Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Dones amb molta espenta, deixondides i que salven

General

Una altra narració, eròtica, que reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, és “El suro de la Griva”. “La Griva li deien a una noia que era filla de can Griva de Gaserans i estava de minyona a la casa dels amos de can Burgada. (…) Un dia van anar a ballar a Hortsavinyà el meu pare i tota la joventut; i allà, a aquell suro, que té una arrel que fa forma de banc i que encara hi és. La Griva es va asseure a l’arrel i el meu pare s’hi va asseure a la falda -coses de jovent- i ella es va treure una agulla i li va punxar el cul. Ell va saltar i va dir:

-Mira: d’ara endavant, d’aquest suro, en diré el suro de la Griva.

(…) Això devia passar cap als volts del 1910” (pp. 185-186).

Així, el passatge es desenvolupa en un banc i ella fa que salte de la falda.

En el relat següent, hi ha moltes semblances amb altres del mateix ram (el qual és prou popular): “El pont del Diable (Pineda)” (p. 186). Diu així:

“Una nit que la riera baixava molt plena, una pagesa havia de travessar-la i no sabia com. Se li presentà el diable i li prometé fer un pont i acabar-lo abans no es fes de dia, si li donava l’ànima. La pagesa s’hi avingué, però, més llesta que el diable, quan només mancaven posar unes quantes pedres, tirà una galleda d’aigua a un pobre gall que, en sentir la fredor, es posà a cantar. Els diables només treballen de nit i, en sentir el gall, ell cregué que es feia de dia i se n’anà esperitat sense acabar el pont. Com que el diable no va complir el seu compromís, la pagesa tampoc li va haver de lliurar la seva ànima i pogué passar a l’altra banda tranquil·lament” (p. 186).

És a dir: l’acció esdevé en plena foscúria, de nit, al costat de l’aigua (ací, representada per la riera) i la dona és deixondida.

Una altra llegenda i pareguda és “El pont de les Bruixes (Pineda)”, en què els amos d’una masia envien una joveneta a cercar aigua en la riera. Quan tornava la minyona, diu “Donaria l’ànima al diable per tal que arribés l’aigua a can Roig!

De seguida, se li va presentar un desconegut molt ben plantat, que li va dir que acceptava el tracte” (p. 186 i 188), home que era el dimoni.

Ell i els seus es posen a fer el pont i, com que la mestressa de la casa s’adona que, a la noia, n’hi passava alguna, de grossa, li demana.

Aleshores, la dona, en veure’l venir, la féu amagar i ell respon a la senyora ama: “Digueu-me quines feines són, que jo us les faig i, en acabat, m’enduc la minyona.

-La primera, s’ha de segar tot aquest camp de blat.

(…) -S’ha de treure tota l’aigua del pou, que resti ben escurat perquè l’hem de netejar.

-Aviat serà fet, mestressa.

(…) -Vinga: digueu-me la darrera feina, mestressa, i aviseu la minyona, que ja ens n’anem.

La mestressa va cridar un nen petit i el va portar davant del dimoni dient-li:

-La tercera feina és ensenyar la doctrina cristiana a aquest infant.

En sentir-lo, el dimoni no va tenir temps ni de badar boca (…), va fugir esparverat amb tota la seva patuleia” (p. 189).

Per tant, es fa lo que vol la dona (ací, la senyora ama) i, com que el dimoni no fa la tercera tasca que li ordena la madona, se salva la fadrina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Llops, óssos, serps, dones i trementinaires en la cultura tradicional

General, , , , , , , , ,

Tornant a l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Dani Rangil, l’autor posa l’apartat “Els pous per a llops”, un llop, sovint, vinculat amb raboses, amb dones, amb bacones… que es desfan d’aquest carnívor. Ací, la informació és diferent, però connecta amb la que hem esmentat: “Havien fet uns pous per als llops, hi deixaven una bèstia morta a dintre i, quan saltaven a dintre per menjar-la, llavors no podien sortir” (p. 31).

