Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Dones acollidores, que fan costat, generoses i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració recopilada per Sara Llorens, en 1903, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El llangardaix”, en el mateix llibre. Un pare amb tres filles, “Un cop que anava al molí, va seure en una soca de pi. Tot d’un plegat, li surt un llangardaix i li diu que es vol casar amb una de les seves filles” (p. 179).

En acabant, l’home se’n torna plorant a casa i, com en altres rondalles, la més petita de les filles serà la que actuarà amb més espenta. Així, “Ell plorava i el veu la petita.

-Què teniu?

Diu: -He trobat un llangardaix que diu que, si no et vols casar amb ell, em donarà un mal de ventre que em cuidarà a matar.

-Ja m’hi casaré jo, pare, perquè no patiu.

S’hi casa i el llangardaix la va portar al seu palau” (p. 179).

Com veiem, la dona té més espenta que l’home (ací, el pare) i, a més, pacta que ella el salvarà.

“Un dia, ella veu, passejant pel jardí, que tots els arbres i les flors anaven cap avall” (p. 179), la xica demana al llangardaix què li passava i ell li respon que el pare de la noia està molt malalt:

“-Deixa’m anar a veure’l!

-No, que no tornaries.

-Sí que tornaré! Deixa-m’hi anar!

-Doncs vés, però, quan la gosseta blanca et faci tres salts a la falda, torna.

Ella se’n va i va poder tenir cura del seu pare” (p. 179).

Per tant, com en el passatge posterior (en què la noia tornarà a sa casa, però per a ajudar a sa mare), ens trobem amb el jardí, tret molt vinculat amb lo matriarcalista. Igualment, es fa lo que ella vol i la jove farà costat a tots dos, fins que es posen bons.

“Al cap de més dies, veu totes les plantes del jardí negres.

Diu: -Què resigna? Digues-m’ho!

(…) -És que el teu pare s’ha mort.

-Deixa-m’hi anar a veure’l.

-No, que no tornaries.

-Sí que tornaré! Deixa-m’hi anar!

-Doncs vés” (p. 181).

Ara bé, la xicota se’n va a cercar la gosseta blanca, però no l’havia vista i, “Camina que caminaràs, en arribant el vespre, troba una barraqueta amb una dona al portal. Diu: -Me voldries recollir?

(…) Aquella dona, que era una bona dona, la va recollir i la va amagar a la cendrera, ben acotxada.

(…) L’endemà, abans que el gegant es despertés, la dona va despertar a la noia i li va donar un pinyonet.

Diu: -No el trenquis fins a la millor alegria del món. I ara, vés-te’n. Al vespre, trobaràs una altra barraqueta, que és d’una germana meva. Digues-li que et reculli, que jo també t’he recollit” (p. 181).

En aquest passatge, podem copsar el tema de la generositat, d’acollir persones i, a més, es reflecteix que la dona és més eixerida que l’home (ja que el gegant que vivia junt amb ella, que havia captat olor a cristians, no s’ha fet amb la minyona). A banda, apareix el tema de la cendra (tret relacionat amb la mort) i fruits secs (un pinyonet eixit, quasi segur, d’un pi), dos detalls que empiulen amb la tardor i amb la festivitat del dia dels Difunts (2 de novembre).

Més avant, la segona germana rebrà la jove amb la mateixa simpatia que la primera i li donarà una avellaneta (un altre fruit sec). Igualment, aquesta segona dona fa de baula amb la primera i, així, aplana el camí a la xicota. I una tercera germana, per l’estil, però li donarà una anou.

En un quart passatge, la jove “arriba a la plaça del rei.

D’alegria, trenca el pinyonet i li surt un fus i una filosa tot d’or! amb seda per filar” (p. 182).

Les criades de la reina reporten la regina i la conviden a comprar-li el fus i la filosa. La noia diu a la reina “-Una nit de dormir amb el rei, només vull” (p. 182) i, al capdavall, la dona s’hi va avenir com també, posteriorment, quan la noia òbriga una avellana.

Finalment, la reina, a petició de les criades, accepta comprar tot el joc de la xica: “No ho sabrà pas el rei, farem com ahir.

Però vet aquí que el rei es desperta a mitjanit i s’enamora de la noia! L’endemà treu fora la reina i es queda aquesta, per reina” (p. 183). Per consegüent, la xicota ha afavorit que, així com ella feia reviscolar el jardí (son pare i sa mare), ara ho farà amb el rei, qui, agraït, l’acull i la fa reina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, amb molta espenta, amb bona empatia i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es copsen molts trets matriarcals, i que figura en l’obra esmentada de Joan Bellmunt i Figueras, és “La dona heroica”. Uns jóvens apleguen a un poble (Fulleda) i se’n van cap a la plaça, on hi havia un grup de vells en una vesprada fresca de tardor (p. 391), és a dir, de l’estació relacionada amb la maduresa. Els jóvens, molt oberts, els diuen “ens hem assabentat que, en aquest poble, s’hi troba una forta arrel de la nostra història, i veníem a veure si vosaltres ens podríeu ajudar a descobrir-la.

-Us referiu a l’Agustina Saragossa? -feren els vells.

-A la mateixa!

-Doncs us explicarem el que sabem. Seieu, seieu” (pp. 391-392).

