Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

Dones que aplanen molt camí (a fills i a jóvens i tot) i molt obertes

General, , ,

 

Un altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “S’aucellet de ses set llengües”, la qual figura en el Tom XIV de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què tres germanes fadrines passen per davant de cal rei i cadascuna diu què li agradaria que ocorregués si el rei es casàs amb cadascuna d’elles. La més jove diu que “sa comare ens duria tres bessonets, amb un estel as front cadascun” (p. 34). Però el rei demana a totes tres, una a una i, quan ho fa amb la petita, la jove li confirma que és cert que, a ella, li agradaria això i, “Com el rei la veu tan resolta i deixondida, i que, per altre vent, no era bo de fer trobar-ne, de tan garrides com ella, ni tan ben tallades, va dir:

-Idò, a veure quan ens casam!

-En voler! -respon sa pitxorina[1]” (p. 35).

Immediatament, es casen, però, com que les altres germanes li tenen enveja, faran que, tan prompte com el rei se’n vaja a la guerra, quasi al mateix temps que la reina té tres fills (dos al·lots i una al·lota), la criada llance els nadons en una caixa a un riu (p. 36). Ara bé, la criada, l’obri, desembolica els tres fills i hi fica un sarronet de dobles de vint i un escrit que deia “Són fills de rei” (p. 36).

Al moment, els troba un pastor i porta a sa casa la caixa amb els tres infantons (p. 36) i, quan ja foren grandets, la pastora que els havia surat (p. 36) els diu que són fills de rei, els comenta que els trobaren en una caixeta i, a més, l’opció de restar junt amb ells o bé fer via per a que troben els seus pares. I, aquesta darrera opció és la que trien tots tres, després d’acomiadar-se “d’aquella bona gent i, amb es sarronet (…), ja foren partits des d’allà” (p. 37).

Un poc després, veiem que se’n van cap a la ciutat on residia el rei i que les dues germanes de la reina els reconeixen (p. 38). Tots tres, u a u es troben amb una jaia que els aplana molt el camí: primerament, als dos germans i, al capdavall, a la germana. Com a exemple de matriarcalisme, a En Miquel (el germà gran) li diu “Ara et diré que n’has de fer” (p. 39) i, com ara, quan la velleta diu a En Joanet (el segon dels germans) que prou que sap lo que ell vol “I bo d’agafar que el tendràs[2], si em vols creure” (p. 43), En Joanet sí que seguirà les directrius de la jaieta i, així, allibera el germà i farà que l’aucellet no es desvie de lo que ell li indique. Un altre exemple en què es fa lo que vol la dona: primer hauria de desenfadar N’Aineta, la germana de tots dos (p. 48). I, tot seguit, llegim “I, des d’allà, com a coets (…), cap a la ciutat del rei, allà on els esperava N’Aineta.

Hi arriben, planten s’aucellet davant aquella al·lotona” (p. 48) i li diuen que faça lo que tots dos li indiquen.

I, al moment, N’Aineta roman desenfadada. A banda, l’aucellet els demana que l’amollen (p. 49), però li responen que els haurà de portar on són els seus pares. I així ho fa l’aucellet. I el rei, això és, el pare, que sí que se’ls estimava, els veu en una caseta que tots tres havien llogat davant cal rei (p. 49) i els reconeix, entre altres coses, per l’estel que portaven en el front (p. 49).

El rei, interessat pels tres, fa que s’asseguen a la taula a menjar junt amb ell, la reina amb qui vivia el monarca i les cunyades del rei. I, com que la reina havia ordenat que els tirassen al riu, ni ella, ni les cunyades hi voldran assistir i, finalment, l’aucellet ho diu en la taula: “La senyora reina -diu s’aucellet,- és viva i ben viva (…). La senyora reina, com Vossa Reial Majestat era a la guerra, va tenir es tres bessonets amb un estelet en es front cadascun, tal com ella ho havia promès (…).

¿Qui no ho veu que sa fesomia de N’Aineta és just sa de la senyora reina, i sa d’En Joanet i d’En Miquelet just sa de Vossa Reial Majestat…” (p. 51). El rei veu que és cert lo que li diu l’aucellet, ordena que els criats menen les cunyades i la reina “de l’olla del castell “ (p. 52), on restava tancada, a diferència de qui, aleshores, feia el paper de reina, i, un poc després, l’aucellet diu els tres germans que el rei és son pare, i el monarca i la dona que ara estava alliberada, els abracen i, immediatament, els germans deixen que l’aucellet vole: “Li obrin sa gàbia, li donen una besada perhom i l’amollen” (p. 53).

Novament, és la dona (ací, la criada, la pastora i, al capdavall, la jaieta) qui, no sols ho posa molt fàcil als tres germans sinó que, fins i tot, la jaieta fa que aconseguesquen aplegar a cal rei i que es troben amb els seus pares i, a més, així, que la reina i mare seua siga alliberada. Un exemple de matriarcalisme.

A més, la dona està ben tractada, és qui sura els fills i, fins i tot, és qui porta la iniciativa i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Al·lota amatent, accessible, graciosa.

[2] L’aucellet.

Les rossinyoles, com moltes dones, viuen i actuen

General, , ,

 

Un dia, un col·laborador en el treball sobre el matriarcalisme, Joan Claparols Vilamanyà, m’escrigué “Les dones manen sempre, així o aixà”. I, ràpidament, li vaig adduir que, “Un dia comentí a ma mare que això estava molt reflectit en moltes rondalles (…) [i] en molts comentaris de catalanoparlants. I ella, em vingué a dir que les rondalles no podien deixar de plasmar lo que esdevenia dia rere dia”  i que, “ma mare, m’ha afegit que la meua àvia no exercia, per dir-ho així, un sistema autoritari, sinó molt obert, perquè, més d’una vegada, abans, volia saber quin era el punt de vista del marit”.

Aleshores, Joan Claparols em respongué: “Compte: Jaume I va deixar escrit que la millor virtut d’una dona era el seny. Parlem d’aquestes”.

En relació amb aquestes paraules de Joan Claparols, en la rondalla mallorquina “Es rossinyol i sa rossinyola”, que figura en el Tom XIV de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, veiem que “A Son Selles, possessió (…), hi havia un cirerar molt gran, i hi cantaven una mala fi de rossinyols, en venir es bril” (p. 54), és a dir, el xiulet que serveix com a reclam. I un rossinyol que es planyia que tots els dies veia lo mateix i que tenia més cireres que no en volia, però que no tenia companyia, diu “me’n vaig a cercar-ne una, de rossinyola” (p. 54).

“Vola qui vola des d’allà, i mira qui mira, en trobava així mateix, de rossinyoles, però totes ja tenien es seu rossinyol i no hi havia que demanar-los de noves.

