé. Farem una cosa. Anem-nos-en a jeure as sol i, (…) es qui la s’hagi menjada, li sortirà sa panxa lluenta” (p. 142). I així ho fan. I, per consegüent, la dona (ací, simbolitzada per la rabosa) marca les directrius.

A continuació, llegim un passatge en què l’eriçó fa una proposta a la rabosa i ella, molt oberta, l’accepta. I l’eriçó se’n va i cerca uns quants eriçons “i els posa un aquí, s’altre allà, s’altre més enfora, per allà on s’havien de provar a córrer” (p. 142) i cada u dels seus amics en un punt, des d’on dirà “Ja som aquí” a la rabosa.

Finalment, l’eriçó rebé els seus companys, cobrà totes ses messes i els convidà a dinar (p. 143). I, per tant, veiem que el narrador es posa de part de l’eriçó, perquè ha actuat de bon cor, els ha agraït i, a més, ha sigut generós amb ells.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, valentes i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra cançó eròtica en què, a més, es plasma el matriarcalisme i, en eixe sentit, l’espenta, la valentia i l’obertura de la dona, és el “Romanç de l’albercoquer”, el qual figura en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”. Primerament, direm que un romanç, en aquest cas, és una cançó en què es relata fets vinculats amb la vida d’una persona. Diu així:

“Tenia un senyoret,

allà, en l’horta,

p’a regal de sa casa,

un albercoquer

molt ple d’albercocs:

xicotets, madurets i, algun, gros.

Per por a una feta,

carregada portava l’escopeta,

molt ben preparada,

per si algú s’acostava,

buidar-li el cap.

 

Els amics que s’enteraren,

de força i manya,

un ninot p’a espantar-lo,

de roba i palla,

molt ben preparat,

va i li’l deixen en l’arbre, penjat,

p’a que es menejara

i el fulano[1], de lluny,

que el divisara.

 

El fulano, que el veu,

allarga el pas

i li diu:

-So tunante[2]i, ahí, ¿què fas?

Pillo, so gandul. Si no vols

que et forade el cul.

Pillo, deshonrat,

si no vols que et forade el cap.

 

¿Com has sabut l’hora

per a vindre a omplir-te la barjola,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb[3] gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret?

 

A l’instant, li dispara

i li pega un tir;

als seus peus,

li va caure

aquell pernil.

I ell, que se’l va vore,

al moment, se’n va amollar a córrer.

Quan arriba a casa,

sa muller li diu:

 

-Xico[4], què et passa?

Fas cara de groc!

-Acabe de fer una mort

en l’albercoquer:

el pillastre s’omplia el cendrer,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret.

 

Li diu a sa muller:

-Veges a on m’amagues:

prompte vindrà la ronda

i també l’alcalde

i se m’emporten nugat

a dormir en la presó, tancat.

Pensa [ sa] muller,

d’amagar-lo dins d’un gran femer.

Tan a dins estava,

de la calor del fem, s’ofegava.

Li destapa el cap

i li’l deixa amb un cabàs tapat,

p’a que respirara

i pernil no hi haguera

que s’ofegara.

 

Pensa sa muller

el que faria.

Pensa anar-se’n al poble

a vore què sentia

i, al no sentir res,

pensa anar-se’n [a ] l’albercoquer,

a vore aquella mort.

I entonces[5] repara…

que era un ninot!

 

Se’n va sa muller

dret al femer

i li diu, al seu home:

-Ix, femater[6]!

Que has fet gran hazanya[7].

Has mort un ninot de roba i palla

tot ple de sagnies[8].

I va anar de cursela[9]

quinze o vint dies”.

 

Com hem pogut veure, la dona, a més de valenta, és qui resol el tema i, a banda, parla sense embuts a l’home. Igualment, copsem que l’home va associat al ninot de palla, mentres que la muller ho fa amb la resolució (i realista) que veiem al final, quan conta al marit què és lo que realment ha fet ell.

Quant a lo lingüístic, comentarem que reduir la forma “per a” a “pa”, en lloc de fer-ho a “p’a”, al meu coneixement, és un exemple més de castellanització cultural, ja que el “pa” prové del  mot castellà “para”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El DCVB admet la forma “fulà”.

[2] La paraula castellana “tunante”, que no el mot “Sotunante”, com figura en l’original, significa “brètol”, “guilopo”.

[3] En l’original, “en”.

[4] Aquest forma, en lloc de “xic” o de “xicó”, s’utilitza molt en frases d’aquest tipus.

[5] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble ací, i sense influir en la rima, per “llavors”.