Per tant, hi ha una relació (i bona) entre la joventut i els vells, a qui els jóvens consideren que, per dir-ho així, són els portadors de la saviesa i que els podrien fer costat. Igualment, la resposta dels ancians és oberta i, a més, d’acord amb la meua experiència (entre el 2009 i el 2011, escoltí moltes converses amb persones majors de setanta anys o, àdhuc, de huitanta anys), em diu que solen fer-ho, entre altres coses, perquè tots dos guanyen: uns, com a educadors; els altres, com a aprenents de saviesa i tot.

Més avant, els ancians comenten que un pastor donà l’avís als sometents (els exèrcits populars que es mobilitzaven en casos puntuals), en aquest relat, “per donar suport als lluitadors d’aquesta terra” (p. 392). Una vegada reagrupats, “La població, guiada i encoratjada per una dona que estava de pas i es trobava en un hostal” (p. 392). I tot, “contra l’invasor,… fins al punt que aquests es van haver de retirar derrotats” (p. 392).

Igualment, podem llegir que aquella dona, amb un nen a l’espatla, “es posà de nou al front d’aquella gentada, amb forts crits d’ànim per a tots i, essent la primera a donar exemple, s’apressà de nou a defensar el poble” (pp. 392-393). Per consegüent, ens trobem amb una dona que fa de cap del grup, que encoratja els qui ella dirigeix i, a banda, que predica amb l’exemple, al mateix temps que defensa la terra (un tret matriarcalista unit, com ara, a l’educació matriarcal del donar exemple).

Tot seguit, els catalans vencen els francesos “i n’havien fet tres, de presoners, als quals la gent volia penjar a la forca. (…) però, en aquell moment, aparegué la dona i cridà:

-Què voleu fer? Això és un assassinat! I els catalans no som assassins, mai matem a sang freda, només en combat! I la nostra cavallerositat ens ha de dur a protegir el vençut amb la mateixa mà que hem lluitat contra ell” (p. 393). Aquestes paraules de la dona empiulen amb lo matriarcalista, ben plasmat en unes frases que he oït, més d’una vegada, a dones (com ara, a ma mare i a una cosina de mon pare nascuda a mitjan dels anys trenta del segle XX): “Una dona sap lo que significa tenir un fill. Els nou mesos en relació amb el xiquet, dins de la mare, abans de nàixer, es recorden tota la vida. Per això, moltes dones no volem la guerra”.

Tot seguit, alguns demanen a la dona:

“-Qui ets tu, que tan valentament has lluitat al nostre costat, tot i ésser forastera? -cridaren alguns.

-Sóc dels vostres, sóc catalana.

-Quin és el teu nom, valerosa dona?

-Agustina.

Els ànims s’anaren calmant, a poc a poc, gràcies a les paraules d’aquella dona que demostrava valentia i honradesa, tot fent honor al tarannà de la gent de les Garrigues” (p. 393).

Aquestes paraules enllacen amb molts comentaris relacionats amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren fortes i, en alguns casos, que feien de cap de grup.

Un poc després, els vells addueixen als jóvens “nosaltres us hem volgut contar el que hem sentit explicar d’ella, aquí, a la nostra terra” (p. 393), unes paraules en nexe amb l’educació matriarcal (de generació en generació, molt per mitjà d’escoltar i, igualment, sovint, de mares i d’àvies a fills i a nets i, òbviament, a persones més jóvens d’edat).

Afegirem que els vells els comenten que en Fulleda (la població on ells estan) vivia un pagés (el pare d’Agustina) que feu via cap a Barcelona i que ell i la dona amb qui es casà, com a parella, “era molt treballadora, forta, honesta i independent. Els seus amics eren la gent del poble. Tothom els tenia en gran estima. (…) eren gent d’aquest poble, Fulleda” (p. 393).

Finalment, els vells confirmen als jóvens que Agustina fou engendrada en les Garrigues (p. 394) i que “així ens ho han explicat, així ens ho diu la tradició, la llegenda, i nosaltres ho expliquem -feren els vells, tot retirant-se endins de les cases respectives, car el sol ja baixava i la tarda començava a fresquejar” (p. 394).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que lideren sexualment, lliures, bondadoses i molt obertes

General, , , , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La bruixa Mamaxó”. U dels qui repartien el correu per Lleida i per diferents pobles de la contrada, un dia “va veure, per primera i única vegada, ‘el ball de les bruixes’. (…).

Hi havia al poble una noia molt bonica, (…) vivia als afores del poble, en una cova (…); el seu nom era Mamaxó” (p. 165). I, malgrat que ningú no se li acostava perquè deien que es reunia amb bruixes, “La noia tenia un gat a la cova, que era pràcticament la seva única companyia i, on ella anava, el gat la seguia” (p. 165). Dos trets que tenen a veure amb lo que podríem dir “llibertat en la comunitat [matriarcal] “. Recordem que els gats són animals que van prou per lliure, encara, a vegades, se’ls puga veure junts. Així, copsem una dona que està vinculada amb una cova (el lloc on es gesta el nen del demà) i, a banda, que l’home (el gat) la segueix, com en el refrany “On va la corda, va el poal”. 

En línia amb el refrany, resulta prou significatiu l’ús del verb “anar”, bé en el relat, bé en la dita i, d’aquesta manera, permet trobar una associació entre l’aforisme i el matriarcalisme: la dona té la darrera paraula.

Però un dia, un jove del poble la veu “avançant amb el seu caminar jove i encisador i no pogué estar-se de dir:

-Aquest no és el caminar d’una bruixa. (…) la Mamaxó és jove i té un caminar dolç. M’aproparé a parlar-li” (p. 165).