En la pàgina 35, li descriuen un fet que, com en molts relats, trau el tema de la convocatòria a sometent (junt amb trets comunalistes) i que la dona és encertada i amb espenta. En “Calella la Llopa”, indica que en Quico Coll, mentres baixava, va trobar una bèstia i que, “Al cap de pocs dies, en va veure dos [ llops] pel mateix indret i ho va fer saber a en Fonoll, batlle de la vila, qui va convocar pagesos i sometent per a capturar-los” (p. 35).

El narrador agrega que una dona descobreix que no era un llop, sinó un gos i, a més, reflecteix que ella era més culta que els altres: “Al cap de poc, també va arribar el masover comentant que, a Calella, havien mort un llop. La senyora es va témer el pitjor, va fer preparar la tartana i de dret cap a can Fonoll, on, veient el seu pobre gos mort i penjat, absolutament desconsolada, va posar el crit al cel tractant els presents d’ignorants i d’analfabets. Es va endur el cadàver de l’animal i el va fer soterrar a la seva finca del sot del Morer” (p. 35). A continuació, el folklorista català ve a dir-nos que l’animal fou mort perquè era un pastor alemany (que havien donat als propietaris de la masia), una espècie desconeguda en els anys vint del segle passat.

Una altra secció en aquesta obra sobre cultura oral del Montnegre és “Óssos”. Així, “de la presència dels óssos al Montnegre, no en tenim cap rastre, cap testimoni oral o escrit que ens pugui confirmar la seva presència” (p. 42), tot i que, “A Calella, tothom sap on és el Pati de l’Ós, lloc on se celebra un dels aplecs de sardanes més importants de Catalunya” (p. 42).

Al capdavall d’aquest punt del llibre, Dani Rangil escriu que, “Enmig d’una evolució cap a un passatge urbà gris, avorrit, especulatiu, despersonalitzat, comú a totes les viles de la rodalia, Calella ha preservat dues joies impulsades per uns batlles que es van avançar al seu temps: el Passeig de Manuel Puigvert o passeig de Mar i el Parc Dalmau o els Pins, amb una àmplia esplanada anomenada el Pati de l’Ós i una pedrera abandonada en un racó. Aquest parc era una finca privada fins que el consistori presidit pel batlle Jaume Dalmau la va comprar” (p. 43).

Quan l’estudiós ens porta a l’apartat “Serps”, ben prompte, ens parla sobre les trementinaires: “Durant més de vint anys, enmig de les herbes remeieres i aromàtiques, pots de mel i altres productes naturals que venia pels mercats, no hi va mancar mai una pila de potets petits amb una serp dibuixada a la tapa: l’ungüent de serp. (…).

Les trementinaires de la vall de la Vansa, a més de cuques, llangardaixos i herbes, utilitzaven serps en alguns dels seus remeis com un ingredient més (…). La fama curativa de les serps semblava patrimoni de bruixes, però això no va impedir que l’ungüent gaudís d’un gran prestigi social entre les classes humils” (p. 45).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molts oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que acullen, amb molta espenta i amb iniciativa

General, , , ,

En la segona part de la rondalla “La criada Malbusques”, el capità, vestit de comerciant, se’n va cap al castell i, ben mirat, ho fa en un moment favorable a les dones, a qui demana que l’acullen: “la nit s’atansa, m’hauríeu de fer la favor de donar-me acolliment” (p. 16). Però la Malbusques, deixondida, li diu:

“-No, no: no podem pas. I vós i el carro? (…) Espereu, que anem a cercar cordes” (pp. 17-18).
O siga que la dona és qui marca què farà ell i quan el rebrà, com… i ell és condicionat a això.

Afegirem que la criada, a poc a poc, es desfà dels lladres que acompanyen el cap de colla i, com que el caporal descobreix què ha fet la dona, ho intenta una tercera vegada.

Així, en la part tercera del relat, el rei torna de la guerra, el castell es pobla de gent com també la resta del país. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme: quan no hi ha conteses, ni conflictes amb l’autoritat, ni abús de poder, ni deixadesa dels sobirans, apareix un monarca desenvolupant amb encert l’arquetip del rei i, de pas, augmenten les bones collites (ací, simbolitzades per la natalitat).