[6] En l’original, “femeter”, forma que el DCVB remet a “femater”.

[7] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble, per exemple, per “fita”.

[8] En l’original, figura el terme castellà “sangria”.

[9] Aquest mot sembla tèrbol, si més no, documentalment, i, com poguérem veure a finals d’octubre del 2022, podria significar “de caguetes”, “de cagueroles”. Sembla que figura, com ara, en obres del segle XIX i que podria estar vinculat amb “cursa”, com a sinònim de “correguda”. Afegirem que no apareix en el DCVB.

Persones acollidores, que abracen el comunalisme i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes, és “Lo Rocafesa i l’Honorata”. Així, diu que, fa molts anys, en Peramola (una població de la comarca de l’Alt Urgell), “una parella de gegants, home i dona, van arribar a la gran cova de la Catedral, a un salt de la font de la Pastera, i s’hi van instal·lar” (p. 111) i, per tant, captem trets femenins, com ara, la cova, la font i, àdhuc, dels que podríem considerar pagans, per exemple, el fet que la cova estiga en la Seu.

Cal dir que molts llocs que, posteriorment, passaren a ser santuaris o ermites, havien tingut una funció de llocs sagrats i vinculats amb la natura i, sovint, amb els arbres, com ha comentat David Algarra Bascón, autor del llibre “El Comú català”, en més d’un escrit i en xarrades sobre l’arbre, o bé en què han tret el tema de les reunions, detalls en què es reflecteix el bon tractament cap a la terra, com si fos la mare que proporciona vida. Així ho podem veure en l’entrada “El comú català sota un arbre: una forma d’organització social arrelada a la terra” (http://elcomu.cat/2017/06/04/el-comu-catala-sota-un-arbre-una-forma-dorganitzacio-social-arrelada-a-la-terra), publicada el 4 de juny del 2017 en el seu blog “El comú català”, a què accedírem el 30 d’octubre del 2022.

Continuant amb la rondalla, veiem que tots dos foren ben acollits, “Primer de tot, perquè els nouvinguts eren gent d’ordre i bonhomiosa” (p. 111). Més avant, podem llegir que, establits en la Catedral, “tot seguit, s’afanyaren a conrear els feixars dels voltants (…). D’altra banda, el gegant també caçava al bosc i pescava al Segre (…), mentre que la geganta arreplegava llenya i bolets (…), a més de feinejar a la llar (…)” (p. 111) i, per tant, la dona no resta tot el dia en casa.

A banda, addueix que, “De tant en tant, però, la dona s’acostava fins a Peramola a cercar oli en una botiga (…) que regentava el comú de la vila per concessió del baró” (pp. 111-112). O siga, que la dona també feia lo que ara diem vida social.

Afegirem que és u dels poquíssims relats en què hem copsat que el comú fos el cap de la vila, de la població. A més, partint de la definició de “comú” en el DCVB, ens trobem que, en el Rosselló i en el Conflent, fa referència a la “Casa consistorial” (quarta definició) i que, en la tercera, la qual s’ajusta molt al relat, significa “Terreny pertanyent a tots els veïns d’una població” i que, per consegüent, era comunal.

En eixe sentit, quan Josep Espunyes escriu sobre Cassovall (p. 85), una part del terme de Montferrer i Castellbò, comenta que podria tenir relació amb el “monestir benedictí de Santa Cecília d’Elins, edificat al fondal del riu de Pallerols i a quatre passes de Cassovall” i, igualment, amb “la contribució de la gent de Cassovall a la construcció de l’obra, pel que fa a la pedra -tria, transport, escairament…-, o del mòbil, per nosaltres, més versemblant, d’haver-se-la endut, després de suprimir-lo, per a obrar el poble” (p. 85).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Primer l’obligació que la devoció”, refrany vinculat amb el camp i dones molt obertes

General, ,

 

Les àvies (o padrines) i les mares nascudes abans de 1920 i el refrany “Primer l’obligació que la devoció”.

Primerament, direm que l’11 de maig del 2022, en una conversa telefònica amb ma mare, em comentà que “Això ho deien els hòmens, sobretot, del camp”.

El 14 de maig del 2022, en Facebook, escriguérem “Les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien el refrany ‘Primer l’obligació que la devoció’? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Anna Babra ens plasmà “Sí que ho deia. Quan volies fer una cosa: abans, fos la feina que fos, per fer entendre que, primer, havia d’estar molt llest i, després, si et sobrava temps, ja faries el que voldries: jugar, llegir o el que fos”.

