Arxiu d'etiquetes: bondat

Dones que fan de guia matriarcalista als jóvens

General, , , , ,

 

En el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb relats de la comarca valenciana de la Ribera recopilats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez i publicat per Edicions Camacuc en 1994, hi ha una rondalla, “La serp de tres caps”, molt semblant a unes quantes que plasmen la bondat i la sinceritat. Igualment, en aquest relat, s’introdueix un missatge que no ho fa en aquelles: la dona (ací, simbolitzada per la lluna), no sols salva l’home, sinó que li marca les directrius que ell farà quan ja serà més gran, mercé, en bona mida, a la bonesa del jove. El passatge, curt, pot evocar-nos els rituals de pas de la infantesa a la jovenesa. Així, hi havia un poble en què, quan tocaven les dotze, una serp de tres caps agafava la donzella més jove i se la menjava (p. 33).

“Una d’aquelles nits va aparéixer un jove foraster” (p. 33) que tenia tres gossos i que feu nit en una fonda. L’hostaler li pregunta sobre els tres animalets i el jove li respon que una nit va sentir una gossa (p. 33) i que la lluna (que va unida a la dona), “semblava un formatge de redona i blanca que estava, (…) va guiar els meus passos i vaig arribar a un lloc arrecerat on hi havia una cadellada, vaig apartar els matolls i vaig descobrir tres cadells al voltant de sa mare morta” (p. 35). Per tant, podríem pensar que la lluna (amb el paper matriarcalista i, àdhuc, de mare) actua com a educadora del xicot, com a guia d’ell (com ho exerciria una mare respecte al seu fill) i que li facilita que puga trobar la gossa i salvar els cadells. O siga, que li aplana el camí de la vida i que li ho fa amb interés per la solidaritat, pels altres i per la col·laboració.

Un poc després, a la una de la matinada (a mitjan nit, en plena foscor), el jove copsa que cada u dels gossets ha crescut, i els posa un nom: Plater (era lluent), Tronxaferro (per la força, com el ferro) i Cadena (perquè corria com un llamp). De nou, el tercer dels fills (ací, un gos i, en moltes rondalles, una jove), és el més eixerit.

Aleshores, l’hostaler demana pel nom de Cadena i el xicot li comenta:

“-La cadena serveix per a lligar la persona o l’animal i deixar-los quiets, immòbils, però aquest animal no pot estar quiet, ha de ser lliure, córrer, fer cabrioles, saltar” (p. 35), trets molt en línia, principalment, amb la infantesa.

Immediatament, es sent remor pel poble i un home diu al jove que eixa nit, a la serp de tres caps, li toca menjar-se la filla del rei (p. 36) “i el rei ha promés que aquell que mate la serp, es casarà amb la seua filla.

El jove callà, va agafar els gossos i se’n va anar a l’encontre de la serp” (p. 36). Al capdvall, i, com en rondalles prou semblants, el rei agrairà la sinceritat del jove, perquè el xicot havia mort la serp, en lloc d’un altre jove “que se’n va voler aprofitar” (p. 37) i que havia tallat els tres caps. Ara bé, crida l’atenció que, igual que, en altres relats recopilats, com ara, per Enric Valor, el jove bonhomiós aparega com a llibertador (“beneir la unió de la princesa amb el llibertador”, p. 37)… com també quan el rei tria aprovar que el jove dels tres gossos es case amb la princesa: “el monarca, com a tal, el va complimentar com al vertader llibertador” (p. 38).

Quant a aquest detall, direm que, des del primer moment, l’he relacionat a un fet de què parlí amb Pere Riutort, per telèfon, el 10 d’agost del 2021, quan li comentí que s’havien conservat més, de generació en generació, les rondalles que les cançons, a causa de la menor incidència de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930, amb el consentiment del rei Alfons XIII… i del PSOE) i del general Franco (1939-1975). Doncs bé, Pere Riutort m’afegí unes paraules (sobre les cançons, però que podem ampliar a les rondalles) que no són alienes a alguns escrits que m’han fet, en Facebook, sobre els valencians i els catalans: “Els valencians teniu els castellans al costat…

De totes maneres, les rondalles reflecteixen la cultura popular: televisió, res; ràdio, res; premsa, pràcticament, ningú no en llegia”. No obstant això, els valencians, com els catalans, com els balears i com els algueresos, formem part d’una cultura que acull la llibertat i… tocar els peus en terra. Molt. Per això, en moltíssims relats, no apareix l’idealisme,… ni el misticisme, tan vinculat amb la cultura castellana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal considera positiva la bondat i afavoreix les relacions amb els altres

General, , , ,

L’educació matriarcal considera positiu la bondat, les bones intencions i, àdhuc, fer les coses amb dolçor.

En relació amb el tema de l’educació matriarcal, comentarem que el 23 de març del 2022, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguérem que, “En moltíssimes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, es considera positiu la bondat, fer les coses amb bona intenció o bé, fins i tot, la dolçor. ¿Quin era el punt de vista de les vostres àvies (o padrines) o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

El 23 de març del 2022, en el meu mur, em comentaren “Així mateix, Lluís” (Rosa Garcia Clotet), “La dolçor i la bona intenció que no faltin mai, Lluís” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens plasmaren “’Es cacen més mosques amb mel que amb fel’. El Segrià” (Maria Pons), “La meva àvia deia aquesta (a mi, encara em sonava com una solemne sentència): ‘Quan la carn és del llop, tota ella se’n va sola’.