A la fi, en troba una as torrent de Sa Branca (…) i ja l’ha escomesa” (p. 54) i, així, per a temptar-la, li diu “Saps que hi deus anar, de prima de lloms…! Ca, ca! Això no és viure! I tota sola, per afegitó… Si tu et volies aplegar amb mi, saps que ens hi aniria de bé!” (p. 55). Ella accepta la proposta, d’anar al cirerar de Son Selles, “a on hi ha tantes de cireres per llarg, tantes en menges…

-Feta està sa barrina! -diu sa rossinyola.

S’apleguen i, cap as cirerar falta gent!” (p. 55).

Veiem que és la dona qui tria quan l’accepta com a company de viatge i, a més, la proposta que li fa. Ara bé, molt prompte, apareix l’amo de les cireres, que les tenia ben geloses (p. 55). I com sent d’una cantòria (p. 55), agafa l’escopeta i despara cap a on la cantòria era més forta, això és, de manera que “un parell de perdigons fregaren sa rossinyola” (p. 55). Un exemple de matriarcalisme.

I, un poc després, com en moltes rondalles, veiem que moltes dones (ací, representat per la rossinyola, són més d’acció que de teoritzar): “Així va això? – diu ella. Cap as torrent de Sa Branca me’n torn!” (p. 55). El rossinyol li respon:

“-Espera!, espera, dona! -deia es rossinyol, ençalçant-la[1]-. No sies tan poruga, que no hi ha tant per tant, tampoc! No ho paga es parlar-ne per un parell de plomes! Si això, ens hi veiem cada dia!

-Però no m’hi vull veure jo! -deia sa rossinyola, volant com la bala. (…) M’estim més es quatre mosquits i llavoretes des torrent de Sa Branca, allà on ningú em diu fes-te ençà, fes-te’n enllà, que no tot són ses cireres i es cirerers de Son Selles” (p. 55).

I no quallà l’enginy del rossinyol. La dona, com en la vida diària de moltes dones en parelles catalanoparlant, i, més encara, nascudes abans de 1920, molt més d’actuar que de posar-se a meditar. I encara hi perduren, moltes dones en parelles així.

Un fet semblant em passà el 23 de novembre del 2021, quan un home (qui, després, em diria que tenia trenta-tres anys) m’envià un missatge en què, a banda de no acceptar la meua visió sobre el terme “matriarcalisme”, em convidava a teoritzar, a què li contestí: “Gràcies (…).

Jo, que tinc ja cinquanta anys, no teoritze. Visc i actue.

El meu joc preferit és volar un catxirulo”, joc en què no es viu, precisament, teoritzant, sinó responent i obert als altres i a lo que passa pel món i que va molt unit al mètode científic. I, així, de manera oberta, aconsegueixes que, per exemple, aquest home, al capdavall, t’escriga “Que et vaja bé en la tasca que fas”  i li respons amb un “Gràcies”.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per tant, el rossinyol també feia marxa.

Educació matriarcal, com les portes obertes del veïnat

General, , , ,

 

Prosseguint amb el tema d’obrir les portes, a mitjan novembre del 2021, accedírem a un post de Facebook escrit per Lina Mira García el 3 de juliol del 2021, amb què m’identifique molt. Diu així[1]:

“El meu carrer era tan estret que, amb un bot, creuava d’una vorera a l’altra. A l’estiu, les portes estaven obertes de bat a bat, al migdia, es barrejava de l’olla de la tia Amparito ‘la Coca’, l’arròs al forn de la tia Conxa, la paella d’Encarna ‘la d’Asensi’. El soroll dels boixets de la Bunyerola canviant el fil d’un lloc a un altre, les rialles de les xiquetes menudes de Claudio ‘el de la botiga’ i els pets del Lepo eren com tronadors.

Les veïnes s’ajuntaven per a berenar en el racó del forn de la Maula. Era l’únic lloc que es podien assentar.

Els xiquets, amb les lleteres d’alumini ben lluentes, anàvem a per orxata a la ‘Jijonenca’ de Daniel. La tia Maria treia del forn rosquilletes[2] i, amb els gots de Duralex que portaven de casa, sucàvem fins que només quedava un poc i… anava cap a dins amb un glop.

Quan començava a fosquejar, calia fer el sopar; al meu carrer, canviaven les olors, aleshores, de truita de ceba, sardineta, mullarengue de tomaca i pimentó.

El meu veïnat era la família que tenia més a prop.

Cròniques del pensament”.

En relació amb aquest escrit de Lina Mira García, a qui escriguí molt prompte, direm que, en novembre del 2014, quan passí a viure en la casa on estic ara, convidí els meus pares a veure-la, ja feta després de la reforma i, ma mare, em digué unes paraules que, si bé jo ja les tenia en la ment com a molt bones per a viure en comunitat i com a persona, em semblaven molt interessants: “Tu, tracta de fer-te amb tots. Així, si alguna volta et fa falta, ahí els tindràs”. Doncs bé, uns quatre anys després, hi hagué un tema relatiu a la finca i, quan el comentí a una veïna (molt oberta, ella), em digué que ho tractaria amb qui jo, en aquell moment, no em venia bé. I, a banda, des de molt prompte (com tinc per costum des de fa més de vint-i-cinc anys), comencí a prendre nota del nom dels veïns amb què, pel motiu que fos, em parava un moment a parlar.

A hores d’ara, que porte més de set anys vivint en el barri, puc dir que encara hi ha molt bona relació i que, com més d’una vegada dic a ma mare, hi ha persones, sobretot, de més de seixanta anys, en què es plasma l’esperit comunitari com també en altres prou més jóvens.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en aquest tema, tan important i que, com que es veu que no mou gresca, fa que les respostes en siguen menys, encara que això no exclou que n’hi haja de molt interessants. També agraesc a les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb xicotets retocs.

[2] La meua àvia materna, Amparo, tenia el costum, quan els nets anàvem a cals meus avis materns, d’oferir-nos una rosquilleta i, com he comentat, alguna vegada, amb ma mare, això era una forma de crear nexe entre les dues persones.

“El paper de les dones és important”: persones empàtiques i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb l’esperit de barri, amb les paraules que em digué ma mare i, a més, amb la intuïció que l’educació matriarcal afavoriria que les portes de les cases (físícament i també en les relacions amb els altres i amb la realitat) estiguessen obertes, el 21 de novembre del 2021, posí un post en el meu mur i en distints grups de Facebook, que deia: “¿Tenien costum d’obrir les portes dones de la generació de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920?¿Heu continuat el costum? ¿Què opineu? Gràcies.