En el grup “Dialectes”, el 14 de maig del 2022 ens posaren “La meva iaia i ma mare i, ara, jo: ‘El que va davant, va davant’ (interpretació lliure de les obligacions i devocions)” (Colometa Berbegal), “Sí. La mare, nascuda el 1920, i les àvies. Ho deien força, sobretot, relacionat amb la missa de diumenge o pràctiques religioses. Primer era quedar-te a casa amb un malalt que anar a missa” (Maripepa Brustenga), “A casa, també ho deien” (Maria Montserrat Morera Perramon), “A mi, m’ho deia la mare i la generació anterior. Sobretot, pel que feia a la feina, als estudis” (Miquel Borillo Esteve), “Sí” (Eulàlia Pons Gomila).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 14 de maig del 2022 i posteriorment ens comentaren “I tant que ho deien, l’àvia i la mare, 1897 i 1927 respectivament. Quan volia anar a jugar, a sortir amb les amigues, ‘Primer, has de treure la pols, fer deures, fregar plats…i, després, ja veurem si et deixem. Primer l’obligació que la devoció’” (Pilar Salvador Bravo), “La meva iaia nascuda el 1900 també ens ho deia. I, després, ho confirmava dient ‘Feina feta, no fa destorb’” (Carme Paños Marsal), “Sí: jo també ho havia escoltat a casa” (Amalia Berengue Mondejar), “Excusa per no anar a missa, que llavors era quasi obligat, i més, a les dones” (Isabel Ripollès), “La meva mare, 1913. El refrany, no el deia mai. Deia que primer era la feina. Resar, no l’havia sentida mai. L’únic que havia sentit era dir, en un temporal, ‘Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara: no ens deixeu’” (Rosa Rovira), a qui Gloria Busquets Pujolras escriu “I la meva mare afegia ‘I, si em deixeu, obriu-me les portes del cel’”; “L’àvia i la mare sempre ho deien” (Carme Carbó), “Àvia, 1898; mare, 1921. També ho deien: primer, la feina i, després, tot el demés” (Dolors Badia Llano), “La meva àvia, 1919. Es referia que primer s’havia de fer tota la feina i, després, es podia fer el que t’agradés o necessitessis” (Isabel Domenech Bartroli), “Tant la mare, com les àvies: tothom ho deia. Si una cosa bona no es podia fer perquè hi havia feina, deien ‘Primer és l’obligació que la devoció’” (Rosa Cortina Mercader), “Sí” (Dolors Canet), “També ho deia la mare” (Maria Rosa Fornaguera), “La mare i l’àvia ho deien. Crec que era una manera de difondre uns valors” (Maria Angels Graells Segarra), “La meva mare, nascuda el 1908, ho deia sempre. Jo ho vaig aprendre de petita i encara ho dic” (Maria Marcé Gibert), “Sí, es deia. Volia dir primer la feina que la diversió” (Carme Pelegri Moratona), “Sí: la meva mare també ho deia” (Julia Carbonell Diestre), “Ma mare, sí, a casa” (Carmen Pelegri Moratona), “La meva àvia, nascuda al 1901, sempre deia ‘Contra la mandra, un bon bastó’” (Montse BP), “La meva àvia, del 1905, i la mare, del 1930. Totes dues ho deien”(Anna Maria Prades), “Sí. Jo també he crescut amb aquestes idees i no m’ha anat tan malament” (Carme Barres Gonzalez), “Les àvies, la mare i tietes” (Nuria Castell Ferrando).

Igualment, en el mateix grup, també ens plasmaren “La mare sempre ho deia i ho practicava…” (Montserrat Cervera Angelet), “Ho deien les àvies i la mama. Jo encara ho dic” (M Teresa Hortoneda), “Sí. I jo també ho dic” (Maria Sules Vilanova), “La meva mare ho deia; i jo, també” (Antonia Matas), “La meva àvia ho deia. I jo, també” (Jorge Mateu), “La meva mare sempre ho deia; i jo, també ho dic” (Anna Imma Rodríguez Oms), “La mare ho deia i ho posava en pràctica, treballant diumenge. I m’enviava, a mi, a missa. I deia exactament això” (Carmen Perez Nuell), “Sííí. A casa, es deia; i jo també ho dic moltes vegades” (Carmen Bosch Barrufet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

Dones a què tira més la terra i la realitat i molt obertes

General, , , ,

 

“Els tirava més la terra i la realitat” i el sentiment de pertinença a la terra en les àvies (o padrines) o bé en les mares nascudes abans de 1920.