A mi, encara em posa els pèls de punta ara!” (Nuria Marti Traveria), “’De bones intencions, l’infern està ple’. Empordà, cap a 1900” (Marta Blanch Vilà), “’Guardi’m Déu de l’aigua mansa que, de la brava, me’n guardaré jo’. Ho deia la meva àvia, nata al 1909” (Neus Soler Rodríguez), “’Es cacen més mosques amb una gota de mel que amb un plat de vinagre’. Paraules de l’àvia!” (Mari-Carmen Baltà Alonso).

Caldria recordar el tracte, fins i tot, vexatori, que, durant el segle XIX i en el segle XX, reberen en les escoles públiques els xiquets i els estudiants que no parlaven castellà. Sí: ho callaran moltes persones i moltes fonts que fan moltes reverències al moviment il·lustrat i, més d’una vegada, a la castellanització cultural i tot (començant per polítics, siguen de dretes, siguen d’esquerres), però els fets són els fets.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 24 de març del 2022, Rosa Galmes respongué “Per la padrina i ma mare, que va néixer a 1922, la bondat i ajudar als necessitats, era important, molt. També per al meu pare: sempre teníem, a casa, amics de famílies que acabaven d’arribar a berenar, dinar i sopar. Després, anaven a casa seva a dormir.

A l’època del desenvolupament turístic, a Mallorca, arribava molta gent del sud d’Espanya a cercar feina. I som d’un poble que les va integrar ipso facto[1]. Artà era un poble obert: va venir un poble complet amb el batle i el capellà, Hinojosa del Valle, i nosaltres les dèiem que eren de Fonollera del Comellar”.

Adduirem que ma mare, el 23 de març del 2022, per telèfon, em digué “Es guanyen més amics amb una gota de mel que amb una gota de fel”. 

Finalment, comentarem que, quan copse una notícia o un fet en nom del feminisme i acompanyat d’agressivitat, lo primer que pense és que, com més s’impulsa la violència contra lo patriarcal, més possibilitat de rebre’n per part dels qui promouen lo patriarcal, començant pels castellanistes (tinguen el castellà com a llengua materna o no, però sí com a llengua preferida i, sobretot, més ben considerada, sovint, com a aliada de l’arribisme i tot). Com diem moltes persones, “Tal faràs, tal trobaràs”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Locució llatina que vol dir “al moment”.

Dones sobiranes, amb empatia i molt obertes

General, , , , ,

 

Àvies (padrines) i mares que promovien la bondat i l’empatia.

El 20 de març del 2022, en Facebook, preguntí si les àvies (o padrines) o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, “¿vos convidaven a decantar-vos per la bondat? ¿I els vostres avis, o bé els vostres pares, si també havien nascut aleshores? Gràcies”. 

En el grup “Dialectes”, el 20 de març del 2022, Llum Grau Borrás ens comentà “Sí. Em deien que una bona persona, honesta, val molt”.

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el mateix dia, Jose V. Sanchis Pastor ens escrigué “Fes bé i no faces mal, i altre sermó no cal” i “Lo que no vullgues per a tu, no ho vullgues per a ningú”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 20 de març del 2022, Pilar Ortiz De Paz plasmà “Doncs sí: ens ensenyaven a pregar, a no faltar a les celebracions de l’església, a no dir mentides i, sobretot, a no faltar el respecte a les persones grans”.

En el grup “De Reus al món”, el 20 de març del 2022, Montserrat Cortadella ens escrigué “La iaia, quan érem al poble al temps de festa major, venia a casa. Era un sense parar d’entrar i sortir”.

I el 21 de març del 2022, en relació amb una entrada que havíem posat la vespra en la web “Malandia” (amb el refrany “Fes el bé i no faces el mal”), Paco Mendez Penalba ens comentà “’Fes bé i no faces el mal i altre sermó no et cal’. Atribuït a Sant Vicent Ferrer”.

Afegirem que és un tema que ix molt en les rondalles i que, a banda, ho feia també en la vida real. 

Igualment, podríem adduir que, en el llibre “Poesies festives”, de Maties Ruiç Esteve i editat en 1977 per l’Ajuntament de Mislata (l’Horta de València), hi ha un poema (“Desde Torrent, a Inglaterra”) en què es plasma el matriarcalisme,  fins i tot, en el fet que la dona, qui està ben tractada, és sobirana, això és, té la darrera paraula. Tot seguit, n’escrivim uns versos (majoritàriament adaptats):

“Tens dins el cor el Tros-Alt, 

amb tota la Bosseria,

quan passa la Verge Pia

en sa carrera triomfal, 

caent la flor natural 

com pluja d’art, la més bella.

A cada tros, canterella;

i el tabalet que obri el pit.

¿No estàs, ahí, amb esperit, 

aplaudint-la en sa capella?

¿Saps què et dic? Que, ací, tot viu. 

Ahí, amb gelor, quasi tiesos,

no sabran mai els inglesos

lo que és jugar a la piu.

Ací, l’horta mos somriu.

El nostre peix no té espina. 

Açò és la regió ¡divina!

¿Què saben tots aquells Lords

lo que és un ramell de flors

fet per mans de torrentina?

La dona, ací, és sobirana” (p. 86).

 

“Torrentina” és perquè fa al·lusió a una dona de Torrent, una població valenciana de l’Horta de València. 

A més, captem que, com que la dona fa bé detalls, com ara, un ramell (el qual va en línia amb el matriarcalisme i, per exemple, amb la figura del jardiner, tan present en moltes rondalles), l’autor (nascut en 1876) aprova la tasca que ella realitza.

