Arxiu d'etiquetes: bondat

Les relacions humanes en rondalles amb oficis de tipus social

General, , ,

Una rondalla en què captem trets matriarcals i recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós és “Les peres”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Heus aquí que, una vegada, era un pare que tenia tres fills, dels quals, el més gran era dolent; el mitjà, un xic millor i, el més petit de tots, un àngel de bondat i de formosor. Un dia, al llevar-se, el pare els donà un sac de peres a cadascun d’ells i els digué que l’anessin a vendre, a veure quin d’ells en trauria més, puix a l’home li era força tenir diners per mantenir-los” (p. 198). Per tant, el pare confia en els fills i els dona una oportunitat, la qual, de pas, li permetrà saber com responen com a comerciants, com es relacionen amb els altres i si trauran suc a lo que reben (a les peres).

Els nois ixen de casa i tots ells es troben amb un vell que, començant pel més gran, els demana què porten en el sac. El gran, “amb tot mal modo, que li respon:

-Pedres.

-Doncs pedres seran.

I el mitjà venia després i (…) mig burlant-se’n, que li diu:

-Fustes.

-Doncs fustes seran.

I el més petit de tots, camina que caminaràs, arriba al punt a on era el vellet, qui li pregunta (…) i el noi que, de seguida, li respon:

-Peres.

El vell, que li fa un petó i li diu:

-Vés, que en trauràs força” (pp. 198-199).

Com veiem, el vellet (i cal dir que els ancians, siguen hòmens, siguen dones, estan ben considerats en les cultures matriarcals, entre altres coses, perquè se’ls concep com una mena de depòsit de saviesa, no sols en el sentit de saber sobre temes diferents) s’acosta al jove (per mitjà del bes i de la manera de parlar-li) i, així, abraça l’esperança i l’obertura i, en aquest relat, a més, el fet de tenir modos.

Adduirem que el dia que escriguérem sobre aquesta narració, el 27 de febrer del 2023, la paraula “pedra” ens remetia a “cor de pedra” i cercàrem les altres dues (“fusta” i “pera”) en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, perquè intuíem que podria haver-hi una relació amb la cultura popular. Doncs bé: en trobàrem “No tenir fusta de sant”, amb el significat de “no tenir qualitats per a esser sant, per a casar-se, etc.”; i, quant a l’altre mot, “Com pera en lo tabac” (molt emprada en el País Valencià), és a dir, “en forma exquisida, de la millor manera”, detall que podem empiular amb la manera amable amb què el jove ha tractat l’ancià. A més, respecte a aquesta segona entrada, direm que un tabac, ací i partint del mateix diccionari, és una “cistelleta rodona” i podem unir-ho a l’estil obert, acollidor i de recepció amb què el germà petit s’ha dirigit a l’home,… i a com li ha contestat el vellet.

Tot seguit, llegim que “Arriben tots tres al mercat, que era tot ple de mercadejants, i es posen l’un al costat de l’altre. Heus aquí que hi van els compradors i els diuen què portaven” (p. 199). El germà gran diu “Peres”, però mostra pedres; el segon també els respon “Peres” , però els ensenya fusta. Si els venedors ja s’havien enutjat amb el primer, amb el segon, per poc el fan fora del lloc de venda com també al gran. Per això, quan s’adrecen al tercer, li diuen:

“-Vejam tu què portes; mes, si ens enganyes, ens l’has de pagar cara.

El noi, que deslliga el sac i et troba unes peres tan grosses i bones que tothom va admirar-se’n. De seguida, foren a cents els compradors i tothom volia mercadejar-les, de manera que en tragué tant quant va voler-ne” (p. 199). El missatge és molt fàcil de copsar: no sols cal ser sincer amb el públic (en aquesta rondalla, amb els compradors) sinó que cal tractar bé les persones grans, ja que això fa que confien en qui diu la veritat (amb bon cor) i hi actua.

Finalment, en acabar el mercat, els tres germans se n’anaren cap a sa casa i el més petit ho fa “tot content i ple de diners per ésser feliç tots els anys de la seva vida”, o siga, ben considerat i ben valorat (en aquesta narració, pels compradors, els quals, quan u porta un comerç o una iniciativa de tipus social, és com dir-ne tots, perquè, com es sol dir, sempre pot acudir a tu, fins i tot, qui menys t’ho pugues imaginar en un primer moment).

