Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

“Llegenda del pomeró” i dones amb molta espenta i maternals

General, , , ,

Una altra composició del llibre “Consells, glosses i records”, en aquest cas, escrita en 1920 i recopilada per l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, en què copsem la maternitat junt amb la literatura matriarcal (ací, mitjançant uns versos relacionats amb Nadal), és una llegenda que el 21 de setembre del 2024 no figurava en Internet. En primer lloc, en posarem el text i, tot seguit, el tractarem:

“LLEGENDA DEL POMERÓ

 

Josep venia, de la sembrada,

molt cansat i amb el bastó,

trobant l’esposa, assentada,

meditant, amb devoció.

 

De la soca, en surt la rama,

de la rama, en surt la flor,

de la flor, en neix la Verge,

i, de la Verge, el Redemptor.

 

Josep preguntà a l’esposa:

‘-Maria, què ha estat això?’.

Els ulls abaixà, plorosa,

responent-li: ‘-No ho sé jo’.

 

Josep en recollí la roba  

i quasi n’omplí el sarró,

disposant-se a abandonar-la.

I Maria digué: ’ -Això, no!’.

 

Emprengueren la caminada,

camins de pols i amargor,

trobant-se ella molt cansada

i s’assegué sota un pomeró.

 

Ella té set, no hi ha cap font;

demanant-li una poma,

Josep va fer el tocason

dient-li que cap no és bona.

 

Endebades insistí,

Josep veu les branques altes;

el pomeró es reverdí

i deixà molt bé les branques.

 

Maria pogué collir el fruit

i assadollà la gola encesa,

Josep no va fer més el buit,

aconhortant-la amb dolcesa.

 

I aquesta és la llegenda,

saturada de dolçor,

i aquí acaba la cloenda

i llegenda del pomeró” (pp. 18-19).

 

Com podem veure, apareix el tema de lo maternal, del naixement. Afegirem que, com escriu Julius Evola en el llibre “Metafísica del sexo”, el terme “verge”, “en l’Antiguitat, s’usava, a vegades, per a designar la dona que encara no havia tingut experiències sexuals i també la dona no casada, la xicota que podia haver-ne tingut, però no en qualitat d’esposa i que volia evitar el vincle i la subordinació al matrimoni” (p. 159), trets que empiulen amb lo matriarcal.

A continuació, és la dona qui porta la iniciativa, fan via cap a Egipte, lo femení es plasma en nexe amb l’ombra de l’arbre (la foscor), però, encara que el marit fa com si no hi hagués cap poma bona, Nostra Senyora insisteix.

En acabant, arran de l’actitud de la dona, reviscola la vida (les branques i els seus fruits) i, a més, és ella qui els cull (una persona amb molta espenta). Llavors, l’home (Sant Josep) s’acosta a la muller (la Mare de Déu) i, de pas, al xiquet.

Per consegüent, l’actitud femenina ha salvat el Nen de poc de temps i, així, l’esdevenidor com també les relacions entre la parella i amb el nin (amb la infantesa, això és, amb el futur).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, forta, amb molta espenta i molt oberta

General, , , ,

Un altre poema que enllaça amb la literatura matriarcal i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Oda a Catalunya” (https://www.versos.cat/poema/3928/oda-a-catalunya), de l’escriptora Carme Pagès (nascuda en 1948), el qual figura en la web “Versos.cat” i diu així:

”Senyora del Mediterrani!

Pàtria seductora de cor femení!

Ets l’aire salat que alena el teu mar.

Ets cant de passat i també de futur.

Ets l’ona que riu relliscosa davant del penyal”.

 

Com podem veure, en aquests versos, Catalunya apareix simbolitzada per una dona, tret en nexe amb el matriarcalisme. A més, és forta, molt oberta i amb molta espenta.

“Només per tu, el bé serà aquí i en l’avenir.

Només per tu, els fills sostenen el crit

en la vetlla per la terra.

Només per tu, els homes i les dones,

i també els infants, fiten el mateix confí”.

 

I, per tant, l’escriptora Carme Pagès plasma una terra en què molta gent té molts punts en comú.

A continuació, exposa

“Terra ruda, solcada amb arades de

paciència i de renúncia.

Terra equilibrada i sempre estimada…

Cap ploma és justa en descriure

ta vetusta i règia bellesa.

Cap sarment brotarà amb la força

que, com a mare, mereixes”.

 

És a dir, plasma una dona (i, fins i tot, una mare) amb trets en línia amb lo maternal i, igualment, copsem la figura dels qui escriuen i fan costat a la mare.

A banda,

“Cap cançó serà prou compassada

per cantar el ferm substrat.

Tes armes són més sàvies

que les de Júpiter i els teus

verbs clars i concordats”

 

Finalment, apareix el tema de la fortalesa i el de l’empenta de la cultura catalana, el qual també es reflecteix en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

“Ressegueixes camins inhòspits

amb sang temperada i avances

confiada cap a la fita cobejada,

per molt llarga que se’t faci la demora”.

  

20 de setembre de 2014”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, flors, blat, colors i generositat

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en un poema de Montserrat Vayreda i Trullol (1924-2006).

