Un altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “S’aucellet de ses set llengües”, la qual figura en el Tom XIV de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què tres germanes fadrines passen per davant de cal rei i cadascuna diu què li agradaria que ocorregués si el rei es casàs amb cadascuna d’elles. La més jove diu que “sa comare ens duria tres bessonets, amb un estel as front cadascun” (p. 34). Però el rei demana a totes tres, una a una i, quan ho fa amb la petita, la jove li confirma que és cert que, a ella, li agradaria això i, “Com el rei la veu tan resolta i deixondida, i que, per altre vent, no era bo de fer trobar-ne, de tan garrides com ella, ni tan ben tallades, va dir:
-Idò, a veure quan ens casam!
-En voler! -respon sa pitxorina[1]” (p. 35).
Immediatament, es casen, però, com que les altres germanes li tenen enveja, faran que, tan prompte com el rei se’n vaja a la guerra, quasi al mateix temps que la reina té tres fills (dos al·lots i una al·lota), la criada llance els nadons en una caixa a un riu (p. 36). Ara bé, la criada, l’obri, desembolica els tres fills i hi fica un sarronet de dobles de vint i un escrit que deia “Són fills de rei” (p. 36).
Al moment, els troba un pastor i porta a sa casa la caixa amb els tres infantons (p. 36) i, quan ja foren grandets, la pastora que els havia surat (p. 36) els diu que són fills de rei, els comenta que els trobaren en una caixeta i, a més, l’opció de restar junt amb ells o bé fer via per a que troben els seus pares. I, aquesta darrera opció és la que trien tots tres, després d’acomiadar-se “d’aquella bona gent i, amb es sarronet (…), ja foren partits des d’allà” (p. 37).
Un poc després, veiem que se’n van cap a la ciutat on residia el rei i que les dues germanes de la reina els reconeixen (p. 38). Tots tres, u a u es troben amb una jaia que els aplana molt el camí: primerament, als dos germans i, al capdavall, a la germana. Com a exemple de matriarcalisme, a En Miquel (el germà gran) li diu “Ara et diré que n’has de fer” (p. 39) i, com ara, quan la velleta diu a En Joanet (el segon dels germans) que prou que sap lo que ell vol “I bo d’agafar que el tendràs[2], si em vols creure” (p. 43), En Joanet sí que seguirà les directrius de la jaieta i, així, allibera el germà i farà que l’aucellet no es desvie de lo que ell li indique. Un altre exemple en què es fa lo que vol la dona: primer hauria de desenfadar N’Aineta, la germana de tots dos (p. 48). I, tot seguit, llegim “I, des d’allà, com a coets (…), cap a la ciutat del rei, allà on els esperava N’Aineta.
Hi arriben, planten s’aucellet davant aquella al·lotona” (p. 48) i li diuen que faça lo que tots dos li indiquen.
I, al moment, N’Aineta roman desenfadada. A banda, l’aucellet els demana que l’amollen (p. 49), però li responen que els haurà de portar on són els seus pares. I així ho fa l’aucellet. I el rei, això és, el pare, que sí que se’ls estimava, els veu en una caseta que tots tres havien llogat davant cal rei (p. 49) i els reconeix, entre altres coses, per l’estel que portaven en el front (p. 49).
El rei, interessat pels tres, fa que s’asseguen a la taula a menjar junt amb ell, la reina amb qui vivia el monarca i les cunyades del rei. I, com que la reina havia ordenat que els tirassen al riu, ni ella, ni les cunyades hi voldran assistir i, finalment, l’aucellet ho diu en la taula: “La senyora reina -diu s’aucellet,- és viva i ben viva (…). La senyora reina, com Vossa Reial Majestat era a la guerra, va tenir es tres bessonets amb un estelet en es front cadascun, tal com ella ho havia promès (…).
¿Qui no ho veu que sa fesomia de N’Aineta és just sa de la senyora reina, i sa d’En Joanet i d’En Miquelet just sa de Vossa Reial Majestat…” (p. 51). El rei veu que és cert lo que li diu l’aucellet, ordena que els criats menen les cunyades i la reina “de l’olla del castell “ (p. 52), on restava tancada, a diferència de qui, aleshores, feia el paper de reina, i, un poc després, l’aucellet diu els tres germans que el rei és son pare, i el monarca i la dona que ara estava alliberada, els abracen i, immediatament, els germans deixen que l’aucellet vole: “Li obrin sa gàbia, li donen una besada perhom i l’amollen” (p. 53).
Novament, és la dona (ací, la criada, la pastora i, al capdavall, la jaieta) qui, no sols ho posa molt fàcil als tres germans sinó que, fins i tot, la jaieta fa que aconseguesquen aplegar a cal rei i que es troben amb els seus pares i, a més, així, que la reina i mare seua siga alliberada. Un exemple de matriarcalisme.
A més, la dona està ben tractada, és qui sura els fills i, fins i tot, és qui porta la iniciativa i molt oberta.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Al·lota amatent, accessible, graciosa.
[2] L’aucellet.