En aquest sentit, com a anècdota, ma mare (nascuda en 1943) m’ha contat en distintes ocasions que, quan ella encara vivia amb els pares (i, d’alguna manera, era el cap del petit comerç que portaven en casa), una dona, davant dels altres compradors, li digué que li devia diners. Aleshores, ma mare, tot i que sabia que no era cert, en lloc d’increpar-la, li donà la quantitat que demanava la dona. Uns dies després, passà la compradora i li comentà que ma mare (la venedora) tenia raó. Els venedors no havien perdut el client.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, bonhomioses, eixerides i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem característiques en línia amb lo matriarcal és “Els lladres”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Eren dos germans, dels quals un era molt ric, així com l’altre, (…) pobre. Heus aquí que, un dia, el pobre era en un bosc a fer llenya, quan va sentir una veu que deia ‘Ábrete, peña’ i va veure que, de dins d’una roca, sortia un home” (p. 188). En aquest passatge, copsem que el castellà es vincula amb els lladres. ¿Pot ser per aquella frase del segle XIV amb què Francesc Eiximenis, en l’obra “Lo Crestià”, preparada per al rei de la Corona Catalanoaragonesa, li comenta que els castellans es caracteritzaven per furtar i mentir (“mas la castellana en furtar e en mentir”, capítol 894)? En qualsevol cas, la bonesa es capta al llarg del relat.

Tot seguit, veiem que el llenyataire “comptà dotze homes que sortien de dins de la roca. No va dir res i, quan els va veure ben lluny, va baixar de l’arbre, se n’anà a la roca, digué ‘Ábrete, peña’ i veié una cova fonda (…) plena de riqueses i, més que tot, de diners” (p. 188). Com que la cova és u dels símbols amb què està relacionada la dona, com a font de vida, així com ho fa la Mare Terra, en aquest passatge, a més, eixe vincle va unit a un home bonhomiós.

L’endemà, el llenyataire veu els lladres i, quan havien eixit de la cova, “Ell que baixa, es fica dins la cova i omple la sàrria del burro tant com va poder-ne. A l’arribar a casa seva, ell que, per saber els diners que tenia, envià a cercar al seu germà una mesura, i, aquest [= el germà] (…) va untar de mel el dins de la mesura” (p. 188). Per tant, no sols el llenyataire es fa amb les monedes, sinó que, àdhuc, se’n va a cal germà.

Un poc després, el germà, mogut per la cobdícia, se’n va a la cova i, en entrar-hi, el veu un lladre que s’havia quedat de guàrdia (p. 189). El germà li comenta (com també als altres lladres) que qui hi havia sigut l’altre dia, havia sigut el llenyataire i on vivia, però el maten. 

Llavors, el capità se’n va a cal llenyataire, i, com que el germà bonhomiós res malicciava, accepta que el capitost puga ficar uns bots dins l’entrada. Ara bé, mentres dormien, la criada, a qui li mancava oli per acabar de coure lo que tenia al foc, se’n va cap als bots (els quals tenia previst tornar a omplir l’endemà de matí), “toca un bot, per anar a desfer-lo, i sent una veu que li diu:

-¿Què ja és hora?

Ella, que, tot estrafent la seva, diu:

-No encara -i se’n va a avisar el seu amo que, a baix, tenia uns lladres. L’amo avisa a la justícia” (p. 189) i tots s’amaguen, i, “quan anaven a posar-se a robar, surt la justícia i els agafa” (p. 189). Com captem, la dona salva l’home, la casa i, a més de bonhomiosa, més que ser ella la criada, és qui porta la casa, fins i tot, amb destresa (ja que imita la veu).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La mare ens va ensenyar a ser bondadosos, la sinceritat” (Rosa Rovira)

General, , ,

Prosseguint amb el tema que tractàvem ahir, el 20 d’agost del 2022 rebérem alguns missatges, com ara, “La família, per davant de tot” (Francisca Farre), “La meva àvia era molt bona persona. Sempre va intentar ajudar tant com podia” (Rosa Adroher Bonet) i “La mare ens va ensenyar a ser bondadosos i a creure, perquè ella era la que ens deia ‘Hem d’anar aquí’ o ‘Hem d’anar allà’, ‘Hem de fer això’ o ‘Hem de fer allò’.

I jo ho feia i la creia.

La sinceritat, a no dir mentides: ella no en deia mai o, almenys, jo no ho havia detectat.

A ser generosos: sempre estava a punt de donar coses als altres, encara que ella es quedés sense res.

Tenir empatia, que jo no sabia què era això, però ella sempre pensava en els altres i el perquè de les coses.

A ser soferts al dolor: ella no havia estat mai en cap hospital ingressada, tot i haver patit ensurts durant els seus vuitanta anys que va viure”.

A continuació, li comentí “M’impressiona la manera tan oberta i tan humana de les dones (i de les persones) nascudes abans de 1920. Són una mena de mestres de la vida. Aprens molt a partir de testimonis i de comentaris que hi tenen a veure. Nasquí en 1971”. Aleshores, Rosa Rovira, qui té una filla gran nascuda en 1973, em respongué: “Sí: tenien, i crec que encara, la nostra generació, conserva. El jovent actual ha perdut la meitat.