El 13 de maig del 2022, en Facebook, posàrem un post en què demanàvem “Les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿els tirava més la terra i la realitat o bé el cel i la religiositat? Gràcies”. En el meu mur, el mateix dia i posteriorment plasmaren “Tant la mare com l’àvia paterna eren totalment de la terra; les coses celestials, religioses, eren tan sols de caire folklòric (com Nadal o el dia de Rams) o bé obligat per les circumstàncies polítiques del moment, com el casament per l’Església o els bateigs: si, a mi, no em batejaven, no podria haver anat a escoles municipals; si els pares no es casaven per l’Església, no es cobraven els ‘punts’” (Francesc Castellano), a qui vaig escriure un enllaç amb part d’una obra de Santiago Rusiñol, “El místic” (http://magpoesia.mallorcaweb.com/muntatges4/mistic.html), publicada en la web “Mag Poesia Mallorca Web”, escrit recomanable per a aquests temes i que em pose de part de la mare del capellà que apareix. També ens comentaren “A casa, vivien els pares, àvia i besàvia. A tots, els tirava més la terra. Sí que es celebrava Nadal, Corpus, batejos, comunions i casaments per l’Església” (Montserrat More Mayoral), “La mama havia anat a ‘colegio’ de monges i era de resar tot a l’anar a dormir. Però era de terra, tocava de peus” (Montserrat Cortadella), “A la mare, com a les àvies, la terra. A la família, no eren massa religiosos. Se seguien les tradicions, però no passava d’aquí” (Rosa Garcia Clotet), “A la meva àvia, la terra. Feia les coses ‘per costum’, com anar a beneir la Palma el Diumenge de Rams, però no pas per esperit religiós autèntic” (Isabel Esteve Bertomeu), “El Cel. Sa meva àvia paterna era, cada dia, a missa primera a les cinc del matí.

Ara ja no en fan” (Angels De Ramon Vicens), “La terra, sens dubte. Els meus padrins no eren, precisament, religiosos. Seguien les tradicions religioses, però més com a tradició cultural que religiosa” (Maria Perelló).

En el grup “Cercle català d’història”, el 13 de maig del 2022, ens escrigueren “Les meves àvies eren atees i els tirava la ciutat i l’oci, a una, i, a l’altra, la terra, els tomàquets i les aus. No anaven mai a missa” (Valentina Bachs Verdú), “Fins a on sé, les meves àvies eren de tocar de peus a terra” (Angelina Borras Planas), “Soc del parer que, bàsicament, eren de tocar de peus a terra, però vivien molt dominats per la religió. En temps de república, potser no tant” (Joan Serrats), “La meva iaia, nascuda al 1904, era una dona molt pràctica, gens religiosa, fins i tot, es va separar d’un marit baliga-balaga abans de la Guerra Civil i va criar una filla, la meva mare, tota sola” (Viki Mulà Curós), “La meva deia que primer l’obligació que la devoció. A casa, tenien mas i, de feina, no en faltava pas” (Maria Mercedes Fàbrega Dalmau), “La padrina vivia al camp i hi treballava. Era molt religiosa i creient. L’àvia que vivia a ciutat, no practicava, però batejava” (Roca Aragonès Cardona), “La meva àvia va néixer al 1892. Ella no anava a missa: tenia feina. De jove, no hi anava perquè treballava per altres i, de gran, tampoc hi anava perquè tenia feina a casa. Se li va morir l’única filla i havia de pujar cinc nets/netes. És l’única mare que conec. Ara bé, ens posava de diumenge i enviava a missa” (Anna Pastó), “Les meves àvies (1892, 1894), una treballava al camp i, l’altra, nascuda al camp, va acabar treballant al tèxtil.

Les dos, grans lluitadores, cada una al seu entorn. I gens religioses, molt decebudes dels capellans. Però les dos conservaven la tradició de la família i tots els vincles que això comportava.

Tradició, sí; religiositat, no” (Merce Junquero).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 13 de maig del 2022 ens plasmaren “A l’àvia, li tirava més la realitat. Els temps eren difícils i no li quedava altre remei” (Anna Babra), “La meva mare li tirava més la terra i la realitat. A l’església, només hi anava per força, en alguna celebració.

A missa, hi enviava el pare… Ella deia que tenia feina” (Rosa Rovira), “La mare i l’àvia anaven a l’església pel què diran, no pas per fe. El capellà podia fer falta algun dia. Tot una gran mentida” (Consol Segu), “La terra i la realitat. Eren molt bones persones” (Carmen Fabra Pujadó), “Els temps eren difícils i vivien dels fruits de la terra. Més aviat, quan no plovia o, per malalties, es recordaven dels sants” (Josep M. Barenys Barenys), “Eren més de terra. No hi havia temps per perdre. Molta feina a fer” (Angela Arenillas F), “La terra i la realitat” (Maria Rosario Pascual), “La padrina materna era molt religiosa. Tenia un fill capellà. Mu mare era més realista, tot i que l’ambient religiós era prou viu.