Empiulant amb això, un dia, un comerciant (el cap dels lladres) es presenta al palau i comenta que voldria casar-se amb la filla del monarca:

“-Sóc coneixedor de les bones condicions que reuneix la criada Malbusques, que està al vostre servei. Jo sóc un ric comerciant d’un poble molt llunyà i, si em doneu el vostre permís i ella em vol, m’hi voldria casar.

-Tot es pot enraonar, però hi ha de venir bé ella” (p. 19). I, així, com en moltes contarelles, el rei permet que la dona (sovint, una filla seua que és princesa) tinga la darrera paraula.

És més: tot i que ella capeix que el venedor és l’escurabosses, “digué al rei:

-M’agrada i, si la vostra majestat vol, m’hi casaré” (p. 19).

Nogensmenys, el rei i les princeses volien saber com acabaria el resultat de les noces i “es van fer unes festes com ja feia temps que no se n’havien vistes. Hi hagué un gran convit i sarau al vespre” (p. 20). Així, el gros de la celebració esdevé en un moment de foscor (el vespre), en què predomina lo matriarcalista i que, ben mirat, coincideix amb lo vespertí i, més avant, amb la nit. Llavors, la criada fa que les jóvens posen una figura (feta amb diferents aliments, per exemple, sucre, licor i xarop) en el llit, de manera que semble una dona “i la princesa anà a dir al nuvi que ja podia anar a dormir quan volgués” (p. 20).

Per consegüent, la dona fa el paper de mare (com si fos al mateix nivell que el sobirà), compta amb la col·laboració de les filles i, gràcies a l’enginy que té, de davall del llit estant, mou la figura de forma que puga enganyar el lladre i salvar-se ella.

Quan l’home es llepa el suc dolç que li aplegava de la figura, diu:

“-Ai, Malbusques! Si m’hagués pensat que eres tan dolça, no t’hauria mort.

-No ho sóc pas, de morta -digué ella, sortint de davall del llit.

-No res -digué ell-. Visquem en pau i gràcia de Déu” (p. 21).

És a dir: la dona ha aconseguit que ell abrace la bonesa i que es faça lo que ella volia.  A més, com podem veure, Malbusques és la persona amb espenta i, quant al malfactor, va darrere del ritme que marca la dona, que és qui porta la iniciativa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones amb molta espenta, iniciativa i esperit comunitari

General, , , , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Aplec de rondalles” de Valeri Serra i Boldú (1875-1938).

En l’obra “Aplec de rondalles. Nova recopilació de rondalles populars catalanes”, del folklorista català Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1875- Barcelona, 1938), editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2007, la qual fou publicada per primera vegada en 1922 (per Editorial Catalana), hi ha contarelles en què es plasma el matriarcalisme. Així, en la rondalla “La criada Malbusques”, apareix una dona que, en altres relats, es correspondria a la petita de les germanes.

Una vegada, un rei se n’anà a una guerra i deixà les dotze filles a la criada, Malbusques. Com que les filles “no podien guaitar sinó per dalt del terrat i passejar-se per dins del jardí, que era molt gran i estava posat dins del castell” (p. 11), però acabaren sense provisions, “La Malbusques cridà les princeses a capítol i els digué” (p. 11) que calia espavilar-se totes.

Llavors, com si la dona fos una dida, fa de mare d’elles, en demana sis voluntàries i totes set fan camí “fins que, en ésser en un paratge tot amagat, la Malbusques” (p. 12) diu que cercaran alguna cova d’eixes muntanyes.

“Mira per ací, mira per allà, veuen potades de cavall. Seguiren les petges i les conduïren a una gran cova” (p. 12).

Com podem veure, les set dones se’n van a la mare, simbolitzada per la cova. A més, com indica el narrador, es troben ben subministrades.

En un passatge posterior, les set tornen al castell i, aleshores, no sols aporten provisions, sinó que, més avant, “la Malbusques diu:

-Hi hem de tornar, i ara heu de venir amb mi les sis que l’altre dia romangueren aquí” (p. 13) i la segueixen i se’n van cap a la balma.