Un poc després, es veuen i, quan ell li diu que està molt atrafegada, la dona, amb personalitat, li contesta:

“-Qui ets tu que et poses en el meu camí?” (p. 166).

Mamaxó li addueix que s’ho pense bé, malgrat que, com veiem més avant, “si és cert que tenia poder de bruixeria, també és cert que mai no el va usar per fer mal a algú” (p. 166). O siga, el relat transmet el missatge que, encara que les persones podem fer el bé i podem fer el mal, sempre podem optar per viure i respondre als altres amb la part positiva, sense tractar de derruir les vides d’altri.

A més, en línia amb la sexualitat matriarcal, la dona és qui fa passar unes proves al jove: “La parella s’estimava, però ella, abans de casar-se, va voler fer una sèrie de proves al noi (…) i, a poc a poc, aquest semblà anar-se refredant (…), fins al punt que tornà amb els amics, deixant quasi de banda la Mamaxó” (p. 166). Ara bé, “a ella, no se li apagava el foc” (p. 166), continuava viva. Per consegüent, veiem que la dona, en lo eròtic, és qui aporta vida a l’altre (ací, a un home), més que en el sentit contrari.

Un altre dia, la jove Mamaxó, des de l’entrada de la cova, veu com passava un grup de gent i que, “entre ells, hi anava el seu estimat” (p. 166), un poc abans d’acabar l’any.

Aleshores, ella diu “Aquesta nit duré a terme el que he decidit i ja està. Quan tornin pel camí, ho faré!” (p. 166) i ell, a poc a poc, s’acosta vers el lloc d’on eixia un gemec i, de darrere d’unes oliveres estant, “ho pogué reconèixer, a la llum de la lluna” (p. 166): era la Mamaxó. Per consegüent, com en altres narracions, parlant en térmens militars, l’home està en la rereguarda, mentres que la dona ho fa al front i, igualment, amb els vents al seu favor (la llum en la nit, un tret matriarcal) i més alliberada: “Despentinada, es contorsionava com si dansés, estirant mans i cabells vers l’aire.

En aquestes, sentí les petjades d’un grup nombrós de gent. A mesura que s’atansaven, pogué reconèixer els joves del poble, els quals, (…) avançaren amb pas trèmul i apinyats” (p. 167). Tornem a captar, en aquest passatge, que la dona, a més de llibertat, frueix d’una espenta que no té l’home, detall que podem enllaçar amb refranys i, per descomptat, amb comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920 respecte als marits.

De colp, la Mamaxó digué ben fort:

“-Bruixa sóc, t’he estimat i cap mal no t’he donat; però, sense el teu amor, desapareixeré i sempre cabra seré -i, a l’instant, es convertí en cabra” (p. 167). En altres paraules, les dones trien en lo sexual i hi tenen la darrera paraula.

Finalment, afegirem que “Els joves, en adonar-se del fet, intentaren encerclar-la, però fou impossible, car es feia fonedissa una vegada i una altra, fins que, per fi, desaparegué” (p. 167)… perquè ells no l’agafaren. En relats com aquest, resulta interessant llegir les paraules que figuren en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mari Carmen Basterretxea, quant a les bruixes (pp. 103-105) i al seu vincle amb el model de vida matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones atrevides, eixerides, generoses i molt obertes

General, , , , , ,

Continuant amb la rondalla “La vall d’Omar”, plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, el pare de la jove musulmana envià “una esquadra de soldats moros a cercar-los, no van trigar a localitzar el lloc on s’havien refugiat” (p. 140) i, “en veure el noi, li dispararen una fletxa. Però també, en aquell instant, la noia s’adonà del fet i s’interposà entre el seu estimat i la fletxa enviada” (p. 140) i la xicota cau a terra, des d’on, com a noble, deia als soldats de son pare:
“-Detureu-vos, no li féu res” (p. 140). I així ho fan (per tant, la dona té la darrera paraula) i, a banda, tampoc no la maten, detall que reflecteix que la dona està ben apreciada. De fet, el pare, en veure la jove, comprengué l’amor “que devia haver-hi entre els dos” (p. 140), ordena que la guaresquen i, tot seguit, perdona el noi.

Finalment, “Diu la tradició que la noia es guarí i que, a partir d’aquell moment, nasqué una forta amistat entre les dues famílies” (p. 141) i, així, bones relacions entre cristians i musulmans.

En la rondalla que ve a continuació, “La salvadora del castell”, també en el mateix llibre, es conta que, en un castell de Sant Oïsme que, segons la tradició, es salvà de l’enderrocament ordenat per Felip V en el segle XVIII, hi havia una jove senyora que era valenta.

Així, quan la tropa forana es presentà en el castell, “va sortir a rebre’ls la noble dama, ben abillada amb les millors robes. (…) La mestressa havia estat avisada a temps (…) i havia preparat un pla de salvament, ajudada per la seva gent d’armes (…) i, ara, en la recepció, semblaven servents” (p. 141). Com veiem, apareix la dona, associada a la noblesa, i, igualment, a la figura de la mestressa, com una autoritat eixerida que compta amb els altres, que els organitza i que els dirigeix de manera molt oberta.