A banda, Maties Ruiç Esteve addueix dues frases que reflecteixen lo matriarcal, àdhuc, tocant lo eròtic, lo sexual i lo social en la cultura valenciana, a tot estirar,  de primeries dels anys cinquanta del segle XX: “El nostre peix no té espina” (això és, l’home, simbolitzat pel peix, no és agressiu) i, igualment, “La dona, ací, és sobirana”. I, així, ella és qui té la darrera paraula. Dues frases que podem empiular amb els comentaris relatius a la bonesa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones jóvens amb vigor, garrides i bonhomioses que porten els ramals

General, , , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El rei Astoret”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, aquestes dones que coneixien Salina, per exemple, li diuen “Mira, fadrina: si et trobes en un entreval perillós, la trenques[1] i trobaràs ajuda” (p. 54). A banda, ens trobem amb un passatge en què es plasma el matriarcalisme i el paper actiu de la dona, a diferència de com, sovint, es presenta, bé per interessos mediàtics, bé de propoganda política, etc., amb la intenció de crear súbdits de la cultura castellana (encara que ens ho presenten amb altres paraules), la qual és mística i patriarcal:

“Quan el cel ja era ben fosc, Margarida s’acostà a poc a poc a les eres. Anava cap als homes, que estaven descansant (…).

-Vinc a ajudar-vos!

(…) -La deixem?

-Deixem-la.

-Doneu-me els ramals i jo rodaré. Vosaltres podeu seguir dormint.

Li’ls donaren, i ella, (…) -arri, mules!-, agafà els nou ramals i ¡a rodar!” (p. 56).

¿Qui porta els ramals, qui és la part activa, per exemple, entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, més encara, entre les que parlaven la llengua catalana des de feia generacions? La dona. ¿I la banda passiva? L’home: els hòmens (en aquesta narració, descansant), mentres que la dona (ací, en plena joventut) és una xicona que ja porta… la seua vida i que fa que els seus projectes (les nou mules) vagen avant i que no caiguen. ¿Quan té lloc l’acte? De nit, un detall relacionat amb el matriarcalisme. Per això, un poc després, el rei Astoret diu a Jeremies, l’astròleg: “Hi ha una fadrina molt bonica rodant en l’era del castell” (p. 57), això és, fora del castell, però pròxima a on es reuneixen les màximes autoritats (el palau). Com veiem, la fama i el poder (en ambdós casos, podríem vincular-los amb el castell), no constitueixen la prioritat de la jove, qui, a més, fa de cap de colla i captem que és una persona forta, així com també ho eren, per exemple, les àvies de ma mare…, fins i tot, quan ja eren grans. Això no implica que la fadrina rebutge anar-hi.

Aleshores, Baltasar, el conseller del rei, com que veu que la jove es desenvolupa molt bé, “va donar ordes que deixassen rodar la xica, sense cap impediment” (p. 57), consulta l’astròleg i aquest li diu que, “A les dotze de la darrera [de les nou nits], el rei restarà desencantat i la prendrà per muller” (p. 57).

Ara bé, més avant, apareix la bruixa Safranera, qui fa d’embrutasopars de Margarida, fins al punt que el rei Astoret acceptarà Safranera com a reina, en una cerimònia (p. 61). I, com que Margarida encara tenia una ametla i una anou, pogué superar la prova: es menja l’ametla i, per tot el seu cos, sentí “un vigor fortíssim. Així, s’acostà a la pedra, li pegà espenta i allà va la cantera rodant pel bosc. Quin goig! Ja era lliure” (p. 61).

Un poc després, sense ajornar-ho, la fadrina es menja l’anou i n’ixen una pinteta (detall vinculat amb el matriarcalisme), un collaret de perles i robins i una manilla d’or amb brillants (p. 62). I, com en altres rondalles, Margarida (ara, com a venedora) aconseguirà que la bruixa Safranera li compre aquests tres detalls i, així, la jove Margarida podrà accedir al rei Astoret. Com a exemple, una nit, la xicona “s’asseu al costat del llit [del rei] i li fa dolçament:

-Ai, rei Astoret del meu cor!” i paraules de compassió. Llavors, li respon el rei Astoret, ara amb força:

“-Tu, sí- li diu-, tu sí que tens la veu dolça i vertadera de Margarida Blanca. ¡Tu ets la meua vertadera muller!” (p. 65) i “ningú no passava desapercebut l’aire de bondat que es reflectia en la bellíssima i dolça mirada de la forastera” (p. 66) Margarida Blanca, qui havia salvat el jove rei. I el rei Astoret i Margarida es casaren.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Una ametla.

Reines que ofereixen, xiques jóvens que accepten propostes, garrides i ben tractades

General, , , , , ,

 

En la rondalla valenciana “Els guants de la felicitat”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”, ens trobem davant d’un relat en què la jove Brunilda supera la sobreprotecció i, a banda, copsem el seu agraïment cap a una dona d’edat avançada però que li fa costat. Així, veiem que “un poderós marqués castellà que senyorejava una fortalesa” (p. 67), tenia un castell d’una muntanyola i… “estava rodejat d’un jardí no gaire gran amb moltes plantes i arbres fruiters” (p. 67) i, per tant, el matriarcalisme (ací, simbolitzat pel jardí, el qual podríem associar a la Mare Terra) envolta la fortalesa i, a banda, els fruits de les bones obres i de tractar bé la terra, la mare. Adduiré que, el 27 de juny del 2022, en un comentari en el meu mur, Joan Sala Vila (un amic català nascut en 1929), m’escrigué “Lluís: sincerament, penso que el menyspreu de la maternitat és el responsable d’una convivència injusta, insolidària i egoista.