Una altra entrada en què copsem l’esmentat sentiment, és “’MARCADA PER LA TERRA’ de Montserrat Vayreda” (https://elglobosblog.blogspot.com/2012/12/marcada-per-la-terra-de-montserrat.html), en què hi ha un poema de la catalana Montserrat Vayreda, nascuda en Lledó d’Empordà, el qual figura en el blog “GloBos.blog. Més de 1.000 poemes”. Diu així:

“Marcada per la terra on he nascut,

Oberta com és ella, vull ser clara.

No pretenc posseir altra virtut”.

 

Com podem veure, en aquests primers versos, captem una dona vinculada amb la terra i que, a banda d’acollidora, diu les coses pel seu nom.

Igualment, com veurem més avant, no és una escriptora ambiciosa, sinó, més aïna, en pro de la comprensió d’obrir camins per a les generacions futures i per als qui hi estiguen interessats.

Afegirem que sembla que Montserrat Vayreda frueix de contemplar o, si més no, de mirar la natura (els colors), com si fos necessària per a plasmar versos nous (els quals compara amb flors de jardí i, per tant, ens acosta a la figura del jardiner, prou habitual en la literatura matriarcalista):

“Tot el que tinc m’és prou. Adés i ara

Somnio obrir camins entenedors,

Els que tothom podrà seguir algun dia.

Retinc als ulls la força dels colors,

Respiro de la terra l’alegria,

Avanço enmig dels versos, que són flors

Tallades al jardí de la poesia”

 

En acabant, altra vegada, es reflecteix que la poetessa té una actitud creativa i, així, receptiva, en la vida:

“Vull sentir-me vibrant i receptiva

Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà”.

 

Ara bé: l’autora toca els peus en terra i se sent en nexe amb la terra on nasqué (en lloc de salpar àncores i d’anar cap a indrets diferents als de la catalana) i en què Montserrat Vayreda permet que l’altra part tinga el seu ritme com també que l’escriptora vaja acompanyada del seu:

“Yacht sense moll, no vaig a la deriva

Retrobo sempre el lloc on ancorar.

Espero, crec, afirmo, i de vegades

Desitjo el ritme intens de les onades

Acompassar-hi el meu i fer-lo clar”.

 

Adduirem que, part dels versos que hem llegit adés, podria evocar-nos l’expressió valenciana (i de línia matriarcal) “pensat i fet”, la qual, culturalment, no té equivalent en castellà. I, així com eixes tres paraules exposen que, primerament, es pensa (encara que es faça amb agilitat) i, després, s’actua, les coses no es fan a la babalà, ni de manera fulminant, sinó amb sentit comú.

A continuació, apareix, altra volta, el realisme:

“I si pogués, amics, ai, si pogués”,

 

passar a

“Treballar més per a poder després

Reposar en el repòs fet herba blana!

Un vers a flor de boca, que restés

Labiat com petita flor boscana,

La pau a prop de tots els meus rosers

Or de blat i de sol a la vessana.

La meva vida no desitja més”.

 

Per consegüent, ens trobem davant unes paraules que, en traure el tema del treball, enllacen amb la filosofia matriarcalista catalana de la dita “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla” i de la faena més bé vista com una relació amb la terra i, així, fer-la fèrtil i estar-hi agraït pel que proporciona i per la vida que ens fa possible la Mare Terra.

Finalment, captem amb tres trets interessants: 1) la pau al voltant de l’herba i, per una altra, 2 ) el blat (sovint, simbòlicament, vinculat amb la joventut, per mitjà del refrany “A juny, la falç al puny”… i amb lo femení, per la forma de la falç i de la corbella). Això sí: no parla d’un forment de terres llunyanes, ni de fora de la terra, ans de la vessana, o siga, del tros de terra de conreu (potser, representant “el terròs”), de la mateixa manera que ho són cada u dels seus poemes. I 3) el fet que podem pensar que Montserrat Vayreda està disposada a compartir la seua vida: “La meva vida no desitja més”. En eixe sentit, hi ha cultures matriarcalistes (com ara, la basca), en què, ben avançat el primer quart del segle XXI, si els pescadors compten amb un excedent, es reparteix entre els familiars i els necessitats, com escriu Mª Carmen Basterretxea (p. 81) en el llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos” (publicat en el 2022): “En l’actualitat, els pobles pesquers, en les famílies el sistema productiu de les quals és la pesca, és habitual que l’empresa repartesca part del peix als seus treballadors, qui, igualment, el reparteixen entre els més pròxims i amb els qui, en eixe moment, tenen necessitat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Àvies que portaven els pantalons, que “els tenien ben posats” i molt obertes

General, , ,

Bon dia, 

Tot seguit, parlarem sobre dos temes molt sucosos:
“-La meva àvia, al ser filla única d’un pagès benestant de la Figuera del Priorat, en aquell temps, sabia llegir, escriure i de comptes.

Es casà amb un nenes que no sabia res de conrear les terres… Anava pels poblets de la contrada a veure que el bestiar estigués bé.

L’àvia Teresa, com el pare ja era vell, ella, tota sola, manava els treballadors el que havien de fer cada jorn.

Va tenir molta oposició, fins que es posa pantalons, reuneix els treballadors i els diu: ‘No em feu cas perquè sóc dona i porto faldilles.