Personalment, el barri on visquí fins als trenta-huit anys (entre 1971 i l’any 2009), en el carrer Sant Antoni, d’Aldaia (una població de l’Horta de València), era molt obert i en què el paper de les dones era molt important, per exemple, en l’organització, en la celebració i en els actes immediatament posteriors al dia de Sant Antoni i en altres temes, com ara, de línia social[1]. Els veïns eren majoritàriament catalanoparlants. Des del meu punt de vista, és un exemple de matriarcalisme.

Quant a la tradició d’obrir les portes de casa, en ma casa, en la primavera del 2016, un dia aplegàrem a ser-hi un valencià (jo), una dona de Marroc i una de Veneçuela”.

En el meu mur, el 21 de novembre del 2021, ens comentaren “Del meu record, les portes de les cases solien estar, quasi sempre, obertes!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Jo recordo, era molt petita. Vàrem acollir un home amb un nen. Arreglava coses. Crec que l’àvia esperava per a poder, cada vespre, donar-los sopar” (Montserrat Cortadella), “Jo, els meus fills, els he ensenyat a fer-ho i a cedir-los la plaça a dalt del bus” (Montserrat Rius Malet), “Recordo que, quan era petita, les portes estaven obertes. Més tard, es van haver de tancar… Hi havia ‘espavilats’.

Es feia ball al carrer, per les festes del barri. Tothom hi participava” (Rosa Garcia Clotet), “Sí, Ricard Jové Hortoneda. Sí eren obertes, a Calldetenes, i també en van ser a la Barceloneta. En Jacint Verdaguer ens va deixar escrit en un llibre com i de quina manera s’ajudaven les famílies de Folgueroles[2]. Era preciós i les portes eren sempre obertes. Jo tinc com a mot preferit aquest: ‘Déu vos guard’. S’emprava (s’usa) molt sovint, als pobles. A Vic, les persones es deien l’adeusiau. En entrar a una botiga, tothom deia ‘A Maria’[3], ‘Déu vos guard’. S’han desat al bagul de l’oblit. Els meus rebesavis de Folgueroles feien, segurament, aquest ajut bonic entre el poble, quan recollien el que havien sembrat”. I Ricard Jové, l’endemà, li contesta “Exactament. Ho confirmo exactament, Ramona!!!!”. Igualment, Maria Coca Juncosa ens escrigué “Encara hi ha joves educats i bones persones.

Deu fer uns mesos, a Cambrils, pagava a la caixa d’una botiga i, sense que me’n donés compte, em va caure un bitllet de 50€ a terra. Em toquen al braç i, un noiet que anava darrere meu, em diu: ‘Senyora, li ha caigut aquest bitllet’. A part de donar-li les gràcies, li vaig dir ‘Joves com tu fan molta falta a la nostra societat’”.

En el grup “Dialectes”, el 21 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “A casa meva, no, Barcelona. A Ciutadella[4], ho fan per les festes de Sant Joan” (Lui Sarrià), “Voldria puntualitzar que el paper de les dones és important a tot arreu i a totes les èpoques. El problema és haver camuflat aquesta importància” (Blanca Alabart), “A Favara, sempre estaven, les portes, obertes per a tothom. A l’hivern, tancades però amb la clau al pany. La dona era la que tenia cura de la casa. Ara, impossible” (Rosa Maria Bixquert Camarasa).

En el grup “Sóc valencià i sí que m’importa el nom País Valencià”, el 21 de novembre del 2021, Josep Ferrer Ferrer plasmà “Jo continue cedint el pas, cedint el seient del bus i, no sols a les dones, a les persones que els fa falta. I sols per educació”. Fins i tot, en alguns d’aquests comentaris, se’ns fa referència al matriarcalisme que, per mitjà de l’educació, transmetien les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia i, per descomptat, a Romà Francés i Berbegal, un amic planot i molt obert, del Camp de Mirra (una població valenciana de la comarca de l’Alcoià), qui hui m’ha oferit fer un escrit per a les festes patronals del 2022 en el Camp de Mirra i m’ha obert la possibilitat, àdhuc, de tractar-hi sobre el matriarcalisme: el tema serà el de l’educació matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

 

 

Notes:[1] Hi havia unes quantes persones que hi vivien i que participaven molt en temes com associacions, partits polítics, actes parroquials, etc. Igualment, durant uns anys, es solien fer partides de pilota valenciana. I, més tard, s’hi creà un centre de jubilats i pensionistes.

[2] Població catalana de la comarca d’Osona, on nasqué Jacint Verdaguer.

[3] Forma col·loquial de dir la salutació “Ave Maria”.

[4] Zona de la ciutat de Barcelona en què es construí u dels somnis anteriors a la guerra de successió: una ciutadella. Es bastí immediatament després de la caiguda de Barcelona (1714), en acabar la guerra.

Educació matriarcal, acollidora, empàtica i molt oberta

General, , , ,

 

El 19 de novembre del 2021, quan parlí amb ma mare, li llisquí tots els comentaris que s’havien escrit fins aleshores, i ella em digué que, “Si han vist bons exemples, es continua la cadena”.  I jo, com moltes persones que conec, la continue. Igualment, m’afegí “Si tu actues bé, prompte o tard, sempre hi ha alguna cosa que queda” i, en relació amb festes que ma mare havia conegut (i en què es plasmava molt l’esperit de barri i la col·laboració), em comentà “Eixien tots al carrer (xiquets i majors): cada u, de la manera que poguera col·laborar, per a que estiguera tot lluït” . I, quant a la festa de Sant Antoni, en Aldaia (població on visquí junt amb els meus pares fins als trenta-huit anys, això és, entre 1971 i el 2009), i que hem conegut molt, em digué que les persones que la feien i que hi prenien part, “N’eren més del barri, del poble”.  A banda, com, dos dies després, coincidírem, ma mare i jo, en què era una festa (la de Sant Antoni “del porquet”), organitzada i impulsada per dones, en un barri molt obert. Aquest detall el vincule amb el matriarcalisme: la participació del capellà (molt obert a les clavariesses i a les persones que hi preníem part) era, fonamentalment, la celebració de la missa i la benedicció dels animals. La resta d’actes, la gran majoria, partien de dones.

Un altre comentari en el grup “Cultura mallorquina”, relatiu al tema que tractem ara, fou “Som del 1968! Mumare, del 1921.

M’interessa i m’agraden la nostra història, tradicions i costums. Crec que molt més viscudes i enyorades que les que tindran la joventut d’avui en dia” (Rosa Vives Cifre).