Endavant amb el teu estudi: el matriarcalisme és filosofia de convivència en germanor”. ¿Quantes persones de quantes societats matriarcalistes tracten bé la mare, la terra i la promouen com també la bonhomia i la germanor, però no com paraules buides? Moltíssimes. En línia amb això, direm que, el 23 de desembre del 2021, un amic molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), a qui facilití molts comentaris sobre el tema de la terra, m’escrigué “Està clar que el mon rural viu més l’estima de la terra”. I viure-la, sentir-la, respectar-la,… és fer-ho cap a la mare, cap a lo maternal, estar a favor de crear ponts amb altres persones, de la mateixa manera que el nen ho fa amb la mare (no sols per mitjà del cordó umbilical), per exemple, mentres mama, mentres aprén en companyia de la mare i d’altres persones i tot, etc…. mitjançant la creativitat i la fraternitat no limitada a paraules boniques de cara a la galeria, ni als possibles votants o seguidors.

Afegirem que el pare, Bernat de Vilian, com que, sovint, estava en guerra entre els moros i els cristians (així se’ns presenten en la rondalla), s’havia forjat un temperament fort. I, encara que havia mort la dona, “li havia deixat una preciosa filleta que, segons creixia, es feia més i més bonica” (p. 67), qui nomia Brunilda i “era una fadrina animosa i desperta” (p. 67), jove a qui el pare “li permetia de passejar-se per l’hort acompanyada sempre per la Roseta, la seua vella dida” (p. 68), o siga, per la mare de llet.

En un passatge posterior, apareix un altre noble (però d’un territori diferent), Carles de Mataplana, qui, molt prompte, per mitjà d’un home de confiança (de nom, Armengol), descobreix la gran garridesa de la jove Brunilda (p. 69) i, en acabant, serà Carles de Mataplana qui farà via cap a on estava la jove.

Igualment, Brunilda figura com una dona generosa que, oberta als altres, “donà a dreta i esquerra un malafí de lluentes monedes d’argent” (p. 70), ben acollida, àdhuc, per comerciants de joies, i que n’hi ha u que li diu:

“-Bon gust teniu, gran senyora!” (p. 73). Senyora ama, mestressa, madona, gran senyora… 

I el tema de l’agraïment, sense recórrer a un “Gràcies” continu que pogués semblar, més aïna, un servilisme, el copsem un poc després de llegir que la jove Brunilda i Roseta (la mare de llet) se’n van per a que la jove no puga témer les ires de son pare i que “Anaren fins al mas, on els donaren bona acollida (…). Al fer-se de dia, la jove donà als pagesos una moneda de plata en agraïment, i reprengueren la marxa” (p. 76). Comentarem que són moltes les rondalles en què o bé l’agraïment es fa en monedes o bé el cost de l’estada és condonat per paraules en què qui els ha acollit, els diu que qui sap si, en algun moment, ells necessitaran un favor extern.

En un passatge immediat, Brunilda i la dida, a la poca llum del capvespre, arribaren davant “d’una caseta de llenyaters” (p. 77), on la dona que hi vivia, amablement, els acull:

“-Reina del cel! Passeu, passeu…! -li digué una dona amb veu amorosa.

La jove passà, tancaren, i la dona la va fer seure al racó del foc.

-Qui sou, tan bonica, i on aneu en aquesta mala nit? -es va encuriosir la muntanyesa” (p. 77).

La pubilla li ho explica i, al moment, la dona que l’havia rebuda, li diu unes paraules interessants:

“-Oh, bona criada fareu, tan fina com sou!” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Sants que fan costat a dones jóvens, valentes i molt obertes

General, , , ,

 

En la rondalla “El patge Saguntí”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 3, veiem que un duc i una duquessa reben Llucina (des d’ara, més d’una vegada, Saguntí) i, com que la duquessa (com en altres relats, té enveja a la jove i té la darrera paraula), marca el compàs del rei, qui posarà a prova Saguntí.

Però, des d’un primer moment, la jove compta amb la protecció de Sant Vicent Ferrer:

“-Què hi faré, pare sant Vicent?

A l’acte aparegué el sant, amb un bondadós somrís.

-Filla meua (…). Demà al de matí, quan et cridaran per anar (…), hi acudeixes (…). Un criat noble t’anirà presentant llibres; tu els agafes (…). Sols has de moure lleugerament els llavis, que jo, invisible darrere tu, ho llegiré tot amb clara i rapidíssima veu igual a la teua.

La beneí i Llucina tornà al palau tota animosa.

L’endemà passà tot com el sant li havia dit” (p. 31).

Per tant, en aquestes frases, copsem que la jove demana ajuda al sant i que, com que ell la considera una bona persona, li farà costat, la protegirà i posarà molt fàcil que Llucina supere la prova. I, al capdavall, veiem que la beneeix i, així, Sant Vicent Ferrer aprova la fadrina: al principi (amb la veu i amb el somriure) i al final (quan la beneeix i, de rebot, la lliura de qualsevol culpa).

En una segona prova, podem llegir que la duquessa “havia afalagat el seu espòs amb dolça conversa” (p. 34) i que li parla d’una serp i, de nou, les paraules de Sant Vicent Ferrer seran decisives junt amb el fet que la jove Llucina (ací, Saguntí) actue com li indicava el sant.