En el meu cas, els meus fills i nets mantenen tots aquests valors i és d’agrair veure’ls”.

Enllacem les paraules de Rosa Rovira amb unes que podem llegir en l’entrada “Per a totes les grans dones” (https://www.juditmarch.com/language/ca/per-a-totes-les-grans-dones), publicada en una web de Judit March en el 2017, quan diu que ”L’avia, als anys 30, devia tenir al voltant de 20 anys. Jo la recordo com una dona forta i sempre entregada als altres, una dona que, malgrat les difícils circumstàncies, mai la vaig sentir queixar-se, ans al contrari, sempre tenia un somriure i un gest de tendresa per a nosaltres i cap als altres”.

Igualment, en l’escrit “Com deia la iaia” (https://lidiacastronovas.wordpress.com/2014/12/29/com-deia-la-iaia), plasmat en “El Blog de Lídia”, llegim “La meva iaia, l’Assumpció, no era una dona de gaires paraules, era més del tipus de persona que escolta i observa, que no pas d’aquelles que xerra pels colzes o monopolitza una conversa. Amb ella, les coses semblaven simples i senzilles, sense complicacions.

(…) sempre ens recordava la importància de mantenir unes bones relacions amb tothom, no se sap mai quan pots necessitar un favor (…). Una dona a qui li agradava fer el bé i respectar tothom”. 

Quan llig escrits en què es convida les dones a actuar amb una mena de mà dura, per mitjà de la masculinitat i de reprimir la part femenina de la persona, em recorde d’eixes paraules que digué cap al 2000 el director d’un orfeó en què jo cantava, quan es dirigí als baixos: “És que canteu com si fóreu ‘maricons’“. Ningú no li digué res, ni tan sols u que, amb el temps, seria batle d’un partit dels que es diuen d’esquerres i que, com m’havia comentat anys arrere, aspirava a ser regidor.

Ara bé, jo, que cantava com a tenor, després de la sessió, me n’aní al director i li comentí que no estava d’acord amb la seua actitud. La seua resposta fou “Jo tinc amics que són homosexuals”. 

¡Quanta hipocresia hi ha, també, en el tema de les dones i quant de políticament correcte!

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La germana, bondadosa, sincera i cercadora, salva els seus germans

General, , , ,

 

En el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb contes de la comarca valenciana de la Ribera arreplegats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez, hi ha dos relats i, a més, seguits, en què es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant la bondat. Tot seguit, els tractarem. En la rondalla “Els set corbs!”, una dona tenia set fills i una filla. La filla cau malalta i la mare envia els fills al metge, per a que el cridassen, però, com que no ve ningú d’ells, ella diu que voldria que tots es tornassen corbs (p. 43).

Un poc després, la dona veu set corbs i pensa que deuen ser els seus fills. A més, la filla, ja guarida, se’n va a comprar i una dona li diu “Tu tenies set germans”, però, com que la mare ho nega a la xiqueta, la filla li respon: “Mare, prepara’m el cabasset, que me’n vaig a buscar els meus germans.

Se n’anà cap a la muntanya; a mitjan camí, es trobà un home, i ella li preguntà:

-Bon home, ¿sap si, per ací, hi ha alguna caseta?

L’home li respongué:

-Doncs, n’hi ha una” (p. 44) i li indica com hi podrà accedir.

Aleshores, la xiqueta fa via, troba la caseta i hi veu una taula parada per a set persones i “Va beure de cada copa, menys de la del més menut, on ficà l’anell de sa mare” (p. 45). Els sis germans més grans capten que algú ha begut dels seus gots i, quant al petit, digué:
“-En el meu got és l’anell de la mare.

I tots exclamaren:
-Ací és la nostra germana!

Ella isqué i els corbs es tornaren en persones, s’abraçaren i ho celebraren i, tots contents, se’n tornaren a casa” (p. 45). 

Com veiem, la filla, que simbolitza la bonesa, quan la mare fa que els fills es tornen corbs, guareix i, de rebot, la bonhomia. I, com que la xiqueta és una persona sincera i està interessada pels seus germans, demana i, mitjançant la seua obertura a l’home (ací, ell representa les persones de més edat, amb més vivències), accedeix a la casa on ells resideixen.