Igualment, en el grup “Refranys i dites valencianes”, ens comentaren “Totalment… Saludar a les persones pel carrer i ajudar sempre a les persones majors” (Carmina Marco Morera), “Quan eixíem d’escola (o costura, com deien) es trobaven amb el veïnat de dones cosint.

Tenies de saludar i besar-les, a totes” (Rosario Bataller Garcia). Un altre comentari, curiós, però amb una aportació interessant, ple de refranys, fou el de Miquel Fernandez: “’Marit i muller, a la vellea, s’han de menester’; ‘La rabosa sap més per vella que per rabosa’; ‘A la vella, foc amb ella’; ‘Criatures neixem i criatures ens tornem’; ‘Gallina vella fa bon caldo’; ‘Amor de vella, aigua en cistella’; ‘Quan l’esparver envelleix, se’n burlen els ocells’”. En relació amb el refrany sobre l’esparver, diré que, a les darreries dels anys huitanta del segle passat, raonant raonant amb el pare d’una tia meua, qui, entre altres coses, prengué part en la batalla de l’Ebre, durant la guerra, me’n digué u que diu així: “Quan u és vell, les rates juguen amb ell”.

En el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, el 19 de novembre del 2021, les respostes foren “Les meues eren les conselleres, acollidores, mestresses, etc. de tot el poble” (Lluis Miren Zalbidea Gomez), “La meua güela Carmen va néixer en 1903 i, ma mare, en 1927. Lo que deien era que estudiàrem (jo, 1955, i, la meua germana, 1960), per poder ser independents i guanyar bé la vida, que les coses de casa eren fàcils…” (Ermelinda Felis Molina), “La meua àvia m’ensenyava moltes coses. En diré una: ‘Quan faces una faena, et diran que ben feta! o que mal feta està!, però ningú et preguntarà quan de temps t’ha costat de fer’. I sí, no era una dona sobreprotectora, et deixava fer la teua vida però, sempre que la volies, la tenies al teu costat. Havia nascut el 1903 o 1904” (Tomàs Llopis Guardiola), “No és el meu cas, ho sent, però és una línia molt interessant a treballar”.

En el grup “Paraules ebrenques”, el 20 de novembre del 2021, Teresa Herrero Calpe ens comentà “Els meus, sí”.  

Quant a l’esperit de barri, hem trobat un post molt interessant, en Facebook, plasmat per Lina Mira García, en el seu mur, el 3 de juliol del 2021. El recomanem.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que continuen la cadena, amb molta iniciativa, empàtiques i molt obertes

General, , , ,

 

També en relació amb l’educació matriarcal, el 19 de novembre del 2021 escriguí un post en Facebook que incloïa “¿Què és lo que més vos ensenyaven les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Afavorien que participàsseu en el barri on vivíeu i que fósseu persones molt obertes i interessades pels altres? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 19 de novembre del 2021, ens comentaren “Lluís. A ca meva, eren unes persones generoses i bondadoses. Sempre van ser oberts a tota mena de persones, fossin com en fossin i  d’allà on fossin. Crec que ells, amb el seu fet obert a les persones que convivien en la Barceloneta[1], em van fer oberta i generosa amb tothom. La mare i l’àvia es guanyaven la vida venent en un quiosc, i també la marona[2], que va obrir una botiga de queviures a la botiga on vivien els meus pares Lluïsa i Manel.

L’avi estava malalt, tenia quistos al cap, d’haver patit el tifus. Les dues anaven i formaven una coral. Ma àvia li deia, a sa nora: ‘On està la nena’. Anaven al Born[3], a comprar la teca per a vendre, i el camàlic, quan no els cabia en el carretó, els portava fora al xamfrà del carrer. Ma marona va plegar abans que jo a la comunió: tenia una llibreta plena de deutes que li devien i mai, mai va demanar a ningú que li tornessin res del que li devien. Ho va perdonar. Ella i l’àvia també havien passat misèria i coneixien el que es passava” (Ramona Ibarra Solà), “Valors com l’esforç, responsabilitat, empatia, generositat, sense discriminar a ningú” (Maria Grimau), “Respectar gent gran, ser educats i tirar les coses a la paperera” (Roser Mas Bel), “I no llençar mai el menjar. Això era sagrat” (Carme Alsina Sánchez).

En relació amb aquest tema, en el grup “Dialectes”, el 19 de novembre del 2021, Maria Montserrat Morera Perramon em comentà “Sí. Casa nostra sempre estava i està oberta”. I, al moment, li escriguí “I ma casa, com també la dels meus pares.

Des de xiquet, he viscut lo que es diu ‘esperit de barri’ i ‘l’esperit comunitari’, perquè, en el carrer on vivia, hi havia la imatge d’un sant (en el carrer Sant Antoni) i hi havia molta obertura, molta sensibilitat i molta col·laboració entre els veïns i cap als altres.

Hi vaig viure fins als trenta-huit anys i, quan hi vaig a veure els meus pares, encara el percep.

Està en una població de més de 30000 habitants, a pocs kilòmetres de la ciutat de València” . I Montserrat Morera Perrramón m’afegí “Nosaltres, a Manresa, en un carrer que abans era ple de pagesos que feien verdura”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 19 de novembre del 2021, Vicent Pla em comentà “Jo, lo que recorde, de quan era xicotet, en la dècada dels ’50, és que hi havia molta por i ens obligaven a anar a missa tots els diumenges i festes de guardar, etc., etc..

Ara bé, ens ensenyaven a ser respectuosos, més educats i a obeir als pares.

Eren altres temps. Ni millor, ni pitjor”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 19 de novembre del 2021, Angela Bosch Jerez ens escrigué “Vaig combregar el 1970. Mumare em va donar l’opció de regalar el vestit a una nina de l’escola, que no li’l podien comprar. Li’l vaig donar, i molt contenta de fer-ho”. 

El mateix dia, quan parlí amb ma mare, li llisquí tots els comentaris que s’havien escrit fins aleshores (quasi tots els que figuren ací) i ella em digué que, “Si han vist bons exemples, es continua la cadena” . I jo, com moltes persones que conec, la continue.

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: 

[1] La Barceloneta és un barri mariner de la ciutat de Barcelona.

[2] Forma familiar de dir “mare” i sinònima de “mareta”.

[3] El Born és un barri de Barcelona.

Dones que marquen la pauta, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què, a més, un jove, En Bernadet, segueix les indicacions d’una dona vella però molt oberta i que li ho posa molt fàcil, és “La princesa Aineta”, la qual està en el Tom XIII. En aquest relat, un rei que tenia tres fills els diu que “Tendrà sa corona aquell que, dins un any i un dia, se’n vénga casat amb s’al·lota més garrida, més llesta i més xeravel·la, perquè no em vénguen amb gent lletja, aturada i mújola[1]” (p 129) i tots tres prenen un cavall i un bossot de dobles de vint i fan marxa (p. 129). Els tres, quan es separen, acorden veure’s un any i un dia després en l’entreforc de tres camins en què cadascú en tria u. En Bernadet, a diferència dels altres dos, anava a per una que complís les tres condicions que els havia posat son pare, el rei, en lloc de conformar-se amb la primera jove que trobàs. I això serà decisiu al llarg de la rondalla.