La padrina paterna era més prosaica, tenien un negoci i, amb aquesta excusa, es lliurava de certes obligacions i, això, que eren els veïnats de més a prop” (Marga Ferrà Ensenyat), “La terra i la realitat” (Magda Bohigas), “Àvia, 1912. La terra i la realitat” (Sandra Cabrespina), “La terra. Sols seguien les festes cristianes per costum i, jo mateixa, vaig batejar el nadó de blanc i llarg, amb mantell fet per ella i vaig pagar la butlla perquè érem en Quaresma, i doble, per arribar tard” (Silvia Franch), “L’àvia materna era religiosa i, a la vegada, llesta i pràctica. L’àvia paterna era atea” (Maria Dolores del Amo), “Ses meves dues padrines eren molt religioses. Una resava cada horabaixa el rosari. Aquest rosari, el tenc jo ” (Angela Bosch Jerez).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 13 de maig del 2022, Jose Tomas Montolio comentà “Mare nascuda al 1918. Tocava de peus a terra. Diumenge de Rams i res més”. 

Finalment, en relació amb aquest tema, el 13 de maig del 2022 ho comentí a un amic molt coneixedor de la cultura colla (de Sud-amèrica i matriarcalista):

“-Hui faig una pregunta en relació amb la terra i amb la realitat i, a banda, amb el cel i amb la religiositat.

En la cultura colla, la religió ¿està molt vinculada amb la terra com a mare, així com, en la culltura grega, ho feien amb Demèter i, després, en tot l’àmbit lingüístic, amb els Sants de la Pedra? Gràcies”. I em respongué “Ella és la Pachamama, terra i aigua que, fecundada pel déu Sol, els dona la vida”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal i dones molt obertes i molt servicials

General, , , , , ,

 

L’educació matriarcal en àvies (o padrines) i mares molt servicials.

El 7 de maig del 2022 posí en Facebook un escrit que deia així: “El 23 d’abril del 2022, ma mare, sobre les seues àvies, (…) em comentà ‘Fortalesa i servici’. ¿Eren molt servicials les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.  El mateix dia, en el meu mur, Ramona Ibarra comentà “Sí, Lluís, sí. Ma marona va néixer el 1923 i, les àvies, pels finals dels 1800[1], i et puc assegurar que eren, com t’ho deia ta mare, les seves àvies. Tenien una gran fortalesa i eren molt servicials: a ca meva, tenien sempre la porta oberta, tothom hi podia entrar, no ens enfadàvem. Si algú de nosaltres, estàvem dinant, els convidàvem a dinar o a sopar. I la mare i les àvies sempre van estar a disposició de tothom” (Ramona Ibarra).

Adduirem que el 8 de maig del 2022, en el meu mur, Joan Sala Vila (nascut en 1929), ens plasmà un comentari: “L’estudi que estàs fent sobre el matriarcalisme i la presència, en particular, de les àvies, palesa com la humilitat de la dona menyspreada pels grans poders esdevé de veritat la defensora de la pau complidora del missatge rebut en el Jardí Terrenal abans de la falta.

La dona més propera a Déu es l’exemple que segueixen les més menyspreades pels poders humans i esdevenen estrella que guia i vivifica la història”.

El 7 de maig del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentà “Sí; i fortes, també”.

També el 7 de maig del 2022, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, ens escrigueren “La meva àvia era fantàstica. Arribava a tot!!! Ho feia tot!!! I era molt feliç.

Això sí: quan la volia ajudar, no et deixava. Deia: ‘Deixeu estar, ja et vagarà’” (Margarita Roset), “La meva àvia materna era Àngela: de nom i de fets” (Margarita Frau Mir), “La mare del pare ajudava a tota la gent del poble, quan estava malalta”(Dolors Canet).

En relació amb aquest tema, direm que, en l’apèndix de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea i publicada en 1908, hi ha l’entrada “Esclafa-tarròsos (els)”, en què, quant al terme “esclafa-terrossos”, podem llegir “Este mot el tragueren els valencians de la capital als de l’horta, al vore que, enmig de l’antagonisme que, uns als altres, es tenien, els de fora deien pixavins als de dins, sobrenom que s’escampà per tot el regne. Hui en dia, ja no es miren, els ciutadans i hortolans, amb tanta prevenció, perquè n’hi ha alguns, d’estos, que saben més que oli de tenda i discorren com si foren lletrats, instruïts, sense dubte, dins l’estudi, per les dones, que, generalment, són més llestes i espavilades que ells.