La senyora convida els forasters a acompanyar-la “en el dinar que els havia preparat” (p. 141). A més, copsem la sexualitat matriarcal, la qual no va en línia amb la figura del capità dels que venien de fora: “el seu capità va pensar, conqueridor de joves com era, que havia estat ell, amb la seva figura, qui havia causat l’impacte a la jove vídua i va respondre afirmativament al convit, pensant que, després (…), podia acabar amb la dama a l’alcova” (p. 141), és a dir, en una cambra petita per a dormir.

Per això, al capdavall, el capitost “li oferí la possibilitat d’emportar-se del castell tots els mobles que volgués, que ell, generós com era, li deixava treure, encara que seria bo que ella ho agraís d’alguna manera (i, en aquest punt, mirà en direcció a l’alcova)” (p. 141).

Aleshores, “va sorgir a flor de llavi la valentia que la dona catalana té arrelada al cor i li contestà:

-Sou al meu castell i jo en sóc la senyora, la que dono les ordres. Us he tractat com a hostes, a vós i als qui us acompanyen. (…) Marxeu, aneu ben lluny d’ací, que no vull que la meva gent faci com si de la matança dels porcs es tractés. Vinga, fora!, i no torneu mai més per aquesta terra, ni en aquest castell (…), que voleu trencar les llibertats del nostre poble. Fora, fora!” (p. 142).

Al moment, “El capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove vídua, senyora del castell, que, a pesar de la seva joventut, demostrà l’energia i la noblesa de la dona catalana” (p. 142). Com podem veure, el fet que una dona siga qui porte el castell (com qui ho fa en una casa o, per exemple, en una associació) està ben considerat i no es desaprova. A més, captem que es considera positiu la noblesa.

Finalment, copsem que “fou d’aquesta manera que el castell escapà del càstig de l’enderroc i ella entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell de la baronia de Sant Oïsme” (p. 142).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, fortes, que fan costat i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El casteller de Pinell”. El rei fa una crida per a la guerra i, en la noble família del castell de Pinell, “l’hereu, ben plantat, encara no té el temps per empunyar les armes. Això no obstant, vol contribuir al salvament de la seva casa i acudir al manament reial.

Confia en la divina Providència i espera tornar aviat. Són les joves il·lusions dictades pel seu caràcter forjat (…) en aquella llar dolça” (p. 133).

Passen cinc o sis anys, els pares moren “i queda en el castell el fill petit, germà de l’hereu, que lluita a la guerra.

 L’hereu lluita amb bravura” (p.  133), amb gran ànima i “ha reeixit amb fermesa. Ell atribueix aquest fet a la protecció de la Mare de Déu de Semmer, a la qual s’havia encomanat moltes vegades i sempre amb la promesa de festejar-la, per sempre més, si podia retornar” (p. 133).

Tot seguit, llegim que “A la fi, arribà el dia. La guerra s’acabà i retornà al castell de Pinell i ho feia amb la intenció de fer, per sempre més, festa en honor de la seva Verge protectora” (p.  133). I així ho fa.

Com veiem, no solament es plasma el refrany “La joventut tot ho venç”, sinó un tret matriarcalista: que la protecció es sol·licite a la Mare de Déu, la qual fa el paper de mare. A més, ella li ha fet costat.

En la narració posterior, “El tresor del senyor de Pinós”, es reflecteix el matriarcalisme. Així, “sota la muntanya del Pedraforca, (…) hi havia el gran castell de Josa, en el qual existien uns pous molt profunds i uns immensos soterranis plens de tresors fabulosos (…). Es deia, d’uns a altres, que, aquell que els assoliria, no tan sols obtindria una riquesa inacabable, sinó que, a més, arribaria a ser senyor de set castells” (p. 134). Com podem veure, apareixen símbols matriarcalistes, per exemple, el pou, els soterranis i, a banda, la dona està ben considerada. Igualment, podríem captar el simbolisme de la frase “Ser un pou de saviesa”, ací, vinculada amb l’educació matriarcal i amb la dona.

Els guardians d’aquests llocs (en el relat, presentats com els diables i els bruixots) es corresponen a dones i, com que es comenta que “tenen fama de ser els més temibles” (p. 134), veiem que les dones són fortes, fins al punt que, àdhuc, en les guerres “contra els moros, el cavaller de Pinós va armar un gran exèrcit per combatre els sarraïns i (…) pensà en els tresors de Josa” (p. 134). 

Més avant, per a aconseguir-ho, demana ajut a Sant Esteve, un sant que també té a veure amb la tradició matriarcal de la festa del segon dia de Nadal i, el sant (en un acte semblant a quan el déu Sol, en la cultura colla, envia els raigs a la Pachamama, o siga, a la Mare Terra), “va baixar del cel, en persona, i va anar a Josa. Tots els dimonis (…) van abandonar la guarda del tresor, que, amb tota facilitat, va poder ser agafat pel senyor de Pinós, el qual, posteriorment, (…) va arribar a ser senyor de set castells” (p. 134).

Una altra rondalla plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què captem trets matriarcals, és “Galceran el del Miracle”, quan, un poc després que Galceran de Pinós es mogués contra els moros, veiem que “la valentia dels catalans, els quals defensaven (…) la seva terra, anaven decantant, a poc a poc, la balança de la lluita a favor dels de casa” (p. 136) i, més avant, llegim que “els moros es batien en retirada vers el seu campament del Berguedà” (p. 137) i, finalment, com a agraïment, “Galceran va fer aixecar un petit temple (…) sota l’advocació de Santa Maria” (p. 137), a la qual havia implorat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es capta el matriarcalisme, és “El senyor de Lladurs i l’amor de la seva esposa”. En temps de guerres contra els sarraïns, “el senyor del castell de Lladurs, que feia poc que s’havia maridat amb una bella i jove donzella, va haver d’acudir a la crida del rei” (p. 130) i, a la jove esposa, “va prometre amor i retorn” (p. 130).