Passa que, en un tercer viatge a la cova, un lladre les descobreix i la criada, amb molta espenta, fa que el capità, un poc després, accepte les set dones i, a banda, que hi puguen anar les sis que restaven.

A continuació, la Malbusques comenta a totes les princeses sobre una beguda que elles no veuran, però a què ella convidarà els escurabosses (qui sí que la consumiran). Per això, diu als lladres: “ja que vosaltres ens heu tractat tan bé, apa, que jo mateixa vull servir-vos” (p. 15) i tots ells pararen la copa i ho begueren.

En acabant, després de l’efecte dormidor de la beguda, elles regressen al castell.

Per tant, en aquesta primera part de la contarella, la dona porta la iniciativa, és eixerida i fa pactes (amb les filles del rei i amb altres persones, ací, els hòmens). Igualment, aconsegueix que la seguesquen i que cada una afavoresca l’esperit comunitari en el grup i totes actuen d’acord amb les indicacions que els fa la Malbusques i amb bona avinença.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones i jóvens amb molta espenta, deixondides i que pacten

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató és “Les tres filles del rei”. Un rei se’n va a la guerra i, “Al vespre, truca una vella, la gran l’obre. Dóna una figa a cada una: les grans se la mengen; la petita, no” (p. 236) i, així, la més xicoteta no s’adorm. Ben mirat, la més xiqueta veu què feia l’anciana.

A més, es plasma el paper de la dona, àdhuc, ja major, en la cultura matriarcal (ací, com a cap de colla), ja que “aquella vella fa comparèixer altres dos lladres i es posen a foradar (…); la noia se’n va al celler a cercar un sabre i, a un lladre que entrava pel forat (…), li pega colp i li lleva una orella” (p. 236).

A continuació, el monarca torna de la guerra i, en acabant, fa unes dictes: “Ell havia promès que, qui li mataria una bestiota que tenia al regne, es casaria amb una filla seva; aquells lladres la maten i volen la filla petita” (p. 236) i, així, el sobirà compleix amb la paraula i la xicota es casa amb el lladre de l’orella tallada.

Passa que la dona, com que no ho volia, “demana per a anar a rentar el mocador, que el duia brut de llàgrimes, i l’hi deixen anar” (p. 236). Després, apareixen detalls matriarcalistes, com ara, una bassa i l’aigua, ambdues en nexe amb lo femení. Llavors, ella ho aprofita i fa via i, encara que l’acacen (la dona va per davant i on va la corda, va el poal), ella se’n va cap al palau.

Entremig, en línia amb el pactisme, “Ella troba un carreter que l’amaga a dintre un roure” (p. 236), un arbre present en rondalles i que, com tots, empiula amb lo maternal i, per tant, ella s’acosta a la mare. A més, “canvia el vestit amb una pastora” (p. 236) i, com que els escurabosses no la coneixen, “al capdavall, arriba al palau del seu pare vestida de pastora, ho explica tot i el seu pare la fa pubilla” (p. 236).

Un altre relat en el mateix llibre de Pau Bertran i Bros i en què capim el paper de les persones de bon cor, és “Els lladres, descoberts pel rector”, en una contarella prou coneguda en terres catalanoparlants. Un capellà, a qui havien furtat una mula, assegura que no ho dirà a ningú. I ho fa, un detall que enllaça amb el matriarcalisme. Així, un diumenge, “mentres deia l’ofici, va veure els lladres sota la trona, els descobreix, sense faltar la promesa” (p. 238). Tot seguit, fins i tot, diu a Joan Blanc quins són, on són i quina roba porten i ho remata amb unes paraules en llatí.

Una altra narració de l’obra “El rondallari català” i que empiula amb lo matriarcalista és “El poder que té rentar-se les mans”. Un pare deixa la filla al dimoni, però, com que ella era deixondida, el diable la cerca i, en captar que la jove s’havia llavat les mans, se’n va.