Adduirem un detall matriarcalista: la xiqueta salva els germans (els quals representen l’home). Cal dir que, malgrat que ells són majoria (en quantitat), igualment, són bonhomiosos, com ella, i, així, copsem un relat en què s’invita a actuar amb bon cor. A banda, captem que, com en moltes rondalles, el germà més jove (ací, una xiqueta) és el més eixerit i, àdhuc, té molta espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.                                          

Dones que fan de guia matriarcalista als jóvens

General, , , , ,

 

En el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb relats de la comarca valenciana de la Ribera recopilats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez i publicat per Edicions Camacuc en 1994, hi ha una rondalla, “La serp de tres caps”, molt semblant a unes quantes que plasmen la bondat i la sinceritat. Igualment, en aquest relat, s’introdueix un missatge que no ho fa en aquelles: la dona (ací, simbolitzada per la lluna), no sols salva l’home, sinó que li marca les directrius que ell farà quan ja serà més gran, mercé, en bona mida, a la bonesa del jove. El passatge, curt, pot evocar-nos els rituals de pas de la infantesa a la jovenesa. Així, hi havia un poble en què, quan tocaven les dotze, una serp de tres caps agafava la donzella més jove i se la menjava (p. 33).

“Una d’aquelles nits va aparéixer un jove foraster” (p. 33) que tenia tres gossos i que feu nit en una fonda. L’hostaler li pregunta sobre els tres animalets i el jove li respon que una nit va sentir una gossa (p. 33) i que la lluna (que va unida a la dona), “semblava un formatge de redona i blanca que estava, (…) va guiar els meus passos i vaig arribar a un lloc arrecerat on hi havia una cadellada, vaig apartar els matolls i vaig descobrir tres cadells al voltant de sa mare morta” (p. 35). Per tant, podríem pensar que la lluna (amb el paper matriarcalista i, àdhuc, de mare) actua com a educadora del xicot, com a guia d’ell (com ho exerciria una mare respecte al seu fill) i que li facilita que puga trobar la gossa i salvar els cadells. O siga, que li aplana el camí de la vida i que li ho fa amb interés per la solidaritat, pels altres i per la col·laboració.

Un poc després, a la una de la matinada (a mitjan nit, en plena foscor), el jove copsa que cada u dels gossets ha crescut, i els posa un nom: Plater (era lluent), Tronxaferro (per la força, com el ferro) i Cadena (perquè corria com un llamp). De nou, el tercer dels fills (ací, un gos i, en moltes rondalles, una jove), és el més eixerit.

Aleshores, l’hostaler demana pel nom de Cadena i el xicot li comenta:

“-La cadena serveix per a lligar la persona o l’animal i deixar-los quiets, immòbils, però aquest animal no pot estar quiet, ha de ser lliure, córrer, fer cabrioles, saltar” (p. 35), trets molt en línia, principalment, amb la infantesa.

Immediatament, es sent remor pel poble i un home diu al jove que eixa nit, a la serp de tres caps, li toca menjar-se la filla del rei (p. 36) “i el rei ha promés que aquell que mate la serp, es casarà amb la seua filla.

El jove callà, va agafar els gossos i se’n va anar a l’encontre de la serp” (p. 36). Al capdvall, i, com en rondalles prou semblants, el rei agrairà la sinceritat del jove, perquè el xicot havia mort la serp, en lloc d’un altre jove “que se’n va voler aprofitar” (p. 37) i que havia tallat els tres caps. Ara bé, crida l’atenció que, igual que, en altres relats recopilats, com ara, per Enric Valor, el jove bonhomiós aparega com a llibertador (“beneir la unió de la princesa amb el llibertador”, p. 37)… com també quan el rei tria aprovar que el jove dels tres gossos es case amb la princesa: “el monarca, com a tal, el va complimentar com al vertader llibertador” (p. 38).

Quant a aquest detall, direm que, des del primer moment, l’he relacionat a un fet de què parlí amb Pere Riutort, per telèfon, el 10 d’agost del 2021, quan li comentí que s’havien conservat més, de generació en generació, les rondalles que les cançons, a causa de la menor incidència de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930, amb el consentiment del rei Alfons XIII… i del PSOE) i del general Franco (1939-1975). Doncs bé, Pere Riutort m’afegí unes paraules (sobre les cançons, però que podem ampliar a les rondalles) que no són alienes a alguns escrits que m’han fet, en Facebook, sobre els valencians i els catalans: “Els valencians teniu els castellans al costat…

De totes maneres, les rondalles reflecteixen la cultura popular: televisió, res; ràdio, res; premsa, pràcticament, ningú no en llegia”. No obstant això, els valencians, com els catalans, com els balears i com els algueresos, formem part d’una cultura que acull la llibertat i… tocar els peus en terra. Molt. Per això, en moltíssims relats, no apareix l’idealisme,… ni el misticisme, tan vinculat amb la cultura castellana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal considera positiva la bondat i afavoreix les relacions amb els altres

General, , , ,

L’educació matriarcal considera positiu la bondat, les bones intencions i, àdhuc, fer les coses amb dolçor.