Tot seguit, el germà del senyor manifesta el seu amor cap a la jove “i li proposà compartir llurs vides.

La jove senyora sempre refusà aquestes propostes” (p. 130) i, com a opció, el germà opta per fer aplegar al palau un joglar que cantava cançons i noves de guerra, per a que ho fes respecte a la mort (falsa) del senyor.

A continuació, podem llegir que, “Així s’esdevingué, un dia, cap al tard, l’arribada d’un trobador que començà a cantar la mort del casteller de Lladurs” (p. 130). Tot i això, com que, en el cor de la dona, glatia l’esperança i que el seu marit no havia mort, “va prendre una resolució: volia comprovar-ho personalment (…).

L’endemà, a trenc d’alba, i vestida com anava el joglar la nit abans (…), sortia per la porta del castell (…) vers el llunyà camp on es guerrejava” (p. 131). Per tant, copsem una dona arriscada.

A més, en línia amb el matriarcalisme, “Quan al cap dels dies, arribà al campament de l’exèrcit cristià, començà a preguntar, primer, als soldats i, després, als caps, a veure si sabien on era el casteller senyor de Lladurs” (p. 131). És a dir, que, en primer lloc, comença pels més baixos de l’exèrcit i, al capdavall, pels alts càrrecs.

Un poc després, tots li comenten que el senyor és un home valent (motiu pel qual no l’han matat, sinó que l’han empresonat) i que demanen un fort rescat per ell. A banda, immediatament, es reflecteix un tret molt vinculat amb el matriarcalisme, català i tot, en què, sovint, la poesia i la música estan ben considerades: “El joglar passa el camp de batalla i comença a cantar pel pobles sarraïns i les seves facultats artístiques i melodioses van arribar a oïdes del mateix rei moro” (p. 131), el qual la rep i li ofereix presentalles que ella refusa i, al capdavall, el joglar (la dona) li comenta:

“-L’únic do i l’única presentalla que voldria, si vós voleu fer-me aquesta mercè i sou magnànim, és la llibertat del casteller de Lladurs” (p.  131) i, tot seguit, el rei, en recompensa a “la prova heroica d’un amic que ve de tan llunyanes terres per salvar un altre amic, mana que alliberin el presoner i el donin al joglar. Això sí, amb una sola condició: que el rei català torni a Lladurs, ja que no vol que torni a lluitar contra ell, quan li doni la llibertat” (p. 131). Per consegüent, la dona proposa i ell li ho accepta i, així, es fa lo que ella ha exposat a l’home i, igualment, la dona salva el noble: “El rei català accedeix a aquesta petició (…) i el senyor de Lladurs i el joglar marxen d’allí per anar a la terra solsonina” (p. 131).

Un poc després, els dos (primerament, el senyor) apleguen a Lladurs i el joglar (la dona) demana al noble “un record personal en agraïment de la seva llibertat” (p. 132). I ell hi accedeix i, així, es fa lo que vol la dona.

Quan ell torna al castell, el seu germà li diu que l’esposa ja fa mesos que és fora i, quan ella hi aplega, el senyor de Lladurs, a punt de fer-la fora, veu com la dona, davant seu, li ensenya “el bocí de camisa i el mocador que ell li havia donat, quan anava vestida de trobador (…).

El senyor mana que expulsin el seu germà, en lloc de la seva jove i bella esposa, amb qui s’abraça i recorda els moments de la seva llibertat” (p. 132).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que trien i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es capta el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El dallaire”. Un pare que tenia tres filles, un dia, mentres dallava un prat, sentí un gegant que li digué que estava encantat per la sogra i que “li hauria de donar una filla per casar-s’hi” (p. 112).

A continuació, el pare ho conta a les filles i “la petita va contestar-li que ella faria el que fos pel seu pare” (p. 112), i, per tant, la filla estava disposada a salvar son pare i el gegant.

Un poc després, el pare i la xica van al camp i el gegant comenta a la jove que, amb ella, podria desencantar-se i, posteriorment, el gegant i la noia apleguen a un castell molt ben guarnit i amb moltes flors, ell li diu com cal que responga la xicota i ella li contesta que ho farà com li indica (p. 112). Així, la jove “Agafà el teler i es posà a brodar. (…) Quan la vella hagué marxat, el rei, que era aquell gegant encantat, se li va presentar i va dir-li:

-Gràcies a la teva valentia (…), he quedat desencantat. Que t’agrado ara?

-Molt -contestà la noia.

En aquell moment, (…) el rei va quedar desencantat per sempre” (p. 112). Com podem veure, la dona ha salvat l’home.

“Llavors, la noia va decidir d’anar a fer una visita a casa del seu pare i les seves germanes, que, quan la van veure tan ben arreglada (…) i casada amb aquell rei tan jove i bell, es van morir d’enveja” (p. 112). Com veiem, la dona (ací, la noia) està ben considerada.

Finalment, el pare de la jove “se’n va anar a viure amb la seva filla i el rei” (p. 113).

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i recopilada per Joan Bellmunt Figueras en la mateixa obra és “La donzella i el sarraí”. El senyor d’Àrreu tenia una filla garrida amb setze anys i molts nobles pensaven en ella com a dona dels seus fills.