Igualment, la noia recorre a orins “i el dimoni tampoc se la va poder endur aquell dia” (p. 240). L’endemà, la xicota recorre al vi i el diable “se’n va haver d’entornar” (p. 240) i, per consegüent, es fa lo que vol la dona, la qual recorre a u dels trets vinculats amb lo femení i amb lo tel·lúric: l’aigua.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones i pares que aplanen els fills i els majors i hospitalaris

General, , , , ,

Una altra narració que copsem en l’obra esmentada del folklorista de Collbató és “Els fills del pescador”, semblant a altres en què apareix una sirena.

Així, hi havia un pare que es dedicava a la pesca i a qui els seus companys li daven del que agafaven ells (p. 83), tret que reflecteix la generositat.

Un dia, el pare es fa amb un peix molt gros, que li diu:

“-Mira: (…) fes lo que et diré. De mi, en fas quatre trossos: cap, cos, cua i sang. El cap el dónes a la teva dona; (…) de la cua, en fas dos trossos i els plantes a terra” (p. 83). Per consegüent, la dona és qui mena i la banda de darrere (la qual simbolitza lo femení, empiula amb lo tel·lúric).

Més avant, naixen dos fills i, en fer-se grans, u dels dos diu al pare:

“-Jo no en vull ser, de pescador; vull anar a viatjar, a fer fortuna cap a tal banda” (p. 83) i l’home li ho aprova: “-Ja hi pots anar” (p. 83).

Nogensmenys, el fill es troba amb una velleta que, fent que ell seguesca les indicacions de l’anciana, el porta a un lloc on eren els que ella havia aconseguit encantar.

Llavors, l’home capta el senyal del líquid i l’altre fill li diu que ell farà camí.

Quan aquest segon xicot veu una vella, ell, prompte, li comenta: “Si no em dieu a on és el meu germà, us mato de seguida.

Ella diu:

-(…) ja te l’ensenyaré, el teu germà.

I va i el desencanta” (p. 85). 

Després, la dona aconsegueix fer un acord amb els xics: “sempre que us en passi alguna, veniu-me a trobar” (p. 85): l’anciana els salvarà.

I així ho feren.

En un passatge immediat, els dos germans raonen:  el primer diu que vol continuar el seu pla de fer fortuna; i, el segon, tornar-se’n a casa.

Passa que, el germà aventurer aplega a un poble i, després de proves, salvarà la filla del rei i el monarca, al capdavall, es posa de part del jove i no d’u que havia tractar d’enganyar la Cort.

Afegirem que, aquest primer germà, arran d’una guerra, hi hagué d’anar. Aleshores, el pare veu que canvia el color del líquid i, per això, l’altre germà apareix en la Cort… No obstant això, el minyó simula que n’és el primer i, “com que va veure tan guapa a ella, va fer el paperot” (p. 88).

Finalment, el germà primer resta ferit, la princesa el guareix i, com que ella capeix com havia respost el germà segon, “tots s’hi van posar i [ = la princesa] el va perdonar; i tots plegats van anar a fer una visita als pares dels nois i se’ls en van endur amb ells” (p. 89).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven i receptives, esperit comunitari i agraïment

General, , , , , ,

Prosseguint amb rondalles en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, també capim el matriarcalisme en la narració “El gat del gegant”. Un dia, una mare diu a dues filles que vagen a per llenya. Entremig, se’ls apareix un gegant i els diu que, si accepten viure amb ell, no hauran de treballar en la casa bonica i que “l’única feina que tindreu, el fer sopes al gat.

Però la petita no hi volgué anar, només la gran” (p. 35), com en molts relats en què la
filla més xicoteta és la més eixerida i no segueix la temptació.

Ja en la casa, el gegant diu al gat (el qual, al llarg del relat, podria simbolitzar una dona) que la jove li farà les sopes.

Passa que un dia no li la fa com cal. Llavors, el felí ho diu a l’home i ell unta el coll de la jove i resta encantada (pp. 35-36).

Ara bé: com que el tità no tenia qui li fes els menjars, se’n va a cercar la germana petita. Així, quan ja vivia un temps en la casa, la noia demana al gat per la seua germana “i el gat no li ho volia dir; però, a l’últim, li ho va donar entenent i li diu” (p. 36) que és en una cambra.