En relació amb el tema de l’educació matriarcal, comentarem que el 23 de març del 2022, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguérem que, “En moltíssimes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, es considera positiu la bondat, fer les coses amb bona intenció o bé, fins i tot, la dolçor. ¿Quin era el punt de vista de les vostres àvies (o padrines) o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

El 23 de març del 2022, en el meu mur, em comentaren “Així mateix, Lluís” (Rosa Garcia Clotet), “La dolçor i la bona intenció que no faltin mai, Lluís” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens plasmaren “’Es cacen més mosques amb mel que amb fel’. El Segrià” (Maria Pons), “La meva àvia deia aquesta (a mi, encara em sonava com una solemne sentència): ‘Quan la carn és del llop, tota ella se’n va sola’.

A mi, encara em posa els pèls de punta ara!” (Nuria Marti Traveria), “’De bones intencions, l’infern està ple’. Empordà, cap a 1900” (Marta Blanch Vilà), “’Guardi’m Déu de l’aigua mansa que, de la brava, me’n guardaré jo’. Ho deia la meva àvia, nata al 1909” (Neus Soler Rodríguez), “’Es cacen més mosques amb una gota de mel que amb un plat de vinagre’. Paraules de l’àvia!” (Mari-Carmen Baltà Alonso).

Caldria recordar el tracte, fins i tot, vexatori, que, durant el segle XIX i en el segle XX, reberen en les escoles públiques els xiquets i els estudiants que no parlaven castellà. Sí: ho callaran moltes persones i moltes fonts que fan moltes reverències al moviment il·lustrat i, més d’una vegada, a la castellanització cultural i tot (començant per polítics, siguen de dretes, siguen d’esquerres), però els fets són els fets.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 24 de març del 2022, Rosa Galmes respongué “Per la padrina i ma mare, que va néixer a 1922, la bondat i ajudar als necessitats, era important, molt. També per al meu pare: sempre teníem, a casa, amics de famílies que acabaven d’arribar a berenar, dinar i sopar. Després, anaven a casa seva a dormir.

A l’època del desenvolupament turístic, a Mallorca, arribava molta gent del sud d’Espanya a cercar feina. I som d’un poble que les va integrar ipso facto[1]. Artà era un poble obert: va venir un poble complet amb el batle i el capellà, Hinojosa del Valle, i nosaltres les dèiem que eren de Fonollera del Comellar”.

Adduirem que ma mare, el 23 de març del 2022, per telèfon, em digué “Es guanyen més amics amb una gota de mel que amb una gota de fel”. 

Finalment, comentarem que, quan copse una notícia o un fet en nom del feminisme i acompanyat d’agressivitat, lo primer que pense és que, com més s’impulsa la violència contra lo patriarcal, més possibilitat de rebre’n per part dels qui promouen lo patriarcal, començant pels castellanistes (tinguen el castellà com a llengua materna o no, però sí com a llengua preferida i, sobretot, més ben considerada, sovint, com a aliada de l’arribisme i tot). Com diem moltes persones, “Tal faràs, tal trobaràs”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Locució llatina que vol dir “al moment”.

Dones sobiranes, amb empatia i molt obertes

General, , , , ,

 

Àvies (padrines) i mares que promovien la bondat i l’empatia.

El 20 de març del 2022, en Facebook, preguntí si les àvies (o padrines) o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, “¿vos convidaven a decantar-vos per la bondat? ¿I els vostres avis, o bé els vostres pares, si també havien nascut aleshores? Gràcies”. 

En el grup “Dialectes”, el 20 de març del 2022, Llum Grau Borrás ens comentà “Sí. Em deien que una bona persona, honesta, val molt”.

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el mateix dia, Jose V. Sanchis Pastor ens escrigué “Fes bé i no faces mal, i altre sermó no cal” i “Lo que no vullgues per a tu, no ho vullgues per a ningú”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 20 de març del 2022, Pilar Ortiz De Paz plasmà “Doncs sí: ens ensenyaven a pregar, a no faltar a les celebracions de l’església, a no dir mentides i, sobretot, a no faltar el respecte a les persones grans”.

En el grup “De Reus al món”, el 20 de març del 2022, Montserrat Cortadella ens escrigué “La iaia, quan érem al poble al temps de festa major, venia a casa. Era un sense parar d’entrar i sortir”.

I el 21 de març del 2022, en relació amb una entrada que havíem posat la vespra en la web “Malandia” (amb el refrany “Fes el bé i no faces el mal”), Paco Mendez Penalba ens comentà “’Fes bé i no faces el mal i altre sermó no et cal’. Atribuït a Sant Vicent Ferrer”.

Afegirem que és un tema que ix molt en les rondalles i que, a banda, ho feia també en la vida real. 

Igualment, podríem adduir que, en el llibre “Poesies festives”, de Maties Ruiç Esteve i editat en 1977 per l’Ajuntament de Mislata (l’Horta de València), hi ha un poema (“Desde Torrent, a Inglaterra”) en què es plasma el matriarcalisme,  fins i tot, en el fet que la dona, qui està ben tractada, és sobirana, això és, té la darrera paraula. Tot seguit, n’escrivim uns versos (majoritàriament adaptats):

“Tens dins el cor el Tros-Alt, 

amb tota la Bosseria,

quan passa la Verge Pia

en sa carrera triomfal, 

caent la flor natural 

com pluja d’art, la més bella.