El jove, molt prompte troba una jaia que, com en moltes rondalles, demana compassió, per l’oratge fred que fa, i, En Bernadet, immediatament, la puja i li pregunta si és de la ciutat que hi ha molt pròxima a on són en eixe moment, i la velleta li respon que sí. I ell, sense pensar-s’ho dues vegades, “Posa sa jaia a ses anques des cavall i cap a la ciutat! La du as seu casull, li posa dins sa mà un quern[2] de dobles de vint, se’n va al senyor rector d’aquella parròquia i li deixa un quern d’aquelles rotlanes grogues (…) perquè assistesca, en esser necessari, a aquella jaia; se’n torna a sa jaia i li diu que, en haver acabades aquelles dobles de vint, que vaja al senyor rector i n’hi donarà més” (p. 131).

La jaia, ràpidament, li ho agraeix i En Bernadet pensa que la velleta pot saber “lo que, fins ara, no he pogut trobar. Podria esser molt bé que en sabés qualcuna, d’al·lota tal com jo l’he mester. Podria esser molt bé que em sabés donar camí per trobar-la!” (p. 132). I, efectivament, la dona sí que ho sap i, així, li aplana molt el camí. I, de nou, veiem que la velleta (i, així, la dona) és qui ho posa molt fàcil al jove i, com es sol dir, el salva, com en moltes rondalles i com en molts comentaris en què es plasma que és la dona qui porta la casa avant… i més:

“-Prou que en sé una! -diu sa jaia-: la princesa Aineta.

-Ai, la princesa Aineta! -diu En Bernadet” (p. 133).

Serà l’obertura, el seguiment de les directrius de la jaia i l’espenta del jove lo que permet que En Bernadet, àdhuc, tot i que veja que la reina (i més personatges vinculats amb ella, son ratolins o rates), podrà veure-la en forma humana (com una jove). Però una jove que marca la pauta d’altres personatges, com ara, quan, en u dels últims passatges de la rondalla, llegim que la princesa Aineta, “com veu Na Passa-vents que arribava (…), s’exclama:

-De bon toc arribes! Deixa’m aquí es gerricó, es mirallet, sa pinteta i s’ampolleta de ses bones olors; i sa caixereta posa-la’m en sa represa des capçal des llit.

Na Passa-vents ho feu així” (p. 160).

I, un poc després, aquella rateta passa a ser una dona a qui En Bernadet veia que, “com més anava, més garrida i galanxona tornava” (p. 160). A més, com que el jove ha seguit la pauta que li havia ordenat la jaia, N’Aineta es presenta al rei (que és el pare d’En Bernadet). Això sí, ella li indica què no vol que faça ell i, En Bernadet li respon “Per mi, no es perdrà” (p. 160) i, així, accepta lo que N’Aineta li havia comentat i es fa lo que vol la dona.

Immediatament, veiem que “la princesa Aineta, (…) quan En Bernadet li va dir ‘Aineta, ja és s’hora!’, obrí aquella caixeta de llenyam vermell, forrada de vellut verd, i dedins hi va haver un vestit sa cosa més preciosa (…), i, llavors, un cotxe tot d’or i sis cavalls amb ses potetes de plata i ses guarnicions d’or i sis cotxers, tots vestits d’or.

N’Aineta i En Bernadet s’afiquen dins es cotxe i cap allà on el rei estava aplegat amb tota la cort!

Com hi són davant, davallen des cotxe, entren dins sa gran sala i En Bernadet diu:

-Vet aquí sa meua dona! Això és ella! Si ens hem guanyada la corona, que ens la donin!” (p. 161).

I, al moment, el rei i tota la cort diuen “vostra és s’acció! Vostra és sa corona!

I què fa el rei? La se lleva des cap i la posa a En Bernadet i a la princesa Aineta” (p. 161).

Finalment, N’Aineta admet les dones dels germans d’En Bernadet i, quant a En Bernadet, accepta els seus dos germans, tot i que havien actuat de manera diferent a ell (p. 162).

Com veiem, tant la dona (bé vella, bé jove) és qui diu què ha de fer l’home i, a banda, ell accepta seguir les seues indicacions i ho fa considerant que elles el tracten bé, amb molta sensibilitat i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Que parla poc.

[2] Conjunt de quatre coses.

L’educació matriarcal, “sempre més a prop” i molt oberta

General, , , ,

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Cultura mallorquina”, en relació amb l’educació matriarcal i amb la participació que hi tenien les seues àvies (o bé, les mares i tot, si havien nascut abans de 1920), n’afegirem aquests: “Es meus padrins varen esser molt importants a sa meva vida. Varen venir d’Argentina, quan eren molt joves i varen fer feina, molt fort, pels seues fills.

Tots dos tenien molta paciència amb jo. ¡Jo era sa seva reina! Totes ses nits em xerraven de Mallorca. Estimaven sa seva terra i em varen transmetre aquest amor.

Espero haberme logrado expresar un poquito en aquesta llengua que tant amo. Me cuesta mucho intentar escribirla porque, mayormente, era transmisión oral, pues es meus padrins només xerraven mallorquí a ca seva.

Sa meva padrina era una persona de gran paciència. Tant ma seva padrina com ma seva repadrina eren fonamentals a sa família[1]” (Nair Inés Berrocal), “Precisament a Mallorca SA madona mallorquina era una dona treballadora que fou tota sa organització i SA que, realment, ho manejava tot.

Jo no sé si es fet de que, a Mallorca, sempre hi ha hagut separació de béns, ha fet que sa dona mallorquina fos molt més avançada[2] que a la resta d’Espanya.

I no necessitava CAP ‘Ministerio de Igualdad’” (Magdalena Cantallops Alberti), “L’altra padrina, nascuda a Menorca, tenia s’aparença de més dona de bona família, però no sé per què es mudaren a Mallorca. Sa història, aquí, no es contava tant.

Vengueren des de Pollença a Palma i, amb la mare, no tingueren bona relació.

La meva percepció, als comentaris de ma mare, és que la feien sentir una càrrega de mon pare. Aquesta padrina no era massa infantera i anàvem de cortesia, i el padrí ens duia als llocs on la padrina no hi volia anar: plata, hort,… Ella, més de TV o de xerrar amb les veïnades.