Ara vesteixo d’home: el que no vulgui treballar per a mi, ja pot marxar’.

Recordo que em deia ‘No deixis, pel fet de ser dona, el menyspreu… Vals igual que un home’.

Això, imagina’t. Que jo tinc 80 anys i mira si va ser avançada al seu temps” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), a qui escriguí “Hui he comentat a ma mare que llibres relatius a dones nascudes abans de 1920 com també molts comentaris en l’estudi plasmen que les dones d’aleshores eren molt obertes, molt arriscades i que estaven ben tractades. I, en rondalles d’aquella època, també.

A més, eren molt democràtiques i manaven per motius culturals (i els hòmens ho acceptaven de bon gust i les veien com a persones molt receptives i amb bona empatia)”. El 1r d’octubre del 2022 demaní a Teresa Maria Marquez Bartolomé “Els treballadors, ¿continuaren treballant amb la teua àvia com a cap? Gràcies” i ens afegí “Oh! I tant!… Sense dir res més.

Li deien: ‘El millor amo que un treballador pot tenir’.

L’anomenaven ‘Sra Teresa’”. Adduirem que Victòria Victòria, el 1r d’octubre del 2022 li escrigué “Que valenta! Una dona admirable” i que ma mare qualificà de valenta l’àvia de Teresa Maria Marquez Bartolomé.

Igualment, considerem molt interessant (i d’acord amb una educació matriarcal), bona part del text del discurs que féu el papa Joan Pau II, al consell executiu de la UNESCO, el 2 de juny de 1980, i que plasmem com figura en el llibre “Ser independentista no és cap pecat. L’Església i el nacionalisme català”, del monjo i historiador Hilari Raguer, i publicat per Editorial Claret en el 2014:

“Sóc fill d’una nació que ha viscut les experiències més grans de la història, que els veïns l’han condemnada a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i que ha restat ella mateixa. Ha conservat la seva identitat i ha conservat, malgrat les particions i les ocupacions estrangeres, la seva sobirania nacional, no recolzant-se en els recursos de la força física, sinó únicament en la seva cultura. Aquesta cultura s’ha revelat en aquest cas, d’una potència més gran que totes les altres forces” (pp. 69-70).

I, un poc després, Hilari Raguer n’afig una part que diu així:

“M’adreço a tots vosaltres, senyores i senyors, que des de fa més de trenta anys us reuniu ací, en nom de la primacia de les realitats culturals, dels pobles i de les nacions. Us dic: amb totes els mitjans a disposició vostre, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l’esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu que aquesta sobirania arribi a ser presa de qualsevol interès política i econòmic. No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes, dels imperialismes o de les hegemonies per als quals l’home no compta sinó com a objecte de dominació i no cam a subjecte de la seva pròpia existència humana. Per a aquests també, la nació -llur pròpia o les altres- només compta com a objecte de dominació i d’atracció d’interessos diversos, i no com a subjecte: el subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que li pertany en el sentit propi. ¿No hi ha, al mapa d’Europa i del món, nacions de la seva cultura i, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania? ¿No és un punt important per a l’esdevenidor de la cultura humana, important especialment a la nostra època, quan és tan urgent eliminar les restes del colonialisme?” (p 70).

 ¡I tant que és important!

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, al barri i l’esperit comunitari i acollidor

General, , , , , ,

Un altre escrit en què hem copsat el sentiment de pertinença a la terra i, a més, junt amb l’esperit comunitari i el de barri, és l’entrada “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)” (https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2011/09/familia-renom-baguna-families-antigues.html), del 5 de setembre del 2011 i que figura en el blog “Memòria dels barris” (d’història gràfica dels barris del Districte Horta-Guinardó, de la ciutat de Barcelona). Així, l’autora, Carmen Martín, comenta que, a primeries del segle XX, els seus avis anaren al Guinardó i s’hi establiren en companyia dels quatre fills.

Més avant, posa fets relatius a la participació que els seus padrins tingueren en el Guinardó, no sols bastint, sinó perquè “la família Renom es va anar consolidant com una de les importants del barri. La construcció de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat ja estava molt avançada i l’àvia Maria, que era una dona molt activa, va treballar abastament en tasques vinculades amb l’església, creant, entre d’altres, el servei de Càritas”.

Quan l’autora passa a la guerra (1936-1939), exposa sobre el tema dels relats populars (ací, de ben avançat el segle XX) i diu que “Totes les ciutats tenen les seves llegendes urbanes, les històries familiars també les tenen. A casa meva, sempre havia sentit a dir, i els meus oncles així ho corroboren, que, quan els anarquistes van voler calar foc a l’església, un veí va avisar als meus avis del que pretenien fer. La meva família i l’indicat veí es van arribar fins al temple i els va donar temps d’endur-se la imatge de la Moreneta fins la bodega-soterrani de casa seva (davant per davant de la parròquia) i la van amagar dins el pou d’aigua que allà hi havia, a la fi que no fos profanada. Fins i tot, tinc entès que s’havien arribat a celebrar misses d’amagatotis en aquesta bodega durant la guerra. 