Més avant, llegim que els sarraïns apleguen a terres catalanes i que un jove era qui comandava els musulmans. La noia, un dia que el veié, “se’n va agradar. I el mateix succeí al jove” (p. 114).

No obstant això, el pare de la xicota, en assabentar-se de l’opció de la noia, manà començar una torre i tancar-hi la filla, la qual, cada dia, de matí, era ben tractada per un seguit de serventes.

Però una nit, el jove “arribà a la cambra de la noia, la qual, en veure’l entrar (…) es llençà als seus braços.

La jove parella va fugir i van marxar lluny” (p. 115), cap a Àfrica (p. 115). I, així, copsem dones amb molta espenta, que fan camí i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones amb facilitat per al comerç, per a governar, de cor net i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcals és “El vestit de perles”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Un marit i una muller gaudien molt, no els mancava res i la felicitat era en sa casa. Un dia, ell demana a la dona què volia que li dugués de la fira a què assistiria, i l’esposa li respon un vestit.

En tornar a casa, uns envejosos li fan creure que la muller fa broma amb tots els hòmens i que, de tots, s’enamora (p. 176).

“L’home no digué res. Se’n va anar cap a casa seva, féu posar el vestit, que era tot de brillants i perles, a la seva dona, i li diu que volia anar a passeig. Com de fet surten i, quan foren vora de la mar, ell que li dóna una empenta, la tira a dins de l’aigua i se’n torna a casa seva” (p. 176).

Aquest passatge reflecteix un fet que té lloc en la vida: quan hi ha felicitat, no sols hi ha més prosperitat i millors relacions en una parella i en una casa, sinó que, igualment, les parelles progressen i, com en molts relats, tenen fills. Copsem, per tant, un detall molt real. 

Tot seguit, entrem en una part interessant de la rondalla: “La dona se’n va anar a fons, mes un peixet que hi havia, la torna a pujar a dalt i la treu a la platja. I ella, tota bonica com anava, es fica cap a dintre d’un bosc i, cap endins cap endins, troba un pastor a qui diu si vol canviar amb ella la roba que portava” (p. 176). Per tant, la dona passa a un element vinculat amb lo femení i amb la vida: l’aigua (ací, de la mar). I, ja dins, s’estableix una mena de naixement… des de les aigües, així com, per exemple, amb motiu del baptisme, es considera que els nens passen a estar nets de culpa. Igualment, apareix la figura patriarcal del pastor:

“El pastor se’n va riure i, de cap manera, volia fer-ho, mes ella li mostrà el tresor que duia en el vestit i el pastor fou avinent en canviar-li” (p. 176). Per consegüent, no sols el pastor rebutjaria la dona sinó que, quan ella li ofereix tresor, ell ho accepta com qui es ven a l’altre. Lo patriarcal prima molt els diners i lo material no vinculat amb la terra. A banda, ella aconsegueix el seu objectiu i es fa lo que ha intentat.

A continuació, i ja vestida de pastor, “En essent a la carretera, troba un metge i li diu si volia canviar-li el vestit amb lo que ella duia” (p. 176). El metge també se’n riu,… però, quan ella “li digué que, si ho feia, li donaria els diners que duia en la butxaca, com el metge en necessitava, prompte va canviar-l’hi” (pp. 176-177). Ací copsem dos fets interessants: la dona, molt oberta i amb bones mans per a lo comercial, ofereix i, àdhuc, per diners, com, en moltes cultures, la Mare Terra és qui garanteix la vida (el present) i el futur dels qui habiten i la tracten bé i amb avinença.

Ja vestida de metge, “se n’anà vers la cort del rei, a on hi havia molt temps feia la reina malalta (…). Se n’hi va i, (…) amb el coneixement que tenia de les herbes, digué que prou fàcil era de curar-la.

Li féu remeis i, per fi, la reina es posà bona, restant tan agraït el rei, que li digué que demanés lo que volgués, que era prompte a donar-l’hi” (p. 177). El fet que la dona estiga relacionada amb la sanitat cal dir que ja ho feia abans del segle XVI en molt bona part d’Europa i que, entre els catalanoparlants, per exemple, en la primera meitat del segle XX, hi havia les remeieres conegudes com trementinaires i que el seu paper era (i encara ho és) molt agraït a nivell popular. A banda, captem un monarca molt obert a tots els súbdits, en lloc d’oportunista.

“Ella digué que no volia res més sinó que el fes governador d’una província, cabalment, d’aquella a on hi havia a casa seva, i el rei, de seguida, va concedir-l’hi” (p.  177), fet que enllaça amb el refrany “Paraula de Rei no pot mentir”, perquè cal tenir present que, com diu una altra dita, “Del color del Rei, se tinyen els vassalls”. Per això, el rei compleix amb la paraula.

La dona se’n va anar “a manar la província i, així que hi fou, ordenà comparèixer tots els homes a la sua presència i, un per un, els hi anà preguntant quin era el seu ofici i la seva família, fins que arribà al seu propi marit, qui, vulguis no vulguis, hagué d’explicar-li com no tenia dona i per què l’havia morta” (p. 177). Copsem, així, una dona eixerida i com qui sap què vol i com li agrada governar la seua vida.

Quan aplegà el seu marit, ella li demanà:

“-I, si fos innocent, ¿la voldríeu tornar a veure?