Això sí: a ca aquests padrins, sempre dinàvem tot el plat i, s’horabaixa, berenar de Nocilla. Sabien com tenir-nos contents, i pessetes per les bones notes” (Pons Fuster Fca), “Sa meva era mestra” (Maria Antonia Tejada Martínez), “Humilitat i generositat. Ensenyar a fer les coses per donar un cop de mà, sense esperar res a canvi!” (Joana Escalas Fullana).

El 16 de novembre del 2021, posí en el meu mur una entrada de la web ”Malandia”  i Rosa Garcia Clotet em comentà “Molt interessant, Lluís.

És cert el que diuen, ho he viscut.

Avui dia és molt diferent, tot i que encara hi ha famílies així”. I li comentí “Si que ho és, Rosa. Jo no alcí mai la veu a ningú dels meus avis, ni a la meua àvia. Simplement, perquè els tenies respecte i, al mateix temps, te’n fiaves.

La meua àvia (1910), molts dies, quan anàvem a visitar-los, immediatament, ens treia una rosquilleta. I, molt sovint, tenia el somriure. Una dona molt senzilla i que afavoria la proximitat”.

En relació amb la frase de Pere Riutort “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”, el 15 de novembre del 2021, posí un post en què, a més d’aquestes frases, afegírem “Quan teníeu menys de deu anys, ¿preferíeu aprendre per mitjà de l’educació de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Per què? Gràcies”. En el meu mur, el mateix dia, em comentaren “Jo no recordo tindre preferències per l’aprenentatge a aquesta edat. Suposo que vaig anar aprenent del dia a dia, tant de la mare com de les àvies. Vivíem molt a prop i les veia molt sovint. Per tant, vaig rebre la influència de totes elles” (Rosa Garcia Clotet), a qui responguí “Jo (que nasquí en 1971), en l’escola, no aprenia el català i, en canvi, amb motiu de la primera comunió, un cosí de mon pare em regalà un llibre de poesies festives en llengua catalana (que no s’ensenyava en l’escola, ni s’emprava en les misses de les parròquies). Gaudia llegint en la llengua materna”.

Al moment, Rosa Garcia Clotet em comentà “Jo anava a l’escola, tot en castellà, tota l’ensenyança. El català, a casa.

L’avi tenia llibres en català antic i m’agradava llegir-los. Ell em feia petits dictats i, poc a poc, vaig anar aprenent. També em feia fer cal·ligrafia. El pare eren més les matemàtiques”. A banda, també ens escrigueren “Quan tenia menys de deu anys, Lluís, si podia jugar-me l’escola, ho feia. No gaire, perquè a casa ens castigaven” (Ricard Jové Hortoneda), paraules plasmades per un home nascut en 1929, i “Jo tinc una anècdota de quan tenia 10 o 11 anys, de voler fer campana. U… síiiiii, em va pillar, ben pillada, la mama” (Montserrat Cortadella).

Tres aportacions interessants: en la primera, la dona (de més de setanta anys) reflecteix que aprenia més en companyia de familiars (que no per mitjà de l’escola) i, en les altres dues, intents de fer fugina, de no assistir a l’escola. ¿Tenia a veure amb el fet que, com a hores d’ara, en les escoles, les aules, per exemple, estiguessen organitzades, físicament, a manera d’un exèrcit, com encara ho fan moltes, ja en el primer quart del segle XXI, i, àdhuc, sota l’aixopluc de governs locals, autonòmics i estatals que es posen l’etiqueta de progressistes, d’esquerres, però que abracen la instrucció (tan vinculada a la cultura castellana, la qual és patriarcal i està molt relacionada amb el famós “ordeno y mando” castellà, a lo patriarcal, com també a lo políticament correcte) i l’elitisme (una creativitat que cerca més el sobreeixir, que no l’educació matriarcal tan ben plasmada en moltes rondalles en llengua catalana, de fa més de cent anys, dels anys vint del segle passat o, per exemple, valencianes de fa uns quaranta anys)? Les vivències, les hores compartides, fins i tot, amb castellans que, quan començà la guerra, ja tenien sis anys i, en alguns casos, més de dèsset (com un amic, nascut en 1918, de Narboneta, en terres castellanes, però molt obert a xiquets uns noranta anys o més més petits que ell), em fan que considere que sí.

En el grup “Dialectes”, el 15 de novembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Jo vaig aprendre a llegir amb la iaia. Als quatre anys, ja llegia” (Maria Montserrat Morera Perramon) i “Jo vaig aprendre a llegir amb la tia Sinta (una tia padrina) i, gràcies a ella, m’ha agradat llegir sempre” (Bruna Esteve Ibars).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 15 de novembre del 2021, Montserrat Cortadella em comentà “Jo aprenia de les dues. La mama, en qüestió de deures de l’escola, m’ajudava. Havia anat al col·legi de monges de Sitges. I la iaia, per lo viscut”. Montserrat Cortadella, de més de setanta anys, plasma que l’educació matriarcal li vingué per mitjà de l’àvia (“per lo viscut”), mentres que la instrucció fou a partir de l’ensenyament en una escola religiosa (en l’original, “colegio”).

En el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, el 15 de novembre del 2021, Lluis Tomas Roig ens escrigué “La meva mare. Era sempre més a prop”. Una educació més encaminada a respondre als xiquets i als aprenents (i a formar-se qui fa de transmissor del saber popular, del llegat dels avantpassats, de saviesa, de les tradicions, de la simpatia cap a una natura entesa com la Mare de la vida, de la llengua materna i vinculada amb el Poble, d’empatia i de sensibilitat cap als altres i cap a lo que fa més fàcil viure amb esperit comunitari i afavorint el desenvolupament obert de cada persona, etc.), que no a fer de l’aprenent un simple consumidor passiu de lo que li transmeten, en el cas patriarcal, mitjançant la instrucció.

La cultura patriarcal instrueix; la matriarcal, educa (per a la vida i tot i, moltíssimes vegades, per mitjà de la dona). Preferesc la matriarcal, com moltes persones que conec.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Hem escrit textualment aquesta frase i, al llarg del comentari, hem respectat la llengua en què fou escrit. Ens trobem davant d’un cas d’una persona que, per mitjà dels seus padrins, ha accedit al domini oral de la llengua, però que plasma molta voluntat per aprendre-la i per emprar-la, àdhuc, per escrit. Podem intuir fins a quin punt li ha influït, positivament, el llegat dels seus avis i l’interés per la terra (i per la llengua materna, la catalana) dels seus avantpassats.

[2] En l’original, “adelantada”.