Aleshores, com que el felí accepta acompanyar la xica i dir-li com alliberar la germana gran, es fa lo que vol la dona: “entra a dintre i veu la seva germana encantada i la cambra tota plena d’encantats” (p. 37).

En acabant, l’al·lota salva la germana i la resta d’encantats: “La noia agafa l’ampolla i una ploma i unta el coll de la seva germana i, després, dels altres encantats, i tots van tornar a viure” (p. 37).

Tot seguit, el gat, com si fos una fada, diu a la jove (i als qui hi havia en la cambra) què han de fer per a alliberar-se del gegant.

En el passatge següent, quan feien camí, copsen una formiga, una àguila i un lleó que es barallaven per repartir-se un conill. Nogensmenys, com que tots (els humans i els animals) ouen el tità, decideixen fer lliga i matar el gegant. Per això, la formiga els diu “Digueu: ‘¡Déu formiga!’”; l’àguila, “¡Déu àliga!”; i el lleó, “¡Déu lleó!” (p. 38).

Finalment, encara que aplega el gegant, com que no els veu i cada una de les persones s’havia transformat, “tots plegats van esmicolar el gegant.

Mort que va ser, tots ells van tornar persones altra vegada” (p. 38) i, com a agraïment col·lectiu cap a la germana petita, “el palau del gegant va ser per a aquella noia que els havia desencantat; i ella se n’hi va anar amb sa mare i amb sa germana” (p. 38).

Per consegüent, la filla xicoteta no castiga la major i, ben mirat, com en altres rondalles, dóna hospitalitat a sa mare (i ací, a més, a la germana gran).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones que salven les germanes, amb molta espenta i humanes amb els súbdits

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en l’obra del folklorista de Collbató, és “Les tres filles del rei”. Comença dient que “una vegada era un rei que tenia tres filles i se’n va haver d’anar a la guerra i va deixar les tres filles al palau. (…) els va encarregar, en gran manera, que no obrissin la porta per ningú, al vespre” (p. 11). Per tant, copsem una contalla que atorga importància a l’inici de la foscor del dia i, així, a un dels dos moments del jorn simbòlicament vinculats amb la dona.

El relat va en línia amb uns altres, llevat, com ara, de quan enllaça la filla petita amb una figuera, amb una figa i, àdhuc, el narrador diu que “la [ germana] més gran se la va menjar i la mitjana, també; però la petita, en compte de menjar-se-la, se la va posar a la pitrera, fent veure al pobre que se la menjava” (p. 12). És a dir: per un moment, apareix una escena que, sense ser eròtica, sí que té a veure amb les mamelles: la xiqueta se la fica en la banda dels pits, un detall que no havíem capit en cap altra font. Afegirem que aquest pobre feia de cap de colla d’uns lladres.

Més avant, l’home s’acosta al dormitori de les filles i, altra vegada, és la xicoteta qui se salva i allibera les germanes: li tanca la porta i talla el cap a dos companys del lladre (per mitjà d’un sabre que tenia el pare de les tres xiques).

Quan les germanes veuen lo que ha aconseguit la petita i com era la porta, diuen “¡Reina santíssima!”, un tret que hem captat en altres relats i en algun poema matriarcalista.

En un passatge posterior, el capità dels malfactors es presenta al rei (qui havia fet una promesa), qui li va demanar què volia. Llavors, el lladre “li va respondre que volia una filla seva. I el rei li va dir que triés, de les tres, la que volgués; de seguida, diu:

-La petita” (p. 14).

Ara bé: com que la xiqueta no volia casar-se amb l’escurabosses, se les enginya i s’acosta a boscs molt estranys. Com a exemple, troba dos hòmens pobres, demana ajuda, li fan costat i, més encara, u li comenta:

“-Mireu: aquí hi ha un roure que és buit de dintre. Fiqueu-vos-hi i no tingueu por que us trobin.