I ell li digué que sí” (p. 177) i que havia demanat a Déu que no fos cert lo que li havien dit i que s’era tan penedit d’haver-la morta.

“I diu ella:

-Puix no és morta, sinó ben viva. I tan innocent com una altra n’hi haja. (…) La teva muller sóc jo i, ara mateix, farem venir a la dona que va enganyar-te i li farem confessar la sua culpa.

Heus aquí que feren comparèixer la dona i (…) la condemnaren a mort per dolenta i, ells dos, essent ell el governador, foren sempre més feliços, que res va mancar-los i la sort i l’alegria fou sempre més a la sua casa” (p. 177). Com podem veure, malgrat que ell farà de governador, ho exercirà però… com a marit de qui serà el màxim representant polític del territori i, així, tot i que ambdós estan en una situació molt igual, serà ella qui tindrà la paraula definitiva i, al capdavall, vàlida, en totes les tasques polítiques, no ell.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim una foto que ens ha enviat Margarita Frau Mir, col·laboradora de les Illes Balears, el 18 de febrer del 2023, sobre una exposició que tindrà lloc fins al 16 d’abril del 2023, titulada “Dones fent paisatge. Territori, turisme, ruralitat i gènere”, relativa a les dones pageses de Mallorca. Des d’ací, el meu agraïment a l’amiga i que vaja bé. L’article enviat, “Payesía con perpectiva de género”.

 

Dones que salven, que aconsellen, resolutives i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què captem molts trets en relació amb lo matriarcal, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El taronger”, semblant a altres narracions conegudes en diferents poblacions catalanoparlants. “S’esqueien tres noies, fent conversa de lo que se’ls esdevenia quan, com s’ensopegués a passar per allí el fill del rei, una d’elles va dir-ne:

-Si jo m’hi pogués casar, tindrien els meus fills una estrella en el front.

Lo qual, oït pel príncep, volgué saber la que ho deia i (…), a la fi, van dir-l’hi i se n’agradà ell de la noia, que se l’endugué al palau dels seus pares i aprés s’emmullerà amb ella, cosa de la qual n’hagueren gran enuig dos germans que ell tenia” (p. 142). Cal dir que aquest apartat es podria interpretar com que els futurs fills portarien llum, esperança, ja que el vincula amb el front, on es troba el pensament. 

En el passatge immediat, llegim que visqueren amb pau i felicitat fins que “se’n mogué guerra en el regne, a la qual el príncep hagué d’anar-hi i, quan hi fou, sa esposa infantà dos noiets gentils i formosos, els quals, en el front, tenien una estrella” (p. 142). I, així, es fa realitat la intenció de la jove.

Ara bé, com que dos germans del príncep tenien enveja, fiquen els dos xiquets “dins una caixeta de fusta, que tiraren al riu de dessota del palau i l’aigua se l’anà emmenant (…) fins a un bell jardí, a on el jardiner va recollir-la i criar-se els dos noiets com a fills propis” (p. 142). Per tant, copsem elements relacionats amb lo matriarcal: la caixa (lloc de recepció), la fusta (té a veure amb “mare”, amb “matèria” i es sol relacionar amb el color terra), l’aigua sota el palau (en línia amb el símbol del tron damunt del qual hi ha un rei, però que, àdhuc, porta una corona… redona i que reflecteix lo femení), les aigües anaven bé i, per això, el palau es sostenia… A banda, per descomptat, el jardí i el jardiner, ambdós en vincle amb la Mare Terra, a què, en aquest cas, un home tracta amb amabilitat.

A continuació, el príncep torna de la guerra i, “per successió de temps, se’n mogué una altra, a la qual també hagué d’anar-hi i, quan hi fou, l’esposa n’hagué una noia, gentil i bella com un sol, la qual, a cada mà, tenia una rosa” (p. 142). En aquest cas, la rosa, com a flor de la jovenesa, l’acompanyarà, fins i tot, al capdavall, i plasmarà una jove amb molta espenta.

De nou, els germans es desfan d’un altre fill de la princesa: de la noia. “I, anant riu avall la caixa, fou recollida pel mateix jardiner que criava als dos nois, i es crià a la noia” (p. 143), fins que un dia, aquest home, ja vellet, els diu que eren fills adoptius i que no sabia quins eren els pares biològics dels tres germans. 

En morir el vellet, “tots tres resolgueren anar-se’n pel món a cercar-los i camina que caminaràs, trobaren una vella” (p. 143), qui els recomana “que continuassen aquell camí que duien, al capdavall del qual trobarien una salvatjosa selva i, enmig d’ella, un arbre tot carregat de taronges (…) i, en ella, trobarien un ocellet que els hi diria qui eren els seus pares” (p. 143). D’aquesta manera, els tres germans confien en la saviesa de l’anciana i, a més, “regraciaren a la velleta pel bon consell que els dava” (p. 143) i apleguen al bosc.

Més avant, llegim que u dels tres germans tria anar-se’n al bosc i li diu a la germana que rese els rosaris cada dia, per a saber si encara viu ell (p. 143). Però ni ell, ni l’altre germà aconsegueixen l’objectiu, perquè tots dos, en sentir una veu que els diu que es giren arrere, ho fan i resten morts.

En canvi, la jove diu:

“-Ja aniré jo a salvar a mos germans i a cercar-ne la taronja.

I, tota resolta, se n’entra a dins del bosc i, en ell, sent una veu que li diu:

-Gira’t, gira’t.

