“Eren les dones, les que s’hi posaven i ho transmetien”, educació matriarcal

 

El 10 de desembre del 2021 posí en Facebook les línies relatives a com la gran voluntat i la constància i la força amb què l’àvia Damiana educava feia possible que es mantinguessen moltíssims elements de la cultura colla, per a saber com actuaven àvies i mares nascudes abans de 1920. En el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon m’escrigué unes paraules que l’11 de desembre del 2021 posàrem en un post nou i també adreçat al meu mur i a distints grups de Facebook: “Mantenien les tradicions i jo faig el mateix: castanyada, Nadal, Pasqua, Sant Joan…”. Em cridà l’atenció que, en aquesta llista de festes, no figuràs la de Sant Jordi, la qual, a banda, seria de línia patriarcal.

En relació amb el post de l’11 de desembre del 2021, en el meu mur, plasmaren “Seguien i feien participar els nens, en totes les tradicions, Reis, Carnestoltes (dins les cases), la crema de sant Josep, la palma, la mona, la revetlla de sant Joan, les festes majors, sant Medir (Gràcia, Barcelona). Eren les àvies i mares qui ens hi duien.

Les festes i tradicions eren, sobretot, basades en el menjar, o sempre era un ingredient important. Per tant, eren, les dones, les que s’hi posaven i ho transmetien.

Sant Medir és una festa local de dos barris de Barcelona. Hi ha una llegenda darrere, i també eren les àvies qui ens hi portaven (i porten). És molt bonica[1].

Aleshores, els néts van a casa els avis, a menjar-ne” (Maria Rosa Cabrol), “A casa, celebraven també els Sants i ens fèiem regals. Crec que això de celebrar els Sants de la gent s’està perdent. Intento mantenir totes les tradicions i, en el meu cas, les catalanes i catòliques (per part meva), les senegaleses i musulmanes (per part del meu marit) i les d’on vivim (França).

Crec que les tradicions són part de la nostra identitat” (Montserrat Rius Malet), amb qui jo estava d’acord i a qui M Lluïsa Tudela Riera li comentà “Jo soc de celebrar-ho tot”; “A casa, totes les tradicions: no es poden perdre…” (Montserrat Cortadella), “A casa, sempre s’han seguit les tradicions” (Rosa Garcia Clotet), “Feien sempre tots els costums” (Ramona Ibarra), “A casa, com tota la vida” (Maria Coca Juncosa), “L’àvia Maria i ma mare seguien totes les tradicions i més (res de carn Divendres Sant). I ja no preguntaven què podríem fer per menjar: tenien clar que era els rostits o cassoles del xup-xup (començaven a cuinar vint-i-quatre hores abans)” (Àngel Blanch Picanyol), “Seguien les tradicions, i jo, també. És una cadena i, si es trenca, que no siga per mi. Llesquetes amb ou, per Carnestoltes; Dijous Llarder, paella amb pilotes, a Nadal; portar els xiquets a la fira de Tots Sants i Magdalena, cantar nadales… Tantes coses” (Isabel Ribes), “L’àvia, de Sant Hilari, feia un bon àpat. Festa major del poble seu, Santa Marta Marina, festes de Nadal. Era molt generosa, sense massa recursos, però era molt generosa. Comprant menjar i una supercuinera.

Posàvem  pessebre, treia unes peces de fang molt antigues. A alguna li faltava un braç, una cama, he, he, però era meravellós, tot, a casa seva.

Algun dia, en aquella època, nevava molt. Tenia una porta de fusta i vidres i, la nit de Reis, obrien els regals amb uns flocs de neu enormes. Jo, que bonic!” (Lidia Bisellach), a qui escriguí “Ella degué ser una dona molt creativa” i que em contestà “Una gran dona. Molt gran!

Això sííí. Li donava per molt”.

En el grup “Dialectes”, l’11 de desembre del 2021, ens comentaren “No s’han de perdre” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui contestí “Per descomptat”; “A casa, com ha estat tradició, des de les besàvies, que vaig tenir la sort de conèixer, per part d’àvia materna, celebrem totes les que has anomenat, afegint Sant Esteve[2] i les festes majors del municipi” (Elisabet Marcos), “A casa meva, les que dius, que eren les que celebrava la mare, nascuda el 1918, tot i que no a aquestes contrades. Per la castanyada, la casa tenia un record especial pels difunts i difuntes de la família. Jo ho conservo.

Tot i no ser creients practicants, el respecte i reconeixement a les tradicions hi era sagrat” (Àngels MV).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’11 de desembre del 2021, ens escrigueren “Als meus avis, no els vaig conèixer gairebé. Van morir quan jo era petit, però la campiona de la meva mare, amb 88 anys, encara tira i continuo les receptes que em va ensenyar: mandonguilles amb sípia, pastís de patata i carn d’hivern, pastís de patata, tonyina i olives per a l’estiu, i la seva insuperable vedella amb bolets. Jo hi he fet alguna modificació, però, el plat bàsic és familiar: ha passat de mares a filles (a fill, en aquest cas)” (Fermi Banus Teule).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el mateix dia, ens comentaren “Doncs, eren molt més llestes i resolutives que ara, sens dubte” (Alex Carreras), “Jo també faig el mateix. M’agrada molt seguir les nostres tradicions” (Margarita Pomé Simón), “Nadal, Sant Esteve, Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, etc.. Ara, també haig de dir-vos que mai vàrem fer cagar el tió i, això que, tant la meva família materna com paterna, no es varen moure de Catalunya. I us diré també que, per Pasqua, la meva àvia amagava ous pintats, al jardí, perquè els néts els busquessin.

La meva àvia era de la Garrotxa i també foradava una carabassa amb una espelma a dins” (Glòria Reverter).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Com que havia escrit sobre Sant Medir i sabíem que té punts en comú amb els Sants de la Pedra, com ara, que, tradicionalment i per línia catalana, està vinculat amb la cultura catalana, li comentí que “no és un manta (un esquenadret)”, ja que veiem moltes representacions de Sant Isidre pregant, mentres que, com ara, Sant Nin i Sant Non, en moltes obres d’art, porten els fruits de la collita i, àdhuc, n’hi ha en què fan una activitat social en ple carrer. A més, li vaig afegir que “és u dels patrons dels llauradors”.

[2] De tradició matriarcal, per exemple, com a segona festa.

Finalment, un aclariment lingüístic: mentres que el verb “seguir”  vol dir “anar darrere de” o per exemple, “ser fidel als dictats (o a les directrius) d’una persona, d’un col·lectiu o d’una entitat”, quan tractarem temes com aquest (fer que unes tradicions passen de generació en generació, que romanguen vives, que no caiguen en sac foradat), emprarem el verb “continuar”, de la mateixa manera que si, com ara, fem referència al fet de prosseguir la lectura d’un llibre.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.