Els pobres se’n van anar i ella es va amagar a dins d’aquell roure” (p. 16), això és, dins de la mare representada per la figura de l’arbre (el qual, ací, empiula, entre d’altres coses, amb la fecunditat).

En reconéixer ella els lladres i que ja havien fet via, se n’ix del roure, troba un home amb un ruquet (p. 16), qui li indica sobre la vila següent. Ja en l’indret, “troba una pobra i li diu:

-¿Em voldríeu canviar el vestit amb el meu?

Diu:

-Aneu, aneu, que us en burleu vós (¡Com que portava un vestit tan bo!…)

Diu:

-No: que us ho estimaré molt.

Es van canviar el vestit i, acabat, la noia li diu:

-Ara: ¿em sabríeu dir si, en aquest poble, hi ha cap casa que cerquin minyona?

Diu:

-Sí: a la rectoria, en cerquen” (p. 17).

Aleshores, la fadrina, pensant en la rectoria i en la faena que hi faria, s’acomiada de la pobra, entra a la vila i el rector la lloga (p. 17).

Nogensmenys, un dia, quan era vespre, la minyona se’n va a dormir i s’emporta un gosset que tenien en l’habitatge, el qual facilitarà que un lladre no puga fer maldat en la casa. Tot seguit, el capellà, demana a la xica:

“-¡Reina santíssima! ¿Què és, això?” (p. 18) i, així, altra volta, la consideració de reina enllaça amb la figura de la dona.

Ben mirat, la joveneta conta les vivències al mossén i ell escriu una lletra al monarca, qui feia temps que no tenia cap nova de la filla.

Finalment, “El seu pare la va anar a cercar i, quan va arribar al palau, (…) les seves germanes la van abraçar i la van estimar molt, però ella, al cap de poc temps, va morir de tristesa” (p. 18), un final ben diferent als habituals, sobretot, quan una filla amb espenta, forta i eixerida, ha superat tantes proves i, a banda, ha alliberat les seues germanes i ha mostrat molta generositat i molta facilitat per a les relacions amb els súbdits (recordem que ella és una princesa filla d’un monarca).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, molt obertes i eixerides

General, , ,

Doncs bé, Ramon Arozema, en una línia molt semblant, escrigué uns versos que diuen així:
“Jo sóc català
i porto espardenyetes
i, al que em digui res,
l’engego a fer punyetes”.

El 12 de maig del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, que, uns dies després, passaria a dir-se “Frases cèlebres i dites en català”, Francesc Castellano, un home amb molta espenta, escrigué una cançó eròtica que diu així:
“Mireu si són putes
les noies de Vic,
que una, a l’altra,
tiro-liro-liro,
que una, a l’altra,
es fiquen el dit;
més ho són encara
les de Tortellà,
que l’una, per l’altra,
s’ho fan xupar”.

I, a més, Francesc Castellano afegí un refrany: “’Les dones de Cubelles, cul i mamelles’ (Cubelles, el Garraf)”. Adduirem que, el 14 de maig del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, Esther Capdevila posà una dita eròtica que diu “La dot de Salselles, cul i mamelles”. Direm que Salselles és una població catalana.

El 22 de maig del 2021, quan publiquí en Facebook aquesta cançó sobre les putes de Vic i les de Tortellà, alguns dels comentaris que plasmaren foren, com ara, “Mare meua”, d’Ana Mompo (en el grup “La nostra música”), “Home,… allò de putes… La veritat que la lletra sembla la d’un reggeton actual. (…) I aprofito per dir que lo que són les dones de Vic i Tortellà és llestes. I autosuficients”, d’Eva Insua Diaz (en el grup “La Catalunya del Nord”).

Quant a les frases d’Eva Insua, un poc després de veure-les, li indiquí que, “En moltes rondalles valencianes de l’Alacantí, arreplegades per Ximo Caturla, les dones actuen amb molta espenta, són astutes i, fins i tot, s’ho trauen de les mans amb molta agilitat”. A més, Daniel Lucas Fuentes, en el grup “Apunts d’Història de Catalunya (la veritable)”, indicà que, “A Tortellà, anaven més enllà”.