A cada tros, canterella;

i el tabalet que obri el pit.

¿No estàs, ahí, amb esperit, 

aplaudint-la en sa capella?

¿Saps què et dic? Que, ací, tot viu. 

Ahí, amb gelor, quasi tiesos,

no sabran mai els inglesos

lo que és jugar a la piu.

Ací, l’horta mos somriu.

El nostre peix no té espina. 

Açò és la regió ¡divina!

¿Què saben tots aquells Lords

lo que és un ramell de flors

fet per mans de torrentina?

La dona, ací, és sobirana” (p. 86).

 

“Torrentina” és perquè fa al·lusió a una dona de Torrent, una població valenciana de l’Horta de València. 

A més, captem que, com que la dona fa bé detalls, com ara, un ramell (el qual va en línia amb el matriarcalisme i, per exemple, amb la figura del jardiner, tan present en moltes rondalles), l’autor (nascut en 1876) aprova la tasca que ella realitza.

A banda, Maties Ruiç Esteve addueix dues frases que reflecteixen lo matriarcal, àdhuc, tocant lo eròtic, lo sexual i lo social en la cultura valenciana, a tot estirar,  de primeries dels anys cinquanta del segle XX: “El nostre peix no té espina” (això és, l’home, simbolitzat pel peix, no és agressiu) i, igualment, “La dona, ací, és sobirana”. I, així, ella és qui té la darrera paraula. Dues frases que podem empiular amb els comentaris relatius a la bonesa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones jóvens amb vigor, garrides i bonhomioses que porten els ramals

General, , , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El rei Astoret”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, aquestes dones que coneixien Salina, per exemple, li diuen “Mira, fadrina: si et trobes en un entreval perillós, la trenques[1] i trobaràs ajuda” (p. 54). A banda, ens trobem amb un passatge en què es plasma el matriarcalisme i el paper actiu de la dona, a diferència de com, sovint, es presenta, bé per interessos mediàtics, bé de propoganda política, etc., amb la intenció de crear súbdits de la cultura castellana (encara que ens ho presenten amb altres paraules), la qual és mística i patriarcal:

“Quan el cel ja era ben fosc, Margarida s’acostà a poc a poc a les eres. Anava cap als homes, que estaven descansant (…).

-Vinc a ajudar-vos!

(…) -La deixem?

-Deixem-la.

-Doneu-me els ramals i jo rodaré. Vosaltres podeu seguir dormint.

Li’ls donaren, i ella, (…) -arri, mules!-, agafà els nou ramals i ¡a rodar!” (p. 56).

¿Qui porta els ramals, qui és la part activa, per exemple, entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, més encara, entre les que parlaven la llengua catalana des de feia generacions? La dona. ¿I la banda passiva? L’home: els hòmens (en aquesta narració, descansant), mentres que la dona (ací, en plena joventut) és una xicona que ja porta… la seua vida i que fa que els seus projectes (les nou mules) vagen avant i que no caiguen. ¿Quan té lloc l’acte? De nit, un detall relacionat amb el matriarcalisme. Per això, un poc després, el rei Astoret diu a Jeremies, l’astròleg: “Hi ha una fadrina molt bonica rodant en l’era del castell” (p. 57), això és, fora del castell, però pròxima a on es reuneixen les màximes autoritats (el palau). Com veiem, la fama i el poder (en ambdós casos, podríem vincular-los amb el castell), no constitueixen la prioritat de la jove, qui, a més, fa de cap de colla i captem que és una persona forta, així com també ho eren, per exemple, les àvies de ma mare…, fins i tot, quan ja eren grans. Això no implica que la fadrina rebutge anar-hi.

Aleshores, Baltasar, el conseller del rei, com que veu que la jove es desenvolupa molt bé, “va donar ordes que deixassen rodar la xica, sense cap impediment” (p. 57), consulta l’astròleg i aquest li diu que, “A les dotze de la darrera [de les nou nits], el rei restarà desencantat i la prendrà per muller” (p. 57).

Ara bé, més avant, apareix la bruixa Safranera, qui fa d’embrutasopars de Margarida, fins al punt que el rei Astoret acceptarà Safranera com a reina, en una cerimònia (p. 61). I, com que Margarida encara tenia una ametla i una anou, pogué superar la prova: es menja l’ametla i, per tot el seu cos, sentí “un vigor fortíssim. Així, s’acostà a la pedra, li pegà espenta i allà va la cantera rodant pel bosc. Quin goig! Ja era lliure” (p. 61).