Jo no asseguro que aquesta història sigui ni verdadera ni falsa, només explico el que he sentit comentar a casa i, en tot cas, és un bonic misteri a desxifrar perquè, si és certa, com penso, per què mossèn Florí va explicar en el seu llibre que els meus avis havien comprat una de nova? Era, potser millor, que ningú sabés que havia estat amagada en una casa particular determinada? És fantàstic mirar en darrere i tractar de desvetllar les històries amagades.

De tota manera, és molt possible que la veritat sigui tan fàcil com pensar que tres anys dins un pou pot deteriorar qualsevol imatge i que, tot veient com el temps i la humitat l’havien fet malbé, els avis van decidir comprar-ne una de nova i, d’aquesta manera, serien veritat totes dues versions”.

Com podem veure, el sentiment esmentat està reflectit per mitjà de l’interés per l’indret: els qui vivien en els barris, com hi participaven i en què hi contribuïen, històries que transmetien persones que hi residien, etc.

A banda, en part de les paraules de Carme Martín, veiem com hi havia gent del districte que estimava la zona, que hi estava arraïlada com si fos a la mare.

Respecte a les paraules sobre la guerra, m’han evocat un fet paregut que esdevingué en Aldaia (el poble on nasquí, de la comarca de l’Horta de València), però, en aquest cas, en nexe amb la imatge de Sant Antoni: només se’n salvà la figura del porquet i la del lleó (com m’afegí mon pare el 18 d’agost del 2024, durant una visita a ma casa). La del porquet,  durant molts anys, una tia meua (germana de mon pare i nascuda en 1939) la tenia com si fos un tresor i, a banda, allò et transmetia un sentiment semblant a una baula entre el passat i el present i li demanaves o bé pensaves com es faria la festa en un esdevenidor pròxim o altres temes sobre el barri.

Adduirem que, en l’entrada, es fa al·lusió a la parròquia i a la gent que col·labora amb ella, qui fan que, en bona mesura, reviscole el Guinardó i, així, les relacions entre els veïns: “Els meus avis, tan vinculats a la parròquia de sempre, van estar entre les persones que hi van contribuir amb generositat”. I podem pensar que, com en la tradició catalana, matriarcalista, amb els forasters i amb els nouvinguts. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La castanyada, una festa tradicional matriarcal i d’aplec de les diferents generacions

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix la literatura matriarcal i, en aquest cas, empiulant amb el sentiment de pertinença a la terra, és “La castanyada”, d’Antoni Bori i Fontestà (1861-1912), el qual figura en l’entrada “Dèiem ahir – LA CASTANYADA – Antoni Bori i Fontestà – 27/10/2019” (https://casalpremiadedalt2013.blogspot.com/2019/10). Diu així:

“LA CASTANYADA


Què és bonic, quan els freds deixen
erms els camps i les muntanyes,
veure els tions com cruixeixen
vora el foc, on s’ennegreixen
i espeteguen les castanyes!

I com dóna bo de veure,
en la llar, que el fred concilia,
al bon avi, que es ve a seure,
sempre afanyós de retreure
els records de la família!”.

 

Com podem veure, la tardor, època de l’any vinculada, simbòlicament, amb la maduresa (que no amb la vellesa), esta ben vista, entre d’altres coses, perquè, com la vesprada, ho fa amb una de les dues estacions que representen lo femení, la dona.

En aquests versos, a més, apareix la casa (u dels trets més en nexe amb el matriarcalisme català), l’avi i el seu paper de transmissor de la cultura tradicional i de lo que evoca.

Igualment, el poeta addueix que

“-“Any ha estat de gran ventura,
– diu el vell alçant la testa; –
l’any que ve, qui ens assegura
poder fer amb tanta dolçura
tots plegats aquesta festa!”.

 

Per consegüent, l’ancià, en les seues paraules, enllaça amb aprofitar el temps i de manera que hi haja bones relacions entre els membres de la família. A banda, afig als més jóvens:

“Vosaltres sou forts encara
per viure l’edat florida;
teniu l’escalf d’una mare,
i teniu l’amor d’un pare,
que és prou per dar-vos la vida”.

  

Com se sap, “estar en la flor de la vida” vol dir “estar en la joventut”, en aquesta composició, amb un pare que els estima i amb una mare que els protegeix. Aquests dos detalls plasmen una cultura matriarcalista: el pare, per exemple, podria aparéixer com el protector econòmic, però ho fa com una persona que estima els fills, fet que no divideix, sinó que enllaça. Tot seguit, el padrí diu 

“Jo sóc el més vell de la colla;
i, a la mort, on haig de raure,
l’edat m’hi acosta, m’hi amolla…
i fulla que el vent sorolla,
que poc, que poc triga a caure!”

  

L’avi, que toca els peus en terra, s’acosta al nen que bressa la mare i, fins i tot, el besa, en lloc de fer-ho només la mareta del xiquet. I, de pas, podríem pensar que recorda la seua infantesa i que, per això, plora (com hem captat en més d’un personatge masculí i no com a senyal de debilitat, ans com una part més de les persones):

“I, al dir això, el bon avi, encara
que. amb cor fort, pren de sa vora
l’infant que bressa la mare,
i se l’acosta a la cara,
i li fa petons… i plora”.