La cultura matriarcal d’àvies i mares, molt oberta

General, , , ,

 

Rematant els comentaris de floretes i paraules d’encoratjament de les àvies, en el grup “Cultura mallorquina”, el 13 de novembre i posteriorment, ens comentaren “La meva tieta Joanaina em deia ‘reina de sucre’, ‘alhaja’, ‘bona’, ‘confitet dolç’” (Conxa Tomàs Feliu), “’Ets una joia’, ‘vals un món’, reina meva’, ‘reina de sucre’... Ho he sentit a dir” (Maria Perelló), a qui Eulàlia Vallvé Vallori li respon “Titona” i que “Sa meva padrina m’ho deia” i que Catalina Marimón Riera comenta “Sííí, jo també”. A més, Francoise Ramon escriu que “Sa meva mama em deia sempre ‘reina’.  I jo, a sa meva neta, li dic sempre que és ‘sa meva perla’”. Uns altres comentaris: “’Alegria’, ‘alegriona’ (referint-se a un infant)” (Tot Herba), “Sa meva padrina i ma mare també eren mallorquines i així xerraven i em deien ‘perla’, ‘reina’, ‘garrida’” (Catalina Portell Buades).

En relació amb les frases que deia la iaia de Montserrat Cortadella i que hem plasmat ací, el 13 de novembre del 2021, Miquel Torner de Semir (nascut en 1938) m’envià una missatge que deia “Igualment, hereu”. I, immediatament, ens escriguérem aquests comentaris:

“-¿Com és que m’has escrit ‘hereu’?

-A la Catalunya Vella, dir a un ‘bordegàs’, dir a una persona ‘noi’, ‘hereu’, és una forma amical de dirigir-se.

-Gràcies, Miquel. No ho havia sentit mai, però sí, per exemple, ‘rei’, a persones de la generació anterior a la meua o més velles.

Nasquí en 1971.

-Es deia a la ‘Catalunya pairal’: hereu noi, trempat i simpàtic… Els hereus solien ser així i, n’hi havia, també, ‘l’hereu escampa’: tenia les mans foradades.

-Informació molt valuosa, la que m’escrius.

Justament, ahir, comencí a arreplegar comentaris sobre paraules amb què les àvies encoratjaven (o amb que s’adreçaven) als nets.

I me n’escriuen molts.

-Aquí, els avis deien als nets ‘vailet’, ‘mainada’. Un noi gran era ‘bordegàs’ o un ‘galifardeu’.

I hi havia el conco[1] i el fadristern, l’hereu i el fadristern”.

Ara bé, com que les àvies també educaven i volíem arreplegar informació referent a què era lo que en destacarien de positiu (com també de les mares, sempre que haguessen nascut abans de 1920) i, més encara, tenint en compte que la participació vinculada a les floretes, a les paraules d’encoratjament, etc., resultava interessant, el 13 de novembre del 2021, fiu una pregunta en Facebook sobre la manera d’educar. En línia, òbviament, amb el matriarcalisme. I podem dir que fou molt bona, l’acollida d’aquest tema, fins al punt que, dos dies després, el 15 de novembre del 2021, encara era interessant el nombre de persones que ens informaven. I molt l’interés pel tema.

Des d’ací, el meu agraïment a totes les persones que ens aportaren les seues vivències, ja que compensen el silenci que hi ha hagut a nivell administratiu, escolar, universitari, i, per descomptat, mediàtic, però que només anant als altres (ací, en relació amb catalanoparlants), podíem compensar i, així, reflectir que, com em digué Pere Riutort (el 16 de desembre del 2020), “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. Per a qualsevol persona que haja llegit moltes de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, o bé de les valencianes arreplegades pels valencians Cristòfor Martí i Adell (més de cinquanta) i per Joaquim G. Caturla (quasi setanta i, com en el cas de l’altre valencià, a primeries dels anys huitanta del segle XX), és innegable que plasmen una realitat on hi havia molt bona relació entre pares i fills i entre àvies i nets i que, a hores d’ara, no es comenta en molts papers oficials i que, per això mateix, hem considerat escaient afegir ací. Al capdavall, diré que és u dels meus punts preferits de la recerca i u dels meus temes prioritaris des de fa anys.

El post (en la part relativa a la pregunta) deia així: “¿Què destacaríeu, de positiu, de la manera d’educar de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

(…) (Només escriurem els comentaris que s’ajusten a les preguntes)”.

Tot seguit, les respostes. Montserrat Cortadella, en un correu electrònic que m’envià el 13 de novembre del 2021, m’escrigué “Rectitud, constància, carinyo”.  En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia i posteriorment, ens comentaren “La urbanitat, que la tinc gravada a foc” (Fermin Colomer Leche), “La millor educació, un bon exemple i molt de respecte” (Carles Barberà Escrivà), “La bona educació, el respecte i tindre paraula” (Majo Ortells), “El valor de las cosas y el esfuerzo para conseguirlas” (Amparo Navarrete), “Ser honrada, que les dones poden ser fortes i ser capaces de tot” (Mercedes Martínez Martínez), “Millor lletra, les àvies que les mares. No fou casual, pense jo” (Juanjo Pastor Trashumant), “El respecte als majors i a les autoritats” (Enric Estruch Ferrando).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 13 de novembre del 2021 i després, ens escrigueren “Que les mares ens feien anar bastant drets i les àvies, obedients, seguien la pauta!

Però, vaja, a casa meva no ho eren tant com altres” (M  Teresa Hortoneda), “El pare, del 1920 i la mare, del 1921; i l’educació rebuda fou la d’emmirallar-se amb ells: bones paraules, bons consells i, amb això, em varen tenir prou. Amb els padrins, respecte i estimació”[2] (MAria ISabel Civit POrta), “De les meves àvies, no recordo massa coses, però sé que eren molt treballadores i complidores, com la majoria de dones que no eren benestants.

El sentit de la responsabilitat potser seria el tret més remarcable” (Assumpta Capdevila), “A casa dels meus avis, tots estàvem en postura recta i ‘correcta’(…) i, sobretot, ningú s’aixecava de taula fins que estàvem tots de menjar. I, a casa, ho hem continuat fent” (Anna Roca).

En el grup “Dialectes”, el 13 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “Sens dubte, la transmissió de tota la tradició de rondalles, faules, miracles de sants, històries de lladres, anècdotes familiars… I, tot, de manera oral” (José A. Ortega), a qui, un poc després, Roser Alegre Verdú li escriu “També inclouria, amb tot el que has nomenat, la saviesa culinària de les àvies. Déu n’hi do, quines receptes! Per llepar-se els dits!”; “Una àvia em deia que si, perquè ella portava dol, per ella, [jo] no anava al ball, s’enfadaria molt.