I, com en altres rondalles amb una narració molt semblant (el d’una jove que es fa passar per home), la serp (que pot canviar de personatge, però que hi té molts punts en comú), al capdavall, comenta que “la duquessa té moltes serventes, però una d’elles és un cavaller disfressat de dona, amb el qual fa traïció al duc[1]” (p. 39). I, igualment, hi ha similitud quan, en u dels passatges finals, la serp diu “que cap home no m’haja pogut dominar i que m’haja lligat i captivat una donzella com ets tu” (p. 41), un detall en què es reflecteix el matriarcalisme: posats a guanyar-se la fama, l’aprovació del duc i, més encara, a assolir l’objectiu vinculat amb els nobles, la jove Llucina ha prioritzat fer-se passar per… home, en aquest cas, per un jove.

En línia amb això, el jove Saguntí (qui és Llucina), pietós, diu al duc, davant dels ulls de la filla dels nobles:

“-Senyor, jo sóc el cavaller disfressat de donzella per amor a la duquessa. Us demane clemència per a ella i les donzelles de veritat” (p. 41). I, malgrat que, immediatament, moren la serp i la duquessa i que aconsegueix que el castic del duc al jove es limite a ser desterrat del Regne de València, “Un temps després, el duc, captivat per la bondat, la bellesa i la rectitud de Llucina, que ja li havia contat la seua història, la demanà per esposa i es casaren i foren feliços” (p. 41).

Cal dir que, si més no, l’adaptació d’aquesta rondalla no va en línia amb distintes rondalles mallorquines en què, des d’un primer moment, es copsa la diferència entre qui es fa passar per home (una jove) i que, al capdavall, es casa amb un personatge masculí.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Literalment. En realitat, caldria que digués “una dona disfressada de cavaller”, ja que, un poc després de parlar per primera vegada amb Sant Vicent Ferrer, “Entrà Llucina disfressada de fadrí i posà el genoll en terra davant del duc amb una gràcia molt remarcable” (p. 29) i, al moment, veiem plasmat “El duc, que li presenta el jove” (p. 29) i que ella ho fa davant la duquessa amb aquests mots: “Saguntí, missenyora” (p. 29).

Dones que compensen les bones accions i que donen vida

General, , , , , , ,

 

Continuant amb el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, hi ha unes quantes rondalles molt curtes i vinculades amb la Mare de Déu i amb plantes, en què es plasma el matriarcalisme. Així, en “La menta i el romaní” (p. 56), llegim que, “Entre les mateixes plantes, (…) n’hi ha també de beneïdes, com el romaní, per haver-hi posat a assecar la Santíssima Verge els bolquers del seu estimadíssim infantó” (p. 56). A més, en “Les fulles de la gavarrera”[1], copsem que la dona és respectada i que ella ho compensa: “Durant la fugida a Egipte, la Mare de Déu va demanar acollida a la gavarrera, i aquesta n’hi va donar de tan bon grat que, aquella, agraïda, va fer que les seves fulles i les seves flors fossin bones per remei.

I, des d’aleshores, ho són” (p. 56).

Àdhuc, com que el matriarcalisme agraeix la bondat, en la rondalla “Per què la menta no fa llavor”, veiem que Nostra Senyora, com que la menta, durant la fugida a Egipte, descobrí on s’havien amagat la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen Jesús, li digué:

“Menta, mentidera,

floriràs i no granaràs” (p. 56).

 

I, en la pàgina 57, Emili Samper Prunera ens comenta que, en la rondalla “La menta i el gaig”, Cels Gomis publica la variant

“Tu ets menta i mentiràs,

floriràs i no granaràs”.

 

Prosseguint amb Nostra Senyora, en la rondalla “El romaní florit”, arreplegada per Cels Gomis i Mestre, llegim “Conten que la Verge Maria, essent al portal de Betlem, després d’haver donat a llum el seu infant Jesús i haver-li rentat els bolquers, cercava un indret on estendre’ls, quan va trobar una mata de romaní i els hi va posar al damunt. Els bolquers van eixugar-se ràpidament i la planta va quedar ben florida” (p. 57): el detall de la planta amb els bolquers (actuar de manera acollidora) fou compensat per la bonesa que li passà el Nen Jesús. I, així, captem un missatge molt en línia amb el matriarcalisme: l’actitud receptiva dona bons fruits i vida (“ben florida”, dues paraules que podríem vincular amb el renaixement primaverenc).

Veiem, per tant, que la cultura matriarcalista es posa de part de les bones accions.

Una altra rondalla curteta plasmada per Cels Gomis i relacionada amb la fugida a Egipte, “La vida eterna de la rosa de Jericó”[2], en què, durant el viatge cap a Egipte, la Mare de Déu s’ensopegà i s’agafà a la rosa de Jericó, però “sense que es desarrelés, cosa que l’alliberà de la caiguda i, per això, li concedí vida eterna, dotant-la de diversos privilegis” (p. 57), també reflecteix el matriarcalisme. En aquest relat, copsem la relació amb la terra i amb la realitat i que la dona també acull els petits detalls (la rosa de Jericó). I, de nou, la bonhomia es veu compensada per la vida i per favors.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, veiem que és una planta rosàcia.

[2] Jericó és una població palestina que apareix, per exemple, en aquest passatge bíblic relacionat amb el Nou Testament.