Mes ella no es volgué girar, ans bé, agafant els rosaris, anà desgranant-los pel camí que feia i, així que els anava desgranant, la veu s’anava fent fosca i més fosca, fins que se li acabaren els grans, tot just quan arribava al taronger” (p. 144). En aquest apartat, cada gra representaria una etapa superada (el pas a pas) i el taronger simbolitzaria la vida (com el color taronja, mescla del groc de l’optimisme i de la llum del sol, i del roig de l’atreviment i de la jovenesa).

Al moment, aplega a l’arbre, cull la taronja del cim de l’arbre, l’obri pel mig i n’ix un ocell de tots colors i que, ressonant el bosc, “es desencantà aquest com també els germans de la noia” (p. 144).

Finalment, els tres germans troben el rei (qui venia de cacera) i el conviden a la cova on tots tres vivien. A més, l’ocell, per demanda del monarca, li relata els esdeveniments i el rei troba viva la seua esposa, s’endú els tres fills al castell i hi hagué bona avinença.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“El príncep va fer-ho tot com ella deia”, dones que porten el timó i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Blancaflor”, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós, l’àguila demana que li donen més carn els enamorats i la noia li diu:

“-Àliga, la bona àliga, fes un esforç, que ja som a l’illa.

I, a l’illa, trobaren un pastor, a qui compraren un anyell, i revifaren a l’àliga” (p. 124).

Tot seguit, com en altres narracions, la jove diu al príncep que la trinxe i que, “Acabat, tires la sang dins d’una ampolla i fiques la carn a dins d’una altra, i les dues ampolles les tires a lo més profund del mar” (p. 124). Així, copsem que la sexualitat (en la sang i en la carn) es posa en contacte amb la mar (amb l’aigua).

“-El príncep va fer-ho tot com ella deia (…). Al cap d’una estona, tota gentil i pura n’isqué la princesa del mig de les onades: a la mà, l’anell de la seva àvia, tot ple de robins i pedres, si no que, a ella, li mancava un bacinet del dit xic de la mà dreta” (p. 124). D’aquesta manera, Blancaflor contribueix a l’objectiu, trau lo que el gegant demanava al príncep i, per tant, la noia salva l’home i, això sí, amb bones relacions entre ambdós, fins i tot, en el fet que el noble ha seguit la pauta indicada per la dona i sense oposar-se en cap moment. 

Igualment, la xica (la jovenesa, l’estiu) porta l’anell de la seua padrina (la vellesa, l’hivern), encara ben considerada (abunden els robins i les pedres), com en els Pobles matriarcals. I, a més, el bocinet que li mancava del dit,… correspon a la mà dreta (la vinculada amb lo patriarcal) i no a l’esquerra (la relacionada amb lo matriarcal).

En un tercer passatge amb l’àguila, passem a una part de la rondalla que està plena de simbolismes i en què es plasma l’arquetip del rei i com remenar les cireres: “Pujaren altra volta damunt de l’àliga, i l’àliga, vola que volaràs mar enllà mar enllà, fins que foren a la terra seva” (p. 124). I els gegants digueren al príncep: “No et donarem cap filla, si no domes el cavall feréstec de l’estable” (p. 124) i el noble recorre a Blancaflor, qui li comenta, amb unes frases en línia amb l’arquetip del rei:

“-El cavall és el meu pare, la sella és la meva mare; els esperons, mes germanes; i jo sóc la brida. Ten-li aqueixa [1] sempre ben forta i mena’l com vulguis. Si no, li dónes bastonades fins que sigui ben domat, mes amb molta cura de que cap cop toqui a la brida” (p. 125). Per consegüent, el cavall és el pare, la part patriarcal; el seient del cavall, la mare; els esperons per a estimular el cavall, són les germanes, això és, són qui fa costat al pare i li encoratgen. En canvi, la noia és el cordó que permet portar el timó en cada instant i garantir-ho també en el futur i que s’uneix a les mans del príncep: per això, cal tractar-lo bé (lo qual, simbòlicament, es refereix a la dona).

A continuació, el príncep munta a cavall, segueix les indicacions de la jove i bastoneja el cavall “fins que el tingué ben domat. Llavors, el presenta al pare” (p. 125), qui diu “Aquí hi ha algú que sap més que no pas nosaltres i jo l’he de matar” (p. 125). En aquesta rondalla, la filla més petita, Blancaflor.

Al capdavall, amb un passatge semblant al d’altres narracions, el príncep agafa un cavall que no era el més magre, el gegant envia les altres dues filles, la noia salva el noble i, a banda, copsem una part en què es reflecteix lo matriarcal, pel paper que fa Blancaflor. Així, la germana més gran puja a cavall del que corria com el pensament i Blancaflor diu al noble “Aquí tens un anell d’or. Tira’l a terra, quan ja gairebé ens tingui, i en sortirà una capella. Jo seré la Mare de Déu; i tu, el sagristà, que en tocaràs a missa” (p. 126). I així ho fa ell com també posteriorment, fins al punt que entre el gegant i els dos jóvens eixí una mar, i Blancaflor i el príncep s’emmaridaren (p. 127).

Adduirem que el paper de la dona (Mare de Déu) i el del noble (sagristà, de menor categoria però, igualment, important) van en línia amb el refrany “En casa de dona rica, ella va a la processó i ell repica”, a què accedírem el 31 d’octubre del 2021, per mitjà d’un correu electrònic enviat per Josep Salinas la vespra, i, per descomptat, amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] La brida, les regnes.