Un altre article que hem trobat adient per al tema de la pedagogia matriarcal és “La mare” (https://www.elnacional.cat/ca/opinio/mare_1231503_102.html), de Pilar Rahola (nascuda en 1958), catalana, publicat en el diari digital “El Nacional”, en el 2024, amb motiu de la celebració del noranté natalici de sa mare. Entre d’altres coses, escriu “Mantens intactes els trets de la bellesa que un dia va enamorar el pare i que el pas del temps ha reescrit amb benevolència, sense esborrar el traç. La mirada intensa, viva, eternament jove, immune a la fatiga dels anys. Una mirada de mirar el món amb avidesa, inquieta i alhora serena, capaç de sorprendre’s amb la ingenuïtat d’una adolescent, feliç de cada nova descoberta. Però, sobretot, una mirada de mirar-nos, sempre fitant-nos endins, per saber què ens passa, quins neguits ens atabalen, quines penes ens traspassen. Inquisitiva i vigilant, sempre a l’aguait, com un far inalterable que ens guia en la tempesta”. Altra vegada, copsem un fet prou habitual en el matriarcalisme: la tendència a la integritat, persones que desenvolupen prou la part activa com també la receptiva, ben plasmades en aquestes paraules.

Tot seguit, posa “Ho saps molt bé: tots venim a tu, les teves filles, les teves germanes, els teus nets i ara els teus besnets, la família sencera et cerca i et necessita, perquè ets un recer segur on aixoplugar-nos quan les malvestats ens encalcen i apareixen, implacables, les nostres fragilitats”. Per tant, inclou tant els hòmens, com les dones i, per això, podríem dir que la dona salva l’home.

A continuació, Pilar Rahola comenta que, “En els bons moments, ningú no gaudeix com tu, riallera exultant per cada passa ferma, per cada fita aconseguida. Ets la nostra hooligan primera, la fan més entusiasta dels nostres petits èxits. Però és en els mals moments quan et fas gran, mare, molt gran, amb les teves ales protectores que ens recullen i ens consolen, indestructibles, acollidores, sanadores”. El tret de l’espenta femenina i el de la dona acollidora i forta figuren en moltes fonts (no sols comentaris) referents a catalanoparlants del primer quart del segle XX.

Igualment, ens afig que, “Per molt que volem lluny, a la recerca de les nostres ambicions i delits, sabem que hi ets en la caiguda, recollint els bocins trencats, recosint-nos, com una filadora pacient. Et confesso que la teva fortalesa ha estat la meva durant tota la vida, una font inesgotable d’empenta i determinació que m’ha inspirat i m’ha permès avançar, fins i tot quan la marea venia en contra. I cada vegada que he ensopegat, he tornat a tu com aquella nena petita amb els genolls pelats que plorava endins, per no semblar poruga”. Un altre fet real, i que hem captat en moltes persones que han rebut una educació matriarcal (o que han passat molt de temps junt amb les seues àvies), és l’empremta que han deixat les padrines o bé les mares i, si no, els bons records com també que consideren que tenien molts punts interessants, àdhuc, per al present. En el cas de ma mare (1943), sobretot, la seua àvia paterna (1878), qui visqué noranta anys: forta, servicial, arriscada, molt treballadora, amb molta espenta, senzilla i molt oberta.

En acabant, l’articulista reflecteix l’agraïment que tenen a sa mare i el connecta com si fos un present: “Tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal”.

De fet, afig “No sé si ets conscient de la força i la seguretat que ens dones, autèntica matriarca d’una família que has treballat amb delicadesa dia a dia, cuidant-la i amorosint-la. Aquesta família que ara et contempla feliç i agraïda és la teva obra, la teva conquesta. Ens has esculpit amb un cisell indomable, dotant-nos del coratge que la vida ens exigirà, però també amb un pinzell suau que ens recorda, a cada instant, la bondat de l’ànima”.  

També escriu sobre el sentiment de pertinença a la terra: “Dona de conviccions fermes, ens has transmés el compromís per la nostra petita i ferida pàtria, la força per somiar horitzons llunyans i la grandesa d’estimar sense condicions”.

Més avant, Pilar Rahola plasma “Ara fas noranta anys, noranta, mare, caram, el número nou impressiona! Però estàs esplèndida en els teus noranta anys, ferma, decidida, independent de tots, intacta la teva personalitat imponent. És cert que l’edat t’ha frenat les passes, que abans eren infatigables, i que ara els genolls marquen un ritme pausat. La salut i els anys, que ens recorden com n’és d’implacable, la biologia. Però el temps no ha esquerdat la teva constància, el teu amor infinit per nosaltres, que som els teus sempiterns maldecaps, la teva capacitat de protegir-nos”.

Com podem veure, en aquest article, apareix prou el tema maternal (la dona com a sopluig dels fills i d’altres persones) i, igualment, detalls en nexe amb la fortalesa i amb lo que es podria considerar actiu, com, de fet, ho copsem en part de les darreres paraules de l’entrada: “Avui que som aquí per celebrar la teva llarga vida, deixa’m dir-te que tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal. Gràcies per una vida entregada a nosaltres. Gràcies per ser la nostra roca irreductible, la nostra font d’inspiració, mare nostra, mare de mares. Per molts anys, Pilar”. I, així, moltes característiques de què parla Pilar Rahola enllacen amb les que tenien dones de què redacten en altres fonts o, com ara, de què ens han comentat.

Ens referim a signes que, si bé ja figuren en dones nascudes en el darrer terç del segle XIX, encara ho feien en les del primer terç del segle XX. Totes eren catalanoparlants i la gran majoria feia més d’una generació que vivien de terres vernacles.

Finalment, direm que el 25 de novembre del 2024 rebérem un correu electrònic de Ricard Jové Hortoneda en què ens escrivia “Lluís, bon dia i bona setmana,

Potser és perquè fa molts anys que la conec, a la Pilar Rahola, i ens ha portat sempre de la maneta de la seva obra colossal; o potser és aquest notable homenatge als 90 anys de la seva mare, que m’ha emocionat. Jo no sé d’on treus els escrits, però sempre encertes la diana sensible. T’ho agraeixo molt, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”. 

La resposta és de tocar els peus en terra i de posar-nos en la pell de l’altre mitjançant l’escolta (o, si no ho fem directament, com si ens parlassen), en lloc d’escoltar amb intenció, tot seguit, de criticar sense arguments sòlids i, si no n’hi ha, d’hipòtesis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.