 

Tot seguit, afegim dues fotos de la rondalla valenciana “Història del mig pollastre” (p. 122), arreplegada per Enric Valor i que figura en el tom 8 de les “Rondalles valencianes”, editades per Edicions del Bullent. En aquest passatge, es reflecteix la sexualitat matriarcal en una línia molt semblant a la de la cultura mosuo, igualment matriarcalista: la princesa és més grossa que el mig pollastre així com, en aquesta cultura asiàtica, per a lo gros o positiu, s’utilitza la paraula “mare”, mentres que lo petit es refereix com “pare”. La rondalla valenciana diu així: “I saludava tothom, que es meravellava que una princesa tan esvelta i garrida s’hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos, per tal com un matrimoni tan desigual, de dona i pollastre, no s’havia vist en aquell regne”. 

L’enllaç que posem a continuació també inclou lo que hem escrit respecte a aquesta cultura asiàtica de línia matriarcalista, en relació amb la sexualitat matriarcal i que figura en l’article “Los mosuo, la cultura matriarcal que soñaba el creador de Wonder Woman”: https://www.mirales.es/los-mosuo-la-cultura-matriarcal-sonaba-creador-wonder-woman.

Reis i dones que compensen la finesa i la recepció dels altres

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasmen molts trets vinculats amb el matriarcalisme és “Ses figues i es fill petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Una dona vídua tenia tres fills: En Joan, En Jaume i En Bernat. Tots tres es proposen, u a u, dur un paner de figues al rei. Així, “En Joan agafa un paneret i l’ompl de figues, que feia mengera de crivellades[1] que eren i, cap a cal rei manca gent!

Camina caminaràs i cap enllà et faràs, topa una velleta (…) que ja anava amb es morros per sa terra” (p. 67). La velleta li demana què porta en el paner (com també ho farà als altres germans) i, com que ell li respon que duu merda (tal com dirà el segon, En Jaume), ella li contesta:

“-Idò, merda tendràs!” (p. 68).

I, quan aplegarà a cal rei i En Joan li ensenye el paner, el jove trobarà lo que ha dit a la jaieta. I, com que el monarca era un bon pitot de tot, és a dir, un home de bon geni, els criats, “amb bones paraules, li digueren que se n’anàs més que de pressa, si no hi volia esser de més” (p. 69).

A banda, “Passen unes quantes setmanes i es fill petit alça es cap i diu a sa mare:

-Ma mare: m’havia passat per s’escudeller d’anar a dur un paner de figues al rei. Però mirau: si vos ha de saber greu, no hi vaig.

Com sa mare sentí aquelles paraules (…), s’exclamà:

-Fill meu: per lo bé que has parlat, si es teu cor et diu que hi vagis, vés-hi!” (p. 71) i, d’aquesta manera, la mare aprova el fill, En Bernat, i, a més, actua receptiva i generosa.

En Bernat fa via cap a cal rei, topa aquella jaia i ja l’escomet dient:

“-Alabat sia Déu, germaneta!

-Alabem-lo, per a sempre, jovenet! -diu ella-. Oh, que m’agrades i que m’agrades, perquè fas cas de jaies com jo! Vejam!, ¿i què duus dins aqueix paner tan ben tapat de fulles de figuera?

-Que hi duc? -diu En Bernat-. Figues; i, si en voleu, digau-ho” (p. 72).

Aleshores, la jaia, com que veu el bon tracte que rep per part del jove i la seua generositat, li comenta que, com a compensació, En Bernat tindrà bones figues (p. 72).

Per això, quan el jove arriba a cal rei i “el rei va veure aquelles figues tan grosses, tan fresques, tan crivellades, amb aquella oloreta tan bona que deixaven anar, que feien mengera i en romangué tan agradat” (p. 72), ordena que buiden el paner i que el majordom done “tres-centes lliures a aquest jove, per sa finesa que m’ha feta” (p. 72). I En Bernat, botant d’alegria, se’n torna a sa casa i, la mare, en veure-ho, respon gojosa, mentres que els germans ho fan amb enveja (p. 73).

Un poc després, el rei cau vidu, encara jove, i tria casar-se de nou. I, com que li comenten que, “a ses Costes d’enmig de mar, hi ha una princesa, sa cosa més garrida i purificada” (p. 73) i no hi havia ningú que gosàs anar-hi, el rei se’n recorda d’En Bernat i l’envia a demanar. El jove, molt servicial, li comenta:

“-Senyor rei, vet-me aquí a son manar. En coses que sien bones, pot manar feines.

Ara mateix, t’ho diré -diu el rei-, què vull de tu. Pren un cavall i es majordom et donarà un bossot de doblers” (p. 73) i li afig que li pertoca menar la princesa cap a on ell està i, així, que el monarca puga casar-se amb ella.

Al moment, el jove, pansit, “afina aquella mateixa jaieta que havia topada com duia ses figues al rei” (p. 73), li comenta que el rei li ha donat una orde i la velleta li addueix que, “Si tu em creus, en sortiràs en bon nom.

-Digau coses, idò! -diu En Bernat-. Tot quant em direu, faré” (p. 74) i, per tant, el jove accepta seguir les indicacions de la dona (en altres paraules, es fa lo que vol la dona). Tot seguit, la jaieta li diu que prenga el bossot i que l’amague com també que, en lloc de prendre el cavall que li oferiran, que els responga “vull es cavall que va amb ses egües del rei” (p. 74) i, així, copsem un detall matriarcalista: el cavall també està obert a les egües.

Afegirem que hui també hem rebut comentaris respecte al refrany “Primer l’obligació que la devoció” i que van en la mateixa línia: es prioritza molt més l’obligació, el servici als altres i la faena, que no la religiositat i el culte a les normes.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La figa i, més encara, crivellada, també apareix en cançons eròtiques.