 

 Nogensmenys,
“Quan la jove, la mestressa,
veu de l’avi la tristesa,
diu als nois: ‘Au, poseu canyes
i tions, venteu de pressa
i que petin les castanyes!’.

 


I, així, com la castanyada i altres festes tradicionals a mitjan primavera d’hivern, la mare fa que la casa conserve la vida (ací, les canyes, els tions i, de pas, les castanyes).
“I, a la negra fumerola,
i, a la calentona ratxa,
que, al bon vellet, reviscola.
treu la jove la cassola
i els panellets i el garnatxa.

I els diu: ‘Au, mostreu al llavi,
la rialla, xics i grans;
a menjar i que tot s’acabi,
que avui és el sant de l’avi,
és la festa de Tots Sants’”.

 

Per consegüent, ens trobem davant un nexe entre quatre generacions: 1) en un primer moment, la vellesa i la jovenesa, 2) després, la mare d’edat mitjana i son pare i els fills (principalment, els xiquets) i 3) les quatre èpoques de la vida (àdhuc, la del naixement, la qual, simbòlicament, podríem captar en el reviscolament del padrí, bàsicament, perquè l’hivern es presenta per la senectut acompanyada de l’esperança en la vida en un futur (això és, el part i els primers dies de vida).

Finalment, podríem dir que, així com a mitjan primavera (primers dies de maig), es parla de la dona i de la fadrina (les flors, els arbres, etc.), a mitjan tardor (primers dies de novembre, sis mesos després de maig), ho fem de la velleta torrant castanyes junt amb altres persones, amb motiu de la celebració de Tots Sants i del dia dels Difunts (perquè la calor ha minvat molt i ens acostem a un mes fred i en què predomina la foscor).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, maternals, que emparen i que deixen empremta

General, , , , , , ,

Un altre poema relatiu a la maternitat, i que figura en l’entrada “MA MARE. Poesia de Miguel Ferrándiz Bataller (Aielo de Malferit 1877 – Ontinyent 1962)” (https://historiadeaielo.blogspot.com/2015/05/ma-mare-poesia-de-miguel-ferrandiz.html), publicat en la web “Història d’Aielo de Malferit” el 1r de maig del 2015. Fou escrit en 1932 i, amb lleugers retocs, diu així:

“MA MARE

     Que bona ma mare
i que santa que era!
La recorde a tota hora del dia,
i en ensomnis de nit se’m presenta
reprenent-me amorosa els mals actes
i mostrant-me del bé clara senda.

    Ara me’n recorde,
i ho recorde en pena,
dels mals ratos que li donava
en la mo infantesa,
i de les repressions,
plenetes d’afecte i paciència,
que per a educar-me
en donava ella”.

 

En primer lloc, el poeta empiula amb la mare i aprova l’educació que en rebé ell, fins i tot, en temes que no encaixen amb la cultura matriarcalista.

Tot seguit, Miguel Ferrándiz Bataller escriu sobre el servici que, en pro de l’ensenyament instructiu obligatori com també de l’eclesial, feia sa mare:

   “Quant de sacrifici
perquè mai perdera
ni un sol dia d’anar a l’escola
sens deixar de servir a l’església
i ajudar a missa
com a acòlit que era!
Car al temps que educar-me volia
en cristiana ciència.
Aspirava a que fóra al món útil,
Home de carrera”.

 

Nogensmenys, a continuació, la composició passa al camp matriarcalista (el paper de la dona en aquesta cultura, en la casa, la fortalesa de la mare, que ella portava la iniciativa, que ella menava la casa i que, àdhuc, la mareta era qui portava les claus). Aquests versos resulten interessants: copsem com seria la majoria de la societat valenciana nascuda a mitjan segle XIX (ja que el fill ho havia fet en 1877, un any abans que l’àvia paterna de ma mare, una dona forta i servicial):

    “La casa, de pau
i amor tota plena,
es mostrava orgullosa per tindre
a ma mare per ama i per reina.

     Era en el treball
sempre la primera,
sens mostrar fatiga,
sense oir-li queixa;
sent qui obria la porta de casa
tots los dies, com a més matinera,                                                                                                                       i la que darrere tots es gitava                                                                                                                                 i rodava la clau, sempre ella.

     Mai ociosa estava,
sempre fent faena:
que en la casa no en falta a la dona
que vol fer-ne i no sent la peresa!
ensenyant-nos així que el treball
és la millor senda
per alcançar la glòria
per a obtindre riquesa
per a aconseguir pau
en nostra consciència
i atényer la joia
que en ofereix la vida terrena”.

Tocant el darrer vers, caldria saber si vol dir “que n’ofereix” o bé “que ens ofereix”.

També enllaça amb el matriarcalisme el fet que la mare promoga més lo terrenal, la vida en la terra, detall en línia amb una dita molt estesa entre molts catalanoparlants nascuts abans de 1950: “Primer és l’obligació que la devoció”, això és, que no, per exemple, centrar la vida en les oracions religioses.

Afegirem que aquesta dona, com a mare, encaixaria molt bé amb els fills:

   “Tots los dies, abans de gitar-nos,
a l’amor de la llar ens congrega
i una part del rosari de la Verge,
que és la Mare de Déu, allí es resa.