Un poc després, sense ajornar-ho, la fadrina es menja l’anou i n’ixen una pinteta (detall vinculat amb el matriarcalisme), un collaret de perles i robins i una manilla d’or amb brillants (p. 62). I, com en altres rondalles, Margarida (ara, com a venedora) aconseguirà que la bruixa Safranera li compre aquests tres detalls i, així, la jove Margarida podrà accedir al rei Astoret. Com a exemple, una nit, la xicona “s’asseu al costat del llit [del rei] i li fa dolçament:

-Ai, rei Astoret del meu cor!” i paraules de compassió. Llavors, li respon el rei Astoret, ara amb força:

“-Tu, sí- li diu-, tu sí que tens la veu dolça i vertadera de Margarida Blanca. ¡Tu ets la meua vertadera muller!” (p. 65) i “ningú no passava desapercebut l’aire de bondat que es reflectia en la bellíssima i dolça mirada de la forastera” (p. 66) Margarida Blanca, qui havia salvat el jove rei. I el rei Astoret i Margarida es casaren.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Una ametla.

Reines que ofereixen, xiques jóvens que accepten propostes, garrides i ben tractades

General, , , , , ,

 

En la rondalla valenciana “Els guants de la felicitat”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”, ens trobem davant d’un relat en què la jove Brunilda supera la sobreprotecció i, a banda, copsem el seu agraïment cap a una dona d’edat avançada però que li fa costat. Així, veiem que “un poderós marqués castellà que senyorejava una fortalesa” (p. 67), tenia un castell d’una muntanyola i… “estava rodejat d’un jardí no gaire gran amb moltes plantes i arbres fruiters” (p. 67) i, per tant, el matriarcalisme (ací, simbolitzat pel jardí, el qual podríem associar a la Mare Terra) envolta la fortalesa i, a banda, els fruits de les bones obres i de tractar bé la terra, la mare. Adduiré que, el 27 de juny del 2022, en un comentari en el meu mur, Joan Sala Vila (un amic català nascut en 1929), m’escrigué “Lluís: sincerament, penso que el menyspreu de la maternitat és el responsable d’una convivència injusta, insolidària i egoista.

Endavant amb el teu estudi: el matriarcalisme és filosofia de convivència en germanor”. ¿Quantes persones de quantes societats matriarcalistes tracten bé la mare, la terra i la promouen com també la bonhomia i la germanor, però no com paraules buides? Moltíssimes. En línia amb això, direm que, el 23 de desembre del 2021, un amic molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), a qui facilití molts comentaris sobre el tema de la terra, m’escrigué “Està clar que el mon rural viu més l’estima de la terra”. I viure-la, sentir-la, respectar-la,… és fer-ho cap a la mare, cap a lo maternal, estar a favor de crear ponts amb altres persones, de la mateixa manera que el nen ho fa amb la mare (no sols per mitjà del cordó umbilical), per exemple, mentres mama, mentres aprén en companyia de la mare i d’altres persones i tot, etc…. mitjançant la creativitat i la fraternitat no limitada a paraules boniques de cara a la galeria, ni als possibles votants o seguidors.

Afegirem que el pare, Bernat de Vilian, com que, sovint, estava en guerra entre els moros i els cristians (així se’ns presenten en la rondalla), s’havia forjat un temperament fort. I, encara que havia mort la dona, “li havia deixat una preciosa filleta que, segons creixia, es feia més i més bonica” (p. 67), qui nomia Brunilda i “era una fadrina animosa i desperta” (p. 67), jove a qui el pare “li permetia de passejar-se per l’hort acompanyada sempre per la Roseta, la seua vella dida” (p. 68), o siga, per la mare de llet.

En un passatge posterior, apareix un altre noble (però d’un territori diferent), Carles de Mataplana, qui, molt prompte, per mitjà d’un home de confiança (de nom, Armengol), descobreix la gran garridesa de la jove Brunilda (p. 69) i, en acabant, serà Carles de Mataplana qui farà via cap a on estava la jove.

Igualment, Brunilda figura com una dona generosa que, oberta als altres, “donà a dreta i esquerra un malafí de lluentes monedes d’argent” (p. 70), ben acollida, àdhuc, per comerciants de joies, i que n’hi ha u que li diu:

“-Bon gust teniu, gran senyora!” (p. 73). Senyora ama, mestressa, madona, gran senyora… 

I el tema de l’agraïment, sense recórrer a un “Gràcies” continu que pogués semblar, més aïna, un servilisme, el copsem un poc després de llegir que la jove Brunilda i Roseta (la mare de llet) se’n van per a que la jove no puga témer les ires de son pare i que “Anaren fins al mas, on els donaren bona acollida (…). Al fer-se de dia, la jove donà als pagesos una moneda de plata en agraïment, i reprengueren la marxa” (p. 76). Comentarem que són moltes les rondalles en què o bé l’agraïment es fa en monedes o bé el cost de l’estada és condonat per paraules en què qui els ha acollit, els diu que qui sap si, en algun moment, ells necessitaran un favor extern.