Dones i fills amb molta espenta, molt avinguts i molt oberts

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme, per exemple, en què la dona és qui dona l’aprovació (i, així, té la darrera paraula), en el seu enginy i, com ara, en la bondat, és “El rei Sabi”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una mare vídua té un fill que volia fer món com a caçador. I, sa mare, “com el va veure tan encarat, hi allargà es coll” (p. 7) i ell es va a caçar tot el dia, i amb molta espenta com també l’endemà. I, en copsar una llebre (p. 10), la segueix i veu que “s’afica dins unes casetes blanques que hi havia per allà. En Joanet s’hi afica també” (p. 8) i accedeix a la cuina, on veu una olla, “s’afica una cullera, la se du a sa boca i fonc un arròs de primera de primera” (p. 8) i, així, veiem que el jove intervé.

Tot seguit, En Joanet considera millor tornar-se’n a ca sa mare i, tot i que ella no s’ho creia, En Joanet, “l’endemà, abans de sortir es sol, ja pega bot des llit i,… cap a caçar!, per aquell mateix endret des altres dies” (p. 8). I, de nou, veu una llebre i li segueix la pista. I, quan torna a casa i En Joanet ho comenta a sa mare, ella li diu:

“-Mira, demà jo vendré amb tu, perquè ho vull tocar amb ses mans, jo mateixa” (p. 10) i, així, es reflecteix el detall matriarcalista de la prioritat per lo tàctil (junt amb lo auditiu), en lloc de fer-ho per lo visual i per lo que ascendeix, com podem llegir en l’obra “El matriarcalismo vasco”.

I, com que ella confia en el fill, “l’endemà, de matí, tan prest pegà coça as llençol es fill com la mare i ja li hagueren estret tots dos cap a sa caçada” (p. 10) i, per tant, veiem que la dona (ací, una mare amb un fill jove) també es dedica a la cacera i, d’aquesta manera, no es limita a les faenes de casa, així com, en la cultura colla, les dones van als bars i, en canvi, no ho fan els hòmens.

En aplegar a les casetes blanques i entrar-hi, En Joanet demana a sa mare “Que no ho sentiu?” (p. 11) i, ella, amb un “Sí que és ver!” (p. 11), reflecteix que és la dona qui donarà l’aprovat definitiu a lo que fa l’home (ací, exposar un fet). I, com que la mare copsa que hi poden viure bé, proposa a En Joanet d’estar-hi. I ell, a més d’acceptar-ho, li afig: “heu pensat molt bé. Idò, estareu aquí dins, menant la casa neta, i jo me n’aniré a caçar i, lo que agafaré, sempre farà caramull a sa greixonera[1].

Així ho feren En Joanet i sa mare” (p. 11) i, d’aquesta manera, apleguen a un acord la mare i el fill.

Un poc després, veiem que, un dia que En Joanet se n’havia anat a caçar, la mare cerca en una porta que hi havia en la casa i troba un negret (p. 12), fermat amb una cadena i, com que ell no volia romandre-hi, li proposa que l’allibere, que es case amb ell i que s’oblide del fill. Però, la mare, amb molta espenta, li respon:

“-Això sí que no ho consentiré mai del món! -diu sa viuda-. Pobre al·lotet, tan bon al·lot com és, que només fa mal as pa, ¿haver-lo de llevar des vent? En via ninguna pot esser!” (p. 13). I, així, es plasma que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula.

Adduirem que hui, 14 de maig del 2022, hem fet una pregunta en Facebook sobre si les àvies (o padrines) o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, empraven el refrany “Primer l’obligació que la devoció” i que, la gran majoria de les persones (que n’han participat moltes) ha comentat que sí, una resposta en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, veiem que, en Mallorca, aquesta paraula vol dir “Cassola de terra”.

La dolçor, la generositat i la bonhomia plasmada en hòmens i en dones

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, per mitjà de la dolçor i de la generositat, és “Sa guixeta tota sola”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. En aquesta rondalla, una senyora fadrina volia una criada que sabés cuinar una guixeta tota sola i en troba una. La senyora festejava i la criada, Na Catalina, que era més jove i bencarada, els feia de dona i, a banda, agradà més a l’enamorat que a la senyora (p. 91).

La senyora veu que la criada cuina bé i, quan aplega l’època de les figues flors, “Sa criada, un dia, s’aixeca a s’alba i se’n va a dur-ne un paner des figueral” (p. 91), figues que, com en algunes cançons eròtiques prou conegudes (i, a més, com en algunes rondalles eròtiques), “feien bona mengera: totes crivellades, amb una goteta de rosada a s’ull”[1] (p. 92).

Un poc després, veiem que, quan Na Catalina tornava del figueral, es troba “un jaiet tot xerevel·lo i una jove ben tallada de totes ses parts des seu cos i bencarada, que menava un minyó per sa mà, de lo més eixerit.

Li criden l’atenció, a sa criada, aquell jaiet, sa jovençana i es minyó, i els convida a tastar ses figues.

Les tasten, les troben com un sucre i es jaiet diu:

-Aquesta al·lota es mereix un do.

-Vaja si el se mereix! -diu sa jove.

-Prou que sí! -diu es minyó” (p. 92).

I, com a recompensa, el jaiet li diu “que, en riure aquesta jove, tot sien roses i clavells que li brollin de sa boca!” (p. 92), la jove li regala “que, en pentinar-se aqueixa al·lota, de cada cabell, li caiguin perles i diamants” (p. 92) i, quant al minyó, li concedeix “que, en rentar-se ses mans aqueixa al·lota, s’aigua esclat en peixos i anguiles” (p. 92) i, així, veiem que la dolçor i la generositat estan ben vistes en la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

A més, Na Catalina arriba a casa i, la dona, golafre, tasta figues i, immediatament, brollen roses i clavells de la boca de la criada, qui no li explica el motiu (pp. 92-93). Igualment, la jove es pentina i li ixen perles i diamants i, quan es renta les mans, surten peixos i anguiles (p. 93). I, aleshores, l’enamorat de la senyora encara estima més la criada.