     Quina fe tan viva!
Quina esperança tan forta i cega!
Oh quin amor sobrehumà que es respira
en obsequi a la que és del Cel reina!
I a sa protecció
tan valuosa, a sos fills ens entrega
perquè ens lliure en la nit de tot mal
i en son mant milagrós ens defenga.

     I tranquils ens gita,
I tranquil·la ens deixa,
dormint en lo llit,
després que mos besa”.

 

Com podem veure, la dona, no sols transmet tranquil·litat en els nens i en els xiquets, en aplegar la nit, sinó que afavoria que ells se sentissen protegits, emparats, sota un mantell miraculós.

   “I al vindre el nou dia,
a Déu ens entrega;
i a sa Mare i als àngels de guarda,
els demana que ens mostren la senda
que mos porte, segurs, a la glòria
que desitja i per als fills ens la prega.

     Que bona ma mare
i que santa era!
Tota encesa en el foc de l’amor,
per sos fills, ens vigila en paciència
per lliurar-nos de l’oci i dels vicis
que en les ànimes jóvens fan bretxa.
I, si ens veu apartats del camí
en què les virtuts fan fèrtil sembra,
ens reprèn de tal modo la falta,
mai no amb asperesa,
que el dolor se li mostra pels llavis
en la reprimenda
i ens obliga a plorar de vergonya
pel sentiment d’ella;
i son amor és l’imant prodigiós
que mos alça i mos torna a la senda
dels constants i callats sacrificis,
de l’eterna brega
perquè les passions
no esclavitzen a nostra consciència”.

 

El poeta, Miguel Ferrándiz Bataller, addueix una característica bàsica en l’educació matriarcalista: la paciència. Així, ell considera que la mare no transmetia aspror i que afavoria que els fills tocassen els peus en terra.

  “Tot per als seus fills,
res vol per a ella!
I a obtenir-los el bé s’encamina
tota diligència:
i, abans de morir,
als seus fa entrega
de los béns que heretà dels seus pares
I de tot el que forma sa hisenda.
Car no vol que, quan Déu se l’emporte,
davant sa presència,
entre en sa família
l’ambició, i l’encenga
en odis que maten,
en pleits per enveja,
en disputes pel vil interès
i amargors d’on la pau no és la reina”.

 

Per consegüent, ja ben avançada la mare, procura que hi haja hagut bones relacions, lliures d’amargors.

Finalment, l’escriptor agrega que la dona (qui havia sigut la senyora ama de la casa) ha acabat essent model a seguir per part de moltes mares del poble. O siga, que la seua manera de viure la maternitat i de ser deixà empremta en la localitat (Aielo de Malferit) i, igualment, també fou possible pel sentiment de pertinença que ella tenia a la terra:

“Que bona ma mare
i que santa que era!
La recorde a tota hora del dia;
ja que em parles d’ella:
rajols, mobles, finestres, l’escala,
les parets i la casa sancera.
Tots en diuen en veu que no s’ou
i en l’ànima entra,
que l’ama de casa,
la que fou tants anys la seua reina,
fou model de les mares del poble,
una santa era!”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura, dones, fe i vellesa

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Jacint Verdaguer (1845-1902). El recull poètic “Pàtria”.

En novembre del 2023, un poc després de trobar un poema de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), mentres cercàvem sobre la llengua materna, accedírem al llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, edició a cura de Narcís Garolera, publicat per Edicions de 1984 (1a. ed., febrer del 2002), en què es plasma molt aquest sentiment.

Narcís Garolera comenta que “parlar de pàtria és (…) recordar la història del propi país, relatar-ne les gestes i les llegendes, valorar la llengua que cohesiona els seus habitants (…).

Amb la publicació d’aquest recull de poesies, Verdaguer, que havia participat en la comissió que presentà al rei Alfons XII el primer ‘Memorial de Greuges’ de la Catalunya contemporània, fa pàtria, en expressió de Collell en el pròleg al volum” (p. 9), una introducció que havia sigut suprimida de les publicacions posteriors a la guerra (1936-1939). El primer memorial a què fa esment és el que presentaren al rei Carles III polítics dels regnes d’Aragó, de València, de Mallorca i de Catalunya en 1760, en què es posaven en pro del retorn al federalisme tradicional en la Corona Catalanoaragonesa i de la cultura matriarcalista.

En el preàmbul de què ací tractem, redactat en 1888, Jaume Collell, amic de Jacint Verdaguer i prevere, entre d’altres coses, exposa[1] aquestes paraules: “¿què és sinó fer pàtria recordar-nos (…) i voler conservar a tota costa les nostres tradicions i el nostre llenguatge, motllos vivents del caràcter i, per tant, restituir en lo possible la nostra pròpia fesomia (…). Doncs açò és lo que fa l’excursionista resseguint totes les encontrades de la terra catalana, l’antiquari inventariant ses joies arqueològiques, l’erudit escorcollant sos arxius, l’artista estudiant sos monuments per fantasiar-ne de nous, lo poeta cantant en lo matern llenguatge ses glòries i despertant los condormits sentiments, i el publicista de seny instruint al poble, no per sollevar-lo en il·legals alborots, sinó per donar-li consciència de lo que pot i deu esser en força del dret i en virtut de les lleis històriques i de raons etnogràfiques que, per més que facen, no podran mai esborrar ni els cosmopolites somiadors d’una fraternitat que fora de la religió va mal fundada, ni els uniformistes ideòlegs que s’han tontament figurat que als pobles podia emmotllar-se’ls de nou amb lleis noves.