En un passatge immediat, Brunilda i la dida, a la poca llum del capvespre, arribaren davant “d’una caseta de llenyaters” (p. 77), on la dona que hi vivia, amablement, els acull:

“-Reina del cel! Passeu, passeu…! -li digué una dona amb veu amorosa.

La jove passà, tancaren, i la dona la va fer seure al racó del foc.

-Qui sou, tan bonica, i on aneu en aquesta mala nit? -es va encuriosir la muntanyesa” (p. 77).

La pubilla li ho explica i, al moment, la dona que l’havia rebuda, li diu unes paraules interessants:

“-Oh, bona criada fareu, tan fina com sou!” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Sants que fan costat a dones jóvens, valentes i molt obertes

General, , , ,

 

En la rondalla “El patge Saguntí”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 3, veiem que un duc i una duquessa reben Llucina (des d’ara, més d’una vegada, Saguntí) i, com que la duquessa (com en altres relats, té enveja a la jove i té la darrera paraula), marca el compàs del rei, qui posarà a prova Saguntí.

Però, des d’un primer moment, la jove compta amb la protecció de Sant Vicent Ferrer:

“-Què hi faré, pare sant Vicent?

A l’acte aparegué el sant, amb un bondadós somrís.

-Filla meua (…). Demà al de matí, quan et cridaran per anar (…), hi acudeixes (…). Un criat noble t’anirà presentant llibres; tu els agafes (…). Sols has de moure lleugerament els llavis, que jo, invisible darrere tu, ho llegiré tot amb clara i rapidíssima veu igual a la teua.

La beneí i Llucina tornà al palau tota animosa.

L’endemà passà tot com el sant li havia dit” (p. 31).

Per tant, en aquestes frases, copsem que la jove demana ajuda al sant i que, com que ell la considera una bona persona, li farà costat, la protegirà i posarà molt fàcil que Llucina supere la prova. I, al capdavall, veiem que la beneeix i, així, Sant Vicent Ferrer aprova la fadrina: al principi (amb la veu i amb el somriure) i al final (quan la beneeix i, de rebot, la lliura de qualsevol culpa).

En una segona prova, podem llegir que la duquessa “havia afalagat el seu espòs amb dolça conversa” (p. 34) i que li parla d’una serp i, de nou, les paraules de Sant Vicent Ferrer seran decisives junt amb el fet que la jove Llucina (ací, Saguntí) actue com li indicava el sant.

I, com en altres rondalles amb una narració molt semblant (el d’una jove que es fa passar per home), la serp (que pot canviar de personatge, però que hi té molts punts en comú), al capdavall, comenta que “la duquessa té moltes serventes, però una d’elles és un cavaller disfressat de dona, amb el qual fa traïció al duc[1]” (p. 39). I, igualment, hi ha similitud quan, en u dels passatges finals, la serp diu “que cap home no m’haja pogut dominar i que m’haja lligat i captivat una donzella com ets tu” (p. 41), un detall en què es reflecteix el matriarcalisme: posats a guanyar-se la fama, l’aprovació del duc i, més encara, a assolir l’objectiu vinculat amb els nobles, la jove Llucina ha prioritzat fer-se passar per… home, en aquest cas, per un jove.

En línia amb això, el jove Saguntí (qui és Llucina), pietós, diu al duc, davant dels ulls de la filla dels nobles:

“-Senyor, jo sóc el cavaller disfressat de donzella per amor a la duquessa. Us demane clemència per a ella i les donzelles de veritat” (p. 41). I, malgrat que, immediatament, moren la serp i la duquessa i que aconsegueix que el castic del duc al jove es limite a ser desterrat del Regne de València, “Un temps després, el duc, captivat per la bondat, la bellesa i la rectitud de Llucina, que ja li havia contat la seua història, la demanà per esposa i es casaren i foren feliços” (p. 41).

Cal dir que, si més no, l’adaptació d’aquesta rondalla no va en línia amb distintes rondalles mallorquines en què, des d’un primer moment, es copsa la diferència entre qui es fa passar per home (una jove) i que, al capdavall, es casa amb un personatge masculí.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Literalment. En realitat, caldria que digués “una dona disfressada de cavaller”, ja que, un poc després de parlar per primera vegada amb Sant Vicent Ferrer, “Entrà Llucina disfressada de fadrí i posà el genoll en terra davant del duc amb una gràcia molt remarcable” (p. 29) i, al moment, veiem plasmat “El duc, que li presenta el jove” (p. 29) i que ella ho fa davant la duquessa amb aquests mots: “Saguntí, missenyora” (p. 29).