La mare ens deia que no hi havia cap feina que fes una altra persona que no poguéssim fer, fos home o dona” (Marina Josa Vellve), “Unes dones molt treballadores!” (Júlia Aixut Torres), “De la meua àvia, vaig aprendre a jugar a cartes, al cinquet, a la brisca, al set i mig.

Tot es basava en la tradició oral: contalles familiars, anècdotes…

Però ella no era una dona molt corrent per a la seua època. Mai em va ensenyar a cuinar ni cap feina de casa, només volia que estudiara.

L’ensenyança més gran que vaig rebre d’ella era que jo valia molt i podia fer qualsevol cosa: treballar on volguera i no tenia que rendir comptes a ningú” (Isabel Ribes), “Momare, si jo deia ‘Això no ho sé fer’, em deia  ‘Ningú ha nat a lo sabre’[3]” (Joana Triay), “Quant a la mare, no sé què dir, perquè com, qualsevol mare, fou excel·lent” (Nopleguem Clat), “El fet que ma mare m’ensenyàs que una dona no havia de dependre de ningú, econòmicament, que s’havia de valer per ella mateixa” (Dolors Aguiló Tarongí). 

En relació amb aquest tema, recomanem la lectura del llibre “El Comú Català”, de David Algarra Bascón (escrit en el 2015), com també la consulta de la seua pagìna de Facebook: “Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre El Comú Català”. Aquest llibre, com es sol dir, m’obrí els ulls en molts temes.

Afegirem que hui, 15 de novembre del 2021, he pogut veure en Internet que són molt poques les entrades en llengua catalana relatives a l’educació matriarcal. 

Finalment, una puntuació: l’educació matriarcal també la transmeten hòmens i no es limita a teoritzar (el “si” de què parla Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, sinó en el “sí”, que escriu tot seguit en la p. 200), ja que es fonamenta en viure i actuar.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, en relació amb Catalunya, on nasqué Miquel Torner de Semir, figura com “Fadrí vell, que generalment queda a la casa pairal governada per son germà l’hereu”.

[2] Com a detall, direm que l’ús de la forma “´vós” representa dues coses: el respecte i la confiança. No es considera tan formal com el “vostè” i és menys informal que el “tu”.

[3] “Ningú ha nat a lo saber”.

“Perla dolça”, “Ets un sol de nena”, paraules que obrin persones

General, , , ,

 

Continuant amb les paraules boniques, amb les floretes i, fins i tot, frases encoratjadores, amb què moltes àvies i moltes mares nascudes abans de 1920, s’adreçaven, de paraula, direm que, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 12 de novembre del 2021 i després, les respostes foren “Confit” (Maria Galmes Mascaro), “Cirereta bonica” (María Rosa Vernet), “Prenda de l’àvia” (Vinyet Trull Camps), “La meva prenda” (Anna Turne Bosch), “Vals un imperi” (Rosa Rossell), “Vals un potosí” (Paquita Yanes), “Vals un Perú” (Cecilia Pasto[1]), “Vals un tresor” (Cecilia Pasto)”Vals un imperi, ressalada” (Rosa Mari Trullos), “Que n’ets, de trempada!!!” (Concepció Perich), “El meu clavell adorat” (Anna Garcia Pitarch),  “Ets un sol de nena” (Rosa Miro Vidal), “És preciós. Jo, a les meves àvies, besàvies i rebesavis, els en dic, el mateix: ‘Sou més perletes’, ‘Sou diamants del meu cor’.

Elles em tenien per princesa, per reina, per bonica, per ser un sol, i per tot lo bonic. Jo també les estimo així” (Ramona Ibarra Solà).

En el grup “Dialectes”, el 12 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “Perla ensucrà(da). Dolçor” (Josemi Sánchez Velasco), “’Reiet meu’ o ‘reieta meua’” (Josep Vidal), “La meua sogra, els deia, als meus fills: ‘tros d’or’” (Pilar Bononat), “La tia Sinta em deia ‘Clavell Dorat’” (Bruna Esteve Ibars), “Confit” (Poloni Julià Paniza), “A mi, la iaia em deia ‘La nostra rateta…’” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Perleta” (Vicen Masià Recatalà), “Pelaïlla alcoiana” (Estela Telita Tela), “Pastisset de glòria” (Estela Telita Tela), “Terrosset de sucre” (Estela Telita Tela), “La meva àvia em deia ‘la meua perla’, a Guadassuar, Ribera Alta” (Àngels Grau), “’Perla dolça’, ‘les meues xiquetes boniques’, ‘els meus tresors’” (Evita Els Homes), “’Perla dolça’, ‘Vals més que un potosí’, ‘pelaïlla’. I, el meu abuelito, que jo era una ‘taronja doble fina’ (…) lo que és viure a terra de taronges.

I la meua àvia deia, dels meus fills, que ‘pareixen de casa rica’, perquè eren de pell molt blanqueta” (Isabel Ribes), “Un sol” (Carles Sami Castellanos Lecha), “La meua xiqueta és l’ama[2]” (M Lluisa Ortells Cabedo)

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 12 de novembre del 2021, les respostes foren “Mi abuela. Incluso mi madre, lo decían. Qué recuerdos” (Maria Jose Silvestre Monzo), “La meva àvia Rosa em deia: ‘Rosa: tu, sempre amb el cap ben alt!!!’” (Rosa Vendrell Miret).

Afegirem que, en uns missatges que m’envià el pintor Miquel Torner de Semir, em plasmà un “Igualment, hereu” que, posteriorment, a una pregunta meua, m’indicà que és un tracte amical típic en la Catalunya Vella.

Com a anècdota, diré que,  des de primeries de la tardor del 2013, tinc un gira-sol somrient per a fer companyia a xiquets, el qual, en el moment d’escriure aquestes línies, està molt a prop de l’ordinador amb què plasme el text que llegiu i que, quan, també a principis de la tardor del 2013, diguí a Pere Riutort que jo m’havia comprat un solet acompanyat d’altres solets (el qual era darrere d’on jo escrivia amb l’ordinador portàtil) com també aquest gira-sol, em digué les paraules del passatge bíblic en què Jesús parla sobre els xiquets i el Regne dels cels.

I, finalment, el catxirulo que vole, des del 2017,… té la careta d’un xiquet somrient.

I és que, detalls com parlar amb una miqueta de dolçor, al meu coneixement, ens fa més persones i ens obri molt als altres i a la realitat, a lo que passa pel món. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:[1] En aquest comentari i en el següent, en l’original, no figura “Vals”.

[2] Aquest tractament, “ama”, com en moltes rondalles valencianes a què hem accedit, podem vincular-lo a “senyora ama”.