Però, encara es burlen i fan menyspreu dels pobres llauradors, sent així, que conserven més la dignitat i formalitat de caràcter que els senyorets i no estan tan desbrafats[2] com estos, com es veu en l’estadística criminal, en la qual apareixen molt pocs llauradors complicats en tota classe de crims i delictes.

Quedem, puix, que els nomenats esclafa-terrossos poden servir de model als naixcuts en la ciutat, en punt a moralitat i bons costums, i, amb tal sentit, hem tret nosaltres a rogle i els cantem la cançó (…):

Esclafa-terrossos diuen

els pixavins, als de l’horta,

perquè estan torrats del sol

i tenen aspra la corfa.

 

(…) dins d’eixos cossos, (…) hi ha ànimes nobles i cors formosos disposats sempre a fer tot el bé que poden” (pp. 45-46). I, així, copsem que, en els pobles, els habitants eren molt més acollidors i de bon cor que en les grans ciutats, detall que va en línia amb el matriarcalisme. Cal dir sense embuts que, en França, els casos de matxisme augmentaren després de la guerra de successió i, com ara, en acabar la contesa de 1936-1939 en Espanya…, fets que no tenen a veure amb el matriarcalisme i sí, per exemple, amb l’entrada de castellanoparlants en territori francés.

Adduirem que el 22 d’octubre del 2022, en una conversa amb mon pare (nascut en Aldaia, una població de l’Horta de València, en 1942, i que la seua rama materna és de la mateixa localitat), en què li preguntí si el seu besoncle Manuel Alfonso (“’l’abuelo’ Nelo”, oncle de sa mare) havia nascut cap a l’any 1870 i que faltà en 1952, em comentà que l’avantpassat morí amb uns huitanta-tres o huitanta-quatre anys i, tot seguit, m’afegí que el seu besoncle “Tocava el violí, tenia coneixements de piano. Ell, a vegades, dirigia la banda [‘la lliberal’]. Era un home molt cult, aficionat a la col·lecció de vins. I no era ric però, amb lo que tenia, podia viure relativament bé. Llegia molt”.

Igualment, m’agregà que, a vegades, anaven a sa casa (àdhuc, després d’haver mort algú que tenia llibres) i li deien “‘Aquí tenemos libros’. Estava subscrit a revistes culturals, a [publicacions ] setmanals, etc., perquè jo ho he vist. Jo vaig veure un anuari des de 1906 a 1916 o 1917 i els tenia enquadernats.

[Tocava ] Clarinet i violí”.

Com veiem, el tema de l’acollida també passava per voler aprendre més, en aquest cas, amb una actitud de línia lliberal (malgrat que era catòlic), i que, per consegüent, no s’abracen els extremismes.  

A banda, direm que el 22 d’octubre del 2022 accedírem a l’entrevista “No et pregunten d’on ets ni per què has vingut” (https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2207118-no-et-pregunten-d-on-ets-ni-per-que-has-vingut.html), publicada el mateix dia en el diari “El Punt Avui”, en què Guiovanna Lucy Tello Hortado, una migrant peruana resident en Catalunya i amb una filla, comenta que, “D’ençà que hem arribat, totes les persones són molt bones amb nosaltres, com si les haguessin educat per ser així d’amables”. En llegir, per primera vegada, aquestes paraules, trobàrem un vincle amb les de moltes rondalles i, per descomptat, amb molts comentaris que empiulen amb l’actitud receptiva i oberta de les cultures matriarcalistes com també de l’educació matriarcal.

En aquesta línia, en la mateixa entrevista, aquesta dona d’origen peruà diu “Aquí, (…) tu arribes i no et pregunten d’on ets, ni per què has vingut, no et pregunten res de res… simplement et diuen: ‘Hola, com estàs?’”.

Per això, quan algunes persones ens han preguntat per què hi ha aquestes diferències entre el primer quart del segle XX i el primer del segle XXI, els hem contestat, sense embuts, que té molt a veure amb l’aplicació de les lleis d’instrucció estatals que van en línia amb el capitalisme del segle XIX en avant. I, així, resulta fàcil entendre quan Joaquín Martí Gadea, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), escriu, com ara, que, en relació amb la imatge de Jesús, “El costum de portar gravada la seua imatge les Cartilles en el lloc i d’usar-se estes en les escoles i costures durà en els districtes d’Alcoi fins a quasi mitjan del segle XIX” i que “d’aquella època daten les reformes malsanes introduïdes en l’ensenyança” (p. 123), per mitjà de l’acollida de lo patriarcal, detall que també va unit a la “Ley de Instrucción Pública” de 1857, la qual estigué vigent en Espanya fins a 1970.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En al·lusió a les darreries del segle XIX.