Vet aquí lo que nosaltres entenem per fer pàtria, i veus aquí lo que, inspirat, està fent anys ha mossèn Verdaguer en totes ses obres, fins en los llibres i fulles soltes de devoció” (pp. 19-20).

Ja en els poemes de Jacint Verdaguer (nascut en 1845 i u dels majors impulsors de la cultura i del folklore tradicionals de Catalunya i, igualment, escriptor), captem aquest sentiment quan, en “A Barcelona”, posa

“-No -respondrà ma pàtria-, de mi i la mar és filla;

d’un bes de ses onades, com Venus, m’ha nascut:

per ço totes les aigües, digueren-li pubilla,

per ço totes les terres, pagaren-li tribut” (p. 30).

 

Per tant, l’escriptor no se’n va de Catalunya, terra matriarcalista on nasqué i, a més, ho empiula quan diu “Mireu-la: santa Eulària l’abriga amb sa bandera” (p. 30), és a dir, la patrona de la Ciutat Comtal en 1714, quan les tropes borbòniques entraren en Barcelona. Posteriorment, es començà a remarcar Nostra Senyora de la Mercè i, àdhuc, en el primer quart del segle XXI, més d’una vegada, era presentada en premsa de Catalunya (com ara, en diaris digitals), simplement, com la Mercè (sic).

Continuant amb el mateix poema, Jacint Verdaguer el reflecteix en uns versos referents a l’arbre, com a símbol de les arrels, amb els ancestres i amb els vells:

“Mes, ¡ai!, com entre els arbres del bosc la fulla d’heura,

lo cor s’aferra als temples i monuments més vells,

i, en hores de misteri, d’amants records s’hi abeura,

sentint-los com conversen i conversant amb ells” (p. 32).

 

Juntament amb el passat, podem veure una Barcelona (és a dir, una terra) generosa, amb fe i amb espenta com a Poble:

“l’indústria[2]i l’art, penyores d’un bell esdevenir,

ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,

ni aqueixa fe… i un poble que creu no pot morir” (p. 33).

 

També copsem el sentiment de pertinença quan, en el poema “L’Empordà”, en la mateixa obra “Pàtria. Jacint Verdaguer”, veiem que el poeta prossegueix en la terra, tot i el pas dels anys i l’antigor de Catalunya:

“I es movien airoses les vermelles

barretines al so del flabiol,

oh Catalunya, de tos camps roselles

que ja coneix ha tres mil anys lo sol” (p. 54).

 

I, a més, quan comenta sobre la relació del Pirineu amb els pobles que hi ha per on passen les seues muntanyes (pp. 54-55).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Textualment.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “la indústria”.

En la introducció de Jaume Collell, podríem substituir “alborots”, que és un castellanisme, per “desoris”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, mares i ancians molt oberts

General, , ,

Un poema que figura en l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Als emigrants que la cobdicia du a l’Amèrica del sur” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Als_emigrants_que_la_cobdicia_du_a_l%27Am%C3%A8rica_del_sur), en la mateixa web, escrit per Ma. Josefa Massanés en 1876, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, diu així:
“ALS EMIGRANTS QUE LA COBDÍCIA DUU A L’AMÈRICA DEL SUD

 

¿Veieu eixa fumera que, per la mar crespada,

alça com blanc plumero[1] lo vaixell que se’n va?

Doncs, en ella, s’allunya resoluta mesnada[2],

fills garrits i animosos del poble català.

 

(…) Diuen les tristes mares, plorant (…),

que, en eix barco, s’allunya jovent de molt valer (…).

I los vellets exclamen amb l’ànima afligida:

-¿A on, fillets, vos porta vostre ambiciós arranc[3]

sens pensar que, a la Pàtria, lleveu força de vida,

puix, amb cada un de valtres[4], perd un doll de sa sang?

 

¡Argonautes il·lusos! Potència vigorosa

del cor de nostra pàtria, del país català,

¿per què deixeu la terra del món, la més hermosa,

sent ingrats a l’Altíssim que tal mare us donà?”.

 

Com podem veure, la poetessa, mitjançant les mares i els ancians, fa una defensa de la jovenesa (perquè representa el futur).

Un poc després, posa

“¡Vergonya per vosaltres! ¿No té la pàtria aimada

cap llaçada prou forta que us puga deturar?

¿No teniu, aquí, pares, ni fillets, ni estimada?

¿No vàreu aquí nàixer? Doncs aquí heu de finar”.

 

Nogensmenys, Ma. Josepa Massanés i Dalmau té esperança i la reflecteix en un ocell (animalet que, sovint, representa la infantesa i la joventut) i, en aquest fragment, l’enllaça amb el sentiment de pertinença a la terra:

“La fidel oreneta que, en nostre alberg, fa cria,

si, en la tardor, s’allunya a contrada distant,

tan bon punt llurs raigs tebis la primavera envia,

torna a la dolça pàtria, son niu antic, cercant”.