I la senyora lliura una bossa de diners a l’enamorat i li ordena que porte Na Catalina a un bosc i que li traga els ulls, com així  farà ell: “Aquell polissó ho va fer tal com sa senyora l’hi havia comanat (…) i els posa dins una ampolleta i els du a sa senyora” (p. 93). Així, de nou, es plasma el matriarcalisme en el detall que l’home fa lo que vol la dona (ací, la senyora).

Al moment, llegim que un carboner que passava pel bosc, troba Na Catalina i ella li conta lo que li havia succeït i, ell, bonàs, tria menar-la a sa casa (p. 94) i, per tant, el carboner accepta la proposta que li fa la criada: “El Bon Jesús no ho pot voler que, una al·lota com jo, que sempre he fet bonda, romanga abandonada dins aquest bosc!

Tantes de pregàries li arribà a fer Na Catalina que, es carboner, acabà per menar-la-se’n, a casa seva” (p. 94) i, així, es fa lo que vol la dona.

En aplegar a casa, Na Catalina i el carboner es troben que ella no és ben acollida per la dona, però la cosa comença a canviar en recollir la dona lo que surt per mitjà de Na Catalina, és a dir, diamants, perles, peixos, anguiles… La senyora fa via cap a la ciutat i l’argenter ho torna bones grapades de plata i d’or (p. 95).

No obstant això, Na Catalina volia tenir els dos ulls i, com que el carboner li comenta que no sempre és temps de roses i de clavells, ella li fa una proposta:

“-Mirau (…). Una cosa podríeu provar: posar aquestes roses i clavells dins una canastra i anar-vos-en per la ciutat cridant: ‘Hala, dones i senyores i senyoretes, que m’escoltau! Hala, qui em barata aquestes roses i clavells amb ulls de persona! Hala, qui les m’hi barata!

Es carboner, tot d’una, es posa ses roses i clavells dins una canastra i ja és partit a córrer carrers i més carrers” (p. 97).

Més avant, veiem que el carboner passa per una casa, que una senyora l’ou i que “li treu, de dins una ampolleta, un ull de persona” (p. 97), ull que recupera Na Catalina. Na Catalina, per segona vegada, li fa la mateixa proposta al carboner, i ell fa via cap a la ciutat, on la senyora que havia fet el bescanvi, li torna el segon ull que tenia en l’ampolleta (p. 97). I, així, l’home, tot i que fa la faena a Na Catalina i que ho fa de bona gana, amb bon cor i de manera servicial, és compensat per ella, qui palpa els ulls, se’ls acosta a la cara i, amb suavitat, diu al primer ull i, en acabant, al segon:

“-Ullet! Bon ullet!, torna aquí, d’on ets eixidet!” (p. 98). Aquesta suavitat en la manera de dirigir-se, bé una dona, bé un home (com ara, com a pare), lo que, popularment, es diu “Agafen més mosques amb una gota de mel que amb una de vinagre”, no és un fet aïllat en unes quantes rondalles, sinó que es plasma prou i que vincule amb la bondat que sí que apareix en moltíssimes rondalles en llengua catalana.

Un poc després, llegim que “Na Catalina ja tornava a tenir es dos ulls i hi tornava a veure, com si mai els hi haguessen trets.

S’enamorat de sa senyora havia acabat d’avorrir-la. S’entresentí de tot s’andarivell[2] de Na Catalina, fa de veure-la, li demana per casar, ella diu que sí i es casen” (p. 98) i, així, copsem que Na Catalina condona l’enamorat…, home que sol·licita l’aprovació d’ella (i, així, és Na Catalina qui li ho aprova, perquè ella té la darrera paraula i determinant). Ara bé, la dona, en agraïment per la bonesa i pel servici del carboner, l’acull en aquella casa, casa en què, “Amb aquells tres dons de Na Catalina, que no li mancaren mai, (…) hi hagué tanta de baldor[3], que manejaren es doblers a palades. Volgueren es carboner i sa carbonera i ets infants amb ells; i visqueren anys i més anys” (p. 98).

Quant a finals de rondalles com aquest, soc de la idea que tenen més significats, com ara, que la bondat és bona per a viure i que compensa actuar amb bon cor.

Finalment, i més que com una anècdota, diré que el 10 de maig del 2022, dia que escriguí sobre aquesta rondalla, vaig raonar amb un amic i neuròleg d’origen castellà i casat amb una basca, qui em comentà que el matriarcalisme estava reflectit en el País Basc i, quan li tractí sobre com figurava en moltes rondalles, en cançons i, fins i tot, en famílies catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic (de fa més de cent anys i d’ara), i que la relació entre home i dona no era de poder sinó, més bé, de complement però en què ella té la darrera paraula i decisiva, ho considerà en la mateixa línia que en la cultura basca.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 Notes: [1] Per exemple, el 16 de juny del 2021, Paula Burguera Garí, en el meu mur, escrivia una versió que diu així: “Una figa, per ser bona, / ha de tenir tres senyals: / secallona, crivellada / i picada de pardal”.

[2] Vaivé.

[3] En el  DCVB, “baldor” figura com “Superabundància, quantitat més que suficient”.