[2] Mancats d’espenta.

Dones que posen les directrius, de bon cor i molt democràtiques

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Un que es va casar amb una encantada”, la qual comença amb un detall eròtic: “A mig cingle del gorg Negre dels Sorreigs, hi ha una altra cova d’encantats, i s’hi havia vist bugada estesa. En aquella cova, hi van entrar uns altres carboners i aquests sí que varen veure els encantats.

Un d’aquests carboners es va ben enamorar d’una encantada. Es veu que són molt maques. Tant es va enamorar que es van prometre. Ella li va posar, com a condició, si es volia casar amb ella, que mai no li digués ‘encantada’. El xicot va jurar que mai l’hi diria” (p. 60). Així, primerament, veiem que hi havia roba estesa (bugada estesa) i, per tant, passem a un relat eròtic. A més, copsem que l’home s’ha de guanyar la simpatia de la dona i, per això, s’acosta a la cova, detall matriarcalista vinculat amb lo femení, de la mateixa manera que l’interior de la mare ho fa amb una futura vida (sia per mitjà de l’acollida de la llavor masculina, el semen, sia per mitjà de la gestació del futur nen, sia per la terra com a Mare que acull part de la collita).

Ara bé, un dia, quan ja tenien dues filles, garrides i tot (p. 60), “ell li va dir:

-Ja no hauries de ser una encantada!

Va acabar de dir aquestes paraules i la dona va desaparèixer. Mai més no la va tornar a veure. Per més que va buscar-la i va tornar a la cova, mai més no va tornar a veure-la” (p. 60). Per consegüent, ens trobem amb una dona que aplica els refranys “El bou, per la banya; i l’home, per la paraula” i “Paraula de Rei no pot mentir”, ja que ella, com a cap de la casa, entenia que, en les relacions (i, més encara, com a persona que marca les directrius), és molt important complir amb la paraula. Aquesta dita va molt en línia amb el matriarcalisme.

Al capdavall, llegim “Les dues filles eren petites i la seva mare les pentinava cada matí i les arreglava (…). Ella feia la feina de mare” (p. 61). I, així, la part de qui pogués tractar d’abusar de la dona, és a dir, el carboner, resta fora i, en canvi, continua amb la de les generacions del demà: amb les filles.

Igualment, veiem la dona com a educadora i com a cap de colla: ella les pentina i al seu gust, però amb simpatia cap a les filles (“feia la feina de mare”). Ens trobem, per tant, davant un altre detall matriarcalista: relació democràtica de poder.

En la rondalla “La font de les Donzelles”, també arreplegada en l’obra “100 Llegendes de la Plana de Vic”, trobem més trets matriarcalistes, en aquest cas, amb la dona com a part forta: “Una vegada, un pastor, o un soldat[1], baixant per la font de les Donzelles, va relliscar i va caure. Va demanar auxili. Se li van aparèixer set o vuit noies, joves, boniques, donzelles. Aquestes noies el van ajudar, el van curar i van tornar a marxar” (p. 63). No sols rellisca l’home,… sinó lo patriarcal, mentres que el matriarcalisme (la font, l’abundància de dones garrides i que aporten fortalesa al proïsme) aplana el camí a l’home. En línia amb el paper de les dones en aquest relat, el 24 de desembre del 2019, Pere Riutort (1935-2021), qui havia rebut una educació matriarcal per part dels seus pares, em comentà, per telèfon: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”.

En una tercera rondalla de la Plana de Vic i que figura en la mateixa obra, “La cova de la Mare de Déu del Coll”, plasmada per Xavier Roviró i Alemany, on es reflecteix el matriarcalisme, els fets es desenvolupen en un lloc on “hi havia un dragó que el voltava” (p. 67). Comentarem que la figura del dragó és femenina i que Sant Jordi és un patró patriarcal, malgrat que, a hores d’ara, popularment, el drac s’associe amb el mal. “Ningú, però, no va aconseguir agafar mai aquest or” (p. 67) i, de pas, no acullen lo patriarcal: l’or, el sol, la llum… són detalls secundaris (a diferència dels femenins i dels maternals) en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ambdós, soldat i pastor, estan molt vinculats amb lo patriarcal.