 

En acabant, llegim uns versos en nexe amb el pas de la vida rural a la vida urbana i amb l’emigració en el segle XIX:
“Allí, castiga el clima al gosat que l’assalta,

aquí us brinda la terra amb envejats tresors;

i, si explotar volguésseu tot lo que explotar falta,

fóra la mare pàtria un ramellet de flors”.

 

És a dir: en la terra on nasqueren, comptaran amb la generositat de la mare (ací, simbolitzada per la mare pàtria i per flors). Per això, més avant, l’escriptora diu, als jóvens, aquestes paraules:

“Ni més amorosetes nines encisadores,

ni atmosfera més pura, ventijols més templats[5],

ni més, amb la cobdícia, riqueses temptadores,

ni matrones més castes, ni barons més honrats.

 

Torneu, fillets, torneu-ne, tingueu per certa cosa

que, amb fermes esperances de Déu, en lo poder

i treballant joiosos, Ell dóna, amb mà abundosa,

molt més que el pa diari a qui l’ha menester”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna “plomall”.

[2] Mainada

[3] Castellanisme, en lloc de la forma “arrancada”.

[4] Literalment, en lloc de “vosaltres”.

[5] En lloc de la forma genuïna “temperats”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallissa, eròtics, amb dones amb molta espenta, jóvens i molt obertes

General, , , ,

Un altre joc de pallissa que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, eròtic i en què es plasma el matriarcalisme, és “El joc del conill”. El narrador comenta que, quan ell tenia nou anys, “s’ajuntaven cinc o sis persones ja majors.

-Vinga! Fem un joc esta nit. Fem el joc del conill.

Aleshores, el joc era fora, en una catxapera. Uns s’amaguen; d’aquí, un altre. I eixies, fugint del gos, i et clavaves en una catxapera. La ignorància és la que funciona en això. I n’hi havia un amb una manta.

Jo isc, corrent, i em clave en la catxapera. I la broma és que porta les mans tot plenes de la mascara d’una paella. Com et claven, ahí, en la catxapera, doncs, et passen la mà per la cara i tot el riure.

[-Això, ¿on es feia? ¿Al mig del poble?]

-No, no: a dins de la casa, en una d’estes cases grans que hi havia. Tenia una entrada grandota i hi feien eixe joc” (pp. 196-197).

Per a començar, s’uneix el mot “conill”, el qual es pot empiular amb el nudisme i, més encara, ací, amb els genitals externs de la dona, i, tot seguit, amb la penetració.

Així, qui el conta, comenta que ell es clavava en una catxapera (és a dir, que s’introduïa en terreny femení, en aquest cas, en el cau, per mitjà del penis que s’endinsa en la vulva). A més, ell afig que això funcionava, o siga, que donava bons resultats.

En acabant, addueix que les mans acabaven com quan toquen la mascara de la paella, és a dir, el cul, la part negra. Potser, perquè ho enllaça, com ara, amb la polseguera (el semen) que, com diu la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup musical “Carraixet”, ix del forat del cul… de la dona.

Finalment, el narrador diu que aquests joguets còmics es feien en cases grans. Això ja ens reflecteix que tenien bona acceptació, puix que els passatges no esdevenien en la intimitat, sinó en un ambient prou obert.

En el relat següent, “El joc de les monges”, també arreplegat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, captem trets eròtics i matriarcalistes: “El joc de les monges. Eren dos monges i un frare i totes hi anaven per lo que penjava al frare. I van eixir dos hòmens vestits de monja; i ell, de frare i enmig. I jo no sé com portava un baix de la roba, allò, pum, pum! I ell, una el volia; i l’altra, també” (p. 197). Com podem veure, les dones són la part activa, àdhuc, en lo eròtic (elles van al monjo), senten atracció per l’home i, a banda, ell participa en lo sexual, per exemple, mitjançant les relacions, possiblement, amb penetració i tot (amb l’esmentat “pum, pum!”).

En el joc següent de pallissa, “El joc del capellà”, llegim sobre “un capellà, a qui anaven a que les confessara i totes eixes coses” (p. 197), en molts casos (com en altres narracions), amb passatges eròtics entre la part femenina (ací, dones) i el capellà.

Finalment, hi ha un joguet còmic, “Joc de les senyoretes que busquen nóvio”, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, que diu així: “Recorde d’una volta que eixia el José i l’oncle Saoro. S’havien posat unes pitraleres que eren una exageració. Feien de dos senyoretes que es passejaven buscant pretendent. Anaven anant i, amb perdó, una ho feia sense parar de tirar-se pets; l’altra, fent cares rares, li deia:

-Xica: ¿què no t’has posat la figa?

I li arromangava la falda i li posava una figa en el cul, com si fóra un tapó” (p. 198). Una obertura dels hòmens cap a lo femení, fins al punt que parlen el llenguatge de les dones, no sols el que ells coneixen. Altra vegada, aquest esperit és semblant al de temps de Carnestoltes, en aquest cas, per la manera en què es tracta lo eròtic i la sexualitat (ací, en les cultures matriarcalistes).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)