El 14 de gener del 2022, per mitjà d’un missatge que m’envià Montserrat Cortadella, accedírem a una entrada del grup “Frases cèlebres i dites en català”, en què Jordi Saumell Soler havia escrit una cançó popular eròtica que diu així:
“Una noia molt bonica,
anava amb la figa a la mà.
El seu promès li va veure
i li va voler tocar.
La mare, molt enfadada,
al promès, li va dir:
‘Tu, a la meva filla,
la figa no li toques més:
pitja-la, pitja-la, pitja-la
que, si ets home d’empenta,
no hi fa res vagi forta’”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles en què el fill acompanya la mare i la dona salva l’home

General, , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros (1853-1891).

Una altra obra que aplega rondalles, llegendes, tradicions, etc. del segle XIX, i recopilades pel folklorista català Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “El rondallari català”, a cura de Josep M. Pujol i publicada per Editorial Alta Fulla, de Barcelona, en 1996.

Així, en la contarella “El fill de l’ós”, semblant a més d’una amb el mateix títol, veiem que “una vegada eren dos germans, un noi i una noia, i van dir al seu pare si els deixaria anar a cercar bolets. El seu pare, és clar (…):

-¡Aneu!

Fora que van ser, es van esbarriar pel bosc (…) i la noia (…) va trobar un ós que es va apoderar d’ella, se la va endur a la seva cova i hi va tenir un fill” (p. 3).

Com podem veure, l’estudiós parla de dos fills i, en acabant, només continua amb la filla, qui, a més, té un fill en companyia d’u dels animals que simbolitza l’hivern, la maternitat i la fecunditat: l’ós.

Llavors, com en altres contalles, “Quan aquest fill va ser gran, va dir a la seva mare que, allí, ell no s’hi volia estar. La seva mare li va respondre” (p. 3) i ell li fa una proposta que serà aprovada per la dona:

“-¿I perquè no ens en podem anar? (…) Anem, mare, anem.

-Bé, bé; anem, doncs” (p. 3).

Per consegüent, tots dos fan via junts.

“Ja són a ciutat. Aquest noi es veu molt valent i vol fer-se valer de la seva força” (p. 3), s’acosta a la casa de la vila a demanar-los una barra de ferro. I li la donen.

Quan ja feia una estona que caminava, troba un home que arrancava pins. En acabant, u que passava hòmens pel riu; després, un home que obria passos.

En un passatge posterior, troben una casa en un turó i es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra: “¿Veieu aquella casa que hi ha dalt d’aquell turó? Doncs aquella ha de ser la nostra pàtria” (p. 4) i capten un indret ple de viandes.

Més avant, apareix un personatge femení, el dimoni, i, com en altres moments, el fill serà l’organitzador, l’home amb espenta i el cap de colla, qui, al capdavall, el mor i el tira dins d’un pou (p. 7).

Igualment, el fill aplega els altres tres i els diu “l’he tirat a dintre d’aquest pou. Ara hem de baixar a veure si és ben mort (…), jo, per això, no vull res per força” (p. 8).

“A l’últim, hi arriba i es troba tres noies garrides, garrides i els demana” (p. 8).

Com que el dimoni no vol cedir les tres jóvens, el fill de l’ós es fa amb una de les dues espases que hi havia, li talla una orella i el diable li diu “te la fiques a la butxaca; si alguna vegada et trobes en tribulació, mossega l’orella i jo et sortiré i t’assistiré” (p. 9), uns mots que evoquen moltes narracions en què la dona salva l’home.

El fill, que pensava en la jugada que li podrien preparar els companys, tot i que ell hagués trobat les xiques, enganxa una pedra a la soga, els avisa i ells, a mitjan aire, la deixen caure. “Agafen les tres noies (…). Cap al poble i a entaular-se a l’hostal” (p. 10).

Ara bé: el fill remembra l’orella que li havia donat el dimoni, li demana i el diable li diu que els tres companys i les dones són en la vila. Immediatament, el xicot hi va i, àdhuc, mor les xiques, per la complicitat que havien tingut amb els companyons. És a dir: el narrador salva la mare i el fill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.