L’educació matriarcal i dones que conviden a acollir i molt obertes

General, , , ,

 

Un relat de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, el paper de la dona com a transmissora de la cultura (sobretot, pel missatge del conte) i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, és “Rondalla de Nadal”. Així, primerament, comenta que, “A l’Alguer, hi havia la tradició que, durant la Nit de Nadal, mentre s’esperava, fent hora, la missa de mitjanit, les famílies estiguessin reunides en redol, tot calfant-se al foc del braser, rostint castanyes, menjant ametles i avellanes. Els grans contaven fets d’altres temps i, a voltes, alguna rondalla. La mia mare, aquell any, ens va contar justament aquesta rondalla” (p. 138) i, per tant, copsem la participació de la dona en l’educació, fins i tot, reflectida en paraules que així ho indiquen en la rondalla.

Tot seguit, veiem que hi havia un sabater, Josep, que treballava molt per a guanyar-se les garrofes, i que tenia una dona i nou fills. El fet és que “un repic de festa, passada mitjanit, anunciava el Nadal del Senyor, un vell mendicant pica a la porta del sabater dient: ‘-Bon Nadal, mia gent, i que pugueu tenir pau, salut i felicitat en la vida vostra! Acolliu-me en la vostra casa. Sóc vell, vengut de lluny a peu i tinc fred i fam. Feu-me la caritat d’ajudar-me” (p. 138). I, molt oberts, l’acullen en la casa.

Més avall, el vellet diu a Josep i a la resta de la família, que hi havia vingut per a ajudar-los en nom de Déu i “’- Em podeu demanar tot lo que vulgueu. Per vosaltres, aquesta nit, en aquesta taula, hi ha l’abundància de cada bé de Déu’. Dient així, toca la taula amb el bastó i, aquesta, en un instant, es transforma, ben aparellada i plena de tots els menjars tradicionals del temps de Nadal” (p. 139) i, a banda, una criatura deixa de tenir febre i “dues filletes del sabater, assegudes al costat del vell, el besaven, per mostrar-li amor i gratitud” (p. 139). Així, copsem l’obertura en la casa i, igualment, els nens reflecteixen la senzillesa i la bonesa amb què se’ls sol vincular simbòlicament.

A continuació, la dona (Maria), com que ja no eren com al principi, proposa al marit (Josep) fer-se més rics: “Demanem-li que ens faci rics!” (p. 139). I el vell, generós i home de paraula, els ho fa possible (p. 139) i, sota el llit matrimonial, trobaran un tresor (p. 139).

Al moment, l’ancià, el sabater, la dona i els fills més grans, passen a cavar i capten “una caixa plena de monedes d’or, i de perles i diamants. Ara eren rics, els més rics de la ciutat.

(…) Al principi de la nova vida, [Josep, el sabater] ajudava els pobres, recordant-se de la sua antiga condició” (p. 140), un detall que enllaça aquesta rondalla amb moltes amb el missatge de pensar en els altres i de fer obres de caritat, per a una societat més oberta.

No obstant això, deu anys després, la Nit de Nadal, un home que tenia un sol braç pica a la porta i Josep, l’històric sabater, el menysprea i fa que se’n vaja immediatament (p. 140). Aleshores, com a resposta, aquest home amb manquesa canvia d’aspecte, es torna el vell de feia deu anys i, dirigint-se a Josep, li diu: “Per això, et tornaràs com a primer, perquè, amb els germans pobres, puguis esperar dies millors també en aquesta terra. Tu, com a ric, podies fer lo que t’era possible per millorar aquest món, i no ho has fet. Es veu que pots fer més bé com a pobre, per construir un món millor, a on hi ha fraternitat vera i, per això, justícia” (p. 140). Afegiré que, mentres escriguí sobre aquesta rondalla, em semblà veure què hauria ocorregut a Sant Josep i a Maria (els noms del pare i de la mare són els mateixos que els dels personatges biblics), si haguessen sigut avariciosos i no haguessen pensat en els altres, com ara, rebent pastors, els Reis Mags, etc..

Finalment, el vell descompareix, el ric “s’és reduït a fer, novament, el sabater” (p. 141) i, això sí, implícitament, el vell no castiga els fills, ja que, tots dos, quan l’ancià passà, per primera vegada, l’acolliren amb una simpatia i amb un cor net que tenien i que encara conserven, malgrat que alguns ja són jóvens: “Però, sent els fills ja grans o grandets, ha passat la vida en pobresa, no en misèria” (p. 141).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.